La revisió, una vegada més, de la sèrie de la RAI, Medici: Masters of Florence i la lectura recent del llibre que vaig comentar, m’han portat a unir dos continguts que m’apassionen, els jardins històrics i la gran transformació artística que la dinastia dels Medici va representar.
El jardí all’italiana té les arrels a l’antiga Roma. Els romans adinerats van completar les seves majestuoses vil·les amb habitacions a l’aire lliure impressionants. Aquestes estaven dividides entre si per bardisses de boix i murs de maçoneria, i la vista va quedar encantada amb l’ús de topiaris.
Un jardí italià és un tipus d’estil de jardí formal perfeccionat a la Itàlia del Renaixement, al segle XV a la Toscana i a Roma. Està marcat per una gran dependència de les característiques del paisatge autòcton, els arbres de fulla perenne ben cuidats i les plantes i arbres fruiters mediterranis, sempre inspirat en els ideals clàssics d’ordre i bellesa, i enginyoses i innovadores solucions tecnològiques. I tot està dominat per una gran vil·la. L’estil va ser imitat a tot Europa, com tot el que liderava Itàlia en aquells moments, influint en els jardins del Renaixement francès i el jardí anglès. Ambdòs, amb els anys, van adquirir les seves pròpies característiques.
Mentre que els jardins medievals eren emmurallats, que reflectien el sentit d’autoprotecció, havien estat pràctics, és a dir, destinats a produir aliments, els jardins del Renaixement italià eren ornamentals. Els murs del jardí medieval s’havien construït a gran alçada per mantenir allunyats els animals i els intrusos. No existien tals preocupacions a les grans propietats italianes del Renaixement. Es van fer servir murs i tanques més curtes per separar les habitacions a l’aire lliure per raons estètiques. Al jardí italià, la gent és capaç de mirar cap al jardí per apreciar la seva bellesa des de l’exterior, i alhora ser capaç de mirar cap a fora a un paisatge més ampli. Tot i això, entre les qualitats d’aquest tipus de jardí també hi ha la d’incorporar zones «privades» a l’aire lliure, com un banc per descansar, una font o una pèrgola. Si ho recordem a les primeres pintures de l’Humanisme, als retrats per exemple, hi apareix per primer cop un jardi al fons.
La informació sobre el primer disseny d’un jardí ornamental als textos del Renaixement es va trobar a l’obra de Leon Battista Alberti(1404-1472), un influent teòricde la cultura del Renaixement italià del segle XV. En alguns dels seus escrits Alberti es va referir als textos de Vitruvi, Plini el Vell i Ovidi, entre altres, els quals va citar com a autoritats per a ell i els seus seguidors. Al 1452, Alberti li va dedicar al Papa Nicolás V De re aedificatoria: Una obra que mostrava els seus estudis sobre Vitruvi. L’obra li va atorgar el títol de “El Vitruvi florentí” i es va convertir en una referència per a l’arquitectura de l’època gràcies als avenços en matèria d’enginyeria que contenia. A més, va desenvolupar una teoria estètica fonamentada en la proporció i l’harmonia de les obres arquitectòniques, de manera que va sustentar l’estilisme del classicisme.
Les vil·les dels Medici, escampades majotitàriament per la Toscana, van ser reconegudes el 2013 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, pel que representen de sistema original d’edificis rurals dedicats també al cultiu de les arts i el coneixement. I per la influència que de la mà dels Medicivan exercir en la cultura europea. A l’enllaç teniu accès a cada una d’elles, per tant no les descriuré una per una. El que val la pena és resumir què van representar per a la història de l’art, l’arquitectura i la jardineria. Són el primer exemple del vincle entre arquitectura, jardins i medi ambient, pel que tenia de primordial el paisatge i es van convertir en una referència per a les residències principesques a tot Itàlia i Europa. A la Toscana en total són 12 vil·les i 2 jardins. A les 4 provincies de Florència, Prato, Pistoia i Lucca.
Van ser construïdes entre els segles XV i XVII, totes envoltades per la natura. Al principi aquestes vil·les eren les residències de vacances de la família Medici, que van triar aquesta part de la regió com a lloc de descans i lleure, on s’organitzaven també partides de caça, convertint-se aviat en un punt de referència per a les altres propietats agrícoles del voltant i després en el símbol del control que la família exercitava a tot el territori. Les vil·les, construïdes per harmonitzar-se amb l’entorn, estan enriquides amb jardins moderns, obres d’art i solucions tecnològiques innovadores, els estils de les quals s’inspiren en els principis fonamentals del Renaixement i de l’Humanisme, així que aviat es van considerar models per a totes les noves residències principesques. Van suposar un punt intermedi entre les funcionals granges de camp i els castells feudals, recuperant el concepte romà de domus rustica.
Resumint molt, l’evolució arquitectònica que les caracteritza comença a la regió del Mugello, terra natal dels Medici, amb les viles de Cafaggiolo i Trebbiode clar marc encara medieval, amb una successiva intervenció per Michelozzo que les transporta als ideals del primerenc Renaixement, i totes dues construïdes per voluntat de Cosimo I, “il Vecchio”. Fins arribar a les viles de Castello, la primera que té un enorme jardí de cítrics d’Europa, Petraia i Boboli, dissenyades per a Cosimo I per Niccolò Tribolo i caracteritzades pels famosos jardins a la italiana.
Efectivament als Medici se’ls ha considerat els grans benefactors de les arts, dels ideals de l’Humanisme, els transdormadors del paisatge urbà de Florència i per la predilecció per la vida al camp i pel paisatge. I que sembla van millorar amb la invenció delgelat, tot i que Marco Polo ja havia portat dels seus viatges, alguna cosa semblant al sorbet.
Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.
Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.
Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917
Exposició Universal Barcelona 1888
Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.
Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)
Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.
Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.
Regidor: 1905
Diputat: 1907-1911
De nou regidor: 1912-15
President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919
Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.
És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.
Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.
Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)
I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.
L’edifici Pich i Pon
El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.
L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.
L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.
L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.
El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.
1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon
Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.
A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.
Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982
Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.
Anècdotes del Sr. Pich
Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.
Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).
Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.
L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.
Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.
Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.
L’Exposició del 29
L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:
– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.
Columnes en construcció 1919
– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.
Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.
Projecte de Miramar
La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.
Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.
Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.
Barraquisme, temps de repressió i racionament
En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).
Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.
Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)
El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.
Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.
Iberona en construcció
També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.
La font l’any 1929
L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.
1929 – Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres
L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.
1928
L’Enderroc
En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.
Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.
Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…
Llocs a tenir present durant la inauguració:
Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.
La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.
La Foixarda
Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.
El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.
Park Maricel – 1930
Encanyonant a la Ciutat
El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.
El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.
1714
Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.
Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.
Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.
El Fossar avui
1940
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…
Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.
Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.
Exposició d’Indústries Elèctriques 1917
Aeri – Moll de Sant Sebastià a Miramar
Segon tram
Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.
Castell a finals S. XIX
La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams
El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.
Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.
Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.
Miramar – Castell (1981)
Miramar – Castell (1929)
El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototipde tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.
Metro Liceu
Estació Avd. Miramar
Primera escala mecànicade la ciutat
L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat.
Gran metro
Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.
L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.
– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.
– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.
estació actual
Pujada al Castell
– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació, “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”
Resta de l’antiga estació superior
– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.
Es pot visualitzar el filat que seguia la línia
Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…
Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.
Estació superior del segon tram – avui enderrocada
Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.
Maricel-Park 1930
Atracció- estaba situada a la dreta del MNAC
Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.
Parc Maricel 1930
El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.
El Morrot
barraquisme
Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.
bus any 50
Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.
L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.
bus de línia 1
Estació actual de Miramar
Telecabina 22-06-1970
L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.
Pura arqueologia industrial.
Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.
També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.
20 de maig de 1929
L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929
Palau de la Diputació
Palau dela Premsa
Palau de Projeccions
Pavelló de les Químiques
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Betevé – secció: Va passar aquí, Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Palau Nacional i Avinguda Amèrica
El petit funicular
Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.
Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.
Carretera del Morrot 1910
El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)
El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.
restes paviment de vies
A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.
restes entrada inferior funicular
les restes del pont
Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.
Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…
Pujada al Palau
Altres dades
Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.
De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.
Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
La tercera ciutat de Catalunya, sí, pel nombre d’habitants, després de la capital del país i de L’Hospitalet de Llobregat, i per davant, per molt poc, de Badalona. Anem a fer una guia pausada i el més completa possible d’aquesta ciutat de tradició industrial, primer caracteritzadament tèxtil i després més diversificada.
