Descobreix Holanda, en Català, es pot fer i a més a més molt ben fet. Des d’aquest enllaç podreu anar a la pàgina d’una colla de guies oficials catalans residents als Paisos Baixos, a partir d’ara ho hem de dir així, que us facilitaran la comprensió d’aquest país, la tenacitat del qual els ha fet guanyar un nivell de vida, cultural també, i tant, envejable, i que la Vanessa, en el meu cas, no va parar d’explicar, encara més quan jo li feia, sovint, un tercer grau.
Aquest viatge ha estat organitzat pels Amics del MNAC, per poder veure una de les exposicions més magnífiques al Rijksmuseum d’Amsterdam, la de l’obra de Vermeer, quasi completa, que ha exhaurit les entrades des de fa setmanes.
Uns dies més que aprofitats fent un tour artístic i cultural amb un grup de gent interessada i curiosa, impagable.
Sussex Gardens / London street, in Aaraya Hotel London, near Paddington station.
Paddington subway station / Underground.
Portobello Road Market, situat en el barri de Notting Hill. Mercat ambulant de mobles, articles i tota mena d’antiguitats, d’uns tres Kms. de llarg. Tendes i paradetes que envaeixen tot el carrer. Comencem a l’estació de metro de Notting Hill Gate, finalitzant el recorregut a Ladbroke Grove.
Aquesta tarda vàrem contactar amb un guia Free Tour.
Piccadilly Circus. (Piccadilly Circus Station-public subway-underground) Circus es refereix l’espai circular, que comunica Regent Street (carrer conegut per Portugal Street, en el 1692 en honor a Catalina De Portugal, esposa del rei Carles I d’Anglaterra), Piccadilly Street, Shaftesbury Avenue, Haymarket i el centre de Theatreland (centre i principal districte dels teatres a Londres), Coventry St., Regent St. Saint James’s, i a l’oest amb el St. James Park.
La línia de metro de Piccadilly Circus fou oberta el 1906. Molt pròxim al Soho, centre del món homosexual, lloc de prostitució i de trobades informals. El Soho va ser el “toursexual”, el Chinatown de la ciutat.
Església de St. James’s Piccadilly, dissenyada per Sir Christopher Wren. Jermyn St., zona de tendes exclusives per a homes, amb els seus clubs socials, “typical english club”, que encara avui en dia, continuant-se’n per classes d’“all-standing” – “only for men”.
Seguim per Duke of York St., per St. James’s Square fins a arribar a St. James’s Palace, palau reial d’estil Tudor i de maons vermells.
Arribem a l’avinguda The Mall. Al final visualitzem el Victoria Memorial i el palau de Buckingham, però abans passem per al Clarence House, residència real, que juntament amb el palau de St. James’s comparteixen els jardins. Aquesta última va ser la residència de la reina mare durant cinquanta anys i l’actual de Carles III i la seva esposa. Que tot i haver-se coronat rei, no l’ha canviada per al Buckingham Palace. De tota manera ha fet construir un passadís subterrani per conectar-se amb el palau.
Durant tot el recorregut pels jardins del palau, podem observar molts esquirols, que sense cap mena de vergonya s’apropen descaradament a la gent que passa pel parc.
Continuem per The Mall i creuem el St. James’s Park, passant per dues plaques que recorden a la mai oblidada princesa Diana de Gal.les. Arribem a través de Great George Street al Parlament Square Garden, sense passar per alt a Sir Wiston Churchill Statue, al centre de la plaça.
De fons observem l’impressionant Big Ben totalment restaurat; situat al Palace of Westminster-“the house of Parliament”. Aquest acull les dues càmeres del parlament del Reina Unit i l’Abadia gòtica, lloc de coronacions reials.
Seguim per Parliament St. fins a l’Imperial War Rooms Museums, on es troba el cabinet o quarter general de Churchill durant la II GM, situat en King Charles St.
Davant mateix hi ha un edifici amb senyeres d’Escòcia i l’Estelada. Continuem fins al següent carrer i la famosa residència del primer ministre, 10 Downing St.
Arribem a Trafalgar Square, amb l’espectacular columna al centre de la plaça, on ressalta la figura del vicealmirall Horacio Nelson. Lloc on es commemora la batalla de Trafalgar, una de les més rellevants victòries de l’armada britànica, en guanyar a la flota francoespanyola (25/10/1805).
El significat de la batalla i la mort de l’inoblidable heroi nacional, han fet que la seva memòria i el seu llegat sigui avui en dia molt influent. Pafrasejant el vicealmirall: “Anglaterra espera que tot home complirà amb el seu deure – England expects that every man will do this duty”- en la que el guia amb la boca petita, ens va relatar part de la derrota espanyola.
L’endemà, visitem el conegut Camden Twon Market, ple de carrerons, amb tendes de moda i botigues vintage, d’extravagàncies, d’excèntriques, grotesques i insòlites curiositats, d’antiguitats de tota mena i gustos. Infinitat de llocs per a menjar qualsevol i rar comestible “culinari”. Refugi de la contracultura, a rebentar de “guiris”, adolescents i punks. La vida nocturna, també, està plena de música i de pubs tradicionals. Situat al voltant del Regent’s Canal, amb les seves petites rescloses.
Des d’aquí agafem l’underground fins a l’estació de Tower Hill, des d’on podem admirar grans gratacels, en mig de les cases típiques i antics edificis londinencs. Seguim fins a la Torre de Londres i al fons endevinem, sobre el riu Tàmesi, l’emblemàtic pont victorià amb les dues torres.
Antiga fortalesa i palau reial, del 1070 aproximadament. Es va edificar dintre de les antigues muralles romanes, va ser el castell que dominava Londres, mostrant el poder del rei. A partir del S XII, es convertí amb una presó infame on multitud de presoners varen ser decapitats. El 1536 va ser ajusticiada Anna Bolena, segona esposa d’Enric VIII.
El 1780 va tenir lloc l’última execució pública.
Sense oblidar la història dels “beefater”
D’aquí agafem el ferri fins al Big Ben, per visitar a l’altre costat del Tàmesi, el London Eye. Tornem a travessar el riu pel Pont de Waterloo, arribant al Covent Garden per veure l’ambient i prendre una Guinness en un dels pubs típics anglesos.
L’últim dia sortim de l’Aaraya Hotel London, passem per l’Oxford Square i ens endinsem al Hyde Park. És el més gran dels quatre parcs reials de Londres (140 Ha d’extensió); que junt amb el Kensington, Hyde Park Corner i el Green Park formen una cadena des del palau de Kensington fins al palau de Buckingham.
Creat per Enric VIII, el 1536, pertanyia a l’Abadia de Westminster, sent el vedat privat de caça del rei. L’any 1637 es va obrir al públic general. Abans de deixar el parc visitem el Speakers’ Corner, curiosa cantonada situada al nord-est del Hyde Park on els diumenges al matí, curiosos i excèntrics oradors fan els seus discursos de qualsevol tema. Aquest lloc es va fer famós durant la II GM, pel fet que era l’únic lloc on la gent podia defensar a Hitler o criticar a Churchill sense represàlies.
Speakers’ Corner, Hyde Park, London, 1995.
Abans de deixar Londres agafem el metro a la Marble Arch station, i després el tren a l’estació de Liverpool Street per agafar el Stansted Expressm, visitem la pintura exposada en un petit mur de la plaça….. obra que es coneix per “banksy”.
Àmbit territorial de l’Alt Pirineu i Aran, comarca de la Baixa Cerdanya. Situat a uns 1200 mts d’altitud, i a menys de 5 kms. de Martinet, és el poble més meridional i de menor altitud del municipi de Lles de Cerdanya, actualment hi resideixen uns 30 habitants. Pertany al municipi de Lles, és al darrer replà del contrafort que davalla de la Tossa Plana de Lles.
Restes de l’antic castell de Travesseres, S. XIII – XIV dels vescomtes cerdans que fou cedit als de Castelbó.
El seu patró és Sant Jaume, i celebra la seva festa major el quart cap de setmana del mes de juliol. Amb unes vistes panoràmiques immillorables de la Serra del Cadí i de la Tossa d’Alp, és un dels paratges més apreciats de tota la Cerdanya amb estampes de postal. El municipi de Lles de Cerdanya, engloba cinc petites poblacions: Músser, Arànser, Viliella, Travesseres i Lles.
Les seves cases, pallers, eres i cors de bestiar, estan totalment rehabilitades, conservant tot el seu encant i construcció típica pirinenca. La seva encisadora quietud, transmet una tranquil.litat que ens arrossega a una pau que ens fa gaudir, encara més, de tota la seva bellesa que envolta la majestuosa panoràmica visual.
Molt a prop del balneari de Senilles, d’aigües miner-medicinals, que ja es coneixia l’any 1030, amb 5 fonts que brollen aigües, alcalines, silicatades, sulfuroses i ferruginoses.
Durant la guerra civil va ser requisat i transformat com hospital.
Visita obligada al poble de Músser i el poble de Viliella, amb l’església de Sant Sebastià, registrada com a bé cultural d’interès local.
Església de Sant Jaume, originàriament era d’estil romànic, que ha sofert nombroses modificacions, i actualment és inapreciable. Edifici de formes simples, de planta rectangular i cobert per una volta apuntada. És de pedra irregular, les dovelles de la porta, d’ull de bou, i finestres de pedra escairada. El campanar de coberta piramidal i quatre obertures. La diferent alçada i l’arc presbiteral separen la nau de l’altar perquè no es pot parlar que tingui un absis com a tal. A llevant trobem el cor de fusta a sota del qual està la porta. Probablement, és un edifici del S. XVIII. Els tres contraforts a la paret de migdia garanteixen l’estabilitat de l’edifici, molt condicionada pel pendent del terreny.
En el Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva la talla policromada, d’un Crist en Majestat originari de Sant Jaume de Travesseres. És un Crist vestit amb túnica, està coronat, però per sota s’endevinen els cabells. Presenta els ulls oberts i barba molt poc treballada, realment pintada, la creu pot no ser l’original. És una obra tardana no anterior al S. XIII, encara que obeeix a una tradició més arcaica.
