Etiqueta: Història

L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.

Internet i blogs amics

14 d’abril de 1931, la proclamació de la República catalana

Post author Per Joan Solé Camardons
Post date 13 Abril 2020
3 comentaris a 14 d’abril de 1931, la proclamació de la República catalana

La Republica Catalana fou el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola.
Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i es fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles.
Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.

Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”.
Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”). Font: Gran Enciclopèdia Catalana

14 d’abril. Dietari d’un ciutadà
(“Mirador”, 16-4-1931)

Josep Maria Planes i Martí, escriptor manresà (1907-1936). Pioner i víctima del periodisme d’investigació.

Josep Maria Planes i Martí Font: Gran Enciclopedia Catalana

14 d’abril! Impossible de recollir en aquestes notes tota l’emoció profunda, tota la grandesa d’aquest dia inoblidable. Impossible de reflectir amb justesa l’espectacle meravellós de la ciutat en la jornada històrica de la proclamació de la República Catalana. Davant la magnitud emocional d’aquest moment cívic de la nostra vida, falla la ploma, falla la paraula. Impossible de resumir, de vertebrar en una crònica periodística, tot el que han vist els nostres ulls, tot el que ha sentit el nostre cor.

Cada ciutadà guardarà en el fons del seu pensament el record inesborrable d’aquesta diada. L’autor d’aquestes ralles, un de tants ciutadans, es limita a escriure el seu dietari d’aquest 14 d’Abril, marcat en la Història amb lletres d’or que brillaran eternament sota el cel blau de Catalunya

Dos quarts de tres de la tarda. Encara no hem sortit de casa i no tenim notícia de res del que passa. Els discos que llença la ràdio amenitzen els postres del nostre dinar. Tot d’un cop, la serpentina de música banal s’interromp i el speaker proclama la següent notícia:
“A l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona, ha estat proclamada la República.”
Com? La República?
Cinc minuts després, la ràdio insisteix:
“Acabem de rebre la visita del representant oficial de l’Ajuntament de Barcelona, el qual confirma la proclamació de la República Catalana, presidida per Don Francesc Macià.”

Sortim de casa. El carrer presenta el seu aspecte normal. És difícil de compaginar la magnitud del moment amb aquesta aparent tranquil·litat. En arribar a la Plaça de la Universitat, la cosa ja canvia. Grups de manifestants arborant banderes catalanes i republicanes celebren la gran victòria del poble. En les solapes dels homes, en el pit de les dones, comencen a florir, com en una primavera meravellosa, llacets catalans i republicans. A la Plaça de Catalunya l’onada popular ja ha agafat unes grans proporcions. El públic volta un piquet de guàrdies de seguretat, els aplaudeix, els victoreja. “Visca la guàrdia republicana!”. Els guardes saluden, somriuen, desarmats davant d’aquesta onada de cordialitat. Poble magnífic! Ahir, eren aquests mateixos guardes els encarregats de reprimir els teus entusiasmes. Avui, ni un bri de malvolença, ni el més lleu instint de venjança entelen l’alegria del moment. Visca la República! Visca la guàrdia republicana!

La Rambla! Com descriure l’espectacle emocionant d’aquesta Rambla meravellosa. En aquestes hores inoblidables hem sentit en la Rambla com vivia, com bategava el cor de Catalunya. Entre l’orgia de moviment, de llum i de color, les banderes onegen al vent, com flames vives de llibertat. En totes les cares hi ha un somriure, en totes les boques un visca! emocionat. El clam de la multitud s’enfila cap el cel com un himne de victòria.

Els cotxes, els tramvies, tota mena de vehicles s’han convertit en tribunes ambulants d’una joia embriagadora. Visca la República! Visca Catalunya! La gent, a peu dret, crida, canta. gesticula. Visca la República! Visca Catalunya! Una noia s’enfila en una cadira: Avui és el dia més feliç de la meva vida. Faig un petó a qui vulgui!

Les floristes no paren de combinar rams de flors amb els colors de Catalunya i de la República. A l’embocadura del carrer de Ferran un grup s’ha aturat i aplaudeix. Què passa? Són els empleats d’un establiment que acaben de cobrir amb paper un plafó que deia: proveedores de la real casa.
Carrer de Ferran enllà, la riuada humana augmenta. Crits, banderes, llaços… La Plaça de Sant Jaume està atapeïda de gent. Impossible donar un pas. Mil complicacions per entrar a la Casa de la Ciutat. La condició de periodistes ens franqueja el pas per una porta lateral.
Els primers companys que trobem ens conten el succeït. En Lluís Companys, junt amb l’Aragay, s’han possessionat de l’Alcaldia. El senyor Martínez Domingo, alcalde accidental, oferí alguna resistència formulària:

Jo no puc entregar la vara, sense tenir ordre. Ara, si vostès se la volen prendre per la força…
L’escena es desenrotlla al saló de l’Alcaldia. La vara està posada sobre la taula. L’Aragay troba la solució justa. Agafa la vara i l’entrega a En Companys:

Té. Ja ets Alcalde.
I En Martínez Domingo: Perfectament, senyors. I, com a ciutadà, em tenen a les seves ordres…
Poc després, En Macià s’ha presentat a la Diputació. El senyor [Joan] Maluquer oposava moltes resistències a entregar el càrrec.

He estat elegit pels diputats i no abandonaré aquest lloc com no sigui per la força…
I En Macià, amb un gest magnífic, ha resolt el gran moment. Ha posat, suaument, la mà a l’espatlla del vell president:

En té prou amb això? – li ha dit.
Moments després, la República Catalana era proclamada des dels balcons de l’Ajuntament i la Diputació.

Quan hem entrat a Casa de la Ciutat, eren les cinc de la tarda. En el saló d’una de les tinències d’alcaldia, estaven dinant els herois de la gran jornada. El senyor Macià presideix la gran taula. A les seves vores, En Ventura Gassol, en Joan Casanoves, l’Aiguader, En Companys, En Lluhí, l’Aragay… La figurable venerable de l’Avi, serè, tranquil, inalterable, en aquests moments àlgids de la gran jornada, quina emoció no encomana a l’escena d’aparença banal! Un dinar modest, improvisat sobre unes taules que mai havien servit per a menjar-hi. I la gent que seu al voltant són els que acaben d’escriure una pàgina d’or en la Història de Catalunya!

Arriben una comissió d’Acció Catalana que ve a posar-se al servei de la gent que han proclamat la República de Catalunya. En Macià i En Bofill i Mates s’abracen, emocionats. Mentrestant, a fora, a la Plaça, el poble no para de cantar, d’aplaudir els oradors espontanis que sorgeixen de totes bandes. Un camió carregat d’atuells s’obre pas, dificultosament, entre la multitud. Porten els aparells per la instal·lació d’altaveus als balcons dels edificis oficials.

El Saló de Cent està pleníssim de públic. Hom espera pacientment la proclamació dels nous consellers municipals; ningú no es vol perdre aquest moment històric. Ara apareix un militar, que és entrat en triomf. Va vestit de gran uniforme, amb tots els atributs de la seva jerarquia: és el general López Ochoa, que ve a posar-se a les ordres d’en Macià i de la República.

Els fets es succeeixen amb una rapidesa vertiginosa. Ara resulta que l’Emiliano Iglesias, posant un colofó sensacional a la seva vida d’aventurer de la política, s’ha apoderat del govern civil… Una manifestació a la Model, i han est alliberats tots els presos… Moments d’angúnia. Què passarà? L’Avi venerable, una mica corbat sota el pes de tanta glòria, va a instal·lar-se a la presidència del Palau de la Generalitat. No sé què té aquesta figura, que en aquests moments palpitants de la nostra Història inspira una confiança absoluta irresistible… Estem segurs que no passarà res de mal!

Mentre al Saló de Cent és proclamat el nou Ajuntament de Barcelona i el seu Alcalde, Jaume Aiguader, des d’un dels balcons de la Diputació En Carrasco Formiguera s’adreça al poble: Tenim notícies recents de Madrid. El botxí de Catalunya ja és fora!
La notícia és rebuda amb una boja alegria. Voleien banderes, barrets i mocadors. Visca Catalunya! Visca la República! El poble ha triomfat. Cap crit venjatiu de “mori!” no enterboleix el moment. El poble és generós.

Els oradors es succeeixen en els balcons de la Diputació i de l’Ajuntament, mentre dintre dels edificis uns homes de bona voluntat treballen desesperadament per encarrilar, per solidificar la naixent República. Entre els dos edificis, el poble segella i llença a l’espai amb els altaveus de la glòria aquesta tasca històrica.

