_{L’autor Nicolás Sesma i la caràtula del llibre}

No hi ha res que hagi marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista ni que segueixi tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquest llarg període, pensat tant pels qui van viure aquells anys com per qui vulgui redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant una història de la dictadura, el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en el conjunt dels espanyols i que, abans de res, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. L’autor parla sempre de l’etapa, i així ho reitera en el mateix títol, com la dictadura franquista per tal de fer èmfasi en la principal definició històrica del procés, o sigui, una llarga fase de dictadura que no es pot endolcir definint-la únicament amb el terme més asèptic de franquisme.

Una de les aportacions de Sesma que serveixen per a caracteritzar  la dictadura és la responsabilitat col·lectiva: no és el personatge Franco on es focalitza tota la història. La “cultura del enterado” era tota una cadena de decisions administratives que sumaven responsabilitats i complicitats i que finalment confluïen d’una determinada manera en el dictador. Un cas impressionant portat al límit són les darreres sentències de mort de la dictadura el setembre de 1975: quan Franco ha de donar l’”enterado” per a l’execució dels condemnats, insta a una aprovació nominal i personal, de manera que cada ministre és responsable últim de la resolució col·lectiva. Aquesta responsabilitat, fàcil de situar en tots els nivells administratius del Règim, s’ha de fer extensiva a una gran part de la societat que va fer possible la seva llarga durada en el temps. En molts moments actuals sembla com si una bona i immensa part del poble espanyol fos antifranquista, però els fets històrics no van anar així i la responsabilitat col·lectiva és extensiva a bona part de la gent. En això no ens diferenciem gaire del cas francès i el seu passat recent. Fins als anys 70 era  àmpliament acceptada per la historiografia francesa (procomunista o conservadora) la tesi que els francesos eren majoritàriament un poble antifeixista que treballava des de les files de la Résistance contra l’ocupant nazi. Les investigacions de l’historiador estatunidenc Robert Paxton (1932) evidenciaren l’amplitud del col·laboracionisme i del suport social al govern de Vichy. Aquests treballs feren canviar la percepció de la població francesa respecte del seu passat immediat; en el cas del règim franquista hi ha molts paral·lelismes amb aquesta percepció o no acceptació del passat. Paxton descriu en els seus treballs un model per tal d’explicar l’evolució dels règims feixistes en cinc etapes: a) La creació del model feixista;  b) la consolidació en l’espai públic; c) la conquesta del poder; d) l’exercici del poder i e) la radicalització final. Els casos d’Alemanya i Itàlia acaben amb una guerra internacional que els destrueix. El cas d’Espanya és asimètric ja que la radicalització (guerra civil) coincideix amb la conquesta del poder. Franco guanya una guerra cruel, llarga i brutal i no fou com l’arribada al poder dels nazis i feixistes italians que va ser ràpida i amb poca o nul·la resistència.

_{Els aliats de Franco. A l’esquerra amb Hitler a Hendaya l’octubre de 1940 (wacarts.co.uk) Dalt a la dreta amb Mussolini a Bordighera el febrer de 1941 (Dagospia) Baix a la dreta amb Pétain a Montpellier també el febrer de 1941 (la Prensa Gráfica)}

Una segona clau de la dictadura franquista és que mai no es deixaren arrossegar amb guerres imperialistes o de descolonització, com feu per exemple la dictadura corporativa de Salazar a Portugal. En uns primers moments quan Alemanya ocupa mitja Europa, el desig del dictador i del seu entorn influent lligat al partit únic és entrar a la guerra al costat dels seus aliats  en la qual veuen grans possibilitats de fer realitat les seves ànsies imperials, però Hitler  veu excessives les demandes espanyoles i no acaba de tenir clar l’objectiu estratègic als finals de l’estiu de 1940 quan la seva obsessió ideològica el situava ja a la Rússia soviètica. Amb el temps Franco i la seva dictadura n’aprendran i tindran molt clar que per a sobreviure, les guerres colonials no eren pas bones; així doncs,  es farà un replegament ideològic de les llums imperials que cantaven els vells falangistes en ares de la supervivència del sistema que, en definitiva, era l’objectiu suprem de la dictadura franquista.