Per començar, el que va ser municipi de l’època romana és una població amb un interessant centre històric, tot i que l’antic poble de Sant Pere de Terrassa no hi pertanyia exactament, i en el seu sí hi ha, segurament, el monument egarenc -en una ciutat d’interès monumental- que n’ocupa la capçalera: la Seu Ègara-per mi Egara. El nom oficial, amb aquest accent obert, sempre m’ha fet mal a l’orella…
La Seu, restaurada a començaments del segle XX per Josep Puig i Cadafalch -fill de mare terrassenca- i també molt més recentment, es composa de tres temples, inicialment romans i visigòtics, com a herència d’un antic bisbat: l’església de Santa Maria i el baptisteri de Sant Miquel són els més antics, i Sant Pere és del període medieval. Vegeu la imatge principal d’aquest apunt (Font: Wikimedia Commons.)
A l’entorn de la Plaça Vella
Situem-nos ara a la Plaça Vella, centre neuràlgic de Terrassa. Hi trobem dos elements d’una gran significació. D’una banda, la Torre del Palau, l’únic vestigi del que va ser el Castell Palau egarenc a l’Edat Mitjana. De l’altra, la basílica del Sant Esperit, avui esdevinguda catedral a partir de la divisió de fa uns anys de l’arquebisbat de Barcelona. Sí, Terrassa, després de segles, torna a tenir bisbe, tot i que la seva presència a la vida local diria que és poc rellevant…
A la Plaça Vella hi conflueixen alguns dels carrers més emblemàtics de la població: Font Vella, Gavatxons -amb la seva continuació per Sant Pere-, el carrer Major i el de l’Església -amb la seva continuació pel de la Rutlla. I ben a prop, el carrer Cremat i el raval de Montserrat, on hi ha l’Ajuntament, un edifici de façana neogòtica. Al carrer de la Font Vella s’hi troben la Casa Museu Alegre de Sagrera -un dels sis espais del Museu de Terrassa- i la seu del Centre Social Catòlic, i al carrer Cremat, l’antiga Casa del Poble, seu històrica -avui clausurada- d’Esquerra Republicana.
Relativament a prop del carrer Major hi ha l’edifici, enmig d’un extens espai, de l’històric Real Colegio Tarrasense, adscrit a l’Escola Pia de Catalunya. Diverses generacions d’alumnes -entre els quals m’hi compto- s’han beneficiat dels ensenyaments d’una de les congregacions religioses més actives des del punt de vista pedagògic.
Imatge: Ajuntament de Terrassa, obra de 1900-1902 de Lluís Muncunill (Foto: Wikimedia Commons)
L’immens i plaent Parc de Vallparadís
Tornem a l’antic poble de Sant Pere. Per una part del seu entorn hi discorre un dels parcs més grans de Catalunya, el Parc de Vallparadís, abans un antic torrent d’aspecte més aviat llòbrec. A una banda de la gran extensió hi trobem el castell cartoixa medieval del mateix nom, avui també espai del Museu de Terrassa. L’antiga Egara té igualment, entre algun altre, un parc de dimensions més normaletes, el de Sant Jordi. Allí hi ha un dels edificis més singulars i emblemàtics de la ciutat, la Masia Freixa, una antiga fàbrica de filats reformada ben aviat per l’arquitecte Lluís Muncunill, el gran referent del modernisme a la ciutat.
Imatge: Vista sud del Parc de Vallparadís de més de 3,5 km de longitud, travessa la ciutat de nord a sud (Foto: Ajuntament de Terrassa)
A dues cantonades del parc de Sant Jordi, entre el barri de ca n’Aurell i el centre històric, discorre la Rambla d’Egara, que segueix el traçat de l’antiga riera del Palau -l’altre gran riera és la de les Arenes. Pacificada relativament al trànsit, i amb repercussions negatives evidents per al carrer de Galileu, de baixada, i el d’Arquímedes, de pujada, la Rambla disposa d’alguns elements arquitectònics notoris. En primer lloc, el mercat de la Independència -no la que ens cal, no, sinó la relativa a la Guerra del Francès-, que també limita amb el Raval de Montserrat. Després, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), que ocupa l’espai de l’antic Vapor Aymerich Amat i Jover. També la Factoria Cultural de Terrassa (la FACT), abans Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa. I finalment l’antiga seu d’aquesta històrica i extingida entitat financera -obra de l’arquitecte Jan Baca-, que avui correspon al BBVA.
Imatge: Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Lluís Muncunill. Actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
Entre el Parc de Vallparadís i el centre històric hi trobem el passeig Comte d’Egara, nom que fa referència a Alfons Sala i Argemí, un referent monàrquic i conservador -i president de la Mancomunitat de Catalunya- de la cocapital del Vallès Occidental en les primeres dècades del segle XX. En un cantó del passeig hi ha la Mútua de Terrassa, equipament sanitari de referència. Unes obres ben recents -i no sé si prou afortunades- connecten aquest passeig amb el carrer de la Font Vella i eviten així, a la manera colauista, l’accés en cotxe al carrer del Puig Novell. A l’altra banda, el convent de Sant Francesc d’Assís, amb el seu valuós claustre, és un altre dels diversos motius per a admirar la ciutat.
La zona universitària
També a l’entorn de l’extens parc de Vallparadís hi ha la zona universitària de Terrassa, presidida, des del carrer de Colom, per l’Escola Industrial, i adscrita al barri del Cementiri Vell. Els seus equipaments són vinculats a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i un llibre recent, Terrassa, bressol d’enginyers. Història, innovació i cultura (Rafael Dalmau Editor, 2021 -una editorial històrica i d’història, instal·lada avui a Terrassa) n’explica aspectes ben significatius de la seva activitat.
L’enginyeria tèxtil, entre d’altres, i l’aeroespacial constitueixen les matèries que s’hi poden aprendre, i de les quals s’han nodrit i també n’han gaudit diverses generacions d’alumnes terrassencs i d’arreu.
Al carrer de Colom, en un edifici on s’havia elaborat una coneguda marca de sèmoles, també hi ha la seu de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Arts Audiovisuals de Catalunya), la qual cosa converteix Terrassa en una ciutat de referència en aquest àmbit. I encara més quan la tasca de l’Escola es complementa amb el gran actiu del Parc Audiovisual de Catalunya a tocar de Matadepera, encabit en un gran edifici que havia allotjat un sanatori per a tuberculosos i que després passà a denominar-se Hospital del Tòrax.
A la zona universitària egarenca també s’hi troba l’Escola Municipal de Música – Conservatori de Terrassa, que de jove -vaig estudiar solfeig i piano- recordo que havia estat ubicada a la Masia Freixa. I no massa lluny, a la carretera que duu a Castellar del Vallès, podem admirar el singular Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.
Imatges: Masia Freixa, 1905 de Lluís Muncunill (foto: Badia Casanova, Ajuntament de Terrasa); Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.
També al centre de la ciutat, a la placeta de Saragossa, l’Arxiu Tobella -al qual una valuosa campanya ciutadana va aconseguir salvar, en el seu moment, de la demolició- conté significatives referències documentals del patrimoni fotogràfic egarenc. No massa més enllà, al carrer de Sant Pau, hi ha la seu de l’Institut Industrial, un dels llocs neuràlgics de l’activitat econòmica de la tercera ciutat de Catalunya. Actualment, l’Institut és la seu de la patronal Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa (CECOT), una de les que destaquen més enllà de Barcelona.
La indústria, motor col·lectiu
La primera expansió industrial de Terrassa, durant els segles XIX i XX, se situa entre el carrer de la Rasa i el passeig del Vint-i-dos de juliol. Amb nous i creatius usos de les antigues fàbriques, com per exemple la Biblioteca Central, l’Ateneu Candela, la llibreria Synusia o una de les Cases de la Música que hi ha a Catalunya.
La població també destaca pels nous usos urbanístics que ha sabut donar a antics equipaments industrials, dels quals es beneficien el comerç, l’hostaleria i també la convivència ciutadana. Per la seva superfície, destaca el Vapor Gran, i també, entre d’altres, el Vapor Ventalló.
A la Zona Esportiva, situada a l’Avinguda de l’Abat Marcet -un terrassenc de la primera part del segle XX al capdavant de Montserrat-, hi trobem, sobretot, l’Estadi Olímpic, en referència a la competició d’hoquei herba -l’esport terrassenc més identitari- als Jocs de Barcelona’92. És el terreny de joc habitual del Terrassa Futbol Club, una entitat històrica amb resultats relativament discrets dins del panorama futbolístic català.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt
Més enllà dels seus límits, la ciutat vallesana també té un gran referent de respiració ambiental: el parc natural de Sant Llorenç del Munt, coronat per l’emblemàtic cim de la Mola i el seu antic monestir, darrer punt de la ruta de l’anomenat Camí dels Monjos, que s’iniciava al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Al parc s’hi accedeix a partir de l’interessant i suggestiu poble de Matadepera, molt vinculat a Terrassa mitjançant les delícies de l’estiueig, avui suplertes en part per haver passat de segona a primera residència.
Vista aèria de Sant Llorenç del Munt, vist des del sud. En primer pla, hi ha la Mola (1.103 m). A l’esquerra de la imatge hi ha la carena del Pagès i al fons a l’esquerra, el Montcau (1.056 m).
