Categoria: Llibres

Categories
Llibres

De la Gran Guerra al món d’avui

Aquest llibre aporta una visió historiogràfica que potser sorprèn, però que descriu perfectament el convuls escenari que es va viure a bona part del món entre els anys 1914 i 1923. La història ordinària, la que podem llegir en els llibres habituals d’història contemporània expliquen que l’anomenada Gran Guerra (a partir de la segona meitat del segle XX se li dirà  Primera Guerra Mundial per tal de diferenciar-la i ordenar-la respecte del nou conflicte que s’abatrà sobre el món entre 1939 i 1945) fou un conflicte, en origen europeu, que s’inicià amb un seguit de declaracions mútues de guerra els darrers dies de juliol de 1914 i que es generalitzà a partir dels primers dies d’agost. Els teatres d’operacions van ser diversos, però es va establir un front occidental on els contendents eren, per una banda, els països occidentals de l’Entente o Entesa en català (França i el Regne Unit  de manera principal) i per l’altra l’Imperi Alemany i diversos fronts a l’Europa Oriental on intervenien d’una banda l’Imperi Tsarista enfrontat als dos Imperis Centrals (l’Alemany i l’Austrohongarès) i un front balcànic que constituí l’inici del conflicte, entre l’Imperi Austrohongarès i Sèrbia. Al llarg dels mesos finals de 1914 i els primers de 1915, altres potències entraran en el conflicte i s’obriran nous escenaris de lluita. Per una banda, l’Imperi Otomà en el costat dels Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) que portarà a l’obertura de nous escenaris bèl·lics al Caucas contra els russos o al mar Negre i els estratègics estrets del Bòsfor contra els aliats occidentals; altres llocs de xoc bèl·lic implicaven otomans i francobritànics a les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. Una guerra entre potències colonials s’estengué de seguida en fronts secundaris per Àfrica i Àsia, allà on els interessos estratègics estaven en disputa. Per altra banda, l’entrada de la dubitativa Itàlia en el conflicte al costat de l’Entente a la primavera de 1915, obre una nova pugna entre italians i austrohongaresos pel control balcànic i de l’Adriàtic.

Quatre dels militars que dirigiren la guerra en els primers anys amb una més que limitada visió estratègica i responsables de massacres gegantines: D’esquerra a dreta: Ferdinand Foch (1851 – 1929) comandant en cap dels exèrcits aliats; Joseph Joffre (1852 – 1931) general francès conegut pel seu paper a la batalla del Marne; Erich von Falkenhayn (1861 – 1922) cap de l’estat major alemany durant els primers dos anys de guerra; John French (1852 – 1925) comandant de la FEB (Força Expedicionària Britànica a l’inici del conflicte (fotos wikipedia.org)

La innovació és la visió del tancament de la guerra, ja que la historiogràfica occidental clàssica remet a una única data (l’onze de novembre de 1918) com a tancament oficial del  conflicte, però això no és del tot cert en la mirada dels autors, ja que aquest dia és l’armistici del front occidental on realment les armes callen per tancar  més de quatre anys de sagnant i inútil conflicte, però en el cas de l’Europa Central i Oriental el conflicte s’allarga en una sèrie interminable de guerres que van des del Bàltic i Finlàndia, a l’Hongria ja estroncada del derrotat Imperi Austrohongarès a Polònia o Ucraïna, tot arribant als Balcans, al Caucas o a les zones túrquiques de l’Àsia Central. Tot això enmig d’una terrible guerra civil a Rússia i un Imperi Alemany que intervé en molts d’aquests conflictes que tenen el seu origen en l’armistici entre alemanys i bolxevics posterior al triomf de la revolució d’octubre de 1917 i el desig dels països de l’Entente, ja reforçats amb la intervenció dels Estats Units, de continuar la guerra pel control estratègic de l’Europa Central i Oriental, en perill per l’avanç revolucionari rus. Això portarà als aliats occidentals a armar els dispersos exèrcits russos blancs o fins i tot implicar-se en la lluita en tot l’immens teatre d’operacions rus, des de Petrograd al nord fins Crimea al sud o el control logístic de Vladivostok i el tren Siberià per donar continuïtat a la guerra, entesa com a civil pels russos i com a continuació d’una inacabada guerra mundial que els aliats es neguen a donar per perduda. El desmembrament del també derrotat Imperi Otomà és el darrer acte d’aquesta cruenta història amb la guerra civil turca entre els hereus del soldanat que acceptaran els termes de l’armistici imposat pels aliats i els neo-nacionalistes turcs de Mustafà Kemal. Les tropes francobritàniques també intervindran en aquest conflicte contra els kemalistes (que alhora tindran el suport i les armes subministrades pels bolxevics) i, per acabar de complicar-ho tot, a la guerra s’afegiran els grecs que havien combatut al front balcànic contra els Imperis Centrals i que envairan la península d’Anatòlia l’any 1919 amb els vistiplau britànic i per fer grans els somnis nacionalistes irredempts de la seva Megali Idea. El resultat serà una llarga guerra  a múltiples bandes en la qual els grecs acabaran derrotats, els britànics perdran la influència a la zona i naixerà la Turquia moderna. Tot acabarà de forma terrible i grotesca amb una neteja ètnica brutal entre turcs i grecs, beneïda, això si, pels aliats occidentals. Aquest fet tancaria l’any 1923 el llarg cicle de conflictes de la Gran Guerra.

Un dels mapes que es poden consultar en un annex en línia: mostra les campanyes de la guerra greco-turca que clou el cicle de conflictes de les Guerres de la Gran Guerra

El llibre comença plantejant a la introducció un dels dilemes que més discussió historiogràfica ha generat, i continua generant: la responsabilitat sobre l’inici de la guerra. Sobre això hi ha múltiples hipòtesis que posen l’accent sobre un o altre dels participants (alguns en culpabilitzen Alemanya, d’altres Sèrbia, la inflexibilitat austrohongaresa per gestionar el crim de Sarajevo o les vel·leïtats imperials tsaristes). Segons els autors es concatenaren dos fets: la manca de “governabilitat” de cadascun dels països implicats que interactuaven entre ells i que ocasionaren l’enorme curtcircuit que portaria a la crisi d’agost de 1914 i el fet que en els anys anteriors, la Belle Époque, el món es feia més i més petit degut a la facilitat i fluïdesa de les comunicacions, el volum del comerç internacional i la informació que circulava de manera massiva i veloç, i tot això feia que els escenaris geoestratègics tendissin a desdibuixar-se en el cap de polítics i diplomàtics, incapaços de donar resposta a una situació que escapava a la seva comprensió. Sobre això és significatiu que la potència més disposada a anar a la guerra com és Rússia, amb uns objectius més que fantasiosos, fos la que més problemes de governabilitat tenia i que acabà desapareixent devorada per una revolució.

