Aquí hi ha un fet molt interessant. Els meus llibres han tingut molt d’èxit a llocs com Catalunya, el País Basc, Irlanda, Escòcia, i no tant a ciutats cosmopolites. Potser aquestes històries de gent senzilla i oprimida s’entenen més en nacions oprimides
Encara no sé ben bé per què això de les copes, o potser sí. Perquè m’expliquès més històries com aquestes. Tot i la llunyania dels llocs, fets, persones i fabulacions, que m’ha fet conèixer en aquests dos llibres, l’essència és tan propera!. El fet de ser persona en qualsevol indret del món, aquí és Armènia, la resta és cultura… i política.
L’autora ara és molt coneguda i celebrada a casa nostra, gràcies a les traduccions de Marta Nin, amb qui vaig tenir el plaer de treballar, ella des de Florència i jo des de Bellaterra, i al bon criteri de Comanegra. Ja les hem tingut al Kosmopolis, i entrevistat a molts mitjans: El Punt Avui, Catorze14, Núvol, … Estic segura que en Gabo hauria xalat amb la seva lectura. I tant!
Es tracta de crear un univers, cosa gens fàcil, des d’un lloc que saps desconegut per a la majoria dels possibles lectors. I es tracta d’enfocar-lo bé, directament, perquè és el teu melic. I l’enyorança ja ho fa això.
Una Armènia de tradicions i coneixements ancestrals, en gran part, que moltes ja no existeixen. I no crec que sigui només nostàlgia. Possiblement un poble té futur quan sap d’on ve i compren la seva herència històrica. Un bagatge que l’ha modelat i que es porta a la motxilla. Si es té l’oportunitat de parlar-ne, s’ha de fer. Aquestes arrels són essencials perquè una persona es pugui entendre a si mateixa. I senzillament és riquesa. I aquí s’expliquen històries passades, fins i tot no reals, que les àvies i les besavies no han deixat de repetir. Personatges femenins ben peculiars. Mares i àvies que han tingut vides tràgiques o amargues, però les han ensenyat a ser més lliures, més fortes i amb més autoestima. Vol parlar d’aquestes dones, del seu passat i aprendre del seu exemple.
Un “festival” de quotidianitat, del dia a dia, dels somnis, les pors, dels ensurts, dels ideals, dels costums, del tràfec d’uns personatges que sovint t’arrenquen un somriure de complicitat, i de sorpresa, sempre.
La primera publicació d’aquesta biografia té més de 80 anys. Tot i així he considerat interessant llegir-la. S’ha fet una bona exposició a l’Ateneu Barcelonès sobre l’autor i he vist una altra exposició a Maó sobre la primera volta al món en base a la botica que portaven els expedicionaris per curar les possibles malalties. Tot plegat m’ha portat a llegir el llibre.
Ja en el pròleg, Carlos Martínez Shaw catedràtic emèrit i especialista en l’època colonial ens diu que Magallanes no pretenia donar la volta al món i sí trobar un camí més curt per anar a l’Índia i a les Moluques a comprar espècies. Tampoc Sebastian Elcano ho pretenia, simplement les circumstàncies varen empènyer-lo a seguir navegant cap a l’oest per tornar a casa.
Retrat del soldat i navegant portuguès Fernando de Magallanes (1480-1521). Aquest retrat és una variant retallada de l’exemplar que es conserva al Museu Naval de Madrid; l’original, segons Vargas Ponce, es trobava l’any 1787 a la casa del canonge de la catedral de Toledo Felipe Vallejo; va ser d’aquell quadre que Fernando Selma va treure el gravat que apareix a la Relació del darrer viatge a Magallanes (Madrid, 1788). L’origen d’aquestes tres obres es troba possiblement en una pintura del segle XVI que existia a la galeria del duc de Florència, atribuïda a l’escola d’Ángel Broncino.
El llibre tot i els anys transcorreguts sembla que te poquíssimes errades. La presentació dels personatges i la narració dels successos són molt correctes: estem davant d’un clàssic necessari per entendre l’esdeveniment. Hi ha altres edicions:
L’autor fa alguna cosa més que una biografia ja que contextualitza la situació política de l’època i en conseqüència ens dona una idea clara de la geopolítica del moment.
Des de l’actualitat i des de un punt de vista historiogràfic hi hem trobat a faltar explicacions sobre les fonts i la bibliografia emprada. Suposem que té la seva lògica, atès que l’autor és un novel·lista, no un historiador. També la forma de relatar el delata com a escriptor.
Ens explica la importància de les espècies i ens posa l’exemple de què en algunes ciutats i estats el valor de les coses es calculava en base al pebre com si fos un metall noble. També que la cerca d’una nova ruta de les espècies seria com una mena de continuació de les creuades.
Hi trobem les empentes que donen a la navegació Enrique el Navegant– que només va pujar a un vaixell per la conquesta de Ceuta- i el rei Joan II quan s’arriba al Cap de Bona Esperança i com Portugal, el país més petit d’Europa només amb 500.000 habitants dominava el mar.
Hi llegim el sistema de colonització portuguès: establir relacions comercials pacífiques, construir factories, fortificar-les i finalment agafar les terres i les mercaderies per la força. En totes les fases hi va haver una missió ideològica religiosa.
