Just a tocar de la sala de ball més bonica i més kitch de Barcelona, La Paloma, hi ha un bar petit, antic, anodí, que té una cuina que no ho és gens, ben al contrari. El bar El Pollo fa unes truites de somni, de tot el que es pugui desitjar i més, sempre per aquells que ens agraden meloses, més enllà del ceba sí, ceba no. El cuiner, un xicot basc que sap de cuina, en general, i de tapes en particular, i que ja té un currículum.
Sembla ser que la Rosalia està entre la clientela, i les xarxes en van plenes. Jo no ho sabia fins que ja havia provat les truites i unes tapes elaborades, tot de molta qualitat, per tant els meus influencers han estat el meu paladar i el de qui m’hi ha acompanyat. Si s’hi vol anar a sopar entaulat, cal reservar i preparar la butxaca, o potser a la barra sempre podrem trobar un racó. El que era un bar de barri, dels de tota la vida, ara va ple de millennials, cool, i modernets en general, quines coses. Tot sigui per les truites.
Segons l’autor, Eduard Márquez, “La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida.”- “Només hi ha vida, que era el meu gran objectiu. La vida, sense interferir.hi. I jo, desaparegut. I deixar que ells s’expliquin.”-“En aquest llibre no hi ha d’haver literatura.”
No és un llibre d’història, ni una novel·la, ni ciència-ficció, ni una bibliografia, ni és un documental, ni un assaig, és una narrativa d’una experiència i d’unes vivències absolutament reals, salvatges. És el relleu, la rebufada del maig del 68, de París, de Praga, de Ciutat de Mèxic, d’Argentina, d’Uruguai, de la República Federal d’Alemanya…
On l’escriptor retrata a partir de millers de documents consultats, d’entrevistes, de centenars de testimonis d’extrema dreta a extrema esquerra, octavetes, cartes manuals, escrits clandestins, fulletons, pintades, murals, manuals de tortures,…. i de manuals per resistir les tortures…. Discursos de Franco, i dels seus “prohoms”, informes policials surrealistes del tot adulterats, transcripcions i interrogatoris totalment falsificats, propaganda política i anticlerical. Anotacions de totes les pintades, dels llocs on es van realizar, amb la mida de les lletres i dels colors.
Hores i hores consultant arxius, fotocopiant cartes, informes i centenars de documents, on ens ofereix una obra que és pura enginyeria. Més de cinc-centes planes que ressegueixen l’any 1969, que representa una etapa a què encara som enganxats, per mal tancada; un any en què es prefigura tot. I també ens parla dels qui ha entrevistat i que en aquell temps militaven activament tant a l’extrema esquerra com a l’extrema dreta, en associacions de veïnals, en les parròquies, en els primers grupuscles feministes i també gais, etc, etc…
Montserrat Serra
VilaWeb 05.11.2022
“És el començament del principi del final del franquisme (??) quan la gent és plenament conscient que el règim està més afeblit del que sembla i comencen a preparar el que vindrà, perquè la transició no es prepara el 1974”.
“Cuando el partido político es el comunista y su objeto actuar contra el orden legal (…), para mí el hecho tiene más gravedad que un homicidio, cometido, quizás, en circustancias de apasionamiento, que hacen más discutible la actitud del delincuente”
És part d’una carta del llavors governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, a l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, que li havia denunciat tortures a alguns detinguts. On l’escriptor retrata a partir de documents i testimonis el principi del final del franquisme
Francesc Bombí-Vilaseca
La Vanguardia 12-12-2022
L’any 1969 van passar al món uns quants esdeveniments significatius:
Situació que evidentment encara continua. Existeix una lluita, un paral.lelisme molt actual… el franquisme, encara, subsisteix.
L’estat d’excepció. El discurs de successió de Franco a Juan Carlos. El “atado y bien atado”
On cada paraula respon a documentació contrastada, o bé a testimonis, d’un o bàndol o altre que han parlat amb l’autor. No hi ha ni un sol gram de ficció.
JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA
Informe memoria del año 1969:
“ Por lo que respecta a las actividades Político-sociales, pueden distinguirse claramente dos situaciones: los problemas escolares y universitarios y los del mundo del trabajo.