Elevat a la categoria de mite nacional després de la batalla de Tannenberg, el mariscal Paul Hindenburg (1847 – 1934) juntament amb el general Erich Ludendorff (1865 – 1937) esdevindran els líders de l’esforç de guerra alemany a partir de 1916 fins l’octubre de 1918 quan la derrota ja era inevitable (fotos: wikipedia.org)

Cadascun  dels set capítols que segueixen a la introducció comentada en el paràgraf anterior correspon a un any del conflicte, excepte el setè capítol que abasta entre 1919 i 1923 i que fa esment i desenvolupa de manera àmplia els fets explicats de manera molt esquemàtica  línies amunt. La primera part, amb tres capítols (1914, 1915 i 1916) explica el creixement continu de fronts de guerra, l’entrada de noves nacions en el conflicte, el fracàs de la guerra de maniobra i l’enquistament total amb l’arribada de les trinxeres i la miopia total de la majoria de dirigents militars incapaços d’entendre que, amb les modernes armes que hom disposava, l’estratègia defensiva sempre s’imposava sobre l’atacant. Són els anys de les grans batalles en el front occidental:  la primera batalla del Marne (1914) que suposarà la detenció i esgotament de l’atac inicial alemany  o les matances brutals i inútils de Verdum i del Somme (1916).  En el front oriental destaca la batalla de Tannenberg (1914) com a gran victòria alemanya davant l’exèrcit imperial rus. El control dels estrets d’accés al Mar Negre donarà lloc a la llarga i cruenta batalla de Galipoli (1915 – 16) on, una vegada més, les estratègies ofensives en aquest cas  dels britànics, es van estavellar de manera sagnant contra els ben organitzats otomans. Aquests anys (1914 – 1916) marcaran la lluita estratègica pel control del mar, en el cas del britànics per intentar ofegar l’economia alemanya amb el bloqueig marítim de les costes i, en el cas alemany amb el desenvolupament de la lluita submarina per escapçar els subministraments a la Gran Bretanya. L’ús indiscriminat de l’arma submarina  servirà de detonant a l’entrada en guerra dels Estats Units que acusen Alemanya d’enfonsar mercants de bandera nord-americana.  

Una altra làmina dels annexos en línia: mostra les campanyes de la revolta àrab. Els britànics aprofitaren una “baula dèbil” de l’Imperi Otomà per colpejar-hi, tot fent promeses falses als àrabs

Davant las impossibilitat de generar una batalla decisiva, els contendents aplicaran l’anomenada “teoria de la baula més feble”, segons la qual i aplicant una lògica colonial, s’intentava colpejar els flancs més febles de l’adversari. Un exemple en el cas britànic seria obrir nous fronts en els flancs del considerat aliat més feble els otomans, tot recurrent  a les falses promeses per mobilitzar els àrabs de les províncies otomanes; un segon exemple seria l’obertura del front al Mar Negre amb la desastrosa campanya de Galipoli, responsabilitat de l’aleshores lord primer de l’almirallat, Winston Churchill. També els alemanys recorreran sovint aquesta estratègia; potser el cas més destacat és la repatriació dels exiliats bolxevics, amb Lenin al capdavant, retinguts a Suïssa i transportats de manera exprés fins a Petrograd passant per Alemanya per afavorir la revolució que apartés Rússia de la guerra.

La segona part del llibre (1917, 1918 i un darrer capítol 1919 – 1923, amb la resta de “guerres de la Gran Guerra”)  desenvolupa el punt d’inflexió del conflicte amb les dues revolucions russes de febrer i octubre de 1917 que suposaren la caiguda de l’Imperi tsarista i la sortida de Rússia de la guerra amb una pau, la de Brest Litovsk de març de 1918 que significà un primer repartiment de territoris russos entre els tres imperis centrals i unes tensions nacionalistes en molts d’aquests territoris d’anterior domini rus. Algunes de les “guerres de la Gran Guerra” tindran el seu inici aquí, tot i que de fet no s’iniciava cap guerra nova, sinó que continuava el conflicte europeu de 1914 per altres vies. El segon punt d’inflexió de l’any 1917 és l’entrada en guerra dels Estats Units d’Amèrica el 6 d’abril de 1917; en aquest moment, el casus belli  fou l’enfonsament de mercants estatunidencs pels alemanys i el famós telegrama Zimmermann, una comunicació diplomàtica alemanya al govern mexicà en la que demanava l’entrada de Mèxic en el bàndol del centrals a canvi de guanys territorials (Alemanya prometia Arizona, Texas i Nou Mèxic); aquest barroer telegrama fou interceptat pels serveis d’intel·ligència americans i fou un determinant en la propaganda del govern del president Wilson.

L’any 1918 fou per Alemanya una cursa contra el temps: moure el màxim de divisions del “pacificat” front oriental per reforçar l’occidental i donar allà la batalla definitiva abans que la maquinària industrial i bèl·lica nord-americana es posés en marxa. Però Alemanya ja no estava en la mateixa disposició econòmica i militar que l’any 1914: les reserves humanes després d’anys de sagnia continuada estaven exhaurides i l’economia estava molt malmesa després d’anys de guerra, amb un malestar social creixent i un bloqueig marítim exitós per part britànica.  L’ofensiva alemanya de primavera fracassarà pels motius esmentats i la forta contraofensiva aliada de l’estiu ja amb les primeres unitats nord-americanes aconseguirà per primera vegada trencar els fronts occidentals i obligar els dirigents militars alemanys Hindenburg i Ludendorff a plantejar la possibilitat imminent de l’armistici.

Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin (1870 – 1924) i Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924): les dues cares de futur en un conflicte amb arrels amb el passat. Les solucions d'”esquerra” i de “dreta” obririen els nous temps de la política mundial, tot i que l’obsessió de Wilson per un arbitratge dels conflictes a través d’una Societat de Nacions seria un fiasco (fotos: wikipedia.org)

A l’alçada de 1918 dos models polítics emergien com un avançament del que serien posteriors conflictes. Des del costat soviètic, Lenin parlava, en un moment de descomposició de l’imperi tsarista, del dret a l’autodeterminació dels pobles i  des del costat americà Wilson proclamava els seus famosos 14 punts on, de manera poc clara també abordava el tema de l’autodeterminació, sense que quedés clar exactament per a qui i en quines circumstàncies s’aplicaria. La por occidental a la incipient i expansiva revolució bolxevic propicià que ja a inicis de 1918 es defensés públicament la desaparició de l’estat agregat austrohongarès i la formació de nous estats que actuessin com a taps defensius de l’expansió revolucionària. Aquí la pretesa autodeterminació per aplicar el principi de nacionalitat va ser un element molt caòtic on la força de les armes i les negociacions de “palau” tindrien un paper determinant. El ràpid col·lapse austrohongarès del 31 d’octubre de 1918 donaria lloc a una fragmentació de l’immens estat plurinacional.

El gener de 1919 s’inauguraven formalment les negociacions que donarien lloc a la nova pau. S’aplegaren negociadors i representants de totes les potències aliades, sense cap presència ni dels derrotats Imperis Centrals, ni de la nova Unió Soviètica, immersa en aquells moments en una incipient i sagnant guerra civil. Aquestes absències d’entrada ja condemnaven la possibilitat d’una pau duradora. Instal·lats a París durant sis mesos, els autèntics protagonistes foren els mandataris de les quatre potències guanyadores: Wilson (EUA), Lloyd George (GB), Clemenceau (FR) i Orlando (IT). Crida l’atenció la presència italiana, amb ínfules colonials, demanant el que secretament havia possibilitat el seu ingrés a la guerra l’any 1915 a través del Tractat de Londres; la no satisfacció de les esperances colonials a l’Adriàtic en les negociacions seria el que els nacionalistes anomenarien “victòria mutilada” i una de les portes daurades d’accés del feixisme que es venia coent ja a les trinxeres. Quan els negociadors van tancar les “carpetes” de cadascuna de les nacions derrotades se les va citar per a fer el lliurament de les condicions i així van passar a la història els diferents tractats: Versalles (Alemanya), Saint-Germain-en-Laye (Àustria), Neuilly (Bulgària), Trianon (Hongria) i Sèvres (Turquia). Les condicions dels tractats, desproporcionades i humiliants, serien la llavor del futur conflicte mundial de 1939 – 1945. L’únic tractat que seria reescrit és el de Sèvres com a conseqüència de la victòria turca a la guerra de 1919 – 1923 contra els grecs,  on els turcs vencedors  imposaren les noves condicions al nou tractat de Lausana.