Magallanes participa en tres expedicions a les Índies com un home més, sense comandament i sense arribar a les illes de les espècies. Es fa amic de Ludovico de Varthema i de Francisco Serrao que li expliquen les meravelles de les illes.
A la tornada de l’última expedició, en què ha estat ferit i ha quedat coix, intenta obtenir favors del rei portuguès sense èxit. Té 35 anys i demana permís per prestar els seus serveis a un altre país i el rei li dona a entendre que li és igual.
Junt amb Rui Faleiro que aspira a astrònom reial també sense èxit, desenvoluparan el projecte d’anar a les illes de les espècies navegant cap occident bordejant Amèrica.
Es casa a Sevilla amb una dona castellana i guanya el beneplàcit del Consell de la Corona. Aconseguirà signar junt amb Faleiro les Capitulaciones de Valladolid (22 de març de 1518) amb un emperador Carlos V de 18 anys en nom de la seva incapacitada mare. Es prepara un viatge de dos anys en què obtindran un 20% de tots els ingressos que vinguin dels nous territoris descoberts.
La preparació de l’expedició dura 17 mesos. Surten amb cinc naus. La disciplina és de ferro, Magallanes no confia ni en els capitans que no saben els plans, no tolerarà cap consell, tampoc cap dissentiment a les seves ordres.
Ja a Amèrica van trobant badies i desembocadures de rius, cap és l’anhelat pas per travessar el continent. Els informes i mapes que tenia definitivament han fallat, haurà de passar l’hivern a Puerto San Julian a 49º de latitud. Pel camí hi haurà hagut la revolta dels capitans de les naus encapçalats per Juan de Cartagena de la San Antonio.
Comença el racionament d’aliments, nou intent de revolta que hàbilment desmunta Magallanes. Dos capitans seran decapitats. Finalment troben el canal de Todos los Santos, posteriorment de Magallanes. Ara sí que consulta si cal seguir o tornar endarrere considerant la manca de provisions. Decideixen seguir els quatre vaixells que queden tot i l’oposició de la San Antonio que finalment desertarà i tornarà a Sevilla per l’est.
La nova travessia durarà 100 dies, tres vegades més que la de Colón, amb l’agregant que no tenen menjar ni beure, tenen problemes amb les veles, les cordes,… Hi ha escorbut, es moren de gana…per fi el 6 de març de 1521 arriben a una illa, serà de les Filipines unes illes que cap europeu sospitava que existien.
Descansen, es refan i segueixen. Tenen problemes amb els nadius degut a les diferents cultures, religions, ànsies de domini dels espanyols,…A la petita illa de Mactán (després dita Si Lapulapu) hi ha un enfrontament i per excessiva confiança i desconeixement del territori Magallanes quedarà ferit de mort.
“La idea de Magallanes de mantener las islas Filipinas, con paz y amistad, para el reino y para la fe no tiene con tanto cuidado a sus sucesores, más mercantilizados: solo piensan en poner punto final a la expedición y apresurarse al regreso” (p. 301)
Segueixen els problemes amb els nadius, queden 115 homes dels 265 que varen sortir. Decideixen sacrificar la caravel·la més antiga per ser més eficaços els altres dos vaixells.
El novembre del mateix any arriben a Tidore una de les illes somniades per Magallanes segons les explicacions de Serrao. Un dels dos vaixells està malmès i sembla que no resistirà la tornada. Aquest aspecte junt amb l’interès de part dels homes de restar a les illes fa que es decideixi que torni només la Victoria i que la nau de la que fou capità Magallanes es quedi allà.
La tornada es farà buscant el camí conegut i que sembla més curt o sigui cap a l’oest. Hi haurà un problema seriós, el rei de Portugal, Manuel, ha dictat ordre d’apressar els vaixells de Magallanes i la ruta triada de tornada està controlada per les factories portugueses. Això implicarà en el millor dels casos no fer cap escala per descansar i aprovisionar-se.
Tornaran la gana, l’escorbut i els problemes. En un intent d’aprovisionar-se dels portuguesos perdran més homes. En queden 18. Per fi quasi 3 anys després de la sortida, el setembre de 1522 arriben a Sevilla, l´Edat Moderna ha començat. La terra és una esfera i els mars en formen un de sol i continu. El carregament d’un sol vaixell compensarà la pèrdua dels altres.
Antonio Pigafetta que ha fet tot el diari de l’expedició, ha restat fidel a Magallanes i parla molt poc de Sebastian Elcano. Ningú heretarà a Magallanes ja que ningú de la seva sang es viu per demanar les capitulaciones. Les Moluques seran venudes a Portugal per l’emperador Carlos.
Exposició “Aurora Bertrana, polièdrica” Vestíbul del Palau Robert Fins al 29 de setembre del 2024
Interessant exposició i, a més, fàcil de veure per l’espai reduït que ocupa. El cas és que el vestíbul del Palau Robert barceloní s’afegeix a la commemoració dels cinquanta anys de la mort de la filla de l’escriptor modernista Prudenci Bertrana amb una mostra divulgativa que desplega totes les seves facetes: també escriptora, periodista, viatgera, violoncel·lista, activista cultural i política, feminista, conferenciant, i alhora exòtica, moderna, compromesa i exiliada. Sembla que maçona, igualment.
