Acabo de sortir del cinema. He llegit ja unes poques crítiques, des de l’estrena, i si m’he decidit a escriure dues ratlles, és perquè en aquest país tenim una certa tendència d’anar als extrems quan es tracta de valorar les obres dels altres.
Vagi per endavant que, per mi, no és una gran pel·lícula. No és Gladiator. Però és lògic, perquè tal com es planteja el guió, que existeix, i tant, esdevé erràtic. El que vol fer el director és un resum d’un personatge i d’una etapa de la història d’Europa, perquè no podem parlar d’ell si no parlem d’Europa, que no caben en encara no tres hores de metratge. Una altra manera d’enfocar-la és a partir de les imatges que coneixem tots de Napoleó, és com un catàleg raissonée de pintures del XIX, que et van passant per davant. Una altra element esencial és la relació amb la seva primera dona, Josefina. I no em semblaria un fil tan necessari donat que va tenir altres relacions, algunes de les quals no van ser gens passatgeres. I finalment les grans batalles on el director s’hi ha llençat a per totes.
Massa història, massa personatge, massa batalles, massa tot. I així anem ràpid, ràpid que ho volem explicar tot. Sort que cada salt en el temps va acompanyat d’una fosa en blanc i d’un rètol que ens indica a on estem.
Al senyor Ridley Scott no li ha d’ensenyar ningú de cinema, per tant el que fa està molt ben fet, però em resulta insuficient. Ho sé que vol fer una compilació, un resum, una aproximació, però no em val. Vull més. Vull que tingui el temps que dedica a Gladiator, el personatge no es pot comparar, ho sé, per no deixar-me aixecar de la cadira.
Sí que sé com és el personatge a partir del que m’explica. Un desgraciat misògin, devorat per una mare castradora, que no sap què és la por, ni l’educació. Un patán que té al cap el poder com si fos un Salvador. Possiblement un bi-polar. Un individu a qui Phoenix representa en la justa mesura: Inexpressiu, incòmode sempre, acomplexat, egòlatra, impertinent, agressiu, impetuós i intrèpid fins a temerari. És la imatge del barret travessat per una bala a Waterloo.
Tot i així té detalls encomiables. La batalla d’Austerlitz. La millor, on es veu quines eren les seves tàctiques. Si no les recordeu mireu els primers vint minuts de Gladiator, la campanya de Marc Aureli a la Germania. No en va algú anomena Napoleó, en algun moment, com Cèsar. En canvi la de Waterloo és un embolic massa dispers. La seqüència d’Egipte, quan fa obrir un sarcòfag, el Louvre s’ha nodrit d’aquell moment de sorpresa i incomprensió. O quan un grup d’assessors i Napoleó parlen, i ell li demana opinió a Fouché. La imatge és impagable. El rèptil de Fouché està en un clarobscur, mig amagat, i no opina, per això va arribar tan lluny. Quan apareix la mare, ens dona moltes pistes. I un breu, però magnífic almirant Nelson en la pell de Rupert Everett.
Hauria estat una sèrie memorable, si hagues pogut explicar el mateix amb temps i detall. Ara, si una cosa dona aquesta quantitat de dades i imatges quasi simultànies és el no sentit de la guerra. Es el colofó.
Indignada és poc. Desaprofitament en majúscules. Quina cosa més esbiaixada!. Que groc tot plegat!. Quina mediocritat!. Quantes coses al tinter!. Ja paro. Però, perquè no em considereu una exagerada en tota regla, incorporo un article del VilaWeb de la Mercè Ibarz que ho explica, no, que ho il.lumina perfectament. Encara aquest altre de El Nacionalque signa Pep Antoni Roig. En sortiran més, espero.
Per començar, no dubto que el que s’explica en el documental és cert, però, repeteixo, Quantes coses al tinter!. Era massa bon escriptor perquè ens el desvirtuin d’aquesta manera. El personatge que va crear és important, i molt, perquè tambè es desplega en tota l’obra, tot i que a mi m’interessa l’escriptor i el crític de cinema. I no hi són, no apareixen en la mesura de seriositat i rigor que es requereix. En Terenci escriptor també en té de clarobscurs, encerts i alguns errors. Però fem-ho bé, siguem escupulosos en la mirada.
Terenci Moix va néixer i va viure a prop de la plaça del Pes de la Palla de Barcelona i així va titular el seu llibre de memòries. En aquesta plaça es pesaven antigament els carros carregats de palla que els agricultors portaven per vendre, i es cobraven les corresponents taxes per creuar la muralla medieval. A principis del segle XX, al carrer Ponent 37 (des del 1923, Joaquín Costa), hi havia una antiga vaqueria, una cosa normal en aquells temps a la ciutat de Barcelona. I allà hi arriba en Terenci una vigilia de Reis.
Un barri humil, devastat per les bombes (les paves) i la guerra i castigat per la postguerra, on s’hi podien viure tota classe de misèries. Aqui arriba, aquí creix, aquí s’educa i es fa gran, als carrers i amb la gent que lluita per sobreviure en una Barcelona gris, la de l’estraperlo, de la repressió pels fets més banals, la de la VIena Flota i les senyores amb vestits estampats i cenyits fins a tallar la respiració, la de la censura al cinema…, el que va costar estrenar Gilda! Moltes més característiques podriem ennumerar de la ciutat, però hi vull insistir perquè tot això és el moll de l’os dels millors llibres que he llegit d’ell, és una questió molt personal. Tenia només 10 anys més que jo i erem quasi veïns, sense saber-ho. Jo vaig néixer al carrer Ferran.
El pes de la palla, ara en una edició en castellà i que reuneix totala sagaen un sol volum. Si algú vol saber cóm era Barcelona durant la llarga postguerra que llegeixi aquests quatre llibres, poques lliçons magistrals li faran falta. I El dia que va morir Marilyn. Aquest darrer hauria de ser lectura prescriptora de secundària, no els caldria gaire més per saber què era el franquisme. Amb aquest llibre hi ha una anècdota curiosa. La va escriure en català, ja sabem que escrivia indistintament en català i castellà i s’autotraduia, però aquesta la va voler fer en un català molt acurat, tant, que no era escaient pels personatges que hi parlaven. I al cap d’un temps la va modificar, i en va resultar un mosaïc preciosista de cultura popular, de la vida d’un barri, sota la mirada d’un ull tendre i terrible alhora.
Un altre aspecte que desenvolupava amb passió era la crítica de cinema. No era un erudit, era un consumidor voraç, un amant dels mites, de les bones històries, també de les tafaneries i tenia una memòria prodigiosa. El cinema en aquell moment, els anys 50, era un cinema que volia explicar el passat immediat, la II Guerra Mundial, tant als Estats Units com a Europa, era un cinema de transició. Però és que ell veia cinema també dels 30 i dels 40, les estrenes costaven d’arribar i els nombrosos cinemes de barri, allà on la gent anava que li fessin oblidar el dia a dia, posaven dues pel·lícules que no paraven en tota la tarda i nit. La fascinació que li causava quan era nen li va permetre explicar-lo quan va ser gran.
Precisament una de les coses que no apareix al documental és la seva relació amb Passolini, quan va estar a Roma, que el va marcar des de molts angles i vèrtexs diferents.
