L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.
Títol: La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874
Autors de l’edició actual: Jordi Roca Vernet (edició i estudi introductori); Ginés Puente (presentació dels documents i biografies)
Autorde l’obra original: Miquel González i Sugranyes, reproducció de l’original del 1896: La República en Barcelona: apuntes para una crónica, publicat a Barcelona per Imprenta de Henrich y Cª en comandita
Edició: Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàgines
Imatge principaldel blog: Proclamació de la República a Barcelona, el 21 de febrer de 1873 a la plaça Sant Jaume, davant la façana de la Diputació Provincial de Barcelona. La Ilustración Española y Americana, 8/3/1873, Any XVII, num. X, p. 149
La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023
Tres obres en un llibre
El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente.
Del republicanisme a la Primera República
La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
Aquest estudi introductori es divideix en quatre apartats. El primer, “Els orígens del republicanisme”,Roca Vernet, descriu amb força detall, la formació i l’abast de la penetració a la societat catalana i espanyola de les idees republicanes. Resumint el text de Roca Vernet: A la Barcelona dels anys seixanta es produeix un esclat d’espais de sociabilitat informal en els quals es difondran les idees republicanes com ara tallers d’artistes que reunien pintors, dibuixants i caricaturistes; les rebotigues i pisos en què es trobaven dramaturgs, actors i literats; les societats literàries que reunien intel·lectuals i lletraferits; o cafès en els quals s’aplegaven professionals liberals de diverses sensibilitats. Però també hi haurà espais de sociabilitat formal com les societats recreatives les societats corals o els ateneus populars dedicats a l’educació i reforma dels obrers. Amb el triomf de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda com La Gloriosa, apareixeran els clubs i posteriorment els centres polítics.
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
El segon apartat: “Les armes en la política popular de les revolucions”, destaca la gran importància que adquireix la formació d’unitats armades en els processos revolucionaris del segle XIX determinada per la mobilització de ciutadans a través de l’organització de milícies ciutadanes (anomenades Nacionals, Urbanes, Guàrdies Nacionals, de la Llibertat o de la República) i de cossos francs (de civils voluntaris), i per la seva continuada presència en la política local, provincial i nacional. I conclou: La participació en aquelles unitats es percebia com la manera de fer política de les classes populars i alhora de defensar les autoritats revolucionàries, emanades dels pronunciaments progressistes o juntes revolucionàries que orientaven la construcció i consolidació del règim liberal cap a un model més participatiu, més representatiu dels espais local i provincial, i amb més reconeixement de drets i llibertats individuals. Per tant, la milícia s’erigirà com un contrapoder polític d’abast local i provincial que vigila l’acció de les autoritats municipals i governamentals, i alhora com una alternativa per assumir les funcions d’un exèrcit i d’una policia impopular.
El nou govern de Francesc Pi i Margall reuneix els Voluntaris de la República, l’exèrcit, i els cossos armats dels estats (Guies, milicians, etc.) per combatre els enemics de la República. Catalans, aragonesos, valencians i murcians estiren la República cap al federalisme. La Flaca, 2/7/1873, núm. 71, p. 2 14 15
En el tercer apartat: “L’obrerisme i la Primera República”,Roca Vernet, recorda que a Barcelona, en el Congrés obrer del 1870 es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i es va declarar el caràcter apolític de l’organització. També destaca la rellevància de l’experiència política i sindical durant la insurrecció republicana del 1869 i les vagues del 1871 en l’espai local i regional, quan es va produir un allunyament entre republicans i obrers. I es pregunta: quina capacitat va tenir el republicanisme de mobilitzar els obrers després de la formació de la FRE ? Ell mateix descriu que: El republicanisme s’havia dividit a la dècada dels seixanta entre aquells partidaris d’una política econòmica més intervencionista de l’Estat en clau socialista que corregís el mercat o la propietat, com ara Francesc Pi i Margall, i aquells que preferien la política econòmica més liberal, sense intervencionisme, que presentava Emilio Castelar, que consideraven més moderna. […] També es debatia sobre quin model organitzatiu havien de tenir els sindicats, i es contraposava el mutualisme i el cooperativisme a l’acció més enfrontada amb la patronal, que tenia un horitzó més revolucionari. El republicanisme es va dividir al voltant d’aquesta contraposició, de la mateixa manera que ho va fer el sindicalisme.
El republicanisme federal emprarà fins i tot els símbols nacionals precedents (el patró d’Espanya, Sant Jaume “mata moros”) per mobilitzar tothom contra els carlins. La Campana de Gràcia, 27/6/1873, núm. 173, p. 1.
En el quart apartat, “La diversitat del federalisme”, Roca i Vernet descriu com el federalisme pactista estava dividit entre els partidaris del pactisme no insurreccional de Francesc Pi i Margall i els de la intransigència política que representava Valentí Almirall i Llozer. I afegeix que “Tot i les diferències, aquest era un federalisme que es construïa des de baix a partir d’una concatenació de pactes fins a construir la República Federal i, per tant, es partia de la fragmentació de la sobirania i d’una organització quasi confederal. Aquest federalisme tindrà diverses expressions que aniran des d’un projecte polític més social i municipalista a un de revolucionari i confederal basat en la supremacia dels estats en detriment de la federació republicana. Tot i així, destaca que: El federalisme pactista de Valentí Almirall o Roque Barcia va generar rebuig per la seva connotació confederal i per un exercici de la sobirania compartida, però el federalisme de Pi i Margall també va despertar una forta oposició en la mesura que consideraven que també posava en perill la unitat nacional i engendrava un factor de dissolució de la nació [espanyola].
Durant el darrer govern presidit per Emilio Castelar, les mesures autoritàries obligaran a mobilitzar tothom. En la caricatura s’arma nens, gent gran, dones i fins i tot les estàtues de l’actual plaça de Sant Jaume, però en queden exclosos aquells qui poden pagar un substitut. La Campana de Gràcia, 16/11/1873, núm. 189, p. 1
Finalment, el cinquè apartat de l’estudi introductori de Roca i Vernet analitza l’obra “La història de la República escrita per Miquel González i Sugranyes”. Aquesta història de la República va ser publicada el 1896, 23 anys després de la fi de la República amb l’objectiu d’afavorir la formació d’un relat històric que projectés més unitat entre el món republicà, allunyant-lo de la memòria construïda pel règim de la Restauració, que associava aquells mesos al caos, la violència, la divisió i la fragmentació de la nació. Per a Roca i Vernet: En el relat de González i Sugranyes també es constata el seu interès per allunyar el món obrer dels discursos més revolucionaris i apolítics vinculats a la mobilització a través de la vaga general revolucionària. El [seu] relat està impregnat del projecte reformista políticament i social que encarnava les tendències unionistes del republicanisme, encapçalades pel tercer president del govern de la República, Nicolás Salmerón,[…] el qual durant els últims anys de la seva vida, va formar part de la Unión Republicana primer i, després, el 1906, va integrar la coalició electoral catalanista Solidaritat Catalana, raó per la qual fou escollit diputat per la circumscripció de Barcelona ciutat el 1905 i el 1907.
La República en Barcelona. Apuntes para una crònica
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente.
Cada intent de proclamar l’Estat Català, el cantó català, per part des intransigents i internacionalistes serà reprimit per les milícies urbanes de l’Ajuntament de Barcelona. La Campana de Gràcia, 17/8/1873, núm. 176, p. 1.
L’estructura del llibre en 9 capítols i 164 apèndixs, cada capítol té entre 10 i 20 apèndixs documentals, demostra la vocació professional de l’autor que com a historiador d’època medieval s’enfronta a l’anàlisi dels esdeveniments de la Primera República des d’una perspectiva clarament positivista, sustentant totes les seves anàlisis o opinions amb la documentació de l’època. Gairebé la meitat de les pàgines del llibre són els apèndixs que rere la narració de cada capítol reprodueixen els documents que considera fonamentals per corroborar el seu relat. Aquestes pàgines de documentació revelen la vocació de recopilador d’evidències escrites a l’hora de compondre el seu relat de memòries, fet que l’allunya de les memòries d’altres republicans. Alhora, tot aquell ventall de fonts atorguen una rellevància cabdal a l’obra en la mesura que molts dels documents només els coneixem a través d’aquesta còpia.
Caricatura per contraposar la República dels cantonalistes, encapçalats pel general Juan Contreras San Román, que lidera la defensa del cantó de Cartagena, i la República Federal que encapçala el govern presidit per Nicolás Salmerón. La Campana de Gràcia, 10/8/1873, núm. 175, p. 1.
Les autoritats durant la Primera República
La tercera part del llibre, a càrrec de Genís Puente, són les biografiesbreus però completes de Les autoritats durant la Primera República. Hi ha les biografies dels tres alcaldes de Barcelona: Francesc de Paula Rius i Taulet; Narcís Buxó i Prats; Miquel González i Sugranyes (del 24 d’agost de 1873 a 6 de gener de 1874). Els tres presidents de la Diputació de Barcelona: Josep Anselm Clavé i Camps; Benet Arabio i Torres; i Ildefons Cerdà i Sunyer.
Els quatres presidents de govern de la República: Estanislau Figueras i Moragas; Francesc Pi i Margall; Nicolás Salmerón Alonso; i Emilio Castelar Ripoll. Els set capitans general de Catalunya i els tres governadors civils de Barcelona. Al final també hi ha un índex onomàstic, molt útil per cercar els noms entre la multitud de protagonistes.
Finalment, també inclou 9 imatges breument comentades, provinents de La Ilustración Española y Americana, La Campana de Gràcia i La Flaca. Les imatges d’aquest apunt del blog s’han extret directament d’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) i els peus d’imatge són de La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023.
Caricatura que representa el cop d’estat del general Manuel Pavía, que expulsa l’Assemblea Nacional (o la República) de la seu de la sobirania nacional. A terra, les taules de la llei i la reivindicació de la Llibertat. La Campana de Gràcia, 18/1/1874, núm. 199, p. 1.
Els autors
Miquel González i Sugranyes (Tarragona, 6 de gener de 1838 – Barcelona, 1924). Va estudiar Història malgrat que durant anys va treballar com a caixista en una impremta. Va donar suport a la Revolució de Setembre del 1868 i s’afilià al Partit Republicà Democràtic Federal que liderava Francesc Pi i Margall. Durant la Primera República va ser escollit alcalde de Barcelona l’agost de 1873, substituint Narcís Buxó i Prats, i va romandre en el càrrec fins al gener de 1874. Prèviament, havia donat suport a la proclamació de l’Estat Català el 9 de març de 1873 a Barcelona. Amb la Restauració borbònica es va retirar de l’esfera pública durant un temps. El 1887 va tornar a ser escollit regidor de l’Ajuntament, representant el Partit Republicà Demòcrata Possibilista.
Jordi Roca Vernet és Professor Lector Serra Hunter i coordinador del màster d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona. Doctor, premi extraordinari per la Universitat Autònoma de Barcelona (2007), ha estat investigador postdoctoral a l’Institut Camões, la University of Warwick i la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat dues monografies de recerca: Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808- 1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (2011). També ha publicat, amb Núria Miquel, La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835 (2021).
Ginés Puente Pérez és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona amb la tesi De Soledad Gustavo a Teresa Mañé Miravent: els orígens de l’anarco-feminisme a Espanya (1865-1939). Codirector de la col·lecció Lliure pensaments, que publica Edicions UB i Publicacions URV, ha estat professor en diferents graus a la UB, la URV i la UOC. Especialitzat en la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX, ha treballat els orígens de l’anarquisme i l’anarco-feminisme, els processos migratoris cap a Llatinoamèrica i la construcció i rehabilitació de les xarxes de comunicació catalanes, entre d’altres.
Durant el govern presidit per Francesc Pi i Margall es produeixen enfrontaments entre els partidaris de la república unitària i la federal que s’interpreten en clau social, entre les elits i els treballadors. La Flaca, 1/5/1873, núm. 63, p. 2
Subtítol: Como la República planeó vender parte de España al Fascismo
Autor: Manuel Aguilera Povedano
Arzalia Ediciones, 2022, 224 pàgines
Contingut: Més de 40 imatges i documents
L’autor
Nascut el 1978 a Palma, és periodista i doctor en història, fa de professor de futurs periodistes i columnista del diari Ultima Hora de Palma. Ha publicat diversos treballs sobre la guerra civil a Mallorca que és el camp fonamental de la seva investigació: Compañeros y camaradas. Las luchas entre antifascistas en la Guerra Civil española i Un periodista en el desembarco de Bayo.
Des del 2017 és codirector del projecte de recerca Espais de la batalla de Mallorca.
Manuel Aguilera Povedano
La meva ressenya
El oro de Mussolini és un llibre amè, ben escrit i que es llegeix ràpid. Té l’estil d’un relat periodístic però darrera hi ha una recerca ben documentada d’un historiador. L’autor barreja part de la seva biografia personal durant 15 anys, buscant fonts primàries per escriure primer un article i després un llibre, a mesura que el material que va trobant li permet desenvolupar una història més completa.
Realment, són dos els arguments que també s’entrelliguen. Dos temes que han estat oblidats pels historiadors, suposem que majoritàriament per desconeixement. Un seria el dels plans de Mussolini per establir una colònia italiana a Mallorca que servís per italianitzar l’illa i posteriorment de base militar; i l’altre tema, l’oferiment que fa la República espanyola de Mallorca a canvi de què Itàlia complís, de debò, el pacte de no intervenció en la guerra civil en què estava immersa Espanya.
