Sí, exactament, és el mateix autor de la descoberta Stoner, John Williams. Aquí a Catalunya, a Espanya, s’hi ha arribat tard, però encara hi ha editorials que se la juguen, perquè saben que partia d’una gran exigència.
Es tracta d’una de les novel·les històriques en majúscules, i de romans, de la talla del Jo Claudi de Graves, de les Memòries d’Adrià de la Yourcenar o de la Muerte de Virgilio de Hermann Broch. Totes elles novel·les escrites des de tradicions literàries, motius i punts de vista estètics diferents. Williams busca explicar la universalitat de la condició humana, que no canvia, i també considera que no aprèn del passat.
Aparentment és una biografia d’August, i ho és, però no només. Es una gran novel·la històrica, també, però va molt més enllà, i el secret no és altre que el fascina el que escriu i sobre qui ho fa, però tampoc és només això. Aquesta novel·la explica, entre altres, la frontera entre la vida privada i la pública, i cóm aquesta pressiona sobre la privacitat, sobre la veritat i l’aparença. La novel·la parteix d’alguns fets històrics, però és una obra de la imaginació, on la veritat no és la de la disciplina històrica, sinó la de la ficció. L’art pot ser una mentida que porta a la veritat, del caos a l’ordre. De la mort de Cèsar a l’esdevenir del primer emperador romà. Amb grans referències culturals i històriques al món d’August i dels seus coetanis, és un passeig per les reiterades conductes del ser humà al llarg de la història, on hi apareixen tot els valors de l’essència humana.
Es una novel·la molt “moderna” en el sentit que li donaven els intel·lectuals i novel·listes durant la segona meitat del segle XX. Aparentment de lectura àgil i fàcil, té un desenvolupament formal i textual molt enginyós: A la novel·la August és perifèric tot i que tothom va parlant d’ell, sempre apareix en diferit, excepte al final. Tots ballen al voltant d’August i cada un d’ells l’explica i el nostre ull sintetitza, com si miréssim un quadre molt a prop. L’expliquen parcialment i nosaltres el sabem del tot. Es una tècnica pròpia del segle XX i correspon al relativisme que inundarà la literatura intentant demostrar que la veritat absoluta no existeix. Amb el narrador múltiple hi ha intents aproximatius de les diferents veus. Hi ha una negació dels valors absoluts, es viu en un món de valors relatius i la complexitat de l’altre supera les nostres habilitats per a conèixer-lo. Passes d’una veu a una altra, i d’un text a un altre, és pluritextual. Es una novel·la de veus, i de més coses… Crida l’atenció sobre el fet artístic per ell mateix, … però això ja és un altre jardí…
La seva lectura no ha de fer basarda. Fins i tot recomanaria llegir la seva breu obra, que tota gira al voltant de l’esser humà, així de senzill.
Bust d’August a l’Ara Pacis. Roma Fotografia Mercè Bausili
Edició original Augustus, publicada el 1972, premiada amb el National Book Award de ficció el 1973
Els dos llargs dies que Holden Cauldfield, el jove protagonista, passa a Nova York són la seva fugida personal. Fuig del món dels adults, un món que rebutja, intentant protegir la seva infantesa, un territori pur que ja no és el seu. Holden Cauldfield sap que s’està fent gran i que no pot deturar aquest procés natural; es rebel·la i, volent actuar contra l’inevitable pas del temps, el noi opta per un camí incert i de difícil tornada…Amb El vigilant en el camp de sègol, J. D. Salinger va escriure la que ha estat considerada la gran novel·la americana. Certament, aquest és un títol ja clàssic de la literatura nord-americana i, de fet, de la literatura occidental contemporània.
Comentari
Vaig llegir aquesta novel·la fa molts anys. M’ha calgut una relectura ara per valorar-la correctament. Són els pensaments sense barreres d’un adolescent, enrabiat amb el món i enrabiat amb els adults, un noi que no vol crèixer i que només pot connectar amb el nens petits, aquells que encara no han estat corromputs i que encara no han perdut la innocència. El que també m’ha ajudat a comprendre tot el que ens explica J. D. Salinger en aquest llibre ha sigut veure la película Rebelde entre el Centeno, on s’explica l’enigmàtica vida de l’autor, que va decidir recloure’s a Cornish (New Hampshire), fugint dels seus perturbats seguidors, i dedicar-se exclusivament a escriure, sense publicar res més després d’aquest llibre. A la películ·la també ens parla del gran amor de J. D. Salinger, Oona O’Neill, filla del dramaturg Eugene O’Neill, que el va deixar mentre ell era soldat a la Segona Guerra Mundial per casar-se amb Charles Chaplin (36 anys més gran que ella). La seva unió va durar 34 anys, fins a la mort de l’actor, i van tenir 8 fills.
Al llarg de la pel·lícula, sovint els pensaments i els diàlegs del propi Salinger es confonen amb els del protagonista d’ El vigilant en el camp de sègol, Holden Cauldfield, i això ens ajuda a entendre millor el llibre i donar sentit a la que, sens dubte, ara ja valoro com una gran obra mestra que cal rellegir de tant en tant.
Dues dones de 50 anys es troben en una habitació d’un hotel de luxe gairebé de casualitat. Són molt diferents, però totes dues tenen conflictes personals no resolts. Ben aviat s’adonen que, malgrat les seves diferències aparents, tenen més en comú del que es pensaven i, amb poc temps, es fan com a germanes.
