Categoria: Llibres

Categories
Llibres

Trilogía de los Balcanes

La tradició cultural britànica està lligada a l’Imperi i als conflictes bèlics en els quals ha participat. Aquests fets han portat nombroses persones a viatjar i a representar la Corona a qualsevol indret del món, més encara en els darrers dos segles. Diplomàtics i polítics, es clar, però també professors, comerciants, periodistes i un reguitzell de representants dispars i diversos de la societat britànica, arístòcrates, espies i vividors de tota mena. En fí, una munió de gent i de fets que han proporcionat a la literatura i al cinema una font exhaustiva de narrativa i de guions.

Aquest és el cas que ens ocupa, un de tants, però que ara es concreta en la persona d’Olivia Manning una dona que les circumstàncies per matrimoni la van portar a l’Est d’Europa durant la II Guerra Mundial, i que va anar evitant els nazis en el seu avançament, trepitjant-li els talons en la seva fugida.

L’editorial Libros del Asteroide ha publicat la Trilogía Balcánica, integrada per: La gran fortuna, La ciudad expoliada i Amigos y héroes. Aquesta trilogia juntament amb l’encara no publicada aquí Trilogía del Levante, van ser reunides sota el nom de Fortunes of War.

Ambdues constitueixen el gran fresc de la II Guerra Mundial al sud-est d’Europa i l’Orient Mitjà. Manning va lliurar el primer manuscrit, La gran fortuna a l’impremta als 52 anys, una vegada havia quallat una intensa experiència a Romania amb el seu marit, “Reggie” Smith. La parella va arribar a Bucarest amb l’Orient Express el mateix dia que la Gran Bretanya declarava la guerra a Alemanya. Manning va abandonar la ciutat camí de Grècia poc abans que els alemanys ocupessin Romania. Reggie la va acompanyar una setmana després, en un èpic vol de Lufthansa un d’aquells dies en què la majoria d’aquests viatges es torçaven cruelment cap a Alemanya o Itàlia. Poc després, Grècia va entrar en guerra contra Alemanya i el periple del matrimoni Smith-Manning va continuar per Alexandria, El Caire, Jerusalem, i Xipre, abans de tornar a Anglaterra el 1945.

El relat és una galeria de nobles desclassats, falsos prínceps, mercaders de la misèria, pidolaires, tafurs, intel·lectuals de pacotilla, periodistes sense diari, buscavides, agents dobles, cràpules i buròcrates estèrils que Manning dissecciona amb el bisturí de la seva excepcional narrativa. Un retrat també de l’estupidesa humana, en la millor línea de com també ho va descriure Carlo Cipolla, en aquell llibre memorable Allegro ma non troppo

Les ciutats i les seves gents, els paisatges, els costums estan descrits com a constant sorpresa per qui ho escriu, les reunions socials i l’èxode com a activitat continuada, també de la gent que travessen fronteres amb una humiliació irreparable. La por i sobretot el desconcert omplen les pàgines. Descripcions precises i detallistes. Mosaic de personatges, de llocs, de rutes, d’ensurts, de pactes. Li agradava molt parlar sobre la seva pròpia vida. Aquesta és una de les seves virtuts, perquè ens permet seguir el trànsit de l’enamorament al desencís en la relació amb el seu marit. Reginald Donald “Reggie” Smith, fervent socialista, professor itinerant del British Council, un tipus sociable i pagat de sí mateix fins a l’extenuació. S’havien conegut poc abans d’aquest viatge. De fet, Reggie va voler entrevistar-la perquè estava fascinat per una novel·la de Manning, The wind changes, ambientada al Dublín bèl·lic del 1921, on una dona viu enfrontada al dilema d’una doble relació amb un patriota irlandès i un escriptor anglès. Pel que sembla, quan es van casar, Olivia encara no coneixia que seria destinat a Bucarest i que Reggie era espia de la Unió Soviètica. Sabem que ella va ser conscient d’aquesta faceta del marit més endavant, perquè va compartir amb els seus afins les seves sospites de que tenien el telèfon intervingut al seu retorn al Regne Unit, el 1945, però no tenim certesa de la data en què va conèixer aquesta doble vida. Reggie havia estat reclutat pel cèlebre agent Anthony Blunt, agent doble de la KGB i del MI5, insigne professor d’art al Trinity College i un de “els cinc de Cambridge”. És una llàstima que ja no estigui disponible a Filmin aquesta sèrie.

Aquestes novel·les són el diari del desencís, del sense rumb, el tràfec, el bullici i la soledat que solen nodrir la malenconia. La ironia, de vegades sarcàstica, de Manning és autènticament britànica, aquesta distància que és capaç de prendre, fins i tot de si mateixa en el paper d’acompanyant. Es un retrat àcid de la societat benestant britànica, de les seves institucions, és la descripció de les vides i els projectes, si se’n pot dir així, d’unes persones que han estat educades per no tenir-ne.

Us haureu fixat que a les portades apareixen una parell d’actors britànics molt coneguts, això és perquè també hi ha la sèrie de la BBC del 1987, que amb el nom del primer llibre La gran fortuna, ha recopilat l’argument dels sis llibres de les dues trilogies. La podeu veure a Filmin en 7 capítols. La sèrie exagera molt més, suposo perquè resumeix, les característiques dels personatges que ratllen l’absurd, i que sovint bufetejaries a gust. Es un tipus d’humor molt britànic, que sovint incomoda, per la indolència dels seus protagonistes. Aquesta classe tan benestant, tan educada, tan inutil.

Dues maneres de constatar, un cop més, que la incredulitat va ser un factor molt negatiu en la recepció i assimilació dels fets, i sovint, en la presa de decisions.