Enamorar-se i reenamorar-se
Deixeu-me acabar aquesta guia detallada de Terrassa amb algunes vivències de caire personal. Per començar, recordo que a l’antic cinema la Rambla -situat a la Rambla d’Egara– podríem dir que hi vaig descobrir les subtileses físiques, i també emocionals, de l’amor. I és que, quan era preadolescent, jo anava a veure sovint pel·lícules a aquesta sala, una de les més grans de l’època a tot l’Estat. I m’adonava de com les parelles -singularment les més joves- es fonien en petons i abraçades mentre que per la pantalla s’exhibia la producció cinematogràfica pertinent. Ara, l’antiga sala és un Zara, però conserva, a la part superior de la façana, el rètol del cinema com a símbol de tota una època.
Anys després, ja de jove, vaig moure’m molt per la ciutat, amb l’al·licient d’haver estat corresponsal de dos diaris de Barcelona. Per començar, el vespertí i fa anys desaparegut El NoticieroUniversal. Després vaig ser el primer corresponsal a la ciutat de l’Avui, avui El Punt Avui, a banda de col·laborar a la històrica i segons com mítica revista egarenca Al Vent. Tot plegat em va obligar a estar molt pendent de diversos aspectes de la vida ciutadana: polític, cultural, econòmic, sindical…amb tota l’experiència que això comportava.
A banda dels molts cafès i d’altres consumicions presos al desaparegut bar Las Vegas de la Plaça Vella -amb la mirada atenta i la complicitat emocional cap a les noies que s’ho valien-, jo també em movia molt pels Amics de les Arts, un dels fogars -abans com ara- de la cultura a Terrassa. En canvi, em va agradar poc el jazz -ara és una mica diferent, sobretot pel que fa al piano-, i per això no vaig viure massa l’ambient intens i subjugant de l’Antiga Jazz Cava, de gran memòria per a tanta gent…
Després de molts anys viscuts a Barcelona, ara, de jubilat, retorno sovint a la meva ciutat d’origen amb extrema complaença. Si abans ja n’estava, poc o molt, enamorat, ara es pot dir que me’n reenamoro. Passejant pels seus carrers i places i tornant-hi a descobrir totes les coses que us he explicat, a més d’altres, que farien aquest relat encara més llarg. Per això acabarem amb uns apèndixs que crec imprescindibles.
Terrassa, l’antiga Egara. Cocapital del Valllès Occidental i tercera ciutat catalana. Conèixer-la s’ho val, i molt…
Govern municipal (2023)
Tot per Terrassa (11 regidors, un dels quals l’alcalde, Jordi Ballart)
Esquerra Republicana de Catalunya (2 regidors)
Junts per Catalunya (2 regidors)
Entitats
Amics de les Arts i Joventuts Musicals
Ateneu Terrassenc
Centre Excursionista de Terrassa
Societat Cultural Els Amics, avui amb la nova gestió de la Coral de Prodis
Centre Social Catòlic
Ateneu Candela
Rotary Club de Terrassa
Equipaments culturals
Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
Museu de Terrassa (en diferents espais)
Museu Tèxtil
Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Arxiu Històric de Terrassa
Nova Jazz Cava (centre principal del mític Festival Internacional de Jazz)
Factoria d’Activitats Culturals de Terrasa (la FACT), on té lloc el Festival Internacional de Dansa
Teatre Principal
Cinema Catalunya
Cinemes Parc Vallès (als afores de la ciutat)
Llibreries
Casa del Llibre (antic El Cau Ple de Lletres)
Cinta
Atenea
La Temerària
Vallès
Re-Read Terrassa
Synusia
Restaurants
Restaurant Escola Torre Mossèn Homs (als afores de la ciutat)
Sota el mandat d’August, es va triar el turó, que a l’edat mitjana es va denominar Mont Tàber, per la construcció i fundació de Barcino. Era un lloc ben comunicat, cap a l’interior del territori peninsular, amb un port proper a la desembocadura del Llobregat, d’època ibèrica (Barkeno), que comerciava per la Mediterrània, i que potser explicaria el nom de Bàrcino.
Els romans havien arribat dos-cents anys abans en ple conflicte amb els cartaginesos per controlar Ibèria, a la que els romans denominarien Hispana. Bàrcino era una colònia romana de la Hispània Citerior, amb capital a Tàrraco.
Porta Praetoria
El conjunt emmurallat de la ciutat que avui podem visitar és el corresponent a la muralla aixecada a finals del S. III dC principis del IV dC.
Va ser una muralla feta per reforçar l’anterior, corresponent al S. I aC, amb la fundació de la colònia.
El nom complet de Bàrcino és: Colònia Iúlia, Augusta, Faventia Paterna Bàrcino. Va ser fundada en algun moment entre el 10 i el 15 aC.
El primer emplaçament romà es va establir en el petit turó, el punt més alt està situat al carrer Paradís, just on es troba el Centre Excursionista de Catalunya, i on es pot veure les quatre columnes del Temple d’August.
És construir un campament fortificat, utilitzant la fusta dels arbres del bosc dalt del turó. Els campaments s’estructuraven amb dos eixos centrals: Cardo maximus (Eix nord-sud) i Decumanus maximus(Eix oest-est), que es creuaven perpendicularment i altres eixos paral·lels que el dividien en quadrants. Aquest model servia igualment per altres colònies. En el cas de Bàrcino aquests eixos no es corresponen exactament amb l’orientació geogràfica cardinal…
Els materials usats en la construcció de les muralles ens han permès constatar que provenien d’una pedrera molt propera, situada a Montjuïc.
Bàrcino tenia quatre portes d’entrada, obertes en la muralla del s. III-IV aC i que corresponien també amb les que hi havia en la muralla del S. I aC. Són les que anirem a ‘veure’ i situar durant la visita.
1. Porta Praetoria
Situada davant de l’actual Plaça Nova, al cantó sud de l’avinguda de la Catedral. És la porta oest. Podem veure les dues torres cilíndriques, que franquejaven les portes d’entrada a la ciutat. Per aquí s’accedia al “Decumanus maximus”, que conduïa al “Fòrum”, i seguia fins a arribar a la porta “Decumana”, al carrer Regomir.
Al costat de la porta d’entrada podem veure les restes de l’aqüeducte romà per al proveïment de l’aigua. Són unes restes reconstruïdes l’any 1953, amb motiu del Congrés Eucarístic de Barcelona.
2. Porta Principalis Dextra
Seria la porta sud, o porta de Tàrraco, si ve com us he dit no exactament orientada al sud, sí a Tàrraco que està al sud de Bàrcino. Per aquí s’accedia al Cardo maximus. Es trobava entre els carrers del Call, Boqueria i Avinyó, enfront de l’actual carrer de la Boqueria, que porta al mercat del mateix nom. Per aquest punt sortia el ramal per la costa de la Via Augusta, en direcció a Tàrraco.
Call / Boqueria / Avinyó
3. Porta Principalis Sinistra
És la porta nord, porta Major o “Porta de Baetulo”, en l’actual plaça de l’Àngel, antic carrer de la Baixada de la Presó (fins al 1958). S’accedia al “Cardo Maximus”, eix que coincideix molt exactament amb l’actual carrer de la Llibreteria, paral·lel al carrer Sant Jaume. En litografies del S. XIX d’aquesta plaça encara es poden veure les restes d’una de les torres que franquejaven aquesta porta. També es pot veure en aquestes litografies la petita escultura d’un àngel, en la façana d’un edifici, d’aquí el nom de la plaça.
Porta Sinistrao “Baetulo” i Plaça de l’Angel 1918
4. Porta Decumana
La porta est, situada a l’actual carrer Regomir, just en l’edifici o antic Palau del Patí Llimona. És conservant les restes que queden de l’antiga “Porta de Mar”. De fet, el petit arc que veiem correspon al pas de vianants. Totes les portes de Bàrcino tenien tres entrades, una central més gran per a carruatges i animals, i dues laterals per a vianants. Aquesta era la porta principal d’entrada de les mercaderies a la ciutat, que arribaven amb vaixells per mar.
En la confluència dels dos eixos principals, avui la plaça de Sant Jaume, s’ubicava el “Fòrum”.
Columnes romanes i les restes del temple d’August, de finals del S. I aC. construït en època de Tiberi. Avui es poden visitar en l’interior del Centre Excursionista de Catalunya. Fou la part central de “Forum”, situat en el cim del Mont Táber.
Columnes d’August
A finals de S. XIX, amb les obres de reconstrucció de l’edifici del carrer Paradís núm. 10, es troben tres columnas. Una quarta columna estava exposada a la Plaça del Rei i fou incorporada més tard, al conjunt de les altres tres.
