L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.
Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.
Text de Pep Martí Vallverdú
Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu
Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica. A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya. Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.
Un llibre d’història amb grapa literària
El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge. Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials. La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.
De Lincoln a Biden
Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident. Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores? L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.
Lincoln vist per Steven Spielberg
Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.
La repressió després d’octubre de 1934: El Govern de la Generalitat empresonat (Font: elnacional.cat). Largo Caballero a la presó (Font: memoriahistorica.org). Dues imatges de la repressió a Astúries (Font:memoriahistorica.org).
El relat continua amb la CEDA al poder (1934 – 1935) titulat LA VIA LEGAL CAP A L’ESTAT CORPORATIU. L’amplitud de la repressió de l’octubre revolucionari representava per a Gil Robles l’èxit de la seva tàctica legalista. Ara, amb l’oposició empresonada i parcialment desarticulada, confiava que una propaganda hàbil li proporcionaria l’èxit electoral i el poder. Els apologistes de Gil Robles defensen les seves conviccions democràtiques en el fet que no va aprofitar la repressió per a fer-se amb el poder. La realitat és que la situació no era tan clara. Només a Astúries, els miners havien aconseguit lluitar i derrotar per dues vegades columnes de l’exèrcit dotades amb artilleria pesada i suport aeri. Per tant no era gens clara la possibilitat de fer-se amb tot el país. El que si que tenia clar la CEDA és que la política de repressió havia de ser molt severa. Inclús militars de dretes com Fanjul, Franco i Goded públicament demanaven càstigs severs; Gil Robles els notificà que ell no s’hi oposaria a un cop, però les condicions objectives en aquell moment no ho permetien.
Joaquín Fanjul, un dels responsables de la facciosa i conspiradora UME, posteriorment responsable del cop d’estat del 1936 a Madrid, detingut després del fracàs, jutjat, condemnat a a mort i afusellat (Font: alamy.es) Manuel Goded, militar reaccionari i conspirador conspicu. El juliol de 1936 volà des de Mallorca per a fer-se càrrec de la insurrecció a Barcelona. Fou detingut, jutjat, condemnat a mort i executat (Font: wikipedia.org)
El tan lloat legalisme de Gil Robles era el resultat de la impossibilitat d’una acció alternativa. Per tant la CEDA va tornar al possibilisme i al gradualisme. Això si, una feina principal en el Ministeri, de la Guerra del que Gil Robles n’era el responsable, va ser depurar-lo d’elements «indesitjables»: els militars republicans (Hernández Saravia, Riquelme, Hidalgo de Cisneros i altres) van ser apartats i substituïts per generals conspiradors com Fanjul o Franco, responsable de l’Acadèmia Militar, bressol de militars reaccionaris. En secret es va establir un pla de rearmament de l’Exèrcit per tal de tenir-lo preparat quan calgués el cop militar i la futura repressió interna. El nou govern comptava amb cinc ministres de la CEDA amb un poder ascendent i un Partit Radical que es desintegrava gradualment. La JAP i molts polítics cedistes ja no demanaven reformar la constitució, sinó fer-ne una de nova per un «Nou Estat» on els poders del Parlament fossin dràsticament retallats, un executiu lliure de controls i un consell econòmic que dirigís una economia corporativa.
Implantació (el joc era il·legal aleshores) de la ruleta anomenada “Straperlo” (acrònim dels seus creadors Strauss, Perle i Lowann). La seva entrada als casinos es va fer a canvi de sucoses comissions a polítics com Lerroux i altres radicals. La paraula estraperlo a la postguerra s’associaria a l’amplíssim mercat negre(Font: lavanguardia.org i descubrirlahistoria.com)
La tàctica de Gil Robles era provocar la corrosió lenta del sistema; en aquesta tàctica el Partit Radical era el vehicle utilitzat per aproximar-se lentament al poder, però l’eficàcia d’aquest procediment va saltar pels aires en revelar-se públicament la corrupció dels radicals. El mes d’octubre de 1935 va esclatar l’escàndol de l’estraperlo que va esquitxar de ple Lerroux i el seu partit. La crisi que es va produir amb la dimissió de Lerroux feia perillar la maniobra de Gil Robles per arribar al poder, ja que l’alternativa d’Alcalá – Zamora era o oferir la presidència del govern a Gil Robles o convocar eleccions. El president era molt reticent a la primera opció en considerar, amb raó, que Gil Robles no oferia garanties democràtiques. Gil Robles, en aquest moment tenia dues alternatives: recolzar i ajudar a un cop d’estat que estava en preparació i del qual n’estava ben informat o buscar una via que li permetés seguir al govern. Va intentar les dues coses alhora: va buscar el suport de Cambó i la Lliga a un govern presidit per ell amb les restes dels partit radical i això no va reeixir. Per altra banda va establir contactes amb el general Fanjul que tenia el suport dels militars reaccionaris i colpistes de la UME per a fer un cop d’estat. Gil Robles li va dir que si l’exèrcit creia oportú fer un cop de força ell no s’hi oposaria: Aquesta via tampoc va tirar endavant ja que alguns militars clau com Franco, Varela o Goded no ho tenien clar. La conclusió era que la via catastrofista encara no estava prou preparada. El president Alcalá – Zamora va nomenar el 13 de desembre de 1935 a Portela Valladares com a nou president del govern amb l’esperança que formés una coalició àmplia. El nou govern no va funcionar i es van convocar eleccions.
Propaganda de la CEDA als carrers de Madrid (Font: gaceta.es); propaganda tremendista antimarxista (Font: lapaseata.net); demanant el vot per a les candidatures monàrquiques (Font: timetoart.com)
L’estratègia electoral cedista era formar un front antirevolucionari el més ample possible, comptant amb el suport actiu de l’Església. El front havia d’atraure des dels radicals fins els monàrquics més extremistes i hauria d’incloure les classes patronals, mercantils i industrials. Les negociacions no van oferir excessives dificultats excepte amb els nacionalistes bascos que anaren a les eleccions en solitari. A Catalunya sorgí una coalició estrambòtica amb la CEDA, els radicals, els carlistes i la Lliga units en un front de llei i ordre, En moltes províncies s’aconseguí la coalició amb els radicals de Portela i en altres no. La despesa electoral en propaganda va ser molt abundant i grans fortunes com Juan March abocaren diners sense aturador. La propaganda era apocalíptica, entre el bé i el mal, entre la supervivència o la destrucció amb un contingut virulent i fals.
Propaganda del Front d’Ordre Català Font: elnacional.cat
Les eleccions es celebraren el 16 de febrer de 1936 i donaren la victòria al Front Popular malgrat que la dreta guanya 750.000 respecte les darreres eleccions, degut al transvasament de vots dels radicals que pràcticament van desaparèixer. L’esquerra, en aquest cas unida, augmentà però en un milió els seus votants. A la vista dels resultats, la dreta va canviar sense cap problema a tàctiques més violentes. Des de molts sectors de la dreta cedista es convenceren ràpidament de la necessitat d’assegurar per mitjans violents el que era inabastable a través de la persuasió. La via legalista va acabar amb les eleccions de febrer.
Tot el procés posterior a la insurrecció d’octubre, amb la repressió, radicalització i la formació del Front Popular, s’explica en el capítol EL SOCIALISME EN TENSIÓ. Els socialistes més destacats estaven o empresonats o a l’exili els darrers mesos de 1934. Prieto aconseguí escapar del país. La majoria del comitè revolucionari i l’executiva de la UGT era a la presó. Prieto, des de l’exili sol·licita al partit l’assumpció de responsabilitats. Largo, des de la presó, s’hi oposà i negà (també ho va fer en el posterior judici) la seva participació en els fets. En bona part això era penosament cert: els caballeristes no havien pres cap mesura que contribuís a l’èxit del moviment revolucionari i a més s’havien retirat deixant orfes de direcció les bases que creien realment en la revolució. Els fets d’octubre s’havien de convertir en un mite de la història socialista i aquest mite, pel desistiment caballerista, quedava en mans dels prietistes. Culminava així la divisió del partit entre prietistes i caballeristes que s’aniria accentuant en els següents mesos. Durant aquest temps Prieto es decantà una altra vegada i de forma definitiva pel reformisme i amb el suport dels miners asturians i els metal·lúrgics bascos i amb una majoria de l’executiva esperava reconstruir la República seguint els paràmetres del primer bienni. Largo Caballero, malgrat les seves vacil·lacions de l’octubre es va decantar de manera progressiva cap a postures revolucionàries, com a mínim a nivell retòric i amb el suport dels comunistes que s’havien apropiat, en exclusiva i sense raó, de l’empremta revolucionària de l’octubre asturià.
