Etiqueta: Art

Categories
Galeries i museus

Una recerca infinita

“Espècies Minerals. L’univers a les pedres”

Exposició del 20 de gener al 26 de març de 2023.

Visita comentada a càrrec de l’artista David Rosell, a la sala Muxart – Espai d’Art i Creació Contemporanis – Plaça de les Hores s/n, Martorell.

En David en la seva visita guiada ens comenta com podem observar els límits entre l’artificial i el natural a través de minerals extrets de la natura.

Aquests minerals, una vegada intervinguts o recreats mitjançant eines de tall, dolls d’aigua o sorra i procés de trencat, l’artista ens pretén mostrar què contenen en el seu interior, tant abans com després de passar pel forn.

És un recull de pedres ceràmiques i les exposa a manera de col·leccions mineralògiques i presentades de forma científica.

L’artista destaca que:  “Són elaboracions de zero, a partir de les matèries primeres, algunes comprades als proveïdors, altres de trobades a la natura -com ara argiles, pissarres i lutites- o restes del taller. Tot això s’ajunta i surten pedres noves, i que transformen amb processos ceràmics de temperatura amb el forn, i afegint color”.

La col·lecció, es va exposar primer a Vulpellac, després a Barcelona i ara arriba a Martorell “unes 150 peces, estructurades en quatre categories segons la seva mida”.

Una característica important de la mostra és que cada peça és única i no es podrà tornar a repetir: “Jo ja no tinc aquesta preocupació de reproduir aquesta creació una segona vegada perquè ho plantejo com una cosa que m’he trobat. Ja en tinc una i no passa res si no la puc repetir”.

Rosell, afirma que el fet d’utilitzar aquesta forma d’expressió artística no és casualitat: “Jo em dedico a fer vaixelles habitualment. Tenim el taller amb la meva companya l’Anna Ballesté, l’Estudi Ceràmic ba_Ro (de Ballesté i Rosell), i en el nostre dia a dia treballem amb les mateixes matèries primeres que componen els minerals: el silici, el sodi, el potassi, l’alúmina…”.

“Totes les peces tenen una referència. Els dos últims números són el 01, el 02, o el 03. Les que posa 02 són les que he fet jo des de 0; les que s’identifiquen amb 01 són pedres que he agafat de la natura i he posat aquí directament sense cap intervenció, i per últim, els 03 són peces que he fragmentat, polit o posat al forn, per deixar que sigui la temperatura qui les transformi”.

David Rosell és un ceramista barceloní format a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Llotja de Barcelona i que té el seu taller a Vulpellac (el Baix Empordà), on combina la recerca, que manté viva la seva curiositat, amb la creació de noves peces artístiques, on aconsegueix que aquestes peces de ceràmica s’expressin mitjançant la temperatura a la qual les exposa. A més conviu amb l’elaboració de vaixelles per a xefs de renom. Aquest coneixement que té de les tècniques pròpies de l’ofici de ceramista, esdevé de la important recerca i estudi de les seves estades a centres ceràmics com Sargadelos, el Taller-Escola Ramon Fort, i de l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, entre altres. A més és membre de l’Associació de Ceramistes de Catalunya i de l’Associació de Ceramistes de La Bisbal.

ESPÈCIES MINERALS

Durant milers de milions danys, els processos geològics han donat lloc a les roques i minerals de la Terra. A aquests processos deu la ceràmica la seva existència: l’erosió de les pedres ha creat la matèria primera que fem servir els ceramistes. La recent obra de David Rosell reflexiona sobre aquesta connexió. La seva recerca artística es concreta en una extensa sèrie de pedres ceràmiques que donen forma a la seva obra recent «Espècies minerals». Les peces exposades estan situades al límit entre l’artificial i el natural. Aquí, l’obra pot ser una recreació, una intervenció sobre el material donat per la natura, fins i tot també una pedra en el seu estat natural. Amb una presentació inusual i encertada, David Rosell mostra les seves peces muntades sobre unes caixes d’arxivadors de cartó numerades, com si fossin una col·lecció mineralògica sistemàtica i científica. Buscant un format que facilités aquest discurs, decideix ordenar-les principalment segons la mida. Convida d’aquesta manera l’espectador a seguir-li el joc i esbrinar el procés de la seva creació, sigui natural o artística.

