Etiqueta: Història

L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.

Categories
Llibres

El rebuig als catalans

No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol  ens indica que l’autor fa una immersió ràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana. Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’edat moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes. Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern  durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural.

A l’esquerra Francisco de Quevedo: “Son los catalanes el ladrón de tres manos […] Ellos son las viruelas de sus reyes”. A la dreta José Patiño, inspirador del Decret de Nova Planta: “[…] es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)” (Imatges de wikipedia.org)

L’exercici intens de recerca i, al mateix temps de síntesi que fa l’autor és molt gran i atansa la seva erudició al gran públic d’una manera excel·lent. La quantitat de llibres relacionats amb el tema que utilitza en la construcció del relat és molt gran i les fonts que en cada període històric utilitza per argumentar  la formació i el creixement de la catalanofòbia són nombrosíssims i molt ben situats per entendre el que s’està construint. Fins i tot, les cites catalanòfobes de la nostra actualitat amb els seus autors, des del nou estatut d’autonomia de 2006 i tot el que vindrà després amb el fracassat procés d’independència i la posterior repressió estatal, són recollides i situades de forma brillant en el context, tot fent un intens exercici de treball amb hemeroteques i mitjans de comunicació.

A l’esquerra Santiago Bernabeu, antic president del Real Madrid: “¡Estoy en territorio conquistado!” “Me gusta Catalunya a pesar de los catalanes”. A la dreta Joan Carles I, rei emèrit: “[…] a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. (imatges de wikipedia.org)

Cadascun dels dotze capítols que cronològicament configuren el llibre és encapçalat per una frase històrica relacionada amb la catalanofòbia referent al període abordat i  un títol que ens enquadra el període tractat. Així, el capítol 1 porta com a títol:

“Trabajé […] por reducir estos reinos de que se compone España  al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. L’Espanya polisinodial dels Àustries i la Guerra dels Segadors (1624 – 1659)

o el capítol 4:

“Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación á mi patria […] á mi adorada España”. El Sexenni Democràtic i la primera República (1868 -1874)  

I el capítol 9:

“Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939– 1975)

Un divertit exercici per a mi, era trobar en la posterior lectura del capítol l’autor de la frase de capçalera i el context històric en què es va pronunciar. Queda clar que el grau de catalanofòbia ha anat fluctuant al llarg del temps però en els moments en què des del catalanisme es demana més autogovern, la resposta fòbica augmenta.

El darrer capítol, plantejat a mode se síntesi o conclusions finals, està molt ben fet i realment la seva lectura és un molt bon esquema conceptual del que s’ha escrit anteriorment. Aquest capítol final acaba amb un esment a un escrit del propi autor i de Miquel Caminal de 2010  on afirmen que l’horitzó realment federal i plurinacional continua essent l’objectiu pels qui pensen que una Espanya realment federal és possible; malgrat això, si l’autogovern dels catalans dins d’Espanya no fos possible, la independència hauria de ser una opció democràticament legítima. El llibre conclou amb una frase de Mark Twain: “La Història no està escrita, ni es repeteix, però rima”.

A l’esquerra Mariano Rajoy, expresident del govern central: “Los catalanes hacen cosas” Josep Borrell, exministre socialista: “Hay que desinfectar Catalunya” (Imatges de wikipedia.org)

El llibre té un títol principal i dos subtítols, el segon plantejat en forma depregunta: Catalanofòbia Una immersió ràpida. Quines són les causes de la catalanofòbia esteses per Espanya? A càrrec de Tibidabo Edicions, publicat el maig de 2025, amb 231 pàgines, estructurat en un índex previ i dotze capítols i un llistat breu final de lectures recomanades.

Josep Pich Mitjana. Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la UPF (1999), la meva recerca se centra en la Història política d’Espanya i Catalunya a la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. La seva tesi doctoral, titulada Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític, dirigida pel professor Josep Termes, va aportar una visió nova sobre els orígens del catalanisme, així com sobre un dels seus ideòlegs i líders més influents. Els seus interessos de recerca abasten el període conegut com a Belle Époque, així com la gènesi i l’evolució del federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al nord d’Àfrica. Ha impulsat la creació del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF, dirigit pel professor Enric Ucelay-Da Cal, i des de juny de 2018 és investigador principal d’aquest grup.

Categories
Llibres

La península de las casas vacías

Us presento un llibre al qual vaig arribar a través del consell d’un molt bon amic meu, l’escriptor veneçolà Alejandro Padrón amb el qual comparteixo gairebé cada dia un cafè i unes xerrades llargues, profitoses i agradabilíssimes. Jo no sabia que aquesta novel·la s’havia convertit, des de l’any 2024 quan es va publicar, en el fenomen editorial espanyol i que en aquests moments va per la divuitena edició amb més de 150.000 exemplars venuts. Tot un rècord de vendes, un autèntic best-seller;  el consell positiu de l’Alejandro em va portar a la lectura del llibre.