Tornem cap a la Rambla. Tot Barcelona és al carrer. Ja tot el poble és una bandera i totes les veus són un cant. Els tramvies han perdut llur forma sota el raïm humà que els ha pres per assalt. Els ciutadans s’abracen els uns als altres. Aquí, un grup d’estudiants ha hissat una noia bonica com un sol que crida “Visca Catalunya!”. Més enllà, un vell de barbes apostòliques s’ha enfilat en una cadira i llença unes visques a la República mullats en plors… Impossible descriure l’embriagament popular.

En les terrasses dels cafès, dintre dels bars i els restaurants, tothom és a peu dret. Tot són visques, i cants i barrets enlaire… I la manifestació única, inoblidable, s’escampa per tot arreu. Tot Barcelona vibra sota aquest clam de llibertat. La fantasia dels reclams lluminosos es barreja amb aquesta orgia de color; i els clàxons dels autos i els crits de la multitud… Fins a les estrelles, immòbils en el cel, deu arribar al panteix d’aquesta Catalunya renaixent!

… I encara no havíem viscut l’emoció més profunda que ens reservava aquest dia de meravella. Fou a la nit, a tres quarts de dues. Érem en una de les finestres de Casa de la Ciutat. La Plaça de Sant Jaume, estava, si és possible, més plena que mai. En aquest moment, el so vibrant de les trompetes dels soldats talla l’aire, trèmol d’emoció. Pausadament, la tropa s’obre pas entre la multitud fins a situar-se sota el balcó central del Palau de la Generalitat. Entre la multitud es fa un silenci imposant. La gent presenten la magnitud d’aquell moment únic que estem vivint i espontàniament, d’un sol gest, tothom es descobreix. I sona clara, neta, la veu d’un oficial que llegeix -en català!- la proclamació de la República de Catalunya.

Una esgarrifança d’emoció ha envaït la gentada. En els ulls dels qui tenim a la vora hi veiem perlejar unes llàgrimes. I ara ve un silenci més profund encara. Hom diria que se sent el bategar de tots els cors… va a parlar En Macià: Fa vint-i-cinc anys de la meva vida que treballo per arribar a aquest moment que estem vivint…

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril de 1931 i altres que no ho van ser

Protagonistes més o menys destacats

Francesc Macià i Llussà. Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.

Lluís Companys i Jover. Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.

Amadeu Aragay i Daví. Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.

Jaume Aiguader i Miró. Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.

Ventura Gassol i Rovira. Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.

Joan Casanovas i Maristany Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.

Joan Lluhí i Vallescà. Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.

Jaume Bofill i Mates. Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.

Manuel Carrasco i Formiguera. L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.

Macià Mallol i Bosch. Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.

Eduardo López de Ochoa. Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.

Josep Oriol Anguera de Sojo. Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.

Josep Maria Planes i Martí Periodista pioner del periodisme d’investigació a Catalunya. Fou director de la històrica revista satírica El Be Negre. Article 14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)

Amadeu Hurtado i Miró. Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .

Els qui poc o molt s’hi van resistir

Emiliano Iglesias Ambrosio. Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.

Severiano Martínez Anido. Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.

Joan Maluquer i Viladot. Polític i jurista. El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.

La delegació del Govern de la República Espanyola que aigualí la República Catalana

Lluís Nicolau i d’Olwer. Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.

Marcel·lí Domingo i Sanjuan. Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.

Fernando de los Ríos Urruti. Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.

Altres personatges que no hi van poder o saber participar
Antoni Rovira i Virgili, Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.

Etiquetes Catalunya, Història, II República, S. XX

Conferències i cursos Internet i blogs amics

Centenari 1917. Les revolucions russes, la crisi espanyola i l’Assemblea de Parlamentaris

Post author Per Joan Solé Camardons
Post date 10 Abril 2020
Sense comentaris a Centenari 1917. Les revolucions russes, la crisi espanyola i l’Assemblea de Parlamentaris

Marc històric

La Gran Guerra (1914-1918) desembocaria en una llarga inestabilitat social i política, un primer acte de la qual seria l’esfondrament de l’Imperi dels tsars al febrer de 1917 i la proclamació de la República a Rússia, amb l’apogeu consegüent de les forces republicanes i de l’esquerra obrera.

A Espanya, l’any 1917, es pot considerar en molts aspectes un canvi d’època, marcada per una crisi triple: política, militar i social. El desafiament polític o moviment de l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia modernitzar Espanya; el desafiament militar amb l’aparició de les Juntas Militares de Defensa; i el desafiament social amb la vaga general i revolucionària dels obrers socialistes i anarcosindicalistes, van posar en perill la monarquia d’Alfons XIII.

L’any 1917 fou, doncs, un any crucial per la coincidència d’una crisi internacional, una crisi espanyola i la mort prematura d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). D’altra banda,també cal destacar l’ambient social barceloní que Amadeu Hurtado, descriu així: “El riu d’or, a finals de 1915 ja era una riuada creixent, la disbauxa transcendia totes les capes socials sense excepció, amb els luxes estridents dels nous rics que coincidia amb els temps de la gran immigració de peonada…”

Cicle de conferències

El cicle de conferències Centenari 1917 organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès es poden veure pel canal You Tube Ateneu. Les conferències són les següents:

“Les revolucions russes de 1917”. José Manuel Rúa Fernández,
“Viatgers catalans a la Rússia revolucionària”. Pelai Pagès Blanch
“Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes”. David Martínez Fiol,
“El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat”. Manuel Pérez Nespereira.
“L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918)”. Jaume Comas i Gras.
“La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona”. Borja de Riquer i Permanyer.

Les revolucions russes de 1917. José Manuel Rúa Fernández, historiador i professor de la Universitat de Barcelona. 6 de febrer de 2017. Més informació aquí

Viatgers catalans a la Rússia revolucionària. Pelai Pagès Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa. 6 de març de 2017. Més informació aquí.

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes. David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès. 5 d’abril de 2017. Més informació aquí

Imatge- 1917. EL AÑO EN QUE ESPAÑA PUDO CAMBIAR

Va poder Espanya convertir-se en algun moment en una monarquia parlamentària a l’estil suec i haver-se estalviat dues dictadures i una guerra civil? Els autors d’aquest assaig, a diferència de Miguel de Unamuno, creuen que sí. Un segle enrere, mentre les potències internacionals s’enfrontaven en el marc de la Primera Guerra Mundial, a Espanya es van donar les condicions per donar una important sacsejada a el règim de la Restauració i encarrilar el regnat alfonsí cap a una veritable democràcia. En efecte, 1917 va ser l’any en què Espanya va poder canviar. Després l’oportunitat passar. En un extens i apassionant relat amb un immens desplegament de fonts, investigació i història internacional comparada els professors David Martínez Fiol i Joan Esculies donen les claus del moment en què Espanya va tenir la possibilitat d’escriure un segle xx menys cruent. A mesura que ens endinsem en la seva lectura i coneixem els secrets dels personatges més influents del període ens plantegem els paral·lels amb la situació de crisi política actual. Se’ns apareixen polítics i demandes similars i ens assalta un dubte, si Espanya va poder canviar, per què no va canviar?

Imatge: L´Assemblea de parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel

L’Assemblea de Parlamentaris, la qual actuà i es donà a conèixer, fonamentalment, al llarg de la segona meitat de l´any 1917, fou un moviment i una aposta de reforma democràtica de la monarquia d´Alfons XIII i de l´Estat espanyol. Els autors d’aquest llibre, en el marc del centenari del sorgiment de l’Assemblea, n’expliquen la seva trajectòria i el context social, polític i econòmic en el qual es va desenvolupar.

El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat. Manuel Pérez Nespereira, historiador del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. 16 de maig de 2017. Per raons tècniques no es va poder enregistrar la sessió en vídeo. Més informació aquí

En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris. Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906. A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya. Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.

L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918). Jaume Comas i Gras, actor i doctor en història. 12 de juny de 2017. Més informació aquí

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. Borja de Riquer i Permanyer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB. 5 de juliol de 2017. Més informació aquí

Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.

Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.

Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.

Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.

Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.

El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).

Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.

Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris”

Autor: Borja de Riquer i Permanyer

Etiquetes Espanya, Història, Rússia, S. XX

Internet i blogs amics Llibres

50 Perles sobre la qüestió nacional

Post author Per Joan Solé Camardons
Post date 5 Abril 2020
Sense comentaris a 50 Perles sobre la qüestió nacional

Perles negres, Perles blanques, és un blog que pretén informar i posar en el seu context històric els diferents arguments i contraarguments sobre el debat nacional anomenat de diferents maneres en la historiografia: la qüestió catalana, el problema catalán, el regionalisme, el nacionalisme, el procés, etc.

A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres trobats en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.

Els escrits que s’articulen dins cada Perla, basats sempre en textos contrastats, pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.

La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència. La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.

