L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.
Títol: Sàpiens. El naixement de la humanitat. Una història gràfica
Autor i creador: Yuval Noah Harari
Adaptació i coautor: David Vanderneulen
Adaptació i il·lustració: Daniel Casanave
Traducció al català: Imma Estany Morros
Editorial: Edicions 62. Col·lecció: Llibres a l’Abast
Nombre de pàgines: 248
Ressenya
He de confessar que soc un fanlector de Yuval Noah Harari i que he llegit i debatut la seva trilogia, Sàpiens, Homo Deus i 21 lliçons per al segle XXI en diverses tertúlies d’Amics de la Història, a l’Ateneu Barcelonès. Aquí (Sàpiens), aquí (Homo Deus) i també aquí (21 lliçons per al segle XXI) en podeu tafanejar alguna cosa. També vull deixar clar, que en el cas que ens ocupa, és tant important el que diu, com com ho diu, o potser més. Harari ha aconseguit sintetitzar la gran complexitat de la humanitat, la seva gènesi i algunes pautes de futur en aquests tres llibres.
Un exemple d’aquesta síntesi, són les frases graons de la contraportada de Sàpiens. Una breu història de la humanitat, per a mi, sens dubte, el més impactant i reeixit de tots tres. Cada frase podria ser un graó de la nostra humanitat: El foc ens va fer perillosos. La xafarderia ens va ajudar a cooperar. L’agricultura va despertar la nostra avidesa. La mitologia va instaurar la llei i l’ordre. Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar. Les contradiccions van crear la cultura. La ciència ens va fer els amos de la creació. Però res d’això ens ha fet feliços.
Imatge 1: Portades de la trilogia Yuval Noah Harari: Sàpiens, Homo Deus i 21 lliçons per al segle XXI
Una història gràfica
Ara, Harari ens presenta en un nou format d’història gràfica Sàpiens. El naixement de la humanitat, ni més ni menys que un còmic, una historieta, un tebeo. Aquest primer lliurament de gairebé 250 pàgines tracta només la primera part, de les quatre que té el llibre Sàpiens: larevolució cognitiva (les primeres 115 pàgines del llibre). No és per tant, una història gràfica de la humanitat, sinó només del seu naixement.
Fa 2,5 milons d’anys. Sàpiens. El naixement de la humanitat, pàg. 12
Per explicar-nos aquest naixement, utilitza diversos conductors, a més d’ell mateix, Yuval Harari, la seva neboda Zoe i d’altres personatges per a cadascun dels quatre capítols, on sobresurt un guia conductor que interactua amb els protagonistes. En el primer capítol, Rebels de la Sabana, és la professora Saraswati qui acompanya Zoé i Yuval (Harari) en la seva exploració dels temps més remots de la nostra espècie, quan era una més entre moltes altres.
Professora Saraswati, Sàpiens. El naixement de la humanitat, pàg. 17
Al segon capítol, Senyors de la Ficció, la figura clau és la Doctora Ficció, una dona vestida com Superman, amb la F de ficció brodada en el seu vestit elàstic. Encarna el poder de les ficcions entre els humans a partir de la revolució cognitiva (fa uns 70.000 anys). Després, al tercer capítol, Sexe, mentides i pintures rupestres, la descripció de la vida i les creences dels caçadors-recol·lectors es fa amb l’ajuda de l’arqueòleg, el pare Klüg.
La Doctora Ficció i El Pare Klüg, Sàpiens. El Naixement de la humanitat.
I en el darrer capítol, Assassins en sèrie intercontinentals és un thriller centrat en un altre personatge singular: la detectiu López, una jove policia entossudida a provar davant dels tribunals els crims de l’espècie humana.
La Detectiu López. Sàpiens. El naixement de la humanitat
La gran virtut d’Harari, sintetitzar la complexitat, és potser també el seu punt feble. Per a mi, sens dubte, la idea central és la creació de La Ficció, presentada com l’única diferència fonamental entre els humans i els altres animals. Aquí acaba la natura i comença la cultura. Per ficció, Harari entén un mite, un relat, una creença immaterials que impulsen a centenars, milers o fins i tot milions d’individus a cooperar o col·laborar en projectes a gran escala com una religió, una nació, un estat, un club de futbol o una multinacional. També serien ficcions, per Harari, les lleis, la política i fins i tot els drets humans. Només la ciència se salva de la crema, glorificada i immune a la fantasia: la ciència estudia la realitat; la cultura produeix ficcions. Aquí, aquest eixamplament de la Ficció, pot ser excessiu?
Com diu l’historiador Carlos Martínez Shaw “Es imposible que nadie esté completamente de acuerdo con todas las afirmaciones de este libro aparte del propio autor”, però tot i així, les tesis d’Harari, també en aquest nou format d’història gràfica, són extremadament originals, provocatives, lúcides i conviden a la reflexió. Per posar alguns exemples.
Un joc de cartes dels humans li serveix per il·lustrar la gran família dels homínids. Cada carta és una espècie diferent que inclou: el nom científic, el sobrenom, la localització, la pervivència, la particularitat, els punts forts i els punts febles. (pàg. 15)
El joc de cartes de la família humana. Sàpiens. El naixement de la humanitat
L’escala evolutiva tradicional, sense contacte, dels éssers humans, contrasta amb una altra imatge que mostra que hi ha hagut més d’una espècie humana al mateix temps (pàg. 25)
Una altra escala de l’evolució de la humanitat. Sàpiens. El naixement de la humanitat
O el trhiller sobre del caçadors-recol·lectors que no saps fins al final si són els precursors de l’ecologisme o els culpables de la mort de centenars d’espècies (pàg. 193).
En resum, si Sàpiens us va agradar o entusiasmar, aquesta primera història gràfica no us decebrà. Si encara no l’heu llegit, esteu de sort, ara podeu llegir el llibre i també aquesta historieta. Per cert, mentre preparava aquesta ressenya, ha sortit a la venda el segon volum de Sàpiens. Els pilars de la Civilització. Una històriagràfica 2.
L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’important augment dels preus dels bitllets que inicialment havia de produir-se a Madrid i Barcelona, però al final només es van mantenir a la Ciutat Comtal, cosa que va fer créixer el disgust i el greuge ciutadà. La dictadura va respondre tard i malament al desafiament social que tenia al davant. Com podia reprimir o castigar als que es negaven a fer ús d’un servei públic?
El llibre (Editorial Rosa dels Vents) ens parla dels dies anteriors i posteriors a la data simbòlica del primer de març i continua gairebé fins a mitjans de mes, ja que Barcelona viuria el dia 12 la primera vaga general, des de l’entrada i ocupació per l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939.
L’autor aporta una visió polièdrica de la realitat i del dia a dia barceloní a través de l’anàlisi de fonts molt diverses que permeten aproximar-nos de manera prou fiable a aquella realitat. La premsa diària proporciona prismes d’anàlisi amb lleugers matisos dintre de la monotonia franquista: tota la premsa és franquista però amb punts de lleugera discrepància, la poca que permetia un règim tan brutal com la dictadura. De tota manera, no era exactament la mateixa visió de La Vanguardia Española que la de Solidaridad Nacional, prototipicament falangista o la revista setmanal Destino que aportava un toc “liberal”, si es que aquí la paraula es pot escriure sense riure o plorar. Per completar la visió de la realitat s’utilitzen també publicacions afranquistes o directament de la clandestina i perseguida oposició antifranquista, així com múltiples testimonis que ens serveixen per situar-nos al llarg del relat.
En el primer capítol (La ciutat abans de les vagues) es fa una situació del context històric de la ciutat després d’una dècada de repressió, penúries econòmiques i fam. El dia a dia dels ciutadans eren les cartilles de racionament, el mercat negre (el famós estraperlo), les contínues restriccions elèctriques i la por. La Barcelona oficial, la nacional catòlica, vivia en els dies previs, la fe de la “Santa Misión” que eren els prolegòmens del futur Congreso Eucarístico que tindria lloc l’any següent al d’aquesta història i que havia de representar l’apogeu místic d’aquella Espanya famolenca i reprimida.
Fulls volanders que apareixien a Barcelona els dies previs a la vaga: En el primer per l’esquerra es pot insinuar la procedència més o menys falangista per la frase final (ajuntament.barcelona.com). En el centre, els 0,40 cèntims era el preu de la reivindicació dels bitllets (ElNacional.cat). A la dreta: poesia bufa que circulava com un rumor en aquells temps i que fa referència al suposat “rotllo” romàntic entre la vedette del Paral·lel Carmen del Lirio i el governador Baeza Alegría (fotografia procedent del llibre)
El segon capítol (La vaga dels tramvies) és la part central del llibre i relata els dies previs i els immediatament posteriors al dia 1 de març. Sempre utilitzant fonts diverses es va construint un relat on els fulls volanders, les octavetes que cridaven a la protesta són una part important del creixement del malestar ciutadà. Es pot constatar com és des de baix que es va formant la protesta, tot i que els dies previs els estudiants universitaris s’hi afegiran. És interessant seguir les picabaralles entre els grups falangistes catalans i les seves tensions en una guerra soterrada contra el governador civil Eduardo Baeza Alegría. Finalment el dijous 1 de març, els barcelonins fastiguejats i tips d’una vida miserable embolcallada de la por constant es neguen massivament a pujar als tramvies que van ocupats únicament pel conductor, el cobrador i una parella de la policia armada o algun falangista ben armat. La vaga es mantindrà fins diumenge quan les autoritats preveuen que la protesta decaigui; aquell dia al camp de les Corts es juga partit de lliga entre el Barça i el Racing de Santander. La companyia de tramvies va concentrar gran quantitat d’unitats al voltant del camp, però en una tarda de pluges intenses, el públic de manera callada va tornar caminant sota l’aiguat.
Hi ha molt poca producció gràfica de la protesta dels tramvies i de la vaga general. A l’esquerra, un grup de ciutadans intenta tombar un tramvia (blogs.elpunt.cat). En el centre, restes de llambordes que utilitzaven els vaguistes per provocar el descarrilament de les unitats (antropologia.cat). A la dreta, la policia armada desplegada al centre de la ciutat (ajuntament.barcelona.com).
