Categoria: Viatges i itineraris

La Plaça de Catalunya

PART V

En aquesta ressenya, seguin l’obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, de la casa Pich i Pon comentada en la Part II, ressaltarem els edificis més emblemàtics, que s’han pogut admirar, i dels que encara són dignes de visitar entorn la Plaça.

La Plaça: en finalitzar la guerra civil, patí un canvi urbanístic esfereïdor. Varen desaparèixer magatzems, restaurants, bars, cafès, comerços, teatres i altres llocs d’oci i d’esbarjo, perdent tot el seu encant i atractiu, a favor dels bancs, que varen monopolitzar tot l’entorn. Convertint l’espai en un lloc de pas, sense vida. Amb l’arribada de Porcioles, un dels pitjors alcaldes que ha tingut la ciutat, especialment en temes d’urbanisme, varen perdre’s gran part d’edificis històrics, modernistes, de gran interès cultural i arquitectònic. Destruint, parterres, mosaics i marbres, canviant.los per asfalt. Enderrocs consensuats i transformats, molts d’ells, públicament en la seva notaria…substituint.los per edificis del tot simples, banals i del tot especulatius.

Costat esquerre – Pelai

Núm. 1: Cafè Bar Zurich: La seva existència es remunta de l’any 1862, com cantina “La Catalana”, propera a l’estació del tren del carrer Balmes. Anys més tard, l’any 1920, el Sr. Serra la transforma amb xocolateria, i traspassa el local al lloc actual, situat als baixos de l’estació de Ferrocarrils de Sarrià. I li posa el nom actual com a record dels seus anys viscuts a la ciutat de Zurich.

**Ferrocarrils de Sarrià – Cafeteria Zurich – 1940**

En traspassar el local a l’actual dinastia, els Valldeperes, fan un canvi per una moderna cafeteria-cerveseria, popularitzant la cantonada, com a lloc de tertúlies i de lectures de diaris.

Es diu que és el quilòmetre zero de la ciutat. Així que quan vulguis començar una història a Barcelona, quedem al Zurich?…

**Estació del Carril de Sarrià / Pelai-plaça Catalunya 1900**
**Casa Manuel Puig, plaça núm. 2, Casa Teodor Bosch, plaça núm. 3, Casa Ignasi Carsi, plaça núm. 4**

Durant la guerra civil, “con el alzamiento en Catalunya”, servir com a trinxera de les forces republicanes. L’any 1981 fou lloc de coordinació policial i de seguiment de l’assalt al “Banco Central”. És l’observatori urbà, per a contemplar totes les tendències de moda; les anades i vingudes dels visitants, el tràfec de les rebaixes. És l’escenari privilegiat, de tot acta popular o de manifestació ciutadana i política, de la cavalcada de Reis, de les jornades reivindicatives i de protesta (com el 15 M), així com de celebracions esportives (el Barça), tocant a la Font de Canaletes.

L’edifici és enderrocat l’any 1996, per construir.hi El Triangle. El nou Zurich, completament reformat, per l’autenticitat del seu antic “Cafè”.

Núm. 2: Casa Manuel Puig: L’any 1920 un altre emblemàtic cafè restaurant “El Rhin” desapareixia per instal.lar-se la companyia elèctrica “Riesgos y Fuerzas del Ebro SA”, antiga Canadenca.– posteriorment Companya Barcelonesa d’Electricitat.

La xocolateria – 1920, després el Zurich, al costat de la Casa Manuel
Puig

**1932-1933 – Avui el Modernisme substituït per “El Triangle”**

Núm. 3: Casa Teodor Bosch: Estudi fotogràfic Lluís Marquès / Cinema – Saló Catalunya s’inaugura el 24 de maig de 1912. – “Casino Hispano-Americano” – administració de Loteria.

Núm. 4: Casa Ignaci Carsi : Cafè Restaurant Catalunya 1914 – Casa Coromina lampisteria, ràdios i electrodomèstics.

**Cerveseria Restaurant Catalunya 1910**

Avui els núm. 1- 2-3 i 4 està format pel Triangle.

L’any 1918, on ara hi ha l’edifici El Triangle, dos arquitectes nord-americans, van projectar un gratacel que mai es va arribar a construir,

“La Torre Selles Miró” d’uns 130 metres d’alçada, amb una trentena de pisos.

“La Barcelona que mai va ser: projectes d’edificis que haurien transformat la ciutat”.

Núm. 5: Teatre i quiosc de premsa Eldorado.

(vegeu part VII)

El 9 d’octubre 1915 el que fou teatre és convertir amb el “Gran Cine Eldorado”. El cinema tanca l’any 1928, i el 1929 va ser adquirit pel “Banco Central”; va enderrocar l’edifici modernista, tot i que el solar romandre desocupat fins a l’any 1945. Finalment, el compra el “Banco de Bilbao”, que inaugura la seva seu el 1952. Avui està instal.lada una macro botiga de moda.

**Núm. 6 Bank of Canada i núm. 7 Magatzems Catalunya – 1920**

Núm. 6: “La Industria Eléctrica” 1908, una de les primeres empreses a establir la seva seu central a la plaça, amb una forta vinculació accionarial amb “Lámparas Z”, que, també, va establir la seva seu social al mateix edifici. Als baixos, la seu-sucursal “The Royal Bank of Canada” des del 1918 al 1941. Instaurada la dictadura, amb la política de la nacionalització de la banca estrangera, l’entitat va ser absorbida pel “Banco de Aragón” des de 1942 al 1970. Finalment, l’any 1979 va ser absorbit pel “Banco Central”, i a començaments dels anys 80, el veí “Banco de Bilbao” el va enderrocar per ampliar la seva seu central.

Núm. 7: Casa Marcel.lí Jané – 1888-1910:“Corseteria Masgrau Viuda de Dalmau” i la “Compañía Peninsular de Teléfonos” a l’any 1910.

Entre els anys 1924 i 1940 si va traslladar la famosa cafeteria i restaurant la “Maison Dorée” que estava situada a la vorera mar de la mateixa plaça, cantonada amb Rivadeneyra.

**Nouvelle Maison Dorée / Pç Catalunya núm. 7**

L’any 1948, la Casa Baltà, comerç de roba de vestir i teixits, s’instal.la en els locals ocupats per La Maison Dorée, juntament amb els Magatzems Catalunya (va ser el primer establiment que es presenta com a magatzem – 1922) i pel restaurant La Cala.

La Casa Baltà tanca les portes l’any 1976, i el local és ocupat per una oficina de La Caixa.

Actualment, l’edifici totalment reformat i rehabilitat com a hotel, sense cap concessió modernista i totalment eclèptic.

És de destacar la classificació jeràrquica dels balcons. El del primer pis fet de pedra en tota la seva longitud de façana, a partir del segon pis les baranes són de ferro i la seva amplària es va reduint a mesura que pugem d’alçada, fins a reduir.se a un per finestra.

Núm. 8: Casa Bosch i Alsina: cantonada Ronda Universitat, inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, edifici considerat com una joia arquitectònica del centre de Barcelona. El seu interior son de gran valor decoratiu, les portes, les reixes, els revestiments metàl.lics i les representacions de grans motius florals. L’any 1917 s’instal.la un ascensor amb una cabina de fusta de caoba, actualment encara en funcionament. Construïda pel metge, industrial i polític Ròmul Bosch i Alsina que va fer fortuna a les Amèriques l’any 1867 a Santo Domingo i Cuba.

(Vegeu part VII)

Sastreria Gran Smart- perfumeria Eldorado, fins a 1920; Rellotgeria Jordà 1924. En l’actualitat, en els seus baixos hi ha un parell de restaurants per a turistes i altres visitants.

**D’esquerra a dreta: Antiga seu bancària / Casa Marcel.lí Jané / Casa Bosch i Alsina**

Façana principal a la mateixa cantonada, de quatre pisos hi ha una mitgera amb la casa Marcel.lí Jané. La façana de la casa Bosch i Alsina de la Ronda Universitat, núm. 24, sense mitgera de contacte amb l’immoble veí del núm. 22.

Casa Agustí Manaut Rambla Catalunya, 1 – Ronda Universitat, 37

(Vegeu part VI)

Costat muntanya

Núm. 9: Casa Narcís Pla després Casa Pich i Pon :

(vegeu part II i part VII):

L’edifici Pich i Pon, possiblement el menys conegut. No té una façana a primera vista, és un dels menys fotografiats i segur, el més desapercebut de la plaça de Catalunya inclús dels seus veïns de la Rambla de Catalunya o del Passeig de Gràcia.

Tot i que l’antic edifici a principis de 1900 – la Casa Narcís Pla -, era força concorregut pel famós cafè bar “La Lune”, lloc d’encontre d’intel.lectuals i artistes, per assaborir un bon cafè i participar de llargues tertúlies.

El Cafè-bar “La Lune”, neix a principis del S. XX a la plaça de l’Àngel, cantonada amb el carrer la Boira, amb motiu de les obres d’obertura de la Via Laietana, es trasllada, l’any 1909, als baixos de la Casa Narcís. Es transforma en un nou cafè-bar d’estil modernisme, amb una gran qualitat de servei i esplèndida terrassa, que era freqüentada per grans intel.lectuals, pintors, escriptors (com Santiago Rossinyol), artistes, tertulians, noctàmbuls i homosexuals de l’època. El 1919 el Sr. Pich va comprar per construir i reformar de dalt a baix l’edifici de nova planta, per Puig i Cadafalch. El cafè-bar, després de la guerra, es va “espanyolitzar”, amb la consegüent eliminació de catalanitat i republicanisme, inclòs es va traduir el nom “La Luna”, i canviar, evidentment, d’estil de clientela fins que tancar l’any 1976. Poc després va ser ocupat per una altra entitat bancària.

Consolat d’Àustria 1959- 1968 en el 5 pis. En acabat es trasllada al carrer Sepúlveda 147.

L’últim consolat obert a plaça Catalunya és el del Canadà que encara està situat en el primer pis.

**Casa Pich i Pon – Hotel Iberostar – Apple Store / 2023**

**Costat muntanya l’any 1902 – Casa Narcís Pla**
**i l’Hotel Colon.**

Ballant sardanes l’any 1924, amb les dues cúpules de la Casa Agustí
Manaut, les tres de la Casa Pich
i Pon, i el Gran Hotel Colon.

Núm. 10-11: Hotel Colon enderrocat l’any 42. (Vegeu els seus orígens del Gran Cafè Colon a la part VII)

**Icona de la jove miliciana amb fusell –**
**any 36 al terrat de l’hotel**

L’encant de l’antic Hotel Gran Colon (digna d’una ressenya a part, edifici amb personalitat i molta història). Va ser la joia en temps dels nostres avis. Tenia set plantes d’alçada i dues-centes habitacions, totes amb bany… Edifici modernista. Inaugurat el 26 de maig de 1887, com a “Gran Cafè- Restaurant Colon”. A causa del seu gran èxit és reformat, ampliat i reinaugurat, convertit.se en hotel, el 20 d’octubre de 1902.

Durant la Guerra Civil, fou seu del PSUC, cafè i acadèmia de billar. Destruït després pel règim revoltat. Aquell emblemàtic edifici, també, va ser sentenciat a mort. Passant a ser la seu de “Banesto” l’any 1940, que va comprar l’edifici, el va enderrocar i construir un de nou, seguin la línia neoclàssica estricta que impulsava el nou règim franquista.

La terrassa de l’hotel era freqüentada per famosos intel.lectuals, escriptors i personatges de la burgesia catalana. Eren famoses les seves nombroses tertúlies que s’hi realitzaven, entre elles les de Federico García Lorca. En aquestes reunions, també les freqüentava l’empresari, polític i veí Ròmul Bosch i Alsina (vegeu núm. 8).

El 26 de maig de 1897 s’inaugura com “Gran Café Restaurant Colon”. Fou enderrocat cinc anys després i és construir l’”Hotel Colon”, inaugurat el 20 d’octubre de 1902. L’any 1918 la transformació de l’hotel va ser impressionant, tant del seu interior com del seu exterior i passa de dos a set plantes, amb grans finestrals i incrementant l’espai, la comoditat i amb dues-centes habitacions.

Les obres efectuades per Ramon Pou i Riu i per Enric Sagnier i Villavecchia van ser efectuades en dues etapes sense tancar l’hotel. S’inaugura com el “Gran Hotel Colon”.