En cuanto a los primeros, ha existido un estado de agitación creciente y una actitud de rebeldía, desarrollada por elementos extraños, con abundantes medios económicos y tácticas ágiles y dinámicas.
Culminó la actuación de la Universidad con asalto al Rectorado y tentativa de defenestración del Rector, aunque, con la declaración del Estado de Excepción, se consiguió terminar la situación y que los cursos acabaran sin incidentes, así como…”
És la frustració de moltes il·lusions. La derrota que va representar per a molts de nosaltres, la dita transició. El grapat de moltes revoltes semifracassades. Reviure situacions que vàrem patir i experimentar.
La cruesa de la repressió. El silenci i la por que es va viure durant dècades.
A la resta del món sí que va representar un canvi – el Maig del 68 – però que ací, el “procés, la lluita i la revolta” encara no ha acabat…
Títol: La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874
Autors de l’edició actual: Jordi Roca Vernet (edició i estudi introductori); Ginés Puente (presentació dels documents i biografies)
Autorde l’obra original: Miquel González i Sugranyes, reproducció de l’original del 1896: La República en Barcelona: apuntes para una crónica, publicat a Barcelona per Imprenta de Henrich y Cª en comandita
Edició: Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàgines
Imatge principaldel blog: Proclamació de la República a Barcelona, el 21 de febrer de 1873 a la plaça Sant Jaume, davant la façana de la Diputació Provincial de Barcelona. La Ilustración Española y Americana, 8/3/1873, Any XVII, num. X, p. 149
La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023
Tres obres en un llibre
El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente.
Del republicanisme a la Primera República
La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
Aquest estudi introductori es divideix en quatre apartats. El primer, “Els orígens del republicanisme”,Roca Vernet, descriu amb força detall, la formació i l’abast de la penetració a la societat catalana i espanyola de les idees republicanes. Resumint el text de Roca Vernet: A la Barcelona dels anys seixanta es produeix un esclat d’espais de sociabilitat informal en els quals es difondran les idees republicanes com ara tallers d’artistes que reunien pintors, dibuixants i caricaturistes; les rebotigues i pisos en què es trobaven dramaturgs, actors i literats; les societats literàries que reunien intel·lectuals i lletraferits; o cafès en els quals s’aplegaven professionals liberals de diverses sensibilitats. Però també hi haurà espais de sociabilitat formal com les societats recreatives les societats corals o els ateneus populars dedicats a l’educació i reforma dels obrers. Amb el triomf de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda com La Gloriosa, apareixeran els clubs i posteriorment els centres polítics.
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
El segon apartat: “Les armes en la política popular de les revolucions”, destaca la gran importància que adquireix la formació d’unitats armades en els processos revolucionaris del segle XIX determinada per la mobilització de ciutadans a través de l’organització de milícies ciutadanes (anomenades Nacionals, Urbanes, Guàrdies Nacionals, de la Llibertat o de la República) i de cossos francs (de civils voluntaris), i per la seva continuada presència en la política local, provincial i nacional. I conclou: La participació en aquelles unitats es percebia com la manera de fer política de les classes populars i alhora de defensar les autoritats revolucionàries, emanades dels pronunciaments progressistes o juntes revolucionàries que orientaven la construcció i consolidació del règim liberal cap a un model més participatiu, més representatiu dels espais local i provincial, i amb més reconeixement de drets i llibertats individuals. Per tant, la milícia s’erigirà com un contrapoder polític d’abast local i provincial que vigila l’acció de les autoritats municipals i governamentals, i alhora com una alternativa per assumir les funcions d’un exèrcit i d’una policia impopular.
