Categories
Internet i blogs amics Llibres

Espais escrits. Xarxa del patrimoni literari català

Via Appia. Roma
Fotografia Mercè Bausili

Descripció: Des de l’any 2005 Espais escrits vetlla per la conservació, la recerca i la difussió del patrimoni literari del país. Aquí us deixo els seus objectius, que són prou ambiciosos.

Comentaris: Es una associació privada sense ànim de lucre que es finança amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, la Diputació i de totes les entitats i particulars que s’hi vulguin adherir. La feina que han fet és més que lloable i remarcable, fruit de la qual podem gaudir d’eines com el mapa literari català, un directori de rutes literàries pel territori, clubs de lectura, exposicions itinerants… Una pàgina més que interessant, molt rigorosa. Un luxe.

Fotografia Improbables Librairies, Improbables Bibliothèques
Categories
Llibres

La novel·la històrica

Fotografia NacioDigital.cat

Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams

Sempre ha estat rodejada de certa desconfiança, li costa arribar al Cànon i a l’aprovació dels acadèmics. Com si qui l’escrivís necessités de l’aparell històric, perquè no és prou bo com a novel·lista. Comença al segle XVII i fins entrat al XX no té el reconeixement, creix i es fa popular. Qui l’ajuda és Robert Graves, per la seva popularitat i el seu renom com a escriptor.

La Distància és una de les característiques que se li demana. El tractament de la Història ha de formar part de la novel·la. Estar enamorat del que s’ha de narrar, ser rigorós i veraç.

Es pot afrontar des de tradicions literàries, motius i punts de vista estètics diferents. Robert Graves, per exemple, ho fa per esmenar la història, que és una tradició ja del XIX, fer-la entendre avui, malgrat les reticències del acadèmics del moment. Així va corregir la figura de Jo Claudi. Hermann Broch ho fa per motius ben diferents, per omplir un buit, a la Mort de Virgili. Per què Virgili va demanar que cremessin l’Eneida?. Marguerite Yourcenar per parlar d’un moment concret, de la postguerra de la 2a Guerra mundial, perquè la història és cíclica a les Memòries d’Adrià. No és aquella època determinada, no és només recreació del moment narrat. John Williams busca aquesta distància per explicar la universalitat de la condició humana, que no canvia a August tot i que ara s’escriu pensant que sí que canvia, segons les èpoques.

La NH es dona a tots els continents i des de sempre. Es transversal a altres gèneres: còmic, western, thriller, ciència ficció, amorosa… pol·linitza altres gèneres i formats. La NH flirteja amb altres gèneres, com ho fa la ciència ficció, per exemple. Ara, el memorialisme li està fent mal, perquè és real i històric i els editors ho busquen per l’èxit que està tenint, com la biografia, com una lectura més seriosa i més ajustada a la realitat. La NH és diferent, ha de tenir un punt lúdic, de joc, hi ha ficció i inventiva, segur.

En aquests moments està molt diversificada: conservadora, trencadora, post-colonial, d’alliberament sexual, evasionista, de compromís, educadora… De fet, el reconeixement es força recent, gràcies a un públic amb gustos molt personals que l’ha convertit en lectura de hobby.

La NH vigila, adverteix i explica cóm afrontar el temps: seqüencialment (passat, present, futur) o simultàniament. Per a molts joves el passat és un fardo que ho alenteix tot, el present ens fa estar sobre la corda fluixa, i el futur és incert. Ara la NH els fa pensar sobre aquest pas del temps, si és transitòria, temporal, cíclica, mítica, universal, ara té èxit per això.

La NH pot voler explicar la identitat i l’alteritat. Procedència, qui ens va precedir, buscar els pilars de les cultures que ens han conformat. Es el cas de les novel·les sobre el 1714. Explicar l’esperit d’una època, l’aire, el clima. Reivindica la història des de la gent, des dels esdeveniments, des dels processos vitals.

Pausanias i Heròdot són els dos exemples dels quals la literatura i la història sempre s’han acompanyat. L’Estètica d’Aristòtil ja parlava d’aquesta disjuntiva. En canvi a la tragèdia, la considera més ambiciosa que la història, perquè no es limita al fet, la tragèdia t’adverteix del què pot passar. 

El 1678 Mme. de Lafayette escriu la Princesse de Clèves, situada al 1600 que al seu torn es refereix a un manuscrit del 1500. L’actitud de la Il·lustració li dona una gran embranzida, perquè es promou el coneixement, recollint la informació que falta i sistematitzant-la. És el principi d’un sentit concret del que és investigar: Diccionaris, enciclopèdies, gramàtiques, acadèmies i la història es veu com una disciplina necessària. Emergeix una burgesia que llegeix i vol literatura que expliqui el món que ella coneix. S’imposa al XVIII entre la classe mitjana que comença a tenir diners. I així apareixen el Robinson Crusoe, el Tristam Shandy o el Tom Jones. Gira cap el realisme a partir de la Revolució Francesa i de la Revolució Americana; els personatges ja són de totes les classes socials, tothom se sent cridat. Es el moment del “citoyen”. Aquest va marcar un després i se sabia la ruptura que significava: és la crisi i el progrés alhora.  Hi ha un salt qualitatiu de vida, les guerres ja no són com les d’abans: ni proteccionistes, ni de poder, ni de riquesa. A la primera meitat del XIX hi ha una certa barreja de classes, fins la revolució de 1848 i la NH comença a tenir èxit popular: Walter Scott n’és l’exemple. Vol explicar la història dels escocesos per tal de saber maniobrar i construir projectes individuals i col·lectius coherents. La novel·la fa entendre la història per aconseguir el progrés. Els promesos, es refereix al XVII, La filla del capità, al XVIII, Salambó, a l’antiguitat,  La lletra escarlata, al XVII, i recordem Sthendal, Balzac, els rusos, etc… el novel·listes històrics es colen entre els favorits, però no és fins el XX que se la considera amb prou valors artístics i literaris. El premi Nobel del 1905 per a Quo Vadis del polonès Henryk Sienkiewicz així ho significa. Seguiran Orlando, El nom de la rosa, La dona del tinent francès … entre altres, fins anar estudiant-la, tipificant-la, fins que George Steiner diu de La Mort de Virgili, de Hermann Broch, que és una de les millors novel·les que mai s’han escrit. La popularitat ha estat renyida amb el reconeixement fins ben entrat el segle XX. 

