Categories
Galeries i museus

Palau de Mar

Museu d’Història de Catalunya

Pl. Pau Vila, 3

08038 Barcelona

Està emplaçat en els antics Magatzems  Generals de Comerç i va ser projectat l’any 1881, inspirats en l’antiga arquitectura portuària anglesa, per l’enginyer Maurici Garrán. Gràcies a la plataforma ciutadana en defensa del patrimoni “Salvem el Port Vell”, és l’única construcció industrial que s’ha salvat i es conserva del Port Vell de Barcelona.             

Els anys noranta es realitza la conservació i rehabilitació de les façanes, posteriorment l’adequació per la funció de l’actual Museu, que s’inaugura durant el mes de febrer del 1996. L’actual edifici catalogat i conegut com el Palau de Mar, és un element destacat del Patrimoni Industrial de Catalunya i reconegut com a Bé Cultural d’Interès Local.  L’edifici enllaça entre l’antiga tradició portuària i els estils arquitectònics dels últims trenta anys.

La principal missió del Museu és la recerca, la divulgació i la conservació del Patrimoni Cultural de Catalunya, fruit d’una col.lecció pròpia i de donacions de tota mena d’objectes i documents relacionats amb la “memòria d’un País” i d’un viatge per tota la nostra Història.

Els diferents àmbits de les sales de l’exposició permanent del museu mostrant:

La Revolta dels Segadors                  
Història i llegenda de les quatre barres
  • Les arrels: En el període més remot, les terres catalanes és una zona de trànsit i assentament de les més diverses cultures. Amb l’arribada dels romans (218 aC), s’inicia un llarg període d’integració cultural, econòmic i polític.
  • El naixement d’una nació: Després de la conquesta musulmana i la incorporació de l’Islam amb el que coneixem com al-Àndalus al llarg de quatre segles i fent frontera amb l’imperi carolingi a tocar dels Pirineus, a partir del S. X es formen els comtats catalans.
  • La mar nostra:  Jaume I, en el S. XIII, amb la conquesta dels regnes de Mallorca i València, inicia l’expansió militar i mercantil per la Mediterrània.
  • A la perifèria de l’Imperi: L’edat moderna per Catalunya, és un període de conflictes i de gran expansió econòmica i demogràfica. El creixent autoritarisme de la monarquia hispànica, provoca un dur conflicte amb el Principat, per les dues concepcions de les distintes polítiques. Els dos grans enfrontaments tindran com escenari la Guerra dels Segadors – 1640/1659 – i la Guerra de Successió – 1702 /1715, on Felip V aboleix les constitucions i les institucions pròpies de Catalunya.
  • Vapor i nació: Després de la desfeta de 1714, s’obre un període d’un fort creixement econòmic: l’especialització de la pagesia, l’obertura del comerç a les Amèriques, el desenvolupament de la indústria del cotó amb la construcció de les colònies tèxtils i les fàbriques de vapor. El creixement de les ciutats, l’expansió demogràfica, la transformació econòmica, l’aparició de noves classes socials… en definitiva la Revolució Industrial – 1832.

La indústria tèxtil
El president màrtir
La vaga de la Canadenca – jornada de vuit hores
  • Els anys elèctrics: Catalunya esclata en l’àmbit polític, social, econòmic i cultural, amb el creixement del republicanisme, de l’anarquisme, dels moviments obres, les vagues, de la llengua i el catalanisme; la constitució de la Mancomunitat – 1914, la vaga general – 1919,  la jornada de vuit hores. La proclamació de la Segona república- 1931 i la dictadura de Primo de Rivera.
  • Desfeta i represa: 1939-1975, període de gran repressió després de la desfeta de la Guerra Civil. L’exili forçós, l’afusellament i assassinats de milers de ciutadans, des del president  Lluís Companys a l’última víctima de franquisme executat al garrot vil, el jove Salvador Puig Antic. Fou una època molt convulsa d’una forta repressió envers els moviments catalanistes i d’esquerres. Amb la mort del dictador és dona pas a la constitució de la democràcia  – 1978, i al nou Estatut d’Autonomia – 1979.
  • Retrat de la Catalunya contemporània: des de 1980, s’ha viscut l’autogovern més llar de la història contemporània de Catalunya. Després de la persecució civil i lingüística, amb l’arribada massiva d’onades migratòries, amb la restauració de l’autogovern i l’impuls de la societat civil i de diverses associacions catalanes, s’inicia un procés recuperador per a la normalització de la nostra llengua.

