L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.
Kyle Harper, ens ofereix una nova visió de la decadència i de la caiguda de l’Imperi Roma. Del paper determinant que el canvi climàtic i les malalties infeccioses varen ser decisives en la seva fatal ruïna i desaparició. Un punt de vista molt diferent de com ens han explicat la història. Ens condueix a una reflexió, a una nova forma de veure la història que podem enllaçar amb els problemes recents del nostre present. S’ha de tenir en compte les fortes variacions del clima, el canvi meteorològic del planeta com a factor essencial en l’esdevenir de la història i de l’aventura humana. El curs de les malalties, hambrunes, epidèmies, sequeres…. en el transcurs del temps, i les conseqüents turbulències que varen influir en els canvis polítics, socials i econòmics, que a la vegada varen provocar, també, canvis alimentaris.
S’han de tenir en compte les nefastes conseqüències de l’expansió i conquestes de nous pobles i territoris, portades a terme per les legions, i l’explotació dels esclaus transportats en pèssimes condicions…. propagant noves malalties al retornar a Roma. Així com la corresponent influència de les grans concentracions de població a les ciutats (Roma va arribar al milió d’habitans), amb els problemes derivats de la higiene, salubritat, neteja i contagi de malalties del tot desconegudes,… plagues, tifus, lepra, colera, pesta antonina, etc….
Tot aquest farcell de circunstàncies i la mateixa estructura de l’Imperi, que connectava amb tot el món conegut, a través del comerç, (els romans varen arribar a l’India i a la Xina), i de les legions amb les seves conquestes, els moviments de població, (animals, esclaus, i nous aliments– p.e. cereals), van donar joc a una alta capacitat pandèmica i a fortes malalties contagioses….
Una plaga produïda per un fort exèrcit inexpugnable ferotje i invisible… al què és impossible combatre, derrotar i vèncer.
En la majoria de llibres d’història se’ns diu que el problema de Roma, del seu fracàs o caiguda de l’Imperi, va ser perquè l’Estat gastava massa, que tenia una estructura i un sistema polític molt gran i caòtic, que per culpa del despotisme dels seus emperadors, el farragós sistema burocràtic, juntament amb les guerres internes dels lideratjes militars, l’expasió del territori, i de les amenaces externes varen fer inviable la continuïtat i supervivència del monstre.
Però hi ha una nova teoria: el canvi climàtic i la verola, van ser el causant més plausible del monumental desastre.
Gràcies als estudis dels últims anys, als registres de pedres rupestres, ossos humans pel seu format i cicatrius, dents, etc… hi ha proves de la salut, malalties, dietes, biografies biològiques, gens, moviments migratoris (d’humans i botànics), que demostren juntament amb el canvi climátic i la força de la naturalesa (l’Optim Climàtic Romà / Holocens), i òbviament, també per raons bèl·liques, polítiques i econòmiques, que varen ser els causants de la desaparició i de la destrucció de Roma.
Com diu Harper : Els gèrmens són molt més mortífers que els germànics”
P.D. Avui hi tormen a ser…Un altre cop hem passat del que ens diu la història. No aprenem.
Thomas Childers, especialista i estudiós de l’Alemania nazi, analitza els fets històrics, que varen propiciar l’evolució i creixement d’aquell règim, impregnant tota Alemanya, i causant finalment un canvi a tot Europa i a la resta del món. Thomas Childers mostra una visió de conjunt d’aquella tragèdia humana, que avui encara ens commou.
Molts alemanys han culpat a austríacs i bavaresos de ser la llavor del nazisme, amb especulacions no contrastades, que Adolf Hitler podia haver tingut algun gen jueu.
Sinopsi
El context històric i les circumstàncies que expliquen aquell nefast règim són, entre altres: la derrota a la Guerra Europea de 1914 – 1918, la caiguda del Kàiser, el comunisme bolxevic revolucionari, l’explosió de la revolució russa, els nacionalismes pangermanistes, la crisi de la dèbil democràcia de Weimar, el pacte ruinós del tractat de Versalles, el crac del 29, la curiosa paradoxa del partit NSDAP, que agrupava revolucionaris d’esquerra o conservadors de dretes (Heinrich Himmler), militars disgustats amb el tractat de Versalles (Hermann Göring), cínics profesors universitaris (Joseph Göbbels), ideòlegs (Alfred Rosenberg), i molts altres personatges execrables (Julius Streicher, Adolf Eichmann, Reinhard Heydrich, Rudolf Hess, Martin Bosmann).
El nexe d’unió serà Adolf Hitler, un caporal, a qui varen diagnosticar com un “psicòpata amb histèria” i que fou un desertor de l’exèrcit austríac. A partir del departament de propaganda del serveis secrets militars alemanys, comença la seva política activa. Aviat sorgeixen paraules com “volk, lebensraum, putsch, auschlunss” que justifiquen els fets.
Tot aquest conglomerat de personatges es va anar transformant en una organització política amb l’ajut dels porucs i conservadors empresaris alemanys com: Thyssen, Krupp, Vögler, Rosterg, Wolf-Dietrin i altres grups empresarials com: Basf, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Telefunken, Allianz, o sigui l’elit de la indústria i de les finances. Finalment, faran fora un petit grup d’esquerres – “La nit dels ganivets llargs” creant allò que tenien en comú, la simbiosi i l’odi existent entre el marxime i el capital financer del jueus.
Crearan una ideologia forta, l’antijudeisme – ” La nit dels vidres trencats” – una orgia de violència, incendis, pallisses, assassinats, saquejos. Són alguns exemples d’una barbàrie extrema. Per a la creació d’una raça ària superior no dubten a suprimir els altres partits i crear camps de concentració, per reduir, primer, els enemics polítics i després els jueus i altres races inferiors. Un intent de rentat de cara van ser els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. I després l’annexió d’Àustria, l’invasió de Polònia – 1939 i Txecoslovàquia. La Guerra Mundial de 1939 a 1945, amb més de 60 mil·lions de morts i l’Holocaust amb més de 6 mil·lions de jueus assassinats.
Un llibre diferent a d’altres, que aconsegueix captivar el lector i invitar-lo a la reflexió.
El pare de Hitler era molt estricte i autoritari, ell un caràcter reservat, tímid, malaltís, marginat, sense amics, no els volia, ni tan sols els necessitava, a més tenia poc interès per les noies, evitava el contacte físic com donar la mà i es refugiava en la seva mare.
L’odi al marxisme, al bolxevisme, l’antisemitisme, van néixer a la gran Viena, que no es podia convertir en el gran Jerusalem d’Europa. Un jueu segueix sent un jueu hagi estat batejat o no. Tothom identificat com a jueu és un traidor. Els jueus ho controlen tot, la premsa, els bancs, el capital
Hitler és un gran manipulador, narcisista, que necessita envoltar-se d’indivius excèntrics i fanàtics i intel·ligents. És un personatge solitari, amb un odi extrem a la democràcia liberal. Va veure com en un mítin, el novembre de 1923, en una cerveseria, amb 34 anys i el seu discurs va provocar una autèntica revolta, el Pustch de Munic.
Childers dóna vida en aquest llibre als temps aterridors, des de l’ascens dels nazis fins la consolidació del seu poder, un cop arriben el 1932 a formar el partit polític més gran d’Alemanya, transformant la democràcia en un estat totalitari, iniciant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.
Ens analitza tots els fets històrics i la seva evolució. Es un llibre amb un poderós recordatori del què pot arribar a succeir quan ningú controla qui exerceix el poder.
Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, editor i activista (Alella, 1859 – Barcelona, 1909), va ser, com sabreu, fundador de l’Escola Moderna i impulsor del racionalisme pedagògic. El seu prestigi internacional contribuí a l’expansió, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, d’institucions educatives inspirades en una cultura radicalment laïcista i tendencialment llibertària, per la qual cosa Ferrer va ser molt combatut pels sectors conservadors i benestants.
Jutjat com a principal responsable dels mítics esdeveniments de la Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, en els quals no havia tingut una participació directa, fou sentenciat a mort i executat el 13 d’octubre d’aquell any. Però la influència d’aquest destacat republicà, anarquista i membre de la francmaçoneria ha perdurat en el temps i s’ha convertit en símbol -un entre tants- de les arbitrarietats de la in-Justícia en la Història…
Us enllaço la sèrie de quatre articles que he publicat recentment sobre Ferrer i Guàrdia al digital www.elrepublica.cat, el darrer dels quals escrit a partir de l’accés a la Causa seguida contra aquest referent de la pedagogia, el progrés i la llibertat.
Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.
Cal dir que, com assenyala Josep Termes al volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, “a l’Escuela Moderna tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè [Ferrer] com a bon maçó filoanarquista creia que el català era casolà i no feia cosmopolita”. Però tan cert és això com que, a començaments del segle XX, la llengua vehicular de l’ensenyament i la societat a Catalunya no era encara el català. I és que l’Institut d’Estudis Catalans s’havia fundat el 1907, tot just dos anys abans que el nostre home fos afusellat; les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra són del 1913, i la Mancomunitat de Catalunya no veuria la llum fins l’any següent.
• Títol original: Verde acqua • Any: 1987 • Estat: Itàlia • Postfaci: Claudio Magris • Primera edició en català: febrer del 2010 • Traducció: Marta Hernández • Pàgines: 196 • Editorial: Minúscula (Barcelona) http://www.editorialminuscula.com
L’autora
Marisa Madieri (Fiume 1938 – Trieste 1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal -esdevinguda des d’aleshores l’actual Rijeka, a Croàcia. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l’autora va viure des de l’aleshores. Madieri va estudiar l’ensenyament secundari a Venècia i més tard es llicenciaria en llengües i literatures estrangeres a la Universitat de Florència.
Després de treballar durant alguns anys a Assicurazioni Generali, va ser professora a diversos liceus. A partir d’una primera operació pel càncer que patia, abandonà l’ensenyament i se centrà en activitats de voluntariat, especialment amb el Centro di aiuto alla vita, una organització de suport a dones embarassades d’inspiració catòlica i antiavortista.
Casada amb el reconegut escriptor i germanista Claudio Magris, amb el qual va tenir dos fills, malauradament va morir als 58 anys. Així es truncava el desplegament d’un talent literari del qual se’n podien esperar més bones sorpreses.
A més de Verd aigua, aquesta escriptora, tan vinculada a la costa adriàtica, va tenir temps de publicar La radura. Una favola (1992) i contes en antologies i revistes.
Comentaripersonal
Associar la qualitat de subtil a l’entorn social, més pròxim o més genèric, sembla una paradoxa, quan ben sovint la societat -les seves contradiccions, les seves impotències- ens decep, per grisa, frívola o esquerpa. Però s’escau del tot en aquest llibre de Marisa Madieri, que la crítica italiana definí en el seu moment com un petit clàssic contemporani.
Verd aigua, entre d’altres qualitats, excel·leix per l’aparent senzillesa com està escrit, amb una ànima que incorpora dures però preuades vivències. L’autora, en aquest subtil relat-diari -escrit durant la primera meitat dels anys 80 del segle XX-, ens impacta amb breus flaixos de gran intensitat, en els quals el passat ombrívol però, alhora, ple d’esperança li serveix per entendre el present que viu, d’una manera càlida, reflexiva i serena.
El fil conductor de l’obra és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que l’any 1947 es va incorporar a la República Socialista de Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia de Tito, i es va transformar amb la Rijeka d’avui. I és que arran de la derrota italiana a la Segona Guerra Mundial, la ciutat, com la regió de Dalmàcia i la península d’Ístria, on havien conviscut secularment poblacions d’orígens italians, eslaus i germànics, va ser incorporada a un altre bloc polític, tot i que en un règim i fins i tot un model que restarien ben aviat al marge de la influència soviètica. Un exili ben proper.
Com molta altra gent italiana de la regió, la família de Madieri abandonà Fiume i es refugià a Itàlia, a la ciutat de Trieste. A Verd aigua, l’escriptora hi retroba, en la seva memòria infantil i adolescent, els episodis -adés tràgics, adés còmics- d’un anys ben singulars. I també els rastres dels familiars i altres persones amb qui va créixer en l’ambient del camp de refugiats del Silos, “un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós”. El territori, també mental i moral, que la va impulsar a viure.
Precisament, del resultat de la seva experiència se’n desprèn una actitud valenta i una disposició generosa envers la vida. I és que “la mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància”.
En paraules del seu amor, el gran Claudio Magris -a qui va dedicat el llibre-, “sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d’històries petites, d’esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d’absorta meditació i de jovial alegria; d’abandó panteista a la plenitud de l’ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l’oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor”.
Us recomano, doncs, la lectura d’aquest llibre, que per a mi ha estat una descoberta gràcies a l’obsequi d’una bona amiga, ja que fins fa poc no sabia de l’existència de la Madieri -una de tantes llacunes culturals que tothom té, en major o menor mesura. Una escriptora malauradament d’obra escassa, però incorporada, per la seva subtilesa social i la seva sensibilitat narrativa, al corpus -alhora restringit i inacabable- de la millor literatura.
El desenllaç de l’obra ens parla del PSOE i la CEDA en els prolegòmens de la Guerra Civil amb l’ABANDONAMENT DEL LEGALISME. A primeres hores del dilluns 17 de febrer van arribar els primers resultats electorals. Tot indicava que es produiria una petita victòria numèrica del Front Popular que degut al sistema electoral donaria una àmplia majoria en escons. Aquests resultats van acabar de destruir els somnis de la CEDA d’imposar un estat corporatiu autoritari sense haver de recórrer a una guerra civil. Ja era tard per intentar anul·lar els efectes acumulatius i tòxics de la propaganda cedista.
En aquest gràfic es pot veure la distribució d’escons per forces polítiques (Font: Historia 4t ESO. Ed. Santillana)
Les oligarquies industrials i rurals ja estaven desviant el seu suport financer cap a les trames conspiradores. L’ambigüitat del PSOE sobre la República va ser un factor decisiu el 1936. Prieto continuava convençut de la necessitat de col·laborar dins del govern republicà però havia de fer front Largo Caballero i tot el seu seguici revolucionari; la seva política va impedir tant la revolució com un govern fort i, en canvi, va assegurar que hi hagués un govern republicà ineficaç mentre es preparava la conspiració.
Durant aquests primers dies després de les eleccions, Franco, el Cap d’Estat Major del Ministre Gil Robles, amb la connivència del seu superior va conspirar per tots els mitjans per tal que es declarés l’estat de guerra i s’impedís l’accés al poder del Front Popular. Altres generals s’hi afegiren a les maniobres de Franco, però Portela Valladares, el president en funcions, no accedí i el moviment es desinflà en no tenir el suport de la Guàrdia Civil, en mans d’un militar declaradament fidel a la República com era el general Pozas. Gil Robles que en l’organigrama d’aquesta trama havia de ser president del govern, va fer un darrer intent de convèncer Portela. La reunió no va servir i el primer ministre, espantat del que hi havia, va traspassar els poders a Azaña la tarda del 19 de febrer, sense esperar els tràmits parlamentaris. Azaña constituí a corre cuita un govern format només per republicans d’esquerra. Portela no informà Azaña de la conspiració i així Franco no va ser castigat amb les conseqüències futures que això tindria. Els preparatius colpistes continuaren i el seu treball es veuria facilitat per les possibles vacil·lacions del govern o per les previsibles i provocadores alteracions de l’ordre públic.
La majoria dels principals conspiradors eren dels anomenats africanistes. Tots ells amb una visió corporativista i elitista dins l’exèrcit i reaccionaris en el camp polític (Font: GoogleArts&Culture)
A les grans ciutats es restablí aviat la calma després de les manifestacions d’alegria postelectoral; no passà el mateix al camp del sud on els incidents continuats van provocar la fúria i l’alarma de la dreta. Els ajuntaments de dretes imposats el 1934 van ser substituïts pels consistoris d’esquerra triats el 1931. Mentrestant, la violència política de la dreta s’estenia arreu i, malgrat les crides de la premsa d’esquerres a no caure en la provocació feixista, moltes vegades aquesta violència era contestada per revenges des de l’esquerra. En aquest context el líder de la CEDA estava perfectament informat del desenvolupament de la conspiració. Els diputats cedistes continuaven utilitzant el Parlament només com a tribuna propagandística. Un problema que es va plantejar el mes d’abril va ser la continuïtat d’Alcalá – Zamora en la presidència. L’esquerra no li perdonava el fet que hagués facilitat l’entrada de la CEDA al govern a l’octubre de 1934 i a la CEDA estaven furiosos que no els havia donat el govern a finals de 1935. Aprofitant una maniobra jurídica en interpretar l’article 81 de la Constitució, l’esquerra va provocar el cessament del president i va obrir una crisi per substituir-lo. Això va crear certes expectatives d’enfortir la República. Probablement la millor opció era Azaña com a president i Prieto com a primer ministre; ells eren els dos únics polítics d’esquerra que podrien haver aturat les provocacions feixistes i les respostes des de l’esquerra. Tal com va anar tot, la destitució del president i la seva substitució per Azaña va donar lloc a que cap dels dos artífexs de la coalició controlés el govern.