Avui és edifici administratiu i institucional, propietat d’Amancio Ortega, que lloga els seus espais a l’Hotel Iberostar de la família Fluixa, amb el skybar i la piscina panoràmica a dalt del terrat. En els baixos, s’instal.la una macrotenda de telefonia.

Passeig de Gràcia, 2 Casa Pascual i Pons:

(vegeu part VI)

Costat dret – Vorera banda Besòs

Núm. 12: Casa Vicenç Ferrer: Cantonada Ronda Sant Pere. Drogueria i farmàcia “Comercial Anónima Vicente Ferrer” 1915 – Pensió Nowé casa belga 1917. L’any 1919 el Sr. Vicenç Ferrer, compra l’edifici veí, de la vorera de la plaça.

**Esquerra: Casa Pascual i Pons. Dreta: Casa Vicenç Ferrer – 1927**

**Casa Vicenç Ferrer / Pensió Nowé 1917**

Núm. 13: Casa Jaumeandreu: L’any 1919 enderroc de la Casa Jaumeandreu, per efectuar l’ampliació de la Casa Vicenç Ferrer, que construeix, seguin el mateix estil noucentista de la casa del núm. 12, l’Hotel Victòria, que serà un fort competidor de l’Hotel Colon. Conjuntament, varen ser dos dels hotels més importants de la ciutat durant més de cinquanta anys.

“El Corte Inglés” s’instal.la en el núm. 14 l’any 1962. L’any 1966 compra i aixeca un altre edifici a la Ronda Sant Pere, tocant a la Casa Vicenç Ferrer, quedant totalment rodejada a dreta i esquerra. Òbviament per connectar els dos edificis i ampliar els magatzems compra i enderroca, finalment, la Casa Noucentista…

Després tot passa a ser “El Corte Inglés” 1968.

La casa Vicenç Ferrer comença a ser engolida pel Corte Inglés. L’antiga casa Jaumeandreu fins a la data part de l’hotel Victòria, tapada per lones, a conseqüència de les obres d’ampliació dels grans magatzems. A l’altre costat de l’hotel, a la Ronda Sant Pere es pot veure, també, l’altre edifici del Sr. Areces – 1968.

Núm. 14: Casa Joan Girona: 1863-1960. (Vegeu part VII)

Propietat del financer i empresari Ignasi Girona i Agrafel, ocupava el tram del passeig de Gràcia núm. 6-8, que s’iniciava des del Portal de l’Àngel. Posteriorment, amb la construcció de la Plaça va ocupar un lloc privilegiat. Van instalar.se importants firmes comercials i bancàries.

**Foto on podem observar la grandària del solar que pertanyia a la Casa Girona**

Abans de complir els cent anys, la Casa Girona va ser enderrocada, per la construcció del primer edifici dels grans magatzems. Estava situada entre l’Hotel Victòria i el “Casino Militar”, amb la consegüent desaparició del “Salón Rigat”.

“El Tall Britànic” s’inaugura, l’any 1962, en plenes festes de la Mercè, amb el famós, entranyable i ridícul discurs del Sr. Ramón Areces, que volia simpatitzar amb la “cultura i les arrels catalanes” (??). (discursos, sovint, molt repetitius d’altres personatges de les espanyes).

El Sr. Girona, va fer cèlebre la frase: “L’home fa la casa i la casa fa l’home”.

El “Corte Inglés” durant les festes de Nadal de l’any 1962. L’hotel Victòria, amb anuncis de bombetes Osram i del brandy Centenario Terry. A l’altre costat al terrat de la Casa Isidre Bonsoms, l’anunci de la competència, Osborne Veterano i del caldo Avecrem.

Núm. 15: Casa Isidre Bonsoms: “Banco Español del Rio de la Plata” 1920, “Casino Militar” i “Centro Cultural del Ejército y la Armada”.

L’any 1967 obra la nova cafeteria-restaurant “Plazza”, després com a discoteca “Plazza Club”, fins que va tancar el 1980.

Posteriorment, passa a “El Corte Inglés” 1991.

Casa Isidre Bonsoms, entremig de la Casa Isidre
Siscart i el Corte Inglés – 1990.
**Al fons la torre Urquinaona de l’any 1971.**

Núm. 16: Casa Sicart: i núm. 1 i 3 del carrer Fontanella. Casa senyorial propietat del Sr. Isidre Sicart i Torrents, descendent directe d’una de les famílies colonialistes d’indians, més poderoses de Catalunya, que encarrega al mestre d’obres Pau Martorell, mestre de l’arquitectura catalana, la construcció de la seva residència l’any 1867.

Va ser la cinquena casa que es construí a la futura plaça. Era la primera casa del Passeig de Gràcia núm. 2; la Plaça encara no existia.

La desapareguda casa modernista va seduir i la va comprar al Sr. Enric Bernat propietari de la famosa Chupa Chups. Finalment, la va adquirir El Corte Inglés, que va tornar a fer de les seves l’any 1991. Avui sols queda un simulacre de la reproducció d’un dels seus finestrals d’estil gòtic, que res té a veure amb la façana grisa del carrer de Fontanella de l’actual magatzem.

La dimensió de l’autèntic drama que han sofert tots els edificis de tot aquest voral de la Plaça, ha sigut una perduda irreparable d’un riquíssim patrimoni que malauradament la Ciutat, no tornarà a recuperar. Varen atropellar, engolir i abatre un modernisme on avui hi ha “El Corte Inglés”. Tot un crim, que varen iniciar primerament moltes entitats bancàries, a molts altres indrets i edificis de la plaça, tal com he anat redactant. I que brutalment aquest macroimperi comercial va acabar de destruir. No ha existit ni una engruna de racionalitat ni tan sols per preservar o conservar algun tros de façana original, algun tret diferencial que perdures del nostre mes recentment passat, arquitectònic modernista, que puntualment ens recordi el monumental que va ser i podria haver sigut la nostra antiga i monumental Plaça de Catalunya. Algú s’imagina, fer una cosa així a la plaça de Sant Marc de Venecia ???…

Edifici de marbre d’un color gris, trist i sense finestrals, que a més trencava inclús

amb els edificis, més tristos encara, del sector bancari que inundaven tota la plaça. Destruint tot l’art arquitectònic i modernista del centre de Barcelona.

Costat vorera Mar o vorera Sud

Casa Manuel Baixeras /Telefònica

(vegeu part VI)

Núm. 17 – 18: solar Casa Rosés: 1876-1924: després Casa Segura i finalment “Banco de España”

(Vegeu part VII)

Casa Rosés després Casa Segura – núm. 17, amb la Llibèria Catalonia
, casa de material fotogràfic Baltà Riba, seguida de la casa amb el núm. 18 amb la casa de Pianos Ròmul Maristany.

Casa Segura: 1924 – 1935, es coneixia més com a Casa Cabot, per la joieria que hi havia als baixos i al costat, per la primera Llibèria Catalònia. L’edifici es va fer famós pel fet que l’ “Home Aranya”, el desembre de 1930, va escalar per la façana fins a arribar a la cúpula, sense proteccions ni cordes.

La casa Segura va començar l’enderroc l’any 1932, i finalitzar l’any 1935.

Amb la desaparició de l’habitatge es deixava veure l’església romànica de Santa Anna.

Estava previst la construcció d’un edifici de catorze plantes de l’empresa elèctrica “Riesgos y Fuerzas del Ebro”. La guerra Civil van esgarrar el projecte.

En època del franquisme, fins a l’any 1951 no es va iniciar la construcció d’un nou edifici, i el 1955 s’inaugura l’actual “Banco de España”, que des de l’any 1932 estava situat a l’avinguda de la Catedral, seu de la desapareguda Caixa de Catalunya.

Entre 1923 i 1929 en la Casa Segura núm. 17 hi havia el consolat d’Itàlia, que després es trasllada a Via Laietana, 47.

**Casa Segura 1924-1935. Portal de l’Angel, amb la Catedral al fons**

Núm. 18: Des de finals del S. XIX una de les firmes de més prestigi en pianos fou Pianos Ròmul Maristany (1879-1931): Fontanella núm. 12-14; després Plaça Catalunya 18. També s’instal.la la “Compañía de Apliciones Eléctricas” i finalment l’any 1955 “Banco de España”.

**Al fons a l’esquerra Casa Baixeras, la Casa Segura núm. 17**
i la casa núm. 18, passaran a l’any 1955 a
ser el “Banco de España”.
Enfront del tramvia en el núm. 19 la Casa Camps
i Pàmies.

Núm. 19: Casa Camps i Pàmies: (1872-1990’s): Situada entre el Portal de l’Àngel i el carrer Rivadeneyra, sobre els antics horts del convent de Santa Anna. Baixos, entresol i tres pisos amb cinc balcons independents per cada planta. S’establiren les seus barcelonines de la General Motors 1920- 1930, del “Banco Alemán Transatlático” 1910, després passaria a ser el “Banco Comercial Transatlàntico”, fins a l’any 1961, que es trasllada al passeig de Gràcia. La Delegació de la Creu Roja 1920 i la “Radio la Voz de su Amo” 1930.

L’edifici va ser enderrocat a començaments dels anys 1990, per construir un nou edifici d’oficines. Actualment hi ha un hotel.

Núm. 20: Casa Joan Pou: 1873-1919

(vegeu part VII)

L’any 1914, als baixos s’instal.la una casa de motocicletes i cotxes: “Automóvil Salón”. La Société Générale de Banque en Espagne 1919-1977, va rehabilitar tot l’edifici. Va ser una de les primeres entitats bancàries estrangeres que es van establir a la plaça.

En el segon pis, durant ser tems s’establí el consolat francès.

L’any 2000 el rei de les cantonades de Barcelona, “Nuñez y Navarro”, va comprar l’immoble, i presumir de tenir un edifici cèntric i centrat, al ben mig de la plaça.

**Casa Goytisolo amb la Torre del Rellotge 1920,**
**a la dreta la Casa Teresa Maspons.**

Núm. 21: Casa Agustín Goytisolo: (1874-1923), plaça Catalunya/Rivadeneyra:“Real Asociación de Cazadores” 1922 – Restaurant Savoy 1925. L’immoble s’enderroca el 1928, a causa de la “guerra” de les entitats bancàries per la pugna d’aconseguir i dominar el centre de la ciutat, la “Real Asociación de Cazadores” ven l’edifici al “Banco de Vizcaya” (1929-1930).

(vegeu part VII)

L’any 39 amb el triomf de les tropes franquistes, en el segon pis s’establirà el consolat del III Reich.

Amb la fusió del “Banco de Vizcaya”, amb el “Banco de Bilbao” i després de molts anys tancat l’immoble fou adquirit per la multinacional Hard Rock 1997.

Núm. 22: Casa Teresa Maspons: 1873-1918 cantonada Rivadeneyra.

(vegeu part VII)

L’any 1897 després de comprar la Xocolateria la Mallorquina, s’instal.la i més tard s’efectua una gran reforma (1902) el famós Maison Dorée, del mateix nom i característiques que el seu homòleg de París, amb decoració i d’inspiració modernista. Lloc d’excel.lent classe i de molta qualitat, on es trobaven els assidus tertulians polítics, intel.lectuals, artistes i personatges de l’alta societat i de la burgesia catalana (1897-1918).

L’any 1918 Gonçal Arnús, compra la Casa Maspons, el núm. 22, i escombra el temple de la restauració francesa, que es trasllada al núm. 7 de la mateixa plaça. Enderroca i construeix la seu de la Banca Arnús. El 1926 amplia les seves oficines comprant l’edifici del costat, núm. 23, del xamfrà de la Rambla, l’Hotel Continental.

L’any 1947 passa a ser propietat del “Banco Central”. El 23 de maig del 1981, el famós atracament històric amb més de 300 ostatges.

**Maison Dorée 1897-1918 (J. Brangulí)**

Núm. 23: Casa Ignasi Serra: 1876-1922.

(Vegeu part VII- hotel Continental)

L’any 1922 el banquer Gonçal Arnús compra l’immoble amb l’objectiu d’ampliar la seva banca. Fa desaparèixer la Casa Serra i el Gran Hotel Continental. L’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que el 1918 va remodelar el núm. 22, i l’any 1925 unifica la nova ampliació i afegeix el cinquè pis; alterant la seva estructura i fisonomia coronada per les cúpules. Igualant les façanes amb ornaments decoratius per unificar els dos edificis, que tots hem conegut com la seu del “Banco Central” a Barcelona. Tots recordem el famós atracament (rodejat d’infinitat de misteris i connotacions econòmiques i polítiques que envoltaven el 23F i la sessió d’investidura un tan dubtosa de Leopoldo Calvo Sotelo). Després diferents centres comercials i grans magatzems han passat per aquest edifici singular.