El següent capítol (La vaga general) explica la manera com es va convocar i desenvolupar la vaga del dia 12 de març. En aquest sentit, el paper de les forces d’oposició clandestina va ser minsa o inexistent i sembla ser que tot va sortir de l’assemblea convocada a la seu de la CNS, la central nacionalsindicalista a la Via Laietana on alguns falangistes díscols i/o elements obrers de la catòlica HOAC haurien recollit el clima que possibilitaria l’acció de protesta. Cal esmentar que la vaga es va estendre per diferents poblacions de la província. La resposta violenta del règim durant tot el cicle de protestes (des de mitjans de febrer fins al 15 de març) va ser contundent: centenars de detinguts, i un nombre indeterminat de morts i ferits; la mort del nen de 5 anys Juan Moreno Ruiz quan la policia efectuà “disparos al aire” és un bon exemple de la brutalitat policial. Malgrat tot, el moviment de protesta aconseguí de manera ràpida l’anul·lació de la pujada de les tarifes i el desconcert i les pors entre els dirigents franquistes.
El quart capítol (“Teniamos razón”. Els franquistes passen comptes) ens explica la recomposició després dels fets de totes les forces del règim i com la premsa tanca files entorn de la dictadura. Tot i així, hi van haver conseqüències internes: la dimissió i substitució de l’alcalde de la ciutat, el baró de Terrades, per el mediocre i gris Antonio María Simarro, així com el cessament del governador civil Baeza que serà substituït pel dur general Felipe Acedo Colunga. El govern va intentar posar ordre dins les files sempre turbulentes dels falangistes locals. La premsa elogià de manera exagerada i amb un descarat autobombo la resposta “súblime” que les autoritats havien donat a la crisi originada per elements externs i infiltrats dels enemics d’Espanya.
Un curt epíleg (Els comunistes (confessen) que només van fer propaganda) explica les caigudes, en dates immediatament posteriors als fets, de molts elements clandestins del PSUC, l’enemic per antonomàsia del règim, i de com a través de les tortures bestials a què van ser sotmesos, la policia social se n’assabentà del paper (o millor dit de la manca de paper) dels comunistes i de la resta de l’oposició clandestina en les protestes del mes de març.
Una breu conclusió (Després de març de 1951), unes Notes acurades i els Agraïments finals clouen l’obra, tot plegat 340 pàgines de lectura amena que ens pot servir per recordar, posar en ordre i conèixer de forma profunda uns fets històrics molt propers en l’imaginari col·lectiu que representen un punt d’inflexió en la monotonia de la dura postguerra.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962). És professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Èpoques Franquista i Democràtica, UAB-CEFID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera). Especialista en l’exili català de 1939 i el primer franquisme a Catalunya, les seves darreres publicacions sobre aquestes matèries són: Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma, Lleonard Muntaner, Editor, 2015); i, amb Mireia Capdevila, Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) (Barcelona, L’Avenç, 2017). (Extret de: https://www.lleonardmuntanereditor.cat)
Títol:La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar
Direcció: Borja de Riquer i Permanyer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano González, i Oriol Luján
Edició: Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia
Any: 2018
Pàgines: 695
Índex: Consta de 38 articles que podeu consultar aquí
Sinopsi de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar
La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.
Presentació dels directors
El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades. En total hi ha 38 articles.
Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI.
El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.
El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un segon apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.
El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.
En el quart apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.
Finalment, la tercera part del llibre inclou 14 comunicacions seleccionades. També inclou una llista amb tots els autos i un índex onomàstic.
Quatre articles del llibre
A continuació cometem breument, quatre articles dels trenta-vuit que conté el llibre:
Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània”
Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”
Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)”
Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”
La corrupció, més enllà de l’escàndol
L’article de Riquer, Rubí i Toledano planteja que la corrupció política té almenys quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).
Exemples de casos i d’algunes mesures
Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).
Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936. La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.
El torn polític o repartiment del poder dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) liderats per Antonio Cánovas del Castillo i Mateo Práxenes Sagasta
Què fou la corrupció política al segle XIX
El que va ser distintiu del liberalisme espanyol, en la seva versió conservadora, és que va intentar que els governants es poguessin moure en el terreny de la impunitat i, en el fons, de la inviolabilitat i la sacralitat, davant de les conflictives pràctiques assembleàries gaditanes i de les amenaces locals del liberalisme progressista i radical. Després els progressistes, demòcrates i republicans van fer de la revolució moral al llarg de segle XIX una peça programàtica indispensable. No obstant això, sectors del progressisme tampoc van ser aliens a la corrupció, tot i presentar-se com paladins de la seva denúncia.
Allò que és propi de l’administració espanyola era el despotisme i la irresponsabilitat. La corrupció no va ser un assumpte de conductes individuals desviades, esmenables amb el desenvolupament de la modernització, ni una casuística més o menys cridanera, sinó un dispositiu de l’art de governar, comprensible a través de les pràctiques de la governabilitat. La rigidesa o flexibilitat en el repartiment i rapinya de la riquesa pública va actuar com a motor de canvi polític i de mecanisme de recomposició de les oposicions, tal com va succeir en 1854 i 1868: tots dos van ser moments de ruptura emmascarats com a revolucions morals .
La corrupció a l’Espanya del XIX va ser la sensació d’impunitat de què gaudia el poder. La corrupció va poder desenvolupar-se i arrelar-se en l’Espanya liberal gràcies a la inexistència d’una autèntica divisió de poders.
Sàtira de la corrupció política al segle XIX “Al asalto!” per Demócrito (1849-1908) humorista gràfic
La corrupció política al segle XX
Durant el segle XX, quan es va passar d’un 10% de pressupostos públics respecte el PIB el 1900 a un 40% ja en el segle XXI, amb un 15% d’empleats públics del total de la població activa, es va produir una notable ampliació en el camp de la corrupció, sobretot durant les dictadures.
En les etapes de llibertats, el coneixement dels casos de corrupció és causa de l’activitat denunciadora de la premsa o dels polítics de signe diferent dels corruptes, més que a l’activitat investigadora de la fiscalia, el que comporta l’increment de la preocupació ciutadana davant les pràctiques corruptes.
La gestió pública de la dictadura de Primo Rivera va actuar davant una impunitat total i la seva actuació governamental va estar plena d’arbitrarietats administratives, irregularitats judicials i tractes privilegiats escandalosos.
Durant la Segona República es va fer evident “l’existència d’una major voluntat política de crear una administració més eficaç i intervencionista”. Es va reduir la corrupció electoral i es van perseguir els casos de corrupció política, com va ser notori en l’anomenat Estraperlo que va suposar, entre altres assumptes tèrbols, el descrèdit absolut del Partit Radical davant l’electorat.
Sota el franquisme es va institucionalitzar la corrupció política, i l’Estat va ser capturat pels grans grups econòmics, que se’l repartir com un autèntic botí de guerra. La paraula impunitat va cobrar el seu màxim desenvolupament i el propi dictador Francisco Franco va ser un polític corrupte que a més es va enriquir per mitjà de tot tipus de pràctiques il·lícites. Com que el franquisme mai la va condemnar moralment, la corrupció i les seves moltes pràctiques il·legals van acabar per ser tolerades en la societat quan no tingudes per demostracions d’èxit empresarial.
Durant la Transició “no hi va haver voluntat política per intentar erradicar la corrupció política provinent del franquisme”. Per als autors, aquest “perdó i oblit” són el moll de l’os de l’explicació de per què “a la societat espanyola ha arrelat tan una cultura política indulgent i comprensiva amb la corrupció”.
A mode de balanç: propostes i reptes dels autors
De Riquer, Rubí i Toledano tanquen el seu article amb una llarguíssima i necessària bateria de preguntes sobre les consideren que hauria de treballar la historiografia per determinar el grau d’intervenció de la corrupció política en la realitat espanyola dels dos últims segles.
De fet, hi ha una gran pregunta a la qual els historiadors hauríem de saber respondre: ¿Per què les pràctiques corruptes tal com les coneixem avui han arrelat molt més en uns països que en altres?
Algunes de les qüestions més pertinents a plantejar als historiadors podrien ser: ¿Fins a quin punt es pot parlar de la captura de l’Estat per part dels grups econòmics més poderosos, com sosté Francisco Comín? O es tracta més aviat de pactes i aliances entre els grups d’interessos econòmics i part de la classe política en l’època liberal? El procés cap a la democratització a Espanya va ser en bona mesura hipotecat i dificultat per la corrupció?
¿La corrupció política va ser, però, un dels mitjans amb els quals el fràgil i precari Estat liberal espanyol va poder consolidar-se políticament a mitjan el segle XIX? La corrupció va ser també una resposta davant l’amenaça del món local i del provincialisme, i la por a la revolució social? Quins efectes va tenir la subordinació dels jutges per protegir l’Administració? La corrupció ha estat una mena de “lubricant” que ha permès un funcionament més àgil de les administracions públiques? ¿I quin va ser el preu pagat per això? La corrupció va afectar el retard econòmic espanyol al sostreure importants recursos públics, o per contra va facilitar el creixement? Quins van ser els costos econòmics i socials de la corrupció política? Al generalitzar la corrupció, no s’estava dificultant també el sorgiment d’una ciutadania crítica? No es va contribuir a erosionar la imatge de la política i dels polítics, alimentant tant el discurs crític per l’esquerra, com l’antiparlamentarisme més reaccionari? Quines han estat les respostes populars i cíviques davant aquest fenomen? Recordem aquí la gran mobilització de masses contra la corrupció esdevinguda a Madrid amb l’assumpte del marquès de Cabriñana el 1895, estudiat per Javier Moreno Luzón, malgrat que a la fi les seves repercussions polítiques fossin escasses.
¿Hi ha pocs escàndols polítics a Espanya, a jutjar pel que ha passat en altres països europeus, com França, Regne Unit o Itàlia, a finals de segle XIX i inicis del XX? En quina mesura la corrupció que va esquitxar la Monarquia va contribuir al deteriorament de la seva legitimitat? En quina forma els escàndols de Maria Cristina i de la seva filla Isabel II no van encendre el debat sobre si la Monarquia era propietat de la nació i no a l’inrevés? I aquí podríem recordar la recomanació d’Antonio Cánovas del Castillo a Laureà Figuerola, el 1869, sobre la conveniència de “anestesiar la investigació” sobre les joies de la Corona robades per Isabel II, perquè podria posar en perill el mateix sistema polític liberal.
¿Entre els molts costos de la recent Transició espanyola hi ha el no haver passat comptes a la corrupció del Franquisme? Què va suposar per a la societat i l’administració espanyoles tolerar i acceptar aquesta pesada herència delictiva de la dictadura? I, més en concret, què hi ha de restes del Franquisme i de novetat en l’actual corrupció política?