Hegel i Marx van desenvolupar teories de la història molt diferents, i això significa la importància que va adquirir com a disciplina. Per a Hegel la vida és història i és com es crea el progrés històric. Per a Marx no hi ha cap esdeveniment que no tingui lectura històrica, i sempre és materialista. S’ha de baixar al carrer i entendre que el preu del pa va precipitar la Revolució Francesa, per exemple.

Avui el consum és massiu i estem plens i rodejats d’anacronismes en les més venudes i famoses “novel·les històriques”. Per aquest motiu a casa nostra en Màrius Serra, juntament amb el Born Centre Cultural, va engegar el Premi Borni per a lectors atents. Una manera lúdica d’esmenar errors.

Categories
Llibres

GNA. La gran novel·la americana

Fotografia MuyInteresante.es

Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams

El gener de 1868 es publica al diari The Nation, les deficiències que s’observen en el que es voldria anomenar com la Gran Novel·la Americana. Des de feia anys es perseguia aquest cànon, que demanava una narrativa que estès a l’abast de tothom, èpica i de qualitat, crítica si cal, que potenciés els valors americans. Sempre, en les ocasions de feblesa, no agrada la imatge que es projecta dels EEUU, el Crac del 29, Bush, Irak, Obama, etc. Forrest Wallace i Jonathan Frazen serien els darrers que s’han considerat mereixedors d’anar per aquesta línia.

ASSENTAMENTS

Al segle XVI Florida i Califòrnia són espanyoles, i al XVII arriben per l’Est els holandesos, els francesos i els anglesos que ben aviat ho dominen tot. A Virginia hi arriben 100 persones, que a la volta del vaixell que els portava provisions des d’Europa no ha quedat ni rastre.

La primera colònia coneguda és de 1607, són 105 persones que funden Jamestown, al cap de 10 anys són 6.000. En aquesta colònia transcorre la història de la Pocahontas. El capità Smith vol gent espavilada, pencaire: l’emprenedor. El 1620 funden Plymouth (d’aquí venen les tradicions del dia d’acció de gràcies i se’ls anomena pilgrims, del llatí peregrinus). Més que emprenedors són persones que busquen la llibertat religiosa, volen anar lluny per viure tranquils, són utòpics. El 1620 es prohibeix evangelitzar els indis. Firmen tractats de pau amb 35 tribus indígenes. No prosperen gaire en població i no fan gaire anuncis a Anglaterra perquè no vinguin més anglesos a progressar.

A Boston el 1630 arriben unes 1000 persones en 11 vaixells, en 10 anys són 200.000, sí que anuncien a Anglaterra l’èxit de la colònia, d’una pau religiosa i dels progressos, fet pel qual venen més britànics.

LITERATURA S.XVII

La literatura del segle XVII surt d’aquí:

  • Cròniques, sobre anades i vingudes i assentaments
  • Literatura íntima i confessional, dietaris, memòries, biografies, descripció de la vida en un ambient nou
  • L’alta literatura, que serà sempre poesia de tradició religiosa. El teatre estarà prohibit fins el segle XVIII, perquè es considera superficial i poc educatiu, sense valors.

Anne Bradstreet al 1640, es pot considerar la primera poesia americana. De la colònia de Boston, una noia que als 18 anys ha estat educada gràcies a la visió oberta del seu pare que tenia una bona biblioteca. Té un punt de vista masculí, utilitza la retòrica, és barroca com els llibres que ha llegit anglesos. Està ben integrada a la comunitat i l’observa, i el poetitza, per exemple un incendi a casa seva. Es una presa de consciència de la realitat que es viu a partir de la literatura encara europea. Va ser un best seller igual que ho seria Little Women de Louise Marie Alcott el 1868.

Aquest segle XVII es caracteritza per la presa de consciència de l’entorn nou i de cóm els habitants el modifiquen i el fan seu, lluny ja de la metròpoli. Cada cop més es vol abandonar el barroquisme i la retòrica, perquè la creença religiosa la troba ampul·losa, discordant, massa música, el que importa és l’entorn la lletra i ja una nova modalitat de la llengua, o sigui, el missatge. En aquest context apareix la Bíblia King James, traduïda de nou per treure-li tota l’artificiositat.

LITERATURA S.XVIII

El segle XVIII es caracteritza per voler agafar llibertat política d’Anglaterra. Les colònies paguen de forma estrepitosa impostos per costejar la bancarrota del rei. El 1654, contenint els francesos més enllà dels Grans Llacs. El rei volia ampliar els territoris britànics, finalment els francesos cauen i es retiren. Els indis havien pactat amb els francesos, i ara els britànics no saben lluitar contra els indis. El últim Mohicà (1826) de James Fenimore Cooper, explica aquests fets. Les represàlies cap els colons es concreten en prohibir les importacions.

Els fets de les massacres de Boston de 1770

Franklin un bon negociador i pactista es convenç que no hi ha remei amb les relacions amb la metròpoli, tot i intentar-ho fins el 1775. El 1776 es fa la declaració d’Independència i el 1781 es rendeixen i marxen. El 1782 signen la pau en el Tractat de Paris. El 1787 es redacta la Constitució dels EEUU.

El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura nacional.

Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari encara parlant del anglès.

LITERATURA SEGLE XIX

El 1828 apareix el famós diccionari An American Dictionary of the English Language. El procès polític i el cultural tenien que anar plegats. Personatges com Washington Irving fent d’ambaixador a Espanya, per exemple, cantaven les excel·lències del nous país arreu. De fet la novel·la del Mohicà ja era genuïnament americana, a Europa no hi havia indis.

Ralph Waldo Emerson des de Harvard el 1837 rebutja el Canon heretat. Demana una literatura més competitiva, de més alta qualitat. Denuncia les deficiències dels intel·lectuals americans. Massa compartimentats, plagiaris, auto complaents, retirats de la realitat, llibrescos, indolents. Demana exigència, rigor, originalitat, treball, poca ironia, contacte amb la realitat. D’aquí surten La lletra Escarlata, Moby Dick, Walden i Les fulles d’herba. No han demanat unitat, o uniformitat. Són molt diferents les obres. Costa molt treure l’idea de que ells poden abastir-se de cultura. A partir de 1830 ja estudien la seva pròpia literatura.

El 1850 Emily Dickinson coneix Emerson i revoluciona la poesia americana, amb aquestes característiques que demana Emerson. Tardaran 100 anys a entendre-la.