Prudenci Bertrana
Una autèntica empoderada, com ara en diem, aquesta Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 – Berga, 1974). Una dona avançada al seu temps, en uns anys que sobretot els homes eren influents i prenien gran part de les decisions. Manaven, en definitiva. Sort que això, progressivament, s’ha anat acabant, i figures realment polièdriques com la de la Bertrana hi han contribuït de manera decisiva.
La petita exposició s’organitza per mitjà de plafons i vitrines amb material documental, fotografies i objectes, a més de tres àudios amb intervencions de la protagonista en diferents moments de la seva vida. El muntatge i el relat són un projecte d’Adriana Bàrcia, experta en l’obra de l’autora, de la qual es divulguen les primeres edicions dels seus llibres o una selecció de la seva àmplia correspondència amb contemporanis -gairebé tots senyors- com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Josep Tarradellas, Caterina Albert, Carles Rahola, Ventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer o Salvador Espriu.
Exposició al Palau RobertAdriana Bàrcia comissària de l’exposició
Del segle XX al XXI
La comissària confronta primeres edicions amb la recuperació actual de l’obra de Bertrana per reforçar, diu Bàrcia, “la visió d’una autora del segle XX connectada al XXI”. En un altre dels plafons s’hi reflecteix el cercle amb el qual Aurora es relacionava, amb articles seus i un recull d’entrevistes, com les que la poeta, sindicalista i periodista Anna Martínez-Sagi va fer a Caterina Albert, Carme Monturiol, Teresa Vernet i la mateixa Bertrana, unes quantes empoderades -potser hi faltarien, entre d’altres, Mercè Rororeda o Anna Murià– del període republicà.
En definitiva, l’autora de llibres en part exòtics com Paradisos oceànics, Peikea, princesa caníbal, Edelweiss, El Marroc sensual i fanàtic,Camins de somni, Tres presoners,Entre dos silencis o Vent de grop -duta al cinema amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat i dirigida per Francesc Rovira-Beleta– torna a demanar la nostra atenció. De la seva mà, empoderem-nos de nou, doncs, totes i tots.
Bibliografia destacada
Paradisos oceànics (1930) Islas de ensueño (1933) Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934) L’illa perduda (col·laboració amb Prudenci Bertrana.1935) El Marroc sensual i fanàtic (1936) Edelweiss (1937) Fenua Tahiti. Vision de Polynésie (1943) «Poupées tragiques» (1943) Le Tricorne (traducció. 1946) Derboranza (traducció amb Ventura Gassol.1947) «París» (1948) Vértigo de horizontes (1952) La isla perdida (1954) Camins de somni (1955) «El pomell de violes» (1956) Tres presoners (1957) Entre dos silencis (1958) La nimfa d’argila (1959) Ariatea (1960) Robinsón Crusoe (traducció. 1960) «Die hungringe hunde» Els gossos famolencs Matinales (1964) Oviri i sis narracions rnés (1965) Prudenci Bertrana i la seva obra, “Una vida” (1965) Fracàs (1966) Vent de grop (1967) Prudenci Bertrana en la intimitat (1968) La ciutat dels joves (1971) Memòries fins al 1935 (1973) Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975) Cendres (2022) Nàufrags (2022)
Té captivat mig món. Els que el coneixen, el segueixen i l’esperen. Una mica com a Kallifatides, no en va són fills del Sud, de la Mediterrània, i porten una certa llum dins.
Avui parlar d’ell i de la seva obra potser ja seria innecessari, però com que quan el llegeixo sovint tinc papallones a l’estòmac, doncs li dedicaré aquí unes paraules per si poden servir a nous lectors. Feia temps que volia parlar d’ell, més que res perquè qui no el conegui, si és que hi ha algú, li aconsello que corri a buscar-ne un. Traduït arreu d’Europa, costa trobar una pàgina amb tota la seva obra en català i/o castellà, però al menys en tenim amb la disponibilitat, qui el pugui llegir en italià, que no se’n privi. A les Biblioteques de Barcelona se’l troba al complet.
La seva obra és la seva vida, però no en el sentit autobiogràfic més literal, no, és com l’engoleix, com la mastega, la digereix i te l’explica, se l’explica. Una senzillesa íntima i atordidora, que no fàcil, ompla les pàgines dels seus llibres. Llibres breus, que expliquen persones, no personatges. Sempre diu que para l’orella, que escolta, i que el que més li agrada és contraposar caràcters, situacions, mar i muntanya, aquí sí, literal. Els jocs infantils (a Nàpols s’aprenia abans a jugar a cartes que a llegir i escriure) li interessa molt la infatesa i, sobretot l’activisme en accions múltiples i molt diverses. A qui li agradi que li parlin de coses properes, amb la saviesa de l’edat i de la curiositat, que li recordin la pròpia experiència, que no ho dubti.
Llegir Claudio Magris és com travessar un carrer de la seva natal Trieste, mentre hi passa la Bora, un vent huracanat que fa que la gent s’hagi d’agafar allà on sigui, més ben dit a les cordes preparades a tal fí. Jo, quan hi vaig estar, feia uns dies magnífics d’estiu. Escoltar-lo a ell en directe també t’interpel·la, és vehement.
