Categoria: Viatges i itineraris

Categories
Viatges i itineraris

Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (III)

Església de Santa Coloma de Queralt

(III) Tercera i última part:

14-Santa Coloma de Queralt

15-Sant Martí de Maldà o de Riucorb

16-Maldà

17-Rocafort de Vallbona

18-Arbeca

14-Santa Coloma de Queralt

Població que pertany a la comarca de la Conca de Barberà, província de Tarragona. En el S. X la vila es trobava fent frontera entre la Catalunya cristiana i la musulmana. A finals del S. XII esdevingué el nucli de tot el territori feudal de la baronia dels Queralt.

Existeix documentació del 976 de l’església de Santa Coloma que pertanyia al Castell de Queralt. Població medieval, que encara conserva part de la muralla, amb les seves quatre portes d’entrada al recinte. L’església de Santa Maria del S. XIV, d’estil gòtica, amb un excel·lent campanar del S. XVII, de més de 40 metres d’alçada.

Des del centre de la Plaça Major, es pot accedir a la Torre del Castell, única resta romànica, al costat de la muralla i del riu Gaia, de 23 metres d’alçada.

Al voltant de la torre circular de defensa es va construir el Castell dels Comtes, gòtic del S. XI, entre els S. XVI i XVII, el castell segueix la moda renaixentista, reformant la façana principal, l’escala noble i una gran sala amb finestres i balconeres, convertint-se en palau senyorial, que fou residència dels senyors i barons de Queralt i de Santa Coloma.

Ha sofert importants modificacions, finalment passa a mans municipals, i són les actuals dependències de la casa de cultura de la vila. S’accedeix a la plaça del recinte, o antic pati d’armes, pel portal del S. XVIII.

Fora muralles Santuari de Sta. Maria de Bell-lloc, declarada Monument Històric Artístic, del S. XIII, de transició romànica-gòtica. Del 1270 al 1321, va ser monestir. L’element més important, és la portalada romànica, de mig punt amb tres arcs en degradació i arquivoltes amb columnes. Els capitells de les columnes formen un fris continu de costat a costat de la portalada que mostra figures heràldiques, escenes de la vida conventual i mostres vegetals i de bestiari medieval. L’arc exterior està decorat amb medallons d’escenes mitològiques i bíbliques.

Santa Coloma de Queralt està rodejada d’uns monuments d’un incalculable valor històric i cultural: Població d’Aguiló, resta de la torre i del Castell situat a dalt del turó amb una excel·lent vista panoràmica de tot l’entorn de l’Alta Segarra; la Necròpoli a la riba del riu Gaià; església de Sant Vicenç d’Aguiló, datada el 1018; Resta de les ruïnes de la nau i de l’església del Mas d’Almenara – 976; Sant Miquel de la Portella, església amb porta d’arc de mig punt, al costat de la masia de Can Torres de la Serra; al veïnat de les Roquetes, església de Sant Pere de les Roquetes amb nau en ruïnes; Torre d’Almenara, dins del terme de Roquetes, se situaven les torres d’Alchaceran, que és el nom que rep un determinat tipus de fortificacions i de torres de guaita, en àrab.

15-Sant Martí de Maldà o de Riucorb

Comarca d’Urgell, província de Lleida. El municipi es va fusionar amb Rocafort de Vallbona, el Vilet i Llorenç de Rocafort. Població i carrers medievals, on a la part alta del poble i trobem la plaça el castell del qui sols hi queda les restes del graner i la capella romànica. Els Cardona últims barons o senyors, al S. XVI ordenen desmuntar el castell per aprofitar les pedres i construir el monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig.

Església parroquial de Sant Martí de l’any 1602 d’estil barroc, amb campanar del 1774, bé d’interès cultural.

Altres monuments històrics d’interès cultural del municipi:

Ermita de Sant Roc S. XVIII

Castell de Sant Martí, de l’any 1212

Església de Santa Maria de Vilet S. XIII

Església de Rocafort de Vallbona, neoclàssica del S. XVIII

Castell de Rocafort de Vallbona S. XIII

Església de Llorenç de Rocafort S. XVII

16-Maldà

Població situada a la comarca de l’Urgell, província de Lleida.

El Castell de Maldà, forma part de la història de Catalunya des de l’any 1040. De grans dimensions, d’origen medieval del S. XIII-XIV. L’any 1682 es converteix en palau. Malauradament, l’any 1833 els carlins varen destruir l’edifici, i ara només es conserven les parets exteriors, alguna arcada gòtica, els torrasses, la porta principal i la sala de les arcades. Els murs fan un gruix de dos metres, i les parets de pedra massissa fan entre 6 i 10 metres d’alçada. És un conjunt rectangular centrat en un gran pati d’armes, amb espitlleres. Actualment, s’estan efectuant obres de manteniment i de millores.

Església parroquial de Santa Maria, situada dins del recinte emmurallat, és citada per primera vegada el S. XI. L’actual temple neoclàssic amb reminiscències barroques, fou col.locada el 1796. La portalada té dues columnes coronades per un fris clàssic amb capitells corintis. El campanar octogonal del S. XVIII, és el característic dels arquitectes militars de l’època.

Església romànica de Sant Pere, del S. XII. Vinculada al Castell de Maldà d’una única nau i absis de volta de canó, portalada d’arc de mig punt i petites columnes amb capitells.

17-Rocafort de Vallbona

Poble depenia de la baronia del monestir de Vallbona de les Monges. L’any 1209 el senyor de Rocafort, ven tots els drets de la fortalesa i de la vila a l’abadessa de Santa Maria de Vallbona, amb tot els seus béns, feus i pertinences. Avui pertany al municipi de Sant Martí de Riucorb, comarca de l’Urgell.

Església de la Transfiguració, situada a dalt de tot del poble, des d’on es poden observar unes panoràmiques extraordinàries de tot el seu entorn. És neoclàssica del final del S. XVIII, de nau única amb un absis completament recte, i una capella lateral. El campanar és de l’any 1868.

El Castell, del S. XII, és una peça en forma semicircular que està assentat sobre d’una immensa roca. En una façana lateral té l’aparença d’una casa nobiliària, a la dreta de l’entrada hi ha una gran roca sobre la qual s’ubica una gran cambra.

Dins del terme s’han trobat restes dels ibers i de l’època romana.

18-Arbeca

Província de Lleida, comarca de les Garrigues.

Magnífic Castell de l’època romana damunt d’un turó. Amb l’arribada dels bàrbars i els gots, és convertit en punt de vigilància, després en bastió àrab.

Propietat dels senyors de Cardona, durant 200 anys, convertir el castell i fortalesa renaixentista amb un gran castell-palau, establin la seva residència principal des d’on controlaven, la Plana d’Urgell, els Pirineus, la Serra de Prades, les serres de Tallat fins a la Seu Vella de Lleida. Va tenir fins a cinc torres de guaita i defensa. Quatre torres circulars  unides a les muralles i una cinquena central, torra mestre o de l’Homenatge, símbol de poder. Una imponent fortalesa formada per dues muralles, l’exterior cobria el recinte castral, i l’interior que protegia el palau.

L’antic i poderós castell, té els seus orígens en la conquesta de la fortalesa per part dels ducs de Cardona als àrabs a mitats del S. XII.

Era una imponent fortalesa, amb molí, cavallerisses, presons, pont llevadís, pati de tornejos, portes d’entrada, capella de sant Jaume i recinte castral.

Avui el nucli central de la població, hi ha estrets carrers de pedres i arcs. Església parroquial de Sant Jaume el Major, que es va construir on estava l’antiga església de Santa Llussia. Des de la guerra dels Segadors (1640-1652), la vila, l’antiga església, el castell-palau, va significar un greu deteriorament i abandó, quedant completament destruïda, on la majoria d’habitants varen haver de fugir.

Avui, poden observar habitatges dins dels murs de l’antiga muralla.

De tots és coneguda la famosa frase de qualificació de despistat “Sembla que vinguis d’Arbeca”

Aquí finalitzem la ruta medieval des de Vallbona a Arbeca.

——————————————————————————————–

Tan sols mencionar alguns llocs d’interès, que s’aparten de l’art i de la història medieval, que crec que cal comentar i visitar:

Els Vilars d’Arbeca

A pocs Kms d’Arbeca, zona arqueològica on s’ha descobert un important poblat i fortalesa ibèrica. Es confirma la presència física humana dins d’un gran nucli de població avançada en el seu temps i amb un gran sistema de construccions defensives incloses dotze torres de guaita. El jaciment prehistòric és de l’any 750 aC. Actualment, s’estan efectuant excavacions per la recuperació de les restes ibèriques i romanes; així com d’un antic sistema de drenatge per la sortida de l’aigua; de la restauració dels diferents desnivells, de la recuperació de fosses i de múltiples troballes d’un gran interès arqueològic.

“Volem pa amb oli”: Entorn importantíssim, que ens ofereix un magnífic paisatge d’oliveres, cooperatives i molins d’oli. Població que dona nom al famosíssim oli “Arbequí”.

A uns sis Kms d’Arbeca, les Borges Blanques, capital de l’oli verge d’arbequina, D.O. les Garrigues, on està ubicat el Parc Temàtic de l’Oli. Porta d’entrada de la cultura de l’oli; origen de la  “Dieta Mediterrània”.

Tàrrega: és capital de la comarca de l’Urgell, es mereix visita a part; sols comentar el monestir cistercenc del Pedregal de l’any 1176, que té referències a l’entorn que he descrit. En el seu lloc ara hi ha la capella de la Mare de Déu del Pedregal.

També a tenir en compte en tot aquest entorn: la Ruta del Cister de 105 Kms de recorregut, conegut com el camí de Sant Jaume català. Que uneix els tres monestirs cistercencs: el de Santa Maria de Vallbona, en la comarca de l’Urgell, província de Lleida; el de Santa Maria de Poblet – patrimoni de la humanitat-, en la Conca de Barberà, i el monestir de Santes Creus, en la comarca de l’Alt Camp, aquests dos últims en la província de Tarragona.

I la L2 línia de defensa republicana. Als voltants de Vallbona de les Monges, entremig de la ruta del Cister.

Entorn de caràcter rural, d’intensa activitat agrícola. Últimament, s’han cuidat molt de promocionar el turisme rural, per poder gaudir del seu ric patrimoni arquitectònic i cultural, on es pot respirar una pau i gran tranquil.litat.

Molta de la informació, que descric, es troba seguin les rutes interiors dels pobles i als faristols a peus dels mateixos monuments.

Evidentment, ens hem deixat molts altres pobles i indrets, d’un interès tant o més important que els que descrivim, que, si pot ser detallarem en un altre visita, les comarques i l’entorn s’ho mereixen.

Gràcies.

Visita efectuada entre el 9 i el 13 de maig de 2023.

                                           Roquefort de Vallbona

Categories
Viatges i itineraris

Boston, allà on tot va començar

The Freedom Trail (1)

Boston és una ciutat magnífica, amable, a l’abast dels que l’habiten, neta, organitzada, culta, investigadora, verda i cara, la dels Celtics, on els únics que corren són els runners, no els cotxes, d’aqui la famosa Marató, també la de les 24 universitats, i la de la primera Biblioteca Pública municipal dels Estats Units. A part del MIT i Harvard.