**Casa Goytisolo/ restaurant Savoy – Carrer Rivadeneyra – Casa Teresa Maspons/ Bca Arnús – Casa Ignasi Serra/ Cafè Continental.**

Casa Francisco Oliva: Carrer Pelai amb Rambla de Canaletes.

(vegeu part VI)

**Els 7 edificis vorera mar, anys 1906**

Núm. 17 Casa Rosés 1876-1924

Núm. 18 Casa Pianos Ròmul Maristany 1879-1931

Núm. 19 Casa Campa i Pàmies 1872-1990

Núm. 20 Casa Joan Pou 183-1919

Núm. 21 Casa Goytisolo 1874-1923

Núm. 22 Casa Teresa Maspons 1873-1918

Núm. 23 Casa Ignasi Serra 1876-1922.

**Vorer Besòs – 1955- des de Ronda Sant Pere, fins al carrer Fontanella: Casa Vicenç Ferrer- Hotel Victòria, Casa Joan Girona, Casa Isidre Bonsoms, Casa Isidre Sicart.**
Vorera Mar, al fons l’edifici Telefònica, Casa Rosés, Casa Camps i Pàmies, Casa Joan Pou, Casa Agustín Goytisolo, amb el Banco de Vizcaya, sense la Torre del Rellotge i amb tres pisos més d’alçada, i la Casa Teresa Maspons coronat per les cúpules actuals.

Hi ha quatre edificis molt significatius, integrats dins de la Plaça, però que no estan ubicats numèricament, dintre del seu entorn i que els descriurem en part VI.

La Casa Agustí Manaut de la Rambla Catalunya, 1 / Ronda Universitat, 37. La Casa Pascual i Pons del Passeig de Gràcia, 2 / Ronda Sant Pere, 1. L’edifici del Mobile Word Centre de Fontanella, 2 / Portal de l’Àngel, 44, tot i que hi ha documentació que li assigna el núm. 16 o 16 bis de la plaça de Catalunya. I finalment la Casa Francesc Oliva de la Rambla, 135 / Pelai, 62.

(vegeu part VI)

Documentació:

Enciclopedia.cat / notes de premsa / la Vanguardia.com / Inventari de la Barcelona desapareguda – Barcelofilia. Francisco Arauz – Jesús Serdio –Enric Comas –Joana Francès, Lluís Permanyer, biografia de la plaça de Catalunya – Barcelona ahora y siempre – Tranvia 48- “Inventari de la Barcelona desapareguda”.

Fotografies: Pròpies / Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya / Josep Branguli fotògraf 1879-1945 /Pinterest /Arxiu de La Vanguardia / Josep Gaspar.

**Fotografia des de l’inici de les Rambles / Zuric (Josep Gaspar i Serra).**

**Monument a Francesc Macià, amb l’escultura a la Deessa.**
**A l’esquerra antic Hotel Continental / Banco Central i avui centre comercial Primark.**
**A la dreta la Casa Francesc Oliva i part del Triangle.**

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S. XX

Viatges i itineraris

La Porta d’entrada a l’Exposició 1929

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 29 Setembre 2023
Sense comentaris a La Porta d’entrada a l’Exposició 1929

Part III

Es pot apreciar la construcció del Palau Nacional i dels dos pavellons de l’entrada. Les quatre columnes de Puig i Cadafalch s’alcen presidint el final de l’avinguda Amèrica.

No hi ha ni rastre de les dues torres Venecianes, ni de l’ordenació de les voreres ni tan sols de la futura font central de la plaça, la Font dels Tres Mars.

Les Arenes

Ildefons Cerdà, dins del pla d’urbanització de Barcelona tenia previst la projecció d’una gran plaça per connectar Hostafrancs amb Barcelona.

La construcció de les Arenes (1899-1900), és el relleu “El Torín”, primera plaça de braus de Barcelona, on avui hi ha la seu central de Gas Natural, inaugurada el juliol de 1834, tancada l’any 1923 i enderrocada l’any 1944.

Les Arenes ha passat per moltíssims litigis d’interessos de firmes empresarials i financeres, d’especulacions, de projectes tant d’identitats públiques com privades, tot per exercir i mantenir el seu control. Ha sigut part viva i escenari de multituds d’actes de tota mena d’esdeveniments culturals, esportius, econòmics, històrics i polítics, com el famós míting del “Noi del Sucre”. Evidentment sense oblidar la seva principal finalitat: “Plaza de la celebración de la Fiesta Nacional” i finalitzant en “su última corrida el 19 de junio de 1977 con el diestro José Manuel Dominguin” …

Acaba sense cap mena d’utilització ni de servei durant més de trenta anys, per convertir.se en un altre centre comercial, això sí, conservant la seva façana taurina d’estil “almohade”.

El més important és que va definir dos eixos centrals: Un de circular que unia Creu Coberta amb la plaça i seguia cap al Paral·lel fins a arribar al Port. I l’altre que unia la plaça amb l’eix de la Gran Via per donar-li seguiment i continuïtat en direcció al Llobregat.

La Plaça Espanya

Els projectes d’urbanització o construcció de la plaça van des de 1890 al 1927. El primer projecte ja figurava, com ja hem dit, dins del Pla Urbanístic d’Ildefons Cerdà.

És a partir de la idea de celebrar l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, que durant el període 1913-1915 els dos arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i Vautravers, desenvolupant i dissenyant l’ordenació de la muntanya. L’any 1920 passa per una altra avantprojecte d’urbanització de la plaça per l’arquitecte i urbanista Ferran Romeu i Ribot. Entre els anys 1923-1926 segueix una altra reforma i millora, d’Antoni Darder i Marsà, que serà l’encarregat de la urbanització definitiva. Resoldrà portant a terme una activitat frenètica de les obres de construcció de la font, la plaça i de la porticada d’entrada al recinte de l’Exposició, l’any 1928.

Les estacions soterrades dels Ferrocarrils Catalans (costat Llobregat) i del Metro Transversal, a la plaça d’Espanya, varen ser inaugurades el mes de maig i de juny de l’any 1926 respectivament, en el mateix centra de la plaça.

**Futura entrada del metro i construcció dels hotels 1927-28…**

La Font

La font central de la plaça, simbolitza i representa les aigües fluvials o marítimes de la península Ibèrica, obra de Josep Maria Jujol i Gibert. Uns diuen que representant els tres mars: la Mediterrània, l’Atlàntic i el Cantàbric, i altres als tres rius que la creuen: L’Ebre, el Tajo i el Guadalquivir. D’aquí el primer nom original: Plaça de la Font dels Tres Mars, en simbolitzar en cada una de les tres cares, un dels tres mars que envolten la península.

Segons “la comisión del gobierno de Primo de Rivera” el nom de la plaça havia de ser: “Monumento a la raza hispana”. Uffff… Gràcies a la “providència” es va canviar per: Plaça d’Espanya.

Es varen construir quatre hotels, tots ells d’estètica similar, amb maó d’obra vista i de color rogent, que feien conjunt amb la plaça de braus de les Arenes.

L’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí, els va dissenyar de tal manera que en finalitzar l’exposició fossin reconvertits en habitatges. Malauradament, anys més tard, a conseqüència del desastre del cop d’estat, el seu destí acaba sent molt diferent.

**Vista dels quatre hotels, les Arenes, la Gran Via, el Paral.lel, el palau de Comunicacions i Transports, les Torres Venecianes i la Font dels Tres Mars al centre de la plaça.**

Hotel núm. 1

O hotel del Rellotge, (1928-1990), amb torre central i rellotge, inspirat amb la Torre del Rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia, que estava situat a la vorera nord, entre el carrer de Creu Coberta i Tarragona. Era l’hotel més gran de tot el recinte. En acabar la Guerra Civil és convertir, una part en caserna de la policia: “Cuartel de Belchite” i l’altre en “Instituto Nacional de Educación”. En els baixos, cantonada amb el carrer Tarragona hi havia “el economato de la policia nacional”.

S’enderroca (1990), amb motiu dels Jocs Olímpics del 92, per construir l’hotel Catalonia Barcelona Plaça. Avui plaça d’Espanya núm. 8.

Hotel núm. 2

(1929-2005). En acabar la Guerra Civil, es va destinar per tasques administratives de la policia nacional i per “el negociado del DNI y del pasaporte”, d’un ambient rònec, patètic, inhòspit i poc hospitalari… on es destil·lava un cert “ferum de naftalina”, propi de les comissaries policials del franquisme. Finalment, es va enderrocar 2005, per construir l’edifici de la comissaria dels Mossos i de l’Institut Català de Trànsit. Avui plaça d’Espanya núm. 1.

Hotel núm. 3

Junt amb l’hotel núm. 4 han resistit al pas del temps. Avui plaça d’Espanya núm. 5, cantonada Creu Coberta. Els antics baixos on avui hi ha la seu de l’Institut Municipal d’Educació i la biblioteca Artur Martorell, hi havia les termes i els primers banys públics municipals de la ciutat. Servei d’escriptura, dactilògrafes, telèfons, perruqueria, massatges, lavabos, piscines i dutxes circulars, separats evidentment, per dones i homes. A l’any de la clausura de l’exposició els banys també, varen tancar.

Hotel núm. 4

Avui institut de Secundària – l’Escola Francesc Macià, Plaça Espanya, núm. 2 i 3. Abans Grupo Escolar Calvo Sotelo y Colegio Victor Pradera (nois).

L’avinguda Amèrica

La llum va ser el fil conductor del projecte urbanístic i ideològic de l’Exposició:

– El Ratxós de Llum del Palau Nacional

– La Font Màgica

– Les Columnes de Llum que flanquejaven l’Avinguda Maria Cristina, que donaven un sorprenent resultat de llum i d’esplendor d’estil Art Decó.

La plaça de l’Univers

Un espai dissortadament perdut, on l’enginyer Carles Buïgas va projectar un conjunt monumental de fonts i brolladors, on el visitant s’endinsava dins d’un món màgic d’aigua, llums i colors 1929-1937. Durant la Guerra Civil patir diversos bombardejos, que van fer impossible la seva reconstrucció.

La Torre de la Llum de 50 metres d’alçada donava entrada amb un triple arc, a la plaça de l’Univers situada entre els palaus de Comunicacions i Transports i el Palau de l’Art Tèxtil. En una nova reordenació integral de la plaça, s’enderroca l’any 1984.

**Plaça de l’Univers**
***A l’esquerra el palau de Comunicacions i Torre de la llum, al fons el palau d’Art Tèxtil i el palau de Projeccions i al centre la font i brolladors.***

Palau Nacional

La joia de la corona !!! És un projecte inicial de Puig i Cadafalch i de Guillem Busquets, construït entre el 1926 i 1929. Des de l’any 1934 Museu Nacional d’Art de Catalunya – MNAC. L’any 1920, Puig i Cadafalch, dissenya i projecte amb tot detall el “Palau de l’Art Antic“, més endavant “Palau de les Nacions“.

La Font Màgica

Conjunt de llum i aigua, construïda en el lloc on estaven les columnes de Puig i Cadafalch, obre de Carles Buïgas.

Torres Venecianes

Són dues torres bessones que marcant l’accés al recinte, totalment ornamentals de 47 metres d’alçada. Estava previst el seu enderrocament en finalitzar l´esdeveniment. Des d’una d’elles es controlava tot el joc de llums i d’aigua de l’Exposició.

Pavellons i estands

Hi van participar més de vint països europeus, expositors privats del Japó i dels Estats Units i altres empreses públiques i privades.

No hi van assistir els països llatinoamericans, per coincidir en les mateixes dates amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla”…

Els Pavellons i els seus canvis

Dins de l’actual fira, situats entorn de l’avinguda Reina Maria Cristina: Pervivència de la tradició…

Palau de Comunicacions i Transports (núm. 1):

D’estil neoclàssic, situat a l’esquerra de la plaça Espanya, la part posterior dona a la plaça Univers. Avui hi trobem l’oficina de Turisme. L’any 29 si van exposar petits vaixells, automòbils, tramvies i fins i tot locomotores de tren, que van ser transportades per la via temporal instal.lada des del port al llarg de tot el Paral·lel fins a la plaça Espanya.

El Pavelló va ser visitat per l’enginyer electrònic italià Guglielmo Marconi, propulsor de les comunicacions radiotelegràfiques i de la llei Marconi, que relaciona les antenes i la distància dels senyals de transmissions per ràdio.