El museu també ofereix exposicions temporals, culturals, educatives i acadèmiques. Resta obert i accessible a tots els públics.

 La documentació està extractada dels diferents panells exposats durant tot el recorregut, així com de les explicacions i indicacions dutes a terme pel Coordinador de Cooperació Museística i guia que ens va acompanyar durant la visita Sr. Daniel Solé.

La Setmana Tràgica
El Corpus de Sang 1640

Finalitzem la diada dalt del terrat, la Terrassa dels Indianes, on hi ha un restaurant dedicat, íntegrament, a la gastronomia mediterrània, des de la mar a la terra, on gaudirem d’unes vistes espectaculars i privilegiades del Port, la Mar i de la Ciutat de Barcelona.

Aprofitant la visita, i a tocar del MHC, s’ha organitzat, entre diverses entitats de la Ciutat, una exposició urbana – Projecte Picasso i el Port 1895/1904 – que mostra la vinculació entre l’artista i el front marítim. El recorregut a l’aire lliure està senyalitzat amb panells de gran format i de reproduccions de les obres primerenques del pintor i un recull de fotografies de l’època, establint un diàleg entre l’artista i les transformacions urbanístiques, socials i d’infraestructures que va tenir el port de Barcelona a finals del S.XIX.

Picasso i el Port

Picasso torna al Port Vell cent trenta anys després, reivindicant el vincle existent entre la Ciutat i el pintor adolescent malagueny. Aquest espai portuari, entre el Pla de Palau i el Port, en procés de transformació resulta ser el primer indret d’aprenentatge i de formació artística, on Picasso i els magatzems Generals de Comerç – el Palau de Mar – varen créixer conjuntament.

Barcelona era un referent artístic important i permetia desenvolupar la carrera del jove adolescent que ja despuntava amb un talent excepcional per la pintura.

Moltes de les obres de la seva joventut reflecteixen com era la ciutat en aquell moment i els canvis revolucionaris que va viure el port  de Barcelona en tombar del segle.

Amb la reconstrucció i reforma del port es millora l’eficàcia de l’entrada i sortida de les mercaderies agilitzant el magatzematge, la carrega i descarrega dels vaixells reduint considerablement l’estada de les naus a port.

El recorregut mostra sis temàtiques:

  • El Port de Picasso – 1895/1904, el naixement i l’evolució com a pintor.
  • El pas del canvi artesanal de la vela al vapor industrial.
  • La transformació del port i l’arribada del vapor en l’àmbit marítim revoluciona tota la geografia.
  • L’evolució i el canvi d’usos i formes de treball que va experimentar la façana marítima
  • L’aparició de nous local i establiments d’oci i restauració en tot l’entorn portuari, produint un canvi d’espai i de llum.
  • I el canvi de les condicions i costums de vida dels habitants, així com les transformacions socials a la vora del mar del qual avui coneixem com a Port Vell.

Es pot gaudir d’aquesta exposició gratuïta fins al pròxim 25 de febrer de 2025, instal·lat entre l’espai del Moll de la Fusta, Moll del Dipòsit i el Palau de Mar, punt d’entrada del barri de la Barceloneta, amb el reclam de restaurants i terrasses, on els caps de setmana i festius acull un Fira d’Artesania.

Reportatge i fotografies estretes de l’exposició a l’aire lliure.

Categories
Galeries i museus

 Museu de l’Art Prohibit 

Descobreix la censura a l’art…  El Museu de l’Art Prohibit us convida a debatre i reflexionar sobre la llibertat d’expressió.

. “Si hi ha poder hi ha censura”

               (Núria Güell)

Situat en la Casa Garriga Nogués, joia modernista que construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a principis de segle XX – antiga Fundació Mapfre – és l’únic museu que mostra obres polèmiques, prohibides, censurades, agredides, denunciades o retirades d’arreu del món.

      Standing Shadown /anys 80 Ricard Hambleton
  Dempeus a l’ombra: la vida i la mort d’una estrella de l’art.

Escenes d’art urbà – shadow men i víctimes d’homicidis – ubicades en el downtown novaiorquès.

