Etiqueta: Edat Antiga

Títol: Sesenta millones de romanos. La cultura del pueblo en la antigua Roma (Ed. Planeta, Crítica, 2012, 2023)

Títol original: Popular culture in Ancien Rome (2009)

Autor: Jerry Toner, historiador, escriptor i professor britànic, especialitzat en la història social i cultural de l’Antiga Roma. Director d’estudis clàssics al Churchill College i docent al Hughes Hall, ambdós centres de la Universitat de Cambridge

Traducció: Luis Noriega (2012)

La cultura popular en l’Antiga Roma

Quan pensem en l’antiga Roma, és habitual que la nostra mirada es dirigeixi cap als emperadors, els senadors, els grans generals, els filòsofs, els monuments i les guerres. És a dir, cap a la Roma de les classes dirigents i dels grans protagonistes. Però, què feia, pensava, sentia i com vivia la majoria de la població? Aquesta és la pregunta que es fa Jerry Toner al seu llibre  Sesenta millones de romanos. La cultura del pueblo en la antigua Roma.

L’autor proposa acostar-se a la cultura romana des de baix, a partir d’una població, no elit, que rarament va deixar testimonis escrits propis. Per això cal llegir entre línies les obres dels autors cultes, les inscripcions, els grafits, les faules, les històries, els tractats mèdics, les pràctiques religioses i màgiques, els espectacles o les narracions sobre la vida quotidiana. No pretén presentar una cultura de no elit completament separada de la cultura d’elit. Al contrari: entre totes dues hi havia contacte, imitació, apropiació, adaptació i conflicte. El poble podia adoptar formes culturals procedents dels poderosos, però també reinterpretar-les d’acord amb les seves pròpies necessitats.

El llibre s’organitza en una introducció i cinc capítols —Resolución de problemas, Salud mental, El mundo al revés, Los sentidos comunes i Resistencia popular— seguits d’una conclusió dedicada a la transformació cristiana de la cultura popular. El resultat és una mirada original sobre la societat romana: una societat profundament desigual, però en què la majoria de la població disposava de recursos culturals propis per afrontar la vida.

Introducció. Cultura d’elit i cultura de poble

La primera dificultat és saber què entenem per «cultura popular». Els romans no utilitzaven una categoria equivalent a la nostra. La societat romana estava organitzada jeràrquicament i la cultura d’elit disposava dels instruments de prestigi: educació, literatura, filosofia, retòrica i patrimoni. La majoria, en canvi, no tenia accés a aquesta educació. Però això no significa que visqués sense cultura. Tenia altres formes de coneixement, altres maneres d’explicar el món i altres criteris per valorar què era útil, respectable, versemblant o eficaç.

Un dels objectius de Toner és, precisament, evitar dos errors. El primer seria considerar la cultura d’elit com l’única cultura romana digna d’estudi. El segon, imaginar una cultura popular completament autònoma i oposada a la dels poderosos. La realitat és més complexa. El poble coneixia les formes culturals de l’elit i podia admirar-les, imitar-les o ridiculitzar-les. Els poderosos, al seu torn, havien de tenir en compte els gustos i les expectatives de la població.

Per això la cultura de no elit s’ha de reconstruir indirectament. Un grafit de Pompeia, una broma, una inscripció funerària, una tauleta de maledicció, una història de màgia o un relat sobre els espectacles poden oferir-nos una finestra sobre formes de pensament que els grans autors literaris rarament consideraven dignes d’explicar.

1. Resolució de problemes. Com afrontar una vida plena d’incerteses

La vida quotidiana romana estava marcada per la incertesa. La malaltia, la pobresa, la manca d’aliments, els accidents, els conflictes personals o la inseguretat econòmica podien alterar ràpidament la vida d’una família. La qüestió, per tant, no era disposar d’una explicació científica de tots aquests fenòmens, sinó trobar solucions que semblessin eficaces.

Aquesta perspectiva permet entendre pràctiques que avui podrien semblar irracionals. La màgia, l’endevinació, els amulets, les pregàries o els remeis casolans no formaven compartiments separats de la vida quotidiana. Podien combinar-se amb coneixements mèdics i amb recursos pràctics. La medicina n’és un bon exemple. El malalt podia consultar un metge, però també recórrer a una pregària, a un amulet o a una pràctica màgica. No necessàriament percebia aquestes opcions com a incompatibles. Si una malaltia era greu, tenia sentit utilitzar tots els recursos disponibles.