El VII Congrés de la Internacional Comunista va significar un canvi brusc en l’estratègia comunista. Podeu escoltar un discurs de representants caballeristes del PSOE
L’anàlisi de la realitat política de Prieto era perfecta i això descol·locà les derives revolucionàries i bolxevitzants de Largo Caballero. Però en aquest punt, els comunistes sortiren en la seva ajuda. El 2 de juny de 1935, el VII Congrés de la Komintern havia canviat la línia estratègica dels comunistes i propugnava la creació d’un front popular ampli de totes les forces antifeixistes. Els comunistes demanaren obertament la unió amb el PSOE. Els joves bolxevitzants estaven encantats, però Largo Caballero no: el moviment obrer l’havia de controlar ell i els passos dels comunistes semblaven anar en la via d’apropiar-se’n; per altra banda tampoc era partidari de col·ligar-se amb els republicans d’esquerres. El 14 de novembre, Azaña va fer al PSOE la proposta formal d’aliança electoral. Es van reunir les executives de les tres organitzacions, la JS, la UGT i el partit. El propi Largo, decidit a no tornar a cometre l’error de 1933, va acceptar la coalició.
Desfilada a Ponferrada de les Joventuts Socialistes Unificades (Font: astorgaredaccion.com). Al llarg de la primavera de 1936 culminà la unificació de les joventuts socialista i comunista, de fet una radicalització i una absorció a les tesis comunistes (Foto: twitter.com)
Els radicals de la JS ho acceptaren en la línia que marcava al Komintern, però un sector de la joventut, també caballerista, s’hi oposà i això va ser un anticip de les futures divisions dins d’aquest sector a la Guerra Civil. Largo va insistir que la coalició s’havia d’estendre a altres organitzacions obreres, inclòs el PCE: estava disposat a que no quedés enfortit el sector prietista del partit. Prieto va respondre de manera dura assenyalant l’excessiu pes que els comunistes podien tenir en el pacte i que l’autonomia que tenia la JS era contraria a la tradició del moviment socialista. La Komintern va haver d’enviar un representant a la Model de Madrid per convèncer Largo Caballero de les bondats del Front Popular.
Míting d’Azaña a Bilbao (Font: elpais.es) Míting d’Azaña a València (Font: publico.es)
Azaña, tot i no tenir cap participació en els fets d’octubre, havia estat detingut a Barcelona i ingressat en un vaixell presó. Finalment quedà en llibertat sense càrrecs i convertit en una figura emblemàtica d’una part de l’esquerra. Un cop en llibertat començà un llarg procés de reconstrucció dels dividits grups republicans que confluïren el mes d’abril de 1935 en una sèrie de condicions per reeditar la coalició amb els socialistes del primer bienni. Prieto, per la seva banda, demanava una àmplia coalició per la defensa de la República, del moviment socialista i per l’alliberament dels presos polítics. Els caballeristes, en especial la JS cada cop més radicalitzada, atacaven les postures reformistes de Prieto i defensaven de forma cada cop més oberta la via revolucionària. A principis de maig, Fernando de los Ríos horroritzat per les profundes divisions en el moviment havia proposat una reunió del comitè nacional del PSOE per a solucionar les diferències. El comitè, el mes de maig, abordà sense cap compromís final la submissió de la JS a la disciplina del partit i les negociacions per a formar una futura coalició amb els republicans a la qual els caballeristes n’eren reticents. No és clar de quina manera les divisions es reflectien a la base, però el record de l’octubre asturià, l’existència de milers de presoners polítics i la conducta revengista de la dreta, asseguraven una resposta massiva a favor de la unitat i la defensa de la República progressista.
Les tensions entre prietistes i caballeristes continuaren durant els mesos següents en que es va elaborar el programa electoral del Front Popular. És impossible saber com es repartien els suports a Prieto o Largo Caballero entre les bases del moviment socialista; el que està clar és que els bolxevitzants feien molt soroll. La confecció de les llistes electorals suggereix que els caballeristes tenien menys suports del que semblava.
L’anomenat bienni negre i la polarització creixent es desenvolupen en el capítol LA POLÍTICA DE REPRESÀLIES. Entre 1931 i 1933, la coalició republicana – socialista havia intentat crear una República socialment progressista; en el context de forta depressió econòmica internacional era impensable que es poguessin resoldre els greus problemes econòmics i socials heretats. En el context de l’oposició de 1934, una part creixent de la UGT i de la Joventut Socialista, amb el suport força temerari de Largo Caballero estaven perdent les esperances que la democràcia burgesa permetés establir una justícia social mínima. La desil·lusió socialista era proporcional al creixement de la CEDA. A les eleccions de novembre de 1933, la victòria del centredreta va ser clara, ja que dels 8.535.200 vots emesos, 3.365.700 van ser per a partits de dretes, 2.051.500 per a partits de centre i 3.118.000 per als partits d’esquerra, però el repartiment d’escons segons la llei electoral afavorí els partits de centre i dreta. Així la CEDA obtingué 115 escons i el Partit Radical de Lerroux 104. Els antics partits de la majoria governamental, ara separats, sumaren uns escassos 99 escons. La resta d’escons es repartien entre diferents partits de dreta no legalista (90 escons), ERC (24 escons), la Lliga Catalana (24 escons), el PNB amb 11, els galleguistes amb 9 escons i el PCE amb un solitari escó conformaven el Parlament.
Alcalá – Zamora presideix el primer govern d’Alejandro Lerroux (Font: academiacolecciones.com
El president Alcalá – Zamora no volgué fer l’encàrrec de govern a la CEDA, partit que qüestionava la legalitat republicana i fou Lerroux l’encarregat de formar govern. Els socialistes no van acceptar els resultats, tot presentant dubtes i proves (autèntiques) de manipulació i frau en molts districtes del sud. Malgrat els resultats, Gil Robles era lluny de poder constituir el seu anhelat i publicitat «Nou Estat» i el sistema corporatiu de caire feixistitzant que tanta por feia a l’esquerra: Contemporitzant, es decidí per donar suport al govern de Lerroux. Les exigències de Gil Robles eren: a) Amnistia pels condemnats de la Sanjurjada, 2) Revisió de la legislació religiosa i 3) Revisió i modificació de tots els decrets de caire social aprovats a l’anterior bienni. Els radicals es van girar cap a la dreta amb una mancança de postures polítiques clares i coherents que van fer mal a la República. Era un partit ple de corruptes que veien el poder com un fi en si mateix, com una manera d’accedir a prebendes.
Entre la Joventut Socialista hi havia la convicció que l’única resposta al feixisme era la revolució social. L’executiva de la UGT, encara en mans de Besteiro, era hostil a qualsevol aventurisme revolucionari. Largo, i en aquest cas coincidia amb Prieto, no aprovava l’immobilisme del sector besteirista. De tota manera l’oratòria revolucionària dels socialistes era limitada i quan la CNT va promoure una de les seves insurreccions armades el moviment socialista no va participar-hi, tot i que cada vegada entre més militants sindicals joves creixia l’entusiasme irresponsable cap a la via revolucionària. Durant aquest període es produí un augment de la brutalitat de la Guàrdia Civil com a conseqüència del nomenament de governadors civils conservadors, així com un seguit de decrets que limiten o anul·len l’obra social del primer bienni progressista.
En aquests primers mesos de 1934 es produeixen canvis en les executives del partit i del sindicat que passen a estar controlats per Largo, així com la JS en mans del seguidors més radicals. Immediatament es disposen a preparar un moviment revolucionari en forma de moltes instruccions a les organitzacions provincials. El fervor revolucionari no s’estén per les províncies i , per tant, la resposta de moltes agrupacions del partit o seccions del sindicat són febles. Cal dir també que les activitats del propi comitè revolucionari mai no van anar més enllà de la pura retòrica. Durant la primera part de l’any la UGT es va llençar a una sèrie de vagues sectorials que van cremar les energies del sindicat sense focalitzar el que pretesament era principal objectiu estratègic.
Ricardo Samper, president del govern successor de Lerroux el 1934 (Font: buscabiografias.com)Rafael Salazar Alonso ministre de la Governació dels governs de Lerroux i Samper (Font: artehistoria.com)
Mentrestant, Gil Robles s’anava atansant lentament al seu objectiu d’arribar al poder legalment amb discursos que mostraven la seva aversió per la República i l’admiració pel corporativisme feixista en mítings multitudinaris on les agressives joventuts el rebien amb crits de Jefe! Jefe!. Es va anar revocant la legislació religiosa de 1931 – 1933, es va redactar una llei d’amnistia dels delictes de la dictadura i el cop de Sanjurjo. Això va provocar una crisi de govern amb la dimissió de Lerroux i la substitució per un altre radical ineficaç, Ricardo Samper. Una ofensiva parlamentària dels agraris i la CEDA va acabar amb la derogació de la llei de termes municipals i el desistiment total dels jornalers del camp. La resposta de la FNTT va ser tèbia degut al caràcter reformista dels seus dirigents, però les bases arrossegaren el sindicat a la vaga amb un seguit de peticions en absolut revolucionàries. El moviment vaguista es feu el juny de 1934, de forma pacífica, però amb forts preparatius repressius per part del violent i reaccionari ministre de la Governació Salazar Alonso. Les seves mesures van ser ràpides i sense pietat contra l’esquerra en general. La situació de repressió del moviment obrer va ser tan intens que es va tornar a la situació miserable dels anys 20.
