Etiqueta: Història

L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.

Categories
Llibres

La bullanga de Barcelona. 25 de juliol de 1835

Títol: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835
Autors: Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà
Pròleg: Agustí Alcoberro
Editorial: Rosa del Vents
Col·lecció: Dies que han fet Catalunya
Any: 2021,
Pàgines: 221

Sinopsi: Barcelona: la ciutat en flames


El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat. Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar. Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia.

Barcelona en flames la nit del 25 de juliol de 1835, amb quatre convents cremant. AHCB Gravat

Resum i ressenya personal


El llibre de Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets.

Context històric i creixement de Barcelona


Els tres primers capítols “Els darrers temps de Ferran VII”, “La regència de Maria Cristina” i “Barcelona, 1835; el creixement econòmic” expliquen el context històric, dinàstic, demogràfic i social de l’època. Des de la Guerra dels Malcontents fins a la invasió d’Els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que derrotaren les tropes liberals i restabliren la monarquia absoluta de Ferran VII que derogà la Constitució de 1812.

Exèrcit dels 100.000 fills de Sant Lluís que derrotaren les tropes liberals el 1823 i restabliren Ferran VII que derogà la Constitució de 1812


També explica la successió dinàstica i l’amnistia de 1832 que permeté que milers de liberals retornaren al seu país, entre ells, els liberals catalans, alguns dels quals tingueren un paper rellevant durant els fets de l’estiu de 1835 a Barcelona. També tracta sobre l’impacte de la primera guerra carlina a Catalunya (1833-1840), que s’inicià arran del conflicte dinàstic entre isabelins i carlins, però que es convertí en una guerra civil llarguíssima, d’efectes nefastos sobre la població. A tot Espanya morí entre 210.000 i 770.000 persones.

Ferran VII, Maria Cristina regent, Carlos Maria Isidro de Borbón, germà de Ferran VII i pretendent carlí a la corona d’Espanya


El darrer d’aquests primers tres capítols descriu la Barcelona demogràfica, sanitària i urbanística de la Barcelona de 1835-1849, una ciutat superpoblada amb 859 habitants per hectàrea, mentre que París en tenia 356 i Londres 86. Barcelona tenia 42 barris, 384 illes, 6.867 cases particulars, 40 convents religiosos, 27 esglésies, 27 edificis públics, 11 hospitals i cases de beneficència, 7 casernes per a la tropa i guarnició i 96 fàbriques d’indianes. I al 1843 ja hi havia 50 fàbriques que funcionaven amb vapor. Madoz recull que l’any 1841 a la ciutat de Barcelona hi havia un total de 274 fàbriques de filats de cotó, 460 de teixits i 16 foneries.

Barcelona (1850) Tenia uns 150.000 habitants. Esperança de vida mitjana 39 anys entre les elits, 25 anys els menestrals i 20 anys entre els jornalers, (Estadística BCN 1849)

El 25 de juliol de 1835


El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835” narra els antecedents d’altres revoltes, bullangues i pronunciaments fora de Barcelona (Saragossa, Reus i Madrid) i els aldarulls més coneguts a la plaça de braus “El Toril” ubicada fora muralles entre la Ciutadella i la Barceloneta. Seguits al vespre de l’assalt als convents. Almenys foren assaltats fins a 7 convents alguns d’ells totalment incendiats i 16 frares foren assassinats d’un total de 800 que vivien a la ciutat. Aquí els autors descriuen i expliquen les raons d’aquest anticlericalisme i la indiferència de la majoria dels barcelonins envers les vicissituds dels convents i dels frares. Textualment diuen: “Amb tot això, sembla que ni les autoritats ni els ciutadans no s’esforçaren gaire a protegir els convents”.

L’arena d’El Torín ocupada per la multitud durant la bullanga del 25 de juliol de 1835. AHCB Gravat 1835


El 5 d’agost de 1835

Els capítols 5 i 6 “L’endemà de la bullanga” i “El 5 d’agost”, narren els fets dels dies posteriors a la bullanga del 25 de juliol, amb l’abandonament de la ciutat el dia 28 de Manuel de Llauder, capità general de Catalunya. La seva retirada fou interpretada pels seus detractors com una victòria. Pere Maria de Pastors i Sala el 29 de juliol esdevé governador militar amb un programa més conciliador i amb la participació de propietaris i altres que tinguessin una certa influència sobre el poble i l’Ajuntament.
El cinc d’agost retorna a la ciutat el general Bassa, segona autoritat militar del país. El dia 5 d’agost més de 8.000 persones cridaren contra Llauder (absent) i Bassa i la tirania, i a favor de la llibertat. Un grup armat (amb sabres, garrots, trabucs i pistoles) s’introduí per accés principal del Palau Reial, al pla de Palau. Bassa rebé un tret i pràcticament no poder dir res. I posteriorment els assaltants prengueren el cos del general mort i el llançaren pel balcó.

El cadàver del general Bassa es llançat des dels balcó del Palau Reial (al pla de Palau) el 5 d’agost de 1835. Arrossegament del cadàver del cap militar de Catalunya el 1835, Pere Nolasc de Bassa

Aquella mateixa nit un grup força nombrós es concentraren al final del carrer dels Tallers, amb la intenció, una vegada més, de cremar la fàbrica El Vapor o Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, la primera d’Espanya a incorporar la màquina de vapor. I aquest cop ho aconseguiren.

Incendi de la fàbrica Bonaplata la nit del 5 d’agost de 1835


Deixo per al lectors del llibre que aprofundeixin en les causes i els protagonistes d’aquest fet, i cito textualment els autors: “Per tot plegat, l’expressió d’aquell descontentament seria un element puntual en el qual el llenguatge universalista i igualitari del liberalisme coincidiria amb l’empobriment de determinats grups de treballadors, que associarien amb la mecanització de la producció a través de la introducció d’una nova tecnologia com era la màquina de vapor. Per tant, la crema de la fàbrica El Vapor fou els primer acte luddista contra la mecanització vinculada a l’ús de la energia del vapor.

Nous i vells protagonistes

Els capítols 7, 8 i 9 “A la conquesta de la tranquil·litat”, “Al capdavant de la revolució” i “Les noves autoritats”, descriuen les diferents organitzacions que s’adoptaren i que suplirien a l’antiga Junta d’Autoritats que havia estat incapaç d’evitar els incidents del dia 5 i 6 d’agost. Es constituí del 8 al 14 d’agost la Junta Auxiliar Consultiva, presidida per Antoni Gironella un dels comerciants més rics de la ciutat i d’altres 11 membres, la majoria comerciants o fabricants. Entre ells, dos dels futurs alcaldes de la ciutat: Josep Parladé i Llucià, i Guillem Oliver, autor d’un manifest enviat a la Regent Maria Cristina que evocava el setge de 1714 i identificava l’absolutisme i el carlisme amb la ruïna econòmica i política de tots els sectors socials, i el liberalisme amb el progrés, que passava per la defensa de la llibertat, la igualtat i la propietat, i proposava la convocatòria de Corts Constituents. Naturalment, la demandes de la Junta foren rebutjades.
A llarg d’aquests capítols i d’altres s’explica la funció i la forta activitat de la Milícia Urbana, l’hereva de la Milícia Nacional del Trienni Liberal. Als anys trenta, els convents es convertiren de nou en els quarters de la milícia i foren centres de reunió principal dels sectors radicals i revolucionaris. Amb els episodis revolucionaris de l’estiu de 1835, les autoritats van ampliar la base social de la milícia, mitjançant la creació de nous batallons, un dels més populars dels quals fou conegut [Batalló] de la Brusa, perquè la indumentària que duien els seus membres era la pròpia dels treballadors fabrils i artesans.

Milícia Urbana, hereva de la Milícia Nacional del Trienni Liberal, integrada per propietaris entre 20 i 45 anys, es reunien en els convents reconvertits en quarters de la Milícia. Integrada per 12.000 homes a les ordres de la Junta Auxiliar Consultiva


La creació de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona, esperonà la creació de juntes similars a Saragossa, València, Valladolid, Salamanca, i les principals ciutats andaluses (Màlaga, Cadis, Jerez, Sevilla, Granada, Almeria, Jaén i Còrdova) i a finals d’agost La Corunya, Ferrol, Lugo, Ourense, Pontevedra i Mallorca. I al setembre es crearen les d’Alacant, Múrcia, Badajoz i la majoria de províncies espanyoles que s’havien creat recentment (el novembre de 1833).També es va projectar una Junta Central de la Corona d’Aragó, però va fracassar.
També es reivindicava el retorn de la Universitat de Barcelona i no fou fins al curs 1838-1839 que s’iniciaren les activitats a l’antic convent dels carmelites al carrer del Carme. La Universitat de Barcelona retornà definitivament el 1842 i va ser l’única institució abolida per Felip V que es va restaurar amb motiu de la revolució liberal, després de 125 anys a Cervera.