El 1861 arriba la Guerra Civil. L’esclavitud s’agafa com arma política. La unió del país era un tema pendent des del segle XVIII, faltava aclarir la llibertat dels Estats i la distribució de poders. Al Sud hi havia grans latifundis, que no podien viure només de l’agricultura, fet pel qual exigien mà d’obra gratuïta. Quan Jefferson redacta la Independència, hi ha la premissa d’alliberar tothom, internament als negres, també. Al Sud hi ha interessos territorials per damunt dels del país. Exclouen aquesta frase i així queden els “nous territoris”. Jefferson havia comprat Louisiana a Napoleó, que estava arruïnat per la campanya de Rússia. El Sud anava contra la col·lectivitat i fa trontollar l’equilibri polític entre el govern federal i els Estats del Sud. El cotó només s’exporta a Anglaterra, a les grans fàbriques tèxtils, en lloc de vendre’l per la resta del país, que els hi discuteix l’esclavisme. El Sud crea una secessió i fractura totals. Moneda, lleis, president, ambaixades a Europa.

La unificació al final intenta resoldre les ferides, però la identitat? Lincoln parla del perdó, d’ajuts federals, personal per auxiliar la devastació. Quan és assassinat el succeeix el vicepresident Johnson, que no ho entén gens així, sinó com un càstig.

El 1868, tres anys desprès de la guerra apareix John William de Forest tornant a parlar de la GNA en aquest context de renovació política i social.  Escriu un assaig sobre la novel·la a gran escala i la lliga des de les teories de Webster, la novel·la tot i parlar de qüestions americanes ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa. Regala 12.000 Ha per crear universitats. El segle XIX es persegueix crear cultures unificades, desprès de la destrossa de la guerra i es construeixen les fronteres. No seria fins el 1850 que San Francisco i Los Angeles no s’inclourien a la Unió. El 1869 el ferrocarril uneix l’est amb l’oest.

De 1836 a 1914 arriben 36 milions d’immigrants que han d’assimilar-se a una cultura anglosaxona, blanca, protestant i mascle.  Això provocarà una gran expansió i un creixement desaforat, sobretot a les ciutats, que es desenvolupen i canvien molt ràpidament. Els controls d’immigració de l’Illa d’Ellis no poden preveure les orientacions polítiques que arriben d’arreu (per exemple l’anarquisme que representaran Sacco i Vanzetti). Per això es despleguen un seguit de lleis que protegeixen el sistema i que alhora el mantenen viu, actiu, que s’acomodi als canvis per poder-los controlar. Però això provocarà anquilosament. La culpa de l’amenaça ve d’Europa. Els USA tenen les comportes obertes i els barris s’omplen d’ideologies, costums i identitats, i es transformen en gregaris, i sospitosos.

Tot i així, no volen perdre el contacte amb els orígens que els van acollir. Cal conservar la terra primigènia. Es un tema constitutiu de la pròpia cultura. El segle XIX havia estat el temple de la Natura, sobretot pels protestants, que la col·locaven desprès de l’idea de Déu. Roosevelt crea els Parcs Nacionals, els aterra la superpoblació. “Nosaltres vam ser de la terra abans que la terra fos nostra” al discurs de presa de possessió de Kennedy. Per això fan la Llei Seca, perquè intenten anar contra el monopoli que lògicament és un niu de corrupció, perquè l’alcohol era un negoci sota poques mans. S’afavoreix el vot de la dona, certes idees de justícia social, per revifar la democràcia, promouen  mesures com: el vot secret (abans era de color), lleis de consultes i referèndums, la societat civil pot demanar derogar les lleis, les eleccions primàries directes, elecció directa dels senadors, impostos federals a més dels estatals…

Els principis del somni americà de Jefferson: Dret a la vida, a la llibertat i a la consecució de la felicitat, aquest sí que era un il·lustrat de debò!!! Ell ja volia abolir l’esclavitud (va alliberar els seus propis esclaus) però es va trobar amb afirmacions com que els esclaus no tenien dret a la llibertat i a la vida, perquè no tenien ànima. Es va tardar quasi un segle a fer-ne una llei d’abolició.

Es interessant reflectir com s’expressava el dret a la llibertat, que sorgeix de la creació d’un país de “forma natural” (també un concepte molt il·lustrat) tal com ho van concebre Washington, Franklin i Jefferson: dret a la mobilitat, a desplegar un projecte vital  i original dins dels paràmetres de la llei, dret a la formació i al desenvolupament moral i intel·lectual personal. Els individus s’autogovernen perquè saben què han de fer. Governar és administrar els bens públics, el ciutadans ja faran la seva feina, el govern nomes cal que administri els impostos. No us sona Rousseau?

El segle XX demana modernitat, i en el món de la cultura en general passa per una estètica exigent i no defuig l’èxit comercial. Dos americans ja havien escrit de cóm tenia que ser la novel·la americana més genuïna, el lexicògraf Noah Webster (recordeu el gran diccionari) el 1783, i John William de Forest, el 1868 desprès de tres anys de finalitzada la Guerra Civil en un context de renovació política i social. Literàriament el segle XIX havia quedat enrere amb Henry James i Edith Wharton, per citar-ne només dos, però recordem que ambdós ja havien assolit el compromís de que la novel·la, tot i parlar de qüestions americanes, ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa, si cal èpica, i de gran exigència formal.

A principis del segle XX aquella exigència esdevé una responsabilitat més enllà de la literatura. La vida no té disseny, es desplega sense control, i les circumstàncies ho arrosseguen tot. El somni de Jefferson està anquilosat i s’estan creant asimetries importants, fet pel qual es necessari buscar un impacte social i artístic sobre l’establishment literari, un nou desplegament d’un projecte vital, de millora, un projecte intel·lectual, un concepte moral sòlid. Si aquest desplegament és reeixit, t’acompanyarà l’èxit social i l’econòmic, aquí tenim la clau de volta de tot el que vindrà. La creació de l’escola d’adults és americana. En qualsevol moment et pots formar.

Aquí comença l’idea de l’ascensor social, que serà una constant en les novel·les de l’època. Dos Passos, entre altres, explicarà, denunciarà, recriminarà… la involució del somni americà, de l’ideal.

