Terrenys adquirits, a principis de l’any 1900, per l’edificació de l’Hospital, amb la Sagrada Família al fons, en construcció.
Planell de les galeries subterrànies entre pavellons.
Tots els pavellons estan comunicats entres sí per carrers i espais enjardinats amb vegetació terapèutica, plantes aromàtiques i medicinals, tots ells connectats per més d’un quilòmetre de galeries subterrànies. (si s’hagués finalitzat els 48 pavellons de tot el projecte, els túnels superarien els dos quilòmetres). Aquestes galeries són d’accés restringit i d’ús exclusiu al personal autoritzat. En les galeries hi ha les conduccions d’aigua, gas i electricitat; les instal·lacions de calefacció i ventilació; els laboratoris i la resta de serveis sanitaris. L’amplada dels passadissos entre els pavellons de no infecciosos permet el pas dels carruatges, i l’amplada entre els pavellons d’infecciosos, permet únicament el pas de personal autoritzat a peu.
Galeries subterrànies.
Un 25e pavelló: Un projecte de l’any 1925, el pavelló Fàbregas-Mata destinat a malalts tuberculosos. Totalment independent del projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Santa Faustina.
Pere Domènech i Roura mai va realitzar el projecte ni la construcció, però amb la seva autorització, l’any 1933 la construcció s’encarrega a l’arquitecte Damià Ribas Barangé. Es va ubicar en un espai situat darrere el Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
L’any 1935 si ubica un nou projecte amb el nom de Santa Faustina, amb el servei de Tisiologia per a dones.
L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, les seves instal.lacions es destinen als ferits del conflicte. Acabat el conflicte l’any 1940 s’inaugura oficialment el Pavelló “Fàbregas-Mata”, més conegut com a “Santa Faustina”, o també amb el nom “Damià Ribas Barangé”. Aquest pavelló va allotjar diverses especialitats fins a l’any 1977 que va ser enderrocat, juntament amb els safaretjos i la morge, per a la construcció del nou Hospital.
Servei d’urgències, amb entrada pel Carrer Sant A.M. Claret.
Servei d’urgències: L’Hospital va ser el primer a tenir un servei d’urgències a Espanya, obrir les portes l’octubre de 1967 i va ser inaugurat oficialment l’any 1968. Situat en el Pavelló Sant Jordi i una part del Pavelló de l’Administració, amb accés des del carrer Sant Antoni Maria Claret. Va funcionar com a Urgències fins al 2009.
Aquest mateix any, 1968, a l’edifici Central s’inaugurà la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria.
Sala Hipòstila, que té accés a les galeries subterrànies que comuniquen amb la resta dels pavellons.
També és de rellevant interès la Sala Hipòstila de fàcil accés des del vestíbul principal del pavelló d’Administració, amb nombroses columnes que caracteritzen aquest espai singular de 465 m2 de superfície, construit de maó i ceràmica, cobert amb voltes acabades amb rajoles de ceràmica blanca i verdes, que lligan les columnes.
Originariament, era una sala de pas, però als anys noranta, es va habilitar com a servei d’urgencies, amb connexió directe a les galeries subterrànies de tots els pavellons del recinte, també, dona accés als jardins.
És una ciutat jardí dins de la ciutat. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1997 (conjuntament amb el Palau de la Música Catalana obra del mateix arquitecte), és una de les obres més grans i importants de Lluís Domènech i Montaner, per la seva singularitat i bellesa artística. Dels 48 pavellons projectats, sols es varen construir 12 seguint el projecte original, que es poden visitar envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies.
Vista general de tot el projecte, amb els 48 pavellons. En color, sols els que es varen construir i que es conserven com a monument modernista.
Els antics edificis modernistes són avui espais de treball moderns i funcionals.
Sant Pau acull tota una sèrie d’institucions líders en els àmbits de la sostenibilitat, la salut i l’educació. També ha permès desenvolupar programes culturals, remarcant el tresor del modernisme català, així com el valor patrimonial i institucional i la seva aportació a la medicina, amb un fons documental hospitalari que recull obres i documents històrics des del segle XV.
El Pavelló de l’Administració acull l’Arxiu Històric de l’Hospital, a més a més és un espai emblemàtic per celebrar reunions i tota mena d’esdeveniments, amb capacitat per a més de 600 persones.
Excepcional imatge de l’Arquitecte, historiador i polític – Barcelona 1849-1923 (fotografia barcelona.cat – rutadelmodernisme.com).
El Recinte de Sant Pau, és el conjunt Modernista més gran d’Europa i una de les joies de l’arquitectura catalana. És una excepcional demostració i projecte del talent creatiu de Lluís Domènech i Montaner, que incorporava grans innovacions mèdiques d’inicis del segle XX.
Al llarg de vuitanta anys, el Recinte Modernista ha estat la seu d’un Hospital capdavanter i innovador, amb més de sis-cents anys d’història reconeguda arreu del món per la seva tasca assistencial i de recerca.
Avui, i després d’un acurat procés de rehabilitació i un cop traslladada l’activitat assistencial al nou Hospital, el conjunt modernista és un seguit de centres i d’institucions capdavanteres que treballen pel coneixement i per millorar les condicions de vida de la societat.
Vista aèria del recinte actual. Al fons de color blanquinós, els edificis del nou Hospital de Sant Pau.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va inaugurar el 2009 la seva nova seu, un complex sanitari situat a l’extrem nord-est del conjunt modernista i separat d’aquest.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Els 24 Pavellons de Serveis:Tipologies molt variades, d’acord amb cada funció.
Ubicació perimetral.
Tipus de serveis que acullen:
Serveis mèdic-sanitaris especialitzats, que requereixen instal·lacions específiques.
Serveis generals, de caràcter administratiu, logístic o tècnic.
1.- Pavelló d’administració: Construït entre 1905 i 1910. És l’entrada principal enfront de l’avinguda Gaudí. És l’edifici més ric quant ornamentació i profusió decorativa. Acollia les dependències de la direcció i de les admissions. L’arquitecte va voler dotar l’edifici de gran singularitat i simbolisme respecte al conjunt arquitectònic.
Entrada principal.
L’Administració s’ha transformat en un complex de sales i espais funcionals, d’ús polivalent. L’esplèndid vestíbul i l’escala mostren la relació entre l’arquitectura i l’ornamentació. Els vitralls acompleixen una de les premisses del modernisme de Domènech atorgant un paper determinant a la llum i al color. Destaquen les nou voltes i columnes de pedra i marbre, la volta central, els escuts de Barcelona i de Catalunya, la creu patent de la Catedral de Barcelona i la Creu de Sant Jordi.
És un espai privilegiat on conflueixen l’arquitectura, l’escultura, els vitralls, mosaics, ceràmica i pintura, que conjuguen la riquesa artística de l’obra de Domènech i Montaner.
La façana central del Pavelló de l’Administració és un monumental retaule. Els quatre àngels representant les tres Virtuts més les Obres. El pavelló està coronat per la torre del rellotge, una construcció de 62 metres d’alçada i que ha esdevingut una de les icones de la ciutat de Barcelona.