Enfrontaments i atemptats a la primavera de 1936 (Font:RTVE)
Al carrer els incidents i batusses entre falangistes i comunistes o entre japistes (JAP o Juventudes de Acción Popular) i socialistes eren contínues. Evidentment, la creació d’una atmosfera de caos i desordre només beneficiava la dreta catastrofista. Al Parlament, els discursos de la dreta eren incendiaris i provocadors i l’ambigüitat dels dos principals líders de la dreta, Calvo Sotelo i Gil Robles eren deliberadament ambigus. Durant la primavera milers de membres de la JAP es van passar a la Falange. El creixent suport de la CEDA a la violència de la dreta venia del fet d’adonar-se’n que els mètodes legals ja no eren útils per defensar els interessos materials de l’oligarquia terratinent. En sentit contrari la FNTT havia augmentat enormement la militància durant la primera meitat de 1936 i les presses dels nous dirigents no admetien dilacions en les reformes del camp. Es van ocupar terres, sobretot les provinents de desnonaments anteriors, es van fer vagues, però, en general durant aquests mesos de primavera la conducta dels dirigents sindicals va ser força continguda, tenint en compte la resposta violenta i repressiva de molts propietaris. Aquests ja no confiaven en la CEDA i van girar els ulls als militars conspiradors.
Cerimònia de presa de possessió de Manuel Azaña l’11 de maig de 1936 (Font: flickr.com)
En un clima terrible, l’11 de maig Azaña va arribar a la presidència de la República i va demanar que Prieto fos el seu president del govern; aquest tenia plans per accelerar la reforma agrària i per lluitar contra els conspiradors militars i els feixistes violents, però les lluites internes dins del partit li ho van impedir.
Largo Caballero i el sector caballerista embarrancats en la idea de la revolució i amb recels personals de molts anys, s’hi oposaren a Prieto com a primer ministre i aquest acceptà la decisió del partit, en aquell moment majoritària. Azaña va ser substituït per Casares Quiroga en la presidència del govern i aquest es va envoltar d’un equip ministerial ple d’incapaços. Casares es negava a creure els informes reals de la conspiració militar que anava avançant.
Gil Robles es mantenia públicament al marge del complot, però la realitat era que la seva implicació era molt gran, fins i tot a nivell econòmic (mig milió de pessetes del fons electoral de la CEDA van ser cedits per Gil Robles a Mola, el «director» del cop). També va actuar sobre el coronel Yagüe, amic íntim de Franco, per tal que l’ajudés a resoldre els «dubtes» que aquest últim tenia per participar en el cop. Un amic proper de Gil Robles havia estat el contacte amb el coronel Galarza de la UME i «técnico» de la conspiració. Aquest va ser qui va contactar Gil Robles amb Mola. El quadre que pintaven en seu parlamentària Gil Robles i Calvo Sotelo del desordre i la revolució comunista era exagerat. De fet, el PCE amb l’estratègia marcada per la Komintern estava per l’estabilitat del govern i les reformes. Va ser precisament el cop d’estat el que va provocar la revolució i l’ascens dels comunistes a unes posicions polítiques rellevants que no tenien.
Nota de premsa amb els assassinats del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo i de José Calvo Sotelo (12 i 13 de juliol de 1936). Fotos de Castillo i imatges de l’enterrament de Castillo i del dipòsit de cadàvers amb el cos de Calvo Sotelo
Largo Caballero estava convençut de la inutilitat del reformisme, però entre la teoria i la pràctica hi havia tota una vida de gradualisme pragmàtic. L’any 1936 va continuar actuant com ho havia fet sempre, és a dir, preocupat sobretot per la consolidació i predomini de la UGT. En els discursos deia el que els obrers volien sentir, però més enllà de la retòrica hi havia ben cosa cosa. Els recels constants i mutus amb la CNT seguiren al llarg d’aquest primers mesos del 1936. Tot i el soroll de sabres constant i públic, no es va avançar en la preparació de l’única arma que disposaven els treballadors que era la vaga general revolucionària. La resposta obrera al cada vegada més proper alçament militar tenia molt d’espontani i poc organitzat. Això suggereix que els preparatius anteriors de cara a la revolució havien estat escassos. Amb el cop d’estat involutiu, els socialistes es veieren atrapats en un doble dilema. Prieto creia que un govern reformista fort era l’única resposta als perills que venien a sobre. Mentrestant, Largo aspirava a un govern exclusivament socialista i un moviment obrer totalment ugetista. Aquesta profunda divisió d’opinions unida als ressentiments personals, paralitzava tota l’acció política socialista. Això seria una rèmora important en els propers anys de la República.
Epíleg
Les divisions dins del moviment socialista es profunditzaren de manera amarga durant la guerra civil. El PSOE seria eclipsat pel Partit Comunista, de la mateixa manera que la CEDA acabaria sent absorbida per la Falange. Quan es produí la sublevació, sense cap preparació, Largo Caballero ordenà la UGT que declarés una vaga general indefinida; això va ser un desastre i en les ciutats on va triomfar el cop va representar un bany de sang de les bases socialistes. Allà on no va triomfar es produí un col·lapse de les institucions republicanes i els treballadors van ocupar els espais de poder vacants. Semblava doncs que els auguris de Largo s’acomplien i el 4 de setembre de 1936, es formà un govern d’unitat dels treballadors sota la presidència del propi Largo Caballero. Aviat, però, la necessitat de coordinar de manera eficaç els esforços de guerra l’obligaren a reconstruir l’estat burgés col·lapsat i a utilitzar els mecanismes de repressió d’aquest estat per contenir l’espontaneïtat revolucionària dels primers mesos de la guerra. Un cop aconseguida aquesta transformació, el propi Largo va ser apartat per una nova coalició de prietistes, republicans i comunistes sota la presidència de Juan Negrín. Les purgues internes continuaren durant la guerra i en l’exili de la postguerra. Largo seria capturat pels alemanys el 1943 i ingressat en un camp de concentració moriria a poc d’acabada la segona guerra mundial havent retornat, això si, als seus orígens reformistes. Prieto, també a l’exili, va arribar al paroxisme de la seva política pragmàtica quan el 1947 negocià amb Gil Robles una aliança antifranquista.
Les bases de la CEDA es van integrar en el camp rebel. Alguns diputats van tenir la desgràcia de caure en camp republicà i foren morts. Gil Robles, que no es volia tacar directament de sang les mans, va passar a Biarritz on va tenir un paper clau de coordinació en l’adquisició d’armes, subministraments i ajut econòmic pels facciosos; tot això amb una discreció exquisida. Va visitar la zona rebel en nombroses ocasions, però cada vegada les reticències dels militars eren eloqüents. A partir de l’1 d’octubre de 1936 quan Franco es va convertir en el Cap de l’Estat rebel, el futur polític de Gil Robles al «Nou Estat» franquista va acabar, tot i que ell mai no va qüestionar el lideratge del Caudillo. La CEDA va ser dissolta, els seus funcionaris absorbits pel Movimiento i la majoria dels seus quadres hi formaren part. Les futures memòries de Gil Robles seran un intent esquizoide de presentar-se simultàniament com a demòcrata i mostrar tot el que havia fet pel triomf del moviment rebel. L’estat franquista que s’estava construint continuà sent l’instrument de l’oligarquia tradicional. L’estructura agrària del nou estat seria la tradicional d’abans de la República, pràcticament sense canvis fins a finals del anys seixanta.
Per a tancar l’anàlisi d’aquest sistema polític de l’època (cal recordar novament que hi havia d’altres conflictes a l’Espanya dels anys 30 que no tractem aquí), es pot resumit tot dient que la classe obrera estava fermament decidida a introduir reformes importants i que l’oligarquia s’hi va oposar amb totes les seves forces, primer amb el legalisme i, quan aquesta via fracassà, amb el catastrofisme violent que acabà imposant, en un bany de sang, l’estat corporatiu i reaccionari tan desitjat.