El Danubi, un dels llibres més venerats de Magris, és com una enciclopèdia. No és fàcil, ell és un intel·lectual, dels de veritat, un humanista, també de soca-rel, i és tanta la informació que aporta, que quan l’acabes tens la sensació que has descobert i après moltes claus de la història d’Europa. Es pot considerar dins l’immensa bona literatura de viatges que tenim a l’abast, i, si volem, només de viatgers del segle XX, n’hi ha per triar i remenar. El Danubi és una aposta més que segura. És un clàssic. I, com part de l’obra de Magris, el tenim molt ben traduït.
Es pot considerar també com un llibre de relats, però quins relats! cada un d’ells està vinculat a un espai geogràfic de la ruta que Magris va fer l’any 1984 amb una colla d’amics al llarg dels 3.000 km. que el Danubi transcorre per l’Europa central, la Mitteleuropa, com s’anomena. A més, cada un d’aquests trossets de riu estan emparentats amb personatges diversos, antagònics, però importants: Céline, Elisabeth de Baviera, Mengele, Mauthausen, el Cafe Zentral de Viena, Lukacs, Elias Canetti, entre molts altres; i encara més amb les grans ciutats com Viena, Bratislava, Budapest, la Transilvània, Bucarest, entre altres.
Es un llibre per viatjar, potser d’una manera diferent. Hi ha molta tradició, molta saviesa en tot el seu recorregut. És com si la Història s’hagués quedat enganxada en el llot de les voreres del riu.
L’hivern de 1930, en començar el mes de gener, el jove Mariano Lozano arriba amb la seva dona Joaquina a Casetas, un suburbi a l’extraradi de Saragossa. Obrirà una sastreria i, a més, ell que és músic clarinetista, porta l’encàrrec de formar una banda municipal. Les dures condicions de vida de l’època que acompanyen la jove parella ens endinsen en un temps complex de la història d’Espanya. Ens trobem en els moments finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’arribada de l’anomenada “dictablanda” del general Dámaso Berenguer. A Casetas, una simple estació d’enllaç dels trens que circulen entrant o sortint de Saragossa, la població malviu enmig de la ignorància, l’analfabetisme i la submissió a unes estructures caciquils i corruptes que asfixien qualsevol possibilitat de progrés. A la novel·la apareix tot un seguit de personatges que configuraran el dur, lent i sovint dolorós naixement de la futura banda. Aquests personatges, molt ben descrits i molt entranyables, constituiran, una bona part del relat; són gent del poble, incultes, nobles, acostumats a les injustícies i a les penúries de tota mena. Personatges com el Badana, el Regañao, el Pintado, el Pericas, el Mudo o Bartolomé, entre d’altres, seran els que hauran de formar i cohesionar un grup de futurs músics que descobriran la música com quelcom que els pot donar un cert orgull de viure i de pertinença en un món injust i cruel amb les classes populars com el que es vivia en l’Espanya de la Restauració. La dedicació, el profund amor i la rectitud ètica i socialista de Mariano aconseguiran fer madurar un grup humà que semblava negat a qualsevol evolució. La superstició d’aquella societat rural, ancorada en la ignorància i la por seculars és representada per la Hilaria, a qui diuen la bruixa, persona excèntrica i solitària dotada d’un “do” per a guarir malalties i que és respectada i temuda per part del veïnat. Entre la Hilaria i el Mariano s’establirà una estranya relació entre la raó i la superstició que ens acompanyarà al llarg de l’obra. L’arribada dels nous temps republicans, amb les esperances i les incerteses guiaran la trama al tràgic final que pel nostre país va representar el cop d’estat militar i la posterior guerra civil de 1936.
Vaig llegir una novel·la d’aquest autor, Antonio Iturbe, fa uns quants anys: La bibliotecaria de Auschwitz (2012) i ara, fa pocs mesos, acaba de publicar aquesta darrera obra. Quan comences la lectura, en poques pàgines quedes atrapat i no la pots deixar. Els diàlegs entre els personatges baturros, nobles, brutots, molt reals, són sovint divertits; t’imagines les situacions i les vius amb la tendresa que l’autor sap transmetre. El personatge principal és entranyable i molt humà, un dels molts herois populars oblidats i anorreats per la terrible guerra civil i la repressió que hi portà. Els fets i la majoria dels personatges són reals i això dóna un gran valor a aquesta història que aconsegueix recuperar de l’oblit forçat per la por de moltes dècades de dictadura franquista, un grup de persones que van contribuir a una il·lusió col·lectiva escapçada cruelment.
L’edició és de Seix Barral de l’abril de 2024 amb un text de 410 pàgines i amb tapa tova. L’autor Antonio Iturbe(Saragossa, 1967), és un periodista, escriptor i professor, guanyador del Premi Biblioteca Breve 2017. Fundador i director de la revista cultural Librújula i col·laborador del suplement Cultura de La Vanguardia. La seva novel·la La bibliotecaria de Auschwitz (2012), ha estat publicada en 31 idiomes. Al Regne Unit va ser el llibre traduït més venut de l’any 2019.