Comentari: Ens arriba l’última obra de Wajdi Mouawad i ens trobem davant d’una altra radiografia de personatges que reflecteix les inquietuds de l’autor. Les preocupacions d’aquestes dues dones tant diferents, ens recorden els temes que hem trobat, sobretot, a la tetralogia La sang de les promeses, formada per Litoral, Incendis, Boscos, i Cels, totes vistes a Barcelona: l’origen, la guerra del Líban, els pares, el pas del temps que tot ho canvia, el destí inevitable. En aquest cas m’ha cridat l’atenció la defensa de la llengua francesa davant la dominació cultural de l’anglès al Canadà.
Recordem que Wajdi Mouawad va néixer a Beirut el 1968 en una família cristiana maronita. El 1977 es va refugiar amb la seva família a França, fugint de la guerra del Liban. Al cap de sis anys de viure a París, les autoritats franceses van decidir no renovar-los els permisos de residència. Van viatjar fins al Quebec, on van aconseguir la nacionalitat canadenca. És de parla francesa i aquí la defensa i denuncia el seu retrocés davant l’anglès.
La posada en escena és molt encertada i l’actuació de les dues dones molt notable. Potser pot semblar una mica lenta, però crec que aquest ritme afavoreix el sentit i les reflexions dels dos personatges.
Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams
El gener de 1868 es publica al diari The Nation, les deficiències que s’observen en el que es voldria anomenar com la Gran Novel·la Americana. Des de feia anys es perseguia aquest cànon, que demanava una narrativa que estès a l’abast de tothom, èpica i de qualitat, crítica si cal, que potenciés els valors americans. Sempre, en les ocasions de feblesa, no agrada la imatge que es projecta dels EEUU, el Crac del 29, Bush, Irak, Obama, etc. Forrest Wallace i Jonathan Frazen serien els darrers que s’han considerat mereixedors d’anar per aquesta línia.
ASSENTAMENTS
Al segle XVI Florida i Califòrnia són espanyoles, i al XVII arriben per l’Est els holandesos, els francesos i els anglesos que ben aviat ho dominen tot. A Virginia hi arriben 100 persones, que a la volta del vaixell que els portava provisions des d’Europa no ha quedat ni rastre.
La primera colònia coneguda és de 1607, són 105 persones que funden Jamestown, al cap de 10 anys són 6.000. En aquesta colònia transcorre la història de la Pocahontas. El capità Smith vol gent espavilada, pencaire: l’emprenedor. El 1620 funden Plymouth (d’aquí venen les tradicions del dia d’acció de gràcies i se’ls anomena pilgrims, del llatí peregrinus). Més que emprenedors són persones que busquen la llibertat religiosa, volen anar lluny per viure tranquils, són utòpics. El 1620 es prohibeix evangelitzar els indis. Firmen tractats de pau amb 35 tribus indígenes. No prosperen gaire en població i no fan gaire anuncis a Anglaterra perquè no vinguin més anglesos a progressar.
A Boston el 1630 arriben unes 1000 persones en 11 vaixells, en 10 anys són 200.000, sí que anuncien a Anglaterra l’èxit de la colònia, d’una pau religiosa i dels progressos, fet pel qual venen més britànics.
LITERATURA S.XVII
La literatura del segle XVII surt d’aquí:
Cròniques, sobre anades i vingudes i assentaments
Literatura íntima i confessional, dietaris, memòries, biografies, descripció de la vida en un ambient nou
L’alta literatura, que serà sempre poesia de tradició religiosa. El teatre estarà prohibit fins el segle XVIII, perquè es considera superficial i poc educatiu, sense valors.
Anne Bradstreet al 1640, es pot considerar la primera poesia americana. De la colònia de Boston, una noia que als 18 anys ha estat educada gràcies a la visió oberta del seu pare que tenia una bona biblioteca. Té un punt de vista masculí, utilitza la retòrica, és barroca com els llibres que ha llegit anglesos. Està ben integrada a la comunitat i l’observa, i el poetitza, per exemple un incendi a casa seva. Es una presa de consciència de la realitat que es viu a partir de la literatura encara europea. Va ser un best seller igual que ho seria Little Women de Louise Marie Alcott el 1868.
Aquest segle XVII es caracteritza per la presa de consciència de l’entorn nou i de cóm els habitants el modifiquen i el fan seu, lluny ja de la metròpoli. Cada cop més es vol abandonar el barroquisme i la retòrica, perquè la creença religiosa la troba ampul·losa, discordant, massa música, el que importa és l’entorn la lletra i ja una nova modalitat de la llengua, o sigui, el missatge. En aquest context apareix la Bíblia King James, traduïda de nou per treure-li tota l’artificiositat.
LITERATURA S.XVIII
El segle XVIII es caracteritza per voler agafar llibertat política d’Anglaterra. Les colònies paguen de forma estrepitosa impostos per costejar la bancarrota del rei. El 1654, contenint els francesos més enllà dels Grans Llacs. El rei volia ampliar els territoris britànics, finalment els francesos cauen i es retiren. Els indis havien pactat amb els francesos, i ara els britànics no saben lluitar contra els indis. El últim Mohicà (1826) de James Fenimore Cooper, explica aquests fets. Les represàlies cap els colons es concreten en prohibir les importacions.