Aquestes perles tenen almenys dos colors i enmig totes les tonalitats de grisos: negres i blanques; centre i perifèria; espanyols i catalans; centralista i federalista; uniforme i diversa; unilingüe i plurilingüe, etc.

Les perles, no pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.

Fins el dia d’avui s’han editat 51 “Perles” sobre les complexes i tibants relacions entre Catalunya i Espanya o si voleu entre les institucions catalanes i l’estat espanyol i també entre una ideologia uniformista hispànica i una visió federalista, catalanista o senzillament regionalista, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.

Les cinc Perles més visitades són per ordre descendent:

És interessant constatar que entre les Perles més visitades pels lectors, dues siguin sobre la resposta autoritària de l’Estat o directament la repressió (Els fets del Cu-Cut i el càstig de l’anell), mentre que dues siguin explorar o reinvindicar vies alternatives a un estat centralista (Els memorials de greuges de 1885 i de 1888, i el Pacte Federal de 1869). La cinquena Perla presenta les dues visions antagòniques sobre la celebració de la festa nacional de cada país.

Perles editades

Perla 51. España frente a Cataluña. Una radiografia d’Anton Sieberer

Perla 50. Katalonien gegen Kastilien: Catalunya i Espanya segons Anton Sieberer un privatdozent austríac

Perla 49. El Cid, la Carta Europea de les llengües i la Constitució. Tres esmenes que desmunten relats

Perla 48. “Siguem exigents al menys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel” (Bisbe Morgades, 1900)

Perla 47. Engolits com la caputxeta vermella o quan nació i federalisme no concorden

Perla 46. La cara duradora de Franco o com el franquisme okupa el Valle de los Caídos

Perla 45. Cent trenta-tres anys de celebracions de l’Onze de Setembre (1886-2019)

Perla 44. Memòria i desmemòria dels noms dels carrers de Barcelona durant les dictadures

Perla 43. El Memorial de Greuges (1885) i el Missatge a la Reina Regent (1888). Dues sol·licituds extravagants?

Perla 42. Impulsos patriòtics. “El Libro de España”

Perla 41. “Cataluña no està en silencio” Azaña i l’Estatut de 1932

Perla 40. La Jamància 1843. “Bien puede existir España sin Cataluña” (General Zurbano)

Perla 39. Dos exilis i dos exiliats perseguits i compromesos,

Perla 38. Els catalans han tingut poder polític a l’Estat?

Perla 37. Maragall i Unamuno: afinitats i incomprensions. Un epistolari des de la “conllevancia” 1900-1911

Perla 36. El ball, els pecats i els enemics de la pàtria segons el Nacionalcatolicisme (1939-1963

Perla 35. Visions de la guerra 1936-39: rojos i separatistes

Perla 34. Una Mancomunitat catalana sense Tarragona?

Perla 33. El Pacte Federal de Tortosa de 1869

Perla 32. Cendrós: Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme

Perla 31. Adoctrinament en castellà. El càstig de l’anell

Perla 30. Les esquerres i el dret d’autodeterminació durant la II República

Perla 29. La immersió lingüística, el model educatiu i lingüístic català. Dades i negacionisme

Perla 28. L’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia nacional

Perla 27. Un monestir vigilat, un abat exiliat

Perla 26. Les Bullangues durant la Primera Guerra Carlina

Perla 25. Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana (1924)

Perla 24. El fracàs de “Per Catalunya i l’Espanya gran (1916)”

Perla 23. “Cataluña es una pequeña Inglaterra dentro de España. Esto nadie lo duda, pero todos se niegan a su imitación” (F.M. Nifo)

Perla 22. “La Formación del Espíritu Nacional”

Perla 21. Carrasclet, història i llegenda d’una resistència

Perla 20. Qui tergiversa la història?

Perla 19. Dos governs a la presó (1934 i 2017)

Perla 18. El catalanisme, “El peligro nacional” (espanyol)

Perla 17. De la Normalització al negacionisme lingüístic

Perla 16. De l’autodeterminació al ribot guerrista

Perla 15. Adoctrinament: Les commemoracions escolars franquistes

Perla 14. L’11 de setembre i el 12 d’octubre a Catalunya. Dues celebracions, dues visions antagòniques

Perla 13. Maura: “Hemos de prescribir del debate el verbo federar, y todos sus derivados”

Perla 12. “Leridanismo” i Tortosinisme: dues maneres d’esmicolar Catalunya

Perla 11. “Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua Castellana”

Perla 10. Els reis catòlics, la suposada unitat espanyola i Rajoy

Perla 9. “Nunca fue nuestra lengua de imposición”

Perla 8. De l’Escola Nova a “la Escuela Nacional Franquista”

Perla 7. “Lo regionalisme esplicat. Un espoli que ve de lluny”

Perla 6. Els fets del Cu-Cut! O com un acudit provoca la reacció del militarisme

Perla 5. Quevedo: “Ni es por el güevo ni es por el fuero”

Perla 4. Consideracions patriarcals sobre el rol femení (1900-1967)

Perla 3. Conceptes enfarfollats: nació, nacionalitat i sobirania (del 1978 al 2017)

Perla 2. En català, ni cançons ni mestres

Perla 1. El Memorial de Greuges de 1760

Qui fa el blog Perlesnegres, Perles blanques

Josep Sanmartí i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.

Col·labora en l’edició, difusió i recerca Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu (2015-2020) i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història”.

Etiquetes Catalunya, Fonts informatives, Història, Memòria, Recursos digitals

Conferències i cursos Internet i blogs amics

Històries de Barcelona (Ateneu Barcelonès)

Post author Per Joan Solé Camardons
Post date 1 Abril 2020
2 comentaris a Històries de Barcelona (Ateneu Barcelonès)

Imatge principal. “Portrait du vieux Cerdà (Ildefons Cerdà), auteur de l’Eixample” Artista: Ramón Martí Alsina (1826–1894); Col·lecció Ateneu Barcelonès, 1878, Tècnica: oli sobre tela; dimensions 142 × 114 cm. Exposat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

Barcelona i les seves històries

No hi ha cap dubte que la ciutat de Barcelona és un punt de referència nacional, hispànic i europeu en molts àmbits històrics, culturals, literaris o artístics. Podem dir que Barcelona “està de moda” i d’alguna manera “marca la moda”.

Barcelona ha estat i és escenari i marc d’innombrables fets històrics transcendents i de fets quotidians; ciutat de personatges cèlebres i de persones anònimes; d’un ric patrimoni urbanístic i artístic; de burgesos i de menestrals; d’industrials i d’obrers; i de burgeses i de treballadores. Tots i cadascun d’aquests àmbits tenen les seves històries de Barcelona, són la història a Barcelona.

L’Ateneu Barcelonès al bell mig de la ciutat, ha estat en alguns casos testimoni i observador d’algunes d’aquestes històries.

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va programar i dur a terme el primer semestre de 2018 el Cicle Històries de Barcelona, amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsen amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona.

El temes tractats són ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus; Cerdà i l’Eixample; El doctor Robert i el Tancament de caixes; El Barri gòtic; Dones barcelonines; Els nazis a Barcelona. Ara podeu tornar a veure per You Tube, cinc d’aquestes sis conferències. Malauradament la darrera no es va poder enregistrar per raons tècniques. També podeu accedir a un text resum de la conferència al Blog de la secció d’Història.

Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història (2015-2020).

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus, amb Martín Rodrigo Alharilla, historiador i professor titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i coordinador editor de Les bases colonials de Barcelona 1765-1968. 28 de maig 2018. Més informació aquí.

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona, Lluís Permanyer, periodista, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història. 14 de maig 2018. Més informació aquí

El doctor Robert i el Tancament de Caixes amb Enric Calpena, periodista, historiador, dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio i autor de Barcelona, una biografia,16 d’abril 2018. Més informació aquí

El Barri Gòtic de Barcelona invent o reconstrucció? amb Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona, autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona i creador del blog Altres Barcelones ,19 de març 2018. Més informació aquí

Dones de Barcelona. Històries barcelonines, amb Elisenda Albertí, escriptora, editora i autora de Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al segle XIX; Decidides, 7 dones contracorrent; i Compromeses, 8 dones excepcionals. 26 de febrer 2018. Més informació aquí

Nazis a Barcelona. La 2ª guerra mundial i la ciutat. Francesc Vilanova, historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de Nazis a Barcelona. 5 de març. Més informació aquí. No es disposa del vídeo perquè no es va poder enregistrar per raons tècniques.