Les tauletes de maledicció mostren una altra dimensió d’aquest univers. Una persona podia intentar influir sobrenaturalment sobre un rival, un competidor o algú que li havia fet una injustícia. No es tractava simplement de creure en la màgia, sinó d’utilitzar-la com una eina pràctica en situacions en què els mecanismes ordinaris no oferien una solució satisfactòria.

La mateixa lògica apareix en l’endevinació. Davant d’un futur incert, saber què podia passar permetia prendre decisions. El futur no era una realitat completament desconeguda, sinó un àmbit que podia ser explorat mitjançant diferents procediments.

Toner ens convida així a canviar la pregunta. En lloc de preguntar si aquestes pràctiques eren «veritables» o «falses», cal preguntar per què resultaven útils per a les persones que les utilitzaven. Aquesta és una de les claus metodològiques del llibre: la cultura de no elit s’ha d’entendre des de les necessitats concretes de qui la practicava.

2. Salut mental. Com conviure amb la por, l’angoixa i la incertesa

La preocupació per la salut mental constitueix una altra via d’accés a la vida quotidiana. En una societat sense els nostres coneixements psicològics i psiquiàtrics, els problemes que avui identificaríem com a ansietat, depressió, pors o alteracions de la conducta eren interpretats mitjançant altres categories.

La frontera entre el cos i la ment era menys definida que en la nostra cultura. Un patiment podia tenir causes físiques, socials, morals o sobrenaturals. Per això la resposta a l’angoixa podia passar per la medicina, la religió, la filosofia o la màgia. Una persona que patia podia buscar ajuda en un metge, en un familiar, en un santó, en un especialista religiós o en una pràctica màgica.

El llibre mostra així la importància de les estratègies d’adaptació. La població havia d’aprendre a viure amb una elevada exposició a la malaltia, la mort i la precarietat. La cultura proporcionava instruments per interpretar aquestes experiències i reduir-ne l’impacte. També era important el paper de la comunitat. Els problemes individuals no es resolien necessàriament de manera individual. La família, els veïns, els amics, els companys de treball i les associacions podien oferir suport. La religió complia una funció especialment important perquè proporcionava un marc interpretatiu. Donava sentit al patiment i permetia pensar que darrere d’un esdeveniment inesperat podia existir una explicació.

Això ajuda a entendre una característica general de la cultura romana: la necessitat de donar sentit a allò que no es podia controlar. La població no actuava a l’atzar: seleccionava aquells recursos que considerava més útils per afrontar els problemes.

3. El món al revés. Joc, transgressió i inversió de les normes

El tercer capítol analitza una dimensió diferent de la cultura popular: la possibilitat d’invertir temporalment l’ordre habitual. El joc és una de les formes més evidents d’aquesta inversió. Durant una partida o en un espectacle, les normes quotidianes podien quedar suspeses i substituir-se per unes altres. La competició, la sort, l’atzar i el risc formaven part d’un univers que permetia experimentar temporalment amb altres regles. Els jocs no eren, però, una activitat innocent o marginal. Els romans apostaven, competien, observaven espectacles i participaven en activitats col·lectives que podien mobilitzar grans quantitats de persones.

Aquesta mateixa inversió apareix en la sexualitat com a transgressió. La cultura romana no organitzava les relacions sexuals segons el nostre concepte modern d’orientació sexual. Hi tenien molta més importància la posició social, el paper sexual, la masculinitat, la ciutadania i la pudicitia (virtut o pudor sexual). Per això la sexualitat podia convertir-se fàcilment en una arma de ridiculització. Presentar un home lliure en una posició considerada sexualment subordinada podia qüestionar la seva masculinitat i el seu estatus. L’humor sexual, la pornografia, els grafits i les representacions explícites permetien jugar amb les fronteres socials.

També la homosexualitat apareix en aquest context. El problema no era simplement amb qui mantenia relacions una persona, sinó quin paper ocupava i quin estatus tenia. Una relació podia ser acceptada en determinades circumstàncies i considerada humiliant en unes altres.

El «món al revés» permetia, per tant, experimentar amb allò que la vida ordinària prohibia. Però aquesta inversió tenia límits: precisament perquè existia una norma social, podia resultar divertit, provocador o escandalós transgredir-la. Es mostra així que el poble no vivia només sotmès a les regles socials. També disposava d’espais culturals en què podia jugar amb aquestes regles, invertir-les i posar-les temporalment en qüestió.