Després de la Guerra Civil, l’exèrcit el fa servir com a magatzem.

Palau de la Pedagogia, Higiene i d’Institucions Socials, 1927

Obra de Josep Maria Jujol, situat a la dreta de la Plaça.

Després es canvia el nom per Palau del Vestit o del Treball. Inicialment, estava coronat per una gran cúpula que va ser enderrocada l’any 1935. En l’època franquista el palau es va enderrocar, salvant.ne la façana i la columnata frontal, per unir.lo amb el Palau de la Metal·lúrgia. Més endavant se’l coneix pel pavelló Ibèria per ser l’antiga terminal d’Ibèria des d’on sortien els busos “llançadora” pel trasllat de passatgers de la ciutat a l’aeroport – 1952. Fins que l’any 1975 Renfe inaugura el servei ferroviari des de l’estació de Sants.

Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu

Amb cúpula polièdrica, situat a la dreta de l’avinguda Reina Maria Cristina. En acabar l’exposició l’espai va ser reconvertit en estudis cinematogràfics. Amb motiu de la inauguració de la Fira Internacional de Mostres de l’any 1969, es va remodelar tot el palau. De l’antiga façana, no en va quedar ni rastre, va ser una autèntica llàstima. Malauradament, en la majoria dels casos, en els canvis sempre sortim perdent en estètica, en integració visual i arquitectònicament malmetem autèntiques joies d’èpoques passades.

Palau de Projeccions (núm. 5)

Es trobava entre l’avinguda Rius i Taulet, l’avinguda Reina Maria Cristina i la plaça de l’Univers, davant mateix de la Font Màgica. El nom prové del fet de coincidir en el període de canvi del cinema mut al sonor. Hi havia diverses sales de projeccions de cinema i fotografia, la més gran tenia capacitat per a 1.800 espectadors.

Va ser enderrocat l’any 1960, per construir-hi dos pavellons: el Pavelló de Rius i Taulet i el Pavelló de Congressos.

El nom d’aquest últim pavelló és pel fet que l’alcalde Porcioles dona a conèixer la ciutat amb el lema: “Barcelona Ciudad de Ferias y Congresos”, d’aquí, es comenta, neix el nom del nou pavelló: Palau de Congressos.

Palau de l’Art Tèxtil (núm. 2)

Presidia la plaça de l’Univers – inicialment plaça de la Mecànica – de façana neoclàssica, de cos central renaixentista i quatre torres amb cúpules. Després de la Guerra Civil se li posa el nom de Palau Central, enderrocat l’any 1965.

L’any 1970 si construeix el Palau del Cinquantenari conegut, també, com a Pavelló del carrer Lleida, per celebrar el 50 e aniversari de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona. L’any 1920, és celebrar la primera Fira de Mostres, al Palau de les Belles Arts del recinte del Parc de la Ciutadella (construït amb motiu de l’Exposició Universal de 1888), per iniciativa de la Cambra de Comerç, l’Ajuntament, la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya.

L’any 1932 es constitueix oficialment la societat Fira Internacional de Barcelona, declarada d’utilitat pública per la Generalitat de Catalunya.

Pavelló núm. 4 o de Rius i Taulet

Entre el Palau del Cinquantenari i el Palau de Congressos, al costat de l’Espai Bombers-Parc de Prevenció o Museu Històric dels Bombers de Barcelona. Durant la pandèmia reconvertit amb “vacunòdrom”.

**Plaça de l’Univers.** **D’esquerra a dreta: Palau de Comunicacions, Torre de la llum, Palau d’Art Tèxtil i el Palau de Projeccions. Al centre la font i brolladors.**

Els pavellons al voltant de la Font Màgica

– Pavelló Alemany o pavelló Mies van der Rohe: dissenyat per Ludwing Mies van der Rohe i Lilly Reich, situat davant la Font Màgica. Va ser construït per l’exposició i desmuntat l’any següent, i reconstruït, de nou, en la dècada dels anys 80. (Vegeu part IV)

– Pavelló d’Itàlia: davant de la Font Màgica, i enfront del pavelló d’Alemanya.

Va representar l’aparador idoni per les intencions feixistes del “Duce” per convèncer i obtenir un ampli consens de la creixent ideologia que representava la nova Itàlia.

Entre els anys 1960 i 1980, se li va donar un nou impuls. Després cau en desús i anys més tard va ser substituït per l’actual edifici en forma d’hangar. Ara s’està estudiant recuperar el seu espai per a usos esportius.

– Palau de Victòria Eugènia: situat a la dreta de la Font. (núm. 7)

– Palau d’Alfons XIII: situat a l’esquerra de la Font. (núm. 6)

Són els únics palaus que es varen projectar fora de la “Secció General de l’Exposició”.

Tots dos són dissenyats per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Edificis idèntics, situats simètricament, varen ser els primers edificis a construir.se, entre els anys 1918 i 1923.

No són pròpiament palaus, sinó dues naus de grans dimensions, de façanes cegues, sense finestres ni obertures, sols tenen unes claraboies al sostre, com a únics punts d’il·luminació.

Palau de l’Art Modern, després d’Alfons XIII

Inicialment, eren els pavellons anomenats de l’Art Modern i de l’Arquitectura. L’any 1926, es canviaran el nom en honor als reis. El “de Alfonso XIII”, dedicat a la Construcció, i el de “Victoria Eugenia” es destina a aquells països que no tenien pavelló propi. Estan situats en la plaça de les Belles Arts, després plaça de “los Reyes”, torna a canviar pel de “marqués de Foronda”, i actualment en honor a l’Arquitecte és la Plaça de Josep Puig i Cadafalch.

Estèticament, envolten la plaça de Carles Buïgas, i donen potencia i esplendor visual a l’eix principal que és el Palau Nacional.

**Palau l’Arquitectura, després de Victòria Eugènia**

La inauguració el 19 de maig de 1929, va ser presidida, pel rei “Alfonso XIII” i en presència “del dictador”. L’inici de la “Gran Depressió” que culmina amb el dimarts negre o “crac de la borsa de Nova York” va ser un factor important pel que fa a la manca de visitants. Així i tot, van visitar Barcelona més de 3.000.000 persones. Llavors la Ciutat tenia uns 875.000 habitants. Amb un cost estimat d’uns 200 milions de pessetes, 190 milions aportats per l’Ajuntament de Barcelona i 10 pel govern espanyol, amb un dèficit de 180 milions de pessetes, uns 300 milions dels actuals euros.

Va finalitzar el dia 15 de gener de 1930.

… Els barcelonins van estar pagant durant 34 anys, el deute. Per eixugar el dèficit es varen crear uns segells especials en la correspondència de correus d’obligat compliment.

Alfons XIII, el dia de la inauguració de l’Exposició el 19 de maig de 1929, al pavelló *Mies* *van der Rohe*

Es va construir una via fèrria provisional, que travessava tot el Paral·lel, per a transportar els materials des del Port fins a la plaça d’Espanya. Es va millorar el clavegueram, es va canviar l’enllumenat de gas per l’elèctric, s’amplia línies de busos, tramvies i metro. Es construeixen quatre hotels a la mateixa plaça d’Espanya expressament per l’ocasió. Molts dels seus edificis i pavellons, encara es conserven avui dia. D’una pedrera neix el teatre Grec, inspirat en el d’Epidaure. És finalitzant les obres de la plaça de Catalunya, Tetuan, Letamendi i Urquinaona. Es reforma el Barri Gòtic, i molts edificis de la Via Laietana. S’allarguen la Gran Via i la Diagonal. Es construeix el nou edifici de Correus i es va reconstruir i ampliar l’estació de França. Barcelona fa un canvi espectacular.

Avui encara gaudim aquest valuós llegat del 1917 de Llum, aigua i color.

Amb motiu del Centenari – Horitzó 2029 – està en estudi/projecte una àmplia remodelació urbanística amb grans transformacions, com el futur del barri de Bon Pastor, el nou ús de la Model i els canvis de tot l’espai de Fira de Montjuïc…

Esperem …a veure què ens ofereix el nou inquilí del consistori… Diuen que és una manera de passar pàgina del 1929, amb la mirada posada en el futur…

Documentació: Barcelofília: Enric Comas, Emilio Gómez, Francisco Arauz, Miquel Pacha, Joanot Pascual, Maite Mar, Jaume Mas, Ramón Vilalta. / Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics / Manuel Marina, guia local /Arxiu Històric del COAC /Arquitectura Catalana. Cat / Històries de Barcelona.

Fotografies: particulars / Barcelofília / Pinterest/ Zerkowitz/ CRAI – Biblioteca Pavelló de la República / AFEC

Etiquetes Barcelona, Història, Itineraris, S. XX

Arts plàstiques Viatges i itineraris

Els jardins “all’italiana” i les vil·les Medici

Post author Per Mercè Bausili
Post date 11 Setembre 2023
Sense comentaris a Els jardins “all’italiana” i les vil·les Medici

La revisió, una vegada més, de la sèrie de la RAI, Medici: Masters of Florence i la lectura recent del llibre que vaig comentar, m’han portat a unir dos continguts que m’apassionen, els jardins històrics i la gran transformació artística que la dinastia dels Medici va representar.

El jardí all’italiana té les arrels a l’antiga Roma. Els romans adinerats van completar les seves majestuoses vil·les amb habitacions a l’aire lliure impressionants. Aquestes estaven dividides entre si per bardisses de boix i murs de maçoneria, i la vista va quedar encantada amb l’ús de topiaris.

Un jardí italià és un tipus d’estil de jardí formal perfeccionat a la Itàlia del Renaixement, al segle XV a la Toscana i a Roma. Està marcat per una gran dependència de les característiques del paisatge autòcton, els arbres de fulla perenne ben cuidats i les plantes i arbres fruiters mediterranis, sempre inspirat en els ideals clàssics d’ordre i bellesa, i enginyoses i innovadores solucions tecnològiques. I tot està dominat per una gran vil·la. L’estil va ser imitat a tot Europa, com tot el que liderava Itàlia en aquells moments, influint en els jardins del Renaixement francès i el jardí anglès. Ambdòs, amb els anys, van adquirir les seves pròpies característiques.

Mentre que els jardins medievals eren emmurallats, que reflectien el sentit d’autoprotecció, havien estat pràctics, és a dir, destinats a produir aliments, els jardins del Renaixement italià eren ornamentals. Els murs del jardí medieval s’havien construït a gran alçada per mantenir allunyats els animals i els intrusos. No existien tals preocupacions a les grans propietats italianes del Renaixement. Es van fer servir murs i tanques més curtes per separar les habitacions a l’aire lliure per raons estètiques. Al jardí italià, la gent és capaç de mirar cap al jardí per apreciar la seva bellesa des de l’exterior, i alhora ser capaç de mirar cap a fora a un paisatge més ampli. Tot i això, entre les qualitats d’aquest tipus de jardí també hi ha la d’incorporar zones «privades» a l’aire lliure, com un banc per descansar, una font o una pèrgola. Si ho recordem a les primeres pintures de l’Humanisme, als retrats per exemple, hi apareix per primer cop un jardi al fons.

La informació sobre el primer disseny d’un jardí ornamental als textos del Renaixement es va trobar a l’obra de Leon Battista Alberti (1404-1472), un influent teòric de la cultura del Renaixement italià del segle XV. En alguns dels seus escrits Alberti es va referir als textos de Vitruvi, Plini el Vell i Ovidi, entre altres, els quals va citar com a autoritats per a ell i els seus seguidors. Al 1452, Alberti li va dedicar al Papa Nicolás V De re aedificatoria: Una obra que mostrava els seus estudis sobre Vitruvi. L’obra li va atorgar el títol de “El Vitruvi florentí” i es va convertir en una referència per a l’arquitectura de l’època gràcies als avenços en matèria d’enginyeria que contenia. A més, va desenvolupar una teoria estètica fonamentada en la proporció i l’harmonia de les obres arquitectòniques, de manera que va sustentar l’estilisme del classicisme.

Les vil·les dels Medici, escampades majotitàriament per la Toscana, van ser reconegudes el 2013 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, pel que representen de sistema original d’edificis rurals dedicats també al cultiu de les arts i el coneixement. I per la influència que de la mà dels Medici van exercir en la cultura europea. A l’enllaç teniu accès a cada una d’elles, per tant no les descriuré una per una. El que val la pena és resumir què van representar per a la història de l’art, l’arquitectura i la jardineria. Són el primer exemple del vincle entre arquitectura, jardins i medi ambient, pel que tenia de primordial el paisatge i es van convertir en una referència per a les residències principesques a tot Itàlia i Europa. A la Toscana en total són 12 vil·les i 2 jardins. A les 4 provincies de Florència, Prato, Pistoia i Lucca.