París 1919: Els anomenats “the big four“, d’esquerra a dreta: David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson (foto: wikipedia.org)

Si fem una comparació amb la situació d’avui dia, els conflictes en l’eix europeu, des del Bàltic al Mar Negre passant per Ucraïna, l’inacabable conflicte a Orient Mitjà o el  destí de la moderna Turquia com a potència emergent, la nova Rússia nacionalista i agressiva, l’hegemonia econòmica alemanya a Europa o fins i tot la globalització, tenen més a veure amb les problemàtiques de fa un segle que amb el final de la Guerra Freda. Per tant, es podria dir que el nostre present és net de 1914, en tant que la desaparició de la Unió Soviètica, un fenomen històric sorgit de la Gran Guerra, ens retorna a tensions que van ser origen i conseqüència d’aquest conflicte, l’últim gran enfrontament continental provocat pel nacionalisme. Però per a entendre aquest vincle, cal remuntar-se a 1918. Aquell any, les hostilitats van cessar en les trinxeres dels fronts occidentals, però no en els de l’Est i Orient, on la guerra es va anar extingint al llarg dels següents quatre anys, amb seqüeles decisives per a la resta del segle i el que ve ara ja avançat el segle XXI. Per tant, el que tradicionalment s’ha presentat com una única Gran Guerra van ser, en realitat, dues: una crisi d’Orient als Balcans que inesperadament va desencadenar un altre conflicte de naturalesa diferent entre les majors potències industrials d’Europa, que va desembocar en un sagnant empat, resolt per la intervenció dels Estats Units; aquella crisi, amb les seves pròpies regles, es va prolongar uns anys més. El tancament definitiu l’any 1923 va deixar massa incerteses i desequilibris que no van poder evitar la nova embranzida bèl·lica l’any 1939. Tot i ser un pèl llarg, el resum fet en els paràgrafs anteriors és una interpretació personal del llibre i poso l’èmfasi en determinats aspectes de la història, evidentment n’obviant molts altres. Per a mi, com aficionat a la història contemporània, el temps que abasta la Belle époque, la Gran Guerra i el període d’entreguerres esdevé clau per tal de trobar els elements que ens permetin entendre millor d’on venim i on som. El llibre és una edició de l’any 2014, tot just en el moment de commemoració del centenari de l’inici de la guerra. He arribat a aquests autors a través de lectures relacionades amb temes com és el de les nacions oprimides i el secessionisme associats a la Gran Guerra que trobo fascinants per entendre la realitat europea i, en particular, la posició del catalanisme i del nostre petit país en tota aquella voràgine abans i després de la Gran Guerra.  Francisco Veiga, és catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat  amb preferència l’Europa Oriental, els països de l’antiga Unió Soviètica, i els que conformen la península balcànica i Turquia; és una garantia de qualitat en les anàlisis i interpretacions historiogràfiques força rigoroses que n’aporta en la part del llibre que, des del meu punt de vista és més novedosa i important  que és el conflicte en el seu vessant oriental, balcànic, rus en el sentit ampli del terme, tot incloent les zones asiàtiques o túrquiques. Pablo Martín és militar de carrera (Cos d’Enginyers), ha col·laborat en els contingents militars espanyols a l’Afganistan, Iraq i Líban. El llibre es complementa amb un seguit de mapes i làmines que ajuden la interpretació i que són disponibles a http://web.catarata.org/anexos/mapas1gm.html. El llibre és una edició de Libros de la catarata de l’any 2014 amb 318 pàgines. Cada capítol consta d’un petit afegitó amb les cites que es fan en el text i una acurada bibliografia final que compendia totes les cites que s’han fet.  Si voleu una bona informació sobre el passat i com ens condiciona el món que tenim ara, aquest és un bon llibre.

Categories
Llibres

El món escalfat de la Guerra Freda

Joan Alcaraz

Agustí Pons
Catòlics, comunistes i cia.
Intel·lectuals catalans i Guerra Freda
Edicions de 1984 (2024)

Agustí Pons

D’antuvi, haig de dir que, obsessionat com sóc perquè els títols d’una obra siguin bons i, sobretot, penetrants, crec que el d’aquest llibre no ho és prou, tot i que potser la combinació de títol i subtítol resulta suficientment informativa del que anem a llegir. Feta aquesta precisió, també penso que l’obra és excel·lent i molt adequada, en els seus continguts, al llarg període que abasta del segle XX: el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica.

Una època anomenada freda perquè, per fortuna, entre les dues potències dominants, els Estats Units i l’URSS, s’aconseguí evitar uns mals que haguessin estat terrorífics per als humans. Tot i així, l’ambient era prou escalfat: la revolta d’Hongria (1956), la Primavera de Praga (1968), la crisi dels míssils a Cuba (1962), la guerra del Vietnam (1955-1975)… I, enmig de tot això, el paper de les tendències sobretot progressistes a l’interior de cada país. Concretat a Catalunya, singularment, en l’evolució del sector més innovador del catolicisme -a l’empara del Concili Vaticà II- i la lluita del comunisme que acabaria esdevenint, en bona part, eurocomunisme, amb l’aportació singular del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

La Primavera de Praga, un dels escenaris decisius de la Guerra Freda

Dos àmbits que van saber establir punts de contacte, a partir del lema d’un dels referents de l’època, Alfonso Carlos Comín: “Cristianos en el Partido, comunistas en la Iglesia” Ed. Laia, 1977. Aquesta conjunció i molts altres aspectes d’interès els explica molt bé el conegut periodista i escriptor Agustí Pons , autor, entre altres obres, de les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu. I cal fer notar que Pons dedica el seu llibre a la figura d’Ángel Pestaña, un dirigent anarcosindicalista que l’any 1920 va anar a Moscou i no va entendre’ns amb els dirigents comunistes.

He parlat de Comín, però pel llibre també desfilen altres intel·lectuals essencials de l’època: el filòsof Manuel Sacristán, l’escriptor i polític Jordi Solé Tura, l’editor i escriptor Xavier Folch, l’escriptora Teresa Pàmies, l’escriptor Manual Vázquez Montalbán, el poeta Francesc Vallverdú… Tots ells i elles vinculats al PSUC, un partit que en aquells anys era, sobretot, “el partit”, també com a principal impulsor de l’Assemblea de Catalunya. Hi apareixen igualment els anomenats “companys de viatge” dels anteriors, com Josep Maria Castellet, Ricard Salvat, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Molas o Antoni Tàpies, a més d’altres referents, com Joan Triadú.

Josep Benet
J.M.Castellet
M. Sacristan
Alfonso Carlos Comín

En definitiva, ni el nostre país ni l’Estat espanyol podien quedar al marge de la Guerra Freda. És ben clar que la prolongació de la dictadura franquista es correspon, en gran mesura, amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats europeus. En l’àmbit de la cultura, les dues potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van intentar influir en el món convuls de l’època mitjançant, singularment, dues organitzacions internacionals d’escriptors: el Congrés per a la Llibertat de la Cultura pel que fa als EUA i el Consell Mundial de la Pau en relació a l’URSS.

L’ombra allargada de Lenin

L’autor comença parlant de Vladímir Ílitx Lenin perquè és ben clar que, amb ell -i a partir de la doctrina de Marx-, el comunisme començà a influir decisivament en la marxa del món. Però passarien els anys i també quedaria clar que considerar-se marxista no volia dir, necessàriament, ni ser ben bé comunista -tot i les singulars posicions els euros- ni donar suport al règim soviètic, malgrat haver-hi referents que mai van abjurar d’aquest suport.