La península de las casas vacías és una novel·la sobre la Guerra Civil escrita, i això és un punt extraordinari, per un joveníssim escriptor de 35 anys, David Uclés que va començar a escriure el seu llibre quan en tenia dinou  a partir de les converses amb el seu avi. El llibre és la història de la família Arlodento o Ardolento, ja que en el registre civil estaven inscrits d’una i altra manera, d’un poble de Jaén que Uclés inventa i li diu Jándula, el municipi real de Quesada d’on és originari l’autor.  Narra en to de realisme màgic la vida de la família entre 1936 i 1939 a Ibèria, un país imaginari que inclou el que en la realitat històrica són Espanya i Portugal. La novel·la relata la vida al poble i les peripècies dels diferents i nombrosos membres de la família per la península, assotada per la guerra civil. El realisme màgic consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges. Uclés utilitza de forma suau i, en molts casos amb tendresa, les situacions o elements màgics per tal de descriure situacions que habitualment són crues i molt dures, tal com correspon a la situació tràgica de guerra civil que descriu. Per la novel·la apareix un munt de personatges, tan ficticis com històrics i explica l’esdevenir d’una família en descomposició, la deshumanització d’un poble, la desintegració d’un territori i els horrors de la guerra. Un aspecte interessant del relat són les múltiples cites d’escriptors, testimonis o historiadors que ens ajuden a situar-nos en la realitat que es descriu, així com les apel·lacions que el narrador fa amb el lector i que ajuda a convertir-lo en part del drama que es viu a les pàgines del llibre; al llarg del llibre són nombroses les ocasions en què el narrador intervé a la Història. Parafrasejant les paraules del propi Uclés, creu que és difícil que un recurs d’aquest estil pugui funcionar, però si que funciona, i molt bé, amb unes quaranta intervencions meta-literàries del narrador o en les quals s’hi fa esment. Això suposa alhora un joc amb el temps que permetrà al lector anticipar-se i saber el què passarà i que permet a l’autor mostrar-nos diferents cares d’una realitat en diferents moments de la història. En alguns punts del relat, Uclés fa propostes musicals que donen rellevància emocional al que està passant i suggereix al lector la companyia d’algunes obres en moments importants.

En general no es pot qüestionar el rigor històric dels fets que no segueixen sempre un fil totalment continu en el temps sinó que, de vegades, van i venen en el seguit cronològic per a fer més creïble i emotiva la narració. Un punt de crítica és l’excessiva simplificació dels ideals polítics i socials dels dos bàndols que poden conduir, segons la lectura que hom vulgui fer, a interpretacions una mica maniquees o excessivament tòpiques, però tot i admetent que això pugui passar, crec que la incardinació dels fets històrics de la Guerra Civil  amb la trama novel·lada amb moltíssims actors reals o ficticis és més que brillant i molt atractiva. En aquest sentit, un moment especial de la novel·la és quan s’explica la conspiració militar prèvia al cop d’estat de 1936 com una partida d’escacs i des del punt de vista de Franco que prepara i mou les fitxes del tauler rebel amb la seva particular perspectiva, però sense allunyar-se del rigor històric.

El llibre enganxa totalment des de la primera pàgina. Gràcies al realisme màgic, l’autor embelleix el que és terrible, i fa possible enfrontar-se a una novel·la tan llarga sense que el drama sigui penosament feixuc. Hi ha capítols que són autèntics contes, plens de poesia, d’imatges inoblidables. Potser,  s’abusa una mica d’aquest recurs que en alguns moments t’allunya de la realitat. Però això no canvia la visió del conjunt. I a més, els capítols són breus, la qual cosa ajuda al fet que la lectura sigui molt fluïda. És una obra que es llegeix amb plaer, amb emoció, i que deixa pòsit. Una novel·la, en definitiva que destil·la una maduresa i un ofici literari increïble en una autor tan jove.

La Península de las casas vacías és editat per Siruela Nuevos Tiempos amb 700 pàgines i estructurat en un pròleg i un arbre genealògic de la família que us serà de molta utilitat en la lectura i amb quatre parts: Simiente/1936. Leño/1936. Ascua/1937. Ceniza/1938/1939. L’epíleg culmina la novel·la.

David Uclés (Úbeda, 1990), llicenciat i màster en Traducció i Interpretació, és, a més, escriptor, músic i dibuixant. Ha publicat les novel·les El llanto del león (Premi Complutense de Literatura, 2019) i Emilio y Octubre (2020). La península de las casas vacías és el fruit de quinze anys de treball i d’un exhaustiu viatge de documentació i memòria per la geografia espanyola. Per a la seva creació, ha rebut les beques Leonardo i Montserrat Roig.

Categories
Llibres

Memòria i història republicana

El llibre que ara ressenyo és una obra pòstuma. En Josep Fontana (1931 – 2018) ens deixà ara farà set anys el 28 d’agost. Els materials que conformen aquesta publicació corresponen a una ingent quantitat d’apunts de cursos de post-grau que el doctor Fontana havia impartit a la Universitat Pompeu Fabra i que formen part dels arxius documentals de la UPF. L’historiador i editor Gonzalo Pontón (fundador d’Ed. Crítica i actual responsable de Pasado y Presente) ha estat l’encarregat de compilar i editar un gran volum de materials per a la confecció del llibre que ara estic presentant. Aquest no és, ni molt menys una simple agregació de dades sinó que Fontana fa, com ens té acostumats als seus lectors, una acurada reflexió i interpretació del període històric que va representar la Segona República. Aquesta feina d’immersió historiogràfica que fa el nostre autor no és a la mà de qualsevol, ja que només persones privilegiades poden narrar el passat d’una forma tan clara i compromesa, amb els ulls posats en el passat per a una bona comprensió del present i  per a millorar el futur.

Proclamació de la Segona República a la Plaça de Sant Jaume. 14 de abril de 1931, (EFE)

El llibre cobreix la història de la República Espanyola des del primer capítol, el triomf de la República, que es situa d’inici a les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931, en el context del fracàs de la dictadura i de la monarquia compromesa amb ella  i amb el panorama de l’aliança contra la monarquia. El dotzè i penúltim capítol, la República a l’exili, clou el període posterior a la Guerra Civil amb la resistència guerrillera, la lluita clandestina i la difícil i atzarosa supervivència en un món en guerra i amb una posterior Guerra Freda que originà un món bipolar que de retruc donaria oxigen i vida a la dictadura franquista. Els capítols 3 i 4 introdueixen el context polític que hi havia a Espanya amb els partits polítics estatals d’esquerres i de dretes i la seva evolució al llarg del període i la Catalunya republicana amb el problema de l’estatut d’autonomia, el propi sistema de partits i els problemes del camp català.