Ni l’escriptor, ni el cinèfil hi són en la mesura que es necessita quan es parla d’un escriptor de la seva talla. Perquè molts dels altres llibres més “superficials”, aparentment, eren bombes de rellotgeria a l’hora de retratar i fer una cirurgia fina de la societat que l’envoltava, la catalana i l’espanyola, no s’hi posava per poc.
Ja em perdonareu, però per fer això que ha resultat, no calia. No s’ho mereix. El personatge era un bon escriptor.
Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.
Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.
Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917
Exposició Universal Barcelona 1888
Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.
Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)
Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.
Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.
Regidor: 1905
Diputat: 1907-1911
De nou regidor: 1912-15
President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919
Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.
És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.
Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.
Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)
I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.
L’edifici Pich i Pon
El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.
L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.
L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.
L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.
El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.
1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon
Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.
A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.
Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982
Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.
Anècdotes del Sr. Pich
Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.
Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).
Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.
L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.
Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.
Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.
L’Exposició del 29
L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:
– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.
Columnes en construcció 1919
– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.
Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.
Projecte de Miramar
La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.
Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.
Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.
Barraquisme, temps de repressió i racionament
En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).
Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.
Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)
El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.
Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.
Iberona en construcció
També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.
La font l’any 1929
L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.
1929 – Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres
L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.
1928
L’Enderroc
En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.
Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.
Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…
Llocs a tenir present durant la inauguració:
Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.
La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.
La Foixarda
Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.
El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.
Park Maricel – 1930
Encanyonant a la Ciutat
El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.
El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.
1714
Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.
Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.
Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.
El Fossar avui
1940
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…
Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Aquesta setmana ha estat (i la cosa continua) una setmana espectacular en el món del cinema. L’estrena simultània d’aquestes dues pel·lícules a les grans pantalles ha portat moments d’eufòria cinematogràfica al sector. Es tracta de dues cintes completament diferents, tant per la temàtica com per l’enfocament, però la connexió amb el públic es mostra espectacular, tant a les nostres pantalles com a les internacionals. Vaig anar a veure Barbie en una sala premium d’Arenys de Mar, una d’aquestes sales de projecció amb butaques reclinables i un sistema de so Dolby Atmos que és una passada immersiva amb cinquanta dues sortides de so per tota la sala que et garanteixen una bona experiència musical. La primera idea que et ve al cap quan vas a veure aquesta pel·lícula és que et trobaràs amb una horterada kitsch per a nens i adolescents.
La realitat és un molt bon producte de 114 minuts de durada difícilment classificable. Si hagués d’explicar-vos amb deteniment l’argument, em costaria, però provaré, de manera ràpida, de fer-vos-en cinc cèntims (filmaffinity): “Barbie (Margot Robbie actriu principal i productora executiva de la pel·lícula) porta una vida ideal a Barbieland, allà tot és perfecte, amb festes plenes de música i color (rosa per descomptat), i tots els dies són el millor dia. Clar que Barbie es fa algunes preguntes, qüestions bastant incòmodes que no encaixen amb el món idíl·lic en el qual ella i les altres Barbies viuen. Quan s’adona que té els peus plans (és una Barbie imperfecta!!), decidirà calçar-se unes sabates sense talons i viatjar fins al món real en companyia de Ken (Ryan Gosling)”. Si ens quedem amb aquesta descripció i amb la idea preconcebuda del producte Barbie de Mattel (la fàbrica creadora de la nina), podem pensar que veurem una tonteria estúpida i prescindible, però el treball de direcció de Greta Gerwig (directora de Lady Bird i Donetes) és impressionant per aconseguir un producte divertit, reflexiu, de militància feminista, extraordinàriament creatiu. Només us explico l’inici de la pel·lícula, un remake adaptat de “2001, una odissea a l’espai” de Kubrick: Recordeu l’escena dels micos i el monòlit, en aquest cas les nenes, cansades de fer de mares, amb les seves nines-bebès descobreixen de sobte que és molt més divertit jugar a ser unes perfectes empoderades, amb tot (el bo i el dolent) que això porta. Aquesta vegada el monòlit es diu Barbie i la nina vella vola pel cel com ho feia l’ós de Kubrick. No explico res més, aneu a un bon cinema sense inhibicions i passareu una molt bona estona. A la sortida podreu parlar i discutir sobre el sentit de cada escena, no us penedireu.
Oppenheimer és una pel·lícula que, en principi, pot connectar millor amb la nostra realitat, però això és molt subjectiu ja que el cinema és somni. El director Christopher Nolan, un cineasta de pedra picada, ha dissenyat aquest film de tres hores de durada en un format clàssic de 70 mm i rodada amb càmeres Imax que proporcionen una millor resolució sempre en pantalla molt gran. Com que aquí no tenim sales preparades per copsar la resolució pretesa, jo recomano que veieu la pel·lícula en una sala com Phenomena (allà es passa el format de 70 mm) o en sales de grans pantalles amb un sistema Dolby (si és Atmos, molt millor) que us proporcioni un so de molta qualitat. Jo aquest film el vaig veure a l’Aribau.
La pel·lícula està basada en la novel·la de Kai Bird i Martin J. Sherwin Prometeo americano (Debate) sobre la vida del físic estatunidenc J. Robert Oppenheimer (1904 – 1967) que va ser el director del Projecte Manhattan que conduí a l’elaboració de les primeres bombes atòmiques, la primera d’elles assajada al desert de Nou Mèxic (Prova Trinity el 16 de juliol de 1945) i les altres dues llançades sobre Hiroshima i Nagasaki el mes d’agost. En el film s’analitza la vida del protagonista prenent com a centre l’Audiència de Seguretat contra el científic, un procediment legal des de l’Agència de l’Energia Atòmica dels EUA promogut en època del macarthisme per intrigues entre diferents científics inspirada en els expedients aportats per l’FBI de Hoover. Nolan tracta aquest procediment com un centre del relat que va i ve en el temps, sempre en blanc i negre, mentre que les diferents accions relatades de la biografia ho fan en color. Assistirem a la joventut d’Oppenheimer, la seva formació com a físic teòric brillant, les seves relacions formatives amb els principals físics quàntics del moment com ara Heisenberg, Rutherford o Born (també apareix en diferents moments un Einstein escèptic amb tot el referent a la mecànica quàntica). Són importants també les seves activitats polítiques esquerranoses durant els anys trenta, amb especial esment al suport als republicans espanyols durant la Guerra Civil, així com la complexa relació sentimental amb la psiquiatra Jean Tatlock, membre activa del Partit Comunista dels EUA; ell mai tindrà militància, tot i que les seves idees polítiques durant molts anys eren properes. Finalment serà un brillant professor de física a la Universitat de Berkeley on coneixerà a la que serà la seva dona, Katherine Kitty Puening Harrison. La seva brillant trajectòria acadèmica li valdrà ser anomenat director del projecte Manhattan on reunirà a Los Alamos, al desert de Nou Mèxic, els millors científics americans i d’altres països aliats per construir les bombes atòmiques abans que ho facin els nazis, en una trepidant cursa contra el temps. Després de la guerra, les seves opinions sobre la cursa armamentística i les investigacions per a aconseguir la bomba d’hidrogen canviaran, de fet s’hi s’oposarà de manera ferma la resta de la seva vida, i això i les enveges amb altres col·legues el portaran a un calvari personal enmig de les caceres de bruixes dels anys del macarthisme.