El llibre no caricaturitza Franco en cap moment, ans el contrari, fa èmfasi en la importància dels quadres i de la seva formació, així com el domini magistral del seu ús per part del dictador per a controlar i dominar tots els ressorts i agents del poder. L’autor va fer la seva tesi doctoral sobre el Instituto de Estudios Políticos (IEP), un instrument ideològic i de formació de dirigents al servei del règim i del partit únic. Això li dona a Sesma  un coneixement profund dels entramats del poder franquista i l’utilitza magistralment en el relat, ja que la importància de l’IEP i el  seu control  es van mantenir fins el final.

_{L’IEP fundat l’any 1939 en acabar la guerra civil a imatge de l’Istituto Nazionale di Cultura Fascista era un instrument polític de molta influència. Tres dels directors de l’IEP: A l’esquerra el primer director Alfonso García-Valdecasas (1939 – 1942), un falangista proper a Serrano Suñer (wikipedia.org). En el centre Fernando María Castiella (1944 – 1948), antic propagandista catòlic (fotos.europapress.es). A la dreta Manuel Fraga Iribarne (1961 – 1962) una de les figures més longeves del franquisme i la Transició (wikipedia.org)}

El llibre trenca amb la visió centralista de la dictadura com ja manifesta en el títol (Ni una…). L’autor posa l’accent en la diversitat real del país que es manifestava inclús dins les fèrries estructures centralistes del règim. La visió centralitzada té molt a veure amb l’ús exclusiu de la historiografia clàssica molt centrada en la producció acadèmica a Madrid o Barcelona. Per a copsar aquesta “diversitat” dins del franquisme, Sesma ha utilitzat també molta producció historiogràfica provinent de sectors acadèmics de les diferents autonomies, amb la qual cosa aconsegueix una visió globalitzadora molt més real i més propera a l’autenticitat. Les aproximacions a l’estudi de les realitats regionals en temps de la dictadura permeten determinar com el seu discurs monolític s’anava ajustant de manera diversa en els diferents territoris; és a dir, el projecte hipercentralista original xocava amb la tossuda diversitat territorial espanyola. No hi ha en els quaranta anys de dictadura  un model clar d’organització territorial. Un Estat totalment centralista i uniforme no hagués estat acceptat pels tradicionalistes que tenien un horitzó foral, ja desenvolupat parcialment a les fidels províncies d’Àlava i Navarra i que van ocupar durant molts anys un ministeri important com és el de Justícia; entre aquests trobem el comte de Rodezno ja en els primers governs i posteriorment Esteban Bilbao, Antonio Iturmendi o Antonio María de Oriol; aquests carlins mai no es plantejarien una llei que unifiqués, per exemple,  els diferents codis civils existents.

Les estructures de poder territorial tenien quatre pilars. El primer era el governador civil, el conjunt dels quals formava un bon pool de personatges molt fidels, podríem dir d’acreditada fidelitat al Caudillo, que aniran rotant pel territori de l’Estat sense establir mai llaços molt grans amb una província concreta. Al final de llur carrera un bon governador civil “col·leccionarà” diversos càrrecs. El segon era el capità general de cada regió militar que era elegit en un procés molt minuciós; Franco recupera el rang que la República havia suprimit i, amb un finíssim càlcul polític, això li permet premiar els generals més fidels i, al mateix temps, dividir el col·lectiu de manera que cap d’ells acumuli massa poder i que no puguin representar una alternativa política a la seva persona. El mateix objectiu té eliminar el ministeri únic de la Guerra i dividir-ho en tres (Aire, Exèrcit i Marina). Amb això copia literalment el que fa Hitler amb les tres armes que componen les forces armades o Wehrmacht i que en el fons van per separat (Luftwaffe, Heer i Kriegsmarine). El bisbe era fonamental per entendre la relació entre la dictadura i l’Església que era, en paraules de l’autor, una relació molt oportunista i cínica. En aquella Espanya era el poder dictatorial qui determinava qui era catòlic i qui no ho era. El primer acord amb el Vaticà trigarà dos anys des del final de la guerra i és de 1941 i aquest no vol donar-li la categoria de Concordat. La base innegociable per a Franco serà la seva potestat d’intervenir en el nomenament dels bisbes; s’acordarà que el Nunci i el ministeri de Governació facin una primera selecció de candidats, sobre aquests el Vaticà proposarà una terna i Franco n’elegirà un. Però el sistema no és prou àgil, ja que des del final de la guerra hi havia setze bisbats vacants (alguns havien estat assassinats i Vidal i Barraquer era a l’exili). Al Vaticà, els primers temps li costa d’enviar ternes i utilitza el mecanisme dels bisbes auxiliars que, segons els  acords no passen pel sedàs del Caudillo. Quan la Segona Guerra Mundial canvia de signe definitivament l’any 1943, amb la caiguda del “cuñadísimo” Ramón Serrano Suñer i el nou paper polític en el règim  d’antics propagandistes catòlics (ex de la CEDA), les relacions Església – Estat flueixen millor i el Vaticà comença a enviar ternes a El Pardo. Fins l’any 1953 no es signarà el definitiu Concordat que preveia l’obertura d’una presó a Zamora per a clergues que s’anirà omplint els anys seixanta amb un volum de capellans presos superior a la de qualsevol país de l’òrbita comunista, sobretot clergues bascos, però també “curas obreros” de tota Espanya. Les relacions entre la Dictadura i l’Església (no específicament amb la jerarquia que, en conjunt, serà submisa en el  temps), s’aniran complicant conforme es vagi desenvolupant i aplicant el Concili Vaticà II. 