En l’interior acull la Sala d’Actes, la Biblioteca Mèdica, l’Arxiui la Secretaria.
2 i 3.- Dos pavellons d’observació: són de petites dimensions, d’una sola planta, coberts de rajoles per facilitar-ne la desinfecció,situats als laterals de l’edifici principal. Santa Apol·lònia i Sant Jordi. Construïts entre 1902 i 1911, destinats inicialment a l’observació i reconeixement dels malalts, en especial atenció a detectar les malalties infeccioses. Més tard, durant els anys 1956 i 1957, el pavelló de les dones que canviarà de nom pel de Sta. Madrona, es va dedicar al servei d’Odontologia, i el dels homes, que originàriament duia el nom de Sant Josep Oriol, es va dedicar a Urgències Generals i Pediatria; avui és un espai destinat a exposicions temporals.
4.- Pavelló d’operacions: Es construí com a quiròfans durant la primera fase 1902-1912. Edifici dedicat als Sants Cosme i Damià situat al centre dels pavellons, entre els de cirurgia i de medicina, del Carme, Mercè, Leopold i Rafael.
Vista avinguda central amb elPavelló d’Operacions al centre.
Consta de tres pisos, un semisoterrani i tres absis amb parets i teulades de vidre. A la planta baixa el quiròfan principal, sala d’anestèsia i postoperatori. Dos quiròfans al primer pis, a banda i banda de la façana posterior per intervencions menors, un per dones i l’altre per homes. Al segon pis els laboratoris, radiologia i sala d’esterilitzacions. El pavelló es comunica per les galeries subterrànies amb la resta de pavellons. A més hi ha els magatzems i la sala d’espera.
Antiga sala de quiròfan del primer pis.
Part posterior del pavelló d’operacions.
5.- Un Pavelló Centralamb tres dependències: Construït durant la segona fase (entre 1921 i 1930), situat al mig del quadrat de l’emplaçament de tot el projecte de la ciutat jardí, per això rep aquest nom. Abans de ser la seu de la Facultat de medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antic convent de les germanes hospitalàries, dels serveis de la cuina i la farmàcia de tot l’Hospital.
Part posterior del pavelló Central
Façana principal pavelló Central anys 20.
Aquesta fase es veu afectada per una important reducció del pressupost, que condiciona tot el desenvolupament del Projecte de l’arquitecte Pere Domènech. A partir d’ara el seu fill, Lluís Domènech i Roura, encarregat de substituir al seu pare, en totes les noves construccions, es veurà obligat a prescindir de molts dels elements decoratius característics del modernisme, que es denominarà moviment eclèctic.
Pavelló de Sant Frederic.
L’edifici es distribuïa en un gran espai central, el primer i el segon pis amb les cambres. La planta baixa del pavelló se situava a sis metres per sota de la cota del carrer, i per això estava envoltada d’un fossar per donar llum natural i ventilació a tot el seu interior. L’any 1968 s’adequa l’edifici per l’ús de la Unitat Docent de la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria de la UAB, que té l’accés pel carrer de Sant Quinti, 77.
6.- Pavelló de Sant Frederic: emplaçament simètric al pavelló de l’Assumpció, respecte a l’eix de l’avinguda central, portat a terme per Pere Domènech i Roura l’any 1928, amb un pis i dues sales d’infermeria d’estil eclèctic, com a pavelló de cirurgia general infantil.
7.- Pavelló de Santa Victòria: construït entre l’any 1992 i 25, consta d’un semisoterrat, pis i una sala, situat entre els pavellons de Sant Frederic i la casa de la Convalescència. Originàriament, estava destinat com a pavelló crematori per a roba i altres objectes contaminats i de desinfecció i destrucció. Finalment, va ser reconduït, com a sala de malalts per a nens i a la planta superior per a les nenes. Un cos frontal amb dependències mèdiques, torre d’aigua, rotonda de dia i un cos posterior per sales d’aïllament. Es van fer ampliacions i modificacions els anys 1934, 1973 i finals del 1990.
Ampliació pavelló Santa Victòria any 1934.
Pavelló Santa Victòria i sala d’infants 1923.
Actualment, acull la Fundació Enriqueta Vilavecchia per a nens oncològics. Els infants varen passar a les noves instal·lacions de l’hospital al carrer Mas Casanovas.
Vista aèria del pavelló actual de l’Assumpció.
8.- Pavelló de l’Assumpció de la Mare de Déu: Construït l’any 1926 per Pere Domènech i Roura, seguin el disseny i planells del seu pare, estava destinat al dispensari. És un pavelló femení d’infermeria, rèplica del pavelló de Sant Manuel, inicialment d’un pis i dues sales, però finalment s’acaba edificant dos pisos destinats a tuberculosos.
Situat en un extrem del recinte, a l’oest de l’ala de dones i ja fora de l’actual espai turístic.
No es troba a l’avinguda Central, sinó a l’esquerra dels pavellons de la Mercè i de Montserrat, tocant al carrer de Cartagena. La principal diferència estructural amb els altres pavellons de dos pisos és l’absència de soterrani, per la limitació dels costos de construcció. Aquest pavelló és el que ha sofert més modificacions de tot el recinte. Actualment està adossat a la Fundació Puigverd. Des de l’any 1953, per necessitats de creixement del servei d’urologia i de la mà del metge, uròleg, professor d’universitat i polític Antoni Puigverd i Gorro. L’any 1963 és realitzant ampliacions i modificacions modernes, molt importants per adequar les instal·lacions de tota la Fundació.
Aquests tres pavellons, juntament amb la Torre de distribució d’aigües no es varen arribar a construir:
El Dispensari.
9.- El Dispensari: situat i entrada principal pel carrer de Cartagena.
Hi havia 12 pavellons perimetrals que haurien d’albergar instal.lacions i serveis, que aconsellaven un accés independent des de l’exterior del recinte, sense contacte directe amb els malalts, per estar, també, orientats a serveis externs (el propi dispensar, la torre de les aigües, la sala de màquines, el pensionat o l’església). Molts d’aquests pavellons o instal.lacions, no s’arriben a construir. L’espai destinant al dispensari, l’any 1963 s’absorbeix per la construcció de la Fundació Puigverd, davant del pavelló de l’Assumpció.
Torre de distribució d’aigües.
Pensionat.
10.- Pensionat, situat a continuació del Dispensari en el mateix carrer de Cartagena.
11.- Pavelló d’obstetrícia.
– Torre de distribució d’aigües (vegeu pavelló núm. 19).
En el seu lloc es construir el pavelló dels safaretjoso de la bugaderia.
12.- Església i annexos: Domènech i Montaner va preveure un espai per al culte i serveis religiosos, habitual en els centres hospitalaris de l’època. La Capella Major amb accés directe i entrada principal pel carrer de Sant Antoni Maria Claret, permeten que des de l’exterior no es tingués contacte directe amb els malalts.