Dos Passos era fill natural d’un personatge molt benestant, el qual no el va reconèixer, però li va proporcionar una educació exquisida, tot i que rebutjava els luxes, la seva formació va ser d’elit, es va graduar a Harvard, i li va permetre viatjar moltíssim, no perquè fugís de res, sinó perquè s’ho podia permetre i era força hiperactiu. Quan repasses on va estar, i no com a turista, és millor comptar a on no va estar. Participà en la 1a i 2a Guerres Mundials amb diferents ocupacions. I es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, fet pel qual, al final, va canviar les seves opcions polítiques d’una manera tan dràstica, que li va valer un rebuig fins i tot als USA, per adoptar tendències molt d’extrema dreta, a causa de l’assassinat d’un amic seu.

De totes maneres literàriament des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, amb recorregut, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Aquesta era una premissa de tots els que varem pertànyer a la generació perduda, tal com els va batejar la Gertrude Stein. S’ha de recordar que aquesta accepció, la Stein la va descriure en francès, no en anglès, li va esbotzar primer a un mecànic que no li volia arreglar el cotxe abans que a d’altres que estaven a la cua, i el significat passa per rebel, contrariat amb l’establishment, que vol escandalitzar, que vol molestar. Insolents, innovadors, exigents que trepitgen fort, arrogants.

La modernitat ja està a Europa molt a principis del XX, excepte a les illes britàniques, on els victorians encara tenen ressò, però els transatlàntics no la van portar a New York fins al 1913 i només amb un Cezanne. Aquests innovadors van peregrinar a França, a Paris, on, per exemple, el cubisme i els ballets russos del Diaghilev, van regirar-ho tot. Quan la modernitat s’instal·la sòlida i definitivament als USA anys desprès, s’acaba aquesta génération perdue.

Dos Passos hi va anar, i també va anar a Madrid on va conèixer, entre altres, a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia també sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Dos Passos, com la resta d’intel·lectuals americans de l’època, viu en llibertat, amb sentiments positius i negatius alhora, com tots aquells que des del segle XVIII no es volen sentir vigilats des de la política. A Espanya va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, on van filmar un documental.

Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.

L’alta modernitat per Joyce, Faulkner o Virginia Woolf, per exemple, es interioritzar un nou concepte de la vida, una nova visió de l’art. No els importa el públic, i no és un problema d’elitisme, sinó d’utopia. El públic ja és prou madur per llegir-los, han de poder fer-ho. Pensem que el canvi de vida del pas del XIX al XX va ser immens. Ja no es podia explicar la nova manera de viure i de relacionar-se amb les cotilles del segle anterior. S’havien d’ajustar les formes artístiques a la vida contemporània, si la vida s’havia tornat més àgil, més moguda, la novel·la també. Si la vida s’ha tornat complicada l’art també, el text també. Ezra Pound va fer famosa una frase… Make It New.

Es considerava que la literatura s’havia tornat mecànica, opaca, grisa. Un quadre posat al mateix lloc durant anys, ja no el veu ningú. Es tracta doncs de prendre contacte amb la realitat bàsica, sovint urbana. Són tants els imputs d’aquesta complexitat que a la consciència humana li costa copsar el que l’envolta, només ho pot fer de forma fragmentada, intermitent. S’havia de tallar el cordó umbilical amb els romàntics que havien fet un ús selectiu de la tradició que els hi havia arribat. La pressió que rebia un individu del XIX venia d’un món extern i d’un altre intern, separats. En canvi ara la realitat impacta i el carrer entra a les cases.

Dos Passos està entre dues tendències de la mateixa modernitat. Hemingway i Scott Fitzgerald no practicaven una complexitat textual extrema, però carregaven el text de significat, precisió, brevetat i alt contingut simbòlic.  En canvi Joyce i Faulkner són molt més complexos formalment. Per a tots ells la novel·la és una eina de canvi.

Dos Passos coneixia molt bé la música de Schonberg, Stravinski i Poulenc, per exemple, i els seus referents literaris anteriors els podríem trobar en La fira de les vanitats, Tom Jones o Tristam Shandy. Al segle XIX un germà d’Henry James, William James, va escriure un tractat de principis de psicologia. Es el que es va anomenar el flux de la consciència. Així és com ho experimentem, però quan volem expressar el pensament, ho passem per un sedàs, per un embut, ho articulem. Es un riu contingut per la riba. El pensament per si mateix és desordenat, caòtic, tumultuós, d’aquí sorgirà el monòleg interior modern. Calcar per a la literatura com ens funciona el pensament és la ruptura amb el XIX. Seria el que ara en diríem la realitat líquida, on tot t’assetja. T.S. Elliot ho va fer a La terra xorca, el 1922.

La innovació molestava i sovint marginava, però un seguit d’editorials veuen que la innovació també pot ser un gran negoci. Recordem que molts d’aquests escriptors van ser reconeguts en vida com a mestres, la qual cosa els dona una força social important, els quals tenen consciència de figura pública que té responsabilitats i l’èxit no els aclapara gaire, el que fan és pujar més el llistó, són bons professionals.

De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entre en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, en Gatsby ho certifica, fins la depressió del 29.

Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser si segueixen els ideals de Jefferson podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats, però no els deurien fer gens de cas.

Categories
Llibres

Pastoral americana

Fotografia Galaxia Gutemberg

Philip Roth 1933-2018

Pastoral americana (dins Trilogia americana)

Editorial Galaxia Gutenberg

Resum d’un dels llibres llegits al curs La Gran Novel·la Americana, fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams

Descripció: A una entrevista de fa pocs anys va confessar que escriure-la li havia costat quasi 30 anys. La va començar els anys 60, i tenia un bon tros escrit i ben encarrilat, però diu que es va bloquejar, suposem perquè ja tenia en ment fer una obra coral, sencera i ben bastida.

Aleshores li va ser més fàcil escriure l’anterior a aquesta Teatre de Sàbat. En aquesta es va sentir més lliure, li va proporcionar inventiva i és la clau de volta. L’acaba en un parell d’anys, es deixa mesurar amb Kafka, per la follia que traspua a les seves línies. Va publicar aquesta novel·la el 1995 i va provocar polèmica en la societat puritana dels Estats Units, pel sexe que conté i l’humor sarcàstic que dispara contra gairebé tot. Harold Bloom la considera la seva obra mestra.

Torna a agafar la Pastoral i l’acaba en un parell d’anys, el 1997 apareix la primera edició. Serà el primer volum d’una trilogia sobre el que ell vol dir sobre els USA, ho diu ell mateix, tres novel·les americanistes, amb tres grans temes:

  • Realització del somni americà, Pastoral americana, 1997
  • Novel·la política, sobre la democràcia i el pensament únic, Em vaig casar amb un comunista, 1998
  • Racisme i identitat, La taca humana, 2000

En aquesta trilogia ofereix el seu pensament més íntim i personal del país, dels problemes baixant al més concret.

