Etiqueta: Guerra civil

Categories
Llibres

La huella borrada

Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves.

La xerrada a l’institut sevillà. Un impressionant document per a la memòria històrica col·lectiva

Em va atrapar des del començament: una llarga xerrada amb una primera part sobre la guerra civil i una segona sobre la vida y mort del seu pare, així com les vicissituds terribles de la seva família després de la Guerra i durant el franquisme. Amb un llenguatge proper als adolescents i de manera magistral, l’Horacio fa un excel·lent exercici d’història oral i de memòria a un col·lectiu d’alumnes que escolta i participa de manera entusiasta i educada en aquesta activitat d’elevat valor didàctic i per a la memòria històrica.

A la novel·la, Fuentes reconstrueix amb la mirada “veraç” del periodisme, i el potencial “divulgatiu” que permet la ficció, la semblança d’aquest personatge desconegut, un home bo, a qui li va tocar moure’s en la mar convulsa del seu temps: en el seu breu mandat al consistori de Sevilla –des de febrer de 1936 fins al setembre, quan va ser afusellat– va haver de treballar amb les greus conseqüències de les inundacions del Guadalquivir, el boicot de les elits de la ciutat a una Setmana Santa que no volien que se celebrés amb el Front Popular en el poder i un Ajuntament asfixiat pels deutes que arrossegava des de l’Exposició Ibero-americana de 1929. Horacio Hermoso Araujo va intentar celebrar un ple municipal ordinari aquell fatídic dia de juliol, intentant donar normalitat a la vida política malgrat el cop d’estat que ja havia començat a Sevilla, i es va trobar amb les tropes rebels de Queipo de Llano; el van capturar i tot i que durant dos mesos molta gent va intercedir per a salvar-li la vida, finalment va ser afusellat. Els motius de l’assassinat formen part de la trama de la novel·la. L’autor explica la versió de la família, que posa en el centre de la trama al llavors cardenal bisbe de la ciutat, ressentit amb Horacio que havia aconseguit salvar el boicot que les forces vives de la ciutat (i el cardenal) volien fer a la Setmana Santa a l’abril de 1936. Les elits i classes acomodades de la ciutat no li ho van perdonar i van anar per ell. No us explico res més, tan sols unes pinzellades d’una història molt interessant i dramàtica.

El llibre és editat per Plaza & Janés l’any 2023 i consta de 400 pàgines. La novel·la no passarà a la història per les seves excepcionals qualitats literàries, però com a testimoni històric és molt rellevant.

Categories
Llibres

Arquitectes del terror

L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un proces d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premisa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola.

Cadascun dels següents capítols estan destinats a una acurada selecció de personatges que, des de les seves aportacions com a escriptors, publicistes, encarregats de premsa i propaganda o militars, varen contribuir a generalitzar la violència extrema contra qui no compartia les seves idees. Preston acompanya en el títol de cada capítol el nom del personatge y un qualificatiu que d’alguna sintetitza la persona. Nom i qualificatiu els veureu en negreta en aquesta ressenya. El primer és Mauricio Carlavilla (1896 – 1982) un policia corrupte i sense escrúpols lligat a la policia política de la Dictadura de Primo de Rivera i que des del pseudònim de Mauricio Karl va escriure molts best-sellers sensacionalistes entre 1932 i 1936, en els quals descrivia, entre mentides, els enemics d’Espanya, els jueus, els comunistes, els homosexuals o els francmaçons. Teòric de la Sanjurjada, va participar en la conspiració militar del 36 i continuà després de la guerra amb més publicacions imfumables sovint plagiades o piratejades i carregades d’odi. En cap moment es va penedir del seu passat tèrbol i trampós i en els darrers anys de la seva vida va ser el gurú de grups com Fuerza Nueva o CEDADE.

Mauricio Carlavilla (en una foto dels anys 40 (filosofia.org). Portada del llibre “Asesinos de España”, escrit el 1935 amb el pseudònim de Mauricio Karl (editorial.circulorojo.com). El llibre “Sodomitas” és de contingut profundament homòfob i antisemita. Text extret del llibre “Satanismo” on es poden llegir les tòxiques idees d’aquest home (circuloramirez.blogspot.com)

El capellà Joan Tusquets (1901 – 1998) és un personatge que fa un recorregut aparentment circular en la seva biografia. Nascut en una família del catalanisme conservador, virarà a posicions integristes, reaccionàries, furiosament antisemites (serà el màxim difusor del Protocols dels savis de Sió a Espanya) i publicarà diverses obres, plenes de falsedats contra tot el que representi progrés. Els anys anteriors a la guerra va elaborar amplis llistats de persones acusades de maçons, bolxevics o esquerranosos en general. Aquestes llistes públiques seran una bona base per a la repressió franquista durant la guerra i en els anys posteriors; Tusquets col·laborarà amb els serveis de propaganda franquista amb l’exèrcit del Nord comandat per Mola. Als anys finals de la seva vida tancarà el recorregut circular modificant la seva biografia, negant moltes de les coses que havia fet, escrit o pensat i tornant, com si res no hagués passat, a les posicions catalanistes de tota la vida.