A Catalunya, l’evolució del PSUC, l’herència del qual, a partir d’uns quants canvis, han assumit els Comuns, es relliga també amb la trajectòria dels catòlics més avançats -o cristians, com jo prefereixo dir-ne-, tot i que aquests, actualment, hagin perdut pistonada. Queda lluny, posem per cas, l’exemple de Josep Benet, que havia militat a Unió Democràtica i els darrers anys de la seva vida s’aproximà al PSUC. I és que ja no som als temps de la Caputxinada (1966) ni de la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat (1970). I encara sort del pontificat reformista -no pas revolucionari- del papa Francesc.

En definitiva, Catòlics, comunistes i cia. és una obra molt interessant, que ens remet a un passat proper que ha conformat, en una mesura important i ben significativa, les nostres vides.

Categories
Llibres

La Mennulara

La Mennulara, de Simonetta Agnello Hornby, ens torna, un segle després, a la Sicília del Gatopardo: aquí segueixen els senyors i els criats, i, al seu voltant, la gent que, temorosa, xiuxiueja sense parar i creu saber «tota la veritat». Però els temps han canviat, i aquesta gent no tem tant els poderosos d’abans com aquesta nova llei del silenci que s’imposa quan treu el cap la fugissera presència de la màfia. Introduint-se en aquest ambient, Agnello Hornby ha convertit la seva primera novel·la en tot un esdeveniment literari a Itàlia, i ha obtingut el reconeixement immediat dels lectors, la crítica i altres escriptors.

El 23 de setembre de 1963, al poble sicilià de Roccacolomba, mor la Mennulara, així cridada per haver estat en la seva infantesa una bella recollidora d’ametlles. La resta de la seva vida, fins al dia mateix de la seva mort, la va dedicar a servir amb lleialtat als acabalats senyors Alfallipe. Però cóm s’explica que amb el temps esdevingués administradora dels béns dels seus amos? I per què aquests es resisteixen al principi a complir les seves últimes voluntats? Al poble no triguen a deslligar-se les xafarderies: uns la maleeixen, altres la veneren. Com a peces d’un trencaclosques, les veus van donant forma a la imatge fragmentada de la Mennulara, per compondre a poc a poc l’esplèndid retrat d’una dona inoblidable. I mentre es desvetlla el misteri que l’envolta, la seva figura emergeix, poderosa, en un univers rural i opressiu, en aparença immòbil, on lluiten un passat que es resisteix a morir i una modernitat que mai no acaba d’arribar.

Història brillant, explicada des de dins. Per a incondicionals de la palpitant Itàlia profunda, que ja no ho és tant, afortunadament, o no?

Categories
Llibres

Literatura holandesa

Un viatge l’any passat per anar a veure l’antològica de Vermeer al Rijkmuseum d’Amsterdam, em va donar l’oportunitat de conéixer aquesta autora. A la pregunta, o afirmació, sobre la meva total desconeixença d’autors actuals del Països Baixos, em van posar al davant una autora versàtil, però que explica un temps i uns llocs que sempre m’han agradat, que sovint m’hi capbusso quan necessito desesperadament moments de bellesa i intimitat. El segle XVII flamenc, com el XVI italià.

Simone Van Der Vlugt, versàtil perquè, com altres autors, conrea gèneres diversos, a part del que a mi m’ha interessat: la novel·la juvenil i el thriller, és poc coneguda a casa nostra, però traduïda com perquè l’hagi pogut llegir en tres de les seves “novel·les històriques”, com tan desafortunadament en diuen ara. Ella el que fa és recrear, explicar, posar llum a uns fets, una època o unes circumstàncies, fet pel qual s’ha de saber molta història, sobretot cultural i de la vida privada, com van fer els grans Duby i Ariès de forma memorable posant llum a uns aspectes mai encara tractats, i que l’editorial Taurus ha reeditat un cop més.

Recollint l’herència de la novel·la victoriana, que tan bé es va explicar a ella mateixa, i com fan tots els que en saben i no pretenen engatussar el lector, ella treballa a partir de valors universals i els reprodueix a la petita escala d’una ciutat, d’una època molt concreta, d’uns oficis, d’unes creences, d’uns costums, d’unes convencions. I així, crea un microcosmos carregat de detalls, que et permeten entrar-hi i gaudir de l’essència d’aquell món quasi domèstic i vital, de formes de vida que han configurat un relat que ha arribat fins els nostres dies, i que a alguns ens segueix lligant a certes lectures.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)

Imatge principal: La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.

“La violència no és una força atàvica pròpia de pobles primitius sinó que és un factor que creix i s’accelera amb la industrialització, la urbanització i la modernitat en general. Catalunya, com a societat moderna és també una societat violenta, com ho és tot Europa. No eren els alemanys durant el primer terç del segle XX, la societat amb més formació científica i filosòfica d’Europa? No van ser els nazis, el grup social més violent?”. Jordi Casassas, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, ens feu aquestes reflexions en el marc de la presentació del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).


La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat aquest curs Aula Ateneu que dirigeix Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB), professor agregat de la UB i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història és el coordinador tècnic i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.

El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.


Aquest curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius.
El curs té una periodicitat setmanal, del 3 d’abril al 29 de maig, matí d’11 a 13 h. El preu és de 60 € per als socis de l’Ateneu i de 120 € per als no socis.


Jordi Roca Vernet presentà les vuit sessions o períodes històrics, tot comentant vuit imatges que il·lustren cada període. Els textos són del ponent respectiu de cada sessió.

Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823)

Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.


Tracta de la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya que mostren com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.


Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.


El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.

Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona

Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840)

Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)

El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’El Torín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837).


Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?

“La patuleia” Bullanga del 5 d’agost del 1835, de Josep Arrau i Barba. MHB


El quadre representa els fets esdevinguts a la Rambla durant la bullanga del 5 d’agost de 1835: l’arrossegament del cadàver del mariscal Pere Nolasc Bassa i la seva crema en la foguera feta amb els papers de l’arxiu de la delegació de policia. Una part important dels revoltats eren estibadors del port i així ho reflecteix la seva indumentària. Van armats amb pistoles, fusells i sabres. Un personatge amb indumentària burgesa intenta plantar cara. A l’esquerra, un gos famolenc. Ambientació nocturna.

El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843

Dimecres 17 d’abril, 11-13 h. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)


La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa al a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.


La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars. Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.

“Proezas y hazañas de la Jamancia en 1843 Barcelona”: Librería de José TORNER, bajada del Regomí. Font: http://www.atlesdebarcelona.cat/gravats/703/


Text que acompanya la imatge […] “Vista de la Ciutadela atacada por la Jamancia”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […]

Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859)

Dimecres 24 d’abril, 11-13 h. Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (UB)

El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.


La divisió cronològica en etapes polítiques (dècada moderada, bienni progressista, segona etapa moderada) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista. En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat, els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins, les vagues obreres, el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials.

La Batalla del Pasteral, 1849. Autor desconegut https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e1/Batalla_del_Pasteral.jpg


La Batalla del Pasteral, a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.

Barcelona en revolució 1868-1873

Dimecres 08 de maig, 11-13h. Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)

El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.

La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.

El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.

Imatge: Concentració del 21 de febrer de 1873 a la Plaça de Sant Jaume de soldats i civils exigint la proclamació de la República Federal Espanyola. Al fons la façana de la Diputació. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.

La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica

Dimecres 15 de maig, 11-13 h. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic (UPF)

L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.

El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.

Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.

La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.

Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava.
En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.

El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.