L’edifici integrava la residència de capellans i un seminari en dos blocs adossats a banda i banda de la nau principal.
13.- Pavelló de les màquines o la Casa de Convalescència: Imponent i alhora acollidora la Casa de la Convalescència, dividida en subpavellons. Va ser dissenyada a finals del segle XIX i construida entre 1922 i 1930. Projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner i finalitzat des de l’any 1923 pel seu fill. És una de les darreres obres del més pur estil modernista català.
Casa Convalescència en finalitzar les obres l’any 1930.
Inicialment, els pavellons, haurien de ser ocupats per la fàbrica de gas i electricitat, els rentadors-bugaderia i els tallers de reparacions i manteniment.
Escala noble de la Casa de la Convalescència.
La Casa de Convalescència, institució creada l’any 1680, i vinculada a l’hospital de la Santa Creu, es trasllada l’any 1925 a la cruïlla del carrer Sant Antoni Maria Claret i de Sant Quintí. Les obres se sufraguen amb la venda de l’edifici renaixentista del carrer del Carme, actualment seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Part posterior del Pavelló de la Convalescència.
Distribució interior.
A finals dels anys 1990, la UAB, dugué a terme una profunda restauració, cosa que li ha valgut el reconeixement de la Unesco com a Patrimoni Cultural de la Humanitat. Actualment, funciona com a centre d’estudis de la Universitat Autònoma de Barcelona i com a seu de la Fundació UAB.
Pavelló de màquines/ Casa de Convalescència.
Any 1960: pavelló de Sant Antoni, al darrere el desaparegut pavelló del Sagrat Cor. Situat a l’esquerra la Casa de les màquines.
Casa de les màquines.
14.- Pavelló de Sant Antoni: Edifici en forma de U. És un dels últims edificis a aixecar-se a l’Hospital, l’any 1932, però fins passada la Guerra Civil, no s’acaba de construir, per acollir els serveis de cirurgia d’Ortopèdia, Tuberculosis i Osteoarticular. Actualment, encara acull les unitats de Fisioteràpia, Logopèdia i Teràpia Ocupacional.
15.- Casa màquines: El pavelló que havia d’allotjar els generadors de gas i electricitat no s’arribarà a construir mai. Inicialment, estava previst la seva instal.lació a la casa de la Convalescència. Però l’any 1927, finalment, s’instal.la les calderes per proveir de vapor, calefacció i aigua calenta per distribuir.lo a tots els pavellons. Edifici amb xemeneia per calefacció i vapor.
Als anys noranta es restaurà la xemeneia. Les calderes, que no són les originals, continuen donant servei als pavellons de Sant Antoni, Sant Frederic i a l’Església i annexos.
Pavellons desapareguts:
16.- Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca: Estava situat darrere del Pavelló Central. Projectat i construït per Pere Domènech i Roura entre l’any 1927 i 1930, per acollir a la gent gran. El pavelló estava dividit per dues ales simètriques, una per dones l’oest i l’altre per homes a l’est, separat per un arc central, amb capacitat per a 322 llits. Fou enderrocat el 2005 per fer lloc al nou Hospital.
Al fons de la imatge, de color blanc, el pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
Anys 30
17.- Pavelló de la Resurrecció: Estava situat on es creuen els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí. La capella mortuòria amb els serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l’Hospital, amb l’entrada i sortida dels carruatges fúnebres. El pavelló connectava amb una galeria subterrània amb el departament anatòmic forense i el pavelló d’autòpsies.
El pavelló de la Resurrecció es construí l’any 1928, i es va mantenir fins a l’any 2000 què s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
18.- Pavelló del Sagrat Cor: El desaparegut pavelló d’Oncologia.
Pere Domènech seguin el projecte del seu pare va construir entre el 1928 i 1930, un pavelló dedicat al tractament del càncer, inicialment estava previst com Hospital Infantil, amb tres pavellons: escarlatina, xarampió i diftèria.
Va funcionar fins al 2009. Els seus serveis es van traslladar al nou Hospital. L’edifici es va enderrocar, i el 2021 es va inaugurar el modern edifici de l’Institut de Recerca de Sant Pau, amb entrada principal pel carrer Sant Quintí, situat dins del Campus de Salut de Sant Pau.
19.- Pavelló safaretjos o de la bugaderia, es construí l’any 1927, en el centre del tram del carrer Mas Casanovas. En la planta subterrània hi havia el crematori per a les peces inutilitzables. En el projecte original s’havia d’aixecar la torre de les aigües, que mai s’arribà a construir. Funcionar fins a l’any 1996, s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
20.- Bòbila: Segurament era l’edifici més antic de tot el recinte. La presència de bòbiles o forns de maons era molt comú en tota la zona del Camp de l’Arpa. Passa a les mans de l’Hospital l’any 1919. En aquell moment el forn podia produir 60.000 peces de maons mensuals. En concloure les obres de l’Hospital, el forn va caure en desús i passà a servir com magatzem de teules, rajoles, taller d’obres i jardineria. El 1996 fou enderrocat, juntament amb els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina per crear el nou Hospital.
Anys 30
Localització de la bòbila
Bòbila i forn d’obra anys: 60/70 – situat entre els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina.
21 i 22.- Dos pavellons: un de desinfecció i altre de destrucció, un a l’esquerra i l’altre a la dreta del pavelló de màquines, en l’espai ocupat actualment per la Casa de Convalescència. Aquests pavellons estaven destinats al tractament de material contaminat que s’havia de desinfectar o destruir. Donada la seva perillositat, Domènech els situa apartats dels pavellons de malalts.
23 i 24.- Dos pavellons d’aïllament cel.lular: Situat a continuació de l’hospital infantil, al mateix carrer de Sant Quintí, a l’entrada actual d’urgències de l’Hospital de Sant Pau. Pavellons menors d’aïllament per a malalties infeccioses.
Cap d’aquests quatre últims pavellons s’arriben a materialitzar mai.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Els seus orígens provenen des de la beneficència medieval durant més de 600 anys i la necessitat d’adequar-se al seu temps atès el creixement de les necessitats assistencials i higièniques de la ciutat. El febrer de 1401, el Consell de Cent amb el Capítol de la Catedral de Barcelona acordaren unificar els sis hospitals que llavors hi havia a la ciutat, i donar lloc la construcció de l’Hospital de la Santa Creu al barri del Raval, clar exemple de gòtic civil català.
Interior de l’antic hospital de la Santa Creu – situat en el Raval de Barcelona, on el 10 de juliol de 1926, morir l’arquitecte Antoni Gaudí.
A causa de la gran transformació econòmica i social de finals del segle XIX i el gran creixement de Barcelona, era imprescindible recuperar espais airejats i buscar ambients no contaminants dels fums de les fàbriques que a causa del creixement de la població quedaren incrustades al mig de la ciutat.