Joan Tusquets en una imatge dels anys 30 (frankensaurus.com). Portada de l’opuscle “La francmasonería, crimen de lesa patria”, edició de 1936 (libros.antiguos.alcana.com). “Las sectas” va ser una col·lecció de 12 volums i hi incloïa noms i llistes de pressumptes maçons, jueus, bolxevics, etc (filosofia.org). El llibre “Orígenes de la revolución española” es va vendre massivament i va provocar una escandalosa polèmica a nivell estatal que va servir per donar més ressó a les seves idees (wiki.vilaweb.cat)

El poeta José Maria Peman (1897-1981) va ser durant més de vint-i-cinc anys una de les figures més tòxicament decisives de l’extrema dreta. Monàrquic lligat a la Union Patriótica de Primo de Rivera, durant els primers anys de la República formava part de grups de la dreta monàrquica que conspirava. Per combatre la legislació laica del primer govern republicà, va escriure “El divino impaciente” amb centenars de representacions teatrals i un èxit que va contribuir al triomf de la dreta a les eleccions del novembre de 1933. Lligat als interessos dels terratinents andalusos, Pemán prologava discursos de Calvo Sotelo i era un propagandista important en la premsa de dretes, difamant les figures polítiques republicanes. Va participar activament en la conspiració militar i aviat va justificar públicament el terror subsegüent. Vestit amb la camisa blava, amb el seu amic Ramón de Carranza, recorrien les terres andaluses en un Rolls Royce desencadenant la repressió contra el que anomenava “hordas de barbarie invasora”. Com a president de la “Comisión de Cultura y Enseñanza” va ser responsable de les depuracions de docents i intel·lectuals als anys de la guerra. Durant la postguerra es va allunyar del règim, tot maquillant la seva biografia i donant-se a si mateix una imatge d’ancià venerable els darrers anys de la seva vida.

Fotografia de José María Pemán als anys quaranta (elconfidencial.com). Concentració de Falange el 18 de juliol de 1938 a la Plaza España de Sevilla: Pemán fa un discurs davant la llotja d’autoritats (lavozdelsur.es) A la dreta el “Poema de la bestia y del ángel”, poema èpic sobre la guerra civil escrit el desembre de 1936, un dels textos antisemites més importants produïts a Espanya (maalla.es). Dos mesos abans de morir, el maig de 1981 en una cerimònia on va ser guardonat pel rei, mostra la seva imatge benevolent amb el rei ajupit parlant amb ell (elconfidencial.com)

Preston anomena Gonzalo de Aguilera (1886-1965) el missatger degut sobretot al seu paper d’acompanyant dels corresponsals de guerra en el bàndol rebel durant la guerra. Capità de cavalleria, aristòcrata, terratinent, violent, ell mateix explicava amb orgull que havia fet formar els jornalers de la seva devesa salmantina el 18 de juliol de 1936 i n’havia afusellat sis a l’atzar per alliçonar la resta. No hi ha evidències que aquest fet que ell reivindicava fos real, però diu molt del caràcter d’aquest individu. Fill de mare anglesa i educat al Regne Unit parlava amb total correcció l’anglès i l’alemany. Això va motivar el seu encàrrec de “missatger” dels rebels. Unes declaracions a la periodista nord-americana Frances Davis tot parlant de la regeneració d’Espanya defineixen el personatge: “… el nostre programa preveu exterminar un terç de la població masculina. Això purgarà el país […] Les masses no estan en condicions de raonar! Drets! És que els porcs tenen drets? Hem de matar, matar […] Entesos?”. La historia personal en base a la correspondència postal conservada i un final de vida atzarós i terrible completen la història d’aquest personatge, segurament el més desconegut dels descrits a l’obra.