El Museu d’Història de Barcelona – MUHBA – situat en el cor de la Barcelona antiga, gestiona varis dels Centres Patrimonials de la Ciutat
La Casa Padellàs, edifici que es va traslladar pedra a pedra, l’any 1931, des del carrer Mercaders, fins a la plaça del Rei, cantonada amb el carrer Veguer, a conseqüència de l’obertura de la Via Laietana. Amb les obres del nou emplaçament és descobrir restes de l’antiga Barcino. Que va originar el projecte de la seu principal del MUHBA. És visita obligada.
Casa Padellàs – MUHBA
Recorregut pel perímetre emmurallat de Barcino
Llocs d’interès que hem pogut visitar al llarg del recorregut:
Centre Ocupacional Sínia, Carrer Banys Nous, 16. Molt amablement, els membres del centre, ens ensenyen unes de les parets de l’edifici que són les restes de les muralles molt ben conservades. Podem apreciar la seva alçada d’uns 14 metres i d’una profunditat, entre dos i tres metres. També hi ha un gran pou que servia com dipòsit d’aigua o graner. En aquest indret estaven ubicades les torres núm. 66 i 67.
– Carrer del Call, núm. 3 dins d’una bijuteria, podem observar un magnífic tram de la muralla, amb una imponent resta d’una torre – la núm. 62 – de defensa de l’antiga muralla i el fosso, que correspon al reforç de la muralla del S. III, on es van utilitzar materials diversos. S’han trobat, inclús restes procedents de monuments funeraris. En el núm. 5 del mateix carrer, es pot veure com sobresurt de la façana restes de la muralla fundacional, que se suposa, que transcorria el camí de ronda, un pas que permetia transitar, a peu, per tot el perímetre superior de la muralla.
– Pati Llimona, on es pot visitar un tram, a l’interior del Palau, de 17 metres de muralla i les excavacions del subsol on podem veure les restes d’unes termes femenines del segle I, en concret l’espai conegut com a “frigidarium” o piscina d’aigua freda. Així com altres restes de la ciutat i una maqueta de l’antiga metròpoli romana. També veurem, una de les dues portes petites d’entrada per a vianants, de l’antiga Porta de Mar.
Pel carrer d’En Groc, just darrere del Pati Llimona, podrem accedir a un esplèndid espai, per a gaudir de la resta monumental de la muralla i on observar els diferents materials utilitzats o reutilitzats per la seva construcció i manteniment.
Al llarg de tot el perímetre emmurallat, existien 76 torres.
– Plaça Sant Miquel, restes de termes públiques. Era un edifici de grans dimensions, lloc molt concorregut i espai d’oci, salut i de negocis.
– Carrer d’Avinyó, 19, en el centre AEEF – Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore -, es pot visitar l’únic passadís entre les dues muralles i l’espai on poder observar les dues fortificacions de la ciutat romana, amb els materials que utilitzaven per reomplir i fer més forta i resistent als atacs exteriors. Entre aquests materials s’han trobat restes de tota mena de materials, inclús bustos i trossos d’estàtues.
El primer mur data del S. I aC. I el segons és del S. IV dC.
A la Barcelona medieval existien tres carrers senyorials. Un era el carrer Mercaders, amb la comentada Casa Padellàs de la plaça del Rei. L’altre el carrer Montcada, on algunes de les famílies burgeses de Barcelona varen edificar els seus palaus. I l’altre, en l’actual carrer dels Lledó, situat dintre del perímetre emmurallat de la ciutat. Era un carrer adormit, però que en els últims anys ha anat cobrant un fort protagonisme. Sense apartar-se massa del carrer poden gaudir del passat romànic, renaixentista i gòtic de la ciutat.
Hotel Mercer, edifici històric – gran luxe, 5 estrelles, al C/ dels Lledó. És un dels millors edificis històrics restaurats, del Barri Gòtic, construït sobre una part de la muralla, que conserva diferents restes de períodes de gran valor patrimonial, recuperats i on podem sentir la història de Barcelona. Hem pogut visitar l’interior d’una de les torres, la núm. 28, diversos salons recuperats i altres restes de la muralla, així com un arc del camí de Ronda interior, on patrullaven fen la ronda els soldats romans que els permetia circular entre les torres, igual que el que hem anomenat del carrer del Call. Uns grans finestrals inunden de llum natural un dels salons principals, donant pas a unes vistes esplèndides del Gòtic. També podem observar la recuperació d’altres estances de l’antic palau medieval, on per uns moments ens transporten a altres moments històrics de l’antiga ciutat. Una de les habitacions més impressionants és, la que ocupa l’última planta de la torre núm. 28, amb dues finestres gòtiques com a punt de llum natural.
L’antiga casa medieval que es va construir adossada a la muralla romana. Al sostre de la recepció hi van aparèixer pintures renaixentistes. També s’ha recuperat un fresc de l’any 1280. La segona muralla romana que, com ja hem comentat, és molt més alta que la primera, és la façana posterior de l’hotel.
En una de les parets del carrer, en el núm. 7 – Can Frares, avui de l’hotel i podem observar una placa commemorativa de la casa natal del primer director i fundador de “La Caixa”, Francesc Moragas i Barret.
Plaça dels Traginers– Torre cilíndrica que defensava l’angle est de la muralla. Correspon a la segona muralla construïda sobre les restes de la primera, amb l’objectiu de reforçar el recinte emmurallat de la ciutat- construït al S. IV dC, per privar les incursions dels bàrbars.
Observar la muralla, des de la plaça Ramon Berenguer el Gran, és tota una meravella de l’arquitectura romana del, S III i IV. així com els edificis medievals que la varen utilitzar com a element estructural i de fonamentació.
Llenç de la muralla i torres quadrangulars defensives del segon recinte emmurallat del S. IV dC
I com a lloc de cloenda, de la visita, ens dirigim a la nova Plaça del 8 de Març, fora muralles, on amb l’enderroc d’un antic edifici, es trobaren les restes de Quatre arcs de l’autèntic Aqüeducte que entrava a la ciutat de Barcino amb aigües de Montcada. Tota una descoberta.
Apunts recollits durant la visita efectuada sota la batuta i direcció del company, guia i “cícero” Enric Mauri, el dia 15 de juny de 2023.
És el símbol del barri de Terra Nostra, arbre patrimoni natural d’interès local. Quercus ilex. És el rebrot de la soca original de l’antiga i mare de l’actual alzina.
Arbre de la família de les fagàcies. També, és coneguda com a aglaner, aulina i bellotera. De forma arrodonida i aixafada, de fullatge persistent, de feix fosc i revers cobert d’un dens tornat blanquinós i d’un aspecte vellutat. Els seus fruits, les glans o aglans són bastant amargs, de color marró fosc quant l’aglà madura. De fulles perennes i que solen romandre a l’arbre entre dos i quatre anys, proveïdes d’espines fortes i molt dures, que no transpirant, la qual cosa li permet viure en llocs bastant secs, pel que a vegades es confonen, quan és arbust amb el grèvol. És possible l’autopol-linització, del mateix individu -autogàmia-.
L’Alzina 1955
A finals del segle passat, aquest arbre centenari, va patir un atac fatídic i fulgurant, el cerambyx cerdo. Un coleòpter que va foradar per complet el tronc i les branques. L’arbre no es va poder salvar fins que es va haver de talar. Al cap d’uns quants anys, va germinar. Un rebrot de l’arrel és la present alzina amb una bona copa, i amb tota la funció genètica de l’arbre original. Aquest rebrot avui té d’uns seixanta anys, d’uns 6 metres d’alçada i 5 metres de diàmetre de copa.
Enguany es va fer la recuperació i la nova inauguració del monòlit i escultura de la pregària de l’arbre. Datava dels anys 70 i feia referència a la història de l’Alzina. Fa uns dotze anys, es va retirar a causa de les obres de remodelació de l’estació i del seu entorn.
La primitiva i antiga mare de l’actual alzina foto de l’any 1945.
Terra Nostra
Dada del tot curiosa, que cal recordar i valorar de l’existència del barri on es troba l’Alzina.
Es va iniciar el seu llarg viatge abans de la Guerra Civil espanyola, amb el nom de “Terra Nostra”.
“Almacenes Alemanes” (1917) – anys més tard (1940) “Almacenes Capitol”-, varen oferir grans regals, per les compres realitzades i fidelitzar als seus clients. Fins al punt de què durant un període de cinc anys podies aconseguir la compra d’un terreny, anant acumulant cupons. Per cada 2’5 pessetes – mesos més tard vara ser per cada “duro”-, a canvi d’un pam quadrat de terreny.
La cotització en l’any 1935 era de 0,25 pessetes el pam quadrat, incloïen la paret divisòria de la parcel.la i la vorera. Amb l’objectiu de l’edificació posterior d’una petita caseta.
L’oferta anava de juny de 1936 a maig de 1941, cada solar era de 8.000 pams quadrats, i el preu definitiu resultava ser de 2.000 ptes. de l’època.
