Im Westen Nichts Neues: Pel·lícula dirigida per Edward Berger (2022), primer director alemany, que adapta una impressionant versió de la novel·la antibèl.lica de Erich Maria Remarque (1929 – prohibida durant l’Alemanya nazi).
Actors: Felix Kammerer, Albrecht Schuch, Aaron Hilmer, Moritz Klaus i Daniel Brühl….
Pel·lícula molt colpidora, durant la Gran Guerra, capaç de captar la cruel realitat del conflicte bèl.lic i la cruesa d´algunes imatges molt dures. Impregnada d’un gran realisme en el front de guerra occidental, fixada en una línia de trinxeres inalterada durant tres anys. On s´intenta superar el bloqueig per un bàndol i l´altre. Amb atacs massius de carn d´infanteria, de noves armes i tecnologies militars, inclús d´armes químiques.
Tant o més castigadora com: “ Senderos de Gloria – Stanley Kubrick – 1957 ” ; “ Johnny cogió su fusil – Dalton Trumbo – 1971 ” ; “ Salvar al Soldado Ryan – Steven Spielberg – 1998 ” ó “ 1917 – Sam Mendes -2019”.
Sinopsi: Simfonía de fang, penúries, angoixes i experiències aterridores d’un jove soldat alemany de tan sols disset anys (Felix Kammerer), que després de tres anys de guerra és reclutat i s’endinsa dins d´una eufòria col.lectiva, de propaganda i de somnis de glòria patriòtica, per decaure en la més extrema por i desesperació de la lluita cos a cos de trinxeres. On es reflecteix la brutalitat del conflicte i la desesperada i miserable crueltat inútil de l´esser humà….
Director: Luís García Berlanga, de l’any 1978. Actors: José Sazatornil – Mónica Randal – Luís escobar – Antonio Ferrandis – José Luís López Vázquez – Amparo Soler Leal……
De la sipnosi : Que voleu que us digui? Que us haig d’explicar que no sapigueu? Sols esmentar.vos que tot i haver passat més de quaranta anys, està més vigent que mai.
Inspirada en una de tantes caceres franquistes, on es reflecteix el més profund d’aquella “España” rancia, requinclona, enfonsada en el seu pedigrí inamovible i prepotent. Revestida de personatges que avui dia, encara no han evolucionat i sobreviuen en el paleolític. Que es mantenen “tan dignament” en la seva bombolla de poder, de privilegis, de títols “nobles”.Amb el seu ADN superior i impertorbable, impertèrrit, inalterable, apàtic… dins la seva “casta”, i entremig de les clavegueres de l’estat.
Pel·lícula divertida i preocupant; antiga i actual; prepotent, menyspreable i execrable; immoral, miserable i ofensiva…. Acadèmica i cultural.
Un mirall d’una societat espanyola decaient, reprovable, ofensiva, que encara no ha evolucionat. És una despietada crítica esperpèntica, que retrata fil per randa una societat que no evoluciona.
I que dir del paperas d’en “Saza”: Impressionant. Del que malauradament, els catalans no hem experimentat ni un bri de canvi
Amb un repartiment excepcional d’actors, plena d’escenes i diàlegs que no deixant “titere con cabeza”: l’exercit, la religió, els polítics, el món empresarial, la cultura; la pugna entre noblesa i riquesa, falange i opus dei, supremacisme i classes socials.
La podeu tornar a veure a Filmin i Movistar. Una crítica satírica-burlesca de la noblesa i la burgesia espanyola, considerada com una de les millors pel·lícules de Berlanga.
Uns dies després de morir Antonio Machado, el seu germà José va trobar un paper arrugat dins la butxaca de la gavardina. Entre les anotacions del poeta hi havia l’últim vers que va escriure: ‘Estos días azules y este sol de la infancia’.
Estem davant d’un meravellós i, encara més, rigorós documental sobre el camí vital d’uns dels poetes que més em van marcar des de ben petita. Jo tenia una tieta-àvia molt creient que l’havia conegut a Baeza durant uns quants anys, a aquell bondadós ateu.