Si us ve de gust llegir bones novel.les sobre la IIa Guerra Mundial, hi ha autors consagrats com Eric Vuillard, Irène Némirovsky, Primo Levi, Stefan Zweig, Joseph Joffo, Curzio Malaparte, Imre Kertész o Vasili Grossman, entre altres, es clar, que us garanteixo són excepcionals.

Categories
Llibres

Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Títol: Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Autora: Marta Vallverdú i Borràs

Pròleg: Julià Guillamon

Ed. L’Avenç 2023, 403 pàgines

Sinopsi: L’assaig se centra en diversos moviments i fenòmens col·lectius de la societat i cultura catalanes dels anys 60 que reflecteixen una embranzida cultural, des de la música i la literatura al disseny, l’arquitectura o l’associacionisme, entre d’altres, i es tanca amb una cronologia que els entreteixeix.

L’obra

El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!

L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022.  El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts!  També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.

El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.”

Seixantisme

Marta Vallverdú en la introducció, es pregunta: Què és el Sexantisme? Quins són els seus trets i els seus objectius? Quin abast cronològic té? Quines etapes? Qui són els seus agents? Quins moviments inclou?

“Defineixo el Seixantisme com un moviment general plural i de molta vitalitat, que es desenvolupa principalment entre 1959 i 1971, sustentat per l’amalgama de diverses iniciatives politicoculturals —potents, imaginatives—, amb una voluntat col·lectiva molt aferrissada, en què convergeixen dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana, amb la consciència estesa i esperançada de la fi del règim franquista i de l’adveniment de la democràcia. És l’esglaó imprescindible de renaixement cultural que fonamenta les bases en què es van definir i conformar els Països Catalans democràtics posteriors”.

Quant als agents, el Seixantisme va ser possible gràcies a l’aliança “entre diversos sectors socials en simbiosi de complicitat i interdependència”. Marta Vallverdú cita sis agents crucials: “els intel·lectuals –tant els ideòlegs com els activistes–, la classe política, els mecenes, el jovent, els artistes i l’Església”.

Quinze àmbits, quinze motors

A parer meu, els quinze capítols de l’obra descriuen d’una banda, els àmbits on reneix la cultura catalana, però també són els motors i els agents que engeguen i endeguen aquesta mateixa cultura. Gairebé en tots els àmbits apareixen nous debats i noves contradiccions que l’assaig no amaga. A continuació faig una brevíssima síntesi, sovint literal, de cadascun d’aquests quinze capítols.

No serem moguts. Els joves universitaris més actius i conscienciats dels 60 proveiran bona part dels quadres que lideraran la transició posterior. A tall d’exemple, cita entre molts d’altres a: Antoni Castells, Josep Maria Benet i Jornet, Paco Fernández Buey, Xavier Folch, Arcadi Oliveres, Oriol Pi de Cabanyes, Montserrat Roig, Joaquim Sempere, Eva Serra i Joaquim Vilaplana.

En literatura s’imposa el Realisme Històric com l’intent de modernització d’una literatura catalana closa en ella mateixa i que té en Josep Maria Castellet i Joaquim Molas els arquitectes d’aquest corrent a Catalunya.

Art visual: de la matèria a la desmatèria. Malgrat que les arts visuals durant els anys 60 a Catalunya no van constituir cap corrent homogeni, es poden caracteritzar com a heterogenis, transversals i de transició. Hi ha dos “homenots” que desperten i divulguen l’art visual, el disseny i l’arquitectura de l’època: Alexandre Cirici i Oriol Bohigas, intel·lectuals inquiets i brúixoles de l’alta cultura. I Serra d’Or i Destino on escampen les seves recerques i on informen de les novetats artístiques nacionals i internacionals.

Disseny i arquitectura: forma i funció. El dissenyador més representatiu de la dècada dels seixanta, des de 1962, va ser Jordi Fornas. Marta Vallverdú pregunta: “[…] qui de nosaltres, en la nostra biblioteca o en la nostra discoteca de vinil, no conserva, no ha vist un Fornas?” . Entre els arquitectes citats a l’obra destaquen: J. A. Coderch, Antonio de Moragas, Antoni Bonet, el trio MBM (Martorell, Bohigas i Mackay), José Emili Donato, Federico Correa, Alfonso Milà, Josep Maria Fargas, Enric Tous. Oriol Bohigas proposa una direcció estilística i ideològica en què vol cohesionar els professionals del seu voltant en la línia racionalista. “Bohigas creu que l’objectiu de l’arquitectura no és l’obra d’art, l’estètica, sinó la funcionalitat, és a dir, ha d’estar al servei dels interessos col·lectius”.

Òmnium Cultural crea un espai propi, que va tenir una acollida favorable de la ciutadania i que malgrat que l’obstacle principal és el règim franquista, tampoc no és plenament acceptada pel catalanisme radical i per altres forces opositores (el PSUC, el mateix Tarradellas i altres). L’autora es planteja les autèntiques raons de fundació de l’Òmnium, per què Millet, Cendrós, Riera, Carulla i Vallvé, van decidir protegir i impulsar la cultura catalana, essent un terreny espinós […]. La valuosa extensió d’Òmnium radica en l’amplitud de registres culturals (cursos de llengua, l’Orfeó Català, l’Institut d’Estudis Catalans, la literatura, el folklore, la divulgació de la història, la cançó, i la recerca).