Però si hi ha una cosa que m’ha impressionat és com afirmen i recorden que allà es va guanyar la Independència. És alliçonador de la manera com està present a la ciutat, com a recurs turístic i històric alhora, i amb quina qualitat i rigor se’ns presenta. La ciutat té una oferta universitària, científica i cultural com cap altra, i la seva Història, allà s’escriu i s’explica en majúscules.

El Freedom Trail (Camí de la Llibertat) és un itinerari a peu, d’uns 4 km., pels diferents llocs, 16 concretament, en els quals van esdevenir els fets més importants dels inicis de la revolta a Boston el 1775 contra la metròpoli, la Gran Bretanya, fins la redacció de la Constitució a Filadèlfia el 1787. Tot el seu recorregut, d’inici a fi, està assenyalat a terra amb una línia singular i específica.

1.- El Boston Common és el parc públic més antic de Nord-Amèrica i el més popular de Boston. Compte amb una extensió de gairebé 50 hectàrees. Els seus orígens daten de 1634 quan colons puritans van comprar els drets sobre 44 acres de terra per usar-les com a pastures per a la comunitat. No obstant això, és a la dècada de 1830 quan es prohibeix la pastura de bestiar i es tanca, sorgint així l’autèntic parc. Al segle XIX, finalitzada la guerra civil, el parc és embellit amb estàtues i fonts. El 1987 va ser declarat Fita Històrica Nacional dels Estats Units.

2.- Massachusetts State House és la seu de govern de l’Estat de Massachusetts. L’edifici va ser aixecat entre el 1795 i el 1798 i la coberta de la cúpula està realitzada en coure i recoberta per làmines d’or de 23 quilats. Aquest edifici va servir d’inspiració per al Capitoli de Washington i per a molts dels capitolis estatals dels Estats Units. El disseny de l’edifici és obra de l’arquitecte Charles Bulfinch que es va inspirar en dos edificis londinencs. La primera pedra va ser col·locada per Paul Revere i Samuel Adams el 4 de juliol de 1795. La finalització dels treballs va tenir lloc al gener de 1798. L’última gran incorporació de l’edifici és The great Hall, construït el 1990 i utilitzat per a la celebració de cerimònies oficials.

Com a curiositat, cal destacar que la cúpula va rebre popularment el nom de El Centre de l’Univers en indicar el quilòmetre zero de l’Estat de Massachusetts. El ‘Nurses Hall’ o ‘Saló de les Infermeres’ rep el seu nom de l’escultura que representa les infermeres que van participar a la Guerra de Secessió i compta amb murals que narren els fets.

3.- Park Street Church data de 1809 i va ser erigida als terrenys que ocupava el graner del cementiri de Granary

El disseny del temple és obra de l’arquitecte Peter Banner que es va inspirar en els dibuixos de l’església londinenca St. Bride del conegut arquitecte anglès Christopher Wren (1632-1723). La “Religious Improvement Society” va aconseguir recaptar 100.000 dòlars entre els seus feligresos per a la construcció d’església de Park Street. La primera pedra es va col·locar l’1 de maig, concloent la construcció del temple a finals del mateix any. La primera cerimònia religiosa va tenir lloc el 10 de gener del 1810.

La torre del campanar de l’església compta amb una alçada de 66 metres i es va convertir en l’edifici més alt dels Estats Units, rècord que va mantenir fins al 1846, quan va ser superat per l’església de la Trinitat (Trinity Church) de Nova York.

L’església de Park Street, Congregacional Conservadora, compta amb una llarga tradició missionera de la doctrina evangèlica i el compromís en temes socials. El 1829 es va fer famosa quan l’abolicionista William Lloyd Garrison va fer la seva primera gran declaració pública contra l’esclavitud. Actualment, la congregació de l’església de Park Street compta amb 2000 membres, pertanyents a més de 60 països, i ofereix classes d’anglès per a estudiants internacionals i immigrants.

4.- Granary Burying Ground pren el nom del graner que es va trobar situat al costat del cementiri, al lloc que actualment s’aixeca l’església de Park Street. Va ser fundat el 1660 i és el tercer més antic de Boston. Hi ha les restes d’importants ciutadans, entre ells tres signants de la declaració d’independència dels Estats Units: Samuel Adams, John Hancock i Robert Treat Paine. S’estima que al cementiri hi ha enterrades unes 5000 persones.

5.- King’s Chapel i King’s Chapel Burying Ground l’esglesia va ser aixecada el 1688 per ordre del rei Jacob II d’Anglaterra sobre part dels terrenys del cementiri més antic de Boston, per assegurar la presència de l’església anglicana als nous territoris. El primer temple es va erigir en fusta, però el creixement de la congregació anglicana va fer necessari la construcció d’una església més gran al voltant de l’antiga capella de fusta. Està aixecada en granit i la seva construcció va ser finalitzada el 1754. La columnata va ser finalitzada després de la Revolució, i per estalviar costos es va elaborar en fusta pintada simulant granit. L’arquitecte Peter Harrison va ser l’encarregat del disseny i menció especial requereix el seu magnífic interior, considerat un dels exemples més elegants d’arquitectura georgiana dels Estats Units.

El cementiri de la King’s Chapel és el més antic de Boston remuntant-se el seu origen a 1630 i va ser utilitzat només durant 30 anys. Originalment també ocupava els terrenys de l’actual King’s Chapel. Donada l’antiguitat del cementiri, hi ha les restes de molts dels primers colons, entre ells John Winthrop, Hezekiah Usher o Mary Chilton, la primera dona que va arribar a Nova Anglaterra.

6.- Benjamin Franklin Statue & Boston Latin School està considerada la primera escola pública dels Estats Units. El seu origen es remunta al 1635 quan els colons Puritans van crear la primera escola a casa del mestre Philemon Pormont. Poc després, l’escola es mouria a School Street. Actualment l’Escola Llatina de Boston està ubicada al veïnat de Fenway.

Una estàtua de Benjamin Franklin rememora el lloc que va ocupar aquella primera escola pública dels Estats Units a la qual van assistir Benjamin Franklin, Samuel Adams i John Hancock.

7.- Old Corner Book Store Tomas Crease va construir aquesta estructura com la seva farmàcia i residència poc després del gran incendi del 1711 que va destruir la casa d’Anne Hutchinson, que es trobava ubicada en aquest lloc. Timoteu Carter va obrir l’Old Corner Bookstore aquí el 1829. Entre 1845 i 1865, els llibreters Ticknor i Fields li van donar una important significació literària al lloc com a editors de Hawthorne, Longfellow, Emerson, Thoreau i altres autors nord-americans i britànics que sovint es reunien en aquest lloc.

El 1960, quan es projectava l’enderrocament de l’edifici per construir un aparcament, els ciutadans de Boston van recaptar diners per crear la Historic Boston Incorporated per tal d’adquirir i conservar aquest edifici.

8.- Old South Meeting House va ser construïda el 1729 i està considerada com un lloc clau de la història americana on es van celebrar reunions i esdeveniments que van donar peu a la Revolució Americana. El 16 de desembre de 1773 va tenir lloc entre aquestes parets la reunió que va donar lloc a la revolta del Te o Tea Party.

Anteriorment als successos que van donar lloc a la ‘Revolta del Te’, ja el 1765 un grup de comerciants i gent de negocis van prendre el nom de Fills de la Llibertat per protestar contra l’Acta del Timbre, contra els impostos britànics, congregant a un gran nombre de persones. El 16 de desembre de 1773, Samuel Adams va donar el senyal que poc després va provocar el Motí del Te a Griffin’s Wharf. ‘Old South Meeting House’ va ser convertit pels britànics en taverna d’oficials. També van estar aquí els estables del 17è regiment de Dracs de Cavalleria Lleugera.

Actualment està considerada Fita Històrica Nacional, i a més de museu, continua sent lloc de celebració de conferències i esdeveniments.

9.- Old State House o ‘Antiga Casa de l’Estat’ va ser la seu del Govern colonial britànic entre 1713 i 1776, existint encara sobre les façanes del mateix, símbols que recorden el seu passat. Assolida la independència, l’Old State House va acollir la primera cambra legislativa de Massachusetts. L’edifici ha servit des de la construcció de la ‘Massachusetts State House’ de mercat, lògia maçònica i ajuntament. Actualment dues de les plantes es destinen a exposicions sobre la societat i història de Boston

De l’època colonial, l’edifici conserva l’unicorn i el lleó reial de la Corona Britànica que es troben sobre les parets del costat més oriental. A la façana oest, un escut amb un nadiu americà i una inscripció escrita en llatí envoltant l’escut, recorda la primera colònia de la badia de Massachusetts. La torre, que en el seu temps sobresortia de les teulades de Boston, ens recorda el passat britànic i és un clar exemple d’arquitectura colonial.

10.- Site of Boston Massacre Davant de la façana est de l”Old State House’ es troba el Lloc de la Matança de Boston, on el 1770 soldats britànics van obrir foc contra una multitud que els insultava i atacava amb pedres i boles de neu. El succés va provocar la mort de cinc persones i va donar gran publicitat als indpendentistes.

Un gran cercle de pedra recorda el lloc on van passar els fets. A prop del lloc dels fets es va recuperar un mosquet que pot ser visitat a l’exposició que es troba a l”Old State House’. També es pot trobar a aquesta exposició l’informe redactat pel jutge on es van detallar els esdeveniments.

11.- Faneuil Hall és una construcció de maó d’estil georgià, donat pel comerciant Peter Faneuil a la ciutat de Boston el 1742. L’edifici, anomenat ‘El Bressol de la Llibertat’ pels discursos patriòtics que s’hi van donar, ha tingut permanentment utilitat de mercat i lloc de reunions. Un dels més famosos oradors del Faneuil Hall va ser Samuel Adams, qui el 1763 ja va suggerir la unió de les colònies britàniques americanes per a la seva lluita contra el govern britànic. Davant la façana principal de l’edifici hi ha una estàtua del mateix Samuel Adams.

El Fanueil Hall va haver de reformar-se a finals del segle XVIII per ampliar-se i acollir el nombrós públic que hi acudia. Els treballs van finalitzar durant els primers anys del nou segle. Els treballs van ser duts a terme per l’arquitecte Charles Bulfinch. El 1898 serien realitzats nous afegits. Finalment, l’edifici seria restaurat a la dècada dels 70 del segle passat.

12.- Paul Revere House La casa més antiga de Boston és la de l’heroi Paul Revere, conegut per la seva llegendària cabagada el 1775 per avisar els rebels de Lexington de l’arribada dels britànics.

La construcció data de 1680 aproximadament i va ser aixecada al lloc que va ocupar la Segona Església Parroquial de Boston, després de l’incendi de la mateixa en 1676. Va ser construïda en fusta pel ric governant Howard, i consta de tres plantes amb habitacions espaioses. La casa va patir reformes importants durant e segle XVIII per adaptar la seva cort a l’estil georgià dominant del moment, sent modificada la teulada i cobert. L’estat original va ser recuperat a la restauració de 1907-1908.

