Director: Ettore Scola – Any 1977 Protagonistes: Marcello Mastroianni i Sophia Loren
Antonietta, mare de sis criatures i esposa d’un empleat d’un ministeri feixista, està absolutament convençuda de la seva lleialtat i de les normes del “partido”.
Scola representa a la dona italiana, que ha acceptat la submissió, l’esclavatge dels afers domèstics, l’adhesió, l’aferrament i devoció a Benito Mussolini…. i que està absolutament convençuda de les bondats del feixisme. Evidentment, compleix amb els seus deures com a mare i esposa devota de l’aparell sociocultural de l’època, però a l’hora està esgotada, decebuda, apàtica, perduda, humiliada i degradada a l’abandonament conjugal a la que està sotmesa com a dona, dins d’una societat masclista i patriarcal.
Gabriele, personatge solitari, sensible, absort en els seus pensaments, experiodista derrotat, homosexual, locutor de ràdio perseguit per les seves idees lliberals, incomprès per la seva actitud i formes de pensar, marginat de tot el seu entorn i de tendències sexuals inacceptables.
Dos veïns, que viuen en el mateix multiedifici construit per el regim, per raons molt dispars, no assisteixen a la desfilada que s’efectua en honor de la visita de führer el maig del 1938; en una Roma feixista envoltada d’una atmosfera aparentment lliure, però òbviament opressora.
Pel·lícula que reflecteix l’èxit i els valors del feixisme, interioritzant i transformant la vida privada de les persones i de la societat en general. Una ciutat que es veu arrossegada per un bany de masses descontrolat, amb proclames i propagandes radiofòniques multitudinàries, per sumar.se al destí comú com a força nacional. Una societat que no accepta cap mena de rèplica, crítica o expressió contràries al règim. On Antonietta i Gabriele estableixen una relació afectiva, que durant unes hores els transporta a una alliberació.
Un relat íntim ple d’emocions i confidències, entremig del públic i el privat…… exclosos de la celebració multitudinària, perquè se senten del tot marginats. Ambdós de tendències, fets, i ideals totalment contraposats.
Scola tracte d’ensenyar-nos, que és el que passa quan conflueixen en un mateix lloc i temps dos éssers mancats d’afecte i estimació, i a la vegada tan necessitats l’un de l’altre. Que entremig de tant dolor, i angoixa, reviscolen, experimenten emocions i sentiments que fa temps varen desaparèixer de les seves vides i passar a l’oblit. Buscant desesperadament, malgrat les seves diferències, un alleujament urgent a tanta angoixa i dolor. Reneix una excitació, tendresa, complicitat i afecte, que evidentment és del tot fràgil i fugaç. Saben que estan del tot condemnats, amenaçats i vigilats per l’aparell parapolicial de l’estat…
Scola reivindica l’estat de la dreta radical, la preocupant evolució del nombre de votants a favor del “terrorismo nero” i els enfrontaments violents de les organitzacions de l’extrema dreta. Scola va denunciar el que va succeir feia quaranta anys, apel·lant a la memòria dels horrors passats en mans del feixisme, però que desafortunadament “una jornada particular” torna a estar d’actualitat avui en dia……..
L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un proces d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premisa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola.
Cadascun dels següents capítols estan destinats a una acurada selecció de personatges que, des de les seves aportacions com a escriptors, publicistes, encarregats de premsa i propaganda o militars, varen contribuir a generalitzar la violència extrema contra qui no compartia les seves idees. Preston acompanya en el títol de cada capítol el nom del personatge y un qualificatiu que d’alguna sintetitza la persona. Nom i qualificatiu els veureu en negreta en aquesta ressenya. El primer és Mauricio Carlavilla (1896 – 1982) un policia corrupte i sense escrúpols lligat a la policia política de la Dictadura de Primo de Rivera i que des del pseudònim de Mauricio Karl va escriure molts best-sellers sensacionalistes entre 1932 i 1936, en els quals descrivia, entre mentides, els enemics d’Espanya, els jueus, els comunistes, els homosexuals o els francmaçons. Teòric de la Sanjurjada, va participar en la conspiració militar del 36 i continuà després de la guerra amb més publicacions imfumables sovint plagiades o piratejades i carregades d’odi. En cap moment es va penedir del seu passat tèrbol i trampós i en els darrers anys de la seva vida va ser el gurú de grups com Fuerza Nueva o CEDADE.
Mauricio Carlavilla (en una foto dels anys 40 (filosofia.org). Portada del llibre “Asesinos de España”, escrit el 1935 amb el pseudònim de Mauricio Karl (editorial.circulorojo.com). El llibre “Sodomitas” és de contingut profundament homòfob i antisemita. Text extret del llibre “Satanismo” on es poden llegir les tòxiques idees d’aquest home (circuloramirez.blogspot.com)
El capellàJoan Tusquets (1901 – 1998) és un personatge que fa un recorregut aparentment circular en la seva biografia. Nascut en una família del catalanisme conservador, virarà a posicions integristes, reaccionàries, furiosament antisemites (serà el màxim difusor del Protocols dels savis de Sió a Espanya) i publicarà diverses obres, plenes de falsedats contra tot el que representi progrés. Els anys anteriors a la guerra va elaborar amplis llistats de persones acusades de maçons, bolxevics o esquerranosos en general. Aquestes llistes públiques seran una bona base per a la repressió franquista durant la guerra i en els anys posteriors; Tusquets col·laborarà amb els serveis de propaganda franquista amb l’exèrcit del Nord comandat per Mola. Als anys finals de la seva vida tancarà el recorregut circular modificant la seva biografia, negant moltes de les coses que havia fet, escrit o pensat i tornant, com si res no hagués passat, a les posicions catalanistes de tota la vida.
Joan Tusquets en una imatge dels anys 30 (frankensaurus.com). Portada de l’opuscle “La francmasonería, crimen de lesa patria”, edició de 1936 (libros.antiguos.alcana.com). “Las sectas” va ser una col·lecció de 12 volums i hi incloïa noms i llistes de pressumptes maçons, jueus, bolxevics, etc (filosofia.org). El llibre “Orígenes de la revolución española” es va vendre massivament i va provocar una escandalosa polèmica a nivell estatal que va servir per donar més ressó a les seves idees (wiki.vilaweb.cat)
El poetaJosé Maria Peman (1897-1981) va ser durant més de vint-i-cinc anys una de les figures més tòxicament decisives de l’extrema dreta. Monàrquic lligat a la Union Patriótica de Primo de Rivera, durant els primers anys de la República formava part de grups de la dreta monàrquica que conspirava. Per combatre la legislació laica del primer govern republicà, va escriure “El divino impaciente” amb centenars de representacions teatrals i un èxit que va contribuir al triomf de la dreta a les eleccions del novembre de 1933. Lligat als interessos dels terratinents andalusos, Pemán prologava discursos de Calvo Sotelo i era un propagandista important en la premsa de dretes, difamant les figures polítiques republicanes. Va participar activament en la conspiració militar i aviat va justificar públicament el terror subsegüent. Vestit amb la camisa blava, amb el seu amic Ramón de Carranza, recorrien les terres andaluses en un Rolls Royce desencadenant la repressió contra el que anomenava “hordas de barbarie invasora”. Com a president de la “Comisión de Cultura y Enseñanza” va ser responsable de les depuracions de docents i intel·lectuals als anys de la guerra. Durant la postguerra es va allunyar del règim, tot maquillant la seva biografia i donant-se a si mateix una imatge d’ancià venerable els darrers anys de la seva vida.