(Aquí vaig preguntar què li havia passat escrivint El mal de Portnoy) una història sobre l’onanisme desbaratada, que va tenir molt d’èxit sensacionalista, sobretot a partir d’una entrevista seva a la televisió. A partir de Cormac McCarthy, que entra a descriure el western, per exemple, comencen a entrar diferents gèneres, diferents paràmetres que no cal que siguin blancs, protestants i anglosaxons. El Melting Pot, o sigui com uniformar la diferència, la cultura americana assimila, havia estat una realitat durant dècades, però cal aparcar la pròpia ètnia, religió, llenguatge i passar-los a terreny domèstic, més íntim. A partir del finals dels 70, es comença a construir un mosaic on cada peça és el que és per ella mateixa.  Roth va viure el seu propi melting pot dins d’una cultura hegemònica. Ell és un jueu urbà, culte, no religiós, que viu el seu propi entorn dins del preponderant. Amb El mal de Portnoy trenca la baralla de la repressió dins del seu propi grup, és una canonada a la línia de flotació a la família, a la tradició jueva, tot augmentat per viures com una minoria.

A partir dels 80 la raó de ser de la seva obra ja no és problema, ja es comença a acceptar la diferència, la multiculturalitat. La novel·la americana fa un canvi  i accepta una altra religió. Ell és un assimilat, però ha obert la porta per un futur, on apareixeran altres escriptors altres cultures.

El títol de Pastoral l’hem d’anar a buscar al concepte de novel·la pastoril, és una anti novel·la pastoril. La descriuen ja els grecs al segle III a.C., concretament Teòcrit als Idil·lis, seguirà Virgili a les Eglogues i arribarà al Renaixement i al Barroc amb la força d’una gran tradició al darrera. Al Barroc es transforma en una fugida. Es una literatura de nostàlgia, d’enyor per una edat d’or de la humanitat, on es vivia satisfet, en una situació quasi edènica. Neix quan es creen les ciutats estats, les polis. Es una literatura compensatòria. La ciutat és igual a civilització, però desprès comencen els problemes de tot tipus, i això genera la recerca d’un paradís natural. Es un ideal utòpic no assolible, literatura de maquillatge, que tapa la realitat, al somniar en el paradís. Pastoral americana és una versió per a totes les lleves d’immigrants des del s. XVII, és una literatura que diu que allà hi ha el paradís perquè hi vagin els anglesos. El somni americà és un tributari d’aquest impuls de la cultura europea importada a USA.

És una ironia, perquè no sabem què és una americà. La insensatesa de tenir somnis et porta a la follia, perquè no existeixen. El que cal és agafar la realitat, mira-te-la bé i entomar-la, cal accedir a la realitat que hi ha sota. El concepte de la pastoral ha estat nociu perquè ha donat falses esperances i ha creat esquemes massa simplificats de vida. La utopia del XIX arriba al XX i crea la distòpia, el contrari, i apareixen Huxley o Orwell i les seves prediccions. El somni només prepara pel fracàs. Hem de voler saber què tenim sota els peus, què és la realitat?

Amb aquesta no es va considerar potser prou reconegut, i per això a la darrera de la trilogia, va buscar el contacte amb el públic, i va escriure La Taca Humana.

Pel que fa a l’estructura de la novel·la, 3 parts, dividida en 3 parts. El 3 és el número de la totalitat divina (així com l’1 és únic, 2 la dualitat (el ying i el yang, home-dona etc) i el 4 és l’home (4 estacions, 4 vents, 4 punts cardinals…) i el 7 la totalitat temporal, perquè és la suma de 3+4. L’estructura de 3 parts de 3 capítols és la mateixa que la de la Divina Comèdia, construïda en Terza Rima, 3 parts equilibrades Inferno, Purgatorio, Paradiso, Roth ho gira a l’inrevés: 1a, present cap al passat, 2a, punt de fractura, 3a, desengany, caiguda. Novel·la gnòmica, autoreflexiva, judaica. Pel judaisme la literatura no pot ser d’entreteniment, ni vanitosa, ni superficial. Aquesta novel·la desmitifica, distancia, afronta la realitat i la veritat,  explica la força d’entomar la vida. Per aquest motiu se la pot qualificar de judaica perquè està al servei del coneixement i de cóm s’han de fer les novel·les. La vida té una dinàmica que no pots preveure. Es una postura diferent de l’absurd o de l’existencialisme.

Es una novel·la de personatges amb un eix vertebrador, com el sistema solar. Tots els personatges tenen el seu sistema de satèl·lits. Tots estan prou desenvolupats per l’escalafó que l’autor vol que tinguin, que estiguin al seu paper. Cada personatge ocupa un lloc dins l’estructura del llibre, de la trama. Cada vida és un teixit d’altres vides, anteriors o coetànies. El jo més l’entorn. Es la solitud, pròpia de la individualitat, tenen la vida plena dels altres, falsa alteritat.

1 )El Rabí, la figura del tot, és l’exemple, 2) el pare jueu 3) la dona, molt secundària, no mana, i no és jueva, fet important, perquè representa un problema per a la resta de la comunitat, que ho té tot molt codificat. La figura del pare és un home ponderat i responsable, que procura per la família, què ha fet malament, doncs? El convencionalisme jueu és el contrari a aixecar la tapa, l’aparença és més important que la realitat.

Auto referencialitat: és una novel·la de cóm s’escriu una novel·la. Nathan és l’alter ego de Philip Roth, és la seva visió, és la seva versió. Vol explicar la vida del pare, i es desvia cap a Seymour, és la font i el converteix en el tema. El text té vida pròpia, podria haver estat una novel·la fallida, perquè guia a l’autor. Es un cas de metaliteratura, el text té vida pròpia, serveix per parlar de la vida, la reflecteix, al contrari que Flaubert, per exemple, que tot ho volia sota control, o d’Stendhal. La novel·la és un mirall que va pel carrer i descriu el que s’hi veu reflectit, el que es palpa, per dins i per fora. La vida no té un disseny, té voluntat pròpia i només passem per fragments, molt diferent de les grans novel·les del XIX.