¿Es pot afirmar que l’actual sistema democràtic espanyol s’està mostrant incapaç de controlar, sancionar i erradicar amb eficàcia la corrupció política? ¿Es tracta d’unes pràctiques sistèmiques i profundament arrelades en la vida política i en la societat? O ens trobem tan sols davant la proliferació de casos, però no davant d’una corrupció generalitzada que contamini per complet el funcionament de la democràcia? ¿El fet que el PP, partit que en els últims anys ha governat a Espanya sigui el que està involucrat en més casos de corrupció de tot Europa té un significat especial? Per què segueix rebent un ampli suport dels electors?
¿Es pot parlar de l’existència avui a Espanya d’un neocaciquisme local i territorial en gran mesura conformat i cohesionat per la corrupció política? ¿El fet que la majoria dels mitjans de comunicació privats depenguin econòmicament d’importants grups empresarials, sobretot bancaris, pot mediatitzar les denúncies i les informacions sobre la corrupció política?
Com cal interpretar l’escàs interès dels Governs democràtics i de la majoria dels partits polítics per procedir a una profunda reforma del sistema judicial? A què responen les reticències per legislar i controlar de manera eficaç el finançament dels partits polítics? Per què hi ha tantes dificultats per a la creació d’un poder judicial realment independent, ràpid, eficient i amb capacitat de sancionar la corrupció de forma exemplar?
Corrupció, negocis i política
Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.
Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.
Tres llibres de Mercedes Cabrera sobre les biografies de Nicolás María de Urgoiti, Juan March i Jesús de Polanco per entendre la cultura política i les polítiques d’anticorrupció
Muñoz Ramonet i el grup empresarial UNITESA
Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018. 629-643 p.
La professora Montserrat Llonch estableix en el seu article sobre la corrupció durant la dictadura franquista dues etapes, una que aniria fins a 1951 i que de tan generalitzada i quotidiana com és, no es molesta a ocultar-se, ni pot, i una altra a partir d’aquest any que aprèn a dissimular i s’especialitza.
L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.
Muñoz Ramonet: Retrat d’un home sense imatge. amb Montserrat Llonch com a coautora
Fam, corrupció i suborns en el primer Franquisme
Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018. 143-170 p.
Conclusions del mateix autor
La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.
La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els suposats encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació político estratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.
En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.
Compra venda d’estraperlo de “chuscos” de pa dur als anys 50. / La otra cara del caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco , Ángel Viñas
La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]
Ressenya
L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.
Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]. Mauricio Amster. Los institutos para obreros abren las puertas de la enseñanza superior a los trabajadores españoles. Madrid: Ministerio de Instrucción Pública [193-](Valencia: Lit. S. Dura Socializada UGT, CNT)
Quant al pròleg, Norbert Bilbeny, es fa les preguntes fonamentals: Què fou la Segona República? Una República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia. Què aportà la República? Aconsegueix canviar la dictadura per la democràcia. De fet, fou un parèntesi entre dues dictadures. Per què va fracassar? No va caure per la Constitució, sinó per la seva inestabilitat i sobretot per la força militar dels seus enemics alineats amb els totalitarismes europeus de l’època. A parer seu el fracàs és degut a què el clima s’imposà a les institucions. El clima espanyol generalment està provocat pel calor o la violència de les paraules pronunciades sense contenció. També va fallar per una incomprensió insuficient dels debats de fons (democràcia i autocràcia i aviat feixisme). I finalment: Quina ensenyança en podem extreure? Sense dubte les característiques que li escauen són: una època il·lusionant, un intent seriós de fer una política ètica, una voluntat àmpliament compartida d’endegar un model assequible de convivència civilitzada. Tradueixo un fragment d’un paràgraf final: “Avui, malgrat els seus defectes, podem parlar d’una grandesa moral d’aquella Segona República espanyola. Actuà, sense saber-ho, pel bé de la humanitat futura: el millor llegat de qualsevol política”.
En el pròleg de nou pàgines, cita deu cops Azaña i també altres deu personatges prorepublicans, cap dona. També diu que la “declaració d’independència de Catalunya” i la revolució d’Astúries d’octubre del 1934, alguns la veuen com un precedent de la Guerra civil. A parer nostre, la historiografia mostra que Companys, proclama l’Estat Català, dins de República Federal Espanyola, el matís és important.
L’anàlisi de la situació històrica que Paola Lo Cascio titula “Vuit anys que marcaren la història d’Espanya”, destaca en primer lloc, que sovint la Guerra Civil ha eclipsat l’experiència de la República i fins i tot de la seva cronologia que la fan acabar el 1936. També denuncia que determinada historiografia es pregunta sobre la “sostenibilitat” de la República, donant a entendre que el conflicte era inevitable i inviable, sovint amb arguments de falta de desenvolupament econòmic i el caràcter poc dialogant dels espanyols. Per rebatre aquesta visió Lo Cascio, amplia la mirada i analitza la situació a tota Europa, en setze països europeus hi havia règims autoritaris o directament dictadures entre els anys vint i trenta, entre ells Itàlia, Alemanya, Portugal, Polònia, Hongria o Grècia.
Molt sintèticament, però sense perdre els matisos, el text reconstrueix les diferents fases de la República i els seus actors col·lectius principals. També deixa clar que el bienni progressista aborda les sis principals i transcendents qüestions: la “qüestió regional” (en realitat és la qüestió nacional), la qüestió agrària, la qüestió militar, la qüestió educativa, la qüestió social i la qüestió religiosa. També aborda el paper de la República durant la guerra civil i mostra com malgrat estar immersa en un conflicte global amb episodis revolucionaris, la República segueix funcionant fins el 1939. I posa com a exemple la reforma escolar a Catalunya, per obra del Consell de l’Escola Nova Unificada vinculat a la Generalitat de Catalunya. I finalment, Lo Cascio fa una darrera consideració sobre la interpretació de la història de la república durant la guerra. La deixo per al lector.
Ricard Opisso. 14 d’abril 1931. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Josep Morell i Macias. Ciutadà ja tens el carnet electoral garantia del teu vot? Barcelona Seix Barral, [1935]
Quant a la documentació seleccionada per Noli Cabezas Martínez està dividida en nou capítols, cadascun precedit d’una introducció molt adequada i que dibuixa el marc històric i legislatiu del tema tractat; i també una breu bibliografia selectiva. Els apartats són els següents:
L’adveniment de la República amb 6 textos reproduïts i 7 textos disponibles en línia. Inclou entre altres: el Pacte de Sant Sebastià; la proclamació de la República de Nieto Alcalà Zamora; l’Estatut jurídic del Govern provisional; el decret sobre els símbols de la República,…
La política general republicana amb 8 textos reproduïts i 9 disponibles en línia. Inclou la llei de defensa de la República, la Constitució, discursos d’Alcalà Zamora, Largo Caballero, Lerroux (sobre els fets d’octubre de 1934) i Azaña (al camp de Comillas de Madrid) i el programa del Frente Popular.
El debat autonòmic amb 7 textos i 5 disponibles en línia. Inclou la Proclamació de la República de Macià, discursos de Castelao, Companys i Azaña, Estatut de Catalunya, Projecte d’Estatut de Galícia, Estatut del País Basc i Proclamació de l’Estat Català de Companys.
El nou ordre militar amb 8 textos i 4 disponibles en línia. Inclou 2 lleis (Ley de pase a la reserva de generales desleales i Ley de amnistía a los militares golpistas), 3 decrets i 2 discursos (Azaña i Alcalà Zamora) i una Odre de creación de 2.500 plazas del Cuerpo de Seguridad.
La qüestió religiosa amb 7 textos i 3 disponibles en línia. Inclou la llei de confessions i congregacions religioses, 3 decrets, discursos de Gil Robles i d’Azaña i un text sobre punts de conciliació entre l’Església i l’Estat de Víctor Manuel Arbeloa.
El canvi educatiu amb 6 textos reproduïts i 10 disponibles en línia. Inclou la llei de creació d’escoles públiques i 4 Decrets, entre ells el Decreto sobre bilingüismo escolar en Cataluña i un discurs de Fernando de los Ríos Urruti.
La reforma agrària i econòmica amb 10 documents reproduïts i 13 disponibles en línia. Inclou entre altres, 2 lleis (la Llei de contractes de conreu i la Ley de arrendamientos rústicos) 6 decrets del Govern de la República (sobre atur agrícola, arrendament de terres, accidents de treball, jornada de vuit hores, confiscació d’empreses abandonades), 2 decrets del Govern de la Generalitat (Comissió d’Indústries de Guerra i De Col·lectivitzacions i control obrer)i un discurs de Marcel·lí Domingo en defensa de la reforma agrària.
La Transformació social amb 8 documents reproduïts i 8 disponibles en línia. Inclou 3 lleis (De Divorci, De Matrimoni, D’assegurança de malaltia), 3 decrets (De maternitat, D’abolició de la prostitució i De despenalització de l’avortament) aquest darrer de la Generalitat de Catalunya, una ordre sobre la millora en les presons i un discurs de Clara Campoamor en defensa del sufragi universal.
La lluita contra el feixisme amb 9 documents reproduïts i 1 disponible en línia. Inclou el Decret de la Generalitat sobre milícies ciutadanes en defensa de la República i 6 discursos [I. Prieto, J. Negrín (2), F. Largo Caballero, M. Azaña, J. Besteiro]; l’al·locució de Negrin “España no se rinde”; i la Declaración de los Trece Puntos del Gobierno de Negrín.
Aguineche. Eup! Todos por el Estatuto. Eup!Guziok araudialde. Tolosa: Unión Gráfica, 1933. Emilio Esteban-Infantes. La sublevación del General Sanjurjo. Madrid: J. Sánchez de Ocaña, 1933. 230 p.
El llibre clou amb una excel·lent selecció bibliogràfica d’una quarantena d’obres, on destaquen obres de caràcter social, educatiu i de gènere.
En resum, una obra que va més enllà d’un bon recull documental, especialment interessants són cadascuna de les “introduccions” als nou àmbits temàtics. Hi afegiria només que es pogués accedir més fàcilment a la documentació disponible en línia (60 textos), atès que la majoria són adreces electròniques llargues i difícils de transcriure. Es podria fer un annex a la pàgina web d’Edicions de la Universitat de Barcelona o un altre recurs. Finalment, sense ser-ne un expert, creiem que l’obra recull prou bé l’aportació fonamental de Catalunya i del Govern català a la Segona República espanyola. Hi ha almenys 11 documents realitzats per la Generalitat i els seus governants o vinculats directament amb Catalunya, d’un total de 70 textos reproduïts.
Melendreras; Sindicato Profesionales Bellas Artes, UGT; Junta Delegada de Defensa de Madrid. Delegación de Propaganda y Prensa. Todas la milicias fundidas en el Ejército Popular. Madrid: Rivadeneyra, control obrero, [1936?].