També hi havia l’opció de comprar el terreny sense la promoció a 2,5 ptes., per cupó, i la despesa resultava ser de 20.000 ptes.
L’entorn de la urbanització estava envoltada de boscos, situada entre Montcada Reixac i Cerdanyola-Ripollet, al llarg de la carretera de Barcelona a Sabadell, travessada per la línia del FF.CC. del Norte, amb el projecte de construir un baixador.
Les casetes projectades eren dues-centes. Tot l’entorn seria de tendències i tècniques innovadores del tot modernes avançades en el seu temps: carrers amples, places, arbrat, jardins públics, fonts, camps d’esports, de serveis i d’equipaments domèstics i educatius.
Malauradament, amb el cop d’estat i la dictadura, tot aquest projecte va quedar del tot paralitzat.
Fins a punt que les autoritats franquistes van obligar a canviar el nom de la població, pel de “Santa Maria de Montcada”. Avui dia, encara consta com a nom oficial, tot i que s’estan fent reivindicacions per recuperar la seva nomenclatura original.
La Vanguardia del 28 de febrer de 1939, menciona que: “se efectuaran los cambios en la regularización y formalización de los títulos de propiedad de los terrenos”…
(les tropes de Franco varen entrar a Barcelona, el 26 de gener del 1939).
Com és que el pantà de Rialb es va fer en un terreny de risc sísmic, amb roca argilosa i sorrenca? I per què es va construir a tant poca alçada que, quan el nivell baixa, cal bombejar l’aigua per fer-la vessar al canal Segarra-Garrigues? Això passa quan la cota de Rialb baixa, cosa que, per exemple, va passar tot l’any passat (2022). El bombeig multiplica el preu de l’aigua, de manera que molts regants renuncien a connectar-se al canal.
El pantà de Rialb es va construir inundant el poble de Tiurana i cinc més, a la Noguera, l’any 1999. La seva construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà, que encara perduren.
“A nosaltres ens deien: gràcies al pantà podrem regar moltíssimes hectàrees de les Terres de Lleida. Si ara la gent sabés què s’ha regat i el preu que se’n paga, veurien que ha sigut un fracàs i una estafa. Ens van enganyar”, explica Marta Tuca, una de les veïnes de Tiurana que va passar els anys de joventut lluitant per impedir la construcció del pantà de Rialb, l’últim d’Espanya, que va destruir pobles i en va expulsar la gent: més de 300 persones de Tiurana mateix i de Miralpeix, La Clua, Bassella, Castellnou de Bassella i Aguilar.
La mobilització va durar anys i, paral·lelament, l’Associació en defensa de la vall del Mig Segre, AMISE, acumulava estudis i informes contraris a la construcció d’un pantà en terra argilosa i amb risc sísmic. L’enginyer de la companyia Enher Josep Ball va proposar un projecte alternatiu: construir embassaments laterals més petits. “El meu pare explica Maria Josep Ball, ja va preveure que, pel tipus de sediments que anirien a parar al pantà, en pocs anys perdria molta capacitat.”
El pantà de Rialb, el més sec de Catalunya, el febrer del 2023 (“Rialb, l’últim pantà”)
El documental de TV3 Rialb, l’últim pantà analitza el paper que hi va tenir Joaquim Viola, “consejero del reino” i després alcalde de Barcelona, en la decisió final de tirar endavant el projecte i el suport que va rebre de les forces polítiques de la transició, sobretot del Partit Socialista de Catalunya i de Convergència i Unió.
“Jo entenc que Convergència volgués fer el pantà, però no que el Partit Socialista el volgués. Va ser una traïció”, assegura Pere Aiguadé, antic diputat socialista.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Rexach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà: “Era un projecte completament irregular, que obligava a bombejar l’aigua per omplir el canal Segarra-Garrigues.”
El documental recupera la història de la vall del Segre i també la dels seus veïns, que van haver d’abandonar casa seva el 1999, en l’últim èxode provocat per la construcció d’una presa.
Fitxa tècnica de Rialb, l’últim pantà una producció de TV3 produïda per The End Produccions Audiovisual. Direcció i guió: Xavi Llopart; Realització: Maiol Virgili; Producció: Carles Farriols; Producció executiva TV3: Silvia Pairó Vila; Direcció continguts TV3: Montse Armengou Martín; Música: Àudio Network; Lingüista: Rosa Grau; Grafisme: ONIDEA;Veu en off: Todojingles.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño
La Secció d´Ecologia de l’Ateneu Barcelonès amb Santiago Vilanova, ponent de la secció, organitzà el 10 de desembre de 2021, l’acte Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra).
La taula rodona a l’Ateneu Barcelonès estava integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d’Oliana i activista contra aquella obra.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Organitzat per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 2021
La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.
Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents. L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.
Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.
L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans (Riaño a Lleó, Rialb a Catalunya) i Itoiz a Navarra) estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.
Pel que fa al pantà de Rialb, entre les conclusions de la taula rodona destaquem:
El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.
Article de Jaume Reixach El Triangle, 29 d’agost de 2022.
Periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d’EL TRIANGLE des de 1990. Militant de la causa per un Món millor
L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.
La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.
El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.
El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Reixach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà.
Població que pertany a la comarca de la Conca de Barberà, província de Tarragona. En el S. X la vila es trobava fent frontera entre la Catalunya cristiana i la musulmana. A finals del S. XII esdevingué el nucli de tot el territori feudal de la baronia dels Queralt.
Existeix documentació del 976 de l’església de Santa Coloma que pertanyia al Castell de Queralt. Població medieval, que encara conserva part de la muralla, amb les seves quatre portes d’entrada al recinte. L’església de Santa Maria del S. XIV, d’estil gòtica, amb un excel·lent campanar del S. XVII, de més de 40 metres d’alçada.
Des del centre de la Plaça Major, es pot accedir a la Torre del Castell, única resta romànica, al costat de la muralla i del riu Gaia, de 23 metres d’alçada.
Al voltant de la torre circular de defensa es va construir el Castelldels Comtes, gòtic del S. XI, entre els S. XVI i XVII, el castell segueix la moda renaixentista, reformant la façana principal, l’escala noble i una gran sala amb finestres i balconeres, convertint-se en palau senyorial, que fou residència dels senyors i barons de Queralt i de Santa Coloma.
Ha sofert importants modificacions, finalment passa a mans municipals, i són les actuals dependències de la casa de cultura de la vila. S’accedeix a la plaça del recinte, o antic pati d’armes, pel portal del S. XVIII.
Fora muralles Santuari de Sta. Maria de Bell-lloc, declarada Monument Històric Artístic, del S. XIII, de transició romànica-gòtica. Del 1270 al 1321, va ser monestir. L’element més important, és la portalada romànica, de mig punt amb tres arcs en degradació i arquivoltes amb columnes. Els capitells de les columnes formen un fris continu de costat a costat de la portalada que mostra figures heràldiques, escenes de la vida conventual i mostres vegetals i de bestiari medieval. L’arc exterior està decorat amb medallons d’escenes mitològiques i bíbliques.
Santa Coloma de Queralt està rodejada d’uns monuments d’un incalculable valor històric i cultural: Població d’Aguiló, resta de la torre i del Castell situat a dalt del turó amb una excel·lent vista panoràmica de tot l’entorn de l’Alta Segarra; la Necròpoli a la riba del riu Gaià; església de Sant Vicenç d’Aguiló, datada el 1018; Resta de les ruïnes de la nau i de l’església del Mas d’Almenara – 976; Sant Miquel de la Portella, església amb porta d’arc de mig punt, al costat de la masia de Can Torres de la Serra; al veïnat de les Roquetes, església de Sant Pere de les Roquetes amb nau en ruïnes; Torre d’Almenara, dins del terme de Roquetes, se situaven les torres d’Alchaceran, que és el nom que rep un determinat tipus de fortificacions i de torres de guaita, en àrab.
15-Sant Martí de Maldà o de Riucorb
Comarca d’Urgell, província de Lleida. El municipi es va fusionar amb Rocafort de Vallbona, el Vilet i Llorenç de Rocafort. Població i carrers medievals, on a la part alta del poble i trobem la plaça el castell del qui sols hi queda les restes del graner i la capella romànica. Els Cardona últims barons o senyors, al S. XVI ordenen desmuntar el castell per aprofitar les pedres i construir el monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig.
Església parroquial de Sant Martí de l’any 1602 d’estil barroc, amb campanar del 1774, bé d’interès cultural.
Altres monuments històrics d’interès cultural del municipi:
Ermita de Sant Roc S. XVIII
Castell de Sant Martí, de l’any 1212
Església de Santa Maria de Vilet S. XIII
Església de Rocafort de Vallbona, neoclàssica del S. XVIII
Castell de Rocafort de Vallbona S. XIII
Església de Llorenç de Rocafort S. XVII
16-Maldà
Població situada a la comarca de l’Urgell, província de Lleida.