Hi ha molts tipus de museus…

El Museu de l’Art Prohibit està en la categoria d’aquells que no haurien d’existir. Les seves obres han estat adquirides arran actes de censures, obres que volien apartades de la circulació, de qualsevol exposició i de l’opinió pública.

Per tant, han estat rescatades de la persecució, de la prohibició o, fins i tot, d’actes que han sofert greus violacions, per a formar part d’aquesta ambiciosa iniciativa.

La col·lecció del museu ens brinda una vivència excepcional, ressaltant la seva naturalesa provocadora, irònica, reflexiva i crítica.

   Shark (el tauró) – David Cerny 2005- Sadam Husein
       Icona de la tirania

La posició de la censura es desplega entre règims totalitaris i pseudodemocràtics, entre assetjaments, crims de certes creences polítiques i morals corrosives que limiten tota llibertat d’expressió.

Les obres del Museu de l’Art Prohibit fan bandera de la creativitat i de la resistència dels moviments socials i dels pobles. Obres que són exemple d’un moviment d’una intel·ligència col·lectiva, que no vol veure trepitjats els seus drets.

Són opinions que no volen caure en el buit, en el silenci, sols volen mostrar convenciments contradictoris a unes normes  preestablertes, que poden arribar a desfermar una guerra d’idees, d’anhels de lluita llibertària, de protestes, que es dicten com a fets reaccionaris en contra de règims establers autoritaris.

Són peces controvertides, que creant polèmica, que ratllant, inclús, la blasfèmia. Iròniques crítiques reflexives, d’un sarcasme que pot molestar i ferir sensibilitats. Trobarem obres de Francisco de Goya, de Pablo Picasso, de Gustav Klimt, de Tània Bruguera i del mateix Banksy, entre molts altres.

Sèrie Suite 347 – Picasso 1968

Picasso, amb 86 anys crea 347 gravats/aiguaforts que fan referència escenes carregades d’erotisme, que li serveix per deslliurar-se del “voyeurisme” desacomplexat afegint-hi la figura del Papa, que fa d’espia amagat.

Moltes d’aquestes obres s’han convertit en veritables icones mundials/globalitzades… han esdevingut quelcom, més enllà del seu esperit crític i reivindicatiu, tot travessant fronteres han sigut tan admirades i populars que fins i tot hi ha col·lectius que n’han fet bandera, així com hi ha governs, institucions i règims que les han odiat… perquè serà  !!!

Formen part d’aquesta l’exposició: pintures, escultures, fotografies, gravats, dibuixos, espais audiovisuals, imatges de conegudes xarxes econòmiques i socials. Crítiques religioses, sexuals, cristianes, formes i peces històriques, figures icòniques, records de civilitzacions occidentals i d’altres cultures.

    Al fons, “Freedom fries: naturaleza muerta”, de Yoshua Okón, 2014 i en primer terme la “Statue of a girl of peace”, de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, 2019.

Statue of a girl of peace”  és un homenatge a les noies i dones coreanes segrestades per l’exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la II G.M. Tots els elements de la noia asseguda tenen un significat: la posició dels braços, els cabells, els talons aixecats, l’ombra o la cadira buida…

“Patates fregides de llibertat”, fa referència a la cultura del consumisme desmesurat. McDonald’s, com a representant corporatiu es converteix en el seu mateix contingut, que promou un model de llibertat basat en la baixa autoestima. Resulta irònic que dins de la nostra capacitat d’escollir som, al mateix temps, presoners dels nostres propis cossos.

Illma Gore: Make America Great Again /in 3D 2018-1021 

                        “Torna a fer Amèrica gran en 3D”

         “Si algú va ser amenaçat per un penis petit, és Trump.”

L’obra va ser clausura per obscenitat i nuesa. L’artista després de rebre diverses amenaces de mort, va reproduir la imatge amb 3D…

Quan la identitat d’una nació es barreja amb el discurs de la decència moral, es produeix, automàticament, un acte de censura. Els Estats Units són la versió més viva d’aquesta confusió.

El soci fundador del grup audiovisual Mediapro, empresari i periodista Tatxo Benet va començar la seva col·lecció amb l’obra crítica i de denúncia de l’artista Santiago Sierra de la “Feria Internacional de Arte Contemporáneo – ARCO – de Madrid” que es va exposar l’any 2018, l’obra que es va retirar va ser:  “Presos Políticos en la España Contemporánea”, amb l’excusa de: “Todo esto daña la imagen de la feria y del estado español”.