Fotografia de José María Pemán als anys quaranta (elconfidencial.com). Concentració de Falange el 18 de juliol de 1938 a la Plaza España de Sevilla: Pemán fa un discurs davant la llotja d’autoritats (lavozdelsur.es) A la dreta el “Poema de la bestia y del ángel”, poema èpic sobre la guerra civil escrit el desembre de 1936, un dels textos antisemites més importants produïts a Espanya (maalla.es). Dos mesos abans de morir, el maig de 1981 en una cerimònia on va ser guardonat pel rei, mostra la seva imatge benevolent amb el rei ajupit parlant amb ell (elconfidencial.com)
Preston anomena Gonzalo de Aguilera (1886-1965) el missatger degut sobretot al seu paper d’acompanyant dels corresponsals de guerra en el bàndol rebel durant la guerra. Capità de cavalleria, aristòcrata, terratinent, violent, ell mateix explicava amb orgull que havia fet formar els jornalers de la seva devesa salmantina el 18 de juliol de 1936 i n’havia afusellat sis a l’atzar per alliçonar la resta. No hi ha evidències que aquest fet que ell reivindicava fos real, però diu molt del caràcter d’aquest individu. Fill de mare anglesa i educat al Regne Unit parlava amb total correcció l’anglès i l’alemany. Això va motivar el seu encàrrec de “missatger” dels rebels. Unes declaracions a la periodista nord-americana Frances Davis tot parlant de la regeneració d’Espanya defineixen el personatge: “… el nostre programa preveu exterminar un terç de la població masculina. Això purgarà el país […] Les masses no estan en condicions de raonar! Drets! És que els porcs tenen drets? Hem de matar, matar […] Entesos?”. La historia personal en base a la correspondència postal conservada i un final de vida atzarós i terrible completen la història d’aquest personatge, segurament el més desconegut dels descrits a l’obra.
Dues imatges del capità Gonzalo de Aguilera en el front del nord (wikipedia.org). A la dreta notícia de premsa del 29 d’agost de 1964, on podeu llegir el terrible desenllaç vital d’aquest home (abc.es) El capità Aguilera amb un grup de corresponsals en el front (desdemicampanario.es)
El general Emilio Mola (1887-1937) és presentat en el llibre com l’assassí del nord, un qualificatiu que s’hi escau, tenint en compte la seva responsabilitat en la matança que va desencadenar el cop d’estat i la posterior guerra civil. Format en un ambient de rígida disciplina, va fer part de la seva carrera militar a l’Àfrica i, com la majoria dels personatges presentats a l’obra també “africanistes”, es va embrutir en una experiència militar violenta i descarnada contra la població marroquina, el patró de la qual van aplicar fil per randa durant la guerra civil contra la població espanyola. Un historiador defineix Mola com “un home marcat per la rancúnia, ambiciós, amb grans dosis d’hipocresia, cruel amb afició al macabre i desmesuradament egòlatra”. Director General de Seguretat en el govern de Dámaso Berenguer (1930), partidari d’una república autoritària i dictatorial, va ser el “Director” de la conspiració militar que acabaria en el fracassat cop d’estat de juliol de 1936. És el responsable de molts dels assassinats de més de quaranta mil civils a les províncies del nord d’Espanya que controlava des dels primers mesos de l’alçament. Li va disputar a Franco la primacia en la direcció de la guerra i de l’estat, però els fracassos de l’exèrcit del Nord en la marxa sobre Madrid, el fet que Franco controlés les relacions econòmiques i militars amb els aliats alemanys i italians i l’eficàcia sanguinària de l’exèrcit d’Àfrica sota el seu control, decantaren la balança cap a Franco. Un accident d’aviació el 3 de juny de 1937 va acabar amb la vida de Mola i va eliminar una pedra en el camí de la supremacia absoluta de Franco. Malgrat tot, no hi ha cap evidència que l’accident fos provocat.
Fotografia del general Emilio Mola Vidal (todocoleccion.net) Es pot veure a Mola a la dreta de la fotografia i al costat de Franco en la primera visita d’aquest a Burgos el 16 d’agost de 1936 (abc.es) Portada del llibre de Memorias de Mola, publicat de manera pòstuma l’any 1940 (iberlibro.com) Monument a Mola en el lloc on es va estimbar l’avió a la província de Burgos; la foto correspon al segon aniversari de l’accident (efs.efeservicio.com)
El darrer personatge tractat és el general Gonzalo Queipo de Llano (1875 – 1951) definit com el psicòpata del sud. Una bona descripció de l’individu seria que tota la seva vida va ser un insatisfet crònic, erràtic, poc confiable, inestable i voluble, irascible i sempre disposat a recórrer a la violència. Crescut militarment a l’Àfrica, amb el que representa d’embrutiment personal. Es va fer republicà per ressentiment personal amb Alfons XIII i va participar activament en la fracassada conspiració republicana de 1930. Enamorat únicament del seu ego, va presidir l’Asociación Militar Republicana i ell mateix es definia com francmaçó i republicà i demòcrata. Amic i aviat consogre de Niceto Alcalá Zamora, la seva volubilitat i egocentrisme el van portar a l’animadversió absoluta amb Azaña i tot el que representava la República en quant a progrés; implicat en la conspiració militar, malgrat la seva mala relació amb el “director” Mola, s’encarregaria de la repressió a Sevilla i per l’Andalucia occidental. Ha passat a la història pels seus discursos violents i terribles des d’Unión Radio de Sevilla durant els dos primers anys de guerra. Una pàgina especialment cruel de la seva història és la duríssima repressió després de l’ocupació de Málaga a començament de 1937. La seva gelosia de Franco i, posteriorment, els seus enfrontaments amb Serrano Suñer, el van fer caure en desgràcia i va ser apartat de tot càrrec influent.
Queipo de Llano davant del micròfon de Radio Union de Sevilla en un dels seus discursos (elconfidencial.com) D’esquerra a dreta Cabanellas, Franco i Queipo durant la guerra civil (larazon.es) Franco i Queipo de Llano al balcó de l’ajuntament de Sevilla (laotraandalucia.com) Queipo saluda a Hitler a Berlín (puntocritico.com)
El darrer capítol torna sobre la interminable guerra contra el “contubernio”. Aquesta conspiració fictícia va ser el full de ruta de tots els protagonistes d’aquesta història i alhora va generar entusiasme a favor de l’esforç de guerra dels rebels. Caldria pensar que aquesta toxicitat de pensament acabaria amb la fi de la guerra, però no va ser així de cap manera: l’antisemitisme va continuar al llarg dels anys, tot i que en alguns aspectes es va atenuar conforme el rumb de la segona guerra mundial girava contra el feixisme. Preston fa un recorregut pels anys de la postguerra civil per veure l’evolució del famós contuberni i estudia altres personatges que mantingueren encesa la flama de l’odi al judaïsme, la maçoneria i el comunisme. Es descriu el paper del franquisme en relació a l’holocaust i es desmunta el mite de l’ajuda institucional als jueus; de la mateixa manera que el règim va abandonar com a apàtrides als republicans exiliats que acabarien sent carn de canó de camps nazis com Mathausen o Gussen, en el cas dels jueus d’origen sefardita tampoc no hi va haver cap reconeixement de l’origen espanyol, malgrat que durant els darrers anys de la guerra a Europa en algunes ambaixades i consolats d’Espanya es van donar casos de defensa humanitària de jueus salvats de la deportació. També podem llegir el comportament ideològic en el sentit de l’antisemitisme de figures del franquisme com Ernesto Gimenez Caballero o l’almirall Luís Carrero Blanco.
El llibre està publicat per Editorial Base l’octubre de 2021 amb una traducció molt acurada de Montserrat Pérez. Preston dedica el llibre al seu col·laborador i amic recentment traspassat Hilari Raguer. Consta d’una introducció i vuit capítols que són els que he descrit en els paràgrafs anteriors. Una extensa bibliografia i un índex onomàstic completen l’obra amb un total de 489 pàgines. Cal esmentar, com en totes les obres de Preston, les nombrosíssimes cites a peu de pàgina, un total de 1224 citacions. La lectura és fàcil, ja que la prosa i l’argumentació historiogràfica de l’autor són excel·lents. En les descripcions de cada capítol he esmentat només alguns trets generals que us poden aproximar als personatges i als contextos en què es desenvolupen les històries; si us endinseu en la lectura podreu descobrir quantitat d’informació i us ajudarà a conèixer nous detalls i aportacions historiogràfiques a una part terrible de la nostra història que va conduir el passat i que, en alguns aspectes, continua condicionant el futur.