És punt de partida ideal per realitzar senderisme, excursions i altres innumerables rutes d’alta muntanya: Estanys de la Pera, Tossa Plana, Cap de Rec, Barraca dels Esparvers, refugi de Prat Miró, Meranges, Estany i refugi de Malniu, Pic Negre, La Rabassa, Vall de Madriu. Pistes d’esquí de fons d’Arànser (ermita de Sant Cosme) i de Lles, amb rutes de marxa nòrdica.
A l’altra banda del Segre, Parc Natural Cadí-Moixeró. Molt a prop, també, del parc Olímpic del Segre, i del Principat d’Andorra.
Ruta de la Vall de la Llosa, on trobem les restes del castell de la Llosa i l’antiga ruta, contrabandista, que començava a Encamp, arribant al refugi de Montmalús – Andorra -, passant per la Barraca dels Esparvers, seguin la vera del riu de la Llosa, fins a Viliella (ermita de Sant Marc).
Entorn de gran capteniment i bellesa.
Caminar pels seus carrers de pedra, et transporten a altres èpoques.
Al bell mig de la natura, desprèn autèntic ADN pirinenc.
La Baixa Cerdanya, conjuntament amb l’Alta Cerdanya, formen el conjunt històric del Comtat de Cerdanya, dividit a favor de França, a conseqüència del Tractat dels Pirineus de 1659. Històricament, per la seguretat que oferia la regió tan muntanyosa, en l’Alta Edat Mitjana, vara ser una comarca molt poblada, a partir del S. XIII, s’inicia el seu retrocés demogràfic. El límit septentrional, en ple Pirineu, és una autèntica barrera muntanyosa amb cims de més de 2000 mts. Al nord els relleus muntanyosos de la Tossa Plana i el Puigpedrós la separen d’Andorra.
La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.
Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·lesque es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.
Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibresextraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.
És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.
El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.
Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.
Iniciem la ruta a la plaça de l’Àngel, per dirijir.nos al carrer Baixada de la Llibretaria, antiga via romana on hi havia la “Porta Principale Sinestra”; travessant a dreta i esquerra les antigues muralles de la ciutat. Ens situem al Mont Tàber, part de l’antic nucli de la ciutat. En aquest espai hi havia una de les quatre portes de la ciutat. D’aquesta sortia la Via Augusta, que anava a parar a les poblacions del Vallès i del Maresme.
El 10 de març de 1908 “Alfonso XIII”, i el llavors president Antonio Maura varen iniciar les obres d’obertura de la Via Laietana. L’objectiu d’aquesta reforma va ser unir el mar i la muntanya i que l’Eixample arribes al mar. Molta gent, inclòs Gaudí, van protestar per aquest projecte.
Fa més de cent anys, el rei agafa un mall i amb un lleu cop de maluc, tira part d’una paret del núm. 77 del carrer Ample. Iniciant les obres de construcció – el nom li ve dels laietans, poblat ibèric anterior als romans que es va assentar a prop de Barcelona -, dividint en dos el barri antic de la Ciutat. Es van enderrocar 2.199 habitatges, diversos palaus medievals, van desaparèixer 85 carrers i un total de 10.000 veïns, se’n van veure afectats, sense res a canvi. A més es va unir el carrer de la Princesa amb el carrer Ferran, per tenir una “via militar”, recta i directa, des de Montjuïc a la Ciutadella.
Via Laietana 1910
Al carrer Princesa i carrers circumdants, podem trobar edificis singulars; plaques de carrers originals, amb senyals de direcció, d’entrada i sortida de carros i carruatges; carrers en voltes, edificis amb balcons sobresortits d’amunt del carrer per guanyar espai. Com el carrer de Voltes de Coromines (1850).
En el núm. 7 del carrer Princesa, hi ha la botiga Arquinesia, que originalment era una barreteria (1900-1920), després va ser una camiseria i actualment és una botiga de perfums naturals. Manté el mobiliari original fet d’una sola peça, des de fa cent vint anys. A l’interior d’una de les portes de fusta d’un armari, hi ha uns anuncis, de fa noranta anys, de com la gent s’oferia per a treballar.
En el núm. 11, El Rei de la Màgia, fundada l’any 1881. És la botiga de màgia més antiga del món, i té una placa al carrer.
Carrer dels Cotoners, on hi havia comerciants que exposaven els seus productes a la planta baixa i tenien l’habitatge en dalt de la botiga. Avui podem veure els artesans treballant en aquests espais.
Les “carasses”, evidencien un dels temes controvertits de la ciutat catalana. La vinculació històrica amb la prostitució, conegudes com a “casa de barrets”, es varen instal.lar a la ciutat durant la guerra dels Segadors 1640.
Són figures de pedra que representant el cap d’un dimoni o sàtirs, fèmines, meduses, o rostres pecaminosos. Són elements arquitectònics que destaquen a les cantonades dels edificis on hi havia els “bordells” del S. XVII, com les del carrer Vigatans i carrer dels Mirallers.
Carrer Barra de Ferro – tancaven el carrer amb una barra de ferro, que va costar, el 22 /9/1688, 32 lliures i 12 sous.
En el núm. 5, el MEAM – Museu Europeu d’Art Modern – és el primer museu dedicat exclusivament a l’exposició i promoció d’art figuratiu contemporània – Palau Gomis del S. XVIII.
Carrer Banys Vells: en el núm. 2 restaurant La Habana Vieja, en el núm. 4, botiga d’art africà, amb un dipòsit d’oli, que es pot veure a través del vidre que hi ha a terra. En el carrer Grunyí moltes portes del S. XIX.
En el carrer Basea, es pot apreciar com va quedar de trinxat el carrer per l’obertura de la Via Laietana.
Núm. 13 del carrer Mirallers, placa on va néixer Francesc Pi i Margall. Segon president del govern de la Primera República Espanyola.
Arribem a la basílica de Santa Maria del Mar, d’estil gòtic català pur, coneguda per la “Catedral de la Ribera” o la “Catedral del Mar”. La construcció va començar el 25 de març de 1329 i finalitzar l’any 1383, a càrrec dels descarregadors del moll anomenats “bastaixos”.
Durant el juliol del 36 – guerra civil – l’interior va ser destruïda i cremada totalment.
Mereix una visita a part
Carrer Sombrerers, 23: Botiga “casa Gispert” (casa emblemàtica que projecte la seva llum a les parets de la imponent basílica de la Catedral del Mar, on venen tota mena de productes colonials: cafè, cacau, safrà, i una amalgama de fruits secs torrats amb llenya. Activitat que han mantingut fins al dia d’avui. Molt amablement ens han deixat visitar, i que inclou la joia de la corona: un forn de l’any 1851, data de la fundació de la botiga i amb un taulell d’una sola peça de fusta de noguera; en un ambient de quietud i tranquil.litat que contrasta, amb el bullici de la Via Laietana.
No va parar la seva activitat ni durant la malaurada guerra civil….. Això sí, durant la pandèmia van tancar una setmana.
Sortim per la rere botiga al carrer St. Antoni dels Sombrerers, davant el Rte. Zafra. Ens dirigim al carrer de Montcada, i observem els detalls de sota els balcons, i fer al final de la ruta visita al Xampanyet.
Carrer de les Mosques – el carrer més estret de Barcelona – Passeig del Born: carrer de les Voltes dels Tamborets, carrer de la Volta d’en Bufanalla i carrer de la Volta d’en Dusai. Al final vegem “El Born Centre de Cultura i Memòria” .
El carrer Montcada, és testimoni d’una sèrie de palaus medievals, renaixentistes, inclús barrocs, que ens obren les seves portalades, per endinsar.nos dins de sumptuosos patis amb tot de pedres venerables.
On els comtes catalans, gratificar als nobles i mercaders del comerç marítim, amb terrenys perquè construïssin aquestes cases senyorials i palaus típics del gòtic català. Habitatges estructurats al voltant d’un pati central al qual s’accedeix, a través d’una escalinata a la planta noble. Aquest indret és la mostra del més ric, poderós i gloriós, del que va ser el més noble i principal carrer de la Barcelona medieval.
Poden admirar els conservats palaus Aguilar, Meca o Baró de Castellet, seu del museu Picasso; el palau Cervelló i el palau barroc Dalmases, on visitar esplèndides galeries d’art i museus.
Fossar de les Moreres, … on no s’enterra cap traïdor !!
Lloc de concentració i manifestació reivindicativa independentista de la nit del 10 de setembre.
1977
En el mur de Sta. Maria del Mar, davant de la torxa, que mai s’apaga, del Fossar, es pot endevinar el lloc on hi havia el pont que comunicava el Palau Reial amb la basílica.
Darrere de la font gòtica de Santa Maria, s’accedeix a l’insòlit carrer de les Caputxes. El nom prové dels tallers de confecció de caputxes.
Són característics els edificis que configuren un pas cobert sobre el carrer amb dobles arcades, els porxos sostinguts per columnes gòtiques octogonals i els balcons de ferro forjat amb rajoles. Aquestes senzilles construccions del segle XVIII són una bona mostra de com l’urbanisme es va desenvolupar a la ciutat. El creixement de Barcelona, limitat per muralles, va fer que s’hagués de construir de manera vertical i amb balcons que sobresurten a la façana.
La prolongació del carrer Pla de Palau rep el nom de Canvis Vells, en record de l’activitat dels canvis que s’hi feien a l’època medieval.
No podem passar per alt el restaurant del Passadís del Pep.
Carrer de l’Anisadeta, el més curt de Barcelona, amb 4 metres de longitud. Deu el seu nom a l’antic local on servien licor, que dona entrada al carrer Canvis Vells, i la plaça de la font de Santa Maria del Mar, que data de l’any 1403, cantonat carrer de l’Argenteria i carrer dels Abaixadors.
Carrer de les Trompetes, amb la botiga de cereals “El Flako”.
Carrer del Consolat del Mar, amb el monument encara no desballestat del tot – sols es va retirar l’estàtua, no el peu del monòlit, on diu: “gran naviero, senador vitalicio y primer marques de comillas”.
S’hi van deixar de posar “i gran esclavista”. La seva immensa fortuna va ser amb el negoci de negrer.