Com l’artista admet, el seu mètode investigador és molt intuïtiu i espontani, un sistema força anàrquic, però un sistema, al cap i a la fi, que es basa en proves i assajos preliminars i que finalment es deixa guiar per la seva intuïció a l’hora de barrejar materials i tècniques per a les peces pensades com a definitives. Abans i després de sortir del forn, l’artista intervé en la peça amb eines de tall, dolls d’aigua o sorra o simplement trencant-les per buscar què amaguen a l’interior. Així el procés es manté viu i roman la seva fascinació i curiositat a través dels anys.

Henri Christian Verreet

L’univers a les pedres; una recerca infinita

Espècies Minerals és una col·lecció en creixement. Després d’haver estat exposada a Espai Tònic l’octubre del 2020 i a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener de 2021 arriba ara a la Fundació Muxart ampliada amb el fruit de les últimes recerques.

Les darreres incorporacions d’aquest “work in progres” inclouen tres grups d’espècies minerals.

Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres i de la zona del Congost de Martorell que han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire.

David Rosell

Visita guiada, textos, comentaris i explicacions…. “By David Rosell”

Cases modernistes de la plaça de la Vila – Ajuntament.

Gràcies a la situació de la sala Muxart, vàrem aprofitar el dia per poder visitar els edificis modernistes situats en la plaça de les Hores, la plaça de la Vila i el carrer Francesc Santacana, en ple cas antic de Martorell, molts dels quals inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, com els edificis de la plaça de la Vila núm. 13 i la del núm. 35 de finals del S. XIX.

Casa Francisca Martorell — Casa Mestres — Casa esgrafiada

Casa Llopart

També vàrem tenir oportunitat, de visitar l’antic refugi antiaeri de la guerra civil. L’1 d’agost de 1938, s’iniciaren les obres.

L’arribada de Franco, el 23 de gener del 1939, va venir precedit pel bombardeig d’una esquadrilla de la “Legion Condor” alemanya. Deixant una càrrega mortífera de 18 persones mortes i la destrucció de més de 30 cases.

Aquest mateix dia 23 de gener, l’exèrcit, república, abans d’arribar les topes franquistes, van volar els ponts del carrilet dels FGC, el del MZA (Madrid- Saragossa- Alacant), el pont de ferro sobre el riu Noya, el pont de la carretera de Terrassa i el Pont del Diable, en retirada, per dificultar l’avanç de les tropes rebels.

L’any 1990, a conseqüència de les obres de pavimentació de la plaça de la Vila, es va localitzar el refugi, rehabilitant.lo per poder ser visitat. En record i homenatge als morts dels bombardeigs d’aquell fatídic dia, i altres víctimes d’aquella guerra.

De 37 metres de llargada i més de 6 metres de profunditat, amb 27 graons per accedir.hi, i amb coberta de volta de canó.

Sols teníem coneixement del Pont del Diable, l’element més emblemàtic de la ciutat. La vila estava encerclada per muralles, el testimoni més antic és la del carrer Revall núm. 65 amb un tram de muralla del S XI, que si entrava pel Portal de les Hores, on ara es troba la Sala Muxart. També es conserven restes d’unes termes i d’una petita vila romana.

http://www.martorell.cat/martorell/el-municipi/historia.htm

Història de Martorell

Vàrem estar de sort, també, de poder visitar la farmàcia Bujons, a la mateixa plaça de la Vila núm.41 de l’any 1842, on es conserven amb les parets plenes de pots de vidre i de ceràmica amb els mons dels productes minerals o vegetals, escrits a mà. Taulell d’estil modernista, i estanteries de fusta. A rere botiga podem veure els estris típics del laboratori farmacèutic per fer les fórmules magistrals – morters, balances, receptaris i altres estris- així com una petita biblioteca, amb més de 2000 llibres de farmàcia i medicina. Va estar en actiu fins a l’any 1957. L’any 1989 es va restaurar com a element cultural per poder.la visità. El dia d’avui, torna a estar en restauració; així i tot, vàrem tenir la gran oportunitat de visitar.la.

No vàrem tenir la sort de poder visitar el museu de L’Enrajolada, estava tancat. En el carrer Francesc de Santacana, núm.15. Casa antiga senyorial del 1876, actualment museu amb una àmplia col.lecció de rajoles i ceràmiques.

En els S. XIV i XV, Martorell s’engrandeix, seguin el camí fins a trobar el Pont del Diable.

Museu de L’Enrajolada

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Exposició Antonio López a La Model

Per Josep Sauret

Exposició “Antonio López”

Patrocinada per el Gran Teatre del Liceu

Del 23 de març al 11 d’abril

Antonio López no necessita presentacions, és un dels artistes espanyols actuals més reconegut  i internacional. El pintor ha estat convidat pel Liceu a fer una exposició diàleg entre la seva obra, la partitura de Franz Schubert de Winterreise i la galeria nº 5  de La Model.