Els avenços de la medicina científica i la incorporació dels principis higienistes, sumant les condicions gens favorables per dur a terme una bona assistència sanitària, feia necessari una nova ubicació de l’Hospital. En definitiva, l’Hospital va quedar petit i desubicat.
Antecedents de la unificació dels dos Hospitals
Pau Gil i Serra
Gràcies al llegat del banquer Pau Gil i Serra, el 15 de gener de 1902 es va col·locar la primera pedra del nou hospital, en un espai que avui està ubicat, entre els carrers de Sant Antoni Maria Claret, Cartagena, Sant Quinti i el carrer Mas Casanovas/ronda del Guinardó.
A la mort del mecenes l’any 1896, els marmessors seguin el llegat del banquer barceloní nomenen una comissió per seguir les seves estrictes instruccions:
L’Hospital s’ha d’anomenar “Sant Pau”, per tant, a l’antic nom de la Santa Creu s’hi va afegir el de Sant Pau per respectar la voluntat del seu benefactor.
Ha de seguir els més moderns estàndards hospitalaris. El projecte es va inspirar en els últims recintes mèdics-hospitalaris de França, Alemanya i Països Baixos.
Els malalts s’han de separar per sexes.
L’adquisició dels terrenys i l’adopció del projecte s’han de fer per concurs.
Després de construït, s’ha de cedir a una corporació pública, que l’habilitarà i el gestionarà.
Estudi i visites dels diversos centres hospitalaris de nova creació d’Europa efectuades per Lluís Domènech que vàrem servir per dissenyar el projecte modernista.
Entre el 15 de gener de 1902 (data de la col·locació de la primera pedra) i 1911, Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) va concebre un innovador projecte arquitectònic per reunir els hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau en un mateix solar.
Es va envoltar d’un equip d’artistes i artesans per forjar un modern i funcional recinte hospitalari mitjançant un complex i fascinant discurs estètic que cercava un ambient idoni per als malalts i personal sanitari.
Mosaics, ceràmica vidriada, escultura i vitralls que donen llum i color a tot el conjunt arquitectònic, recollint tota la simbologia més característica del modernisme català.
El seu disseny preveia la construcció de 48 pavellons independents integrats en una ciutat jardí de 145.500 metres quadrats i amb capacitat per a 1.000 malalts. Malgrat això, amb el pas del temps, aquest pla fou progressivament abandonat i mai s’arribà a completar.
L’harmonia i la simetria va ser una constant en la seva construcció. Els pavellons propers a l’entrada son més petits i van creixent en funció que ens endinsem a l’hospital, formant una esplèndida perspectiva a la vista.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va començar a funcionar el 30 de juny de 1916, però no va ser fins a l’any 1930 que s’inaugurarà oficialment per al rei Alfonso XIII. Lluís Domènech no va poder assistir a la seva inauguració. Traspassar el 27 de desembre de 1923; el seu fill Pere Domènech i Roura, va acabar aquest i altres dels seus projectes. Aquest vast complex hospitalari es va convertir en l’edifici civil més rellevant del modernisme català.
Inauguració oficial per Alfonso XIII. Al fons la Casa de Convalescència i a la dreta en primer terme Pere Domènech i Roura.
Distribució:24 pavellons d’infermeria i 24 de serveis generals i medico-sanitaris, dividits amb quatre parts: l’esquerra per les dones i a la dreta pels homes; la part superior per les malalties infeccioses i la part inferior per les malalties no infeccioses.
Els 24 Pavellons d’Infermeria: orientació est oest, amb una o dues plantes, amb 1, 2 o 3 sales de llits per planta, despatx mèdic, sala de dia pels malalts, torre d’aigua i habitacions d’aïllament.
Es dividien en sis pavellons de cirurgia, i dos pavellons de medicina, quatre per dones i altres quatre per als homes.
Els pavellons de dones situats a l’esquerra:
Pavelló de la Immaculada Concepció
Pavelló de la Mare de Déu del Carme.
1.- De la Puríssima Concepció: Pavelló de cirurgia femení. És el primer dels situats a l’oest de l’avinguda central del recinte.
2.- De la Mare de Déu del Carme: Pavelló de cirurgia general per a dones.
3.- De la Mare de Déu de la Mercè: pavelló de cirurgia, ginecologia i d’obstetrícia, tots tres pavellons amb la mateixa distribució, planta semisoterrada, d’un pis i una sala.
Pavelló de Nostra Senyora de Montserrat.
Pavelló de la Mercè.
4.- De la Mare de Déu de Montserrat: construïts tots quatre durant la mateixa fase 1902-1912, amb la mateixa distribució però amb un pis més. És el quart i últim pavelló de l’ala oest, destinat a medicina general per dones.
Els pavellons d’homes situats a la dreta:
5.- De Sant Salvador: De cirurgia general masculina. És el primer dels situats a l’est de l’avinguda central del recinte.
6.- De Sant Leopold: De cirurgia general per a homes.
Pavelló Sant Leopold any 1912
i actualment rehabilitat i que es pot visitar.
Aquests 6 pavellons es van construir conjuntament amb els altres dos pavellons d’observació Santa Apol·lonia i Sant Jordi, i amb el pavelló d’Operacions durant la primera fase, entre 1902 i 1912, sota la direcció de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Sant Manel, després de la seva finalització l’any 1923.
7.- De Sant Rafael: Construït entre 1914-1918, dedicat a cirurgia i traumatologia.
8.- De Sant Manel: Construït el 1923, és el quart i últim pavelló de malalts de l’ala est dels homes, construït a l’avinguda Central, dedicat a medicina general masculina, la construcció la finalitza el seu fill Pere Domènech i Roura. És simètric al pavelló de Nostra Senyora de Montserrat.
Els pavellons masculins, situats a l’ala est, estan enfrontats als seus respectius pavellons femenins de l’ala oest, dels que són simètrics. L’única diferència estructural que existeix entre ells es deu a l’orografia del terreny, que en els pavellons orientals deixa el pis inferior al descobert a la façana posterior. Això fa que el portal dedicat a un sant s’adapti com a balcó i l’entrada posterior se situï al pis de sota.
A l’esquerra el Pavelló del Carme, seguit del Pavelló de la Mercè, al fons el Pavelló de Montserrat amb dos pisos i sala. A la dreta el Pavelló d’Operacions.
9.- Un tercer pavelló de medicina idèntic al de Sant Manel i el de la Mare de Déu de Montserrat, no es va arribar a construir mai. Estava situat a l’ala est per sobre del pavelló infantil de cirurgia general Sant Frederic, fora de l’avinguda Central.
Els següents 15 pavellons no es varen arribar a construir:
10.- Un pavellóde ginecologia de dues plantes i una sala oval.
11 i 12.- Dos pavellonsde malalties especials, amb un pis i dues sales ovals, un per cada sexe.
13 i 14.- Dos pavellonsde sífilis, amb dos pisos i tres sales, un per dones i l’altre per homes.
15 i 16.- Dos pavellonsde tuberculosi amb dos pisos i tres sales.