Els socialistes, en la figura de Largo Caballero, promogueren les Aliances Obreres com a resposta a les mesures contrarevolucionàries del govern que buscaven la unió operativa dels diversos components del moviment obrer cosa que no aconseguiren en una gran d’Espanya per la negativa de la CNT a participar-hi i per la dubtosa qualitat revolucionària dels dirigents socialistes que entenien l’Aliança més com un sistema de controlar el moviment obrer allà on no eren majoritaris que com un mecanisme revolucionari real. Aquest va ser el cas de Catalunya on la CNT desconfiava de la via revolucionària del PSOE. Únicament a Astúries es constituí una Aliança Obrera amb un cert grau d’unitat.
A Catalunya durant aquests mesos de govern del centredreta, l’existència de la Generalitat era un petit blindatge contra les mesures reaccionàries de Madrid, però l’estiu de 1934, el govern d’Esquerra havia aprovat la llei de contractes de conreu, una llei progressista que possibilitava la compra de terreny als arrendataris que haguessin treballat les terres un mínim de 18 anys. La Lliga, en nom dels grans terratinents, ho impugnà i el Tribunal de Garanties Constitucionals, en mans de la dreta desautoritza el govern d’esquerra, cosa que des de l’esquerra, es va viure com un ultratge.
El capítol AMENACES RETÒRIQUES, RESPOSTA REAL, explica els fets de la insurrecció d’octubre de 1934. La principal paradoxa de tot és el paper d’Indalecio Prieto que pren una posició revolucionària més aviat per una desesperació essencial i en contra de les seves conviccions democràtiques. Prieto va col·laborar amb el moviment, però el comitè coordinador del partit, sindicat i joventuts era un caos, tot es va fer de mala manera, a la llum pública, donant publicitat al que es feia i, per tant, permetent que la policia s’anticipés. Només a Astúries la classe obrera local va disposar d’armes i explosius. Hi ha nombroses evidències de la manca de serietat i de convicció revolucionària per part dels caballeristes, tot i que la retòrica bolxivitzant, sobretot a la JS, era molt sorollosa. El moment triat per iniciar la insurrecció havia de coincidir amb l’entrada de la CEDA al govern. En aquells moments, finals de setembre de 1934, Largo controlava les principals seccions del moviment, però hi ha poques coses que suggereixin que els seus moviments buscaven realment una revolució autèntica. En els moments previs a l’entrada de la CEDA al govern, les amenaces revolucionàries de Largo Caballero eren una mena de farol, tot pensant que el president Alcalá – Zamora no ho autoritzaria, dissoldria el Parlament i convocaria eleccions. Aquest joc perillós va acabar en forma de nyap i finalment es va anar a una insurrecció ni preparada ni realment desitjada.
Dos escrits a El Socialista el setembre de 1933 on es pot veure la retòrica molt esquerranosa i radical de Largo Caballero
L’actuació del govern durant l’estiu fou de reprimir intensament els preparatius, cosa no difícil tenint en compte l’excessiva visualització que els socialistes feien de tot plegat. Prieto va proposar en una reunió del comitè nacional del partit que la radicalitzada executiva es manifestés públicament a favor dels compromisos revolucionaris. Va guanyar la votació, però Largo que no va assistir a la reunió per estar malalt, va rebutjar la votació i va presentar la dimissió com a president del partit (no li fou acceptada). Això pot demostrar lo lluny que Largo Caballero estava realment dels bolxevitzants del partit.
El 26 de setembre Gil Robles va obrir la crisi retirant la confiança al govern, cosa que va provocar la dimissió de Samper l’1 d’octubre. Després dels tràmits oportuns Alcalà – Zamora encarregà Lerroux de formar un nou govern amb la inclusió de tres ministres de la CEDA. L’elecció d’aquests ministres va ser una provocació en tota regla i els socialistes estaven convençuts que el nou gabinet consolidaria la tendència cap a un govern autoritari i reaccionari. De los Ríos va fer un darrer intent davant Alcalá per tal que inclogués els socialistes al govern i convoqués eleccions. La negativa de la Presidència va provocar la crida a la vaga general revolucionària per part del moviment socialista. Les conseqüències reals d’això van ser: l’existència durant dotze hores d’una república catalana independent, una vaga general poc exitosa a Madrid, la presa d’alguns ajuntaments al sud del país i l’establiment d’una comuna de treballadors a Astúries que es mantingué dues setmanes. Durant els fets, els líders socialistes frenaren l’ímpetu revolucionari dels seus seguidors. A Madrid no havien acceptat els ajuts donats per trotskistes i anarquistes i les poques armes que tenien no es van distribuir. Tot va propiciar la ràpida repressió de l’exèrcit. El ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, havia nomenat el general Franco com a assessor tècnic, en previsió dels fets les setmanes anteriors a la insurrecció i això facilità l’arribada a Astúries de les tropes africanes sota el comandament directe del sanguinari tinent coronel Yagüe que iniciaren atacs d’artilleria pesada i bombardejos aeris les conques mineres. Les tropes africanes desencadenaren una repressió ferotge; quan les tropes van entrar a Gijón i Oviedo feren moltes execucions sumàries.
A Catalunya l’oposició de la CNT a l’Aliança Obrera, deixà la iniciativa en mans d’ERC en forma d’una declaració d’Estat Català dins la República Federal Espanyola pel president Companys que donava resposta a les demandes populars d’acció contra el govern central i que alhora impediria la revolució. L’acció va ser reprimida d’una forma força continguda pel general Batet. El posicionament moderat de Batet no va ser oblidat pels militars colpistes del 36 que no dubtaren a afusellar-lo per tebi i no implicat.
Declaració de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934
Tot el govern català va ser empresonat. Les presons es van omplir de militants obrers fins i tot en llocs on no hi va haver moviment revolucionari, les Cases del Poble foren tancades, la premsa socialista prohibida i 116 ajuntaments socialistes foren clausurats. La CEDA sol·licità i aconseguí reimplantar la pena de mort. Les detencions es van fer a escala massiva.
Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article.
El següent capítol, BARRICADES CONTRA LA REFORMA, analitza la constitució de l’anomenada dreta legalista entre 1931 i 1933. La constitució de la nova República agafà les classes dirigents del país desorganitzades, però de cap manera inermes. La dreta aviat donaria resposta al nou règim de dues maneres diferents: per una banda els monàrquics alfonsins i els carlistes pretenien de bon inici enderrocar la República amb mitjans de violència insurreccional, utilitzant com a vector i ariet l’exèrcit, era l’anomenada estratègia «catastrofista». A l’altre costat se situaven els més pragmàtics que, a curt termini, acceptaven el nou marc democràtic; tot i així van provocar reaccions desmesurades de molts sectors agraris que lentament hi confluïren, intentant fer-se amb la República per, a continuació, buidar-la de tot contingut reformista. Aquesta línia estratègica és anomenada «legalista accidentalista» i era seguida per sectors catòlics amb una bona xarxa de propaganda caracteritzada per una bona barreja de religió i reacció. Ja en els primers mesos del nou règim, sectors catòlics s’agruparen per constituir un nou grup, Acción Nacional (AN), amb un jove advocat emergent, José María Gil Robles; les connexions entre aquests grups i els monàrquics són fortes i evidents des d’un bon inici.
El catolicisme en política: L’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) fundada el 1909 (Font: Iberlibro.com). Fundadors de l’ACNP en una foto de 1909 (Font: ACdP). Primera pàgina d’un exemplar del diari El Debate de la ACNP i expressió de propaganda de la dreta catòlica (Font: Fundación Univ. San Pablo CEU). Angel Herrera Oria, fundador de l’ACNP i un dels ideòlegs de l’accidentalisme dretà (Font: laicismo.org)
Les reformes iniciades per la nova coalició republicana – socialista, en el camp militar (la coneguda com llei Azaña) acceleren els moviments d’insurrecció a les casernes. Les tímides reformes agràries van produir reaccions desmesurades en molts grups agraris, sobretot terratinents, que lentament confluïren en l’AN. La bel·licosa propaganda dirigida a un públic rural semi-analfabet i políticament immadur, era deliberadament provocadora. El missatge unia el conservadorisme social amb la religió i un ordre social basat en la Monarquia i l’Església. Malgrat tot, les eleccions constituents de juny de 1931 són un fracàs per a la dreta accidentalista. Els projectes constitucionals són presentats per la premsa catòlica com un revolucionarisme violent i el laïcisme com un satànic assalt a la religió. En un ambient de propaganda cada cop més demagògic, el moviment canvià el seu nom l’abril de 1932 per Acción Popular (AP). La tàctica parlamentària d’AP al Parlament, amb el suport dels anomenats «agraris», era d’obstruccionisme permanent als debats de la reforma agrària i de l’Estatut català.