Josep M. Fradera -17 /03/2023, El País -, en el seu article de “La memòria, la ciutat i el país”, va escriure:
La ciutat no vol una plaça dedicada a algú que es va fer ric amb el tràfic d’esclaus. Però, així i tot, no s’ha d’oblidar que el negoci de comprar i vendre éssers humans sí que va ser una peça decisiva del complex colonial i de les relacions exteriors de l’economia espanyola…
…(i altre va dir) – “sintamos el orgullo por un pasado que ha trascendido nuestras fronteras”, com va afirmar Felip VI?.
Exaltar el passat no fa cap falta, pensar-hi sí que val la pena.
Edifici històric de la Llotja de Mar, amb l’Escola d’Arts i Oficis, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, i la Cambra de Comerç de Barcelona; també va ser seu de la Borsa de Barcelona.
Carrer dels Orgues, amb porxos, arcades i voltes, juntament amb el carrer Consolat del Mar, i la mencionada plaça del negrer Antonio López, des de l’any 1391 i durant mig segle es varen instal.lar els Encants – el que avui coneixem com a Fira de Bellcaire a la plaça de les Glòries Catalanes.
Seguim cap al carrer de les Panses on trobem altra carcassa que ens indica l’existència passada d’un bordell. Seguin de nou pel carrer dels Canvis Vells, fins a la plaça del Pla de Palau, on s’ubicava l’antic Palau Reial, que es va cremar totalment, i que es comunicava amb Santa Maria del Mar, per un pont que devia passar per avui carrer del Malcuinat, que peta al Fossar de les Moreres.
Passem per carrer del Rec, fins a arribar Al Born Centre de Cultura i Memòria (mereix una visita a part), on veiem els mástil de 1714 centímetres, que recorda l’any que la ciutat va caure sota la dominació de les tropes borbòniques.
Carrer de la Seca, antiga fàbrica de moneda i el Euskal Etxea Taberna, carrer dels Flassaders, amb l’Espai i la Fundació Joan Brossa, la plaça de Jaume Sabartés – amic i secretari de Pablo Picasso –obrir el museu seguim pel carrer Cremat Gran i xic i arribem al carrer de Montcada, carrer emblemàtic de palaus medievals amb els museus: Etnològic i de cultures del Món, museu Moco, el Palau Dalmases – antiga seu d’Òmnium Cultural -, i el museu Picasso, on Porcioles va acceptar obrir el museu al Palau Aguilar, núm. 15 del carrer de Montcada l’any 1963, però amb la condició que no es digués Picasso, a causa de les diferències polítiques existents entre el pintor i el règim franquista. Es va obrir amb el nom de Col.lecció Sabartés. Avui ocupa un espai de cinc grans centres i palaus al carrer de Montcada i voltants, amb més de 10.500 metres quadrats.
Finalitzem l’itinerari amb una copa de cava a el Xampanyet.
He segit la guia del treball fet per:
Isabel Angel
Montse Angel
Mª Jose López
Joan Carles Segarra
Marila Pérez
També ha col.laborat amb les fotografies el company Toni Gascón
Amb retocs, comentaris, correccions, fotografies i apunts de la meva “collita”.
View of the city from Park Guell in Barcelona, Spain with moving clouds.
Agafem el bus barri 116 a plaça Lesseps, districte de Gràcia, fins a arribar carrer d’Arnold Schönberg, al cap de munt del carrer Verdi on començarem l’itinerari fins a arribar al carrer d’Escorial. En ple barri de la Salut, entre el Carmel i la Rovira
A la segona meitat del S. XIX, en un entorn rural, es construeix la capella de la Mare de Déu de la Salut (1864), d’aquí el nom del barri. Encara que jo diria més, per referir-me al nom del barri: s’ha de tenir molt bones cames i “salut” per a moure’s i o accedir pel seu interior.
Comencem l’itinerari:
Baixada de Briz , 20-22. Can Sellent. Casa construïda el 1926 per l’arquitecte Salvador Valeri i Pupurull, per a ús personal, en la que va residir el compositor Arnold Schönberg, des de l’octubre de 1931 fins al juliol de 1932.
A la façana del carrer hi ha una placa commemorativa de la seva estada i les composicions musicals que hi va crear.
Núm. 319: Casa construïda el 1915, habitatge particular de l’actor Fermí Reixach i García. Actualment, hi viu la família del seu fill, que molt amablement, una jove molt simpàtica, ens va obrir les portes de casa seva, per poder admirar l’espai interior i la seva original decoració.
Núm. 268 i 270: Cases que, en les parets dels seus accessos, conserven una part del trencadís modernista.
Núm. 266: Casa amb un escut de les 4 barres (tapat durant el franquisme).
Al capdamunt de la Baixada de la Glòria hi ha un mirador esplèndid davant d’un carrer sense sortida.
Continuem per l’Adv. Del Coll del Portell fins al Mirador de Consol Casals i Genover (activista).
En aquest indret es troba una de les entrades al Parc Güell i es pot veure la part de darrere de La Miranda, seu d’una associació cultural i comunitària del barri de la Salut.
Passem pel Pas del Coll del Portell, i ens adonem del fort pendent i de la quantitat d’escales i de bones cames que hem de tenir per accedir a la Casa Vilaró, si hi pugem a peu.
En el núm. 67, Casa Vilaró, primera obra del moviment racionalista – 1929 – o coneguda com a Casa del Vaixell. El seu arquitecte fou Sixte Illescas i Mirosa. Membre del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània).
Avui destinada a casa de lloguer de turisme de luxe.
Placeta de Montserrat Riera Moreno (mestra) Pedagoga vinculada a l’escola Heidi (avui Turó del Caragol) del barri de la Salut,
En el núm. 50, casa ocupada que té el sostre pintat de manera reivindicativa, amb el lema «Okupa y resiste».
Rambla de Mercedes núm. 3, edifici amb escales del tipus modernista, que era propietat d’una família Suïssa que després de la Guerra Civil es va intentar fer un Hotel i va quedar sense finalitzar.
El nom del carrer és definit per què, Mª de las Mercedes Güell i López era la filla gran d’Eusebi Güell i Bacigalupe (comte de Güell) i germana de Joan Antoni Güell i López (marquès de Comillas). També li dona nom al passatge i al carrer, que estan a tocar.
A l’Avd. Santuari de Sant Josep de la Muntanya, hi ha una altra porta d’entrada al Parc Güell, d’on es pot observar restes d’orificis, a la paret muntanya, que eren l’entrada de dues portes, actualment tapiades, d’un antic refugi de la guerra civil.
Carrer Olot: Des del més alt del carrer Olot, es pot veure l’entrada principal al Parc Güell – Parc Güell, conjunt arquitectònic que mereix una visita especial a part.
Anomenada tan sols com a “La Casa”. Estava previst que fos la caserna de la guàrdia civil, per protegir els 60/80 xalets que s’havien de construir en l’interior del Parc Güell i que tan sols se’n van construir dos – (la de l’Eusebi Güell i la del Dr. Martí Trias – els hereus són els únics que poden accedir amb cotxe dins del recinte. El 1906 el mateix Antoni Gaudí hi va tenir la seva residència).
La “Kasa de la Muntanya” de caserna a icona okupa.
En un lateral hi ha un gran mural d’una miliciana anarquista.
El nom del carrer és definit per Pere Alexandre de Larrard i de Llauder, que va ser comerciant de blat i de pesca noruega. Fou suplent de les Corts de Cadis, però no va arribar a ocupar mai la vacant. Propietari d’un palau al carrer Ample de Barcelona i d’un gran predi a la muntanya Pelada de Gràcia.
Santuari Sant Josep de la Muntanya
Construcció impulsada per la Beata Petra de San José (Ana Josefa Pérez Florido 1845-1906), que fou fundadora de la Congregació de les Mares de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya.
L’edifici, gegantí, immens, fora de lloc, impressionant i d’estil neoromànic amb elements del modernisme, fou ideat per l’arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, construït amb pedra de la mateixa muntanya Pelada i inaugurat el 20 d’abril de 1902. Des dels seus inicis ha estat un centre d’acollida de menors amb risc d’exclusió social.
Carrer Marianao, al final de la rambla Mercedes: On es troba la Font del Carbó que actualment – en reconstrucció -, és un espai cedit a l’entitat Masoveria Urbana de la Llar Alternativa (MULA) per fer activitats lúdiques i culturals a l’aire lliure.
Carrer Molist: al cap d’amunt del carrer, casa natal de la metgessa Dolors Aleu i Riera. Primera dona que va assolir el títol de llicenciada en medecina a l’estat Espanyol.
Acabà els estudis de medecina el 1879, però no va obtenir el permís per fer l’examen de llicenciatura fins tres anys després.
Al final de tot del carrer hi ha la Creu del Cottolengo.
Carrer del Pare Jacint Alegre, núm. 10. Edifici on es troba ubicada l’empresa Gestmusic, productora de continguts per a la televisió, que fou creada pels components del grup musical La Trinca.
Carrer de la Mare de Déu de la Salut núm. 44, cantonat carrer de l’Escorial, hi ha una petita capella que sols roman oberta el 8 de setembre, data de la diada de la Mare de Déu de les verges trobades. Santuari de la Mare de Déu de la Salut, que dona nom al barri.
En el núm. 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, de l’any 1868, va néixer Pompeu Fabra i Poch.
Carrer de l’Escorial núm. 168. La Font de l’atzavara. Font pública que té com a ornamentació, a la part superior, les fulles d’una atzavara, les quals estan pintades de color verd. N’hi ha dues més a Barcelona, situades al carrer de Pau Clarís i a la plaça de Cardona.
Carrer de l’Escorial núm. 163. Parròquia de Sant Miquel dels Santsde Gràcia. És un exemple del noucentisme de postguerra.
L’Església es va voler recrear, l’any 1946, amb alguna versemblança amb el Vaticà.
Maria Schierbeck filla del cònsol de Dinamarca – German Schierlbeck – va fer donació d’una part important dels seus diners per a la construcció d’aquesta església i, per aquest motiu, és considerada mare fundadora de la parròquia.
L’escriptor Juan Marsé (Juan Faneca Roca), en la seva obra més autobiogràfica “Si te dicen que caí”, descriu que en la seva adolescència anava a jugar a unes ruïnes al costat d’una capella amb els seus amics i unes noies orfes del Carmel.
Sembla que l’indret descrit correspon a la part soterrada d’aquesta església, on es troba un espai dedicat a l’esmentat escriptor.