Us adjunto un link d’una entrevista a Paul Preston sobre aquest llibre:
Títol:Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini
Autora: Alba Sidera
Amb textosde: Ferran Casas i Jordi Borràs
Edicions: Saldonar
Pàgines: 288
Sinopsi
Feixisme persistent és un treball periodístic exigent, fruit d’anys d’investigació sobre el terreny, que ofereix totes les eines per entendre l’ascens de l’extrema dreta a Itàlia, situant-la dins del marc europeu i en paral·lel amb l’auge a l’estat espanyol.
El llibre combina relats en primera persona —com les peripècies del viatge amb el fotoperiodista Jordi Borràs al poble natal de Mussolini, Predappio— amb anàlisis i cròniques que retraten amb precisió la Itàlia que ha permès que emergís amb força la figura de Matteo Salvini: des del blanqueig del feixisme de l’era de Berlusconi fins a la responsabilitat del centreesquerra, la col·laboració del Moviment 5 Estrelles, el fenomen CasaPound, el terrorisme nazifeixista i el paper dels mitjans de comunicació.
Aquest llibre posa negre sobre blanc el blanqueig del feixisme, en aquesta cas a Itàlia, però com relata Alba Sidera allò que passa a Itàlia pot arribar aviat a Espanya.
A Itàlia amb la frase de Salvini que “Mussolini alguna cosa va fer bé” ja s’està donant una imatge tolerant amb el feixisme i això comporta postures radicals de moviments que pressionen cada cop més i finalment, una gran part de la societat, tolera i s’hi adapta.
Alba Sidera alerta d’aquests perills i de la seva maldat intrínseca. La lectura d’aquest llibre fa despertar la nostra consciència sobre els casos en què ja hem blanquejat i assimilat el feixisme persistent en la nostra societat. Us en recomano vivament la seva lectura.
Alba Sidera
Alba Sidera Gallart (Girona, 1979) és periodista i viu des del 2008 a Roma, on s’ha especialitzat en l’estudi dels moviments d’extrema dreta i en l’anàlisi de l’actualitat política italiana.
Des del 2012 és la corresponsal a Itàlia i el Vaticà del diari El Punt Avui i col·labora en diversos mitjans de comunicació, com ara La Directa, Contexto,La Llança i Mèdia.cat.
Pel.lícula de dues hores i mitja de durada amb: Dick Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem, Helmut Berger i Reinhard Kolldehoff
Sinopsis:
Història de la família Essenbeck de l’alta burgesia teutona, propietària d’una de les més importants empreses de l’acer, ens narra els darrers dies de la República de Weimar, els fets que van des de l’incendi del Reichstag -23 de febrer de 1933- fins a la brutal purga política de “La nit dels gabinets llargs” -30 de juny de 1934, …. L’amenaça per la fulgurant pujada del nacionalsocialisme, la potent empresa familiar pretén augmentar el seu negoci cooperant amb l’ascens del prometedor partit nazi.
L’opulenta saga familiar Essenbeck, celebra l’aniversari del patriarca aristocràtic alemany i fervent opositor de Hitler. A la celebració hi assisteixen un parent i general de la SS, Aschenbach; un directiu de l’empresa, Friedrich, que manté relacions amb Sophie vídua del primogènit, mort durant la gran guerra, així com altres fills, néts i familiars. Durant el sopar, que és interromput per la notícia de l’incendi del Reichstag, el baró substitueix al vicepresident de la companya, Herbert per Konstantin un altre net i oficial de la SA.
El noble aristòcrata és trobat mort i culpen a Herbert de l’assassinat, que ha d’escapar. La Gestapo detén la seva esposa i filles que traslladen a un camp de concentració.
Aquí comença l’enrenou i la lluita pel control de l’empresa: Friedrich ambiciós i prestigiós empresari, pretendent de Sophie; Konstantin membre de la SA i partícip de l’orgia homosexual de la coneguda “nit dels gabinets llargs”; Martin fill de Sophie únic descendent directe del baró, degenerat, arrogant, amoral, assassí i pedòfil; Aschenbach general de la SS, no pot consentir que un membre de la SA, s’apoderi de la siderúrgia i pressiona a Martin i a Sophie, perquè l’hereu directe i màxim accionista prengui possessió i el control.
Al final el poder queda supeditat a la voluntat del règim nazi.
La posició a adoptar davant la pujada al poder del nacionalsocialisme i la crònica successòria familiar, rere l’assassinat del patriarca de la família és el fil conductor a seguir per la lluita del partit nazi per assumir la direcció, el control i el poder de l’empresa.
Comentari:
Un règim en plena efervescència, estricte tan a favor de la raça ària, la depravació, el vici i l’autoritarisme.
Nobles i refinats cobdiciosos embrancats en una despietada lluita de poder.
Comportaments molt execrables, on es recrea molt en la depravació, l’excés de l’homosexualitat, el vici, l’assassinat, la violació, l’incest i la pedofília…
El nazisme busca aliats en el món més poderós dintre de la gran indústria alemanya, rere el fons de la IGM.
El desordre mental de cada personatge que pensa de forma individual per posicionar-se en el seu món i ostentar el poder, dintre de la família, de l’empresa, del partit o dins del món on es mogui. La descomposició ètica i moral del nazisme.
L’estat és funcional o l’estat és repressor ?
La descomposició accionarial de la família pel poder de l’empresa que finalment passa a poder dels nazis.
Pacte entre l’oligarquia alemanya, la indústria i el poder feudal agrícola, no hi va haver cap revolució industrial, és un traspàs funcional dintre d’Alemanya.
És l’inici de la decadència familiar, on els descendents amenaçats per l’auge del poder nazi, entren en una tràgica lluita punyent d’uns contra els altres.
El director:
Visconti analitza les interioritats del règim nazi, mitjançant l’anàlisi de cada un dels personatges, que acaba amb qualsevol rastre de possible llibertat, i dissecciona sense por de forma directa l’Alemanya d’abans de l’inici de la IIGM. Mostra que mai es va superar la derrota de la IGM, la desmoralització de la classe conservadora davant els nazis, que en cap moment el va acceptar, però que mai el va combatre, ni va posar cap mena de resistència.
Un totalitarisme, amb diàlegs molt contundents.
Experimenta amb la por, l’ambició, l’actitud, la dialèctica del pensament, la desconfiança d’uns envers els altres membres de la mateixa família. Una societat perversa, patològica, malalta dels mecanismes psicològics, biològics, genètics i socials, com van sucumbint dintre de la societat alemanya, …. el seu càncer de la venalitat del mal, les ordres van de dalt a baix, cauen en cascada, no es discuteixen,…. on es desencadena en sexe, poder i violència.
No és el complexe d’Èdip, és l’antièdip. L’Èdip grec s’avergonyeix dels seus actes, es treu els ulls. Aquí després de l’incest i de matar la mare i el padrastre, no sols no es penedeix sinó tot al contrari, fa gala del poder adquirit, a través del sexe accedeix al poder amb violència, sols per ego personal.
El nazisme en si, és la censura, l’eutanàsia, la transsexualitat, el crim, l’assassinat, la crema de llibres, la depravació, la mort, la ruptura de l’esquema mental, la fi de l’individu, la fi de la privacitat. El sistema de l’estat sobre l’espècie, sobre l’individu, trenca amb la família, amb l’estructura d’estat, està dominant el poder de l’amo sobre l’esclau.
“Adolf Hitler fue nombrado canciller de Alemania el 30 de enero de 1933. Sin perder tiempo los dirigentes nazis desarrollaron una actividad frenética para consolidar su poder. El 4 de febrero, un decreto para la protección del pueblo alemán restringió los derechos de la prensa y autorizó a la policía a prohibir reuniones y manifestaciones. Después, presionaron al presidente Hindenburg para que convocara elecciones anticipadas el 5 de marzo. En plena campaña electoral, llena de irregularidades y coacciones, la sede del parlamento alemán fue destruida por las llamas. Era la noche del 27 de febrero.”