Del 17 al 20.- Quatre pavellonsde tifus, amb un pis i tres sales.
21 i 22.- Dos pavellons de verola, amb un pis i dues sales.
23 i 24.- Dos petits pavellons d’aïllament.
Vista general del projecte de Lluís Domènech i Montaner. En color, actual recinte modernista que es pot visitar.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau.
La masia Mariona – Oficina del Parc Natural del Montseny – Reserva de la Biosfera
Ctra. BV-5119, km 2’5 Mosqueroles
08470 Fogás de Montclús
El Parc Natural del Montseny i Reserva de la Biosfera és un mosaic de paisatges i boscos mediterranis a tocar de grans àrees o aglomeracions urbanes. La seva biodiversitat i la petjada cultural que l’home ha deixat i experimentat al llarg dels temps, d’un gran valor universal afegit que ha inspirat intel·lectuals, artistes i científics, que desperten interès i emocions a totes aquelles persones que el visiten.
És el relat de la sortida de la colla La Penya pel Parc Natural del Montseny. En arribar ens esperava la Laura, guia de “Ca la Mariona” a temps parcial i de la resta del temps empleada de l’oficina de l’actual seu administrativa del Parc i lloc, també, dedicat a retre homenatge a la figura de Rafael Patxot. En Joan Oriol, membre de la colla i amfitrió de la sortida, es va encarregar de concertar la visita que, sens dubte, va ser el gran descobriment del dia: “L’Univers Patxot”. I donar les gràcies als membres de colla “La Penya” per compartir i fer possible aquesta agradable i inesperada visita.
Rafel Patxot i Jubert
Si bé és conegut que “Ca la Mariona” era la residència d’estiu i que seria també, en el futur, la casa on passarien els anys de retir i vellesa els Patxot. El nom se li deu a la segona filla del matrimoni Patxot, a qui es volia llegar les seves reserves culturals. La masia va ser “ocupada” durant força temps després de la guerra civil i posteriorment tapiada.
Afortunadament, el net del Sr. Patxot, Rafael Carreras Patxot, va arribar a un acord amb la Diputació de Barcelona que, a canvi de la cessió, s’encarregaria de la seva rehabilitació amb l’única condició que incorporés un museu que recollís els estudis en els camps de meteorologia i astronomia dels quals el Sr. Patxot va ser un veritable expert. També per desig exprés de la família no es va fer una reconstrucció de les estances privades del primer pis, la qual cosa ens ha privat de fer-nos una idea de com vivia la família en aquells temps.
L’Observatori Català al sostre de la casa de Rafel Patxot, a Sant Feliu de Guíxols
Rafael Patxot i Jubert: (S. Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) destaca per les diverses branques del saber, persona d’esperit universal, que domina diferents disciplines de la història contemporània, científic, industrial, filantrop, escriptor, bibliòfil, editor, meteoròleg i aficionat a l’astronomia crear, inicialment, un observatori a la seva casa natal de Sant Feliu de Guíxols.
Fou capdavanter de la meteorologia catalana, de moltes iniciatives i patrocinis en la ciència del clima a Catalunya (va mesurar la velocitat de la tramuntana, l’estudi dels núvols i l’estudi d’intensitat de la pluja). Els quaderns d’observacions, la documentació i els instruments meteorològics del científic es conserven actualment a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
L’Observatori Català de Rafael Patxot és un referent de la meteorologia a Catalunya. Va posar especial interès en l’estudi de la pluviometria a tot l’àmbit del Principat, les Illes Balears i la Catalunya Nord, amb estacions meteorològiques que ell mateix va impulsar o mantenir, donant continuïtat a la tasca iniciada per la Granja Experimental. Fruit d’aquesta important tasca es va poder editar l’Atles Pluviomètric de Catalunya, i els Estudis de la Intensitat de la pluja a Barcelona.
D’aquesta manera va néixer la Secció Nefològica del Servei Meteorològic de Catalunya, amb la creació d’una secció específica per a l’estudi dels núvols on diàriament s’enregistra la imatge i es realitza una descripció de les seves característiques.
En aquesta secció nefològica, sortirà a la llum l’Atles Elemental de Núvols, que serà la llavor del gran Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel.
Fou un autèntic mecenes de la cultura catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. D’esperit independent, gran humanista i impulsor de l’excursionisme molt vinculat al CEC.
Fundació de l’Estudi de la Masia Catalana
Amb el finançament de la fundació Concepció Rabell, encarrega l’estudi exhaustiu i acuradíssim de la Masia Catalana, d’una àmplia documentació sobre l’arquitectura, les tradicions, la llengua, festes i costums, la història, la sociologia, el folklore, la indumentària, l’economia, etc.. de la via a pagès, convertint-se en un monument bibliogràfic de més de 7700 fotografies i de nombrosos materials que es poden consultar a l’Arxiu Fotogràfic del CEC i en la fundació de l’Estudi de la Masia Catalana. Creador de moltíssims projectes i impulsor en la recerca i la història del cançoner i de la música popular catalana a través de l’Orfeó Català, amb la recopilació de més de 40.000 documents. Personatge lligat al món intel·lectual i polític. Va restar sempre indiferent al poder i no va acceptar mai cap càrrec públic.
Estudi de la Masia Catalana: Cal Peu
Estudi de la Masia Catalana: Cal Cabré
En l’exercici del mecenatge fundar l’Institut Patxot, que sufragà les publicacions d’Estudis Catalans (1) que a més engloba diversos mecenatges, la fundació Concepció Rabell en honor a la seva cunyada. Fundació Clara Juber en memòria de la seva mare. Crea la Granja Experimental per millorar el rendiment agrícola i ramader, en memòria de la seva filla Montserrat, morta a conseqüència de la grip espanyola. Crea l’Institut i fundació de Cultura de la Dona a la mort de la seva filla Maria per atorgar beques a noies catalanes, sense recursos. Existeix un gran Fons i arxiu fotogràfic, que va ser cedit per la seva neta al CEC i que la Diputació de Barcelona va finançar la seva digitalització. Cedir els terrenys a l’escola Betània Patmos, on el 1920 va fer construir la Torratxa Patxot; torre d’observació del cel i de l’Atles Internacional dels Núvols. Aquesta escola dona resposta al primer principi de la pedagogia moderna, on les escoles haurien d’estar situades dins del bosc o enfront del mar.
(1) A l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans – l’ens de referència per a la llengua catalana – a la secció Històric-Arqueològica podem visitar l’obra:
– Guaitant enrere, Dietari /Institució Patxot
– Mecenatge de publicacions
– Sobre Rafael Paxot
– Fons documental
– Premi Rafael Patxot i Jubert
Home de gran personalitat, d’intel·ligència visionària, d’un profund sentiment per una terra que va estimar profundament. Va dur a terme actuacions de gran valor romàntic i humanístic, científic exigent, home de gran cultura i catalanista. Tot i que la seva vida va ser un seguit de contratemps, les morts prematures de la mare, del pare, de les filles Montserrat i Maria i durant anys amb perill d’afusellament. Exiliat l’any 1936 a Suïssa, d’on no va tornar per salvar la vida, perseguit, per un i l’altre bàndol i expatriat voluntàriament el 1939 per no voler ser súbdit del franquisme.