País de paper: les revistes. A finals de la dècada dels 60 es van aplegar cinquanta publicacions en català o bilingües vives d’arreu dels Països Catalans que juntes podien sumar un quart de milió de lectors, mentre que el 1950 era gairebé un desert. Entre les revistes analitzades destaquen: Oriflama, Serra d’Or, Cavall Fort, Tele/estel, L’Infantil, Presència, Canigó, Gorg i Lluc.

País de paper: les editorials. L’autora destaca tres editorials que suposen molt més que un catàleg o una empresa: Club Editor, fundada el 1959 per Joan Sales, Xavier Benguerel i Joan Oliver; Edicions 62 liderada per Max Cahner, Ramon Bastardes i a partir de 1964 Josep Maria Castellet com a director literari; i Aymà/ Proa , amb Joan Baptista Cendrós com cervell d’aquesta tercera operació editorial. Durant el primer lustre hi ha un boom editorial d’obres en català d’altres editorials que ara també publiquen en català (Vergara, Molino, Destino) i altres petites editorials (Barcino, Joventut, Balmesiana, Alpha, Baguña, Arimany, Taber i Albertí). De 1960 a 1965, el nombre de títols publicats en català ha passat del centenar als cinc-cents.  Amb tot, a partir de 1967 comença una recessió en la producció de llibres en català. Del boom al crac. Vallverdú explica amb detall aquest procés i les seves causes.

La Gran Enciclopèdia Catalana, mereix un capítol especial, especialment pel que fa al procés de realització i a les relacions entre tres dels seus protagonistes: Max Cahner, Jordi Carbonell i Jordi Pujol. Val la pena saber-ne les raons per entendre millor qui era qui en aquesta empresa editorial.

El capítol sobre els Països Catalans, narra el paper transcendental de Joan Fuster en la construcció del terme i del concepte nacional, amb Nosaltres els valencians i tota la seva llarga carrera assagística amb una influència destacadíssima al País Valencià i també a Catalunya. El seu mestratge inclou  Eliseu Climent, Alfons Cucó, Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles, Vicent Álvarez, Joan Francesc Mira, Lluís Alpera i Raimon, a més de la complicitat amb Miquel Tarradell, Joan Reglà, Miquel Dolç i Manuel Sanchis Guarner. També, es va estendre a les Balears i a Rosselló.

El llibre dedica un capítol a la Nova Cançó – Raimon i els Setze Jutges – i un altre al Grup de Folk. En el seu propi balanç, Marta Vallverdú, citant a Joan Fuster: [La Nova Cançó va ser] “un dels factors més decisius del recobrament nacional, tenint present que va unir tots els Països Catalans i afegeix que va anar de bracet de l’afirmació de la cultura catalana, que es va negar a morir, i de la revolta antifranquista.” També es pregunta, i dona la seva visió, sobre si la Nova Cançó va ser un fenomen o un moviment?

El Grup de Folk. Els temps estan canviant.  Aquest moviment abraça només, des de la primavera de 1967 fins a la tardor de 1968. “Així com la font de la Nova Cançó va provenir de França, el Grup de Folk s’inspira en la música anglosaxona, amb dos moviments punters: l’estil beat especialment d’Anglaterra i el revival folk dels Estats Units, el qual va encaixar de ple amb les cançons de l’escoltisme i de l’esplai”. Consol Casajoana defineix el Grup de Folk com una flamarada, breu però intensa, que va deixar unes bones brases. “Les seves cançons van esdevenir autènticament populars […] i el públic infantil, va continuar connectant amb les cançons senzilles, participatives, lúdiques, i de valors socials progressistes. Fins a l’actualitat”.

Gent de Bocaccio. La Gauche Divine estava formada per una elit barcelonina heterogènia, burgesa i il·lustrada, definida especialment pel seu cosmopolitisme. L’assaig cita especialment nou noms: Oriol Regàs, Federico Correa, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill, Òscar Tusquets, Rosa Regàs, Colita, Teresa Gimpera i Beatriz de Moura. I al voltant tres escriptors que se’n distancien mentre els observen: Joan de Sagarra, Manolo Vázquez Montalbán i Juan Marsé. La seva vida va ser curta, tot i així,  segons Bohigas, es van establir uns vasos comunicants, entre la cultura de la Gauche Divine i l’estrictament catalana, que van projectar aquesta cap a l’exterior i cap a la modernitat.

Rosa Sensat: cap a l’escola del somni. A la tardor de 1965 es presenta una nova institució privada, però amb voluntat de servei públic, que rep el nom d’Escola de Mestres Rosa Sensat, hi ha com a fundadors: Marta Mata, Maria Teresa Codina, Jordi Cots, Enric Lluch, Anna Maria Roig, Maria Antònia Canals i Pere Darder. En el propi balanç de Vallverdú diu: Alguns dels valors que va establir Rosa Sensat, en el seu origen van influir en el desenvolupament de l’escola catalana fins a l’actualitat.

L’escoltisme, una baula catalanista. Segons l’historiador Albert Balcells l’escoltisme com a moviment antifranquista, va ser una força apolítica que va formar part del teixit cívic, cultural i educatiu, que va permetre en un primer moment, oferir una resistència legal a l’assimilisme descatalanitzant, i després contribuir a la reconstrucció nacional. Hi ha almenys tres etapes: Els Minyons de Muntanya i Germanor de Noies Guies durant el anys trenta, liderat per Batista i Roca; la majoritària Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE), confessional i antirepublicana, durant els anys 50 i primera meitat del 60 liderada per mossèn Batlle; i la minoritària Nois i Noies Escoltes (NINES) de tendència aconfessional i esquerranosa, a partir de la segona meitat del 60.