Conseqüències de la purga:
Després de la magnitud considerable d’assassinats, i ser impossible mantenir-lo en secret, Hitler com garant de la tradició prussiana i interessat a presentar la massacre com una actuació legal, va aprovar un decret, el 3 de juliol 1934, que deia: “las medidas tomadas el 30 de junio, el 1 y el 2 de julio para evitar asaltos traicioneros son legales como actos de autodefensa por parte del Estado”.
El 13 de juliol de 1934, Hitler justifica la purga en un discurs retransmès a nivell en àmbit nacional a l’exèrcit i al poble alemany, en què va presentar els assassinats com una acció necessària a fi d’evitar una revolució.
“Si cualquier persona me reprueba y me pide porque no fui a los tribubales de justicia, entonces todo lo que puedo decir es esto:
En esta hora yo era responsable de la suerte de la nación alemana, así que me convertí en el juez supremo del pueblo alemán. Di la orden de disparar a los cabecillas de esta traición y además di orden de cauterizar la carne cruda de las úlceras de los pozos envenenados de nuestra vida doméstica para permitir a la nación conocer que su existencia, la cual depende de su orden interno y su seguridad, no puede ser amenazada con impunidad por nadie. Y hacer saber que en el tiempo venidero, si alguien levanta su mano para golpear al Estado, la muerte será su premio”.
El partit nazi es radicalitza i es desfà dels seus opositors interns i inicia la persecució del col-lectiu gai rere l’execució d’Ernst Röhn, cap de la SA i homosexual reconegut. La idiologia del partit nacionalsocialista propugna la supremacia de la raça ària.
La mostra del Palau Robert “Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1936-1939” explica els mitjans i les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals. L’exposició que es pot visitar del 3 de novembre al 5 d’abril de 2021 a les Sales 1 i 2, l’organitza la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, i n’és la comissària la periodista Ester Boquera.
Esquerra: Cartell “Aixefem el feixisme” de Pere Català Pic (museunacional.cat). Dreta: Jaume Miravitlles presenta al president Companys “El més petit de tots”, l’estatueta que va crear el Comissariat de Propaganda i que es va considerar “la mascota de la Revolució” (comissariatdepropaganda.cat).
El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya
Aquest organisme es creà el 3 d’octubre de 1936 mitjançant un decret de Presidència signat pel conseller primer i conseller de finances, Josep Tarradellas. Fou el primer òrgan de propaganda creat per un govern democràtic. Començà a funcionar de manera poc organitzada, sense estructura jurídica, pla d’acció ni projectes concrets. El seu organigrama no es definí plenament fins el febrer de 1937. La seva seu era situada al nº 442 bis de l’Avinguda Diagonal de Barcelona (en aquella època anomenada Avinguda 14 d’abril). Al capdavant hi havia el comissari Jaume Miravitlles que ostentà el càrrec des del 4 d’octubre de 1936 fins al febrer de 1939. Miravitlles establí el Comissariat com un òrgan independent del govern, per mantenir-se al marge de les crisis polítiques. La dependència era directa del president Companys. No es feia una propaganda partidista. Als seus col·laboradors, en lloc de la filiació política se’ls exigia experiència professional. Els objectius de la propaganda eren: a) contribuir a aixecar l’ànim i mantenir la moral dels combatents i de la rereguarda i b) explicar al món que Catalunya i l’Espanya republicana lluitaven en defensa de la pau i la llibertat.
Carles Fontseré, potser el cartellista més famós de l’època i un dels seus cartells més famosos que publicita el Comissariat(museunacional.cat)
Tots els partits i sindicats (ERC, PSUC, UGT, CNT) tenien representació i dret de fiscalització al Comissariat. Els anys de major esplendor de la institució foren 1937 i 1938. En aquests moments arribà a comptar amb 300 funcionaris i amb moltes figures de l’art i la literatura que hi col·laboraren, com Carles Fontseré. Una de les accions del Comissariat fou crear delegacions exteriors a París, Estocolm i Brussel·les, a les que més tard s’unirien les dels EUA i Hispanoamèrica.
Els departaments del Comissariat
a) Premsa i Ràdio: S’organitzà per elaborar butlletins sobre afers de guerra i notícies de Catalunya…). També notes per radiar. Diàriament es feia un butlletí en estenotípia (mètode d’escriptura ràpida) en català, anglès, francès, alemany, esperanto i suec, que acabà prenent el nom de Comunicat de Premsa. També es publicava un Butlletí especial per als catalans absents de la Pàtria(62 números)destinat als catalans d’Amèrica que s’enviava en avió i el butlletí fotogràfic Visions del que s’editaren mig centenar de números i era de periodicitat quinzenal.
Fotografia de Jaume Miravitlles (mubi.com) El més petit de tots (serveiseducatius.xtec.cat) Cartell de propaganda del Comissariat (blog del MNAC)
b) Exposicions i Manifestacions Exteriors: Va organitzar exposicions d’art romànic (París, Mèxic o Anglaterra), manifestacions, com la convocada en “memòria dels herois caiguts en la defensa de Catalunya” (octubre de1936) i festivals benèfics i d’afirmació antifeixista.
c) Edicions: edità opuscles, plecs de poesia, auques i premsa periòdica, mitjançant l’Editorial Forja es publicaren més de quaranta llibres de tot tipus (organització militar, assistència social, infantils). També s’edità el diari Amic, destinat a l’esplai dels combatents (25.000 exemplars) i la revista Nova Ibèria, d’aparició trimestral (6 números) i en versions en anglès, francès, castellà i català.
Diverses publicacions i opuscles del Comissariat (comissariatde propaganda.cat). Anagrama de Laya Films (comissariatdepropaganda.cat) Un dels exemplars de la revista Nova Iberia (arca.bcn.cat)
d) Cinema: Aquí hi destacà la creació de Laya Films que a partir del gener de 1937 va començar a produir els noticiaris setmanals que durarien fins el final de la guerra. Se’n van fer més de 200 i cada mes se’n feia un resum que s’enviava a Europa i Amèrica en anglès i francès. No us perdeu el film (francès subtitulat al català) sobre els bombardejos i les atrocitats dels militars facciosos i els seus aliats al final de l’exposició. Aquest departament també s’encarregava de la distribució de films soviètics.
e) Administració i Habilitació: s’encarregava de la gestió interna i econòmica del Comissariat; d’aquest departament depenia el departament artístic que s’encarregava dels cartellistes i dibuixants i també dels projectes dirigits als infants. Els cartells de propaganda editats pel Comissariat van ser molt importants per la seva qualitat i difusió i alguns van ser publicats a la premsa estrangera.
La fi del Comissariat
El Comissariat va funcionar fins al final de la guerra i va ser evacuat amb el govern a Figueres el mes de gener de 1939, en plena retirada republicana, es reorganitzà en aquesta localitat empordanesa. L’equip era reduït, Miravitlles i mitja dotzena de col·laboradors; una setmana després d’instal·lar-se van haver d’emprendre el camí de l’exili cap a França. Quan les tropes nacionals ocupen Barcelona, els Servicios de Propaganda franquistes dirigits per Dionisio Ridruejo s’instal·len a l’edifici de la Diagonal que havia estat la seu del Comissariat.
N’hi ha moltes més, segur, però desprès d’haver vist a Netflix Operación finaldel 2018, sobre la ‘caça’ d’Eichmann a l’Argentina pel Mossad israelià, crec que es pot establir una cronologia amb les altres dues que proposo, i que ja tenen uns anys, però que al seu moment vaig aplaudir molt: El caso Fritz Bauer del 2015 a Filmin i La conspiración del silencio del 2014 a Filmin. A totes s’explora quina va ser la resposta d’Alemania amb els nazis vius no jutjats a Nuremberg, i que havien aconseguit amagar-se sota noves identitats al propi país o a d’altres.
