Categoria: Música

Resum del curs impartit per Sam Abrams a la Llibreria La Central – Mallorca de Barcelona

El terme dixie va sorgir després de la venda de Napoleó als Estats Units l'estat de Louisiana, ja que es van emetre bitllets de deu dòlars amb el deu escrit en francès. D'aquesta manera, la regió va passar a ser coneguda com "el territori del dix", esdevenint posteriorment Dixieland. L'Original Dixieland Jazz Band (ODJB) va ser una banda de musics blancs, que a principis del 1900 imitaven la música de Nova Orleans, d'aquí el nom de Dixieland en música.

Fa uns dies, parlant amb un especialista en literatura nordamericana, em deia que la raó que fos tan bona, tan innovadora, concretament la del Sud, i que hagués tingut tanta repercussió en la posterior, i a tot el món occidental, sobretot, seria precisament per la quantitat d’esdeveniments polítics, econòmics i bèlics que es donen a la regió ja des dels seus inicis. Una cultura que conté un imaginari que el qualificarà de profund, de gòtic. Una corrua d’escriptors voldran explicar aquest troç de terra, i una població esclavitzada la definirà damunt d’un pentagrama. Un pentagrama que es mourà per tot el país i per tot el segle XX. Aquest cop serà negre sobre blanc.

Aquesta renglera d’escriptors és aclaparadora. Comencem per elles: Toni Morrison, (primera dona negra amb un Nobel, 1993) Carson McCullers, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Harper Lee, Zora Neale Hurston i les seves avantpassades i pioneres Harriet Beecher Stowe, Louisa May Alcott, entre moltes altres. I ells, desprès del mentor, Mark Twain, els hereus: William Faulkner, Truman Capote, Tennessee Williams, Erskine Caldwell, Cormac McCarthy. Només anomeno i assenyalo els ja clàssics, naturalment la creació segueix. Aquests són els que comencen a donar visibilitat al conflicte incrustat en una zona que encara viu ancorada en uns valors que li van costar una gran derrota. Introspecció i malenconia, solitud, marginació, paisatges exhuberants i moments aturats en el temps.

La guerra civil es considera una frontera històrica, que va suprimir el valors del Sud. De totes maneres delimitar què és el Sud, és un mapa que costa de concretar, tot i les particularitats diferents amb la resta d’Estats. Avui encara el relat dels Confederats és un símbol de revolta, pels autèntics valors dels USA que ells s’atribuirien, pels quals van lluitar: una autèntica cultura tradicional, preindustrial i protestant. Són relats mítics que salten d’època en època. Però un criteri polític, més que el geogràfic, fins i tot el de la colonització, els definiria. Aquells Estats que van sortir de la Unió i van formar els Estats Confederats. Els de la major concentració agrícola amb esclaus, i practicants protestants més arcaics.

La primera colònia d’aquest Sud es forma el 1607 al territori de Virginia, per ciutadans britànics subdits d’Isabel I, i es converteix en la primera colònia fixe dels EEUU. Desprès vindran Plymouth el 1620 i Boston el 1630. Aquests primer virginians eren emprenadors, no religiosos, moguts per l’ascensor social, per tenir una hisenda, benestar i afany de riquesa, per això s’admet i es necessita l’esclavisme.

Un territori molt fèrtil comença el monocultiu del tabac, i al s. XVIII introdueixen el del cotó, que ambdòs es venen molt bé a tot Europa. El 80% del cotó que es mou al món prové del Sud. Fins que arriba la Guerra civil. Amb moments perillosos, com quan hi ha la guerra amb els anglesos, els quals passen a comprar a l’India. Al finals del s. XVII els governadors promourien la política del segon fill. Reclutar un segon fill, no l’hereu, de les grans families angleses. És el cas que explica l’obra Moll Flanders.

La voluntat arístocràtica i elitista es remonta al s. XVIII, el que defineix Allò que el vent s’endugué, i que ja ens parla del ressentiment que viuran amb la pèrdua de la guerra i la destrucció dels valors que defensaven. O, més recentment, les sagues familiars que tan bé dibuixaria Faulkner: els Compson, els Snope.