Logo d’Acción Popular (Font: Viquipedia). José Maria Gil Robles (Font: Real Academia de la Historia). Pasquí electoral d’AP (Font: bivaldi.gva.es)
Per la seva banda, els «catastrofistes» avançaven en els preparatius d’un cop militar el mes d’agost, mal organitzat i ben resolt i desarticulat per part del govern. La «Sanjurjada», moviment insurreccional que implicà sectors de l’exercit i de la dreta més irredempta, era perfectament conegut per Gil Robles i altres dirigents d’Acció Popular que malgrat tot, no van donar suport al cop d’estat per motius purament estratègics i no de defensa de la República, per la qual sentien gairebé tots una repugnància absoluta. La potent premsa lligada a AP, lloava cada cop més les fites del feixisme italià. A finals de febrer de 1933 se celebrà a Madrid un congrés per intentar unificar els diferents sectors de dreta regionals en un únic partit de masses: va néixer la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) que aglutinava catòlics, agraris, monàrquics tàcticament legalistes i altres elements més o menys reaccionaris, amb un ideari «en defensa dels principis de la civilització cristiana i per una reforma de la constitució, sobretot en els camps de la religió, l’educació i la propietat».
Durant la resta de l’any 1933, la CEDA va propagar el descontentament vers la República en els cercles agraris de petits i (sobretot) grans terratinents. La potent xarxa de premsa i els nombrosos mítings explicaven de forma repetitiva que la solució del problema agrari era augmentar les forces de l’ordre i adoptar els mètodes utilitzats a Itàlia pels feixistes contra l’anarquia. L’ambigüitat de Gil Robles en la defensa de la democràcia republicana era molt evident, sobretot a ulls dels dirigents i militants del moviment obrer que identificaven Gil Robles amb el moviment catòlic austríac de Dollfuss amb el qual coincidien en l’autoritarisme, el corporativisme protofeixista i l’antimarxisme. L’ascens de Hitler al poder (gener de 1933), era un lloc d’emmirallament per la premsa propera a la CEDA i motius d’horror absolut entre els partits de l’esquerra obrera. El final abrupte de la coalició republicana – socialista el darrer trimestre de l’any 1933 portà a unes eleccions el mes de novembre a les quals la dreta es presentà unida en coalicions entre els legalistes de la CEDA i sectors monàrquics i altres fervorosament antirepublicans amb un programa mínim molt extrem: 1) revisió de la legislació laica i socialitzant de la República, 2) Defensa dels interessos del camp i 3) Una amnistia pels condemnats pel cop d’estat de Sanjurjo.
En el capítol DEMOCRÀCIA SOCIAL I CONFLICTE SOCIAL es fa una revisió del primer bienni republicà amb el PSOE al poder (1931 – 1933). Tot i les diferències d’anàlisi entre els dirigents sobre el paper de la República, tres ministres socialistes (Prieto, De los Ríos i Largo) formaren part del primer govern de l’anomenada conjunció republicana – socialista. Creien que seguiria un període de democràcia formal burgesa, els dirigents socialistes pensaven que el nou règim permetria una millora de les condicions socials dins de l’ordre econòmic existent.
Primer govern republicà-socialista (1931-1933)
Aquesta visió idíl·lica del paper de la República quedaria bloquejada entre les demandes populars de canvis socials ràpids i la fortíssima resistència al canvi de les classes que ho posseïen tot. De moment el PSOE es comprometé amb la defensa de la República. La feina legislativa d’aquest primer període incloïa decrets que afectaven el miserable món rural, com el d’arrendaments rurals, el de condicions laborals dels jornalers del camp o el decret de termes municipals. Es van introduir també els jurats mixtes, per arbitrar els conflictes laborals al camp i també (en teoria) la jornada de vuit hores. Aquestes reformes, en absolut revolucionàries, fetes des del ministeri de Treball en mans de Largo, van causar pànic entre els terratinents i van motivar una autèntica croada dels poderosos mitjans propagandístics de la dreta que aconseguiren, de manera insidiosa i exagerant la realitat, que una majoria de petits propietaris rurals del camp castellà fessin seu el discurs distorsionador de la realitat dels grans terratinents que no els afavoria pas, ja que aquells també eren sovint víctimes de les pressions i males pràctiques dels grans propietaris.
Malgrat la feina parlamentària reformista, els mecanismes reals de fer complir la legislació eren gairebé inexistents, amb la qual cosa el boicot dels grans terratinents i cacics era fàcil de fer i això exasperava i radicalitzava les masses de camperols famèlics. Si en els primers mesos del nou règim l’afiliació a la FNTT, la branca sindical del camp de la UGT, va anar pujant de manera imparable, el rol reformista dels seus dirigents i la radicalitat de les masses motivà per una banda, un cert desplaçament cap a la CNT i, sobretot, una resposta moltes vegades no controlada de les bases socialistes. Els incidents i vagues al camp van ser reprimits per una Guàrdia Civil que continuava el seu paper històric de defensa del caciquisme i que reprimia de manera violenta tots els intents de protesta al camp. A finals de l’any 1931, les tensions dins del govern republicà, els pobres resultats immediats de les reformes, els disturbis i revoltes al carrer i al camp, revivaren les lluites dins del moviment socialista i es qüestionà la continuïtat en el govern. S’imposaren momentàniament, per diferents motius, les tesis reformistes i continuà la coalició.
La vida rural als anys 30: Pobresa i marginació (Font: centrodeestudiosandaluces.com)Treballadors del camp als anys 30 (Font: centrodeestudiosandaluces.com)
Les tensions dins del partit i el sindicat continuaren i l’entusiasme desinteressat per la República començà a cedir en mantenir-se en un govern que aparentment gastava més energia en la repressió que no pas en l’efectivitat de les reformes socials. L’insurreccionisme de la CNT en aquests anys no ajudava gens i les bases socialistes no sempre tenien en compte les perspectives a llarg termini. Malgrat tot, la FNTT i el conjunt de la UGT continuaven apostant per la moderació. Davant de l’aixecament del general Sanjurjo el 10 d’agost la UGT, amb moderació, va instar els seus militants a no deixar el lloc de treball. El fracàs de la revolta va donar l’empenta definitiva per a l’aprovació de la Llei de Reforma Agrària que, tot i ser limitada, va significar la declaració de guerra total dels terratinents a la República. De fet, l’oposició de les dretes a la llei i el creixement del feixisme a l’estranger va influir en el suport de Largo Caballero a la col·laboració amb els republicans. És aquí quan començà el procés de radicalització de Largo, com una resposta a l’estat d’ànim de la base socialista i no com un convenciment real del fet revolucionari.
La Guàrdia Civil a Casas Viejas (Font: Eldiario.es)Cadàvers apilats després de la repressió (Font:Viquipedia)
Els fets de Casas Viejas (Cadis) el 8 de gener de 1933, on s’havia produït una vaga anarquista que va ser reprimida de forma horrible per la Guàrdia Civil i els guàrdies d’assalt amb el resultat de més de vint morts, alguns d’ells cremats vius, van mostrar de manera brutal als socialistes el preu de la col·laboració en el poder, mentre dins la coalició de govern, els radicals de Lerroux s’atansaven cada cop més als grups de la dreta republicana i els radicals socialistes s’escindien en dos grups. Dins del moviment socialista el debat deixava aflorar novament les discrepàncies internes. Segons Besteiro, encara al cim del poder de la UGT, si els socialistes no haguessin tractat de defensar la classe treballadora amb el suport de l’Estat, no haguessin provocat la burgesia perquè tombés cap al feixisme i deia que calia abandonar el govern. L’opinió de Largo Caballero era diferent: la República era amenaçada pel feixisme i no creia en el desistiment sinó que calia prendre la iniciativa, tot recuperant el contacte amb la base que havia perdut des que era al ministeri; comença doncs un període de recuperació en públic d’un radicalisme de fonaments purament retòrics per part de Largo. En el debat també intervingué Prieto que amb un discurs més moderat on assenyalava els errors de comparar l’Espanya de 1933 amb la situació de la Rússia de 1917 i, tot i acceptar les postures teòriques del radicalisme, rebutjava la noció que s’hagués de produir un canvi dràstic a la política del partit. Al llarg dels mesos d’estiu de 1933, el radicalisme verbal de Largo va anar augmentant i finalment el va portar a participar, de forma poc entusiasta en la insurrecció de 1934. La coalició de govern es va trencar el setembre de 1933 i el país va anar a unes eleccions el mes de novembre on els socialistes es presentaren en solitari; en un sistema electoral majoritari a dues voltes, pensat per afavorir les coalicions electorals, la decisió socialista va ser nefasta i els resultats portaren els partits de govern del primer bienni a l’oposició.