Nota sobre les imatges
A la pàgina de crèdits s’enumeren i detallen deu imatges, però a l’interior del llibre, només n’hi ha nou, una per a cada portadella. No hi ha el cartell de Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]- I Cartel; 94 x 65 cm.
Tots els peus d’imatge d’aquesta ressenya s’han extret de la pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona que ha cedit les imatges que il·lustren les portadelles del llibre.
Fotografia de la coberta del llibre: “Celebración en la Puerta del Sol de Madrid por la proclamación de la Segunda República, el 14 de abril de 1931”.
Autor de la ressenya
Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.
Il·lustració principal:Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons
Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte
En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleóde Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:
Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.
Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.
12
Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.
Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!
Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic. Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.
El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa? (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya? Perquè no va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?
I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”
Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.
Sinopsi: Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.
L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.
Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).
La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.
L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.
Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.
M’ha semblat adient, per celebrar el 150 aniversari de la Comuna de París de 1871, rellegir un dels clàssics, escrit poc temps després per una protagonista directa dels fets. Es tracta de l’escriptora, pedagoga i anarquista Louise Michel i el llibre La Comuna de París escrit a Londres pocs anys després i editat entorn de 1898. Es tracta de la primera edició traduïda completament al castellà i editada per La Malatesta – Tierra de Fuego, 2014.
L’he estat simultaniejant amb la lectura d’un altre clàssic sobre el mateix tema, la Historia de la Comuna de París 1871 de Prosper – Olivier Lissagaray publicada en una primera versió només cinc anys desprès dels fets.
Louise Michel presenta a més la característica de ser dona i escriptora en un moment en què les dones comptaven molt poc i les seves opinions eren sovint menystingudes. El llibre no relata els fets d’una forma encadenada, és més, explica idees pròpies i de moltes altres persones en forma de cites i de poemes barrejats amb relats de fets concrets que ajuden a entendre la situació però, no són més que exemples dins un context general.
Paris. — Les clubs. — Une conférence de Louise Michel à la salle Graffard.— (Dessin de M. de Haenen.)
Qui busqui un relat, ordenat, més o menys veraç dels fets, aquest no és un llibre adient per ell. Es tracta d’un document interessant construït en base a records personals uns anys després dels fets per una persona que en va ser protagonista i que evidentment ens dona la seva visió personal. En la narració hi trobem el caràcter anarquista i poc disciplinat de l’autora.
Per contra, el relat de Lissagaray Historia de la Comuna de París 1871 és un escrit ordenat, on els fets es succeeixen un darrera l’altre sense comentaris externs. És també l’obra d’un protagonista dels mateixos fets i del mateix bàndol però que intenta fer una descripció neutral, acurada i documentada amb relats d’altres participants recollits posteriorment.
Recordem que l’aixecament de La Comuna (18-3-1871) es produeix en plena desfeta de l’exèrcit de la III República francesa hereu del imperial de Napoleó III derrotat a Sedan el setembre de 1870 i amb l’exercit prussià a les portes de París.
Louise Michel, ens parla dels antecedents burgesos del règim de l’imperi, amb la industrialització, la construcció del París modern i de com de malament ho passava el poble que no volia ni entenia la guerra però que tampoc volia rendir-se i lliurar París. Amb la proclamació de La Comuna el 18 de març s’intenta una democràcia popular diferent de la classista de la república que havia substituït el imperi de Napoleó feia poc.
Dones lluitant a la Comuna de París; “Une rue de Paris en mai 1871” de Maximilien Luce
El llibre està molt documentat amb escrits de personatges importants, dels dos costats, que ens mostren les seves idees. Hi ha fotos i gravats interessants que ens donen una idea gràfica de la situació. També ens parla de les comunes de províncies, del relatiu poc paper que varen tenir en la revolta i la repressió no proporcionada, exagerada, que sofriren.
Ens parla molt de la repressió tant de la feta sense judicis a peu de carrer i amb poques dades a part de testimoni, com de la repressió oficial, que fou també brutal. També dels consells de guerra, de la situació a les presons, de les condemnes a mort, dels desterraments a Nova Caledònia. Ens comenta l’organització de la repressió en els processos judicials principalment el dels membres de la Comuna i del Comitè Central de l’agost de l’any següent. Els informes de la policia amb relats manipulats. Les execucions de parelles quan sembla que l’únic possible culpable era un dels dos.
Hi ha una frase referent a la repressió que ens diu:
La Comuna había muerto, pero la Revolución estaba viva
Resumeix molt bé com ha costat a la humanitat aconseguir l’evolució en cada etapa històrica i què difícils que han estat els avenços socials.
Es destaca el paper de les dones, moltes revolucionàries dels anys 20 i 48, com es lògic amb un grau de politització important que ràpidament van apuntar-se a anar a les barricades. Aquesta presència va fer que en part la repressió fos tant o més brutal en elles, al cap i a la fi el poder hi veia en la seva llibertat i autonomia un perill a tenir molt present.
Descriu també la seva vida i l’entorn a Nova Caledònia on fou condemnada i deportada durant set anys. Les condicions en què vivien tots els castigats.
Tota l’obra és un clam a la llibertat. No hi ha res de què penedir-se. Defensava en vida i defensa en el llibre les seves mateixes idees assumint les conseqüències que li comportin.
En resum, una història de La Comuna de París molt diferent d’altres relats històrics a què estem acostumats. No és un llibre d’Història pròpiament dit, però no per això menys interessant. La prova és que podem trobar, poesia popular, de l’autora i diverses cites d’altres autors.
La Comuna de París fou la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].
Un des canons de la Garde Nationale installé sur la butte Montmartre, 1871. Guàrdies nacionals en una barricada de Belleville, el 18 de març de 1871.
Què significa la Comuna de París en la historiografia?
“La Comuna de París (10/03 a 28/05 de 1871) va ser un dels fets polítics més importants del segle XIX. Un esdeveniment revolucionari que en el seu moment va provocar una enorme commoció social i política a nivell internacional i que durant dècades va ser un referent en la lluita del moviment obrer, evocat, entre d’altres, com, «Le temps des cerises» obra de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, la primavera mítica del roig de les ensenyes i de la sang. El seu ressò, en forma de substrat ideològic o de models d’activisme, arriba també fins als nostres dies (l’exemple més conegut és la bandera vermella) i moltes de les seves propostes polítiques tornen a ocupar avui un espai en el debat públic (sostenibilitat ambiental i ecologisme, funció emancipatòria de l’art, abolició de la prostitució, separació treball riquesa…) malgrat que la immensa majoria de la població, fins i tot a França, ja no en conserva cap record” [Presentació de la Jornada UPEC El temps de les Cireres].
Paris – Proclamation de la Commune sur la place de l’Hôtel de ville, Le Monde Illustré, N° 730, 8 avril 1871.
Jornada sobre La Comuna de París, 150è aniversari
Organitzat per la UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya la jornada del dia 12 de maig “El Temps de les Cireres” celebra el 150 aniversari de la Comuna de París. Les places presencials ja estan totes ocupades, però es podran veure i seguir per Internet. Aquí teniu l’enllaç per veure les sessions en directe.
París durant la Comuna, Le Monde Illustré, maig de 1871.
Ponents i programa de la Jornada
Els ponents de la Jornada són: Julián Vadillo, professor associat de la Universidad Carlos III de Madrid; Mathilde Larrère, professora d’Història del s. XIX i membre del Consell d’història de la ciutat de París; Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Kristin Ross, professora de Literatura Comparada de la NYU i autora del llibre Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París; Miquel Salas del consell editorial de la revista Sin Permiso; Rosa Sans, directora Fundació Cipriano García – CC OO; Carles Martí, vicepresident UPEC; Teresa Abelló. professora d’Història de la UB; Xavier Domènech, historiador i professor de la UAB; Àngel Duarte, catedràtic d’Història de la UdCo; Albert García-Balañá, professor d’Història de la UPF; Núria Iceta, editora de L’Avenç.
Podeu consultar el programa complet aquí; Una revolució ciutadana (1ª sessió); La Comuna de París en la Història de l’esquerra (2ª sessió); L’impacte de la Comuna a Catalunya i a Espanya (3ª sessió).
A continuació presento una breu selecció personal d’alguns llibres i articles que tracten el tema de la Comuna de París:
Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.
Breu cronologia redactada per Miguel Salas i publicada a Sin Permiso, 21-03-2021. Descriu sintèticament els principals fets de 1870 i 1871, especialment des del 18 de març al 28 de maig de 1871.
Kristin Ross i Manu Goswami a Sin Permiso 25/03/2021.
En el seu llibre, Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Kristin Ross defineix amb claredat totes les polèmiques que es van desenvolupar al voltant la Comuna i sosté que van condensar en falses polaritzacions: anarquisme versus marxisme, camperols versus obrers, terror jacobí revolucionari versus anarcosindicalisme, etc.
Ara que la Guerra Freda s’ha acabat i que el republicanisme francès està esgotat, Ross argumenta que podem alliberar la Comuna d’aquesta esclerosi. Aquesta emancipació pot revitalitzar al seu torn a l’esquerra contemporània perquè actuï i pensi en funció dels desafiaments actuals. Cap obra posa més èmfasi en l’afirmació de Marx segons la qual el major assoliment de la Comuna de París va ser la seva existència i el seu funcionament concrets.
Text històric de William Morris, un dels grans revolucionaris britànics del segle XIX i un dels millors exponents del “socialisme llibertari”. Publicat a Sin Permiso 25/03/2021.
William Morris va ser, en les paraules de E.P. Thompson, l’únic revolucionari anglès de segle XIX que va acceptar obertament i sense reserves la causa revolucionària. Gran artesà, dissenyador, poeta i escriptor, Morris sempre guardava una profunda preocupació per les causes artístiques i humanes i, amb el pas el temps, aquests mateixos ideals el van portar a creuar el que ell anomenava el «riu de foc» i ha esdevenir un socialista compromès.
A mesura que les seves conviccions revolucionàries s’enfortien, es va tornar cada vegada més nítida la importància de la memòria de la Comuna de París de 1871. Com recorda Kristin Ross, entre tots els socialistes britànics, va ser Morris qui va defensar amb més fermesa el llegat viu de la Comuna, a la qual va descriure com «la pedra angular del nou món que està cridat a ser».