Qui m’ha fet pensar en aquesta relació és el fiscal Fritz Bauer, que apareix a les tres pel.lícules, i que va iniciar la cerca i captura d’Eichmann, encara que va tenir que cedir el protagonisme al Mossad, per la falta d’implicació de la justícia alemanya. El mateix que li passa al fiscal que decobreix durant els anys 60 cóm han estat ‘reinsertats’ antics càrrecs nazis a la vida pública de l’Alemania de postguerra, o cóm es nega el coneixement dels crims de guerra a la població.
Tres pel.lícules de les que destacaria el seu caràcter emminentment didàctic. Com ho és que els joves alemanys estiguin obligats a visitar antics camps de concentració. Se’n diu tenir memòria, millor que les cues de pansa és afrontar-la i difondre-la, tan senzill i tan alliçonador. Negar-ho pot ser sinònim de reiteració.
Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’us, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia.
El període que descriu comença el 23 de març de 1919 a la piazza San Sepolcro de Milà amb l’acte fundacional dels Fasci Italiani de Combattimento amb un grup reduït d’antics veterans de la passada guerra (els Arditi o Osados, en la traducció castellana), alguns futuristes, elements ultranacionalistes o procedents de l’esquerra intervencionista favorable a la intervenció d’Itàlia a la passada guerra, com era el cas del propi Benito Mussolini, protagonista central d’aquesta història: tot plegat poc més d’un centenar de persones. D’allà sortirà la presentació del Manifesto dei Fasci italiani di combattimento, una barreja de reformes polítiques i socials, així com reclamacions nacionalistes i progressistes que en pocs mesos evolucionarà a posicions d’ultradreta i reaccionàries. El llibre acaba el 3 de gener de 1925 amb el discurs del Duce davant del Parlament italià on assumeix personalment l’assassinat del líder socialista Giacomo Matteotti i s’inicia formalment la dictadura feixista.
Mussolini envoltat de camises negres durant la “Marcia su Roma” (octubre de 1922)
L’estructura de l’obra és senzilla: cada part del llibre és un any cronològic (de 1919 a 1924) i la seqüència dels fets presentats també és puntualment cronològica dins de cada any. Els capítols són àgils, de dues o tres pàgines només, amb un estil literari molt directe. Cada capítol és conduït per diferents personatges, el més important dels quals és sense dubte Mussolini, però hi ha un seguit de corifeus que marquen el sentit repulsiu i tràgic del feixisme i que encapçalen alguns capítols. Alguns són esquadristes, és a dir, dirigents dels seguidors del feixisme organitzats de manera paramilitar per a la persecució i eliminació violenta dels adversaris polítics com ara Italo Balbo, Leandro Arpinati, Amerigo Dumini, Nicola Bombacci o Cesare Rossi, entre d’altres. Un personatge important en els dos primers anys de la història és Gabriele D’annunzio, poeta i militar ultranacionalista que tindrà un paper important en la definició del primer feixisme. Algunes de les moltes dones amants de Mussolini també són reflectides en diferents moments de la història, especialment Margherita Sarfatti, l’aristòcrata jueva que va tenir un paper important en els anys previs a la guerra i en els immediatament posteriors on succeeix aquesta història. Al final de cada capítol, es presenten documents històrics, notes, informes policials, cartes, diaris íntims; molt sovint hi ha algunes entrades de la premsa italiana del moment, de Il Popolo d’Italiael diari feixista del qual era director el futur Duce, Avanti, diari socialista o d’altra premsa catòlica o de la burgesia liberal. Aquestes breus entrades ajuden a contextualitzar i a emfatitzar el que estem llegint. Al final del llibre hi ha un petit glossari que descriu els principals personatges de la història: feixistes, simpatitzants i afins, socialistes, comunistes, liberals, catòlics així com els parents, amics i amants que van apareixent i conduint el relat
El llibre és el primer d’una futura trilogia que s’endinsa en la història d’un home i, a través d’ell en tota una època. Aquest individu, excessiu, violent, narcisista, mancat totalment d’escrúpols, encapçala l’inici d’una època en la que va arrossegar a una societat sencera. És un llibre llarg (827 pàgines), de lectura apassionant i obligada per entendre (i no oblidar) l’horror que va suposar el feixisme.
Thomas Childers, especialista i estudiós de l’Alemania nazi, analitza els fets històrics, que varen propiciar l’evolució i creixement d’aquell règim, impregnant tota Alemanya, i causant finalment un canvi a tot Europa i a la resta del món. Thomas Childers mostra una visió de conjunt d’aquella tragèdia humana, que avui encara ens commou.
Molts alemanys han culpat a austríacs i bavaresos de ser la llavor del nazisme, amb especulacions no contrastades, que Adolf Hitler podia haver tingut algun gen jueu.
Sinopsi
El context històric i les circumstàncies que expliquen aquell nefast règim són, entre altres: la derrota a la Guerra Europea de 1914 – 1918, la caiguda del Kàiser, el comunisme bolxevic revolucionari, l’explosió de la revolució russa, els nacionalismes pangermanistes, la crisi de la dèbil democràcia de Weimar, el pacte ruinós del tractat de Versalles, el crac del 29, la curiosa paradoxa del partit NSDAP, que agrupava revolucionaris d’esquerra o conservadors de dretes (Heinrich Himmler), militars disgustats amb el tractat de Versalles (Hermann Göring), cínics profesors universitaris (Joseph Göbbels), ideòlegs (Alfred Rosenberg), i molts altres personatges execrables (Julius Streicher, Adolf Eichmann, Reinhard Heydrich, Rudolf Hess, Martin Bosmann).
El nexe d’unió serà Adolf Hitler, un caporal, a qui varen diagnosticar com un “psicòpata amb histèria” i que fou un desertor de l’exèrcit austríac. A partir del departament de propaganda del serveis secrets militars alemanys, comença la seva política activa. Aviat sorgeixen paraules com “volk, lebensraum, putsch, auschlunss” que justifiquen els fets.
Tot aquest conglomerat de personatges es va anar transformant en una organització política amb l’ajut dels porucs i conservadors empresaris alemanys com: Thyssen, Krupp, Vögler, Rosterg, Wolf-Dietrin i altres grups empresarials com: Basf, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Telefunken, Allianz, o sigui l’elit de la indústria i de les finances. Finalment, faran fora un petit grup d’esquerres – “La nit dels ganivets llargs” creant allò que tenien en comú, la simbiosi i l’odi existent entre el marxime i el capital financer del jueus.
Crearan una ideologia forta, l’antijudeisme – ” La nit dels vidres trencats” – una orgia de violència, incendis, pallisses, assassinats, saquejos. Són alguns exemples d’una barbàrie extrema. Per a la creació d’una raça ària superior no dubten a suprimir els altres partits i crear camps de concentració, per reduir, primer, els enemics polítics i després els jueus i altres races inferiors. Un intent de rentat de cara van ser els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. I després l’annexió d’Àustria, l’invasió de Polònia – 1939 i Txecoslovàquia. La Guerra Mundial de 1939 a 1945, amb més de 60 mil·lions de morts i l’Holocaust amb més de 6 mil·lions de jueus assassinats.
Un llibre diferent a d’altres, que aconsegueix captivar el lector i invitar-lo a la reflexió.
El pare de Hitler era molt estricte i autoritari, ell un caràcter reservat, tímid, malaltís, marginat, sense amics, no els volia, ni tan sols els necessitava, a més tenia poc interès per les noies, evitava el contacte físic com donar la mà i es refugiava en la seva mare.
L’odi al marxisme, al bolxevisme, l’antisemitisme, van néixer a la gran Viena, que no es podia convertir en el gran Jerusalem d’Europa. Un jueu segueix sent un jueu hagi estat batejat o no. Tothom identificat com a jueu és un traidor. Els jueus ho controlen tot, la premsa, els bancs, el capital
Hitler és un gran manipulador, narcisista, que necessita envoltar-se d’indivius excèntrics i fanàtics i intel·ligents. És un personatge solitari, amb un odi extrem a la democràcia liberal. Va veure com en un mítin, el novembre de 1923, en una cerveseria, amb 34 anys i el seu discurs va provocar una autèntica revolta, el Pustch de Munic.