Paul Revere va ocupar la casa entre el 1770 i el 1800 amb la seva segona esposa, amb la qual va tenir 8 dels seus 16 fills. La xemeneia del darrere es creu que va ser afegida en aquella època. Després de la venda de la casa, els baixos de la mateixa van ser utilitzats com a botiga de dolços, fàbrica de cigars, banc i fruiteria.

És el 1902 un besnét de Paul Revere adquireix la casa per evitar-ne la demolició, encarregant a l’arquitecte i conservacionista històric Joseph Chandler, la restauració de l’immoble. El 1908 la casa de Paul Revere obriria la seva porta com a casa-museu històrica. Dins la casa s’exposen peces i utensilis de l’època, així com mobiliari i peces realitzades al seu taller.

13.- Old North Church o Antiga Església del Nord, data de 1723 i va ser aixecada amb maó a l’estil georgià dominant de l’època. L’església està coronada per una agulla i està inspirada a St. Andrew’s-by-the-Wardrobe, de Sir Christopher Wren a Londres. L’església conserva actualment els típics bancs tancats de l’època, on amb maons calents o escalfadors plens de brases es lluitava conta el fred. L’Old North Church o Christ Episcopal Church alberga les primeres campanes forjades a Estats Units.

El 1775 el sagristà Robert Newman, seguint instruccions de Paul Revere, amb dues torxes penjades al campanar va advertir de l’avenç dels britànics que es dirigien cap a Lexington i Concord.

14.- Copp’s Hill Burying Ground Originalment anomenat North Burying Ground, Copp’s Hill va ser el segon lloc d’enterrament a la península de Boston i va ser construït el 1659. La zona va adquirir el seu nom actual gràcies a la seva associació amb William Copp, un sabater i primer colon que vivia prop de l’actual Prince Street.

Durant la Revolució, la ubicació destacada del soterrani amb vistes al port li va donar una importància militar estratègica. Al costat sud-oest, els britànics van establir la seva bateria nord i un moviment de terres des del qual van dirigir el bombardeig de Bunker Hill i, finalment, l’incendi de Charlestown. La llegenda diu que les tropes britàniques van utilitzar làpides per a la pràctica d’objectius. Molts han interpretat les cicatrius rodones del sepulcre del capità Daniel Malcolm com el resultat de boles de mosquet disparades a poca distància.

Usat contínuament com a soterrament durant la dècada de 1850, Copp’s Hill és el lloc de descans de més de 10.000 persones. Hi ha enterrats aquí:

Edmund Hartt, el constructor de la USS Constitution
Robert Newman, que va col·locar les llanternes a Christ Church la vigília del famós passeig de Paul Revere, i
Prince Hall, activista contra l’esclavitud, soldat i fundador de l’Ordre Maçònic Negre. En el moment de la Guerra, més de 1.000 negres i esclaus lliures van ser enterrats a Copp’s Hill. A més, milers d’artesans i comerciants estan enterrats aquí. Les làmines i els seus epitafis reflecteixen la naturalesa de l’economia dels segles XVII i XVIII del North End.

15.- Bunker Hill Monument és un obelisc dissenyat per a conmemorar la Batalla de Bunker Hill, en la qual els britànics tractaran de trencar l’assalt que els rebels nord-americans havien fet al voltant a la ciutat de Boston.

Va ser construït entre 1827 i 1843 a Charlestown amb granit portat de la localitat de Quincy a través d’una línia del ferrocarril, que va ser creada especialment per a aquest projecte. Medeix 77 m. El monument no està al Bunker Hill sinó a la Breed’s Hill, on la majoria dels combats han tingut lloc en realitat. L’associació del monument, que havia comprat tota la zona de batalla, va haver de vendre els terrenys excepte el turó per poder pagar la construcció.

El monument, un dels primers dels Estats Units, va ser erigit per conmemorar la batalla, el major conflicte entre les forces britàniques i patriotes nord-americans en la guerra el 17 de juny de 1775. Davant es troba una estatua al coronel William Prescott, un altre heroi de la batalla. Durant els enfrontaments, i segons alguns historiadors, es va pronunciar la famosa frase “no dispareu fins que no els hi veieu el blanc dels ulls”.

16.- USS Constitution Al moll 1 de les drassanes de Charlestown Navy Yard hi ha el vaixell insígnia de l’Armada americana, l’USS Constitution, el vaixell de guerra més antic en actiu dels Estats Units, botat el 1797.

El vaixell té el sobrenom d’Old Irdonsides, guanyat a la guerra del 1812 després de suportar els canons del vaixell de la corona britànica ‘Guerriere’. En aquesta guerra atraparia nombrosos vaixells mercants i va derrotar cinc vaixells de guerra britànics. Abans, l’USS Constitution va servir per patrullar les aigües del Mediterrani i protegir els vaixells americans.

El vaixell es va salvar del desballestament gràcies al poema Oliver Wendell Holmes, titulat Old Ironsides. Compost el 1830 l’autor va demanar ajuda pública per salvar el vaixell, ja que les reparacions per a la seva posada de nou en servei eren costoses. Finalment el pressupost va ser aprovat i el vaixell salvat. El 1907 l’USS Constitution va ser convertit en museu. El 1997 seria restaurat, sent capaç de navegar pels seus propis mitjans. Cada 4 de juliol, Dia de la Independència dels Estats Units, l’USS Constitution salpa per recórrer el port, canviant a més la seva posició d’amarrament per tal de protegir ambdós costats del vaixell de les condicions ambientals.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Aquest és un molt breu resum d’una ruta emblemàtica, que explica molt bé els orígens d’aquesta ciutat i d’aquest país. Una manera de posar en valor el passat, d’entendre la memòria i els fets, i de retre homenatge als avantpassats, de forma amena i exigent alhora. Una autèntica satisfacció.


__________________________________________
(1) Per no tenir problemes de capacitat de la pàgina, pel pes que insertar fotografies comporta, he fet una cerca d’imatges externa, a l’entitat que ho gestiona, National Park Service i l’he enllaçada a la capçalera de cada descripció. Espero que funcioni.

Els noms enllaçats que es van repetint, els hi he respectat i repetit l’enllaç, per facilitar la lectura.

Us passo una mica de bibliografia amplia preparada per una llibreria especialitzada. I insisteixo en la sèrie John Adams, tot i d’altres opcions.




Categories
Viatges i itineraris

Surolí

Sant Gregori, a cinc minuts de la ciutat de Girona, és el primer poble de la Vall del Llémena, on podrem gaudir d’extensos espais naturals. La Vall és l’entrada d’un importantíssim espai històric-cultural, on podrem recorre un amplíssim circuit de rutes de senderisme i camins, amb un riquíssim patrimoni, envoltada de boscos, conreus, pastures i camps.

Retrocedirem en el temps, que ha quedat parat en èpoques anteriors.

D’èpoques medievals, on els seus camins i senders ens duran a petites ermites, esglésies, castells-masies, masos medievals, molins, fonts, gorgs, torrents i altres indrets, on descobrirem part de la història del nostre país. Històries com la revolta dels remences del 1484 i altres…..

Molt a prop de Sant Gregori, pel camí del pla de Mas Obert, ens han dut a conèixer un arbre (o arbres) molt singular i característic: El Surolí, autèntica raresa botànica que no es dona enlloc del país. Ens trobem davant un espècimen únic a Catalunya.

El Suro-Alzina de Mas Obert o “Quercus ilex ilex – Quercus suber”, és tracta de dues espècies d’arbre de la mateixa família – l’alzina i el suro – que creixen soldats en un únic peu, amb els teixits units. Aquest fenomen del món vegetal es coneix amb el nom de “quimera”.

Nota popular: “L’escena sembla talment el resultat d’una nit esbojarrada, entre una alzina i una alzina surera. Un exemplar en dos; dos exemplars en un. Dues espècies diferents tot i que, genèticament, unides en una mateixa soca, i amb dos creixements troncals independents. Condemnats a viure perpètuament arrapats pel cuixam de la soca”.

Arbre curiós i emblemàtic, fa que el veïnat del territori li tingué una gran estima i reconeixement.

Documentació al peu de l’arbre en una placa informativa, on ens dona a conèixer la raresa vegetal siamesa, que resten units per sempre.

Comentaris i guies de la visita al surolí a càrrec del nostre company Antoni Codina, i el seu amic Jesús, veïns de Sant Gregori, que també ens han guiat a visitar i conèixer unes esglésies i altres indrets  de la Vall, que comentaré en altre reportatge.

Gràcies.

Visita del 31 de maig de 2023

Categories
Viatges i itineraris

Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (II)

                         Fortalesa – Abadía de Verdú

(II) Segona part

  7-Verdú

  8-Monestir de Santa Maria de Vallsanta

  9-Molí de vapor de la Cadena

10-La Pobla de Ferran

11-Passanant

12-Conesa

13-Rocafort de Queralt

7-Verdú

Vila coneguda pel seu art ceràmic negra, on podem visitar tallers i obradors artesans. Des de l’època medieval, l’aigua necessitava els càntirs, per anar a les fonts.

Taller ceràmic

Al centre de la població trobem el castell, conserva elements originals del romànic, del gòtic i del renaixement, i va ser l’eix on s’assentarà i construir de mica en mica la població. Ramon Berenguer I el va conquistar l’any 1055. Després de més dos-cents anys Guillem III de Cervera, el va empenyorar al monestir de Poblet. Va deixar de ser fortalesa i passar a residència dels abats de la Baronia de Poblet que fou la propietària fins a l’any 1835. Passar per diversos propietaris, l’any 1916 va funcionar com a centre cultural i religiós, anys més tard s’instal.la el Sindicat Agrícola de Verdú i finalment el 1988, l’Ajuntament, el compra i fa treballs de rehabilitació i de conservació.

Els monjos van remodelar els tres espais que avui en dia encara es conserven. Un espai o sala on hi ha el molí. Un altre espai – l’antic pati d’armes – convertit i transformat per l’elaboració dels productes agrícolas, dipòsits de gra, premses del raïm, el celler, unes grans piques de pedra per premsar l’oli, els dipòsits i altres estances pel seu emmagatzematge. I una tercera sala que s’utilitzava per a recepcions i concilis, coneguda com el Tinell de Verdú.

Església de Santa Maria, del S. XII, originalment romànica, però al llarg dels segles, amb les diverses transformacions i ampliacions va seguir els conceptes arquitectònics del moment, amb un resultat actual de tres naus, combinant els estils, romànic, gòtic, renaixentista i barroc.

8-Monestir de Santa Maria de Vallsanta

Situat a peu de carretera, a pocs kms de Guimerà, hi ha les restes del convent i de l’església gòtica de grans finestrals de l’any 1235, que funcionar fins al 1589.

Conjuntament amb el monestir del Pedregal, a prop de Tàrrega, i el de Vallbona de les Monges, formaven la triada de monestirs de l’antic cenobi femení cistercenc de la comarca.

9-Molí de vapor de la Cadena

Molí fariner documentat des del S. XI, eren dos edificis situats entre Vallfogona i Guimerà.

L’any 1178 hi ha un document amb el nom del Molí de Solicrup, o Molí de Dalt, que va pertànyer a l’orde dels Templers, fortificat per prevenir els saquejos dels sarraïns. És el més antic i el que té més valor històric i arquitectònic.