Las cruzadas vistas por los árabes / Les croades vistes pels àrabs
Amin Maalouf (Beirut 1949- )
Alianza editorial. El libro de bolsillo / Edicions de 1984. Col·lecció butxaca
Imatge principal del blog: Miniatura d’una batalla de la Segona Croada (edició del segle xiv de la Història d’Ultramar de Guillem de Tir)
L’autor
Periodista franco-libanès, va estudiar amb els jesuïtes. Ha viscut amb una certa permanència, almenys a Egipte, al Líban, a França, a Estambul, a Etiòpia i a Vietnam, en aquests dos últims països fent de corresponsal.
Escriptor també de novel·les, té el premi Goncourt de 1993, Le rocher de Tanios i és premi de les lletres Príncep d’Astúries del 2010.
El llibre
Amb un títol molt atractiu, té una certa antiguitat -primera edició de 1989 va per la sexta reimpressió en castellà- però, segueix sent molt actual donada la situació política de l’Orient Mitjà. Són gairebé 400 pàgines independentment de les notes, fonts i una cronologia i mapes molt il·lustratius.
Es basa en historiadors i testimonis de les cròniques musulmanes de l’època. Són dos segles que van des de l’arribada dels primers croats el 1096 fins a la pèrdua per part d’ells de Sant Joan d’Acre el 1291.
Hi trobem moltes lluites internes dins els musulmans d’una banda i dins els cristians per una altra, també les aliances segons convenia entre musulmans i cristians per anar contra algú altre i demostrant que la religió no era l’únic motiu de discussió, realment era el poder el que interessava.
Pels cronistes emprats i per una evident simplificació lingüística, tots els invasors eren frany (francs o provinents de França). Els musulmans no estaven units i tot i que en molts casos eren família entre els dirigents, no hi havia solidaritat entre ells, estaven fragmentats tot i ser més nombrosos que els invasors. Igual succeí amb els occidentals a mida que varen passar els anys, les divisions i la disparitat d’interessos foren continues.
L’autor amb base dels textos de les cròniques ens descriu acuradament les batalles, els setges, les intrigues entre els dos costats, que com hem dit, eren variables amb el temps. Ens explica molt les traïcions, els canvis de bàndol, la importància dels lideratges. Com que la nació musulmana era molt superior en cultura -medicina, ciència, tècnica,…- havia perdut combativitat i tenia la saviesa del pacte -en aquest cas viure sota un protectorat frany– , de la resignació, de deixar lliure circulació a persones i mercaderies -pagant eh!-
Hi trobem també, l’encara lluita actual, entre sunnites i xiïtes que ve del segle VII de discrepàncies dins la família del profeta. També el no saber recollir els fruits de les batalles guanyades, les guerres de successió quan mort algun cabdill,…
Explica l’aparició de Nur-ad-Din Mahmud segon fill de Zengi (Imad-ad-Din Zengi I) que el 1144 havia canviat la situació i reconquistat Edessa començant una recuperació musulmana. Nur-ad-Din és un home reservat, piadós i capaç de crear un aparell propagandístic com, el gihad (o la jihad) que aconseguí recuperar Damasc dels aliats del rei de Jerusalem i es convertí en un verdader líder. També recolzarà l’expedició de Xirkuh (Shirkuh en castellà), oncle del famós militar i soldà Saladí, a Egipte. Quan per fi aconsegueixen l’objectiu de fer-se els amos d’Egipte, Xirkuh mort i Saladí que ha participat en totes les campanyes serà nombrat el rei victoriós o soldà d’Egipte i de Síria.
Saladí que era ambiciós, bon guerrer i negociador, a base de victòries i pactes destacarà com la principal figura de l’Orient, serà el successor de Nur-ad-Din i aconseguirà unir, gràcies al aparell propagandístic heretat, als musulmans i conquerir Jerusalem el 1187 després de dominar Síria i aprofitar les disputes internes dels cristians.
Nur-ad-DinSaladí
Evidentment les croades no acaben aquí. Ricard Cor de Lleó rei d’Anglaterra intentarà reconquerir Jerusalem sense èxit, tot i que aconseguirà mantenir una zona costanera important i signar una pau de 5 anys. El 1192 morirà Saladí i per continuar la tradició musulmana hi haurà guerra civil per trobar un successor.
La guerra santa cada cop te menys raó de ser. Els musulmans han recuperat Jerusalem, el Rei Ricard torna a Anglaterra i deixa uns cristians debilitats amb Acre com a capital.
El 1218 comença una nova croada amb objectiu Egipte. Arribarà Frederic II de Hohenstaufen el rei més poderós d’occident. Parla i escriu àrab i tindrà bones relacions amb Al-Kamil, nebot de Saladí que finalment ha aconseguit el poder. Signen un acord en què es divideixen Jerusalem. El món musulmà s’indigna i ho considera una traïció. Durarà poc l’estada dels cristians a Jerusalem ja que en un cop de mà, el rei de Damasc An-Nasir Dawud la recupera.
Ricard d’AnglaterraFrederic II
Hi haurà encara una altra expedició comandada aquesta pel rei de França Lluís IX que serà fet presoner i al tornar a ser lliure reembarcarà amb les seves tropes.