De forma cronològica passem per la seva vida com a poeta i home cívic, això sí, de la mà de bons especialistes, Ian Gibson i Luís García Montero, entre molts altres, estan pletòrics. Un documental amb motiu del 80è aniversari de la seva mort. La vida del poeta com a símbol de l’Espanya que es va perdre: un cant a la importància de la cultura per a la vida, per al progrés i per crear una millor societat. Narrada de forma magnífica i sense pressa per l’actor Pedro Casablanc, escrita y dirigida per Laura Hojman amb producció de Summer Films. Es pot veure a Filmin i a Netflix. També sense presses.
Argentina,1985 és una pel·lícula argentina de 2022 dirigida i coescrita per Santiago Mitre, basada en fets reals. La pel·lícula es va estrenar el setembre de 2022 a la 79a edición del Festival Internacional de Cinema de Venecia on va guanyar el premi a la crítica i guanyadora del premi del públic al Festival de San Sebastian.
Inspirada en la història real del fiscal Julio Strassera (Ricardo Darín), el fiscal adjunt Luis Moreno Ocampo (Peter Lanzani) i el seu jove equip jurídic, que en un temps record i en constants amenaces, reuneixen les proves per portar a judici a la Junta Militar responsable de la detenció, tortura, assasinat i desaparició de milers de persones en la dictadura entre 1976 i 1983.
El Judici a les Juntes Militars, va ser el primer cas d’un tribunal civil contra comandaments militars que havien ocupat el poder. El 13 de setembre de 1983, després d’assumir la presidència argentina, Raúl Alfonsín va signar el decret 158 per iniciar el procés judicial, amb la premisa de que la democràcia no seria real si no s’enfrontava amb el passat.
És la única manera que es pot consolidar una democràcia. No és fàcil, però si imprescindible.
La pel·lícula transmet l’emoció en veure que es fa justícia, enviant a la presó a criminals d’estat amb penes de reclusió perpètua per Videla I Massera i diferents anys de presó per la resta de la Junta Militar. Els desapareguts i els morts no tornaran, però hi havia la tranquil·litat i la conciència que es va lluitar per ells i aquesta lluita va ser escoltada.
La interpretació de Ricardo Darín, com la resta d’equip jurídic, és fantàstica, ens fa arribar el sentiment de ràbia i admiració, conforme van descobrint i aportant proves i testimonis de la barbàrie.
Una història molt recent, que hauria de servir d’exemple a moltes democràcies no gaire consolidades.
Un any més, i ja en són 15, els “Amics i Amigues d’Alaior” han preparat un cicle de pel·lícules per fer a la fresca en el bonic marc del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego ara ja totalment restaurat i museïtzat. En general son pel·lícules que destaquen pels seus valors humans. En ressenyarem una que ens ha agradat especialment ja que toca un tema molt actual com és la dicotomia desenvolupament versus protecció de la natura.
Fitxa de la pel·lícula
Títol original: Kona fer í stríð / Woman at War
Islàndia, 2018, 101 minuts.
Director: Benedikt Erlingsson
Música: David Thor Jonsson
Actriu principal: Halldóra Geirharðsdóttir
Premis: 2018: Premis del Cine Europeo: Nominada a la millor actriu; Festival de Valladolid – Seminci: Millor actriz (Geirharðsdóttir); Festival de Sevilla: Premi del Públic a la millor actriu de cine europeu
Àudio i subtítols. Àudio: espanyol i islandès; Subtitulació: català i espanyol
Islàndia és un país de 103.000 Km2 (Espanya 550.000) i 365.000 habitants (Espanya 40 milions) dels quals 300.000 viuen a la capital. El risc de pobresa el tenen al voltant del 8%, a Espanya del 22%. És el quart país més desenvolupat del món. No hi ha diferències en la feina entre homes i dones.
Tenen una renta per càpita de 59.260 dòlars i a Espanya 27.000. Les seves indústries principals son foneria d’alumini, tractament del peix que prèviament han pescat, ramaderia i indústria geotèrmica.