Primer govern de la II República: asseguts d’esquerra a dreta, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz. Drets d’esquerra a dreta., Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral i Diego Martínez Barrio. (elmundo.es)
El cinquè capítol desenvolupa la qüestió agrària i com evoluciona al llarg del període republicà, la (tímida) reforma del primer bienni, la “contrareforma” del bienni negre i la represa de la reforma durant el govern del Front Popular i durant la guerra; desenvolupa molt bé els problemes socials dels camperols i el problema del blat i dels interessos bladers lligats, tot especificant perfectament els interessos que hi confluïen al voltant de la reforma agrària i de com aquests interessos agraris s’incardinen al voltant del cop d’estat del 36.  Fontana defensa la idea que la por a la moderada i poc valenta reforma agrària per part dels grans propietaris i terratinents  no va ser el motiu principal del suport  i esclat de la guerra, sinó que la causa principal cal buscar-la en què el règim republicà permetia l’organització dels camperols i dels obrers en la defensa dels seus drets i que el trencament (o l’intent almenys) de les habituals relacions de submissió de les classes més subalternes, assegurada aquesta submissió secular pel paper repressiu i condicionant dels jutges, Guàrdia Civil i funcionaris, tot això seria el motiu de fons que faria que els propietaris agraris juguessin la carta d’eliminar de soca-rel el problema amb la violència desfermada amb el cop d’estat de juliol de 1936. Molt lligat amb tot això que acabem d’explicar el capítol sisè explica les revoltes socials durant el període republicà i el moviment obrer aglutinat a través de la UGT i la CNT.  

El capítol 7, la virada de la República explica l’arribada al poder després de les eleccions de novembre de 1933 dels partits de centre-dreta amb el suport de la dreta antirepublicana de la CEDA i els antecedents de la revolució d’octubre de 1934. Aquests anys van ser terribles per a les classes populars ja que es va produir una baixada dels salaris, una retallada dels drets sindicals, van quedar moltes terres sense conrear i es van acomiadar molts sindicalistes. A la Revolució d’Octubre, Fontana hi dedica cent pàgines, però no se centra només en els fets de Catalunya i Astúries, que també, sinó que fa una exhaustiva explicació  del clima de revolta, vaga general o insurrecció que esdevingué durant aquelles jornades, força estès, a la resta d’Espanya que ens donen una idea molt clara del gran malestar que hi havia al camp i entre la classe obrera i de l’extensió de les tensions socials i de la profunda fractura social existent.

El capítol novè, el pacte antirevolucionari, ens endinsa en el clima de brutal repressió que acompanyà l’anomenat Bienni Negre abans i, sobretot, després de l’octubre de 1934 amb l’entrada de la dreta antirepublicana de Gil Robles en el tou i corrupte pacte de govern encapçalat pel Partit Radical de Lerroux. En aquest sentit, quan les dretes entren al govern, la percepció de l’esquerra republicana i de l’esquerra obrera està molt clara: estan atents als moviments internacionals, al que passa a Àustria, Alemanya o França. La dictadura repressiva i anti-socialista del canceller Dollfuss a Àustria amb el qual s’emmiralla públicament Gil Robles que també serà convidat (i hi assistirà) al congrés del governant partit nacionalsocialista alemany d’Adolf Hitler. També els violents intents de l’extrema dreta francesa d’arribar al poder amb un intent de cop d’estat el febrer de 1934 serà un dramàtic toc d’atenció per a les esquerres espanyoles. Tot plegat constituirà a l’estat espanyol el naixement de l’antifeixisme amb la col·laboració de totes les esquerres i això afavorit per la postura  de la Komintern que a partir de l’any 1935 avalarà la lluita transversal contra l’amenaça feixista ben visualitzada per les esquerres. Interessant la reconstrucció historiogràfica del Front Popular que elabora un programa molt moderat amb l’amnistia pels presos d’octubre com a primer punt i un retorn a l’esperit reformista del Bienni Republicà-socialista de 1931 – 33.

Companys i el govern de la Generalitat empresonats després dels fets d’octubre de 1934 (wikipedia.org) L’antirrepublicà José María Gil Robles, ministre de defensa, envoltat de generals (muy interesante)

En el capítol desè, el Front Popular, és molt interessant la construcció que fa Fontana dels dies immediatament posteriors a les eleccions del 16 de febrer construint un hipotètic diàleg o de punts de vista diferents, entre els principals protagonistes d’aquells dies: el que era president del govern Portela Valladares, Azaña, Gil Robles, Martínez Barrio i el propi general Franco, implicat aleshores en els intents involutius que corrien; Fontana utilitza fonts molt diverses per a reconstruir de forma molt clara i entenedora aquells fets. En aquest capítol s’explica de forma profunda tots els aspectes de la conspiració (o conspiracions diverses), civils i militars que confluiran en l’alzamiento del 18 de juliol. La victòria electoral de les esquerres no va ser tolerada per les dretes que no volien esperar un nou cicle electoral  i van donar suport total a la rebel·lió militar

El capítol onzè, l’aixecament militar, fa un bon recorregut per la posada en escena del cop d’estat, fracassat parcialment i la guerra civil posterior, així com la derrota de la República.  El capítol dotzè, ja ha estat descrit més amunt, mentre que el tretzè i darrer, la cultura republicana fa una bona anàlisi interpretativa de les contribucions del règim en l’activitat educativa a través, sobretot de l’ensenyament i també de las presència de les avantguardes en aquella època, tot fent èmfasi en el fet que la política republicana era reformista força moderada i que no tenia res de revolucionària.

Les missions pedagògiques de la República i les biblioteques populars: un seriós intent dels governs d’esquerra d’atansar la cultura a un poble analfabet i desculturitzat (nuevatribuna.es)

Fontana no és objectiu, pren partit, és un home compromès amb el seu temps i antifranquista militant. Tot el llibre contagia la passió de l’autor  per a pensar històricament amb gran saviesa historiogràfica, i el seu compromís es veu clarament en la voluntat d’identificar-se amb les classes més subalternes, cosa pròpia de tota la historiografia  de Fontana. La presa de partit de l’autor queda molt palesa quan desmunta amb arguments historiogràfics la pobra justificació del general Mola i dels seus companys colpistes que abanderaven la pàtria en perill amb l’ús de la violència sanguinària per a presa del poder en la defensa dels seus interessos. Fontana denuncia les mentides i la manipulació  de molts historiadors que han volgut interpretar la Guerra Civil amb una pretesa (i falsa) objectivitat històrica, tot utilitzant frases com “tots van cometre errors”, “tots van ser culpables” o “va ser una guerra entre germans”.