Franquisme i amistats nazis (1939-1945)

Autor del text: Francesc Vilanova

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Nazis_Barna_Visita-comte-Ciano-Barcelona-Rambla_1799830194_40990583_900x596

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Nazis a Barna_Paranimf-Universitat-Barcelona-Llibre-Alemany

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis”

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Etiquetes Barcelona, Feminisme, Franquisme, Història, S. XIX

Llibres

Un poble traït (i 2)

*Publicitat telemàtica del diari ara.cat .*

El franquisme: corrupció i terror (1945-1969) relata els esforços de Franco i la propaganda del règim per a reescriure el seu paper a la Segona Guerra Mundial, amb un munt de mentides sobre l’actuació del dictador i la ficció del seu rol com a defensor de la neutralitat espanyola. En acabar la guerra, Franco va saber defensar-se dels Aliats amb una astúcia que fa difícil subestimar la seva intel·ligència política. En política interior va intentar consolidar els tres suports: l’Església, l’Exèrcit i la Falange i en política exterior subratllava els elements catòlics i monàrquics del seu règim, tot presentant-ho com una cosa genuïnament espanyola. Mentre, la repressió continuava i la situació social era terrible. En aquest context les possibilitats de corrupció eren gairebé il·limitades. L’autarquia va enfonsar l’economia i les elits del règim s’enriquien. La família del Caudillo va fer un salt en els nivells de corrupció després que la filla Carmen (Nenuca) es casés amb el que seria marqués de Villaverde l’any 1950. La nova situació geoestratègica del règim deguda a la guerra freda (el famós «centinela de occidente»), juntament amb el pla d’estabilització de 1959 van salvar el país de la imminent fallida econòmica. La llei de successió convertí la dictadura en una monarquia i el període acaba l’any 1969 amb la proposta a les Corts de Joan Carles com a futur successor del dictador.

https://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Paul-Preston_3_1598870104.html

En aquest enllaç podreu veure una entrevista que Antoni Bassas va fer a Paul Preston el 20/6/2016 durant la seva estada a Barcelona per ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. L’entrevista comença amb el tema del Brexit que en aquells moments era molt mediàtic. La resta de l’entrevista fa al·lusions constants als temes del llibre ressenyat que en aquells moments estava escrivint

La llarga marxa cap a la democràcia (1969-1982); la decadència física de Franco anirà augmentant ostensiblement fins la seva mort. El nomenament de Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de l’Església espanyola és el senyal del distanciament del Vaticà respecte del règim. L’oposició política s’organitza lentament i els moviments populars i obrers sobretot al voltant de les Comissions Obreres controlades pel PCE i el PSUC suposen un problema al qual el règim respon amb la repressió de sempre. Moviments armats com ETA, el FRAP i el GRAPO tensionen amb els seus atemptats les contradiccions del franquisme. En aquests anys terminals els franquistes es van dividir entre els anomenats «aperturistes», els tecnòcrates grisos anomenats «continuistes» i els ultres o «immobilistes» intransigents. Els caps militars i de la policia i la Guàrdia Civil, els falangistes radicals, i el cercle familiar de Franco es van unir fins el final formant l’anomenat «búnquer». La mort de Carrero Blanco en atemptat d’ETA el 20 de desembre de 1973, va representar la lluita entre les diferents camarilles per la successió al front del consell de ministres. En morir Franco el 20 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó es converteix en rei i els diversos sectors del capitalisme espanyol expressen al rei el desig de desfer-se’n dels mecanismes polítics del franquisme. Comença la Transició, llarg procés polític que implicarà una reforma de les estructures del règim, pactada entre els aperturistes i l’oposició. El compromís democràtic del monarca era dèbil a ulls de molts observadors i el poder del búnquer i, sobretot, de les forces armades era molt gran. Això provocarà diversos intents involutius que culminaran en el no reeixit cop d’estat del 23 de febrer de 1981. L’entrada d’Espanya a l’OTAN, el retrocés de l’incipient estat de les les autonomies i l’arribada del PSOE al poder l’octubre del 1982 marcaran el final d’aquest període. A partir d’ara caldria enfrontar-se amb problemes socials i econòmics a llarg termini, a les divisions relacionades amb el llegat de la Guerra Civil, les hostilitats entre el nacionalisme espanyol i les perifèries i el llast permanent de la corrupció.

El darrer període de l’Espanya contemporània: consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982-2014) comença amb la llarga hegemonia dels governs del PSOE des del 1982 fins el 1996. L’aparell de l’Estat i l’economia heretades pel govern de Felipe González necessitaven reformes urgents. La idea de base era la necessitat d’introduir mesures d’austeritat i de tolerància amb elements del franquisme. El pragmatisme dels socialistes els va portar a consentir el terrorisme d’Estat contra ETA. Tot i així es va erradicar lentament el colpisme dins les forces armades, un procés de reconversió industrial va acabar (per privatització o tancament) amb les empreses que integraven el franquista INI. L’èxit econòmic dels primers anys va culminar amb l’adhesió a la CEE (gener 1986). També va resoldre, amb la permanència definitiva després d’un polèmic referèndum, l’ambigua posició del PSOE sobre l’OTAN. Els èxits econòmics es van veure tacats per dos grans problemes no resolts: el terrorisme i la corrupció. La resposta va ser continuar utilitzant el terrorisme d’Estat (els GAL) com ja havien fet els governs de dreta postfranquistes. Nombroses funcionaris i polítics socialistes van ser jutjats i condemnats i l’ombra de la sospita incloïa al famós senyor X (o sigui, el propi González) al capdamunt de la cadena d’assassinats i extorsions. El cas de corrupció de Juan Guerra (germà del vicepresident del govern Alfonso) va ser el primer (1989) en esquitxar els socialistes i va ser el detonant que va impulsar els periodistes a investigar-ne més. Els casos es van estendre per Andalusia (subsidis del PER o els ERO fraudulents, entre d’altres). Un cas important va ser el de Filesa, Malesa i Time Export (entre 1988 i 1991), empreses fictícies que desviaven fons il·legals (prop de 1000 milions de les antigues pessetes) per finançar irregularment el partit. El Partit Popular (l’oposició de la dreta postfranquista), també va estar implicat en una doble comptabilitat fraudulenta, però el cas va caure perquè les escoltes telefòniques presentades com a prova es van anul·lar pel Tribunal Suprem.

El degoteig dels casos de corrupció i el desgast polític, entre d’altres motius, van possibilitar la l’arribada al govern del PP de l’adust José Maria Aznar el març de 1996. Les dues legislatures seguides de govern d’Aznar (la segona amb majoria absoluta) es van caracteritzar per la privatització dels grups industrials o de serveis que encara quedaven en el sector públic i, sobretot a partir de l’any 2000, per una centralització progressiva de les estructures de l’estat i un distanciament polític i social de Catalunya. La gestió opaca i amb mentides de la informació després d’uns atemptats islamistes l’11 de març de 2004 a Madrid va motivar la pèrdua de les eleccions generals i el retorn del PSOE al poder amb José Luís Rodríguez Zapatero. Durant el seu mandat, des de Catalunya es va presentar un nou Estatut d’Autonomia (2006) que després de ser aprovat per les Corts Generals i sancionat en referèndum va ser recorregut pel PP. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional anul·la bona part dels articles de l’Estatut i això inicia una sèrie de protestes polítiques multitudinàries que qüestionen l’encaix de Catalunya a l’Estat.

La crisi econòmica global (2007-2012) colpeja Espanya, motiva la caiguda del govern socialista (2011) i l’arribada al govern, amb una àmplia majoria absoluta, del PP sota la presidència de Mariano Rajoy, que amb polítiques d’austeritat fortament conservadores i recentralitzadores, aguditzen els problemes socials i les demandes independentistes des de Catalunya. Els darrers anys surten a la llum i, finalment arriben als tribunals, múltiples casos de corrupció lligats a l’època d’Aznar al govern (cas Bárcenas, múltiples fraus immobiliaris lligats a la llei del sòl, cas Gurtel, entre molts d’altres). La corrupció esquitxa Convergència i Unió, la coalició nacionalista de govern a Catalunya i al seu anterior president Jordi Pujol. Per últim, la Casa Reial, veu el processament de la filla del rei (Cristina de Borbó) i el seu marit (Iñaki Urdangarín) per conductes corruptes. El propi rei Joan Carles està implicat en suborns, tràfic d’influences i cobrament de comissions il·lícites; tot això surt a la llum pública com a conseqüència d’un accident del monarca en una cacera il·legal d’elefants (abril de 2012), on era acompanyat per la seva amant. Això i un deteriorament acusat de la seva salut portà a la seva abdicació el 19 de juny de 2014. El seu fill Felip VI, serà el nou monarca en una situació molt complexa.

Comentari:

Es tracta d’un llibre de 776 pàgines, de les quals el text pròpiament dit n’ocupa 607. L’apartat de notes és molt exhaustiu, com és habitual en els llibres de Preston, amb gairebé 140 pàgines i multitud de cites bibliogràfiques. A continuació una pàgina d’agraïments i un índex alfabètic completen l’obra.