L’any 1938, en un recompte de refugis de la Generalitat de Catalunya, consta que hi havia un refugi de la guerra que era a tocar d’aquest indret.
En el soterrani de l’església, el mossèn, ens ensenya el racó dedicat a l’escriptor i l’entrada del refugi.
Visita guiada de la mà de Mn. Bruno Bérchez.
Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona IL3- UBPrograma Gaudir UB. Cursos pel plaer de saber.
Segon Trimestre 2022-2023, del 16 de gener al 31 de març.
Nom del Curs: Passejant, descobrim “més Barcelones”
Professor: Narcís Fradera Bota
Sisè itinerari: Passejada pel barri de La Salut.
Data dimecres 22 de febrer de 2023
L’elaboració del treball ha estat fet seguint el guió dels companys de curs: Montse Agell i Perramon, Lali Coll i Vallvé, i Josep Robert i Ferrer, amb petites aportacions, retocs, apunts i fotografies de la meva part.
Comencem pel carrer de la Creu Roberta. El barri d’Hostafrancs.
En l’edat mitjana, ja es coneixia el lloc, com el turó dels enforcats, del llatí «inter forcatos» o encreuament de camins, punt d’encontre entre vies que donaven entrada a Barcelona.
En aquest mateix turó si instal.là un dels cinc patíbuls de forques que existien a la ciutat on s’aplicava la pena de mort de forma habitual, i a més, aquesta estava en una de les entrades de la ciutat, i servia d’advertència i prova d’iniciació per a tots els nouvinguts del que podia passar a tots aquells que actuessin com malfactors. Dins de la ciutat n’eren quatre: la del Pla de Palau, la de la Boqueria, la de Sant Antoni i la del límit jurisdiccional de l’actual Creu Roberta. “La quinta forca”, es va instal.lar a fora muralles, i molt lluny per les distàncies de l’època, al turó de la Trinitat, entrant pel Pla de Montcada. Sent aquesta la més llunyana de la ciutat.
En el 1344, en el mencionat turó dels forcats si posa la creu del terme, que va ser coberta per un templet, d’aquí el nom de Creu Roberta.
La Creu Coberta i la carretera de Sants, va ser la variant de la Via Augusta.
Es coneixia durant l’edat mitjana com Camí Ral, i també per Via Morisca, en ser la que portava a terres musulmanes de la península, i que es dirigia a Madrid, passant pel Pont de Martorell.
Per què el nom d’Hostafrancs?
L’any 1840 quan el lleidatà Joan Corrades i Bosh, que era originari de la petita població d’Hostafrancs municipi de Plans de Sió, comarca de la Segarra, va construir un hostal a l’entrada a la ciutat. Per a quan els viatgers volien descansar o pernoctar un cop eren tancades les muralles de Barcelona, els hi deien: “ves a l’Hostal de franc”.
Iniciem la ruta davant del Mercat d’Hostafrancs, obra de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, inaugurat l’any 1888, d’estructura d’orfebreria de ferro, típica dels mercats de finals del segle XIX, reformat diverses vegades al llarg del temps, tot i que ha mantingut la seva essència històrica. Té una superfície de 976,36 m2. És obra protegida com a bé d’interès cultural de la ciutat.
L’OAC Seu de Districte de Sans Montjuïc. Antiga Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, construïda per Jaume Gustà i Bondia el 1895. L’edifici, amb la sala de plens modernista, amb elements eclèctics, destaca sobretot pels seus vitralls obra de Francesc Labarta, és també, obra protegida com a bé d’interès cultural. En el seu interior si guarden els Gegants i Capgrossos del Barri.
Continuem cap al carrer 26 de gener de 1641.
Coincideix amb la data de la fatídica entrada de ”los nacionales” a Barcelona per la Diagonal: 26 de gener de 1939, que va donar nom al carrer “26 de gener”. Un aniversari dramàtic. L’endemà el generalYagüe – cap del “Cuerpo del Ejército marroquí” – va celebrar una missa feixista commemorativa a la plaçade Catalunya.
Es diu que quan aquest “ Cuerpo “ va avançar del Marroc cap a Extremadura, als homes que trobaven pel camí els hi arrancaven la camisa i si veien qualsevol signe o senyal a l’espatlla que indiqués que havien disparat o usat una arma, els afusellaven.
Més endavant, quan la situació política va permetre canviar els noms dels carrers i eliminar els vestigis franquistes, els responsables de dur-ho a terme i la ciutadania van dir que no calia, ja que el que realment volien era modificar el nom per CARRER, 26 DE GENER DE 1641 aniversari de la batalla de Montjuïc durant la Guerra dels Segadors, on varen derrotar a les tropes de Felip IV i en què el 23 de gener, el llavors president de la Generalitat Pau Claris va anomenar a Lluís XIII de França Comte de Barcelona, desmarcant-se així de la monarquia espanyola. Els borbons varen enviar 30.000 soldats, per atacar i derrotar a les minses tropes que defensaven Montjuïc.
Anècdotes històriques:
Màrius Torres (1910-1942), poeta, escriptor i metge – “columna de ferro fusell trencat”. D’ell era el poema que figurava en la làpida que recordava els 1619 republicans afusellats, en el Camp de la Bota de Barcelona.
Màrius Torres expressa “La Ciutat Llunyana” tot el que va significar la desfeta del 1939:
“Ara que el braç potent de les fúries aterra
La ciutat d’ideals que volíem bastir.
Entre runes de somnis, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns : la terra no sabrà mai mentir”.
Juan Yagüe, el coronel, conegut com “el carnicero de Badajoz”, va entrar a Extremadura, l’agost de 1936, amb tres columnes de les tropes d’Àfrica, “legionarios y regulares” per reconduir la situació de la Llei de la Reforma Agrària, que es va concedir als agricultors; amb l’ordre directe de Franco de “propinar a las crueles turbas un mazazo rotundo y seco que las dejase inmóviles”. Es parla de més de 3.000 víctimes assassinades a la plaça de braus.
Yagüe i els seus cadàvers
Arribem a la plaça de la Vidriera. Dedicada a l’Agrupació Vidriera (1932-1992). Entitat cooperativa santsenca que es constituí a Barcelona amb seu social i fàbrica al carrer de Gayarre, núm. 59-77, amb la finalitat de millorarla condició social i econòmica dels seus associats i obtenir el millor rendiment del treball encomú sense afany de lucre. La cooperativa es dedicà a lafabricació de les manufactures pròpies de la indústria del vidre.
Seguim l’itinerari pel carrer Gayarre/Gavà, passem pel davant de Ca l’Anglès, amb els seus bons esmorzars de forquilla.
Quan arribem al núm. 32 (Cantonada amb carrer d’Alpens), hi trobem un aparthotel de temàtica ciclista. A la paret de la façana hi ha trossos de bicicleta com a elements decoratius que emergeixen del seu interior, tots de color vermell.
Al carrer d’Alpens, en el nº3 hi ha un petit teatre, amb aforament per 45 espectadors, la Sala FlyHard . És una sala gestionada per la mateixa companyia. El 2006 neix la productora teatral Flyhard Produccions i l’any 2010 obren la Sala Flyhard, on representen les seves pròpies obres, sempre a partir de textos de dramaturgs catalans contemporanis. Realment, el local, passa totalment desapercebut.
Entrem al barri de la Bordeta. Carrer d’Almeria. Al núm. 57 es troba l’Escola Proa. És un centre educatiu, d’iniciativa social, que va ser creada el 1966 per un grup de famílies del barri, vinculades a la Parròquia de Sant Medir, que volien pels seus fills una educació activa, en català i arrelada al país. En 1969-70 entra a formar part de la Fundació García Fossas. És un moviment associatiu de famílies d’alumnes que defensen el model educatiu d’escola pública (Escoles del SEPEC).
Seguim i arribem a la plaça de Can Muns on està situat el centre social del mateix nom, d’aspecte modern, amb un dispositiu que ofereix un servei integrat per a la salut, social i residencial. Francesc d’Assís Muns, va donar nom a aquesta plaça, antigament eren un conjunt de masies i camps de correu.
Carrer Rossend Arus: periodista i dramaturg (1845), maçó i republicà, amic de Francesc Pi i Maragall, a la seva mort (1891), va donar casa seva del passeig de Sant Joan a la ciutat de Barcelona, i la seva excepcional biblioteca especialitzada en l’anarquisme i la francmaçoneria.
Es va alliberar de la destrucció dels “nacionales” gràcies a un amic maçó i falangista que la va tapiar. En el seu interior s’hi troba una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat, de 2 metres d’altura i porta allí 122 anys.
També Rovira y Virgili posseïa una gran biblioteca que va desaparèixer amb tots els seus llibres. Els franquistes feien llistes dels noms que trobaven de les fitxes dels seus lectors d’aquestes biblioteques particulars, que els hi servien per a trobar als seus titulars i lliurar les condemnes i afusellaments de tots ells. Moltes fitxes van anar a parar als arxius de Salamanca.
Una mica més endavant, en el Carrer Constitució núm 17 està l’Església de Sant Medir.
Sota la direcció del mossèn i músic Amadeu Oller i Berenguer, rector de Sant Medir des de l’any 1948, dona nom al Premi Amadeu Oller de poesia per poetes inèdits.
El dia 4 de setembre de 1960, essent rector de la parròquia (des del 1957) mossèn Josep Maria Vidal, s’inaugura el definitiu temple parroquial. A partir d’aquell moment, la parròquia va convertir-se en un pol dinamitzador polític, social i cultural de marcat caràcter progressista i catalanista, influent més enllà dels límits del barri de la Bordeta.
Als locals de Sant Medir s’hi reunien grups clandestins opositors del règim, on s’imprimien fulls ciclostilats i s’hi amagaven perseguits polítics de totes les tendències.
A l’església de Sant Medir, el 20 de novembre de 1964, en una assemblea on van participar uns 300 treballadors de sectors productius diferents, va néixer Comissions Obreres de Catalunya, sent Cipriano García un dels fundadors. Al replà d’accés a l’església, hi trobem una placa commemorativa de la Fundació de CCOO (20/novembre/1964).
A la torre de l’església de Sant Medir hi ha Ràdio Sants des de 1997.