Portada del diari La Voz de 17 de febrer de 1936

És una delícia, pels que som seguidors de Fontana, retrobar el seu estil irònic i sorneguer com quan parla de la “mala llet” del rei Alfons XIII o en la definició del corrupte radical Pich i Pon com un “xoriço”. Per a la interpretació del seu relat, el doctor Fontana utilitza un munt de treballs de la historiografia local, així com la premsa de l’època que estén la recerca a periòdics de tota Espanya, no únicament la premsa de Madrid o Barcelona. Incorpora testimonis dels polítics de primera fila, però també de sindicalistes, de dirigents del camp, etc. Importants són les aportacions de fonts d’origen militar, diplomàtic o policial. En aquest sentit, la visió que els governs dels països occidentals tenien de la realitat republicana era patètica; un dels diplomàtics importants com l’ambaixador dels Estats Units no entenia res, confonia els polítics i transmetia una visió profundament deformada del que estava passant a Espanya. Això passava amb altres representants de la diplomàcia. Tot això ajuda Fontana a situar i justificar una de les seves tesis més important i és que l’objectiu fonamental de la República va ser la construcció d’un règim democràtic amb reformes moderades insuficients en alguns camps com va ser el camp de la reforma agrària, polèmiques en el cas de la laïcitat de l’estat o importants en el terreny de la instrucció pública. En qualsevol cas, la dreta no va admetre cap reforma i va utilitzar des d’un bon inici tota mena de mitjans legals o il·legals per aturar-ho tot. La manca de valentia i determinació del règim en les respostes van provocar gran frustració. La gran quantitat de protagonistes del període estan molt ben retratats; molts provenien de la monarquia i altres eren nous en els fets. En tots ells Fontana utilitza com a font les biografies o les memòries.

Una crítica que jo faria al plantejament del llibre és, per a mi, l’insuficient tractament del problema territorial que és abordat de manera poc profunda així com el tema de la laïcitat i les relacions amb l’Església que van tenir força importància en el desenvolupament de tot plegat i aquí queden poc treballades. Malgrat això, el llibre de Josep Fontana és molt important ja que vindica el període republicà malgrat les insuficiències, errades o dubtes dels seus dirigents i pretén recuperar al segle XXI la memòria i els valors que en aquells moments estaven en joc, com un deure cívic envers aquells homes i dones.

Per acabar, explicar que el llibre es va publicar l’abril de 2025 per edicions de la UPF i el suport de la Diputació de Barcelona a cura de Gonzalo Pontón. Consta d’un pròleg a càrrec del propi Pontón i una nota introductòria de Josep Pich, l’actual director de la Càtedra Josep Fontana  de la UPF. El contingut s’articula en tretze capítols, com he explicat anteriorment, i tanca amb un epíleg que insta a la necessitat de recuperar la història i la memòria de la Segona República Espanyola. Una sinopsi bibliogràfica de vint pàgines i un índex amb el significat de les nombroses sigles que surten en el text, tanquen el llibre amb un total de 602 pàgines.    

Categories
Llibres

Dones de guerra

Entre un llibre i l’altre hi ha anys de diferència, de publicació i de la meva lectura. Clandestina és del 2022, i l’acabo de llegir, però no he pogut evitar pensar en l’altre Una mujer en Berlin, que vaig llegir acabat de sortir el 2005, em va deixar estabornida i va tenir diverses edicions. Segur que n’hi ha molts més que podria comparar, però el cap m’ha portat d’una crònica a l’altra, perquè així és com crec que s’han de qualificar.

Clandestina és la narració de les vivències d’una noia jueva, en el moment dels fets quasi encara adolescent, que explica cóm va viure a Berlín durant dels anys de la guerra, 1939-1945, esquivant tot el que ens podem imaginar i més. Per portar-nos aquí, primer explica la història de la seva família, els primers anys foscos, a partir de 1933 i cóm tot es precipita a partir del 1939. Si no fos que és un cas real, que la noia, ja dona, va decidir explixar-ho, seria del tot increïble. I hi ha una bona part del llibre que esperes arribar-hi per entendre cóm va poder ser així, i no d’una altra manera, de tantes altres maneres.

M’he descobert amb gestos d’incredulitat, d’admiració, de por mentre llegia aquesta part. El que crec que explica aquest llibre és que la protagonista comença a sentir els rigors de la maldat ideològica gairebé sense conèixer quina cosa és aquesta i encara menys el seu abast. Va decidir arrencar-se l’estrella groga, adquirir una identitat falsa, allunyar-se de la ciutat ocultant-se en llocs amb diferents persones, canvis continus de lloc i suportant realitats tremendament escabroses, escapant de batudes, denúncies i amb coratge i determinació, va decidir sobreviure.

Ho va aconseguir i així podem tenir aquest impressionant testimoni que va ser gravat pel fill de la protagonista, de Marie Jalowicz Simon, cinquanta anys després, poc temps abans de morir, aleshores va accedir a relatar la seva història. El seu fill, Hermann Simon, juntament amb l’escriptora Irene Stratenwerth, van publicar posteriorment aquestes memòries

Aquestes memòries, Una mujer en Berlin van tenir un fort impacte quan van sortir publicades el 1954 als USA, també a Alemanya, que van ser molt criticades. Aquí es va tardar a fer-ne una traducció, però Anagrama en va fer diverses edicions i fins i tot se’n va fer una pel.lícula, que no he vist. Jo crec que el rebombori va venir pel fet que no era una novel.la, no era un llibre d’història, eren fets reals i “anònims·. Vet aquí també, cóm es publiquen!