Va concebre la seva riquesa com a mitja per dur a terme una obra social, cultural i científica en favor de Catalunya, inclús des de l’exili i des de l’anonimat, fins i tot sacrificant la seva trajectòria personal.
La seva visió i sinopsis està reflectida en el llibre: Rafael Patxot i Jubert – Una Vida de Tramuntana, escrit per la seva neta Nuria Deletra-Carreras i Patxot, onexplica la clau de voltes del personatge i la vida de renúncia, convertint.se amb un dels dos més grans mecenes culturals i socials del primer terç del segle XX.
Maria Patxot somiava viure lluny de la ciutat i ser mestre de poble, en record d’aquesta il.lusió, i per honrar la memòria de la filla, morta
en plena joventut, Rafael Patxot va encarregar a Josep Danés, la compra d’una finca rústica per la construcció entre els anys 1927 1931, d’una masia benestant i senyorial que no desentonés amb el paisatge i llunyana del trànsit. Coneguda com La Masia Mariona.
L’arquitecte Danés va readaptar l’estil clàssic de l’antiga masia catalana amb les noves exigències de la modernitat conservant l’entorn.
Es tracta d’una neomasia noucentista benestant, amb torre mirador i galeries. La seva distribució respon a una torre d’estiueig de luxe residencial i no d’explotació agrícola. Amb zones separades dels senyors de les del servei. Estances pròpies de l’alta burgesia, amb laboratori, biblioteca i despatx. Amb façanes principal i posterior simètriques de pedra granítica del Montseny, amb un rellotge de sol de ceràmica en la façana principal, construït l’any 1931, que marca amb exactitud el temps solar i els canvis dels signes zodiacals en relació amb les estacions de l’any. En la façana lateral, al costat de la galeria, hi ha un plafó ceràmic representant una escena camperola.
La casa va ser, durant cinc anys, l’espai de repòs de Rafel Patxot i de la seva dona Lluïsa Rabell, fins a partir durant la Guerra Civil, en plena retirada republicana, desperfectes a causa d’un incendi en l’interior, on va quedar malmesa i perdre la major part del mobiliari, que els va condemnar a un exili definitiu.
En el portal d’entrada, en l’arc de mig punt adovellat i des de l’exili, Rafel Patxot va fer gravar la frase “Hostes vindran que de la casa us trauran – 3 d’agost de 1936 – Adeu-siau”.
Es pot llegir: Qualsevol nit pot sortir el Sol
Masia de planta rectangular, formada per planta baixa i dos pisos, amb una torre annexa de planta quadrada i solana porticada. Hi ha un altre rellotge construït l’any 2009 a la façana nord, on no arriba el sol, que recupera una idea del Rafael Patxot, per recordar que el sol és sempre present i si la Terra fos transparent, veuríem el sol sota els nostres peus.
Façana posterior amb el rellotge solar invertit
L’equipament de la Masia, ens ofereix la seu de l’Oficina del Parc Natural i Reserva de la Biosfera, té habilitada la planta baixa oberta al públic com a equipament cultural, on es pot visitar l’espai museïtzat i exposició amb el títol “Univers Patxot”, que ofereix una visió general de l’obra científica i de mecenatge de Rafael Patxot i Jubert: l’estudi de la masia catalana, la relació amb l’excursionisme, la meteorologia, l’astronomia i el cançoner popular.
L’exposició, en l’interior del museu, consisteix en un recorregut per sis sales: Sala 1 (Rafael Patxot, ciència i mecenatge), Sala 2 (Masia Catalana), Sala 3 (Llibres i Natura), Sala 4 (Núvols), Sala 5 (Observatori Català) i Sala 6 (Cançó popular).
Patxot vol rendir homenatge a totes aquelles persones, la immensa majoria anònimes, que van veure escapçats els seus projectes i trajectòries per la tragèdia de la Guerra Civil. Ens manifesta que: “La independència intel·lectual que no es compra ni es ven ni es pot confiscar ni empresonar i encara menys afusellar, perquè no és material sinó espiritual”. Tot i ser un dels personatges més importants de Catalunya, continua sent desconegut pel gran públic…
Documentació extreta de les explicacions de la guia de la masia, Srta. Laura, dels panells i fulletons de l’exposició de l’interior del Museu i de la projecció del curt que ens mostra una petita bibliografia.
Fotografies de Joan Oriol, Toni Ruiz, Concepció Gaya, Agustí Guiu, Montse Casanovas, Anna M Martínez i pròpies.
Cronistes del text i comentaris, Toni Ruiz, Magí Arqué i propis.
La resta de companys assistents a la visita: M. Carme Mir, Lluís Vidal i Josep Sans, també varen col·laborar en el gran col·loqui/dinar portat a terme durant la trobada. – Tots membres de la colla “la Penya”.
Aquesta setmana ha estat (i la cosa continua) una setmana espectacular en el món del cinema. L’estrena simultània d’aquestes dues pel·lícules a les grans pantalles ha portat moments d’eufòria cinematogràfica al sector. Es tracta de dues cintes completament diferents, tant per la temàtica com per l’enfocament, però la connexió amb el públic es mostra espectacular, tant a les nostres pantalles com a les internacionals. Vaig anar a veure Barbie en una sala premium d’Arenys de Mar, una d’aquestes sales de projecció amb butaques reclinables i un sistema de so Dolby Atmos que és una passada immersiva amb cinquanta dues sortides de so per tota la sala que et garanteixen una bona experiència musical. La primera idea que et ve al cap quan vas a veure aquesta pel·lícula és que et trobaràs amb una horterada kitsch per a nens i adolescents.
La realitat és un molt bon producte de 114 minuts de durada difícilment classificable. Si hagués d’explicar-vos amb deteniment l’argument, em costaria, però provaré, de manera ràpida, de fer-vos-en cinc cèntims (filmaffinity): “Barbie (Margot Robbie actriu principal i productora executiva de la pel·lícula) porta una vida ideal a Barbieland, allà tot és perfecte, amb festes plenes de música i color (rosa per descomptat), i tots els dies són el millor dia. Clar que Barbie es fa algunes preguntes, qüestions bastant incòmodes que no encaixen amb el món idíl·lic en el qual ella i les altres Barbies viuen. Quan s’adona que té els peus plans (és una Barbie imperfecta!!), decidirà calçar-se unes sabates sense talons i viatjar fins al món real en companyia de Ken (Ryan Gosling)”. Si ens quedem amb aquesta descripció i amb la idea preconcebuda del producte Barbie de Mattel (la fàbrica creadora de la nina), podem pensar que veurem una tonteria estúpida i prescindible, però el treball de direcció de Greta Gerwig (directora de Lady Bird i Donetes) és impressionant per aconseguir un producte divertit, reflexiu, de militància feminista, extraordinàriament creatiu. Només us explico l’inici de la pel·lícula, un remake adaptat de “2001, una odissea a l’espai” de Kubrick: Recordeu l’escena dels micos i el monòlit, en aquest cas les nenes, cansades de fer de mares, amb les seves nines-bebès descobreixen de sobte que és molt més divertit jugar a ser unes perfectes empoderades, amb tot (el bo i el dolent) que això porta. Aquesta vegada el monòlit es diu Barbie i la nina vella vola pel cel com ho feia l’ós de Kubrick. No explico res més, aneu a un bon cinema sense inhibicions i passareu una molt bona estona. A la sortida podreu parlar i discutir sobre el sentit de cada escena, no us penedireu.