Manifestació a l’Arc del Triomf a Barcelona per a demanar la llibertat i justícia per als detinguts de la “Setmana tràgica de 1909” Font: Wikipedia Commons

La Vaga de la Canadenca 1919

Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular (UB)

A finals de març de 1919, Barcelona va quedar paralitzada per la vaga dels treballador de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, la principal proveïdora d’electricitat a la ciutat i bona part de de les poblacions veïnes. Si van dilucidar moltes coses: condicions laborals, el paper dels sindicats recent reestructurats com agents socials, etc. A la fi, el conflicte va afectar milers de treballadors i va ser la mobilització obrera més important de les que s’havien produït fins aquell moment a l’estat espanyol.
Al llarg de la sessió parlarem de: a) de l’enfortiment de l’obrerisme i l’aire revolucionari que es respirava aquells anys; afavorits per factors de naturalesa tant externa (la revolució russa i l’onada d’agitació que commogué Europa després de la primera Guerra Mundial) com interna (crisi de l’Estat monàrquic constitucional definitivament oberta el 1917); b) la dinàmica de la vaga; i c) els resultats contraposats, que van culminar amb la consecució jornada de vuit hores i l’enfrontament social.

Imatge: La Huelga de Barcelona, 14 marzo 1919, Nuevo Mundo, El fets de Prats de Molló (1926)

El fets de Prats de Molló (1926)

Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona

Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò.
Aquesta projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol.
En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.

Imatge: Macià amb l’advocat Torrès a punt d’anar-se’n de París (Départ du coronel Macia, près de lui Maître Torrès. À la gare du Nord el 23 de març de 1927). Autor: Agence de Presse Meurisse; Font: Bibliothèque nationale de France

Categories
Galeries i museus Llibres

Stefan Zweig ens dóna la benvinguda a l’Ateneu

Per Joan Alcaraz

Exposició Stefan Zweig. Autor universal

Sala de carruatges de l’Ateneu Barcelonès

Fins al 31 de març del 2024

Stefan Zweig. Autor universal

De petit format, però interessant i efectista aquesta exposició que, només entrar a l’Ateneu Barcelonès, us dóna actualment la benvinguda. Organitzada per l’Ambaixada d’Àustria -Zweig, com potser sabeu, era ciutadà d’aquest país centroeuropeu- com a mostra itinerant, ens presenta la personalitat i la trajectòria d’un dels intel·lectuals i activistes -escriptor,  ciutadà d’origen jueu, compromès antinazi- més decisius per tal d’entendre la convulsa situació de l’Europa de la primera part del segle XX.

La mostra es va presentar a la Biblioteca Nacional de Viena i a continuació es va establir a la Biblioteca Municipal de Salzburg, amb motiu del 80 aniversari de la mort de l’autor. Ara, convertida en una exposició itinerant, està concebuda per fer la volta al món, també a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès.

L’exposició està formada per un seguit de plafons, amb explicacions en castellà i en anglès, que donen notícia del personatge. Naturalment, l’Ateneu havia de completar aquestes explicacions amb la visualització en català, a través d’una pantalla, dels textos de l’exposició, així com mitjançant el programa de mà en català que reprodueix fidelment els textos del plafons, a més del cartell que ens la introdueix des del carrer de la Canuda.

Zweig, un dels autors en llengua alemanya més llegits del món, va ser un intel·lectual molt complet. Era, com dèiem, de família jueva, com tanta gent interessant al món -que malament que els fas quedar, odiós Netanyahu!-, i literàriament va desenvolupar un estil molt singular, que unia una acurada construcció psicològica a una brillant tècnica narrativa. De conviccions antibel·licistes, va fer de periodista sobretot des de Suïssa i també va viatjar molt, una de les seves grans passions.

Zweig va ser dels primers referents a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra, de la mateixa manera que anys més tard combatria el nazisme, que prohibí els seus llibres l’any 1936. El 1941 s’instal·là al Brasil, país en el qual se suïcidaria l’any següent, a la ciutat de Petròpolis, en companyia de la seva esposa. Un pensa que, si diversos referents culturals catalans i espanyols van exiliar-se a Sud-Amèrica sense morir en l’intent, per què ell hauria volgut desaparèixer. Però suposo que haver viscut l’horror del règim nazi era tan gran que l’impacte havia de ser terrible. Tot i així, hi ha fonts que apunten que Zweig hauria estat objecte d’una conspiració, no prou comprovada.

Com diu textualment la presentació de l’exposició al web de l’Ateneu: “A través de manuscrits originals, cartes, fotografies, fragments de pel·lícules i enregistraments de so, la mostra ens porta per tot el món (Magallanes. L’home i la seva gesta), a Indonèsia (Amok) i al Brasil (Brasil. País de futur) , però també al passat (El món d’ahir) del desaparegut Imperi dels Habsburg, que Zweig considerava un model global per a la coexistència de diferents pobles. Com a precursor d’una Europa comuna, anhelava una literatura que transcendís les fronteres de les nacions individuals. A l’exposició es descobreixen la seva extraordinària transcendència i la seva polifacètica obra literària, l’actualitat de la qual perdura fins als nostres dies. El missatge de Stefan Zweig per a la posteritat és la utopia d’un món pacífic sense fronteres”.

Va visitar el nostre home algun cop Barcelona i, per tant, Catalunya? Doncs sembla que no, i hagués estat per a nosaltres tot un honor poder-lo rebre. La sola lectura d’una obra com El món d’ahir (1943), entre d’altres títols, mostra la gran capacitat d’interpretació de l’entorn que tenia aquest gran autor europeu i del tot universal. 

Obres de Stefan Zweig a la Biblioteca de l’Ateneu

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès disposa per als seus socis d’un catàleg de més de 60 obres de Stefan Zweig que podeu consultar aquí

Categories
Llibres

Fortuna

Aquesta novel·la aproxima el lector a la crisi financera de 1929, el famós crac bursari que serví d’avantsala a la Gran Depressió mundial que sacsejaria el món d’entreguerres i que seria l’anticip del cataclisme més important del segle XX, la Segona Guerra Mundial. L’acció se situa en els anys vint, on Benjamin Rask i la seva esposa Helen dominen Nova York: ell, un magnat financer de Wall Sreet que ha pastat una fortuna immensa; ella, la filla d’uns excèntrics aristòcrates. Però a mesura que la dècada s’acosta a la seva fi, i els seus excessos revelen un costat fosc, als Rask comencen a envoltar-los les sospites… Aquest és el punt de partida d’Obligacions, una reeixida novel·la de 1937 que tot Nova York sembla haver llegit i que narra una història que pot, no obstant això, explicar-se d’altres formes. L’autor compon amb la, resta del llibre un increïble trencaclosques literari que endinsa el lector en un seguit de veus diferents, versions més o menys confrontades que es van sumant (o restant) entre si i que són un continu interrogatori sobre la veritat o no del que planteja el relat.

Fortuna explora els secrets del capitalisme americà, el poder dels diners, les passions i les traïcions que mouen les relacions personals i l’ambició que ho contamina tot. El llibre s’estructura en quatre parts: la primera és obligacions, que ja he descrit breument en el primer paràgraf. La segona, la meva vida, descol·loca una mica el lector que, en iniciar, la tercera part, memòries, records, comença a albirar per on van els trets del relat i que espera amb avidesa la darrera part, futurs per acabar de situar les peces del puzle i tancar l’obra.