Per saber més de Paul Preston
L’Instituto Cervantes de Londres va organitzar un cicle de trobades anomenat «Ciclo de Grandes Hispanistas Británicos». El 5 de maig de 2015 van entrevistar el professor Paul Preston (Liverpool, 1946) autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya. Preston és doctor en història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics (Universitat de Londres). Després de Raymond Carr i Hugh Thomas, és un dels principals autors britànics que dediquen el seu esforç a l’estudi de la història recent espanyola, especialment la Segona República i la Guerra Civil. Segurament, el seu punt de partida professional és precisament el llibre que hem ressenyat: «La destrucción de la democracia en España», la tesi doctoral de Preston, posteriorment reeditada.
Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.
Text de Pep Martí Vallverdú
Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu
Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica. A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya. Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.
Un llibre d’història amb grapa literària
El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge. Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials. La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.
De Lincoln a Biden
Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident. Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores? L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.
Lincoln vist per Steven Spielberg
Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.
La repressió després d’octubre de 1934: El Govern de la Generalitat empresonat (Font: elnacional.cat). Largo Caballero a la presó (Font: memoriahistorica.org). Dues imatges de la repressió a Astúries (Font:memoriahistorica.org).
El relat continua amb la CEDA al poder (1934 – 1935) titulat LA VIA LEGAL CAP A L’ESTAT CORPORATIU. L’amplitud de la repressió de l’octubre revolucionari representava per a Gil Robles l’èxit de la seva tàctica legalista. Ara, amb l’oposició empresonada i parcialment desarticulada, confiava que una propaganda hàbil li proporcionaria l’èxit electoral i el poder. Els apologistes de Gil Robles defensen les seves conviccions democràtiques en el fet que no va aprofitar la repressió per a fer-se amb el poder. La realitat és que la situació no era tan clara. Només a Astúries, els miners havien aconseguit lluitar i derrotar per dues vegades columnes de l’exèrcit dotades amb artilleria pesada i suport aeri. Per tant no era gens clara la possibilitat de fer-se amb tot el país. El que si que tenia clar la CEDA és que la política de repressió havia de ser molt severa. Inclús militars de dretes com Fanjul, Franco i Goded públicament demanaven càstigs severs; Gil Robles els notificà que ell no s’hi oposaria a un cop, però les condicions objectives en aquell moment no ho permetien.
Joaquín Fanjul, un dels responsables de la facciosa i conspiradora UME, posteriorment responsable del cop d’estat del 1936 a Madrid, detingut després del fracàs, jutjat, condemnat a a mort i afusellat (Font: alamy.es) Manuel Goded, militar reaccionari i conspirador conspicu. El juliol de 1936 volà des de Mallorca per a fer-se càrrec de la insurrecció a Barcelona. Fou detingut, jutjat, condemnat a mort i executat (Font: wikipedia.org)
El tan lloat legalisme de Gil Robles era el resultat de la impossibilitat d’una acció alternativa. Per tant la CEDA va tornar al possibilisme i al gradualisme. Això si, una feina principal en el Ministeri, de la Guerra del que Gil Robles n’era el responsable, va ser depurar-lo d’elements «indesitjables»: els militars republicans (Hernández Saravia, Riquelme, Hidalgo de Cisneros i altres) van ser apartats i substituïts per generals conspiradors com Fanjul o Franco, responsable de l’Acadèmia Militar, bressol de militars reaccionaris. En secret es va establir un pla de rearmament de l’Exèrcit per tal de tenir-lo preparat quan calgués el cop militar i la futura repressió interna. El nou govern comptava amb cinc ministres de la CEDA amb un poder ascendent i un Partit Radical que es desintegrava gradualment. La JAP i molts polítics cedistes ja no demanaven reformar la constitució, sinó fer-ne una de nova per un «Nou Estat» on els poders del Parlament fossin dràsticament retallats, un executiu lliure de controls i un consell econòmic que dirigís una economia corporativa.
Implantació (el joc era il·legal aleshores) de la ruleta anomenada “Straperlo” (acrònim dels seus creadors Strauss, Perle i Lowann). La seva entrada als casinos es va fer a canvi de sucoses comissions a polítics com Lerroux i altres radicals. La paraula estraperlo a la postguerra s’associaria a l’amplíssim mercat negre(Font: lavanguardia.org i descubrirlahistoria.com)
La tàctica de Gil Robles era provocar la corrosió lenta del sistema; en aquesta tàctica el Partit Radical era el vehicle utilitzat per aproximar-se lentament al poder, però l’eficàcia d’aquest procediment va saltar pels aires en revelar-se públicament la corrupció dels radicals. El mes d’octubre de 1935 va esclatar l’escàndol de l’estraperlo que va esquitxar de ple Lerroux i el seu partit. La crisi que es va produir amb la dimissió de Lerroux feia perillar la maniobra de Gil Robles per arribar al poder, ja que l’alternativa d’Alcalá – Zamora era o oferir la presidència del govern a Gil Robles o convocar eleccions. El president era molt reticent a la primera opció en considerar, amb raó, que Gil Robles no oferia garanties democràtiques. Gil Robles, en aquest moment tenia dues alternatives: recolzar i ajudar a un cop d’estat que estava en preparació i del qual n’estava ben informat o buscar una via que li permetés seguir al govern. Va intentar les dues coses alhora: va buscar el suport de Cambó i la Lliga a un govern presidit per ell amb les restes dels partit radical i això no va reeixir. Per altra banda va establir contactes amb el general Fanjul que tenia el suport dels militars reaccionaris i colpistes de la UME per a fer un cop d’estat. Gil Robles li va dir que si l’exèrcit creia oportú fer un cop de força ell no s’hi oposaria: Aquesta via tampoc va tirar endavant ja que alguns militars clau com Franco, Varela o Goded no ho tenien clar. La conclusió era que la via catastrofista encara no estava prou preparada. El president Alcalá – Zamora va nomenar el 13 de desembre de 1935 a Portela Valladares com a nou president del govern amb l’esperança que formés una coalició àmplia. El nou govern no va funcionar i es van convocar eleccions.
Propaganda de la CEDA als carrers de Madrid (Font: gaceta.es); propaganda tremendista antimarxista (Font: lapaseata.net); demanant el vot per a les candidatures monàrquiques (Font: timetoart.com)
L’estratègia electoral cedista era formar un front antirevolucionari el més ample possible, comptant amb el suport actiu de l’Església. El front havia d’atraure des dels radicals fins els monàrquics més extremistes i hauria d’incloure les classes patronals, mercantils i industrials. Les negociacions no van oferir excessives dificultats excepte amb els nacionalistes bascos que anaren a les eleccions en solitari. A Catalunya sorgí una coalició estrambòtica amb la CEDA, els radicals, els carlistes i la Lliga units en un front de llei i ordre, En moltes províncies s’aconseguí la coalició amb els radicals de Portela i en altres no. La despesa electoral en propaganda va ser molt abundant i grans fortunes com Juan March abocaren diners sense aturador. La propaganda era apocalíptica, entre el bé i el mal, entre la supervivència o la destrucció amb un contingut virulent i fals.
Propaganda del Front d’Ordre Català Font: elnacional.cat
Les eleccions es celebraren el 16 de febrer de 1936 i donaren la victòria al Front Popular malgrat que la dreta guanya 750.000 respecte les darreres eleccions, degut al transvasament de vots dels radicals que pràcticament van desaparèixer. L’esquerra, en aquest cas unida, augmentà però en un milió els seus votants. A la vista dels resultats, la dreta va canviar sense cap problema a tàctiques més violentes. Des de molts sectors de la dreta cedista es convenceren ràpidament de la necessitat d’assegurar per mitjans violents el que era inabastable a través de la persuasió. La via legalista va acabar amb les eleccions de febrer.