Al S. XIX es construí el Molí de Baix, que continuarà servint com a molí fariner fins a mitat del S. XX. Després es va convertir amb el molí de vapor de la Cadena.

També es conserva la xemeneia de vapor que es feia servir per a quan no hi havia prou aigua al riu.

10-La Pobla de Ferran

És un nucli de població, que pertany al municipi de Passanant i Belltall, comarca de la Conca de Barberà a la província de Tarragona.

Del Castell de Ferran encara en queda una torre, de planta quadrada, que es va restaurar l’any 1970. Integrat a l’edifici es conserva l’antiga porta de l’església romànica. Al voral del camí d’entrada a la Pobla hi ha les restes que emmurallava l’antiga vila.

11-Passanant

Aquest municipi de la comarca de la Conca de Barberà, està agrupat per diverses poblacions: Passanant, Belltall, Glorieta, l’antic terme de la Sala de Comalats, La pobla de Ferran, El Fonoll i el poble deshabitat dels Vilars. Amb una població total que no supera els 150 habitants.

Està coronat per les restes i prospeccions arqueològiques d’un castell, masia fortificada o castell-palau, d’unes certes dimensions, destinades a les tasques agrícoles, dels cobraments de delmes i d’altres drets i d’allotjaments del senyor. Per tant, no és assimilable a altres tipus de fortificacions com les del seu entorn, com les de la Pobla de Ferran, la Glorieta o la de Sala de Comalats.

Des d’aquest turó fortificat podem gaudir d’unes vistes espectaculars de tot el seu entorn.

Totes aquestes fortificacions, palaus i castells, ens donen la imatge i el grau de poder econòmic que tenien els senyors de la vila o dels senyors  feudals.

Església barroca del S. XVII de Sant Jaume, hi ha constància documental des de l’any 1150, però d’aquell edifici romànic no hi queda cap rastre. El temple actual data de 1770, d’un autèntic art barroc, que conserva en el seu interior, retaules, pintures i talles, que varen ser parcialment malmeses l’any 1936.

12-Conesa

És una vila, actualment, encara mig emmurallada, que conserva les dues úniques portes d’entrada per accedir al seu interior, la porta de Santa Maria i el portal de Sant Antoni, ambdós del S. XIV.

Té una llarga història des del 14 de maig de 1030, en la compra del castell de Montclar per part d’Arnau Odó i la seva muller Conesa.

Santa Maria de Conesa és una església gòtica construïda entre el 1335 i el 1347, amb torre campanar.    

Castell de Conesa o Casa Delmera, on es trobava l’antic castell, l’any 1569 l’abat de Santes Creus, va fer construir una nova residència pels monjos que avui és una Gran Casal de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada de doble vessant.

Hospital de Sant Antoni de l’any 1397, construït fora muralla. Actualment, només es conserva el mur perimetral i l’arc d’entrada amb dovelles acanalades a l’interior.    

A pocs Kms. Torlanda un petit poble abandonat des de fa anys, del municipi de Conesa, amb restes d’una petita església i castell. Estava situat a dalt d’un turó que domina tota aquesta comarca, des d’on es poden veure unes magnífiques vistes sobre la Conca de Barberà.  Avui  hi ha instal.lat, un parc o barrera de molins eòlics-aerogeneradors.

13-Rocafort de Queralt

Província de Tarragona.   

Castell del S. XI, completament restaurat l’any 1966 amb material i pedres del castell i del poble totalment abandonat de Torlanda. Del conjunt emmurallat es conserven dues portes, la del Sarral i  la del Groc.

Església de Sant Salvador del S. XVIII, d’estil neoclàssic amb influències barroques, de l’autor Francesc Abareda, és autor també dels temples de Palau d’Anglesola  i de Maldà. La portada de mig punt, que està flanquejada per dues columnes amb capitells corintis.

Celler i Cooperativa  – de 1918 – edifici de tres naus, a la façana amb arc apuntalat de totxanes d’obra vista, que emmarquen les portes i les curioses finestres. L’interior Cèsar Martinell construeix amb el sistema dels arcs parabòlics seguint la tècnica d’Antoni Gaudí, que dona una perspectiva de grandiositat i d’espais diàfans.

——————————————————————————————–

Ruïnes del  Monestir de Vallsanta

Categories
Viatges i itineraris

Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (I)

Guimerà

——————————————————————————————–

La vall del Corb s’estén a banda i banda del riu, fins a la seva desembocadura al riu Segre. És una gran plana formada per les graves al·luvials que diposita el riu Corb. Al llarg del seu recorregut, tot ell és d’un gran interès natural, cultural i artístic. Paisatges típicament mediterranis, oliveres, boscos,  matollars, vinyes, horts, ametllers i molts altres cultius de secà, així com conreus herbacis i de vegetació natural de la zona, que envolten pobles de cases construïdes amb pedres, carrers estrets, majestuosos arcs, porxos i places, tots ells ens tenen reservada una sorpresa, com els que anirem descrivint tot seguit, a cavall de les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell, les Garrigues i el Pla d’Urgell, entre les províncies de Tarragona i Lleida:

(I) Primera part:

  1- Balneari de Vallfogona

  2-Vallfogona de Riucorb

  3-Guimerà

  4-Ciutadilla 

  5-Nalec

  6-Vallbona de les Monges

  7-Verdú

1-Balneari de Vallfogona

Situat a la Conca de Barbera, a la ribera del riu Corb, a uns dos Kms de la Vila. Fundat l’any 1901, per Miquel Piera i Martí, amb la construcció del balneari – declarat d’utilitat pública des de l’any 1903 – un gran parc i un pont per travessar el riu. A l’altre costat s’inicia la construcció de xalets, que entre els anys 1913 i 1916 provoquen un fort creixement amb gran concurrència de públic per gaudir de les seves instal·lacions i de les propietats de les aigües mineromedicinals.

L’any 1929, es fa una important renovació de les instal·lacions hidroteràpiques. Els anys 1941,1951 i 1961, s’efectuen altres reformes i ampliacions. Construccions de nous edificis amb l’ampliació de l’hotel, del balneari i construcció de nous xalets i de l’Hotel Regina situat, a uns 500 metres, d’un cert estil modernista o noucentista. 

L’edifici es construí seguint una certa reminiscència gòtica, amb obertures d’espitllera i galeries de mig punt, que evoquen un cert estil medieval.

D’aigües clorurades, sòdic sulfatades, càlciques i magnèsiques. Provenen de mines subterrànies. La Font Gran o Pudenta i la Font Petita o Salada

 (Fotos antigues, en blanc i negre, de l’Arxiu Rasola.)

2-Vallfogona de Riucorb

Província de Tarragona, comarca de la Conca de Barberà.

Encara conserva tot el seu estil medieval, evocant el seu passat esplendorós.

En el 1190 els Queralt – comtes de Santa Coloma de Queralt – donen el Castell de Vallfogona a l’Ordre dels Temples, fins a la seva dissolució l’any 1312, que va passar a l’Ordre dels Hospitalers.

El poble estava fortificat i tancat amb murs i torres, també hi havia l’hospital de Sant Miquel Arcàngel (S. XIV) amb capella gòtica, fundat l’any 1388 per assistència de pelegrins, acollir a pobres i  malalts fins al S. XIX. Fora de la vila n’hi hagué un altre de més antic per a malalts infecciosos.

Església de Santa Maria de Vallfogona (S. XI-XVII), gòtica amb elements romànics, de planta rectangular. Hi destaca el retaule de la Concepció de la Verge Maria, el campanar construït amb pedra de carreu procedent de l’antic priorat de Sant Pere dels Bigats, i el seu rellotge del S. XVI, un dels més antics d’Espanya.

Ruïnes del castell dels templers (S. XII-XVIII), era part de la cadena fortificada que protegia les terres del comtat de Manresa dels sarraïns.

Va ser residència de tres dinasties: Gombau, D’Oluja i Ermengarda, senyors de Vallfogona.

El 1240 es constituí la Comanda de Vallfogona. Integrada dins de les vint-i-cinc que formaven part de la corona d’Aragó.

El personatge més il.lustre fou Francesc Vicent Garcia (1578-1623), conegut com “el Rector de Vallfogona” nomenat sacerdot l’any 1605, considerat el poeta més important del barroc català, també va escriure sàtires violentes i  grolleres. S’instal·la a la parròquia de Vallfogona el 1608 i hi romangué fins a la mort als seus 45 anys.

El poble està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que inclou, també, el Balneari i el conjunt dels xalets del seu entorn.

3-Guimerà 

Comarca de l’Urgell, província de Lleida.

Quan baixem del cotxe estacionat a l’entrada de la vila, al costat del riu, veien una estampa i panoràmica congelada en el temps.

El Castell de Guimerà, es troba en un lloc estratègic a 550 metres sobre i al mig de la vall del riu Corb. On hi havia hagut un poblat ibèric. Edificat sobra roca viva.

El seu tret diferencial és la seva torre rodona, que s’identifica des de molt lluny al llarg de tota la vall,

Torre de guaita i de defensa del S. XI, de planta circular, situada en mig de moltes edificacions en ruïnes, de 20 metres d’alçada, dividida en tres plantes. Avui es pot pujar fins a dalt de tot, des d’on podem admirar una esplèndida i magnífica vista panoràmica de tota la comarca.

La vila, durant el S. XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, està construïda en un pendent d’un fort desnivell. Els portals d’entrada, i part de les muralles encara són visibles, on cerclaven la vila medieval. Podem admirar, visitar i passejar, per tots els seus estrets carrers, cases de pedra, portals, observar magnífiques finestres, arcades, passadissos, porxos; el carrer i la seva plaça major, del S. XII, així com altres racons i amb un gran conjunt d’habitatges i edificis singulars molt ben conservats, i especialment tant els carres com els edificis d’una netedat impressionant.

Al carrer de la Capella, edifici del S. XV, correspon a l’antic hospital, de façana goticorenaixentista, amb balcons i finestres de gran bellesa arquitectònica.

Hospital i l’escola

Es diu que el motiu de tants arcs, i de cobertes que travessen pel mig dels seus carrers esglaonats, ve motivada per la inclinació i forts pendents entre els seus edificis i així reforçar.los. La seva arquitectura deixa bocabadat a quí la visita.

Església de Santa Maria, construïda entre el S. XI i XII, sobra una gran roca. Els senyors de la vila Guerau Alemany de Cervelló i esposa Geralda de Rocabertí inicien un procés de creixement esplendorós a la comarca. L’escut de la família Cervelló, està a la portada, decorat amb elements gòtics.

És de planta de creu llatina, i campanar quadrat del S. XV, però l’obra mestra és en l’interior, el retaule de l’altar major, d’estil gaudinià obra d’en Josep Jujol, arquitecte modernista deixeble d’Antoni Gaudí (fill predilecte i adoptiu de Sant Joan Despí) que passar llargues temporades durant els anys trenta. Un cop acabada la guerra civil, el mossèn del poble li va encarregar un retaule, per substituir el que s’havia perdut durant la sublevació del trenta-sis. El retaule d’alabastre el va fer en dues etapes, la primera de l’any 1940 i la segona l’any 1945, dedicat a l’Assumpció de Maria. També va decorar la volta com un cel amb estrelles i la porta de la sagristia amb ferro daurat i policromat.

