Quan volem una emoció determinada, busquem deliberadament en nosaltres mateixos fins obtenir-la: un brillant vidre rosat de plaer, un verd o morat bocí de por. Aldous Huxley
El vidre és potser el material més subtil amb el que es pot treballar, permet molta imaginació, però també la demana de qui l’observa desprès. Aquesta petita i elegant botiga del Gòtic ven majoritàriament vidre fet per artistes d’arreu, amb una bona representació dels locals. Els objectes són diversos, com ho són els seus usos. Pots entrar sense saber què vols i t’orientaran fins a resoldre el darrer dubte. També és una botiga per autoregalar-se, si al vidre li trobes la màgia que sempre incorpora. La seva pàgina web és plana, només un anunci, això sí, amb col·laboradors il·lustres. Una delícia pels ulls, en aquest cas val més que la visita sigui presencial. Quan hi havia turistes, m’agradava veure’ls com badaven.
Treball en paper de Carla Busquets en venda a la Llibreria Ona
Els japonesos són uns experts en l’estampació de paper, amb tipologies ben diferents com el whasi, ogura, chiyogami, katazome… i la seva influència ha estat arreu imitada i reconeguda.
Al barri de Sant Andreu hi ha la Carla Busquets, una artista que treballa el paper i amb el paper, utilitzant diferents tècniques, antigues o no, per a diverses finalitats. La Frivé és una botiga i un taller per aprendre, també. Un lloc per fer regals i per fer-se regals, (només amb una visita podrem fer-nos una idea de les possibilitats del suport) i sobretot per saber valorar la feina feta amb cura, amb gust i amb l’objectiu de reciclar, d’aquí que ens ofereixi, entre altres, la restauració i l’enquadernació per estalviar-nos llençar.
Els nostres parents de l’Est d’Europa, els polonesos, des de fa molts segles elaboren una ceràmica vistosa, alegre i clàssica alhora, que en principi no s’adiu gens amb un poble que ha patit tant, però és també tradicional i molt arrelada als seus usos i costums. De tot això n’han fet un producte de qualitat, per exportar, turístic també, amb una certa identitat.
A Barcelona, fins abans de la pandèmia, hi havia una botiga a La Ribera que ens oferia aquests objectes, bàsicament de cuina i parament de la taula. Això s’ha acabat i ara només vénen en línia, però si ho poden fer és perquè abans s’havien fet un nom, i tant. Si veieu un programa a TV3, al migdia, que es diu Cuines, i el porta un noi entrat en muscles, a qui tot li sembla brutal, allà hi veureu les seves safates i d’altres atuells.
Personalment m’agrada molt, perquè té un punt d’imperfecció volguda, de naïf, res a veure amb l’anglesa o la francesa. També és cert que aquesta vistositat, a mi, em demana tenir poques peces, precisament per mantenir la seva peculiaritat, com la de Sargadelos, per exemple, una altra que ja fa temps va marxar de Barcelona, una botiga que també ens proporcionava llibres en gallec.
Us convido a visitar Blue Pottery, la seva pàgina, on hi trobareu una mica la història d’aquesta ceràmica, un blog amb entrades ben diverses i curioses, receptes de cuina, etc… tradició polonesa en un clic.
Llibre commemoratiu, el qual aniran publicant a la seva web
El llibre, enquadernat en tela de color blau marí, és d’un disseny sobri i elegant. S’obre amb un text, que atribuirem a aquest equip que m’he inventat, on es fa un repàs ràpid i sense nostàlgia a aquests quaranta anys, per parlar del present i reflexionar sobre el futur amb ironia, serietat i sense escarafalls. Me n’ha agradat l’optimisme i realisme: és una delícia llegir com el seu autor anònim explica la revolució que el món digital, Internet i Amazon han significat, però com també aquest gran trasbals ha proporcionat unes eines magnífiques al món del llibre que li han permès sobreviure als canvis amb bona salut. Paraules de Josep Cots, el llibreter fundador de Documenta.