La darrera figura de poder era el director del periòdic provincial nomenat, sota la llei de premsa de 1938 pel ministeri de la Governació i era, en moltes províncies, l’única font d’informació. La cadena de periòdics del Movimiento s’originava d’incautacions durant la guerra o la immediata postguerra. Així passaran al partit únic que controlarà fèrriament la informació. Les quatre figures de poder provincial responien a una lògica centralista, però la cosa comença a esquerdar-se una  mica a partir de la vaga dels tramvies de Barcelona de 1951, quan el nou governador civil Felipe Acedo Colunga es recolza en antics membres de la Lliga Regionalista o en nous valors emergents (com Samaranch entre d’altres), gent amb més vincles amb el territori. El règim haurà d’anar amb molta cura en triar governadors civils per tal d’assegurar l’ortodòxia i el no flirteig amb els grups locals. De tota manera les circumstàncies anaven canviant i els quatre pilars bàsics, a partir de finals dels cinquanta ja no seran tan monolíticament indiferents als seus territoris. La dictadura actuarà de manera cínica, tot fent seus els moviments territorials per tal de cohesionar les seves forces de cara a l’objectiu final que sempre havia estat, i seria, la perpetuació del sistema i un bon repartiment de prebendes entre les diverses famílies polítiques (militars, catòlics, monàrquics, tradicionalistes, falangistes o tecnòcrates); aquests grups d’interessos i de repartiment que pugnen per mantenir el poder per sobre de tot és el que Sesma anomena els selectorats del franquisme.

A la base fundacional del règim hi ha la divisió del país entre vencedors i vençuts i el paper planificat i sistemàtic de la repressió i l’ús de la delació com a forma bàsica de la justícia franquista. La idea de reconciliació no formava part en cap moment del Nou Estat i la divisió vencedors-vençuts no revertirà mai i serà la base de la nova estructura social. Ja en el primer missatge de Franco per Cap d’Any de 1939 introduia la possibilitat pels vençuts de la redenció de penes pel treball sobre la catòlica base del penediment i la penitència. La brutalitat de la repressió dels primers anys (inclosa la guerra civil) anirà ajustant la seva gradació a partir del moment que la guerra mundial gira d’esquenes pels feixismes per mirar de modular la possible reacció a l’estranger. En alguns moments però, el càlcul no és correcte i, com en el cas de l’execució de Cristino García militant comunista, guerriller i heroi reconegut de la Résistence francesa, executat el 26 de febrer de 1946, el rebuig i les protestes seran importants a França, tot i que De Gaulle no va fer cap petició de clemència. Altres moments de modulació en la resposta repressiva van ser el procés de Burgos (1970) contra militants d’ETA on es van produir commutacions de totes les penes de mort. En canvi, a les acaballes del règim, el setembre de 1975 es produeix una autoafirmació autoritària amb l’execució de cinc militants d’ETA i del FRAP, malgrat que el dictador “graciosamente”  en commuta algunes.