Un equip dirigit per Bárbara Lluch, Tal Rosner i el seu equip han donat veu i fet una creació digital que només s’ha pogut veure els tres primers dies, amb la qual cosa el diàleg ha quedat truncat la resta de jornades d’apertura d’aquesta exposició.

En conseqüència, segur que la nostra opinió és parcial i esbiaixada. Hem percebut un diàleg trist, melancòlic, ple d’infortunis i desgràcies. L’espai, ja inquietant per sí, està immers en un gran silenci que ajuda a aquestes sensacions de tristor i opressió que semblen ofegar-nos.

Per verificar-ho mostrem una primera foto de la galeria amb un cap d’infant enorme amb els ulls tancats. Les altres dues mostren unes cel·les que mantenen el poc equipament que tenien quan s’utilitzaven, amb una obra de l’autor cada una. Un home nu en la primera i un quadre fet amb guix i unicolor en la segona.

Una exposició a la Model recull imatges inèdites de 40 refugis antiaeris de Barcelona

També vàrem visitar una altra interesant exposició sobre els refugis antiaeris a Barcelona durant la guerra que s’han anat recuperant. Molt adient utilitzar un espai de memòria històrica per mostrar uns fets que també ho són. L’exposició molt acurada i documentada.

La fotògrafa Ana Sánchez i l’investigador Xavier Domènech han treballat conjuntament en el projecte, que es podrà visitar fins al 31 de juliol.

Dels més de 400 espais investigats per Sánchez i Domènech, l’exposició recull 170 imatges d’una quarantena de refugis, molts dels quals es poden veure per primera vegada i que inclouen també una descripció amb la història de l’espai des que es va construir i fins a l’actualitat.

La visita va ser en diumenge i ens va sorprendre favorablement la quantitat de gent jove (15 – 20 anys ) i  de parelles amb fills petits. En general era un públic poc habitual en aquestes exposicions. Cal que dir que els comentaris eren d’estupefacció respecte a la presó en sí i també sobre els refugis. Sobre l’obra d’Antonio López diríem que en general no s’entenia i hi havia pocs comentaris.

Categories
Cinema i sèries

The Fabelmans

Per als qui el director Steven Spielberg ens ha fet passar grans moments davant les grans pantalles, aquesta pel·lícula és una més, una altra meravella, una injecció de saber, d’humilitat, de passió pel que es fa, de vida. Obviament la seva. Sembla un exercici de cloenda, esperem que no sigui així, seria una llàstima. Amb un guionista de prestigi, com és Tony Kushner, s’han embrancat en una biografia també molt cinematogràfica.

Parlem de passió, d’una addicció, d’un impuls. Sembla que només així, i amb una dosi enorme de talent, es pot arribar a dominar un llenguatge tan universal. Parlem també de l’entorn, de la família, de les circumstàncies que ajuden i també les que són una pedra a la sabata. Només cal treure-se-la. Això, tot això és el que li passa a un nen, i més tard a un adolescent, que un dia de 1952 entra per primera vegada a un cinema. I aquí comença una aventura sobretot vital, i més tard professional i econòmica, que ha fet de Spilberg un dels directors més envejats. Sí, li va costar molt, es va guanyar abans el públic i la crítica que el reconeixement dels factotums de la indústria cinematogràfica. La seva joventut i l’amplitud de públic a qui dirigia les pel·lícules, li van posar també moltes pedres a les sabates.

Una bona història, una història explicada per ell i per a nosaltres. Amb la senzillesa que sembla que tot sigui fàcil, una de les seves millors característiques, i un record de cóm la infantesa ens pot dictar un camí, i s’ha de saber escoltar. L’enginy, la tenacitat, i les circumstàncies faran la resta.

Categories
Galeries i museus

Sorolla. Caçant impressions

Per Josep Sauret

Lloc: El Palau Martorell està ubicat al número 11 del carrer Ample, i pren el nom de l’arquitecte Joan Martorell i Montells, que el va construir entre els anys 1886 i 1900 per a la Societat del Crèdit Mercantil.

Exposició comissariada per: Blanca Pons-Sorolla, besneta del pintor i una de les principals expertes en la seva obra, i la historiadora de l’art María López Fernández.

Sinopsi: Es compon d’un total de 193 olis en format petit sobre taula, cartró o altres materials pertanyents a la col·lecció del Museu Sorolla. Al llarg de la seva vida, Joaquim Sorolla va arribar a pintar prop de dos mil olis sobre cartrons o tauletes de mida petita. Els anomenava “apunts”, “taques”, o “notes de color”.