El Castell de Maldà, forma part de la història de Catalunya des de l’any 1040. De grans dimensions, d’origen medieval del S. XIII-XIV. L’any 1682 es converteix en palau. Malauradament, l’any 1833 els carlins varen destruir l’edifici, i ara només es conserven les parets exteriors, alguna arcada gòtica, els torrasses, la porta principal i la sala de les arcades. Els murs fan un gruix de dos metres, i les parets de pedra massissa fan entre 6 i 10 metres d’alçada. És un conjunt rectangular centrat en un gran pati d’armes, amb espitlleres. Actualment, s’estan efectuant obres de manteniment i de millores.
Església parroquial de Santa Maria, situada dins del recinte emmurallat, és citada per primera vegada el S. XI. L’actual temple neoclàssic amb reminiscències barroques, fou col.locada el 1796. La portalada té dues columnes coronades per un fris clàssic amb capitells corintis. El campanar octogonal del S. XVIII, és el característic dels arquitectes militars de l’època.
Església romànica de Sant Pere, del S. XII. Vinculada al Castell de Maldà d’una única nau i absis de volta de canó, portalada d’arc de mig punt i petites columnes amb capitells.
17-Rocafort de Vallbona
Poble depenia de la baronia del monestir de Vallbona de les Monges. L’any 1209 el senyor de Rocafort, ven tots els drets de la fortalesa i de la vila a l’abadessa de Santa Maria de Vallbona, amb tot els seus béns, feus i pertinences. Avui pertany al municipi de Sant Martí de Riucorb, comarca de l’Urgell.
Església de la Transfiguració, situada a dalt de tot del poble, des d’on es poden observar unes panoràmiques extraordinàries de tot el seu entorn. És neoclàssica del final del S. XVIII, de nau única amb un absis completament recte, i una capella lateral. El campanar és de l’any 1868.
El Castell, del S. XII, és una peça en forma semicircular que està assentat sobre d’una immensa roca. En una façana lateral té l’aparença d’una casa nobiliària, a la dreta de l’entrada hi ha una gran roca sobre la qual s’ubica una gran cambra.
Dins del terme s’han trobat restes dels ibers i de l’època romana.
18-Arbeca
Província de Lleida, comarca de les Garrigues.
Magnífic Castell de l’època romana damunt d’un turó. Amb l’arribada dels bàrbars i els gots, és convertit en punt de vigilància, després en bastió àrab.
Propietat dels senyors de Cardona, durant 200 anys, convertir el castell i fortalesa renaixentista amb un gran castell-palau, establin la seva residència principal des d’on controlaven, la Plana d’Urgell, els Pirineus, la Serra de Prades, les serres de Tallat fins a la Seu Vella de Lleida. Va tenir fins a cinc torres de guaita i defensa. Quatre torres circulars unides a les muralles i una cinquena central, torra mestre o de l’Homenatge, símbol de poder. Una imponent fortalesa formada per dues muralles, l’exterior cobria el recinte castral, i l’interior que protegia el palau.
L’antic i poderós castell, té els seus orígens en la conquesta de la fortalesa per part dels ducs de Cardona als àrabs a mitats del S. XII.
Era una imponent fortalesa, amb molí, cavallerisses, presons, pont llevadís, pati de tornejos, portes d’entrada, capella de sant Jaume i recinte castral.
Avui el nucli central de la població, hi ha estrets carrers de pedres i arcs. Església parroquial de Sant Jaume el Major, que es va construir on estava l’antiga església de Santa Llussia. Des de la guerra dels Segadors (1640-1652), la vila, l’antiga església, el castell-palau, va significar un greu deteriorament i abandó, quedant completament destruïda, on la majoria d’habitants varen haver de fugir.
Avui, poden observar habitatges dins dels murs de l’antiga muralla.
De tots és coneguda la famosa frase de qualificació de despistat “Sembla que vinguis d’Arbeca”
Aquí finalitzem la ruta medieval des de Vallbona a Arbeca.
——————————————————————————————–
Tan sols mencionar alguns llocs d’interès, que s’aparten de l’art i de la història medieval, que crec que cal comentar i visitar:
Els Vilars d’Arbeca
A pocs Kms d’Arbeca, zona arqueològica on s’ha descobert un important poblat i fortalesa ibèrica. Es confirma la presència física humana dins d’un gran nucli de població avançada en el seu temps i amb un gran sistema de construccions defensives incloses dotze torres de guaita. El jaciment prehistòric és de l’any 750 aC. Actualment, s’estan efectuant excavacions per la recuperació de les restes ibèriques i romanes; així com d’un antic sistema de drenatge per la sortida de l’aigua; de la restauració dels diferents desnivells, de la recuperació de fosses i de múltiples troballes d’un gran interès arqueològic.
“Volem pa amb oli”: Entorn importantíssim, que ens ofereix un magnífic paisatge d’oliveres, cooperatives i molins d’oli. Població que dona nom al famosíssim oli “Arbequí”.
A uns sis Kms d’Arbeca, les Borges Blanques, capital de l’oli verge d’arbequina, D.O. les Garrigues, on està ubicat el Parc Temàtic de l’Oli. Porta d’entrada de la cultura de l’oli; origen de la “Dieta Mediterrània”.
Tàrrega: és capital de la comarca de l’Urgell, es mereix visita a part; sols comentar el monestir cistercenc del Pedregal de l’any 1176, que té referències a l’entorn que he descrit. En el seu lloc ara hi ha la capella de la Mare de Déu del Pedregal.
També a tenir en compte en tot aquest entorn: la Ruta del Cister de 105 Kms de recorregut, conegut com el camí de Sant Jaume català. Que uneix els tres monestirs cistercencs: el de Santa Maria de Vallbona, en la comarca de l’Urgell, província de Lleida; el de Santa Maria de Poblet – patrimoni de la humanitat-, en la Conca de Barberà, i el monestir de Santes Creus, en la comarca de l’Alt Camp, aquests dos últims en la província de Tarragona.
I la L2 línia de defensa republicana. Als voltants de Vallbona de les Monges, entremig de la ruta del Cister.
Entorn de caràcter rural, d’intensa activitat agrícola. Últimament, s’han cuidat molt de promocionar el turisme rural, per poder gaudir del seu ric patrimoni arquitectònic i cultural, on es pot respirar una pau i gran tranquil.litat.
Molta de la informació, que descric, es troba seguin les rutes interiors dels pobles i als faristols a peus dels mateixos monuments.
Evidentment, ens hem deixat molts altres pobles i indrets, d’un interès tant o més important que els que descrivim, que, si pot ser detallarem en un altre visita, les comarques i l’entorn s’ho mereixen.
Gràcies.
Visita efectuada entre el 9 i el 13 de maig de 2023.
Boston és una ciutat magnífica, amable, a l’abast dels que l’habiten, neta, organitzada, culta, investigadora, verda i cara, la dels Celtics, on els únics que corren són els runners, no els cotxes, d’aqui la famosa Marató, també la de les 24 universitats, i la de la primera Biblioteca Pública municipal dels Estats Units. A part del MIT i Harvard.
Però si hi ha una cosa que m’ha impressionat és com afirmen i recorden que allà es va guanyar la Independència. És alliçonador de la manera com està present a la ciutat, com a recurs turístic i històric alhora, i amb quina qualitat i rigor se’ns presenta. La ciutat té una oferta universitària, científica i cultural com cap altra, i la seva Història, allà s’escriu i s’explica en majúscules.
El Freedom Trail (Camí de la Llibertat) és un itinerari a peu, d’uns 4 km., pels diferents llocs, 16 concretament, en els quals van esdevenir els fets més importants dels inicis de la revolta a Boston el 1775 contra la metròpoli, la Gran Bretanya, fins la redacció de la Constitució a Filadèlfia el 1787. Tot el seu recorregut, d’inici a fi, està assenyalat a terra amb una línia singular i específica.
1.- El Boston Common és el parc públic més antic de Nord-Amèrica i el més popular de Boston. Compte amb una extensió de gairebé 50 hectàrees. Els seus orígens daten de 1634 quan colons puritans van comprar els drets sobre 44 acres de terra per usar-les com a pastures per a la comunitat. No obstant això, és a la dècada de 1830 quan es prohibeix la pastura de bestiar i es tanca, sorgint així l’autèntic parc. Al segle XIX, finalitzada la guerra civil, el parc és embellit amb estàtues i fonts. El 1987 va ser declarat Fita Històrica Nacional dels Estats Units.