_{Algunes de les execucions tardanes de la dictadura: A l’esquerra Cristino García (1913 – 1946) (elespanol.com). En el centre Julián Grimau (1911 – 1963). El seu judici en consell de guerra sumaríssim produirà una forta reacció internacional amb una resposta del règim que serà la creació del TOP (Tribunal de Orden Público) per apartar una mica la poc presentable jurisdicció militar (biografiasyvidas.com). A la dreta Salvador Puig Antich (1948 – 1974). La seva mort era anunciada i previsible a pocs mesos de l’atemptat de Carrero Blanco (wikipedia.org)}

En acabar la Segona Guerra Mundial, es creen els Tribunals Internacionals que jutjarien els crims de guerra, tot establint noves categories de delictes com ara els crims contra la humanitat i el genocidi. A la vista de l’origen feixista de la dictadura franquista, en els primers moments hi havia l’esperança que els jerarques franquistes, amb el Caudillo al capdamunt, poguessin ser acusats d’aquests crims. Tot i les acusacions de la recent creada Organització de les Nacions Unides (ONU) i el presumpte aïllament internacional, una sèrie de “silencis interessants”, com diu Sesma, de les grans potències internacionals a Londres i Washington, van salvar la dictadura de l’acció penal internacional. La ràpida irrupció de la Guerra Freda dilueix l’acció dels processos de Nuremberg inaugurats l’any 1946; tot plegat amb la depuració finita i molt limitada que es va fer a França, com ja he assenyalat més amunt, va motivar que aquesta dilució s’apliqués també a la dictadura franquista. EUA, la Gran Bretanya i la URSS (en aquest cas pels propis motius repressius interns) no van acceptar que el càrrec de genocidi afectés Espanya, ja que, argumentaven, en aquest cas no es va dur a terme l’eliminació planificada d’un grup concret determinat i, tal com explicava la diplomàcia franquista, la redenció pel treball era una mesura pacificadora. Tot i la nul·la resposta internacional no es poden obviar de cap manera les moltes desenes de milers de morts (probablement superin els 150.000) de la repressió franquista. 

_{Els validos de Franco: A l’esquerra Ramón Serrano Súñer (1901 – 2003), el “cuñadísimo” (wikipedia.org). En el centre Luis Carrero Blanco (1904 – 1973) la persona més influent sens dubte de l’entorn del dictador (historia.com). A la dreta Carlos Arias Navarro (1908 – 1989) (Steve Salise)}

Un paper important al llarg de la dictadura franquista és el del conseller – assessor o valido. D’aquests, deixant de banda el seu germà Nicolás Franco (1891-1977), molt important durant la preparació de la sublevació militar, la guerra i en el nomenament de Franco com a cap d’estat, en trobem tres: Ramón Serrano Suñer, Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro. El darrer, ja no juga el mateix paper dels altres dos i escapa de la centralitat i importància que tingueren aquells, ja que representa políticament un intent d’impossible continuïtat del sistema abans i immediatament després de la mort del dictador. El paper del cuñadísimo és crucial en els anys de guerra i en els primers quaranta, ja que és qui dóna les primeres  estructures institucionals al  que era una simple i poc organitzada Junta Tècnica deivada del fracassat cop militar ja iniciada la Guerra Civil. Serrano implantarà una sèrie de normes (com el Fuero del Trabajo, entre d’altres) ben copiades de les seves estades a la Itàlia feixista i acumularà molt poder intern i de gestió internacional en els anys d’atansament a la política de l’Eix. Franco, se n’adona que l’ambició de Serrano li pot arribar a fer ombra; el dictador focalitza en el que està passant a la França col·laboracionista on el poder del president Philippe Pétain (1856 – 1951) ha estat progressivament desplaçat per l’ambiciós Pierre Laval (1883 – 1945). Franco aprofita uns moments de crisi interna, l’incident de Begoña, i cessa Serrano (setembre de 1942), cosa que, per una banda afavorirà les noves polítiques de distanciament cosmètica de l’Eix en un moment que la reculada nazi comença a ser evident i possibilitarà l’entrada en escena, en principi com a assessor a qui aleshores era capità de fragata Luis Carrero Blanco.  El paper de Carrero serà fonamental: ell s’ha format a l’Armada i concep Espanya com una illa; de fet els Pirineus, mal comunicats i fàcilment bloquejables asimilen la península a una illa. Arribarà a la política a través d’un neofalangista, Pedro Gamero del Castillo (1910 – 1984) i serà nomenat el setembre de 1939 conseller nacional del partit únic (FET y de las JONS); la seva relació amb el partit serà estreta i contínua fins a la seva mort. Carrero li feia informes al ministre de Marina. Els seus informes són tècnicament molt treballats i força realistes. Ja a l’any 1940 havia fet un conegut informe on es mostrava totalment favorable a l’Eix i a l’entrada d’Espanya a la guerra si, i només si, els italoalemanys ocupaven el canal de Suez i controlaven el nord d’Àfrica. Avisava també del risc que la reacció del Regne Unit fos ocupar alguna de les illes Canàries (o de les Balears) i alertava que l’exèrcit no les podria defensar. L’informe mostra un cru realisme que no va escapar a la mirada atenta de Franco. Carrero mostrarà en tot moment lleialtat absoluta al Caudillo i sense cap ambició personal, coses que el convertiran en la mà dreta del dictador fins la seva mort. En els moments crítics per a la supervivència del règim quan acabava la Segona Guerra Mundial, el seu informe va ser decisiu per a Franco: “orden, unidad y aguantar” i anticipava l’arribada de la Guerra Freda que seria la taula de salvació de la dictadura.