Al llarg de la pel·lícula, Nolan demostra la seva habilitat per a mantenir l’atenció de l’espectador, malgrat la complexitat dels detalls històrics. La seva magistral direcció ens guia a través de la vida i els dilemes ètics del protagonista, tot mantenint una tensió constant i creant moments de gran impacte emocional. L’actuació de Cillian Murphy (Robert Oppenheimer) és fantàstica: Murphy aconsegueix transmetre la complexitat interna del personatge, capturant la seva lluita moral i la seva creixent consciència sobre les conseqüències del seu treball. D’altra banda, Emily Blunt brilla en el seu paper com l’esposa d’Oppenheimer, oferint una interpretació commovedora i convincent. El film destaca pel seu aspecte tècnic impecable, la partitura musical, la cinematografia i el disseny de producció es combinen per a crear una atmosfera tibant i emocional que reforça la trama i els conflictes interns dels personatges. Cada escena està construïda de forma molt curosa, transportant l’espectador a l’època i al context de la història. Malgrat tot, la presentació d’una trama tan complexa amb molts personatges i relacions interpersonals difícils i evolutives en el temps, poden dificultar el fet de seguir-la adequadament. Us recomano que hi aneu una mica informats.
Fa 90 anys, el setembre de 1933; Dora Maar – “Henriette Theodora Markovitch”– va visitar Catalunya. Avui podem redescobrir, les imatges d’aquell viatge gràcies a la troballa d’una capsa plena de negatius sense positivar, que un drapaire va trobar dins d’un moble vell, provinent de l’habitatge de Dora. Ara, les podem gaudir, amb altres reproduccions cedides temporalment a L’Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat.
A la mostra hi han 46 peces, dividit en tres temàtiques, que documenten la Catalunya dels anys 30.
La Gent: Infants, desheretats, pidolaires, cecs, bohemis, vells i tolits. Canalla malvivint en la misèria. Prostitució, captaires, rodamons, esgarrats, marginats i d’altres vianants excèntrics de les Rambles. De gent que fuig de la normalitat.
La Ciutat: Reflecteix espais de la ciutat, el moviment a la Rambla, a la Boqueria, del barri i barraques del Somorrostro. Capta l’energia dels venedors ambulants, paradistes, dependentes del mercat, i de la vida als barris marginals. També li crida l’atenció, les imatges dels nens rebruts, eixerits i esparracats, per ser tema afí a l’estètica surrealista.
Somorrostro
la Boqueria
home anunci a la Rambla
La Costa Brava: Tossa de Mar i d’Agaró. Fotografia imatges típiques de pescadors i de la vida a les platges de l’entorn. Va arribar a conèixer una petita colònia d’estrangers pintors i altres artistes, d’intel.lectuals centreeuropeus, d’antifeixistes i jueus, que fugien de l’Alemanya nazi.
Hi ha exposada una fotografia dels pintors Pere Créixans i de Georges Kars.
Créixans / Kars
Tossa
Afortunadament, hi ha fotografies del xalet modernista “Casa Montseny”, d’un fort impacte visual i extremadament avantguardista. Estava situat on avui situem l’hotel, exclusiu, La Gavina. Desgraciadament, la falta de documentació, i el seu enderroc prematur, que va donar lloc a una urbanització, no ens ha deixat constància d’aquesta joia modernista.
Arran de la construcció de l’hotel, la zona rep el nom, fortuït, del torrent o riera d’Agaró, més tard passa a denominar-se, el que avui coneixem com S’Agaró.
Xalet Antoni Montseny – 1920
Ens va deixar documents fotogràfics d’aquella societat, combinant imatges dels desheretats, amb artistes i d’intel·lectuals catalans i estrangers que havien creat el seu propi ambient. D’elements surrealistes, de causes polítiques, estètiques i revolucionàries, en definitiva causes en què ella militava dins de grups de l’esquerra radical.
geperut
músics cecs
També va fotografiar, i li va impressionar, l’obra de Gaudí: la Sagrada Família i el Parc Güel, entre altres.
nen
Als anys 30 ja era una coneguda fotògrafa professional, especialista amb “fotos de carrer”, polifacètica intel·lectual, va ser una de les pioneres icòniques del surrealisme a França. De pares croats, neix a París l’any 1907, i és criada a l’Argentina, on aprèn el castellà. Aquest fet li facilitarà el contacte i la seva relació amb Picasso el gener del 36.
Quan Picasso l’abandona l’any 1946, pateix un brot psicòtic, com a conseqüència, també, dels mals tractes físics i psicològics rebuts. Gràcies a les seves creences religioses i dedicar-se plenament a la pintura, supera la malaltia. Els últims anys de la seva vida viu reclosa en un vell apartament d’una barriada de París. Morir l’any 1997, completament oblidada del món artístic. La seva família, sempre, es va oposar a la seva relació amb Picasso.
Documentació i fotografies extretes de la visita efectuada a l’Arxiu Nacionalde Catalunya, i de la conferència inaugural a càrrec de la comissària Victòria Combalia Dexeus, assessora i crítica d’art.
DORA MAAR: mite o icona
Gràcies a ella tenim fotografiat tot el procés, importantíssim, de composició del Guernica.
La vida interior del Guernica – Evolució i reportatge, des de l’11 de maig fins al 4 de juny del 37, dels dibuixos de les diverses etapes, metamorfosis, canvis de les imatges, de les transformacions i correccions de les diverses postures dels personatges que va registrar fotogràficament.
En el museu Princesa Sofia, es poden veure el llegat i el testimoni de les vint-i-vuit fotografies que es conserven, amb els diferents mètodes empleats i retocs per la manca de llum que existia dins de l’estudi de Picasso.
Aquest mes de juliol, ara fa 86 anys, s’exposà per primera vegada el “Gernika”, al Pavelló de la República, durant l’Exposició Internacional de 1937 a París, en plena Guerra Civil Espanyola.
Pavelló de la República – París 1937
Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics, tenim una rèplica de l’obra ubicada al que fou el seu emplaçament original al pati del pavelló reconstruït per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1992.
Pavelló- BCN 1992
rèplica del Gernika – 1992
Va ser a la que pitjor va tractar Picasso
A CaixaForum podeu accedir als dos documentals:
Picasso i la tauromàquia, per poder seguir la seva passió, en el món dels “toros”, i el que va representar en tota la seva obra.
Dora Maar, entre la llum i l’ombra, on seguir a través de les seves fotografies i pintures, la seva revelació com a gran artista, així com descobrir la dona polifacètica a la recerca de la veritat i l’absolut.
Stephen Zweig estima amb desmesura els seus personatges biografiats, els quals són una part important de la seva obra humanística. Els estima com el que són, una font inesgotable per a la seva rica narrativa i per ajudar-lo a explicar la conducta humana al llarg del temps.
En els moments en els quals vivim o patim, m’ha semblat que convindria recordar aquest monstre, les aptituds del qual arriben fins als nostres dies, i ens aboquen a un panorama desolador, i el més angoixant, reiteratiu.