Seguiran les invasions dels mongols descendents de Genguis Kan i les lluites internes en forma de cops d’estat i/o disputes per la descendència entre els diferents sobirans locals.
A poc a poc les ciutats dels frany minvaran i quedaran reduïdes a un conjunt rodejat per Mamelucs que son els nous dominadors de la zona, les seves fortaleses s’aniran desmantellant i el final, sense més ajuda europea, serà inevitable. Després de diferents pactes i treves parcials, el juny del 1291 cau Acre i els musulmans comencen a destruir totes les fortificacions costeres que podien servir als cristians per tornar.
Genet de la cavalleria mameluca segons un gravat de 1810Setge d’Acre 1291
En el llibre hi trobem un curt epíleg interesant en què enllaça l’autor la situació dels 200 anys de les creuades amb l’actual en què els àrabs que foren l’origen de la religió i culturalment estaven més avançats en l’època, ja havien perdut el control del seu destí. Els seus dirigents eren kurds, turcs,…àrabs culturalment però que en molts casos ni parlaven aquesta llengua. També, hi és present la incapacitat musulmana per crear institucions estables, per obrir-se a les idees que porten els europeus. Al final llança la idea que Orient segueix veient a Occident com un enemic natural i Israel seria l’actual estat dels croats.
En resum, un llibre molt detallat i documentat en què hi he trobat a faltar una introducció amb una contextualització de l’època en què passen els fets. Tot i que evidentment els motius de les expedicions a Terra Santa per part dels croats no les podien saber els relators musulmans que són les fonts emprades però sí la situació en què es trobaven els diferents reialmes-ciutats. Tampoc ens explica els motius de les croades des de l’òptica cristiana que podia haver-los indicat utilitzant altres texts encara que no fos l’objecte del llibre. De totes formes un llibre que ens permet reflexionar sobre un dels orígens de la situació actual a l’Orient Mitjà.
Ja fa temps que ho diuen de Pierre Lemaitre, i avui, que França s’enfronta a problemes que no sap ben bé com resoldre, voldria insistir en la seva lectura, per bé que meréixer l’equivalència a l’autor dels Mosqueters, o millor encara, del Comte de Montecristo ha de ser un aval pels lectors. Sobretot per aquells joves als quals ningú s’ha esmerçat a explicar-los bé quina és la seva història.
Jo fa temps que el segueixo perquè en ell es donen un parell de coses que el fan molt recomanable. Té una prosa viva, loquaç, tot i que de vegades s’entreté en allò que més li agrada, i no necessàriament ha de coincidir amb el lector, però sap mantenir l’atenció i explicar bones històries, i no sempre de la manera més “facilona”. Te enginy, molt i ens pica l’ullet de tant en tant, entrant a la narració, com qui no vol la cosa. Però el qualificatiu amb el que el defineixen li ve donat per cóm explica aquestes històries, el que en diriem la intrahistòria.
Fa uns dies vaig retornar al darrer llibre de la trilogia sobre els fills del desastre, una trilogia d’entreguerres, que m’havia deixat encallada a la darrera tercera part feia temps. I me l’empasso. I quan s’acaba, que no s’acaba, es clar, què es va acabar l’estiu del 1940 a França?, res, tot estava començant i tot es tindria que refer. Doncs resulta que tots els personatges de TOTA la trilogia van existir, d’una manera o altra són històries que li van arribar, que les va seguir i que les ha trabat, i de quina manera! quan he llegit l’epíleg: una breu descripció dels personatges i dels fets que van viure, un cop acabada la novel·la, els agraïments als informadors orals o escrits, i la documentació consultada, també he quedat trabada. Quina alegria m’ha donat veure la seriositat, el rigor i el respecte amb que alguns treballen l’entreteniment. (Per contra a la subcultura televisiva que ens està envaint). Chapeau Monsieur Lemaitre! Maintenant je pars pour Les Années Glorieuses, une Tétralogie !!!
Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània
Hem acabat d’editar els apunts de les vuit sessions del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit per Jordi Roca Vernet, i amb els apunts de cada sessió preparats per Miquel Nistal, a partir de cada ponència. També, ha comptat amb l’assessorament de Jordi Casassas. Qui signa aquesta crònica l’ha coordinat.
El Curs tenia per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
Nota: Podeu consultar la imatge i la font als enllaços anteriors.
XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana
Divendres dia 5 de juliol vaig assistir per onzena vegada a la Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. El subtítol “De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics” emmarca perfectament la finalitat de la Jornada. Des de fa uns anys es duu a terme a l’Ateneu, això fa que jugui a casa i em permet retrobar-me amb joves i grans col·legues i amigues de política lingüística i dels serveis lingüístics d’arreu dels Països Catalans.
A més de les paraules inicials de les institucions representades a la Jornada, la ponència principal anà a càrrec de Marina Massaguer, seguida de dues taules rodones. La primera sobre idees, arguments i discursos per al canvi lingüístic i la segona sobre recursos i tècniques per al manteniment i creixement del català en els usos interpersonals. Per als qui portem més de 40 anys en aquest àmbit professional, tot ens ressona i tot es nou. Bona feina!