Un aspecte rellevant són les relacions entre Franco i el partit únic, la unificada per decret Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Les relacions al llarg de tot el llarg període són correctament satisfactòries. Hi ha un nucli de falangistes que nodriran el seu nucli de col·laboradors. Al llarg del temps hi haurà moments de repressió interna i de purgues. A l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista les purgues dins del partit també es van produir; tot forma part del model feixista descrit més amunt del qual la dictadura franquista en forma part. El partit únic havia tingut diverses “morts” al llarg del franquisme, des del decret d’unificació d’abril de 1937 passant per les diverses reestructuracions i canvis cosmètics de símbols i noms relacionades amb les  modificacions de la conjuntura interna i internacional, però la seva importància en l’estructura de poder va ser rellevant fins a la liquidació del sistema l’abril de 1977; en aquells moments, tot el personal depenent (Moviment, Secció Femenina, mitjans de comunicació, Sindicats, etc), passaran a l’administració pública  de manera automàtica sense cap mena de depuració. El matrimoni Franco – Falange surt a compte de tots, malgrat els problemes puntuals aquest enllaç mai no es trencarà.

_{Tres representants notoris del Pla d’Estabilització, del desarrollismo i membres de l’Opus Dei: a l’esquerra Alberto Ullastres (1914 – 2001)(biografiasyvida.com). En el centre Mariano Navarro Rubio (1913 – 2001)(wikipedia.org). A la dreta Laureano López Rodó (1920 -2000)(flick.com)}