Oppenheimer és una pel·lícula que, en principi, pot connectar millor amb la nostra realitat, però això és molt subjectiu ja que el cinema és somni. El director Christopher Nolan, un cineasta de pedra picada, ha dissenyat aquest film de tres hores de durada en un format clàssic de 70 mm i rodada amb càmeres Imax que proporcionen una millor resolució sempre en pantalla molt gran. Com que aquí no tenim sales preparades per copsar la resolució pretesa, jo recomano que veieu la pel·lícula en una sala com Phenomena (allà es passa el format de 70 mm) o en sales de grans pantalles amb un sistema Dolby (si és Atmos, molt millor) que us proporcioni un so de molta qualitat. Jo aquest film el vaig veure a l’Aribau.
La pel·lícula està basada en la novel·la de Kai Bird i Martin J. Sherwin Prometeo americano (Debate) sobre la vida del físic estatunidenc J. Robert Oppenheimer (1904 – 1967) que va ser el director del Projecte Manhattan que conduí a l’elaboració de les primeres bombes atòmiques, la primera d’elles assajada al desert de Nou Mèxic (Prova Trinity el 16 de juliol de 1945) i les altres dues llançades sobre Hiroshima i Nagasaki el mes d’agost. En el film s’analitza la vida del protagonista prenent com a centre l’Audiència de Seguretat contra el científic, un procediment legal des de l’Agència de l’Energia Atòmica dels EUA promogut en època del macarthisme per intrigues entre diferents científics inspirada en els expedients aportats per l’FBI de Hoover. Nolan tracta aquest procediment com un centre del relat que va i ve en el temps, sempre en blanc i negre, mentre que les diferents accions relatades de la biografia ho fan en color. Assistirem a la joventut d’Oppenheimer, la seva formació com a físic teòric brillant, les seves relacions formatives amb els principals físics quàntics del moment com ara Heisenberg, Rutherford o Born (també apareix en diferents moments un Einstein escèptic amb tot el referent a la mecànica quàntica). Són importants també les seves activitats polítiques esquerranoses durant els anys trenta, amb especial esment al suport als republicans espanyols durant la Guerra Civil, així com la complexa relació sentimental amb la psiquiatra Jean Tatlock, membre activa del Partit Comunista dels EUA; ell mai tindrà militància, tot i que les seves idees polítiques durant molts anys eren properes. Finalment serà un brillant professor de física a la Universitat de Berkeley on coneixerà a la que serà la seva dona, Katherine Kitty Puening Harrison. La seva brillant trajectòria acadèmica li valdrà ser anomenat director del projecte Manhattan on reunirà a Los Alamos, al desert de Nou Mèxic, els millors científics americans i d’altres països aliats per construir les bombes atòmiques abans que ho facin els nazis, en una trepidant cursa contra el temps. Després de la guerra, les seves opinions sobre la cursa armamentística i les investigacions per a aconseguir la bomba d’hidrogen canviaran, de fet s’hi s’oposarà de manera ferma la resta de la seva vida, i això i les enveges amb altres col·legues el portaran a un calvari personal enmig de les caceres de bruixes dels anys del macarthisme.
Al llarg de la pel·lícula, Nolan demostra la seva habilitat per a mantenir l’atenció de l’espectador, malgrat la complexitat dels detalls històrics. La seva magistral direcció ens guia a través de la vida i els dilemes ètics del protagonista, tot mantenint una tensió constant i creant moments de gran impacte emocional. L’actuació de Cillian Murphy (Robert Oppenheimer) és fantàstica: Murphy aconsegueix transmetre la complexitat interna del personatge, capturant la seva lluita moral i la seva creixent consciència sobre les conseqüències del seu treball. D’altra banda, Emily Blunt brilla en el seu paper com l’esposa d’Oppenheimer, oferint una interpretació commovedora i convincent. El film destaca pel seu aspecte tècnic impecable, la partitura musical, la cinematografia i el disseny de producció es combinen per a crear una atmosfera tibant i emocional que reforça la trama i els conflictes interns dels personatges. Cada escena està construïda de forma molt curosa, transportant l’espectador a l’època i al context de la història. Malgrat tot, la presentació d’una trama tan complexa amb molts personatges i relacions interpersonals difícils i evolutives en el temps, poden dificultar el fet de seguir-la adequadament. Us recomano que hi aneu una mica informats.
Henrietta Swan Leavitt va ser una astrònoma estatunidenca. En l’observatori del Harvard College, va estudiar les estrelles variables cefeides, la lluentor de les quals varia en períodes regulars.Va descobrir el 1912 que les cefeides de major lluminositat intrínseca tenien llargs períodes, i determinà que hom pot predir la relació entre la duració d’aquest període i la magnitud absoluta de l’estel. Els seus descobriments van pernetre grans avenços posteriors.
4 de juliol de 1868, Lancaster, Massachusetts, Estats Units
12 de desembre de 1921, Cambridge, Massachusetts, Estats Units
Fou una científica britànica que va tenir un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l’estructura de l’ADN. Rosalind Franklin es va doctorar en química física el 1945 per la Universitat de Cambridge. Una dona de forta personalitat, va mantenir aquí una relació complexa amb Maurice Wilkins, que va mostrar sense el seu consentiment les seves imatges de difracció de raigs X de l’ADN a James Watson i a Francis Crick. S’admet que cap altra inspiració fou tan forta com aquesta per la seva publicació, el 1953, de l’estructura de l’ADN.
25 de juliol de 1920, Notting Hill, Londres, Regne Unit
Es tracta d’una obra de ficció basada en fets reals. Tracta, entre d’altres, dels físics i matemàtics més destacats que van tenir a veure amb l’evolució de la física quàntica.
En alguns moments el to novel·lesc pesa més que la crònica sobre la realitat, però els personatges dels que parla resulten del tot atractius.
Tot comença amb el descobriment del color blau de Prússia i la influència que alguns productes tòxics van tenir en l’elaboració de colors. Cita el cas de Napoleó, que probablement va morir intoxicat per la pintura verda, en base a arsènic, de la seva estança.
Fritz Haber, científic, de família jueva, que va ser Premi Nobel de Química per haver aconseguit la síntesi de l’amoniac i creador dels gasos letals Ziclon B que, amb resultats esfereÏdors, es van utilizar a bastament durant la 2a Guerra Mundial.