EL psicòleg Alfred Adler planteja tres aspectes cabdals de la vida: Amor i família; relació amb els altres i el món, la professió. El falla en els tres com a conseqüència  de seguir les normes i mantenir les aparences d’una forma tan vehement. Tot és cap enfora, viure amb una careta posada sempre. Es el problema de la cultura americana, massa façana i molta banalitat.

Comentaris: Es una novel·la universal, perquè els espais ho són. Tothom ho pot desxifrar, i el temps està sempre referenciat des de finals del XIX fins al XX. Es pot considerar una novel·la històrica perquè explica totes les èpoques i els seu atributs, però no cal saber història americana, es pot entendre i fer la traducció a altres referents. La identitat personal està en la lluita entra el sotmetiment i la independència.

Pel que fa al punt de vista vol superar el narrador omniscient. Es diferent la relació que té la veu narrativa amb els fets que s’expliquen. La focalització interna s’implica en l’externa. En aquests cas es complementen totes dues, no s’exclouen. Un punt de vista complex, i un ritme narratiu sincopat. Tot i així, sembla que no li hagi costat gaire fer-la, és fluïda.

Els temes que apareixen dibuixen un mosaic, un ventall: Amèrica, la integració, el racisme, la discriminació, la veritat, la mitificació de les coses que no coincideixen amb la realitat, dels valors, els diners, però també el coneixement, la cultura, l’art, i sovint es pregunta per què serveixen? Per donar-te un nivell de consciència superior, perquè sàpigues fer front a la vida.

Hi ha un estoïcisme idealista: ens en sortirem d’alguna manera, part del mite americà, entre la civilització i el no res.  Es el que es diu el codi Hemingway: la vida et farà mal, te la fot, però tu posa-hi el recursos per sortir-ne, d’aquí la idealització dels toros.

La societat jueva té una càrrega tràgica que l’americana no té, aquí caminen plegades. La religió esdevé una tradició cultural encara que en reneguis o que facis apostasia, són els teus trets identitaris.

Bibliografia de l’autor

Categories
Llibres

Beloved

Fotografia Everyman’s Library

Toni Morrison 1931-2019
Beloved

Ediciones de Bolsillo

Resum d’un dels llibres llegits al curs La Gran Novel·la Americana, fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams

Descripció: Beloved és una història real, és la història de Margaret Garner, una esclava amb 3 fills. El 1856 s’escapa de Kentucky per anar a Ohio, prenyada d’un quart fill que neix en llibertat. L’estaven buscant sota la llei dels esclaus fugitius dels estats circumdants, per això va cap al nord, per passar al Canadà. Finalment la fan presa i mata a la nena acabada de néixer, perquè no hagi de tornar a començar.

Toni Morrison, igual que Alice Walker, sempre han estat investigant sobre la seva història des del XVIII al XX. Beloved pertany a una trilogia que recorre aquests períodes. Beloved de 1987, transcorre abans, durant la Guerra Civil i els anys posteriors; Jazz del 1992, ho fa durant els anys del Harlem Renaissance on incorpora la moral dels blancs; Paradise del 1997, explica el contenciós entre unes dones d’un convent i els homes del poble. Es una al·legat pels drets de la dona. Perquè el pitjor que ha après l’home negre del blanc és l’androcentrisme. No s’ha d’agafar el dolent dels blancs, no han de voler ser un calc degradat d’ells. No cal que ens emblanquinem.

Comentaris: Toni Morrison es pot considerar que està situada entre dues pertinences literàries: l’anglosaxona americana i l’afroamericana. I escriu sota l’advocació de totes dues, des de William Faulkner i Zora Neale Hurston. El seu públic és americà, escriu per a ells, per a la seva gent, els negres, i per a la resta dels americans. No té cap interès en traspassar fronteres.

Ohio va ser el primer estat antiesclavista. Els que van fugir o sortir del Sud, van anar pujant Mississippi amunt, disparats cap a Chicago i els grans llacs, el riu va ser el seu camí. Els blancs, a causa de l’increment de població negra, van prohibir que s’aprengués a llegir i a escriure i van fomentar l’obligatorietat religiosa. També miraven de trencar les famílies perquè no tinguessin sensació de nucli familiar. Per això tenen un sentit de pertinença suprafamiliar, que és realment fort, necessari i col·lectiu, d’aquí la utilització de germà/na, amb els iguals, encara que no siguin de la família, es protegeixen. S’incrementa el valor de l’oralitat. Els cants dels camps venen d’aquí. La tradició musical que portaven els negres no tenia res a veure amb la música que els blancs cantaven a les esglésies, i que per a aquells era absolutament desconeguda i displicent.

Toni Morrison va néixer a Ohio. Era la segona de quatre fills i filla d’un soldador i una minyona. Es ambidextra, i ella sempre ho destaca. Els pares la fan interessar per aquesta tradició oral. Tot aquest llegat que hem resumit també li expliquen, el testimoniatge col·lectiu i familiar. Tothom és la teva família. Via parental ve d’uns personatges lligats a la terra, senzills i desacomplexats.

A l’escola pública on estudia ja demostra les seves aptituds per la llengua. Als 50’ pot fer una carrera universitària, gràcies a l’ajut de l’església als seus pares, és la comunitat la que també és responsable dels seus membres. Va a la Howard University, una universitat per a negres, a la de Cornell hi va anar desprès per cursar un màster. Era una dona i negra en una universitat de blancs. Això la defineix posteriorment com una dona amb certesa, molt segura. Torna a Howard com a professora i es casa. Al cap dels anys deixa la universitat per viatjar per Europa, (una tradició blanca) i el marit s’entorna a Jamaica i la deixa amb dos fills i sense feina. Es reorienta i esdevé editora de llibres de text, perquè vol aprendre l’ofici, i finalment entra a Random House com a directora literària. Aquí és on s’adona que ella també pot escriure, desprès de llegir centenars d’originals que li passen per les mans. Des del primer llibre té un ampli reconeixement a USA, i l’esfera d’influència s’amplia amb el Pulitzer per Beloved. Aquest llibre li canvia la vida, se’n fa una pel·lícula, es reediten els seus llibres anteriors, i el 1989 accepta entrar a la Princeton University a canvi de que la universitat financí un taller per a escriptors joves, el grup es diu Atelier, i encara funciona. El 1993 obté el Nobel.

La literatura afroamericana la podem descriure a partir de diferents etapes, segons la història del negres a USA:

1.- La que va des de l’arribada al s. XVII fins al final del S.XVIII amb l’esdeveniment de la revolució americana. L’esclavitud és benigna, els esclaus són tractats amb respecte i tenen contracte laboral. D’aquesta època destaca Phillis Wheatley, que el 1773 dedica uns poemes al general Washington.