Són fotografiespixelades en blanc i negre de Junqueres i dels Jordi’s, entre altres. Actualment, aquesta exposició està cedida al Museu de Lleida.

                   Raquel Welch on the Cross –  Terry  O’Neill 1966

Per aquella època la imatge provocativa de l’actriu en biquini crucificada va estar aparcada en un calaix. Finalment, 30 anys més tard va ser portada del “The Sunday Times Magazine”.

https://tempsarts.cat/arts-visuals/museu-art-prohibit/

Documentació: recopilada del mateix museu – de l’Institut de Cultura – de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals – i del Punt Avui.

Fotografies: pròpies, efectuades en el mateix museu.

Categories
Galeries i museus

DORA MAAR, un viatge a Catalunya

Fa 90 anys, el setembre de 1933; Dora Maar – Henriette Theodora Markovitch” – va visitar Catalunya. Avui podem redescobrir, les imatges d’aquell viatge gràcies a la troballa d’una capsa plena de negatius sense positivar, que un drapaire va trobar dins d’un moble vell, provinent de l’habitatge de Dora. Ara, les podem gaudir, amb altres reproduccions cedides temporalment a L’Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat.

A la mostra hi han 46 peces, dividit en tres temàtiques, que documenten la Catalunya dels anys 30.

  • La Gent: Infants, desheretats, pidolaires, cecs, bohemis, vells i tolits. Canalla malvivint en la misèria. Prostitució, captaires, rodamons, esgarrats, marginats i d’altres vianants excèntrics de les Rambles. De gent que fuig de la normalitat.
  • La Ciutat: Reflecteix espais de la ciutat, el moviment a la Rambla, a la Boqueria, del barri i barraques del Somorrostro. Capta l’energia dels venedors ambulants, paradistes, dependentes del mercat, i de la vida als barris marginals. També li crida l’atenció, les imatges dels nens rebruts, eixerits i esparracats, per ser tema afí a l’estètica surrealista.
Somorrostro
la Boqueria
home anunci a la Rambla
  • La Costa Brava: Tossa de Mar i d’Agaró. Fotografia imatges típiques de pescadors i de la vida a les platges de l’entorn. Va arribar a conèixer una petita colònia d’estrangers pintors i altres artistes, d’intel.lectuals centreeuropeus, d’antifeixistes i jueus, que fugien de l’Alemanya nazi.

Hi ha exposada una fotografia dels pintors Pere Créixans i de Georges Kars.

Créixans / Kars
Tossa

Afortunadament, hi ha fotografies del xalet modernista  Casa Montseny”, d’un fort impacte visual i extremadament avantguardista. Estava situat on avui situem l’hotel, exclusiu, La Gavina. Desgraciadament, la falta de documentació, i el seu enderroc prematur, que va donar lloc a una urbanització, no ens ha deixat constància d’aquesta joia modernista.

Arran de la construcció de l’hotel, la zona rep el nom, fortuït, del torrent o riera d’Agaró, més tard passa a denominar-se, el que avui coneixem com S’Agaró.

Xalet Antoni Montseny – 1920

Ens va deixar documents fotogràfics d’aquella societat, combinant imatges  dels desheretats, amb artistes i d’intel·lectuals catalans i estrangers que havien creat el seu propi ambient. D’elements surrealistes, de causes polítiques, estètiques i revolucionàries, en definitiva causes en què ella militava dins de grups de l’esquerra radical.

geperut

músics cecs

També va fotografiar, i li va impressionar, l’obra de Gaudí: la Sagrada Família i el Parc Güel, entre altres.

nen

Als anys 30 ja era una coneguda fotògrafa professional, especialista amb “fotos de carrer”, polifacètica intel·lectual, va ser una de les pioneres icòniques del surrealisme a França. De pares croats, neix a París l’any 1907, i és criada a l’Argentina, on aprèn el castellà. Aquest fet li facilitarà el contacte i la seva relació amb Picasso el gener del 36.