Aquest sorprenent oferiment no sembla que es tractés en cap Consell de Ministres. Tot es va portar en secret a través d’espies i seguint la cadena de comandament de Largo Caballero (president de la república fins el maig del 1937) i Araquistáin (l’ambaixador a França). Es tractava de comprar la “no intervenció” a canvi de cedir territori. Sembla que es va pensar també amb el nord d’Àfrica i alguna illa de Canàries i oferir-ho també a Hitler en les mateixes condicions d’intercanvi.
Negrin al substituir a Largo Caballero va suspendre les negociacions i les va dirigir amb la complicitat de Prieto (ministre de defensa) en intentar alguna cosa similar encara que en sentit contrari amb el Regne Unit oferint-los-hi les bases navals dels ports de Cartagena, Vigo i Maó.
Estàvem en la pre guerra europea i tots els països tenien interès en tenir posicions logístiques i estratègiques fortes. Pensem que des del punt de vista del que rebia la proposta podia ser avantatjosa, evidentment sense considerar el perill de què per si sol provoqués l’inici de la guerra a tot el continent.
Tornant a l’altre esmentat pla de Mussolini, pacífic, lent, sense fer soroll internacional, ens relata l’ajuda a tots els colpistes de dretes de l’època, l’ajuda econòmica a la Falange, la promesa d’entrega d’armes, les maniobres navals, la creixent influència en la cultura i l’economia locals i les bases aèries un cop produïda la rebel·lió franquista. Més endavant, ja en el 1937 i segurament degut a pressions de les democràcies occidentals va passar a una penetració més sigil·losa. Podríem parlar d’un pla B al fallar el primer.
Aquí es on encaixa perfectament el títol del llibre ja que el govern italià va comprar a través de testaferros la finca l’Albufera i Son Sant Martí el maig del 1938 a la badia d’Alcúdia per instal·lar-hi una colònia italiana amb emigrants. La finca era la tercera més gran de Mallorca i almenys si que havien previst construir vint cases colonials per començar un centre d’italianitzats que creixés amb els anys.
Tot una sorpresa de temes molt desconeguts, relatats de forma amena i amb rigor historiogràfic.
Més informació
Entrevista de Maria Coll a Manuel Aguilera. “Mussolini volia traslladar 100.000 italians a Mallorca i construir-hi dues bases aèries” Sàpiens, núm. 247, octubre 2022. pàgines 86-87.
“L’any 1937, el govern de la República va posar en marxa l’operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de la Itàlia de Mussolini al bàndol nacional. La contrapartida va ser l’illa de Mallorca. Una negociació secreta que el periodista i doctor en història Manuel Aguilera detalla a El oro de Mussolini.”[…]
Ressenya d’Eugenia Patricia Rossi, Historia & Guerra, 3, enero-junio 2023.
“Sin dudas, la guerra civil española (1936-1939) es uno de los conflictos más significativos del siglo XX, destacándose, entre otras cuestiones, por su grado de internacionalización y por haberse constituido en la antesala de la segunda gran contienda mundial. Al inicio de esta guerra, tanto el bando republicano como el subleva-do habían iniciado gestiones destinadas a conseguir apoyo internacional para sostener el esfuerzo bélico. Sin embargo, mientras los insurrectos recibieron la asistencia de la Italia fascista y de la Alemania de Hitler, para el gobierno de la Segunda República aquellas tratativas encontraron un obstáculo en la política de no inter-vención y apaciguamiento adoptada por los gobiernos de Francia y del Reino Unido […]
Il·lustració principal: “La República és la Pau”. Portada de La Campana de Gràcia , 16 de febrer de 1873
150 anys de la República Federal
El dia 11 de febrer de 2023, farà 150 anys de la proclamació de la Primera República a Espanya. La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat un recull bibliogràfic amb 42 obres disponibles a la biblioteca de l’Ateneu que podeu veure aquí.
S’ha programat, també, la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la UB.
La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor.
A continuació trobareu una selecció personal de 17 obres entre tot el recull bibliogràfic de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Cada obra té una breu sinopsi o una ressenya.
Una obra clàssica encara amb vigència
FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.
Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.
Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, Fontana recorre amb la seva precisió habitual i amb gran audàcia narrativa- el que li interessa a l’autor és determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.
Cinc assaigs més actuals
Obres que intenten explicar o corregir mancances historiogràfiques amb nous punts de vista
ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.
Sinopsi: L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte republicà. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu atractiu escàs, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.
Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes?
En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.
MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques.
Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España.
Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.
Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia”aquí:
NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021, 330 pàgines.
Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).
Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».
Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagneraquí
PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines.
Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX.
Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.
SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de Cantabria Santander, 2022; 401 pàgines.
Sinopsi:El león durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques.
Dues antologies de textos
ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona: RBA, cop. 2012. 619 pàgines.
Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor. L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat.
L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal.
Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.
Tres biografies de republicans catalans
FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.
Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.).
Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.
També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.
CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines
Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de l’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé
CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.
Contingut: Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.
Biografies d’activistes republicans espanyols
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.
Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.
El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys.
Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.
Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.
Una memòria d’un republicà català
FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines.
Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX.
A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols».
Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?
Tres obres sobre Catalunya, el catalanisme i la República Federal
ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.
Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.
PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines.
Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.
TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.
Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.
El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.
SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.
Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.
En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.
Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí
Altres novetats bibliogràfiques
Durant els propers mesos del 2023 apareixeran novetats dedicades a la República, com ara els textos de Florencia Peyrou, Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.
Altres novetats que no he pogut llegir són:
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, Col·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.
VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines
Aquesta gran obra no és de fet la biografia de Stalin, sinó que tracta d’un període de temps que comença l’any 1929, quan es fa definitivament amb el poder total de la URSS i acaba amb la seva mort el 5 de març de 1953. És la vida del dictador a través de les relacions amb el seu entorn familiar, la seva segona dona, Nadezhda Al·lilúyeva (Nadia) i la seva família, els Al·lilúyev, tan propers a Stalin al llarg del temps, i els fills d’aquest matrimoni, Vasili i Svetlana que aniran creixent en un ambient tòxic i extremadament cruel. Els Svanidze, parents de la seva primera dona Yekaterina Svanidze anomenada Kató i morta prematurament l’any 1907, també formen part del cercle familiar i de poder del personatge. Un fill d’aquest matrimoni de joventut, Iàkov, poc estimat per Stalin, també tindrà el seu paper en el drama que es viurà a la Unió Soviètica en els vint-i-cinc que abasta el relat.
Ióssif i Nadia (Beyond Russia ES) Stalin amb els fills de l matrimoni amb Nadia, Vassili i Svetlana (lavanguardia.es) Svetlana amb Lavrenti Béria, el “tiet” Lara cap del NKVD, al fons es veu Stalin treballant (nationalgeographic.com) Imatge de l’enterrament de Nadia Al·lilúyeva el novembre de 1932 (alamy.es) Les dones de Stalin: Zhenia Al·lilúyeva, germana de Nadia amb el coll d’encaix va ser amant així com Bronislava Poskrebisheva, dona d’un dels seus jerarques i eliminada en una de les purgues (NemaloKing.net)
Els co-protagonistes principals de la història són els jerarques bolxevics i les seves famílies que acompanyen Stalin al llarg dels anys, que formen la gran família bolxevic que serà utilitzada i en molts casos eliminada físicament a resultes de les purgues i fases de Terror que Stalin anirà desenvolupant de forma terrible i despietada al llarg dels anys.
El llibre comença, i introdueix els personatges, amb un sopar de celebració al Kremlin el dia 9 de novembre de 1932 on els mandataris bolxevics celebren l’aniversari de la revolució de 1917. La turbulenta relació entre Ióssif i Nadia, agreujada per caràcter depressiu de la jove i el fet de ser cada cop més conscient de la personalitat despòtica i cruel del seu home donaven lloc a constants escenes i baralles dins la parella. Aquest sopar no serà una excepció però el seu desenllaç serà fatal i l’endemà trobaran Nadia morta d’un tret i víctima d’un suïcidi. Això afectarà terriblement Stalin i serà un punt d’inflexió en la seva obsessió pel poder a qualsevol preu.
Després d’aquesta introducció descriptiva de molts dels personatges que després constituiran part del relat i de la finalització abrupta de la segona relació conjugal formal de Stalin, el llibre comença una història cronològica que s’inicia l’any 1929 quan Stalin assumeix un control dictatorial absolut sobre el Partit. L’autor ens descobreix un Stalin inusual, sorprenent, menys enigmàtic, més íntim, tant o més brutal però més humà. I amb ell introdueix l’apassionant història de la seva cort imperial, una epopeia de pors i traïcions, un món de privilegi i corrupció, una vida en la qual es barrejaven l’amor familiar i la brutalitat assassina. Stalin utilitzava el perillós joc del poder amb els seus cortesans durant els sopars i els balls que tenien lloc en les impressionants viles del Mar Negre i en els enormes apartaments del Kremlin: un món secret però estranyament càlid, poblat per assassins, fanàtics, degenerats i aventurers. Des del nan bisexual i carnisser assassí Iejov fins al depravat Béria, cadascú representava un rol per Stalin: Ordzhonikidze l’exaltat, Kaganóvitx el brut, Voroixilov el simpàtic i estúpid; Mikoian el llest, Jdànov el presumptuós o Khrusxov la mascota del líder. Tots caminaven al límit de l’abisme, matant per a sobreviure, dormint amb una pistola sota el coixí; deixant morir a les seves dones quan Stalin els ho exigia o permetent que els seus fills visquessin segons un codi de mentides. Però tots van ser fidels a la fe cuasirreligiosa del bolxevisme.
Els dos monstres més depravats de la cort de Stalin: Lavrenti Béria i Nikolai Iejov (1895 – 1940) (nemloknig. Stalin amb Iejov (a l’esquerra) i eliminat de la foto (dreta) després d’haver estat purgat i executat (NemaloKing.net) Mólotov signa el pacte germano-soviètic el 25 d’agost de 1939 en presència de Joachim von Ribbentrop, a l’esquerra, i Stalin (lavanguardia.es) Polina Mólotova, la dona de Mólotov acabaria purgada els darrers temps de Stalin i en el gulag (lavanguardia.es)
Les diverses fases de l’estalinisme van passant pels nostres ulls: les grans repressions lligades a la persecució dels kulaks i els pagesos en general, la lluita contra Trotski i la “dreta” del partit, el gran Terror que afectà milions de persones amb la detenció, la tortura, la deportació o l’afusellament programat a través de llistes en l’elaboració de les quals Stalin treballava de manera intensiva i personalitzada. Aquesta política atroç i deshumanitzada la vivien els nostres protagonistes des de la quotidianitat del Kremlin o les luxoses datxes on la mort, les pors i les festes alternaven en una voràgine terrible.
A l’inici del llibre hi ha un arbre genealògic de les tres famílies properes a Stalin: Els Djugashvili on veiem els seus pares, els Svanidze, la família de “Kató”, la seva primera dona i els Al·lilúyev, la família de Nadia. A continuació hi ha un llistat onomàstic de personatges que comença pel protagonista principal:
Ióssif Stalin, l’autèntic cognom del qual era Djugashvili, anomenat “Soso” i “Koba”. Secretari general del Partit Bolxevic, 1922 – 1953 i primer ministre, 1941 – 1953. Mariscal. Generalíssim dels exèrcits.
Tot seguit trobem un llistat descriptiu de la família, els seus aliats, els generals, els enemics i antics aliats i els anomenats “enginyers de l’ànima humana” on s’inclouen intel·lectuals diversos que tindran un paper més o menys rellevant durant l’etapa. Aquesta descripció breu dels personatges, així com l’arbre genealògic familiar són de molta utilitat al llarg de la lectura per a situar-te correctament.
Dues de les multiples datxes de Stalin: la de Sotxi al Mar Negre i la de Kuntsevo a Moscou (Dreamstime)
L’accés per part de l’autor a principis dels anys 2000 a arxius soviètics tancats fins aleshores com ara una bona part de l’Arxiu Presidencial permeté la consulta a les cartes de Stalin, dels seus homes de confiança i les famílies de tots ells. També hi tingué accés a arxius militars i de defensa no disponibles fins aquell moment. Tot això i més consultes, han permés a l’autor escriure un retrat de Stalin, dels seus vint màxims jerarques i de les seves famílies, mostrar com governaren i com visqueren en la cultura singular dels seus anys de poder absolut. Tot plegat en un text de 713 pàgines i uns annexos amb notes, bibliografia, mapes, índex alfabètic i una llista de les il·lustracions descrites a l’obra que ens porta fins les 854 pàgines totals.
Stalin amb el mariscal Gueorgui Júkov (1896 – 1974) el millor estratega soviètic durant la segona guerra mundial; també tindria problemes polítics en acabar la guerra (gettyimages.com) Grup de jerarques amb Stalin l’any 1937 en plena època de Terror: Mólotov, Kaganóvitx, Stalin, Mikoian i Kalinin. Acompanyen dues figures de nova incorporació a la direcció del partit, Khrusxov i Iejov (NemaloKing.net) La mort de Stalin va desfermar una cruenta lluita per la successió entre els jerarques (Russia Beyond ES)
Simon Sebag Montefiore va estudiar Història en el Gonville & Caius College de Cambridge. Durant la dècada de 1990 va viatjar per tota l’antiga Unió Soviètica, especialment pel Caucas, Ucraïna, Àsia central i va escriure sobre Rússia pel Sunday Times, el New York Times i el Spectator, entre altres periòdics. Ha presentat documentals per a la televisió i ha escrit dues novel·les, així com alguns assajos, entre els quals destaquen King’s Parade (1991) i Prince of Princes: the Life of Potemkin (2000), nominat als premis de biografia Samuel Johnson, Duff Cooper i Marsh. A Editorial Crítica ha publicat Llamadme Stalin (2007), La corte del zar rojo (2004), Titanes de la història (2012) i Jerusalen. La biografia (2011). La present edició en rústica que he llegit i ressenyat és de l’any 2010 i ha estat traduïda al castellà per Teófilo de Lozoya.