Dues imatges del capità Gonzalo de Aguilera en el front del nord (wikipedia.org). A la dreta notícia de premsa del 29 d’agost de 1964, on podeu llegir el terrible desenllaç vital d’aquest home (abc.es) El capità Aguilera amb un grup de corresponsals en el front (desdemicampanario.es)

El general Emilio Mola (1887-1937) és presentat en el llibre com l’assassí del nord, un qualificatiu que s’hi escau, tenint en compte la seva responsabilitat en la matança que va desencadenar el cop d’estat i la posterior guerra civil. Format en un ambient de rígida disciplina, va fer part de la seva carrera militar a l’Àfrica i, com la majoria dels personatges presentats a l’obra també “africanistes”, es va embrutir en una experiència militar violenta i descarnada contra la població marroquina, el patró de la qual van aplicar fil per randa durant la guerra civil contra la població espanyola. Un historiador defineix Mola com “un home marcat per la rancúnia, ambiciós, amb grans dosis d’hipocresia, cruel amb afició al macabre i desmesuradament egòlatra”. Director General de Seguretat en el govern de Dámaso Berenguer (1930), partidari d’una república autoritària i dictatorial, va ser el “Director” de la conspiració militar que acabaria en el fracassat cop d’estat de juliol de 1936. És el responsable de molts dels assassinats de més de quaranta mil civils a les províncies del nord d’Espanya que controlava des dels primers mesos de l’alçament. Li va disputar a Franco la primacia en la direcció de la guerra i de l’estat, però els fracassos de l’exèrcit del Nord en la marxa sobre Madrid, el fet que Franco controlés les relacions econòmiques i militars amb els aliats alemanys i italians i l’eficàcia sanguinària de l’exèrcit d’Àfrica sota el seu control, decantaren la balança cap a Franco. Un accident d’aviació el 3 de juny de 1937 va acabar amb la vida de Mola i va eliminar una pedra en el camí de la supremacia absoluta de Franco. Malgrat tot, no hi ha cap evidència que l’accident fos provocat.

Fotografia del general Emilio Mola Vidal (todocoleccion.net) Es pot veure a Mola a la dreta de la fotografia i al costat de Franco en la primera visita d’aquest a Burgos el 16 d’agost de 1936 (abc.es) Portada del llibre de Memorias de Mola, publicat de manera pòstuma l’any 1940 (iberlibro.com) Monument a Mola en el lloc on es va estimbar l’avió a la província de Burgos; la foto correspon al segon aniversari de l’accident (efs.efeservicio.com)

El darrer personatge tractat és el general Gonzalo Queipo de Llano (1875 – 1951) definit com el psicòpata del sud. Una bona descripció de l’individu seria que tota la seva vida va ser un insatisfet crònic, erràtic, poc confiable, inestable i voluble, irascible i sempre disposat a recórrer a la violència. Crescut militarment a l’Àfrica, amb el que representa d’embrutiment personal. Es va fer republicà per ressentiment personal amb Alfons XIII i va participar activament en la fracassada conspiració republicana de 1930. Enamorat únicament del seu ego, va presidir l’Asociación Militar Republicana i ell mateix es definia com francmaçó i republicà i demòcrata. Amic i aviat consogre de Niceto Alcalá Zamora, la seva volubilitat i egocentrisme el van portar a l’animadversió absoluta amb Azaña i tot el que representava la República en quant a progrés; implicat en la conspiració militar, malgrat la seva mala relació amb el “director” Mola, s’encarregaria de la repressió a Sevilla i per l’Andalucia occidental. Ha passat a la història pels seus discursos violents i terribles des d’Unión Radio de Sevilla durant els dos primers anys de guerra. Una pàgina especialment cruel de la seva història és la duríssima repressió després de l’ocupació de Málaga a començament de 1937. La seva gelosia de Franco i, posteriorment, els seus enfrontaments amb Serrano Suñer, el van fer caure en desgràcia i va ser apartat de tot càrrec influent.

Queipo de Llano davant del micròfon de Radio Union de Sevilla en un dels seus discursos (elconfidencial.com) D’esquerra a dreta Cabanellas, Franco i Queipo durant la guerra civil (larazon.es) Franco i Queipo de Llano al balcó de l’ajuntament de Sevilla (laotraandalucia.com) Queipo saluda a Hitler a Berlín (puntocritico.com)

El darrer capítol torna sobre la interminable guerra contra el “contubernio”. Aquesta conspiració fictícia va ser el full de ruta de tots els protagonistes d’aquesta història i alhora va generar entusiasme a favor de l’esforç de guerra dels rebels. Caldria pensar que aquesta toxicitat de pensament acabaria amb la fi de la guerra, però no va ser així de cap manera: l’antisemitisme va continuar al llarg dels anys, tot i que en alguns aspectes es va atenuar conforme el rumb de la segona guerra mundial girava contra el feixisme. Preston fa un recorregut pels anys de la postguerra civil per veure l’evolució del famós contuberni i estudia altres personatges que mantingueren encesa la flama de l’odi al judaïsme, la maçoneria i el comunisme. Es descriu el paper del franquisme en relació a l’holocaust i es desmunta el mite de l’ajuda institucional als jueus; de la mateixa manera que el règim va abandonar com a apàtrides als republicans exiliats que acabarien sent carn de canó de camps nazis com Mathausen o Gussen, en el cas dels jueus d’origen sefardita tampoc no hi va haver cap reconeixement de l’origen espanyol, malgrat que durant els darrers anys de la guerra a Europa en algunes ambaixades i consolats d’Espanya es van donar casos de defensa humanitària de jueus salvats de la deportació. També podem llegir el comportament ideològic en el sentit de l’antisemitisme de figures del franquisme com Ernesto Gimenez Caballero o l’almirall Luís Carrero Blanco.