Franklin un bon negociador i pactista es convenç que no hi ha remei amb les relacions amb la metròpoli, tot i intentar-ho fins el 1775. El 1776 es fa la declaració d’Independència i el 1781 es rendeixen i marxen. El 1782 signen la pau en el Tractat de Paris. El 1787 es redacta la Constitució dels EEUU.
El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura nacional.
Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari encara parlant del anglès.
LITERATURA SEGLE XIX
El 1828 apareix el famós diccionari An American Dictionary of the English Language. El procès polític i el cultural tenien que anar plegats. Personatges com Washington Irving fent d’ambaixador a Espanya, per exemple, cantaven les excel·lències del nous país arreu. De fet la novel·la del Mohicà ja era genuïnament americana, a Europa no hi havia indis.
Ralph Waldo Emerson des de Harvard el 1837 rebutja el Canon heretat. Demana una literatura més competitiva, de més alta qualitat. Denuncia les deficiències dels intel·lectuals americans. Massa compartimentats, plagiaris, auto complaents, retirats de la realitat, llibrescos, indolents. Demana exigència, rigor, originalitat, treball, poca ironia, contacte amb la realitat. D’aquí surten La lletra Escarlata, Moby Dick, Walden i Les fulles d’herba. No han demanat unitat, o uniformitat. Són molt diferents les obres. Costa molt treure l’idea de que ells poden abastir-se de cultura. A partir de 1830 ja estudien la seva pròpia literatura.
El 1850 Emily Dickinson coneix Emerson i revoluciona la poesia americana, amb aquestes característiques que demana Emerson. Tardaran 100 anys a entendre-la.
El 1861 arriba la Guerra Civil. L’esclavitud s’agafa com arma política. La unió del país era un tema pendent des del segle XVIII, faltava aclarir la llibertat dels Estats i la distribució de poders. Al Sud hi havia grans latifundis, que no podien viure només de l’agricultura, fet pel qual exigien mà d’obra gratuïta. Quan Jefferson redacta la Independència, hi ha la premissa d’alliberar tothom, internament als negres, també. Al Sud hi ha interessos territorials per damunt dels del país. Exclouen aquesta frase i així queden els “nous territoris”. Jefferson havia comprat Louisiana a Napoleó, que estava arruïnat per la campanya de Rússia. El Sud anava contra la col·lectivitat i fa trontollar l’equilibri polític entre el govern federal i els Estats del Sud. El cotó només s’exporta a Anglaterra, a les grans fàbriques tèxtils, en lloc de vendre’l per la resta del país, que els hi discuteix l’esclavisme. El Sud crea una secessió i fractura totals. Moneda, lleis, president, ambaixades a Europa.
La unificació al final intenta resoldre les ferides, però la identitat? Lincoln parla del perdó, d’ajuts federals, personal per auxiliar la devastació. Quan és assassinat el succeeix el vicepresident Johnson, que no ho entén gens així, sinó com un càstig.
El 1868, tres anys desprès de la guerra apareix John William de Forest tornant a parlar de la GNA en aquest context de renovació política i social. Escriu un assaig sobre la novel·la a gran escala i la lliga des de les teories de Webster, la novel·la tot i parlar de qüestions americanes ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa. Regala 12.000 Ha per crear universitats. El segle XIX es persegueix crear cultures unificades, desprès de la destrossa de la guerra i es construeixen les fronteres. No seria fins el 1850 que San Francisco i Los Angeles no s’inclourien a la Unió. El 1869 el ferrocarril uneix l’est amb l’oest.
De 1836 a 1914 arriben 36 milions d’immigrants que han d’assimilar-se a una cultura anglosaxona, blanca, protestant i mascle. Això provocarà una gran expansió i un creixement desaforat, sobretot a les ciutats, que es desenvolupen i canvien molt ràpidament. Els controls d’immigració de l’Illa d’Ellis no poden preveure les orientacions polítiques que arriben d’arreu (per exemple l’anarquisme que representaran Sacco i Vanzetti). Per això es despleguen un seguit de lleis que protegeixen el sistema i que alhora el mantenen viu, actiu, que s’acomodi als canvis per poder-los controlar. Però això provocarà anquilosament. La culpa de l’amenaça ve d’Europa. Els USA tenen les comportes obertes i els barris s’omplen d’ideologies, costums i identitats, i es transformen en gregaris, i sospitosos.
Tot i així, no volen perdre el contacte amb els orígens que els van acollir. Cal conservar la terra primigènia. Es un tema constitutiu de la pròpia cultura. El segle XIX havia estat el temple de la Natura, sobretot pels protestants, que la col·locaven desprès de l’idea de Déu. Roosevelt crea els Parcs Nacionals, els aterra la superpoblació. “Nosaltres vam ser de la terra abans que la terra fos nostra” al discurs de presa de possessió de Kennedy. Per això fan la Llei Seca, perquè intenten anar contra el monopoli que lògicament és un niu de corrupció, perquè l’alcohol era un negoci sota poques mans. S’afavoreix el vot de la dona, certes idees de justícia social, per revifar la democràcia, promouen mesures com: el vot secret (abans era de color), lleis de consultes i referèndums, la societat civil pot demanar derogar les lleis, les eleccions primàries directes, elecció directa dels senadors, impostos federals a més dels estatals…
Els principis del somni americà de Jefferson: Dret a la vida, a la llibertat i a la consecució de la felicitat, aquest sí que era un il·lustrat de debò!!! Ell ja volia abolir l’esclavitud (va alliberar els seus propis esclaus) però es va trobar amb afirmacions com que els esclaus no tenien dret a la llibertat i a la vida, perquè no tenien ànima. Es va tardar quasi un segle a fer-ne una llei d’abolició.