Així doncs primer hi ha un pròleg, ja publicat. A continuació, hi ha vint articles d’amics destacats que han compartit aquesta aventura com a clients i cada un va acompanyat per una il·lustració molt actual i exquisida. Els diferents autors pertanyen al món del llibre i la cultura i suposo que reflecteixen aproximadament les diferents seccions que formen la llibreria. La tercera i última part del llibre es la més personal i arriscada: la Biblioteca Laie consisteix en la tria de quaranta llibres, un per any. Han tingut l’encert de no fer-ho en forma de llista avorrida, sinó que a la pàgina dreta hi ha les dades del llibre amb un petit resum del seu contingut i, a la pàgina esquerra, la reproducció de la seva coberta. Així, la selecció agafa una força i una vivacitat entranyables.
Com explica el mateix Cots, ell es va haver d’espabilar, quan cinc anys desprès de la inauguració de Documenta a Cardenal Casañas, va obrir la Laie, com aquesta ho va tenir que fer quan va arribar La Central. Així funciona una ciutat que es vol viva.
Barcelona incorpora un nou centre d’exposicions de fotografia. La Fundació Mapfre ha canviat de seu (Torre Mapfre) i de projecte. Ha valorat el gran planter de grans fotògrafs que hi hagut des de sempre a Catalunya i ha decidit apostar per un espai on oferir el bo i millor de les seves col.leccions i les de centres d’arreu.
Inaugura amb dos dels grans, dels quals té un fons important, Paul Strand i Bill Brandt, fet pel quan han vingut obres d’altres museus, i n’ha publicat un catàleg, que es pot comprar a la llibreria. Fer menció a la llibreria és important, perquè Barcelona havia tingut una de les millors llibreries de fotografia d’Europa, l’anyorada Kowasa per tots els fotògrafs de l’Estat. Ara, sense un fons tan extens, el centre ofereix la possibilitat de trobar reunits llibres des de d’una vessant més històrica i de gèneres, no pas tècnica, però de gran qualitat.
Barcelona segueix fent honor als grans noms de la fotografia, incorporant un nou espai de previsible importància. Altres centres expositius habituals els trobareu a aquest enllaç.
Director: Dani de la Torre Actors: Luis Tosar, Michelle Jenner
Barcelona 1921, submergida entre màfies pagades per empresaris de l’alta burgesia. Negocis il.legals, actes cada cop més violents, relacionats amb prostitució i pornografía infantil, burdels de luxe, contraband, alcohol i drogues. Amb el consentiment d’un cos de policia obertament prepotent i corrupte trobem una ciutat plena d’enfrontaments entre bàndols violents. La situación era la següent: organitzacions criminals, vida nocturna turbulenta i agitada, coaccions a comerciants i petites empreses obligats a pagar per una protecció mafiosa, ambient on regnava el vici, fortes pallisses, arribant a l’assassinat.
Un moviment obrer cansat de les injustícies i dels menyspreables abusos dels patrons amb sous i vida de misèria. Organitzacions obreres cada vegada més actives i motivades per fer front a tanta corrupció i impunitat per part de grans famílies i empreses, i començant amb dures vagues industrials i agrícoles, al que també afegim l’auge del moviment feminista. Una societat cada vegada més descontenta i disgustada i un moviment anarquista creixent, van configurar un autèntic i apassionant polvorí en una època coneguda pel pistolerisme.
Amb fortes càrregues policials, on les autoritats varen contribuir encara més, amb mètodes més expeditius, com la famosa “ley de fugas” i gran repressió, per dur a terme grans canvis socials i polítics. Una guerra soterrada, amb pistoles i assasinats als dos bàndols, sindicats i patronal. L’única diferència entre ells era que el pistolerisme de la patronal comptava amb el vist i plau de les autoritats. Només l’any 1921 es van produir 117 atemptats amb 70 víctimes mortals.