El llibre està publicat per Editorial Base l’octubre de 2021 amb una traducció molt acurada de Montserrat Pérez. Preston dedica el llibre al seu col·laborador i amic recentment traspassat Hilari Raguer. Consta d’una introducció i vuit capítols que són els que he descrit en els paràgrafs anteriors. Una extensa bibliografia i un índex onomàstic completen l’obra amb un total de 489 pàgines. Cal esmentar, com en totes les obres de Preston, les nombrosíssimes cites a peu de pàgina, un total de 1224 citacions. La lectura és fàcil, ja que la prosa i l’argumentació historiogràfica de l’autor són excel·lents. En les descripcions de cada capítol he esmentat només alguns trets generals que us poden aproximar als personatges i als contextos en què es desenvolupen les històries; si us endinseu en la lectura podreu descobrir quantitat d’informació i us ajudarà a conèixer nous detalls i aportacions historiogràfiques a una part terrible de la nostra història que va conduir el passat i que, en alguns aspectes, continua condicionant el futur.

Us adjunto un link d’una entrevista a Paul Preston sobre aquest llibre:

https://ctxt.es/es/20211201/Politica/38092/paul-preston-arquitectos-del-terror-guerra-civil-mola-queipo-de-llano.htm

Categories
Llibres

La memòria que persisteix

Episodios de una guerra interminable d’Almudena Grandes

Fa uns dies vaig escoltar a un membre d’alguna associació de memòria històrica dir que per parlar-ne o per fer-se’n el càrrec d’uns determinats fets s’han d’haver passat, s’han d’haver patit, i pot ser ben cert, però no oblidem la necessitat de fer arribar el passat, sempre i sigui quin sigui. Jo mateixa tinc interès per episodis històrics que no he viscut. Repeteixo, la història que ens ha conformat tal com sóm, l’hem de fer arribar sí o sí a les noves generacions, a aquelles que els llibres d’història els hi haurien d’explicar mentre estudien, i ja ho fan, però mai s’hi arriba o s’hi arriba malament. Estudis cada cop menys valorats i m’atreviria a dir menys eficients, si ens atenem al fracàs o a l’abandonament escolar. Això sí, les estadistiques són contínues, per seguir mantenint un maleït bucle. Perquè el problema està en un altre lloc, té una altra arrel, i necessita molt coratge i molts diners.

Per aquest motiu el fet de la lectura, entre altres, hauria de ser un aliat sense paliatius. I en aquest sentit la literatura té grans autors de tots els temps, que no han pretés fer novel·la històrica, i menys segons els cànons actuals, no els hi cal, senzillament expliquen la vida, les relacions socials i les inquietuds i fracassos de la gent.

La col·lecció a la qual vull donar visibilitat, en aquest sentit que he dit, que no li cal gens, és una obra monumental per l’abast i pel compromís amb el lector i amb la societat. No vull dir que ompli un buit, però sí que es col·loca en un esglaó de referència pel que fa al testimoni de la nostra trista i recent Història. Lògicament totes les guerres ofereixen resultats en el món de cultura que les seguirà, i majoritàriament per esbrinar-ne les causes i els errors que les han provocades. En aquestes sis novel·les, en falta una per publicar, els fets, les històries, els personatges, les vides parlen per sí soles. Així es fa a les bones novel·les contemporànies, el narrador deixa de ser omniscient i el lector pren el relleu davant del que si le explica.

Almudena Grandes, gran explicadora d’històries, va prendre una bona decisió en el moment que es va tancar intermitentment, i durant anys per explicar la postguerra espanyola, que sí que l’ha viscuda, i l’explica des de diferents òptiques, moments i esdeveniments diversos. La seva admiració per Don Benito, en Galdós, li va servir de molt. És com un mosaic romà, endreçat, pulcre, perfilat, sobre un fons monocolor; no és un trencadís, en tot cas en alguna estructura, però que sempre acaba arribant on vol.