Sorolla. Caçant impressions

​L’exposició que es mostra al Palau Martorell del carrer Ample a la plaça de la Mercè, és interesant des de diferents punts de vista. El Palau per ell mateix, ja val la pena; sobretot ara després d’haver sofert una acurada restauració: el pati interior amb una claraboia fantàstica, un saló ben decorat i un soterrani digne de veure.

La vidriera de la claraboia del Palau Martorell

La primera exposició que es fa al palau neoclàssic recuperat per la ciutat, s’hi mostren peces de petit format de Sorolla, algunes no tenen ni la mida d’una postal, provinents del fons del museu Sorolla de Madrid estan ben emmarcades tot i que alguns marcs daurats creiem que desllueixen la pintura.

L’exposició és cronològica, i així, podem veure la seva evolució pictòrica a llarg del temps. També hi trobem les localitats en què va anant pintant, les diferents temàtiques. No hi ha un fulletó explicatiu, però sí alguns plafons en català, que ens diuen que la majoria són apunts, notes de color que servien després per fer les obres en formats més grans.

És curiós que moltes estan signades i estan acabades. Sembla que no totes eren esbossos pròpiament, com també ens informen en els plafons. Sorolla els va començar a exposar a partir de l’exposició de 1906 a la galeria Georges Petit a Paris en la seva primera monogràfica. Presentem algun quadre que ens ha agradat especialment

Clotilde 1896, la seva esposa. És un tema que repetirà molt

Mar 1899. Un altre tema repetit

                          

Mar 1902

                                        

San Sebastian playa. 1917-18

                              

En resum, una exposició interesant que cal veure, atès que moltes obres no s’exposen habitualment al Museu Sorolla de Madrid. També val la pena per el recuperat el Palau Martorell que l’acull i apropar-se a l’Església barroca de la Mercè que molts tenim poc visitada.

Categories
Arts plàstiques Establiments singulars

Planta – Fundació Sorigué

Per Josep Sauret

Situació: La plana del Corb, C-12  162 Km. Balaguer

Sinopsi: PLANTA, projecte de Sorigué i la Fundació Sorigué, és un espai de confluència i interacció entre la creació artística contemporània i la innovació empresarial, amb propostes artístiques i arquitectòniques úniques en el món.

Web: https://plantaproject.com/ca/

Horari de visites: Un dissabte al mes al matí. Consulteu el calendari

Planta

Interessant projecte que uneix art, arquitectura, coneixement i paisatge. Planta forma part de la Fundació Sorigué d’art contemporani on hi trobem instal·lacions i obres monumentals integrades dins una fàbrica en actiu i paisatges industrials i naturals. Res a veure amb un museu o una exposició convencional.
Hem de destacar la magnífica mise en scène global d’una fàbrica (una gravera amb moviments voluminosos de terra, pedres i productes industrials) que funciona amb una netedat impressionant, amb uns espais comuns enjardinats sense excessos però integrats en el paisatge i en els espais fabrils. Destacaríem les dos escultures d’Antonio López una amb el rere fons fabril i l’altre paisatgístic.

Antonio López. Nit. Al fons part de la fàbrica

Antonio López. Dia. Paisatge al fons

Les obres estan integrades en antigues naus en desús o en naus noves fetes ad hoc per l’obra que contenen. Donada l’extensió, el projecte té una extensió d’unes 400 hectàrees (un camp de futbol ocupa una ha.); la visita es fa en autobús.
Sense menysprear, ni molt menys, les obres d’art en sí, ens ha colpit la integració de conceptes tant dispars com indústria i art amb una netedat i ordre impressionants, per exemple en la col·locació de la matèria prima o de l’estoc de producte acabat.

Estoc de dovelles preparades per entregar

Dues obres que ens han semblat colpidores i significatives:

Vídeo muntatge de William Kentridge, durada 14 minuts

Vídeo muntatge de William Kentridge, durada 14 minuts

Muntatge de Chiharu Shiota. Els punts que es veuen son pedres (integració amb la pedrera) que s’aguanten amb fils tipus tela d’aranya

Cada obra per ella mateixa, mereix una explicació comentada durant la visita guiada. Aquí, hem volgut ressaltar només la integració de l’art en un entorn industrial.

Categories
Arts plàstiques

Quan les elits eren cultes

Palau Medici Riccardi, Florència, 1444

O quan el poder de les elits es mesurava també pels ressorts culturals que alimentaven els seus comandaments, els seus lideratges. Quan la cultura tambe significava potència.