Les eleccions de novembre de 1933 van ser les primeres amb vot femení (Font:ccma.cat)Aquestes eleccions donaren lloc a l’anomenat “Bienni negre” (Font: sapients.cat)
La primera edició d’aquest llibre és de l’any 1978; aviat és convertí en un referent obligat per a l’estudi d’aquest període històric. La darrera edició de l’any 2018 està actualitzada amb incorporació de noves dades historiogràfiques. És aquesta edició la que jo vaig llegir fa uns quants mesos i ara, amb la càlida monotonia del confinament obligat, he decidit resumir i compartir la síntesi que he fet. Resumir un text de gairebé 400 pàgines (més de 500 si comptem les atapeïdes i valuoses notes de cada capítol, la bibliografia i l’índex alfabètic final) és complicat, ja que implica prioritzar aspectes que es consideren més rellevants i, necessàriament, deixar de banda moltes coses que donen consistència al relat. He fet una síntesi de cadascun dels vuit capítols que formen el llibre i de l’epíleg final. Com que el text és llarg, ho penjaré en el blog com si fos una història per fascicles. Espero que us agradi i us sigui d’utilitat.
En aquest llibre, Paul Preston aborda una part de la història política de la Segona República (1931 – 1936); dic una part, perquè el sistema polític que el llibre estudia és el de dos dels seus protagonistes principals: una part important de la dreta espanyola autoritària que lentament s’aglutinarà al voltant de la CEDA i el moviment socialista espanyol que, des dels seus inicis marxistes les darreres dècades del segle XIX, s’articularà en el PSOE. Aquests, doncs, són els actors principals del relat que fa Preston; hi ha molts altres grups i moviments polítics que formen part del relat, però l’autor no focalitza en ells. La CEDA i el PSOE constitueixen els dos principals moviments polítics de masses del període republicà i la seva evolució al llarg d’aquests anys posa de manifest de manera clara com els interessos econòmics i socials contraposats no es van poder solucionar en el terreny parlamentari i van originar tensions i conflictes en les zones urbanes industrials i en les depauperades zones agràries que van servir d’excusa per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
Logotip del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) Font: ViquipediaLogotip de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) Font: Viquipedia
Aquest conflicte i la manera com la dreta el va interpretar i tergiversar, són la llavor de la destrucció de l’efímera democràcia espanyola. Tot i que la guerra civil són, de fet, vàries guerres, l’autor intenta demostrar que el conflicte social i, sobretot, l’agrari s’han de veure com els més decisius, la qual cosa, evidentment, no implica menystenir els altres conflictes: entre catòlics i anticlericals o entre regionalistes i centralistes (sobretot militars) o entre obrers i patrons industrials. Ambdós partits eren ben representats en el camp espanyol: els socialistes entre els treballadors sense terres del sud, a Extremadura i Andalusia i la CEDA entre els petits terratinents de Castella la Vella.
Preston comença buscantELS ORÍGENS DEL CISMA SOCIALISTAa partir de la crisi de 1917, la participació del sindicat socialista en la vaga general del mes d’agost i la resposta repressiva del règim monàrquic que va tenir un doble efecte, per una banda va traumatitzar la direcció del sindicat i, per altra banda va contribuir a radicalitzar de forma més revolucionària sectors del partit. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera, el conservadorisme ideològic dels socialistes es va accentuar. Aviat es va produir una col·laboració creixent amb el nou règim que afavoria la implantació de la UGT a expenses de la repressió creixent del moviment anarcosindicalista. El col·laboracionisme socialista tenia matisos: alguns sectors, lligats a Prieto o De los Ríos, eren de bon inici no partidaris de l’entesa amb el dictador. Altres lligats a la UGT com Largo Caballero o Besteiro, acceptaven la col·laboració pel creixement del sindicat. Conforme la popularitat del regim anava decaient, els socialistes van anar marcant distàncies de manera progressiva, però entre una part dels seus dirigents, com Largo, va quedar una forta càrrega moral de culpa, que podria explicar, en part, el futur extremisme retòric mostrat durant el període republicà per alguns líders socialistes, desitjosos d’esborrar el reformisme egoista del període de la dictadura.
A dalt i d’esquerra a dreta: Julian Besteiro, Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos. A baix Francisco Largo Caballero (Font Viquipedia)
Les negociacions que conduïren al Pacte de Sant Sebastià, l’adveniment de la República i la possible coalició amb les forces republicanes, motivaren friccions i lluites dins del moviment. El futur de la República era vist per Besteiro, marxista de biblioteca, com una cosa aliena al moviment socialista; la burgesia havia de fer la seva pròpia revolució i els socialistes havien de quedar al marge. Prieto opinava que els socialistes hi havien de col·laborar, ja que els drets democràtics eren valuosos en si mateix i es considerava que la burgesia espanyola era massa feble per tirar endavant tota sola els canvis requerits. Largo Caballero era partidari de col·laborar només pels beneficis immediats a curt termini que podia treure el moviment de cara a la futura implantació del socialisme. Moltes d’aquestes anàlisis de la realitat eren errònies, tal com va demostrar la deriva política del règim republicà l’any 1933, i aleshores cada sector del moviment socialista va reaccionar seguint la conducta establerta internament durant la passada dictadura. D’aquestes èpoques, anteriors a la República, venen els recels personals entre Largo Caballero i Prieto que van contribuir, amb el pas del temps, a agreujar la crisi del sistema republicà.
La Republica Catalana fou el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola. Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i es fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.
Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”. Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”). Font: Gran Enciclopèdia Catalana
14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)
Josep Maria Planes i Martí, escriptor manresà (1907-1936). Pioner i víctima del periodisme d’investigació.
Josep Maria Planes i Martí Font: Gran Enciclopedia Catalana
14 d’abril! Impossible de recollir en aquestes notes tota l’emoció profunda, tota la grandesa d’aquest dia inoblidable. Impossible de reflectir amb justesa l’espectacle meravellós de la ciutat en la jornada històrica de la proclamació de la República Catalana. Davant la magnitud emocional d’aquest moment cívic de la nostra vida, falla la ploma, falla la paraula. Impossible de resumir, de vertebrar en una crònica periodística, tot el que han vist els nostres ulls, tot el que ha sentit el nostre cor.
Cada ciutadà guardarà en el fons del seu pensament el record inesborrable d’aquesta diada. L’autor d’aquestes ralles, un de tants ciutadans, es limita a escriure el seu dietari d’aquest 14 d’Abril, marcat en la Història amb lletres d’or que brillaran eternament sota el cel blau de Catalunya
Dos quarts de tres de la tarda. Encara no hem sortit de casa i no tenim notícia de res del que passa. Els discos que llença la ràdio amenitzen els postres del nostre dinar. Tot d’un cop, la serpentina de música banal s’interromp i el speaker proclama la següent notícia: “A l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona, ha estat proclamada la República.” Com? La República? Cinc minuts després, la ràdio insisteix: “Acabem de rebre la visita del representant oficial de l’Ajuntament de Barcelona, el qual confirma la proclamació de la República Catalana, presidida per Don Francesc Macià.”
Sortim de casa. El carrer presenta el seu aspecte normal. És difícil de compaginar la magnitud del moment amb aquesta aparent tranquil·litat. En arribar a la Plaça de la Universitat, la cosa ja canvia. Grups de manifestants arborant banderes catalanes i republicanes celebren la gran victòria del poble. En les solapes dels homes, en el pit de les dones, comencen a florir, com en una primavera meravellosa, llacets catalans i republicans. A la Plaça de Catalunya l’onada popular ja ha agafat unes grans proporcions. El públic volta un piquet de guàrdies de seguretat, els aplaudeix, els victoreja. “Visca la guàrdia republicana!”. Els guardes saluden, somriuen, desarmats davant d’aquesta onada de cordialitat. Poble magnífic! Ahir, eren aquests mateixos guardes els encarregats de reprimir els teus entusiasmes. Avui, ni un bri de malvolença, ni el més lleu instint de venjança entelen l’alegria del moment. Visca la República! Visca la guàrdia republicana!
La Rambla! Com descriure l’espectacle emocionant d’aquesta Rambla meravellosa. En aquestes hores inoblidables hem sentit en la Rambla com vivia, com bategava el cor de Catalunya. Entre l’orgia de moviment, de llum i de color, les banderes onegen al vent, com flames vives de llibertat. En totes les cares hi ha un somriure, en totes les boques un visca! emocionat. El clam de la multitud s’enfila cap el cel com un himne de victòria.