El nou govern de Francesc Pi i Margall reuneix els Voluntaris de la República, l’exèrcit, i els cossos armats dels estats (Guies, milicians, etc.) per combatre els enemics de la República. Catalans, aragonesos, valencians i murcians estiren la República cap al federalisme. La Flaca, 2/7/1873, núm. 71, p. 2 14 15
En el tercer apartat: “L’obrerisme i la Primera República”,Roca Vernet, recorda que a Barcelona, en el Congrés obrer del 1870 es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i es va declarar el caràcter apolític de l’organització. També destaca la rellevància de l’experiència política i sindical durant la insurrecció republicana del 1869 i les vagues del 1871 en l’espai local i regional, quan es va produir un allunyament entre republicans i obrers. I es pregunta: quina capacitat va tenir el republicanisme de mobilitzar els obrers després de la formació de la FRE ? Ell mateix descriu que: El republicanisme s’havia dividit a la dècada dels seixanta entre aquells partidaris d’una política econòmica més intervencionista de l’Estat en clau socialista que corregís el mercat o la propietat, com ara Francesc Pi i Margall, i aquells que preferien la política econòmica més liberal, sense intervencionisme, que presentava Emilio Castelar, que consideraven més moderna. […] També es debatia sobre quin model organitzatiu havien de tenir els sindicats, i es contraposava el mutualisme i el cooperativisme a l’acció més enfrontada amb la patronal, que tenia un horitzó més revolucionari. El republicanisme es va dividir al voltant d’aquesta contraposició, de la mateixa manera que ho va fer el sindicalisme.
El republicanisme federal emprarà fins i tot els símbols nacionals precedents (el patró d’Espanya, Sant Jaume “mata moros”) per mobilitzar tothom contra els carlins. La Campana de Gràcia, 27/6/1873, núm. 173, p. 1.
En el quart apartat, “La diversitat del federalisme”, Roca i Vernet descriu com el federalisme pactista estava dividit entre els partidaris del pactisme no insurreccional de Francesc Pi i Margall i els de la intransigència política que representava Valentí Almirall i Llozer. I afegeix que “Tot i les diferències, aquest era un federalisme que es construïa des de baix a partir d’una concatenació de pactes fins a construir la República Federal i, per tant, es partia de la fragmentació de la sobirania i d’una organització quasi confederal. Aquest federalisme tindrà diverses expressions que aniran des d’un projecte polític més social i municipalista a un de revolucionari i confederal basat en la supremacia dels estats en detriment de la federació republicana. Tot i així, destaca que: El federalisme pactista de Valentí Almirall o Roque Barcia va generar rebuig per la seva connotació confederal i per un exercici de la sobirania compartida, però el federalisme de Pi i Margall també va despertar una forta oposició en la mesura que consideraven que també posava en perill la unitat nacional i engendrava un factor de dissolució de la nació [espanyola].
Durant el darrer govern presidit per Emilio Castelar, les mesures autoritàries obligaran a mobilitzar tothom. En la caricatura s’arma nens, gent gran, dones i fins i tot les estàtues de l’actual plaça de Sant Jaume, però en queden exclosos aquells qui poden pagar un substitut. La Campana de Gràcia, 16/11/1873, núm. 189, p. 1
Finalment, el cinquè apartat de l’estudi introductori de Roca i Vernet analitza l’obra “La història de la República escrita per Miquel González i Sugranyes”. Aquesta història de la República va ser publicada el 1896, 23 anys després de la fi de la República amb l’objectiu d’afavorir la formació d’un relat històric que projectés més unitat entre el món republicà, allunyant-lo de la memòria construïda pel règim de la Restauració, que associava aquells mesos al caos, la violència, la divisió i la fragmentació de la nació. Per a Roca i Vernet: En el relat de González i Sugranyes també es constata el seu interès per allunyar el món obrer dels discursos més revolucionaris i apolítics vinculats a la mobilització a través de la vaga general revolucionària. El [seu] relat està impregnat del projecte reformista políticament i social que encarnava les tendències unionistes del republicanisme, encapçalades pel tercer president del govern de la República, Nicolás Salmerón,[…] el qual durant els últims anys de la seva vida, va formar part de la Unión Republicana primer i, després, el 1906, va integrar la coalició electoral catalanista Solidaritat Catalana, raó per la qual fou escollit diputat per la circumscripció de Barcelona ciutat el 1905 i el 1907.
La República en Barcelona. Apuntes para una crònica
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente.