Les tristes imatges, coreografiades i tot, que ens han ofert fa pocs dies una colla d’atrotinats “estudiants” des de les finestres d’una cosa encara més anacrònica avui, com són els Colegios Mayores, i encara més els comentaris de les seves veïnes, tan ufanes elles, m’hi ha fet pensar un cop més: així és com s’eduquen la majoria de jovent de les elits? Aquesta colla de caps de suro, per ser benèvola, han de tenir responsabilitats en un futur immediat.

No descobrirem res, res, si diem que els estudis humanistics fa temps que van de baixada, perquè precisament els han buidat de contigut, de poder, de fortalesa, d’influència. El que es valora ara és el diner, o millor dit, allò que el diner pot comprar, i precisament per aquesta falta d’atributs robustos del saber, al poder no li interessa la cultura humanística, no vesteix, pitjor, no és rendible. Seria llarguíssim veure cóm s’hi ha arribat, he citat un parell de llibres, que ja ho avisaven fa anys, i trobarem nombrosos articles a la premsa, com aquest. En aquest món frenètic i líquid tot dura el temps de redacció d’una notícia, poc més, i estem davant d’un parany.

Per remontar-nos a aquesta potencialitat que tenien les arts, la literatuta, la filosofia, la mùsica, etc. podem anar molt enrera, però jo he triat potser el moment més Magnífic de la història europea, el Renaixament italià. Del qual encara en podríem viure avui, si haguéssim entés alguna cosa.

Al·legoria del triomf de Venus, Agnolo Bronzino, 1550, Londres, National Gallery

Em va caure a les mans no fa gaire un article, titulat Galanteria o perversitat, que explicava aquest quadre del Bronzino, un quadre que li va ser encarregat per Cosme I de Medici com a obsequi pel rei de França, Francesc I, del qual el gran duc de la Toscana en coneixia els gustos i les preferències de la cort francesa de l’època. El Bronzino era, aleshores, l’artista més sol·licitat, per la qual cosa se li comissiona una pintura que havia d’assolir grans cotes de bellesa, atès que havia de ser lliurada com a obsequi al rei de França. I aquesta no és una dada fútil. Francesc I era famós per ser un gran aficionat als vicis de la carn, Té el mèrit de ser un quadre molt popular, tot i que del que es veu al que es representa, és una al·legoria, hi ha un llarg camí cultural i històric que, els que aleshores tenien accès a l’art el coneixien perfectament.

Es tracta d’una pintura manierista amb una càrrega simbòlica molt alta, i només tenint en compte el context en què la va pintar Bronzino, podem entendre per què inclou tots els elements que veiem a l’obra, que per res és el que sembla a simple vista. Com tota pintura al·legòrica, cada figura representa alguna qualitat, un vici o una virtut, i ho fa amb diversos personatges al·legòrics encaixats com a peces d’un puzle, que ocupen tots els marges i deixen una composició abarrotada però harmònica. Tot i que els personatges centrals són Venus i Cupido, els déus de les dues versions principals de l’amor, i això podria portar l’observador a pensar que és, precisament, un quadre d’amor, res més lluny de la realitat, cal fixar-se en tota la resta dels personatges per entendre quin és el veritable tema.

El que cal tenir en compte és com estan representats aquests dos protagonistes i, sobretot, en qui els acompanya. Per començar, Venus i Cupido s’abracen en ziga-zagues besant-se a la boca, cosa que és un acte d’amor, però en aquesta cas, són mare i fill, per tant es converteix en luxúria i incest pecaminós. A més, el noi li pessiga un mugró a la seva mare. I aquests són només alguns símbols de sensualitat i desig que apareixen a l’obra, però n’hi ha molts més, per exemple, els coloms i les màscares que descansen als peus. Just darrere de Venus hi ha un nen de pèl arrissat, que salta alegre, a punt de llançar roses a la parella. Es tracta de la cara feliç de l’amor, de l’alegria. Al seu turmell esquerre, porta una polsera de cascavells que al·ludeix a aquesta alegria de viure. Estem davant de la personificació del Plaer. Veiem-ho, a més, trepitjant unes espines que s’associen amb el dolor que pot arribar a causar l’amor. Tot i això, el Plaer no ho nota, per aquesta alegria de viure. Darrere d’aquesta personificació del plaer, Bronzino va pintar un rostre dolç falsament angelical d’una nena que té les mans en una disposició impossible. Estan girades del revés, el que revela la seva autèntica naturalesa: és l’engany. El seu cos és el d’una serp amb potes de lleó i cua que remata en doble agulló d’escorpí, però que ens ofereix una bresca de mel rica. En altres paraules, intenta jugar amb nosaltres i confondre’ns. L’home vell i barbut que apareix a dalt és Cronos, el déu del temps i enemic natural de l’amor. Davant seu, la personificació de l’oblit intenta tapar l’escena. Finalment, sota l’oblit trobem el personatge que enllaça amb la història del rei Francesc I de França. En els escrits de l’arquitecte i historiador renaixentista Giorgio Vasari, aquest personatge apareix identificat com la personificació de la gelosia, estudis recents hi han vist una imatge de la sífilis. Sembla que el rei no va fer gaire cas dels advertiments del quadre, perquè va morir pocs anys desprès d’aquesta enfermetat.