Seguim pel carrer de la Constitució en el núm. 19 (cantonada amb el carrer de Mossèn Amadeu Oller) està Can Batlló. Antic recinte industrial emmurallat que albergava una colònia tèxtil. Antiga Fàbrica Joan Batlló.
El 1878 es va inaugurar la “Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló”. Can Batlló es va sumar a altres negocis tèxtils com el Vapor Vell, el Vapor Nou i la fàbrica Serra i Balet. Al seu voltant va anar sorgint una nova identitat de barri. Actualment, està en procés de reordenació urbanística, després de quaranta anys de lluita veïnal. El recinte mereix una visita a part. Algunes de les naus industrials estan catalogades com a bé d’interès local.
Antic rellotge que podem contemplar a l’entrada del recinte industrial, entrant pel carrer de Mossèn Amadeu Oller.
I arribem al Carrer Olzinelles, Aquí tenim divesos punts d’interès:
Pel trajecte anem veient algunes cases modernistes, com la que hi ha en el núm. 70.
Una Ludoteca en el núm. 113. Carrer de Juan Bravo, (Segles XV-XVI), regidor de Segòvia i un dels caps dels comuners: exèrcit format per milícia urbana, camperols i petita noblesa contra la política de Carles I. Va participar en la batalla de Villalar i va ser ajusticiat després de la derrota (1521).
En el núm. 78, del carrer Olzinelles, la Bomboneria Pons, elaboració artesanal i venda de bombons, xocolata, torró i mones de Pasqua amb un obrador fundat l’any 1960.
En el núm. 73, l’Escola Bressol Guinbó. La història de Guinbó comença l’any 1968, quan unes famílies del barri de la Bordeta —d’aquí el nom de guarderia infantil Bordeta (Guinbó)— van prendre la iniciativa, de crear una llar d’infants. L’escola bressol ocupa la planta baixa i el primer pis, mentre que a la resta està ubicat el Servei Educatiu de Sants-Montjuïc (l’EAP, CREDAC i CRP). En la 2ª planta està ubicat el CREDA Pere Barnils (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius de Catalunya).
En el núm. 30 el Centre Social de Sants. Des de fa 15 anys està apuntalat perquè té problemes estructurals greus i només es pot utilitzar la planta baixa.
En el núm. 96 un altra casa modernista.
En el número 31 està La Lleialtat Santsenca, va ser una de les primeres cooperatives del barri de Sants, data de fundació el 22 d’octubre de 1891. L’edifici actual és de l’any 1928. L’any 39 va ser expropiat per la “falange”. L’any 1988 l’ajuntament va rehabilitar l’edifici per a gestió comunitària del barri.
A continuació el carrer d’Ibèria i la plaça d’Ibèria (coneguda popularment com la plaça del Violí),pel restaurant Can Violí.
Ara ens aturem a la plaça de Bonet i Muixí. On hi ha un Monument als Castellers de Sants. Es tracta d’un cercle gran i un altre de més petit, dins tots dos d’un quadrat dividit en quatre parts, a terra, conté gravades les petjades que farien els que fan pinya aixecant un quatre de vuit. Al voltant d’aquest quadrat hi ha ampolles d’aigua, sabates, roba i diversos objectes d’us quotidià, que figura que han deixat els membres del castell, abans d’aixecar-lo.
L’Església que es troba a la plaça és Santa Maria de Sants, és un temple d’estil neoclàssic que data de 1828. L’any 2022, s’hi inaugurà a la Capella de la Immaculada un columbari, on les primeres cendres que s’hi van dipositar foren les de la cantant santsenca Núria Feliu.
Un altre element històric important d’aquesta plaça és el que es coneix com a Refugi 819. Es tracta de les restes subterrànies d’un refugi antiaeri que els mateixos veïns de Sants van construir durant la Guerra Civil. Va ser redescobert l’any 2016 en una intervenció arqueològica prèvia a unes obres. En aquest moment no es pot visitar.
L’any 1984, Centre Cívic de Sants, antigues Cotxeres de Sants, és el major Centre Cívic de Barcelona. L’edifici va ser construït a finals del segle XIX – 1875 – per guardar tramvies i va mantenir la seva funció fins a 1968. El primer tramvia, que va circular per Barcelona, de tracció animal, var ser el que anava des del Pla de la Boqueria als Josepets.
Després del seu tancament i va haver.hi mobilitzacions veïnals reivindicatives que culminaren amb la reforma de les antigues cotxeres per adaptar-les a la seva nova funció de centre cívic.
Sortim de la plaça per passar pel Pas de Fructuós Gelabert (1874-1955). L’any 1897 construí, ell mateix,una càmera cinematogràfica, se’l considera el primer director i fundador del cinema català. Pioner del cinema espanyol amb “Riña en el café” (1897) i “Choque de 2 trasatlánticos” (1898).
Arribats al carrer de Sants núm. 78, trobem Fotografia Daguerre – 1916 -. Es tracta de la primera casa de fotografia a Barcelona. L’estudi encara és propietat de la tercera generació de la família Bonet -Tapia. A la façana de l’establiment hi ha col·locada una placa dedicada a Martí Bonet Berenguer (Guimerà 1882 – Barcelona 1960), fundador de l’estudi.
Seguim pel carrer, fins al núm. 74 on hi ha la Casa VivesPastisseria, d’elaboració artesanal des de 1825. A la cantonada del carrer de Salou núm.54 hi ha una casa modernista amb un mosaic molt interessant.
Seguim pel carrer de Riego, dedicat a Rafael del Riego y Flórez (Astúries 1785 – Madrid 1823), de família noble, militar i polític lliberal. L’1 de gener de 1820, sent tinent coronel, es va revoltar a Cabezas de San Juan (Sevilla) i posar fi a l’absolutisme de Fernando VII, donant pas a un règim constitucional.
Tres anys més tard, i després d’un judici, amb la restauració de l’absolutisme, el condemnaren a morir en el patíbul. La marxa que tocaven les seves tropes, va perdurar en la memòria col.lectiva popular i va donar el seu nom a l’himne adoptat per la II República, com himne nacional.
Arribem a la plaça d’Osca. Molta vida !!!
És una de les places més tradicionals del barri de Sants, rodejada d’edificacions típiques del segle XIX. Fins a l’any 1913 s’hi va ubicar el mercat de Sant fins a la seva ampliació i trasllat a la seva seu actual.
Tot i que antigament se l’havia conegut com a plaça Vella, el seu nom oficial ha anat variant al llarg dels anys: Plaça d’Isabel II i plaça del Mercat. Actualment, es manté el seu esperit popular, sent un lloc de trobada de gents. Tancada al tràfic i flanquejada per alts arbres, la plaça està poblada per bars i restaurants, que amb les seves terrasses fan les delícies dels amants de vermuts i menjars a cel obert.
En el carrer Premià es troben, en el núm. 14 Can Bauti, l’Arrosseria de Sants, en el núm. 18 Las Tres Mentiras i en el núm. 20 el Bar Cooperativa, Terra d’Escudella.
Si seguim pel carrer de Muntades arribem al Parc de l’Espanya Industrial, que està entre el barri de Sants i el d’Hostafrancs, tots dos en el districte de Sants-Montjuïc.
L’Espanya Industrial, Societat Anònima Fabril i Mercantil, va ser una empresa tèxtil fundada el 28 de gener de 1847 a Madrid per la família igualadina Muntadas. A causa de la crisi financera del 1848, es trasllada al barri de Sants l’any 1851.
El 1880 donava treball a 2.500 persones. L’any 1972 l’empresa es trasllada a Mollet del Vallès, tancant l’any 1981.
L’any 1985, després d’una sèrie de reivindicacions veïnals, el solar de l’antiga fàbrica es destinà a la construcció d’habitatges i a la creació de l’actual parc.
L’Espanya Industrial va ser sempre una de les fàbriques més modernes, dedicada al filat, teixit i estampat de cotó, amb una famosa producció de panys i paper d’enquadernar. A més de les instal·lacions industrials comptava amb diversos equipaments per als seus treballadors, com: guarderia, menjador social, instal·lacions esportives, etc. L’Espanya Industrial era coneguda amb el nom del “Vapor Nou” en contraposició al nom que rebia l’altre gran indústria tèxtil instal·lada en l’antic municipi de Sants, el “Vapor Vell”.
El parc s’inspira en els quatre elements primordials: aigua, terra, foc i aire.
Es conserva l’edifici de les oficines de l’antiga fàbrica, la Casa del Mig, que actualment és un casal juvenil. Aquest edifici és, junt amb l’arc monumental d’accés, l’únic que resta de l’antiga fàbrica tèxtil.
En el recinte del parc hi ha nou torres i diverses escultures: la més important és El Drac d’Andrés Nagel (1987), té una alçada de 7 metres i pesa unes 150 tones.
Tors de Dona, d’Enric Casanovas – 1947
Arribem a la plaça de Joan Pelegrí (El Pele), Dedicada a Joan Pelegrí i Partegàs, metge, historiador i pedagog. Dugué a terme una tasca cívica i pedagògica al Centre Montserrat-Xavier i a l’Escola Tècnica Professional d’Hostafrancs, de la qual fou un dels fundadors el 1940.
Molt a prop trobem, la plaça d’Herenni (plaça dels gitanos). La presència dels gitanos al barri d’Hostafrancs va lligada a la industrialització de Barcelona. D’aquí són originaris els gitanos catalans, des de l’època de Carlos III.
Carrer de Béjar, núm. 36 hi ha l’Espai refugi per Ucraïna: Ukrainian Center, en el núm.33 “El Rebost d’Hostafrancs”, un altre restaurant recomanat, i en el núm.53 el Cine Zumzeig, cinema cooperatiu i participatiu amb una programació en versió original i altres activitats culturals.