Es interessant reflectir com s’expressava el dret a la llibertat, que sorgeix de la creació d’un país de “forma natural” (també un concepte molt il·lustrat) tal com ho van concebre Washington, Franklin i Jefferson: dret a la mobilitat, a desplegar un projecte vital i original dins dels paràmetres de la llei, dret a la formació i al desenvolupament moral i intel·lectual personal. Els individus s’autogovernen perquè saben què han de fer. Governar és administrar els bens públics, el ciutadans ja faran la seva feina, el govern nomes cal que administri els impostos. No us sona Rousseau?
El segle XX demana modernitat, i en el món de la cultura en general passa per una estètica exigent i no defuig l’èxit comercial. Dos americans ja havien escrit de cóm tenia que ser la novel·la americana més genuïna, el lexicògraf Noah Webster (recordeu el gran diccionari) el 1783, i John William de Forest, el 1868 desprès de tres anys de finalitzada la Guerra Civil en un context de renovació política i social. Literàriament el segle XIX havia quedat enrere amb Henry James i Edith Wharton, per citar-ne només dos, però recordem que ambdós ja havien assolit el compromís de que la novel·la, tot i parlar de qüestions americanes, ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa, si cal èpica, i de gran exigència formal.
A principis del segle XX aquella exigència esdevé una responsabilitat més enllà de la literatura. La vida no té disseny, es desplega sense control, i les circumstàncies ho arrosseguen tot. El somni de Jefferson està anquilosat i s’estan creant asimetries importants, fet pel qual es necessari buscar un impacte social i artístic sobre l’establishment literari, un nou desplegament d’un projecte vital, de millora, un projecte intel·lectual, un concepte moral sòlid. Si aquest desplegament és reeixit, t’acompanyarà l’èxit social i l’econòmic, aquí tenim la clau de volta de tot el que vindrà. La creació de l’escola d’adults és americana. En qualsevol moment et pots formar.
Aquí comença l’idea de l’ascensor social, que serà una constant en les novel·les de l’època. Dos Passos, entre altres, explicarà, denunciarà, recriminarà… la involució del somni americà, de l’ideal.
Dos Passos era fill natural d’un personatge molt benestant, el qual no el va reconèixer, però li va proporcionar una educació exquisida, tot i que rebutjava els luxes, la seva formació va ser d’elit, es va graduar a Harvard, i li va permetre viatjar moltíssim, no perquè fugís de res, sinó perquè s’ho podia permetre i era força hiperactiu. Quan repasses on va estar, i no com a turista, és millor comptar a on no va estar. Participà en la 1a i 2a Guerres Mundials amb diferents ocupacions. I es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, fet pel qual, al final, va canviar les seves opcions polítiques d’una manera tan dràstica, que li va valer un rebuig fins i tot als USA, per adoptar tendències molt d’extrema dreta, a causa de l’assassinat d’un amic seu.
De totes maneres literàriament des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, amb recorregut, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Aquesta era una premissa de tots els que varem pertànyer a la generació perduda, tal com els va batejar la Gertrude Stein. S’ha de recordar que aquesta accepció, la Stein la va descriure en francès, no en anglès, li va esbotzar primer a un mecànic que no li volia arreglar el cotxe abans que a d’altres que estaven a la cua, i el significat passa per rebel, contrariat amb l’establishment, que vol escandalitzar, que vol molestar. Insolents, innovadors, exigents que trepitgen fort, arrogants.
La modernitat ja està a Europa molt a principis del XX, excepte a les illes britàniques, on els victorians encara tenen ressò, però els transatlàntics no la van portar a New York fins al 1913 i només amb un Cezanne. Aquests innovadors van peregrinar a França, a Paris, on, per exemple, el cubisme i els ballets russos del Diaghilev, van regirar-ho tot. Quan la modernitat s’instal·la sòlida i definitivament als USA anys desprès, s’acaba aquesta génération perdue.
Dos Passos hi va anar, i també va anar a Madrid on va conèixer, entre altres, a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia també sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Dos Passos, com la resta d’intel·lectuals americans de l’època, viu en llibertat, amb sentiments positius i negatius alhora, com tots aquells que des del segle XVIII no es volen sentir vigilats des de la política. A Espanya va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, on van filmar un documental.
Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.
L’alta modernitat per Joyce, Faulkner o Virginia Woolf, per exemple, es interioritzar un nou concepte de la vida, una nova visió de l’art. No els importa el públic, i no és un problema d’elitisme, sinó d’utopia. El públic ja és prou madur per llegir-los, han de poder fer-ho. Pensem que el canvi de vida del pas del XIX al XX va ser immens. Ja no es podia explicar la nova manera de viure i de relacionar-se amb les cotilles del segle anterior. S’havien d’ajustar les formes artístiques a la vida contemporània, si la vida s’havia tornat més àgil, més moguda, la novel·la també. Si la vida s’ha tornat complicada l’art també, el text també. Ezra Pound va fer famosa una frase… Make It New.