Resulta sorprenent la història d’Alexander Grothendieck, matemàtic de prestigi internacional que va acabar sent un místic reclòs en un petit poble del Pirineu.
I així va repassant la trajectòria de grans científics com Heisenberg i el principi d’indeterminació, el príncep Louis de Broglie i les equacions d’ones, Schrodinger, Bohr, Schwarzschild…
Algunes cites:
“ Cualquier dilema se volvía sencillo si uno lo miraba desde la distancia suficiente.”
(Sobre el principi d’indeterminació) “ Como si la realidad nos dejara ver el mundo de forma cristalina con un ojo a la vez pero nunca con los dos.”
“Diós no juega a los dados con el universo.” (Einstein)
El coronavirus també infecta Internet i les nostres comunicacions a la xarxa (Font: Marqueting directo)
D’epidèmies i pandèmies se n’han produït moltes al llarg de la història i més que se’n produiran dissortadament. Aquests assots de la humanitat sempre s’havien lligat a càstigs divins: la influència històrica de la religió i la capacitat de fer por a la gent per controlar-la és ben coneguda en temps passats. De tota manera, encara queden individus peculiars: Atanasius Schneider, bisbe auxiliar d’Astana (Kazakhstan), considera que l’actual epidèmia del Covid-19 és “sens dubte” una “intervenció divina per a castigar i purificar el món pecador i també l’Església”. D’integristes i falsos il·luminats en trobem a totes les religions i així els jihadistes interpreten la pandèmia global en clau ideològica, fent una narrativa del virus com a càstig diví contra el mal absolut (encarnat pels ateus, apòstates i croats). Potser aquestes pautes d’interpretació tenen pocs seguidors a les xarxes culturalment properes a nosaltres, però hi ha d’altres peculiaritats i foteses que hi circulen i que alguns de nosaltres no sabem si refusar o no.
La irrupció del coronavirus (SARS-Cov2, és el seu nom científic) ha donat lloc a una llarga sèrie de teories conspiratives. En un primer moment quan l’epidèmia feia estralls a la Xina, alguns la consideraven com una arma utilitzada per Trump en la seva guerra comercial amb la Xina. Posteriorment han sortit altres teòrics que giren la truita i consideren els xinesos responsables, amb el virus fabricat per ells, de l’atac i afebliment de les economies occidentals. Altres teòrics, complementaris dels anteriors parlen de virus produïts artificialment mitjançant bioenginyeria en una mena de conspiració global amb múltiples ramificacions, malgrat la quantitat d’evidències científiques que avalen l’origen natural.
De tota manera, només cal anar uns quants anys enrere per trobar ments preclares que van trobar que el culpable de la pandèmia de grip A (H1N1) de 2009 era el G8 que ho va utilitzar com un pretext per desviar l’atenció mundial de la greu crisi mundial que arribava.
Un altre camp de gurus pandèmics el trobem en els profetes que van «predir» ja fa molts anys el que passaria, com la novel·la de l’any 1981 de l’escriptor Dean Koontz.També són curioses les profecies dels Testimonis de Jehovà que troben la clau de l’actual coronavirus en l’Evangeli de Mateu i els possibles senyals de la fi del món. Sempre que hi ha alguna catàstrofe, surt d’alguna manera l’inefable Nostradamus amb les seves metàfores predictives que també tenen un cert recorregut.
Les dates i els fets indicats no concorden amb la realitat, però l’autor d’aquest fake que circula per la xarxa vincula una aparent casualitat amb alguna casuística indefinida
Però com que les pandèmies es van produint al llarg del temps, de seguida surten gurus que adapten o tersiversen les dates (no certes del tot si cerquem una mica a Internet) i les epidèmies, a una suposada casualitat casuística que ens porta a pensar que tot està perdut (a propòsit d’això, mireu una imatge superior que també corre per les xarxes aquests dies). Hi ha també els que responsabilitzen la tecnologia 5G com a inductora de la pandèmia. L’origen seria un vídeo (viral) d’un suposat doctor anomenat Thomas Cowan que explica les pandèmies cícliques que es donen al món i les relaciona amb l’electrificació del planeta.
En aquests minuts finals de la conferència Thomas Cowan correlaciona l’electrificació del planeta amb algunes pandèmies. Confon (o no) correlació de fets amb causalitat. Però malgrat tot, això s’ha viralitzat a les xarxes (YouTube.es)
Una derivada final a la que la majoria mirem amb esperança és la cerca d’una vacuna eficaç. Hi ha nombrosos grups a escala mundial treballant en xarxa més o menys connectada per trobar fàrmacs que suposin un autèntic control global de la pandèmia. Però hi ha un conjunt de recalcitrants que tenen una visió oposada de la majoria i que són una amenaça per a la tan desitjada immunitat de grup: els antivacunes que veuen la realitat de forma molt esbiaixada respecte de la majoria, tal com podem veure en aquests gràfics força eloqüents. De moment, en referència al coronavirus, s’estan calladets, però en un futur, segur que (no) actuaran com cal.
Aquests gràfics senzills expliquen molt bé la fal·làcia de l’evidència incompleta. Consisteix a citar dades individuals que semblen confirmar la veritat d’una posició i a la vegada s’ignora una gran quantitat d’evidències de casos relacionats que poden contradir la proposició (Font: Foro Económico Mundial)
Ens surten els coronavirus per les orelles, probablement per això resulta tan fácil contagiar-se. No hi ha mitjà de comunicació ni xarxa social que no en parli abastament. I nosaltres no podem ser una excepció.
Donat aquest moment de pandèmia en el que ens trobem immersos, volia recomanar-vos una lectura força interessant, encara que ben pensat ara no resultarà fácil de trobar amb les llibreries tancades. Sembla mentida que, en canvi, sí que estiguin oberts els estancs com a mesura per atendre una crisi sanitària que bàsicament afecta els pulmons.
Bé, sembla que estic fugint del tema. El llibre al que vull fer referència és: Peste &Cólera de Patrick Deville, 234 pàgines. Anagrama, 2014. Es tracta d’una novel·la històrica sobre la vida d’Alexander Yersine, metge d’origen suís, nacionalitzat francès, que va formar part de l’equip de Pasteur i va trobar el bacteri responsable de la pesta i la vacuna per combatre’l. D’aquí que aquest bacteri s’anomeni Yersinia Pestis. Després de la malària, la pesta és la infecció que més morts ha causat en la historia de la humanitat.
Yersin admirava Livingstone des de l’infantesa i un cop llicenciat en medicina va voler veure món i va viatjar per Madagascar i l’Extrem Orient, fins arribar a Hong Kong durant la gran epidèmia de 1894, on va fer les seves descobertes.
Un bon llibre de viatges, amanit de malalties infeccioses, que narra una aventura científica i personal d’un personatge singular que va acabar criant vaques al Vietnam.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.