Sis llibres, els continguts dels quals són independents, cosa que li permet enfocaments i cronologies aleatòries. Sis històries del menyspreu que es va tenir per una societat, que la República havia intentat convertir en adulta. El que allà s’explica és Història, i dic jo: si els currículums escolars no hi arriben mai prou, augmentant així el tradicional silenci i la perillosa ignorància, no estaria de més posar-los de lectura recomanada, no, obligatòria, millor.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La guerra infinita. Antoni Campañà

Imatge principal: Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936- Arxiu Campañà

L’exposició que es pot veure al MNAC La guerra infinita descobreix les diferents facetes de l’obra del fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), tot posant el focus en les fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola, que la família va trobar per atzar l’any 2018. Aquest conjunt d’imatges, de gran qualitat artística i rellevància històrica, varen ser amagades en una capsa vermella pel propi artista on van romandre durant més de setanta anys des del final de la Guerra Civil fins el 2018.

Autoretrat d’Antoni Campañà 1936. Poc temps abans de la guerra. Arxiu Campañà

La mostra presenta un total de més de 300 fotografies i desvetlla un gran nombre d’imatges inèdites, mai positivades ni pel propi fotògraf. La majoria de les peces de l’exposició procedeixen del fons de la família de l’artista, que ha decidit fer al MNAC un important dipòsit de 63 fotografies de l’etapa pictorialista anterior a la guerra. Una part d’aquests materials es mostren també ara per primera vegada a l’exposició. El pictorialisme suposava, entre altres aspectes, que no s’enfocava de manera deliberada per a provocar un efecte semblant a la pintura impressionista (és per això que el pictorialisme és també conegut com a fotografia impressionista).

Campañà es pot definir com un fotògraf de contrastos. Es va iniciar molt aviat en la fotografia i es va convertir en un dels fotògrafs pictorialistes més premiats arreu del món. De fet, la seva obra ja formava part de la col·lecció del MNAC com a representant del pictorialisme català, amb una obra emblemàtica com ara Tracció de sang. Campañà integra ben aviat els corrents estètics de l’avantguarda europea i utilitza les tècniques pigmentàries del pictorialisme però amb una mirada que beu de la Nova Visió (Neues Sehen o Neue Optik). Les diagonals, els picats i uns enquadraments agosarats passen a ser la seva manera de plasmar la realitat.

Tracció de sang, 1933 Antoni Campaña. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia. MNAC

El fotògraf mantindrà aquesta mirada moderna durant la Guerra Civil, malgrat que la cruesa de la realitat que l’envolta farà que la seva fotografia sigui més directa i ràpida. Campañà realitza més de 5.000 fotografies durant els anys de la guerra, fotografiant tot el que veu en un intent de superar el trauma del conflicte a través del visor de la càmera. Fotografia la complexitat del seu temps sense autocensura ni concessions a cap causa determinada.

Holel Colón de la Plaça de Catalunya amb imatges de Lenin i Stalin 1937. Arxiu Campañà

Les milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les runes desprès dels bombardeigs, els menjadors populars, l’enterrament de Durruti o l’exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan van estar sota el seu objectiu. Campañà recull escenes de la vida diària, entre allò quotidià i la violència de la guerra, i finalment, al 1939, la retirada de l’exèrcit republicà i les desfilades franquistes. És en aquest moment quan el fotògraf opta per tancar la guerra en una capsa per intentar començar de nou, malgrat el context històric.

[Refugiats de Màlaga a l’estadi de Montjuïc] febrer de 1937. Arxiu Campañà

La postguerra suposarà per a Antoni Campañà una adaptació traumàtica i la recuperació i intensificació de temes com ara l’esport, els paisatges o escenes de la modernitat, quan aquesta va començar a arribar al país. Vista en la seva globalitat, l’obra de Campañà ressegueix el segle XX en la seva complexitat i les seves contradiccions. L’exposició descobreix un artista incansable que intentà arribar a totes les arestes del món de la fotografia.

Saqueig de les oficines de la Italia-Cosulich-Lloyd Triestino, el juliol de 1936, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. / Arxiu Campañà

Abans de 1936, Campañà fou un dels fotògrafs artístics de l’Estat espanyol més difós internacionalment. Més tard, durant la guerra, les seves imatges arribaren al Pavelló de la República espanyola de París de 1937 o als fotomuntatges del mític John Heartfield. Després de 1939, optà per una escapada comercial i estètica i una capsa vermella que ho definiria tot. Tot allò que l’oblit volgut pot definir. Es tracta, doncs, d’una mirada mai vista abans en tota la seva extensió i que es pot resumir en un fet essencial: Campañà era allà amb la seva càmera revelant-nos el segle xx. És, en definitiva, el descobriment d’una trajectòria amb expansions i tancaments. Una història de bellesa, domini tècnic i patiment humà, única i singular dins el patrimoni fotogràfic europeu.