Es considerava que la literatura s’havia tornat mecànica, opaca, grisa. Un quadre posat al mateix lloc durant anys, ja no el veu ningú. Es tracta doncs de prendre contacte amb la realitat bàsica, sovint urbana. Són tants els imputs d’aquesta complexitat que a la consciència humana li costa copsar el que l’envolta, només ho pot fer de forma fragmentada, intermitent. S’havia de tallar el cordó umbilical amb els romàntics que havien fet un ús selectiu de la tradició que els hi havia arribat. La pressió que rebia un individu del XIX venia d’un món extern i d’un altre intern, separats. En canvi ara la realitat impacta i el carrer entra a les cases.
Dos Passos està entre dues tendències de la mateixa modernitat. Hemingway i Scott Fitzgerald no practicaven una complexitat textual extrema, però carregaven el text de significat, precisió, brevetat i alt contingut simbòlic. En canvi Joyce i Faulkner són molt més complexos formalment. Per a tots ells la novel·la és una eina de canvi.
Dos Passos coneixia molt bé la música de Schonberg, Stravinski i Poulenc, per exemple, i els seus referents literaris anteriors els podríem trobar en La fira de les vanitats, Tom Jones o Tristam Shandy. Al segle XIX un germà d’Henry James, William James, va escriure un tractat de principis de psicologia. Es el que es va anomenar el flux de la consciència. Així és com ho experimentem, però quan volem expressar el pensament, ho passem per un sedàs, per un embut, ho articulem. Es un riu contingut per la riba. El pensament per si mateix és desordenat, caòtic, tumultuós, d’aquí sorgirà el monòleg interior modern. Calcar per a la literatura com ens funciona el pensament és la ruptura amb el XIX. Seria el que ara en diríem la realitat líquida, on tot t’assetja. T.S. Elliot ho va fer a La terra xorca, el 1922.
La innovació molestava i sovint marginava, però un seguit d’editorials veuen que la innovació també pot ser un gran negoci. Recordem que molts d’aquests escriptors van ser reconeguts en vida com a mestres, la qual cosa els dona una força social important, els quals tenen consciència de figura pública que té responsabilitats i l’èxit no els aclapara gaire, el que fan és pujar més el llistó, són bons professionals.
De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entre en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, en Gatsby ho certifica, fins la depressió del 29.
Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser si segueixen els ideals de Jefferson podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats, però no els deurien fer gens de cas.
Resum d’un dels llibres llegits al curs La Gran Novel·la Americana, fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams
Descripció: A una entrevista de fa pocs anys va confessar que escriure-la li havia costat quasi 30 anys. La va començar els anys 60, i tenia un bon tros escrit i ben encarrilat, però diu que es va bloquejar, suposem perquè ja tenia en ment fer una obra coral, sencera i ben bastida.
Aleshores li va ser més fàcil escriure l’anterior a aquesta Teatre de Sàbat. En aquesta es va sentir més lliure, li va proporcionar inventiva i és la clau de volta. L’acaba en un parell d’anys, es deixa mesurar amb Kafka, per la follia que traspua a les seves línies. Va publicar aquesta novel·la el 1995 i va provocar polèmica en la societat puritana dels Estats Units, pel sexe que conté i l’humor sarcàstic que dispara contra gairebé tot. Harold Bloom la considera la seva obra mestra.
Torna a agafar la Pastoral i l’acaba en un parell d’anys, el 1997 apareix la primera edició. Serà el primer volum d’una trilogia sobre el que ell vol dir sobre els USA, ho diu ell mateix, tres novel·les americanistes, amb tres grans temes:
Realització del somni americà, Pastoral americana, 1997
Novel·la política, sobre la democràcia i el pensament únic, Em vaig casar amb un comunista, 1998
Racisme i identitat, La taca humana, 2000
En aquesta trilogia ofereix el seu pensament més íntim i personal del país, dels problemes baixant al més concret.
(Aquí vaig preguntar què li havia passat escrivint El mal de Portnoy) una història sobre l’onanisme desbaratada, que va tenir molt d’èxit sensacionalista, sobretot a partir d’una entrevista seva a la televisió. A partir de Cormac McCarthy, que entra a descriure el western, per exemple, comencen a entrar diferents gèneres, diferents paràmetres que no cal que siguin blancs, protestants i anglosaxons. El Melting Pot, o sigui com uniformar la diferència, la cultura americana assimila, havia estat una realitat durant dècades, però cal aparcar la pròpia ètnia, religió, llenguatge i passar-los a terreny domèstic, més íntim. A partir del finals dels 70, es comença a construir un mosaic on cada peça és el que és per ella mateixa. Roth va viure el seu propi melting pot dins d’una cultura hegemònica. Ell és un jueu urbà, culte, no religiós, que viu el seu propi entorn dins del preponderant. Amb El mal dePortnoy trenca la baralla de la repressió dins del seu propi grup, és una canonada a la línia de flotació a la família, a la tradició jueva, tot augmentat per viures com una minoria.
A partir dels 80 la raó de ser de la seva obra ja no és problema, ja es comença a acceptar la diferència, la multiculturalitat. La novel·la americana fa un canvi i accepta una altra religió. Ell és un assimilat, però ha obert la porta per un futur, on apareixeran altres escriptors altres cultures.