Títol original: Une brève histoire de l’égalité Autor: Thomas Piketty Edicions 62 nov. 2021 Primera edició en francès 2021
Thomas Piketty, economista francès, director d’estudis a l’Escola d’Estudis superiors en Ciències Socials i professor de l’Escola d’Economia de París es dedica plenament a l’ensenyança i a la divulgació de les seves idees en el camp econòmic. És també autor de nombrosos llibres i articles per revistes.
Una breu història de la igualtat
Estem davant d’un interesant llibre d’economia i d’història que fa un repàs als diferents moments en què la humanitat i especialment el que entenem per món occidental, ha fet passes cap a la igualtat dels humans intentant eliminar la desigualtat entre classes socials. Piketty, afirma que: “La tendència a llarg termini cap a la igualtat és real des de les acaballes del segle XVIII, però així i tot, té una amplitud força limitada”
Rousseau diu que la invenció de la propietat privada i la seva acumulació desmesurada són la causa de la desigualtat entre els homes. Aquesta tendència vers la igualtat que serà conseqüència de les lluites i les revoltes enfront de la injustícia ens diu que comença amb l’abolició dels privilegis de la noblesa durant la Revolució francesa i segueix amb la revolta dels esclaus de Saint-Domingue l’any 1791 que propiciarà la fi del sistema esclavista atlàntic. Les crisis econòmiques i financeres així com els desenvolupaments ideològics és evident que també hi han ajudat. Sense la revolució d’octubre de 1917 i el moviment comunista internacional no és gens clar que les classes propietàries occidentals haguessin acceptat les descolonitzacions, la seguretat social, els drets civils…És en aquest punt que ens fa observar el poder relatiu de negociació dels sindicats i moviments contra la desigualtat en els països del nord i l’escassa influència que han tingut i tenen en les zones emergents.
Parla també de la necessitat de viure en harmonia amb la natura. Veu el colonialisme com a font d’acumulació de riquesa per uns pocs i de l’inici del trencament de la correcta convivència de l’home amb la natura. Després vindrà la revolució industrial amb el consum de combustibles fòssils i les emissions creixents de CO2.
El colonialisme que comença a la segona meitat del segle XV amb les primeres factories portugueses a les costes africanes i acaba a la dècada de 1960 amb unes guerres d’independència brutals, hauria topat aviat amb una limitació ecològica important si no hagués instaurat un sistema d’obtenció de força de treball a escala mundial (fonamentalment esclavisme i grans migracions )
El domini militar europeu fou clau per al desenvolupament i manteniment del colonialisme. En efecte, degut a la competència i les continuades guerres entre els estats europeus, aquets desenvoluparen un poder militar basat en una fiscalitat en augment que els va permetre mantenir el sistema colonial durant uns 500 anys. Tal circumstància no es donà al Japó i a la Xina que tingueren una evolució més tranquil·la basada en creixements demogràfics i agrícoles.
Sobre l’abolició de l’esclavisme i les reparacions per expropiacions també ens en parla en termes divergents. Si bé la primera era clarament igualitària, la segona fou el contrari. Explica el cas d’Haití en què sent independents des de 1825 no acaben de pagar les compensacions fins el 1950, i pensa que vist en retrospectiva, una abolició justa hauria estat una compensació pels esclaus en concepte de les dècades de maltractaments i treball no remunerat, i no per als amos, finançada per totes les persones que s’havien enriquit gràcies a l’esclavitud. Un altre exemple tampoc reeixit fou en la guerra civil dels Estats Units en què els nordistes varen prometre als esclaus emancipats: “una mula i 40 acres (1 acre equival a 4.046,86 m2) de terra per rescabalar-los del treball fet i no remunerat i permetre’ls d’enfrontar-se al futur com a treballadors lliures”
Aborda també com a no igualitaris el tema del treball forçat en el Congo belga durant els 23 anys en que fou propietat particular de Leopold III i; a l’Alger i altres colònies africanes durant la tercera República francesa. També de la discriminació racial tant la dels Estats Units com de l’apartheid sud-africà.
Ens explica com la igualtat jurídica teòrica s’aconsegueix molt abans que la real. Per exemple que la igualtat de drets proclamada al final del segle XVIII és entre els homes blancs propietaris, mentre que la discriminació racial als Estats Units ha durat fins la segona meitat del segle XX. Un gran avanç cap a la igualtat ha sigut el que en diu la Gran redistribució de 1914-1980 basada en un creixement econòmic espectacular gràcies entre altres, a la segona revolució industrial, a la liquidació d’actius colonials i a la invenció de l’estat social amb educació, sanitat i assistència social generalitzades.
Evidentment, és contrari a la reforma reagano-thatcheriana del món econòmic dels anys 80 que va representar un fre cap a la igualtat. Parla de conceptes relativament nous, impost progressiu, renda bàsica i garantia d’ocupació, redistribució de l’herència, herència mínima, sistema de pensions que no reprodueixin les desigualtats existents durant la vida activa, impost sobre la fortuna eliminant el de successions.
Es mostra totalment favorable a la cogestió en les empreses en la línia que han iniciat els països nord europeus, a l’educació pública i contrari a les donacions a centres educatius.
Sobre la desigualtat de gènere creu que incitar a les dones a fer el mateix que els homes no és el camí, pensa en promoure un altre equilibri dels temps socials. No és favorable al sistema de quotes en benefici dels sectors discriminats. Parla de paritat social enfront a la paritat de gènere.
Ens diu també la seva opinió contrària als paradisos fiscals, a la falsa ajuda internacional que es fa i que beneficia principalment al donant, a la no aplicació d’impostos a les multinacionals i als multimilionaris que drenen recursos que necessiten els estats. És favorable a un impost mundial sobre les grans fortunes.
Seguint a Hannah Arendt parla de la necessitat d’una política-món per respondre als reptes de l’economia-món, per això és necessari el que en diu un socialisme democràtic, ecològic i mestís basat en una ortodòxia econòmica i financera.
El llibre il·lustra les teories que explica amb més de 40 gràfics i estadístiques que mostren un treball profund sobre el que s’exposa. És evident que la seva òptica és la del que diem món occidental o ric i pensa poc en el tercer món o països del sud. Diríem que en alguns aspectes de les propostes que fa és utòpic i avançat en el temps, també que falta molta concreció per exemple en la organització de la globalització en què no parla del poder executiu. Tot i així, és cert que cal introduir conceptes com la renda i les herències redistributives o altres de similars per avançar cap a la igualtat.
Portada del llibre de Tusquets Editors amb Lloyd George, Clemenceau i Wilson
La Gran Guerra va acabar a les onze del matí del dia onze del mes onze de 1918. En aquest moment entrà en vigor l’armistici al front occidental i acabaren formalment les hostilitats. A la resta d’escenaris bèl·lics, els armisticis s’havien produït en dies o setmanes anteriors. La pau no arribà amb l’acabament de les hostilitats: la inestabilitat i els conflictes violents continuaven en l’immens, heterogeni i derrotat i en descomposició Imperi Austrohongarès i a tota l’Europa central i oriental. A Rússia continuava una cruenta guerra civil en la qual estaven implicats els bolxevics, els exercits blancs tsaristes i les tropes aliades; la por a l’extensió de la revolució bolxevic s’estenia per tota Europa com un preludi encara incipient del que trenta anys més tard anomenaríem Guerra Freda. El Kàiser Guillem II havia abdicat i els intents revolucionaris van ser sufocats per una estranya coalició entre els socialdemòcrates i sectors nacionalistes de l’exèrcit que desembocarien en un règim democràtic, laRepública de Weimar, que ja quedaria hipotecada per culpa de les complicitats que havien ajudat al seu naixement. El decadent Imperi Otomà s’havia enfonsat completament i quedaven per assignar les seves províncies d’Àsia Menor, l’Orient Mitjà i fins i tot les escasses possessions europees a la Tràcia oriental i Constantinoble; el futur de la turca península d’Anatòlia, també quedava per estudiar. Les colònies alemanyes a l’Àfrica, a la Xina (on el Japó ja havia esdevingut un actor important en la geopolítica asiàtica i del Pacífic) i les illes i arxipèlags alemanys d’Australàsia.
L’exili del Kàiser: Després de la Gran Guerra, el káiser visqué plàcidament vint-i-tres anys en aquesta mansió de Huis Doorn (Països Baixos). La intenció, no feta realitat, de portar-lo a judici creà el precedent dels procesos de Núremberg (laaventuradelahistoria.es) La signatura de l’armistici: aquestes dues fotografies mostren el vagó de tren al bosc de Compiegne on es va signar l’armistici (infobae.com) La premsa britànica recull el 12 de novembre els termes de l’armistici del dia anterior (alamy.es)
Els països participants havien d’enfrontar-se ara a un altre procés gens senzill: la signatura d’un tractat de pau. El lloc triat va ser París; a la capital francesa es van donar cita delegacions de tots els països que havien participat a la guerra. Al llarg de l’hivern i la primavera de 1919 es constituí a París una mena de govern mundial que distribuí territoris, redefiní fronteres i signà finalment tractats amb cadascuna de les potències derrotades a la guerra. La Conferència de Pau era el tema més important del món, protagonitzada per la majoria dels líders del planeta, que es reunien a diari, discutien, negociaven, pactaven, debatien, dissentien i discutien sobre qualsevol cosa que ens puguem imaginar; mentrestant, creaven noves organitzacions mundials com la Societat de Nacions (SdN) o la Organització Internacional del Treball (OIT), sopaven i assistien al teatre i tot això mentre París significava pel món el focus de totes les seves esperances i temors. La conferència va haver d’abordar la consumada creació de nous països, com Iugoslàvia o Txecoslovàquia, la nova recuperació nacional de vells països com ara Lituània, Estònia o Polònia, així com les constants disputes i demandes presentades a la conferència entre txecs i eslovacs, entre croates i serbis, entre jueus i àrabs o entre xinesos i japonesos; només citem aquí alguns dels múltiples conflictes que hi havia en aquells moments en un món en ebullició contínua i que la Conferència de Pau va tractar.
Estadistes, líders polítics i personatges famosos de tot el món es van concentrar a París: el president nord-americà Woodrow Wilson va arribar acompanyat del seu Secretari d’EstatRobert Lansing i d’un ample seguici d’experts negociadors; els Primers Ministres de la Gran Bretanya (David Lloyd George), França (Georges Clemenceau) i Itàlia (Vittorio Orlando); Lawrence d’Aràbia va ser present; el patriota grec Elefthérios Venizelos, el cèlebre pianista polonès Ignacy Paderewski, la Reina Maria de Romania, l’economista John Maynard Keynes, el General John Pershing (Comandant en Cap de les forces nord-americanes en la Primera Guerra Mundial) entre molts altres. Winston Churchill també va ser present, en la seva qualitat de secretari de Guerra. Al llarg del llibre assistirem a la presència d’una gran quantitat de líders polítics de tot el món. Alguns com el jove nacionalista coreà Shyngman Rhee va veure frustrada la seva assistència, tot i que seria molt posteriorment president de la República de Corea del Sud.
Georges Clemenceau (1841 – 1929) (historiasSXX.com) Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924) (buscabiografias.com) David Lloyd George (1863 – 1945) (wikipedia.org) Vittorio Orlando (1860 – 1952) (biografias.es)
El Consell dels Quatre. D’esquerra a dreta Lloyd George, Orlando, Clemenceau i Wilson (wikipedia.org)
Podeu llegir en línia el primer capítol del llibre sobre l’arribada de Wilson a Europa si seguiu l’enllaç de sota
L’inici del llibre presenta l’arribada del president Wilson a Europa amb la seva quantiosa representació d’experts i alguns plenipotenciaris. Wilson serà rebut de forma entusiasta. El seu caràcter idealista, una mica visionari i el paper de “banquer” d’una Europa en ruïnes, marcaran molts aspectes de les negociacions amb els seus projectes estrella: el Programa per la Pau al Món (els famosos 14 punts) i el projecte de Societat de Nacions. La delegació de l’Imperi Britànic comptava al capdavant amb el premier Lloyd George. Les preocupacions reals de la delegació britànica eren conservar el control marítim i assegurar el bon funcionament del mercat colonial. Hi intervindrien de manera important en la conferència els representants dels immensos territoris de l’Imperi, des de l’Índia fins el Canadà o Sudàfrica. Clemenceau era l’amfitrió de tots plegats; el temor al ressorgiment alemany, el sentiment de revenja i la pugna colonial amb la Gran Bretanya guiava l’actuació de la delegació francesa. Els italians, amb un pes polític inferior, tenien somnis imperials i pensaven en els guanys territorials que, segons ells, se’n derivaven del pacte de Londres pel qual havien entrat en guerra amb els aliats.
Inauguració de la Conferència de Pau al Palau de Versalles: Dues imatges a la part superior mostren l’atapeït Salon de l’Horloge (myuhistoria.es) Abaix a l’esquerra, la delegació dels EUA: asseguts el president Wilson en el centre i els quatre plenipotenciaris (amazon.com) Experts delegats militars britànics (muyhistoria.es)
La conferència es va inaugurar el 18 de gener de 1919 al Saló del Rellotge del Palau de Versalles amb l’assistència de representants de més de 30 països; cap de les potències derrotades (Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària o els Otomans) hi foren convidades. Es constituí el Consell dels Deu o Consell Suprem, format pels cinc mandataris de les principals potències guanyadores (EUA, Gran Bretanya, França, Itàlia i Japó) i els seus ministres d’afers estrangers. A finals de març quan la conferència entrà en els moments més complicats el Consell Suprem es desfaria del Japó i de tots els ministres i quedaria constituït el Consell dels Quatre, veritable òrgan de decisió format per Lloyd George, Wilson, Clemenceau i Orlando. El Consell dels Deu es reunia en el Quai d’Orsay, la seu del ministeri d’afers exteriors francès i celebraren més de cent reunions.