L’anomenat desarrollismo és una part important en el llibre de Sesma. Cal situar-ho en el marc del creixement econòmic europeu. Va ser un procés coordinat des de l’exterior, però en el qual els quadres econòmics de l’interior, els anomenats tecnòcrates, juguen un gran paper. El Pla d’Estabilització (1959) no és únic, ja que en altres països com Argentina, Paraguay, Bolívia o França, s’estan duent a terme plan semblants sota l’assessorament i coordinació del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM). S’ha aguditzat una certa narrativa nacionalista del desarrolismo que obvia la realitat que els ministres tecnòcrates estaven fortament condicionats des de l’exterior. Donar-li la volta al discurs franquista anterior sobre la nefasta influència estrangera i els beneficis de l’autarquia i haver de reconèixer la coordinació des de l’exterior era (i és) molt complex pels hagiògrafs del règim que, fins i tot avui dia, no reconeixen la realitat que el creixement econòmic dels seixanta es produeix malgrat la dictadura i no gràcies a ella, de manera semblant a com passa en altres països de l’Europa occidental. El creixement espanyol té lloc sense participació ciutadana, sense legislacions protectores, amb la destrucció descontrolada del patrimoni històric de moltes ciutats i ha quedat la idea, força estesa, que per tal d’aconseguir el creixement tot és vàlid. La planificació indicativa que fan els economistes tecnòcrates (entre d’altres els famosos Planes de Desarrollo), tampoc és quelcom genuí espanyol, tot i que molts dels planificadors com Joan Sardà Dexeus (1910 – 1995) o Enrique Fuentes Quintana (1924 – 2007), entre d’altres, si que eren bons “productes nacionals”. El turisme i el treball de l’emigració a Europa van ser les principals entrades de divises que contribuiran de manera clau al model desarrollista. El turisme té, a més, un fort component de rentat a l’exterior de la imatge de la dictadura, malgrat les campanyes que algunes organitzacions antifranquistes van fer en contra de l’arribada de turistes al país.
La ideologia de Franco és també un tema que va apareixent al llarg de l’obra. No és correcte afirmar que no tenia ideologia. Hi ha tot un seguit de principis als quals no renunciarà mai. No ens podem quedar dient que simplement era militar, ja que entre els generals colpistes de 1936 n’hi havia diferents ideologies: Cabanellas era maçó i d’altres eren monàrquics o tradicionalistes, fins i tot el voluble  i violent Queipo de Llano es definia com a republicà. Franco és força críptic, només rep el butlletí de la Asociación anticomunista internacional al que estava subscrit des de la seva segona etapa a l’Àfrica comandant la Legión. És anticomunista, defensor de l’ordre, antimaçonic furibund, seduït pel feixisme durant els primers anys al poder. Malgrat aquesta inicial seducció, hi ha diferències de comportament: Franco mai no deixa de convocar el consell de ministres, mentre que Hitler el deixa de reunir ben aviat, a partir de 1938 i Mussolini que tenia encara per sobre la figura del rei com a cap d’Estat, acumulava diversos ministeris sobre la seva persona. Franco, al contrari dels altres dictadors, farà més cas dels seus assessors falangistes o tecnòcrates i del cos diplomàtic i va aprenent contínuament de les decisions errònies, per tal d’aconseguir l’autèntic objectiu seu i del règim que era perpetuar-se al poder. Franco és, d’origen, tremendament antiamericà, cosa que es pot veure a la pel·lícula Raza de 1941 amb guió del propi Franco sota el pseudònim de Jaime de Andrade i que mostra la seva aversió i menypreu profunds contra els traïdors iankees que derrotaren Espanya a Cuba. L’any 1950 es fa una nova versió, El espíritu de una raza i, en aquests moments que seran l’avantsala del Tractat Bilateral amb Estats Units, a la pel·lícula desapareix qualsevol al·lusió antiamericana i, en canvi, queda ben trufada d’un anticomunisme, camaleonisme i oportunisme totals. 

El paper de l’exèrcit durant la dictadura ve determinat per la seva fidelitat i obediència al dictador, i es convertí en un dels principals suports del règim. Implicats com a actors necessaris des del primer minut en la repressió sanguinària que seguí el cop d’estat, la guerra i la postguerra, establiren un pacte de sang no escrit que embolcallà les Forces Armades d’un gran monolitisme entorn de la dictadura franquista. Però no és certa l’afirmació que el franquisme fou l’edat d’or de l’exèrcit, que era antiquat, amb poquíssims recursos materials i de renovació, poc professionalitzat, sobredimensionat en caps i oficials i amb sous molt baixos que van propiciar la pluriocupació tant en l’administració pública com en empreses privades. La corrupció dins l’exèrcit, així com la que es produia dins del partit únic  era molt gran, coneguda  i tolerada pel Caudillo que utilitzava la seva informació per a mantenir o repartir fidelitats. Les possibles veleïtats o ambicions polítiques d’alguns generals van ser controlades des d’El Pardo com podreu llegir a l’obra. 

_{Generals díscols amb Franco: Aquests generals s’enfrontaren en un moment o altre al dictador per evitar que es perpetués al poder o a favor de la restauració monàrquica. Acabaran desterrats, empresonats o trasbalsats. Fila superior i d’esquerra a dreta: Juan Antonio Ansaldo (1901 – 1958); Heliodoro de Tella (1888 – 1967); José Solchaga (1881 – 1953); Enrique Varela (1891 – 1951). Fila inferior i d’esquerra a dreta: Antonio Aranda (1888 – 1979); Miguel Ponte (1882 – 1952); Valentín Galarza (1882 – 1952); Alfredo Kindelán (1879 – 1962) (Archivo ABC)}