Llibre de lectura apassionant que atrapa totalment. El fil conductor és ben bé una hipòtesi de treball que Preston confirma amb multitud de dades: el considerar la incompetència de la classe dirigent espanyola com el principal obstacle per a la cohesió social i el progrés del país i com al llarg de les dècades, els principals actors socials del relat històric, és a dir, les elits econòmiques, tant agràries com industrials, l’Església catòlica i l’exèrcit de forma molt sovint coordinada, defensen aferrissadament i gairebé sense límits els seus privilegis, el que provoca endarreriment econòmic, conflictes socials i tensions territorials. Al llarg dels anys es va passant del pessimisme gairebé crònic a moments d’optimisme, sovint fugaços, ja que la resposta de les elits, amb diferents nivells en funció del context, sempre acaba sent de defensa total del seu estatus amb molt poques concessions. Evidentment la història no es repeteix mai, però dissortadament les voltes cícliques que va fent, són massa semblants.

Podeu anar a la primera part d’aquesta ressenya

Etiquetes Espanya, Franquisme, Història, Política, S. XX

Llibres

Un poble traït (1)

El títol complet del llibre és Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. (en l’anglès original A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014). El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració.

*Paul Preston – autores trabalibros.com*

Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.

La pèrdua de l’imperi (1898) inicia una crisi nacional, enmig de tensions socials creixents a Barcelona i el desenvolupament de moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc. A la resta d’Espanya el sistema corrupte va sobreviure amb la figura del cacic. En les dècades prèvies a la primera guerra mundial la lluita obrera anarcosindicalista és el principal desafiament del sistema: nombroses vagues paralitzen les zones industrials catalanes i l’anarquisme violent comet atemptats contra les elits del sistema. L’exèrcit, amargat i decebut després de les derrotes colonials, es va obsessionar amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social i veien el creixent moviment nacionalista català com una amenaça semblant a l’independentisme cubà. En aquest context cal situar els fets del Cu-cut a finals del 1905. Amb els problemes socials cada cop més aguditzats, el poder polític en mans de les elits que ostentaven durant dècades el poder econòmic, Espanya contempla l’inici de la Gran Guerra amb el país pràcticament arruïnat. La guerra serà una oportunitat de major enriquiment corrupte de les classes dirigents. Aquí treu el cap un personatge transversal que des del contraban de tabac estarà implicat en moltes de les xarxes de corrupció política fins al franquisme: el mallorquí Juan March. L’any 1917, per un breu (i il·lusori) moment històric, els obrers, els capitalistes i els militars semblava que convergien per netejar la realitat espanyola de corrupció i caciquisme, però aquesta anomenada triple crisi, va acabar amb una repressió desenfrenada dels obrers, amb una imposició definitiva dels militars en la vida política i un tancament reaccionari del sistema a qualsevol reforma territorial.

El període entre l’acabament de la Gran Guerra i la dictadura (1918-1923), es caracteritza per una forta inestabilitat política. En aquests anys se succeeixen deu governs i les esquerdes del sistema es van fer més grans per les contínues maquinacions del rei i per les derivacions negatives de la guerra colonial del Marroc. El 1918 el catalanisme conservador de la Lliga intenta l’aprovació d’un estatut d’autonomia per a Catalunya que serà menystingut i eliminat de manera ràpida. Espanya continuava dividida socialment entre terratinents i industrials per una banda i obrers i camperols sense terra per una altra. Les tensions donaven lloc a onades de vagues al camp andalús, entre 1918 i 1920. La resposta intransigent dels propietaris, sempre amb el suport repressiu de la Guàrdia Civil va intensificar l’odi social. A Catalunya l’any 1919 té lloc la vaga de la Canadenca que marcarà l’inici d’una repressió contra el moviment obrer barceloní per part de la patronal que finançava forces parapolicials i amb fons i ajuts de l’exèrcit i la policia. Aquí s’inicien els foscos anys dels pistolerisme. La crisi colonial amb el desastre d’Annual (juliol de 1921) i la intervenció del rei Alfons XIII en els fets són els detonants de la intervenció militar que, amb el suport del monarca, iniciaria la dictadura de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) comença amb una amnistia que anul·la la condemna dels militars responsables d’Annual i que així eximeix el rei. Tot un seguit de decrets anticatalanistes es publiquen pocs dies després del pronunciament. Tot i el publicitat interès de la dictadura de fer front a la corrupció, aviat i els múltiples negocis de Juan March van rebre sucosos beneficis del règim a canvi de les subvencions fetes a periòdics favorables a l’exèrcit, a la compra de terrenys a Tànger per a la l’estat i a construir una església en aquesta ciutat. La neutralització del moviment obrer es va fer per repressió dura (CNT) o per col·laboració (UGT). La proposta regeneradora de lluita contra el caciquisme finalment va ajudar a consolidar el sistema i va permetre la supervivència de la corrupció. La creació de monopolis estatals van servir per situar amics i coneguts: CAMPSA popularment era el Consorcio de Amigos de Martínez-Anido y Primo SA. La política d’inversió en grans infraestructures va deixar un deute públic immens que va ser una rèmora insalvable per a la futura República.

La Segona República (1931-1939) va fer esforços per adequar la política espanyola a la realitat social del país. Intents de redistribuir la riquesa, sobretot la terra, van despertar l’afany reaccionari de les elits protegides per l’Església i un exèrcit desbocat i implicat majoritàriament en la defensa dels privilegiats. La dreta, descol·locada inicialment, va seguir dues estratègies al llarg del període: els accidentalistes acceptaven de mal grat intervenir políticament en les institucions per protegir privilegis o bloquejar qualsevol intent de modificar l’ordre social; lentament aquest grup confluiria a la CEDA. La segona estratègia era la catastrofista que no acceptava de cap manera el nou règim i va començar a conspirar de bon inici per a derrocar-lo violentament. Lentament els cedistes confluïren amb la dreta catastrofista en l’atac violent al règim republicà. L’estatut d’autonomia de Catalunya va horroritzar i donar arguments a la dreta espanyola. La divisió del moviment obrer va afeblir la resposta dels sectors republicans progressistes davant l’allau reaccionària. Aquest període és un breu parèntesi en la història de la corrupció, però no es pot menystenir la importància del Partit Radical de Lerroux que era un niu de corruptes amb el seu líder al capdavant. Només cal pensar en el tristament famós afer de l’estraperlo.

L’Espanya en guerra (1936-1945) comença amb el cop d’estat planificat com una campanya de terror i extermini. Allà on van triomfar els sublevats, va començar una sagnant repressió contra els republicans, des de l’esquerra revolucionària, els socialistes moderats i els republicans de centre-esquerra. Calia eliminar tot el que pogués representar un desafiament social, econòmic i polític i tornar a la situació anterior a 1931. En les zones del país que van resistir la sublevació, el trencament de les estructures de l’estat va donar lloc a un moviment revolucionari i una violència incontrolada contra elements considerats reaccionaris que només va disminuir quan el govern republicà va recuperar les regnes de l’estat. L’ajut de Hitler i Mussolini va ser decisiu pel decurs de la guerra. Així mateix, les contribucions monetàries de la dreta econòmica (el paper de March o de Cambó en són bons exemples) decantaren la balança cap els militars facciosos després de tres anys de guerra cruel. El període d’autarquia econòmica iniciat en acabar la guerra civil donà inici a una corrupció generalitzada, consentida i fonamentada des de dalt. Franco no només estava al corrent de la corrupció, sinó que la utilitzava per controlar els membres de la seva coalició. S’estimava més la informació que li arribava com a palanca amb els involucrats, d’aquesta manera no prenia mesures contra els culpables, sinó que els controlava fent-los saber qui els havia delatat.

Continua en un segon escrit…

Etiquetes Espanya, Història, Política, S. XIX, S. XX

Llibres

14 de Juliol

Gairebé sempre ens han explicat la Revolució francesa a partir dels grans personatges de la història. Un cinematogràfic i detallista Éric Vuillard ens descriu una altra història, la realitat dels verdaders protagonistes, de la gent senzilla, humil, anònima, desconeguda, que varen participar en aquella jornada del 14 de juliol de 1789.

El transfons econòmic i social és prou conegut: la menestralia, els obrers, la pagesia arribada dels afores de París veien a través dels Champs Elysées que les millors “delicatessen”, les viandes de tota França eren només per al Rei i anaven directament a Versalles. Les sobralles, les carcasses, les engrunes, allò podrit es quedava als barris de París, el luxe i allò suculent a Versalles.