Durant l’any 1955 és fer obres de recuperació de la muralla, de l’absis neogòtic i d’un punt d’observació.

Tot el poble fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1975.

4-Ciutadilla 

Comarca de l’Urgell, província de Lleida. Amb més de mil anys d’història hi ha el majestuós castell del S. XI que va ser fortalesa militar, fins a finals del S. XVI, és reformar com a palau d’estil renaixentista i fou habitat fins a l’any 1908. A la dreta de la porta d’entrada hi ha la imponent torre quadrada i el gran  pati interior.

Podem admirar una petita mostra del que fou un esplendorós temps llunyà de l’època medieval. Hi ha diades de trobades, representacions i recreacions de grups medievals. De fet, no el varen poder visitar, per estar ocupat per un equip de filmació. 

Als afores del nucli de la població hi ha les restes del convent del Roser i l’ermita de Sant Roc, que es construí arran de l’epidèmia de còlera de l’any 1720.

5-Nalec

Comarca de l’Urgell.

Segurament d’origen àrab anomenada “Analec”, existeix documentació des del S. XI. Va pertànyer al Monestir de Santa Maria de Poblet, fins a l’extinció de les senyories en el S. XIX.

Església de Sant Jaume de l’any 1792. Edifici de planta rectangular amb una nau central i tres capelles a cada banda. Façana i portalada de pedra tallada.

6-Vallbona de les Monges

Vila important pel seu monestir femení cistercenc de Santa Maria de Vallbona, fundat en el S. XII.

Els monestirs femenins no es podien ubicar en llocs deshabitats o fora de muralles, Estefania de Piquer va fer donació de les terres i edificis del voltant del cenobi, i així va néixer el poble al seu entorn.

Inicialment era una comunitat mixta d’ermitans cenobites. Ramon Berenguer IV – 1157 – dona permís per crear el monestir. El 1175 els homes es traslladen a altre monestir i així la comunitat resta exclusivament femenina.

És el monestir femení més important de Catalunya i conjuntament amb els monestirs de Poblet i de Santes Creus, integrant la ruta del Cister. Existeix una travessa de cinc dies per recórrer els 105 Kms.

Castell de Guimerà

Categories
Llibres Viatges i itineraris

Els sots feréstecs

Per Josep Sauret

Els sots feréstecs

Raimon Casellas

Edició crítica de Jordi Castellanos.

Curial – Barcelona 1993

Novel·la important de la cultura catalana i força desconeguda per al gran públic. La primera edició és de 1901 i abans s’havia anat publicant parcialment a La Veu de Catalunya a partir de 1899.

Es considera la primera novel·la modernista catalana ja que per primer cop s’apliquen els pressupòsits estètics d’aquest moviment.

Els sots feréstecs, Butxaca 1984, 2014 de Raimon Casellas i Dou; edició a cura de Jordi Castellanos i Vila 

L’autor

Raimon Casellas Dou (Barcelona 1855-Sant Joan de les Abadesses 1910) estudià al seminari que abandonà als 17 anys al quedar com hereu del negoci familiar. Soci de l’Ateneu Barcelonès va començar a publicar critiques d’art a L’Avenç primer i a La Vanguardia després. Més endavant a La Veu de Catalunya de la que fou redactor en cap.

Raimon Casellas, carbó de Ramon Casas

El 1893 va visitar París amb Casas i Rusiñol. A partir d’aquí defensà l’impressionisme en front de la pintura academicista en boga.

Arran de la Setmana Tràgica, i de diversos de problemes amb La Lliga regionalista i la nova generació de noucentistes va entrar en una depressió que el portà al suïcidi.

La novel·la que comentem és l’única que té. La resta de publicacions són contes, relats curts i assajos crítics d’art.

La novel·la

Com moltes altres novel·les és important situar-la en l’espai i el temps. Una zona pobre, boscosa, aïllada i un final de segle XIX amb una importància rellevant de la religió que es barreja amb supersticions ancestrals.

Sots a Montmany on és situa l’acció d’Els sots feréstecs

L’obra és més simbòlica que realista. Els personatges hi són com a base del que ens vol dir l’autor, el xoc ideal-realitat. El protagonista, un mossèn que l’envien castigat a una parròquia mig abandonada, té molt clar el que vol i que ha de fer amb els feligresos: actuar i transformar la realitat. El mossèn té la idea que l’Església tot poderosa i ell, com a representant, tenen la veritat absoluta.  En conseqüència, són els altres els que han de canviar modificant l’ordre establert. El gran problema que tindrà, a més a més, és la (in)comunicació i el pas del temps amb els conseqüents canvis ja assentats. No sabrà o no podrà transmetre bé el missatge i es produiran una sèrie de tensions que aniran en augment. La ruptura total vindrà amb l’aparició d’una prostituta provinent del pla, símbol del mal, i una posterior tempesta destructiva (superstició) que s’interpretarà com a signe de derrota.

L’autor descriu molt bé els personatges, tant els principals, mossèn i parella de sagristà i majordona, com els secundaris, habitants de les valls. Fa servir un vocabulari que s’ha perdut i ens fa reflexionar en el retrocés del català i en les paraules que no fem servir i en conseqüència desapareixen. N’hem recollit algunes a continuació:

Bosquerols, embarbussats, endergues, garrinar, apariar, reviscolar, estrafer, emperesit, fistonar, tritlleig, arrauliment, balbes, xaruc, corsecar, cossar, bagassa, fer xangla, fer platxèria, afraus, balbes, garbons, gresols, cairats, vern, fer remor,…

Estat actual de l’església i rectoria de Sant Pau de Montmany

En resum, una bona novel·la, que cal treure de l’oblit en que està, ja que aporta un coneixement del passat interessant i també d’una riquesa de vocabulari que no hauríem d’haver perdut. Evidentment, té altres valors com la reflexió sobre el poder, la intransigència, el pas del temps i es pot entendre com una paràbola del fracàs de l’artista en el seu intent de tranformar la realitat, segons el Diccionari de la Literatura Catalana.

Mapa de la zona s’inclou en l’edició llegida i citada

                       

Categories
Viatges i itineraris

L’ Alzina del Passeig de Gràcia

Les ciutats tenen racons del tot ignorats, que els mateixos conciutadans desconeixem i que ens passen del tot desapercebuts. El nostre dia a dia ens absorbeix i Barcelona no és menys. Racons que amaguen i atresoren grans històries i que des de fa uns anys tracto de descobrir. L’alzina de Mossèn Cinto Verdaguer és un d’ells.

A pocs metres del Palau Robert, en ple passeig de Gràcia, hi ha una Alzina centenària immortalitzada per Jacint Verdaguer, amb una petita placa a terra, on consta un petit fragment del poema, que ens recorda per què de la seva existència.

La seva història és de molt abans, amb l’arrancada i la mort de la seva predecessora.

L’any 1903, amb creixement vertiginós de Barcelona, l’instal·lació de noves infraestructures i vies de comunicació, els camins rurals desapareixien sota l’asfalt i els camins de ferro. Neix el primer tramvia des de la Boqueria fins als Josepets de Gràcia.

Sota l’amenaça d’un nou creixement imparable i enmig de tot aquell enrenou, la ciutat sofreix un gran canvi en vies d’un nou modernisme.

Seria capaç de sobreviure al món canviant davant del seu destí ?… Mossèn Verdaguer va voler fer un crit d’auxili, l’any 1903, publicant a la Veu de Catalunya, una trista premonició. L’any 1908 l’arbre va morir, amb l’excusa  que estava malalta, i no víctima del creixement urbà de passeig.

Però gràcies al poema  i a les protestes de la ciutadania l’esperit de l’alzina va fer possible que en el seu lloc es plantés una de nova, ara ja centenària, i així redescobrir a tots els ciutadans l’entranyable història de la “Pubilla”, nom com es coneixia popularment, a l’alzina.

Es pot admirar, els panots d’Antoni Gaudí, un pèl enfosquides, que representant l’ombra de les fulles de l’arbre projectada a terra. La gent ens pensem, que són rajoles un pèl deteriorades, atès el seu enfosquiment.

El Passeig de Gràcia, era un antic camí rural, amb prats i horta. L’any 1821 es fa el primer projecte d’urbanització, per arribar fins al municipi independent de Gràcia per culpa de les epidèmies que patí Barcelona. El 1827, s’inaugura amb els seus 42 metres d’amplària, construin.se un nucli residencial de luxe per a la burgesia. Sent l’eix principal del projecte de la creació de l’Eixample, ideat per Ildefons Cerdà. Consolidant-se anys més tard, com el centre de construccions modernistes dels arquitectes Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner o Sagnier.

……………………………………………………………………………

“T’han deixat enmig d’aquesta nova Barcelona per recordar-li que fou un prat.      ……  més, no t’enyores aquí tota sola?  No trobes a faltar a les teves germanes de l’altra banda de Collserola….

Pobra filla, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana ?… Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver ?…

…. tots aqueixos arbres són criats amb biberó, cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra, … i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua  d’una manguera ?….

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat…  Aquí sempre seràs una forastera…

Això de ser jove a cent anys, això de no envellir mai… els homes que van amunt i avall a la teva ombra, viuen de presa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits….                                                                                                                                    

                                  Fragments del poema de Mossèn Cinto Verdaguer

………………………………………………………………………………………………………….

Gràcies al company del curs Passejades per Barcelona de Gaudir l’UB, Toni Tresc que ens va fer de guia i ciceró en una sortida “extraordinària” (22.05.23), preparada per ell mateix fruit de la seva gran afició, en referència als: “Arbres de carrer a BCN”, que ens va fer descobrir a tot el grup, la quantitat d’arbres que cohabiten entre nosaltres del tot ignorats.

El primer que vaig descobrir va ser “La Pubilla – l’Alzina de Mossèn Cinto”.

En l’article d’ “Històries de Barcelona: Memòries vestigis i curiositats” – de data 31 d’agost de 2022, ens diu:

“Així que ja ho sabeu. Si algun dia, caminant pel Passeig de Gràcia, passeu pel Palau Robert, busqueu l’Alzina. No la mireu de reüll, fixeu-vos.hi bé i recordareu que un dia Barcelona fou un prat. “

Categories
Viatges i itineraris

Íluro – Mataró

Puig i Cadafalch

Capital de la comarca del Maresme. Amb les restes d’un assentament d’origen iber i de l’antiga ciutat romana – Iluro – fundada en el S. I a. C.

Bressol d’un dels exponents del barroc català, amb la Capella dels Dolors, dins de la basílica de Santa Maria. La Cooperativa. Població natal de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch.

Municipi amb un extens i ric patrimoni. Capital cultural plena de manifestacions arquitectòniques amb edificacions singulars, fàbriques, botigues, mercats i habitatges, que tot passejant podrem gaudir al llarg d’aquesta visita.

Un important creixement industrial, econòmic i demogràfic, condicionarà un model d’edificis, d’equipaments, cases, botigues, cellers, fàbriques, casals, masies, ateneus, magatzems, per les classes populars i per la nova burgesia.

El 28 d’octubre de 1848, s’inaugura el primer ferrocarril i estació de la península: Mataró – Barcelona.

