És l’obra més desconeguda i a l’hora espectacular, on aquest geni universal de l’arquitectura posa a prova les seves novadores idees, abans de construir la Sagrada Família.
És un espai sorprenent, entremig del modernisme i el gòtic amb la signatura i marca inconfusible d’Antoni Gaudí.
Construït en el que fora un Castell medieval, entre llums i colors, pedres i trencadissos, forja i maons, arbres i jardins amb unes vistes espectaculars que girant a sobre de la ciutat de Barcelona, pràcticament en els seus 360 graus.
És una declaració palpable de Gaudí envers la seva estimació a Catalunya.
Construeix aquesta Torre als inicis de 1900 i la finalitza el 1917 seguin les indicacions de la vídua de Jaume Figueres, com a residència d’estiueig.
És un lloc molt especial carregat de simbolisme i d’història. Primer va ser un poblat ibèric després va ser un entorn medieval on varen passar Jaume I el Conqueridor, Martí l’Humà i fins i tot el bandoler Serrallonga, sense oblidar l’Històric 1714. Tot un ric passat cultural català.
En la seva construcció o reconstrucció cuidarà tot els aspectes que recorden la història com l’antic Palau i residència de Martí l’Humà, amb tota la seva càrrega simbòlica.
En efectuar les obres trobarà restes de l’antiga fortalesa del Castell, que mínimament conservarà.
Segons les explicacions del guia, Gaudí fou una ruïna per les fortunes que l’encarregaven les seves obres. Veurem al llarg de la visita, com el propietari a mesura que s’anava construint, a cada una de les plantes es reduïa el pressupost perdent monumentalitat, augmentant la senzillesa i la reducció de costos. A l’entrada i primera planta, les parets i les ornamentacions estan ben decorades i treballades, amb trencadissos ceràmics, vidrieres i finestres amb molta llum i els forjats de molts colors.
A les plantes superiors, sol hi ha parets pintades de blanc, ni rastre de llums, ni ceràmiques, ni forjats… senyal que a mesura que avancen les obres, malauradament no hi ha diners… finalment a les golfes, la construcció és de maó d’obra vista. Curiosament amb el fet de passar dels anys s’ha convertit amb l’estança més ben apreciada i admirada, igual que passarà amb l’edifici de la Pedrera. Cambra amb mínim material possible per a cobrir la superfície més gran, cuidant la llum i l’acústica.
La impressionant agulla de 34 metres d’alçada, finalitza amb un roser per sobre de la senyera, un xiprer i la corona comtal barcelonina símbol de la Renaixença i estàndard del poble català, amb la típica creu de Gaudí. Tota la construcció és un continu homenatge a Catalunya a la seva història i a les seves tradicions.
Tots els materials utilitzats són de l’entorn més proper, el que avui anomenem com a productes de “proximitat”.
L’edifici vist des de l’exterior és la figura amb el cap del dragó. El pinacle amb la creu figura la llança de Sant Jordi. A dos dels costats del terrat hi ha representat la cara del drac, en una li falta una de les fosses nasals.
Serrallonga fa servir aquest indret com a refugi i lloc de trobades. Al ser capturat i esquarterat en la plaça Reial, les seves restes varen ser repartides en els diversos indrets on varen tenir lloc les seves malifetes. Una cama, diu la llegenda, va anar a parar a Bellesguard. Gaudí coneixedor de la història del bandoler, en cada una de les portes d’entrada, en el pom o tirador i posar la forma d‘un fèmur en record del mític “Robin Hood” català.
Notes i apunts extrets del guia oficial de la visita efectuada el dia 18 d’abril / Betevé.
Cap. IV bis La nissaga Batlló – El Modernisme del Passeig de Gràcia
Pere Batlló i Bisbal, teixidor de Vacarisses, es trasllada i instal.la la seva primera fàbrica tèxtil a Olot a començaments del segle XIX. Es casa amb Margarida Barrera i Quatrecases i tingueren 15 fills.
Com industrial tèxtil l’any 1822 compra una fàbrica en el carrer de la Riereta confluència amb Sant Rafael, al barri del Raval. Pere Batlló i Bisbal posa al capdavant del negoci al seu primogènit Jacint Batlló i Barrera (1803 – 1866) que va tenir una filla: Margarida Batlló i Dachs (1826/27 ?? -1883).