Taula 1 Taula 2
Taula 1. Experiències de sensibilització: idees, arguments i discursos: Eva Rodríguez, Dídac Carbasa, Llorenç Roviras, Xesca Oliver, Maria Antònia Montagut, Alà Baylac-Ferrer. Modera: Oriol Canals.
Taula 2. Actuacions per al canvi d’hàbits en els usos interpersonals: Ferran Suay, Jordi de Bofarull, Marina Gay, Alba Travé. Modera: Vanessa Bretxa.
Aquí teniu l’enllaç a la pàgina web de l’XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics. Hi trobareu també l’enregistrament de la sessió i les diferents presentacions dels ponents.
Ni Una, Ni Gran, Ni Lliure
Dinem amb Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i entre molts d’altres temes, em recomana, el darrer llibre de Nicolàs Sesma: Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista (1939-1977). Barcelona: Editorial Crítica, 2024, 760 pàg. Adapto i resumeixo al català la sinopsi de l’editorial. “Res no ha marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista. Ni segueix tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ens ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquesta història, pensat tant per als qui van viure aquells anys com per als que vulguin redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant d’una història de la dictadura el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en tota la ciutadania i que, sobretot, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. Nicolás Sesma, professor de la Universitat Grenoble Alpes, recull les millors aportacions de la historiografia internacional per posar-les al servei d’una reinterpretació ambiciosa i multidimensional. A més, mereixen la mateixa atenció la immediata postguerra i la dècada dels setanta, les desfilades de la victòria i els XXV Anys de Pau, l’autarquia i el desenvolupisme, la classe política i l’oposició antifranquista, l’estraperlo i la cultura del consum, els marginats i les noves classes mitjanes. Tot això acompanyat de referències i fites culturals –des de la literatura i el cinema fins a la novel·la gràfica i l’art pop, que acompanyen una narració divulgativa i brillant, emmarcada en un context interpretatiu internacional. Se’ns ofereix així una lectura de la dictadura franquista a través del prisma del segle XXI per a joves i grans”.
Què estem dient, que el dictador Miguel Primo deRivera -dur, com qualsevol altre dictador- va afavorir l’expansió dels llibres en la nostra llengua? Doncs no exactament, és clar, però anem a pams. Aquella dictadura -a diferència, al cap d’uns anys, de la de Franco– no es va plantejar ella mateixa com a plenament despietada o brutal. I això, per vàries raons: per la feblesa del seu origen respecte a Catalunya, pel menyspreu que el dictador sentia per qualsevol manifestació intel·lectual -la considerava, d’una banda, elitista, i per això mateix poc perillosa-, per la relativa tolerància que aplicava als llibres -ben diferent de la del franquisme- i, finalment, perquè realitzacions com la de l’Editorial Barcino, la Revista de Catalunya o la Fundació Bernat Metge -entre d’altres- van sorgir com iniciatives privades envers les quals la dictadura, inicialment, es va mantenir distant.
També cal dir que aquestes iniciatives van aparèixer en un moment adequat: suprimida la Mancomunitat de Catalunya i prohibits alguns partits polítics, calia continuar amb un impuls privat respecte a la línia de culturalització i sensibilització catalanista que havia endegat aquella institució com a primer pas vers l’autogovern.
Aquests i molts altres aspectes editorials i culturals s’expliquen en la interessantíssima Nadala -en el seu any 57- que va publicar fa uns mesos la Fundació Carulla a propòsit del centenari d’una editorial tan mítica com emblemàtica, la Barcino https://www.editorialbarcino.cat/. Un segell impulsat des de l’inici per un editor, Josep Maria de Casacuberta, definit al recull com “l’oportuníssim centaure”.
Casacuberta esmerçà en l’editorial els actius del patrimoni familiar en col·laboració amb la seva dona, Dolors Hostalrich. Filòleg i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, com a editor impulsà ben aviat (1924) l’emblemàtica col·lecció “Els Nostres Clàssics” per tal de difondre l’obra dels autors catalans medievals, el primer volum de la qual va ser Losomni, de Bernat Metge (1399). El criteri d’edició era divulgatiu, no científic com s’havia fet fins aleshores. Tot seguit vindrien la “Col·lecció Popular Barcino” (1925), la col·lecció “Enciclopèdia Catalunya” i la “Col·lecció Sant Jordi” (1926).
Després de la Guerra Civil, l’ímpetu de Casacuberta es va veure, òbviament, entrebancat en sec, però no aturat del tot. Ja el mateix any 1939 va trobar una enginyosa manera d’afirmar-se contra l’adversitat publicant el volum dedicat a Catalunya de Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer. El 1950, Barcino va acollir la segona època de les “Publicacions de La Revista”, que Josep Maria López Picó havia conduït abans del conflicte militar, amb la inclusió d’autors contemporanis dels Països Catalans, El 1951, s’inaugurava la “Biblioteca Folklòrica Barcino”. El 1953, naixia la “BibliotecaVerdagueriana”. El 1956, els “Manuals LingüísticsBarcino” per a l’ensenyament de la llengua a estrangers. El 1957, la “Col·lecció Tramuntana”, per acollir autors de la Catalunya pirinenca i ultrapirinenca…
Un formidable no parar
Josep Maria de Casacuberta continuava, al llarg dels anys, tenint idees per cobrir àrees desateses. El 1959, la Barcino iniciava una “Biblioteca Renaixença” per a estudis sobre aquest període. El 1962, la “Biblioteca Geogràfica Barcino”. El 1965, la “Biblioteca Filològica Barcino”. El 1971, encara, va engegar una “Biblioteca Algueresa”, amb textos d’autors catalanòfons de l’illa sarda. Però l’emblemàtic editor ja tenia 74 anys i no es podia esperar que, amb el seu únic esforç individual i poca ajuda econòmica, l’editorial continués expandint-se.