La immigració i el debat sobre la identitat. Del munt d’aportacions i reflexions recollides entre altres per Josep Termes i Mariona Lladonosa, l’assaig en subratlla les més significatives: Jordi Pujol el 1958 amb els dos opuscles: Per una doctrina de la immigració i Immigració i Catalunya. El mateix any, es publica l’article de Francesc Candel “Los otros catalanes” aparegut a la revista Jirafa i després el 1964, el llibre Els altres catalans, encarregat per Josep Benet i traduït per Ramon Folch i Camarasa. El 1965 Manuel Cruells, entra en el debat en una direcció nova amb la seva reflexió Els no catalans i nosaltres. Hi ha també altres aportacions importants que deixo per al lector del llibre. En el balanç de Vallverdú destaco: Valorem, en primer lloc, que la rebuda massiva de població forana els anys seixanta no va significar un desvetllament xenòfob, possiblement perquè el mestissatge ha estat consubstancial al nostre país. 

A parer meu

Sens dubte, un assaig que interessarà els qui vam viure de prop o de lluny alguns dels molts moments que apareixen al llarg del llibre, amb aquests més de 1000 noms propis, amb una recerca documental completíssima i també directa als protagonistes que donen al llibre un valor inestimable. També crec que pot interessar a tots aquells que ja són fills i filles d’aquests anys 60. En molts sentits una dècada prodigiosa a Catalunya i arreu del món.

Cadascú pot treure les seves pròpies conclusions, però si mirem els quinze àmbits analitzats en l’actualitat, veurem després de més 50 anys el llegat i també els dèficits que encara tenim com a societat en cadascun d’aquests àmbits, a més l’aparició de nous debats. Per exemple l’apartat El cinema, de l’escola de Barcelona ocupa tres pàgines dins del capítol de Bocaccio. La Gauche Divine. De ben segur que el cinema català dels seixanta, no va tenir la rellevància de la Nova Cançó i el Grup de Folk en la música.

Categories
Llibres

La llibreria de Tòquio

Perduda en el barri de Jimbō-chō a Tòquio, un barri farcit de llibreries i editorials (un total de més de 170!), la jove protagonista i narradora Takako, busca la petita llibreria Morisaki que ha estat regentada durant les darreres tres generacions per la seva família. Allà trobarà el seu oncle Satoru que és qui porta el petit negoci especialitzat en llibres vells. Satoru acull la Takako en el petit apartament situat a l’altell de la llibreria. La jove ha perdut d’una tacada, el seu promés Hideaki, la seva feina i la seva orientació i situació en el món. En Satoru ha quedat també sol després que la seva dona Momoko l’abandonés. La Takako accepta l’oferta del seu oncle i viurà literalment envoltada de llibres. Descobrirà un món que li és alié i les noves relacions humanes i literàries al voltant de la llibreria Morisaki, li ajudaran a redreçar el rumb de la seva vida.

Satoshi Yagisawa (llegir.cat)

És una novel·la breu (161 pàgines) que pots llegir de manera molt ràpida. És àgil, optimista, positiva en un món com el nostre que no es descriu precisament per aquests adjectius. La frescor de les descripcions, dels personatges i de les relacions humanes entre ells, provoquen una lectura immersiva que no pots abandonar, que t’enganxa de la primera fins la darrera línia. El llibre és editat per Navona l’any 2023 i és la primera novel·la de Satoshi Yagisawa (Chiba, Japó, 1977). La bona traducció de Jordi Mas facilita la lectura de manera destacada. Cal esmentar que hi ha una adaptació cinematogràfica (jo no l’he vist) de la novel·la, de l’any 2010 i dirigida per Asako Huyga que podeu consultar seguint l’enllaç.

Categories
Llibres

Quan es porta Itàlia sota la pell

Sí, com ho cantava en Sinatra: Under my Skin. L’autora d’aquests llibres és una de les millors coneixedores actuals de la història dels jardins europeus, sobretot els italians i portuguesos, i una gran experta de la cultura italiana, en general i en profunditat. Sap donar vida a les coses i explicar a partir d’elles una història que les sobrepassi. Així de senzill, així de difícil.

El de les llimones és molt més que un llibre de viatges, molt més que una recopilació de receptes i molt més que un tractat sobre la història d’Itàlia i els seus cítrics. És un llibre profundament evocador, que aconsegueix que puguem acaronar els paisatges de les diferents regions italianes. Ens ensenya a apreciar el valor d’allò que la terra ens regala i que aparentment no té res d’especial, això que tantes vegades ens han intentat transmetre la nostra gent gran. Però el viatge que al llarg de la història han hagut de recórrer aquests fruits per arribar a les nostres taules és tot menys senzill: Vinguts de terres llunyanes, van ser objectiu dels extravagants capricis dels nobles italians del Renaixement, que creaven mitjançant empelts i experiments les més estranyes formes en aquests fruits. Més endavant, quan es va descobrir l’immens potencial dels cítrics per curar l’escorbut, que matava els mariners del món sencer, hi va haver qui se’n va aprofitar especulant amb els preus i controlant els cultius. D’aquí va néixer la màfia siciliana, d’una simple taronja.