2.- El moment que es produeix la Independència i es redacta la Constitució, Jefferson declara la fi de l’esclavitud, perquè la Constitució diu que tots els homes són iguals, i tots tenen dret a la vida, a la llibertat i a la consecució de la felicitat. Els del Sud, que han demanat que no s’aboleixi, per raons òbviament econòmiques, fan una interpretació de la llei i diuen que el negre no és humà i que és propietat de l’amo; l’esclavitud passa ser gravíssima. El 1863 hi havia 20.000.000 d’esclaus. Lincoln pacta amb el Sud la fi de l’esclavitud, perquè els estats del Nord estan en bancarrota i el Sud se’n va sortint, i s’hi avé també per raons polítiques per preparar el control del Congrés desprès de la Guerra.

3.- Amb aquest pacte el Sud s’empesca el de iguals, però diferents: escoles, restaurants, lavabos, universitats per a negres, proves d’alfabetització per poder votar, humiliants en front de les que fan als blancs, i es passa de l’esclavitud a la marginació, fins els fets de Rosa Parks el 1960.

Els esclaus fugitius i els lliures o fills de lliures generen una literatura autobiogràfica, que explica la seva vida, era una eina per captar abolicionistes, que feien reunions arreu. Els editors veuen un filó per editar històries d’esclaus, i se’n publiquen centenars, redactades pels propis esclaus o per redactors professionals. El 1845 Frederick Douglass publica Narrativa de la vida: un esclau americà. Es la vida d’un esclau al qual els amos li donen educació i que s’escapa. Escriu el llibre que es ven moltíssim. Aquesta tradició és la que forma l’afroamericana. Ha de ser literatura útil. Els hi va costar molt arribar a fer novel·les no compromeses: novel·la negra, romàntica, perquè va néixer no per esdevenir un entreteniment, sinó una eina de consciencia racial. Si ets negre i llegeixes no oblidis mai, no baixis la guàrdia; si ets blanc, afronta el que has fet i entoma el dolor.

Aquesta literatura és la que impactà a Toni Morrisson. Hem de tenir present que des de principis del s. XX apareixen un parell de tendències clares:

Des de l’esclavitud de Booker T. Washington, un llibre on ell teoritza amb cóm creu que ha de ser el futur dels negres. El negre el que ha de fer és no provocar el blanc, i no recular, buscar el camí, ascendir en l’escala social, amb discreció i ponderació. A aquesta tendència hi trobarem més tard els republicans i el propi Luther King.

Les ànimes del negres de W.E.B.  Du Bois un assaig històric i personal. Ell és el primer negre doctorat a Harvard en Història i Antropologia. Llest, orgullós i Cum Laude amb un tesis doctoral sobre el mercadeig d’esclaus entre Europa i Amèrica. L’home negre es part de la història del USA, el país hi està en deute perquè ell l’ha ajudat a construir. El país li deu una disculpa, li deu la vida. En aquesta tendència s’hi col·locaran els posteriors comunistes i Malcom X. El 1870 el govern abandona el Sud i els esclaus fugen cap a les grans ciutats, on creen centres potents. Aquest serà el cas de Harlem, a New York.

Aquestes dues tendències van ser beneficioses per a la literatura els anys 20 i 30. Es el moment del Harlem Renaissance, molt transversal culturalment parlant, i que durarà fins el 1939, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial. Personatges com Zora Neale Hurston, que citàvem al principi com una de les que va marcar més Toni Morrison, una antropòloga, becada pel Guggenheim al Carib, buscant i estudiant els orígens del conte negre. Té obra d’assaig i literària. Viu a Florida rodejada només de negres, i arriba a la universitat dels blancs, on viu el racisme en pròpia pell fins que se’n va becada a New York i s’instal·la a Harlem. Escriu sobre la infantesa feliç, perquè està tancada en un món només negre. Els escriptors coetanis i posteriors li retreien que no era prou agressiva, poc ideològica, que no estava per la lluita dels drets civils. Ho volia tot, però només pels negres, i la van enfonsar fins a viure en la indigència. O Langston Hughes, un clar hereu de Du Bois, va lluitar perquè els negres tinguessin llibres de la “seva” literatura, fet pel qual primer tenien que poder llegir. Poeta, dramaturg i sobretot gran memorialista, traductor de Lorca, del Romancero Gitano, perquè va saber veure que Federico estava fent el mateix pels seus.

Toni Morrison va estar influenciada per tots ells en diferents mesures i moments. Per a ella fer literatura ha esdevingut el més important. Sempre ha estat una autora compromesa i recorda a Du Bois, com a abolicionista del XIX, perquè vol abolir l’amnèsia. L’orgull dels autors del Harlem Renaissance és l’orgull de la negritud, però sense acritud com ho volia la Zora: els blancs estan al rerefons de tot, la comunitat és negra, els blancs són el flashback.

Bibliografia de l’autora

Categories
Llibres

Carta d’una desconeguda

Fotografia Quaderns Crema

Stefan Zweig (1881-1942)

Carta d’una desconeguda, Editorial Quaderns Crema

Descripció: Ningú venia tants llibres a Europa en l’atrafegada dècada dels anys 20, ningú va ser tan oblidat després, ningú va viure una vida tan convulsa, a la foguera dels anys en els quals naixia el nazisme, tant que va ser incapaç de suportar-la i fa fugir amb la seva dona al Brasil, desesperat davant la derrota que semblava inevitable del cosmopolitisme i la societat oberta: de la barbarie.

Els llibres del jueu humanista vienès Stefan Zweig van tornar en els últims anys a Espanya. Va escriure molt i sobre variats temes, a cavall entre la ficció i la realitat, entre la novel·la, la biografia i l’assaig. El lector que encara no hagi provat la prosa eficaç i addictiva de Zweig hi trobarà el plaer de la lectura.

Comentaris: «Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l’arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t’hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer».

La crítica l’ha alabada com una de les novel·les capdals, que explica millor la desigualtat en l’amor, un monòleg que revela els secrets més íntims del cor humà, una història brillant per la qual no passa el temps, entre altres coses perquè destil·la una modernitat que a principis del segle XX va capgirar molts dels esquemes de la novel·la convencional.