Tot el procés posterior a la insurrecció d’octubre, amb la repressió, radicalització i la formació del Front Popular, s’explica en el capítol EL SOCIALISME EN TENSIÓ. Els socialistes més destacats estaven o empresonats o a l’exili els darrers mesos de 1934. Prieto aconseguí escapar del país. La majoria del comitè revolucionari i l’executiva de la UGT era a la presó. Prieto, des de l’exili sol·licita al partit l’assumpció de responsabilitats. Largo, des de la presó, s’hi oposà i negà (també ho va fer en el posterior judici) la seva participació en els fets. En bona part això era penosament cert: els caballeristes no havien pres cap mesura que contribuís a l’èxit del moviment revolucionari i a més s’havien retirat deixant orfes de direcció les bases que creien realment en la revolució. Els fets d’octubre s’havien de convertir en un mite de la història socialista i aquest mite, pel desistiment caballerista, quedava en mans dels prietistes. Culminava així la divisió del partit entre prietistes i caballeristes que s’aniria accentuant en els següents mesos. Durant aquest temps Prieto es decantà una altra vegada i de forma definitiva pel reformisme i amb el suport dels miners asturians i els metal·lúrgics bascos i amb una majoria de l’executiva esperava reconstruir la República seguint els paràmetres del primer bienni. Largo Caballero, malgrat les seves vacil·lacions de l’octubre es va decantar de manera progressiva cap a postures revolucionàries, com a mínim a nivell retòric i amb el suport dels comunistes que s’havien apropiat, en exclusiva i sense raó, de l’empremta revolucionària de l’octubre asturià.
El VII Congrés de la Internacional Comunista va significar un canvi brusc en l’estratègia comunista. Podeu escoltar un discurs de representants caballeristes del PSOE
L’anàlisi de la realitat política de Prieto era perfecta i això descol·locà les derives revolucionàries i bolxevitzants de Largo Caballero. Però en aquest punt, els comunistes sortiren en la seva ajuda. El 2 de juny de 1935, el VII Congrés de la Komintern havia canviat la línia estratègica dels comunistes i propugnava la creació d’un front popular ampli de totes les forces antifeixistes. Els comunistes demanaren obertament la unió amb el PSOE. Els joves bolxevitzants estaven encantats, però Largo Caballero no: el moviment obrer l’havia de controlar ell i els passos dels comunistes semblaven anar en la via d’apropiar-se’n; per altra banda tampoc era partidari de col·ligar-se amb els republicans d’esquerres. El 14 de novembre, Azaña va fer al PSOE la proposta formal d’aliança electoral. Es van reunir les executives de les tres organitzacions, la JS, la UGT i el partit. El propi Largo, decidit a no tornar a cometre l’error de 1933, va acceptar la coalició.
Desfilada a Ponferrada de les Joventuts Socialistes Unificades (Font: astorgaredaccion.com). Al llarg de la primavera de 1936 culminà la unificació de les joventuts socialista i comunista, de fet una radicalització i una absorció a les tesis comunistes (Foto: twitter.com)
Els radicals de la JS ho acceptaren en la línia que marcava al Komintern, però un sector de la joventut, també caballerista, s’hi oposà i això va ser un anticip de les futures divisions dins d’aquest sector a la Guerra Civil. Largo va insistir que la coalició s’havia d’estendre a altres organitzacions obreres, inclòs el PCE: estava disposat a que no quedés enfortit el sector prietista del partit. Prieto va respondre de manera dura assenyalant l’excessiu pes que els comunistes podien tenir en el pacte i que l’autonomia que tenia la JS era contraria a la tradició del moviment socialista. La Komintern va haver d’enviar un representant a la Model de Madrid per convèncer Largo Caballero de les bondats del Front Popular.
Míting d’Azaña a Bilbao (Font: elpais.es) Míting d’Azaña a València (Font: publico.es)
Azaña, tot i no tenir cap participació en els fets d’octubre, havia estat detingut a Barcelona i ingressat en un vaixell presó. Finalment quedà en llibertat sense càrrecs i convertit en una figura emblemàtica d’una part de l’esquerra. Un cop en llibertat començà un llarg procés de reconstrucció dels dividits grups republicans que confluïren el mes d’abril de 1935 en una sèrie de condicions per reeditar la coalició amb els socialistes del primer bienni. Prieto, per la seva banda, demanava una àmplia coalició per la defensa de la República, del moviment socialista i per l’alliberament dels presos polítics. Els caballeristes, en especial la JS cada cop més radicalitzada, atacaven les postures reformistes de Prieto i defensaven de forma cada cop més oberta la via revolucionària. A principis de maig, Fernando de los Ríos horroritzat per les profundes divisions en el moviment havia proposat una reunió del comitè nacional del PSOE per a solucionar les diferències. El comitè, el mes de maig, abordà sense cap compromís final la submissió de la JS a la disciplina del partit i les negociacions per a formar una futura coalició amb els republicans a la qual els caballeristes n’eren reticents. No és clar de quina manera les divisions es reflectien a la base, però el record de l’octubre asturià, l’existència de milers de presoners polítics i la conducta revengista de la dreta, asseguraven una resposta massiva a favor de la unitat i la defensa de la República progressista.
Les tensions entre prietistes i caballeristes continuaren durant els mesos següents en que es va elaborar el programa electoral del Front Popular. És impossible saber com es repartien els suports a Prieto o Largo Caballero entre les bases del moviment socialista; el que està clar és que els bolxevitzants feien molt soroll. La confecció de les llistes electorals suggereix que els caballeristes tenien menys suports del que semblava.
L’anomenat bienni negre i la polarització creixent es desenvolupen en el capítol LA POLÍTICA DE REPRESÀLIES. Entre 1931 i 1933, la coalició republicana – socialista havia intentat crear una República socialment progressista; en el context de forta depressió econòmica internacional era impensable que es poguessin resoldre els greus problemes econòmics i socials heretats. En el context de l’oposició de 1934, una part creixent de la UGT i de la Joventut Socialista, amb el suport força temerari de Largo Caballero estaven perdent les esperances que la democràcia burgesa permetés establir una justícia social mínima. La desil·lusió socialista era proporcional al creixement de la CEDA. A les eleccions de novembre de 1933, la victòria del centredreta va ser clara, ja que dels 8.535.200 vots emesos, 3.365.700 van ser per a partits de dretes, 2.051.500 per a partits de centre i 3.118.000 per als partits d’esquerra, però el repartiment d’escons segons la llei electoral afavorí els partits de centre i dreta. Així la CEDA obtingué 115 escons i el Partit Radical de Lerroux 104. Els antics partits de la majoria governamental, ara separats, sumaren uns escassos 99 escons. La resta d’escons es repartien entre diferents partits de dreta no legalista (90 escons), ERC (24 escons), la Lliga Catalana (24 escons), el PNB amb 11, els galleguistes amb 9 escons i el PCE amb un solitari escó conformaven el Parlament.
Alcalá – Zamora presideix el primer govern d’Alejandro Lerroux (Font: academiacolecciones.com
El president Alcalá – Zamora no volgué fer l’encàrrec de govern a la CEDA, partit que qüestionava la legalitat republicana i fou Lerroux l’encarregat de formar govern. Els socialistes no van acceptar els resultats, tot presentant dubtes i proves (autèntiques) de manipulació i frau en molts districtes del sud. Malgrat els resultats, Gil Robles era lluny de poder constituir el seu anhelat i publicitat «Nou Estat» i el sistema corporatiu de caire feixistitzant que tanta por feia a l’esquerra: Contemporitzant, es decidí per donar suport al govern de Lerroux. Les exigències de Gil Robles eren: a) Amnistia pels condemnats de la Sanjurjada, 2) Revisió de la legislació religiosa i 3) Revisió i modificació de tots els decrets de caire social aprovats a l’anterior bienni. Els radicals es van girar cap a la dreta amb una mancança de postures polítiques clares i coherents que van fer mal a la República. Era un partit ple de corruptes que veien el poder com un fi en si mateix, com una manera d’accedir a prebendes.
Entre la Joventut Socialista hi havia la convicció que l’única resposta al feixisme era la revolució social. L’executiva de la UGT, encara en mans de Besteiro, era hostil a qualsevol aventurisme revolucionari. Largo, i en aquest cas coincidia amb Prieto, no aprovava l’immobilisme del sector besteirista. De tota manera l’oratòria revolucionària dels socialistes era limitada i quan la CNT va promoure una de les seves insurreccions armades el moviment socialista no va participar-hi, tot i que cada vegada entre més militants sindicals joves creixia l’entusiasme irresponsable cap a la via revolucionària. Durant aquest període es produí un augment de la brutalitat de la Guàrdia Civil com a conseqüència del nomenament de governadors civils conservadors, així com un seguit de decrets que limiten o anul·len l’obra social del primer bienni progressista.