El títol de Pastoral l’hem d’anar a buscar al concepte de novel·la pastoril, és una anti novel·la pastoril. La descriuen ja els grecs al segle III a.C., concretament Teòcrit als Idil·lis, seguirà Virgili a les Eglogues i arribarà al Renaixement i al Barroc amb la força d’una gran tradició al darrera. Al Barroc es transforma en una fugida. Es una literatura de nostàlgia, d’enyor per una edat d’or de la humanitat, on es vivia satisfet, en una situació quasi edènica. Neix quan es creen les ciutats estats, les polis. Es una literatura compensatòria. La ciutat és igual a civilització, però desprès comencen els problemes de tot tipus, i això genera la recerca d’un paradís natural. Es un ideal utòpic no assolible, literatura de maquillatge, que tapa la realitat, al somniar en el paradís. Pastoral americana és una versió per a totes les lleves d’immigrants des del s. XVII, és una literatura que diu que allà hi ha el paradís perquè hi vagin els anglesos. El somni americà és un tributari d’aquest impuls de la cultura europea importada a USA.
És una ironia, perquè no sabem què és una americà. La insensatesa de tenir somnis et porta a la follia, perquè no existeixen. El que cal és agafar la realitat, mira-te-la bé i entomar-la, cal accedir a la realitat que hi ha sota. El concepte de la pastoral ha estat nociu perquè ha donat falses esperances i ha creat esquemes massa simplificats de vida. La utopia del XIX arriba al XX i crea la distòpia, el contrari, i apareixen Huxley o Orwell i les seves prediccions. El somni només prepara pel fracàs. Hem de voler saber què tenim sota els peus, què és la realitat?
Amb aquesta no es va considerar potser prou reconegut, i per això a la darrera de la trilogia, va buscar el contacte amb el públic, i va escriure La Taca Humana.
Pel que fa a l’estructura de la novel·la, 3 parts, dividida en 3 parts. El 3 és el número de la totalitat divina (així com l’1 és únic, 2 la dualitat (el ying i el yang, home-dona etc) i el 4 és l’home (4 estacions, 4 vents, 4 punts cardinals…) i el 7 la totalitat temporal, perquè és la suma de 3+4. L’estructura de 3 parts de 3 capítols és la mateixa que la de la Divina Comèdia, construïda en Terza Rima, 3 parts equilibrades Inferno, Purgatorio, Paradiso, Roth ho gira a l’inrevés: 1a, present cap al passat, 2a, punt de fractura, 3a, desengany, caiguda. Novel·la gnòmica, autoreflexiva, judaica. Pel judaisme la literatura no pot ser d’entreteniment, ni vanitosa, ni superficial. Aquesta novel·la desmitifica, distancia, afronta la realitat i la veritat, explica la força d’entomar la vida. Per aquest motiu se la pot qualificar de judaica perquè està al servei del coneixement i de cóm s’han de fer les novel·les. La vida té una dinàmica que no pots preveure. Es una postura diferent de l’absurd o de l’existencialisme.
Es una novel·la de personatges amb un eix vertebrador, com el sistema solar. Tots els personatges tenen el seu sistema de satèl·lits. Tots estan prou desenvolupats per l’escalafó que l’autor vol que tinguin, que estiguin al seu paper. Cada personatge ocupa un lloc dins l’estructura del llibre, de la trama. Cada vida és un teixit d’altres vides, anteriors o coetànies. El jo més l’entorn. Es la solitud, pròpia de la individualitat, tenen la vida plena dels altres, falsa alteritat.
1 )El Rabí, la figura del tot, és l’exemple, 2) el pare jueu 3) la dona, molt secundària, no mana, i no és jueva, fet important, perquè representa un problema per a la resta de la comunitat, que ho té tot molt codificat. La figura del pare és un home ponderat i responsable, que procura per la família, què ha fet malament, doncs? El convencionalisme jueu és el contrari a aixecar la tapa, l’aparença és més important que la realitat.
Auto referencialitat: és una novel·la de cóm s’escriu una novel·la. Nathan és l’alter ego de Philip Roth, és la seva visió, és la seva versió. Vol explicar la vida del pare, i es desvia cap a Seymour, és la font i el converteix en el tema. El text té vida pròpia, podria haver estat una novel·la fallida, perquè guia a l’autor. Es un cas de metaliteratura, el text té vida pròpia, serveix per parlar de la vida, la reflecteix, al contrari que Flaubert, per exemple, que tot ho volia sota control, o d’Stendhal. La novel·la és un mirall que va pel carrer i descriu el que s’hi veu reflectit, el que es palpa, per dins i per fora. La vida no té un disseny, té voluntat pròpia i només passem per fragments, molt diferent de les grans novel·les del XIX.
EL psicòleg Alfred Adler planteja tres aspectes cabdals de la vida: Amor i família; relació amb els altres i el món, la professió. El falla en els tres com a conseqüència de seguir les normes i mantenir les aparences d’una forma tan vehement. Tot és cap enfora, viure amb una careta posada sempre. Es el problema de la cultura americana, massa façana i molta banalitat.
Comentaris: Es una novel·la universal, perquè els espais ho són. Tothom ho pot desxifrar, i el temps està sempre referenciat des de finals del XIX fins al XX. Es pot considerar una novel·la històrica perquè explica totes les èpoques i els seu atributs, però no cal saber història americana, es pot entendre i fer la traducció a altres referents. La identitat personal està en la lluita entra el sotmetiment i la independència.