Sinopsi Anibal Uriarte, policia basc, de Madrid, és enviat a Barcelona, per descobrir l’assalt a un tren militar, proper al cop d’estat de Primo de Ribera. Entra en contacte amb els baixos fons, amb la corrupció tant empresarial com policial i dins del món anarquiste més radical.
Magnífiques escenes de la Barcelona antiga, recreada amb imatges molt acurades i properes a la realitat dels anys vint. Molt bona l’ambientació històrica de la ciutat tals com la construcció de les torres del Moll de Barcelona, o de la Sagrada Familia, l’edifici de Correus i els seus voltants així com l’estacio de França. En qualsevol cas, pel·lícula interessant, en ocasions un pèl exagerada, amb una excesiva semblança als tipus de gàngster de Chicago, tot i que el pistolerisme a la nostra ciutat era d’un caire diferent i molt més barruer. Tantmateix compta amb una bona ambientació fotogràfica, acurat vestuari i belles imatges de la ciutat. A tot això hem d’afegir una execel.lent interpretació per part del protagonistas, Luís Tosar i Michelle Jenner. Benvinguda sigui, i que puguem gaudir de moltes pel.lícules més com aquesta.
Situació dels anys 20
El pistolerisme a la Barcelona dels anys vint, s’inicia el 4 de febrer de 1919, amb la vaga de la Canadenca, i dies més tard s’afegien e treballadors d’altres companyies, desembocant amb l’ocupació militar de Barcelona a finals de març. La declaració del “lockout”, les repressions contra els sindicats i els obrers, amb forts enfrontaments violents per tota la ciutat amb una cinquantena de morts, en un sol mes. Però es va aconseguir la fita de la jornada de vuit hores, això sí pagant un preu molt elevat. Temps convulsos marcats per La llei de fugues, la supressió de la Mancomunitat de Catalunya al març de 1925. Disbauxa i naixement del Barri Xinès al Raval i vida nocturna al Paral·lel, amb una oferta d’oci de les més importants del món. La dictadura militar de Primo de Rivera, brutalment anticatalana – 1923 al 1930. Alfons XIII marxa a l’exili – 14 abril de 1931 i la proclamació de la II República. Aquell mateix any 1931, es va aprovar per primera vegada el sufragi femení, que va poder permetre el dret al vot de les dones a Espanya. Els empresaris i industrials de Barcelona, entre el 1917 i 1923 i sota el regnat de Alfons XIII, contracten pistolers, per assassinar destacats sindicalistes i treballadors, creant els sindicats grocs per a frenar els moviments reivindicatius, dividir el món obrer i repel.lir el moviment anarquista. S’inicia l’anomenat pistolerisme amb l’objectiu d’eliminar dirigents sindicals i obrers com en Pau Sabater, Evelio Boal o Salvador Seguí, conegut com el noi del sucre, o Francesc Layret, advocat. Els anarquistes, varen assassinar Manuel Bravo, Francisco Maestre o Eduardo Dato.
Interessant entrevista entre Anibal i el “Ministro del Estado”, n’hi ha per sucar-hi pa. Malauradament, en aquest país no aprenem, tant de les forces policials, armades, empresarials, així com de les corrupteles polítiques, ni de les borbóniques.
El general Silvestre se ha suicidado y el general Navarro ha sido apresado. El gobernador militar de Barcelona, vestidos de anarquistas, asaltaron el tren militar, para así culpar a estos del crimen cometido, y tener la excusa para que los militares intervengan en los atentados perpetuados en toda la ciudad. – Aún estamos a tiempo de intervenir y que no se produzca una matanza de inocentes.
Lo ocurrido en Anual, es un desastre,y puede ser algo fatídico para nuestro gobierno, nesesitamos desviar la atención de la opinion pública, en otros asuntos.
Si los militares se enfrentan contra los grupos anarquistas, esto podría acabar en una guerra civil. Va a morir mucha gente. Estaremos preparados para esto….