Hernán Díaz, nascut a Buenos Aires l’any 1973, és un escriptor i professor que viu, treballa i escriu a Nova York. És autor de dues novel·les: A lo lejos (2017) i Fortuna (Trust en el seu títol original) de l’any 2022 i que rebé el Premi Pulitzer de ficció l’any 2023. Aquesta última serà adaptada com a sèrie i emesa per la cadena estatunidenca HBO i en la producció de la qual col·laborarà Díaz. La traducció catalana d’Edicions del Periscopi és de 2023, consta d’unes 460 pàgines i amb una curosa traducció a càrrec de Josefina Caball.

Categories
Llibres Música Viatges i itineraris

La cultura dixie

Resum del curs impartit per Sam Abrams a la Llibreria La Central – Mallorca de Barcelona

El terme dixie va sorgir després de la venda de Napoleó als Estats Units l'estat de Louisiana, ja que es van emetre bitllets de deu dòlars amb el deu escrit en francès. D'aquesta manera, la regió va passar a ser coneguda com "el territori del dix", esdevenint posteriorment Dixieland. L'Original Dixieland Jazz Band (ODJB) va ser una banda de musics blancs, que a principis del 1900 imitaven la música de Nova Orleans, d'aquí el nom de Dixieland en música.

Fa uns dies, parlant amb un especialista en literatura nordamericana, em deia que la raó que fos tan bona, tan innovadora, concretament la del Sud, i que hagués tingut tanta repercussió en la posterior, i a tot el món occidental, sobretot, seria precisament per la quantitat d’esdeveniments polítics, econòmics i bèlics que es donen a la regió ja des dels seus inicis. Una cultura que conté un imaginari que el qualificarà de profund, de gòtic. Una corrua d’escriptors voldran explicar aquest troç de terra, i una població esclavitzada la definirà damunt d’un pentagrama. Un pentagrama que es mourà per tot el país i per tot el segle XX. Aquest cop serà negre sobre blanc.

Aquesta renglera d’escriptors és aclaparadora. Comencem per elles: Toni Morrison, (primera dona negra amb un Nobel, 1993) Carson McCullers, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Harper Lee, Zora Neale Hurston i les seves avantpassades i pioneres Harriet Beecher Stowe, Louisa May Alcott, entre moltes altres. I ells, desprès del mentor, Mark Twain, els hereus: William Faulkner, Truman Capote, Tennessee Williams, Erskine Caldwell, Cormac McCarthy. Només anomeno i assenyalo els ja clàssics, naturalment la creació segueix. Aquests són els que comencen a donar visibilitat al conflicte incrustat en una zona que encara viu ancorada en uns valors que li van costar una gran derrota. Introspecció i malenconia, solitud, marginació, paisatges exhuberants i moments aturats en el temps.

La guerra civil es considera una frontera històrica, que va suprimir el valors del Sud. De totes maneres delimitar què és el Sud, és un mapa que costa de concretar, tot i les particularitats diferents amb la resta d’Estats. Avui encara el relat dels Confederats és un símbol de revolta, pels autèntics valors dels USA que ells s’atribuirien, pels quals van lluitar: una autèntica cultura tradicional, preindustrial i protestant. Són relats mítics que salten d’època en època. Però un criteri polític, més que el geogràfic, fins i tot el de la colonització, els definiria. Aquells Estats que van sortir de la Unió i van formar els Estats Confederats. Els de la major concentració agrícola amb esclaus, i practicants protestants més arcaics.

La primera colònia d’aquest Sud es forma el 1607 al territori de Virginia, per ciutadans britànics subdits d’Isabel I, i es converteix en la primera colònia fixe dels EEUU. Desprès vindran Plymouth el 1620 i Boston el 1630. Aquests primer virginians eren emprenadors, no religiosos, moguts per l’ascensor social, per tenir una hisenda, benestar i afany de riquesa, per això s’admet i es necessita l’esclavisme.

Un territori molt fèrtil comença el monocultiu del tabac, i al s. XVIII introdueixen el del cotó, que ambdòs es venen molt bé a tot Europa. El 80% del cotó que es mou al món prové del Sud. Fins que arriba la Guerra civil. Amb moments perillosos, com quan hi ha la guerra amb els anglesos, els quals passen a comprar a l’India. Al finals del s. XVII els governadors promourien la política del segon fill. Reclutar un segon fill, no l’hereu, de les grans families angleses. És el cas que explica l’obra Moll Flanders.

La voluntat arístocràtica i elitista es remonta al s. XVIII, el que defineix Allò que el vent s’endugué, i que ja ens parla del ressentiment que viuran amb la pèrdua de la guerra i la destrucció dels valors que defensaven. O, més recentment, les sagues familiars que tan bé dibuixaria Faulkner: els Compson, els Snope.

El 1764 es fixa la línia Mason-Dixon i el 1767 es confirma política i administrativament la divisió del Nord i el Sud.

Quan esclata la Guerra d’Independència el 1775, el Sud immediatament manifesta la seva no adhesió. De fet el colonialisme i els tractes comercials amb la metròpoli els hi afavorien les exportacions. El 1776 l’eloqüent il·lustrat i advocat Thomas Jefferson, tot i els enfrontaments amb els esclavistes, redacta la Declaració d’Independència: El dret a la vida, a la llibertat (de moviment) i a la consecució de la felicitat.

Donem suport a aquestes veritats com a evidents: que els homes es creen igual; que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Obviament l’esclavitud no té res a veure amb això que es declara. Denega aquests tres drets. El Sud no la firmen perquè l’abolició de l’esclavitud els arruinaria. Segueixen les granges d’esclaus quan ja s’havia anat abolint en altres llocs. Per això parlem dels primers 13 estats alliberats com a colònies. Hem de pensar que totes les lleis es dicten des del Nord, que el moviment independentista és al Nord, i des d’allà ja es veu que el Sud va per lliure. Abans de 1789 ja hi havia una clàusula de supremacia, la inviolabilitat del país. Per això hi ha una promulgació de no separació dels Estats sota l’auspici del Govern. Les lleis dels Estats estan subordinades a les lleis de l’Estat Federal.

El 1794 Ely Whitney inventa una màquina agrícola que separa el cotó de la llavor i de la brossa. Fins al moment el personal necessari per fer aquesta feina eren els esclaus. El salt de producció i de guanys és gran, però no industrialitzen, no processen, ho envien al Nord que sí els hi farà. Al sud segueixen igual, produir i prou. L’esclavitud, els preus, els impostos creen importants friccions amb els manufacturadors.

A tot això l’enorme Louisiana encara era francesa. El 1803 Napoleó absolutament arruinat i amb necessitat d’omplir les arques demana al president Jefferson vendre l’extens estat de la Louisiana de 1.332 Km. quadrats. El Tractat de Cessió del 30 d’abril va donar als Estats Units tot el territori de Louisiana per 4 centaus per acre. Una pugna per nous territoris que s’extendrà a Espanya i Mèxic. El somni de Jefferson: annexionar territoris des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Serien esclavistes aquests nous territoris? Hi ha un intent clar de contenir l’esclavitud, tot i que amb diferents models i propostes. L’esclavitut és en aquests moments el desequilibri més evident entre la zona i el Govern. I aquest serà el motiu de la guerra civil, no només era racista, era econòmic. L’esclavitud genera conflictes de tota mena, també territorials i d’exercici de poder.

Frederic Douglas 1818-1895 va ser el primer diplomàtic negre dels Estats Units, el varen enviar a Haiti. Un gran escriptor antiabolicionista i antic esclau, que feia xerrades per explicar la seva vida, i denunciar que els principis de la declaració d’independència no es complien. I per poder evitar-los els estats del Sud havien fet canvis legals per tal de considerar una persona negra, no persona, no humana, així s’hi podria mercadejar.