Ja sigui per la seva senzillesa, per l’original del seu plantejament o per la delicada prosa de la seva autora, la veritat és que estem davant d’un petit tresor. Attlee ha concebut aquest treball com un assaig d’introspecció, amb l’objectiu de recuperar de l’oblit aquesta faceta de les nostres vides que avui donem per feta. I, de passada, recórrer una Itàlia allunyada de les postals, més autèntica i tradicional, en què la terra i el passat es troben indissociablement units. Un llibre que fa molt bona olor

En el del violí les vivències de l’autora a la recerca de respostes als misteris que envolten el violí que l’havia fascinat ocupen una porció considerable de la narració, de vegades amb tons fins i tot detectivescs. Darrere d’aquests passatges, però, hi ha un recorregut no menys interessant a partir de l’aparició i l’ulterior desenvolupament del món del violí. La ciutat de Cremona s’erigeix ​​en un punt de partida i referència constant del llibre. Va ser allà on es considera que va néixer el violí i on es van instal·lar els principals lutiers fins a finals del segle XVIII. L’obra estudia aquest origen i com es va anar ampliant la presència dels violins, alhora que la música es transformava, com es transformava igualment l’ús que se’ls donava. A poc a poc, veiem com es popularitzen i comencen a ser cobejats per un nombre més gran de mans, cosa que donarà lloc a l’aparició d’un veritable mercat internacional. Hi sobresurten tres noms: Andrea Amati, Giuseppe Guarneri i Antonio Stradivari, qui probablement sigui el més conegut pel lector. No només es centra en la música, sinó que també aprofundeix en el “negoci” creat al voltant dels violins. Els boscos dels quals s’extreu la fusta per fabricar-los, els col·leccionistes que acaparen aquestes petites obres d’art, els treballs de reparació a què es veuen sotmesos quan són danyats o els professionals que es dediquen a datar l’edat d’aquests instruments. És cert que, a mesura que s’avança, la història global va donant pas a qüestions més concretes i personals, centrades en el violí d’origen del llibre. El que porta l’autora a desplaçar-se a Rússia per conèixer Lev, un dels seus propietaris, qui dóna nom al violí i a l’obra, i per descobrir els secrets que amaga l’instrument. Un llibre que sona molt bé.

L’autora està immersa dins la tradició anglosaxona, tan desconeguda per les nostres terres, fins i tot menyspreada, de combinar el rigorós relat històric amb les seves experiències personals quan estudia. Treballar de forma quasi artesanal sobre els petits detalls, la quotidianitat dels quals els ha restat importància.

Categories
Llibres

Voluntarios por la revolución

Josep Sauret

Títol: Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española

Autor: Andy Durgan

Editorial Laertes,  2022

Pàgines i notes: 699 pàgines, un estudi exhaustiu, un llibre molt complet amb quadres, apèndixs, nombroses notes i un índex onomàstic molt necessari.

Sinopsi: L’obra descriu l’experiència d’aquests “voluntaris per la revolució” en el context de la política militar del POUM, les característiques i la situació de les forces militars sota el control del partit, la realitat de la seva presència en el front d’Aragó i el paper de les milicianes.

Andy Durgan

Possiblement és l’historiador especialista més important del comunisme no estalinista d’Espanya sobre la guerra civil. Doctor en història per la Universitat de Londres, viu a Barcelona des de fa més de quaranta anys. Ha publicat més de cent articles, monogràfics i ressenyes sobre diferents aspectes de la guerra civil espanyola i els seus orígens.

Andy Durgan

Voluntarios por la revolución

El títol i el subtítol (La milicia internacional del POUM en la guerra civil espanyola) ens situen molt bé en el marc en què es desenvolupa. Fins ara era un tema poc conegut. D’una forma general s’incloïen els estrangers que varen participar en la guerra en les Brigades internacionals. Com a molt s’esmentava a Hemingway com un personatge atípic.

Aquí es tracta de situar els aproximadament cinc-cent estrangers (n’identifica 367) que varen combatre a les files del POUM. Amb els seus antecedents de compromís amb els partits comunistes no heterodoxes dels seus països. Ens trobem amb militants antifeixistes italians i alemanys fonamentalment, però també d’altres nacionalitats (fins a 26) pertanyents a diferents corrents socialistes internacionalistes que existien en els complexos anys 30 europeus provinents de la caiguda del tsarisme i de la derrota del proletariat alemany en la revolució del novembre del 18. Avui potser en diríem socialistes independents.

Fa petites biografies en molts casos explicant antecedents i posterior recorregut, en alguns, brigades internacionals, camps de concentració francesos, participació segona guerra mundial,…

Detalla exhaustivament les accions bèl·liques en què va participar el POUM en el front d’Aragó. Molts cops explicades des del costat poumista i també des dels sollevats per intentar eliminar l’efecte propaganda.

També hi trobem una defensa aferrissada a les acusacions que es varen fer al partit fins declarar-lo il·legal i prohibir-lo després dels fets del maig del 37 a Barcelona. Refuta detalladament l’acusació de què col·laborava amb l’enemic.

Valorem que és un llibre necessari sobre una part petita de la història que s’havia tractat molt globalment sense fer atenció a aquest grup de combatents forans que varen venir a ajudar els seus companys espanyols en la resistència contra el feixisme i a fer la revolució social.

A més, el llibre es fa fàcil de llegir ja que te una bona narrativa en la millor tradició de la historiografia anglosaxona.

Més informació

SIDBRINT. Memòria històrica i Brigades Internacionals

Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals (SIDBRINT) és una web de la Universitat de Barcelona que tracta de la recuperació de la memòria històrica de les Brigades Internacionals. El seu objectiu és donar visibilitat als voluntaris internacionals que van venir a defensar la República. Per això s’han creat tres bases de dades relacionades: una de Brigadistes, una de Fonts documentals i una d’Enquadrament militar.