Endinsats a l’Eixample Esquerre, arribem al Parc de Joan Miró (abans Parc de l’Escorxador– traslladat a Mercabarna). On destaca l’escultura de Joan Miró, “Dona i Ocell”
L’any 1968 l’Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan Miró la realització d’un mural ceràmic per donar la benvinguda als visitants que arribessin per aire des de l’Aeroport. Un cop inaugurat Miró vaproposar la creació de dues obres més, una pensada pels viatgers que arribaven a la ciutat permar i una pels que arribaven per terra. La primera es va concretar amb el Mosaic del Pla de l’Os, el paviment ceràmic que es pot veure al Pla de la Boqueria; la segona havia de ser una esculturade seixanta metres que aniria situada al Parc de Cervantes, on la carretera nacional es convertiaen la Diagonal, però aquesta finalment va ser desestimada. Segons sembla, el projecte de Donai Ocell es va inspirar en aquesta obra. Que és finalment la que dona la benvinguda als viatgers que arriben per terra.
Va ser l’última obra de grans proporcions del polifacètic Joan Miró. L’obra va ser inaugurada el 1983, sense la presència de l’autor a causa dels greus problemes de salut que patia, morint mesos després de la inauguració i a l’edat de noranta anys.
En aquest mateix parc, s’instal.laren provisionalment el Parc de Bombers l’any 2010, “fins al 2013”. …… (????)
La majoria de la redacció, comentaris i fotografies han sigut efectuats pels companys del curs: Marina Heras, Fàtima Salazar i d’en Toni Gascón. També ha col.laborat en algunes de les fotografies el company, Joaquim Ros.
He afegit part de la redacció, comentaris, fotografies i petits retocs de la meva “collita”.
Nom del curs: “Passejant, descobrim més Barcelones”.
Carretera de Ribes, al seu pas pel barri del Clot – 1925
Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona.
IL3-UB Programa Gaudir UB.
Cursos pel Plaer de Saber. Segon Trimestre 2022-2223 del 16 de Gener al 31 de Març.
Temàtica: Ciències Socials i Economia.
Nom del curs: Passejant, descobrim “més Barcelones”.
Professor: Narcís Fradera Bota.
Primer Itinerari : Pel Barri del Clot. Dia 18/01/2023
Comencem l’itinerari a la controvertida i mai ben valorada Plaça de les Glòries Catalanes. D’ença que tinc memòria he viscut no sé quantes innovacions, modificacions, remodelacions…… obres, obres i més obres…..
Punt on conflueixen les tres vies més importants de la ciutat : La Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. Amb més de 150 anys d’història.
Rodejada per alguns dels dissenys arquitectònics més emblemàtics de Barcelona.
Si mirem cap a la muntanya, la imponent Sagrada Família. A l’esquerra l’edifici en forma de panteó, del Teatre Nacional de Catalunya, i a pocs metres de la plaça la Torre Glòries, antiga torre Agbar, on des dels 125 mts d’alçada i amb els 360 graus podem observar un espectacular mirador amb tot Barcelona als teus peus i el cel a l’abast de la mà. Un gratacel que és la porta d’entrada del districte tecnològic, conegut com a 22@.
En aquest mateix projecte urbanístic hi ha la seu del Disseny Hub Barcelona, amb el seu Museu, edifici conegut amb el sobrenom de la Grapadora. Més al fons la nova ubicació dels nous Encants Vells – Mercat Fira de Bellcaire “Els Encants”, d’obligada visita. Mercat brocanter on es dona sortida a tots aquells articles que ja no és possible trobar i oferir-los per altres canals comercials. D’una estructura moderna amb mòduls inclinats d’acer inoxidable que reflecteixen la llum i el paisatge urbà del seu interior.
El nom del projecte guanyador de l’espai de la vegetació de la nova plaça correspon a Canòpia Urbana. Actualment, just, al mig de la plaça s’identifiquen unes columnes de ciment que suportaven una passarel.la, que era un mirador per poder mostrar al públic les obres de remodelació de les actuals i enèsimes obres….
En cada reurbanització – en cada bugada es perd un llençol – podem recordar que en la part central de l’antic Tambor de la plaça hi havia el Monument al Metre. L’any 1992, durant els Jocs Olímpics, l’Ajuntament de Dunkerque va regalar a la ciutat de Barcelona, la mesura de l’arc del meridià terrestre que va des de Dunkerque a Barcelona passant per París. Actualment, es troba arraconat i cobert amb un plàstic a la cantonada del carrer del Dos de Maig.
Continuant la visió cap al nord i més lluny es retalla la silueta de Sagrada Família. Més proper a nosaltres tenim l’Institut d’ensenyament secundari Salvador Espriu, i just al costat observem l’antiga Farinera del Clot, ara Centre Cultural.
Finalitzem el cercle de 360º amb l’antiga fàbrica Hispano Olivetti.
L’àrea que avui ocupa l’actual plaça de les Glòries Catalanes ha estat des de sempre un lloc de pas en la sortida natural de Barcelona cap al Vallès i el Maresme. La Via Augusta romana ja travessava aquest indret.
A mitjan segle XIX, mentre la ciutat maldava per enderrocar les muralles, “la Compañía de Caminos de Hierro del Norte” va construir la línia Barcelona-Granollers que, sortint de l’Estació de França. L’any 1852 ja travessava de nord a sud la futura plaça. Aquesta fita va ser de gran importància perquè el pas del ferrocarril va hipotecar durant molts anys el desenvolupament urbanístic del voltant de les Glòries.
Alguns anys més tard, el Pla Cerdà (1859), va imaginar el centre de la futura ciutat a la cruïlla de la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal, la malla ortogonal del seu pla va topar amb les vies del tren i el va obligar a forçar-la en un gest estrany.
El 13 de maig de 1919, la plaça es va inaugurar oficialment. L’ any 1928, els Encants, que des d’aleshores van esdevenir una singularitat de la plaça, es van instal·lar en un racó del costat muntanya com un element més de desolat paisatge de la plaça amb contorns mal definits per les fàbriques farineres i la fàbrica de paraigües de Pío Rupert o els nombrosos tallers, coberts i instal·lacions vinculats a les companyies de ferrocarril.
Durant la República (1935), s’aprova el soterrament de les vies i la urbanització de l’entorn. Amb l’esclat de la Guerra Civil només es va arribar a executar un tram de la Meridiana, i durant la contesa bèl·lica els túnels ja iniciats van servir de refugis antiaeris al veïnat.
Durant els anys quaranta la transformació de les Glòries es va estancar: les autoritats franquistes van prioritzar la urbanització del futur carrer de Guipúscoa en detriment de la continuació de la Gran Via cap al Besòs. L’únic fet remarcable va ser la construcció de les modernes instal·lacions de la Hispano-Olivetti.
L’any 1953 es va aprovar l’avantprojecte de reforma de la plaça, que preveia regular l’incipient flux de trànsit rodat mitjançant una anella elevada per sobre de les línies del ferrocarril.
1961 – 1972
L’any 1973 la plaça era travessada per dos ramals viaris elevats i una passarel·la per a vianants d’estructura tesada que salvava l’anella entre els Encants i la sortida del metro, i que el 1975 va guanyar un prestigiós premi europeu de construccions metàl·liques.
El projecte olímpic del 1992 preveia transformar-la en una de les portes d’entrada a Barcelona. En el marc de les obres que es duien a terme amb l’objectiu de millorar la ciutat per a l’esdeveniment olímpic, el desgavell viari dels anys setanta es va substituir per la doble anella (que allotjava un aparcament). Tres anys més tard, es va iniciar el projecte del Bosquet dels Encants, a la confluència Gran Via, Meridiana i Castillejos.
L’any 2003 l’Ajuntament va impulsar la constitució d’una comissió de seguiment del projecte de remodelació de les Glòries, amb participació de l’Ajuntament i d’entitats veïnals.
A partir del 2008 es va iniciar la progressiva desconstrucció de l’anella amb el desmantellament del tambor i de l’aparcament i entre el 2009 i el 2010 va començar la construcció del Museu del Disseny i dels Nous Encants, dos equipaments d’escala metropolitana i arquitectura singular que es van afegir a L’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya, construïts vint anys abans amb motiu del perllongament de l’avinguda Meridiana.
Ens dirigim cap a La Farinera, ara reconstruïda, i en visitem la planta baixa. La part antiga, de totxana, és del segle XIX. Els arquitectes han sabut compaginar l’obra antiga amb el disseny modern. Sortint de La Farinera observem el terra on es dibuixa un cercle format amb llambordes que podria ser un record a aquest tipus de pavimentació dels carrers de Barcelona ara en desús, però quan s’aixequen carrers se’n troben sota l’asfalt com actualment passa en les obres del carrer Consell de Cent.
Abans de finalitzar la visita a la plaça de les Glòries en Narcís ens recorda que el nom complet és el de plaça de les Glòries Catalanes i abans de la remodelació de la plaça en el seu interior s’hi trobaven 12 columnes que representaven les 12 Glòries (El mas i la terra, La pau i la treva de Déu, El dret català, L’art romànic, El llibre del Consolat de Mar, L’arquitectura gòtica, La industrialització, La Renaixença, L’aportació catalana a la ciència i a la tècnica, El modernisme, La lluita per la llibertat i la justícia i El restabliment de l’autogovern).
Ens encaminem cap a l’entrada del carrer del Clot, des de la Meridiana, enfront de la gasolinera, qui no recorda, els que tenim certa edat l’edifici de la Renault l’emblemàtic 4/4, penjat a la façana.
A tocar de la gasolinera, podem contemplar una filera de cases unifamiliars de planta baixa i pis, construïdes el 1837 i habitades pels obres de la RENFE, de l’Olivetti… i que formen part del patrimoni de la ciutat, de manera que la seva rehabilitació ha de seguir fil per randa la normativa marcada per l’Ajuntament. Com anècdota, l’actriu Sílvia Munt va néixer en una d’aquestes cases.
Del mateix punt estant i dirigint la mirada cap a l’avinguda Meridiana ens adonem d’un edifici alt grisós amb els finestrals recoberts d’un entramat vertical on i té la seu el Centre Cívic Martinenc. En la seva planta baixa destaca la imatge mural de Martí de Tours, que dona nom al districte de Sant Martí. S’explica la llegenda de Martí oferint a un captaire mig nu la meitat de la seva capa.
Sortint del centre cívic Martinenc topem amb la façana d’un edifici modernista, l’edifici Sabadell, obra de l’arquitecte Josep Masdéu i Puigdemasa. Hi ha molts edificis modernistes escampats per la ciutat que són desconeguts. El modernisme no està representat només amb els edificis més emblemàtics del passeig de Gràcia sinó que n’hi ha molts més.