Abraham Lincoln el 1863, encara en guerra, prepara la postguerra, i elabora la Declaració Universal de l’Emancipació del negres o tretzena esmena, que contra tot pronòstic és aprovada el 1865. S’esmena la constitució tres vegades, i totes afecten la població negra: la 13ena, la 14ena i la 15ena.

Del 1865 al 1877 se la considera una època de reconstrucció, que no de reconciliació. Al final de la guerra el Sud és ocupat militarment pel vencedor. L’assassinat de Lincoln, marcarà un retrocès enorme, perquè el nou president no està gens per la labor de “pacificar” el Sud, al contrari, la venjança estarà present en les decisions que es prendran: retirarà els soldats, deixa un país devastat, analfabet, amb facilitats perquè els especuladors del Nord hi busquin maneres d’enriquir-se. Així s’alimentarà un ressentiment a conseqüència d’un sentiment viscut com maltractament.

El 1877 els estats sudistes aproven les anomenades lleis Jim Crow, que promouen una imatge denigrant del ciutadà de color. Una legislació per contravenir les lleis federals dels seus drets. Són lleis que en dificulten l’acompliment. Comencen a demanar requisits per a qualsevol de les activitats que haurien de poder fer. Per poder votar els demanen alfabetització, quan ells els hi havien negat. Un cop saben llegir se’ls demana un examen de cultura general. Aquí començarà l’heroica carrera per la Llei dels Drets Civils del 1964. Fins llavors seràn els anys d’iguals, però separats, que legalment no van ser capaços de trobar-li cap forat.

A principis del s. XX comença la febre del petroli, una font de riquesa que s’albira extraordinària. La massa obrera negra no està entre els escollits per enriquir-se, òbviament, per tant no és el seu objectiu. Els aldarulls que es provoquen no van en la línia de deixar que els grans terratinents s’enriqueixin, i aquí neix el Ku Kux Klan. Les grans marxes i els linxaments civils debilitaven i molt l’economia del sud. Quan arriba el Crac del 29 és la derrota definitiva del Sud. Els agafa en un moment de reconversió cap a la indústria agrícola. Durant la II Guerra Mundial Eleanor Roosevelt, la dona del President del país, era una ferma lluitadora contra les discriminacions, les racials encara més. Una de les coses que farà serà portar les indústries de l’armament i instal·lacions militars al Sud, perquè és més barat i perquè donarà feina a molta gent, dones també. I una altra serà no permetre la segregació a l’exèrcit. L’enemic a batre és l’enemic. La vida militar al front es viu amb molta normalitat, l’objectiu era un altre. Però quan retornen els tornen a segregar, a engabiar, fins i tot als herois condecorats. El governador, durant anys d’Alabama, George Wallace va ser un dels racistes més desvergonyits, fins a proferir amenaces de mort a negres que li protesten la seva candidatura, davant d’altres ciutadans.

A partir d’aquest retorn de la guerra el 1945 es comença a incubar el Moviment pels Drets Civils, hi ha molts aldarulls i arreu, hi ha confrontacions amb la policia, l’exèrcit i entre civils, i el president Truman veu la dimensió de la que està per arribar, i pren mesures, massa tebies. Fins el 1954 no prohibeixen la segregació a les escoles. Vas a l’escola que et toca segons on visquis, sigui quin sigui el teu color de pell. Al Sud no s’accepta i s’arriba a anar a escola protegit per l’exèrcit. Es un fet que encara avui els estudians d’aleshores ho expliquen. Amb aquesta pressió es donarà el cop d’efecte de Rosa Parks el 1955. Un cas que va fer el viatge legal fins al Tribunal Suprem. Els anys 60 seran els dels moviments pacifistes i els del Panteres Negres, que és Martin Luther King o Malcolm X. Es definitivament la reivindicació de la negritud, arreu, al Sud també. Black is beautiful, era definitiu. Això contagiarà altres col·lectius: els feministes, els amerindis, els asiàtics, els hispans, la narrativa jueva. I passa a altres continents on al neo-colonialisme ningú el questiona, encara.

El Sud, però, no genera per pròpia voluntat un estament intel·lectual potent i que l’identifiqui. Des del s. XVII només els interessa la riquesa i el prestigi social, i a més tancat, endogàmic. Res a veure en motivar la seva pròpia cultura. Es el món de l’aparença.

La literatura, però comença a fer un sistema literari, coneix la indústria editorial del Nord i s’hi agafarà. Fins desprès de la II Guerra Mundial es dona un factor importantíssim: els escriptors tenen total llibertat creativa, perquè no hi ha escola, no hi ha tradició. Necessiten el respecte del Nord, dels seus grans noms. I quan es donen a conèixer, els propis editors baixen al Sud, fins i tot l’enorme Perkins de Scribner hi va, per contractar-los i es reverteix l’influència, el poder mediàtic. La seva complexitat social és un material inacabable, els editors es deixen absorbir i la respectabilitat pels autors del Sud no ha deixat de créixer.

Categories
Llibres Música

Raimon, molt més que un cantant

Joan Alcaraz

Raimon: Personal i transferible Empúries, (2023), 443 pàg.

L’amic llibreter que tinc al costat de casa, de la Llibreria Merricat https://merricat.cat/, troba que totes les meves ressenyes acostumen a ser de to positiu. Doncs bé, aquesta també ho serà, però inicialment trencaré una mica la norma. I és que la portada del nou dietari de Raimon té un to massa gris, i el cantant, a la seva quarantena, feia una certa cara de mala bava. Potser per això, em diu l’amic, el llibre no l’ha venut bé, tot i haver-lo col·locat inicialment a l’aparador. I és una llàstima…

La cultura d’un llicenciat en Història

Una llàstima perquè aquest Personal i transferible és un molt bon llibre. Ho és, sobretot, perquè demostra sobradament -tal com succeïa amb el seu volum anterior, el també dietari Les hores guanyades (1983)- que Raimon és molt més que un cantant, o un cantautor, si voleu. El ciutadà Ramon Pelegero Sanchis és, per damunt de tot, allò que se’n diu un intel·lectual, concepte, avui dia, una mica en desús. Per la qualitat de les seves reflexions, per les seves àmplies i no gens usuals lectures, per la seva interpretació dels afers col·lectius, per la seva visió de la vida de la comunitat. No oblidem que el valencià,  just quan començava l’ofici de cantar, s’havia llicenciat en Història, i això, òbviament, marca, influncia i transcendeix.

Trobo curiós que Les hores guanyades es publiqués vint anys abans que aquest Personal i transferible, que l’autor escrivia entre finals del 1981 i finals del 1983, període en què es va publicar el primer volum. Curiós, sobretot, perquè Raimon, que escriu molt bé, algun cop arriba a posar en dubte si és més escriptor que cantant. En fi, cadascú té dret, no cal dir, a enfocar la seva trajectòria com vulgui.

En tot cas, que el de Xàtiva és un gran cantant i autor, molt singular, molt personal, molt diferent, queda fora de tot dubte. N’ha donat mostres sobrades amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o versos ben triats d’un poeta de la talla de Salvador Espriu. Sense alinear-se mai amb ningú ni voler imitar algú altre. Al seu aire, o “Al vent del món”, per recordar la lletra del seu tema inicial, del tot mític.

Això que va molt per lliure també s’escau a nivell polític. El ciutadà Ramon Pelegero és un home del tot interessat i pendent de l’evolució col·lectiva del país. Dels Països Catalans, en primer terme -tot i que no sigui independentista- i també del conjunt de l’Estat espanyol, amb una admiració especial pel País Basc. Persona conseqüentment i coherentment d’esquerres, se l’havia considerat proper a aquell partit tan potent -avui no en queda gairebé res- que va ser el PSUC, i no solament perquè un dels seus millors amics és Rafael Ribó. Però, al llarg de Personal i transferible, i també de Les hores guanyades, ell sempre vol donar a entendre que va per lliure, que no es casa amb ningú.