Cada intent de proclamar l’Estat Català, el cantó català, per part des intransigents i internacionalistes serà reprimit per les milícies urbanes de l’Ajuntament de Barcelona. La Campana de Gràcia, 17/8/1873, núm. 176, p. 1.
L’estructura del llibre en 9 capítols i 164 apèndixs, cada capítol té entre 10 i 20 apèndixs documentals, demostra la vocació professional de l’autor que com a historiador d’època medieval s’enfronta a l’anàlisi dels esdeveniments de la Primera República des d’una perspectiva clarament positivista, sustentant totes les seves anàlisis o opinions amb la documentació de l’època. Gairebé la meitat de les pàgines del llibre són els apèndixs que rere la narració de cada capítol reprodueixen els documents que considera fonamentals per corroborar el seu relat. Aquestes pàgines de documentació revelen la vocació de recopilador d’evidències escrites a l’hora de compondre el seu relat de memòries, fet que l’allunya de les memòries d’altres republicans. Alhora, tot aquell ventall de fonts atorguen una rellevància cabdal a l’obra en la mesura que molts dels documents només els coneixem a través d’aquesta còpia.
Caricatura per contraposar la República dels cantonalistes, encapçalats pel general Juan Contreras San Román, que lidera la defensa del cantó de Cartagena, i la República Federal que encapçala el govern presidit per Nicolás Salmerón. La Campana de Gràcia, 10/8/1873, núm. 175, p. 1.
Les autoritats durant la Primera República
La tercera part del llibre, a càrrec de Genís Puente, són les biografiesbreus però completes de Les autoritats durant la Primera República. Hi ha les biografies dels tres alcaldes de Barcelona: Francesc de Paula Rius i Taulet; Narcís Buxó i Prats; Miquel González i Sugranyes (del 24 d’agost de 1873 a 6 de gener de 1874). Els tres presidents de la Diputació de Barcelona: Josep Anselm Clavé i Camps; Benet Arabio i Torres; i Ildefons Cerdà i Sunyer.
Els quatres presidents de govern de la República: Estanislau Figueras i Moragas; Francesc Pi i Margall; Nicolás Salmerón Alonso; i Emilio Castelar Ripoll. Els set capitans general de Catalunya i els tres governadors civils de Barcelona. Al final també hi ha un índex onomàstic, molt útil per cercar els noms entre la multitud de protagonistes.
Finalment, també inclou 9 imatges breument comentades, provinents de La Ilustración Española y Americana, La Campana de Gràcia i La Flaca. Les imatges d’aquest apunt del blog s’han extret directament d’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) i els peus d’imatge són de La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023.
Caricatura que representa el cop d’estat del general Manuel Pavía, que expulsa l’Assemblea Nacional (o la República) de la seu de la sobirania nacional. A terra, les taules de la llei i la reivindicació de la Llibertat. La Campana de Gràcia, 18/1/1874, núm. 199, p. 1.
Els autors
Miquel González i Sugranyes (Tarragona, 6 de gener de 1838 – Barcelona, 1924). Va estudiar Història malgrat que durant anys va treballar com a caixista en una impremta. Va donar suport a la Revolució de Setembre del 1868 i s’afilià al Partit Republicà Democràtic Federal que liderava Francesc Pi i Margall. Durant la Primera República va ser escollit alcalde de Barcelona l’agost de 1873, substituint Narcís Buxó i Prats, i va romandre en el càrrec fins al gener de 1874. Prèviament, havia donat suport a la proclamació de l’Estat Català el 9 de març de 1873 a Barcelona. Amb la Restauració borbònica es va retirar de l’esfera pública durant un temps. El 1887 va tornar a ser escollit regidor de l’Ajuntament, representant el Partit Republicà Demòcrata Possibilista.
Jordi Roca Vernet és Professor Lector Serra Hunter i coordinador del màster d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona. Doctor, premi extraordinari per la Universitat Autònoma de Barcelona (2007), ha estat investigador postdoctoral a l’Institut Camões, la University of Warwick i la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat dues monografies de recerca: Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808- 1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (2011). També ha publicat, amb Núria Miquel, La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835 (2021).