Universitat de Cervera 1714-1836. Barcelona passà 125 anys sense universitat!


Amb l’arribada al govern de Juan Álvarez de Mendizábal, liberal progressista, amb un programa reformista que volia posar fi a la guerra (carlista) i dissoldre els ordes religiosos, va suposar la dissolució o reconversió de la majoria de juntes locals o provincials. Mentre que la Junta de Barcelona tendí a radicalitzar-se. Tot i que al final, la disparitat d’opinions, la rivalitat entre sí, la falta de decisió de la majoria per sumar-se a un govern revolucionari, la por davant d’un desbordament popular i el nomenament de Francisco Espoz y Mina com a capità general de Catalunya, que declarà l’estat de setge, afavoriren la dissolució de l’ara anomenada Junta Superior Governativa. El govern Mendizábal, el mateix dia del seu nomenament, aprovà l’amnistia pels fets revolucionaris de l’estiu del 1835 i l’11 d’octubre i ordenà el tancament de tots els convents. I decretà el canvi de nom de la milícia, que passà a denominar-se Guàrdia Nacional, com la seva homònima francesa.

Juan Álvarez Mendizábal, ministre d’Hisenda i president del Consell de Ministres (1835-1836). Francisco Espoz y Mina nomenat el setembre de 1935 nou capità general de Catalunya. Càrrec que ja havia ocupat el 1822-1823 durant el Trienni Liberal


La fi de la revolució?

En el capítol 10 “La fi de la revolució” s’explica els nous usos dels convents destruïts. Deixo per al lector del llibre la intensa i extensa reconstrucció urbanística arran d’aquesta bullanga. També s’explica textualment que […] l’esclat de violència popular contra convents i frares va ser la resposta enfront dels col·lectius que havien atemptat contra els principis que ordenaven la vida política, econòmica i moral del poble. […] Cap liberal no reivindicà la ferotgia del comportament popular, però alhora, cap d’ells no estigué disposat a frenar els processos que havien accelerat la presència de la multitud en política, com eren la desamortització, la reducció del nombre de parròquies, l’exclaustració del clergat regular o la destrucció dels convents per afavorir les noves necessitats urbanístiques, econòmiques i socials de la ciutat industrial i obrera.
En definitiva, segons els autors: La bullanga del 1835 no fou una explosió de violència popular en un moment puntual, sinó l’inici d’un procés revolucionari que comportà la fi del règim liberal fonamentat en l’Estatut Reial i el ressorgiment d’un model polític que preveia més participació de la ciutadania. […]. Mai fins llavors una revolta fora de Madrid no havia propiciat una situació revolucionària que obligués a replantejar els fonaments del règim polític.

Alguns protagonistes

Al llarg del llibre, els protagonistes directes o indirectes, elits o populars tenen sovint una breu biografia que contextualitza la seva participació o inhibició en els fets anteriors, durant l’estiu de 1835 i posteriorment. En destaco alguns dels més citats: Ferran VII; Maria Cristina de Borbón; Carlos Maria Isidro de Borbón; Ramon de Meer y Kindelán, baró de Meer; Charles d’Espagnac, comte d’Espanya; Manuel de Llauder i de Camín; Pere Nolasc de Bassa; Narcís i Josep Bonaplata i Corriol; Joan Rull i Camarasa; Joan Vilaregut; Juan Álvarez Mendizábal; Bonaventura Carles Aribau; Pere Mata i Fontanet; Ramon Xaudaró; Serafí Chavier; Juan Antonio Llinàs; Teresa Rovira; Francisco Espoz y Mina; Josep Massanet i Graner; Cebrià Munné; Rafael Degollada; Tomàs Bruguera; Antoni Ribot; Emile du Guermeur; Josefa Pouplana Gorgoll; Marià Vidal i Esteve; Antoni Gironella i Aiguals; Josep Parladé i Llucià; Guillem Oliver Salvà; Pere Blai Cornet; Miquel Arqués, l’estudiant Murri; Pere Maria Pastors; Josep Melcior Prat; Joaquín de Ayerbe; Ramon Pallejà; Josep de Castellar; Fèlix Ribas i Solà; Pascual Madoz; Antoni Ribot i Fontserè; La Milícia Urbana.


Manuel de Llauder, capità general de Catalunya. Pere Maria de Pastors, el 29 de juliol de 1935 es nomenat nou governador militar. Pere Mata, el 5 d’agost de 1835 sortí del cafè de la Sínia a la Plaça del Teatre i enfilat en una taula, inicià una proclama sobre la necessitat de formar una junta revolucionària que proclamés la Constitució de 1812.Rafael Degollada, liberal progressista, dirigí la societat secreta Defensors de Drets de l’Home i després la dels Venjadors d’Alibaud (agost 1836)

Cloenda compartida

Molts tenim al cap algunes dates assenyalades en la història de Catalunya o Universal (1640, 1714, 1789, 1871, 1936. etc), crec que 1835 podria ser també una data per recordar, a parer meu va ser un punt d’inflexió, i com diuen els autors, en què Les classes populars van determinar el rumb de la revolució liberal en la mesura que enfortiren els postulats del liberalisme progressista més radical i, alhora van despertar les pors dels liberals d’ordre, que van sentir amenaçats l’statu quo que definia el seu món.
M’he deixat al tinter de l’ordinador, molts d’altres temes tractats: el paper de les dones i la repressió que sofriren en aquesta època, els diaris i la premsa, els gravats i les pintures que il·lustren el llibre, el recorregut del mot “bullanga”, l’excel·lent bibliografia classificada per èpoques, per temes i per tractament. De cap manera voldria que aquest resum, fos un argument per no llegir el llibre que us recomano d’una manera especial, als qui no en sabíeu gran cosa i també als qui ja coneixíeu el tema i l’època.

“La Patuleia” obra d’Antoni Ferran, presenta unes classes popular depauperades i violentes
Categories
Llibres

Feixisme persistent

Per Josep Rabat

Títol: Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini

Autora: Alba Sidera

Amb textos de: Ferran Casas i Jordi Borràs

Edicions: Saldonar

Pàgines: 288

Sinopsi

Feixisme persistent és un treball periodístic exigent, fruit d’anys d’investigació sobre el terreny, que ofereix totes les eines per entendre l’ascens de l’extrema dreta a Itàlia, situant-la dins del marc europeu i en paral·lel amb l’auge a l’estat espanyol.

El llibre combina relats en primera persona —com les peripècies del viatge amb el fotoperiodista Jordi Borràs al poble natal de Mussolini, Predappio— amb anàlisis i cròniques que retraten amb precisió la Itàlia que ha permès que emergís amb força la figura de Matteo Salvini: des del blanqueig del feixisme de l’era de Berlusconi fins a la responsabilitat del centreesquerra, la col·laboració del Moviment 5 Estrelles, el fenomen CasaPound, el terrorisme nazifeixista i el paper dels mitjans de comunicació.

Ampolles de vi amb imatges de Hitler i el Duce. REPUBBLICA.IT http://www.elpunt.cat

Comentari personal

Aquest llibre posa negre sobre blanc el blanqueig del feixisme, en aquesta cas a Itàlia, però com relata  Alba Sidera allò que passa a Itàlia pot arribar aviat a Espanya.

A Itàlia amb la frase de Salvini que “Mussolini alguna cosa va fer bé” ja s’està donant una imatge tolerant amb el feixisme i això comporta postures radicals de moviments que pressionen cada cop més i finalment, una gran part de la societat, tolera i s’hi adapta.

Alba Sidera alerta d’aquests perills i de la seva maldat intrínseca. La lectura d’aquest llibre fa despertar la nostra consciència sobre els casos en què ja hem blanquejat i assimilat  el feixisme persistent en la nostra societat. Us en recomano vivament la seva lectura.