Josep Maria CasacubertaLluís Carulla
Afortunadament, va aparèixer aleshores el mecenatge de la Fundació Carulla-Font (ara Fundació Carulla ) per alliberar el nostre centaure de les servituds econòmiques i administratives de l’empresa, però no de la seva direcció cultural. En la nova etapa, Barcino continua enriquint aquesta gran herència, tot incorporant obres fora de col·lecció, com Natura, ús o abús (1976) o la monumental Flora dels PaïsosCatalans (1984-2001).
A la mort de Casacuberta, el 1985, es fa càrrec de la direcció editorial Amadeu-J. Soberanes, que crea una nova col·lecció, la “Biblioteca Baró de Maldà”, per a textos posteriors a l’Edat Mitjana (avui, “Els NostresClàssics-Autors Moderns”).
Ara mateix, lo somni, que diria Bernat Metge, continua viu. L’any 2005, la direcció editorial va passar a mans de Joan Santanach, i el 2019, d’OriolMagrinyà. I han nascut noves col·leccions, com la ”Biblioteca Barcino” (2004), “Tast de Clàssics (2011), o “Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans (2021), on Joanot Martorell apareix al costat de Josep Maria de Sagarra, o Bartomeu Rosselló-Pòrcel a l’ensems amb Dolors Monserdà. O la col·lecció “Mirades”, de lectures actuals dels clàssics de la nostra tradició. I més col·leccions, en col·laboració amb altres institucions.
La Nadala que comentem -i que es pot llegir, clar, en qualsevol moment de l’any- explica tota aquesta trajectòria emblemàtica d’una manera tan pedagògica com plaent, amb bons articles i algunes interessants entrevistes. Que Miguel Primo de Rivera, el seu també nefast fill José Antonio i el tant o més sinistre Francisco Franco descansin (no, gens) en pau. L’edició en català, la llengua i la cultura que li donen sentit han estat, són i seran capaces de sobreviure als seus il·lustres (no, gens) torturadors, assassins i/o enterradors.
El món editorial català entre el 1924 i el 1939. Manuel Llanas, professor emèrit del departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura, UVic.
Sobre les espatlles dels clàssics. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Josep M. de Casacuberta. L’oportuníssim centaure. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Lo Somni de Bernat Metge. Lola Badia, filòloga.
La fermesa d’un segle de feina indefallent. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.
Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.
Una ment enciclopèdica. Una editorial total. Miquel Desclot, escriptor i traductor català.
Sobreviure una dictadura. Carles Santacana, catedràtic d’Història Contemporània de la UB.
Les peripècies per publicar en català durant el franquisme. Jordi Manent, filòleg i historiador.
Entrevista a Jordi de Casacuberta “El meu oncle sabia que l’interès del país era promocionar i expandir la llengua”. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Difondre els clàssics i fer país.Joan Esculies, escriptor i periodista.
Entrevista a Jordi Carulla “Casacuberta sabia que amb Carulla es garantia la continuïtat de l’editorial”. Joan Esculies, escriptor i periodista.
Me’ls vaig fer meus. Josep Vallverdú, escriptor, poeta, dramaturg, filòleg i traductor.
El Consell Assessor de l’Editorial Barcino.Carles Duarte, escriptor, lingüista i poeta.
Els clàssics de Barcino. Anna Fernàndez-Clot, filòloga, investigadora i professora a la Universitat de Barcelona.
Clàssics per a tothom. Joan Santanach, filòleg i editor.
Traduir els meus. Raül Garrigasait, escriptor i traductor.
Les clàssiques i els clàssics. Empar Moliner, escriptora i periodista.
Els clàssics de la cuina catalana. Una aproximació històrica.Rosa Montoriol, historiadora.
La lectura dels clàssics a les aules del segle XXI. Sílvia Caballeria i M. Carme Codina, professores de llengua i literatura de secundària i batxillerat.
En defensa del patrimoni literari dramàtic català. Jaume Comas, actor i historiador.
Construcció i reconstrucció nacional des dels llibres. Xavier Diez, escriptor i historiador.
Sense papers. Irene Rodrigo, escriptora i divulgadora literària.
Mirar amb nous ulls els clàssics. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.
La nova història de la literatura catalana. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.
Molt més que clàssics, clàssics i molt més. Irisi Llop, doctora en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals i crítica i professora d’Estudis Literaris.
Amor pels clàssics. Màrius Serra, escriptor i periodista.
Barcino o la voluntat de ser.Àlex Susanna, escriptor, poeta i promotor cultural.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.