Maquiavel ja ho va explicar i de forma prou didàctica. Cóm s’assoleix i es manté el poder, amb convicció, i bastint una conducta acceptada i consensuada. Era molt modern. I va esdevenir un clàssic.
Fouché no és ni més ni menys que un dels seus més avantatjats alumnes, i la prosa de Zweig l’eleva a categoria. S’ha de ser molt bon escriptor per biografiar, i no entrar dins i que se t’escapi admiració o rebuig. No se li escapa, perquè no li cal, el que narra és tan obscè, que el lector camina sol pels camins de la Revolució, primer, i l’Imperi, després, amb un neguit i una sorpresa constants.
Zweig aborda el llibre seguint el seu estil particular, on prescindeix de dates i dades, per aprofundir en la personalitat i el caràcter del personatge retratat, buscant les seves motivacions íntimes i tractant de posar al descobert les veritables causes dels esdeveniments. Ens adverteix al prefaci que el tria perquè li sembla l’exemplar perfecte del polític, és a dir, un home absolutament immoral, amb totes les connotacions que això implicava en l’època en què el va escriure, i com un advertiment. Si escull Joseph Fouché és perquè, al seu parer (i a judici també d’altres com Balzac), va ser una persona que va influir molt més del que dicten les aparences en el curs dels esdeveniments de l’època.
Un dels millors Zweig que es poden llegir, i més ara.
Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves.
La xerrada a l’institut sevillà. Un impressionant document per a la memòria històrica col·lectiva
Em va atrapar des del començament: una llarga xerrada amb una primera part sobre la guerra civil i una segona sobre la vida y mort del seu pare, així com les vicissituds terribles de la seva família després de la Guerra i durant el franquisme. Amb un llenguatge proper als adolescents i de manera magistral, l’Horacio fa un excel·lent exercici d’història oral i de memòria a un col·lectiu d’alumnes que escolta i participa de manera entusiasta i educada en aquesta activitat d’elevat valor didàctic i per a la memòria històrica.
A la novel·la, Fuentes reconstrueix amb la mirada “veraç” del periodisme, i el potencial “divulgatiu” que permet la ficció, la semblança d’aquest personatge desconegut, un home bo, a qui li va tocar moure’s en la mar convulsa del seu temps: en el seu breu mandat al consistori de Sevilla –des de febrer de 1936 fins al setembre, quan va ser afusellat– va haver de treballar amb les greus conseqüències de les inundacions del Guadalquivir, el boicot de les elits de la ciutat a una Setmana Santa que no volien que se celebrés amb el Front Popular en el poder i un Ajuntament asfixiat pels deutes que arrossegava des de l’Exposició Ibero-americana de 1929. Horacio Hermoso Araujo va intentar celebrar un ple municipal ordinari aquell fatídic dia de juliol, intentant donar normalitat a la vida política malgrat el cop d’estat que ja havia començat a Sevilla, i es va trobar amb les tropes rebels de Queipo de Llano; el van capturar i tot i que durant dos mesos molta gent va intercedir per a salvar-li la vida, finalment va ser afusellat. Els motius de l’assassinat formen part de la trama de la novel·la. L’autor explica la versió de la família, que posa en el centre de la trama al llavors cardenal bisbe de la ciutat, ressentit amb Horacio que havia aconseguit salvar el boicot que les forces vives de la ciutat (i el cardenal) volien fer a la Setmana Santa a l’abril de 1936. Les elits i classes acomodades de la ciutat no li ho van perdonar i van anar per ell. No us explico res més, tan sols unes pinzellades d’una història molt interessant i dramàtica.
El llibre és editat per Plaza & Janés l’any 2023 i consta de 400 pàgines. La novel·la no passarà a la història per les seves excepcionals qualitats literàries, però com a testimoni històric és molt rellevant.
Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista. Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura.
Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870 – 1930) creà un règim dictatorial, autoritari, ultranacionalista espanyol, monàrquic i catòlic, de caire regeneracionista. Primo va arribar a la conclusió que l’exèrcit estava obligat a salvar Espanya dels seus enemics interiors amb la complicitat, això si, d’un rei que posà la Corona en joc en un moment de màxima descomposició del règim restauracionista, incapaç de donar resposta als reptes socials, econòmics i polítics que s’aguditzaven en acabar la Gran Guerra. No és cert que la Dictadura de Primo fos un règim net de sang: al dictador no li tremolà la mà en utilitzar gasos verinosos en accions massives contra la població civil rifenya en la guerra colonial del Marroc, ni en assassinar de manera sumaria molts anarquistes que condicionaven el seu model social; les detencions i empresonaments indiscriminats foren quotidians durant els anys de la Dictadura. El general creà un règim populista, de fet es pot considerar com un precursor del populisme de dretes a l’Europa d’entreguerres. Utilitzà la política de masses per intentar forçar la nacionalització del poble des dels principis polítics definits en les primeres línies d’aquest paràgraf. L’experiència va ser un nyap, i el que es va aconseguir va ser tot el contrari, és a dir, la republicanització progressiva de bona part de la classe política i de les classes mitjanes i populars. Primo va ser un propagandista, en el sentit d’intentar, mitjançant l’ús de la propaganda, forjar el sentiment nacional, catòlic i autoritari del poble, utilitzant la mentida, de manera compulsiva i sense cap aturador per tal d’aconseguir les finalitats polítiques que l’interessaven.
En el primer capítol (La forja de un rebelde sin causa, 1870 – 1920) s’estudia la vida de Primo que neix a Jerez de la Frontera en una família de terratinents. El jove comença la carrera militar que avançarà a l’ombra del seu oncle Fernando Primo de Rivera y Sobremonte (1831 – 1921) influent militar de la Restauració que acompanyarà i afavorirà el nostre protagonista al llarg de la seva carrera militar (i política). Durant la seva joventut iniciarà els seus problemes amb el joc d’apostes, la beguda i les dones; també coneixerà la seva dona (Casilda Saenz de Heredia) amb la que tindrà sis fills i que morirà en el darrer part, deixant un corrió de nens petits a càrrec de les dones de la família i sobre els quals, l’interès de Primo va ser relatiu i distant.
Retrat del tinent Miguel Primo de Rivera y Orbaneja als 23 anys d’edat (wikipedia.org) El jove heroi: dibuix del jove tinent defensant el Fuerte de las Cabrerizas Altas de Melilla el 28 d’octubre de 1893 (lavanguardia.com) Fernando Primo de Rivera, l’oncle afavoridor i conductor de la vida i la carrera de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org)
En el segon capítol (La forja de un golpista, 1920 – 1923) descriu els anys clau del nostre general a les Capitanies Generals de València i Barcelona, quan comença a experimentar la repressió total, via assassinats extrajudicials d’anarquistes i el paper de Sometent en aquesta repressió. En aquest ambient de violència contra els anarquistes, es fraguaren els plans colpistes del militar, així com les complicitats amb les elits, els catalanistes de dreta, els industrials, importants sectors de les classes mitjanes: a cadascú hi havia, per part de Primo, un missatge d’identificació amb uns objectius aparentment comuns. Tothom li donava suport perquè per a cadascú hi havia una aparent coincidència. El personatge ambiciós i mentider va aflorar aquí per tal d’aconseguir els seus objectius. El 13 de setembre Primo fa un pronunciament a Barcelona, bastant mal preparat, i que triomfà en el moment que Alfons XIII (s’ho va pensar uns dies), donà el seu suport.