Ginés Puente Pérez és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona amb la tesi De Soledad Gustavo a Teresa Mañé Miravent: els orígens de l’anarco-feminisme a Espanya (1865-1939). Codirector de la col·lecció Lliure pensaments, que publica Edicions UB i Publicacions URV, ha estat professor en diferents graus a la UB, la URV i la UOC. Especialitzat en la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX, ha treballat els orígens de l’anarquisme i l’anarco-feminisme, els processos migratoris cap a Llatinoamèrica i la construcció i rehabilitació de les xarxes de comunicació catalanes, entre d’altres.
Durant el govern presidit per Francesc Pi i Margall es produeixen enfrontaments entre els partidaris de la república unitària i la federal que s’interpreten en clau social, entre les elits i els treballadors. La Flaca, 1/5/1873, núm. 63, p. 2
A la part del carrer de Provença de l’Esquerra de l’Eixample, prop de la confluència amb Calàbria, va haver-hi, fa anys, el restaurant Jaume de Provença, el xef del qual era el famós cuiner del mateix nom, que corresponia al ciutadà Jaume Bargués, autor d’una molt bona cuina mediterrània d’estil afrancesat.
Però abans, a la cruïlla exacta d’ambdós carrers, el pare de l’anterior ja s’havia iniciat en el món de la restauració amb un local molt més petit que tenia el nom de Can Jaume, i en el qual, anys després, la seva muller hi obriria durant uns pocs anys l’anomenat Racó d’en Jaume.
Per tal de recordar aquests inicis, la tradició familiar s’ha reprès amb el restaurant que es diu, precisament, Inici’s, el millor de la rodalia al meu entendre. Ofereix plats de cuina catalana i tapes amb un segell d’alta qualitat. Dos nebots de Jaume de Provença, el Jordi a la cuina i en Toni a la sala, juntament amb la Mari, l’esposa del segon, així ho garanteixen.
Dels entrants, destaca una excepcional ensaladilla italiana que, ara que Rússia ens dóna tants maldecaps, fa d’alternativa al platet més conegut de l’especialitat. Tenim també, entre d’altres, unes delitoses anxoves del Cantàbric amb vinagreta de tomàquet, uns plaents cervellets de be arrebossats o les gustoses patatesInici’s, amb romesco i maionesa.
Dels plats principals, parlem per exemple del saborós bacallà amb allioli gratinat i mongetes del ganxet, de les magnífiques cuixetes de pollastre amb prunes i ceba confitada o dels sempre contundents peus de porc a la brasa, un plat que -perdoneu-me- jo no sé menjar d’altra manera que no sigui a base d’untar-me els dits…
Peus de porc a la brasa
I, per tal de rematar-ho com és costum, uns deliciosos postres. Tocareu al cel si proveu la mousse gelada de taronges amb salsa de Grand Marnier, i gaudireu d’allò més amb el gratinat de maduixots a la crema de cava o la marquesa de xocolata amb nata o gelat de vainilla.
L’espai, amb poques taules, convida a la conversa assossegada en bona companyia, no pas a la cridòria. I no cal dir que el gran Jaume de Provença se sentiria molt complagut de la cuina que ens ofereixen els seus hereus. Si aneu a l‘Inici’s (carrer de Provença, 98; tel. 93 183 99 08), ja m’ho sabreu dir…
Fa pocs dies vaig llegir una entrevista al músic Albert Guinovart on afirmava quela música és la més puta de les arts. En un altre sentit del que ell vol expressar també crec que és ben cert: La música pot donar nom a allò innombrable i comunicar allò desconegut, Leonard Bernstein; La música és la taquigrafia dels sentiments, Lleó Tolstoi; La música expressa allò que no pot ser dit i allò sobre el que és impossible romandre en silenci. Victor Hugo. I podriem posar reguitzells de citacions que evoquen el poder de la música. Són frases, com tantes n’hi ha, que es complementen, com es complementen totes les arts quan assistim a una òpera.