2.-Massachusetts State House és la seu de govern de l’Estat de Massachusetts. L’edifici va ser aixecat entre el 1795 i el 1798 i la coberta de la cúpula està realitzada en coure i recoberta per làmines d’or de 23 quilats. Aquest edifici va servir d’inspiració per al Capitoli de Washington i per a molts dels capitolis estatals dels Estats Units. El disseny de l’edifici és obra de l’arquitecte Charles Bulfinch que es va inspirar en dos edificis londinencs. La primera pedra va ser col·locada per Paul Revere i Samuel Adams el 4 de juliol de 1795. La finalització dels treballs va tenir lloc al gener de 1798. L’última gran incorporació de l’edifici és The great Hall, construït el 1990 i utilitzat per a la celebració de cerimònies oficials.
Com a curiositat, cal destacar que la cúpula va rebre popularment el nom de El Centre de l’Univers en indicar el quilòmetre zero de l’Estat de Massachusetts. El ‘Nurses Hall’ o ‘Saló de les Infermeres’ rep el seu nom de l’escultura que representa les infermeres que van participar a la Guerra de Secessió i compta amb murals que narren els fets.
3.-Park Street Churchdata de 1809 i va ser erigida als terrenys que ocupava el graner del cementiri de Granary
El disseny del temple és obra de l’arquitecte Peter Banner que es va inspirar en els dibuixos de l’església londinenca St. Bride del conegut arquitecte anglès Christopher Wren (1632-1723). La “Religious Improvement Society” va aconseguir recaptar 100.000 dòlars entre els seus feligresos per a la construcció d’església de Park Street. La primera pedra es va col·locar l’1 de maig, concloent la construcció del temple a finals del mateix any. La primera cerimònia religiosa va tenir lloc el 10 de gener del 1810.
La torre del campanar de l’església compta amb una alçada de 66 metres i es va convertir en l’edifici més alt dels Estats Units, rècord que va mantenir fins al 1846, quan va ser superat per l’església de la Trinitat (Trinity Church) de Nova York.
L’església de Park Street, Congregacional Conservadora, compta amb una llarga tradició missionera de la doctrina evangèlica i el compromís en temes socials. El 1829 es va fer famosa quan l’abolicionista William Lloyd Garrison va fer la seva primera gran declaració pública contra l’esclavitud. Actualment, la congregació de l’església de Park Street compta amb 2000 membres, pertanyents a més de 60 països, i ofereix classes d’anglès per a estudiants internacionals i immigrants.
4.-Granary Burying Ground pren el nom del graner que es va trobar situat al costat del cementiri, al lloc que actualment s’aixeca l’església de Park Street. Va ser fundat el 1660 i és el tercer més antic de Boston. Hi ha les restes d’importants ciutadans, entre ells tres signants de la declaració d’independència dels Estats Units: Samuel Adams, John Hancock i Robert Treat Paine. S’estima que al cementiri hi ha enterrades unes 5000 persones.
5.-King’s Chapel i King’s Chapel Burying Ground l’esglesia va ser aixecada el 1688 per ordre del rei Jacob II d’Anglaterra sobre part dels terrenys del cementiri més antic de Boston, per assegurar la presència de l’església anglicana als nous territoris. El primer temple es va erigir en fusta, però el creixement de la congregació anglicana va fer necessari la construcció d’una església més gran al voltant de l’antiga capella de fusta. Està aixecada en granit i la seva construcció va ser finalitzada el 1754. La columnata va ser finalitzada després de la Revolució, i per estalviar costos es va elaborar en fusta pintada simulant granit. L’arquitecte Peter Harrison va ser l’encarregat del disseny i menció especial requereix el seu magnífic interior, considerat un dels exemples més elegants d’arquitectura georgiana dels Estats Units.
El cementiri de la King’s Chapel és el més antic de Boston remuntant-se el seu origen a 1630 i va ser utilitzat només durant 30 anys. Originalment també ocupava els terrenys de l’actual King’s Chapel. Donada l’antiguitat del cementiri, hi ha les restes de molts dels primers colons, entre ells John Winthrop, Hezekiah Usher o Mary Chilton, la primera dona que va arribar a Nova Anglaterra.
6.-Benjamin Franklin Statue & Boston Latin School està considerada la primera escola pública dels Estats Units. El seu origen es remunta al 1635 quan els colons Puritans van crear la primera escola a casa del mestre Philemon Pormont. Poc després, l’escola es mouria a School Street. Actualment l’Escola Llatina de Boston està ubicada al veïnat de Fenway.
Una estàtua de Benjamin Franklin rememora el lloc que va ocupar aquella primera escola pública dels Estats Units a la qual van assistir Benjamin Franklin, Samuel Adams i John Hancock.
7.-Old Corner Book Store Tomas Crease va construir aquesta estructura com la seva farmàcia i residència poc després del gran incendi del 1711 que va destruir la casa d’Anne Hutchinson, que es trobava ubicada en aquest lloc. Timoteu Carter va obrir l’Old Corner Bookstore aquí el 1829. Entre 1845 i 1865, els llibreters Ticknor i Fields li van donar una important significació literària al lloc com a editors de Hawthorne, Longfellow, Emerson, Thoreau i altres autors nord-americans i britànics que sovint es reunien en aquest lloc.
El 1960, quan es projectava l’enderrocament de l’edifici per construir un aparcament, els ciutadans de Boston van recaptar diners per crear la Historic Boston Incorporated per tal d’adquirir i conservar aquest edifici.
8.-Old South Meeting House va ser construïda el 1729 i està considerada com un lloc clau de la història americana on es van celebrar reunions i esdeveniments que van donar peu a la Revolució Americana. El 16 de desembre de 1773 va tenir lloc entre aquestes parets la reunió que va donar lloc a la revolta del Te o Tea Party.
Anteriorment als successos que van donar lloc a la ‘Revolta del Te’, ja el 1765 un grup de comerciants i gent de negocis van prendre el nom de Fills de la Llibertat per protestar contra l’Acta del Timbre, contra els impostos britànics, congregant a un gran nombre de persones. El 16 de desembre de 1773, Samuel Adams va donar el senyal que poc després va provocar el Motí del Te a Griffin’s Wharf. ‘Old South Meeting House’ va ser convertit pels britànics en taverna d’oficials. També van estar aquí els estables del 17è regiment de Dracs de Cavalleria Lleugera.
Actualment està considerada Fita Històrica Nacional, i a més de museu, continua sent lloc de celebració de conferències i esdeveniments.
9.-Old State House o ‘Antiga Casa de l’Estat’ va ser la seu del Govern colonial britànic entre 1713 i 1776, existint encara sobre les façanes del mateix, símbols que recorden el seu passat. Assolida la independència, l’Old State House va acollir la primera cambra legislativa de Massachusetts. L’edifici ha servit des de la construcció de la ‘Massachusetts State House’ de mercat, lògia maçònica i ajuntament. Actualment dues de les plantes es destinen a exposicions sobre la societat i història de Boston
De l’època colonial, l’edifici conserva l’unicorn i el lleó reial de la Corona Britànica que es troben sobre les parets del costat més oriental. A la façana oest, un escut amb un nadiu americà i una inscripció escrita en llatí envoltant l’escut, recorda la primera colònia de la badia de Massachusetts. La torre, que en el seu temps sobresortia de les teulades de Boston, ens recorda el passat britànic i és un clar exemple d’arquitectura colonial.
10.-Site of Boston Massacre Davant de la façana est de l”Old State House’ es troba el Lloc de la Matança de Boston, on el 1770 soldats britànics van obrir foc contra una multitud que els insultava i atacava amb pedres i boles de neu. El succés va provocar la mort de cinc persones i va donar gran publicitat als indpendentistes.
Un gran cercle de pedra recorda el lloc on van passar els fets. A prop del lloc dels fets es va recuperar un mosquet que pot ser visitat a l’exposició que es troba a l”Old State House’. També es pot trobar a aquesta exposició l’informe redactat pel jutge on es van detallar els esdeveniments.
11.-Faneuil Hall és una construcció de maó d’estil georgià, donat pel comerciant Peter Faneuil a la ciutat de Boston el 1742. L’edifici, anomenat ‘El Bressol de la Llibertat’ pels discursos patriòtics que s’hi van donar, ha tingut permanentment utilitat de mercat i lloc de reunions. Un dels més famosos oradors del Faneuil Hall va ser Samuel Adams, qui el 1763 ja va suggerir la unió de les colònies britàniques americanes per a la seva lluita contra el govern britànic. Davant la façana principal de l’edifici hi ha una estàtua del mateix Samuel Adams.
El Fanueil Hall va haver de reformar-se a finals del segle XVIII per ampliar-se i acollir el nombrós públic que hi acudia. Els treballs van finalitzar durant els primers anys del nou segle. Els treballs van ser duts a terme per l’arquitecte Charles Bulfinch. El 1898 serien realitzats nous afegits. Finalment, l’edifici seria restaurat a la dècada dels 70 del segle passat.
12.-Paul Revere House La casa més antiga de Boston és la de l’heroi Paul Revere, conegut per la seva llegendària cabagada el 1775 per avisar els rebels de Lexington de l’arribada dels britànics.