Alba Sidera

Alba Sidera Gallart (Girona, 1979) és periodista i viu des del 2008  a Roma, on s’ha especialitzat en l’estudi dels moviments d’extrema dreta i en l’anàlisi de l’actualitat  política italiana.

Des del 2012 és la corresponsal a Itàlia i el Vaticà del diari El Punt Avui i col·labora en diversos mitjans de comunicació, com ara La Directa, Contexto, La Llança i Mèdia.cat. 

Més informació

“Feixisme persistent d’Alba Sidera és periodisme d’alta volada“, Ressenya de Sebastià Bennasar a Bearn. Revista de Cultura

Article d’Alba Sidera “Feixisme desbocat”  El Punt Avui, 2 de desembre de 2021

Categories
Llibres

Sàpiens. El naixement de la humanitat. Una història gràfica

Títol: Sàpiens. El naixement de la humanitat. Una història gràfica

Autor i creador: Yuval Noah Harari

Adaptació i coautor: David Vanderneulen

Adaptació i il·lustració: Daniel Casanave

Traducció al català: Imma Estany Morros

Editorial: Edicions 62. Col·lecció: Llibres a l’Abast

Nombre de pàgines: 248

Ressenya

He de confessar que soc un fanlector de Yuval Noah Harari i que he llegit i debatut la seva trilogia, Sàpiens, Homo Deus i 21 lliçons per al segle XXI en diverses tertúlies d’Amics de la Història, a l’Ateneu Barcelonès. Aquí (Sàpiens), aquí (Homo Deus) i també aquí (21 lliçons per al segle XXI) en podeu tafanejar alguna cosa. També vull deixar clar, que en el cas que ens ocupa, és tant important el que diu, com com ho diu, o potser més. Harari ha aconseguit sintetitzar la gran complexitat de la humanitat, la seva gènesi i algunes pautes de futur en aquests tres llibres.

Un exemple d’aquesta síntesi, són les frases graons de la contraportada de Sàpiens. Una breu història de la humanitat, per a mi, sens dubte, el més impactant i reeixit de tots tres. Cada frase podria ser un graó de la nostra humanitat: El foc ens va fer perillosos. La xafarderia ens va ajudar a cooperar. L’agricultura va despertar la nostra avidesa. La mitologia va instaurar la llei i l’ordre. Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar. Les contradiccions van crear la cultura. La ciència ens va fer els amos de la creació. Però res d’això ens ha fet feliços.

Imatge 1: Portades de la trilogia Yuval Noah Harari:  Sàpiens, Homo Deus i 21 lliçons per al segle XXI

Una història gràfica

Ara, Harari ens presenta en un nou format d’història gràfica Sàpiens. El naixement de la humanitat, ni més ni menys que un còmic, una historieta, un tebeo. Aquest primer lliurament de gairebé 250 pàgines tracta només la primera part, de les quatre que té el llibre Sàpiens: la revolució cognitiva (les primeres 115 pàgines del llibre). No és per tant, una història gràfica de la humanitat, sinó només del seu naixement.

Fa 2,5 milons d’anys. Sàpiens. El naixement de la humanitat, pàg. 12

Per explicar-nos aquest naixement, utilitza diversos conductors, a més d’ell mateix, Yuval Harari, la seva neboda Zoe i d’altres personatges per a cadascun dels quatre capítols, on sobresurt un guia conductor que interactua amb els protagonistes. En el primer capítol, Rebels de la Sabana, és la professora Saraswati qui acompanya Zoé i Yuval (Harari) en la seva exploració dels temps més remots de la nostra espècie, quan era una més entre moltes altres.

Professora Saraswati, Sàpiens. El naixement de la humanitat, pàg. 17

Al segon capítol, Senyors de la Ficció, la figura clau és la Doctora Ficció, una dona vestida com Superman, amb la F de ficció brodada en el seu vestit elàstic. Encarna el poder de les ficcions entre els humans a partir de la revolució cognitiva (fa uns 70.000 anys). Després, al tercer capítol, Sexe, mentides i pintures rupestres, la descripció de la vida i les creences dels caçadors-recol·lectors es fa amb l’ajuda de l’arqueòleg, el pare Klüg.

La Doctora Ficció i El Pare Klüg, Sàpiens. El Naixement de la humanitat.

I en el darrer capítol, Assassins en sèrie intercontinentals és un thriller centrat en un altre personatge singular: la detectiu López, una jove policia entossudida a provar davant dels tribunals els crims de l’espècie humana.

La Detectiu López. Sàpiens. El naixement de la humanitat

La gran virtut d’Harari, sintetitzar la complexitat, és potser també el seu punt feble. Per a mi, sens dubte, la idea central és la creació de La Ficció, presentada com l’única diferència fonamental entre els humans i els altres animals. Aquí acaba la natura i comença la cultura. Per ficció, Harari entén un mite, un relat, una creença immaterials que impulsen a centenars, milers o fins i tot milions d’individus a cooperar o col·laborar en projectes a gran escala com una religió, una nació, un estat, un club de futbol o una multinacional. També serien ficcions, per Harari, les lleis, la política i fins i tot els drets humans. Només la ciència se salva de la crema, glorificada i immune a la fantasia: la ciència estudia la realitat; la cultura produeix ficcions. Aquí, aquest eixamplament de la Ficció, pot ser excessiu?

Com diu l’historiador Carlos Martínez Shaw “Es imposible que nadie esté completamente de acuerdo con todas las afirmaciones de este libro aparte del propio autor”, però tot i així, les tesis d’Harari, també en aquest nou format d’història gràfica, són extremadament originals, provocatives, lúcides i conviden a la reflexió. Per posar alguns exemples.

Un joc de cartes dels humans li serveix per il·lustrar la gran família dels homínids. Cada carta és una espècie diferent que inclou: el nom científic, el sobrenom, la localització, la pervivència, la particularitat, els punts forts i els punts febles.  (pàg. 15)

El joc de cartes de la família humana. Sàpiens. El naixement de la humanitat

L’escala evolutiva tradicional, sense contacte, dels éssers humans, contrasta amb una altra imatge que mostra que hi ha hagut més d’una espècie humana al mateix temps   (pàg. 25)

Una altra escala de l’evolució de la humanitat. Sàpiens. El naixement de la humanitat

O el trhiller sobre del caçadors-recol·lectors que no saps fins al final si són els precursors de l’ecologisme o els culpables de la mort de centenars d’espècies (pàg. 193).

En resum, si Sàpiens us va agradar o entusiasmar, aquesta primera història gràfica no us decebrà. Si encara no l’heu llegit, esteu de sort, ara podeu llegir el llibre i també aquesta historieta. Per cert, mentre preparava aquesta ressenya, ha sortit a la venda el segon volum de Sàpiens. Els pilars de la Civilització. Una història gràfica 2.

Més informació sobre altres llibres d’Harari

La larga vida de los ‘Homo sapiens’ per Carlos Martínez Shaw, a El País, 18-09-2014

El animal desbordante  per Manuel Arias Maldonado, a Revista de Libros, 27-01-2015

Categories
Llibres

La vaga dels tramvies

L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’important augment dels preus dels bitllets que inicialment havia de produir-se a Madrid i Barcelona, però al final només es van mantenir a la Ciutat Comtal, cosa que va fer créixer el disgust i el greuge ciutadà. La dictadura va respondre tard i malament al desafiament social que tenia al davant. Com podia reprimir o castigar als que es negaven a fer ús d’un servei públic?

El llibre (Editorial Rosa dels Vents) ens parla dels dies anteriors i posteriors a la data simbòlica del primer de març i continua gairebé fins a mitjans de mes, ja que Barcelona viuria el dia 12 la primera vaga general, des de l’entrada i ocupació per l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939.

L’autor aporta una visió polièdrica de la realitat i del dia a dia barceloní a través de l’anàlisi de fonts molt diverses que permeten aproximar-nos de manera prou fiable a aquella realitat. La premsa diària proporciona prismes d’anàlisi amb lleugers matisos dintre de la monotonia franquista:  tota la premsa és franquista però amb punts de lleugera discrepància, la poca  que permetia un règim tan brutal com la dictadura. De tota manera, no era exactament la mateixa visió de La Vanguardia Española que la de Solidaridad Nacional, prototipicament falangista o la revista setmanal Destino que aportava un toc “liberal”, si es que aquí la paraula es pot escriure sense riure o plorar. Per completar la visió de la realitat s’utilitzen també publicacions afranquistes o directament de la clandestina i perseguida oposició antifranquista, així com múltiples testimonis que ens serveixen per situar-nos al llarg del relat.