Halldóra Geirharðsdóttir
La pel·lícula
En aquest marc ens trobem una protagonista atlètica, forta, vigorosa, amb idees molt clares i constants. La mateixa actriu fa el paper de dues germanes molt diferents, en interessos, en la forma de vestir, en l’enfocament de la vida,…en gairebé tot però que les uneix la família, la solidaritat i el desig d’adoptar una nena d’Ucraïna (la pel·lícula, com es pot comprovar, està rodada abans de la guerra actual).
L’actriu principal és una dona aparentment normal, que treballa, dirigeix una coral filantròpicament i decideix ser una terrorista ecològica per evitar una ampliació de la fàbrica d’alumini que ha de destruir molta natura per produir l’electricitat necessària, després d’haver intentat parar el projecte pels mitjans que el sistema preveu.
Actua totalment sola, tot i la col·laboració casual d’un cosí llunyà que no es coneixen però degut a la poca població resulta que són o poden ser família.
L’ús del paisatge és espectacular, la protagonista coneix el medi, les roques, la vegetació, els guèisers, les petites coves, els petits camins quasi deserts,… de la protecció d’aquest medi va la pel·lícula.
Té un punt d’humor àcid o nòrdic. En destacaríem un sud-americà que rep tots els cops per no estar integrat en el sistema i un homenatge a Fellini amb una petita orquestra mediterrània de tres persones que apareixen i desapareixen en certs moments del film fent sonar els seus instruments i tallant el relat realista. Al final també hi ha un altre sorprenent tall musical quan va a buscar la nena per l’adopció.
En tot moment tenim una dona valenta que domina la situació i que és capaç d’enfrontar-se a les adversitats.
És un cant a l’esperança enfront a la lluita que s’estableix entre la seguretat, el confort i el desenvolupament poc controlat enfront a la conservació del medi ambient i de la natura.
Una bona pel·lícula ben feta que distreu i fa pensar.
Hi ha vegades que vas al cinema i surts tocat, trist, content, espantat, però tocat, i aquesta és una de les grans virtuts de l’art, que quan sap colpir, ho fa fins els moll de l’os. També cal dir que se li ha de deixar fer, qui li ho permet, segur que viu millor.
Aquest documental està molt ben fet, és un homenatge a un dels millors músics del segle XX, la música del qual ha elevat el cinema a una categoria artística encara més superior, si cal. Això seria un resum breu i poc apassionat.
Però el meu moll de l’os resaltaria, i es una questió que planeja sobre tota la pel·lícula, la discussió que es planteja entre la música culta i la resta…. i aquí hi ha un gran dilema, prejudicis a manta, i en general, algun ressentiment i una certa ignorància. El que les Bandes Sonores han representat per a la música del segle XX és d’una importància de tal abast, com ho ha estat el jazz, indiscutiblement, que documentals com aquest t’ho posen davant de forma irrefutable. És una obvietat. Es tracta d’una història del cinema europeu, en principi, del cinema que ens ha acompanyat al llarg de la nostra vida, sobretot als ja grans. De la música que l’ha definit i que l’identifica. (1)
Tota l’estona es tracta d’una classe magistral del Maestro per explicar-nos cóm s’ha enfrontat al paper en blanc, una de les darreres frases del film. Com va anar definint la seva carrera, des d’uns inicis com arranjador de cançons italianes als anys 60, la qual cosa li va donar un bagatge, i li fa aparèixer les seves dots musicals, fins que rebrà, ben jove, el primer encàrrec cinematogràfic.. La seva relació intel.lectual amb el director i productors, amb el que aquests demanen i el que desprès obtindran, sempre millor. Però sobretot, per damunt de tot, cóm el compositor enten, sent, viu, capta, s’incorpora a una història. I aquí surt el geni. D’on beu, on busca… i així saps com va innovar, aquí t’ho explica i ho entens, i entens que traspassés el cinema europeu, que els grans noms els busquessin.