L’estació, actual va ser construïda l’any 1905, està catalogada com  “Bé Cultural d’Interès Local”. Enfront es troba la plaça Miquel Biada i Bunyol en honor a qui fou promotor del primer ferrocarril.

La Nau Gaudí: La ciutat moguda per la força del vapor i de l’expansió industrial tèxtil desenvolupa un fort creixement urbà i demogràfic. Neix la Nau, és el primer edifici que va construir Antoni Gaudí, l’any 1883. És l’única obra que no va ser promoguda per cap mecenes, ni burgès ni per l’església, sinó per la Cooperativa Obrera Tèxtil Mataronina, per efectuar i tractar el blanqueig de cotó.

Aquesta construcció gaudiniana dels arcs com a elements sustentadors, va servir més endavant a Gaudí, obrir el camí per projectar les golfes de la Pedrera, o la famosa cripta de la Colònia Güell. Els arcs parabòlics cobreixen grans superfícies sense recórrer a columnes i murs, que juntament amb els emmarcats de fusta els articula en arcs molt esvelts i resistents.

Hem de ressaltar els curiosos urinaris / latrines exteriors, amb els seus peculiars respiradors o sistemes de ventilació.

Tot aquest creixement, va donar una fesomia nova a la ciutat, amb noves fàbriques de filatura, xemeneis, el transport del carbó via marítima i el naixement del ferrocarril.

Durant la celebració dels 150 anys del naixement del famós arquitecte, l’Ajuntament de Mataró, encarrega a l’arquitecte mataroní Manuel Brullet, l’obre de restauració, reconstrucció i rehabilitació, de l’antiga Nau de blanqueig, per destinar.la a equipaments d’ús públic.

Des del mes de novembre de l’any 2010 és la seu de la gran col·lecció Espai Bassat.

Edifici declarat monument historicoartístic -1969 – i Bé d’Interès Nacional – 1982.

Ens dirigim per la Rambla fins a arribar a la plaça Santa Anna, de camí podem observar uns preciosos edificis modernistes.

La Beneficència. Edifici amb un caire modernista -1892-, projectat per un jove de tan sols 25 anys, Josep Puig i Cadafalch. Va ser la seu de les Institucions de Beneficència de Mataró. Edifici de tres plantes, d’obra vista, amb elements decoratius neogòtics i alguna que altre escultura.

Davant troben un edifici amb sotabalcons enrajolats, i l’antiga matalasseria Leandro Bonet -1900-. Actualment és La Gofreria. Encara conserven elements de fusteria originals, i les portes plegables amb motius florals i elements modernistes.

La casa de la Ciutat del S. XVII. El saló de Sessions, remodelat a finals del S. XIX, per Josep Puig i Cadafalch. Ressaltar l’espectacular sostre i els decorats amb escuts d’armes i de les petites agrupacions gremials. Finestres vidriades i objectes de forja.

Ens dirigim pel carrer Nou, on hi ha el Foment Mataroní. A tot el llarg del carrer podem observar diversos edificis modernistes fins a la plaça Sta. Anna, on més tard visitarem la Basílica de Sta. Maria.

Casa Parera, dissenyada per Puig i Cadafalch – 1894 -. Façana amb esgrafiats florals, i coronada per dos relleus mitològics de referències medievals

Ens dirigim al Mercat de la Plaça Gran-El Rengle, pel camí podrem gaudir d’espectaculars edificis d’interès cultural d’estils modernistes… imatges de cases mataronines del S. XVI, amb elements de gòtics tardans, d’un veritable valor històric patrimonial.

Cases Milà i Escolà: façanes de colors naturals, portals amb marc de pedra i finestres d’estil gòtic tarda, al costat de la centenària Farmàcia Spa, Can Llorell, amb l’escut d’armes de la família d’estil renaixentista.

Casa Serra Arnau: del S. XVI, avui Museu de Mataró.

Casa Vila Picó, conserva un finestral gòtic.

Can Palauet o torre de la Vídua: amb una finestra del S. XV, avui l’Arxiu Municipal, Històric Comarcal.

Edifici d’El Rengle: l’arquitecte mataroní Emili Cabanyes i Rabassa, amb la col.laboració de Puig i Cadafalch, construeixen -1892 – un edifici de parades de mercat fitxes. El sostre d’estil modernista, d’estructura tradicional amb columnes de ferro, cornises vidriades, rajoles ornamentals i altres elements de ferro forjat. Rodejant l’edifici, els dies de mercat s’instal.len parades de marxants ambulants, principalment, de fruites i verdures fresques dels pagesos de la contornada.

A la plaça Xica, botiga de queviures, La Confiança, tant en l’interior com en l’exterior d’estil modernista, que ens deixen visitar. Dissenyada per Puig i Cadafalch -1894-  Rajoles vidriades, ferro forjat, rètol amb el nom de l’establiment gravat en fusta.

Botiga especialitzada en torrons i neules artesanes, polvorons, ametllons, pinyons. Xocolates i bombons. Productes a granel, arrossos, pastes, fruits secs, galetes, llegums. Salses, patés, mels i melmelades i gran varietat de licors catalans.

A la plaça de Sta. Maria, farmàcia centenària i de remeis medicinals Spa, des de 1635, una nissaga de vuit generacions, que té editat un llibre amb tota la història local, social, política, econòmica, mèdica i farmacèutica. A tot el llarg del carrer de Sta. Maria i Sant Cristòfol i troben botigues amb encant, molt típics i de productes exclusius, com Cafès Manigua -1915- venda de cafès, sucres i cacau, des de 1966 compagina el negoci de cafès amb el de cereria, que havia existit en aquest mateix local des de l’any 1871. La porta de l’establiment és vidriada, també es van recuperar uns rosetons, rètols de ferro forjat, un antic taulell i una bona col.lecció de molinets de cafè i màquines de torrar el gra de l’època modernista. 

Queviures  Can Bosch, és un museu viu de l’activitat comercial -1840 – amb el nom de “Flor de Maig”, a partir de 1916, Joan Bosch i Pujadas reorganitza la botiga que ha sobreviscut fins al dia d’avui, on podem reviure, amb els seus llarguíssims taulells, bàscules, cartells publicitaris, botes de vi, estanteries i molts altres utensilis de principis del S. XX.

La Formatgeria Mataró, especialistes en formatges artesans. El Racó de Can Joan, bar típic de tapes, o de vins com Can Montserrat – celler des de 1895, amb una ceràmica, al carrer, que diu: Vi de pagès … No !!!, vi de raïm Sí !!!-. El Celler Castellví – 1899 -. La Granja Caralt – 1932 -. Farmàcia La Creu Blanca, des dels anys 20 i d’estil neoclàssic.

Molt a prop de tota aquesta zona cèntrica, conjunt històric i cultural, en el carrer del Carreró núm. 39, hi ha la casa natal de Puig i Cadafalch.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Puig_i_Cadafalch

Basílica de Santa Maria: Situada en el centre històric de la vila, en el cor de ciutat vella de Mataró, d’estil barroc, amb carrers i places que encara conserven façanes esgrafiades, finestres vidriades, baranes de balcons de ferro forjat, grans portals de pedra, portes de fustes nobles i rajoles decorades en els sotabalcons.

Edifici d’estil neoclàssic del S. XVI, d’una sola nau de creu llatina, cal destacar el retaule barroc, l’impressionant orgue i la capella dels Dolors.

El monumental orgue, construït per Gaietà Estadella i Soler l’any 1927, va ser indultat de la seva crema i destrucció el 1937, per haver interpretat “La Internacional”, quan estaven a punt de cremar-lo. És l’orgue més gran i de major qualitat de Catalunya, tant pel seu nombre de tubs, com per la seva extensió del teclat.

A l’edifici annex hi ha el Museu Arxiu de Sta. Maria.

La basílica de Santa Maria de Mataró, acull en un racó del seu interior (a la banda dreta del creuer de la basílica) La capella dels Dolors – 1698 -, és una joia pictòrica, i segurament la millor obra del pintor Antoni Viladomat i Manalt, del barroc religiós català. De gran valor artístic, cultural i patrimonial, per la seva antiguitat, de 300 anys d’història, i estat de conservació.

Obra que va realitzar entre el 1722 i el 1737. Segurament no hi ha cap altre conjunt patrimonial d’aquest abast tan ben conservat, en tan pocs metres quadrats i en un entorn del tot desconegut. Degut aquest entorn i situació ignorada o amagada de la capella, s’ha conservat dels espolis, guerres i altres desastres.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Viladomat_i_Manalt

Es diu que és la “Capilla Sixtina” del barroc català. S’ha de destacar els frescos, els olis,  elements escultòrics i les sis grans teles que representen el “Via Crucis”. De gran interès artístic i cultural,  la sagristia, la cripta, el balcó, el camerino i la joia de la corona: la Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors, situada en la planta pis a sobre de la sagristia, cambra de planta octogonal coberta completament per pintures dels apòstols i evangelistes.

Casa Graupera: fàbrica – 1895 – de galetes, torrons i neules. Avui en dia, també, ho fan manualment de forma artesanal i durant tot l’any.

Trobarem neules de la seva famosa recepta medieval del 1267, i la del seu  besavi fundador Vicents Graupera i Plana.

Casa Sisternes: una de les primeres obres de Puig i Cadafalch -1893 – façana d’estucats, totxo d’obra vista, rajoles i ferro forjat.

Ens dirigim cap al carrer de la Riera on trobem l’antiga Presó.

No tot són “flors i violes”. La Presó ara és un bell edifici, però s’hi amaguen crims impunes i episodis aterridors. El poder de la ment sobre la ment, la pena de mort, la tortura, la repressió i l’època franquista.

És una construcció de rellevància històrica d’arquitectura penitenciària. Obra de l’arquitecte Elies Rogent i Amat, de l’any 1851. Entra en funcionament l’any 1863. És la primera construcció d’aquest tipus de l’estat espanyol, exemple del model panòptic. Segueix el model del filòsof i jurista britànic Jeremy Bentham (1748-1832), figura clau de la teorització de la reforma penitenciària del S. XIX.

També és l’arquitecte de la Universitat de Barcelona i de la reconstrucció i restauració del Monestir de Ripoll.

És un edifici fortificat. Construït de manera que tota la seva part interior és visible des d’un mateix lloc, facilitant el control del pres sigui on sigui. Dona origen al concepte de la dictadura de la mirada, instrument de control i de subordinació del pres.

Aquest model penitenciari s’aplicarà, en part,  a la presó de la Model de Barcelona l’any 1904.

Considerat un dels edificis de més valor patrimonial de la ciutat, la importància i significació de la presó rau més enllà del seu model arquitectònic, és subjecte i testimoni dels batecs convulsius dels segles XIX i XX a Catalunya.

De planta semicircular, planta baixa i pis. La zona rectangular, eren les dependències administratives i la zona semicircular, eren el patí i les cel.les.

Era una presó mixta. A la planta baixa les cel·les de les dones estaven connectades amb el safareig, l’escola i el dormitori dels seus fills, els quals podien romandre a la presó mentre eren petits.

La darrera execució pública, en uns terrenys propers a la presó, on s’aixeca el patíbul, va ser l’any 1896. L’executada és Rosa Boix, acusada d’haver assassinat el seu marit.