William Morris (Walthamstow, Anglaterra, 24 de març de 1834 – 3 d’octubre de 1896) va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic
Article de Marc Geli Taberner publicat conjuntament a Ab Origine i a Catarsi Magazin, explica el context històric, la guerra franco-prussiana que suposà l’enfonsament del Segon Imperi de Lluís Napoleó i l’adveniment de la III República Francesa (1870-1940. També mostra una llista de les principals mesures socials i d’alguns dels seus dèficits i errors. Finalment, també analitza el possible llegat de la Comuna.
Article d’Emma Baudais publicat a Ab Origine sobre les dones que van ser presents des del 18 de març de 1871, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.
Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 – Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora.
Article de Marcello Musto que defensa que la Comuna va significar una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució. Publica a Catarsi Magazin,18 de març de 2021.
“Barricade de la Place Vendôme, rue de la Paix durant la Commune de Paris de 1871”.
La Commune (Paris 1871)
Film documental dirigit per Peter Watkins amb guió de Peter Watkins i Agathe Bluysen, any 2000, 345 m, Productora 13 Productions, La Sept-Arte, Le Musée d’Orsay.
Sinopsi: París l’any 1871; mentre que un periodista de Versalles TV transmet informació falsament tranquil·litzadora, es crea una Televisió Comunal, que reflecteix l’opinió dels insurgents de la capital francesa. Així, aquestes dues cadenes cobreixen la revolució i el govern de la Comuna de París, entre el 26 de març i el 28 de maig de 1871, d’una manera totalment diferent. El canal públic oficial, TV Nacional de Versalles, dona una versió oral i excloent dels esdeveniments, que contrasta amb la de la recentment creada TV Comunal. Aquesta última pretén donar la paraula als mateixos ciutadans que l’altra televisió nega i emmordassa. Però no només això sinó que pretén donar la paraula també als actors que encarnen aquests ciutadans, i que tenen la seva opinió sobre les injustícies que cent trenta-tres anys després perviuen en la societat contemporània.
Bibliografia bàsica
Rougerie, Jacques: “La Commune et les Communards”, Folio, 2018
Merriman, John M. “Masacre: vida y muerte en la Comuna de París de 1871”; [traducció: Juanmari Madariaga], Ed. Tres Cantos, Siglo XXI de España, 2017
Ross, Kristin: “Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París“, Akal 2016
Michel, Louise: “La comuna de París: historia y recuerdos Louise Michel”; [pròleg de Dolors Marín], Ed. LaMalatesta Tierra de Fuego, 2014
Serman, William: “La Commune de Paris (1871)” Ed. Fayard, 1999
Són alguns dels més importants articles i textos recuperats, que es van publicar setmanes posteriors a la declaració de la I G.M., on la reinterpretació del seu caràcter pacifista no resulta tan eloqüent i senzilla.
Descriu sensacions i sentiments (sobretot en “Viatge de retorn a Àustria”) indubtablement germànics, carregats d’un espantós fervor prussià-patriòtic, on ens parla de la raça, de la importància de la llengua alemanya, de l’obedient i esforçat soldat imperial-prussià i de la unitat suprema de la nació alemanya. Tot això motivat, probablement, per l’excitació i el nerviosisme dels esdeveniments del moment. Aquí no hi ha res de la imatge pacifista i antibel.licista que coneixem a la seva extensa i posterior obra.
Comentaris d’Antoni Martí Monterde en el pròleg:
Zwei… Zweig – Memòries i oblits d’un europeu, on fa referència a notes i articles publicats del propi Zweig en el moment en què va esclatar la IGM:
“Les victòries alemanyes són magnífiques”- “S’anuncia una batalla gegantina al llarg de tota la frontera galitsiana” – “Com envejo l’exaltació de Berlín”.
També fa menció, d’una carta al seu amic Anton Kippenberg, datada el 18 d’octubre de 1914: “…el meu plaer més gran seria ser oficial d’aquest exèrcit i poder vèncer a França…”.
D’aquestes notes i escrits, sobretot en “Unes paraules sobre Alemanya”, s’assemblen moltíssim a allò que criticatant en les seves memòries com a febre bel.licista.
La gran ambigüitat que apareix en “El món insomne” o en “Als amics de l’estranger”, i en els escrits de dies i d’horitzons incendiaris en “La curació de Galítsia” i en “Dels dies de l’ofensiva alemanya a Galítsia”.
Per acabar conclou, que per entendre a S.Z., s’ha de llegir doblement a Zweig, tot Zweig, …. amb totes les seves contradiccions, les seves paradoxes i ambigüitats, perquè són les nostres, les de tots els europeus. Els seus llibres no remeten simplement a una Europa desapareguda, sinó a una Europa en autodestrucció constant….
Crítica del Confidencial:
“La mentira, retrato de una omisión histórica – El europeo universal y pacifista sufrió de un hoy nunca citado ardor que trató de esconder el resto de su vida. ¿Vergüenza u omisión de un esteta?”
Cliqueu aquí per anar a la primera part d’aquesta entrada
Moshé Dayan
El futur responsable de l’exèrcit israelià durant la guerra dels sis dies, neix l’any 1915 a Degania en el que era el primer quibuts gestionat per colons jueus. Els seus pares havien arribat a Palestina procedents d’Ucraïna. El jove Moshé era un granger que lluitava pel projecte colonial sionista. Aviat participà en els escamots nocturs especials en defensa del quibuts, expulsant la població autòctona i en unitats conjuntes britànic-jueves per reprimir les revoltes àrabs de finals dels anys trenta. Aquests escamots es transformaran lentament per originar la Haganà, la milícia clandestina jueva. Durant la segona guerra mundial Dayan participa amb les tropes britàniques a l’Orient Mitjà. L’any 1947 Dayan és cap de l’estat Major de la Haganà i l’ONU, condicionada per l’horror de la recent Shoah, resol la partició de la Palestina britànica en dos estats. La Haganà es dedica en aquests temps a lluitar i expulsar els palestins que es resisteixen a marxar dels territoris assignats als jueus. Durant la guerra àrab-israeliana de 1948, el pla Dalet de l’Alt Comandament hebreu atorgava a la Haganà una funció clau: autodefensa, neteja ètnica? No hi ha acord total en la historiografia. La Haganà es convertiria en el futur exèrcit de l’estat (el Tsahal) i Dayan ràpidament escalaria posicions de comandament.
Un grup de refugiats palestins abandona Galilea a finals de 1948 (wikipedia.org)
L’any 1953 Dayan crea la Unitat 101 que es dedica a fer batudes sistemàtiques per les fronteres. El mes d’octubre tropes d’aquesta unitat comandades per Ariel Sharon ataquen el poble de Qibya i causen 69 morts. Entre l’any 1959 i 1964, Dayan serà ministre d’Agricultura i posteriorment ministre de Defensa; serà el màxim impulsor de la tendència dels generals israelians (Dayan, Rabbín i Sharon) a marcar l’agenda política.
A la Guerra de 1967, Israel va prendre el control de les zones ombrejades del Sinaí egipci, dels Alts del Golan de Síria i dels territoris palestins de Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de Gaza (laNaksa) Avions de guerra egipcis destruïts a la pista de vol després d’un atac de la força aèria israeliana el 5 de juny de 1967, contra camps d’aviació aèria al començament de la Guerra dels Sis Dies (Getty Images).
Un dels moments clau de la seva vida política serà la guerra del sis dies (juny de 1967) i la gran victòria que provoca eufòria nacional; la resposta serà la política dels fets consumats, o sigui, consolidar els guanys militars a base del control i el càstig col·lectiu. La guerra del Yom Kippur (1973) donarà lloc a una certa reorientació política de l’estat d’Israel respecte els seus veïns àrabs. Si cedeixen amb Egipte, podran consolidar els altres territoris (la franja de Gaza, els Alts del Golan i Cisjordània). Dayan defensarà com a ministre d’Afers Exteriors del govern de Menahem Beguín davant l’ONU (1977) la política d’apropament a Egipte. L’any 1981 Dayan va formar un nou partit, Telem, que proposava la cessió incondicional i unilateral dels territoris ocupats, però un càncer de colon va acabar amb la seva vida aquest mateix any.
Dayan amb el president Ànwar El Sadat l’any 1977. S’estava negociant la pau bilateral entre Egipte i Israel (viquipedia.org). L’acord definitiu es signara a Camp David, entre el propi Sadat i el primer ministre Menahem Beguín, en presència de Jimmy Carter (pinterest.es)
Henry Kissinger
Kissinger va néixer a Fürth, Alemanya, l’any 1923 en una família jueva que es veié obligada a emigrar als Estats Units per la persecució nazi. Instal·lats a Nova York, el jove Heinz canvia el nom a Henry i estudia a Harvard on arribarà a fer el doctorat en relacions internacionals i serà catedràtic. Enmig dels seus estudis és mobilitzat per la guerra el 1943, però no anirà al front, sinó que treballarà en tasques de contra-intel·ligència. L’encarregaran missions de desnazificació després de la guerra. Reincorporat a la vida civil a Harvard serà director de programes internacionals, seminaris sobre defensa i seguretat fins els anys 70. Els càrrecs que marcaran Kissinger i que mostraran la seva influència en el marc geopolític són el de Conseller de Seguretat Nacional (1969 – 1975) i el de Secretari d’Estat (1973 – 1977).
Henry Kissinger (1923): Poderós, diplomàtic, estadista, acadèmic, criminal de guerra? (wikipedia.org). Kissinger i Richard Nixon (1913 – 1994): no hi ha evidències que el Secretari d’Estat estigués implicat en el cas Watergate que li costà la presidència a Nixon (usatoday.com)
Amb l’administració Nixon, Kissinger afrontarà la difícil decisió de com sortir d’una guerra inútil i sagnant. L’anomenada “vietnamització” de la guerra coincidirà amb els bombardejos més indiscriminats i unes negociacions de pau que li valdran el Premi Nobel de la Pau juntament amb el negociador nord-vietnamita, Le Duc Tho que renunciarà al premi. L’acord de pau no impediran la victòria final de les forces comunistes.
Kissinger amb Mao Zedong. La diplomàcia del “pingpong” seria el precedent de les noves relacions amb la República Popular de Xina (wikipedia.org). La Guerra del Yom Kippur (octubre de 1973) va ser la darrera gran guerra entre àrabs i israelians. Finalment, després de la sorpresa de l’ofensiva àrab inicial, Estats Units ajudaria incondicionalment a Israel (abc.es).