Van ser construïdes entre els segles XV i XVII, totes envoltades per la natura. Al principi aquestes vil·les eren les residències de vacances de la família Medici, que van triar aquesta part de la regió com a lloc de descans i lleure, on s’organitzaven també partides de caça, convertint-se aviat en un punt de referència per a les altres propietats agrícoles del voltant i després en el símbol del control que la família exercitava a tot el territori. Les vil·les, construïdes per harmonitzar-se amb l’entorn, estan enriquides amb jardins moderns, obres d’art i solucions tecnològiques innovadores, els estils de les quals s’inspiren en els principis fonamentals del Renaixement i de l’Humanisme, així que aviat es van considerar models per a totes les noves residències principesques. Van suposar un punt intermedi entre les funcionals granges de camp i els castells feudals, recuperant el concepte romà de domus rustica.

Resumint molt, l’evolució arquitectònica que les caracteritza comença a la regió del Mugello, terra natal dels Medici, amb les viles de Cafaggiolo i Trebbio de clar marc encara medieval, amb una successiva intervenció per Michelozzo que les transporta als ideals del primerenc Renaixement, i totes dues construïdes per voluntat de Cosimo I, “il Vecchio”. Fins arribar a les viles de Castello, la primera que té un enorme jardí de cítrics d’Europa, Petraia i Boboli, dissenyades per a Cosimo I per Niccolò Tribolo i caracteritzades pels famosos jardins a la italiana.

Efectivament als Medici se’ls ha considerat els grans benefactors de les arts, dels ideals de l’Humanisme, els transdormadors del paisatge urbà de Florència i per la predilecció per la vida al camp i pel paisatge. I que sembla van millorar amb la invenció del gelat, tot i que Marco Polo ja havia portat dels seus viatges, alguna cosa semblant al sorbet.

Etiquetes Arquitectura, Itàlia, Jardins, S. XVI

Viatges i itineraris

“Pich i ponades”

Expo 29

Part II

Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.

Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.

**Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917**

Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.

Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)

Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.

Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.

Regidor: 1905

Diputat: 1907-1911

De nou regidor: 1912-15

President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919

Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.

És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.

Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.

Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.

Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)

I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.

L’edifici Pich i Pon

El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.

L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.

L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.

L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.

El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.

**1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon**

Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.

A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.

**Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982**

Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.

Anècdotes del Sr. Pich

Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.

Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).

Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.

L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.

Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.

Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.

L’Exposició del 29

L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:

– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.

– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.

**Pavelló d’Arts Gràfiques- avui Museu d’Arqueologia**

Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.

La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.

Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.

Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.

**Barraquisme, temps de repressió i racionament**

En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).

Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.

Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)

El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.

Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.

També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.

L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.

1929 – **Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres**

L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.

En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.

Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.

Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…

Llocs a tenir present durant la inauguració:

Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.

La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.

Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.

El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.

El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.

El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.

Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.

Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.

Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.

Documentació:

Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…

Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Etiquetes Barcelona, Biografia, Castells, Exposicions, Feixisme, Història, Itineraris, Memòria, Migració, Modernisme, Política, S. XX

Establiments singulars Viatges i itineraris

Un segon tram històric del Funicular de Montjuïc

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 25 Agost 2023
1 comentari a Un segon tram històric del Funicular de Montjuïc

Part I

L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.

Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.

**Exposició d’Indústries Elèctriques 1917**

**Aeri** – **Moll de Sant Sebastià a Miramar**

Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.

La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams

El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.

Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.

Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.

El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototip de tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.

**Primera escala mecànica** **de la ciutat**

L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat.

Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.

L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.

– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.

– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.

– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació, “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”

– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.

**Es pot visualitzar el filat que seguia la línia**

Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…

Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.

**Estació superior del segon tram – avui enderrocada**

Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.

**Atracció- estaba situada a la dreta del MNAC**

Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.

El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.

Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.

Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.

L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.

L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.

Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.

També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.

L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929

Documentació

Visita efectuada agost de 2023

Betevé – secció: Va passar aquí, Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.

Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

El petit funicular

Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.

Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.

El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)

El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.

A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.

Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.

Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…

Altres dades

Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.

De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.

Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.

Documentació

Visita efectuada agost de 2023

Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.

Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Exposicions, Franquisme, Guerra civil, Història, Itineraris, Monument històric, S. XX

Establiments singulars Viatges i itineraris

Una guia de Terrassa, la cocapital del Vallès Occidental

Post author Per gaudirlacultura
Post date 18 Juliol 2023
1 comentari a Una guia de Terrassa, la cocapital del Vallès Occidental

Per Joan Alcaraz

Terrassa, la tercera ciutat

La tercera ciutat de Catalunya, sí, pel nombre d’habitants, després de la capital del país i de L’Hospitalet de Llobregat, i per davant, per molt poc, de Badalona. Anem a fer una guia pausada i el més completa possible d’aquesta ciutat de tradició industrial, primer caracteritzadament tèxtil i després més diversificada.

Per començar, el que va ser municipi de l’època romana és una població amb un interessant centre històric, tot i que l’antic poble de Sant Pere de Terrassa no hi pertanyia exactament, i en el seu sí hi ha, segurament, el monument egarenc -en una ciutat d’interès monumental- que n’ocupa la capçalera: la Seu Ègara -per mi Egara. El nom oficial, amb aquest accent obert, sempre m’ha fet mal a l’orella…

La Seu, restaurada a començaments del segle XX per Josep Puig i Cadafalch -fill de mare terrassenca- i també molt més recentment, es composa de tres temples, inicialment romans i visigòtics, com a herència d’un antic bisbat: l’església de Santa Maria i el baptisteri de Sant Miquel són els més antics, i Sant Pere és del període medieval. Vegeu la imatge principal d’aquest apunt (Font: Wikimedia Commons.)

A l’entorn de la Plaça Vella

Situem-nos ara a la Plaça Vella, centre neuràlgic de Terrassa. Hi trobem dos elements d’una gran significació. D’una banda, la Torre del Palau, l’únic vestigi del que va ser el Castell Palau egarenc a l’Edat Mitjana. De l’altra, la basílica del Sant Esperit, avui esdevinguda catedral a partir de la divisió de fa uns anys de l’arquebisbat de Barcelona. Sí, Terrassa, després de segles, torna a tenir bisbe, tot i que la seva presència a la vida local diria que és poc rellevant…

Imatge: Torre del Palau, l’únic vestigi del castell palau de Terrassa (Foto: © Enrique Íñiguez Rodríguez, CC-BY-SA)

A la Plaça Vella hi conflueixen alguns dels carrers més emblemàtics de la població: Font Vella, Gavatxons -amb la seva continuació per Sant Pere-, el carrer Major i el de l’Església -amb la seva continuació pel de la Rutlla. I ben a prop, el carrer Cremat i el raval de Montserrat, on hi ha l’Ajuntament, un edifici de façana neogòtica. Al carrer de la Font Vella s’hi troben la Casa Museu Alegre de Sagrera -un dels sis espais del Museu de Terrassa- i la seu del Centre Social Catòlic, i al carrer Cremat, l’antiga Casa del Poble, seu històrica -avui clausurada- d’Esquerra Republicana.

Relativament a prop del carrer Major hi ha l’edifici, enmig d’un extens espai, de l’històric Real Colegio Tarrasense, adscrit a l’Escola Pia de Catalunya. Diverses generacions d’alumnes -entre els quals m’hi compto- s’han beneficiat dels ensenyaments d’una de les congregacions religioses més actives des del punt de vista pedagògic.

Imatge: Ajuntament de Terrassa, obra de 1900-1902 de Lluís Muncunill (Foto: Wikimedia Commons)

L’immens i plaent Parc de Vallparadís

Tornem a l’antic poble de Sant Pere. Per una part del seu entorn hi discorre un dels parcs més grans de Catalunya, el Parc de Vallparadís, abans un antic torrent d’aspecte més aviat llòbrec. A una banda de la gran extensió hi trobem el castell cartoixa medieval del mateix nom, avui també espai del Museu de Terrassa. L’antiga Egara té igualment, entre algun altre, un parc de dimensions més normaletes, el de Sant Jordi. Allí hi ha un dels edificis més singulars i emblemàtics de la ciutat, la Masia Freixa, una antiga fàbrica de filats reformada ben aviat per l’arquitecte Lluís Muncunill, el gran referent del modernisme a la ciutat.

Imatge: Vista sud del Parc de Vallparadís de més de 3,5 km de longitud, travessa la ciutat de nord a sud (Foto: Ajuntament de Terrassa)

A dues cantonades del parc de Sant Jordi, entre el barri de ca n’Aurell i el centre històric, discorre la Rambla d’Egara, que segueix el traçat de l’antiga riera del Palau -l’altre gran riera és la de les Arenes. Pacificada relativament al trànsit, i amb repercussions negatives evidents per al carrer de Galileu, de baixada, i el d’Arquímedes, de pujada, la Rambla disposa d’alguns elements arquitectònics notoris. En primer lloc, el mercat de la Independència -no la que ens cal, no, sinó la relativa a la Guerra del Francès-, que també limita amb el Raval de Montserrat. Després, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), que ocupa l’espai de l’antic Vapor Aymerich Amat i Jover. També la Factoria Cultural de Terrassa (la FACT), abans Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa. I finalment l’antiga seu d’aquesta històrica i extingida entitat financera -obra de l’arquitecte Jan Baca-, que avui correspon al BBVA.

Imatge: Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Lluís Muncunill. Actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)

Entre el Parc de Vallparadís i el centre històric hi trobem el passeig Comte d’Egara, nom que fa referència a Alfons Sala i Argemí, un referent monàrquic i conservador -i president de la Mancomunitat de Catalunya- de la cocapital del Vallès Occidental en les primeres dècades del segle XX. En un cantó del passeig hi ha la Mútua de Terrassa, equipament sanitari de referència. Unes obres ben recents -i no sé si prou afortunades- connecten aquest passeig amb el carrer de la Font Vella i eviten així, a la manera colauista, l’accés en cotxe al carrer del Puig Novell. A l’altra banda, el convent de Sant Francesc d’Assís, amb el seu valuós claustre, és un altre dels diversos motius per a admirar la ciutat.

La zona universitària

També a l’entorn de l’extens parc de Vallparadís hi ha la zona universitària de Terrassa, presidida, des del carrer de Colom, per l’Escola Industrial, i adscrita al barri del Cementiri Vell. Els seus equipaments són vinculats a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i un llibre recent, Terrassa, bressol d’enginyers. Història, innovació i cultura (Rafael Dalmau Editor, 2021 -una editorial històrica i d’història, instal·lada avui a Terrassa) n’explica aspectes ben significatius de la seva activitat.

L’enginyeria tèxtil, entre d’altres, i l’aeroespacial constitueixen les matèries que s’hi poden aprendre, i de les quals s’han nodrit i també n’han gaudit diverses generacions d’alumnes terrassencs i d’arreu.

Al carrer de Colom, en un edifici on s’havia elaborat una coneguda marca de sèmoles, també hi ha la seu de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Arts Audiovisuals de Catalunya), la qual cosa converteix Terrassa en una ciutat de referència en aquest àmbit. I encara més quan la tasca de l’Escola es complementa amb el gran actiu del Parc Audiovisual de Catalunya a tocar de Matadepera, encabit en un gran edifici que havia allotjat un sanatori per a tuberculosos i que després passà a denominar-se Hospital del Tòrax.

A la zona universitària egarenca també s’hi troba l’Escola Municipal de Música – Conservatori de Terrassa, que de jove -vaig estudiar solfeig i piano- recordo que havia estat ubicada a la Masia Freixa. I no massa lluny, a la carretera que duu a Castellar del Vallès, podem admirar el singular Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.

Imatges: Masia Freixa, 1905 de Lluís Muncunill (foto: Badia Casanova, Ajuntament de Terrasa); Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.

També al centre de la ciutat, a la placeta de Saragossa, l’Arxiu Tobella -al qual una valuosa campanya ciutadana va aconseguir salvar, en el seu moment, de la demolició- conté significatives referències documentals del patrimoni fotogràfic egarenc. No massa més enllà, al carrer de Sant Pau, hi ha la seu de l’Institut Industrial, un dels llocs neuràlgics de l’activitat econòmica de la tercera ciutat de Catalunya. Actualment, l’Institut és la seu de la patronal Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa (CECOT), una de les que destaquen més enllà de Barcelona.