Primo de Rivera, el rei Alfons XIII i els membres del Directori Militar l’any 1923 (lavanguardia.com) El rei i el dictador després del seu nomenament el setembre de 1923 (wikipedia.org) Martinez Anido, la mà dreta del dictador, en el centre de la imatge. A la dreta el dictador i a l’esquerra José Calvo Sotelo, el seu ministre d’hisenda durant el Directori Civil (lavanguardia.com)
El capítol tercer (El Directorio militar, 1923 – 1925) descriu la repressió que ell i la seva mà dreta, el general Severiano Martínez Anido (1862 – 1938), tristament famós pel seu paper organitzador dels Sindicats Lliures i la llei de fugues durant el pistolerisme barceloní, van fer contra tots els opositors, tot situant el Somatent sota el control de l’exèrcit i publicant el Decret contra el separatisme (18 de setembre de 1923) que refredà de seguida els ànims dels catalanistes de la Lliga que li havien donat suport. És també l’època de la “pacificació” del Protectorat marroquí i la reconversió de Primo en relació a les colònies africanes, ja que passarà de ser favorable a deixar la colònia a convertir-se en un aferrissat partidari de continuar l’aventura colonial. El Directori establirà una lluita poc convincent i efectiva i molt populista contra el caciquisme i contra la corrupció
El capítol 4 (El Directorio Civil, 1925 – 1930) és la segona etapa de la Dictadura, quan Primo intenta institucionalitzar el règim amb un partit únic, la Union Patriótica (UP) a imatge del Partit Nacional Feixista, la creació de la Asamblea Nacional, primera cambra corporativa de l’Europa del segle XX, una inversió sense precedents en obra pública, la formació de monopolis estatals, (CAMPSA, Telefònica,…); tot això implicava una expansió estatal desconeguda que, unit a la manca de controls i el despotisme i arbitrarietat amb que dirigia l’estat, convertiren la Dictadura en un règim profundament corrupte: tothom, des d’el dicador en avall estava implicat en pràctiques il·legals.
El següent capítol (Caudillo nacional. Propaganda, culto al líder y masculinidades) analitza com el dictador construeix una imatge mesiànica i paternalista d’ell i del seu règim, utilitzant eines de propaganda de masses desconegudes fins el moment, tot plegat presentant l’exercici absolut del poder com un sacrifici per Espanya i apel·lant a l’amor del poble. En aquest marc mental de tutela del poble, es poden trobar exercicis de cinisme personal com era la prohibició (moralment justificada) de les apostes en els jocs d’atzar quan ell mateix va continuar apostant perdent sumes ingents de diners en timbes privades durant tota la Dictadura, sense que això li plantegés cap dilema moral. La premsa primoriverista associava a Primo la seva actitud de bon pare de familia catòlic i la rellevància de la virilitat militar per tal de restaurar una “masculinitat nacional” que s’estava perdent en la dècada dels vint. El rol de líder caballerós i romàntic contrastava amb la seva doble moral que s’evidencià en molts moments del seu règim.
Primo de Rivera amb els seus cinc fills: Miguel, José Antonio i Fernando i a sota Carmen i Pilar assegudes amb la tieta Maria Jesús, germana del general que va cuidar dels nens en morir la mare l’any 1908 (Diario de Jerez) La Caoba és el sobrenom amb el qual es coneixia una prostituta andalusa de Madrid addicta a la cocaïna en els anys vint. Es va fer públicament coneguda quan va ser detinguda en 1924 per tràfic de drogues per a després ser posada en llibertat per ordre directa del dictador Miguel Primo de Rivera, amb qui mantenia relacions. L’escàndol va ser sonat (blog de Vladimir Merino)
El sisè capítol (La nacionalización de masas) analitza l’extensa i intensa campanya de nacionalització, acompanyada de la repressió dels considerats enemics màxims, que no únics, de l’espanyolisme: els anarquistes i els catalanistes. En la campanya utilitzà tots els recursos de control polític que disposava: els governadors civils, els delegats governatius, el propi partit (UP), el Sometent Nacional, amb l’objectiu de crear un nou espanyol amant acrític d’una Espanya triomfant i mel·liflua i obedient total dels seus governants. Això superarria la lluita de classes i portaria els bons espanyols a una convergència nacional positiva. Com s’ha esmentat més amunt l’experiment fou un rotund fracàs.
Cartells de l’Exposició Ibero-americana de Sevilla i de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929: Apoteosi propagandística i mostra de la decadència econòmica del règim
El penúltim capítol (Caída y muerte de un dictador) explica i analitza els esdeveniments polítics, econòmics i socials que van conduir al final de l’experiment dictatorial. La pèrdua progressiva del suport dels diferents sectors socials que havien recolzat l’establiment de la Dictadura, el continu distanciament entre Primo i el rei Alfons XIII, les tensions creixents amb sectors de l’exèrcit conduiren la dictadura primoriverista a un carreró sense sortida. Les dificultats eonòmiques foren un dels factors desencadenants de la caiguda: una política monetarista totalment errònia que conduí a l’enfosament internacional de la pesseta, amb un dèficit públic desbocat i una dificultat creixent per trobar finançament. Les tensions polítiques portaren a intents insurreccionals al llarg dels sis anys de règim, sempre desarticulats amb prou eficàcia repressiva, però amb costos polítics: la Sanjuanada (intent de cop militar del 24 de juny de 1926, l’intent de sublevació a Prats de Molló de novembre de 1926 preparat per Francesc Macià (1859 – 1933) o l’intent de cop d’estat de gener de 1929 protagonitzat pel polític conservador José Sánchez Guerra (1859 – 1935). Abandonat pel rei i frustrat un darrer intent de plebiscitar la seva continuïtat entre els principals comandaments militars, Primo de Rivera partí a l’exili a París l’1 de febrer de 1930. Amb una salut molt precària, malalt de diabetis i fent cas omís als metges, que li recomanaven un canvi d’estil de vida, Primo morí a París el 16 de març de 1930.
Imatge oficial de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org) Mussolini amb el dictador. L’estudi historiogràfic de la relació del primoriverisme i el feixisme és objecte de polèmica, encara avui dia (alamy.es)
El darrer capitol del llibre (¿Qué ha pasado aquí?) és una revisió historiogràfica i de la memòria del dictador i del seu règim. La figura i la seva memòria i el seu tractament ha anat variant al llarg dels anys i en funció de l’enfocament historiogràfic (conservador, progressista, etc.) o del context polític del moment. Es fa un repàs de tot això, molt interessant. També hom parla del tractament mediàtic, televisiu, a través de pel·lícules o sèries en les quals de manera directa o a través del context històric es retrata el general, el seu règim o la seva època.
Estàtua eqüestre de Miguel Primo de Rivera situada a la plaça de l’Arenal de Jerez de la Frontera i vandalitzada amb pintura vermella. El debat sobre si s’ha de sotmetre o no a la Llei de Memòria Històrica continua a l’actualitat (Diario de Jerez)
El total dels vuit capítols del llibre són 300 pàgines, a les que segueixen els agraïments, les notes, les fonts consultades, la bibliografia i un índex onomàstic fins el total de 413 pàgines que configuren l’obra completa. El llibre d’Editorial Crítica es va publicar a Barcelona l’octubre de 2022.