Els cotxes, els tramvies, tota mena de vehicles s’han convertit en tribunes ambulants d’una joia embriagadora. Visca la República! Visca Catalunya! La gent, a peu dret, crida, canta. gesticula. Visca la República! Visca Catalunya! Una noia s’enfila en una cadira: Avui és el dia més feliç de la meva vida. Faig un petó a qui vulgui!
Les floristes no paren de combinar rams de flors amb els colors de Catalunya i de la República. A l’embocadura del carrer de Ferran un grup s’ha aturat i aplaudeix. Què passa? Són els empleats d’un establiment que acaben de cobrir amb paper un plafó que deia: proveedores de la real casa. Carrer de Ferran enllà, la riuada humana augmenta. Crits, banderes, llaços… La Plaça de Sant Jaume està atapeïda de gent. Impossible donar un pas. Mil complicacions per entrar a la Casa de la Ciutat. La condició de periodistes ens franqueja el pas per una porta lateral. Els primers companys que trobem ens conten el succeït. En Lluís Companys, junt amb l’Aragay, s’han possessionat de l’Alcaldia. El senyor Martínez Domingo, alcalde accidental, oferí alguna resistència formulària:
Jo no puc entregar la vara, sense tenir ordre. Ara, si vostès se la volen prendre per la força… L’escena es desenrotlla al saló de l’Alcaldia. La vara està posada sobre la taula. L’Aragay troba la solució justa. Agafa la vara i l’entrega a En Companys:
Té. Ja ets Alcalde. I En Martínez Domingo: Perfectament, senyors. I, com a ciutadà, em tenen a les seves ordres… Poc després, En Macià s’ha presentat a la Diputació. El senyor [Joan] Maluquer oposava moltes resistències a entregar el càrrec.
He estat elegit pels diputats i no abandonaré aquest lloc com no sigui per la força… I En Macià, amb un gest magnífic, ha resolt el gran moment. Ha posat, suaument, la mà a l’espatlla del vell president:
En té prou amb això? – li ha dit. Moments després, la República Catalana era proclamada des dels balcons de l’Ajuntament i la Diputació.
Quan hem entrat a Casa de la Ciutat, eren les cinc de la tarda. En el saló d’una de les tinències d’alcaldia, estaven dinant els herois de la gran jornada. El senyor Macià presideix la gran taula. A les seves vores, En Ventura Gassol, en Joan Casanoves, l’Aiguader, En Companys, En Lluhí, l’Aragay… La figurable venerable de l’Avi, serè, tranquil, inalterable, en aquests moments àlgids de la gran jornada, quina emoció no encomana a l’escena d’aparença banal! Un dinar modest, improvisat sobre unes taules que mai havien servit per a menjar-hi. I la gent que seu al voltant són els que acaben d’escriure una pàgina d’or en la Història de Catalunya!
Arriben una comissió d’Acció Catalana que ve a posar-se al servei de la gent que han proclamat la República de Catalunya. En Macià i En Bofill i Mates s’abracen, emocionats. Mentrestant, a fora, a la Plaça, el poble no para de cantar, d’aplaudir els oradors espontanis que sorgeixen de totes bandes. Un camió carregat d’atuells s’obre pas, dificultosament, entre la multitud. Porten els aparells per la instal·lació d’altaveus als balcons dels edificis oficials.
El Saló de Cent està pleníssim de públic. Hom espera pacientment la proclamació dels nous consellers municipals; ningú no es vol perdre aquest moment històric. Ara apareix un militar, que és entrat en triomf. Va vestit de gran uniforme, amb tots els atributs de la seva jerarquia: és el general López Ochoa, que ve a posar-se a les ordres d’en Macià i de la República.
Els fets es succeeixen amb una rapidesa vertiginosa. Ara resulta que l’Emiliano Iglesias, posant un colofó sensacional a la seva vida d’aventurer de la política, s’ha apoderat del govern civil… Una manifestació a la Model, i han est alliberats tots els presos… Moments d’angúnia. Què passarà? L’Avi venerable, una mica corbat sota el pes de tanta glòria, va a instal·lar-se a la presidència del Palau de la Generalitat. No sé què té aquesta figura, que en aquests moments palpitants de la nostra Història inspira una confiança absoluta irresistible… Estem segurs que no passarà res de mal!
Mentre al Saló de Cent és proclamat el nou Ajuntament de Barcelona i el seu Alcalde, Jaume Aiguader, des d’un dels balcons de la Diputació En Carrasco Formiguera s’adreça al poble: Tenim notícies recents de Madrid. El botxí de Catalunya ja és fora! La notícia és rebuda amb una boja alegria. Voleien banderes, barrets i mocadors. Visca Catalunya! Visca la República! El poble ha triomfat. Cap crit venjatiu de “mori!” no enterboleix el moment. El poble és generós.
Els oradors es succeeixen en els balcons de la Diputació i de l’Ajuntament, mentre dintre dels edificis uns homes de bona voluntat treballen desesperadament per encarrilar, per solidificar la naixent República. Entre els dos edificis, el poble segella i llença a l’espai amb els altaveus de la glòria aquesta tasca històrica.
Tornem cap a la Rambla. Tot Barcelona és al carrer. Ja tot el poble és una bandera i totes les veus són un cant. Els tramvies han perdut llur forma sota el raïm humà que els ha pres per assalt. Els ciutadans s’abracen els uns als altres. Aquí, un grup d’estudiants ha hissat una noia bonica com un sol que crida “Visca Catalunya!”. Més enllà, un vell de barbes apostòliques s’ha enfilat en una cadira i llença unes visques a la República mullats en plors… Impossible descriure l’embriagament popular.
En les terrasses dels cafès, dintre dels bars i els restaurants, tothom és a peu dret. Tot són visques, i cants i barrets enlaire… I la manifestació única, inoblidable, s’escampa per tot arreu. Tot Barcelona vibra sota aquest clam de llibertat. La fantasia dels reclams lluminosos es barreja amb aquesta orgia de color; i els clàxons dels autos i els crits de la multitud… Fins a les estrelles, immòbils en el cel, deu arribar al panteix d’aquesta Catalunya renaixent!
… I encara no havíem viscut l’emoció més profunda que ens reservava aquest dia de meravella. Fou a la nit, a tres quarts de dues. Érem en una de les finestres de Casa de la Ciutat. La Plaça de Sant Jaume, estava, si és possible, més plena que mai. En aquest moment, el so vibrant de les trompetes dels soldats talla l’aire, trèmol d’emoció. Pausadament, la tropa s’obre pas entre la multitud fins a situar-se sota el balcó central del Palau de la Generalitat. Entre la multitud es fa un silenci imposant. La gent presenten la magnitud d’aquell moment únic que estem vivint i espontàniament, d’un sol gest, tothom es descobreix. I sona clara, neta, la veu d’un oficial que llegeix -en català!- la proclamació de la República de Catalunya.
Una esgarrifança d’emoció ha envaït la gentada. En els ulls dels qui tenim a la vora hi veiem perlejar unes llàgrimes. I ara ve un silenci més profund encara. Hom diria que se sent el bategar de tots els cors… va a parlar En Macià: Fa vint-i-cinc anys de la meva vida que treballo per arribar a aquest moment que estem vivint…
Alguns dels protagonistes del 14 d’abril de 1931 i altres que no ho van ser
Protagonistes més o menys destacats
Francesc Macià i Llussà. Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.
Lluís Companys i Jover. Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.
Amadeu Aragay i Daví. Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.
Jaume Aiguader i Miró. Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.
Ventura Gassol i Rovira. Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.
Joan Casanovas i Maristany Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.
Joan Lluhí i Vallescà. Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.
Jaume Bofill i Mates. Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.
Manuel Carrasco i Formiguera. L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.
Macià Mallol i Bosch. Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.
Eduardo López de Ochoa. Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.
Josep Oriol Anguera de Sojo. Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.
Amadeu Hurtado i Miró. Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .
Els qui poc o molt s’hi van resistir
Emiliano Iglesias Ambrosio. Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.
Severiano Martínez Anido. Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.
Joan Maluquer i Viladot. Polític i jurista. El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.
La delegació del Govern de la República Espanyola que aigualí la República Catalana
Lluís Nicolau i d’Olwer. Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.
Marcel·lí Domingo i Sanjuan. Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.
Fernando de los Ríos Urruti. Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.
Altres personatges que no hi van poder o saber participar Antoni Rovira i Virgili, Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.
La Gran Guerra (1914-1918) desembocaria en una llarga inestabilitat social i política, un primer acte de la qual seria l’esfondrament de l’Imperi dels tsars al febrer de 1917 i la proclamació de la República a Rússia, amb l’apogeu consegüent de les forces republicanes i de l’esquerra obrera.
A Espanya, l’any 1917, es pot considerar en molts aspectes un canvi d’època, marcada per una crisi triple: política, militar i social. El desafiament polític o moviment de l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia modernitzar Espanya; el desafiament militar amb l’aparició de les Juntas Militares de Defensa; i el desafiament social amb la vaga general i revolucionària dels obrers socialistes i anarcosindicalistes, van posar en perill la monarquia d’Alfons XIII.