Cuando sea necesario, después, intervindremos con un golpe de estado para calmar la situación, y enderezar de nuevo al país
Es un asunto de estado, eso me dijeron hace unos años, estaban Vd, Berenguer y Navarro, ¿se acuerda señor ministro? Y Vds no hicieron nada, necesitaban una matanza, para que la opinión pública pensara que los rifeños eran unos salvajes, y así enviar más tropas. Aquello también era una cuestión de estado !!!
Hicimos lo mejor para el país….
Para el país o para Vds.
-¡ Capitán vigile ese tono ! Su misión ha terminado, recoja sus cosas y vuelva de inmediato para Madrid.
El 10 de març de 1923 és assassinat Salvador Seguí, el Noi del sucre. El 13 de setembre de 1923, el Capità General Primo de Rivera encapçala el cop d’estat, amb el suport de la majoria dels militars, de la burgesia catalana, dels terratinents andalusos i el general Martinez Anido ministre de la governació.
Malgrat tot i en mig d’ aquesta revolucció, es va inaugurar el metro el 31 de desembre de 1924 , i a finals de la dècada la culminació de l’ Exposició Internacional Universal de 1929, que va servir entre d’altres per urbanitzar la muntanya de Montjuic.
Exactament estem davant d’això, d’una altra manera d’apropar-nos al llibre. Per a saber-ne més coses podeu llegir https://llibreriesbcn.com/2020/05/26/8975/ no us la perdeu, al contrari, perdeu-vos-hi.
La pàgina web que l’acompanya és realment un esforç per mostrar totes les activitats que es desenvolupen al voltant de la literatura, la seva creació i difusió. Per tant, recomanaria anar directament al MAPA per veure el desplegament d’informació que conté. Una vitalitat intel·lectual i comercial, que des dels mitjans es fan sovint poc visibles. Crec que per aquest motiu ha de ser una de les pàgines a consultar per conèixer el pols cultural de la ciutat.
Feia temps que volia parlar d’aquest restaurant. I ara resulta que han guanyat un premi com a millor restaurant vegetarià de Barcelona i del món mundial. Ho faig ara, perquè quan ens sigui permès portar una vida social més o menys normalitzada, els faré una nova visita, aquesta de desconfinament, perquè em voldré regalar una estona de plaer i felicitat.
Un vegetarià? Plaer i felicitat? Doncs sí, perquè la cuina no és només els ingredients, els condiments, sinó d’on procedeixen i cóm es tracten, i aquí està el secret, amb aquesta actitud es pot aconseguir una cuina excepcional, l’èxit. No us deixeu emportar per les opinions ortodoxes, les de tota la vida, i us ho passareu bé. Es tracta de la imaginació al poder, i aquí no és cap tòpic.
Parlar del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), per mi és quasi una obligació, un deure que hi tinc per la quantitat d’hores que hi he passat passejant, mirant, escoltant, per les moltes finestres que m’ha obert i les curiositats que ha satisfet. Des de 1994, amb una direcció convençuda de Josep Ramoneda, Barcelona guanya un espai multidisciplinar gran per l’espai que ocupa i per l’ambició de vol que s’imposa, culturalment parlant. I crec que ho ha aconseguit amb escreix, és dels llocs de la Ciutat on sempre hi haurà alguna activitat de primer nivell, per satisfer interessos ben diferents.
Voldria destacar la funció que deia de servei públic, no només per les activitats que es programen, sinó perquè aquestes, un cop acabades, es posen a les xarxes en obert per al públic en general. Aquesta és una característica que honora i obliga les institucions que tenen voluntat de servei als ciutadans que les paguen. El CCCB ha sortit sempre de les seves parets sense rebaixar mai el nivell d’exigència.
Aqui he fet un recull per temàtiques dels seus arxius visuals i sonors. No tots estan arxivats sota una línia comú, per tant podeu cercar també a l’arxiu digital:
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.