Alejandro Quiroga Fernández de Soto és investigador Sènior Beatriz Galindo a la Universitat Complutense de Madrid i reader en Història d’Espanya a la Newcastle University del Regne Unit. Doctor en Ciències Polítiques per la London School of Economics and Political Science, ha estat professor d’Història i Polítiques al King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway i University of Nottingham. L’any 2005 va obtenir la plaça de professor titular a la Newcastle University i el 2008 el lloc de reader en Història d’Espanya a la mateixa universitat. Entre 2011 i 2016 va ser Investigador Ramón y Cajal a la Universitat d’Alcalá. Els seus treballs se centren en l’estudi dels nacionalismes i les identitats nacionals a l’Espanya dels segles XX i XXI.
Podeu seguir aquí el vídeo de la conferència de l’autor Alejandro Quiroga a l’Ateneu Barcelonès el dia 9 de maig passat.
Borja de Riquer completa amb aquest gran llibre la investigació i posada al dia historiogràfica d’un personatge clau en la història del Catalanisme polític del primer terç del segle XX i que va tenir també un paper molt rellevant en la política de la Restauració espanyola fins l’arribada de la Dictadura del general Primo de Rivera. No és ni molt menys el primer llibre que Riquer publica de manera específica sobre Cambó: com a resultat de la seva tesi doctoral publica l’any 1977 Lliga Regionalista, la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904); El último Cambó, 1936-1946. La tentación autoritaria (1997); “Escolta Espanya”: la cuestión catalana en la época liberal (2001); Francesc Cambó. Entre la monarquía y la República (1930-32) (2007). La llista que he fet no és gens exhaustiva i en molts altres llibres, sol o en col·laboració amb altres autors o en diverses monografies apareix aquest personatge que Riquer coneix com ningú a Catalunya i a Espanya. Per tant, es pot considerar aquesta biografia com una síntesi excepcional que descriu una època viscuda per un home molt complex i contradictori, com era Cambó.
Francesc Cambó en un retrat fet per Ramon Casas entre 1897 i 1899 (Museu Nacional d’Art de Catalunya) Retrat de Cambó de l’època que va patir un atemptat poques setmanes abans de les eleccions on Solidaritat Catalana va guanyar de manera gairebé total l’any 1907 (historiasdeltren.com)
La lectura d’aquesta primera part us conduirà, entre d’altres coses, pels fets de la Setmana Tràgica, els esdeveniments de 1918 – 19 amb el fracàs del primer projecte d’autonomia política per a Catalunya, l’entrada de Cambó en els governs de Madrid com a ministre d’Hisenda i de Foment o les complexes relacions del nostre personatge amb el rei Alfons XIII. El període de la dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930) representà políticament un autoexili per a Cambó però no pas una inactivitat ja que gràcies a la publicació de nombrosos llibres i articles, va estar molt present en la política fins a convertir-se en un dels homes clau de cara al futur retorn a un règim constitucional. En el moment decisiu, amb la caiguda del dictador, els anys 1930 – 31 un seguit de dubtes i una malaltia greu, junt amb una anàlisi errònia de la realitat política, l’impediren de convertir-se en l’home per manar que s’havia anat forjant i això provocà la fugida del país en proclamar-se la República.
Narcís Verdaguer i Callís (1863-1918) advocat amb qui va començar a treballar Cambó. Propietari de la revista quinzenal “La Veu de Catalunya”, va traspassar la capçalera al grup de la Lliga que la va transformar en diari (wikipedia.org) Enric Prat de la Riba (1870 – 1917) fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1917) (wikipedia.org) Josep Puig i Cadafalch (1867 – 1956) succeí Prat en la presidència de la Mancomunitat (1917 – 1924); la Dictadura de Primo de Rivera el va destituir (wikipedia.org)
Francesc Cambó i Batlle va ser una persona molt polièdrica, amb múltiples arestes vitals que interactuen unes amb les altres. Partint d’aquesta complexitat, Riquer estructura el llibre en un eix central, el Cambó polític que descriu, analitza i interpreta la seva vida de forma exhaustiva al llarg d’unes 550 pàgines, partint del moment del seu naixement a Verges el 2 de setembre de 1876 i la seva infantesa a cavall de Verges i Besalú, on hi havia la família materna, en uns ambients benestants de la societat rural, conservadora i catòlica que explica la formació del seu primer pensament polític. Tercer fill d’una prole de vuit, aviat es convertí en l’hereu per la mort dels dos germans grans, Ramon i Josep quan eren nens. El 1892 comença estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, per la qual cosa es traslladà a Barcelona on acaba els estudis de les dues carreres el 1896 i 1897. Molt interessant l’evolució del jove conservador des del Centre Escolar Catalanista (s’afilià l’any 1893 i en serà president dos anys més tard) on coincidarà amb futurs líders catalanistes com Enric Prat de la Riba o Josep Puig i Cadafalch. Des del Centre Escolar intenten ocupar la presidència de les principals entitats barcelonines, com ara l’Ateneu, cosa que aconsegueixen amb la candidatura d‘Àngel Guimerà com a president i Joan Maragall com a secretari. El valor polític del jove president del Centre de dinou anys, anava creixent. De la mà de Guimerà entrarà a la Lliga de Catalunya i ens els darrers anys del segle XIX, anà forjant les seves postures catalanistes en un ambient força influït pel desastre colonial i les postures de l’incipient regeneracionisme. A finals de 1898, Prat havia creat un nou diari La Veu de Catalunya, la capçalera del qual li havia cedit Narcís Verdaguer i Callis (cosí de Mossen Cinto), advocat i protector de Francesc Cambó. En el diari, Cambó treballaria com a redactor i responsable de política internacional. L’any 1899, Cambó, Prat i Verdaguer i Callís van fundar el Centre Nacional Català que agrupà els escindits de la Unió Catalanista amb el grup provinent de la Junta de l’Ateneu. L’any 1901, el Centre es va fusionar amb el minúscul Partido regionalista i es va formar la Lliga Regionalista on el jove Cambó ja era dins del nucli dirigent. Passem per moments importants de la història del Catalanisme com el Tancament de Caixes o les primeres eleccions legislatives de 1901 anomenades dels Quatre Presidents on la Lliga Regionalista guanyà clarament la candidatura. Els fets del Cu-Cut! i la formació de la Solidaritat Catalana signifiquen la irrupció plena de Cambó en la política espanyola. Aviat esdevingué líder de la Lliga que repartí els papers amb un Prat responsable de la política interna i un Cambó a les Corts defensant el seu programa lligaire amb una doble proposta: una modernització de l’estat compatible i complementària d’una autonomia catalana. Tal com va anar la història, i això ho descobrireu profusament en les apassionants pàgines del llibre, cap dels dos objectius es van acomplir en cap moment. La xarxa complexa dels interessos econòmics dels homes de la Lliga amb la conflictiva situació social que es vivia en els anys posteriors a la Gran Guerra posaren Cambó en contradicció política constant i l’anticatalanisme creixent a Madrid impedí de totes que cap dels objectius polítics de Cambó pogués reeixir.