Una monarquia absolutista, anclada en l’època feudal, que viu a espatlles de la realitat i aïllada en un altre món. En un Versalles construït, amb l’expropiació d’unes terres pantanoses, a base de mà d’obra barata, que treballa per subsistir. Un palau amb centenars d’habitacions per allotjar 1.500 persones, amb dotzenes de salons, tot creat com un temple del plaer, de luxúria, del petit vici, del pecat, “et le bon vivre”, d’ostentació i de riquesa. En un recinte envoltat de luxe, però a la vegada insalubre i inhabitable, amb uns ferums humans i animals que tombaven. Versalles veurà un disbauxa de servents innombrables: pobres jovenetes, vassalls, dames de companyia, cuiners, jardiners, manobres, palanganers, netejadors, servidors, prostitutes, aiguaders i no menys de 40 ajudants de cambra al voltant del llit del Rei i de la seva gibrelleta o orinal reial. Tots per servir a una cort i un monarquia decrèpita.

Liberty leading the People, July the 28th, 1830 (With Gavroche near the allegory of Liberty). Painting by Eugene Delacroix (1798-1863), oil on canvas (260 x 325 cm), 1830. Musee du Louvre, Paris, France (Photo by Leemage/Corbis via Getty Images)

Marie Antoinette styled shoot: romantic embrace

Lluís XVI de França (Versalles, 23 d’agost de 1754 – París, 21 de gener de 1793), va ser rei de França i de Navarra des de 1774 fins a 1792, copríncep d’Andorra (1774-92) i duc de Berry (1754-74). Suspès i arrestat durant la insurrecció del 10 d’agost, va ser jutjat per la Convenció Nacional, considerat culpable de traïció i guillotinat el 21 de gener de 1793.

El temps mort. Tot trontolla. La ciutat avança per totes parts, Bellville i Montmartre formen part de París. La Cité vomita rodejada de cucs, de rates pudents, una ciutat plena de misèria, d’aigües fecals residuals i pestilents.

Vuillard ens diu; “S’ha de relatar el que no se sap. En el fons no se sap el que va passar el 14 de juliol. Les coses s’han de considerar des de la multitud sense nom. Que és una multitud? No ho vol dir ningú. Una mala llista, fet més tard, ja permet afirmar això”

Una multitud, una llista, que només permet afirmar que els molls i carrers estan plens de gent. Allí, davant de la Bastilla, hi ha Bertheiz jornaler, Blanchot fuster, Bechamp sabater, Bizort no se sap, Delater recaptador, Cassard tapicer, Dumaulin pagès, Girard músic, Feillu fruiter, Heric desconegut, Heulin carnicer, Jary peó… I així continua vuit pàgines plenes de noms i d’oficis.

Caram són un munt!! Un grapat de noms, de dates de naixement, d’oficis, de procedències, milers de cares, de rostres armats amb piques, destrals, navalles i molts que acabaran cecs, ferits greus, amb cames o braços amputats, tullits, desventrats o que en una hora moriran.

Un poble empobrit i famèlic rebenta, per les execrables diferències econòmiques i socials. Un poble que a través de l’Assemblea Nacional, vol fer fora la noblesa, l’aristocràcia, potser el monarca i una cort absolutista que es nega a renunciar als seus privilegis.

La fam s’apodera de París, el gra està en mans dels especuladors. Vuillard ens relata com estibadors, taverners, mossos, cuineres, ferrers, sabaters, cosidores, carreters, forners, llauradors, bugaderes, aiguaders, picapedrers i altra gent anònima arribats d’arreu de França, famèlics, amb la pell i els ossos, armats amb pals, masses, puntes, aixades, falçs, espoliats dels seus drets i de tots els seus béns, finalment es rebel·len.

El 4 de maig hi ha reunió dels Estats Generals a Versalles. El 20 de juny es proclama l’Assemblea Nacional, que el rei anul·la. Els barris populars esclaten, construeixen barricades, manifestacions a les Tulleries i arreu. La guàrdia nacional s’uneix als revoltats i s’enfronten a les tropes reials. La conseqüència és la dimissió de Necker i posteriorment el fracàs de Thuriot.

Jean-Baptiste Lesueur (1749-1826) / Pierre-Etienne Lesueur († 1802)
Descripció Francès: Sans-culottes en braços. Data entre 1793 i 1794
Tècniques / materials gouache sobre cartró col·lecció: Museu del Carnavalet

Vuillard descriu amb noms i cognoms la gent del poble, com lluiten, com cauen esventrats. Assalten les armeries, els quarters, els teatres, els palaus i els ponts. S’organitza la milícia nacional. La nit del 13 de juliol, París no dorm. L’esplanada del Louvre és a petar de gent. És en aquella situació en la més terrible de les nits i dels esdeveniments, quan la patuleia, la xusma, els més desvalguts de la història, armats amb fusells, pals i bastons, s’encaminen cap els Invàlids i assalten la Bastilla.

Versalles va emmudir i el poder va quedar buit. “Les tropes del rei, en silenci es van retirar. I aquell vespre, les marqueses van dormir molt malament, els llibertins no van acudir a l’antre i les carrosses es van quedar a les cotxeres. Es van torrar sardines als esglaons de l’Hôtel de Ville…

Éric Vuillard creu que cal escriure allò que s’ignora dels indignats que varen estar al peu de la Bastilla. Perquè, aquests sí, que són els qui van lluitar per la “Liberté – Egalité – Fraternité “.

Méhul teaching patriotic songs to the people of Paris, 1870. Found in the collection of Philharmonie de Paris.Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)

The Execution of Louis XVI in the Place de la Revolution on 21 January 1793, 1790s. Found in the collection of Musée Carnavalet, Paris. (Photo by Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)

L’Assemblea Nacional, finalment, després de la caiguda de Robespierre, votarà a favor de l’execució de Lluís XVI, i una vegada suprimit tot vestigi de l’antic règim proclamarà la declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà

The Tennis Court Oath on 20 June 1789. Found in the collection of Musée de l’Histoire de France, Château de Versailles. (Photo by Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)

Etiquetes França, Història, S. XVIII

Llibres

Històries de Barcelona

Històries de Barcelona és un recull d’històries de la revista Catxipanda que edita Tot Història Associació Cultural, narrades per 14 escriptors, historiadors i altres estudiosos de la nostra ciutat, que ens conviden a endisar-nos dintre de la nostra societat per tal de conèixer els canvis econòmics, històrics, socials, generacionals i transformadors de Barcelona. Aquestes històries van acompanyades, en molts casos, d’un esperit reivindicatiu en favor de la llibertat i dels drets humans del nostre poble.

Aquest recull ens explica, d’on venim, qui som, i possiblement, cap on anem. Fa un repàs de la nostra memòria col·lectiva, del nostre espai públic i de la consolidació dels nostres barris, des dels cuals repassen la nostra societat, la construcció dels nostres carrers i places. També rememora la nostra memòria democràtica i posa de relleu episodis rellevants de la nostra ciutat. Tampoc oblida les històries que han fet crèixer Barcelona com a ciutat renovadora, puntera, lluitadora i feminista. Mostra la nostra sensibilitat territorial, social i col·lectiva i impulsa i difón espais de treball i de recerca, d’estudis innovadors i capdavanters dins de la nostra ciutat plural, universal i integradora. I fa difusió del nostre tarannà innovador i de la nostra llengua i la nostra cultura.

Les històries de Barcelona comencen amb un article: De l’Eixample al corredor ferroviari, a la recerca del passat arqueològic de Barcelona. Continua amb El Rec Comtal, el riu de Barcelona, que és font de vida, de l’horta, pilar dels nostres petits tallers i de la nostra indústria. La creació de l’Eixample, la remodelació dels espais, de les dues exposicions Universals (1888 i 1929) que van canviar Barclona a més dels Jocs Olímpics del 92. La història dels nostres artistes, professionals, comerciants, empresaris, la classe política, la burguesia i els nostres personatges històrics i republicans.

Hi ha articles sobre els nostres barris, lligats moltes vegades al món industrial, comercial i artesà. Per exemple el barri de Sant Andreu de Palomar, amb la Fabra i Coats (1837), amb el 80% dels seus empleats dones, d’aquí que fou coneguda per can mamelles, i que a més oferia serveis i avantatges laborals: menjador, guarderia, servei mèdic i de pediatria, assegurança per baixa laboral, fins i tot una quantitat dinerària al jubilarse, eren uns avantatges poc freqüents en aquelles dates.