Berlín els dos primers mesos just després de l’entrada dels soviètics. Violacions, gana i desinformació. La narradora ens descriu la incertesa dia rere dia, però amb aquestes tres constants. Avui sabem què va passar després de la caiguda de Berlín: Què seria d’Alemanya, què va passar amb Hitler, quan acabaria la guerra…, però sobre aquelles persones que hi estaven atrapades, no. Només podien veure que la misèria i la ruïna els envoltava: sense aigua corrent, habitatge en condicions o subministraments de cap mena, només podien esperar, cuidar-se de les bombes i resignar-se a veure què feien els soviètics, que no eren en aquell moment més que una horda brutal, alcoholitzada i violadors en massa. Venjatius, imprevisibles i violents.

Qui ens ho explica passa por i fam constant, però aconsegueix mostrar-nos de manera desapassionada la seva realitat. Un contrast d’anada i tornada amb l’estil d’Anna Frank, un record dels altres heroismes de les guerres, de les conseqüències immediates de les accions dels homes que habitualment s’obliden. Potser per això La història ensenya, però no té alumnes, Antonio Gramsci

El que queda d’estiu només llegiré novel.les “d’amor y lujo”, paraula de Stone, que deia l’incombustible Jordi Tardà, i m’acomiado del blog, suposo que no per sempre, però a partir de setembre m’esperen altres tasques, a les que m’hi vull dedicar amb interès i aplicació.

Categories
Arts plàstiques Cròniques

L’Art Deco ja té 100 anys

Sí, aquests cartells són decó. Aquests cartells eren i són moderns.

Aquest any es celebra el centenari d’aquest art que va canviar conceptes i que es va apropiar del disseny industrial. El 28 d’abril del 1925 es va inaugurar a París l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes. Aquesta mostra va constituir un esdeveniment de transcendència significativa en l’evolució de l’art, l’arquitectura i el disseny de l’època. I Brussel.les hi torna a insistir, Per què? Perquè Brussel.les és la ciutat amb més art modern d’Europa. Amb permís del Chrysler i de Tamara de Lempicka, els més populars per al gran públic.

Aquest article vol reivindicar l’art deco a Catalunya, per a molts inexistent. Barcelona i Catalunya en aquell moment eren molt poc modernes, però malgrat tot la ciutat va fer l’Exposició Universal de l’any 1929 i alguna cosa varem pescar.

Els que em coneixen bé, saben de la meva predilecció per aquest art i sobretot per l’època que el va encoratjar. Així doncs, lluny de fer-me insistent, us porposo, si voleu, un repàs per algunes ressenyes que ja he fet en aquest blog.

Chicago

Guastavino

Guia del pobles de Catalunya

La Chanson

El Glamour I i II

La Gran Novel.la Americana: GNA

Els feliços anys 20

Weimar

Gershwin

Berlin ens faria moderns, I i II

Rosa Maria Arquimbau, gamberra de professió

El company Ferran Ballesté ha fet ressenyes sobre passejades per Barcelona que passen revista a alguns dels edificis de l’època

Categories
Establiments singulars

La Maternitat

Breu història del naixement de la Casa de la Maternitat:

L’antic Hospital de la Santa Creu, edifici digne del gòtic civil català, va unificar el febrer de 1401, segon acord del Consell de Cent, els sis hospitals que llavors hi havia a la ciutat:

L’hospital de l’Almoina o de Santa Marta (1308) situat al costat del Rec Comtal i del convent de Sta. Clara, al barri de la Ribera, destinat per als pobres, els viatgers i els pelegrins.

L’hospital d’en Marcús (1188), situat a l’antic camí que conduïa al Vallès, avui a la placeta d’en Marcús i carrer Carders. Fou alberg per a viatgers i hospital per a pobres.

L’hospital d’en Colom (1219), l’any 1372 l’hospital comptava amb 31 llits. El 1401, passà a integrar-se al nou hospital de la Santa Creu. Fou transformat i ampliat, per convertir-lo en capella-església del nou hospital.

      Hospital Colom – foto la Vanguardia

L’hospital d’en Vilar o de Sant Macià (1256), situat a la plaça del Pedró, disposava de vint-i-dos llits, per a homes i una cambra de set llits per a les dones.

L’hospital de Santa Eulàlia (segle xii) l’església de Santa Eulàlia del Camp, situada fora muralla a prop del portal Nou.Les institucions assistencials de la Barcelona medieval, convertirien molts convents i esglésies en centres hospitalaris.

L’hospital de Santa Margarida o dels Mesells (segle XII) (mesells – cura dels leprosos) estava situat a l’actual plaça del Pedró. Avui sols resta la capella de Sant Llàtzer.

Pati interior de l’antic Hospital de la Santa Creu

Dins de l’Hospital de la Santa Creu, el 1629, és construir l’hospital de la Convalescència, on avui està la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1789 un nou llegat fa possible que la comunitat de les Filles de la Caritat s’encarregui de les tasques d’atenció a dones i nens expòsits. La primera i arcaica Casa de la Maternitat o d’expòsits es crea a mitjan segle XIX, el 20 de juny de 1849, en una de les petites dependències dins l’Hospital de la Santa Creu.

          Casa de la Convalescència – Antic hospital de la Santa Creu

Les crues realitats higièniques, la manca d’espai, la limitació dels llits, el fort creixement de fàbriques insalubres, l’edifici que estava entre horts fora muralles, recomanaven el trasllat a un espai fora del centre de la població. L’any 1930 l’Hospital es van traslladar a l’actual Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Documentació: Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, “Llibre que conté tot el principal de l’Hospital General de Santa Creu i de la Convalescència”.

           Hospital de la Santa Creu – el Raval
         Fotos: La Vanguardia.