El govern de concentració de Maura de 1918: d’esquerra a dreta (amb faixí) Santiago Alba, Romanones, Antonio Maura, rei Alfons XIII, Dato, García Prieto, González Besada i Cambó que era ministre d’hisenda (nuevatribuna.es)
Francesc Cambó (en el centre) i Miguel Maura (a l’esquerra) amb altres ministres mauristes en una reunió a l’hotel Ritz de Madrid l’any 1930. Van crear el Partido de Centro Constitucional en un intent, que seria fallit, de donar sortida constitucional a la Monarquia després de la caiguda de la Dictadura (nuevatribuna.es)
Durant els anys republicans i des de l’exili intentà, sense èxit, reconstruir la Lliga, tot admetent a contracor que l’esquerra catalanista aconseguís una autonomia que ell havia perseguit infructuosament durant els anys de la Restauració. Se sentí molt incòmode ja que les dretes espanyoles, aliades naturals, esdevenien més anticatalanistes que mai. Cambó es mogué entre la reticència i l’acceptació pragmàtica del nou règim. Tindrà un paper clau en la presentació (guanyadora) d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la reformista llei de Contractes de Conreu (1934) presentada pel govern d’ERC, la denegació de la qual actuaria de detonant dels Fets d’Octubre de 1934. Cambó i la Lliga es presentarien a les eleccions de febrer de 1936 amb el Front Català d’Ordre que agrupava a Catalunya, a més de la Lliga, entitats com els radicals de Lerroux, l’Acció Popular (la CEDA de Gil Robles), la Dreta de Catalunya (els monàrquics de Calvo Sotelo) i els tradicionalistes. Cambó, que anava de número 1 per Barcelona no sortí elegit, per uns milers de vots. Quan es produí el cop d’estat del 18 de juliol, Cambó era de vacances amb el seu iot Catalonia, fent un dels habituals creuers pel Mediterrani; rebé la nova situació com una “militarada inesperada i indesitjada”. En els dies següents i motivat pels fets violents revolucionaris derivats del cop d’estat fracassat, l’actitud de Cambó canvià i es tornà en un clar recolzament econòmic, logístic i de propaganda cap a l’exèrcit rebel degut a la seva simplificació inicial del conflicte: “barbàrie contra civilització”. Malgrat el distanciament de Franco i la seva actitud distant i bel·licosa envers el Catalanisme, els intents de Cambó de situar-se políticament dins del bàndol sublevat, per tal que la Lliga entrés en un suposat govern provisional, continuaren durant molt de temps, tot i que de manera progressiva es va anar allunyant del nacionalisme violent, anticalanista i excloent que representava el bàndol franquista. Malgrat tot, Cambó mai no va rectificar ni va lamentar el suport que va donar als sublevats i sempre va mantenir l’hostilitat contra les forces polítiques republicanes, especialment contra el govern de Companys. A mesura que avançava la guerra creixia la seva preocupació pel que passava a l’Espanya “blanca”, com anomemava ell la zona rebel, i ja era conscient que tot l’esforç hauria d’anar per intentar salvar la llengua i l’alta cultura en una etapa que ell ja albirava a les acaballes de la guerra com a dura, difícil i dramàtica.
La darrera etapa del Cambó polític entre el final de la guerra civil i la seva mort l’any 1947 serà d’un exili europeu fins que en començar la Segona Guerra Mundial se’n va, primer als EUA i finalment a Argentina, on viurà fins la seva mort; durant aquests anys, tot i dedicar-se més a les altres facetes de la seva vida que ara comentaré, no abandonà, des de la llunyania i l’enyorança, els intents per reconstruir el seu projecte polític, totalment aliè a la fosca i brutal realitat que es patia a Catalunya.
La Bernat Metge i els projectes culturals de Cambó: Superior esquerra l’emblema de la fundació. Superior dreta: Alguns dels llibres clàssics traduïts i publicats. Carles Riba (1893 – 1959) l’ànima de la fundació durant molts anys Inferior esquerra: Ferran Soldevila (1894 – 1971) incorporat als projectes de Cambó com altres importants intel·lectuals i investigadors catalans Inferior dreta: Joan Estelrich (1898 – 1958), l’home de Cambó en la direcció de la Bernat Metge
La segona part del llibre està dedicada als “altres Cambó“, és a dir, a les múltiples facetes d’aquest home polièdric i contradictori. Comença parlant del Mecenes. Dos aspectes expliquen el mecenatge de Cambó: el primer és el fet que esdevingué un home immensament ric que pogué dedicar el seu temps a les seves passions, la política i la cultura; el segon és que els seus projectes culturals el portaren a convertir-se en el mecenes per excel·lència de la Catalunya noucentista i en un dels més eminents i destacats de l’Europa del seu temps. Quan encara era molt jove, l’any 1906, Eugeni d’Ors el qualificà de “noucentista actiu – ideal i braç-, un noucentista armat“. Les línies d’actuació de Cambó al llarg de la seva vida són diverses: en primer lloc la formació d’una important col·lecció de pintura europea que abraçava del segle XIII al XIX, pensada inicialment per prestigiar la ciutat de Barcelona. En segon lloc la creació de grans institucions culturals, on sobresurt la Fundació Bernat Metge, dedicada a la traducció al català dels clàssics grecollatins. En tercer lloc, l’ajuda a institucions ja existents, com ara l’Institut d’Estudis Catalans o investigadors i intel·lectuals de la cultura catalana per a l’elaboració i publicació d’obres de gran nivell científic i artístic.
Cambó com a home de negocis internacional, és una altre aspecte de la vida de Francesc Cambó que no es pot deslliurar del polític o el mecenes. Com a professional de l’advocacia, Cambó va ser en la seva joventut, un expert negociador de contractes i concessions: proposar pactes, interpretar lleis i normes o defensar interessos empresarials, era un hàbil professional i això li donà una bona posició nacional i internacional com a conseller de nombroses empreses. La política i els negocis aniran sempre del bracet. Així a les eleccions municipals de 1901, amb 25 anys és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i això li facilitarà contactes amb companyies de serveis; així quan havia de negociar la concessió dels tramvies de la societat Les Tramways de Barcelone coneixerà Dannie Heineman director delegat de l’empresa belga Société Financière de Transports et d’Entrepreises Industrielles (SOFINA) i home de confiança de la família Rathenau, propietària de l’AEG alemanya que és al darrere de SOFINA. De bon inici, Cambó estarà ben situat a l’estratègia de la SOFINA. Amb la derrota alemanya a la Gran Guerra, arribarà el gran moment de Cambó: AEG es propietària de l’empresa CATE (Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad) que subministra electricitat al Gran Buenos Aires. Per evitar l’embargament per part dels aliats, segons els acords del Tractat de Versalles, es fa una àmplia maniobra financera, per la qual la CATE es converteix en empresa espanyola (els espanyols no arribaran a tenir més del 20 % de la companyia) la creada adhoc CHADE (Compañía Hispano Argentina de Electricidad) pertanyent al grup belga SOFINA (o sigui d’amagat, AEG) i com a president Francesc Cambó. L’èxit de l’operació facilità a Cambó vinculacions econòmiques internacionals molt importants. Segurament, durant els anys trenta, la fortuna de Cambó era de les més considerables a nivell internacional. El final de la CHADE a l’Argentina als anys quaranta, ocupa una part important del relat, ja que l’empresa acabà de mala manera en un mar de corrupcions econòmiques i polítiques on Perón, Franco i Joan March varen jugar papers importants.