Childers dóna vida en aquest llibre als temps aterridors, des de l’ascens dels nazis fins la consolidació del seu poder, un cop arriben el 1932 a formar el partit polític més gran d’Alemanya, transformant la democràcia en un estat totalitari, iniciant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.
Ens analitza tots els fets històrics i la seva evolució. Es un llibre amb un poderós recordatori del què pot arribar a succeir quan ningú controla qui exerceix el poder.
L’anomenat bienni negre i la polarització creixent es desenvolupen en el capítol LA POLÍTICA DE REPRESÀLIES. Entre 1931 i 1933, la coalició republicana – socialista havia intentat crear una República socialment progressista; en el context de forta depressió econòmica internacional era impensable que es poguessin resoldre els greus problemes econòmics i socials heretats. En el context de l’oposició de 1934, una part creixent de la UGT i de la Joventut Socialista, amb el suport força temerari de Largo Caballero estaven perdent les esperances que la democràcia burgesa permetés establir una justícia social mínima. La desil·lusió socialista era proporcional al creixement de la CEDA. A les eleccions de novembre de 1933, la victòria del centredreta va ser clara, ja que dels 8.535.200 vots emesos, 3.365.700 van ser per a partits de dretes, 2.051.500 per a partits de centre i 3.118.000 per als partits d’esquerra, però el repartiment d’escons segons la llei electoral afavorí els partits de centre i dreta. Així la CEDA obtingué 115 escons i el Partit Radical de Lerroux 104. Els antics partits de la majoria governamental, ara separats, sumaren uns escassos 99 escons. La resta d’escons es repartien entre diferents partits de dreta no legalista (90 escons), ERC (24 escons), la Lliga Catalana (24 escons), el PNB amb 11, els galleguistes amb 9 escons i el PCE amb un solitari escó conformaven el Parlament.
Alcalá – Zamora presideix el primer govern d’Alejandro Lerroux (Font: academiacolecciones.com
El president Alcalá – Zamora no volgué fer l’encàrrec de govern a la CEDA, partit que qüestionava la legalitat republicana i fou Lerroux l’encarregat de formar govern. Els socialistes no van acceptar els resultats, tot presentant dubtes i proves (autèntiques) de manipulació i frau en molts districtes del sud. Malgrat els resultats, Gil Robles era lluny de poder constituir el seu anhelat i publicitat «Nou Estat» i el sistema corporatiu de caire feixistitzant que tanta por feia a l’esquerra: Contemporitzant, es decidí per donar suport al govern de Lerroux. Les exigències de Gil Robles eren: a) Amnistia pels condemnats de la Sanjurjada, 2) Revisió de la legislació religiosa i 3) Revisió i modificació de tots els decrets de caire social aprovats a l’anterior bienni. Els radicals es van girar cap a la dreta amb una mancança de postures polítiques clares i coherents que van fer mal a la República. Era un partit ple de corruptes que veien el poder com un fi en si mateix, com una manera d’accedir a prebendes.
Entre la Joventut Socialista hi havia la convicció que l’única resposta al feixisme era la revolució social. L’executiva de la UGT, encara en mans de Besteiro, era hostil a qualsevol aventurisme revolucionari. Largo, i en aquest cas coincidia amb Prieto, no aprovava l’immobilisme del sector besteirista. De tota manera l’oratòria revolucionària dels socialistes era limitada i quan la CNT va promoure una de les seves insurreccions armades el moviment socialista no va participar-hi, tot i que cada vegada entre més militants sindicals joves creixia l’entusiasme irresponsable cap a la via revolucionària. Durant aquest període es produí un augment de la brutalitat de la Guàrdia Civil com a conseqüència del nomenament de governadors civils conservadors, així com un seguit de decrets que limiten o anul·len l’obra social del primer bienni progressista.
En aquests primers mesos de 1934 es produeixen canvis en les executives del partit i del sindicat que passen a estar controlats per Largo, així com la JS en mans del seguidors més radicals. Immediatament es disposen a preparar un moviment revolucionari en forma de moltes instruccions a les organitzacions provincials. El fervor revolucionari no s’estén per les províncies i , per tant, la resposta de moltes agrupacions del partit o seccions del sindicat són febles. Cal dir també que les activitats del propi comitè revolucionari mai no van anar més enllà de la pura retòrica. Durant la primera part de l’any la UGT es va llençar a una sèrie de vagues sectorials que van cremar les energies del sindicat sense focalitzar el que pretesament era principal objectiu estratègic.
Ricardo Samper, president del govern successor de Lerroux el 1934 (Font: buscabiografias.com)Rafael Salazar Alonso ministre de la Governació dels governs de Lerroux i Samper (Font: artehistoria.com)
Mentrestant, Gil Robles s’anava atansant lentament al seu objectiu d’arribar al poder legalment amb discursos que mostraven la seva aversió per la República i l’admiració pel corporativisme feixista en mítings multitudinaris on les agressives joventuts el rebien amb crits de Jefe! Jefe!. Es va anar revocant la legislació religiosa de 1931 – 1933, es va redactar una llei d’amnistia dels delictes de la dictadura i el cop de Sanjurjo. Això va provocar una crisi de govern amb la dimissió de Lerroux i la substitució per un altre radical ineficaç, Ricardo Samper. Una ofensiva parlamentària dels agraris i la CEDA va acabar amb la derogació de la llei de termes municipals i el desistiment total dels jornalers del camp. La resposta de la FNTT va ser tèbia degut al caràcter reformista dels seus dirigents, però les bases arrossegaren el sindicat a la vaga amb un seguit de peticions en absolut revolucionàries. El moviment vaguista es feu el juny de 1934, de forma pacífica, però amb forts preparatius repressius per part del violent i reaccionari ministre de la Governació Salazar Alonso. Les seves mesures van ser ràpides i sense pietat contra l’esquerra en general. La situació de repressió del moviment obrer va ser tan intens que es va tornar a la situació miserable dels anys 20.
Els socialistes, en la figura de Largo Caballero, promogueren les Aliances Obreres com a resposta a les mesures contrarevolucionàries del govern que buscaven la unió operativa dels diversos components del moviment obrer cosa que no aconseguiren en una gran d’Espanya per la negativa de la CNT a participar-hi i per la dubtosa qualitat revolucionària dels dirigents socialistes que entenien l’Aliança més com un sistema de controlar el moviment obrer allà on no eren majoritaris que com un mecanisme revolucionari real. Aquest va ser el cas de Catalunya on la CNT desconfiava de la via revolucionària del PSOE. Únicament a Astúries es constituí una Aliança Obrera amb un cert grau d’unitat.
A Catalunya durant aquests mesos de govern del centredreta, l’existència de la Generalitat era un petit blindatge contra les mesures reaccionàries de Madrid, però l’estiu de 1934, el govern d’Esquerra havia aprovat la llei de contractes de conreu, una llei progressista que possibilitava la compra de terreny als arrendataris que haguessin treballat les terres un mínim de 18 anys. La Lliga, en nom dels grans terratinents, ho impugnà i el Tribunal de Garanties Constitucionals, en mans de la dreta desautoritza el govern d’esquerra, cosa que des de l’esquerra, es va viure com un ultratge.