La indústria, motor col·lectiu

La primera expansió industrial de Terrassa, durant els segles XIX i XX, se situa entre el carrer de la Rasa i el passeig del Vint-i-dos de juliol. Amb nous i creatius usos de les antigues fàbriques, com per exemple la Biblioteca Central, l’Ateneu Candela, la llibreria Synusia o una de les Cases de la Música que hi ha a Catalunya.

La població també destaca pels nous usos urbanístics que ha sabut donar a antics equipaments industrials, dels quals es beneficien el comerç, l’hostaleria i també la convivència ciutadana. Per la seva superfície, destaca el Vapor Gran, i també, entre d’altres, el Vapor Ventalló.

A la Zona Esportiva, situada a l’Avinguda de l’Abat Marcet -un terrassenc de la primera part del segle XX al capdavant de Montserrat-, hi trobem, sobretot, l’Estadi Olímpic, en referència a la competició d’hoquei herba -l’esport terrassenc més identitari- als Jocs de Barcelona’92. És el terreny de joc habitual del Terrassa Futbol Club, una entitat històrica amb resultats relativament discrets dins del panorama futbolístic català.

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt

Més enllà dels seus límits, la ciutat vallesana també té un gran referent de respiració ambiental: el parc natural de Sant Llorenç del Munt, coronat per l’emblemàtic cim de la Mola i el seu antic monestir, darrer punt de la ruta de l’anomenat Camí dels Monjos, que s’iniciava al monestir de Sant Cugat del Vallès.

Al parc s’hi accedeix a partir de l’interessant i suggestiu poble de Matadepera, molt vinculat a Terrassa mitjançant les delícies de l’estiueig, avui suplertes en part per haver passat de segona a primera residència.

Vista aèria de Sant Llorenç del Munt, vist des del sud. En primer pla, hi ha la Mola (1.103 m). A l’esquerra de la imatge hi ha la carena del Pagès i al fons a l’esquerra, el Montcau (1.056 m).

Enamorar-se i reenamorar-se

Deixeu-me acabar aquesta guia detallada de Terrassa amb algunes vivències de caire personal. Per començar, recordo que a l’antic cinema la Rambla -situat a la Rambla d’Egara– podríem dir que hi vaig descobrir les subtileses físiques, i també emocionals, de l’amor. I és que, quan era preadolescent, jo anava a veure sovint pel·lícules a aquesta sala, una de les més grans de l’època a tot l’Estat. I m’adonava de com les parelles -singularment les més joves- es fonien en petons i abraçades mentre que per la pantalla s’exhibia la producció cinematogràfica pertinent. Ara, l’antiga sala és un Zara, però conserva, a la part superior de la façana, el rètol del cinema com a símbol de tota una època.

Anys després, ja de jove, vaig moure’m molt per la ciutat, amb l’al·licient d’haver estat corresponsal de dos diaris de Barcelona. Per començar, el vespertí i fa anys desaparegut El Noticiero Universal. Després vaig ser el primer corresponsal a la ciutat de l’Avui, avui El Punt Avui, a banda de col·laborar a la històrica i segons com mítica revista egarenca Al Vent. Tot plegat em va obligar a estar molt pendent de diversos aspectes de la vida ciutadana: polític, cultural, econòmic, sindical…amb tota l’experiència que això comportava.

A banda dels molts cafès i d’altres consumicions presos al desaparegut bar Las Vegas de la Plaça Vella -amb la mirada atenta i la complicitat emocional cap a les noies que s’ho valien-, jo també em movia molt pels Amics de les Arts, un dels fogars -abans com ara- de la cultura a Terrassa. En canvi, em va agradar poc el jazz -ara és una mica diferent, sobretot pel que fa al piano-, i per això no vaig viure massa l’ambient intens i subjugant de l’Antiga Jazz Cava, de gran memòria per a tanta gent…

Després de molts anys viscuts a Barcelona, ara, de jubilat, retorno sovint a la meva ciutat d’origen amb extrema complaença. Si abans ja n’estava, poc o molt, enamorat, ara es pot dir que me’n reenamoro. Passejant pels seus carrers i places i tornant-hi a descobrir totes les coses que us he explicat, a més d’altres, que farien aquest relat encara més llarg. Per això acabarem amb uns apèndixs que crec imprescindibles.

Terrassa, l’antiga Egara. Cocapital del Valllès Occidental i tercera ciutat catalana. Conèixer-la s’ho val, i molt…

Govern municipal (2023)

Tot per Terrassa (11 regidors, un dels quals l’alcalde, Jordi Ballart)
Esquerra Republicana de Catalunya (2 regidors)
Junts per Catalunya (2 regidors)

Entitats

Amics de les Arts i Joventuts Musicals
Ateneu Terrassenc
Centre Excursionista de Terrassa
Societat Cultural Els Amics, avui amb la nova gestió de la Coral de Prodis
Centre Social Catòlic
Ateneu Candela
Rotary Club de Terrassa

Equipaments culturals

Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
Museu de Terrassa (en diferents espais)
Museu Tèxtil
Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Arxiu Històric de Terrassa
Nova Jazz Cava (centre principal del mític Festival Internacional de Jazz)
Factoria d’Activitats Culturals de Terrasa (la FACT), on té lloc el Festival Internacional de Dansa
Teatre Principal
Cinema Catalunya
Cinemes Parc Vallès (als afores de la ciutat)

Llibreries

Casa del Llibre (antic El Cau Ple de Lletres)
Cinta
Atenea
La Temerària
Vallès
Re-Read Terrassa
Synusia

Restaurants

Restaurant Escola Torre Mossèn Homs (als afores de la ciutat)
L’Indret
El Cel de les Oques
Talaiot (cuina menorquina)
La Taverna del Ciri (vinculada a Marc Ribas)
El Vapor Gastronòmic
Pizzeria Da Sergio
La Revolta (vegetarià i vegà)
La terrassa del Museu (en referència al mNACTEC)
La Cuina d’en Brichs
Sara
Las Forcas
L’Artesanna

Etiquetes Itineraris

Galeries i museus Viatges i itineraris

La Barcino Romana

Les quatre portes de Barcino

Sota el mandat d’August, es va triar el turó, que a l’edat mitjana es va denominar Mont Tàber, per la construcció i fundació de Barcino. Era un lloc ben comunicat, cap a l’interior del territori peninsular, amb un port proper a la desembocadura del Llobregat, d’època ibèrica (Barkeno), que comerciava per la Mediterrània, i que potser explicaria el nom de Bàrcino.

Els romans havien arribat dos-cents anys abans en ple conflicte amb els cartaginesos per controlar Ibèria, a la que els romans denominarien Hispana. Bàrcino era una colònia romana de la Hispània Citerior, amb capital a Tàrraco.

Porta Praetoria

El conjunt emmurallat de la ciutat que avui podem visitar és el corresponent a la muralla aixecada a finals del S. III dC principis del IV dC.

Va ser una muralla feta per reforçar l’anterior, corresponent al S. I aC, amb la fundació de la colònia.

El nom complet de Bàrcino és: Colònia Iúlia, Augusta, Faventia Paterna Bàrcino. Va ser fundada en algun moment entre el 10 i el 15 aC.

El primer emplaçament romà es va establir en el petit turó, el punt més alt està situat al carrer Paradís, just on es troba el Centre Excursionista de Catalunya, i on es pot veure les quatre columnes del Temple d’August.

És construir un campament fortificat, utilitzant la fusta dels arbres del bosc dalt del turó. Els campaments s’estructuraven amb dos eixos centrals: Cardo maximus (Eix nord-sud) i Decumanus maximus (Eix oest-est), que es creuaven perpendicularment i altres eixos paral·lels que el dividien en quadrants. Aquest model servia igualment per altres colònies. En el cas de Bàrcino aquests eixos no es corresponen exactament amb l’orientació geogràfica cardinal…

Els materials usats en la construcció de les muralles ens han permès constatar que provenien d’una pedrera molt propera, situada a Montjuïc.

Bàrcino tenia quatre portes d’entrada, obertes en la muralla del s. III-IV aC i que corresponien també amb les que hi havia en la muralla del S. I aC. Són les que anirem a ‘veure’ i situar durant la visita.

1. Porta Praetoria

Situada davant de l’actual Plaça Nova, al cantó sud de l’avinguda de la Catedral. És la porta oest. Podem veure les dues torres cilíndriques, que franquejaven les portes d’entrada a la ciutat. Per aquí s’accedia al “Decumanus maximus”, que conduïa al “Fòrum”, i seguia fins a arribar a la porta “Decumana”, al carrer Regomir.

Al costat de la porta d’entrada podem veure les restes de l’aqüeducte romà per al proveïment de l’aigua. Són unes restes reconstruïdes l’any 1953, amb motiu del Congrés Eucarístic de Barcelona.

2. Porta Principalis Dextra

Seria la porta sud, o porta de Tàrraco, si ve com us he dit no exactament orientada al sud, sí a Tàrraco que està al sud de Bàrcino. Per aquí s’accedia al Cardo maximus. Es trobava entre els carrers del Call, Boqueria i Avinyó, enfront de l’actual carrer de la Boqueria, que porta al mercat del mateix nom. Per aquest punt sortia el ramal per la costa de la Via Augusta, en direcció a Tàrraco.

Call / Boqueria / Avinyó

3. Porta Principalis Sinistra

És la porta nord, porta Major o “Porta de Baetulo”, en l’actual plaça de l’Àngel, antic carrer de la Baixada de la Presó (fins al 1958). S’accedia al “Cardo Maximus”, eix que coincideix molt exactament amb l’actual carrer de la Llibreteria, paral·lel al carrer Sant Jaume. En litografies del S. XIX d’aquesta plaça encara es poden veure les restes d’una de les torres que franquejaven aquesta porta. També es pot veure en aquestes litografies la petita escultura d’un àngel, en la façana d’un edifici, d’aquí el nom de la plaça.

Porta Sinistra o “Baetulo” i Plaça de l’Angel 1918

4. Porta Decumana

La porta est, situada a l’actual carrer Regomir, just en l’edifici o antic Palau del Patí Llimona. És conservant les restes que queden de l’antiga “Porta de Mar”. De fet, el petit arc que veiem correspon al pas de vianants. Totes les portes de Bàrcino tenien tres entrades, una central més gran per a carruatges i animals, i dues laterals per a vianants. Aquesta era la porta principal d’entrada de les mercaderies a la ciutat, que arribaven amb vaixells per mar.

En la confluència dels dos eixos principals, avui la plaça de Sant Jaume, s’ubicava el “Fòrum”.

Columnes romanes i les restes del temple d’August, de finals del S. I aC. construït en època de Tiberi. Avui es poden visitar en l’interior del Centre Excursionista de Catalunya. Fou la part central de “Forum”, situat en el cim del Mont Táber.

Columnes d’August

A finals de S. XIX, amb les obres de reconstrucció de l’edifici del carrer Paradís núm. 10, es troben tres columnas. Una quarta columna estava exposada a la Plaça del Rei i fou incorporada més tard, al conjunt de les altres tres.

El Museu d’Història de Barcelona – MUHBA – situat en el cor de la Barcelona antiga, gestiona varis dels Centres Patrimonials de la Ciutat

La Casa Padellàs, edifici que es va traslladar pedra a pedra, l’any 1931, des del carrer Mercaders, fins a la plaça del Rei, cantonada amb el carrer Veguer, a conseqüència de l’obertura de la Via Laietana. Amb les obres del nou emplaçament és descobrir restes de l’antiga Barcino. Que va originar el projecte de la seu principal del MUHBA. És visita obligada.

Casa Padellàs – MUHBA

Recorregut pel perímetre emmurallat de Barcino

Llocs d’interès que hem pogut visitar al llarg del recorregut:

Centre Ocupacional Sínia, Carrer Banys Nous, 16. Molt amablement, els membres del centre, ens ensenyen unes de les parets de l’edifici que són les restes de les muralles molt ben conservades. Podem apreciar la seva alçada d’uns 14 metres i d’una profunditat, entre dos i tres metres. També hi ha un gran pou que servia com dipòsit d’aigua o graner. En aquest indret estaven ubicades les torres núm. 66 i 67.