Bibliografia de l’autor

Categories
Internet i blogs amics Llibres

De llibreries per Barcelona. Un passeig per la diversitat

Autora: Mercè Bausili, autora del blog De llibreries per Barcelona: un passeig per la diversitat

Descripció: És una guia sobre cadascuna de les llibreries de Barcelona i d’arreu del món, un blog molt navegable: llibreries per barris, per ordre alfabètic i per especialitat. També hi ha un apartat dedicat a fer memòria d’algunes llibreries que han desaparegut. De cadascuna de les llibreries es dóna informació sobre ubicació, correu electrònic, pàgina web, xarxes socials, especialitat i un breu comentari, però molt útil.

Crítica: La guia està ordenada per districtes, barris i pel nom de la llibreria. Fa el seguiment de l’obertura de nous establiments i també dels que tanquen com podem veure a l’apartat “Darreres entrades”. A més, totes les llibreries estan geolocalitzades  amb Google Maps.

Us recomanem que llegiu els apartats “Impressions” i Un món de llibreries” aquest darrer és un recull de diferents llibreries d’arreu del món, peculiars pels fons que ofereixen, per l’arquitectura que les envolta, pel lloc on estan ubicades, o per qualsevol altre motiu que les faci mereixedores de la nostra curiositat. Estan ordenades per continents, s’adjunta una breu descripció que inclou l’enllaç a la llibreria. 

Es demana, a banda de comentaris o suggeriments, qualsevol aportació per mantenir actualitzat el portal. Si voleu fer aportacions, només heu de contactar mitjançant aquesta adreça electrònica llibreriesbcn@gmail.com   

Bernat Ruiz Domènch a Núvol  01/12/2016 li dedica una bona crítica i compara De llibreries per Barcelona  amb El mapa de llibreries de Barcelona del grup Contexto, que agrupa diverses editorials. Podem llegir textualment: ”Ells diuen que és el primer –és el que diuen diversos mitjans després de la presentació i la roda de premsa– però això no és veritat. Tampoc és un mapa massa útil…Estaria bé que l’Ajuntament de Barcelona i el Gremi de Llibreters de Catalunya –i, per què no, alguna editorial– posessin els recursos necessaris per a fer una senzilla aplicació mòbil que posés al lloc que li correspon [el blog de] la Mercè Bausili i la seva feina excepcional.

Un recurs que és molt més que una guia de les llibreries de Barcelona i del món. És una altra porta al món dels llibres, fet amb intel·ligència, rigor i bon gust.

Categories
Llibres

Todo fluye

Fotografia Galaxia Gutemberg

Vasilii Grossman 1905-1964

Todo Fluye

Editorial Galaxia Gutenberg

Descripció: Stalin ja no està entre els vius. El 1954, després de tres dècades pres en camps penitenciaris, Iván Grigórievich torna a Moscou per comprovar que la vida allà ha seguit sense ell. Des del desangelat retrobament, carregat de contenció i culpa, amb el seu cosí Nikolái, un científic que sempre s’ha mantingut fidel al Partit, o el passeig pel lloc on vivia la dona a la qual estimava, Iván pren consciència de la magnitud de la tragèdia: la llibertat no només ha estat assassinada a la política, sinó també en l’agricultura, en la filosofia i, sobretot, en l’ànima dels russos.

A través de la veu del protagonista entrem en una novel·la excepcional que a més de retratar les misèries de la condició humana, és un crit contra l’absurditat dels totalitarismes i l’afirmació que la llibertat és el bé més preuat de l’home. Un dels llibres més intensos que es recorda sempre més. Una prosa que atrapa per una sinceritat que ens traspassa.

Comentaris: Vasili Semionovich Grosman va ser un periodista i escriptor soviètic. Va donar suport a la revolució russa de 1917. Va estudiar a la Universitat Estatal de Moscou, on va començar a escriure històries curtes, cosa que continuaria fent quan, tornant a la seva Ucraïna natal, va començar a treballar d’enginyer. Després de deixar aquest treball es va dedicar per complet a l’escriptura, sent acceptat finalment el 1937 a la Unió d’Escriptors. Durant la invasió nazi va actuar com a corresponsal de guerra, descrivint en els seus articles la neteja ètnica a Ucraïna i Polònia i l’alliberament dels camps de concentració de Treblinka i Majdanek. Va participar en el projecte d’El llibre negre, organitzat pel Comitè Jueu Anti-Feixista per documentar l’Holocaust, projecte que finalment es va cancel·lar. 

La seva novel·la més important i extensa és Vida i destí, en la qual es relaten les atrocitats nazis i estalinistes durant la II Guerra Mundial. El llibre va ser prohibit i segrestat per la KGB, però en els anys 80, ja mort Grossman, es va recuperar una còpia del manuscrit i es va poder publicar. No seria fins a 1988 que va poder sortir una edició en la Unió Soviètica.

Bibliografia de l’autor

Categories
Llibres

Las lealtades de Delphine de Vigan

Descripció: En el centre d’aquesta novel· la hi ha un nen de 12 anys, Théo, fill de pares separats. El pare amb depressió i la mare carregada d’odi. En Théo es refugia en l’alcohol com a válvula d’escapament. Una professora detecta el perill al que s’enfontra Théo i que la fa recordar fets del seu propi passat.  Tots els personatges d’aquesta novel.la són éssers ferits, marcats per demonis íntims, per la soledat, les mentides, els secrets I els propis enganys. Éssers que només es poden salvar amb les lleialtats invisibles que ens vinculen els uns als altres, però aquestes lleialtats també poden convertir-se en l’impediment per volar cap a un futur millor.

Crítica:

Aquesta novel.la m’ha agradat especialment per la facilitat amb la que es capaç d’endinsar-nos en la problemàtica de la ment adolescent. Construeix un relat curt, concís i que t’atrapa des del començament.

“Una narración precisa, rigurosa, casi austera. De ahí nace la belleza áspera de esta novela conmovedora, concienzuda y contenida” (Télérama).

“Una novela estremecedora. Impresiona su talento para explorar las psiques adolescentes” (Corinne Renou-Nativel, La Croix).

Narrada con fuerza y ritmo. No puedes para de leer hasta el desesperado último giro” (Anthony Cummins,The Daily Mail).

Altres llibres de la mateixa autora: Res s’oposa a la nit (basada en la pròpia història de l’autora, amb una infància difícil) i Basada en fets reals, amb una versió cinematogràfica de Roman Polanski a Netflix, Basada en hechos reales.