Kissinger protagonitzarà també un canvi de rumb de la diplomàcia nord-americana amb el desgel i apropament a la Xina per aprofundir en l’aïllament del règim soviètic. És Kissinger qui ho inicia en un viatge secret a Beijing i una entrevista amb Zhou Enlai (juliol 1971) per preparar el viatge de Nixon l’any següent. Tot i que la voluntat de Kissinger era buscar l’aliança xinesa de cara a la guerra de Vietnam, l’estratègia no va funcionar. Una de les implicacions més nefastes de Kissinger va ser el disseny i desplegament de l’Operació Còndor (1975 i següents), un pla per coordinar accions i donar suport a dictadures del Con Sud (Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai, Bolívia i altres). En el cas de Xile, per exemple, la CIA desestabilitza el règim de Salvador Allende, s’implica directament en el sagnant cop d’estat del general Pinochet i després coordina i donar suport al seu manteniment. Cosa similar va passar amb el règim dictatorial de Videla i la Junta Militar Argentina l’any 1976.
Kissinger amb Pinochet. El suport actiu a la violenta intervenció en el cop d’estat de Xile és un tema que persegueix Kissinger fins l’actualitat: “No té sentit parlar d’això” o “Tot és fals” són comentaris de Kissinger (viquipedia.org) Kissinger amb Videla: les recomanacions de Kissinger a la futura junta militar, referint-se a la intervenció: “S’ha de fer ràpid, bé, contundent” (papelitos.com.ar)
Des dels anys 80 fins l’actualitat, Kissinger es mostra molt actiu en política internacional. L’any 1982 crea una molt influent consultoria (Kissinger Associates). Manté relacions i contactes amb diferents administracions presidencials (des de Bush fill i Obama fins a Trump).
Licio Gelli
La història d’aquest home és paral·lela a moltes de les turbulències polítiques de la Itàlia de la segona meitat del segle XX. Parlar de Gelli és parlar de la maçoneria, de les conspiracions més o menys certes, de les trames negres, de clavegueres polítiques i econòmiques, de connexions amb la Màfia, de negocis tèrbols amb el Vaticà i moltes coses més.
A la dreta de la fotografia, Gelli amb uniforme feixista als anys 30 (Misterid’Italia). A la segona fotografia amb els atributs maçònics de la P2 (viquipedia.org)
Gelli neix en una família toscana humil (Pistoia 1919). Serà voluntari (feixista) a la Guerra Civil Espanyola i durant la Segona Guerra Mundial serà l’encarregat de transportar l’or del rei Pere II de Iugoslàvia a Itàlia (acabada la guerra i reintegrat l’or, es veu que mancaven 12 tones que van desaparèixer). Col·labora amb Mussolini a la república de Saló, però fa un doble joc, ja que actua com a enllaç amb els nazis, però també treballa per la resistència partisana. En acabar la guerra és assenyalat com a feixista toscà però els partisans parlen bé d’ell: no pateix cap mena de represàlia.
A l’esquerra: emblema de la Lògia Propaganda Due (P2) (viquipedia.org). En el centre, notícia de premsa sobre l’intent de cop d’estat de 1970, el cop Borghese (viquipedia.org) A la dreta alguns dels implicats en el cop, el general Rodolfo Graziani i a la seva esquema el princep Junio Valerio Borghese (corrieredelasera)
La postguerra italiana és socialment i política, molt complexa. Gelli continua col·laborant amb els serveis secrets i es dedica a l’activitat industrial que li porta a relacionar-se amb el poder. L’any 1963 entra a la maçoneria (lògia Hod) i aviat entrarà a la lògia més important d’Itàlia, l’anomenada Propaganda Due (P2) que controlarà totalment a partir de 1970: serà la base del seu poder, tot controlant dossiers reservats dels serveis secrets. Estarà relacionat amb un intent de cop d’estat feixista (Cop Borghese el desembre de 1970) i tindrà un paper important en l’estratègia de la tensió (1969-1980). Les connexions internacionals de la P2 seran d’alt nivell, sobretot a Llatinoamèrica, i estarà implicat en nombrosos cops militars involutius. El poder mediàtic de Gelli i la P2 seran tan grans que acabaran controlant una majoria de la premsa escrita nacional.
Roberto Calvi, poderós financer italià vinculat a la Banca Vaticana, a la Màfia i a la lògia maçònica “P2” (Criminalia)
Grans escàndols financers apareixen lligats a personatges propers a Gelli com el banquer mafiós Michele Sindona i el president del Banco AmbrosianoRoberto Calvi i les seves obscures i delictives relacions amb la Banca Vaticana. Gelli ho coordina tot, té lligams amb la criminalitat organitzada i té fosques relacions amb alguns dels atemptats més sanguinaris de la ultradreta italiana als anys setanta i vuitanta.
Després de la publicació en premsa de les llistes de membres de la P2 l’any 1981, es creen comissions parlamentàries per investigar el tema (trentaminuti)
A començament dels 80 es publica la llista de membres (sembla ser que incompleta) de la P2, la qual cosa provoca un xoc públic colossal i una gran indignació nacional, per la quantitat de personatges públics del més alt nivell de la vida política i econòmica italiana i internacional implicats i de com determinaven i controlaven els ressorts del poder. Gelli va acabar la seva vida amb relativa comoditat (morí el 2015), mostrant la seva admiració per un dels polítics de la P2 al poder (Silvio Berlusconi) i reconeixent-se fins al final com un feixista.
Zbigniew Brzezinski
Aquest personatge de nom i cognoms impossibles és una peça clau per entendre el final de la Guerra Freda en un moment en què la política exterior nord-americana passa de la contenció de Nixon i Ford a una fase ofensiva que comença amb el president Jimmy Carter (1977 – 1981) i el seu flamant Conseller de Seguretat Nacional Zbigniew Brzezinski i acabarà amb els mandats de Ronald Reagan (1981 – 1989). És una paradoxa aparent que una administració demòcrata com la de Carter, seguís una línia dura en política exterior i això només s’explica amb la personalitat i orígens del seu conseller Brzezinski.
Zbigniew Brzezinski en els seus anys com a Conseller de Seguretat Nacional (viquipedia.org). En el centre, fotografia de Brzezinski a finals dels 90 (spiegel.de). Zbigniew Brzezinski, Jimmy Carter i Cyrus Vance. Brzezinski era un “falcó”, polític dur dins el Partit demòcrata i va marcar la línia política de Carter (globalresearch.ca)
Zbigniew Brzezinski (1928) és nascut a Varsòvia en una família aristocràtica que marxa del país quan es produeix la invasió nazi (1939). Exiliats a Canadà, Zbigniew farà el doctorat a Harvard amb una tesi de títol suggestiu pensant en el futur que li esperava: “Com el leninisme porta a l’estalinisme”. És especialista en relacions internacionals de la URSS, professor a Columbia i Harvard i membre de molts lobbies de poder (Trilateral, Grup Bidelberg) fins el gener de l’any 1977 quan entra en el govern Carter com a Conseller. Un càrrec de nomenament presidencial i de més influència que els Secretaris d’Estat o de Defensa. Brzezinski té relació directa i diària amb Carter i no ha de retre comptes al grup demòcrata del Congrés. Passa sovint que la línia política de la Secretaria d’Estat (Cyrus Vance) i la del Conseller són oposades i Carter sempre s’acaba inclinant per la política dura de Brzezinski.
A la imatge esquerra Khomeini el líder de la Revolució Iraniana de 1979: “Què dimonis és un aiatol·là? va dir el vicepresident Mondale en conèixer els fets revolucionaris; Brzezinski era partidari de la intervenció militar en suport del Shah (viquipedia.org) A la dreta Ossama Bin Laden, lider d’Al-Qaida: els orígens d’aquest terrorisme islàmic van ser finançats per l’administració Carter (viquipedia.org)
Estats Units havia passat, en política exterior, de la teoria de la contenció i la Doctrina Truman (1947) a la teoria del dominó i la coexistència pacífica de Kennedy i Khrusxov (als anys seixanta). Quan Carter arriba al poder signa els acords de desarmament nuclear SALT II (inicis de 1979), però la invasió d’Afganistan per la URSS (desembre de 1979) ho canvia tot. Bruscament es passa de la distensió a l’escalfament de la Guerra Freda, amb boicots mutus (jocs olímpics de Moscou i, posteriorment Los Angeles) i intervenció nord-americana de suport als mujahidins afganesos (tot i que aquesta intervenció és anterior en sis mesos a la invasió soviètica). La diplomàcia de Brzezinski incorporà en aquest joc brut a tercers països (Aràbia Saudita i Pakistan) i a mig termini aquesta política conduirà a la potenciació del wahhabisme i al terrorisme islàmic, alimentat i finançat en els seus inicis pels propis americans. En declaracions posteriors Brzezinski no se’n penedeix de res.
Dos dels llibres de Brzezinski: “The Grand Chessboard” (1997) defensa que el centre del món és Euràsia, que l’enemic a batre en aquest control és Rússia (mirar la data de publicació per contrastar la hipòtei de Brzezinski) A la dreta, portada de “Strategic Vision” (2012) on un Brzezinski pragmàtic explica que “nosaltres som l’alternativa al caos” i que cal un “pacte equilibrat entre Rússia, Europa i nosaltres”
Allunyat de la primera línia política (1982), Brzezinski torna a l’activitat acadèmica, les conferències i a l’activitat literària on ha publicat molts llibres de geoestratègia mundial. Va morir el maig de 2017 als 89 anys.
Qasem Soleimani
El darrer personatge del curs és Qasem Soleimani, comandant iranià a l’ombra, molt influent en la política iraniana de les darreres dècades i a qui podem recordar com a víctima d’un atemptat amb drons organitzat per l’administració Trump el mes de gener de 2019 a l’aeroport de Bagdad. Començo pel final, per tal de situar el personatge en l’actualitat més recent, però cal fer una petita ressenya històrica d’aquest personatge.
Qasem Solaimani, General Major de la Guàdia revolucionària Islàmica (viquipedia.org)
Qasem Soleimani va néixer l’11 de març de 1957 a Qanat al Malek a la província iraniana de Kerman en una família de terratinents. El règim del Xa Mohammad Reza Pahlavi, serà derrocat l’any 1979 en l’anomenada revolució dels aiatol·làs que crearan la Guàrdia revolucionària islàmica a la qual Qasem Soleimani s’hi inscriu des de molt jove. Durant la guerra Iran – Iraq (1980 – 1988) Soleimani s’anirà formant i a principis dels 90 és comandant general de la Guàrdia Revolucionària de Kerman i el 1998 serà el comandant de les forces QUDS, una divisió responsable principalment d’operacions militars clandestines i extraterritorials. Durant les dècades posteriors QUDS serà un element clau en la lluita d’Iran per la influència a l’Orient Mitjà i aquesta pretensió de lideratge en aquest marc territorial provocarà friccions constants i creixents amb els interessos nord-americans: al Líban amb el partit xiïta pro iranià Hesbol·là i la intervenció militar durant la guerra civil l’any 2006, a Iraq, on la inestabilitat creada per la invasió nord-americana de 2003 facilita les lluites sectàries; en aquest context Soleimani intenta consolidar el poder xiïta a l’Iraq.