Hem de tenir en compte que entre el 1936 i el 1939 a la ciutat de Mataró hi va haver al voltant d’unes quaranta víctimes de la repressió republicana. Principalment eclesiàstics, industrials, militars i grups de falangistes.

Hi ha una placa que diu: “Estas casas son unos manantiales de infección, un lugar de podredumbre, sepulcro de vivos, morada de horror y triste descanso en el camino del sepuplicio”.

                                                  J Tuñí l. Boet, 1832

El final de la guerra civil, després del cop d’estat, s’aplica la legislació repressiva franquista amb càstigs exemplars a tots aquells que haguessin defensat la legitimitat republicana  i a tots aquells que mostressin oposició o no adhesió al nou règim. Moltíssimes víctimes són acusades i condemnades a llargues penes de presó i a judicis sumaríssims en consells de guerra.

Durant aquesta època, els presos declarats perillosos pel nou règim eren traslladats a les presons de Barcelona, per a resoldre les sentències exemplars.

Va deixar de ser presó l’any 1967. El 2001 la Generalitat la declara “Bé Cultural d’Interès Nacional”. Des de l’any 2014 ha sigut un espai d’exposicions, de celebracions i activitats col·lectives. L’any 2019 s’efectuen obres de rehabilitació i d’adequació, perquè l’any 2022 esdevé la seu d’Art Contemporani de Mataró on s’efectuen visites guiades, amb itineraris que és dedicat al record d’esdeveniments concrets, representacions de commemoracions i simplement fer memòria històrica d’aquells actes que varen canviar el curs i el sentit col.lectiu d’un poble.

“D’aquí per què és important que un poble conservi la seva memòria -. Per què, dels nostres comportaments, valors i actituds…….”

—————————————————————

Finalment, passarem per davant de la Casa Coll i Regàs, que no podrem visitar. Sols es pot fer visites concertades, de llarga durada, els dissabtes i diumenges. És visita a part obligada.

És l’obra modernista més representativa i emblemàtica que projecta Josep Puig i Cadafalch. L’any 1897, rep l’encàrrec de l’empresari tèxtil mataroní Joaquim Coll i Regàs.

L’edifici és una mostra de com es combinen diversos estils arquitectònics amb materials de construcció, com l’esgrafiat, de rajoles vidrades, d’escultures, finestres i balcons ornamentals, i ferro forjat. Actualment, és propietat de la Fundació Iluro – Obra declarada  Bé Cultural d’Interès Nacional.

Sorpresos per un objecte no identificat al carrer d’Argentona, 55 de Mataró.

—————————————————————————————–

El context històric modernista s’ha d’explicar dins l’etapa de la revolució industrial, de la transformació urbanística, dels grans fluxos de mobilització i de migració proletària massives a zones industrials. Un gran canvi de creixement social, industrial, de distribució comercial, de producció en massa i d’avanços tecnològics. Un període que va des d’inicis de l’any 1880 fins al començament de la Gran Guerra.

Es veu representat a tot arreu: edificis, fàbriques, grans magatzems, teatres, monuments, estacions de tren, salons, hotels, exposicions, habitatges….., tant d’àmbit privat com públic.

L’estètica i la idea modernista, va créixer exponencialment en la publicitat per augmentar les necessitats i el consum. Principalment associada al luxe, a les classes adinerades i a la creixent burgesia. D’inspiració i referència explícita a la natura. Sense oblidar el paper molt significatiu de la dona, que finals del S. XIX aconsegueix certa independència. La seva influència en la publicitat, el disseny de roba, l’espectacle, la cosmètica i certs productes alimentaris, i per descomptat en el món de l’art i de l’espectacle és del tot decisiva.

Frase referent al modernisme:

“No tinguis res a casa teva que no sigui útil o que no creguis que és bonic.”

I ara a dinar !!!!!

—————————————————————————–

Ens va fer de guia i amfitrió, a tots els membres del grup, el nostre company, veí i ciutadà de la Vila, Josep Rabat, membre del grup i del bloc, “Gaudir la Cultura”.

Moltes de les notes i de l’escrit/resum que publico, són extractes, resums i comentaris del  guia local que ens va acompanyar en quasi tota la ruta, i de la guia oficial de la basílica, així com altres comentaris i anècdotes del nostre amfitrió…

He compartit fotografies de les companyes Pilar i Montse, i del company Ernest. La visita es va efectuar el passat dia 20 d’abril.

Gràcies.



Categories
Viatges i itineraris

La Fàbrica – Celrà

En el marge esquerre del ferrocarril, direcció Girona, i al costat de l’estació de tren de Celrà, el desembre de l’any 1902, neix i s’instal.la la societat mercantil col.lectiva Brillas i Pagans, que es dedicà a la producció, elaboració i venda de l’àcid tànnic – (per la utilització de la indústria mèdica, pel tractament de l’aigua, desoxidació en la metal.lúrgia i principalment per adobar pells i per la tintura del cuir).

Estació de tren i porta principal del recinte.

La fàbrica es va ubicar en aquest entorn, pel fet que abundaven àmplies zones forestals, d’alzines, castanyers i pins, molt riques amb continguts de tànnics, que asseguraven l’aprovisionament de les matèries primeres, dels boscos propers.

Durant la I G.M. incrementa les seves comandes d’extractes tànnics i d’altres productes químics, formant la societat “Extractos Curtientes y Productos Químicos S.A.”, ampliant les seves instal.lacions.

S’encarrega l’obra, l’any 1915, a l’arquitecte Isidre Bosch i Batallé, influenciat per l’estil modernista de l’època, aplicada a l’arquitectura industrial.

Va tenir més de tres-cents treballadors, fins a mitjans dels anys cinquanta. A causa d’una forta competència, es va veure obligada a efectuar el seu tancament l’any 1971.

A principis dels anys vuitanta, a causa de l’abandonament, tot el recinte, s’anaven degradant i amenaçava ruïna. Amb el consegüent deteriorament, trencament de teules, vidres, enderroc de parets, humitats i altres actes vandàlics, i per això varen ser cedits a l’Ajuntament, amb l’objectiu d’efectuar les reformes i rehabilitacions adients i dedicar.ho a equipaments públics.

El reconeixement històric i arquitectònic de tot el conjunt, ha donat lloc a la seva recuperació, com a símbol de la ciutat i de la importància arquitectònica que representa.

Avui en dia, en un dels seus principals edificis – antigues oficines i laboratori -, l’any 1987, s’instal.là la Casa de la Vila.

On anys enrere hi havia les calderes i els forns està ubicat el Centre Cívic. Just al costat hi ha una de les espectaculars xemeneies, amb una alçada de 22,90 metres.

Al mig mateix del carrer, enfront de l’entrada principal del recinte, trobem l’altra xemeneia, de 37,35 metres d’alçada que pertanyia al taller de forja, avui enderrocat. Totes dues xemeneies són de forma circular. La primera amb anelles en tot el seu traçat. La més alta sols està anellada a la base i a la part superior.

L’actual Centre Cultural, edifici de quatre pisos, eren on estaven els molins i les antigues sales de trituració i de vaporització.

Tots els edificis són de totxanes massisses vermelles, de rajoles vidriades, d’àmplies finestres en les plantes baixes per aprofitar la llum natural, amb elements ornamentals en moltes de les façanes. Amb dues impressionants xemeneies i pinacles que coronen els diferents edificis.

Els sostres i cobertes dels terrats són planes i envoltades d’unes petites baranes d’obra.

Tot el recinte estava emmurallat amb totxanes d’obra vista.

En la sala principal, avui, hi ha el bar i restaurant, al costat la sala del centre de memòria, amb fotografies i textos explicatius de la història de Can Pagans. Sala que m’ha servit, per extreure molta part de la documentació d’aquest treball.

La sala de màquines, actualment, és l’Escola Municipal de Dansa. Al costat hi ha un estret passadís i la biblioteca, antiga sala d’extractes. Davant existia el refrigerador, avui desaparegut.

Tots els edificis estaven interrelacionats mitjançant sistemes de corretges, vagonetes, cintes, politges, engranatges i d’una extensa xarxa de canonades que conduïen l’extracte d’unes dependències a unes altres. Per tot aquest engranatge, els edificis estaven molt propers els uns amb els altres.

Els edificis són d’una gran riquesa estilista modernista, que varen marcar una època molt expansiva, rica i esplendorosa.

Situats a la plaça, a l’esquerra hi ha l’estació del tren. A l’altre costat, a la dreta dels edificis principals travessant els patis, estaven els magatzems, on s’emmagatzemaven els sacs de llenya i les matèries primeres. Des de l’any 1985, han instal.lat les piscines municipals. Dintre del recinte, situats en un extrem apartat, hi havia uns petits xalets, que foren les residències d’alguns dels directius de la fàbrica.

A part de l’activitat industrial, la ubicació de la fàbrica va suposar noves necessitats professionals i laborals, a altres comunitats i poblacions de l’entorn. L’explotació dels boscos, l’expansió de l’agricultura i el transport de les matèries, va dinamitzar l’activitat econòmica de tot el territori. Així com la creació d’associacions culturals i recreatives, com la construcció de l’Ateneu, l’Orfeó Popular, la Cooperativa, els sindicats i el creixement d’habitatges.

La fàbrica estava estratègicament molt ben situada, al costat de la carretera de Girona amb accés directe al port de Palamós, i del ferrocarril, Barcelona – Portbou.

——————————————————————-

Natura i patrimoni: Entre els municipis de Celrà i de Juià, hi trobem antics camins, forns de calç, terres fangoses, terres blanques i vermelles, argiles, pissarres, pedreres, fonts, rajoleries, ….. testimonis on l’home aprofitava els recursos naturals del massís de les Gavarres.

Sense oblidar que estem molt a prop de la comarca del Baix Empordà, terra de ceramistes i d’importants tallers artesanals i centres industrials dedicats a la ceràmica.

——————————————————————————————–

Camp d’aviació de Celrà:

Està situat en uns camps de conreu de plantes ornamentals, entre els municipis de Celrà i Bordils. Hi ha marcat un itinerari, on seguir i poder observar diversos vestigis, de la guerra civil: el polvorí, un búnquer, una garita de vigilància, i set refugis dos d’ells visitables.

Va ser operatiu, des de principis de l’any 1937 fins al febrer de l’any 1939, com a camp i base militar amb funció de vigilància de la costa gironina i dels atacs de l’aviació italiana en bases a l’illa de Mallorca.

Més tard va arribar a ser la principal base a Catalunya dels bombarders “Katiuska”, per anar a bombardejar el front d’Aragó, durant la cruel batalla de l’Ebre.

Va ser objectiu militar pel qual va patir fins a un total de deu bombardejos per part del bàndol rebel feixista.

Dins del centre industrial modernista – Centre Cultural la Fàbrica de Celrà -, hi ha un petit espai museístic dedicat a l’antic camp d’aviació republicà.

Categories
Establiments singulars Viatges i itineraris

Aromes de Badalona

“Anís del mono” i “Decumanus”

A finals del S. XIX, fa 153 anys, la família Bosch, comença la història de l’elaboració del “Anisado Refinado”. Els germans Josep i Vicenç Bosch, iniciant una història plena d’anècdotes i inspiracions amb una forta visió de futur – avui en diem “màrqueting”- on van  aconseguir moltíssims reconeixements i premis apreciats en mig món.