A l’esquerrasuperior: el mariscal Ferdinand Foch, Clemenceau, Lloyd George, Orlando i Sidney Sonnino, ministre italià d’afers exteriors (hmn.wiki) A l’esquerra inferior: la delegació japonesa a la conferència (hmn.wiki) A la dreta: dues fotografies actuals del Palau de Versalles (wikipedia.org)
El problema que surava però que no va tenir cap tractament va ser el de Rússia i la por al bolxevisme que van influir decisivament en els mesos de la conferència; Lloyd George i Clemenceau, malgrat tot eren partidaris de convidar Rússia: “No podem continuar pretenent que Rússia no existeix“. El sisè d’”Els 14 punts de Wilson” proposava, precisament, l’evacuació de tot soldat estranger de territori rus, encara que ell pensava particularment en les tropes japoneses que ocupaven territori rus. Durant tota la conferència de París, la política dels Aliats envers Rússia fou inconseqüent i incoherent. Algunes veus dins la conferència com Churchill o el mariscal Foch eren partidaris de la intervenció contundent, però hi havia altres veus com ara el sindicats, humanitaristes o pragmàtics com el propi Wilson que eren partidaris que tot continués pel seu propi rumb. No es va fer res més que crear animadversió creixent entre els bolxevics.
Lev Trotsky (1879 – 1940) fou el creador de l’Exèrcit Roig (wikipedia.org) Mapa de la Guerra Civil Russa (1917 – 1923) en verd es poden veure les operacions on van estar implicats els aliats occidentals, poc convincents i mai decisives (Ed. Teide)
Un dels temes estrella de la Conferència i la nineta dels ulls del president Wilson, va ser la Societat de Nacions. Es va crear una comissió d’estudi que pràcticament era prioritària durant les primeres setmanes; aquesta comissió va anar avançant enmig de les contradiccions com ara l’abast de l’autodeterminació: On s’aplicava? On no tenia valor? A Alsàcia i Lorena, els francesos es van negar en rodó. A l’Amèrica Llatina on les intervencions estatunidenques eren constants en aplicació de la doctrina Monroe, tampoc. La criatura va néixer carregada de mancances i contradiccions i la defunció definitiva la va donar pocs mesos després el propi Senat dels EUA que no va ratificar el tractat i, per tant, aquest decisiu país no va ingressar-hi mai.
Sir James Eric Drummond, designat pel propi Tractat de Versalles com a primer secretari de la SdN (wikipedia.org) La seu de la SdN a Ginebra construïda els anys 20 amb l’anagrama de l’organització (sites.google.com) La seu de Ginebra en l’actualitat pertany a l’ONU (wikipedia.org)
La qüestió dels mandats també va ser polèmica. Els aliats europeus pensaven en les colònies alemanyes en clau de botí de guerra: els francesos volien, entre d’altres Togo i Camerun. Dins l’Imperi Britànic, els sud-africans, l’Àfrica del Sud-oest alemanya, els australians, Nova Guinea i els propis britànics l’Àfrica oriental alemanya. Els japonesos també aspiraven a l’annexió de zones de la Xina. Això sense comptar amb la descomposició de l’Imperi Otomà que alliberava importants territoris. En el nou ordre mundial de Wilson, calia algun sistema que no fos la pura annexió o la colonització: els mandats, una forma de fideïcomís assignada a una potència però sota el control de la SdN. Es van crear finalment tres tipologies: A: Mandats per a les nacions considerades gairebé preparades per autogovernar-se com al Pròxim Orient. B: Mandats on la potència mandatària s’encarregaria del territori. C: Mandats per a territoris limítrofs i/o fronterers amb la potència mandatària, el qual seria administrat com si formés part del seu territori, sotmès tan sols a certes restriccions. El dia 7 de maig el Consell dels Quatre es va reunir per posar-se d’acord en la distribució definitiva dels mandats. La SdN, formalment qui ho organitzava tot, l’any 1920 es va limitar a confirmar el que s’havia decidit a París; tot i que els mandataris havien de presentar un informe anual a la SdN, a la pràctica feien el que volien.
Colònies i protectorats alemanys repartits pel món. La Conferència de París va llevar totes les possessions alemanyes i les va convertir en dominis administrats pels diversos països vencedors (wikipedia.org)
Es van crear moltes comissions i subcomissions per a l’estudi i posterior resolució dels múltiples problemes i conflictes territorials per tot el món. El problema dels Balcans es va tractar des de diferents grups de treball que abordaven: la crisi de la formació de forma no induïda per la conferència sinó “natural” de Iugoslàvia, Romania i el seu paper poc clar com a país aliat o no; Bulgària que era un dels països derrotats com a col·laborador dels imperis centrals. D’acord amb l’estipulat en el tractat signat a Neuilly-sur-Seine, Bulgària reconeixia el nou regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia), es comprometia a pagar quatre-cents cinquanta milions de dòlars en concepte de indemnització i reduïa el seu Exèrcit a vint mil soldats. A més, perdia quatre enclavaments de terreny occidental en favor de Iugoslàvia i cedia Tràcia occidental al Regne de Grècia, per la qual cosa quedava sense accés a l’Egeu. El desmembrament de l’Imperi Austrohongarès originà nous problemes i turbulències que es van estudiar en comissions a París: Polònia, nació de neoformació que comptava amb dos governs, un a París i un a Varsòvia sotmès a conflictes armats per totes les fronteres encara no configurades en aquells moments. Els txecs i els eslovacs van formar un nou país, Txecoslovàquia i quedava per abordar el futur de les dues repúbliques (Àustria i Hongria) hereves del derrotat Imperi Austrohongarès, reduïdes en extensió territorial, en bancarrota econòmica, en tensió social revolucionària i afectades per conflictes amb totes les minories ètniques que les constituïen.
Delegació búlgara a Neuilly (artehistoria.com) Mapa de Bulgària segons els tractat. En color marró es poden veure les pèrdues territorials i el país que va absorbir les pèrdues (vies.wiki) El protocol de tractat de Neuilly (lifeder.com) Part de la delegació iugoslava en la Conferència de Pau de París amb delegats de les diferents regions que formaven el nou país: Ante Trumbić (tercer per l’esquerra, Dalmàcia), Nikola Pašić (segon, Regne de Sèrbia),Milenko Vesnić (primer, Regne de Sèrbia) i Ivan Žolger (Carniola) (wikipedia.org)
La comissió que generà més expectatives va ser la que va abordar el futur d’Alemanya. En aquest cas les discussions van ser llargues i tenses amb punts de vista molt diferenciats. Alguns dels aspectes més complexos com les pèrdues territorials o les reparacions econòmiques es van deixar pel final dels debats, ja que Wilson va haver de viatjar al mes de febrer cap als EUA, degut sobretot a l’oposició del Congrés sobre la SdN, i això coincidí amb una davallada del ritme de treball d’algunes comissions. El mes de febrer va ser accidentat ja que el dia 18 es va produir un atemptat contra Clemenceau provocat per un anarquista que li va etzibar diversos trets, un dels quals li va tocar entre les costelles sense afectar cap òrgan vital. El retorn de Wilson avivà les discussions sobre el problema alemany: des del punt de vista francès, Alemanya representava un perill potencial per a França, per la qual cosa el Generalíssim Ferdinand Foch demandava que els aliats confisquessin la major part de l’equip militar alemany, ocupessin la regió del Rin i hi destruïssin les fortificacions alemanyes, a més de limitar l’Exèrcit Alemany a un màxim de cent mil homes. Tanmateix, tot això implicava també un dilema, perquè si aconseguien imposar aquestes condicions: seria capaç Alemanya de resistir un atac bolxevic des de l’Est? Gran Bretanya proposava elevar la xifra militar a dos-cents mil homes. També es va considerar crear la regió del Rin com un país independent i formar una confederació d’estats que inclogués Bèlgica i Luxemburg com un anell defensiu entre Alemanya i França. En quant a territoris, Polònia exigia Silèsia i les seves mines de carbó i el port de Danzig; Lituània volia el port de Memel; Dinamarca reclamava per la regió de Schleswig-Holstein. El problema de les reparacions de guerra també va enfrontar les posicions extremes de França amb les més contemporitzadores i mercantilistes de Gran Bretanya. En les negociacions, França va haver de cedir i acomodar les posicions als desitjos dels Estats Units, nació emergent aleshores com la gran potència econòmica del món i també als interessos de Gran Bretanya. Les llargues i costoses negociacions amb les intrigues, maldecaps, personatges diversos, moments tensos i distensions són tractades de forma exhaustiva i molt amena per l’autora.
Les fronteres occidentals segons el tractat de Versalles sorgit de la conferència de pau: els francesos pretenien portar la frontera al Rin i assimilar Renània. Alsàcia i Lorrena van passar a França, el Sarre era d’administració francesa fins l’any 1935 i es van crear zones d’ocupació aliada amb temps diferents, tres cap de pont a la vora oriental del Rin i una àmplia zona desmilitaritzada a la vora oriental del riu (atlas-historique.net)
Cerimònia de la signatura del Tractat de Saint Germain-en-Laye (wikipedia.org) Membres de la delegació austríaca surten del palau després de la signatura (wikipedia.org) Mapa de la desmembració de l’Imperi Austrohogarès i el que seria la república d’Àustria tal com quedà després de la conferència (wikipedia.org) La delegació austríaca: A l’esquerra assegut, Karl Renner (1870 – 1950) primer ministre de la nova república (amazon.com) El protocol del tractat de Saint Germain-en-Laye (es.quora.com)
Altres aspectes que el llibre descriu àmpliament son el renaixement de Polònia, la configuració i definició del nou estat de Txecoslovàquia amb les tensions entre txecs i eslovacs des del primer dia i amb el problema de les minories, com ara els alemanys dels Sudets, incorporats al nou estat. Especial importància rep el capítol destinat a Àustria: el dia 2 de juny de 1919 es va fer la breu cerimònia en el gran saló de l‘antic castell reial de Saint-Germain-en-Laye als afores de París. Els delegats d’un petit fragment del que havia estat un gran imperi hi van rebre les condicions de pau. Les condicions eren més “benèvoles” que les aplicades a Hongria, si més no, a Àustria els representants de la nova república eren socialistes que havien frenat les possibilitats bolxevics, cosa que no passava a Hongria on s’havia proclamat una república soviètica i tenia conflictes armats amb la majoria dels seus veïns; Àustria estava en pau, en una situació econòmica i social catastròfica, però en pau. El tractat tocava les fronteres de manera no acceptada per cap dels veïns i minimitzava la nova república, prohibia l’Anschluss, és a dir, la unió amb Alemanya i les condicions de reparacions econòmiques eren molt severes. El tractat era dur: a Viena es van decretar tres dies de dol en rebre la delegació el dia 3 de juny.
Tres personatges que van jugar un paper important en el procés d’indepèndencia de Polònia i dels quals hom parla abastament al llibre: El músic i pianista IgnacyPaderewski(1860-1941) (wikipedia.org) Józef Piłsudski(1867 – 1935) que esdevindria dictador a la segona república polaca (1926 – 1935) (hmn.wiki) Roman Dmowski (1864-1939) gran rival polític de Piłsudski (wikipedia.org)
Les pèrdues d’Hongria foren de gran calibre: dels més de 320.000 km2 de l’antic Regne associat a l’Imperi en quedaren només 93.000 km2. La resta s’ho repartiren entre Romania, Txecoslovàquia i Iugoslàvia i, en menor proporció Itàlia, Polònia i Àustria. Pel mig hi va haver molta desconfiança per part dels aliats i dos intents de república fracassats: una primera república anomenada popular, nacionalista a mans de representants de l’aristocràcia terratinent representada per Mihály Károlyi i una segona república soviètica que copiava el model bolxevic amb el comunista Béla Kun al capdavant i que va motivar la guerra contra tots els veïns i la ulterior invasió romanesa i fugida dels comunistes. Finalment el país es convertí en una monarquia sense rei amb un regent, l’almirall Miklós Horthy. La inestabilitat i les guerres van endarrerir el tractat de pau que finalment es lliurà a la delegació hongaresa al Gran Palau del Trianona Versalles el 4 de juny de 1920.
Mihály Károlyi (1875 – 1955) líder de la república popular d’Hongria (es-academic.com) Béla Kun (1886 – 1939) va protagonitzar i liderar la República Soviètica d’Hongria (wikipedia.org) Miklós Horthy (1868 – 1957) regent del nou regne d’Hongria sorgit del derrocament del règim comunista i futur dictador (wikipedia.org) La revolució a Budapest l’any 1919 (wikipedia.org) Les pèrdues territorials del nou estat hongarès (wikipedia.org) Entrada de les tropes romaneses a Budapest que van posar fi al regim comunista de Kun (wikipedia.org) Protocol del tractat del Trianon que segellà la pau amb els aliats (artsandcultura.google.com)
La primavera de 1919 va ser molt turbulenta a París. El Consell dels Quatre es reunia dos cops al dia, inclosos sovint els diumenges. De manera amable s’havia exclòs els japonesos; els diplomàtics de carrera protestaven per la exclusió i el menys teniment del Consell Suprem, però el consell reduït era més àgil. Els Quatre es barallaven, cridaven i s’insultaven, però també feien conya, s’explicaven acudits o es prenien el pèl. Malgrat tot, les dificultats creixien dins del grup i Itàlia va abandonar la conferència en desacord pel contrast entre les seves grans demandes territorials (al nord en la zona del Sud-Tirol, en la costa Adriàtica, en les illes gregues o en el nord d’Àfrica) i les, al seu entendre, febles concessions aliades. L’anomenada “victòria mutilada” en els mitjans italians, conduiria a una exacerbació del nacionalisme i a l’adveniment del feixisme en un país molt convuls. Quan el nou govern italià sortit d’unes eleccions es reincorporà a París, el rol d’Itàlia ja era menor.