I voldria fer menció a una de ben particular que s’ha fet al Liceu fa poques setmanes. Una idea que de tan agosarada com ha estat, només puc que posar alguns adjectius per definir-la: atrevida, audaç, valenta, i perque no, una mica temerària. Es tracta de LA GATA PERDUDAun arriscat exercici de portar la música al Raval i acollir els seus veins al Liceu. Un exercici de seducció mútua que m’ha captivat, i el més important: els ha enamorat a tots ells. El projecte, que s’inicia fa dos anys, queda molt ben explicat a l’enllaç, només caldria remarcar que si ha estat un èxit aclaparador és perquè el projecte s’ha viscut i s’ha cregut des de dins, i perquè si parlem d’empoderament, aquí ha estat viu i intens. Arnau Tordera i Victoria Szpunberg, amb un equip immens tècnic i musical, ho han clavat.
Aquí s’inclouen els 4 capítols, que sota el nom d’Opera Prima, formen part del 4 assajos, i també l’òpera sencera, la nit de l’estrena al Gran Teatre del Liceu, que TV3 va filmar. Us recomano que us fixeu en les dates d’emissió per veure’ls per ordre. L’adrenalina també té el seu, d’ordre.
La vida sense la música seria un error, ho va dir Nietzsche, i Wilde també afirmava que la música és l’art més relacionat amb la memòria. Potser per això sovint parlem de la banda sonora de la nostra vida.
Tot i que no plou, segueixo conservant certs paraigües, i entre ells un que es va comprar la meva mare als inicis dels plegables, també als inicis dels anys 60. Està incòlume = Sa i estalvi, sense lesió o dany. Mentrestant no sé quants n’he llençat de mides i models. Però en tinc un de bó, de la mare també, amb el mànec de carei i això no es pot llençar, tantes coses no s’haurien de llençar.
I vet aquí que he recordat, i m’han recordat, la Casa Lama, on s’esmolen tota classe d’estris, i, encara més important, es reparen paraigües, hi són des de 1900, i l’esmolador ho fa com ho feien antigament els francesos: estirat damunt d’una repisa, per no cansar el braços, i de cara a la gran pedra.
Us recordo que fa temps vaig posar a aquest bloc la Ruta dels Emblemàtics, doncs bé, Casa Lama hi té una entrada.
Això dels esmolets té molta història, aquí una mica de la de Barcelona
Molts recordareu, o haureu sentit a parlar, d’una cançó que cantava la cupletista Célia Gámez titulada “Si vas a París papá, cuidado con los apaches” un charleston a ritme de fox-trot de l’any 1929. Com tantes altres coses, aquestes cançons van venir aquí des de París, durant l’anomenada Belle Époque, també la dels apatxes.
Què hi feien uns indis salvatges a Paris a principis del segle XX? Eren nois joves organitzats en el que avui en diriem tribus urbanes, una subcultura d’extrema violència, en els codis ètics de lleialtat interna, en la revolta improductiva de lumpen proletari. En una època marcada pel contrast entre l’esperit bon vivant de la bohèmia i l’explotació social de la classe treballadora, bandes de joves ganduls procedents dels suburbis del nord-est parisenc (Belleville, La Bastilla o Montmartre) sembraven el terror. Una plaga amagada als carrerons supervivents a la higienització que Haussmann havia fet de la ciutat. Xusma, racaille, que copava les portades dels diaris. Amenaça que sorgeix com a construcció social i mite dels temors reals i amplificats per la premsa, l’alta burgesia i els nous rics. Van dominar barris sencers de París. Es van enfrontar en batalles campals multitudinàries amb la policia. Van crear el seu propi estil de lluita i dansa. La bona societat anava a les seves tavernes per veure’ls llançar i arrossegar les seves dones al seu ball patibulari. La seva indumentària —fulars al coll, jaquetes de setí negre, pantalons d’amples butxaques, gorres de plat i tatuatges— els descrivia i definia. Alguns, els darrers, es van fer bandits socials i anarquistes. L’Estat va haver de crear brigades especials per lluitar-hi. I, tot i això, va ser la cruenta Primera Guerra Mundial qui els va donar la punta. Molts hi van morir. Altres van comprendre que per molt cruels que fossin els seus crims, després dels horrors d’aquesta, ja no podrien espantar ningú. Cal insistir que la premsa francesa en va parlar amb por i fascinació alhora, cosa que va engrandir el fenòmen.