– Carrer del Call, núm. 3 dins d’una bijuteria, podem observar un magnífic tram de la muralla, amb una imponent resta d’una torre – la núm. 62 – de defensa de l’antiga muralla i el fosso, que correspon al reforç de la muralla del S. III, on es van utilitzar materials diversos. S’han trobat, inclús restes procedents de monuments funeraris. En el núm. 5 del mateix carrer, es pot veure com sobresurt de la façana restes de la muralla fundacional, que se suposa, que transcorria el camí de ronda, un pas que permetia transitar, a peu, per tot el perímetre superior de la muralla.

– Pati Llimona, on es pot visitar un tram, a l’interior del Palau, de 17 metres de muralla i les excavacions del subsol on podem veure les restes d’unes termes femenines del segle I, en concret l’espai conegut com a “frigidarium” o piscina d’aigua freda. Així com altres restes de la ciutat i una maqueta de l’antiga metròpoli romana. També veurem, una de les dues portes petites d’entrada per a vianants, de l’antiga Porta de Mar.

Pel carrer d’En Groc, just darrere del Pati Llimona, podrem accedir a un esplèndid espai, per a gaudir de la resta monumental de la muralla i on observar els diferents materials utilitzats o reutilitzats per la seva construcció i manteniment.

Al llarg de tot el perímetre emmurallat, existien 76 torres.

– Plaça Sant Miquel, restes de termes públiques. Era un edifici de grans dimensions, lloc molt concorregut i espai d’oci, salut i de negocis.

– Carrer d’Avinyó, 19, en el centre AEEF – Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore -, es pot visitar l’únic passadís entre les dues muralles i l’espai on poder observar les dues fortificacions de la ciutat romana, amb els materials que utilitzaven per reomplir i fer més forta i resistent als atacs exteriors. Entre aquests materials s’han trobat restes de tota mena de materials, inclús bustos i trossos d’estàtues.

El primer mur data del S. I aC. I el segons és del S. IV dC.

A la Barcelona medieval existien tres carrers senyorials. Un era el carrer Mercaders, amb la comentada Casa Padellàs de la plaça del Rei. L’altre el carrer Montcada, on algunes de les famílies burgeses de Barcelona varen edificar els seus palaus. I l’altre, en l’actual carrer dels Lledó, situat dintre del perímetre emmurallat de la ciutat. Era un carrer adormit, però que en els últims anys ha anat cobrant un fort protagonisme. Sense apartar-se massa del carrer poden gaudir del passat romànic, renaixentista i gòtic de la ciutat.

Hotel Mercer, edifici històric – gran luxe, 5 estrelles, al C/ dels Lledó. És un dels millors edificis històrics restaurats, del Barri Gòtic, construït sobre una part de la muralla, que conserva diferents restes de períodes de gran valor patrimonial, recuperats i on podem sentir la història de Barcelona. Hem pogut visitar l’interior d’una de les torres, la núm. 28, diversos salons recuperats i altres restes de la muralla, així com un arc del camí de Ronda interior, on patrullaven fen la ronda els soldats romans que els permetia circular entre les torres, igual que el que hem anomenat del carrer del Call. Uns grans finestrals inunden de llum natural un dels salons principals, donant pas a unes vistes esplèndides del Gòtic. També podem observar la recuperació d’altres estances de l’antic palau medieval, on per uns moments ens transporten a altres moments històrics de l’antiga ciutat. Una de les habitacions més impressionants és, la que ocupa l’última planta de la torre núm. 28, amb dues finestres gòtiques com a punt de llum natural.

L’antiga casa medieval que es va construir adossada a la muralla romana. Al sostre de la recepció hi van aparèixer pintures renaixentistes. També s’ha recuperat un fresc de l’any 1280. La segona muralla romana que, com ja hem comentat, és molt més alta que la primera, és la façana posterior de l’hotel.

En una de les parets del carrer, en el núm. 7 – Can Frares, avui de l’hotel i podem observar una placa commemorativa de la casa natal del primer director i fundador de “La Caixa”, Francesc Moragas i Barret.

Plaça dels Traginers– Torre cilíndrica que defensava l’angle est de la muralla. Correspon a la segona muralla construïda sobre les restes de la primera, amb l’objectiu de reforçar el recinte emmurallat de la ciutat- construït al S. IV dC, per privar les incursions dels bàrbars.

Observar la muralla, des de la plaça Ramon Berenguer el Gran, és tota una meravella de l’arquitectura romana del, S III i IV. així com els edificis medievals que la varen utilitzar com a element estructural i de fonamentació.

Llenç de la muralla i torres quadrangulars defensives del segon recinte emmurallat del S. IV dC

I com a lloc de cloenda, de la visita, ens dirigim a la nova Plaça del 8 de Març, fora muralles, on amb l’enderroc d’un antic edifici, es trobaren les restes de Quatre arcs de l’autèntic Aqüeducte que entrava a la ciutat de Barcino amb aigües de Montcada. Tota una descoberta.

Apunts recollits durant la visita efectuada sota la batuta i direcció del company, guia i “cícero” Enric Mauri, el dia 15 de juny de 2023.

Etiquetes Arqueologia, Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Monument històric

Viatges i itineraris

L’alzina de Terra Nostra

Arbre monumental

És el símbol del barri de Terra Nostra, arbre patrimoni natural d’interès local. Quercus ilex. És el rebrot de la soca original de l’antiga i mare de l’actual alzina.

Arbre de la família de les fagàcies. També, és coneguda com a aglaner, aulina i bellotera. De forma arrodonida i aixafada, de fullatge persistent, de feix fosc i revers cobert d’un dens tornat blanquinós i d’un aspecte vellutat. Els seus fruits, les glans o aglans són bastant amargs, de color marró fosc quant l’aglà madura. De fulles perennes i que solen romandre a l’arbre entre dos i quatre anys, proveïdes d’espines fortes i molt dures, que no transpirant, la qual cosa li permet viure en llocs bastant secs, pel que a vegades es confonen, quan és arbust amb el grèvol. És possible l’autopol-linització, del mateix individu -autogàmia-.

L’Alzina 1955

A finals del segle passat, aquest arbre centenari, va patir un atac fatídic i fulgurant, el cerambyx cerdo. Un coleòpter que va foradar per complet el tronc i les branques. L’arbre no es va poder salvar fins que es va haver de talar. Al cap d’uns quants anys, va germinar. Un rebrot de l’arrel és la present alzina amb una bona copa, i amb tota la funció genètica de l’arbre original. Aquest rebrot avui té d’uns seixanta anys, d’uns 6 metres d’alçada i 5 metres de diàmetre de copa.

Enguany es va fer la recuperació i la nova inauguració del monòlit i escultura de la pregària de l’arbre. Datava dels anys 70 i feia referència a la història de l’Alzina. Fa uns dotze anys, es va retirar a causa de les obres de remodelació de l’estació i del seu entorn.

La primitiva i antiga mare de l’actual alzina foto de l’any 1945.

Terra Nostra

Dada del tot curiosa, que cal recordar i valorar de l’existència del barri on es troba l’Alzina.

Es va iniciar el seu llarg viatge abans de la Guerra Civil espanyola, amb el nom de “Terra Nostra”.

“Almacenes Alemanes” (1917) – anys més tard (1940) “Almacenes Capitol”-, varen oferir grans regals, per les compres realitzades i fidelitzar als seus clients. Fins al punt de què durant un període de cinc anys podies aconseguir la compra d’un terreny, anant acumulant cupons. Per cada 2’5 pessetes – mesos més tard vara ser per cada “duro”-, a canvi d’un pam quadrat de terreny.

La cotització en l’any 1935 era de 0,25 pessetes el pam quadrat, incloïen la paret divisòria de la parcel.la i la vorera. Amb l’objectiu de l’edificació posterior d’una petita caseta.

L’oferta anava de juny de 1936 a maig de 1941, cada solar era de 8.000 pams quadrats, i el preu definitiu resultava ser de 2.000 ptes. de l’època.

També hi havia l’opció de comprar el terreny sense la promoció a 2,5 ptes., per cupó, i la despesa resultava ser de 20.000 ptes.

L’entorn de la urbanització estava envoltada de boscos, situada entre Montcada Reixac i Cerdanyola-Ripollet, al llarg de la carretera de Barcelona a Sabadell, travessada per la línia del FF.CC. del Norte, amb el projecte de construir un baixador.

Les casetes projectades eren dues-centes. Tot l’entorn seria de tendències i tècniques innovadores del tot modernes avançades en el seu temps: carrers amples, places, arbrat, jardins públics, fonts, camps d’esports, de serveis i d’equipaments domèstics i educatius.

https://laveu.cat/videos/a-cinc-pessetes-el-pam-de-terra/

Malauradament, amb el cop d’estat i la dictadura, tot aquest projecte va quedar del tot paralitzat.

Fins a punt que les autoritats franquistes van obligar a canviar el nom de la població, pel de “Santa Maria de Montcada”. Avui dia, encara consta com a nom oficial, tot i que s’estan fent reivindicacions per recuperar la seva nomenclatura original.

La Vanguardia del 28 de febrer de 1939, menciona que: “se efectuaran los cambios en la regularización y formalización de los títulos de propiedad de los terrenos”…

(les tropes de Franco varen entrar a Barcelona, el 26 de gener del 1939).

“Aquí lo dejo y en eso estamos”…

Etiquetes Arbre monumental, Catalunya, Itineraris

Internet i blogs amics Llibres Viatges i itineraris

Rialb, l’últim pantà. Elegia del Mig Segre i lluites compartides

Post author Per Joan Solé Camardons
Post date 14 Juny 2023
2 comentaris a Rialb, l’últim pantà. Elegia del Mig Segre i lluites compartides

Rialb, l’últim pantà

Com és que el pantà de Rialb es va fer en un terreny de risc sísmic, amb roca argilosa i sorrenca? I per què es va construir a tant poca alçada que, quan el nivell baixa, cal bombejar l’aigua per fer-la vessar al canal Segarra-Garrigues? Això passa quan la cota de Rialb baixa, cosa que, per exemple, va passar tot l’any passat (2022). El bombeig multiplica el preu de l’aigua, de manera que molts regants renuncien a connectar-se al canal.

El pantà de Rialb es va construir inundant el poble de Tiurana i cinc més, a la Noguera, l’any 1999. La seva construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà, que encara perduren.

“A nosaltres ens deien: gràcies al pantà podrem regar moltíssimes hectàrees de les Terres de Lleida. Si ara la gent sabés què s’ha regat i el preu que se’n paga, veurien que ha sigut un fracàs i una estafa. Ens van enganyar”, explica Marta Tuca, una de les veïnes de Tiurana que va passar els anys de joventut lluitant per impedir la construcció del pantà de Rialb, l’últim d’Espanya, que va destruir pobles i en va expulsar la gent: més de 300 persones de Tiurana mateix i de Miralpeix, La Clua, Bassella, Castellnou de Bassella i Aguilar.

La mobilització va durar anys i, paral·lelament, l’Associació en defensa de la vall del Mig Segre, AMISE, acumulava estudis i informes contraris a la construcció d’un pantà en terra argilosa i amb risc sísmic. L’enginyer de la companyia Enher Josep Ball va proposar un projecte alternatiu: construir embassaments laterals més petits. “El meu pare explica Maria Josep Ball, ja va preveure que, pel tipus de sediments que anirien a parar al pantà, en pocs anys perdria molta capacitat.”

El pantà de Rialb, el més sec de Catalunya, el febrer del 2023 (“Rialb, l’últim pantà”)

El documental de TV3 Rialb, l’últim pantà analitza el paper que hi va tenir Joaquim Viola, “consejero del reino” i després alcalde de Barcelona, en la decisió final de tirar endavant el projecte i el suport que va rebre de les forces polítiques de la transició, sobretot del Partit Socialista de Catalunya i de Convergència i Unió.

“Jo entenc que Convergència volgués fer el pantà, però no que el Partit Socialista el volgués. Va ser una traïció”, assegura Pere Aiguadé, antic diputat socialista.

Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Rexach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà: “Era un projecte completament irregular, que obligava a bombejar l’aigua per omplir el canal Segarra-Garrigues.”

El documental recupera la història de la vall del Segre i també la dels seus veïns, que van haver d’abandonar casa seva el 1999, en l’últim èxode provocat per la construcció d’una presa.

Fitxa tècnica de Rialb, l’últim pantà una producció de TV3 produïda per The End Produccions Audiovisual. Direcció i guió: Xavi Llopart; Realització: Maiol Virgili; Producció: Carles Farriols; Producció executiva TV3: Silvia Pairó Vila; Direcció continguts TV3: Montse Armengou Martín; Música: Àudio Network; Lingüista: Rosa Grau; Grafisme: ONIDEA;Veu en off: Todojingles.