En el primer capítol (La ciutat abans de les vagues) es fa una situació del context històric de la ciutat després d’una dècada de repressió, penúries econòmiques i fam. El dia a dia dels ciutadans eren les cartilles de racionament, el mercat negre (el famós estraperlo), les contínues restriccions elèctriques i la por. La Barcelona oficial, la nacional catòlica, vivia en els dies previs, la fe de la “Santa Misión” que eren els prolegòmens del futur Congreso Eucarístico que tindria lloc l’any següent al d’aquesta història i que havia de representar l’apogeu  místic d’aquella Espanya famolenca i reprimida.

Fulls volanders que apareixien a Barcelona els dies previs a la vaga: En el primer per l’esquerra es pot insinuar la procedència més o menys falangista per la frase final (ajuntament.barcelona.com). En el centre, els 0,40 cèntims era el preu de la reivindicació dels bitllets (ElNacional.cat). A la dreta: poesia bufa que circulava com un rumor en aquells temps i que fa referència al suposat “rotllo” romàntic entre la vedette del Paral·lel Carmen del Lirio i el governador Baeza Alegría (fotografia procedent del llibre)

El segon capítol (La vaga dels tramvies) és la part central del llibre i relata els dies previs i els immediatament posteriors al dia 1 de març. Sempre utilitzant fonts diverses es va construint un relat on els fulls volanders, les octavetes que cridaven a la protesta són una part important del creixement del malestar ciutadà. Es pot   constatar com és des de baix que es va formant la protesta, tot i que els dies previs els estudiants universitaris s’hi afegiran. És interessant seguir les picabaralles entre els grups falangistes catalans i les seves tensions en una guerra soterrada contra el governador civil Eduardo Baeza Alegría. Finalment el dijous 1 de març, els barcelonins fastiguejats i tips d’una vida miserable embolcallada de la por constant es neguen massivament a pujar als tramvies que van ocupats únicament pel conductor, el cobrador i una parella de la policia armada o algun falangista ben armat. La vaga es mantindrà fins diumenge quan les autoritats preveuen que la protesta decaigui; aquell dia al camp de les Corts es juga partit de lliga entre el Barça i el Racing de Santander. La companyia de tramvies va concentrar gran quantitat d’unitats al voltant del camp, però en una tarda de pluges intenses, el públic de manera callada  va tornar caminant sota l’aiguat.

Hi ha molt poca producció gràfica de la protesta dels tramvies i de la vaga general. A l’esquerra, un grup de ciutadans intenta tombar un tramvia (blogs.elpunt.cat). En el centre, restes de llambordes que utilitzaven els vaguistes per provocar el descarrilament de les unitats (antropologia.cat). A la dreta, la policia armada desplegada al centre de la ciutat (ajuntament.barcelona.com).

El següent capítol (La vaga general) explica la manera com es va convocar i desenvolupar la vaga del dia 12 de març. En aquest sentit, el paper de les forces d’oposició clandestina va ser minsa o inexistent i sembla ser que tot va sortir de l’assemblea convocada a la seu de la CNS, la central nacionalsindicalista a la Via Laietana on alguns falangistes díscols i/o elements obrers de la catòlica HOAC haurien recollit el clima que possibilitaria l’acció de protesta. Cal esmentar que la vaga es va estendre per diferents poblacions de la província. La resposta violenta del règim durant tot el cicle de protestes (des de mitjans de febrer fins al 15 de març) va ser contundent: centenars de detinguts, i un nombre indeterminat de morts i ferits; la mort del nen de 5 anys Juan Moreno Ruiz quan la policia efectuà “disparos al aire” és un bon exemple de la brutalitat policial. Malgrat tot, el moviment de protesta aconseguí de manera ràpida l’anul·lació de la pujada de les tarifes i el desconcert i les pors entre els dirigents franquistes.

El quart capítol (“Teniamos razón”. Els franquistes passen comptes) ens explica la recomposició després dels fets de totes les forces del règim i com la premsa tanca files entorn de la dictadura. Tot i així, hi van haver conseqüències internes: la dimissió i substitució de l’alcalde de la ciutat, el baró de Terrades, per el mediocre i gris Antonio María Simarro, així com el cessament del governador civil Baeza que serà substituït pel dur general Felipe Acedo Colunga. El govern va intentar posar ordre dins les files sempre turbulentes dels falangistes locals. La premsa elogià de manera exagerada i amb un descarat autobombo la resposta “súblime” que les autoritats havien donat a la crisi originada per elements externs i infiltrats dels enemics d’Espanya.

Un curt epíleg (Els comunistes (confessen) que només van fer propaganda) explica les caigudes, en dates immediatament posteriors als fets, de molts elements clandestins del PSUC, l’enemic per antonomàsia del règim, i de com a través de les tortures bestials a què van ser sotmesos, la policia social se n’assabentà del paper (o millor dit de la manca de paper) dels comunistes i de la resta de l’oposició clandestina en les protestes del mes de març.

Una breu conclusió (Després de març de 1951), unes Notes acurades i els Agraïments finals clouen l’obra, tot plegat 340 pàgines de lectura amena que ens pot servir per recordar, posar en ordre i conèixer de forma profunda uns fets històrics molt propers en l’imaginari col·lectiu que representen un punt d’inflexió en la monotonia de la dura postguerra.

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962). És professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Èpoques Franquista i Democràtica, UAB-CEFID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera). Especialista en l’exili català de 1939 i el primer franquisme a Catalunya, les seves darreres publicacions sobre aquestes matèries són: Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat  (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montser­rat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma, Lleonard Muntaner, Editor, 2015); i, amb Mireia Capdevila, Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) (Barcelona, L’Avenç, 2017). (Extret de: https://www.lleonardmuntanereditor.cat)

Categories
Llibres

La corrupció política en l’Espanya Contemporània

Títol: La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

Direcció: Borja de Riquer i Permanyer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano González, i Oriol Luján

Edició: Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia

Any: 2018

Pàgines: 695

Índex: Consta de 38 articles que podeu consultar aquí

Sinopsi  de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.

Presentació dels directors

El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, ​​i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on ​​va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades. En total hi ha 38 articles.

Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI.

El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.

El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un segon apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.

El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.

En el quart apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.

Finalment, la tercera part del llibre inclou 14 comunicacions seleccionades. També inclou una llista amb tots els autos i un índex onomàstic.

Quatre articles del llibre

A continuació cometem breument, quatre articles dels trenta-vuit que conté el llibre:

  • Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània”
  • Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”
  • Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)”
  • Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”

La corrupció, més enllà de l’escàndol

L’article de Riquer, Rubí i Toledano planteja que la corrupció política té almenys quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols  (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).

Exemples de casos i d’algunes mesures

Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).

Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936.  La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.

El torn polític o repartiment del poder dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) liderats per Antonio Cánovas del Castillo i Mateo Práxenes Sagasta

Què fou la corrupció política al segle XIX

El que va ser distintiu del liberalisme espanyol, en la seva versió conservadora, és que va intentar que els governants es poguessin moure en el terreny de la impunitat i, en el fons, de la inviolabilitat i la sacralitat, davant de les conflictives pràctiques assembleàries gaditanes i de les amenaces locals del liberalisme progressista i radical. Després els progressistes, demòcrates i republicans van fer de la revolució moral al llarg de segle XIX una peça programàtica indispensable. No obstant això, sectors del progressisme tampoc van ser aliens a la corrupció, tot i presentar-se com paladins de la seva denúncia.

Allò que és propi de l’administració espanyola era el despotisme i la irresponsabilitat. La corrupció no va ser un assumpte de conductes individuals desviades, esmenables amb el desenvolupament de la modernització, ni una casuística més o menys cridanera, sinó un dispositiu de l’art de governar, comprensible a través de les pràctiques de la governabilitat. La rigidesa o flexibilitat en el repartiment i rapinya de la riquesa pública va actuar com a motor de canvi polític i de mecanisme de recomposició de les oposicions, tal com va succeir en 1854 i 1868: tots dos van ser moments de ruptura emmascarats com a revolucions morals .

La corrupció a l’Espanya del XIX va ser la sensació d’impunitat de què gaudia el poder. La corrupció va poder desenvolupar-se i arrelar-se en l’Espanya liberal gràcies a la inexistència d’una autèntica divisió de poders.