En aquests primers mesos de 1934 es produeixen canvis en les executives del partit i del sindicat que passen a estar controlats per Largo, així com la JS en mans del seguidors més radicals. Immediatament es disposen a preparar un moviment revolucionari en forma de moltes instruccions a les organitzacions provincials. El fervor revolucionari no s’estén per les províncies i , per tant, la resposta de moltes agrupacions del partit o seccions del sindicat són febles. Cal dir també que les activitats del propi comitè revolucionari mai no van anar més enllà de la pura retòrica. Durant la primera part de l’any la UGT es va llençar a una sèrie de vagues sectorials que van cremar les energies del sindicat sense focalitzar el que pretesament era principal objectiu estratègic.
Ricardo Samper, president del govern successor de Lerroux el 1934 (Font: buscabiografias.com)Rafael Salazar Alonso ministre de la Governació dels governs de Lerroux i Samper (Font: artehistoria.com)
Mentrestant, Gil Robles s’anava atansant lentament al seu objectiu d’arribar al poder legalment amb discursos que mostraven la seva aversió per la República i l’admiració pel corporativisme feixista en mítings multitudinaris on les agressives joventuts el rebien amb crits de Jefe! Jefe!. Es va anar revocant la legislació religiosa de 1931 – 1933, es va redactar una llei d’amnistia dels delictes de la dictadura i el cop de Sanjurjo. Això va provocar una crisi de govern amb la dimissió de Lerroux i la substitució per un altre radical ineficaç, Ricardo Samper. Una ofensiva parlamentària dels agraris i la CEDA va acabar amb la derogació de la llei de termes municipals i el desistiment total dels jornalers del camp. La resposta de la FNTT va ser tèbia degut al caràcter reformista dels seus dirigents, però les bases arrossegaren el sindicat a la vaga amb un seguit de peticions en absolut revolucionàries. El moviment vaguista es feu el juny de 1934, de forma pacífica, però amb forts preparatius repressius per part del violent i reaccionari ministre de la Governació Salazar Alonso. Les seves mesures van ser ràpides i sense pietat contra l’esquerra en general. La situació de repressió del moviment obrer va ser tan intens que es va tornar a la situació miserable dels anys 20.
Els socialistes, en la figura de Largo Caballero, promogueren les Aliances Obreres com a resposta a les mesures contrarevolucionàries del govern que buscaven la unió operativa dels diversos components del moviment obrer cosa que no aconseguiren en una gran d’Espanya per la negativa de la CNT a participar-hi i per la dubtosa qualitat revolucionària dels dirigents socialistes que entenien l’Aliança més com un sistema de controlar el moviment obrer allà on no eren majoritaris que com un mecanisme revolucionari real. Aquest va ser el cas de Catalunya on la CNT desconfiava de la via revolucionària del PSOE. Únicament a Astúries es constituí una Aliança Obrera amb un cert grau d’unitat.
A Catalunya durant aquests mesos de govern del centredreta, l’existència de la Generalitat era un petit blindatge contra les mesures reaccionàries de Madrid, però l’estiu de 1934, el govern d’Esquerra havia aprovat la llei de contractes de conreu, una llei progressista que possibilitava la compra de terreny als arrendataris que haguessin treballat les terres un mínim de 18 anys. La Lliga, en nom dels grans terratinents, ho impugnà i el Tribunal de Garanties Constitucionals, en mans de la dreta desautoritza el govern d’esquerra, cosa que des de l’esquerra, es va viure com un ultratge.
El capítol AMENACES RETÒRIQUES, RESPOSTA REAL, explica els fets de la insurrecció d’octubre de 1934. La principal paradoxa de tot és el paper d’Indalecio Prieto que pren una posició revolucionària més aviat per una desesperació essencial i en contra de les seves conviccions democràtiques. Prieto va col·laborar amb el moviment, però el comitè coordinador del partit, sindicat i joventuts era un caos, tot es va fer de mala manera, a la llum pública, donant publicitat al que es feia i, per tant, permetent que la policia s’anticipés. Només a Astúries la classe obrera local va disposar d’armes i explosius. Hi ha nombroses evidències de la manca de serietat i de convicció revolucionària per part dels caballeristes, tot i que la retòrica bolxivitzant, sobretot a la JS, era molt sorollosa. El moment triat per iniciar la insurrecció havia de coincidir amb l’entrada de la CEDA al govern. En aquells moments, finals de setembre de 1934, Largo controlava les principals seccions del moviment, però hi ha poques coses que suggereixin que els seus moviments buscaven realment una revolució autèntica. En els moments previs a l’entrada de la CEDA al govern, les amenaces revolucionàries de Largo Caballero eren una mena de farol, tot pensant que el president Alcalá – Zamora no ho autoritzaria, dissoldria el Parlament i convocaria eleccions. Aquest joc perillós va acabar en forma de nyap i finalment es va anar a una insurrecció ni preparada ni realment desitjada.
Dos escrits a El Socialista el setembre de 1933 on es pot veure la retòrica molt esquerranosa i radical de Largo Caballero
L’actuació del govern durant l’estiu fou de reprimir intensament els preparatius, cosa no difícil tenint en compte l’excessiva visualització que els socialistes feien de tot plegat. Prieto va proposar en una reunió del comitè nacional del partit que la radicalitzada executiva es manifestés públicament a favor dels compromisos revolucionaris. Va guanyar la votació, però Largo que no va assistir a la reunió per estar malalt, va rebutjar la votació i va presentar la dimissió com a president del partit (no li fou acceptada). Això pot demostrar lo lluny que Largo Caballero estava realment dels bolxevitzants del partit.
El 26 de setembre Gil Robles va obrir la crisi retirant la confiança al govern, cosa que va provocar la dimissió de Samper l’1 d’octubre. Després dels tràmits oportuns Alcalà – Zamora encarregà Lerroux de formar un nou govern amb la inclusió de tres ministres de la CEDA. L’elecció d’aquests ministres va ser una provocació en tota regla i els socialistes estaven convençuts que el nou gabinet consolidaria la tendència cap a un govern autoritari i reaccionari. De los Ríos va fer un darrer intent davant Alcalá per tal que inclogués els socialistes al govern i convoqués eleccions. La negativa de la Presidència va provocar la crida a la vaga general revolucionària per part del moviment socialista. Les conseqüències reals d’això van ser: l’existència durant dotze hores d’una república catalana independent, una vaga general poc exitosa a Madrid, la presa d’alguns ajuntaments al sud del país i l’establiment d’una comuna de treballadors a Astúries que es mantingué dues setmanes. Durant els fets, els líders socialistes frenaren l’ímpetu revolucionari dels seus seguidors. A Madrid no havien acceptat els ajuts donats per trotskistes i anarquistes i les poques armes que tenien no es van distribuir. Tot va propiciar la ràpida repressió de l’exèrcit. El ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, havia nomenat el general Franco com a assessor tècnic, en previsió dels fets les setmanes anteriors a la insurrecció i això facilità l’arribada a Astúries de les tropes africanes sota el comandament directe del sanguinari tinent coronel Yagüe que iniciaren atacs d’artilleria pesada i bombardejos aeris les conques mineres. Les tropes africanes desencadenaren una repressió ferotge; quan les tropes van entrar a Gijón i Oviedo feren moltes execucions sumàries.
A Catalunya l’oposició de la CNT a l’Aliança Obrera, deixà la iniciativa en mans d’ERC en forma d’una declaració d’Estat Català dins la República Federal Espanyola pel president Companys que donava resposta a les demandes populars d’acció contra el govern central i que alhora impediria la revolució. L’acció va ser reprimida d’una forma força continguda pel general Batet. El posicionament moderat de Batet no va ser oblidat pels militars colpistes del 36 que no dubtaren a afusellar-lo per tebi i no implicat.
Declaració de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934
Tot el govern català va ser empresonat. Les presons es van omplir de militants obrers fins i tot en llocs on no hi va haver moviment revolucionari, les Cases del Poble foren tancades, la premsa socialista prohibida i 116 ajuntaments socialistes foren clausurats. La CEDA sol·licità i aconseguí reimplantar la pena de mort. Les detencions es van fer a escala massiva.
Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article.