Esquadristes feixistes: el sentiment ultranacionalista lligat a la frustració per la victòria mutilada fou una font del creixement del feixisme a Itàlia (historiaencomentarios.com) Gabriele D’Annunzio (1863 – 1938), poeta ultranacionalista i creador de l’estètica que després utilitzaria Mussolini (wikipedia.com) Ocupació de Fiume: l’ocupació d’aquesta ciutat de la costa adriàtica (actualment Rijeka a Croàcia), amb D’Annunzio al capdavant, i la proclamació d’un estat lliure (1920 – 1924e) foren un punt de fricció entre els aliats i els nacionalistes italians (nzz.ch)
El tema del Japó i la Xina no acabà de reeixir i constituïren ferides no tancades que supurarien durant dècades. El Japó havia entrat en guerra del costat de l’Entente i de manera ràpida i amb poques despeses havia ocupat els interessos alemanys a la Xina, la rica península de Shantung al nord de Beijing i un seguit d’illes del Pacífic (les Marshall, les Carolines i les Marianes) les quals Alemanya no podia defensar. Això provocà, per una banda el conflicte amb una Xina decadent i fragmentada i per altra una topada amb els interessos dels Estats Units. En definitiva, el Japó afermà els seus interessos a la Xina amb l’ocupació de Shantung amb el vist i plau de la conferència de París, la Xina, disconforme no va signar els protocols de París i l’ocupació de Shantung ocasionà el naixement d’un nou nacionalisme xinès tenyit de consignes comunistes que inicià un nou xoc armat contra el nacionalisme tradicional xinès i que duraria trenta anys fins el triomf definitiu dels comunistes l’any 1949.
Treballadors xinesos en el front occidental: Mes de 140.000 xinesos van col·laborar en la construcció de trinxeres en el front occidental durant la guerra, tal com podeu veure en aquestes dues fotografies (rtve.es) Wellington Koo: Delegat del govern xinès a París va defensar sense èxit la restitució a la Xina de la península de Shantung (wikipedia.org) Estudiants xinesos cremen productes japonesos com a protesta pel manteniment del control de Japó sobre Shantung el 4 de maig de 1919; entre els joves manifestatnts es trobava Mao Zedong. D’aquí sortiria el Partit Comunista Xinès i la definitiva partició interna de la Xina (wikipedia.org)
Faisal (1885 – 1933): havia pactat, o ell s’ho pensava, la creació d’una pàtria àrab unificada en acabar la guerra, tot ajudant els britànics a través del seu amic Thomas E. Lawrence Lawrence d’Aràbia). Al final els britàncis crearen el nou estat d’Irak amb ell com a rei (wikipedia.org) El rei Abdullah I de Jordània (1882 – 1951) germà de Faisal i posat pels propis britànics va reeixir en el tron i els seus descendents fins avui dia (wikipedia.org) La delegació àrab a la Conferència de Pau amb Feisal al davant i el coronel Lawrence segon per la dreta. Els acords Sykes-Picot es van imposar per sobre de tot a París (alamy.es) El líder sionistaChaim Weizmann (1874 -1952) futur primer ministre de l’estat d’Israel (biografiasyvidas.com) Entrevista entre Weizmann (a la dreta) i Faisal l’any 1918: els acords a què posteriorment van arribar van ser interpretats de forma oposada i serien l’inici d’un conflicte no resolt (hwikies.cyou)
Una part important del llibre és la dedicada a l’ImperiOtomà. A París, moltes de les discussions en el Grup dels Quatre van ser per com havia de ser el repartiment (els mandats) sobre l’Orient Mitjà de les regions històriques otomanes: Síria, Mesopotàmia i Palestina. Per acabar de complicar-ho tot, s’havien d’afegir els pactes produïts durant la guerra com ara els acords Sykes – Picotde maig de 1916 que repartien aquestes zones otomanes entre França i Gran Bretanya o la declaració Balfour de 1917 que atorgava als sionistes jueus la possibilitat de crear un estat hebreu a Palestina. A París es va imposar l’acord secret de 1916 i la pretensió d’un estat àrab unificat, promesa pels britànics, es va volatilitzar. El futur de les nacions del Càucas com Armènia o la possibilitat de creació d’un estat kurd també eren sobre la taula, així com el naixement d’un gran estat àrab, tal com havien insinuat els aliats durant la guerra. Enmig de tot estava també el futur d’Anatòlia, o sigui, de la Turquia continental. L’Imperi Otomà va signar el tractat de Sévres l’agost de 1920. Aquests pactes amb els aliats, aquí el paper de Lloyd George va ser important, van atorgar a la nacionalista Grècia de Venizelos una part de la costa oriental d’Anatòlia al votant de la ciutat d’Esmirna. El somni nacional grec, la Megali idea semblava que tirava endavant i amb el vist i plau dels aliats van iniciar una guerra d’ocupació de Turquia. La resposta dels nacionalistes turcs liderats per Mustafà Kemal anomenat Atatürk va eliminar el govern turc aliadòfil, va eliminar les possibilitats nacionals d’Armènia que, minvada territorialment, va acabar com una república soviètica i va fer desaparèixer el nonat estat del Kurdistan; així mateix, les tropes d’Atatürk van derrotar i expulsar els grecs d’Anatòlia. La nova situació donà lloc a un nou tractat que substituïa el de Sévres: el nou tractat de Lausana reconeixia les noves i, encara actuals, fronteres de Turquia i donava carta blanca a grans deportacions de grecs i turcs.
Mehmet VI (1861-1926) el darrer soldà otomà (wikipedia.org) Mustafà Kemal Atatürk (1881 – 1938) el pare de la moderna Turquia, lider màxim nacionalista durant la guerra d’Independència turca (bbc.com) Imatges de la guerra d’independència turca (1919 – 1923) en la qual esls exèrcits d’Atatürk van lluitar en diversos fronts contra els grecs, els propis turcs aliadòfils i contra els armenis i kurds (wikipedia.org) Tractat de Sévres planteva una Turquia desmembrada fins i tot en la pròpia península d’Anatòlia (wikipedia.org) Tractat de Lausana: la sobirania turca abarca tota la península d’Anatòlia a costa d’armenis, kurds i l’expulsió dels grecs (wikipedia.org)
Elefthérios Venizélos (1864 – 1936) probablement el líder més important de la Grècia moderna amb un paper important en la conferència de París (ecured.cu) Tropes gregues a Esmirna el 15 de maig de 1919 (wikipedia.org) Evaquació grega i incendi de la ciutat d’Esmirna el setembre de 1922 (globalvoices.org) Guerra greco-turca (1919 – 1922) amb les principals ofensives i contraofensives (wikiwand.com)
El darrer capítol ens situa a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles el 28 de juny de 1919, el cinquè aniversari de l’atemptat de Sarajevo i dia assenyalat per a rebre la delegació alemanya que venia a recollir les seves condicions de pau. De les moltes disposicions del tractat de Versalles, una de les més importants i controvertides estipulava que Alemanya i els seus aliats acceptaven tota la responsabilitat moral i material d’haver causat la guerra, s’havien de desarmar, realitzar importants concessions territorials als vencedors i pagar exorbitants indemnitzacions econòmiques als Estats victoriosos.
Delegació alemanya en la lectura del protocol de tractat: en el centre el cap de la delegació el ministre d’afers exteriors Ulrich von Brockdorff-Rantzau (amazon.com) El protocol del Tractat de Versalles (wiquipedia.org) Sessió de treball en un dels salons del Palau de Versalles (lavanguardia.com) La punyalada per l’esquena (Dolchstoßlegende) llegenda per la qual la conspiració jueva va fer perdre la guerra (wikipedia.org) Manifestació multitudinària contra el tractat i les reparacions davant del Reichstag (eldebate.com) Mapa de les pèrdues territorials d’Alemanya segons el Tractat (ghescuela.blogspot.com) El partit nazi emergint del Tractat de Versalles (alamy.es)
Al final del llibre, Margaret MacMillan planteja diversos exercicis ucrònics: diu -per exemple- que les coses haguessin sigut diferents si Alemanya hagués estat clarament derrotada en el camp militar, o si els Estats Units haguessin quedat tan forts després de la Primera Guerra Mundial com van quedar després de la segona, o si la Gran Bretanya i França no haguessin quedat tan afeblides pel conflicte, o si l’Imperi Austro-hongarès no hagués desaparegut del mapa, o si la Xina no hagués quedat tan afeblida interna i externament, o si el Japó hagués estat més fort i segur. La mateixa autora respon aquests plantejaments hipotètics: “Els pacificadors -a París l’any 1919- van haver de treballar amb realitats i tractar el que va passar, no el que podia haver passat.“
El treball de la historiadora canadenca és un compendi d’erudició, investigació històrica i extraordinària capacitat divulgativa. És difícil trobar una obra d’història més completa. Al llarg de les seves pàgines s’exploren totes les vicissituds del que va passar a París en els sis primers mesos de 1919. Òbviament, gran part de l’atenció recau sobre Clemenceau, Wilson i Lloyd George (Itàlia, també vencedora, ocupa un lloc secundari), però MacMillan s’interessa per gairebé totes les nacions presents en les negociacions. Diversos capítols, com he anat descrivint de manera molt esquemàtica en els anteriors paràgrafs, estan dedicats a les solucions pactades per a països o regions com Polònia, el Japó, la Xina, Palestina, Àustria, Grècia… La dinàmica és semblant en tractar sobre cadascun: després d’una breu contextualització del paper que van jugar en la guerra, s’explica succintament la seva participació en la Conferència de Pau, el desenllaç que van tenir després i una projecció de futur que aprofundeix en el que passaria anys després. El paper que dona als diferents personatges (primaris i secundaris) i a les seves relacions interpersonals, és essencial per a la comprensió i interpretació dels fets descrits. És destacable la quantitat de fons de consulta utilitzats, incloent-hi desenes d’arxius inèdits de molts dels personatges protagonistes dels fets. El llibre consta de 700 pàgines amb una introducció i mapes històrics al capdavant, trenta capítols, una conclusió i uns apèndixs (notes, bibliografia i índex onomàstic, tot plegat, cent pàgines) en una edició de Tusquets Ed. de l’any 2017 traduïda de l’alemany al castellà per Jordi Beltrán Ferrer. He fet una selecció fotogràfica amb informació a peu de foto que us pot ajudar en la lectura i avança alguns dels personatges protagonistes.
Margaret MacMillan
Margaret MacMillan, nascuda al Canadà, és doctora en història i va estudiar a les universitats de Toronto i Oxford. Durant vint-i-cinc anys va impartir classes en la Ryerson University i entre 1995 i 2003 va treballar com a redactora del International Journal. Actualment és rectora del Trinity College i professora d’Història a la Universitat de Toronto. París, 1919, una de les obres més premiades en la història del seu gènere, va obtenir el Duff Cooper Prize, el Samuel Johnson Prize per a obres de no ficció, el PEN Hessel-Titman Prize d’Història, l’ArthurRoss Book Award i el Governor-General’s Prize de no ficció. Entre les seves obres també destaquen 1914: De la paz a la guerra (2013) una obra de referència sobre l’origen del conflicte i Usos y abusos de la historia (2014).
La Guerra Freda que durant quaranta anys va enfrontar els Estats Units i la Unió Soviètica, va incidir d’una manera o una altra en gairebé totes les nacions del planeta. També va marcar una part important de la nostra trajectòria vital; de fet des del nostre naixement i fins ja entrada la vida adulta, aquest conflicte o, més aviat, la forma de relació internacional que suposava la Guerra Freda, ens acompanyà i condicionà més o menys la nostra visió del món. Ara que analitzem el procés amb una certa perspectiva històrica, forma part de molts dels cursos de formació que com a aficionats a la història anem fent els darrers anys des que “Gaudim” la història o la cultura en el sentit més holístic del terme gaudir: Revolucions més o menys oblidades, guerres del període, dictadors, subalterns poderosos o llibres més o menys condicionants de la història, ens han acompanyat i ho continuaran fent probablement en els propers trimestres, cursos o conferències. Durant els anys de durada no hi va haver cap lloc del món on les dues superpotències no ficaren el nas per tal de preservar els seus interessos polítics, econòmics o militars. La Guerra Freda va estendre la hostilitat per tot arreu i va convertir el món en un immens camp de batalla; però a diferència del que havia passat en altres pugnes històriques, els Estats Units (EUA) i la Unió Soviètica (URSS) mai no arribaren a l’enfrontament militar directe; donaren suport als enemics del seu oponent (els soviètics als vietnamites, els nord-americans als afganesos), però la por mútua a la destrucció total que implicava l’ús de l’armament nuclear els va dissuadir, tot i que no faltaren moments on la tensió als portà gairebé al suïcidi col·lectiu. La Guerra Freda suposà un enfrontament ideològic entre dues concepcions antagòniques del món i, per tal d’imposar els seus criteris, no dubtaren a desestabilitzar països, envair-los, provocar cops d’estat, etc.