 La Casa de la Maternitat:

El 23 de novembre de 1853 es va fer el primer trasllat de trenta-dos infants i nou dides, des de l’Hospital de la Santa Creu (on per insuficiència de recursos no podien continuar) a la nova Casa Provincial de Maternitat i Expòsits als locals cedits de l’antiga Casa de la Misericòrdia, que depenia de l’administració municipal, al carrer de les Ramelleres,17 al barri del Raval. L’Hospital de la Santa Creu va continuar a la dedicació i cures de la maternitat secreta, però els “fills del pecat” de mares solteres nats a la maternitat de l’Hospital eren traslladats acabats de néixer a la Casa de la Maternitat.

El desenvolupament industrial (S. XVIII – XIX) de la ciutat provocà l’arribada massiva de dones soles de les zones rurals que trobaren feina en el servei domèstic o a les cases- fabrica situades en el mateix Raval. En aquest ambient de misèria i d’estigma social va augmentar de forma descontrolada els naixements il·legítims.

L’assistència a les mares solteres, empobrides, titllades de pecadores i sense recursos era nul·la i es veien obligades a abandonar els nadons i en el millor dels casos, els més afortunats eren acollits en institucions i centres de caritat religiosos.

Un cop revisat, el nadó era batejat i, si el seu estat era bo, es lliurava a les dides externes per superar el primer any de vida.

Foto: ANC

Més de la meitat de les criatures que ingressaven a la Casa de Maternitat ho feien a través d’un torn instal·lat al mur exterior de l’edifici, que consistia en una caixa de fusta giratòria. El torn va estar vigent entre els anys 1854 i 1931. Avui a la façana principal encara es conserva l’últim torn on es deixaven les criatures nounades d’amagat. Un cop ficada la criatura a la caixa giratòria, es feia sonar una campana i el nadó era recollit per les monges. També es pot apreciar una petita escletxa, a l’esquerra del torn, que servia per dipositari almoines.

La majoria dels infants morien abans d’arribar a l’any. En complir els cinc anys els que sobrevivien passaven a la veïna Casa de la Caritat, del carrer Montalegre.

Les condicions estructurals de les instal·lacions, la manca d’aigua i materials, l’increment i superpoblació de criatures necessitades, la higiene del lloc i les epidèmies de l’època, varen fer que les administracions buscaran un nou emplaçament. A finals del 1877 i inicis del 1878 la Institució es va traslladar al Mas Caballé, a la Vila de les Corts, situada al costat de l’Estadi del Camp Nou.

És el resum de múltiples drames, injustícies i de l’estigma del dolor de l’abandonament.

Actualment, aquest edifici és la seu del districte de Ciutat Vella.

Documentació: Panell informatiu davant de la casa de la Maternitat / Casa d’Infants i Orfes antiga Casa de la Misericòrdia.

Casa de la Caritat:

Inicialment, va ser un monestir, entre el 1775 i el 1803 seminari i hospici. Funcionar com a Casa de la Caritat des de l’any 1803 fins a l’any 1957, que fou traslladada al nou recinte de les Llars Mundet en la Vall d’Hebron.

Pati de les Dones de l’antiga casa de la Caritat – avui CCCB
Pati de les Dones
Foto: Diputació Barcelona.

La Casa de la Caritat era un gran centre de beneficència, situat en el centre del Raval, que acollia a orfes i a criatures abandonades de famílies que no en podien tenir cura. També es feien càrrec dels nois i noies majors de cinc anys procedents de la Casa de la Maternitat. Els nens i nenes rebien l’educació bàsica i en els seus tallers l’aprenentatge d’oficis com fusteria, serralleria, ceràmica, fabricació d’espelmes, espardenyes, roba, galetes, forn de pa, fideus, xocolata, ebenisteria i en l’escola-impremta varen fer les edicions de butlletins com del Centre Excursionista o de l’Ateneu, i altres publicacions com la ”Hoja del Lunes”. Tots aquests aprenentatges eren per encaminar-los a treballar a tallers o fàbriques. Evidentment, a moltes de les noies (ironies de la vida) se les preparava per a feines domèstiques, per a servir com minyones/criades igual que les seves progenitores, que les acabarien abandonant dins del torn de la Maternitat. Els interns restaven fins als 18 anys.

                 Tallers d’impremta – foto: Diputació de Barcelona.
Germana de la Caritat 
         foto: Diputació de Barcelona.

La Mancomunitat, amb la Casa de la Caritat, va fer un salt qualitatiu molt important i rellevant en la part mèdica, educativa i en tot l’obre social, tant pels orfes, com per sordmuts, epilèptics i resta de gent desvalguda que vivia al carrer. Part de l’edifici estava destinat a un asil.

Amb l’arribada del desastre de la Guerra Civil, per raons òbvies, va fer un canvi radical (tot a fer punyetes).

L’any 1989 un projecte dinamitzador comença a restaurar zones del Raval. L’any 1994 a l’antiga Casa de la Caritat, s’inaugura el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona – CCCB, i un any després a la plaça dels Angles el Museu d’art Contemporani MACBA.

Avui dia, encara hi ha un grup d’avis que cada dijous es reuneixen a la que fou casa seva, per recordar vivències i amistats passades.

Documentació: visita efectuada i panells exposats / Casa de La Caritat: Diputació de Barcelona- Recintes.

Categories
Viatges i itineraris

 El Castell de la Torre del Baró

Una Passejada amb història

Situat a la part alta del turó de la serra de les Roquetes, construït l’any 1905, formava part d’un projecte de ciutat jardí, dirigit a les classes mitjanes (projecte de 26 de març de 1904). Per problemes econòmics i per la difícil accessibilitat de la zona, sols es va dur a terme la carretera alta de les Roquetes i el Castell, que va quedar inacabat. Malgrat el seu aspecte medieval, el projecte inicial era la construcció d’un hotel, que seria el centre de la futura urbanització. Finalment, el pla urbanístic no va continuar endavant i s’acaba abandonant.

És un edifici aïllat, de pedra i maons amb obertures emmarcades d’obra vista, format per un cos principal de planta quadrada i un cos afegit en forma de torre. Edificació de planta baixa i tres pisos d’alçada. Al costat oest hi ha un pis més. Les obertures de mig punt i la coronació a base de merlets imitaven una fortificació d’un castell d’època medieval.