El següent capítol, BARRICADES CONTRA LA REFORMA, analitza la constitució de l’anomenada dreta legalista entre 1931 i 1933. La constitució de la nova República agafà les classes dirigents del país desorganitzades, però de cap manera inermes. La dreta aviat donaria resposta al nou règim de dues maneres diferents: per una banda els monàrquics alfonsins i els carlistes pretenien de bon inici enderrocar la República amb mitjans de violència insurreccional, utilitzant com a vector i ariet l’exèrcit, era l’anomenada estratègia «catastrofista». A l’altre costat se situaven els més pragmàtics que, a curt termini, acceptaven el nou marc democràtic; tot i així van provocar reaccions desmesurades de molts sectors agraris que lentament hi confluïren, intentant fer-se amb la República per, a continuació, buidar-la de tot contingut reformista. Aquesta línia estratègica és anomenada «legalista accidentalista» i era seguida per sectors catòlics amb una bona xarxa de propaganda caracteritzada per una bona barreja de religió i reacció. Ja en els primers mesos del nou règim, sectors catòlics s’agruparen per constituir un nou grup, Acción Nacional (AN), amb un jove advocat emergent, José María Gil Robles; les connexions entre aquests grups i els monàrquics són fortes i evidents des d’un bon inici.
El catolicisme en política: L’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) fundada el 1909 (Font: Iberlibro.com). Fundadors de l’ACNP en una foto de 1909 (Font: ACdP). Primera pàgina d’un exemplar del diari El Debate de la ACNP i expressió de propaganda de la dreta catòlica (Font: Fundación Univ. San Pablo CEU). Angel Herrera Oria, fundador de l’ACNP i un dels ideòlegs de l’accidentalisme dretà (Font: laicismo.org)
Les reformes iniciades per la nova coalició republicana – socialista, en el camp militar (la coneguda com llei Azaña) acceleren els moviments d’insurrecció a les casernes. Les tímides reformes agràries van produir reaccions desmesurades en molts grups agraris, sobretot terratinents, que lentament confluïren en l’AN. La bel·licosa propaganda dirigida a un públic rural semi-analfabet i políticament immadur, era deliberadament provocadora. El missatge unia el conservadorisme social amb la religió i un ordre social basat en la Monarquia i l’Església. Malgrat tot, les eleccions constituents de juny de 1931 són un fracàs per a la dreta accidentalista. Els projectes constitucionals són presentats per la premsa catòlica com un revolucionarisme violent i el laïcisme com un satànic assalt a la religió. En un ambient de propaganda cada cop més demagògic, el moviment canvià el seu nom l’abril de 1932 per Acción Popular (AP). La tàctica parlamentària d’AP al Parlament, amb el suport dels anomenats «agraris», era d’obstruccionisme permanent als debats de la reforma agrària i de l’Estatut català.
Logo d’Acción Popular (Font: Viquipedia). José Maria Gil Robles (Font: Real Academia de la Historia). Pasquí electoral d’AP (Font: bivaldi.gva.es)
Per la seva banda, els «catastrofistes» avançaven en els preparatius d’un cop militar el mes d’agost, mal organitzat i ben resolt i desarticulat per part del govern. La «Sanjurjada», moviment insurreccional que implicà sectors de l’exercit i de la dreta més irredempta, era perfectament conegut per Gil Robles i altres dirigents d’Acció Popular que malgrat tot, no van donar suport al cop d’estat per motius purament estratègics i no de defensa de la República, per la qual sentien gairebé tots una repugnància absoluta. La potent premsa lligada a AP, lloava cada cop més les fites del feixisme italià. A finals de febrer de 1933 se celebrà a Madrid un congrés per intentar unificar els diferents sectors de dreta regionals en un únic partit de masses: va néixer la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) que aglutinava catòlics, agraris, monàrquics tàcticament legalistes i altres elements més o menys reaccionaris, amb un ideari «en defensa dels principis de la civilització cristiana i per una reforma de la constitució, sobretot en els camps de la religió, l’educació i la propietat».
Durant la resta de l’any 1933, la CEDA va propagar el descontentament vers la República en els cercles agraris de petits i (sobretot) grans terratinents. La potent xarxa de premsa i els nombrosos mítings explicaven de forma repetitiva que la solució del problema agrari era augmentar les forces de l’ordre i adoptar els mètodes utilitzats a Itàlia pels feixistes contra l’anarquia. L’ambigüitat de Gil Robles en la defensa de la democràcia republicana era molt evident, sobretot a ulls dels dirigents i militants del moviment obrer que identificaven Gil Robles amb el moviment catòlic austríac de Dollfuss amb el qual coincidien en l’autoritarisme, el corporativisme protofeixista i l’antimarxisme. L’ascens de Hitler al poder (gener de 1933), era un lloc d’emmirallament per la premsa propera a la CEDA i motius d’horror absolut entre els partits de l’esquerra obrera. El final abrupte de la coalició republicana – socialista el darrer trimestre de l’any 1933 portà a unes eleccions el mes de novembre a les quals la dreta es presentà unida en coalicions entre els legalistes de la CEDA i sectors monàrquics i altres fervorosament antirepublicans amb un programa mínim molt extrem: 1) revisió de la legislació laica i socialitzant de la República, 2) Defensa dels interessos del camp i 3) Una amnistia pels condemnats pel cop d’estat de Sanjurjo.
En el capítol DEMOCRÀCIA SOCIAL I CONFLICTE SOCIAL es fa una revisió del primer bienni republicà amb el PSOE al poder (1931 – 1933). Tot i les diferències d’anàlisi entre els dirigents sobre el paper de la República, tres ministres socialistes (Prieto, De los Ríos i Largo) formaren part del primer govern de l’anomenada conjunció republicana – socialista. Creien que seguiria un període de democràcia formal burgesa, els dirigents socialistes pensaven que el nou règim permetria una millora de les condicions socials dins de l’ordre econòmic existent.
Primer govern republicà-socialista (1931-1933)
Aquesta visió idíl·lica del paper de la República quedaria bloquejada entre les demandes populars de canvis socials ràpids i la fortíssima resistència al canvi de les classes que ho posseïen tot. De moment el PSOE es comprometé amb la defensa de la República. La feina legislativa d’aquest primer període incloïa decrets que afectaven el miserable món rural, com el d’arrendaments rurals, el de condicions laborals dels jornalers del camp o el decret de termes municipals. Es van introduir també els jurats mixtes, per arbitrar els conflictes laborals al camp i també (en teoria) la jornada de vuit hores. Aquestes reformes, en absolut revolucionàries, fetes des del ministeri de Treball en mans de Largo, van causar pànic entre els terratinents i van motivar una autèntica croada dels poderosos mitjans propagandístics de la dreta que aconseguiren, de manera insidiosa i exagerant la realitat, que una majoria de petits propietaris rurals del camp castellà fessin seu el discurs distorsionador de la realitat dels grans terratinents que no els afavoria pas, ja que aquells també eren sovint víctimes de les pressions i males pràctiques dels grans propietaris.
Malgrat la feina parlamentària reformista, els mecanismes reals de fer complir la legislació eren gairebé inexistents, amb la qual cosa el boicot dels grans terratinents i cacics era fàcil de fer i això exasperava i radicalitzava les masses de camperols famèlics. Si en els primers mesos del nou règim l’afiliació a la FNTT, la branca sindical del camp de la UGT, va anar pujant de manera imparable, el rol reformista dels seus dirigents i la radicalitat de les masses motivà per una banda, un cert desplaçament cap a la CNT i, sobretot, una resposta moltes vegades no controlada de les bases socialistes. Els incidents i vagues al camp van ser reprimits per una Guàrdia Civil que continuava el seu paper històric de defensa del caciquisme i que reprimia de manera violenta tots els intents de protesta al camp. A finals de l’any 1931, les tensions dins del govern republicà, els pobres resultats immediats de les reformes, els disturbis i revoltes al carrer i al camp, revivaren les lluites dins del moviment socialista i es qüestionà la continuïtat en el govern. S’imposaren momentàniament, per diferents motius, les tesis reformistes i continuà la coalició.