Edifici Sabadell
Travessem de nou la Meridiana i ens dirigim al carrer Joan I on a la placa podem llegir: Joan I rei de Catalunya i Aragó. En Narcís ens fa adonar de l’error atès que nosaltres, els catalans no hem tingut mai rei propi, i per tant la inscripció hi hauria dit: Joan I rei de la corona d’Aragó i comte de Barcelona.
Baixant pel mateix carrer a mà esquerra hi ha un curiós i popular bar de tapes anomenat Unicaso. El carrer Joan I ens adreça cap al carrer del Clot, on de nou admirem bells edificis modernistes força desconeguts.
Caminem uns passos cap a l’esquerra i ens adrecem al carrer Coronel Sanfeliu –
Fill predilecte de Sant Martí de Provençals.
El primer carrer a mà esquerra, tot baixant pel carrer del Coronel Sanfeliu, s’anomena Carrer Washington en honor del primer president dels EAU.
Continuant per aquest estret carrer topem amb la plaça i l’edifici del Mercat del Clot. Hi entrem i veiem altre cop a la seva cara nord-oriental i en alçada la imatge del patró del barri, Sant Martí de Tours, i a sota la llegenda del Sant.
En sortir del mercat hi ha un espai quadrangular que és com una ampliació de la mateixa plaça però amb un nom diferent, plaça de Font i Sagué que fou un geòleg i introductor de l’espeleologia a Catalunya. Sortint de la plaça a la cruïlla amb el carrer del Clot advertim una pastisseria molt reconeguda al barri.
Pastisseria La Palma
Carrer Rossend Nobas, de grans records de la meva infantesa.
On més tard tornarem……
Travessem el carrer del Clot i fem cap el carrer de la Séquia Comtal. En el número 2 s’hi troba un edifici que en podríem dir curiós.
Si no recordo malament, hi havia una antiga comissaria de policia (dels grisos), on entre altres coses, també, si feien els carnets d’identitat…… (???)
Seguint aquest carrer arribem a la cruïlla de l’Avd Meridiana amb el carrer d’Aragó, on identifiquem una escultura singular formada per dues “Pajarites”. És un monument homenatge a l’anarquista aragonès Ramón Acín afusellat pels franquistes l’any 1936.
El conjunt escultòric és una rèplica inaugurada el 4 de maig de 1991, de les idèntiques que es van instal.lar el 1929 al parc municipal d’Osca, que va realitzar el mateix Acin.
Un duplicat de la mateixa escultura tanca l’altre extrem del carrer d’Aragó amb el carrer de Bilbao. Milers de ciutadans hi passen cada dia sense imaginar.se quin drama si amaga..
A la seva esposa, catalana, Conchita Monrás, la mataren solament per ser la dona. A les seves filles d’11 i 13 anys i de noms Sol i Katia, la dictadura les va obligar a canviar de noms per “unos mucho más católicos: Marisol y Ana María”
En el mateix carrer Aragó a mà esquerra direcció Besòs destaca una església que va ser cremada el 19 de juliol de l’any 1936 finalitzant la reconstrucció el 1954. És l’església de Sant Martí del Clot assentada a la plaça del Canonge Rodó, que fou el rector durant 36 anys. També arribar a ser canonge de la Seu de Barcelona, i primer responsable del temple de la Sagrada Família.
A l’altre costat del carrer la Placeta de Marconi, Premi Nobel de Física i inventor de la ràdio. Continuem direcció de mar, però de seguida girem a la dreta prenent novament el carrer que ens fa d’eix de la passejada, el carrer del Clot. El nostre guia-conductor ens fa adonar que hi ha edificis que sobresurten i altres edificats més enrere que la línia de la vorera. Això és a causa dels diferents plans urbanístics que han anat dissenyant la fesomia dels carrers.
Arribem a una cantonada amb el nom de carrer Rafael Capdevila, que domina la cantonada, anteriorment era una sucursal de La Caixa. Just davant s’observa l’antiga fàbrica de paraigües, J Budesca on hi destaca el seu nom i logotip fets en mosaic.
Entrem al carrer mencionat i tot just a la dreta ens trobem amb el Centre Cultural Islàmic Català de Barcelona. Demanem autorització per visitar l’espai i el porter hi accedeix amb la col·laboració d’una jove musulmana, amb el seu característic mocador islàmic o hijab, que és qui ens acompanya. Ens descalcem i visitem la sala de la mesquita que és al soterrani.
Sortint del centre religiós encarem de nou el carrer del Clot direcció carrer de les Escoles fins a arribar a una gran plaça: el Parc del Clot on abans de ser soterrada radicava l’estació del Clot dels ferrocarrils de la RENFE. Amb una visió general hi despunten una mena de columnes de totxana, restes de l’edificació antiga.
La mirada cap al fons i a l’est es dirigeix a la torre del rellotge de l’ajuntament del districte de Sant Martí, on després anirem.
Caminem uns passos, direcció sud i ens dirigim al carrer de Rossend Nobas on hi ha la casa mare de la seu dels castellers de Barcelona. En el número 37 d’aquest carrer s’hi ubica el Passatge Robacols tancat per una porta de ferro. Una dona molt amable, a instàncies d’en Narcís, ens permet l’entrada al passatge. Entrem en un món entre antic, decadent i romàntic. Carreró curt no massa endreçat, però que val molt la pena de visitar. Les cases són del segle XIX i es conserven en el seu estat original.
Sortim del passatge i penetrem en el Parc del Clot travessant-lo per un pas elevat. Al fons sud despunta un frontó. És un dels poquíssim frontons lliures de Barcelona. El parc presenta depressions i alturons, però abans era tot pla perquè com hem dit era l’antiga estació del tren. Entre nosaltres i el rellotge de l’Ajuntament s’alça una gran xemeneia, record del temps de la industrialització.
Caminant pel pont arribem a l’altre extrem, la plaça de Joan Casanelles. Aquest personatge fou un parlamentari del Parlament de Catalunya abans de la guerra del 1936 i posteriorment al 1984 va ser de nou elegit parlamentari (essent l’únic diputat del Parlament de Catalunya que ho va ser abans i després de la guerra). Aquesta plaça és adjacent en el seu vèrtex sud amb la Plaça Valentí Almirall seu de l’Ajuntament del districte de Sant Martí . Valentí Almirall que morí l’any 1904 és un dels pares fundadors del catalanisme modern i ponent del Memorial de Greuges presentat a Alfons XII.
A la façana, al costat esquerre de la porta de l’Ajuntament s’hi veu una placa commemorativa d’una gesta dels Castellers de Barcelona. Ens hi endinsem i aturem per contemplar la font de les granotes, que descansa al mateix vestíbul de l’edifici consistorial.
Sortim de la casa gran i enfront nostre es troba ubicada una escola el nom de la qual, Escola Casas, al carrer Sant Joan de Malta, ret homenatge a Camila Casas la propietària de l’edificació que havia pertanyut en un temps molt pretèrit a l’Ordre dels Cavallers de Malta. Aquí parlem del desastre que representà en l’àmbit educatiu amb l’arribada del feixisme. El model educatiu de la República mai més s’ha recuperat a casa nostra. La qualitat de l’ensenyament va caure amb picat, amb la repressió franquista.
Josep Godai i Casals (1881-1936), arquitecte i historiador “menys perdre el temps a l’escola privada i entreu a la pública”. Entren 1917 i 1923 va edificar els grups escolars de Baixeras, Lluís Vives, La Farigola de Vallcarca, el Grup Escolar Pere Vila, Institut Pau Claris, Ramon Llull, Milà i Fontanals, l’escola Lluïsa Cura i l’Escola del Mar, l’edifici d’estil clàssic abarrocat de “Correos y Telégrafos” a Barcelona, i dissenya el Pavelló de Barcelona per a l’Exposició Internacional del 1929. Va ser estret col.laborador de Josep Puig i Cadafalch.
Recordar, també, a Antoni Benaiges i Nogués, el mestre que va prometre el mar (Mont-roig 1903 – Villafranca Montes de Oca 1936), mestre molt involucrat en el món de la pedagogia i política república. Està documentat el seu assassinat per “elementos de las milicias falangistas, el 25 de julio de 1936”, tot just començar la guerra civil…..
A l’escola finalitza a la instructiva passejada.
Molts dels comentaris i fotografies han sigut efectuats pels companys de curs: José Luis Fernández Bosch i Neus Camps Cura, que s’han ocupat de les fotografies i Neus Camps Cura i Antoni Codina Barreras, de la redacció.
Sant Joan Despí és un municipi del Baix Llobregat, situat a 17 km del centre de Barcelona, amb una població de 34.000 habitants (2021). Compta amb diversos equipaments importants, com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la Ciutat Esportiva Joan Gamper, del FC Barcelona, així com un conjunt extraordinari d’edificis modernistes, en particular de l’arquitecte Josep Maria Jujol.
Josep Maria Jujol i Gibert (1879 – 1949) fou un arquitecte, dibuixant, dissenyador i pintor modernista català, deixeble i col·laborador de Gaudí. Fou, durant 20 anys, arquitecte municipal de Sant Joan Despí, on hi ha bona part dels habitatges que va construir.
Comencem el nostre recorregut a l’estació del tren de Sant Joan Despí.
A la mateixa plaça que s’obre davant de l’estació, crida l’atenció un magnífic edifici modernista, amb formes arrodonides i cúpules de trencadís de colors. És la Torre de la Creu, també anomenada Casa dels Ous.
La Torre de la Creu va ser un encàrrec, com a casa d’estiueig, de Josefa Romeu i Grau, al seu nebot Josep Maria Jujol. La construcció va començar el 1913 i va finalitzar el 1916, després d’una interrupció deguda a la Primera Guerra Mundial.
L’edifici està format a base de la intersecció de cinc cilindres de diferents diàmetres i alçades i en el teulat destaquen les cúpules i xemeneies de mosaics de vidre trencat. Una creu de ferro forjat corona el punt més alt i li dona nom.
En els últims anys, l’edifici, propietat de l’Ajuntament de Sant Joan Despí, s’ha dedicat a usos diversos, i actualment és una de les seus de l’Àrea de Formació Complementària de la UB.