El fenomen va néixer a París, però si el fem més gran, s’escampa, i ho va fer per totes les grans ciutats europees, els primers anys del segle XX, a les més industrialitzades, amb més proletariat, i diferències socials, i Barcelona no en va quedar al marge, no en va, parlem de la Barcelona canalla. Eren els Peaky Blinders de la Barcelona del pistolerisme. El Barri Xino, les drogues, els cabarets, la prostitució, la trata de persones, en fí, tot allò que ja sabem i que la gran cultura se’n va saber aprofitar.
L’editorial La Felguera presenta una obra col·lectiva i polièdrica una cuidada edició. Fotografies, il·lustracions i retallades de la premsa de l’època acompanyen textos passats i presents que recorren en quatre parts el naixement i esdevenir apatxes. A la primera, ‘La xusma, la pesta, la plaga’, es relata la creació i el bateig mediàtic d’aquesta subcultura mitjançant textos periodístics de principis del segle XX; la segona, ‘Genealogia apache’, recull breus assajos actuals sobre aquest fenomen; la tercera, ‘Els últims apatxes’, dóna veu als representants finals d’aquest bandolerisme urbà, la banda de Bonot i l’apatxisme anarquista; finalment, ‘Portar la guerra a casa’ explora la poc coneguda emigració apatxe a Espanya.
Però n’hi ha més de publicacions, la Universitat Pompeu Fabra té al seu catàleg un llibre que explica cóm arriba el moviment a la Barcelona dels grans enfrontaments socials de l’època. La revista Sàpiens, del juny passat, també té un interessant article de divulgació, el que em va despertar l’interès.
El 2012 el CCCB va fer una exposició extensa sobre la història del Paral·lel barceloní. A part del Catàleg, hi ha una sèrie de vídeos que ho il·lustren més que bé, sobretot el de Xavier Albertí, una de les persones que més en sap. I si voleu podeu escoltar les barbaritats que les cupletistes cantaven, o veure’n unes imatges per recordar què en va quedar.
Una bona notícia, el centenari restaurant l’Agut torna a obrir desprès de portar més d’un any tancat, a causa de la pandèmia, com ho va fer una altra icona, el Senyor Parellada, ara també reobert amb el nom de Carmina. I ha escollit les festes de la Mercè per fer-ho, si més no a l’octubre ja tornarà a posar plats a taula.
El 2024 farà cent anys, i quan el van tancar ja varen dir que buscaven un nou inversor per tornar a tirar endavant. I el moment ha arribat. L’antic propietari l’hauria pogut vendre pel preu que hagues volgut a qualsevol que pensés en una factoria de menjar ràpid, i s’ha esperat a trobar qui conservarà el local i l’essència del menjar. Les coses es poden fer bé o malament.
Aquest any les festes de la Mercè es fixen en Roma. La grandiosa, i no cal dir gaire més. Però sí que voldria destacar la música que s’hi escoltarà:
Mannarino, un dels artistes romans més coneguts al seu país, que divendres 23 portarà a l’avinguda de la Catedral, el seu Live 2022, un espectacle per a grans recintes que ha recorregut Itàlia els últims mesos.
Rachele Andrioli, una experta en els sons de la regió italiana del Salento, que ens acostarà a una experiència cultural cent per cent femenina de cant coral en l’espectacle Coro a Coro, protagonitzat per una quinzena de veus de dona. Això serà diumenge 24, quan passarà pel Teatre Grec.
Vinicio Capossela, ofereix, per primera vegada fora d’Itàlia, un gran espectacle creat amb motiu dels trenta anys de la publicació del seu primer disc. Qui vingui al Teatre Grec a escoltar, també el diumenge 24, Round One Thirty Five – 30 years of personal standards sentirà l’artista i els seus músics interpretar en viu alguns dels millors moments de la seva trajectòria.
Alessio Arena, actuant amb el català Guillem Roma, un bon amic amb qui col·labora habitualment. També dissabte 24, aquest cop a la ronda de Sant Antoni, podreu escoltar el músic i escriptor napolità resident a Barcelona.