El capítol AMENACES RETÒRIQUES, RESPOSTA REAL, explica els fets de la insurrecció d’octubre de 1934. La principal paradoxa de tot és el paper d’Indalecio Prieto que pren una posició revolucionària més aviat per una desesperació essencial i en contra de les seves conviccions democràtiques. Prieto va col·laborar amb el moviment, però el comitè coordinador del partit, sindicat i joventuts era un caos, tot es va fer de mala manera, a la llum pública, donant publicitat al que es feia i, per tant, permetent que la policia s’anticipés. Només a Astúries la classe obrera local va disposar d’armes i explosius. Hi ha nombroses evidències de la manca de serietat i de convicció revolucionària per part dels caballeristes, tot i que la retòrica bolxivitzant, sobretot a la JS, era molt sorollosa. El moment triat per iniciar la insurrecció havia de coincidir amb l’entrada de la CEDA al govern. En aquells moments, finals de setembre de 1934, Largo controlava les principals seccions del moviment, però hi ha poques coses que suggereixin que els seus moviments buscaven realment una revolució autèntica. En els moments previs a l’entrada de la CEDA al govern, les amenaces revolucionàries de Largo Caballero eren una mena de farol, tot pensant que el president Alcalá – Zamora no ho autoritzaria, dissoldria el Parlament i convocaria eleccions. Aquest joc perillós va acabar en forma de nyap i finalment es va anar a una insurrecció ni preparada ni realment desitjada.
Dos escrits a El Socialista el setembre de 1933 on es pot veure la retòrica molt esquerranosa i radical de Largo Caballero
L’actuació del govern durant l’estiu fou de reprimir intensament els preparatius, cosa no difícil tenint en compte l’excessiva visualització que els socialistes feien de tot plegat. Prieto va proposar en una reunió del comitè nacional del partit que la radicalitzada executiva es manifestés públicament a favor dels compromisos revolucionaris. Va guanyar la votació, però Largo que no va assistir a la reunió per estar malalt, va rebutjar la votació i va presentar la dimissió com a president del partit (no li fou acceptada). Això pot demostrar lo lluny que Largo Caballero estava realment dels bolxevitzants del partit.
El 26 de setembre Gil Robles va obrir la crisi retirant la confiança al govern, cosa que va provocar la dimissió de Samper l’1 d’octubre. Després dels tràmits oportuns Alcalà – Zamora encarregà Lerroux de formar un nou govern amb la inclusió de tres ministres de la CEDA. L’elecció d’aquests ministres va ser una provocació en tota regla i els socialistes estaven convençuts que el nou gabinet consolidaria la tendència cap a un govern autoritari i reaccionari. De los Ríos va fer un darrer intent davant Alcalá per tal que inclogués els socialistes al govern i convoqués eleccions. La negativa de la Presidència va provocar la crida a la vaga general revolucionària per part del moviment socialista. Les conseqüències reals d’això van ser: l’existència durant dotze hores d’una república catalana independent, una vaga general poc exitosa a Madrid, la presa d’alguns ajuntaments al sud del país i l’establiment d’una comuna de treballadors a Astúries que es mantingué dues setmanes. Durant els fets, els líders socialistes frenaren l’ímpetu revolucionari dels seus seguidors. A Madrid no havien acceptat els ajuts donats per trotskistes i anarquistes i les poques armes que tenien no es van distribuir. Tot va propiciar la ràpida repressió de l’exèrcit. El ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, havia nomenat el general Franco com a assessor tècnic, en previsió dels fets les setmanes anteriors a la insurrecció i això facilità l’arribada a Astúries de les tropes africanes sota el comandament directe del sanguinari tinent coronel Yagüe que iniciaren atacs d’artilleria pesada i bombardejos aeris les conques mineres. Les tropes africanes desencadenaren una repressió ferotge; quan les tropes van entrar a Gijón i Oviedo feren moltes execucions sumàries.
A Catalunya l’oposició de la CNT a l’Aliança Obrera, deixà la iniciativa en mans d’ERC en forma d’una declaració d’Estat Català dins la República Federal Espanyola pel president Companys que donava resposta a les demandes populars d’acció contra el govern central i que alhora impediria la revolució. L’acció va ser reprimida d’una forma força continguda pel general Batet. El posicionament moderat de Batet no va ser oblidat pels militars colpistes del 36 que no dubtaren a afusellar-lo per tebi i no implicat.
Declaració de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934
Tot el govern català va ser empresonat. Les presons es van omplir de militants obrers fins i tot en llocs on no hi va haver moviment revolucionari, les Cases del Poble foren tancades, la premsa socialista prohibida i 116 ajuntaments socialistes foren clausurats. La CEDA sol·licità i aconseguí reimplantar la pena de mort. Les detencions es van fer a escala massiva.
Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article.
El següent capítol, BARRICADES CONTRA LA REFORMA, analitza la constitució de l’anomenada dreta legalista entre 1931 i 1933. La constitució de la nova República agafà les classes dirigents del país desorganitzades, però de cap manera inermes. La dreta aviat donaria resposta al nou règim de dues maneres diferents: per una banda els monàrquics alfonsins i els carlistes pretenien de bon inici enderrocar la República amb mitjans de violència insurreccional, utilitzant com a vector i ariet l’exèrcit, era l’anomenada estratègia «catastrofista». A l’altre costat se situaven els més pragmàtics que, a curt termini, acceptaven el nou marc democràtic; tot i així van provocar reaccions desmesurades de molts sectors agraris que lentament hi confluïren, intentant fer-se amb la República per, a continuació, buidar-la de tot contingut reformista. Aquesta línia estratègica és anomenada «legalista accidentalista» i era seguida per sectors catòlics amb una bona xarxa de propaganda caracteritzada per una bona barreja de religió i reacció. Ja en els primers mesos del nou règim, sectors catòlics s’agruparen per constituir un nou grup, Acción Nacional (AN), amb un jove advocat emergent, José María Gil Robles; les connexions entre aquests grups i els monàrquics són fortes i evidents des d’un bon inici.
El catolicisme en política: L’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) fundada el 1909 (Font: Iberlibro.com). Fundadors de l’ACNP en una foto de 1909 (Font: ACdP). Primera pàgina d’un exemplar del diari El Debate de la ACNP i expressió de propaganda de la dreta catòlica (Font: Fundación Univ. San Pablo CEU). Angel Herrera Oria, fundador de l’ACNP i un dels ideòlegs de l’accidentalisme dretà (Font: laicismo.org)
Les reformes iniciades per la nova coalició republicana – socialista, en el camp militar (la coneguda com llei Azaña) acceleren els moviments d’insurrecció a les casernes. Les tímides reformes agràries van produir reaccions desmesurades en molts grups agraris, sobretot terratinents, que lentament confluïren en l’AN. La bel·licosa propaganda dirigida a un públic rural semi-analfabet i políticament immadur, era deliberadament provocadora. El missatge unia el conservadorisme social amb la religió i un ordre social basat en la Monarquia i l’Església. Malgrat tot, les eleccions constituents de juny de 1931 són un fracàs per a la dreta accidentalista. Els projectes constitucionals són presentats per la premsa catòlica com un revolucionarisme violent i el laïcisme com un satànic assalt a la religió. En un ambient de propaganda cada cop més demagògic, el moviment canvià el seu nom l’abril de 1932 per Acción Popular (AP). La tàctica parlamentària d’AP al Parlament, amb el suport dels anomenats «agraris», era d’obstruccionisme permanent als debats de la reforma agrària i de l’Estatut català.
Logo d’Acción Popular (Font: Viquipedia). José Maria Gil Robles (Font: Real Academia de la Historia). Pasquí electoral d’AP (Font: bivaldi.gva.es)
Per la seva banda, els «catastrofistes» avançaven en els preparatius d’un cop militar el mes d’agost, mal organitzat i ben resolt i desarticulat per part del govern. La «Sanjurjada», moviment insurreccional que implicà sectors de l’exercit i de la dreta més irredempta, era perfectament conegut per Gil Robles i altres dirigents d’Acció Popular que malgrat tot, no van donar suport al cop d’estat per motius purament estratègics i no de defensa de la República, per la qual sentien gairebé tots una repugnància absoluta. La potent premsa lligada a AP, lloava cada cop més les fites del feixisme italià. A finals de febrer de 1933 se celebrà a Madrid un congrés per intentar unificar els diferents sectors de dreta regionals en un únic partit de masses: va néixer la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) que aglutinava catòlics, agraris, monàrquics tàcticament legalistes i altres elements més o menys reaccionaris, amb un ideari «en defensa dels principis de la civilització cristiana i per una reforma de la constitució, sobretot en els camps de la religió, l’educació i la propietat».