El Castell fou propietat del marquès de Vallbona, havia de ser lloc de descans, d’esbarjo i repòs familiar, però les obres mai es varen finalitzar. Va ser lloc de trobada d’excursionistes i de famílies que hi feien aplecs i trobades.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser ocupat pels soldats republicans i a la rodalia hi varen instal·lar un bateria antiaeri. El 1939 va ser ocupat per les tropes rebels, i als voltants es va utilitzar com a camp de presoners republicans.

A causa del seu abandonament, va començar un llarg període de degradació i enrunament, que gràcies a la lluita veïnal es va aconseguir salvar-lo. Als anys 70 va ser punt de trobada de grups clandestins veïnals i polítics. Als anys 80 es van celebrar acampades i denúncies de protesta per l’estat d’abandonament de tot el conjunt de la muntanya, reivindicant tota la zona com a pulmó verd.

La Torre del Baró és la icona del districte de Nou Barris i de Ciutat Meridiana – Can Cuiàs. Visible des de molts punts de la ciutat i és un excel·lent mirador que ofereix unes vistes impressionants dels barris menys coneguts de Barcelona.

Molt abans de l’actual Torre del Baró, va existir un primer Castell del Baró de Pinós, situat molt a prop de l’actual estació de rodalies, destruït durant la Guerra de Successió de 1714. L’any 1797 és construir una segona torre a prop de l’anterior, que es va enderrocar l’any 1967, per les obres de perllongament de la Meridiana.

   Torre del Baró del Pinós – foto: noubarris.net

L’any 1989 es va rehabilitar el Castell i a uns cinc-cents metres és construir un mirador amb unes vistes del barcelonès extraordinàries.

L’any 2014 es va tornar a remodelar per efectuar-hi visites, acull un punt d’informació, de divulgació històrica i d’educació ambiental del Parc de Collserola. Es tracta, doncs, d’un lloc ideal per gaudir de l’entorn i de la natura, sense allunyar-se de la ciutat.

És un edifici inacabat protegit està catalogat com a bé del patrimoni històric artístic, situat a la carretera Alta de les Roquetes de Nou Barris.

                                                          Fotos:  noubarris.net

Documentació: panell i fullet informatiu que ofereix l’oficina d’informació.

                             No tapieu Can Bruixa /Casa-xalet:

Molt a prop de la Casa de les Aigües de Trinitat Nova, al carrer d’Aiguablava, 133 trobem aquest xalet/mostra en estat ruïnós. Avui tapiat. Era el model de casa del projecte de l’any 1915 per construir una ciutat jardí per a la classe treballadora, que mai es va dur a terme. Actualment, queda com a record per salvaguardar la memòria històrica d’un somni d’una època, que avui en dia les administracions, tenen del tot oblidat. L’espai és conegut popularment com “La Casa de la Bruixa”.

Foto: noubarris.net

La història de Torre Baró s’inicia amb l’augment constant de població que va arribar durant les dècades dels anys 50 – 60 del passat segle, amb la gran onada d’immigració obrera. Va començar la construcció de cases modestes en els vessants del turó de Roquetes, amb forts desnivells, sense cap mena de xarxes de comunicacions ni d’equipaments urbans. De fet, els nouvinguts es varen construir els seus propis habitatges. Avui, el barri encara ens presenta, les actuals construccions situades en forts pendents, carrers estrets i sinuosos, que s’adapten al terreny, amb cases barates, molt humils autoconstruïdes que sobreviuen al pas del temps i allunyades d’unes mínimes condicions de salubritat.

De les idees de prosperitat i de benestar de crear una ciutat jardí a principis del 1900, amb l’arribada d’una forta immigració, de meitats de segle XX, amb les consegüents desigualtats de l’època, s’ha passat en ple segle XXI, en plena crisi del totxo a un barri amb records de desnonaments, manca de recursos, pobresa energètica, aïllament geogràfic i social, que ha submergit als seus habitants a una lluita constant contra una pobresa crònica. El barri estigmatitzat triplica l’índex de suïcidis d’altres zones i poblacions.

El 47 – L’any 1978
          El 47 – la pel·lícula del 2024                                                                 
Categories
Viatges i itineraris

El búnquer de les Madrigueres – Platja del Vendrell

Viure 4 anys en un búnquer a la platja durant la postguerra

A la localitat de Sant Salvador (el Vendrell) a tocar de l’antic Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, avui convertit en Hotel, hi ha un petit espai natural – en recuperació – un hàbitat de moltes espècies d’ocells i d’aiguamolls, tocant a mar que formant un ecosistema, conegut com la platja de les Madrigueres.

En aquest espai de gran valor ecològic, s’hi suma la història d’un búnquer construït l’any 1937 pels republicans durant la Guerra Civil, com a defensa dels possibles atacs marítims de les tropes franquistes. Aquest niu de metralladores és testimoni de la memòria històrica i d’una família que hi va viure durant quatre anys de postguerra, arribats de Jaén.

Aquesta petita fortificació no va entrar mai en combat. Amb la victòria de les tropes rebels es va conservar durant tota de la II G.M. per si es produís un desembarcament aliat.

Un cop acabada la Guerra Civil, després, la Segona Guerra Mundial, bona part de les fortificacions construïdes per la República a partir de 1937, com a defensa de les costes, van quedar abandonades i ocupades per refugiats que fugien d’altres regions d’Espanya de la repressió franquista.

La Trinitat Casas Perín hi va viure, amb els seus pares i germans, i ens explica:

“La diada del Carme, el 16 de juliol de 1949, arribàrem al búnquer de les Madrigueres, la família de Eduardo Casas, la seva dona i quatre fills, fugin del poble de Marmolejo província de Jaén, desterrat per les seves idees republicanes com a perdedor d’una guerra, després de lluitar en el bàndol republicà, patir forts maltractaments, un consell de guerra i quatre anys de presó. S’instal·laren a raser del niu de metralladores, construït pels republicans el 1937, abandonat, des del 1945, i ensorrat en una platja de Catalunya a la recerca d’una millor vida.