Quan Picasso l’abandona l’any 1946,  pateix un brot psicòtic, com a conseqüència, també, dels mals tractes físics i psicològics rebuts. Gràcies a les seves creences religioses i dedicar-se plenament a la pintura, supera la malaltia. Els últims anys de la seva vida viu reclosa en un vell apartament d’una barriada de París. Morir l’any 1997, completament oblidada del món artístic. La seva família, sempre, es va oposar a la seva relació amb Picasso.

Documentació i fotografies extretes de la visita efectuada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i de la conferència inaugural a càrrec de la comissària Victòria Combalia Dexeus, assessora i crítica d’art.

DORA MAAR: mite o icona

Gràcies a ella tenim fotografiat tot el procés, importantíssim, de composició del Guernica.

La vida interior del Guernica – Evolució i reportatge, des de l’11 de maig fins al 4 de juny del 37, dels dibuixos de les diverses etapes, metamorfosis, canvis de les imatges, de les transformacions i correccions de les diverses postures dels personatges que va registrar fotogràficament.

En el museu Princesa Sofia, es poden veure el llegat i el testimoni de les vint-i-vuit fotografies que es conserven, amb els diferents mètodes empleats i retocs per la manca de llum que existia dins de l’estudi de Picasso.

Aquest mes de juliol, ara fa 86 anys, s’exposà per primera vegada  el “Gernika”, al Pavelló de la República, durant l’Exposició Internacional de 1937 a París, en plena Guerra Civil Espanyola.

Pavelló de la República – París 1937

Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics, tenim una rèplica de l’obra ubicada al que fou el seu emplaçament original al pati del pavelló reconstruït per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1992.

Pavelló- BCN 1992
rèplica del Gernika – 1992
Va ser a la que pitjor va tractar Picasso

A CaixaForum podeu accedir als dos documentals:  

  • Picasso i la tauromàquia, per poder seguir la seva passió, en el món dels “toros”, i el que va representar en tota la seva obra.
  • Dora Maar, entre la llum i l’ombra, on seguir a través de les seves fotografies i pintures, la seva revelació com a gran artista, així com descobrir la dona polifacètica a la recerca de la veritat i l’absolut.
Categories
Llibres

Una sortida honorable

Josep Sauret

Títol: Una sortida honorable

Autor: Éric Vuillard

Edicions 62. El balancí. Barcelona 2023

Traducció de Jordi Martí Lloret

Una sortida honorable

És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.

Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com  conseqüència de la descolonització,  independència i finalment, unificació del país.

Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023

Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.

També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.

Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.

No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.

Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.

Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència  emparant-se en la declaració dels drets humans.

Dues fotos de la guerra del Vietnam

Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.

La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.

Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve

Més informació

Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La guerra infinita. Antoni Campañà

Imatge principal: Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936- Arxiu Campañà

L’exposició que es pot veure al MNAC La guerra infinita descobreix les diferents facetes de l’obra del fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), tot posant el focus en les fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola, que la família va trobar per atzar l’any 2018. Aquest conjunt d’imatges, de gran qualitat artística i rellevància històrica, varen ser amagades en una capsa vermella pel propi artista on van romandre durant més de setanta anys des del final de la Guerra Civil fins el 2018.

La mostra presenta un total de més de 300 fotografies i desvetlla un gran nombre d’imatges inèdites, mai positivades ni pel propi fotògraf. La majoria de les peces de l’exposició procedeixen del fons de la família de l’artista, que ha decidit fer al MNAC un important dipòsit de 63 fotografies de l’etapa pictorialista anterior a la guerra. Una part d’aquests materials es mostren també ara per primera vegada a l’exposició. El pictorialisme suposava, entre altres aspectes, que no s’enfocava de manera deliberada per a provocar un efecte semblant a la pintura impressionista (és per això que el pictorialisme és també conegut com a fotografia impressionista).

Campañà es pot definir com un fotògraf de contrastos. Es va iniciar molt aviat en la fotografia i es va convertir en un dels fotògrafs pictorialistes més premiats arreu del món. De fet, la seva obra ja formava part de la col·lecció del MNAC com a representant del pictorialisme català, amb una obra emblemàtica com ara Tracció de sang. Campañà integra ben aviat els corrents estètics de l’avantguarda europea i utilitza les tècniques pigmentàries del pictorialisme però amb una mirada que beu de la Nova Visió (Neues Sehen o Neue Optik). Les diagonals, els picats i uns enquadraments agosarats passen a ser la seva manera de plasmar la realitat.