L’edifici Cambó a Via Laietana 30. L’amplíssim i molt luxós àtic era la seva vivenda barcelonina i lloc on havia d’exhibir-se la seva col·leció pictòrica en un primer moment (becinadas.es) Helena Cambó (1929 – 2021) amb el “Retrat de Michele Marullo Tarcaniota” de Botticelli, l’obra més estimada per Cambó (elpais.es).
La vida privada de Cambó ocupa la darrera part de l’obra, El bon vivant, com l’anomena Riquer. Les contradiccions, la doble moral, el seu caràcter fort, poc solidari i extremament vanitós, tot i que Cambó era molt reservat i mantenia una discreció màxima sobre la seva vida privada, que mai va ser airejada en públic ni utilitzada per a atacar-lo. Era proverbial el seu mal geni, poca paciència amb la gent, tenia fama de ser exigent i sever. Tenia conviccions religioses profundes, tot i que no sempre seguia les normes de la moral catòlica. Les relacions d’amistat amb diferents persones del món de la política, religiosos etc., tenen un bon tractament en aquesta part del llibre. Malgrat tenir una salut fràgil (efectes secundaris d’un atemptat patit l’any 1907), no defugia les bones cases (la més coneguda la de Via Laietana 30) repartides per tot el món i la bona vida. Viatges constants, hotels de luxe, formaven la seva vida quotidiana, així com el seu iot Catalonia on feia creuers cada estiu acompanyat de grups d’amics i de dones diverses. Dues dones destaquen (entre moltes) en la vida de Francesc Cambó: Montserrat Ribera, amb qui tingué una filla de nom Montserrat Girona a la qual Cambó no volgué reconèixer mai, tot i que els que la coneixien deien que la nena era com Cambó amb faldilles. El segon cas més conegut és el de Mercè Mallol amb qui tindrà una filla de nom Helena. En aquest cas Cambó es casarà amb la Mercè l’any 1946 i declararà Helena com la seva hereva universal. La mort de Francesc Cambó l’any següent iniciarà un llarguíssim i embolicat procés per l’herència que durarà molts anys i que el llibre explica abastament. La mort de Cambó es va produir de manera sobtada a Buenos aires el 30 d’abril de 1930 quan estava a punt de tornar a Barcelona.
L’epíleg o reflexió final que fa en Riquer en poc més d’una dotzena de pàgines, és un bon resum del que es llegeix en el llibre, ja que inclou un seguit de conclusions importants i acaba amb els diferents projectes (quatre segons l’autor) que el Catalanisme polític ha plantejat a Espanya al llarg dels darrers cent anys. El llibre acaba així: “La por als canvis, per raonables i necessaris que siguin, sembla que s’ha imposat sempre en la trista vida política espanyola. I així estem des de fa un segle”
El libre (Edicions 62, 2023) consta de 888 pàgines de text que inclouen les parts que he esmentat al llarg de la ressenya. Els nombrosos comentaris i les cites, són inclosos a peu de pàgina, cosa que facilita la consulta conforme vas llegint. La bibliografia, l’abreviatura dels arxius i les fons consultades, un índex onomàstic i un de general tanquen l’obra amb un total de 920 pàgines. Un comentari personal que vull fer, i que és important en el llibre que estic ressenyant, és la importància de molts arxius i sobretot la correspondència personal entre Cambó i molts polítics (de la Lliga o no) que contribueixen a donar matisos importants o fins i tot canvis bruscos a les interpretacions conegudes com la del seu biògraf oficial Jesús Pabón de 1963 o als Dietaris del propi Cambó, escrits que moltes vegades tergiversen la realitat del moment, adequant el que havia passat als nous contextos o realitats polítiques. El treball d’investigació amb les noves fonts historiogràfiques, com fa de manera molt brillant el doctor Riquer, ajuden a una visió més autèntica i real de Francesc Cambó en el que fins ara és el seu darrer retrat.
Aquí podeu veure la conferència / taula rodona a l’Ateneu Barcelonès de 7 de març de 2023 amb el títol: Francesc Cambó: Projectes i projeccions d’un polític, a càrrec de Borja de Riquer, Josep Maria Carreras i David Martínez Fiol, moderat per la periodista Lidia Penelo
Àlvar Llobet: Joan Sauret, tasca i esperança Fundació Josep Irla (maig del 2022)
L’exili republicà, per Europa i Amèrica, va ser llarg i sofert, i alguns dels seus referents es van passar anys sense tornar al nostre país. És el cas de Joan Sauret, secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya des de França i exemple de polític honest, sempre des de l’enyorança del seu Balaguer natal.
A la capital de la Noguera hi iniciaria la seva trajectòria, com a impressor, periodista i impulsor de la revista quinzenal Pla i Muntanya. També col·laboraria a d’altres publicacions, començant per Ressorgiment de Buenos Aires, a la qual s’havia vinculat durant una etapa juvenil a l’Argentina. Recentment, un altre periodista balaguerí, Àlvar Llobet i Sotelo, ens posa a l’abast el seu itinerari vital i la seva lluita política, en un llibre molt reeixit.
Vinculat a ERC des dels inicis i diputat al Parlament de Catalunya, Sauret, dins del nostre Govern, arribaria a ser director general de Sanitat. Ja a l’exili, es vinculà al grup de catalans de Montpeller i fou, durant un temps, internat al camp de concentració de Vernet. L’any 1954 esdevingué secretari general d’Esquerra succeint Josep Tarradellas, càrrec que deixarà el 1976 per a donar pas a Heribert Barrera.
Amic de Tarradellas, un senyor molt seu, hi tindria després força tibantors i fins i tot enfrontaments després que el polític de Cervelló esdevingués president de la Generalitat. Sauret hagué de combatre, singularment, el nucli de tarradellistes residents a Mèxic i se n’aniria sortint, no sense dificultats. Partidari de la unitat de les forces catalanes d’esquerra -amb l’excepció del PSUC-, també buscaria l’entesa amb els nacionalistes bascos i els republicans espanyols i establiria contactes europeistes, sempre amb l’objectiu d’afeblir el règim franquista tant com fos possible.
París, 6 de novembre de 1950. Víctor Torres, Josep Tarradellas, Manuel Irujo i Joan Sauret. AMTM
El llibre de Llobet, ben contextualitzat, disposa igualment d’una molt àmplia selecció de fotografies que també contribueixen, com la resta d’aquest volum publicat per la Fundació Josep Irla -vinculada a Esquerra Republicana-, a una valuosa recuperació de la memòria històrica. Hi observem amb detall les diferents etapes de la vida de Joan Sauret, el qual, vidu i ja molt gran, decideix retornar a Balaguer per tal de morir-hi en pau. Una ciutat que tenia força oblidada la trajectòria del dirigent republicà, que aquest llibre recupera amb escreix des de la tasca i l’esperança.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.