No cal anar seguint la quantitat de testimonis que en parlen, o els crèdits finals amb totes les seves pel·lícules, només amb seu propi testimoni, el de Morricone explicant cada pel·lícula com un repte musical amb majúscules, podem intentar entendre el talent que s’amaga darrera d’una persona humil, tímida, però que viu per la música, que és feliç cada cop que s’hi posa. Com diu Carlos Boyero de El País“esta música con alma”.
Qui no visqui així la música o el cinema, i no li faci concessions a la seva pròpia història, o a la nostalgia col·lectiva, que no hi vagi. Es molt llarga. A mi m’hauria agradat que en fos més, encara. Tornatore l’ha tornada a clavar. Només que per la música de Cinema Paradiso, li devia.
Ganes de tornar a veure les pelis més antigues, inclosos, potser, alguns dels westerns de Sergio Leone, o de tants altres directors que al seu moment també exploraven nous llenguatges.
_________________________
(1) Recordo amb molt afecte l’exposició que el CCCB va fer el 1995 amb motiu del Centenari del Cinema. A una de les sales hi havia només uns pocs seients i uns altaveus que anaven reproduint diferents bandes sonores d’aquells 100 anys. Només diré, que al llarg de les 3 o 4 vegades que hi vaig anar, la gent estava asseguda a terra, endevinant, gaudint, competint. Allò sí que era una festa.
Repartiment: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Alkmarcha, Fernando Albizu.
Productora: Reposado Producciones, Mediapro, TVE, TV3, MK2 Films
Gènere: Comèdia dramàtica.
Sinopsi: Julio Blanco, propietari d’actitud paternalista d’una empresa de províncies que fabrica balances industrials, espera la visita d’una comissió que decidirà sobre l’obtenció d’un premi a l’excel·lència empresarial.
Premis: Festival de Sant Sebastià 2021. Secció oficial de llargmetratges a concurs.
El meu comentari
Amb tanta disbauxa pandèmica, un ha anat poc al cinema en els darrers temps i no necessàriament a veure pel·lícules espanyoles, i encara menys catalanes si el cinema i l’audiovisual nostrats no estiguessin, gairebé esllanguint-se, a la UVI…
Però una bona amiga em va dir que El buen patrón calia anar-la a veure. “Toca, d’una manera intel·ligent, diversos temes, és molt divertida i Javier Bardem hi fa un gran paper”. Dit i fet i, certament, la visió del film no va defraudar les expectatives.
Un crític de cinema ha qualificat aquesta pel·lícula de León de Aranoa com “berlanguianamente divertida y brutalmente inteligente”. Qualsevol referència al gran cineasta valencià que fou Luis García Berlanga ja desperta interès i té possibilitats de suscitar la nostra admiració.
Javier Bardem a “El buen patrón”
I a més, Javier Bardem -a qui jo pràcticament només havia vist en algun dels títols dels tan enginyosos germans Cohen- demostra, realment, que és un actoràs. El desplegament del seu paper a El buen patrón és tot un festival d’interpretació, amb una infinitat de recursos per tal de complaure l’espectador més exigent. També la jove actriu Almudena Amor es llueix en el seu paper de seducció i, en general, el conjunt del repartiment justifica que, des del cinema o altres plataformes, gaudim d’aquesta pel·lícula.
Almudena Amor a “El buen patrón”
En definitiva, un film que reflecteix prou bé, i amb bon sentit de l’humor, les singulars quotidianitats i petites misèries de tantes PYMES ibèriques. Tothom, si no és esclau de la cobdícia o té un pensament decididament reaccionari aspiraria, com a empresari, a esdevenir, poc o molt, un “buen patrón”. Llàstima que encara no sigui així en força casos.
El terrassenc cinema Catalunya, com a referent
El film de Fernando León de Aranoa l’he pogut veure al cinema Catalunya de Terrassa, la tercera ciutat del país per nombre d’habitants. Em plau destacar el fet que l’Ajuntament egarenc hagi intervingut decisivament per tal que, en ple centre urbà, pugui continuar funcionant una única sala cinematogràfica que ja és centenària, i amb una programació de qualitat.