Sàtira de la corrupció política al segle XIX “Al asalto!” per Demócrito (1849-1908) humorista gràfic

La corrupció política al segle XX

Durant el segle XX, quan es va passar d’un 10% de pressupostos públics respecte el PIB el 1900 a un 40% ja en el segle XXI, amb un 15% d’empleats públics del total de la població activa, es va produir una notable ampliació en el camp de la corrupció, sobretot durant les dictadures.

En les etapes de llibertats, el coneixement dels casos de corrupció és causa de l’activitat denunciadora de la premsa o dels polítics de signe diferent dels corruptes, més que a l’activitat investigadora de la fiscalia, el que comporta l’increment de la preocupació ciutadana davant les pràctiques corruptes.

La gestió pública de la dictadura de Primo Rivera  va actuar davant  una impunitat total i la seva actuació governamental va estar plena d’arbitrarietats administratives, irregularitats judicials i tractes privilegiats escandalosos.

Durant la Segona República es va fer evident “l’existència d’una major voluntat política de crear una administració més eficaç i intervencionista”. Es va reduir la corrupció electoral i es van perseguir els casos de corrupció política, com va ser notori en l’anomenat Estraperlo que va suposar, entre altres assumptes tèrbols, el descrèdit absolut del Partit Radical davant l’electorat.

Sota el franquisme es va institucionalitzar la corrupció política, i l’Estat va ser capturat pels grans grups econòmics, que se’l repartir com un autèntic botí de guerra. La paraula impunitat va cobrar el seu màxim desenvolupament i el propi dictador Francisco Franco va ser un polític corrupte que a més es va enriquir per mitjà de tot tipus de pràctiques il·lícites. Com que el franquisme mai la va condemnar moralment, la corrupció i les seves moltes pràctiques il·legals van acabar per ser tolerades en la societat quan no tingudes per demostracions d’èxit empresarial.

Durant la Transició “no hi va haver voluntat política per intentar erradicar la corrupció política provinent del franquisme”. Per als autors, aquest “perdó i oblit” són el moll  de l’os de l’explicació de per què “a la societat espanyola ha arrelat tan una cultura política indulgent i comprensiva amb la corrupció”.

A mode de balanç: propostes i reptes dels autors

De Riquer, Rubí i Toledano tanquen el seu article amb una llarguíssima i necessària bateria de preguntes sobre les consideren que hauria de treballar la historiografia per determinar el grau d’intervenció de la corrupció política en la realitat espanyola dels dos últims segles.

De fet, hi ha una gran pregunta a la qual els historiadors hauríem de saber respondre: ¿Per què les pràctiques corruptes tal com les coneixem avui han arrelat molt més en uns països que en altres?

Algunes de les qüestions més pertinents a plantejar als historiadors podrien ser: ¿Fins a quin punt es pot parlar de la captura de l’Estat per part dels grups econòmics més poderosos, com sosté Francisco Comín? O es tracta més aviat de pactes i aliances entre els grups d’interessos econòmics i part de la classe política en l’època liberal? El procés cap a la democratització a Espanya va ser en bona mesura hipotecat i dificultat per la corrupció?

¿La corrupció política va ser, però, un dels mitjans amb els quals el fràgil i precari Estat liberal espanyol va poder consolidar-se políticament a mitjan el segle XIX? La corrupció va ser també una resposta davant l’amenaça del món local i del provincialisme, i la por a la revolució social? Quins efectes va tenir la subordinació dels jutges per protegir l’Administració? La corrupció ha estat una mena de “lubricant” que ha permès un funcionament més àgil de les administracions públiques? ¿I quin va ser el preu pagat per això? La corrupció va afectar el retard econòmic espanyol al sostreure importants recursos públics, o per contra va facilitar el creixement? Quins van ser els costos econòmics i socials de la corrupció política? Al generalitzar la corrupció, no s’estava dificultant també el sorgiment d’una ciutadania crítica? No es va contribuir a erosionar la imatge de la política i dels polítics, alimentant tant el discurs crític per l’esquerra, com l’antiparlamentarisme més reaccionari? Quines han estat les respostes populars i cíviques davant aquest fenomen? Recordem aquí la gran mobilització de masses contra la corrupció esdevinguda a Madrid amb l’assumpte del marquès de Cabriñana el 1895, estudiat per Javier Moreno Luzón, malgrat que a la fi les seves repercussions polítiques fossin escasses.

¿Hi ha pocs escàndols polítics a Espanya, a jutjar pel que ha passat en altres països europeus, com França, Regne Unit o Itàlia, a finals de segle XIX i inicis del XX? En quina mesura la corrupció que va esquitxar la Monarquia va contribuir al deteriorament de la seva legitimitat? En quina forma els escàndols de Maria Cristina i de la seva filla Isabel II no van encendre el debat sobre si la Monarquia era propietat de la nació i no a l’inrevés? I aquí podríem recordar la recomanació d’Antonio Cánovas del Castillo a Laureà Figuerola, el 1869, sobre la conveniència de “anestesiar la investigació” sobre les joies de la Corona robades per Isabel II, perquè podria posar en perill el mateix sistema polític liberal.

¿Entre els molts costos de la recent Transició espanyola hi ha el no haver passat comptes a la corrupció del Franquisme? Què va suposar per a la societat i l’administració espanyoles tolerar i acceptar aquesta pesada herència delictiva de la dictadura? I, més en concret, què hi ha de restes del Franquisme i de novetat en l’actual corrupció política?

¿Es pot afirmar que l’actual sistema democràtic espanyol s’està mostrant incapaç de controlar, sancionar i erradicar amb eficàcia la corrupció política? ¿Es tracta d’unes pràctiques sistèmiques i profundament arrelades en la vida política i en la societat? O ens trobem tan sols davant la proliferació de casos, però no davant d’una corrupció generalitzada que contamini per complet el funcionament de la democràcia? ¿El fet que el PP, partit que en els últims anys ha governat a Espanya sigui el que està involucrat en més casos de corrupció de tot Europa té un significat especial? Per què segueix rebent un ampli suport dels electors?

¿Es pot parlar de l’existència avui a Espanya d’un neocaciquisme local i territorial en gran mesura conformat i cohesionat per la corrupció política? ¿El fet que la majoria dels mitjans de comunicació privats depenguin econòmicament d’importants grups empresarials, sobretot bancaris, pot mediatitzar les denúncies i les informacions sobre la corrupció política?

Com cal interpretar l’escàs interès dels Governs democràtics i de la majoria dels partits polítics per procedir a una profunda reforma del sistema judicial? A què responen les reticències per legislar i controlar de manera eficaç el finançament dels partits polítics? Per què hi ha tantes dificultats per a la creació d’un poder judicial realment independent, ràpid, eficient i amb capacitat de sancionar la corrupció de forma exemplar?

Corrupció, negocis i política

Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.

Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.

Tres llibres de Mercedes Cabrera sobre les biografies de Nicolás María de Urgoiti, Juan March i Jesús de Polanco per entendre la cultura política i les polítiques d’anticorrupció

Muñoz Ramonet i el grup empresarial UNITESA

Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  629-643 p.

La professora Montserrat Llonch estableix en el seu article sobre la corrupció durant la dictadura franquista dues etapes, una que aniria fins a 1951 i que de tan generalitzada i quotidiana com és, no es molesta a ocultar-se, ni pot, i una altra a partir d’aquest any que aprèn a dissimular i s’especialitza.

L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.

Muñoz Ramonet: Retrat d’un home sense imatge. amb Montserrat Llonch com a coautora

Fam, corrupció i suborns en el primer Franquisme

Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  143-170 p.

Conclusions del mateix autor

La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.

La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els suposats encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació político estratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.

En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.

Compra venda d’estraperlo de “chuscos” de pa dur als anys 50. / La otra cara del caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco , Ángel Viñas

Categories
Llibres

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Títol: La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Editor literari: Norbert Bilbeny

Estudi històric introductori: Paola Lo Cascio

Investigació documental: Noli Cabezas Ramírez

Edicions de la Universitat de Barcelona

Data d’edició: 2021

Pàgines: 456

Fullejar la publicació: http://www.edicions.ub.edu/hojear.aspx?fichero=13887.pdf

Sinopsi

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]

Ressenya

L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria  poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.

Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]. Mauricio Amster. Los institutos para obreros abren las puertas de la enseñanza superior a los trabajadores españoles. Madrid: Ministerio de Instrucción Pública [193-](Valencia: Lit. S. Dura Socializada UGT, CNT)

Quant al pròleg, Norbert Bilbeny, es fa les preguntes fonamentals: Què fou la Segona República? Una República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia. Què aportà la República? Aconsegueix canviar la dictadura per la democràcia. De fet, fou un parèntesi entre dues dictadures. Per què va fracassar? No va caure per la Constitució, sinó per la seva inestabilitat i sobretot per la força militar dels seus enemics alineats amb els totalitarismes europeus de l’època. A parer seu el fracàs és degut a què el clima s’imposà a les institucions. El clima espanyol generalment està provocat pel calor o la violència de les paraules pronunciades sense contenció. També va fallar per una incomprensió insuficient dels debats de fons (democràcia i autocràcia i aviat feixisme). I finalment: Quina ensenyança en podem extreure? Sense dubte les característiques que li escauen són: una època il·lusionant, un intent seriós de fer una política ètica, una voluntat àmpliament compartida d’endegar un model assequible de convivència civilitzada. Tradueixo un fragment d’un paràgraf final: “Avui, malgrat els seus defectes, podem parlar d’una grandesa moral d’aquella Segona República espanyola. Actuà, sense saber-ho, pel bé de la humanitat futura: el millor llegat de qualsevol política”.

En el pròleg de nou pàgines, cita deu cops Azaña i també altres deu personatges prorepublicans, cap dona. També diu que la “declaració d’independència de Catalunya” i la revolució d’Astúries d’octubre del 1934, alguns la veuen com un precedent de la Guerra civil. A parer nostre, la historiografia mostra que Companys, proclama l’Estat Català, dins de República Federal Espanyola, el matís és important.   

L’anàlisi de la situació històrica que Paola Lo Cascio titula “Vuit anys que marcaren la història d’Espanya”, destaca en primer lloc, que sovint la Guerra Civil  ha eclipsat l’experiència de la República i fins i tot de la seva cronologia que la fan acabar el 1936. També denuncia que determinada historiografia es pregunta sobre la “sostenibilitat” de la República, donant a entendre que el conflicte era inevitable i inviable, sovint amb arguments de falta de desenvolupament econòmic i el caràcter poc dialogant dels espanyols. Per rebatre aquesta visió Lo Cascio, amplia la mirada i analitza la situació a tota Europa, en setze països europeus hi havia règims autoritaris o directament dictadures entre els anys vint i trenta, entre ells Itàlia, Alemanya, Portugal, Polònia, Hongria o Grècia.

Molt sintèticament, però sense perdre els matisos, el text reconstrueix les diferents fases de la República i els seus actors col·lectius principals. També deixa clar que el bienni progressista aborda les sis principals i transcendents qüestions: la “qüestió regional” (en realitat és la qüestió nacional),  la qüestió agrària, la qüestió militar, la qüestió educativa, la qüestió social i la qüestió religiosa. També aborda el paper de la República durant la guerra civil i mostra com malgrat estar immersa en un conflicte global amb episodis revolucionaris, la República segueix funcionant fins el 1939. I posa com a exemple la reforma escolar a Catalunya, per obra del Consell de l’Escola Nova Unificada vinculat a la Generalitat de Catalunya. I finalment, Lo Cascio fa una darrera consideració sobre la interpretació de la història de la república durant la guerra. La deixo per al lector.

Ricard Opisso. 14 d’abril 1931. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Josep Morell i Macias. Ciutadà ja tens el carnet electoral garantia del teu vot? Barcelona Seix Barral, [1935]

Quant a la documentació seleccionada per Noli Cabezas Martínez està dividida en nou capítols, cadascun precedit d’una introducció molt adequada i que dibuixa el marc històric i legislatiu del tema tractat; i també una breu bibliografia selectiva. Els apartats són els següents:

  1. L’adveniment de la República amb 6 textos reproduïts i 7 textos disponibles en línia. Inclou entre altres: el Pacte de Sant Sebastià; la proclamació de la República de Nieto Alcalà Zamora; l’Estatut jurídic del Govern provisional; el decret sobre els símbols de la República,…
  2. La política general republicana amb 8 textos reproduïts i 9 disponibles en línia. Inclou la llei de defensa de la República, la Constitució, discursos d’Alcalà Zamora, Largo Caballero, Lerroux (sobre els fets d’octubre de 1934) i Azaña (al camp de Comillas de Madrid) i el programa del Frente Popular.
  3. El debat autonòmic amb 7 textos i 5 disponibles en línia. Inclou la Proclamació de la República de Macià, discursos de Castelao, Companys i Azaña, Estatut de Catalunya, Projecte d’Estatut de Galícia, Estatut del País Basc i Proclamació de l’Estat Català de Companys.
  4. El nou ordre militar amb  8 textos i 4 disponibles en línia. Inclou 2 lleis (Ley de pase a la reserva de generales desleales i Ley de amnistía a los militares golpistas), 3 decrets i 2 discursos (Azaña i Alcalà Zamora) i una Odre de creación de 2.500 plazas del Cuerpo de Seguridad.  
  5. La qüestió religiosa amb 7 textos i 3 disponibles en línia. Inclou la llei de confessions i congregacions religioses, 3 decrets, discursos de Gil Robles i d’Azaña i un text sobre punts de conciliació entre l’Església i l’Estat de Víctor Manuel Arbeloa.
  6. El canvi educatiu amb 6 textos reproduïts i 10 disponibles en línia. Inclou la llei de creació d’escoles públiques i 4 Decrets, entre ells el Decreto sobre bilingüismo escolar en Cataluña i un discurs de Fernando de los Ríos Urruti.
  7. La reforma agrària i econòmica amb 10 documents reproduïts i 13 disponibles en línia. Inclou entre altres, 2 lleis (la Llei de contractes de conreu i la Ley de arrendamientos rústicos) 6 decrets del Govern de la República (sobre atur agrícola, arrendament de terres, accidents de treball, jornada de vuit hores, confiscació d’empreses abandonades), 2 decrets del Govern de la Generalitat (Comissió d’Indústries de Guerra i De Col·lectivitzacions i control obrer)  i un discurs de Marcel·lí Domingo en defensa de la reforma agrària.
  8. La Transformació social amb 8 documents reproduïts i 8 disponibles en línia. Inclou 3 lleis (De Divorci, De Matrimoni, D’assegurança de malaltia), 3 decrets (De maternitat, D’abolició de la prostitució i De despenalització de l’avortament) aquest darrer de la Generalitat  de Catalunya, una ordre sobre la millora en les presons i un discurs de Clara Campoamor en defensa del sufragi universal.
  9. La lluita contra el feixisme amb 9 documents reproduïts i 1 disponible en línia. Inclou el Decret de la Generalitat sobre milícies ciutadanes en defensa de la República i 6 discursos [I. Prieto, J. Negrín (2), F. Largo Caballero, M. Azaña, J. Besteiro]; l’al·locució de Negrin “España no se rinde”; i la Declaración de los Trece Puntos del Gobierno de Negrín.
Aguineche. Eup! Todos por el Estatuto. Eup! Guziok araudi alde. Tolosa: Unión Gráfica, 1933. Emilio Esteban-Infantes. La sublevación del General Sanjurjo. Madrid: J. Sánchez de Ocaña, 1933. 230 p.

El llibre clou amb una excel·lent selecció bibliogràfica d’una quarantena d’obres, on destaquen obres de caràcter social, educatiu i de gènere.

En resum, una obra que va més enllà d’un bon recull documental, especialment interessants són cadascuna de les “introduccions” als nou àmbits temàtics. Hi afegiria només que es pogués accedir més fàcilment a la documentació disponible en línia (60 textos), atès que la majoria són adreces electròniques llargues i difícils de transcriure. Es podria fer un annex a la pàgina web d’Edicions de la Universitat de Barcelona o un altre recurs. Finalment, sense ser-ne un expert, creiem que l’obra recull prou bé l’aportació fonamental de Catalunya i del Govern català a la Segona República espanyola. Hi ha almenys 11 documents realitzats per la Generalitat i els seus governants o vinculats directament amb Catalunya, d’un total de 70 textos reproduïts.