Es poden cercar les fitxes de 388 brigadistes citats al llibre d’Andy Durgan  aquí o https://sidbrint.ub.edu/ca/node/54674

CHARLIE_NURSE: “Voluntarios internacionales del POUM por la revolución”; Ihr.world , octubre 3, 2022, Ressenya del llibre d’Andy Durgan aquí:

Categories
Llibres

Auge y caída del orden neoliberal

La historia del mundo en la era del libre mercado

Gary Gerstle

Editorial Península 2023 – Barcelona – 602 pàg.

Un llibre molt interessant que recorre la política dels Estats Units durant els darrers 100 anys, una història crítica del neoliberalisme, el credo econòmic que ha marcat la vida política al món dels darrers 40 anys.

Gary Gerstle fa un recorregut per les decisions més significatives que han fet els seus diferents presidents, començant per Hoover, republicà, escollit el 1929, que va haver de patir les conseqüències del “crack” a la borsa de Nova York. Després del daltabaix econòmic va pujar a la presidència F. D. Roosevelt, demòcrata, que es va mantenir durant quatre mandats i va emprendre la política del “New Deal”, basada en una política econòmica keynesiana que postulava que una despesa pública que excedís els ingressos del govern, era positiva durant els temps de recessió. 

Els bons resultarts que va portar el “New Deal” van fer que presidents posteriors, com Truman, demòcrata, i Eisenhower, republicà, seguíssin mantenint els mateixos principis. Durant les presidències de J. F. Kennedy i L. B. Johnson, demòcrates, el focus es va centrar especialment sobre els drets civils i la guerra de Vietnam. Com a deixebles d’Eisenhower, Nixon i Ford, van seguir amb mesures properes al “New Deal”. Tot va començar a canviar amb Carter, que pensava que la regulació per part del govern havia estat útil durant la Gran Depressió, però que calia reduir el pes de l’Administració. Així va començar tímidament la desregulació, amb la promesa de reduir els organismes federals de 1.900 a 200. Però realment quan el neoliberalisme va començar a marcar el ritme del país i extendre’s a tot el món va ser durant la presidència de Reagan. Seguint les teories econòmiques dels austríacs Friederich Hayek i Ludwig von Mises, el dogma que els mercats s’autoregulen sense cap  intervenció estatal, es va arribar a que individus tan diferents com els hippies tecnològics i Ronald Reagan es posessin d’acord en pensar que tenien les claus per aconseguir una llibertat personal i econòmica il·limitades.

Reagan va reduir la càrrega fiscal sobre les rendes més altes d’EEUU en un 60 per cent i va augmentar el pressupost militar en un 20 per cent. Va derogar The Fairness Doctrine (Doctrina de la Imparcialitat), alliberant les emissores de ràdio i els canals de televisió de l’obligació de presentar notícies centrades en l’objetivitat i la imparcialitat.

El triomf del neoliberalisme a finals dels anys 70 va transformar radicalment el món. Més que una teoria econòmica es va convertir en una religió, compartida tant per la socialdemocràcia com per la dreta, que proposava el final de les regulacions al capitalisme i la transferència de la gestió econòmica de l’Estat cap als mercats, 

Avui, davant la pujada dels populismes, els rescats de les institucions bancàries, el creixement de la desigualtat, l’excessiva concentració de la riquesa i la progressiva desaparició de la classe mitja, el neoliberalisme ha començat a perdre la legitimidad que havia tingut els darrers anys. 

Categories
Llibres

Fouché, el paradigma de la indignitat

Stephen Zweig estima amb desmesura els seus personatges biografiats, els quals són una part important de la seva obra humanística. Els estima com el que són, una font inesgotable per a la seva rica narrativa i per ajudar-lo a explicar la conducta humana al llarg del temps.

En els moments en els quals vivim o patim, m’ha semblat que convindria recordar aquest monstre, les aptituds del qual arriben fins als nostres dies, i ens aboquen a un panorama desolador, i el més angoixant, reiteratiu.

Maquiavel ja ho va explicar i de forma prou didàctica. Cóm s’assoleix i es manté el poder, amb convicció, i bastint una conducta acceptada i consensuada. Era molt modern. I va esdevenir un clàssic.

Fouché no és ni més ni menys que un dels seus més avantatjats alumnes, i la prosa de Zweig l’eleva a categoria. S’ha de ser molt bon escriptor per biografiar, i no entrar dins i que se t’escapi admiració o rebuig. No se li escapa, perquè no li cal, el que narra és tan obscè, que el lector camina sol pels camins de la Revolució, primer, i l’Imperi, després, amb un neguit i una sorpresa constants.

Zweig aborda el llibre seguint el seu estil particular, on prescindeix de dates i dades, per aprofundir en la personalitat i el caràcter del personatge retratat, buscant les seves motivacions íntimes i tractant de posar al descobert les veritables causes dels esdeveniments. Ens adverteix al prefaci que el tria perquè li sembla l’exemplar perfecte del polític, és a dir, un home absolutament immoral, amb totes les connotacions que això implicava en l’època en què el va escriure, i com un advertiment. Si escull Joseph Fouché és perquè, al seu parer (i a judici també d’altres com Balzac), va ser una persona que va influir molt més del que dicten les aparences en el curs dels esdeveniments de l’època.

Un dels millors Zweig que es poden llegir, i més ara.

Categories
Llibres

La huella borrada

Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves.

La xerrada a l’institut sevillà. Un impressionant document per a la memòria històrica col·lectiva

Em va atrapar des del començament: una llarga xerrada amb una primera part sobre la guerra civil i una segona sobre la vida y mort del seu pare, així com les vicissituds terribles de la seva família després de la Guerra i durant el franquisme. Amb un llenguatge proper als adolescents i de manera magistral, l’Horacio fa un excel·lent exercici d’història oral i de memòria a un col·lectiu d’alumnes que escolta i participa de manera entusiasta i educada en aquesta activitat d’elevat valor didàctic i per a la memòria històrica.