Feliu Batlló i Barrera, es va casar amb la seva neboda Margarida Batlló i Dachs – filla del seu germà i primogènit de la nissaga Jacint Batlló i Barrera – que junt amb el seu germà Joan van construir i liderar Can Batlló a l’Eixample, on van exercir les funcions d’administradors fins a la marxa de Joan l’any 1876. L’any 1978 en morir Feliu, els seus cinc fills van heretar la fàbrica del carrer d’Urgell – Enric, Àngel, Frederic, Pia i Dolors Batlló i Batlló.
En un moment de forta inestabilitat – 1879 -, a conseqüència de fortes vicissituds i de crisi interna, de manifestacions i d’unes condicions amb forts problemes laborals, del bloqueig del cotó als ports americans, de durs enfrontaments , separacions i fusions familiars, d’incendis provocats i fins i tot d’assassinats…, es va recórrer a grans acomiadaments. La família Batlló es veu oblida a tancar la fàbrica durant llargues temporades, així i tot, es va presentar a l’Exposició Universal del 1888 i guanyar la medalla d’argent del certament tèxtil.
Escola del Treball
Veien que el negoci tocava a la seva fi, aquesta branca de la família, l’Enric, L’Àngel i la Pia Batlló, que van dirigir can Batlló des de la mort del seu pare, van optar per invertir en el sector immobiliari. Definitivament tancant Can Batlló del carrer Urgell l’any 1889 i posterior venda l’any 1895 a la Diputació de Barcelona.
Tot el conjunt tèxtil es reconvertirà l’any 1908 en l’Escola Industrial de Barcelona. El recinte depèn íntegrament de la Diputació de Barcelona, obra de l’arquitecte Rafael Guastavino i Moreno. Catalogat bé cultural d’interès local, sent els edificis més representatius, el cos central de l’entrada principal, l’edifici del Rellotge, l’Escola d’Arts i Oficis, la Residència d’Estudiants i la Capella.
Albert Einstein visità Barcelona i Can Batlló-L’escola Industrial el febrer de 1923.
Actualment, és Escola d’Estudis Superiors de Postgrau, Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Institució Educativa, Escola professional de Tallers d’Arts i Oficis. Totes aquestes escoles estan formades per un conjunt d’edificis situats dins del recinte que engloba quatre mançanes del districte, tot ell ballat entre els carrers Comte d’Urgell, Viladomat, Rosselló i París.
Paranimf Escola Industrial
L’entrada al recinte és de lliure accés, però per gaudir d’una visita més amplia del magnífic exemple d’arquitectura industrial modernista, s’organitzen visites guiades – (informació a la pàgina web de la Diputació de Barcelona).
Tots tres germans van encarregar la construcció dels seus edificis a l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. La primera va ser la Casa Pia Batlló a Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via, seguida de la Casa d’Àngel Batlló al carrer Mallorca, 253 – 257 i per últim la Casa d’Enric Batlló al passeig de Gràcia, 75.
Casa Pia Batlló, Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via de les Corts Catalanes (1891-1895), catalogada com a bé cultural d’interès local. D’estil modernista Català, de tres plans de façana. Els grans pilars de la planta baixa serveixen de basament del balcó que dona presència a l’edifici i gran espectacularitat a tota la façana principal, on reposa una gran tribuna. L’àtic format per una galeria d’arcs sobre pilastres. També destacant una rica ornamentació, de motius d’éssers mitològics i escenes florals.
Casa Pia Batlló 1900’s
Durant la Guerra Civil, part de l’edifici fou ocupat per L’Estat Català, i en els seus baixos l’establiment i conegut cafè “El Oro del Rhin” (1924-1969).
Casa Pia Batlló – Rambla Catalunya, 17 / Gran Via
Casa Àngel Batlló C/ Mallorca, 253- 255 – 257 (1891-1896). Edifici eclèctic amb influència modernista de grans dimensions. Són tres cases idèntiques de planta baixa i cinc pisos. En l’últim pis una balconada ressegueix horitzontalment el conjunt de tot l‘edifici, donat un aire unitari. Està a tocar amb l’edifici del seu germà Enric.