La vida rural als anys 30: Pobresa i marginació (Font: centrodeestudiosandaluces.com)Treballadors del camp als anys 30 (Font: centrodeestudiosandaluces.com)
Les tensions dins del partit i el sindicat continuaren i l’entusiasme desinteressat per la República començà a cedir en mantenir-se en un govern que aparentment gastava més energia en la repressió que no pas en l’efectivitat de les reformes socials. L’insurreccionisme de la CNT en aquests anys no ajudava gens i les bases socialistes no sempre tenien en compte les perspectives a llarg termini. Malgrat tot, la FNTT i el conjunt de la UGT continuaven apostant per la moderació. Davant de l’aixecament del general Sanjurjo el 10 d’agost la UGT, amb moderació, va instar els seus militants a no deixar el lloc de treball. El fracàs de la revolta va donar l’empenta definitiva per a l’aprovació de la Llei de Reforma Agrària que, tot i ser limitada, va significar la declaració de guerra total dels terratinents a la República. De fet, l’oposició de les dretes a la llei i el creixement del feixisme a l’estranger va influir en el suport de Largo Caballero a la col·laboració amb els republicans. És aquí quan començà el procés de radicalització de Largo, com una resposta a l’estat d’ànim de la base socialista i no com un convenciment real del fet revolucionari.
La Guàrdia Civil a Casas Viejas (Font: Eldiario.es)Cadàvers apilats després de la repressió (Font:Viquipedia)
Els fets de Casas Viejas (Cadis) el 8 de gener de 1933, on s’havia produït una vaga anarquista que va ser reprimida de forma horrible per la Guàrdia Civil i els guàrdies d’assalt amb el resultat de més de vint morts, alguns d’ells cremats vius, van mostrar de manera brutal als socialistes el preu de la col·laboració en el poder, mentre dins la coalició de govern, els radicals de Lerroux s’atansaven cada cop més als grups de la dreta republicana i els radicals socialistes s’escindien en dos grups. Dins del moviment socialista el debat deixava aflorar novament les discrepàncies internes. Segons Besteiro, encara al cim del poder de la UGT, si els socialistes no haguessin tractat de defensar la classe treballadora amb el suport de l’Estat, no haguessin provocat la burgesia perquè tombés cap al feixisme i deia que calia abandonar el govern. L’opinió de Largo Caballero era diferent: la República era amenaçada pel feixisme i no creia en el desistiment sinó que calia prendre la iniciativa, tot recuperant el contacte amb la base que havia perdut des que era al ministeri; comença doncs un període de recuperació en públic d’un radicalisme de fonaments purament retòrics per part de Largo. En el debat també intervingué Prieto que amb un discurs més moderat on assenyalava els errors de comparar l’Espanya de 1933 amb la situació de la Rússia de 1917 i, tot i acceptar les postures teòriques del radicalisme, rebutjava la noció que s’hagués de produir un canvi dràstic a la política del partit. Al llarg dels mesos d’estiu de 1933, el radicalisme verbal de Largo va anar augmentant i finalment el va portar a participar, de forma poc entusiasta en la insurrecció de 1934. La coalició de govern es va trencar el setembre de 1933 i el país va anar a unes eleccions el mes de novembre on els socialistes es presentaren en solitari; en un sistema electoral majoritari a dues voltes, pensat per afavorir les coalicions electorals, la decisió socialista va ser nefasta i els resultats portaren els partits de govern del primer bienni a l’oposició.
Les eleccions de novembre de 1933 van ser les primeres amb vot femení (Font:ccma.cat)Aquestes eleccions donaren lloc a l’anomenat “Bienni negre” (Font: sapients.cat)
La primera edició d’aquest llibre és de l’any 1978; aviat és convertí en un referent obligat per a l’estudi d’aquest període històric. La darrera edició de l’any 2018 està actualitzada amb incorporació de noves dades historiogràfiques. És aquesta edició la que jo vaig llegir fa uns quants mesos i ara, amb la càlida monotonia del confinament obligat, he decidit resumir i compartir la síntesi que he fet. Resumir un text de gairebé 400 pàgines (més de 500 si comptem les atapeïdes i valuoses notes de cada capítol, la bibliografia i l’índex alfabètic final) és complicat, ja que implica prioritzar aspectes que es consideren més rellevants i, necessàriament, deixar de banda moltes coses que donen consistència al relat. He fet una síntesi de cadascun dels vuit capítols que formen el llibre i de l’epíleg final. Com que el text és llarg, ho penjaré en el blog com si fos una història per fascicles. Espero que us agradi i us sigui d’utilitat.
En aquest llibre, Paul Preston aborda una part de la història política de la Segona República (1931 – 1936); dic una part, perquè el sistema polític que el llibre estudia és el de dos dels seus protagonistes principals: una part important de la dreta espanyola autoritària que lentament s’aglutinarà al voltant de la CEDA i el moviment socialista espanyol que, des dels seus inicis marxistes les darreres dècades del segle XIX, s’articularà en el PSOE. Aquests, doncs, són els actors principals del relat que fa Preston; hi ha molts altres grups i moviments polítics que formen part del relat, però l’autor no focalitza en ells. La CEDA i el PSOE constitueixen els dos principals moviments polítics de masses del període republicà i la seva evolució al llarg d’aquests anys posa de manifest de manera clara com els interessos econòmics i socials contraposats no es van poder solucionar en el terreny parlamentari i van originar tensions i conflictes en les zones urbanes industrials i en les depauperades zones agràries que van servir d’excusa per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
Logotip del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) Font: ViquipediaLogotip de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) Font: Viquipedia
Aquest conflicte i la manera com la dreta el va interpretar i tergiversar, són la llavor de la destrucció de l’efímera democràcia espanyola. Tot i que la guerra civil són, de fet, vàries guerres, l’autor intenta demostrar que el conflicte social i, sobretot, l’agrari s’han de veure com els més decisius, la qual cosa, evidentment, no implica menystenir els altres conflictes: entre catòlics i anticlericals o entre regionalistes i centralistes (sobretot militars) o entre obrers i patrons industrials. Ambdós partits eren ben representats en el camp espanyol: els socialistes entre els treballadors sense terres del sud, a Extremadura i Andalusia i la CEDA entre els petits terratinents de Castella la Vella.
Preston comença buscantELS ORÍGENS DEL CISMA SOCIALISTAa partir de la crisi de 1917, la participació del sindicat socialista en la vaga general del mes d’agost i la resposta repressiva del règim monàrquic que va tenir un doble efecte, per una banda va traumatitzar la direcció del sindicat i, per altra banda va contribuir a radicalitzar de forma més revolucionària sectors del partit. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera, el conservadorisme ideològic dels socialistes es va accentuar. Aviat es va produir una col·laboració creixent amb el nou règim que afavoria la implantació de la UGT a expenses de la repressió creixent del moviment anarcosindicalista. El col·laboracionisme socialista tenia matisos: alguns sectors, lligats a Prieto o De los Ríos, eren de bon inici no partidaris de l’entesa amb el dictador. Altres lligats a la UGT com Largo Caballero o Besteiro, acceptaven la col·laboració pel creixement del sindicat. Conforme la popularitat del regim anava decaient, els socialistes van anar marcant distàncies de manera progressiva, però entre una part dels seus dirigents, com Largo, va quedar una forta càrrega moral de culpa, que podria explicar, en part, el futur extremisme retòric mostrat durant el període republicà per alguns líders socialistes, desitjosos d’esborrar el reformisme egoista del període de la dictadura.
A dalt i d’esquerra a dreta: Julian Besteiro, Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos. A baix Francisco Largo Caballero (Font Viquipedia)
Les negociacions que conduïren al Pacte de Sant Sebastià, l’adveniment de la República i la possible coalició amb les forces republicanes, motivaren friccions i lluites dins del moviment. El futur de la República era vist per Besteiro, marxista de biblioteca, com una cosa aliena al moviment socialista; la burgesia havia de fer la seva pròpia revolució i els socialistes havien de quedar al marge. Prieto opinava que els socialistes hi havien de col·laborar, ja que els drets democràtics eren valuosos en si mateix i es considerava que la burgesia espanyola era massa feble per tirar endavant tota sola els canvis requerits. Largo Caballero era partidari de col·laborar només pels beneficis immediats a curt termini que podia treure el moviment de cara a la futura implantació del socialisme. Moltes d’aquestes anàlisis de la realitat eren errònies, tal com va demostrar la deriva política del règim republicà l’any 1933, i aleshores cada sector del moviment socialista va reaccionar seguint la conducta establerta internament durant la passada dictadura. D’aquestes èpoques, anteriors a la República, venen els recels personals entre Largo Caballero i Prieto que van contribuir, amb el pas del temps, a agreujar la crisi del sistema republicà.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.