L’any 1917 fou, doncs, un any crucial per la coincidència d’una crisi internacional, una crisi espanyola i la mort prematura d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). D’altra banda,també cal destacar l’ambient social barceloní que Amadeu Hurtado, descriu així: “El riu d’or, a finals de 1915 ja era una riuada creixent, la disbauxa transcendia totes les capes socials sense excepció, amb els luxes estridents dels nous rics que coincidia amb els temps de la gran immigració de peonada…”
Cicle de conferències
El cicle de conferències Centenari 1917 organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès es poden veure pel canal You Tube Ateneu. Les conferències són les següents:
“Les revolucions russes de 1917”. José Manuel Rúa Fernández,
“Viatgers catalans a la Rússia revolucionària”. Pelai Pagès Blanch
“Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes”. David Martínez Fiol,
“El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat”. Manuel Pérez Nespereira.
“L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918)”. Jaume Comas i Gras.
“La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona”. Borja de Riquer i Permanyer.
Les revolucions russes de 1917. José Manuel Rúa Fernández, historiador i professor de la Universitat de Barcelona. 6 de febrer de 2017. Més informació aquí
Viatgers catalans a la Rússia revolucionària. Pelai Pagès Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa. 6 de març de 2017. Més informació aquí.
Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes. David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès. 5 d’abril de 2017. Més informació aquí
Imatge- 1917. EL AÑO EN QUE ESPAÑA PUDO CAMBIAR
Va poder Espanya convertir-se en algun moment en una monarquia parlamentària a l’estil suec i haver-se estalviat dues dictadures i una guerra civil? Els autors d’aquest assaig, a diferència de Miguel de Unamuno, creuen que sí. Un segle enrere, mentre les potències internacionals s’enfrontaven en el marc de la Primera Guerra Mundial, a Espanya es van donar les condicions per donar una important sacsejada a el règim de la Restauració i encarrilar el regnat alfonsí cap a una veritable democràcia. En efecte, 1917 va ser l’any en què Espanya va poder canviar. Després l’oportunitat passar. En un extens i apassionant relat amb un immens desplegament de fonts, investigació i història internacional comparada els professors David Martínez Fiol i Joan Esculies donen les claus del moment en què Espanya va tenir la possibilitat d’escriure un segle xx menys cruent. A mesura que ens endinsem en la seva lectura i coneixem els secrets dels personatges més influents del període ens plantegem els paral·lels amb la situació de crisi política actual. Se’ns apareixen polítics i demandes similars i ens assalta un dubte, si Espanya va poder canviar, per què no va canviar?
Imatge: L´Assemblea de parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel
L’Assemblea de Parlamentaris, la qual actuà i es donà a conèixer, fonamentalment, al llarg de la segona meitat de l´any 1917, fou un moviment i una aposta de reforma democràtica de la monarquia d´Alfons XIII i de l´Estat espanyol. Els autors d’aquest llibre, en el marc del centenari del sorgiment de l’Assemblea, n’expliquen la seva trajectòria i el context social, polític i econòmic en el qual es va desenvolupar.
El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat. Manuel Pérez Nespereira, historiador del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. 16 de maig de 2017. Per raons tècniques no es va poder enregistrar la sessió en vídeo. Més informació aquí
En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris. Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906. A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya. Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.
L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra(1914-1918). Jaume Comas i Gras, actor i doctor en història. 12 de juny de 2017. Més informació aquí
L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.
La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.
La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. Borja de Riquer i Permanyer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB. 5 de juliol de 2017. Més informació aquí
Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.
Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.
Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.
Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.
Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.
El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).
Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.
Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris”
Perles negres, Perles blanques, és un blog que pretén informar i posar en el seu context històric els diferents arguments i contraarguments sobre el debat nacional anomenat de diferents maneres en la historiografia: la qüestió catalana, el problema catalán, el regionalisme, el nacionalisme, el procés, etc.
A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres trobats en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.
Els escrits que s’articulen dins cada Perla, basats sempre en textos contrastats, pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.
La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència. La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.
Aquestes perles tenen almenys dos colors i enmig totes les tonalitats de grisos: negres i blanques; centre i perifèria; espanyols i catalans; centralista i federalista; uniforme i diversa; unilingüe i plurilingüe, etc.
Les perles, no pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.
Fins el dia d’avui s’han editat 51 “Perles” sobre les complexes i tibants relacions entre Catalunya i Espanya o si voleu entre les institucions catalanes i l’estat espanyol i també entre una ideologia uniformista hispànica i una visió federalista, catalanista o senzillament regionalista, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.
Les cinc Perles més visitades són per ordre descendent:
És interessant constatar que entre les Perles més visitades pels lectors, dues siguin sobre la resposta autoritària de l’Estat o directament la repressió (Els fets del Cu-Cut i el càstig de l’anell), mentre que dues siguin explorar o reinvindicar vies alternatives a un estat centralista (Els memorials de greuges de 1885 i de 1888, i el Pacte Federal de 1869). La cinquena Perla presenta les dues visions antagòniques sobre la celebració de la festa nacional de cada país.
Josep Sanmartí i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.
Col·labora en l’edició, difusió i recerca Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu (2015-2020) i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història”.
Imatge principal. “Portrait du vieux Cerdà (Ildefons Cerdà), auteur de l’Eixample” Artista: Ramón Martí Alsina (1826–1894); Col·lecció Ateneu Barcelonès, 1878, Tècnica: oli sobre tela; dimensions 142 × 114 cm. Exposat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Barcelona i les seves històries
No hi ha cap dubte que la ciutat de Barcelona és un punt de referència nacional, hispànic i europeu en molts àmbits històrics, culturals, literaris o artístics. Podem dir que Barcelona “està de moda” i d’alguna manera “marca la moda”.
Barcelona ha estat i és escenari i marc d’innombrables fets històrics transcendents i de fets quotidians; ciutat de personatges cèlebres i de persones anònimes; d’un ric patrimoni urbanístic i artístic; de burgesos i de menestrals; d’industrials i d’obrers; i de burgeses i de treballadores. Tots i cadascun d’aquests àmbits tenen les seves històries de Barcelona, són la història a Barcelona.
L’Ateneu Barcelonès al bell mig de la ciutat, ha estat en alguns casos testimoni i observador d’algunes d’aquestes històries.
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va programar i dur a terme el primer semestre de 2018 el Cicle Històries de Barcelona, amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsen amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona.
El temes tractats són ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus; Cerdà i l’Eixample; El doctor Robert i el Tancament de caixes; El Barri gòtic; Dones barcelonines; Els nazis a Barcelona. Ara podeu tornar a veure per You Tube, cinc d’aquestes sis conferències. Malauradament la darrera no es va poder enregistrar per raons tècniques. També podeu accedir a un text resum de la conferència al Blog de la secció d’Història.
Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història (2015-2020).
Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus, amb Martín Rodrigo Alharilla, historiador i professor titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i coordinador editor de Les bases colonials de Barcelona 1765-1968. 28 de maig 2018. Més informació aquí.
Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona, Lluís Permanyer, periodista, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història. 14 de maig 2018. Més informació aquí
El doctor Robert i el Tancament de Caixes amb Enric Calpena, periodista, historiador, dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio i autor de Barcelona, una biografia,16 d’abril 2018. Més informació aquí
El Barri Gòtic de Barcelona invent o reconstrucció? amb Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona, autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona i creador del blog Altres Barcelones ,19 de març 2018. Més informació aquí
Dones de Barcelona. Històries barcelonines, amb Elisenda Albertí, escriptora, editora i autora de Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al segle XIX; Decidides, 7 dones contracorrent; i Compromeses, 8 dones excepcionals. 26 de febrer 2018. Més informació aquí
Nazis a Barcelona. La 2ª guerra mundial i la ciutat. Francesc Vilanova,historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de Nazis a Barcelona. 5 de març. Més informació aquí. No es disposa del vídeo perquè no es va poder enregistrar per raons tècniques.
Franquisme i amistats nazis (1939-1945)
Autor del text: Francesc Vilanova
Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.
Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.
Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC
Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.
Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.
Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC
Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC
El franquisme: corrupció i terror (1945-1969) relata els esforços de Franco i la propaganda del règim per a reescriure el seu paper a la Segona Guerra Mundial, amb un munt de mentides sobre l’actuació del dictador i la ficció del seu rol com a defensor de la neutralitat espanyola. En acabar la guerra, Franco va saber defensar-se dels Aliats amb una astúcia que fa difícil subestimar la seva intel·ligència política. En política interior va intentar consolidar els tres suports: l’Església, l’Exèrcit i la Falange i en política exterior subratllava els elements catòlics i monàrquics del seu règim, tot presentant-ho com una cosa genuïnament espanyola. Mentre, la repressió continuava i la situació social era terrible. En aquest context les possibilitats de corrupció eren gairebé il·limitades. L’autarquia va enfonsar l’economia i les elits del règim s’enriquien. La família del Caudillo va fer un salt en els nivells de corrupció després que la filla Carmen (Nenuca) es casés amb el que seria marqués de Villaverde l’any 1950. La nova situació geoestratègica del règim deguda a la guerra freda (el famós «centinela de occidente»), juntament amb el pla d’estabilització de 1959 van salvar el país de la imminent fallida econòmica. La llei de successió convertí la dictadura en una monarquia i el període acaba l’any 1969 amb la proposta a les Corts de Joan Carles com a futur successor del dictador.