També descriu el nostre entranyable, divers i sempre canviant Paral·lel, amb els seus bars, teatres, cinemes, sales de ball, clubs (Apolo, Arnau, Molino, Español…). Abans de la guerra un Paral·lel reivindicatiu, polititzat, amb un punt de violència lluitadora com fou la vaga de la Canadenca. És l’entrada d’un món entre els barris del Poble Sec i el Raval (conegut com a Barri xino), l’entrada d’un món sordit amb prostitució, la faràndula i tota mena de vicis petis i grans. I l’altra Barcelona, la dels barris, marginals i oblidats: La Mina, Trinitat Nova (1967). El moviment veïnal i obrer, sempre reivindicatiu i revolucionari expressió d’una lluita de classes i d’una lluita per les llibertats.

El 1870 va ser un punt d’inflexió del moviment obrer català. Després vindrien el Primer de maig de 1890, la vaga general de 1902, la Setmana Trágica de 1909, la vaga de la Canadenca de 1919, el locaut o tancament de la patronal de 1919 i 1920. Són algunes de les dates del moviment obrer.

La Barcelona de les dones. El fort moviment feminista, 10 julio 1910, Ángeles López de Ayala, es va alzar com a veu femenina i feminista, activista frenètica, creà la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona (1892) amb Teresa Claramunt Creus i Amalia Domingo Soler participà en la fundació de la Sociedad Progresiva Femenina el 1891. Nascuda a Sevilla, catalana d’adopció.

Barcelona 125 anys de l’abril de les dones de 1891, mostra Barcelona com a ciutat reivindicativa, anarquista i amb intenses jornades de vaga i de protesta, amb un fort esperit lluitador de les dones barcelonines. L’abril de 1891, preparen el Primer de Maig entre altres, Teresa Claramunt, Soledad Gustavo, Isabel Vila, reivindicant el treball de totes les dones obreres, costureres, serventes, nodrisses. L’u de maig de 1891 es funda la primera organització autònoma de dones treballadores: La Societat Autònoma de Treballadores

El motí de les dones de 1918 o vaga de subsistènsies en el marc de les conseqüències de la Gran Guerra i l’esclat de la revolució russa.

La història de l’arribada de la cervesa a Catalunya: Damm, Moritz de mans dels cerveses d’Alsàcia i de la Lorena

En la primera legislatura repúblicana 1931-34 es va aconseguir una gran millora en el desenvolupament humà i educatiu, des de l’Ajuntament de Barcelona. Un dels temes bàsics era la dignificació dels mestres i la formació dels ciutatans compromesos amb els valors democràtics i republicans. La política educativa de l’ajuntament de Barcelona en la primera legislatura republicana (1931‐1934): una eina de cohesió identitària

A l’inici de la guerra civil, esclata de nou la Barcelona revolucionària i republicana del 36, amb la història de les seves barricades pels diversos barris de la ciutat. Els terribles bombardejos, els primers executats de la població civil. L’enfortiment de la República, les organitzacions sindicals, obreres i llibertàries i quan finalment al gener del 39 les tropes rebels franquistes ocupen Barcelona, i amb elles arriba la repressió, la presó, els judicis sumaríssims, la humiliació, les extorsions, les denúncies, les vexacions, les imposicions dictatorials i feixistes, les tortures, i per descomptat l’exili.

També hi trobareu els personatges estretament vinculats a Barcelona: Salvador Seguí (el noi del sucre), Jaume Aiguader, Francesc Macià, Lluís Companys, Hilari Salvador (l’últim batlle republicà), Francesc Layret, Francesc Cambó, Félix Graupera, i tants d’altres.

I finalment els personatges de la represió: Joaquin Milans de Bosch, capità general i avi del Milans de Bosch que va treure els tancs als carrers de València el 23F; el comte de Romanones, cap de govern. Primo de Rivera amb la seva dictadura i el cop d’estat; i Franco i la dictadura franquista i tot el que va comportar.

Ens ha de quedar clar, en la memòria d’aquesta Barcelona popular, revolucionària, obrera, integradora, llibertària que mai, mai ha de caure en l’oblit.

El llibre Històries de Barcelona ha estat coordinat per Gregor Siles i Pau Vinyes i Roig i ha comptat amb la participació de Soledad Bengoechea, María-Cruz Santos, Ricard Desola, Júlia Costa, Ricard Paradís, Josep Pimentel, Alba Vendrell, Marc Andreu, Jordi Petit, Enric H. March i Felip Belmonte. També compta amb la col·laboració de Jordi Rabassa, autor del pròleg i regidor de Memòria democràtica de l’Ajuntament de Barcelona. Ha estat coeditat per Tot Història Associació Cultural i Llop Roig. Llibres i Cultura.

Etiquetes Barcelona, Història

Cinema i sèries Internet i blogs amics

L’home més perillós d’Europa, Otto Skorzeny a Espanya

Post author Per Miquel Nistal
Post date 10 Març 2020
2 comentaris a L’home més perillós d’Europa, Otto Skorzeny a Espanya

Ahir dimarts es va presentar a la Filmoteca aquest documental coproduït per QUINDROP, RTVE i IB3. En acabar el passi, es va fer un interessant cinefòrum amb els directors i guionistes (Pablo Azorín i Pedro de Echave) i l’historiador Joan Buades. Aquest proper dissabte dia 14 de març podreu veure el documental: tve2 (20,30 en castellà) IB3 (21,40 en català). Ara ho podeu veure en YouTube.

Otto Skorzeny va ser el nazi predilecte de Hitler. Membre de les SS en el Leibstandarte Adolf Hitler (la guàrdia pretoriana del Führer), va ser el responsable de l’escamot que va alliberar Mussolini després de la seva destitució i arrest com a conseqüència del cop d’estat de Badoglio a l’estiu de 1943. Nazi convençut, Skorzeny té altres sonores intervencions durant la guerra. Quan es produeix la capitulació és detingut, jutjat i enviat a un camp de presoners d’on fugirà de forma fàcil i inexplicable. Passarà a Espanya i aquí serà acollit pel règim franquista. Al llarg dels quasi trenta anys fins la seva mort, col·laborarà en la xarxa d’evasió de molts nazis cap a Sud-amèrica, s’enriquirà amb el règim franquista, tindrà un paper destacat en nombroses i tèrboles maniobres especulatives i d’espionatge a favor de tota mena de països (Estats Units, Egipte i, increïblement, Israel).

El film és el resultat d’una investigació en diversos arxius com ara el del mateix Skorzeny o d’informes elaborats per la CIA i els serveis d’intel·ligència britànics.També inclou entrevistes a historiadors i investigadors, així com a la seva única filla. La història d’aquest individu sense escrúpols i les seves connexions amb la dictadura franquista s’expliquen en aquest excel·lent documental. Malgrat tot encara hi ha moltes preguntes sense resposta.

Etiquetes Alemanya, Documental, Espanya, Feixisme, Franquisme, Història, S. XX

Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (i 2)

Post author Per Miquel Nistal
Post date 10 Març 2020
3 comentaris a Deu llibres que van canviar el món contemporani (i 2)

Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin

Les “tesis d’abril” són una sèrie de punts redactats per Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) l’abril del 1917 a la tornada de l’exili. Feia pocs mesos de l’inici del període revolucionari rus amb la revolució de febrer i la situació social i política a l’Imperi tsarista era d’una inestabilitat total. L’alt comandament alemany va decidir portar Lenin des del seu exili a Suïssa fins a Petrograd amb la creença que els bolxevics apartarien Rússia de la guerra. Les tesis van ser exposades en un discurs pronunciat al Palau Taride el 4 d’abril de 1917. Aquest opuscle cal situar-lo en un context molt determinat, però tindrà serioses repercussions a la resta del món. No és l’obra més important de Lenin, però si la que tindrà més conseqüències futures.

A l’assemblea del Congrés de Soviets de 4 d’abril Lenin inclou aquests punts en un “Informe de les tasques que ha de fer el proletariat”. Les tesis seran publicades en el diari Pravda el 7 d’abril. Lenin defensa que la guerra és imperialista i que cal superar l’etapa burgesa de la revolució russa i avançar de manera immediata cap a l’etapa proletària, la qual cosa implicava retirar tot suport al govern provisional sorgit de la revolució de febrer. Tot i que els bolxevics són minoritaris en els soviets, el seu eslògan “Pau, pa i terra” els farà guanyar ràpidament adeptes entre els soldats, els obrers i els camperols.

Lenin va haver de persuadir la majoria dels bolxevics dirigents, entre els quals Stalin i Lev Kàmenev, partidaris d’un procés polític més lent i gradual durant el qual s’hauria de donar suport al govern provisional de Aleksandr Kérenski. Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.

L’any 1988 la RAI i altres televisions europees va produir una minisèrie titulada El tren de Lenin interpretada per Ben Kingsley que narra el viatge de Lenin i els seus companys d’exili en un tren segellat protegit per tropes alemanyes des de Suïssa i a través d’Alemanya fins a Rússia on tenen lloc els fets d’abril.