Fills de botiguers i comerciants d’aiguardents a granel, cafès, sucres, xocolates i d’altres productes d’ultramar, situats a l’antic centre de Badalona, fabriquen una producció limitada d’aquest aiguardent, per al consum d’alguns treballadors que duien a terme tasques al port de Barcelona.

Als voltants de l’any 1830, s’inicia de la revolució industrial a Catalunya.

L’any 1837, a l’illa de Cuba, s’inaugura la primera línia de tren d’Espanya,  i sèptima del món, “L’Habana – Güines”, i el mataroní Miquel Biada i Bunyol, observa els avantatges d’aquest transport, i afirma i decideix que tornarà a la seva ciutat natal per promoure la construcció d’un ferrocarril.

Tren de l’Habana – 1837

El primer ferrocarril de la península, Mataró – Barcelona, es crea entre els anys 1841 i 1843, finalment s’inaugura el 28 d’octubre de 1848, amb el nom de: “Compañía del Camino De Hierro de Barcelona a Mataró”. Malauradament, Miquel Biada mort uns mesos abans, víctima d’una pneumònia.

Tren Mataró – Barcelona 1848

A causa del col.lapse i creixement de la indústria a Barcelona, cal ampliar i sortir a la rodalia. L’any 1850 es comença a crear la zona industrial de Badalona, és llavors quan els germans Josep i Vicenç – 1865 – amplien el negoci familiar, aprofiten la línia de ferrocarril i l’expansió industrial.

L’any 1870, fundant la fàbrica. Entre els anys 1880 i 1892 es construeix l’edifici actual d’estil modernista. Avui, situada al C/ Eduard Maristany, 115, amb la façana posterior de cara al passeig marítim, al costat del Pont del Petroli on el juliol de l’any 2012, es va inaugurar la famosa estàtua, emblema icònica i símbol de la marca i de la ciutat de Badalona.

Vicenç va opositar i guanyar la plaça de notari, tot i que mai va exercir com a tal, però els coneixements d’advocacia li van servir per actuar en temes legals i econòmics, per unir-se al negoci del seu germà, dedicant-se a la innovació, llançament i fundació de l’empresa de licors i aiguardent “José Bosch i hermano”, fins que amb la defunció prematura del Josep, el 1897, es converteix amb l’únic impulsor i mecenes de l’important creixement de l’empresa, aconseguint el producte “Anisado Refinado Vicente Bosch”, nom actual del conegut i popular “Anís del Mono”.

Sala de destil.lació

Elaboració i procés de fabricació:  

Sala de neteja, de purificació i mescla del gra: matafaluga 70%, i la resta regalèssia, badiana xinesa (anís estrellat xinès), més altres herbes aromàtiques, fan la infusió a altes temperatures. Una vegada efectuada la mescla, amb les proporcions adients, s’inicia el procés de destil-lació, en la sala dels alambins i serpentins – són els originals des de fa 153 anys – per obtenir l’oli i l’essència destil-lada més la fórmula magistral s’aconsegueix l’autèntic sabor de l’“Anís del Mono”.

La sala de destil·lació, el dia d’avui amb les seves instal·lacions molt ben conservades, encara elabora artesanalment l’anís seguint el mateix mètode original.

Una sola gota de l’oli producte de l’essència de la infusió destil·lada és igual a una ampolla de producció.

Les sales de la neteja i purificació del gra i les herbes de la matafaluga, juntament amb la sala de destil-lació, són les dues úniques sales que restant en funcionament.

Sales actuals en desús:

  • La sala del xarop, el  sucre i l’aigua calenta que es mescla amb turbines per fer la dissolució adient.

Anís dolç: uns 200 grms. de sucre per litre, aprox. 35º d’alcohol. Etiqueta roja

Anís sec: 20 grms. de sucre per litre, aprox. 42º d’alcohol. Etiqueta verda

  • La sala del dipòsit i fermentació de l’alcohol, per produir la barreja.
  • La sala del filtratge, per fer transparent l’anís, i la sala d’embotellament.

L’estiu de l’any 2021, va ser últim que es va fer tot el procés complet fins a l’embotellament. L’empresa en passa de tenir dos-cents cinquanta treballadors a sols tres que actualment resten en plantilla.

Sols es du a terme amb tot el procés de fabricació l’elaboració dels productes: Aromes de Montserrat, Crema Catalana, Ratafia, i esporàdicament alguna crema de petita producció.

La Botella:

La primera botella era totalment llisa. Les formes romboidals, que avui en dia encara és el gran èxit de la marca, és la inspiració d’una còpia similar amb algunes variacions i remodelacions d’un petit envàs de perfum francès, que Vicenç Bosch va comprar a la plaça Vendòme de París i regalar a la seva esposa.

Li va sorgir la idea, que donar pas a la forma de l’envàs actual. Després de sol-licitar permís al perfumista francès i pagar-li els drets corresponents.

Registra la patent l’any 1902, per comercialitzar el licor.

La seva forma adiamantada, també, ha sigut instrument musical, per animar moltes de les festes nadalenques.

L’etiqueta i el perque del nom:

També de forma romboidal, amb la imatge del “mono”.

Existeixen dues teories de l’origen d´aquesta figura .

Primer supòsit:

Es basa en l’origen de les espècies de Charles Darwin: L’home és descendent d’una espècie de simi.

El “mono” humanoide, meitat “mono” meitat home.

Es diu que la cara del “mono” és el rostre de la cara del famós biòleg anglès.

En el pergamí de la mà dreta del simi es pot llegir: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”.

Segon supòsit:

En aquella època la burgesia catalana, mostrava el seu poder en tenir objectes, plantes o animals exòtics portats de terres llunyanes.

Es diu que el Sr. Vicenç va encarregar que li portessin uns simis de la selva. Un dels quals va anar a parar a la fàbrica. El tenien engabiat i exposat dintre del recinte per impulsar la seva imatge. Així la gent podien visitar-lo i a la vegada li feien propaganda. De fet, la gent quant volia visitar l’animal exòtic, deien: amen a veure el ”mono” a la casa de l’anís, o anem a “visitar la fàbrica del mono”. D’aquí sorgeix el món de la marca: “Anís del Mono”.

De resultes del gran èxit de les visites, es va encarregar a un dibuixant el fenomen de crear un humanoide que sostenia amb la mà la botella d’anís.

El dibuix arribar a la fama, guanyant diversos premis i concursos. L’any 1913 a la famosa Puerta del Sol, de Madrid, es va convertir en el primer anunci lluminós publicitari, i mesos més tard un altre a la Plaça de Catalunya.

Vicenç Bosch va ser un pioner i innovador de les campanyes i cartells publicitaris, un avançat en el seu temps.

En els cartells hi figuren dones molt elegants i de cert nivell social. L’alcohol era un producte, sols, destinat als homes, a la noblesa i a la reialesa. Amb aquests cartells, va forçar el seu consum a l’entorn femení.

En l’etiqueta podem observar una falta d’ortografia, de la que se’n va fer promoció. Mai s’ha vogut corregir, sent un símbol, marcat de tradició i d’identitat: “Destillacion especial”.

A l’etiqueta adiamantada, tampoc no figura enlloc la paraula “Anís del Mono”.

Anys més tard, a la part superior i sota del coll de la botella es va posar el nom comercial de la marca.

Ha servit d’inspiració als pintors Ramon Casas i a Pablo Picasso.

Des dels anys 1906 – 1909, la fàbrica emblemàtica encara conserva un molt bo i apreciat valor artístic i patrimonial.

La sala d’arxiu, el despatx de gerència, el taulell de l’entrada, la caseta o estança del guarda, amb el seu corresponent mobiliari de fusta, tots ells dissenyats per l’arquitecte de l’època modernista tardana Joan Amigó i Barriga, amic íntim de la família, s’ha convertit en la peça museística, de l’empresa.

Tota una exposició de cada una de les diferents botelles que s’han fabricat, i de tots els arxivadors típics de comandes, factures i albarans.

L’Anís del Mono ha obtingut moltíssims premis, condecoracions, medalles, diplomes, certificats de qualitat i monedes commemoratives dels diferents premis aconseguits. Empresa guardonada amb innumerables fires, esdeveniments i exposicions.

La beguda dels germans Bosch arribà a ser líder mundial.

També és podem admirar altres detalls modernistes, com els vitralls de la façana principal, entrada de la sala de destil.lació, marquesines, mobiliari, l’habitatge del guarda, i el rètol de ferro forjat amb el nom de l’empresa a l’entrada del recinte.

Durant les nits d’estiu s’organitzen activitats musicals i petits concerts, oferint una petita degustació.

El disseny de la seva peculiar i característica botella adiamantada, la seva famosa etiqueta, amb la imatge del simi, ha sigut tot un èxit sense precedents i totalment vigents actualment.

Poques marques i imatges han perdurat tant en el temps.

La fàbrica és patrimoni local

Des de l’any 1970 és propietat d’Osborne al Puerto de Santa Maria.

Des de fa dos anys a Badalona, sols es fa el procés de mescla de les herbes  i la destil.lació, la resta de la producció s’elabora a la província de Cádiz.

——————————————————————————————–

Decumanus – Baetulo

Després de visitar la fàbrica, seguidament, aprofitem el dia i l’estada a la ciutat, ens dirigim a través del carrer del Mar, principal artèria comercial i zona de vianants, fins a la plaça de l’Ajuntament.

Travessem la Via Augusta, i arribem al Museu de Badalona.

Baetulo, important patrimoni històric de la ciutat de Badalona.

Joia impressionant de les restes de l’antiga ciutat romana.

Ciutat fundada pels romans durant la primera meitat del segle I a.C. En una zona molt propera al mar, i amb moltes possibilitats agrícoles, situada en un petit turó, i emmurallada. A la part alta hi havia cases benestants i a la baixa, que és la que es visita. Situada molt a prop de la Via Augusta i del fòrum, que constituïa el centre, on hi havia les termes, els habitatges i nombroses botigues.

Gaudirem d’una expléndida visita, traslladant.nos a través dels seus carres. Una mostra del seu sistema urbanístic – Decumanus  & Cardo – i dels diferents edificis públics i privats.

Tipus d’arquitectures, parterres, subsols, edificis, habitatges, el domes i l’atri, les termes públiques – (un dels edificis més importants del món romà, on tothom tenia accés- rics i pobres, joves i vells, homes i dones, persones lliures, lliberts i eslaus – això sí, en diferents dies i horaris) -, vestuaris, patis, jardins, palestres, gimnasos.

Esbrinarem els diferents  tipus i formes de vida, d’oficis, tendes, tallers, saunes, banys, latrines, claveguerams i col.lectors. Altres restes arqueològiques, mosaics, àmfores, eines, rodes, restes de les muralles i del fòrum. El cultiu, la producció i l’exportació de vins i d’olis.

La joia de la corona: “La Venus”, deessa de la bellesa, de l’amor i de la fecunditat. Figura lleugerament flexionada, i en la part posterior de la seva espatlla s’endevinen dos flocs de cabell de la seva cabellera.

Tot això ens permetrà descobrir com vivien els “baetulonenses”.

 És visita obligada……