Casa Àngel Batlló – carrer Mallorca 253 – 257
Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, d’arquitectura eclèctica modernista, avui és un luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex (1891-1896). Edifici d’obra vista, amb ceràmica, pedra i balcons de ferro forjat, catalogat com a bé cultural d’interès local.
Casa Enric Batlló – passeig de Gràcia, 75
Can Batlló a la Bordeta – Can Joan Batlló
Joan Batlló i Barrera arran de l’escissió amb el seu germà Feliu, l’any 1878 amb companyia dels seus tres nebots, fills del matrimoni Domènec – Sunyol, crea la fàbrica Can Batlló de la Bordeta: Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, que va ser la competència de la del carrer Urgell. Joan Batlló i Barrera mori sense descendència l’any 1892 i els seus nebots (fills del seu germà Domènec), Romà i Domènec Batlló i Sunyol varen continuar amb el negoci com a: Sobrinos de Juan Batlló.
Fabrica Juan Batlló y Sobrinos – Sans
L’altre nebot Rufí i Sunyol es va casar amb la seva cosina Dolors Batlló i Batlló, filla petita del seu oncle Feliu Batlló i Barrera.
L’any 1900 varen guanyar el gran premi de l’Exposició de París. Durant la guerra del 14 / 18, fan un gran creixement industrial. En esclatar la guerra civil s’exilien a França i l’empresa va funcionar amb un director provisional.
Vista aèria de tot el recinte, abans del seu actual deteriorament Avui Centre de Formació d’Adults de l’Hospitalet – CFA
Finalment, l’any 1943 va ser venuda al personatge Julio Muñoz Ramonet, un amant de l’ostentació, entabanador, faldiller, áfalagador, defraudador… que va crear un gran imperi de l’estraperlo, l’especulació i la corrupció,un vividor amb el suport del règim franquista.
Morir l’any 1991. Anys més tard el jutge Baltasar Garzón va destapar tots els seus negocis corruptes i fraudulents.
Per la ciutat corria la frase: “En el cielo Dios y en La Bordeta Muñoz”. Dins del seu patrimoni, va disposar entre altres del Palau Robert i de l’Hotel Ritz…
Actualment, dins del procés urbanístic del barri de la Bordeta es porten a terme reivindicacions per recuperar i fer possible la creació d’espais i equipaments veïnals, creant diverses entitats socioculturals de tota mena per ubicar-les dins de Can Batlló
Can Batlló – vista des de la Gran Via – enfront de l’edifici de la Campana
Actual deteriorament
Malauradament, l’estat de conservació de tot el recinte és molt penós. Estan en curs diversos projectes i propostes de nous equipaments per la transformació i millora de zones esportives, socioculturals i d’allotjaments per a gent gran i altres col·lectius. Biblioteca popular, tallers cívics, d’arts escèniques i espai socials.
Comissió / reivindicació veïnal – Activem la Rehabilitació de Can Batlló:
Taller d’infraestructures: “Aquest taller neix l’11 de juny de 2011 amb la finalitat d’adequar els espais de Can Batlló per usos veïnals.
El Taller està format per veïns i veïnes, professionals d’oficis i aprenents.
Formem part de l’assemblea veïnal que fa possible la gestió dels diferents espais de Can Batlló.
Tothom està convidat a participar, sigui esporàdicament o quotidianament.
La feina és en règim de treball col·lectiu no remunerat.
“El govern Collboni no vol rehabilitar ni una sola nau de l’associació de Can Batlló en aquest mandat, no som la seva prioritat…”
(Can Batlló espai comunitari i veïnal autogestionat – can Batlló: https://canbatllo.org)
Es diu que tot i compartir el cognom Batlló, aquesta branca olotina de Can Batlló de la Bordeta i de Can Batlló, actual Escola Industrial, no estava vinculada amb l’industrial Josep Batlló i Casanovas (1855-1934) de la famosa i coneguda casa Batlló del Passeig de Gràcia, 43, obra d’Antoni Gaudí i Cornet. Aquest Josep Batlló i Casanovas estava casat amb Amalia Godó i Belaunzarán filla de Bartolome Godó fundador de La Vanguardia.