L’exposició consta de tres àmbits. En el primer s’inclouen diversos subàmbits: “Cercant la bellesa, Pictorialisme avantguardista, Un món que es trenca, i Creació i tensions”. En el segon àmbit podem veure una selecció de les més de 5000 fotografies sobre la Guerra civil: “La capsa vermella, Cop d’estat i revolució, Matar Déu, Manipulació republicana, autoengany i manipulació franquista, i Vencedors i vençuts”. Finalment en el tercer àmbit podem veure “Contradiccions d’un segle, Variacions sobre una imatge i (Dis)continuïtats” com per exemple: “Què ens diu un vaixell soviètic al port de Barcelona l’estiu de 1936 durant la Guerra Civil? I un porta-avions nord-americà al mateix port a la Guerra Freda el 1952? Què ens diuen les dues fotografies una al costat de l’altra?”

(Text adaptat del dossier de premsa de l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà)

[Retorn de Lluís Companys] 1 de març 1936. Arxiu Campañà

Més Informació

Dossier de premsa (MNAC)

Programa de mà

Conferència inaugural, Antoni Campañà i les tensions del segle XX

Visita comentada a l’exposició

La capsa vermella. Antoni Campañà. Edició de Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i David Ramos, Ed, Comanegra, 2019

Comissariat de l’exposició: Toni Monné, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Plàcid Garcia-Planas i Roser Cambray, comissària del Museu Nacional

Categories
Cinema i sèries

Silencio roto

Pel·lícula espanyola del 2001 que ens mostra la vida dins d’un poble petit després de la Guerra Civil Espanyola en els anys 1944-1948.

L’angoixa, el silenci, la por, el sentit de culpa dels perdedors. Les rancúnies entre veïns, la venjança, l’odi, la revenja. El favoritisme, la prepotència, la denuncia, la vexació, l’orgull aclaparador del poder absolut que els atorga la victòria, que no entenen prou amb el sofriment amarg i constant de la submissió i del menyspreu que exerceixen de manera burlesca i despietada, sense cap mena de compassió ni espurma d’humanitat.

Als derrotats ni aigua, ni una escletxa de llum per al repentiment.

Fou dirigida per Montxo Armendáriz, i protagonitzada per Lucía Jiménez, Juan Diego Botto, Mercedes Sampietro, Alvaro de Luna i Maria Botto.. Es va rodar a Artzi (Navarra), però podria ser qualsevol poble, d’aquesta Espanya que ells volen unida, on reflecteixen l’odi constan i la submissió horrorosa del poder de la venjança, que a dia d’avui encara no han pogut enterrar….

Es tan important el que ens mostra com el que ens suggereix. Ens mostra un món menys prosaic dels que esperen i dels que mai arriben…  El rostre decaigut, fatigat, cansat, esgotat dels seus personatges. El silenci eloqüent de la Mercedes Sampietro, o el rostre perdut, sense esperança, la derrota de braços caiguts de Alvaro de Luna, que ens desvetlla el silenci de la derrota, la humiliació, l’opresió, la submissió i la continua prepotència i arrogància de la “guardia civil”…

L’esperança dels perdedors és el tema més important de la pel.lícula.  El missatge més potent és sempre que hi ha esperança, encara que a vegades no ho sembli ni que tan sols ho representin.

Des del primer fotograma, es pot apreciar la brutal i espantosa repressió, “de los guardies civiles”, que amb total impunitat exerseixen sobre tot el poble.

En el fons només els corroeix l’enveja i la rancúnia. En tot el poble, sols s’amagen carrers buits, l’angoixa, el patiment, el silenci, l’horror i la por.

Justícia? Els personatges dubten a vegades del que és just o no. Els guerrillers maten a altres guerrillers, veïns del poble es maten entre ells… no es pot confiar en ningú, inclús dintre de la pròpia família es col.lapsen les relacions i es creen dubtes i rancúnies incomprensibles terribles i punyents….

La pel.lícula representa un punt de vista molt hostil cap als franquistes. Ens revela els efectes més nocius i tristos del règim, l’impacte que té en la vida dels pobles i de les persones. Els bons són els que ajuden als maquis, als rebels, als que han fugit a la muntanya, els que no traeixen ni delaten als seus amics i veïns. Els seguidors del nou règim ens els mostren sense emocions, ni sense cap mena de compassió, sols amb una superioritat condescendent, sense humanitat….

Varis dels maquis – en Matías – són favorables a exercir mès violència, i que matar a més persones és necessari per guanyar la lluita. Altres – en Manuel – volen lluitar contra els opressors, però sense vessament de sang.