Tracció de sang, 1933 Antoni Campaña. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia. MNAC

El fotògraf mantindrà aquesta mirada moderna durant la Guerra Civil, malgrat que la cruesa de la realitat que l’envolta farà que la seva fotografia sigui més directa i ràpida. Campañà realitza més de 5.000 fotografies durant els anys de la guerra, fotografiant tot el que veu en un intent de superar el trauma del conflicte a través del visor de la càmera. Fotografia la complexitat del seu temps sense autocensura ni concessions a cap causa determinada.

Holel Colón de la Plaça de Catalunya amb imatges de Lenin i Stalin 1937. Arxiu Campañà

Les milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les runes desprès dels bombardeigs, els menjadors populars, l’enterrament de Durruti o l’exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan van estar sota el seu objectiu. Campañà recull escenes de la vida diària, entre allò quotidià i la violència de la guerra, i finalment, al 1939, la retirada de l’exèrcit republicà i les desfilades franquistes. És en aquest moment quan el fotògraf opta per tancar la guerra en una capsa per intentar començar de nou, malgrat el context històric.

La postguerra suposarà per a Antoni Campañà una adaptació traumàtica i la recuperació i intensificació de temes com ara l’esport, els paisatges o escenes de la modernitat, quan aquesta va començar a arribar al país. Vista en la seva globalitat, l’obra de Campañà ressegueix el segle XX en la seva complexitat i les seves contradiccions. L’exposició descobreix un artista incansable que intentà arribar a totes les arestes del món de la fotografia.

Saqueig de les oficines de la Italia-Cosulich-Lloyd Triestino, el juliol de 1936, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. / Arxiu Campañà

Abans de 1936, Campañà fou un dels fotògrafs artístics de l’Estat espanyol més difós internacionalment. Més tard, durant la guerra, les seves imatges arribaren al Pavelló de la República espanyola de París de 1937 o als fotomuntatges del mític John Heartfield. Després de 1939, optà per una escapada comercial i estètica i una capsa vermella que ho definiria tot. Tot allò que l’oblit volgut pot definir. Es tracta, doncs, d’una mirada mai vista abans en tota la seva extensió i que es pot resumir en un fet essencial: Campañà era allà amb la seva càmera revelant-nos el segle xx. És, en definitiva, el descobriment d’una trajectòria amb expansions i tancaments. Una història de bellesa, domini tècnic i patiment humà, única i singular dins el patrimoni fotogràfic europeu.

L’exposició consta de tres àmbits. En el primer s’inclouen diversos subàmbits: “Cercant la bellesa, Pictorialisme avantguardista, Un món que es trenca, i Creació i tensions”. En el segon àmbit podem veure una selecció de les més de 5000 fotografies sobre la Guerra civil: “La capsa vermella, Cop d’estat i revolució, Matar Déu, Manipulació republicana, autoengany i manipulació franquista, i Vencedors i vençuts”. Finalment en el tercer àmbit podem veure “Contradiccions d’un segle, Variacions sobre una imatge i (Dis)continuïtats” com per exemple: “Què ens diu un vaixell soviètic al port de Barcelona l’estiu de 1936 durant la Guerra Civil? I un porta-avions nord-americà al mateix port a la Guerra Freda el 1952? Què ens diuen les dues fotografies una al costat de l’altra?”

(Text adaptat del dossier de premsa de l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà)

[Retorn de Lluís Companys] 1 de març 1936. Arxiu Campañà

Més Informació

Dossier de premsa (MNAC)

Programa de mà

Conferència inaugural, Antoni Campañà i les tensions del segle XX

Visita comentada a l’exposició

La capsa vermella. Antoni Campañà. Edició de Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i David Ramos, Ed, Comanegra, 2019

Comissariat de l’exposició: Toni Monné, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Plàcid Garcia-Planas i Roser Cambray, comissària del Museu Nacional

Categories
Internet i blogs amics

Ugur Gallen

Dues imatges valen més que dues mil paraules.

Unir paraules que mai abans havien estat juntes. Aquesta era la gesta literària que segons Valle Inclán donava notorietat a la literatura.