En aquest enllaç podreu veure una entrevista que Antoni Bassas va fer a Paul Preston el 20/6/2016 durant la seva estada a Barcelona per ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. L’entrevista comença amb el tema del Brexit que en aquells moments era molt mediàtic. La resta de l’entrevista fa al·lusions constants als temes del llibre ressenyat que en aquells moments estava escrivint
La llarga marxa cap a la democràcia (1969-1982); la decadència física de Franco anirà augmentant ostensiblement fins la seva mort. El nomenament de Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de l’Església espanyola és el senyal del distanciament del Vaticà respecte del règim. L’oposició política s’organitza lentament i els moviments populars i obrers sobretot al voltant de les Comissions Obreres controlades pel PCE i el PSUC suposen un problema al qual el règim respon amb la repressió de sempre. Moviments armats com ETA, el FRAP i el GRAPO tensionen amb els seus atemptats les contradiccions del franquisme. En aquests anys terminals els franquistes es van dividir entre els anomenats «aperturistes», els tecnòcrates grisos anomenats «continuistes» i els ultres o «immobilistes» intransigents. Els caps militars i de la policia i la Guàrdia Civil, els falangistes radicals, i el cercle familiar de Franco es van unir fins el final formant l’anomenat «búnquer». La mort de Carrero Blanco en atemptat d’ETA el 20 de desembre de 1973, va representar la lluita entre les diferents camarilles per la successió al front del consell de ministres. En morir Franco el 20 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó es converteix en rei i els diversos sectors del capitalisme espanyol expressen al rei el desig de desfer-se’n dels mecanismes polítics del franquisme. Comença la Transició, llarg procés polític que implicarà una reforma de les estructures del règim, pactada entre els aperturistes i l’oposició. El compromís democràtic del monarca era dèbil a ulls de molts observadors i el poder del búnquer i, sobretot, de les forces armades era molt gran. Això provocarà diversos intents involutius que culminaran en el no reeixit cop d’estat del 23 de febrer de 1981. L’entrada d’Espanya a l’OTAN, el retrocés de l’incipient estat de les les autonomies i l’arribada del PSOE al poder l’octubre del 1982 marcaran el final d’aquest període. A partir d’ara caldria enfrontar-se amb problemes socials i econòmics a llarg termini, a les divisions relacionades amb el llegat de la Guerra Civil, les hostilitats entre el nacionalisme espanyol i les perifèries i el llast permanent de la corrupció.
El darrer període de l’Espanya contemporània: consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982-2014) comença amb la llarga hegemonia dels governs del PSOE des del 1982 fins el 1996. L’aparell de l’Estat i l’economia heretades pel govern de Felipe González necessitaven reformes urgents. La idea de base era la necessitat d’introduir mesures d’austeritat i de tolerància amb elements del franquisme. El pragmatisme dels socialistes els va portar a consentir el terrorisme d’Estat contra ETA. Tot i així es va erradicar lentament el colpisme dins les forces armades, un procés de reconversió industrial va acabar (per privatització o tancament) amb les empreses que integraven el franquista INI. L’èxit econòmic dels primers anys va culminar amb l’adhesió a la CEE (gener 1986). També va resoldre, amb la permanència definitiva després d’un polèmic referèndum, l’ambigua posició del PSOE sobre l’OTAN. Els èxits econòmics es van veure tacats per dos grans problemes no resolts: el terrorisme i la corrupció. La resposta va ser continuar utilitzant el terrorisme d’Estat (els GAL) com ja havien fet els governs de dreta postfranquistes. Nombroses funcionaris i polítics socialistes van ser jutjats i condemnats i l’ombra de la sospita incloïa al famós senyor X (o sigui, el propi González) al capdamunt de la cadena d’assassinats i extorsions. El cas de corrupció de Juan Guerra (germà del vicepresident del govern Alfonso) va ser el primer (1989) en esquitxar els socialistes i va ser el detonant que va impulsar els periodistes a investigar-ne més. Els casos es van estendre per Andalusia (subsidis del PER o els ERO fraudulents, entre d’altres). Un cas important va ser el de Filesa, Malesa i Time Export (entre 1988 i 1991), empreses fictícies que desviaven fons il·legals (prop de 1000 milions de les antigues pessetes) per finançar irregularment el partit. El Partit Popular (l’oposició de la dreta postfranquista), també va estar implicat en una doble comptabilitat fraudulenta, però el cas va caure perquè les escoltes telefòniques presentades com a prova es van anul·lar pel Tribunal Suprem.
El degoteig dels casos de corrupció i el desgast polític, entre d’altres motius, van possibilitar la l’arribada al govern del PP de l’adust José Maria Aznar el març de 1996. Les dues legislatures seguides de govern d’Aznar (la segona amb majoria absoluta) es van caracteritzar per la privatització dels grups industrials o de serveis que encara quedaven en el sector públic i, sobretot a partir de l’any 2000, per una centralització progressiva de les estructures de l’estat i un distanciament polític i social de Catalunya. La gestió opaca i amb mentides de la informació després d’uns atemptats islamistes l’11 de març de 2004 a Madrid va motivar la pèrdua de les eleccions generals i el retorn del PSOE al poder amb José Luís Rodríguez Zapatero. Durant el seu mandat, des de Catalunya es va presentar un nou Estatut d’Autonomia (2006) que després de ser aprovat per les Corts Generals i sancionat en referèndum va ser recorregut pel PP. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional anul·la bona part dels articles de l’Estatut i això inicia una sèrie de protestes polítiques multitudinàries que qüestionen l’encaix de Catalunya a l’Estat.
La crisi econòmica global (2007-2012) colpeja Espanya, motiva la caiguda del govern socialista (2011) i l’arribada al govern, amb una àmplia majoria absoluta, del PP sota la presidència de Mariano Rajoy, que amb polítiques d’austeritat fortament conservadores i recentralitzadores, aguditzen els problemes socials i les demandes independentistes des de Catalunya. Els darrers anys surten a la llum i, finalment arriben als tribunals, múltiples casos de corrupció lligats a l’època d’Aznar al govern (cas Bárcenas, múltiples fraus immobiliaris lligats a la llei del sòl, cas Gurtel, entre molts d’altres). La corrupció esquitxa Convergència i Unió, la coalició nacionalista de govern a Catalunya i al seu anterior president Jordi Pujol. Per últim, la Casa Reial, veu el processament de la filla del rei (Cristina de Borbó) i el seu marit (Iñaki Urdangarín) per conductes corruptes. El propi rei Joan Carles està implicat en suborns, tràfic d’influences i cobrament de comissions il·lícites; tot això surt a la llum pública com a conseqüència d’un accident del monarca en una cacera il·legal d’elefants (abril de 2012), on era acompanyat per la seva amant. Això i un deteriorament acusat de la seva salut portà a la seva abdicació el 19 de juny de 2014. El seu fill Felip VI, serà el nou monarca en una situació molt complexa.
Comentari:
Es tracta d’un llibre de 776 pàgines, de les quals el text pròpiament dit n’ocupa 607. L’apartat de notes és molt exhaustiu, com és habitual en els llibres de Preston, amb gairebé 140 pàgines i multitud de cites bibliogràfiques. A continuació una pàgina d’agraïments i un índex alfabètic completen l’obra.
Llibre de lectura apassionant que atrapa totalment. El fil conductor és ben bé una hipòtesi de treball que Preston confirma amb multitud de dades: el considerar la incompetència de la classe dirigent espanyola com el principal obstacle per a la cohesió social i el progrés del país i com al llarg de les dècades, els principals actors socials del relat històric, és a dir, les elits econòmiques, tant agràries com industrials, l’Església catòlica i l’exèrcit de forma molt sovint coordinada, defensen aferrissadament i gairebé sense límits els seus privilegis, el que provoca endarreriment econòmic, conflictes socials i tensions territorials. Al llarg dels anys es va passant del pessimisme gairebé crònic a moments d’optimisme, sovint fugaços, ja que la resposta de les elits, amb diferents nivells en funció del context, sempre acaba sent de defensa total del seu estatus amb molt poques concessions. Evidentment la història no es repeteix mai, però dissortadament les voltes cícliques que va fent, són massa semblants.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.