La crónica de la guerra de 1936 la resumen algunos en “todo el mundo sufrió”, “todo el mundo hizo barbaridades”, “hay que olvidar”,  “no hay que abrir viejas heridas”, pero es la historia de un golpe de Estado y una guerra premeditada, donde un grupo ultranacionalista, radical de ultraderecha y militarizado, se alzó contra el poder constituido, apoyado desde el principio por la Iglesia Católica, el Nazismo alemán y el Fascismo italiano. No se puede ni debe olvidar. Cierto es que a una gran mayoría le tocó luchar en el bando que controlaba la zona donde vivía cada uno, pero también es cierto que muchos lucharon en el bando elegido por ellos.

La victoria de 1939 no trajo la paz, sino el inicio de una pacificación violenta. En el Estado español, los más de 490.000 exiliados, 200.000 presos en campos de concentración, y 50.000 ejecutados entre 1939-48, dejan bastante claro la “Paz de la reconciliación” de la dictadura Franquista. En el sur de Euskal Herria están censados hasta hoy día 5.820 fusilados, 3.920 de ellos en Navarra, en el periodo citado de 1936-1948.

No se puede olvidar el secuestro de hijos de los “rojos” que se dieron en adopción forzosa o se llevaron a internados de “reciclaje”; la confiscación no sólo de los bienes de los partidos “malos”, sino de todos los no adictos al nuevo régimen: fusilados, encarcelados, exiliados… dejando a miles de familias en la pobreza, además de ser una importante fuente de ingresos para el bando vencedor.

En octubre de 1944, 11.000 guerrilleros atravesaron los Pirineos para invadir y recuperar el país, pero el ataque fue un fracaso. Se calcula que murieron unos 300 guerrilleros y 700 fueron presos.

Texte e imatges: José Etxegoien

A veces no hace falta tener ideas. Basta con ver las cosas a tu alrededor, para saber lo que tienes que hacer.”

També recordar que fins el 24 de Febrer del 2019, no es va inaugurar

Art i memòria Francesc Abad, Camp de la Bota

L’Espai Memorial Parapet a la plaça del Forum, en record de les executades i executats entre 1939 i 1952, ja acabada la guerra, i sols en el Camp de la Bota, per recordar i homenatjar a les 1706 persones que varen morir afusellats a Barcelona.

És molt importan recordar aquell oblit, i que han hagut que passar vuitanta anys, de l’entrada de les maleïdes tropes franquistas a la ciutat de Barcelona, Tantmateix recordar l’inici de la repressió sistemàtica, de les execucions sumaríssimes, per reconèixer amb noms i cognoms les persones assassinades, només per tenir divergències de pensaments, enfront a la barbàrie d’un cop d’estat, i que avui dia, encara es lluita contra la impunitat franquista.

Ni oblit ni perdó !

Malauradament, sols després d’un any i mig, hem de lamentar i denunciar l’estat deplorable del Memorial.  

 Instem a l’Ajuntament … una “pintadeta”  Frau Kolau !!!.  Per treure l’oxid i perquè no tornin a caure en l’oblit… !!!

El director tracte de reflectir la complexitat d’un enfrontament bèl.lic com la Guerra Civil Espanyola i destaca especialment el paper de les dones, que foren las autèntiques víctimes d’aquell penós episodi. Com diu la Sampietro en una de les seves escenes: “Perquè sempre ens toca patir a nosaltres les dones”.

Hi ha guerres i guerres, i algunes no s’acaban mai…….

Es pot veure a Netfix

Categories
Llibres

El tiempo de los héroes

Javier Reverte

Editorial Plaza & Janés

És la biografia novel·lada de Juan Guilloto León, conegut com a Juan Modesto durant la Guerra Civil. Era un obrer membre del Partit Comunista nascut al Puerto de Santamaría (Cadis) que va rebre instrucció militar a Moscou i va arribar al grau de general al final de la Guerra.

La narració comença el mes de març del 39 a Elda, poble al costat d’Alacant, on es troba el President Negrín amb bona part del govern de la República i a punt de marxar cap a l’exili degut a la pràctica derrota de l’exèrcit republicà. L’autor va entrellaçant el present del personatge amb el passat, i d’aquesta forma ens va explicant tots els esdeveniments en què va intervenir “Modesto”; comença per l’assalt al Cuartel de la Montaña de Madrid, el “No pasarán” de la defensa de Madrid, las batalles del Jarama, Belchite, Brunete, la conquesta de Teruel, la decisiva Batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya.

A través del protagonista coneixem tant personatges reals, el poeta Alberti, els polítics Santiago Carrillo o Dolores Ibarruri o el periodistes Ernest Hemingway i Robert Capa entre d’altres, com de ficticis que ens fan viure i sentir moltes de les vivències passades pels combatents. D’alguna forma també es va veient perquè van perdre la guerra els republicans.

Per mi un novel·la fàcil de llegir, bastant ben documentada i interesant.