L’alternativa, per a egarenques, egarencs i altres aficionats, passa per anar a modernes però perifèriques sales, situades, en aquest cas, en sectors urbans dedicats al lleure, la restauració i l’entreteniment…
Al meu entendre, el resultat de l’operació està resultant molt positiu i també un exemple per a d’altres poblacions del país, i per això vull subratllar-lo.
Mediterráneo, pel·lícula de 2021 (filmaffinity.com)
A la tardor de 2015, dos socorristes, Òscar (Eduard Fernández) i Gerard (Dani Rovira), viatgen fins a l’illa de Lesbos, a Grècia, impactats per la fotografia del nen Ailan ofegat en les aigües del Mediterrani. Quan hi arriben, la realitat és colpidora: l’arribada continua de centenars, milers de persones provinents de conflictes bèl·lics des de les properes costes de Turquia en unes condicions deplorables sense que ningú prengui mesures de rescat o d’ajuda. Al costat d’Esther (Anna Castillo), Nico (Sergi López) i altres membres de l’equip lluitaran de manera incansable per donar suport a les persones que ho necessiten.
Aquesta pel·lícula explica la història d‘Òscar Camps i els seus col·laboradors durant els primers mesos d’actuació a Lesbos. La cinta dirigida per Marcel Barrena (100 metros) i amb un guió de Danielle Schleif, a partir de la narració del mateix Barrena i del propi Òscar Camps, és una emocionada crònica de la inhumana situació dels refugiats, i del paper inactiu i vergonyós de la Unió Europea davant del drama humà que s’estava produint. La interpretació és molt bona i contribueix a donar realisme i veracitat a una història terrible i emotivament humana.
Bond, James Bond, frase, sense verb, que fa desenes d’anys que escoltem de boca de diferents mascles alfa en actituds que mai ens hem cregut gaire, i que fins i tot ja fa massa temps que trobem anacròniques, i que, si no ens hi enfadem, en direm ridícules, com a mínim. Però desenes d’anys, eh! públic de totes les edats, sexe i condició, també… era o és només “esbarjo” el que allà se’ns ofereix? La quantitat d’altres herois i sucedanis sorgits des d’aquella primera Agent 007 contra el doctor No del 1962, ha inundat les pantalles de cinema amb uns homes amb molt de múscul i poca humanitat, en el sentit més favorable del terme. Als espies ja se’ls demana això.
Ian Fleming 1908-1964, l’autor literari de l’agent secret, estudiant a Eton i amb carrera militar a la Royal Navy, durant la II Guerra Mundial va viure moltes situacions, en el seu paper de confident, o espia, senzillament, que va saber plasmar a les seves narracions, i també va ser el promotor de l’Operació Ruthless, per capturar la màquina codificadora Enigma, usada en les comunicacions de l’armada alemanya, cosa que com sabem no es va portar a terme. Tot plegat deuria donar idees abastament a l’escriptor, els personatges del qual sembla que el cinema ha esterotipat en excès.
La masculinitat de l’agent 007 fa riure, si no fos perquè el missatge que desprèn, a l’igual que el dels seus acòlits, ajuda a engrandir un masclisme ranci, pobre i molt curt de gambals, encara que a les novel.les en Bond sempre llegeix quan està tranquil, cosa poc freqüent, potser un mirall de la gran biblioteca de Ian Fleming.
Daniel Craig va arribar al fer James Bond quan ja havia demostrat la seva qualitat com actor: Elizabeth, 1998 de Shekhar Kapur; Road to perdition, 2000 de Sam Mendes; Munich, 2005 de Steven Spielberg, Resistencia 2008 d’Edward Zwick o la primera (segona versió) de la saga Millennium 2011 de David Fincher, entre moltes altres, i ara, en aquesta darrera del 2021, quan la seva masculinitat fa aigues per entrar en el perillós camí de la sensibilitat, de l’emotivitat, va i plega. Ara que podia ser fràgil, ara va i s’acaba. Un Craig que vocalitza de meravella amb una dicció elegant i llegida, ara diu que ja en té prou.