Al costat de la Torre de la Creu, destaquen dues altres cases modernistes, Vil·la Elena i Vil·la José, també conegudes com a Cases Auriga o Cases Anzizu, en record del promotor de l’obra.
Vil·la Elena i Vil·la José són totes dues obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell, i van ser construïdes el 1910. Ambdues mostren influències islàmiques en les finestres i altres elements. Estan envoltades per un jardí amb un tancament d’obra, decorat amb pedra i trencadís.
Baixem pel Passeig de Canalies fins a la cantonada amb el Passeig del Canal, on trobem un cartell explicatiu del Canal de la Infanta, que discorria pel traçat d’aquest passeig.
El Canal de la Infanta (així anomenat en honor de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, cunyada del rei Ferran VII) va ser una canalització de 17,4 km, construïda entre 1817 i 1821, per portar les aigües, procedents del riu Llobregat, des de Molins de Rei fins al barri de la Marina de Sants, amb l’objectiu d’implantar la tècnica del regadiu a les terres fèrtils que disposaven del conreu de secà, augmentant així la seva productivitat (passant d’una collita anual a tres o inclús quatre) i ampliar la varietat dels cultius.
A partir dels anys 50 del segle passat, la transformació progressiva del territori recorregut pel canal, cap a un ús urbà i industrial, va provocar la disminució de les terres de regadiu així com el deteriorament de la qualitat de l’aigua, fets que van provocar la caiguda en desús del canal i la seva pràctica desaparició.
A l’altre costat del Passeig del Canal, veiem un bonic mural, d’estètica noucentista i temàtica pagesa.
Continuem baixant pel carrer de Baltasar d’Espanya i girem a la dreta per Rius i Taulet, seguint pel carrer de les Torres, deixant a la dreta una casa, en el núm.2, amb un bonic escut a la façana, de l’any 1925.
Al núm. 12 del mateix carrer trobem el portal del taller del manyà Josep Oliver (1889 – 1966), col·laborador habitual de Jujol.
És una porta treballada amb ferro i vidres de colors. Al bell mig destaca una serp que serveix d’agafador i que amenaça intencionadament un gall dindi amb la cua oberta.
Seguint pel carrer de les Torres, a la cantonada amb el carrer Cor de la Flora, hi trobem la Torre Concepció, un edifici noucentista de 1932, obra de Salvador Sellés.
Continuem fins al carrer següent (Jacint Verdaguer), per on girem a esquerra. A la cantonada amb el Carrer del Llobregat hi trobem diversos edificis destacats.
La Casa Jujol (Jacint Verdaguer, 31), construïda el 1932 pel mateix arquitecte. En un solar relativament petit va construir dos habitatges, un per a la seva pròpia residència i l’altre per llogar.
La decoració de la casa està feta a base d’esgrafiats en un intens color blau, amb motius de flames i amb la inscripció “Déu hi sia” sobre la porta.
Just davant, la Torre Serra-Xaus (1927), projectada per Jujol com a habitatge unifamiliar, però al cap dels anys convertida en dos habitatges separats.
Just al davant, al núm. 28-30, la Casa Engràcia Viñas (1911), obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. La façana està decorada amb pedra i trencadís, i destaca també la fornícula o nínxol de forma triangular, dins la qual hi ha una imatge de la Moreneta.
Al centre de la vila, la masia de Can Negre, del 1680, ha esdevingut un dels edificis més emblemàtics de Sant Joan Despí, gràcies a la intervenció que va realitzar Josep Maria Jujol.
Pere Negre i Engracia Baler, propietaris de la masia, demanaren la reforma per adaptar-la a un nou ús i el d’estiueig. Entre els anys 1915 i 1930, la reforma incorpora tot l’enginy, creativitat, colors, textures i simbologies religioses singulars.
La casa es pot visitar. A l’interior, destaca el següent:
Planta Baixa: On actualment hi ha les sales d’exposicions, es trobava el celler i la cuina. L’actual recepció era el menjador de la casa, que donava pas al despatx on la família tenia un retaule dedicat a Santa Tecla. L’arquitecte va crear un tancament per protegir la pintura; les portes gravades tenen un sistema mecànic que permet deixar visible el retaule sense que les portes toquin les parets. Molt amablement l’encarregada de la recepció ens va mostrar el mecanisme.
Escales: La gran remodelació i la construcció d’una tercera planta, va suposar l’allargament de l’escala, que a partir dels colors blaus, blancs i altres decoracions, simbolitza una ascensió al cel, cada vegada que s’accedeix a les golfes.
Capella: Predominen les formes vegetals i les imatges del cel estrellat, que evoquen l’entrada al paradís celestial, en un ambient neobarroc. El llum que presideix l’espai central, li dona lleugeresa a un material pesat com és el ferro forjat.
Habitació dels ocells: Sala i alcova. Zona de planta quadrada decorada amb pintures murals que reprodueixen un claustre gòtic, amb fons de colors blaus, on pinta diferents ocells a la part superior.
Carrossa: L’interior d’aquesta estança, orientada al sol, permet la circulació d’aire. Aquest element sostingut recorda a un carruatge, amb seients festejadors enfrontats, típics de l’època.
Golfes: El nou espai que crea Jujol, li permet poder aixecar el sostre de la capella, creant a més un magatzem i rebost i aconseguint molta més alçada a aquests dos espais.
Sortim per el Torrent d’en Negre fins al carrer del Bon Viatge. Davant nostre hi trobem la Ermita de Santa Maria del Bon Viatge, un edifici protegit dins del Patrimoni Arquitectònic Català, enfonsat amb relació al nivell viari, per culpa de les múltiples inundacions. Resta tancada tor l’any excepte per Nadal, que s’exposa el Pessebre.
Existeix documentació des de 1262, on els viatgers paraven per demanar a la Verge un Bon Viatge.
Just davant de l’ermita trobem l’Església de Sant Joan Baptista , originalment una església romànica del S. XII, ampliada el S. XVI, amb una façana neoclàssica de finals del S. XIX. Va ser destrossada durant la guerra civil, excepte el campanar. La seva reconstrucció fou a càrrec de l’arquitecte Josep María Ayxelà i Tartas, i la direcció artística, no cal dir-ho, a càrrec de Josep Maria Jujol. Les dues talles romàniques originals varen desaparèixer durant el 1936.
Tornem a baixar pel carrer Jacint Verdaguer i girem a la dreta pel carrer del Mig, fins a l’Ajuntament, on veiem un mosaic a la façana amb l’estació nº 13 del Via Crucis. Girem pel carrer Frederic Casas fins al carrer Major, on es dona per finalitzada la ruta, davant de la biblioteca Mercè Rodoreda.
Tot seguit varen seguir fins a arribar al Parc de la Torreblanca, situat entre els termes de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu del Llobregat, al costat de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, del FC Barcelona. Al cor del parc, el magnífic jardí romàntic de finals del S. XIX ens introdueix en un món ple d’encant i misteri.
1. Pel barri del Clot 2. Ruta per Hostafrancs 3. Passejada pel Born 4. Per Sant Joan Despí 5. Passejada pel barri dels Indians 6. Passejada pel barri de La Salut 7. Del monestir de Pedralbes a la plaça de Pius XII 8. Passejada per Horta 9. Passejada per l’Eixample 10. Ruta pel barri vell d’Esplugues
Professorat
Narcís Fradera, professor jubilat de geografia i història
Títol:Caminant sense fronteres. De Sant Petersburg a Barcelona i Sant Jaume de Compostel·la; i d’Islàndia a Malta
Autor: Josep Maria Aymà
Tushita edicions (Sant Celoni, 2022)
Caminant sense fronteres
Singular i apassionant, el llibre que ara us presentem, per no dir que extraordinari. El seu autor, el sociolingüista Josep Maria Aymà, ja jubilat, no s’ha retirat, en canvi, de l’ofici de caminaire. De fet, s’ha dedicat tota la vida als viatges arreu del món, l’excursionisme -sobretot al senderisme)-, les marxes de resistència i les curses per muntanya.
Com a membre del Comitè de Senders de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, va fer ingressar aquesta organització a l’European Ramblers Association, l’organització continental del senderisme, i també va promoure, l’any 1991, el Congrés d’aquesta organització a Montserrat.
Un cop jubilat, ha realitzat el seu projecte de travessar Europa d’est a oest i de nord a sud, que és el que ens presenta a Caminant sense fronteres. Vinculat des de sempre amb el Club Muntanyenc Sant Cugat, ha promogut els anomenats Passeigs per Collserola que, després d’un quart de segle, han dut milers de persones a compartir matinals dominicals per conèixer la natura, la cultura que se’n desprèn i fer amistat i salut a tocar de casa.
L’autor ens proposa de viatjar a peu per poder veure de prop la realitat dels països mitjançant els seus entorns naturals i urbans; tenir l’esperança fixada en el revolt, perquè el caminaire sempre espera veure el lloc més bonic davant seu; rebre la felicitat d’albirar el lloc d’arribada sovint des de lluny, semblant al que devia ser l’alegria del pelegrí en veure les punxes de les catedrals o els campanars de les esglésies; sentir-se recompensat per l’esforç; experimentar el retorn a la naturalesa…
Josep Maria Aymà
En definitiva, la Transeuropa que viurem en aquestes pàgines -que s’acompanyen de nombrosos QR- ens permet comprendre la identitat de cada país a partir de descripcions dels paisatges i les poblacions per on passa el caminaire, notes artístiques, reflexions històriques i sociològiques… Tota una filosofia vital expressada, singularment, en la darrera part de l’obra.
“No competeixo ni m’interessen els rècords –diu Aymà; només la cultura i l’esport. (…). Per mi, l’important no és ni tan sols arribar, sinó passar-ho bé, fruir de la cursa, de la gent, de l’ambient, del bé que et sents”. I és que “caminar és descobrir a cada moment una il·lusió”.
En poques paraules, per poc que us agradi conèixer el planeta us encisarà aquest llibre, recorregut a peu per molts indrets d’Europa i amb altres referències al món.
Més informació
Aymà: ‘Caminar no és només posar un peu davant de l’altre’. Podcast Cugat Mèdia el 24/feb/15 Sant Cugat A Fons aquí
Del pròleg del llibre a càrrec de Miquel Jaumot i Bisbalaquí
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.