Doncs, sí, molt em temo que les ironitzades rates de biblioteca, els investigadors que dediquen el seu temps a interpretar el passat, els que el divulguen, els que l’expliquen s’estan quedant sense públic, i sembla que a ningú l’importa gaire. Costa imaginar un futur de només molt bons i eficients tecnòcrates. No saben el que es perden.

Sense parlar del que significaria d’iniciàtic, uns segles desprès, el XVIII sobretot a la Gran Bretanya, el Grand Tour dels nois de bones families que estudiaven i ostentarien llocs de lideratge i d’influència. Algunes dones també, poques, ja en parlarem un altre dia.

Categories
Viatges i itineraris

Bolonya, la rossa, la dotta, la grassa

Bolonya té moltes coses, moltes, però aquests tres atributs són certs i definitivament la identifiquen, avui i encara.

La rossa no és només pel color dels seus edificis, fets en la terracota que s’extreu de les seves canteres, un material humil que els renaixentistes van saber treballar amb l’elegància que els hi era pròpia; no obstant això, molts edificis històrics, les façanes dels quals estan pintades i no mostren terracota exposada, estan acolorides amb tons càlids de groc, vermell i taronja que augmenten la uniformitat cromàtica de la ciutat. Tanta era la terracota que hi havia que els escultors la van fer servir per esculpir els anomenats compianto o laments, un material, una terra que permetia l’exercici realista i exagerat fins i tot anterior al barroc.

Les típiques cortines de la ciutat de Bologna, que tradicionalment s’usaven com a fosques a l’estiu, són d’un color vermell viu i encara són presents a molts edificis històrics en diverses àrees del centre. Avui dia qui té una d’aquestes carpes no les pot retirar per llei perquè formen part de la història de la ciutat i de la seva imatge. Les seves arcades o pòrtics recorren 50 kilòmetres de la ciutat, els més llargs del món, des de la Baixa Edat Mitjana, quan l’increment d’estudiants va fer construir-los. Els més llargs de la ciutat i del món són els de San Luca, amb 3.500 metres de longitud i 666 arcades. Maravelles com aquestes, la Maestà de Cimabue, o l’Èxtasi de Santa Cecilia de Raffaello han dotat aquesta ciutat de nombrosos reconeixements de l’UNESCO.

També pel seu passat polític, clarament comunista durant anys, tot i que les coses han canviat i molt, i per fets lamentables com els protagonitzats per uns feixistes, que el 2 d’agost de 1980 varen perpetrar un atemptat a l’estació de tren, amb nombroses víctimes, tot i que al principi es va investigar a les Brigades Roges.

També és rossa pel Ferrari, una icona. També la Ducati va néixer just al costat de Bolonya, i moltes de les motos com la icònica Panigale són normalment vermelles. Però com que aquestes marques són molt més recents que les tradicions de la ciutat i de la regió, podem imaginar que Ferrari i Ducati hauran triat el vermell precisament perquè van néixer en una regió vermella. Se sap que Maserati va escollir el seu escut pel trident de l’escultura de Neptú que hi ha a la plaça del mateix nom.

Una ciutat de comerciants des de l’Edat Mitjana, que va saber integrar el jueus que el Reis Catòlics van expulsar de la Península, contribuint així a la prosperitat d’indústries locals, tals com la del teixit. Encara avui a la plaça major hi ha les mesures a les parets per als comerciants de roba, abans de l’arribada del sistema mètric decimal.