De la mateixa manera la creativitat pot ajuntar conceptes o imatges de realitats que difícilment trobariem una al costat de l’altra.

Justament això és el que fa el dissenyador gràfic i fotògraf turc Ugur Gallen. A través de la tècnica de collage, palesa les profundes contradiccions de la societat en la que vivim.

El seu treball posa el focus en la guerra, la injustícia social, el dolor… i els contraposa amb la nostra vida occidental, despreocupada del que passa en punts de conflicte com Síria, Palestina o l’Àfrica en general.

Gallen, molt actiu a les xarxes socials, que de fet és on s’ha donat a conèixer, sacseja l’espectador amb contrastos sorprenents alhora que corprenents. Crea composicions fotogràfiques que ell mateix defineix com a Universos Paral.lels. Imatges que, en un sol enquadrament, delaten comparacions escandaloses.

Us recomano visionar les seves composicions a Instagram o senzillament cercant a imatges de Google. Aquí unes mostres:

Categories
Galeries i museus

KBr Fundació Mapfre

Barcelona incorpora un nou centre d’exposicions de fotografia. La Fundació Mapfre ha canviat de seu (Torre Mapfre) i de projecte. Ha valorat el gran planter de grans fotògrafs que hi hagut des de sempre a Catalunya i ha decidit apostar per un espai on oferir el bo i millor de les seves col.leccions i les de centres d’arreu.

Inaugura amb dos dels grans, dels quals té un fons important, Paul Strand i Bill Brandt, fet pel quan han vingut obres d’altres museus, i n’ha publicat un catàleg, que es pot comprar a la llibreria. Fer menció a la llibreria és important, perquè Barcelona havia tingut una de les millors llibreries de fotografia d’Europa, l’anyorada Kowasa per tots els fotògrafs de l’Estat. Ara, sense un fons tan extens, el centre ofereix la possibilitat de trobar reunits llibres des de d’una vessant més històrica i de gèneres, no pas tècnica, però de gran qualitat.

Barcelona segueix fent honor als grans noms de la fotografia, incorporant un nou espai de previsible importància. Altres centres expositius habituals els trobareu a aquest enllaç.

Categories
Galeries i museus

FineArt 2020. Igualada. Isabel Muñoz

Fotografia Isabel Muñoz. Sèrie Danza cubana, 1995

El Museu de la pell d’Igualada organitza cada any un Festival de fotografia, una cita amb alguns dels millors fotògrafs del moment. La ciutat es bolca en diferents exposicions i actes paral·lels que mostren quin és el moment que viu aquest art a tot l’Estat. Aquí teniu els diferents espais expositius.

El meu gust personal em fa destacar la fotògrafa Isabel Muñoz. Fa anys que la segueixo perquè des del primer dia em va captivar cóm mira, cóm interactua amb l’objecte que fotografia, i des d’on ho fa, sempre són les emocions. Te sèries molt diferents sobre el cos humà, que treballa amb cultures i tradicions diverses, el respecte als animals, la dansa, els gest i el misteri del què o qui te al davant. La seva fotografia és una acte de descobriment, primer, i de coneixement, desprès. Tècnica i necessitat d’explorar són el tàndem perfecte.

En aquesta Entrevista a la 2 de TVE el 2010 explica els orígens, interessos i mètodes de treball. Extreta de la seva web separo la bibliografia.

Fotografies Isabel Muñoz
Categories
Galeries i museus

Chema Madoz

Fotografia Chema Madoz

La Galeria Joan Prats ofereix una gran exposició de fotografia. Gran per l’enorme fotògraf que és Chema Madoz. Amant del blanc i negre i perseverant en tècniques clàssiques o no tant, fa que la poesia de la seva fotografia sigui una barreja infalible de senzillesa minimalista i imaginació, i ambdues poden recordar a surrealistes com René Magritte, que a les seves pintures ens obligava a jugar.

Chema Madoz, aqui teniu la seva bibliografia, també fa alguna cosa similar. El joc de saber relacionar conceptes i objectes. El tractament de la llum, o la disposició d’un objecte damunt del buit, per exemple, ja formen part d’una intenció concreta que arriba a l’espectador obligant-lo a la sorpresa. Els seus seguidors sempre ens preguntem quina doble intenció trobarem de nou. Aquí la localització de la galeria.

Fotografies Chema Madoz