Paolo Angeli, un músic i lutier italià que transforma el seus instruments i que revisa la tradició mediterrània des del punt de vista de la innovació. Diumenge 25 de setembre, als jardins del Doctor Pla i Armengol.
Orquestra Simfònica Vozes i la mezzosoprano Marta Valero revisaran el repertori d’una de les veus mítiques de la cançó italiana: la Mina. Dilluns 26 de setembre, a la plaça Major de Nou Barris.
Hi haurà més tipus de música, també per ballar, òbviament. A mi em fa especial il.lusió aquesta. Al programa la trobareu, així com els horaris, que no us he pogut avançar.
Luis Claramunt – Naufragis i tempestes. Espais Volart 21.01.2022—01.05.2022
Exposició antològica d’un dels pintors catalans més personals, intensos i dramàtics de l’art català i espanyol de la segona mitat del segle passat. Luis Claramunt (Barcelona 1951-Zarautz 2000) és un pintor difícil de classificar tot i que sembla que com expressionista és on encaixa millor. La seva trajectòria va rebre nombroses influències com és habitual: Goya, Nonell, Van Gogh, Picasso, Munch i el seu amic Barceló entre altres.
L’exposició comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, transita al llarg de les diverses ciutats que van marcar la seva trajectòria: Barcelona (1970-1985), Sevilla (1985-1990), amb constants escapades a Marràqueix, i Madrid (1990-2000). L’exposició està organitzada cronològicament i per les diferents etapes pictòriques. Aquesta ressenya no pretén ser cap anàlisi artística sobre l’obra de l’autor, només destacarem les obres que ens han colpit més.
Barcelona (1970-1985)
En una etapa inicial hi trobem quadres amb molt gruix de pintura, foscos, mostrant-nos visions de Barcelona d’espais concrets i particulars. Hi ha present el que ja serà una constant en la seva obra, una cadira, el mar i traços verticals generalment negres. És una etapa de pintura plana, sense gaires perspectives.
Una visió de Barcelona des de el seu estudi
Sevilla(1985-1990)
Més endavant i coincidint amb la seva estància a Sevilla reduirà gruix de pintura, introduirà més colors i la perspectiva en els quadres de paisatges. També és aquí a on s’inicia en el gran format que ja no abandonarà.
Perspectiva sobre el Guadalquivir
Estades a Marraqueix
Durant aquesta estància a Sevilla farà viatges amb llargues estades a Marràqueix, serà la seva etapa orientalista amb influències de Delacroix, Fortuny i Barceló. Són pintures amb molt de color i llum on la presència del desert és constant. És una etapa molt creativa amb escenes amb traços estilitzats que capten les persones i com s’ocupen en la plaça Djemà-el-Fna. Uns exemples seran les imatges que es veuen en el fulletó de presentació de l’exposició i la que ve a continuació on hi veiem un ballarí ambulant.
Ballarí a la plaça
Cada cop pinta més abstracte i les pinzellades son més escasses i gruixudes. Un exemple d’això pot ser la sèrie de quadres que va fer sobre els toros i els toreros, també seguint les influències de pintors ja citats i que serveix per promocionar l’exposició en el fulletó editat i el quadre següent:
Vivint ja a Madrid passa per una etapa de traços negres sobre blanc amb molta abstracció i poc color. Sembla que coincideix amb forts dolors dentals que tenia. Cap al final de la seva vida torna a pintar amb molt color i a un dels seus temes preferits, el mar, ara entre naufragis i tempestes.
En resum, una molt bona exposició, ben presentada com ens té acostumats l’Espai Volart i que cobreix les diferents etapes pictòriques com ha que fer una bona retrospectiva.
L’Espai Volart una meravella modernista per si mateixa i que mai et canses de visitar.
Més informació
“S’acosta al gran públic un pintor sublim i tempestuós: Luis Claramunt” Article d’Antoni Ribas Tur; Ara Cultura 21-01-2022 Aquí
“Luis Claramunt, un artista a contracorrent” per Conxita Oliver El Temps de les Arts27 gen. 2022
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.