“El tren de Lenin” dirigida per Damiano Damiani i interpretada per
Ben Kingsley com a Lenin

Mein Kampf

Aquest llibre indigerible i detrític va ser, i continua sent, un best-seller de vendes. L’any 2016 es van alliberar els drets d’autor que eren propietat de l’estat de Baviera. El mes de gener d’aquell any, l’Institut d’Història Contemporània de Munic publica una edició crítica del llibre que durant 35 setmanes se situa a les llistes de llibres de no ficció més venuts: més de 85.000 exemplars!!

Hitler va dictar Mein Kampf (La meva lluita) a Emil Maurice (el seu xòfer) i amb l’ajut de Rudolf Hess, durant la seva curta estada a la presó de Landsberg, després del fracassat putsch de la Bürgerbräukeller a Munic el novembre de 1923. Es publicà en dos volums els anys 1925 i 1926 amb un títol inicial impossible: «Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia». El seu editor va modificar el títol.
El primer llibre és un relat autobiogràfic, des del seu naixement fins a la formació del Partit Nazi, de difícil lectura. El segon volum, poc estructurat, exposa de manera confusa i repetitiva els objectius polítics, la ideologia, l’antisemitisme, el paper de la raça i la política exterior on s’explica el lebensraum o expansió a l’est. Aquesta segona part plena de digressions, és encara més difícil de llegir que la primera.
El llibre conté molts errors en múltiples detalls i això s’acompanya de falsificacions conscients i volgudes per l’autor en la seva biografia, des de l’afiliació política de son pare que no correspon a la realitat, passant per la distorsionada versió de la seva joventut a Viena o del panegíric del seu heroisme al front occidental, entre d’altres.
Inicialment és un fracàs editorial: fins el 1928 se n’han venut 28.000 exemplars. El 1930 s’edita una edició popular unificant els dos volums en un de sol i les vendes comencen a augmentar fins l’any 1933, quan els nazis arriben al poder, que es ven un milió d’exemplars. Entre 1933 i 1945 el llibre és de compra pràcticament obligatòria; tothom en té a casa: els recent casats, els soldats, fins i tot els cecs. A finals de 1944 es comptabilitzen dotze milions i mig de còpies.
Després de la guerra els drets del llibre són propietat del govern de Baviera i es prohibeix la publicació. Diplomàtics alemanys intenten prohibir (no sempre amb èxit) la publicació en altres països. A l’Orient mitjà és fàcil d’adquirir actualment. També s’ha intentat frenar, sense resultats, la difusió a través de les xarxes d’Internet.

Primera edició del llibre “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, juliol de 1925. Una exposició del Museu històric alemany de Berlín

Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre)

Aquest llibre, Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre) es publica l’any 1961 poc després de la mort del seu autor Frantz Fanon (1925-1961), nascut a la Martinica, descendent per part paterna d’esclaus de les plantacions de sucre i de mare d’origen alsacià.

Podem entroncar aquest llibre i el seu autor en la lluita contra el colonialisme que caracteritza les primeres dècades després de la segona guerra mundial. Fanon és un militant molt actiu en la lluita per la descolonització. El seu primer llibre, Pell negra, màscares blanques (Peau noire, masques blancs), escrit el 1952, és una denúncia del racisme colonial francès: «Ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho també culturalment».
Fanon, metge psiquiatra de formació, s’estableix a Algèria el 1953 on treballa com a cap del Servei de Psiquiatria de l’hospital de Bilda-Joinville a Algèria.

Quan el 1954 esclata la revolució, s’afilia al FLN i participa activament en la lluita per la independència, patint nombroses represàlies per part de l’administració colonial francesa fins que el 1961 mor de leucèmia.
El títol del llibre fa referència a la primera estrofa de La Internacional. Vegeu la versió en català de Maria Aurèlia Capmany: els damnats de la terra.

La Internacional
Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

El text és un diagnòstic profund del sentit de la colonització d’Algèria i d’Àfrica en el seu conjunt. La colonització és, sobretot, psicològica i els negres han de ser actius en el desenvolupament d’una perspectiva pròpia. La violència és l’única via de resposta a l’opulència europea fet sobre la sang dels esclaus. Independència no és alliberament, ja que les noves elits africanes imiten Europa i marquen el nou neocolonialisme. Defensa que en aquestes societats postcolonials amb un món agrari molt potent, cal un partit fort unificat dins d’una ortodòxia marxista. Els condemnats de la terra (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d’alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del segle XX.

“Los condenados de la tierra” amb pròleg de Jean-Paul Sartre

El llibre roig de Mao Zedong

El llibre roig de Mao Zedong o Petit llibre roig és com a Occident es va conèixer el llibre publicat pel govern de la República Popular de la Xina “Citacions del President Mao” el 1964. La nova república es proclama el 1949 en un context de guerra freda; malgrat això, el conflicte entre les dues potències comunistes (la URSS i la Xina) s’accentua a finals de la dècada dels 50. Els xinesos volen aplicar el seu model comunista propi i en les relacions exteriors s’enfronten al continuisme soviètic, ja que ells, en oposició a la URSS donen suport a tota mena de moviments d’alliberament postcolonials.
El gran problema interior de la nova república és la reforma agrària que no acaba de funcionar. La resposta del règim a finals dels 50 és el Gran Salt Endavant un intent radical de centralitzar l’economia i col·lectivitzar el camp amb mesures econòmiques amb poc sentit. Això provoca l’allunyament definitiu entre la URSS i la Xina enmig d’acusacions mútues sobre «l’aventurisme i sectarisme xinès» o el «revisionisme soviètic i la política massa tova amb Occident». El Gran Salt Endavant fracassa i això qüestiona seriosament el lideratge de Mao. Aquest, amb el suport de l’exèrcit (Lin Biao) i dels joves, reacciona de manera insòlita contra els dissidents. Comença així la Revolució Cultural l’any 1966. Les purgues són tan intenses que el propi Mao haurà de frenar el moviment davant del perill de la desaparició de quadres dirigents.
El llibre cal situar-lo en aquest context. Té les característiques d’un best-seller (és un dels llibres més venuts de la història): és omnicomprensiu, portable en edició de butxaca, carregat de simbolisme, exòtic, indueix l’ascetisme, és assertiu en èpoques d’incipients incerteses. El llibre recull 427 cites de Mao recollides per Lin Biao i agrupades en 33 capítols. Va ser important en la mobilització juvenil de 1968, en l’evolució de la revolució cubana, el Vietnam i com a element important en la crisi del comunisme soviètic. Critica les estructures tradicionals, la societat de consum i defensa l’activisme com a valor revolucionari.
En el seu moment va representar l’esperança d’un socialisme no burocràtic com el soviètic i va aparèixer com l’única alternativa per a molts d’aquells que no simpatitzaven amb el capitalisme.

El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial

Per entendre aquest llibre cal situar-se al final de la Guerra Freda, el cop definitiu de la qual va ser el col·lapse i dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1991. En un mar d’autocomplaença per la suposada victòria occidental, s’arriba a afirmar que el món és al final de la història, que la derrota del comunisme suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal i que l’única opció política vàlida és el liberalisme democràtic, entès com a pensament únic. Aquestes són les tesis defensades per Francis Fukuyama l’any 1992.

Per respondre i aprofundir en aquestes teories Samuel P. Huntington en una conferència del mateix any desenvolupa una teoria, Xoc de civilitzacions que més tard (1996) publicarà en forma de llibre titulat El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial (The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order en l’anglès original).

Segons Huntington, la fi del món bipolar ha generat una lluita entre diferents civilitzacions. Adverteix que les diferències ideològiques i religioses entre civilitzacions se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. El món està format per vuit grans civilitzacions (una de les quals segons ell seria l’occidental cristiana) i les diferències ideològiques i religioses entre aquestes se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar.

Els fets geopolítics dels inicis del segle XXI (les guerres a l’Orient Mitjà, els múltiples conflictes disseminats arreu i el terrorisme islamista) poden fer suggerent la teoria de Huntington, però la seva concepció de la “civilització occidental” de la qual parteixen les seves anàlisis és, superficial i fragmentària, tot negligint la influència de la civilització jueva. Alguns autors com Edward Said critiquen Huntington parlant de «xoc d’ignoràncies» i que el suposat xoc entre Occident i l’Islam és una simplificació absurda.

Etiquetes Cursos, Història, Llibres, Mundial

14 d’abril. Dietari d’un ciutadà(“Mirador”, 16-4-1931)

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril de 1931 i altres que no ho van ser

Marc històric

Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin

Mein Kampf

Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre)

El llibre roig de Mao Zedong

El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial

14 d’abril. Dietari d’un ciutadà
(“Mirador”, 16-4-1931)