Melendreras; Sindicato Profesionales Bellas Artes, UGT; Junta Delegada de Defensa de Madrid. Delegación de Propaganda y Prensa. Todas la milicias fundidas en el Ejército Popular. Madrid: Rivadeneyra, control obrero, [1936?].

Nota sobre les imatges

A la pàgina de crèdits s’enumeren i detallen deu imatges, però a l’interior del llibre, només n’hi ha nou, una per a cada portadella. No hi ha el cartell de Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]- I Cartel; 94 x 65 cm.

Tots els peus d’imatge d’aquesta ressenya s’han extret de la pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona que ha cedit les imatges que il·lustren les portadelles del llibre.

Fotografia de la coberta del llibre: “Celebración en la Puerta del Sol de Madrid por la proclamación de la Segunda República, el 14 de abril de 1931”.

Autor de la ressenya

Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.

Categories
Arts plàstiques Internet i blogs amics Llibres

Dos llibres sobre Napoleó Bonaparte

Il·lustració principal: Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons

Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte

En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleó de Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:

  • Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.

Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.

1
2
  • Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
  • Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.

Napoleó, la revolució i els catalans d’Antoni Gelonch

Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!

Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic.  Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats  (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.

El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa?  (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya?  Perquè no  va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa  va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?

I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”

Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.

Napoleón Bonaparte d’Albert Manfred

Sinopsi:  Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.

L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.

Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).

La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.  

L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.

Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.

Vegeu la ressenya de Ramón Villa García “La gran paradoja: Napoleón I, emperador de la República” 19 Juny 2021 a Zenda Libros que podeu llegir aquí. Molt recomanable.

Categories
Llibres

La Comuna de París de Louise Michel

Per Josep Sauret

M’ha semblat adient, per celebrar el 150 aniversari de la Comuna de París de 1871,  rellegir un dels clàssics, escrit poc temps després per una protagonista directa dels fets. Es tracta de l’escriptora, pedagoga i anarquista Louise Michel i el llibre La Comuna de París escrit a Londres pocs anys després i editat entorn de 1898.  Es tracta  de la primera edició traduïda completament al castellà i editada per La Malatesta – Tierra de Fuego, 2014.

L’he estat simultaniejant amb la lectura d’un altre clàssic sobre el mateix tema, la Historia de la Comuna de París 1871 de Prosper – Olivier Lissagaray publicada en una primera versió només cinc anys desprès dels fets.

Louise Michel presenta a més la característica de ser dona i escriptora en un moment en què les dones comptaven molt poc i les seves opinions eren sovint menystingudes. El llibre no relata els fets d’una forma encadenada, és més, explica idees pròpies i de moltes altres persones en forma de cites i de poemes barrejats amb relats de fets concrets que ajuden a entendre la situació però, no són més que exemples dins un context general.

Paris. — Les clubs. — Une conférence de Louise Michel à la salle Graffard.— (Dessin de M. de Haenen.)

Qui busqui un relat, ordenat, més o menys veraç dels fets, aquest no és un llibre adient per ell. Es tracta d’un document interessant construït en base a records personals uns anys després dels fets per una persona que en va ser protagonista i que evidentment ens dona la seva visió personal. En la narració hi trobem el caràcter anarquista i poc disciplinat de l’autora.

Per contra, el relat de Lissagaray Historia de la Comuna de París 1871 és un escrit ordenat, on els fets es succeeixen un darrera l’altre sense comentaris externs. És també l’obra d’un protagonista dels mateixos fets i  del mateix bàndol però que intenta fer una descripció neutral, acurada i documentada amb relats d’altres participants recollits posteriorment.

Recordem que l’aixecament de La Comuna (18-3-1871) es produeix en plena desfeta de l’exèrcit de la III República francesa hereu del imperial de Napoleó III derrotat a Sedan el setembre de 1870 i amb l’exercit prussià a les portes de París.

Louise Michel, ens parla dels antecedents burgesos del règim de l’imperi, amb la industrialització, la construcció del París modern i de com de malament ho passava el poble que no volia ni entenia la guerra però que tampoc volia rendir-se i lliurar París. Amb la proclamació de La Comuna el 18 de març s’intenta una democràcia popular diferent de la classista de la república que havia substituït el imperi de Napoleó feia poc.

Dones lluitant a la Comuna de París; “Une rue de Paris en mai 1871” de Maximilien Luce

El llibre està molt documentat amb escrits de personatges importants, dels dos costats, que ens mostren les seves idees. Hi ha fotos i gravats interessants que ens donen una idea gràfica de la situació. També ens parla de les comunes de províncies, del relatiu poc paper que varen tenir en la revolta i la repressió no proporcionada, exagerada, que sofriren.

Ens parla molt de la repressió tant de la feta sense judicis a peu de carrer i amb poques dades a part de testimoni, com de la repressió oficial, que fou també brutal. També dels consells de guerra, de la situació a les presons, de les condemnes a mort, dels desterraments a Nova Caledònia. Ens comenta l’organització de la repressió en els processos judicials principalment el dels membres de la Comuna i del Comitè Central de l’agost de l’any següent. Els informes de la policia amb relats manipulats. Les execucions de parelles quan sembla que l’únic possible culpable era un dels dos.

Hi ha una frase referent  a la repressió que ens diu:

La Comuna había muerto, pero la Revolución estaba viva

Resumeix molt bé com ha costat a la humanitat aconseguir l’evolució en cada etapa històrica i què difícils que han estat els avenços socials.

Es destaca el paper de les dones, moltes revolucionàries dels anys 20 i 48, com es lògic amb un grau de politització important que ràpidament van apuntar-se a anar a les barricades. Aquesta presència va fer que en part la repressió fos tant o més brutal en elles, al cap i a la fi el poder hi veia en la seva llibertat i autonomia un perill a tenir molt present.

Descriu també la seva vida i l’entorn a Nova Caledònia on fou condemnada i deportada durant set anys. Les condicions en què vivien tots els castigats.

Louise Michel lors de sa déportation à Nouméa en Nouvelle-Calédonie, 1873-1880 : gravure © Costa/Leemage

Tota l’obra és un clam a la llibertat. No hi ha res de què penedir-se. Defensava en vida i defensa en el llibre les seves mateixes idees assumint les conseqüències que li comportin.

En resum, una història de La Comuna de París molt diferent d’altres relats històrics a què estem acostumats. No és un llibre d’Història pròpiament dit, però no per això menys interessant. La prova és que podem trobar, poesia popular, de l’autora i diverses cites d’altres autors.

Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Llibres

La Comuna de París

Què fou la Comuna de París?

La Comuna de París fou  la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista  Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].

Un des canons de la Garde Nationale installé sur la butte Montmartre, 1871.
Guàrdies nacionals en una barricada de Belleville, el 18 de març de 1871.

Què significa la Comuna de París en la historiografia?

“La Comuna de París (10/03 a 28/05 de 1871) va ser un dels fets polítics més importants del segle XIX. Un esdeveniment revolucionari que en el seu moment va provocar una enorme commoció social i política a nivell internacional i que durant dècades va ser un referent en la lluita del moviment obrer, evocat, entre d’altres, com, «Le temps des cerises» obra de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, la primavera mítica del roig de les ensenyes i de la sang. El seu ressò, en forma de substrat ideològic o de models d’activisme, arriba també fins als nostres dies (l’exemple més conegut és la bandera vermella) i moltes de les seves propostes polítiques tornen a ocupar avui un espai en el debat públic (sostenibilitat ambiental i ecologisme, funció emancipatòria de l’art, abolició de la prostitució, separació treball riquesa…) malgrat que la immensa majoria de la població, fins i tot a França, ja no en conserva cap record” [Presentació de la Jornada UPEC El temps de les Cireres].

Paris – Proclamation de la Commune sur la place de l’Hôtel de ville, Le Monde Illustré, N° 730, 8 avril 1871.

Jornada sobre La Comuna de París, 150è aniversari

Organitzat per la  UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya  la jornada del dia 12 de maig “El Temps de les Cireres” celebra el 150 aniversari de la Comuna de París. Les places presencials ja estan totes ocupades, però es podran veure i seguir per Internet. Aquí teniu l’enllaç per veure les sessions en directe.

París durant la Comuna, Le Monde Illustré, maig de 1871.