Soleimani rebent l’Ordre de Zulfikar de mans d’Ali Khamenei (viquipedia.org)
L’any 2011 Qasem Soleimani és nomenat General Major pel líder suprem Ali Khamenei. Des d’aquest alt càrrec intervindrà a la guerra de Síria, tot formant i finançant grups d’influència iraniana en una complexa guerra en la qual se superposen molts conflictes diferents, l’acció de molts grups i de països exteriors (del Golf, Estats Units, Rússia i Turquia). Els grups formats per Soleimani intervindran a favor del govern d’Al Àssad, assessoraran el partit pro iranià Hesbol·là i es veuran immersos en foscos episodis de repressió i matances.
Qasem Soleimani llegint l’Alcorà durant una ceremònia (viquipedia.org)
En el moment que es produeix l’assassinat, Soleimani és un home poderós i influent. La mort provoca un profund daltabaix en la societat iraniana i les declaracions de venjança des de les autoritats del règim són cridaneres. En aquests moments posteriors a l’atemptat, l’abatiment d’un Boeing 737 ucraïnès per un míssil iranià, el desmentit de la responsabilitat iraniana, la posterior confirmació de la seva autoria, les brutals respostes repressives del règim a les manifestacions indignades de l’oposició interna davant les mentides governamentals van apaivagar la resposta de venjança contra l’atemptat.
Servei funerari multitudinari a la plaça Azadi de Teheran (viquipedia.org) Esmail Ghaani , el succesor de Soleimani com a comandant de la Força QUDS (viquipedia.org)
Aquest curs proposa una aproximació històrica al període contemporani a través de deu figures que han intentat influenciar i canviar els esdeveniments des de l’ombra del poder, però també un itinerari per diversos moments clau de la història: des de la França revolucionària de Talleyrand i la Rússia tsarista de Rasputin fins a l’Espanya franquista de Serrano Suñer o l’Alemanya de Himmler, passant pels Estats Units de Kissinger i de Brzezinski en diferents moments històrics o per trajectòries menys conegudes, com la de l’italià Licio Gelli, la de Qasem Soleimani o inclús la de Moshé Dayan. Una única dona, EvaPerón, completa aquesta visió panoràmica. Deu biografies que han marcat una part de la història contemporània i, alhora, un apassionant viatge cap a les profunditats de la cara oculta del poder polític.
Curs de Gaudir UB; primer trimestre 2020. Deu sessions de dues hores cadascuna fet en línia pels condicionants de la pandèmia. El contingut de les sessions i el professorat és el següent:
Charles Maurice de Talleyrand, el gran supervivent de la Revolució Francesa (Dr. Daniel Roig).
Rasputin, el místic del darrer tsarisme (Dr. José Manuel Rúa).
Ramón Serrano Suñer, l’eminència gris de l’Espanya de Franco (Dr. Daniel Roig).
Heinrich Himmler, l’emperador de les SS (Dr. Alberto Pellegrini).
Evita Perón, la mare dels descamisados (Dra. Paola Lo Cascio).
Moshé Dayan, l’heroi de la guerra dels Sis Dies (Dr. Òscar Monterde).
Henry Kissinger, l’arquitecte de la Realpolitik (Dra Carolina Rúa).
Licio Gelli i les misterioses trames negres a Itàlia (Dr. Alberto Pellegrini).
Zbigniew Brzezinski, el teòric del «gran tauler estratègic» (Dr. José Manuel Rúa).
Qasem Soleimani, «l’home més fort de l’Orient Mitjà» (Dr. Òscar Monterde).
De cada personatge, faré una breu ressenya que us permeti una primera aproximació als continguts del curs i animar-vos a fer-ho en un futur i/o aprofundir-hi. En cadascuna de les entrades he inclòs, sense ànim de ser exhaustiu, alguns trets biogràfics bàsics, algunes referències al context històric i idees que permetin veure les aportacions, la rellevància o la influència de la persona en qüestió.
Charles Maurice de Talleyrand
Aquest personatge apassionant i polifacètic viu un període històric convuls i únic en la història de França i d’Europa. D’origen aristocràtic, neix a París el 2 de febrer de 1754. Els pares l’envien a fer carrera eclesiàstica i amb poc més de vint-i-cinc anys serà Agent General Adjunt del Clergat, una mena de comptable gestor de les propietats de l’Església que en aquells moments representaven un 8 % del territori francès.
En els anys següents la seva fortuna personal arriba a ser de les més importants del país. El 1788 és nomenat bisbe d’Autun, malgrat les reticències de la cúria, degut al caràcter dissolut i faldiller del jove bisbe. Quan a finals de 1788, el rei Lluís XVI convoca els Estats Generals davant la ruïnosa situació econòmica del regne, Talleyrand és elegit diputat estamental del Clergat. Quan es crea l’Assemblea Nacional, com a resposta revolucionària a l’immobilisme dels estaments privilegiats, ell és dels primers en passar-se a l’Assemblea. Els fets posteriors al 14 de juliol de 1789 portaran a l’Assemblea Constituent que abolirà l’Antic Règim (decrets d’agost de 1789), amb la fi dels privilegis feudals i la declaració dels Drets de l’Home (redactats per Talleyrand!).
Château de Chalais i interior d’una de les dependències on Talleyrand va passar la seva infantesa (chaterenlibre.fr) Catedral d’Autun seu del primer bisbat l’any 1788 (Wikipedia)
Fins l’any 1791 serà molt actiu en l’Assemblea Constituent (reforma fiscal, reforma administrativa, del Clergat, etc). L’any 1792 tindrà un paper diplomàtic important davant Anglaterra. Quan comença el període jacobí i el procés revolucionari es radicalitza, s’ho veu magre i demana permís (concedit per Danton) per marxar de França. S’embarcarà cap als Estats Units d’Amèrica, on en poc temps s’enriquirà de manera brutal i farà una vida ostentosa de despeses i dones.
Talleyrand, diputat del primer estat a les Corts Generals el 1789 (redhistoria.com) La declaracio dels drets de l’home del 1789 redactada per Talleyrand (blogs.sapiens.cat)
Amb la complicitat d’una antiga amant (Madame de Staël), tornarà a França el 1796 i marcarà la política internacional del Directori. Durant el període bonapartista serà un molt influent ministre d’afers exteriors, però lentament s’allunya de l’emperador i entre 1807 i 1811 es consuma la ruptura amb Napoleó. Després de la derrota de l’Imperi, ell actua com a representant de França en el primer Congrés de Viena. Els primers mesos de Lluís XVIII, serà el seu primer ministre. Després del breu retorn de Napoleó i la derrota definitiva a Waterloo es produeix la segona restauració monàrquica on Talleyrand tornarà a ser primer ministre i responsable dels afers exteriors. El segon congrés de Viena, extremadament dur amb França, originarà la seva retirada; viurà a París de forma luxosa durant molts anys. L’any 1830 intervé en el complot per a fer caure els Borbons i instaurar el que serà darrer rei dels francesos, Lluís Felip d’Orleans. De 1830 a 1834 fou ambaixador a Londres de la nova monarquia. Retornat a París, morí el 1838.
Personatge immoral, ambiciós, corrupte, però al mateix temps brillant, genial, molt intel·ligent, va participar en totes les estructures de poder, des de l’Antic Règim fins la darrera revolució orleanista. Sens dubte un dels personatges més importants i influents de la història contemporània francesa.
Grigori Yefímovich Rasputin
Rasputin va ser un místic rus amb una gran influència en els últims anys de la dinastia Románov. Va néixer a Pokróvskoye, un poblet de la Sibèria occidental a uns 300 km a l’est del Urals en el si d’una família camperola amb un cert grau de benestar. El sobrenom de Rasputin (eren freqüents en aquella època els sobrenoms entre la gent del camp) significa “dissolut” i està molt relacionat amb la forma de vida llibertina que duia. En el seu lloc d’origen pretenia donar-se una aparença de Jesucrist i tenia fama de guaridor de malalties mitjançant l’oració, raó per la qual, i gràcies a una amiga de la tsarina anomenada Anna Výrubova, l’any 1905 va ser cridat al palau dels tsars per a tallar una hemorràgia del seu fill i hereu Alekséi Nikoláyevich Románov, que patia d’hemofília. El tsarevitx efectivament va millorar —alguns investigadors sostenen que va ser mitjançant hipnosis— i la família Románov, especialment la tsarina Alexandra, va caure sota la influència d’aquest controvertit personatge.
A l’esquerra, Rasputin amb els seus fills Dimitri (dreta), Varvara (als braços) i Matriona o María (Bridgeman / Aci) Al centre, foto de 1912 on Rasputin imparteix la benedicció (Bridgeman / Aci)
El context de l’arribada de Rasputin a la cort és el de la derrota russa en la guerra contra el Japó, la primera revolució (1905) enmig de la guerra i un sistema en una intensa crisi social i política que es veurà immers en la Gran Guerra (1914 – 1918) que serà el catalitzador definitiu de la crisi final del tsarisme i el preludi de les revolucions de 1917.
Rasputin amb la família reial (computerhoy.com). : Era semianalfabet, no va rebre educació formal. En sabia un mica de teologia i havia llegit els pares de l’Església (Bridgeman/Aci). La sexualitat del místic era complicada i s’han escrit múltiples històries (Bridgeman/Aci)
Però tornem a Rasputin i al seu paper renovat a la cort després de la superació de la crisi per part del tsarevitx, cosa que els tsars interpreten com un senyal diví: el poder de Rasputin a la cort es dispara durant els anys d’entreguerres. Les seves actituds dissolutes i extravagants li creen animadversions entre les elits properes a la família reial. Quan en plena guerra, l’estiu de 1915 el tsar Nicolau II deixa la capital per instal·lar-se al front i assumir directament el comandament de les tropes, el govern de la cort queda en mans de la tsarina (i de Rasputin): totes les decisions que es prenen són arbitràries, en funció dels al·lucinants criteris del monjo. Les múltiples conspiracions contra Rasputin progressen a la tardor de 1916 i finalment un grup liderat pel príncep Yusúpov aconsegueix assassinar Rasputin el 30 de desembre de 1916 (segons el calendari gregorià).