Pel que fa al punt de vista vol superar el narrador omniscient. Es diferent la relació que té la veu narrativa amb els fets que s’expliquen. La focalització interna s’implica en l’externa. En aquests cas es complementen totes dues, no s’exclouen. Un punt de vista complex, i un ritme narratiu sincopat. Tot i així, sembla que no li hagi costat gaire fer-la, és fluïda.
Els temes que apareixen dibuixen un mosaic, un ventall: Amèrica, la integració, el racisme, la discriminació, la veritat, la mitificació de les coses que no coincideixen amb la realitat, dels valors, els diners, però també el coneixement, la cultura, l’art, i sovint es pregunta per què serveixen? Per donar-te un nivell de consciència superior, perquè sàpigues fer front a la vida.
Hi ha un estoïcisme idealista: ens en sortirem d’alguna manera, part del mite americà, entre la civilització i el no res. Es el que es diu el codi Hemingway: la vida et farà mal, te la fot, però tu posa-hi el recursos per sortir-ne, d’aquí la idealització dels toros.
La societat jueva té una càrrega tràgica que l’americana no té, aquí caminen plegades. La religió esdevé una tradició cultural encara que en reneguis o que facis apostasia, són els teus trets identitaris.
Resum d’un dels llibres llegits al curs La Gran Novel·la Americana, fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams
Descripció: Beloved és una història real, és la història de Margaret Garner, una esclava amb 3 fills. El 1856 s’escapa de Kentucky per anar a Ohio, prenyada d’un quart fill que neix en llibertat. L’estaven buscant sota la llei dels esclaus fugitius dels estats circumdants, per això va cap al nord, per passar al Canadà. Finalment la fan presa i mata a la nena acabada de néixer, perquè no hagi de tornar a començar.
Toni Morrison, igual que Alice Walker, sempre han estat investigant sobre la seva història des del XVIII al XX. Beloved pertany a una trilogia que recorre aquests períodes. Beloved de 1987, transcorre abans, durant la Guerra Civil i els anys posteriors; Jazz del 1992, ho fa durant els anys del Harlem Renaissance on incorpora la moral dels blancs; Paradise del 1997, explica el contenciós entre unes dones d’un convent i els homes del poble. Es una al·legat pels drets de la dona. Perquè el pitjor que ha après l’home negre del blanc és l’androcentrisme. No s’ha d’agafar el dolent dels blancs, no han de voler ser un calc degradat d’ells. No cal que ens emblanquinem.
Comentaris: Toni Morrison es pot considerar que està situada entre dues pertinences literàries: l’anglosaxona americana i l’afroamericana. I escriu sota l’advocació de totes dues, des de William Faulkner i Zora Neale Hurston. El seu públic és americà, escriu per a ells, per a la seva gent, els negres, i per a la resta dels americans. No té cap interès en traspassar fronteres.
Ohio va ser el primer estat antiesclavista. Els que van fugir o sortir del Sud, van anar pujant Mississippi amunt, disparats cap a Chicago i els grans llacs, el riu va ser el seu camí. Els blancs, a causa de l’increment de població negra, van prohibir que s’aprengués a llegir i a escriure i van fomentar l’obligatorietat religiosa. També miraven de trencar les famílies perquè no tinguessin sensació de nucli familiar. Per això tenen un sentit de pertinença suprafamiliar, que és realment fort, necessari i col·lectiu, d’aquí la utilització de germà/na, amb els iguals, encara que no siguin de la família, es protegeixen. S’incrementa el valor de l’oralitat. Els cants dels camps venen d’aquí. La tradició musical que portaven els negres no tenia res a veure amb la música que els blancs cantaven a les esglésies, i que per a aquells era absolutament desconeguda i displicent.
Toni Morrison va néixer a Ohio. Era la segona de quatre fills i filla d’un soldador i una minyona. Es ambidextra, i ella sempre ho destaca. Els pares la fan interessar per aquesta tradició oral. Tot aquest llegat que hem resumit també li expliquen, el testimoniatge col·lectiu i familiar. Tothom és la teva família. Via parental ve d’uns personatges lligats a la terra, senzills i desacomplexats.
A l’escola pública on estudia ja demostra les seves aptituds per la llengua. Als 50’ pot fer una carrera universitària, gràcies a l’ajut de l’església als seus pares, és la comunitat la que també és responsable dels seus membres. Va a la Howard University, una universitat per a negres, a la de Cornell hi va anar desprès per cursar un màster. Era una dona i negra en una universitat de blancs. Això la defineix posteriorment com una dona amb certesa, molt segura. Torna a Howard com a professora i es casa. Al cap dels anys deixa la universitat per viatjar per Europa, (una tradició blanca) i el marit s’entorna a Jamaica i la deixa amb dos fills i sense feina. Es reorienta i esdevé editora de llibres de text, perquè vol aprendre l’ofici, i finalment entra a Random House com a directora literària. Aquí és on s’adona que ella també pot escriure, desprès de llegir centenars d’originals que li passen per les mans. Des del primer llibre té un ampli reconeixement a USA, i l’esfera d’influència s’amplia amb el Pulitzer per Beloved. Aquest llibre li canvia la vida, se’n fa una pel·lícula, es reediten els seus llibres anteriors, i el 1989 accepta entrar a la Princeton University a canvi de que la universitat financí un taller per a escriptors joves, el grup es diu Atelier, i encara funciona. El 1993 obté el Nobel.