Ponents i programa de la Jornada

Els ponents de la Jornada són: Julián Vadillo, professor associat de la Universidad Carlos III de Madrid; Mathilde Larrère, professora d’Història del s. XIX i membre del Consell d’història de la ciutat de París; Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Kristin Ross,  professora de Literatura Comparada de la NYU i autora del llibre Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París; Miquel Salas del consell editorial de la revista Sin Permiso; Rosa Sans, directora Fundació Cipriano García – CC OO; Carles Martí, vicepresident UPEC; Teresa Abelló. professora d’Història de la UB; Xavier Domènech, historiador i professor de la UAB; Àngel Duarte, catedràtic d’Història de la UdCo; Albert García-Balañá, professor d’Història de la UPF; Núria Iceta, editora de L’Avenç.

Podeu consultar el programa complet aquí; Una revolució ciutadana (1ª sessió); La Comuna de París en la Història de l’esquerra (2ª sessió); L’impacte de la Comuna a Catalunya i a Espanya (3ª sessió).

A continuació presento una breu selecció personal d’alguns llibres i articles que tracten el tema de la Comuna de París:

Historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray.

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.

“Cronología de la Comuna de París”

Breu cronologia redactada per Miguel Salas i publicada a Sin Permiso, 21-03-2021. Descriu sintèticament els principals fets de 1870 i 1871, especialment des del 18 de març al 28 de maig de 1871.

“El significado de la Comuna de París. Entrevista a Kristin Ross”

Kristin Ross i Manu Goswami a Sin Permiso 25/03/2021.

En el seu llibre, Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Kristin Ross defineix amb claredat totes les polèmiques que es van desenvolupar al voltant la Comuna i sosté que van condensar en falses polaritzacions: anarquisme versus marxisme, camperols versus obrers, terror jacobí revolucionari versus anarcosindicalisme, etc.

Ara que la Guerra Freda s’ha acabat i que el republicanisme francès està esgotat, Ross argumenta que podem alliberar la Comuna d’aquesta esclerosi. Aquesta emancipació pot revitalitzar al seu torn a l’esquerra contemporània perquè actuï i pensi en funció dels desafiaments actuals. Cap obra posa més èmfasi en l’afirmació de Marx segons la qual el major assoliment de la Comuna de París va ser la seva existència i el seu funcionament concrets.

“Por qué celebramos la Comuna de París”

Text històric de William Morris, un dels grans revolucionaris britànics del segle XIX i un dels millors exponents del “socialisme llibertari”. Publicat a Sin Permiso 25/03/2021.

William Morris va ser, en les paraules de E.P. Thompson, l’únic revolucionari anglès de segle XIX que va acceptar obertament i sense reserves la causa revolucionària. Gran artesà, dissenyador, poeta i escriptor, Morris sempre guardava una profunda preocupació per les causes artístiques i humanes i, amb el pas el temps, aquests mateixos ideals el van portar a creuar el que ell anomenava el «riu de foc» i ha esdevenir un socialista compromès.

A mesura que les seves conviccions revolucionàries s’enfortien, es va tornar cada vegada més nítida la importància de la memòria de la Comuna de París de 1871. Com recorda Kristin Ross, entre tots els socialistes britànics, va ser Morris qui va defensar amb més fermesa el llegat viu de la Comuna, a la qual va descriure com «la pedra angular del nou món que està cridat a ser».

William Morris (Walthamstow, Anglaterra, 24 de març de 1834 – 3 d’octubre de 1896) va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic

“Els pioners: la Comuna de París (1871)”

Article de Marc Geli Taberner publicat conjuntament a Ab Origine i a Catarsi Magazin, explica el context històric, la guerra franco-prussiana que suposà l’enfonsament del Segon Imperi de Lluís Napoleó i l’adveniment de la III República Francesa (1870-1940. També mostra una llista de les principals mesures socials i d’alguns dels seus dèficits i errors. Finalment, també analitza el possible llegat de la Comuna.

“Les oblidades de la Comuna de París“

Article d’Emma Baudais publicat a Ab Origine sobre les dones que van ser presents des del 18 de març de 1871, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 – Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora.

“La Comuna de París: l’alternativa possible”

Article de Marcello Musto que defensa que la Comuna va significar una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució. Publica a Catarsi Magazin,18 de març de 2021.

“Barricade de la Place Vendôme, rue de la Paix durant la Commune de Paris de 1871”.

La Commune (Paris 1871)

Film documental dirigit per Peter Watkins amb guió de Peter Watkins i Agathe Bluysen, any 2000, 345 m, Productora 13 Productions, La Sept-Arte, Le Musée d’Orsay.

Sinopsi: París l’any 1871; mentre que un periodista de Versalles TV transmet informació falsament tranquil·litzadora, es crea una Televisió Comunal, que reflecteix l’opinió dels insurgents de la capital francesa. Així, aquestes dues cadenes cobreixen la revolució i el govern de la Comuna de París, entre el 26 de març i el 28 de maig de 1871, d’una manera totalment diferent. El canal públic oficial, TV Nacional de Versalles, dona una versió oral i excloent dels esdeveniments, que contrasta amb la de la recentment creada TV Comunal. Aquesta última pretén donar la paraula als mateixos ciutadans que l’altra televisió nega i emmordassa. Però no només això sinó que pretén donar la paraula també als actors que encarnen aquests ciutadans, i que tenen la seva opinió sobre les injustícies que cent trenta-tres anys després perviuen en la societat contemporània.

Bibliografia bàsica

Rougerie, Jacques: “La Commune et les Communards”, Folio, 2018

Merriman, John M. “Masacre: vida y muerte en la Comuna de París de 1871”; [traducció: Juanmari Madariaga], Ed. Tres Cantos, Siglo XXI de España, 2017

Ross, Kristin: “Lujo comunal. El  imaginario político de la Comuna de París“, Akal 2016

Michel, Louise: “La comuna de París: historia y recuerdos Louise Michel”; [pròleg de Dolors Marín], Ed.  LaMalatesta Tierra de Fuego, 2014

Serman, William: “La Commune de Paris (1871)” Ed. Fayard, 1999

Olivier, Albert: “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Categories
Llibres

El món de 1914

Edicions: Ela geminada

Comentari:

Són alguns dels més importants articles i textos recuperats, que es van publicar setmanes posteriors a la declaració de la I G.M., on la reinterpretació del seu caràcter pacifista no resulta tan eloqüent i senzilla.

Deixa entreveure certa consciència d’orgull germànic…

Descriu sensacions i sentiments (sobretot en “Viatge de retorn a Àustria”)  indubtablement germànics, carregats d’un espantós fervor prussià-patriòtic, on ens parla de la raça, de la importància de la llengua alemanya, de l’obedient i esforçat soldat imperial-prussià i de la unitat suprema de la nació alemanya. Tot això motivat, probablement, per l’excitació i el nerviosisme dels esdeveniments del moment. Aquí no hi ha res de la imatge pacifista i antibel.licista que coneixem a la seva extensa i posterior obra.

Comentaris d’Antoni Martí Monterde en el pròleg:

 Zwei… Zweig – Memòries i oblits d’un europeu, on fa referència a notes i articles publicats del propi Zweig en el moment en què va esclatar la IGM:

“Les victòries alemanyes són magnífiques”- “S’anuncia una batalla gegantina al llarg de tota la frontera galitsiana” – “Com envejo l’exaltació de Berlín”.  

També fa menció, d’una carta al seu amic Anton Kippenberg, datada el 18 d’octubre de 1914: “…el meu plaer més gran seria ser oficial d’aquest exèrcit i poder vèncer a França…”.

D’aquestes notes i escrits, sobretot en “Unes paraules sobre Alemanya”, s’assemblen moltíssim a allò que critica tant en les seves memòries com a febre bel.licista.

La gran ambigüitat que apareix en “El món insomne” o en “Als amics de l’estranger”, i en els escrits de dies i d’horitzons incendiaris en “La curació de Galítsia” i en “Dels dies de l’ofensiva alemanya a Galítsia”.

Per acabar conclou, que per entendre a S.Z., s’ha de llegir doblement a Zweig, tot Zweig, …. amb totes les seves contradiccions, les seves paradoxes i ambigüitats, perquè són les nostres, les de tots els europeus. Els seus llibres no remeten simplement a una Europa desapareguda, sinó a una Europa en autodestrucció constant….

Crítica del Confidencial:

“La mentira, retrato de una omisión histórica – El europeo universal y pacifista sufrió de un hoy nunca citado ardor que trató de esconder el resto de su vida. ¿Vergüenza u omisión de un esteta?”