“Jo el vaig destronar”. Caricatura de l’any 1917 on es fa al·lusió al tsar que havia abdicat aquell mateix any (Akg /Album)
Ramón Serrano Suñer
Aquest personatge és crucial en la construcció del primer franquisme durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra. El futur “cunyadíssim” neix el 12 de setembre de 1901 en el si d’una família benestant. Viu a Castelló i passa els estius a Gandesa on la família materna té la casa pairal. Estudia Dret a Madrid on esdevindrà líder estudiantil, és un assidu de l’Ateneo. A la facultat coneixerà i es farà amic de José Antonio Primo de Rivera. Acabarà la carrera (1923) i aviat aprovarà les oposicions d’advocat de l’Estat. Amb una beca (1924) viatjarà a Roma on coneixerà Mussolini i mostrarà simpaties pel feixisme. A la tornada, serà destinat a Saragossa. Aquí iniciarà la seva vida política i coneixerà Ramona (Zita) Polo, germana de Carmen Polo, la dona de Franco. Es casaran l’any 1931 amb José Antonio i el propi Franco com a testimonis. Durant els anys de la República, Serrano serà diputat per la Unión de Derechas de Zaragoza, integrada a la CEDA.
Els terribles mesos de 1936, entre presons i calamitats li van emblanquir el cabell de manera sobtada (enciclopedia.org) Entrevista amb Hitler, tot preparant Hendaia (setembre 1940) (twitter.com)
Quan es produeix el sollevament militar, Serrano es troba a Madrid; serà detingut i passarà moltes penes abans d’arribar a Salamanca, al quarter general del seu cunyat el febrer de 1937, on és rebut de manera freda. Malgrat tot, aquí començarà el seu paper crucial en la construcció d’un estat totalitari dotat d’un mínim contingut jurídic: el decret d’unificació del nou partit únic, la llei d’Administració de l’Estat, el Fur del Treball (Fuero del Trabajo) i aspectes més socials com l’Auxili Social o l’ONCE, entre d’altres, són creacions seves des del seu càrrec de ministre de la governació durant la guerra civil. Serà el responsable de l’atansament amb els països de l’Eix durant els primers anys de la segona guerra mundial en el seu nou càrrec de ministre d’afers exteriors (16 octubre 1940 – 3 setembre 1942). El canvi de signe de la guerra i les tensions entre els serranistas dins la Falange contra altres grups del règim (falangistes antiserranistes, monàrquics o l’Església), motivaran la seva caiguda i el progressiu allunyament polític de Franco.
Amb Himmler a Munic (setembre de 1940) (twitter.com). Amb Pétain després de passar per Bordighera per entrevistar-se amb Mussolini (febrer de 1941) (twitter.com).
La retirada del poder efectiu coincideix amb el moment en què comença a escriure les seves memòries. Serrano viu més de cent anys (fins el 2003) i en aquest temps tindrà ocasió d’edulcorar i manipular en molts aspectes els textos on explica el seu pas pel poder.
El ministre Serrano Suñer va ser amant de Sonsoles de Icaza (marquesa de Llanzol). De la relació va néixer una nena inscrita el 1942 com Carmen Díez de Rivera (el cognom del marquès). Aquesta nena posteriorment va tenir una història d’amor impossible amb un germanastre (fill de Serrano i Zita) de qui ella desconexia el parentiu. La nena Carmen fou posteriorment una de les “muses” de la transició amb Adolfo Suarez, però tot això ja són altres històries (twitter.com)
Heinrich Himmler
Aquest personatge amoral, amb una personalitat fosca, és un sinònim d’horror, inhumanitat i sadisme. Neix a Munic l’any 1900 en una família catòlica de classe mitjana, amb salut fràgil i físic poc atlètic. Serà mobilitzat l’any 1917, però l’armistici impedirà que entri en combat, cosa que li originarà una frustració personal de llarg termini. L’Alemanya de la seva infantesa i la seva adolescència, és una gran potència industrial no democràtica, amb fortes tensions socials i culturals. En aquests anys inicials del segle XX es difonen corrents místiques germàniques i noves idees sobre l’anomenat racisme científic i la supremacia de la raça ària s’estenen tot i que són minoritàries políticament.
El nen Heinrich (viquipedia.org). El jove Heinrich amb uniforme de les SA (gettyimages.es) . Himmler ja com a SS Reichsführer (wikiquote.org)
La derrota a la Gran Guerra és un trauma i una crisi de valors terrible. L’odi a Versalles i a tot el que representa revolució o subversió agrupa els partidaris de l’extrema dreta en societats secretes racistes com la societat Thule on es “formaran” futurs jerarques nazis com Rudolf Hess o Hans Frank. En aquests ambients tòxics neix políticament Adolf Hitler i el seu NSDAP, creat l’any 1919. Himmler s’afilia al partit l’any 1924, poc després del putsch de la cerveseria de novembre de 1923. Himmler hi participa en la intentona com a segon de Röhm. Era un jove fascinat per l’ocultisme, la mitologia germànica i lentament aprendrà a apreciar Hitler. Aviat serà dirigent de les SS (1925), en aquest moment controlades per les SA. En poc temps, teoritzarà i guanyarà autonomia en un grup selecte que s’anirà expandint. L’any 1929 serà el màxim dirigent (SS Reichsführer) de les SS. L’any 1933 compten amb 52.000 membres que són reclutats d’acord amb les teories racistes de Himmler. Un cop al poder el gener de 1933, les SS seran el factor principal de la repressió política. Durant els anys previs a la guerra es construeix l’imperi policíac en un entramat burocràtic, el RSHA, que engloba la Gestapo i l’SD del terrorífic Reinhard Heydrich. Les SS controlaran també el sistema de camps de concentració (Konzentration Lager), peça clau en un primer moment de la repressió política i de les futures deportacions, treball esclau i aniquilacions en massa.
Himmler i el SS Obergruppenführer Reinhard Heydrich que va ser el primer director del burocràtic complex policial RSHA o Oficina Central de Seguretat del Reich, format per la fusió del SD, la Gestapo i altres polícies. Heydrich va ser assassinat a Praga el 4 de juny de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo)
El misticisme, les cerimònies rituals pangermanistes i els projectes delirants com, entre d’altres, la idea de crear un estat nazi, racialment pur i independent d’Alemanya a Borgonya o la colonització per soldats i pagesos de l’espai vital (el lebensraum dels escrits de Hitler) conquerit a l’est d’Europa, són algunes de les bestialitats històriques d’aquest assassí il·luminat. Cal afegir a la llista l’Holocaust, com a culminació d’un genocidi a gran escala. La creació de cossos militars dins les SS (les Waffen SS), van portar a un inútil de l’estratègia militar com Himmler a comandar sectors del front amb resultats militars catastròfics. Al final de la guerra, Himmler va caure presoner de les tropes angleses, després de tot un seguit d’intents al·lucinants de negociar una pau separada. En ser reconegut, es va suïcidar el 23 de maig de 1945.
Esquerra : En aquesta casa situada al costat del llac Wannsee prop de Berlin es va decidir, en una conferència presidida per Heydrich, la “solució final” al problema jueu. Era el 22 de gener de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo). Dreta: Andanes de “selecció” del camp d’extermini d’Auschwitz II (Birkenau)(picture-alliance/dpa/AP Photo)
Evita Perón
Aquesta dona és un dels grans mites de la història argentina. La seva curta vida (va morir amb 33 anys) a l’ombra del seu marit, el general Perón, però amb llum pròpia, l’ha transformat en un personatge de llegenda d’un país que mitifica els seus ídols com si fossin barreres que impedeixen en molts casos encarar el futur sense els lligams que representen aquests personatges com Evita, Gardel o Maradona.
Fotografia d’Eva Duarte (wikipedia.org) Eva es va casar amb el coronel Perón l’any 1945 i pels seus orígens modestos va esdevenir el lligam entre ell i la fundació dels treballadors del seu partit “Justicialista” “Los Descamisados” (wikipedia.org).
L’Argentina on neix Eva Duarte l’any 1919 era un país que havia agafat importància en el context internacional la darreria del segle XIX i els inicis del segle XX. Es tractava d’una potència agro-ramadera exportadora que acumula capital per iniciar una ràpida industrialització, però la crisi de 1929 talla en sec aquest procés amb una contracció traumàtica del comerç exterior i una retirada dels capitals estrangers. L’any 1933 es firma l’acord Roca – Runciman que intenta garantir les exportacions de carn a canvi de concessions econòmiques a la Gran Bretanya. La crisi dels anys 30 porta la irrupció dels règims autoritaris, l’anomenada dècada infame enmig d’una lluita entre les elits tradicionals, partidàries de la dependència financera de la Gran Bretanya i els nous grups industrials més propers als Estats Units. En el cop d’estat de 1943 trobem un Juan Domingo Perón (1895 – 1974) amb un paper marginal, però que ràpidament guanyarà influència i en les eleccions de febrer de 1946, arribarà al poder amb el seu Partit Justicialista; iniciarà reformes socials, realitzarà nacionalitzacions, planificarà parcialment l’economia, afavorirà el paper de participació (i control) dels sindicats i, en els primers anys de la guerra freda no s’alinearà formalment. L’any 1949 dotarà al país d’una nova constitució.
Discurs d’Eva Perón davant d’una multitud de dones (wikipedia.org). Eva Perón i el general Franco durant la seva visita a l’Espanya franquista. Al fons Carmen Polo; les relacions entre ambdues dones van ser gèlides durant la visita (wikipedia.org)
Eva Duarte era filla il·legítima d’una dona pobre de províncies que va morir quan la nena tenia sis anys. Amb quinze anys es trasllada a Buenos Aires amb la il·lusió de convertir-se en actriu. Treballarà a la radio fent radionovel·les i coneixerà Perón que la dobla en edat, el gener de 1944. Aviat es casen i Evita (ja Perón) participa en la campanya electoral de 1946. La política transforma Evita que forma amb el seu marit una parella que contacta directament amb les masses desfavorides. És la veu dels “descamisados”. Visita l’Espanya de Franco (1947) a qui el peronisme dóna suport, com a ambaixadora personal enmig de grans banys de masses i en els anys següents tindrà una certa autonomia per aconseguir el vot femení en la nova constitució i es proposada pels sindicats peronistes per anar com a número dos en la llista presidencial a les eleccions de 1951. Tot quedarà tallat de soca-rel amb una leucèmia que li ocasionarà la mort el 26 de juliol de 1952. Aquí començarà el mite desfermat i molt argentí d’Evita.
Cliqueu aquí per anar a la segona part d’aquesta entrada
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.