La partició d’Alemanya i les noves fronteres de Polònia, amb la nova línia de separació germano-polaca Oder- Neisse que movia la frontera alemanya a l’oest i assignava a Polònia la Prússia Oriental, amb la sortida al mar soviètica de Kaliningrad (Koenigsberg) que es van pactar a la conferència de Yalta, el 4 de febrer de 1945 (historia.nationalgeographic.com.es)
Imatge de la conferència de Potsdam de juliol-agost de 1945 amb Atlee, Truman i Stalin (wikipedia.org)
L’autor descriu el llarg procés, no tan sols com un conflicte permanent que en alguns moments es troba a la ratlla del precipici nuclear, sinó com un sistema global de relacions internacionals, una manera nova de concebre la realitat que visquérem al llarg de la segona meitat del segle XX. Assistim no només a un relat cronològic, sinó a una història global del segle que ens dona claus per entendre de quina manera les conseqüències de tot allò defineixen el nostre present. La lectura analítica ens ajuda a entendre que el conflicte va ser en extrem cruent i sagnant i que zones àmplies del planeta varen quedar devastades com a conseqüència dels enfrontaments (Corea, Indoxina, Angola, Etiòpia, Afganistan, entre d’altres). El relat que està profusament documentat, té la virtut de passar constantment del marc macro a la focalització concreta d’un lloc o un personatge sense abandonar en cap moment la realitat mundial de l’estudi. Diferents situacions geopolítiques formen els antecedents contextuals: la crisi territorial i global d’uns imperis europeus que perderen la seva posició hegemònica en tot el planeta, el model capitalista americà que oferia modernitat, progrés i estabilitat a partir de la crisi econòmica de 1890 i el resultat de la primera guerra mundial que anticipava la preponderància del model americà. La URSS es postula ja al final de la Gran Guerra i la Guerra Civil Russa i, sobretot, en resultar victoriosa després de la Segona Guerra Mundial com una força de primer ordre, dominadora militar de part de l’Europa oriental i central i amb una important ascendència ideològica en els moviments comunistes de tota Europa; el socialisme soviètic es postulava com l’alternativa al lliure mercat liberal i globalitzat americà. Acabada la segona guerra mundial, l’arribada a la independència de les diferents colònies europees per tot el món originaran el Tercer Món, concepte que sovint serà engolit pels interessos de les superpotències en la seva confrontació per la primacia.
Imatge dels presidents nord-americans de la Guerra Freda (Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson, Nixon, Ford, Carter, Reagan i Bush pare) (timetoast.com) Alguns dels personatges més rellevants del període: a l’esquerra, Gorbatxov, Fidel Castro i Tito. A la dreta: Margareth Thatcher, Kennedy, Kissinger i Reagan (emol.com) Secretaris del PCUS i presidents de la URSS durant la Guerra Freda: Stalin, Khrusxov, Bréjnev, Andrópov, Txernenko i Gorbatxov (timetoast.com)
De manera genèrica, la Guerra Freda es divideix en tres grans blocs que segueixen la línia evolutiva dels diferents capítols del llibre: una primera fase (1945 – 1959), un segona fase (1960 – 1969) i la darrera fase (1970 – 1991). Aquests tres blocs que evolucionen cronològicament al llarg del llibre, incardinen capítols específics sobre zones regionals concretes, com ara el tretzè (La guerra freda i Amèrica Llatina), el setzè (La Guerra Freda i Índia) o el dissetè (Voràgines a l’Orient Mitjà). Els primers capítols fan un molt bon retrat dels inicis del conflicte, dels pactes i conferències del final de la guerra l’any 1945 i les conseqüències immediates del trencament de la gran aliança al final de la guerra; és molt rellevant l’estudi de com s’interpreten de diferent manera els acords finals de la guerra (Yalta, Potsdam…) i la situació a finals dels 40 i de la dècada dels 50 a Europa, sense dubte el primer escenari per importància del conflicte. Les confrontacions armades de la primera fase a Àsia (Corea, Indoxina), posaran en marxa les estratègies defensives i de contenció. En els anys seixanta, s’arriba a l’extrem de les tensions político-diplomàtiques i a uns nivells extrems d’escalada armamentística. L’arribada de nous lideratges a la Unió Soviètica són molt ben detallades en relació a la repercussió que la sortida de l’estalinisme va provocar en el conflicte. S’analitza de forma prou detallada la irrupció del Tercer Món, sempre en el context del món bipolar que s’estava constituint, amb la Indonèsia de Sukarno, el jove estat Indi de Nehru o les tensions que la Iugoslàvia de Tito va suposar en el marc europeu. Es fa un especial esment de les característiques i conseqüències de la política intervencionista de les diferents administracions nord-americanes així com dels principis que promogueren la distensió militar i la cohabitació en el món bipolar. La tercera fase analitza, a partir de 1970, les contradiccions del sistema internacional a la llum del conflicte sinó-soviètic, del gir diplomàtic de l’administració Nixon en les relacions amb la Xina, i de com la complexitat de les relacions entre diferents actors fa que hi hagi una certa tendència a la multipolaritat dins del sistema creat en les darrers dècades. S’estudia la inestabilitat de l’Orient Mitjà, la crisi energètica i altres conflictes també lligats a la Guerra Freda en altres parts del món, com ara l’intervencionisme dels EUA en la política de l’Amèrica Llatina. Cal esmentar com l’autor explica i detalla el canvi progressiu de les mentalitats en les dècades de 1970 i 1980 que conduiran de manera imparable a la resolució final. Els darrers capítols fan un repàs de com la distensió va fracassar, el retorn de la carrera armamentística, els conflictes africans dels anys 70 i 80, Afganistan i l’emergència de l’escenari geoestratègic europeu i els canvis en les polítiques financeres que suposaren el nou conservadorisme de l’administració Reagan. Les figures de Bréjnev i de Gorbatxov reben capítols sencers on s’explica la importància d’ambdós en les alteracions doctrinals i estructurals de la URSS.
Mapa dels blocs l’any 1980: en blau fosc, els països de l’OTAN i en blau més clar els aliats dels EUA. En vermell fosc, els països del Pacte de Varsòvia i en vermell, els aliats de la URSS. En gris, els països no alineats. Els punts vermells indiquen països amb guerrilles procomunistes actives i els punts blaus, països amb guerrilles anticomunista actives (viquipedia.org)
Una darrera cita de l’autor és un bon resum de les tesis de l’obra: “Per tant, la Guerra Freda tenia relació sobretot amb l’ascens i la consolidació del poder dels Estats Units. Però també tenia a veure amb moltes altres coses: amb la derrota del comunisme d’estil soviètic i amb la victòria, a Europa, d’una forma de consens democràtic que havia arribat a institucionalitzar-se a través de la Unió Europea. A la Xina, va significar una revolució política i social que va dur a terme el Partit Comunista de la Xina. A Amèrica Llatina va suposar l’augment de la polarització de les societats a banda i banda de les línies divisòries ideològiques de la Guerra Freda. Aquest llibre pretén mostrar la rellevància de la Guerra Freda entre el capitalisme i el socialisme a escala mundial, en totes les seves varietats, i de vegades amb totes les seves confuses incoherències. Per tractar-se d’una història en un sol volum, aquest llibre només pot esgarrapar la superfície d’uns esdeveniments complicats. Però haurà complert amb la seva finalitat si aconsegueix incitar al lector a explorar més a fons la forma en què la Guerra Freda va fer del món el que és avui dia”.
El mur de Berlín construït l’any 1961 fou un punt d’inflexió en la Guerra Freda (historiata.wordpress.com) La caiguda del mur el 8 de novembre de 1989 representà el final de la Guerra Freda (elperiodico.cat)
El concepte d’història mundial tal com es contempla al títol, implica una visió incardinada, interrelacionada i necessàriament complexa del que estava succeint a tot el món durant els cent anys (de la crisi de 1890 com a antecedent directe, fins al col·lapse de la Unió Soviètica l’any 1991) que aborda l’estudi. L’autor, a la llum d’aquesta complexitat, descriu, interpreta i treu conclusions. Una feina feixuga des del moment en què les dades historiogràfiques són immenses i, aparentment, amb poca relació causal. El relat, en general, és una seqüència cronològica, però no sempre, ja que en endinsar-se en un determinat conflicte o subconflicte, necessàriament cal tirar enrere en el temps per entendre correctament les caracteristiques del context. Aquest contínu passar de la visió macro de tota la successió del conflicte en el temps a les visions micro que focalitzen temes o personatges concrets, és, per a mi, una cosa molt rica i al mateix temps et deixa un cert regust de pensar que determinat aspecte o determinat conflicte no estan suficientment desenvolupats. El llibre s’estructura en un apartat introductori, vint-i-dos capítols, una conclusió final, un apartat de criteris i agraïments, les notes finals i un índex analític. Un total de 739 pàgines, editat per Galaxia Gutenberg l’any 2018 i traduït de manera molt bona per Irene Cifuentes de Castro i Alejandro Pradera Sánchez.
Caràtula del llibre en l’edició de Galaxia Gutenberg. L’historiador noruec Odd Arne Westad (herder.com.mx)
Odd Arne Westad és catedràtic de Relacions Estats Units-Àsia a l’Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat d’Harvard. Ha publicat més de quinze llibres sobre història internacional moderna i contemporània, entre els quals destaquen The Global Cold War, guanyador del premi Bancroft, i Restless Empire. És coautor de History of the World. El professor Westad va publicar aquest llibre que ressenyem, en anglès, l’any 2017 amb el títol The Cold War: A World History a l’editorial Basic Books de Nova York.
Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer.
El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació. El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24. Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de centenars de milers de persones que abandonaren penosament la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Ctalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra.
La segona part narra la caiguda: 26 de gener de 1939. La immensa pinça que els cossos d’Exèrcit Marroquí i de Navarra van fer des del Baix Llobregat i pel Vallès occidental tot confluint en una ciutat que finalment es declarà oberta i no oferí cap mena de resistència. És interessant la manera com la població va rebre les forces d’ocupació que va anar per barris, des dels “suburbios” o barris populars on la gent els rebé amb indiferència, tensió i de manera hostil, als barris més benestants on hi havia gent que feia temps esperava l’arribada de las “fuerzas nacionales” o simplement respirava amb el final de les hostilitats. És molt detallada l’explicació de la manera com l’autodenominat l’Exèrcit d’Ocupació pren les diferents entitats i institucions de la ciutat. Així mateix, l’endemà 27 de gener i els dies posteriors són importants per explicar com la “nueva España Imperial” pren els ressorts del dia a dia: la premsa, els cinemes, el teatre i imposa la “lengua del imperio”. És remarcable el nou paper de l’Església, que ja des de l’endemà deixarà la seva empremta col·laboracionista amb les anomenades (i repetides) misses de campanya. El darrer apartat d’aquesta segona part narra els esdeveniments que tingueren lloc fins la completa ocupació del país el dia 13 de febrer de 1939.
El general Yagüe envoltat de tropa a la plaça Catalunya (naciodigital.cat) Tropes marroquines desfilant pel passeig de Gràcia (elperiodico.com) Missa de campanya a la plaça Catalunya. L’exaltació religiosa, des del primer moment (pinterest.es) La Vanguardia del dia 27 de gener ja “al servicio de España i del Generalísimo Franco” sota la direcció de Manuel Aznar i Josep Pla arribats a corre-cuita des de Sant Sebastià (lavanguardia.es) El nomenclàtor dels carrers i tots els senyals de catalanitat van desaparèixer i van ser perseguits (barcelofilia.blogspot.com) El camp de concentració d’Horta en l’actual recinte dels Llars Mundet ocupava els espais de l’actual facultat de Pedagogia i Ciències de l’Educació de la UB (beteve.cat)
La tercera part se centra en la postguerra: gana, por i repressió i sintetitza en el títol el que va venir a sobre els catalans: la contundent, inexorable i definitiva divisió entre vencedors i vençuts, les penúries, la gana i l’estraperlo i, sobretot, els complexos sistemes de repressió basats en la delació i les denúncies i amb quatre potes operatives: la columna d’ “Orden Público y Policía de Ocupación de Barcelona”, el “Servicio de Información y Policía Militar, SIPM”, el 19º “Tercio de la Guardia Civil” i l’anomenat “Rondín Antimarxista”. Tots ells s’abrandaran sobre la població presumptament desafecta, amb un seguit de camps de concentració i establiments penitenciaris que donarien lloc a la “Justicia de Franco” amb els consells de guerra sumaríssims i el Camp de la Bota com a escenari final dels horrors repressius. El final del capítol acaba amb la detenció i afusellament del president Companys.
El llibre comença amb un breu pròleg de l’Agustí Alcoberro, director de la col·lecció Dies que han fet Catalunya (Editorial Rosa dels Vents) i una breu introducció a mode de síntesi del llibre i que dona pas a les tres parts de l’obra que acabo de sintetitzar. Una valoració final del que va representar aquella dolorosa i terrible derrota, dins del context internacional en què es va produir i l’abundant i acurada bibliografia, tanquen aquesta obra amb un total de 301 pàgines. L’Oriol Dueñas utilitza en el seu relat molts testimonis, dietaris i memòries de persones que van viure aquells tràgics fets des de punts de vista oposats, de l’alegria i prepotència dels vencedors o des del dolor i la por dels vençuts. La lectura és fàcil, amena, l’autor ha fet un important exercici que és el d’utilitzar un llenguatge proper que sense defugir del rigor, facilita la lectura a un públic ampli que vol aprofundir en aquesta dolorosa i transcendental pàgina de la nostra història contemporània.