4. Els sentits comuns. Menjar, olors, tacte, paraules i espectacles

Si el capítol anterior mostra la capacitat d’invertir l’ordre, el quart ens situa directament dins de l’experiència física de la vida quotidiana. Roma era una ciutat que s’experimentava amb els cinc sentits. Carrers estrets, sorolls constants, olors intenses, multituds, animals, fum, aliments, perfums i brutícia formaven part de la vida urbana.

L’olor tenia una importància social extraordinària. El perfum, els aliments, la suor i les pudors permetien identificar persones i espais. La frase de Toner segons la qual «eres l’olor que feies» resumeix bé aquesta dimensió social dels sentits.

El menjar també distingia les posicions socials. No es tractava simplement de menjar per sobreviure. Els aliments, la manera de preparar-los i el context en què es consumien expressaven gustos i diferències. Però l’experiència sensorial adquiria una dimensió política especialment important en els jocs públics. L’amfiteatre constituïa un espai en què el poble podia veure, escoltar, olorar i sentir físicament el poder. El crit de la multitud, la música, les trompetes, la sang, els animals, l’encens, els sacrificis i l’aparició de l’emperador convertien l’espectacle en una experiència total.

El Coliseu, construït per Vespasià en l’espai que havia ocupat la Domus Aurea de Neró, és especialment significatiu. L’espai que havia simbolitzat el luxe privat d’un emperador es convertia en un enorme espai públic destinat a la població. Això no significava igualtat. Els seients continuaven distribuïts segons la jerarquia social. Però l’espectacle proporcionava a la població una experiència compartida i una relació directa amb el poder imperial.

Toner qüestiona la interpretació simplista del famós panem et circenses. Els jocs no eren només una manera de distreure el poble perquè no pensés en política. El públic tenia gustos, expectatives i capacitat de reacció. L’emperador havia de satisfer-lo. Els espectacles permetien, doncs, una forma peculiar de relació entre governant i governats. Si el poble «sentia» millor, «estaria» millor. El poder imperial havia après que governar també significava organitzar l’experiència dels sentits.

5. Resistència popular. Del rumor a la rebel·lió

Una societat profundament jerarquitzada no podia evitar que els subordinats desenvolupessin formes de resistència. Però Toner amplia considerablement el significat de resistència. No es limita a les revoltes contra Roma, sinó que inclou comportaments molt més habituals: desobeir, fugir, ocultar informació, difondre rumors, ridiculitzar els poderosos o aprofitar els marges que deixava el sistema.

L’esclavitud ofereix els exemples més evidents. Espàrtac és la gran excepció, però la major part de la resistència dels esclaus era molt menys espectacular: retardar una feina, enganyar l’amo, aprofitar una distracció o fugir.

Els rumors i els acudits tenien una altra utilitat. En una societat en què la reputació era essencial, qüestionar públicament o privadament la conducta d’un poderós podia reduir-ne el prestigi. Un emperador podia ser objecte d’històries ridícules sense que això impliqués necessàriament un projecte revolucionari.

Les protestes per l’alimentació mostren una altra forma de contestació. La població tenia expectatives sobre el comportament dels poderosos. Quan aquestes expectatives es trencaven, la protesta podia adquirir una dimensió col·lectiva. Aquesta idea permet parlar d’una mena d’economia moral: la població esperava que els poderosos complissin determinades obligacions. El problema no era simplement que hi hagués desigualtat, sinó que els poderosos no respectessin les normes de reciprocitat que justificaven aquesta desigualtat.

La religió podia convertir-se també en una forma de resistència. Els cristians que refusaven determinades pràctiques religioses oficials podien entrar en conflicte amb les autoritats. Els màrtirs convertien la derrota física en una victòria moral.

Els Oracles Sibil·lins proporcionen un altre exemple. Les profecies podien imaginar la destrucció de Roma i el càstig dels seus poderosos. La literatura apocalíptica permetia imaginar un futur en què l’ordre existent seria invertit.

Finalment, també les imatges de l’emperador podien convertir-se en objecte de contestació. Si el poder imperial utilitzava retrats i símbols per fer visible la seva autoritat, atacar-los, ridiculitzar-los o manipular-los significava actuar sobre el terreny simbòlic. La conclusió és clara: la població romana no vivia en rebel·lió permanent, però tampoc acceptava sempre les coses tal com eren. La resistència quotidiana era molt més freqüent que la revolució.