Categories
Cinema i sèries

Héroes invisibles. Afroamericanos en la guerra de España

Documental del 2015, una coproducció d´Espanya i dels Estats Units dirigit per Alfonso Domingo i Jordi Torrent, que es pot veure a Filmin

Una de les coses positives d´aquest recolliment forçós està sent la possibilitat d´endreçar, triar, renovar… tasques que et fan trobar amb tu mateix. Com que és també una experiència globalitzada et convoca a deixar-te aconsellar per aquells amb els quals tens afinitats electives i es troben en la mateixa situació. Així sorgeixen nous descobriments, un dels plaers més grans pels que entenem la cultura com la necessitat de sorpresa constant.

Així doncs us convoco a veure una meravella de documental, un descobriment recent, que els membres d´aquest bloc endevinaran aviat la procedència de la recomanació. Explica, amb detall i criteri històric, la història dels 85 soldats afroamericans que van venir a Espanya, des dels Estats Units, per lluitar a la Guerra Civil Espanyola dins del Batalló Lincoln, de la XV Brigada Internacional, 50.000 voluntaris de 54 paisos. Francament commou com un dels supervivents ho explica, i des d´on ho fa encara avui, quins ideals els van moure, i com segueixen vigents en els seus protagonistes. Com diu un dels historiadors que hi participen, s´explica des de la situació social en la qual vivia el col.lectiu afroamericà als Estats Units, abans i després de la guerra civil espanyola. L´idea de lluita contra el fascisme de l´època, inclou la intenció també de transmetre la necessitat d´una lluita perquè es respectin els drets de tothom, independenment del color de la pell, la prodècencia, les creences… podriem dir que aquests afroamericans venien amb motivacions que el seu propi cos els demanava.

Categories
Cinema i sèries

La trinchera infinita

Sinopsi

Els protagonistes, Higinio i Rosa, porten pocs mesos casats quan esclata la Guerra Civil i la vida d’ell passa a estar seriosament amenaçada, per la seva pertinença a grups polítics d’esquerra i per revenges de fets succeïts durant el govern de la República (un veí el denuncia per ser responsable de la mort del seu germà). Després de ser capturat, aconsegueix fugir i amagar-se. Amb l’ajuda de la seva dona, decidirà utilitzar un forat cavat a la seva pròpia casa como a amagatall provisional. La por a les possibles represàlies i l’amor que senten l’un per l’altre, el condemnarà a un tancament que es perllongarà durant més de 30 anys.

Comentari

L’acció es situa en un poble del sud d’Espanya. Els actors parlen amb un marcat accent andalús. He de confessar que, en alguns moments, vaig haver de recòrrer als subtítols per entendre el que els protagonistes estaven parlant. Higinio està meravellosament interpretat per l’actor Antonio de la Torre i Rosa per l’actriu Belén Cuesta. Els dos actors estan magnífics i ens saben transmetre el neguit per l’absurditat d’una situació que esdevé tràgica i sense solució en l’horitzó proper. Higinio, quan s’assabenta per casualitat del final de la Guerra Civil, va seguint els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, amb l’esperança de que la victòria aliada pugui derrocar el govern que Francisco Franco ha establert a Espanya. Al marge del seu captiveri, la vida continua: el seu fill es va fent gran (notable petita intervenció del jove actor Emilio Palacios), arriba la televisió, hi ha indicis d’apertura en el règim del dictador, Espanya entra a la ONU… Però la por ja està instal·lada i el seu tancament s’ha convertit en la seva vida, ja no hi marxa enrera.

Tot i que pugui semblar una història inversemblant, els anomenats “topos” van existir realment a Espanya molts anys, durant i després de la Guerra Civil. La majoria d’ells varen sortir del seu amagatall l’any 1969, quan la dictadura franquista va promulgar un decret pel qual prescribien tots els presumptes delictes comesos abans del final del conflicte (Amnistia de 1969). El final de la pel·lícula deixa entreveure que l’adaptació d’aquells que varen tornar al món real no va ser fàcil. L’odi i els trencaments provocats per aquella guerra van sobreviure, sens dubte, a l’amnistia, sobretot en els pobles petits.

Podeu trobar la pel·lícula a la plataforma Netflix

La trinchera infinita filmaffinity

Categories
Cinema i sèries

Mientras dure la guerra

Descripció: Ja era hora de poder veure una bona pel·lícula sobre la Guerra civil (1936-1939). No és una pel·lícula biogràfica de l’escriptor i rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno, sinó un retrat d’una guerra des de la perspectiva dels intel·lectuals. Amenábar se serveix de la figura del rector, amb totes les contradiccions d’Unamuno, per desballestar i enfonsar els arguments d’un règim i la postura dels que tenien més veu.

Crítica: El cinèfil