La construcció data de 1680 aproximadament i va ser aixecada al lloc que va ocupar la Segona Església Parroquial de Boston, després de l’incendi de la mateixa en 1676. Va ser construïda en fusta pel ric governant Howard, i consta de tres plantes amb habitacions espaioses. La casa va patir reformes importants durant e segle XVIII per adaptar la seva cort a l’estil georgià dominant del moment, sent modificada la teulada i cobert. L’estat original va ser recuperat a la restauració de 1907-1908.
Paul Revere va ocupar la casa entre el 1770 i el 1800 amb la seva segona esposa, amb la qual va tenir 8 dels seus 16 fills. La xemeneia del darrere es creu que va ser afegida en aquella època. Després de la venda de la casa, els baixos de la mateixa van ser utilitzats com a botiga de dolços, fàbrica de cigars, banc i fruiteria.
És el 1902 un besnét de Paul Revere adquireix la casa per evitar-ne la demolició, encarregant a l’arquitecte i conservacionista històric Joseph Chandler, la restauració de l’immoble. El 1908 la casa de Paul Revere obriria la seva porta com a casa-museu històrica. Dins la casa s’exposen peces i utensilis de l’època, així com mobiliari i peces realitzades al seu taller.
13.- Old North Churcho Antiga Església del Nord, data de 1723 i va ser aixecada amb maó a l’estil georgià dominant de l’època. L’església està coronada per una agulla i està inspirada a St. Andrew’s-by-the-Wardrobe, de Sir Christopher Wren a Londres. L’església conserva actualment els típics bancs tancats de l’època, on amb maons calents o escalfadors plens de brases es lluitava conta el fred. L’Old North Church o Christ Episcopal Church alberga les primeres campanes forjades a Estats Units.
El 1775 el sagristà Robert Newman, seguint instruccions de Paul Revere, amb dues torxes penjades al campanar va advertir de l’avenç dels britànics que es dirigien cap a Lexington i Concord.
14.-Copp’s Hill Burying Ground Originalment anomenat North Burying Ground, Copp’s Hill va ser el segon lloc d’enterrament a la península de Boston i va ser construït el 1659. La zona va adquirir el seu nom actual gràcies a la seva associació amb William Copp, un sabater i primer colon que vivia prop de l’actual Prince Street.
Durant la Revolució, la ubicació destacada del soterrani amb vistes al port li va donar una importància militar estratègica. Al costat sud-oest, els britànics van establir la seva bateria nord i un moviment de terres des del qual van dirigir el bombardeig de Bunker Hill i, finalment, l’incendi de Charlestown. La llegenda diu que les tropes britàniques van utilitzar làpides per a la pràctica d’objectius. Molts han interpretat les cicatrius rodones del sepulcre del capità Daniel Malcolm com el resultat de boles de mosquet disparades a poca distància.
Usat contínuament com a soterrament durant la dècada de 1850, Copp’s Hill és el lloc de descans de més de 10.000 persones. Hi ha enterrats aquí:
Edmund Hartt, el constructor de la USS Constitution Robert Newman, que va col·locar les llanternes a Christ Church la vigília del famós passeig de Paul Revere, i Prince Hall, activista contra l’esclavitud, soldat i fundador de l’Ordre Maçònic Negre. En el moment de la Guerra, més de 1.000 negres i esclaus lliures van ser enterrats a Copp’s Hill. A més, milers d’artesans i comerciants estan enterrats aquí. Les làmines i els seus epitafis reflecteixen la naturalesa de l’economia dels segles XVII i XVIII del North End.
15.-Bunker Hill Monument és un obelisc dissenyat per a conmemorar la Batalla de Bunker Hill, en la qual els britànics tractaran de trencar l’assalt que els rebels nord-americans havien fet al voltant a la ciutat de Boston.
Va ser construït entre 1827 i 1843 a Charlestown amb granit portat de la localitat de Quincy a través d’una línia del ferrocarril, que va ser creada especialment per a aquest projecte. Medeix 77 m. El monument no està al Bunker Hill sinó a la Breed’s Hill, on la majoria dels combats han tingut lloc en realitat. L’associació del monument, que havia comprat tota la zona de batalla, va haver de vendre els terrenys excepte el turó per poder pagar la construcció.
El monument, un dels primers dels Estats Units, va ser erigit per conmemorar la batalla, el major conflicte entre les forces britàniques i patriotes nord-americans en la guerra el 17 de juny de 1775. Davant es troba una estatua al coronel William Prescott, un altre heroi de la batalla. Durant els enfrontaments, i segons alguns historiadors, es va pronunciar la famosa frase “no dispareu fins que no els hi veieu el blanc dels ulls”.
16.- USS Constitution Al moll 1 de les drassanes de Charlestown Navy Yard hi ha el vaixell insígnia de l’Armada americana, l’USS Constitution, el vaixell de guerra més antic en actiu dels Estats Units, botat el 1797.
El vaixell té el sobrenom d’Old Irdonsides, guanyat a la guerra del 1812 després de suportar els canons del vaixell de la corona britànica ‘Guerriere’. En aquesta guerra atraparia nombrosos vaixells mercants i va derrotar cinc vaixells de guerra britànics. Abans, l’USS Constitution va servir per patrullar les aigües del Mediterrani i protegir els vaixells americans.
El vaixell es va salvar del desballestament gràcies al poema Oliver Wendell Holmes, titulat Old Ironsides. Compost el 1830 l’autor va demanar ajuda pública per salvar el vaixell, ja que les reparacions per a la seva posada de nou en servei eren costoses. Finalment el pressupost va ser aprovat i el vaixell salvat. El 1907 l’USS Constitution va ser convertit en museu. El 1997 seria restaurat, sent capaç de navegar pels seus propis mitjans. Cada 4 de juliol, Dia de la Independència dels Estats Units, l’USS Constitution salpa per recórrer el port, canviant a més la seva posició d’amarrament per tal de protegir ambdós costats del vaixell de les condicions ambientals.
Aquest és un molt breu resum d’una ruta emblemàtica, que explica molt bé els orígens d’aquesta ciutat i d’aquest país. Una manera de posar en valor el passat, d’entendre la memòria i els fets, i de retre homenatge als avantpassats, de forma amena i exigent alhora. Una autèntica satisfacció.
__________________________________________ (1) Per no tenir problemes de capacitat de la pàgina, pel pes que insertar fotografies comporta, he fet una cerca d’imatges externa, a l’entitat que ho gestiona, National Park Service i l’he enllaçada a la capçalera de cada descripció. Espero que funcioni.
Els noms enllaçats que es van repetint, els hi he respectat i repetit l’enllaç, per facilitar la lectura.
Us passo una mica de bibliografia amplia preparada per una llibreria especialitzada. I insisteixo en la sèrie John Adams, tot i d’altres opcions.
Sant Gregori, a cinc minuts de la ciutat de Girona, és el primer poble de la Vall del Llémena, on podrem gaudir d’extensos espais naturals. La Vall és l’entrada d’un importantíssim espai històric-cultural, on podrem recorre un amplíssim circuit de rutes de senderisme i camins, amb un riquíssim patrimoni, envoltada de boscos, conreus, pastures i camps.
Retrocedirem en el temps, que ha quedat parat en èpoques anteriors.
D’èpoques medievals, on els seus camins i senders ens duran a petites ermites, esglésies, castells-masies, masos medievals, molins, fonts, gorgs, torrents i altres indrets, on descobrirem part de la història del nostre país. Històries com la revolta dels remences del 1484 i altres…..
Molt a prop de Sant Gregori, pel camí del pla de Mas Obert, ens han dut a conèixer un arbre (o arbres) molt singular i característic: El Surolí, autèntica raresa botànica que no es dona enlloc del país. Ens trobem davant un espècimen únic a Catalunya.
El Suro-Alzina de Mas Obert o “Quercus ilex ilex – Quercus suber”, és tracta de dues espècies d’arbre de la mateixa família – l’alzina i el suro – que creixen soldats en un únic peu, amb els teixits units. Aquest fenomen del món vegetal es coneix amb el nom de “quimera”.
Nota popular: “L’escena sembla talment el resultat d’una nit esbojarrada, entre una alzina i una alzina surera. Un exemplar en dos; dos exemplars en un. Dues espècies diferents tot i que, genèticament, unides en una mateixa soca, i amb dos creixements troncals independents. Condemnats a viure perpètuament arrapats pel cuixam de la soca”.
Arbre curiós i emblemàtic, fa que el veïnat del territori li tingué una gran estima i reconeixement.
Documentació al peu de l’arbre en una placa informativa, on ens dona a conèixer la raresa vegetal siamesa, que resten units per sempre.
Comentaris i guies de la visita al surolía càrrec del nostre company Antoni Codina, i el seu amic Jesús, veïns de Sant Gregori, que també ens han guiat a visitar i conèixer unes esglésies i altres indrets de la Vall, que comentaré en altre reportatge.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.