El 1764 es fixa la línia Mason-Dixon i el 1767 es confirma política i administrativament la divisió del Nord i el Sud.

Quan esclata la Guerra d’Independència el 1775, el Sud immediatament manifesta la seva no adhesió. De fet el colonialisme i els tractes comercials amb la metròpoli els hi afavorien les exportacions. El 1776 l’eloqüent il·lustrat i advocat Thomas Jefferson, tot i els enfrontaments amb els esclavistes, redacta la Declaració d’Independència: El dret a la vida, a la llibertat (de moviment) i a la consecució de la felicitat.

Donem suport a aquestes veritats com a evidents: que els homes es creen igual; que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Obviament l’esclavitud no té res a veure amb això que es declara. Denega aquests tres drets. El Sud no la firmen perquè l’abolició de l’esclavitud els arruinaria. Segueixen les granges d’esclaus quan ja s’havia anat abolint en altres llocs. Per això parlem dels primers 13 estats alliberats com a colònies. Hem de pensar que totes les lleis es dicten des del Nord, que el moviment independentista és al Nord, i des d’allà ja es veu que el Sud va per lliure. Abans de 1789 ja hi havia una clàusula de supremacia, la inviolabilitat del país. Per això hi ha una promulgació de no separació dels Estats sota l’auspici del Govern. Les lleis dels Estats estan subordinades a les lleis de l’Estat Federal.

El 1794 Ely Whitney inventa una màquina agrícola que separa el cotó de la llavor i de la brossa. Fins al moment el personal necessari per fer aquesta feina eren els esclaus. El salt de producció i de guanys és gran, però no industrialitzen, no processen, ho envien al Nord que sí els hi farà. Al sud segueixen igual, produir i prou. L’esclavitud, els preus, els impostos creen importants friccions amb els manufacturadors.

A tot això l’enorme Louisiana encara era francesa. El 1803 Napoleó absolutament arruinat i amb necessitat d’omplir les arques demana al president Jefferson vendre l’extens estat de la Louisiana de 1.332 Km. quadrats. El Tractat de Cessió del 30 d’abril va donar als Estats Units tot el territori de Louisiana per 4 centaus per acre. Una pugna per nous territoris que s’extendrà a Espanya i Mèxic. El somni de Jefferson: annexionar territoris des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Serien esclavistes aquests nous territoris? Hi ha un intent clar de contenir l’esclavitud, tot i que amb diferents models i propostes. L’esclavitut és en aquests moments el desequilibri més evident entre la zona i el Govern. I aquest serà el motiu de la guerra civil, no només era racista, era econòmic. L’esclavitud genera conflictes de tota mena, també territorials i d’exercici de poder.

Frederic Douglas 1818-1895 va ser el primer diplomàtic negre dels Estats Units, el varen enviar a Haiti. Un gran escriptor antiabolicionista i antic esclau, que feia xerrades per explicar la seva vida, i denunciar que els principis de la declaració d’independència no es complien. I per poder evitar-los els estats del Sud havien fet canvis legals per tal de considerar una persona negra, no persona, no humana, així s’hi podria mercadejar.

Abraham Lincoln el 1863, encara en guerra, prepara la postguerra, i elabora la Declaració Universal de l’Emancipació del negres o tretzena esmena, que contra tot pronòstic és aprovada el 1865. S’esmena la constitució tres vegades, i totes afecten la població negra: la 13ena, la 14ena i la 15ena.

Del 1865 al 1877 se la considera una època de reconstrucció, que no de reconciliació. Al final de la guerra el Sud és ocupat militarment pel vencedor. L’assassinat de Lincoln, marcarà un retrocès enorme, perquè el nou president no està gens per la labor de “pacificar” el Sud, al contrari, la venjança estarà present en les decisions que es prendran: retirarà els soldats, deixa un país devastat, analfabet, amb facilitats perquè els especuladors del Nord hi busquin maneres d’enriquir-se. Així s’alimentarà un ressentiment a conseqüència d’un sentiment viscut com maltractament.