A la novel·la, Fuentes reconstrueix amb la mirada “veraç” del periodisme, i el potencial “divulgatiu” que permet la ficció, la semblança d’aquest personatge desconegut, un home bo, a qui li va tocar moure’s en la mar convulsa del seu temps: en el seu breu mandat al consistori de Sevilla –des de febrer de 1936 fins al setembre, quan va ser afusellat– va haver de treballar amb les greus conseqüències de les inundacions del Guadalquivir, el boicot de les elits de la ciutat a una Setmana Santa que no volien que se celebrés amb el Front Popular en el poder i un Ajuntament asfixiat pels deutes que arrossegava des de l’Exposició Ibero-americana de 1929. Horacio Hermoso Araujo va intentar celebrar un ple municipal ordinari aquell fatídic dia de juliol, intentant donar normalitat a la vida política malgrat el cop d’estat que ja havia començat a Sevilla, i es va trobar amb les tropes rebels de Queipo de Llano; el van capturar i tot i que durant dos mesos molta gent va intercedir per a salvar-li la vida, finalment va ser afusellat. Els motius de l’assassinat formen part de la trama de la novel·la. L’autor explica la versió de la família, que posa en el centre de la trama al llavors cardenal bisbe de la ciutat, ressentit amb Horacio que havia aconseguit salvar el boicot que les forces vives de la ciutat (i el cardenal) volien fer a la Setmana Santa a l’abril de 1936. Les elits i classes acomodades de la ciutat no li ho van perdonar i van anar per ell. No us explico res més, tan sols unes pinzellades d’una història molt interessant i dramàtica.

El llibre és editat per Plaza & Janés l’any 2023 i consta de 400 pàgines. La novel·la no passarà a la història per les seves excepcionals qualitats literàries, però com a testimoni històric és molt rellevant.

Categories
Llibres

Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu

Per Joan Alcaraz

Vicenç Lozano
Intrigues i poder al Vaticà
Editorial Pòrtic (Barcelona, 2021)
2a edició (de butxaca), Edicions 62 (Barcelona, 2022)

Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu

No, no voldria que us passés com al malaguanyat papa Joan Pau I. Albino Luciani, a finals del segle XX -no a l’Edat Mitjana, o durant l’època del Renaixement-, fou presumptament assassinat amb cianur per una monja. O com l’adolescent italiana Emanuela Orlandi, desapareguda als quinze anys en estranyes circumstàncies…

En aquest llibre, Vicenç Lozano, periodista perspicaç i molt ben informat, ens les fa veure de tots colors però, sobretot, de color púrpura. Lozano, corresponsal durant anys de TV3 a l’Estat del Vaticà -el més petit del món i, segurament, el més intrigant-, ens demostra que, a través de nombroses fonts, molt ben informades, és possible treure l’entrellat de tanta caspa, tanta ignomínia. Malgrat els indubtables i meritoris esforços del Papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, de blanquejar una institució dos cops mil·lenària.

És el que deia en aquest apunt del bloc Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana. Cal distingir escrupolosament entre els conceptes de cristià i catòlic. Cristià és el seguidor d’aquell profeta de tantíssima personalitat com fou Crist de Natzaret, i partícip dels testimoni i les ensenyances de l’Evangeli, en els quatre llibres oficials i també els apòcrifs. Catòlic, ai! Catòlic es refereix a la trajectòria d’una institució creada pels humans que ha vingut acumulant molts pecats al llarg del segles. Així, són cristians papes com Joan XXIII, potser Pau VI i, indubtablement, Francesc, així com el Concili Vaticà II, la teologia de l’alliberament o el pontificat actual. I són catòlics la trajectòria, moltes vegades nefasta, de diverses generacions de purpurats, o la Santa Inquisició, o papes més recents com Joan Pau II (Karol Woytila) o Benet XVI (Joseph Rätzinger). Per tot plegat, des de la Terra o des del Cel, ja ens entenem!

Lozano ens dissecciona el panorama immensament bé, en un dels llibres més interessants que he llegit en els darrers anys. Entre bones menges i bons vins, i bons cigars -ell, però, fuma amb pipa-, ens fa entreveure, des de dins i des de fora del Vaticà, tot un món, tan fascinant com presumptuós i buit, en tants aspectes…

Presumpte assassinat de Joan Pau I i el cas de l’adolescent desapareguda a banda, entre els temes d’Intrigues i poder al Vaticà hi trobem els escàndols a l’entorn de la Cúria relatius a l’Arxiu Secret del miniestat enclavat dins Roma, la Màfia a la Banca Vaticana, el pacte secret per acabar amb el comunisme, l’amistat entre Joan Pau II i el legionari i pederasta mexicà Marcial Maciel, el paper del cisma ultradretà de Lefebvre, els dos escàndols de Vatileaks, el prostíbul de la Santa Seu, l’homosexualitat inherent a molts purpurats, el tumor recurrent de la pederàstia, la revolució -per sort, encara inacabada- del papa Francesc… Ufff!

De manera que, com us dic, endinseu-vos en el Vaticà i, si en sortiu vius -o vives- aviseu… Ara caldrà llegir -ja el tinc encarregat- el darrer llibre de Vicenç Lozano, Vaticangate, que, a poc que sigui tan interessant com el que us comento, promet ser del tot apassionant…

Categories
Cinema i sèries Llibres

L’amiga genial

Les novel·les d’Elena Ferrante

La sèrie L’amiga genial és una adaptació de la tetralogia de novel·les homònimes d’Elena Ferrante: L’amiga genial;  Història del nou cognom;  Una fuig, l’altra es queda ; La nena perduda.