Se’ns ha fet creure que l’ésser humà és egoïsta, poc solidari i violent per naturalesa, que es mou només per l’interès i cobdícia. Aquest pensament ha vingut avalat per “científicament” per múltiples estudis de psicologia social que demostraven que els humans tenim una fina capa de civilització que quan es trenca, ens converteix en bèsties capaces de fer el mal.
Ja des del segle XVIII el discurs filosòfic de Thomas Hobbes ens advertia que “l’home és un llop per a l’home” i que si la societat no el controlava a través del poder de l’estat, la repressió i les institucions, tot aniria malament. Oposant-se diametralment a aquest pensament trobem Jean-Jacques Rousseau, que sostenia que l’home es bo per naturalesa i que és precisament la societat qui el malmet a través de la misèria, la violència de l’estat o la injustícia.
En aquest assaig Rutger Bregman desmonta, un per un, molts dels mites que el poder ha volgut convertir en dogma, sobre la necessitat de control per evitar la maldat intrinseca dels humans. Comença estudiant els bombardejos alemanys sobre la població civil de Londres durant de la Segona Guerra Mundial, que tenien la intenció de causar el caos i la barbàrie, i en realitat el que provocaven era solidaritat i ajuda mútua. També desmenteix la versió dels militars sobre les inundacions degudes al Katrina i demostra que la gent s’ajudava i que en realitat el pànic de les elits apareix perquè els poderosos pensen que la gent és com ells.
Descriu alguns estudis força interessants sobre evolució biológica de mamífers que demostren la supervivència dels més sociables. Desmenteix les proves que pretenien demostrar clars indicis de belicositat en la prehitòria i els atribueix al pas del caçador-recolector a l’agricultor sedentari: “Amb els primers assentaments i la invenció de la propietat privada va començar una nova època de la història de l’ésser humà: l’1% va començar a oprimir el 99%. Els fanfarrons van passar de capitans a generals, de cabdills a reis. El temps de la llibretat, igualtat i fraternitat s’havia acabat.”
Tractant-se d’estudiar el mal, no podía pasar per alt el tema del nazisme. Basant-se en les conclusions de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, descriu alguns estudis de psicologia social que demostren que l’ésser humà es deixa seduir pel mal quan aquest es presenta disfressat del bé.
4. El llibre i la impremta manual 4.1. El llibre xilogràfic 4.2. El llibre tipogràfic 4.3. Els incunables
5. L’ evolució del llibre imprès
6. El llibre de l’era mecànica
7. El futur del llibre
_____________________________________________
4. El llibre i la impremta manual
Al final de l’Edat Mitjana, el món del treball va evolucionar i l’augment de la població a les ciutats va fer aparèixer en millor mesura els comerciants; el comerç va augmentar l’activitat mercantil i es va fer necessari l’ús de la moneda. Al trànsit del final de l’Edat Mitjana i el començament de l’Edat Moderna va aparèixer una màquina per a la impressió de textos i publicacions, més ràpida i eficient, la impremta, de Johannes Gutenberg. La xilografia és l’antecedent de la impremta, que era lenta i impedia la realització de moltes còpies de llibres, a més la fusta es deteriorava. Per aquestes raons es va voler aconseguir un aliatge de metall emmotllable.
El llibre imprès constitueix un pas més en la història de la forma del llibre. Els primers llibres sortits de la impremta al segle XV encara imitaven els còdexs quant a format, enquadernació, reserves per a les inicials, etc.; però eren realitzats amb paper imprès en comptes de papir o pergamí manuscrit. També cal tenir en compte que abans d’utilitzar la impressió amb tipus mòbils, van realitzar altres llibres mitjançant la tècnica xilogràfica d’origen xinès.
Des del punt de vista social i de les idees els llibres impresos, que vol dir fer còpies sistemàticament, van representar la circulació del coneixement com mai havia passat abans. Un dels exemples més diàfans és que Luter, gràcies a “les còpies”, va poder donar visibilitat i publicitat a les seves teories reformistes, a les seves 95 tesisenganxades a la porta de l’església de Wittenberg.
4.1. El llibre xilogràfic
La xilografia consisteix a imprimir amb una planxa de fusta on prèviament s’ha tallat la imatge desitjada amb un burí o una gúbia. Es sol utilitzar una sola matriu (taula, tac o bloc) per pàgina. Un cop entintada, s’aplica sobre ella el paper mitjançant una premsa plana (tòrcul) i s’obté així la impressió del relleu. Aquesta tècnica és originària de la Xina i una de les xilografies més antigues que es coneix es va realitzar a Japó a l’any 770. A Europa, les primeres xilografies conegudes es van realitzar a finals del segle XIV i començaments del XV. Pel que fa al llibre xilogràfic, també anomenat llibre bloc o llibre tabelari, el més antic conegut es va realitzar a la Xina i data de l’any 868, segons el text del llibre. El primer llibre xilogràfic europeu és la denominada “Bíblia Pauperum” de 1430 i en total, a Europa, el número de llibres impresos amb aquesta tècnica amb prou feines supera la trentena de títols. Entre tots ells sumen un centenar d’edicions aproximadament. A partir de 1480 ja no en queda constància de cap, encara que la tècnica va continuar utilitzant-se per a les il·lustracions fins a finals del segle XV. Els llibres bloc no superaven les cinquanta pàgines i s’imprimien per una cara, les fulles s’enganxaven entre si per la cara no impresa, de manera que semblava imprès per les dues cares. Amb l’aparició de la impremta, i a causa del laboriós procediment requerit per a aquesta tècnica, aquests llibres van començar a desaparèixer a mitjans del segle XV.
___________________________________________
4.2. El llibre tipogràfic
Tradicionalment es considerava la impremta de tipus mòbils com un invent europeu de mitjans del segle XV, però el cert és que es tracta també d’un invent xinès. A partir de l’any 960 van utilitzar a la Xina caràcters mòbils de fusta per imprimir les grans històries dinàstiques i un cànon budista. Això no obstant, s’atribueix l’invent a Pi Sheng, que el 1045 va fabricar els primers tipus mòbils d’argila endurida al foc utilitzant motlles de metall; Al segle XV els xinesos ja havien aconseguit perfeccionar considerablement el seu sistema de composició i impressió tipogràfica.
A Europa, necessàriament s’havien de conèixer aquests antecedents a mitjans del segle XV, ja que els viatges diplomàtics i comercials amb Orient ja estan constatats des de l’any 1247. Tanmateix, es considera que la impremta moderna es va crear aproximadament l’any 1440 a Estrasburg per Johannes Gutenberg, a partir de l’adaptació d’una premsa de raïm renana i utilitzant tipus mòbils de plom. Els tipus mòbils o lletres soltes constituïen les imatges a imprimir, es combinaven per formar paraules i podien reutilitzar-se per compondre altres textos. Era un sistema que s’intentava materialitzar a diferents parts d’Europa des de feia temps, i això és el que fa dubtar de l’autèntic origen de la primera impremta europea. Sembla que al voltant de l’any 1452 Gutenberg, comptant encara amb el suport financer deJohann Fust, comença a compondre la Bíblia de 42 línies, també anomenada Bíblia llatina o Bíblia de Gutenberg, que és l’única obra que se li pot atribuir amb seguretat. Poc després, Fust es va associar amb el cal·lígraf de Gutenberg i se sap que van imprimir molts llibres i més exemplars. La difusió de la impremta és molt ràpida per tota Europa, sobretot, gràcies a tipògrafs ambulants que, des d’Alemanya, van portar l’invent a diferents llocs: el monestir de Subiaco a Itàlia (1462), Basilea (1468), Viena (1470), París (1470), etc. Doncs bé, després d’Alemanya el primer país europeu que va tenir impremta va ser Itàlia, convertint Venècia en el primer centre tipogràfic l’impressor més important del qual va ser Aldo Manucio. A França, la impremta es va introduir el 1470 i els tres centres tipogràfics més importants van ser París, Lió i Rouen. Als Països Baixos, Lovaina i Bruges el 1473 i Anvers, el 1481, van tenir la seva primera impremta. A Espanya, la impremta es va introduir amb retard, els seus inicis són dubtosos, però actualment s’accepta com a primera obra impresa el Sinodal d’Aguilafuente, incunable conservat a la catedral de Segòvia. Durant el segle XV, vint-i-sis ciutats espanyoles van disposar d’impremta, de les quals van sortir al voltant d’un miler d’edicions.
Biblia de Gutenberg
4.3. Els incunables
Als llibres impresos entre la data d’aparició de la impremta i l’any 1500, se’ls anomena incunables (del llatí incunabula, al bressol) per al·lusió al recent naixement de la impremta. El límit de l’any 1500 va ser proposat per Philippe Labbé el 1653, però no és prou exacte perquè a molts països, on la impremta es va introduir més tard, se sol allargar el període d’incunables cinquanta anys més. A més, al voltant d’aquest any no hi ha res concret que distingeixi els llibres produïts abans o immediatament després; fins i tot el criteri de la qualitat és enganyós, ja que exemplars realitzats abans d’aquell any als tallers venecians aconseguien una perfecció que no tenien altres obres posteriors al 1500 a causa de que estaven realitzades en impremtes més primitives i artesanals. Les característiques que distingeixen la major part dels incunables són les següents: estan realitzats en gran format, el paper és gruixut i amb imperfeccions, no porten peu d’impremta, manquen de portada, no tenen lletres capitals, els falten les divisions del text, estan foliats però no paginats, no tenen signes de puntuació i presenten un ús exagerat d’abreviatures. Pel que fa a les temàtiques tractades en aquests llibres, la majoria eren de tipus litúrgic i eclesiàstic (missals, breviaris, diürnals, etc.), també es van imprimir les primeres bíblies en llengua vulgar i les principals obres medievals de sant Agustí, sant Albert el Magne, sant Bonaventura, sant Bernat, etc.
Detall de la primera pàgina de l’incunable ‘Barcino’, de Jeroni Pau, que ingressa a la Biblioteca de Catalunya. Divendres 27 de setembre de 2019
Al llibre dels tres segles següents a la invenció de la impremta amb prou feines es produeixen canvis tècnics significatius en comparació amb els canvis sociopolítics, religiosos i culturals (Reforma luterana, Contrareforma, Il·lustració) que tant van influir en el contingut de les obres. Inicialment, fins a mitjans del segle XVI, el llibre imprès va conviure amb el manuscrit i s’observa certa continuïtat amb el segle anterior; no obstant això, les obres van anar adquirint característiques que les anaven diferenciant dels incunables: els formats més petits, l’enquadernació i la decoració renaixentistes, l’ús més gran de la portada, la preferència per la lletra romana en comptes de la gòtica i la utilització de la calcografia en lloc de la xilografia a les il·lustracions. Així doncs, el segle XVI va suposar la consolidació definitiva de la impremta a Europa i va arribar a Amèrica. La producció del llibre es va abaratir, va augmentar la lectura i el llibre es va modernitzar. Aquests canvis es van produir a causa de l’expansió del comerç del llibre, l’augment de la producció, la diversificació de l’oferta bibliogràfica, l’Humanisme, que va capgirar la visió que l’home tenia de si mateix i del món, i va afavorir la lectura dels autors clàssics, i la Reforma i la Contrareforma, que van fer servir la impremta com a mitjà de difusió d’idees, i van representar un allunyament definitiu del sentir renaixentista.
Els temes segueixen sent predominantment religiosos. Es van realitzar importants edicions de les anomenades bíblies políglotes, en les quals es reunien els textos en diverses llengües (llatí, grec, hebreu, àrab, etc.). Van destacar especialment: la Bíblia Complutense o d’Alcalá (1514-1516), la Bíblia políglota règia o d’Anvers (1568-1572) i la Bíblia políglota d’Antoine Vitré en nou volums (1628-1655). La Vulgata clementina, considerada encara la Bíblia oficial catòlica, data de 1592. Entre els llibres laics destaquen els dedicats a l’ensenyament (diccionaris, manuals, gramàtica, etc.) i les obres dels autors clàssics (Virgili, Homer, Aristòtil, Ovidi, etc.). El primer llibre considerat un best-seller apareix el 1532, és l’Orlando furiósde Ludovico Ariosto, era el moment que els llibres de cavallers eren com una epidèmia, i va ser el llibre més venut de l’època juntament amb els escrits d’Erasme i Luter. A Espanya cal destacar l’edició de 1605 del Quixot de Cervantes, impresa a Madrid, als tallers de Juan de la Cuesta.
Libre appellat Consolat de mar. Raphael Dauder librer : estampats per Johan Rosembach, 1518
El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Juan de la Cuesta, 1605
Europa va viure una època de conflictes continus durant el segle XVII i es va originar una profunda crisi econòmica, la qual va repercutir en el llibre. El llibre va ser el mitjà de difusió d’idees, (van aparèixer les primeres censures polítiques); va disminuir el seu comerç; va aparèixer un mercat negre dels mateixos; i la producció editorial i les importacions es van gravar amb impostos molt elevats. El llibre en aquesta època era un llibre poc cuidat, amb escassa qualitat de tintes i paper; tapes poc resistents i abundància d’errades; incloïen títols molt llargs. En aquest segle van sorgir un tipus de publicacions que van ser el germen del que avui són les publicacions periòdiques. Aquestes publicacions van néixer per servir un públic que només sabia llegir en llengües vernacles (Leipziger Zeitung, a Alemanya o Le Journal des Scavants a França, per exemple).