La dotta, en una ciutat de 400.000 habitants aproximadament, hi ha 80.000 estudiants, homes i dones que la viuen, i a tota hora. La seva universitat és la més antiga d’Europa i la més antiga del món en funcionament des dels inicis. Va néixer el 1088 per la necessitat d’unificar i reglar estudis, sobretot els de Dret, i allà es va parlar per primera vegada d’Universitas. Al palau de l’Archiginnasio, que n’era la seu, Dant i Petrarca van canviar els curs de la literatura europea.

Actualment la majoria de facultats són noves i estan en una nova “ciutat”, però els edificis històrics són d’un interès de primera magnitud perquè allà pots veure encara avui el poder intel·lectual de les seves estances: la biblioteca, les estances dels estudiants, el Teatro Anatomico, segurament visitat per un dels seus membres més cèlebres, Nicolas Copèrnic, que hi va estudiar des de 1496 fins els 1500 i on esdevindria tot un símbol d’heterodòxia i independència. Copèrnic va decidir anar a Bolonya a obtenir un títol a Legislació Canònica. Van ser anys d’estudi, en què va haver de buscar-se literalment la vida per sobreviure a causa de la manca de recursos. Va prendre classes de Grec, Matemàtiques i Astronomia, a més del seu curs oficial de Dret Canònic, i va començar a abordar la investigació que el portaria a enunciar la seva teoria heliocèntrica. L‘Aula Stabat Mater, on Rossini hi va estrenar el seu el 1842 per primer cop a Itàlia. Tots aquests edificis son considerats de visita obligada per prendre-li el pols a la història de la ciutat, que ha fet de la Universitat una icona i una manera de viure-la. Encara avui la Universitat té una de les editorials amb més renom de les universitats europees. Les llibreries també són abundants, fins i tot amb segells editorials de primera línia.

La grassa es percep immediatament passejant pels seus carrers, centrics o no, els dels Il Mercato di Mezzo que és, des de l’Edat Mitjana, un lloc de sabors i trobades, comerç, memòria i tradició gastronòmica de la ciutat. Després de la unificació d’Itàlia, es va transformar en el primer mercat cobert de la ciutat i, després de la re urbanització del 2014, ara és un espai on es poden comprar o consumir productes i excel·lents plats in situ. El Mercato di Mezzo està obert els set dies de la setmana, de 8.30 a 24.00 hores, i sovint ofereix cites de degustació i trobades relacionades amb la cultura del menjar. Als voltants botigues de queviures molt especialitzades i restaurants de cuina italiana et poden arribar a crear una fascinació que costa d’oblidar. Fins i tot una llibreria d’unes mides generores, té al seu interior un restaurant que encara ho és més. No cal parlar ara de la mortadel·la, el parmesà, les moltes classes de pasta, o la colomba de Pasqua, només fent una mica d’atenció al concepte d’aperitiu entenem el plaer de viure i menjar que té aquesta regió. Hi ha un sentit de l’abundància, del plaer, de deixar passar el temps. Tot i que quan s’aglomeren fan soroll, ho fan a poc a poc. I estan encantats del seu renom.

Desprès té un parell de veïnes no menys sumptuoses, com Ravenna i Ferrara. La de la Gala Placidia, de Justinià, del Dant i la del barri jueu més bonic que he vist mai, o El jardí dels Finzi Contini de Bassani o de De Sicca, com preferiu.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

BANKSY. The Art of Protest

El Disseny Hub Barcelona ens ofereix la mostra internacional d’obres originals de Banksy procedents de col·leccions privades i que arriba a Barcelona per donar-nos a conèixer el controvertit artista, la identitat del qual continua sent un misteri.

Banksy és un artista de carrer, estimat per la gent comú  i menyspreat per la comunitat. Va ser capaç de trencar tots els estereotips, convertint els carrers en museus i les parets en obres d’art.

Bomb Hugger, 2003

Els seus primers grafitis van aparèixer a les parets de Bristol a principis dels 90. Una vegada, fugint de la policía, Banksy es va haver d’estirar a sota un camió per amagar-se i s’hi va haver d’estar tota la nit. En aquell moment, va decidir que utilitzaria plantilles.

Love is in the Air (Flower Thrower) (2003)

Banksy, que mai ha aparegut en públic ni ha revelat la seva identitat, és pintor, activista social, artista del carrer, considerat un dels grafiters polítics més importants del món.

Va començar la seva obra als carrers de Bristol, la seva ciutat natal, entre 1992 i 1994 i a l’any 2000 va organitzar una exposició a Londres
Des de llavors, les seves pintades apareixen a ciutats de tot el món i a llocs de gran significat polític, com el mur construït per Israel a la Cisjordània ocupada.