Una tetralogia fascinadora que té com a teló de fons la ciutat de Nàpols a mitjans del segle passat, i la Lenù i la Lila com a protagonistes, dues nenes, que esdevenen noies i després dones joves que tot just comencen a aprendre a governar la seva vida en un entorn ben difícil.

La relació sovint tempestuosa entre ambdues ve acompanyada d’un cor de veus que donen cos a la història i que ens mostren la realitat d’un barri pobre, habitat per gent humil que obeeix sense dir ni piu la llei del més fort. Però en les quatre novel·les trobem personatges de carn i ossos, que ens intriguen i ens captiven per la força i la urgència de les seves emocions, així com per la manera en què aconsegueixen seguir endavant amb la empenta de la seva intel·ligència.

Sinopsi de la sèrie

Quan l’amiga més important de la seva vida desapareix sense deixar rastre, l’Elena Greco, una dona gran que viu en una casa envoltada de llibres, engega l’ordinador i comença a escriure la seva història i la de la seva amiga Lila. Explica l’evolució de la seva amistat, que va començar a l’escola primària als anys cinquanta, en una Nàpols perillosa i alhora fascinant. Va ser l’inici d’una història que va durar 60 anys de la seva vida. Una història que intenta desvelar el misteri de la Lila, l’amiga genial de l’Elena. La seva millor amiga i la seva pitjor enemiga.

A la seva primera temporada, L’amiga genial explica els esdeveniments del primer llibre de Ferrante, que es desenvolupa durant la infància i adolescència primerenca de les amigues. 

La segona temporada està basada en Història del nou cognom, la segona novel·la de la tetralogia escrita per Ferrante, mostra el cop brusc de realitat que la Lila i l’Elena tenen a mesura que s’acosten a la maduresa. Unes ments innocents plenes de somnis que descobreixen els monstres que tenen a prop.

La tercera temporada, Una fuig, l’altra es queda se centra en la dècada dels anys 70, una època en què els canvis vitals que han experimentat les dues amigues són cada cop més evidents.

La quarta i última temporada, basada en l’últim llibre de la tetralogia, La nena perduda, està en preproducció.

La meva opinió personal

D’entrada he de dir que no he llegit les novel·les d’Elena Ferrante, per tant, tot el que diré fa referència a la sèrie que emet Tv3. Per cert! La primera temporada ja no està disponible a Tv3 a la carta.

Per a mi la sèrie, millora a mesura que passen els capítols o almenys jo ho he interioritzat així. L’ambientació per als qui hem nascut a la segona meitat del cinquanta és molt semblant al nostre entorn escolar. Què dur que fou el franquisme! que obscur! i no obstant el vam superar amb nota. Al meu poble a Oliana, alguns de la meva colla vam ser els primers a estudiar el batxillerat i després a fer una carrera universitària. També hi havia el primer de la classe que treia sempre tot deus i d’altres que ho intentàvem però ens quedàvem amb nous. Que bé que retrata l’obra aquests sentiments un barreja d’admiració, de fortalesa, d’amistat, però també de ràbia, d’impotència i d’enveja. Què són sinó les emocions allò que ens mou a viure!

La sèrie transcorre després per l’adolescència i la joventut. Encara tot més i més complicat! I alhora tant senzill. Volies descobrir el món, canviar-lo! En realitat, el que canviaves eres tu!

Tots hem vist dotzenes de sèries d’adolescent i joves, però cap com aquesta retrata aquest món de sentiments i d’emocions. Segurament, és obra del bon guió, de la bona interpretació i especialment de l’autenticitat narrada en la novel·la d’Elena Ferrante.

Sobre Elena Ferrante

Elena Ferrante (Nàpols, 1943) és una escriptora italiana, el pseudònim d’una escriptora sobre la qual hi ha poca informació. Hi ha qui sospita que podria ser Domenico Starnone, Anita Raja (muller de Starnone) o Goffredo Fofi. No obstant això, hi ha els qui també diuen que va néixer a Nàpols, després es va mudar a Grècia i finalment a Torí.

Tot i ser reconeguda com una novel·lista d’escala internacional, Ferrante ha mantingut la seva identitat en secret des de la publicació de la seva primera novel·la el 1992. Per mitjà de l’especulació i anàlisi de les seves entrevistes i el contingut dels seus llibres, s’han creat algunes teories.

Vegeu més informació a Viquipèdia

Més informació

Francesc Ginabreda: “L’amiga genial: crònica addictiva de l’amistat femenina” Núvol. El digital de cultura. 22-12-2015. Llegiu-lo aquí

Joan Safont: “L’amiga genial: la gran novel·la italiana” Vilaweb 22-08-22 Llegiu-lo aquí

Premis de la sèrie

La sèrie va ser guardonada amb el Globus d’Or d’Itàlia 2019 en la categoria de millor actriu revelació, aconseguit per la jove Ludovica Nasti en el seu paper de Lila. A més, a aquest premi s’hi suma també la nominació a millor sèrie de televisió i el premi a millor sèrie de drama al Festival de TV de Montecarlo. Tot això comptant amb múltiples nominacions en altres certàmens com els Broadcast Film Critics Association (BFCA) el 2019, els Golden Trailer Awards, els Gotham Awards, els Peabody Awards o el Shanghai International TV Festival.

És una sèrie de televisió italoestatunidenca produïda per Wildside, Fandango i The Apartment amb Umedia i Mowe per a Rai Fiction, HBO i TIMvision.