El 1877 els estats sudistes aproven les anomenades lleis Jim Crow, que promouen una imatge denigrant del ciutadà de color. Una legislació per contravenir les lleis federals dels seus drets. Són lleis que en dificulten l’acompliment. Comencen a demanar requisits per a qualsevol de les activitats que haurien de poder fer. Per poder votar els demanen alfabetització, quan ells els hi havien negat. Un cop saben llegir se’ls demana un examen de cultura general. Aquí començarà l’heroica carrera per la Llei dels Drets Civils del 1964. Fins llavors seràn els anys d’iguals, però separats, que legalment no van ser capaços de trobar-li cap forat.

A principis del s. XX comença la febre del petroli, una font de riquesa que s’albira extraordinària. La massa obrera negra no està entre els escollits per enriquir-se, òbviament, per tant no és el seu objectiu. Els aldarulls que es provoquen no van en la línia de deixar que els grans terratinents s’enriqueixin, i aquí neix el Ku Kux Klan. Les grans marxes i els linxaments civils debilitaven i molt l’economia del sud. Quan arriba el Crac del 29 és la derrota definitiva del Sud. Els agafa en un moment de reconversió cap a la indústria agrícola. Durant la II Guerra Mundial Eleanor Roosevelt, la dona del President del país, era una ferma lluitadora contra les discriminacions, les racials encara més. Una de les coses que farà serà portar les indústries de l’armament i instal·lacions militars al Sud, perquè és més barat i perquè donarà feina a molta gent, dones també. I una altra serà no permetre la segregació a l’exèrcit. L’enemic a batre és l’enemic. La vida militar al front es viu amb molta normalitat, l’objectiu era un altre. Però quan retornen els tornen a segregar, a engabiar, fins i tot als herois condecorats. El governador, durant anys d’Alabama, George Wallace va ser un dels racistes més desvergonyits, fins a proferir amenaces de mort a negres que li protesten la seva candidatura, davant d’altres ciutadans.

A partir d’aquest retorn de la guerra el 1945 es comença a incubar el Moviment pels Drets Civils, hi ha molts aldarulls i arreu, hi ha confrontacions amb la policia, l’exèrcit i entre civils, i el president Truman veu la dimensió de la que està per arribar, i pren mesures, massa tebies. Fins el 1954 no prohibeixen la segregació a les escoles. Vas a l’escola que et toca segons on visquis, sigui quin sigui el teu color de pell. Al Sud no s’accepta i s’arriba a anar a escola protegit per l’exèrcit. Es un fet que encara avui els estudians d’aleshores ho expliquen. Amb aquesta pressió es donarà el cop d’efecte de Rosa Parks el 1955. Un cas que va fer el viatge legal fins al Tribunal Suprem. Els anys 60 seran els dels moviments pacifistes i els del Panteres Negres, que és Martin Luther King o Malcolm X. Es definitivament la reivindicació de la negritud, arreu, al Sud també. Black is beautiful, era definitiu. Això contagiarà altres col·lectius: els feministes, els amerindis, els asiàtics, els hispans, la narrativa jueva. I passa a altres continents on al neo-colonialisme ningú el questiona, encara.

El Sud, però, no genera per pròpia voluntat un estament intel·lectual potent i que l’identifiqui. Des del s. XVII només els interessa la riquesa i el prestigi social, i a més tancat, endogàmic. Res a veure en motivar la seva pròpia cultura. Es el món de l’aparença.

La literatura, però comença a fer un sistema literari, coneix la indústria editorial del Nord i s’hi agafarà. Fins desprès de la II Guerra Mundial es dona un factor importantíssim: els escriptors tenen total llibertat creativa, perquè no hi ha escola, no hi ha tradició. Necessiten el respecte del Nord, dels seus grans noms. I quan es donen a conèixer, els propis editors baixen al Sud, fins i tot l’enorme Perkins de Scribner hi va, per contractar-los i es reverteix l’influència, el poder mediàtic. La seva complexitat social és un material inacabable, els editors es deixen absorbir i la respectabilitat pels autors del Sud no ha deixat de créixer.