Documental Sense Ficció TV3 Rialb l’últim pantà

Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño

La Secció d´Ecologia de l’Ateneu Barcelonès amb Santiago Vilanova, ponent de la secció, organitzà el 10 de desembre de 2021, l’acte Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra).

La taula rodona a l’Ateneu Barcelonès estava integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d’Oliana i activista contra aquella obra.

Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Organitzat per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 2021

La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.

Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents.
L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.

Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.

L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans (Riaño a Lleó, Rialb a Catalunya) i Itoiz a Navarra) estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.

Pel que fa al pantà de Rialb, entre les conclusions de la taula rodona destaquem:

El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.

Font: Informació extreta del Blog de la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès.

La traïció de Rialb

Article de Jaume Reixach El Triangle, 29 d’agost de 2022.

Periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d’EL TRIANGLE des de 1990. Militant de la causa per un Món millor

L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.

La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.

El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.

El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet.

Vegeu l’article complet aquí

Per què es va construir el pantà de Rialb?

Entrevista a Xavier Garcia, periodista i coautor del llibre El pantà de Rialb. Elegia pel mig Segre

🔴 Per què es va construir el pantà de Rialb?

Li hem preguntat a Xavier Garcia, periodista i coautor del llibre "El pantà de Rialb. Elegia pel mig Segre"#ElsMatinsTV3 #RialbTV3

▶ https://t.co/Vl4XIvHdsT pic.twitter.com/O9PJLD6OlY
— Els matins TV3 (@elsmatins) June 13, 2023

Més informació

Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Reixach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà.

Etiquetes Franquisme, Itineraris, Lleida, Política

Viatges i itineraris

Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (III)

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 5 Juny 2023
4 comentaris a Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (III)

Església de Santa Coloma de Queralt

(III) Tercera i última part:

14-Santa Coloma de Queralt

15-Sant Martí de Maldà o de Riucorb

16-Maldà

17-Rocafort de Vallbona

18-Arbeca

14-Santa Coloma de Queralt

Població que pertany a la comarca de la Conca de Barberà, província de Tarragona. En el S. X la vila es trobava fent frontera entre la Catalunya cristiana i la musulmana. A finals del S. XII esdevingué el nucli de tot el territori feudal de la baronia dels Queralt.

Existeix documentació del 976 de l’església de Santa Coloma que pertanyia al Castell de Queralt. Població medieval, que encara conserva part de la muralla, amb les seves quatre portes d’entrada al recinte. L’església de Santa Maria del S. XIV, d’estil gòtica, amb un excel·lent campanar del S. XVII, de més de 40 metres d’alçada.

Des del centre de la Plaça Major, es pot accedir a la Torre del Castell, única resta romànica, al costat de la muralla i del riu Gaia, de 23 metres d’alçada.

Al voltant de la torre circular de defensa es va construir el Castell dels Comtes, gòtic del S. XI, entre els S. XVI i XVII, el castell segueix la moda renaixentista, reformant la façana principal, l’escala noble i una gran sala amb finestres i balconeres, convertint-se en palau senyorial, que fou residència dels senyors i barons de Queralt i de Santa Coloma.

Ha sofert importants modificacions, finalment passa a mans municipals, i són les actuals dependències de la casa de cultura de la vila. S’accedeix a la plaça del recinte, o antic pati d’armes, pel portal del S. XVIII.

Fora muralles Santuari de Sta. Maria de Bell-lloc, declarada Monument Històric Artístic, del S. XIII, de transició romànica-gòtica. Del 1270 al 1321, va ser monestir. L’element més important, és la portalada romànica, de mig punt amb tres arcs en degradació i arquivoltes amb columnes. Els capitells de les columnes formen un fris continu de costat a costat de la portalada que mostra figures heràldiques, escenes de la vida conventual i mostres vegetals i de bestiari medieval. L’arc exterior està decorat amb medallons d’escenes mitològiques i bíbliques.

Santa Coloma de Queralt està rodejada d’uns monuments d’un incalculable valor històric i cultural: Població d’Aguiló, resta de la torre i del Castell situat a dalt del turó amb una excel·lent vista panoràmica de tot l’entorn de l’Alta Segarra; la Necròpoli a la riba del riu Gaià; església de Sant Vicenç d’Aguiló, datada el 1018; Resta de les ruïnes de la nau i de l’església del Mas d’Almenara – 976; Sant Miquel de la Portella, església amb porta d’arc de mig punt, al costat de la masia de Can Torres de la Serra; al veïnat de les Roquetes, església de Sant Pere de les Roquetes amb nau en ruïnes; Torre d’Almenara, dins del terme de Roquetes, se situaven les torres d’Alchaceran, que és el nom que rep un determinat tipus de fortificacions i de torres de guaita, en àrab.

15-Sant Martí de Maldà o de Riucorb

Comarca d’Urgell, província de Lleida. El municipi es va fusionar amb Rocafort de Vallbona, el Vilet i Llorenç de Rocafort. Població i carrers medievals, on a la part alta del poble i trobem la plaça el castell del qui sols hi queda les restes del graner i la capella romànica. Els Cardona últims barons o senyors, al S. XVI ordenen desmuntar el castell per aprofitar les pedres i construir el monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig.

Església parroquial de Sant Martí de l’any 1602 d’estil barroc, amb campanar del 1774, bé d’interès cultural.

Altres monuments històrics d’interès cultural del municipi:

Ermita de Sant Roc S. XVIII

Castell de Sant Martí, de l’any 1212

Església de Santa Maria de Vilet S. XIII

Església de Rocafort de Vallbona, neoclàssica del S. XVIII

Castell de Rocafort de Vallbona S. XIII

Església de Llorenç de Rocafort S. XVII

16-Maldà

Població situada a la comarca de l’Urgell, província de Lleida.

El Castell de Maldà, forma part de la història de Catalunya des de l’any 1040. De grans dimensions, d’origen medieval del S. XIII-XIV. L’any 1682 es converteix en palau. Malauradament, l’any 1833 els carlins varen destruir l’edifici, i ara només es conserven les parets exteriors, alguna arcada gòtica, els torrasses, la porta principal i la sala de les arcades. Els murs fan un gruix de dos metres, i les parets de pedra massissa fan entre 6 i 10 metres d’alçada. És un conjunt rectangular centrat en un gran pati d’armes, amb espitlleres. Actualment, s’estan efectuant obres de manteniment i de millores.

Església parroquial de Santa Maria, situada dins del recinte emmurallat, és citada per primera vegada el S. XI. L’actual temple neoclàssic amb reminiscències barroques, fou col.locada el 1796. La portalada té dues columnes coronades per un fris clàssic amb capitells corintis. El campanar octogonal del S. XVIII, és el característic dels arquitectes militars de l’època.

Església romànica de Sant Pere, del S. XII. Vinculada al Castell de Maldà d’una única nau i absis de volta de canó, portalada d’arc de mig punt i petites columnes amb capitells.

17-Rocafort de Vallbona

Poble depenia de la baronia del monestir de Vallbona de les Monges. L’any 1209 el senyor de Rocafort, ven tots els drets de la fortalesa i de la vila a l’abadessa de Santa Maria de Vallbona, amb tot els seus béns, feus i pertinences. Avui pertany al municipi de Sant Martí de Riucorb, comarca de l’Urgell.

Església de la Transfiguració, situada a dalt de tot del poble, des d’on es poden observar unes panoràmiques extraordinàries de tot el seu entorn. És neoclàssica del final del S. XVIII, de nau única amb un absis completament recte, i una capella lateral. El campanar és de l’any 1868.

El Castell, del S. XII, és una peça en forma semicircular que està assentat sobre d’una immensa roca. En una façana lateral té l’aparença d’una casa nobiliària, a la dreta de l’entrada hi ha una gran roca sobre la qual s’ubica una gran cambra.

Dins del terme s’han trobat restes dels ibers i de l’època romana.

18-Arbeca

Província de Lleida, comarca de les Garrigues.

Magnífic Castell de l’època romana damunt d’un turó. Amb l’arribada dels bàrbars i els gots, és convertit en punt de vigilància, després en bastió àrab.

Propietat dels senyors de Cardona, durant 200 anys, convertir el castell i fortalesa renaixentista amb un gran castell-palau, establin la seva residència principal des d’on controlaven, la Plana d’Urgell, els Pirineus, la Serra de Prades, les serres de Tallat fins a la Seu Vella de Lleida. Va tenir fins a cinc torres de guaita i defensa. Quatre torres circulars unides a les muralles i una cinquena central, torra mestre o de l’Homenatge, símbol de poder. Una imponent fortalesa formada per dues muralles, l’exterior cobria el recinte castral, i l’interior que protegia el palau.

L’antic i poderós castell, té els seus orígens en la conquesta de la fortalesa per part dels ducs de Cardona als àrabs a mitats del S. XII.

Era una imponent fortalesa, amb molí, cavallerisses, presons, pont llevadís, pati de tornejos, portes d’entrada, capella de sant Jaume i recinte castral.

Avui el nucli central de la població, hi ha estrets carrers de pedres i arcs. Església parroquial de Sant Jaume el Major, que es va construir on estava l’antiga església de Santa Llussia. Des de la guerra dels Segadors (1640-1652), la vila, l’antiga església, el castell-palau, va significar un greu deteriorament i abandó, quedant completament destruïda, on la majoria d’habitants varen haver de fugir.

Avui, poden observar habitatges dins dels murs de l’antiga muralla.

De tots és coneguda la famosa frase de qualificació de despistat “Sembla que vinguis d’Arbeca”

Aquí finalitzem la ruta medieval des de Vallbona a Arbeca.

——————————————————————————————–

Tan sols mencionar alguns llocs d’interès, que s’aparten de l’art i de la història medieval, que crec que cal comentar i visitar:

Els Vilars d’Arbeca

A pocs Kms d’Arbeca, zona arqueològica on s’ha descobert un important poblat i fortalesa ibèrica. Es confirma la presència física humana dins d’un gran nucli de població avançada en el seu temps i amb un gran sistema de construccions defensives incloses dotze torres de guaita. El jaciment prehistòric és de l’any 750 aC. Actualment, s’estan efectuant excavacions per la recuperació de les restes ibèriques i romanes; així com d’un antic sistema de drenatge per la sortida de l’aigua; de la restauració dels diferents desnivells, de la recuperació de fosses i de múltiples troballes d’un gran interès arqueològic.

“Volem pa amb oli”: Entorn importantíssim, que ens ofereix un magnífic paisatge d’oliveres, cooperatives i molins d’oli. Població que dona nom al famosíssim oli “Arbequí”.

A uns sis Kms d’Arbeca, les Borges Blanques, capital de l’oli verge d’arbequina, D.O. les Garrigues, on està ubicat el Parc Temàtic de l’Oli. Porta d’entrada de la cultura de l’oli; origen de la “Dieta Mediterrània”.

Tàrrega: és capital de la comarca de l’Urgell, es mereix visita a part; sols comentar el monestir cistercenc del Pedregal de l’any 1176, que té referències a l’entorn que he descrit. En el seu lloc ara hi ha la capella de la Mare de Déu del Pedregal.

També a tenir en compte en tot aquest entorn: la Ruta del Cister de 105 Kms de recorregut, conegut com el camí de Sant Jaume català. Que uneix els tres monestirs cistercencs: el de Santa Maria de Vallbona, en la comarca de l’Urgell, província de Lleida; el de Santa Maria de Poblet – patrimoni de la humanitat-, en la Conca de Barberà, i el monestir de Santes Creus, en la comarca de l’Alt Camp, aquests dos últims en la província de Tarragona.

I la L2 línia de defensa republicana. Als voltants de Vallbona de les Monges, entremig de la ruta del Cister.

Entorn de caràcter rural, d’intensa activitat agrícola. Últimament, s’han cuidat molt de promocionar el turisme rural, per poder gaudir del seu ric patrimoni arquitectònic i cultural, on es pot respirar una pau i gran tranquil.litat.

Molta de la informació, que descric, es troba seguin les rutes interiors dels pobles i als faristols a peus dels mateixos monuments.

Evidentment, ens hem deixat molts altres pobles i indrets, d’un interès tant o més important que els que descrivim, que, si pot ser detallarem en un altre visita, les comarques i l’entorn s’ho mereixen.

Gràcies.

Visita efectuada entre el 9 i el 13 de maig de 2023.

Roquefort de Vallbona

Etiquetes Castells, Itineraris, Lleida, Monestirs, Monument històric, Tarragona