La saga la faran continuar perquè ha esdevingut un clàssic de l’acció i dels milions de dolars invertits per fer-ne un espectacle, però molt em penso que haurà d’agafar un altre rumb, menys estereotipat, o si, però amb una dona? Ho diuen. Però no ens fem il.lusions, segur que imitarà el patró masculí i tot el que l’envolta, sinó, no seria una Bond.
El dia 29 de juliol de l’any 2000, Juan Mari Jauregi que havia estat governador civil de Guipúscoa els darrers anys del govern socialista de Felipe González, és assassinat per un escamot d’ETA mentre feia un cafè amb un amic en un bar de Tolosa. Els tres militants responsables de l’atemptat seran posteriorment identificats, detinguts, jutjats i condemnats per aquest i altres atemptats. La notícia de la violenta mort arriba a Maixabel Lasa, la seva dona i a la seva filla Maria i això serà un punt d’inflexió definitiu a les seves vides.
Juan Mari i Maixabel, van iniciar la seva relació als setze anys (elcorreo.es). Fotografia de Juan Maria Jauregi (el correo.es). Monòlit a la tomba de Jauregi al cementeri del seu poble, Legorreta (karamaka.com). Pati de la presó de Nanclares de la Oca (20minutos.es)
L’any següent, Maixabel va ser nomenada directora de l’oficina d’atenció a les víctimes del terrorisme depenent del govern basc (2001-2012), en mans en aquells moments de Juan José Ibarretxe. Aquesta associació reconeix per igual les víctimes d’ETA com les provinents de l’extrema dreta o dels parapolicials al servei de l’Estat com els GAL. En començar la dècada de 2010 s’inicia la “via Nanclares“, un projecte de reinserció d’aquells presos etarres que decidien donar una sèrie de passos inequívocs cap al final de la violència. Aquests passos comprenien l’allunyament de l’entorn de la banda, l’acceptació de la política penitenciària, la sortida del col·lectiu de presos, la renúncia pública a ETA i a l’ús de la violència, la petició de perdó a les víctimes i el compromís de reparar-les mitjançant el pagament de la seva responsabilitat civil i, en últim terme, col·laboració amb la Justícia per a lluitar contra el terrorisme. El nom provenia del fet que en aquesta presó es concentraven els presos acollits a la via de reinserció. Dos dels etarres sentenciats pel cas Jauregi (Ibon Etxezarreta i Luís Carrasco) s’acolliren a la via Nanclares i participaren també en el projecte de justícia restaurativa lligada a la via de reinserció. En aquest marc es plantejaren trobades entre víctimes i “victimaris”. Maixabel Lasa participà diverses vegades en trobades amb els assassins del seu marit. El govern del partit popular va donar per acabades aquestes reunions l’any 2012. Aquest és, de forma resumida, el context històric de la pel·lícula. L’argument s’ajusta al que acabo d’explicar.
Iciar Bollaín i Maixabel Lasa (elpais.com) Luis Tosar i Blanca Portillo en un fotograma de la pel·lícula (el confidencial.com)
Maixabel (2021) és una pel·lícula de 119 minuts dirigida per Icíar Bollaín. Aquesta direcció és efectiva en el tibant pròleg, quan es relata l’espantós assassinat, i moderada en els no menys intensos diàlegs entre la protagonista i els assassins del seu marit. Són converses de més de cinc minuts en alguns casos, però no hi ha lloc per a l’avorriment en ni un sol minut del metratge. Les interpretacions de Blanca Portillo (Maixabel) i de Luís Tosar (Ibon) són immenses i condueixen un relat lent, emocionant i que enganxa totalment l’espectador. Cal fer esment de María Cerezuela (Maria) que fa una molt bona interpretació secundària. Un punt final important és la reacció de la pròpia Maixabel Lasa sobre el film: considera que el tractament dels fets i de les reaccions emocionals són prou encertades, però troba a faltar la manca absoluta de crítica a l’hermètic i distant paper de l’Estat que es mostra totalment indiferent al dolor que ell també ha causat i continua causant (via GAL i altres).
No us la podeu perdre, crec que es tracta d’una de les millors pel·lícules de l’any. Aneu al cinema i gaudiu de les emocions de la gran pantalla.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.