També es conegut per haver-se introduït, disfressat, a famosos museus de tot el món per penjar algunes de les seves obres de manera clandestina, com la Tate Modern i el Museu Britànic a Londres i al MOMA de New York.
A la seva obra barreja imatges i frases que signifiquen contradiccions i contrastos del sistema capitalista i el consumisme.

Misteriós artista, la seva identitat omple d’intriga i mai se sap a quin lloc tornarà a increpar el món amb els seus missatges. BANKSY:
“L’Art hauria de confortar els pertorbats i pertorbar els confortables”
“Life’s too short….to take advice from a cushion”
“There is nothing more dangerous than someone who wants to make the world a better place”

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Art als hotels: Opisso a l’Astoria

Ho vaig descobrir ja fa un temps, alguns hotels de Barcelona allotgen col.leccions d’art. En aquest cas em refereixo a la del dibuixant Opisso de l’Hotel Astoria, que pertany a la cadena Derby Hotels de la qual és president Jordi Clos, impulsor de la Fundació Arqueològica Clos (1992) i del Museu Egipci de Barcelona (1994).

L’obra de Ricard Opisso és font d’informació gràfica obligada per a tot aquell que vulgui conèixer la història i els costums de la Barcelona de les quatre primeres dècades de segle XX, anys d’importants esdeveniments polítics, socials, culturals i també esportius. Opisso va ser un dibuixant de gran estil, i destacava entre els il·lustradors gràfics per la seva exigència estètica. Possiblement la seva superior capacitat pel dibuix, en relació a molts dels seus companys en les revistes satíriques i humorístiques, i el baix rendiment econòmic de les col·laboracions el van portar a deixar d’autoexigir-se. Aquest fet va ser sens dubte el motiu principal que Opisso, amb condicions artístiques innates, es perdés pel gran art i no arribés a tenir fama mundial.

Aquesta col.lecció em permet portar-vos als altres hotels de la cadena on s’hi exposen obres d’art i que les trobareu aquí, inclosos els que tenen seu a Barcelona.

Categories
Llibres

Una mica de cànon

A mesura que et fas gran t’adones de com ha estat de parcial la teva educació estètica, literària, musical o gastronòmica, per exemple. Es pot intentar revertir, certament, sovint amb el perill de caure en els paranys de modes i tendències oportunistes, o també deixar que la curiositat i la tolerància t’hi portin. Tot i així, per a la majoria, els cànons i una supremacia cultural secular li ho posaran difícil, malgrat els mitjans, les xarxes, el cinema, la literatura, etc. La comoditat dels costums també pot jugar males passades. La riquesa de la diversitat cultural per explorar és de tal magnitud, que potser el més interessant és dedicar-te a entendre i sobretot gaudir d’allò que has heretat. Menjar poc i pair bé, n’hi diuen? Naturalment és una opció molt personal. Però davant dels comentaris d’aquests viatgers compulsius, cercadors d’un exotisme de pandereta, que tal com arriben ja se’n van d’un lloc, que no només els queda llunyà en kilòmetres, augmentant el seu currículum d’explorador estival, n’hi ha que optem fins i tot per repetir allò que un dia ens va meravellar perquè algú ens ho va explicar bé.

Aquest parell de llibres que recordo, ja tenen uns anys, són per fer això, per repetir. Són un treball minuciós i exhaustiu de síntesi, és el resum del que ens ha fet com a cultura, com a persones i ciutadans. Són d’aquests tipus de llibres que es poden agafar en qualsevol moment, amb la seguretat que incorporarem i millorarem conceptes coneguts. Tot i ser cronològic, per establir un ordre també canònic, no pensem que només ens parlarà de les arts, o ens explicarà només les obres, no, el que treballa és el concepte estètic que marca una determinada època, d’on procedeix i com la influencia, i quin camí pren quan la societat el fa seu. No cal dir que el mateix fa amb la lletjor, el mateix procediment. En aquest cas pot ser més controvertit, cosa que el fa molt suggerent.

El professor Umberto Eco, Doctor Honoris Causa per 38 universitats de tot el món, catedràtic de semiòtica a la primera universitat europea del 1088, la de Bolonya, i integrant del Consell de Savis de la Unesco, intel·lectualment polifacètic, era un humanista que ha deixat un llegat divers, que ha marcat a generacions d’universitaris, tant pel seu estudi del llenguatge, de l’estètica o de la comunicació de massa.

Umberto Eco

Hi ha una edició en tapa dura de Lumen, i una altra en rústica de De Bolsillo i per a la lletjor també, tapa dura i butxaca