Al segle XVIII, va tenir lloc un ampli ressorgiment de l’art tipogràfic i una preocupació més gran per la qualitat del llibre. Les il·lustracions, que es feien a la tècnica del gravat en metall i del gravat a l’aiguafort, predominaven clarament sobre el text. En general, les edicions d’aquest període van assolir uns nivells de perfecció poques vegades igualats en temps posteriors. El segle XVIII és l’anomenat Segle de les Llums i en aquest moment prevalia una mentalitat que feia de la ciència i la raó veritats inqüestionables. S’estengué per tot Europa un moviment racionalista laic que cercava el coneixement, s’interessava per la ciència i aportava una nova visió del món: la Il·lustració. Pel que fa a les enciclopèdies, les més extenses correponen al període de la Ilustració, destaquen la Cyclopaedia de Chambers (1728) i la Encyclopédie de Diderot i D’Alembert (1751-1765), entre moltes altres obres que perseguien un recull sistemàtic i ordenat del saber humà.
Les noves idees es difonien a través de tertúlies que tenien lloc a Acadèmies o Societats d’Amics. Es van aconseguir millores tècniques quant a la impremta i la tipografia: els llibres que es van imprimir eren millors i més llegibles, les tintes de millor qualitat i el paper de millor acabat. Es va introduir un nou sistema per mesurar tipus, el punt Didot (introduït per un membre de la família d’impressors Didot) era una regla per establir la mesura dels cossos tipogràfics (els processadors de textos actuals ho han heretat). A Espanya hi va haver una sèrie de canvis positius degut a la protecció i a l’impuls de les arts tipogràfiques que li va donar Carles III.
Algunes del les tipografies que la impremta i el disseny han anat creant
A Catalunya també les ciutats on, ja al segle xv, l’activitat de les impremtes era més intensa eren aquelles que acollien universitats. Així, la producció la lideraven Barcelona, València i Lleida. Algunes han sobreviscut més de 500 anys, com l’Abadia de Montserrat, que avui dia és el segell editorialen actiu més antic del món. El 1999 va celebrar el cinquè centenari del primer llibre que s’hi va imprimir. Al XVII i pel que fa a la llengua, el català cada vegada era relegat més als gèneres de consum o utilitaris, els de venda segura i probablement majoritària, recordem que eren els inicis de les publicacions periòdiques, i els grans llinatges familiars van començar a aparèixer associats al negoci de la impremta i l’edició. Al XVIII La Guerra de Successió Espanyola (1705-1714) va decidir en bona part la trajectòria d’impressors i editors, i depenia de si es formava part del bàndol dels vencedors o dels vençuts. Durant aquesta etapa, editors catalans, valencians i madrilenys van començar a competir de manera ferotge per conquerir el mercat espanyol i americà. Això explicaria també la tendència dels editors catalans a abandonar la llengua pròpia.
Les biblioteques experimenten un gran creixement en incrementar-se el patrimoni escrit amb del desenvolupament de la impremta. A partir del Renaixement, es van posar al servei públic i el llibre va començar a ser considerat un instrument fonamental per fomentar la cultura i la transmissió de noves idees. A Itàlia van rebre un gran impuls gràcies a figures com Petrarca, Boccaccio o el mateix papa Nicolás V, que va fundar la Biblioteca Vaticana; amb els Médicis, el 1441 es funda la Biblioteca Marciana i el 1524 la Laurenziana, obra de Miquel Àngel. Al segle XVI van començar a aparèixer les biblioteques que després derivarien a les anomenades biblioteques nacionals: París (1522), Viena (1526), Berlín (1661), Madrid (1712), Museu Britànic (1753), etc. Altres biblioteques destacades van ser la del monestir d’El Escorial (1565) a Espanya, l’Ambrosiana a Itàlia (1608) i la Mazarina a França (1643).
Vaticana, Marciana, Laurenciana, El Escorial, Ambrosiana, Mazarina.
6. El llibre de l’era mecànica
Els segles XIX i XX van suposar, com a conseqüència directa de la revolució industrial, que el llibre assolís un desenvolupament desconegut fins aleshores. Els avenços tècnics i la seva aplicació als processos productius van canviar definitivament els mètodes artesans de temps passats per sistemes mecanitzats més ràpids i efectius. Per altra banda, el llibre va deixar de ser patrimoni de minories privilegiades ja des de començaments del segle XIX i va anar arribant a tots els sectors de la població al segle XX, gràcies a la generalització de la educació i a l’auge del periodisme, que va fomentar enormement l’interès per la lectura. La novel·la per entregues dels diaris o les publicades en format llibre arrassen de tal manera que fins i tot el paper és cada cop més dolent, per la demanda que té.
Dones a principis del XX triant llibres a biblioteques populars
Com veiem el XIX va assimilar canvis dràstics que van suposar el pensament modern i el sorgiment de la societat industrial. L’expansió demogràfica i l’expansió de l’educació obligatòria a molts països europeus van fer créixer el nombre de lectors i de persones alfabetitzades. A més, la premsa va ser el motor que va impulsar els canvis tecnològics de la impremta industrial. Es va passar dels mètodes artesans als sistemes mecanitzats: en relació amb el paper es va començar a fer servir la pasta de fusta i va aparèixer el paper continu; es va inventar la rotativa; respecte a la composició, la rotativa va necessitar un altre invent fonamental, l’estereotipia; i en la il·lustració es van usar diversos procediments amb els quals es podien realitzar llibres molt il·lustrats que incitaven a la compra i la lectura.
Entre els avenços tècnics que van consolidar la mecanització de la impremta al segle XIX podem destacar, a part de la utilització de la pasta de paper i la fabricació del full de paper continu, els nous procediments de composició mecànica de textos (linotípia i monotípia), les noves premses (premsa de vapor i premsa rotativa) i les tècniques de la il·lustració (litografia, linotípia i fotogravat). Al segle XX tots aquests descobriments van anar mutant cap a noves formes cada vegada més perfeccionades que van permetre augmentar el ritme de producció i abaratir els costos.
Impremta del s. XIX
Les màquines impressores i enquadernadores es van anar automatitzant gràcies a la tecnologia informàtica. La linotípia i monotípia del segle anterior són substituïdes per la fotocomposició i aquesta, alhora, per la fotocomposició autoedició. La impressió digital sembla el següent pas lògic en aquesta evolució, però la producció mitjançant aquesta tècnica és normalment baixa i s’utilitza en tiratges petits, constitueix l’anomenada “impressió sota demanda”. Un altre fenomen d’aquest període és la comercialització massiva del llibre i els canvis que van tenir lloc a l’empresa editorial, sobretot, per l’efecte combinat de tres aspectes claus: els avenços en el camp de les arts gràfiques, que van permetre l’abaratiment del producte, fent-ho més accessible; l’educació, cada cop més generalitzada; i l’auge de la cultura a tots els àmbits socials.
Diferents formats de novel·la a finals del segle XIX
El segle passat, el XX, va ser el segle de la informàtica i d’internet i això va contribuir a fer que la indústria editorial experimentés grans canvis, especialment a partir de la segona meitat del segle. El llibre va deixar de tenir el format tradicional per adoptar noves formes. Les millores en la producció van permetre l’abaratiment i l’accés generalitzat i els nous formats i suports van plantejar grans canvis en els hàbits de lectura. El llibre va patir una sèrie de canvis socials: la generalització de l’alfabetització, l’educació i l’augment demogràfic encara es van incrementar més i van motivar l’augment de la lectura, afavorida a països desenvolupats per polítiques d’educació i als subdesenvolupats per organismes internacionals com la UNESCO. També va haver-hi avenços tècnics i mecànics que van ser desplaçats per l’electrònica, com l’escriptura, la il·lustració, la preimpressió, la impressió o l’enquadernació. I van sorgir nous suports a l’última etapa del segle: en primer lloc van veure la llum les microformes (microfilm i microfitxa); els suports magnètics, com les cintes de casset o les de vídeo; i finalment els suports òptics (CD, CD-ROM, DVD, etc.); però el veritable èxit va venir amb la irrupció d’internet i les publicacions en línia. Van aparèixer noves formes d’edició, aquest segle va veure néixer el llibre electrònic o eBook, va aparèixer als anys 90 i va suposar una revolució comparable a la del llibre imprès davant del manuscrit. Va ser una fita a la indústria editorial, ja que va incorporar tres característiques al llibre: hipertextualitat, multimèdia i interactivitat. A més, van sorgir noves formes de comercialització, va ser el segle del màrqueting i de la publicitat, va aparèixer el llibre de butxaca; el club del llibre, la venda per correu, la venda a terminis, la venda per fascicles i la venda per internet. Al segle XX la funció de l’editor es va independitzar de la de l’impressor i el llibreter. Per atendre la gran demanda de llibres, van aparèixer importants editorials que van impulsar noves vies i moderns mètodes de comercialització i distribució dels llibres. Alguns d’aquests mètodes són els clubs del lectura, la venda per correu i el llibre de butxaca. Actualment, les edicions de butxaca segueixen tenint gran èxit, el seu origen es remunta a l’any 1935, amb la col·lecció Penguin Booksdel anglès Allen Lane. Es tracta d’un llibre de petit format, enquadernat en rústica, molt econòmic i que sol contenir obres clàssiques i modernes ja consagrades. Els primers clubs del lectura moderns van sorgir als Estats Units a la segona dècada del segle XX amb el propòsit d’orientar a els seus socis a les lectures més recomanables. I pel que fa a la venda per correu, l’editor o el llibreter, mitjançant anuncis en premsa, a través de catàlegs o utilitzant Internet, posa els seus llibres a disposició del client.
Escola de la dona durant la II República
Pel que fa a les biblioteques, des de la segona meitat del segle XIX s’inicia el procés actual de complet desenvolupament. De mica en mica han anat sorgint diferents tipus de biblioteques (públiques, universitàries, nacionals, municipals, infantils, especialitzades, etc.) i, com a servei públic, han consolidat la seva funció activa en la difusió de la cultura. Entre els seus avenços més significatius hi ha la professionalització del bibliotecari, els nous mètodes de cooperació entre biblioteques i la informatització dels registres, i de les tasques, així com la digitalització de documents, que aconsegueix posar el línia tots els llibres que no tenen drets d’autor. Totes les biblioteques nacionals i universitàries o especialitzades ho fan, però el més conegut popularment és el que ha fet Google Books digitalitzant llibres a tot el món. En els darrers anys, si bé assistim a una expansió creixent amb noves construccions o ampliacions de biblioteques existents, s’ha de fer front al problema de la manca d’espai, com a conseqüència del constant augment d’exemplars en els seus fons, en forma de llibre o revistes tradicionals o en altres suports audiovisuals.
7. El futur del llibre
Al segle XXI s’està desenvolupant àmpliament una nova forma de llibre, el llibre digital o electrònic, també anomenat e-book. Pròpiament, un llibre electrònic o digital consisteix en un text informatitzat que pot ser llegit i/o escoltat mitjançant un equip informàtic; pot ser un ordinador, un televisor, una agenda o un lector electrònic. Aquest últim, està adquirint un aspecte en els seus últims dissenys que l’acosten cada cop més a la forma del llibre tradicional, combinant així alguns avantatges del llibre imprès (versatilitat, lleugeresa, comoditat lectora) amb la capacitat de emmagatzematge i les possibilitats hipertextuals del llibre digital. Per aquest motiu quan parlem de llibre electrònic, no hem de pensar només amb els que podem llegir amb un suport electrònic, hem de pensar en els milers que només s’estan publicant així, per donar resposta a la investigació en general i a les universitats en particular. Elsconvenis entre elles permeten tenir accés a plataformes de forma cooperativa, amb la qual cosa el cost del llibre s’abarateix, no ocupa lloc, i el pot consultar més gent des de qualsevol punt del món. El llibre en format electrònic s’està implantant a molts sectors professionals (Medicina, Dret, Enginyeries, Ciències, etc.) en què s’estan utilitzant molts llibres de consulta, i on es solen manejar dades i informació de diferents documents alhora. També és freqüent en edicions de mitjans educatius per les possibilitats d’interacció que permet als estudiants, a les enciclopèdies, els diccionaris, així com en edicions especials d’obres de gran valor històric o artístic. A més, els continus projectes que incideixen en el seu desenvolupament i evolució apunten cap a un brillant futur per a aquesta forma de llibre, sempre de cara a comunitats, no tant per a l’ús personal. També cal tenir en compte l’enorme potencial informatiu d’Internet, així com les possibilitats que brinda per manejar documents i eines informàtiques de tota mena. També hi ha biblioteques virtuals on es pot accedir a les obres més significatives, la pròpia xarxa funciona com una gran “biblioteca” amb la major part dels fons disponibles. Quant a la pregunta que tant interès està suscitant els darrers anys respecte a si el llibre electrònic substituirà el llibre imprès, sense entrar en les polèmiques que susciten seguidors i detractors de l’e-book, es pot avançar que ambdues formes conviuran perfectament i podran complementar-se. No s’ha de perdre de vista que tant l’un com l’altre són el resultat d’un procés tecnològic que, en el cas del llibre tradicional, ha assolit una perfecció envejable, sobretot, quant a la seva capacitat per estimular els nostres sentits i fomentar el plaer de la lectura
El llibre electrònic és un dels grans avenços de la tecnologia, la digitalització dels llibres i el seu pas del paper a la pantalla ha suposat la possibilitat de crear biblioteques enormes sense necessitat de grans espais o l’opció d’oferir milers de llibres gratuïts sense necessitat, d’adquirir-los físicament (cal ressenyarel Projecte Gutenberg). El llibre, la lectura i la indústria editorial estan experimentant canvis motivats pel progrés tecnològic. Els continguts han estat desvinculats del suport i la indústria editorial ha necessitat transformar la seva estructura logística, basada fins fa poc en la distribució física, ara, la impressió digital i les llibreries virtuals cobreixen noves necessitats.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.