La relació de Franco amb la Monarquia és un aspecte important del llibre. Mussolini li recomana a Franco que no la recuperi i li explica els problemes que té ell amb el monarca Víctor Manuel III, però el gallec ja ho té clar: no donarà a un hipotètic rei la possibilitat d’aviar-lo com va fer Alfons XIII amb Primo de Rivera. L’aliat alemany ho té també molt clar, Hitler no farà cap restauració monàrquica i menystindrà la decadent república de Weimar, tot unint per decret el càrrec de canceller i el de cap d’estat en morir Hindenburg l’any 1934. Franco que ha fet el mateix que el seu col·lega alemany, no té cap pressa per a restaurar la monarquia. L’hereu dinàstic Joan de Borbó li exigeix a Franco la restauració l’any  1943, un any molt complicat per a la dictadura, ja que la guerra mundial està canviant de signe i dos dictadors han caigut: Mussolini i el romanès Antonescu. Joan de Borbó busca que passi el mateix a Espanya, però Franco, en una resposta per carta força impertinent li nega qualsevol possibilitat de canvi. Franco, molt hàbil, rehabilita el fidel general falangista Juan Yagüe i el posa al comandament de l’exèrcit d’Àfrica per tal d’evitar qualsevol moviment d’alguns generals monàrquics. Els diferents selectorats del Movimiento, units per la victòria no volen forçar la màquina i s’aglutinen al voltant del dictador. Després vindrà la Llei de Successió de 1947 (Espanya és un Regne), amb Franco com a Regent vitalici, aprovada en un referèndum en un moment que a Europa sovintejava aquesta mena de consultes, com a Grècia, Itàlia o Iugoslàvia. El règim intenta vendre a l’exterior unes formes institucionals de participació que pretenen calmar els ànims i donar aire a la dictadura. En qualsevol cas, la dictadura copia, a la seva manera, el que estava passant a l’exterior. 

L’estructura del llibre segueix una lògica cronològica. En la introducció (No solo Franco) l’autor deixa ben palesa la seva tesi sobre la responsabilitat col·lectiva. La resta de  capítols que conformen el text, sempre van amb títols breus i suggerents que donen pistes al lector del que es trobarà i quin és el fet polític o social més important que descobrirà. Un parell d’exemples: el capítol 1. Ni paz, ni piedad, ni perdón deixa entreveure les principals característiques de la dictadura, la repressió total contra el vençut que ho serà per sempre i aquesta condició serà la base de l’estructura social del règim. El capítol 11. El otoño del patriarca, pren el títol de la novel·la de Gabriel García Márquez (1927 – 2014) escrita i publicada l’any 1975 i, agafant les idees de Gabo, assistim a un final de la dictadura que no acabava d’arribar.  Cada capítol té una estructura que fa que es pugui llegir d’una manera independent. A l’inici sempre hi ha uns quants paràgrafs que situen el lector com una mena de punt de partida, després ve el desenvolupament historiogràfic pròpiament dit i al final ofereix una mena de tancament conclusiu.

El llibre és publicat a Barcelona per Editorial Crítica el febrer de l’any 2024. El títol complet és Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista (1939 – 1977). L’autor allarga el règim dictatorial fins l’abril de 1977, moment en què tècnicament es desmunten les institucions del Movimiento que eren la base de tot plegat. Una altra cosa és el poder real o el franquisme sociològic i la dura i pacífica transición que queden fora de l’àmbit del llibre. L’obra té una introducció, 11 capítols i un epíleg amb un total de 568 pàgines. Completen el conjunt els agraïments, les notes molt abundants i molt ben explicades, la bibliografia i un índex analític fins un total de 758 pàgines que formen el volum.

Nicolás Sesma (nascut a Vitòria en 1977 encara que d’Osca d’adopció) és professor titular d’Història d’Espanya a la Universitat Grenoble Alps. Llicenciat per la Universitat de Saragossa i doctor per l’Institut Universitari Europeu de Florència amb una tesi sobre l’Instituto de Estudios Políticos (Premi Miguel Artola 2009), va ser becari de la Residència d’Estudiants i investigador de la Universitat de Madison Wisconsin (2006) i la Universitat de Columbia a Nova York (2010-2012). En 2004 va rebre el Premi de Joves Investigadors de l’Associació d’Història Contemporània. Membre de l’École des Hautes Études Hispaniques et Ibériques (Casa de Velázquez) durant el curs 2020-2021. És autor d’una Biografía política de José Larraz López (1904-1973) (2006) i una Antología de la Revista de Estudios Políticos (2009) i coautor d’Una juventud en tiempos de dictadura. El Servicio Universitario del Trabajo (SUT), 1950-1969 (2021). Podeu seguir una entrevista a l’autor, tot presentant el seu llibre, feta al programa Més 324 el 21 de febrer de 2024  clicant aquí.