Durant la resta de l’any 1933, la CEDA va propagar el descontentament vers la República en els cercles agraris de petits i (sobretot) grans terratinents. La potent xarxa de premsa i els nombrosos mítings explicaven de forma repetitiva que la solució del problema agrari era augmentar les forces de l’ordre i adoptar els mètodes utilitzats a Itàlia pels feixistes contra l’anarquia. L’ambigüitat de Gil Robles en la defensa de la democràcia republicana era molt evident, sobretot a ulls dels dirigents i militants del moviment obrer que identificaven Gil Robles amb el moviment catòlic austríac de Dollfuss amb el qual coincidien en l’autoritarisme, el corporativisme protofeixista i l’antimarxisme. L’ascens de Hitler al poder (gener de 1933), era un lloc d’emmirallament per la premsa propera a la CEDA i motius d’horror absolut entre els partits de l’esquerra obrera. El final abrupte de la coalició republicana – socialista el darrer trimestre de l’any 1933 portà a unes eleccions el mes de novembre a les quals la dreta es presentà unida en coalicions entre els legalistes de la CEDA i sectors monàrquics i altres fervorosament antirepublicans amb un programa mínim molt extrem: 1) revisió de la legislació laica i socialitzant de la República, 2) Defensa dels interessos del camp i 3) Una amnistia pels condemnats pel cop d’estat de Sanjurjo.
En el capítol DEMOCRÀCIA SOCIAL I CONFLICTE SOCIAL es fa una revisió del primer bienni republicà amb el PSOE al poder (1931 – 1933). Tot i les diferències d’anàlisi entre els dirigents sobre el paper de la República, tres ministres socialistes (Prieto, De los Ríos i Largo) formaren part del primer govern de l’anomenada conjunció republicana – socialista. Creien que seguiria un període de democràcia formal burgesa, els dirigents socialistes pensaven que el nou règim permetria una millora de les condicions socials dins de l’ordre econòmic existent.
Primer govern republicà-socialista (1931-1933)
Aquesta visió idíl·lica del paper de la República quedaria bloquejada entre les demandes populars de canvis socials ràpids i la fortíssima resistència al canvi de les classes que ho posseïen tot. De moment el PSOE es comprometé amb la defensa de la República. La feina legislativa d’aquest primer període incloïa decrets que afectaven el miserable món rural, com el d’arrendaments rurals, el de condicions laborals dels jornalers del camp o el decret de termes municipals. Es van introduir també els jurats mixtes, per arbitrar els conflictes laborals al camp i també (en teoria) la jornada de vuit hores. Aquestes reformes, en absolut revolucionàries, fetes des del ministeri de Treball en mans de Largo, van causar pànic entre els terratinents i van motivar una autèntica croada dels poderosos mitjans propagandístics de la dreta que aconseguiren, de manera insidiosa i exagerant la realitat, que una majoria de petits propietaris rurals del camp castellà fessin seu el discurs distorsionador de la realitat dels grans terratinents que no els afavoria pas, ja que aquells també eren sovint víctimes de les pressions i males pràctiques dels grans propietaris.
Malgrat la feina parlamentària reformista, els mecanismes reals de fer complir la legislació eren gairebé inexistents, amb la qual cosa el boicot dels grans terratinents i cacics era fàcil de fer i això exasperava i radicalitzava les masses de camperols famèlics. Si en els primers mesos del nou règim l’afiliació a la FNTT, la branca sindical del camp de la UGT, va anar pujant de manera imparable, el rol reformista dels seus dirigents i la radicalitat de les masses motivà per una banda, un cert desplaçament cap a la CNT i, sobretot, una resposta moltes vegades no controlada de les bases socialistes. Els incidents i vagues al camp van ser reprimits per una Guàrdia Civil que continuava el seu paper històric de defensa del caciquisme i que reprimia de manera violenta tots els intents de protesta al camp. A finals de l’any 1931, les tensions dins del govern republicà, els pobres resultats immediats de les reformes, els disturbis i revoltes al carrer i al camp, revivaren les lluites dins del moviment socialista i es qüestionà la continuïtat en el govern. S’imposaren momentàniament, per diferents motius, les tesis reformistes i continuà la coalició.
La vida rural als anys 30: Pobresa i marginació (Font: centrodeestudiosandaluces.com)Treballadors del camp als anys 30 (Font: centrodeestudiosandaluces.com)
Les tensions dins del partit i el sindicat continuaren i l’entusiasme desinteressat per la República començà a cedir en mantenir-se en un govern que aparentment gastava més energia en la repressió que no pas en l’efectivitat de les reformes socials. L’insurreccionisme de la CNT en aquests anys no ajudava gens i les bases socialistes no sempre tenien en compte les perspectives a llarg termini. Malgrat tot, la FNTT i el conjunt de la UGT continuaven apostant per la moderació. Davant de l’aixecament del general Sanjurjo el 10 d’agost la UGT, amb moderació, va instar els seus militants a no deixar el lloc de treball. El fracàs de la revolta va donar l’empenta definitiva per a l’aprovació de la Llei de Reforma Agrària que, tot i ser limitada, va significar la declaració de guerra total dels terratinents a la República. De fet, l’oposició de les dretes a la llei i el creixement del feixisme a l’estranger va influir en el suport de Largo Caballero a la col·laboració amb els republicans. És aquí quan començà el procés de radicalització de Largo, com una resposta a l’estat d’ànim de la base socialista i no com un convenciment real del fet revolucionari.
La Guàrdia Civil a Casas Viejas (Font: Eldiario.es)Cadàvers apilats després de la repressió (Font:Viquipedia)
Els fets de Casas Viejas (Cadis) el 8 de gener de 1933, on s’havia produït una vaga anarquista que va ser reprimida de forma horrible per la Guàrdia Civil i els guàrdies d’assalt amb el resultat de més de vint morts, alguns d’ells cremats vius, van mostrar de manera brutal als socialistes el preu de la col·laboració en el poder, mentre dins la coalició de govern, els radicals de Lerroux s’atansaven cada cop més als grups de la dreta republicana i els radicals socialistes s’escindien en dos grups. Dins del moviment socialista el debat deixava aflorar novament les discrepàncies internes. Segons Besteiro, encara al cim del poder de la UGT, si els socialistes no haguessin tractat de defensar la classe treballadora amb el suport de l’Estat, no haguessin provocat la burgesia perquè tombés cap al feixisme i deia que calia abandonar el govern. L’opinió de Largo Caballero era diferent: la República era amenaçada pel feixisme i no creia en el desistiment sinó que calia prendre la iniciativa, tot recuperant el contacte amb la base que havia perdut des que era al ministeri; comença doncs un període de recuperació en públic d’un radicalisme de fonaments purament retòrics per part de Largo. En el debat també intervingué Prieto que amb un discurs més moderat on assenyalava els errors de comparar l’Espanya de 1933 amb la situació de la Rússia de 1917 i, tot i acceptar les postures teòriques del radicalisme, rebutjava la noció que s’hagués de produir un canvi dràstic a la política del partit. Al llarg dels mesos d’estiu de 1933, el radicalisme verbal de Largo va anar augmentant i finalment el va portar a participar, de forma poc entusiasta en la insurrecció de 1934. La coalició de govern es va trencar el setembre de 1933 i el país va anar a unes eleccions el mes de novembre on els socialistes es presentaren en solitari; en un sistema electoral majoritari a dues voltes, pensat per afavorir les coalicions electorals, la decisió socialista va ser nefasta i els resultats portaren els partits de govern del primer bienni a l’oposició.
Les eleccions de novembre de 1933 van ser les primeres amb vot femení (Font:ccma.cat)Aquestes eleccions donaren lloc a l’anomenat “Bienni negre” (Font: sapients.cat)
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.