Aquí hi vàrem viure els meus pares, l’Eduardo Casas Pastor i la Maria Perín Moreno, i els cinc germans (l’Olga, La Manuela, la Trinidad, l’Eduardo i el José Matías) durant els anys durs de postguerra. A finals de l’any 1950 hi va néixer el cinquè fill: José Matías”.

S’hi varen estar quatre anys, del 1949 al 1953. “Encara quedaven moltes batalles per lluitar i guanyar en aquesta “nova vida”.

José, Manolita i Trinidad Casas, al costat del búnquer on van viure del 1949 al 1953.
Foto de Judith Casaprima Sagués  09-03-2022   3CAT

El Gernika i els poemes

Les tres espitlleres situades cara mar i als costats amb la porta posterior d’entrada estan tapiades. Aquesta antiga defensa militar va ser un espai de mort, per després esdevenir un lloc de vida. S’ha recuperat com a element de memòria històrica on, des de fa anys, s’hi va representar i pintar part del mural del Gernika de Picasso – símbol de denúncia de les atrocitats d’aquella guerra.

El Guernica ha suscitat nombroses i polèmiques interpretacions, una circumstància a la qual contribueix sense cap dubte la voluntària eliminació de la tela de qualsevol tonalitat aliena a la grisalla…

Des del desembre de 2021 aquest espai de natura, platja, oci i turisme, en algunes de les parets s’han reproduït part dels poemes escrits d’una de les germane.  La Trinidad Casas Perin és l’autora del poemari – Escaleras al Mar – on posa fonaments a la memòria i evoca la infantesa viscuda amb la seva família en el búnquer de la platja de les Madrigueres, que: “malgrat totes les dificultats i les penúries, aquesta va ser per a nosaltres un espai de vida”.

“El ‘Gernika’ és un al·legat contra la barbàrie i el terror de la guerra, i si nosaltres vam venir aquí va ser a conseqüència d’aquesta. La guerra no s’acaba quan s’atura el foc, les seves conseqüències van molt més enllà, com estem veient ara a Ucraïna.”

La mare va traspassar el 1999, el pare el 2002. La germana gran, l’Olga, va morir el 2017, dos dels germans, la Manolita i el José sempre han viscut al Vendrell, la Trinidad a Barcelona i l’altre germà, l’Eduardo viu a Sevilla. La història de la família Casas- Perín queda definida en un dels plafons informatius.




Fotografies: Diari de Tarragona

Documentació: Panells situats enfront de l’antic niu de metralladores –  3CAT (4 anys en un bunker a la platja).

Fotos: Pròpies

Categories
Establiments singulars Viatges i itineraris

Sanatori Antituberculós de Collserola 

Curiós edifici del modernisme català del tot desconegut, situat a la serralada de Collserola, a la barriada de Can Rectoret, nucli diferenciat molt a prop de les Planes de Vallvidrera.

Són les restes d’un estrany edifici en forma de castell, amb un cert aire fantasmal. Està completament abandonat i amb perill de ruïna, portes tapiades que fan impossible la seva visita interior, atès el perill existent de despreniments. És el projecte d’un sanatori antituberculós que mai va arribar a entrar en funcionament.

És una joia modernista envoltada de misteri, amb una torre circular imponent, voltes catalanes i rodejat de petits espais, sales o capelles circulars. Construït a començaments del S. XX, l’any 1903, per l’arquitecte Joan Ruibó i Bellver, deixeble de Gaudí d’on es nota la seva influència. Entre les seves obres a destacar hi ha el Paranimf de l’Escola Industrial.

És de remarcar la genialitat de l’arquitecta per fer una obra mestra amb tan pocs recursos per la construcció d’un edifici tan senzill i a l’hora espectacular, projectat per assolir una gran tasca sanitària, situat en mig de la natura.

Tant en la cúpula central com a la resta de torres encara hi ha algunes de les peces dels famosos trencadissos de ceràmica gaudinians que cobreixen els sostres circulars.

Podem observar, amb dificultat, des de fora la planta baixa, un espai circular amb una columna central helicoidal, que sembla pujar o girar en direcció al cel.

Per una de les torres s’accedeix i se’n puja per una escala de caragol a la sala de la gran cúpula, que estava destinada a la bugada. Es tractava de l’espai més ampli, més clar, amb força llum i ventilat, que havia de cobrir la principal funció sanitària i la més important, la desinfecció.

El suposat sanatori o edifici dels “safareigs”, com se’l va anomenar, ha anat canviant diverses vegades de mans, per tal d’intentar rehabilitar-lo. Sols s’ha aconseguit tapiar-lo i construir-hi un mur exterior que l’envolta, per prevenir destrosses que acabin en més mals estructurals.

Edifici amb més d’un segle dempeus i buit, hauria de ser pel barri de Can Rectoret tot un símbol del Parc de Collserola.

El desús i l’ocupació il·legal ha deixat tota l’estructura i el seu entorn en un estat del tot lamentable. Ple de pintades i envoltat de brutícia, resultat de l’incivisme.

Documentació: extreta de la visita – Betevé

Fotografies: Pròpies

Categories
Conferències i cursos Llibres

Españolas en los campos nazis

                                 

Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona

Espai Memorial – 21 de febrer de 2025

El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.

És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.

L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.

De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.

Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.

Dones a Birkenau

Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!

Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.

Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.

Nens al dia de l’alliberació

L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.

El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.

classificació

“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin.
Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“

Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
 

                      “Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]

Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.   

                                                                                   “José Saramago”

Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:

Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.

Moltes d’aquestes empreses amb la boca molt petita han demanat perdó, però moltes altres encara no…

Fonts: · Koester, Roman; “Hugo Boss, 1924-1945”.

Documentació: resum anotacions de la presentació del llibre – Diari ARA – RTVE – 3 CAT

Fotos: pròpies – i de France 24 – ag. EFE