El gran amor de Raimon i Annalisa

Casat només ho està amb la seva dona, l’italiana Annalisa Corti. I quin amor tan gran, el de Raimon i Annalisa! No tan sols perquè estan contínuament en contacte sinó perquè cadascú, sense l’altre, gairebé no sabria viure. De fet, ella és la seva mànager, la qual cosa fa que algú comenti que, sense Annalisa, Raimon no seria ben bé el que ha estat. Potser…

En poques paraules: quan tantes parelles tendeixen a la separació i a la infidelitat, Annalisa i Raimon -que no han tingut fills- són un exemple de tot el contrari. I no serà per catòlics, a fe!

Raimon i Annalisa, que han constituït, a Xàtiva, la Fundació que duu el seu nom

La feina, els llocs, els amics

Al llibre abunden les notes, ben subtils, d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec -amb els neguits i maldecaps que això comporta- de la feina de l’artista: la composició i la interpretació de les cançons, els assaigs amb els músics, els recitals a poblacions ben diverses del país i de l’estranger, les entrevistes, els programes de televisió i de ràdio, el ressò a la premsa. Compten igualment els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueig, València, la Roma d’Annalisa, París, Frankfurt, Nova York, el Japó… I són importants, no cal dir, els amics més íntims, bons referents de pes: els ja esmentats Rafael Ribó i Salvador Espriu, Manuel Vázquez Montalbán i Anna Sallés, Joan Fuster, Andreu Alfaro i la Doro, Joan Miró, Manuel Vicent…

Ah! I un detall important. Una de les cançons inicials i més mítiques del xativí és Diguem no. Doncs bé, el nostre home ha demostrat, al llarg de la seva trajectòria, que quan una proposta no li agrada o no  el  convenç sap refusar-la. Així, entre d’altres “nos”, declinà acceptar la Creu de Sant Jordi que li volia atorgar un dels governs presidits per Jordi Pujol, amb el consegüent rebombori que, a un cantó de la plaça de Sant Jaume, això ocasionà…

En definitiva, les singulars llibretes a partir de les quals Raimon confegeix els seus dietaris ens posen a l’abast una producció important. Ara que el valencià va saber retirar-se a temps dels escenaris -no com d’altres referents, i millor no posar exemples-, aquest Personal i transferible és, òbviament, un llibre d’autor, i el que ens transfereix és molt.  

Categories
Galeries i museus Llibres

Papers Republicans Selectes

Per Joan Alcaraz

Exposició “Els llibres de la Generalitat republicana (1931-1939)”

Palau Robert, Sala 4 (Cotxeres)

Fins a l’1 d’abril del 2024

Els llibres de la Generalitat republicana (1931-1939)

Ben interessant aquesta exposició que es presenta al barceloní Palau Robert, organitzada pel Memorial Democràtic i l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat. Ara que, en els darrers anys, Catalunya ha aspirat a esdevenir una República, és indispensable conèixer de primera mà les realitzacions de quan, als anys 30 del segle XX, el nostre règim va ser-ho, de republicà, ni que no es tractés d’una República  independent.

I entre aquestes realitzacions figuren, d’una manera primordial, els llibres editats per la Generalitat de Catalunya. Aquestes publicacions testimonien els contrastos del període que va de l’any 1931 -d’adveniment de l’autonomia de Catalunya dins la Segona República Espanyola- al 1939 -de pèrdua de la Guerra Civil i començament de l’exili. Uns contrastos que mostren, d’una banda, el procés transformador que va viure el nostre país, amb una intensa i diversa obra de govern. Però, de l’altra, les tibantors amb l’executiu espanyol, que van fer que algunes expectatives catalanes resultessin frustrades.

Uns 700 títols publicats

En només vuit anys, la Generalitat publicaria uns 700 títols, alguns ben interessants. En aquest sentit, la mostra del Palau Robert recupera els volums més emblemàtics que van actuar com a propaganda d’aquesta activitat transformadora. Unes publicacions que contribuirien a refermar simbòlicament la nostra primera institució. Tot un desplegament d’iniciatives i recursos de gran interès, que el franquisme va voler aniquilar.

El conjunt d’aquests papers va servir de marc ideològic i suport programàtic a l’acció de govern de la Generalitat. En una època en què els mitjans escrits, juntament amb la ràdio, eren les eines de comunicació principals.

Significativament, quan més difícil era publicar i quan el paper i la tinta eren més escassos, va ser el moment en què la Generalitat editaria més llibres i també revistes. Ni més ni menys que mig miler de títols en els tres anys de la Guerra. Singularment és l’any1937, en ple conflicte bèl·lic, quan el desplegament de publicacions seria més gran, amb obres de gran qualitat estètica i de contingut. L’edició de llibres no servia només per culturitzar i a voltes alfabetitzar la població, sinó que també era una de les maneres de reaccionar contra la barbàrie i la destrucció feixistes.

Editors, redactors, correctors de proves, traductors, impressors… Una colla de professionals s’encarregarien amb eficàcia del bon funcionament d’aquestes publicacions.

La tasca valuosa del Comissariat de Propaganda

Durant la Guerra, el Comissariat de Propaganda seria  l’organisme oficial que més edicions publicà, unes dues-centes, entre llibres, revistes i butlletins. Tota aquesta tasca volia explicar al món com contribuïen les institucions de Catalunya i la seva societat civil a la lluita contra el feixisme. També suposava donar a conèixer la situació tràgica que es vivia a l’àrea republicana i els esforços que s’estaven fent a la rereguarda. Igualment, era necessari netejar certa imatge de violència i repressió que s’havia associat a Catalunya, atiada per la propaganda franquista i fonamentada, sobretot, en la destrossa del patrimoni artístic i religiós.

Gènesi de l’exposició

Boquera Diago, Ester (dir.); Llanas Pont, Manuel; Marín i Otto, Enric; Pujol i Casademont, Enric: Les publicacions de la Generalitat de Catalunya, 1931-1939 , Generalitat de Catalunya, 2023, 283 pàg.

Algunes realitzacions destacades

  • Diari Oficial de la República Catalana (1931)
  • Projecte de l’Estatut de Catalunya (1931)
  • Antoni Rovira i Virgili: L’11 de setembre del 1714 (1934)
  • Antonio Ruiz Vilaplana: En dono fe… Un any d’actuació en l’Espanya nacionalista (1937)
  • Menús de guerra. Receptari per Joan Vila Gelpí (1937)
  • Lola Anglada: El més petit de tots (1937)
  • Josep Trueta: El tractament de les fractures de guerra (1938)
  • Pla de desenrotllament de la producció avícola de Catalunya 1936-1940 (1937)
  • Llibre d’Or del Comissariat de Propaganda (1936-1939)

Referents notoris

  • Jaume Miravitlles (director del Comissariat de Propaganda)
  • Vicenç Munné (director del Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya)
  • Salvador Perarnau (poeta i cap del Servei de Publicacions del Departament d’Agricultura)
  • Pere Català i Pic (fotògraf publicitari)
  • Mercè Rodoreda (escriptora, adscrita al Comissariat de Propaganda)
Jaume Miravitlles, director del Comissariat de Propaganda

Més informació

El Govern digitalitza les publicacions de la Generalitat republicana. Més de 400 publicacions de les 700 que es van editar durant la República es poden cercar i consultar en un catàleg en línia al Portal de Dades Obertes.