La literatura afroamericana la podem descriure a partir de diferents etapes, segons la història del negres a USA:
1.- La que va des de l’arribada al s. XVII fins al final del S.XVIII amb l’esdeveniment de la revolució americana. L’esclavitud és benigna, els esclaus són tractats amb respecte i tenen contracte laboral. D’aquesta època destaca Phillis Wheatley, que el 1773 dedica uns poemes al general Washington.
2.- El moment que es produeix la Independència i es redacta la Constitució, Jefferson declara la fi de l’esclavitud, perquè la Constitució diu que tots els homes són iguals, i tots tenen dret a la vida, a la llibertat i a la consecució de la felicitat. Els del Sud, que han demanat que no s’aboleixi, per raons òbviament econòmiques, fan una interpretació de la llei i diuen que el negre no és humà i que és propietat de l’amo; l’esclavitud passa ser gravíssima. El 1863 hi havia 20.000.000 d’esclaus. Lincoln pacta amb el Sud la fi de l’esclavitud, perquè els estats del Nord estan en bancarrota i el Sud se’n va sortint, i s’hi avé també per raons polítiques per preparar el control del Congrés desprès de la Guerra.
3.- Amb aquest pacte el Sud s’empesca el de iguals, però diferents: escoles, restaurants, lavabos, universitats per a negres, proves d’alfabetització per poder votar, humiliants en front de les que fan als blancs, i es passa de l’esclavitud a la marginació, fins els fets de Rosa Parks el 1960.
Els esclaus fugitius i els lliures o fills de lliures generen una literatura autobiogràfica, que explica la seva vida, era una eina per captar abolicionistes, que feien reunions arreu. Els editors veuen un filó per editar històries d’esclaus, i se’n publiquen centenars, redactades pels propis esclaus o per redactors professionals. El 1845 Frederick Douglass publica Narrativa de la vida: un esclau americà. Es la vida d’un esclau al qual els amos li donen educació i que s’escapa. Escriu el llibre que es ven moltíssim. Aquesta tradició és la que forma l’afroamericana. Ha de ser literatura útil. Els hi va costar molt arribar a fer novel·les no compromeses: novel·la negra, romàntica, perquè va néixer no per esdevenir un entreteniment, sinó una eina de consciencia racial. Si ets negre i llegeixes no oblidis mai, no baixis la guàrdia; si ets blanc, afronta el que has fet i entoma el dolor.
Aquesta literatura és la que impactà a Toni Morrisson. Hem de tenir present que des de principis del s. XX apareixen un parell de tendències clares:
Des de l’esclavitud de Booker T. Washington, un llibre on ell teoritza amb cóm creu que ha de ser el futur dels negres. El negre el que ha de fer és no provocar el blanc, i no recular, buscar el camí, ascendir en l’escala social, amb discreció i ponderació. A aquesta tendència hi trobarem més tard els republicans i el propi Luther King.
Les ànimes del negres de W.E.B. Du Bois un assaig històric i personal. Ell és el primer negre doctorat a Harvard en Història i Antropologia. Llest, orgullós i Cum Laude amb un tesis doctoral sobre el mercadeig d’esclaus entre Europa i Amèrica. L’home negre es part de la història del USA, el país hi està en deute perquè ell l’ha ajudat a construir. El país li deu una disculpa, li deu la vida. En aquesta tendència s’hi col·locaran els posteriors comunistes i Malcom X. El 1870 el govern abandona el Sud i els esclaus fugen cap a les grans ciutats, on creen centres potents. Aquest serà el cas de Harlem, a New York.
Aquestes dues tendències van ser beneficioses per a la literatura els anys 20 i 30. Es el moment del Harlem Renaissance, molt transversal culturalment parlant, i que durarà fins el 1939, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial. Personatges com Zora Neale Hurston, que citàvem al principi com una de les que va marcar més Toni Morrison, una antropòloga, becada pel Guggenheim al Carib, buscant i estudiant els orígens del conte negre. Té obra d’assaig i literària. Viu a Florida rodejada només de negres, i arriba a la universitat dels blancs, on viu el racisme en pròpia pell fins que se’n va becada a New York i s’instal·la a Harlem. Escriu sobre la infantesa feliç, perquè està tancada en un món només negre. Els escriptors coetanis i posteriors li retreien que no era prou agressiva, poc ideològica, que no estava per la lluita dels drets civils. Ho volia tot, però només pels negres, i la van enfonsar fins a viure en la indigència. O Langston Hughes, un clar hereu de Du Bois, va lluitar perquè els negres tinguessin llibres de la “seva” literatura, fet pel qual primer tenien que poder llegir. Poeta, dramaturg i sobretot gran memorialista, traductor de Lorca, del Romancero Gitano, perquè va saber veure que Federico estava fent el mateix pels seus.
Toni Morrison va estar influenciada per tots ells en diferents mesures i moments. Per a ella fer literatura ha esdevingut el més important. Sempre ha estat una autora compromesa i recorda a Du Bois, com a abolicionista del XIX, perquè vol abolir l’amnèsia. L’orgull dels autors del Harlem Renaissance és l’orgull de la negritud, però sense acritud com ho volia la Zora: els blancs estan al rerefons de tot, la comunitat és negra, els blancs són el flashback.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.