Conclusió. Cap a una cultura del poble cristiana

La transformació del món romà durant els segles III i IV va modificar també les formes de la cultura popular. La crisi del segle III va contribuir a crear una societat més jerarquitzada i amb un poder imperial més present. Els antics mecanismes de patronatge es van transformar i, en alguns casos, van perdre eficàcia.

En aquest context va créixer el cristianisme. Però Toner proposa entendre el procés en les dues direccions. No es va produir únicament una cristianització d’allò popular. També hi hagué una popularització del cristianisme. La nova religió va haver d’aprendre a comunicar-se amb una població que, en bona part, no llegia. Els miracles, les relíquies, els himnes, les festes, les imatges, els sermons i els relats de sants van convertir la doctrina en una experiència accessible. Els homes sants van adquirir un paper especialment important. Podien actuar com a intermediaris, sanadors, protectors i àrbitres. En certa manera, recuperaven funcions que anteriorment havia desenvolupat el patró.

Les Vides de Sants cristians de l’Antiga Roma al segle III contribuïren a difondre aquest nou model. Eren històries que podien ser escoltades i que combinaven devoció, miracles, aventura i entreteniment. No transmetien només doctrina: oferien exemples concrets de conducta i presentaven els sants com a figures capaces d’intervenir en la vida quotidiana. Però la cristianització no va eliminar automàticament les pràctiques anteriors. La població podia continuar utilitzant amulets, màgia o endevinació al costat de les noves pràctiques cristianes. El poble seleccionava allò que considerava útil.

Aquesta situació preocupava les autoritats eclesiàstiques. L’Església volia definir l’ortodòxia, controlar les pràctiques religioses i eliminar allò que considerava superstició o heretgia. Al mateix temps, l’Església es convertia en una nova gran institució social. La seva capacitat d’alimentar pobres, atendre malalts, protegir orfes i oferir ajuda reforçava la seva autoritat. El vell patronatge no desapareixia completament: adoptava formes cristianes.

I aquí apareix una de les paradoxes més interessants del llibre. El cristianisme havia estat, en els seus inicis, una religió que podia qüestionar els valors de la societat romana i donar esperança als sectors subordinats. Amb el temps, però, l’Església va establir una estreta relació amb el poder imperial i amb l’elit romana. La nova religió acabaria formant part del mateix ordre que inicialment havia desafiat. Això no significa, però, que la cultura de no elit desaparegués. Es va transformar. El poble va incorporar el cristianisme a les seves formes de comprendre el món i, alhora, va transformar la manera com el cristianisme era viscut.

Una altra manera de mirar Roma

El gran mèrit de Sesenta millones de romanos és probablement haver canviat la pregunta. En lloc de preguntar només què pensaven Ciceró, Sèneca, August o els emperadors, Toner ens convida a preguntar què pensava la gent que gairebé mai no apareix en els llibres d’història.

Com resolia una malaltia? Com explicava una desgràcia? Per què confiava en un amulet? Què esperava d’un emperador? De què reia? Com vivia la sexualitat? Què sentia en entrar en un amfiteatre? Per què fugia un esclau? Què buscava en un home sant? Aquest canvi de perspectiva transforma també la nostra imatge de l’Imperi romà.

La cultura romana no era només la cultura produïda per l’elit. Era també una cultura feta de necessitats, pors, esperances, plaers, rumors, supersticions, jocs, espectacles i formes d’adaptació. El poble no disposava del poder polític dels grans personatges, però sí que tenia capacitat per interpretar el món i actuar-hi. Podia adoptar les normes, adaptar-les, burlar-se’n, ignorar-les o resistir-s’hi. Aquesta és la idea que traspassa tot el llibre: la cultura de no elit no és una versió inferior de la cultura d’elit. És una manera diferent d’organitzar l’experiència.

I potser és precisament per això que el llibre resulta tan interessant per a nosaltres. Quan deixem de mirar Roma només des dels palaus, els senats i els monuments, descobrim una ciutat molt més humana: plena de gent que intenta resoldre els seus problemes, suportar les seves pors, divertir-se, estimar, competir, creure, protestar i, sobretot, viure. Jerry Toner ens proposa, en definitiva, mirar Roma des de baix. I quan ho fem, descobrim que darrere dels grans noms i dels grans monuments hi havia uns seixanta milions de romans que també van construir, a la seva manera, la cultura de l’Imperi.