Fàbrica Batlló Sans a finals del S. XIX
Documentació: barcelonaentremuralles.com – casafabricabatllo – Viquipedia – escenahistòrica.cat – época dels batllo – personatges real joan batllo i barrera – Escola Industrial: de complex tèxtil a fábrica del coneixament – totbarcelona – majoriaelvaporvell – Los años convulsos de la fabrica Batlló – La Vanguardia visites
Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat esquerre – nombres senars:
Salón Rosa: Fou un dels establiments més elegants del passeig, situat en el núm. 55 (1932-1974). Local idoni per reunions socials i empresarials, per celebracions familiars de les classes benestants: noces, batejos i comunions. L’any 1974, s’enderroca i s’instal.la el “Boulevard Rosa”, d’on va heretar el nom.
Passeig de Gràcia, núm.57 Publi Cinema (1932-2005)
Passeig de Gràcia, núm. 69 Cine Fantasio (1931-20019)
Passeig de Gràcia, núm. 71 Drugstore (1967-1992)
Casa Enric Batlló – Psg. De Gràcia. 75
Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, avui luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex
Veure el Cap. IV-bis: La Nissaga Batlló.
Casa Josep Borràs: núm. 77
L’edifici fou reformat dos cops, l’any 1911 i el 1929 per l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens. La façana es realça al llarg de quatre pisos. En el cos central del pis principal hi ha unes escenografies a cada costat de la finestra central i per sobre s’aixequen quatre columnes amb capitells corintis. En els seus laterals els balcons amb baranes de ferro forjat.
En l’última reforma l’arquitecte i afegir un altre pis.
També, va projectar i dissenyar, la seu del “Banco de España”, l’edifici de “Telefónica” de la plaça de Catalunya, el cinema “Coliseum” i la reforma del “Palacio Real de Pedralbes “.
Avui edifici Toyo Ito
Casa Vídua Almirall: núm. 83 (1900-1959) entre C/ Mallorca i C/ Provença, enfront de la Casa Milà.
Casa Vídua Almirall 1900 – 1959
Obra de l’arquitecte Josep Doménech i Estapà, que encarrega Josefa Trius i Rodó, després de la mort del seu marit Ramon Almirall, conegut empresari tèxtil. Edifici de quatre pisos d’alçada, amb dues vistoses columnes en forma de pic que coronaven els extrems de la façana.
La poca sensibilitat del valor patrimonial històric i artístic, amb vista al creixement especulatiu immobiliari, l’any 1960 s’enderroca per la construcció d’un bloc d’oficines d’estil desenvolupista (1962-2008) anomenat “Edificio Europa”.
Avui l’ocupa un edifici d’apartaments, obre de l’arquitecte japonès Toyo Ito (2009), amb una façana sinuosa de làmines ondulades d’acer, inspirada amb la Pedrera. Aquest arquitecte va projectar l’any 2010, el portal d’accés al sector firal de l’Hospitalet, amb les Torres Porta Fira, de 110 metres d’alçada, inspirades amb les torres Venecianes de la plaça d’Espanya.
Passeig de Gràcia núm. 93. – cantonat passatge de la Concepció: Edifici propietat de “Pontegadea” (Amancio Ortega), que ha rehabilitat i afegit els dos últims pisos. Un pis per ús personal, i l’altre per l’allotjament els directius d’Inditex que visitant la ciutat.
En els baixos, la tenda de luxe més famosa de moda per dona i home, amb complements dels més importants dissenyadors internacionals, fundada l’any 1843: Santa Eulàlia.
Edifici on estava situat el frontó Condal del 1941 al 1948 Foto: Barcelofília
Frontó Condal:
L’agost de l’any 1941, va ser inaugurat en el núm. 105 del passeig de Gràcia, (1941-1948) en l’espai situat darrere de l’edifici, tocant amb el jardí del Palau Robert, un frontó que disposava d’una pista de trenta metres i un aforament per a 1500 persones, amb oficina d’apostes, vestidors, sanitaris i una graderia de dues alçades.
L’antic frontó va estar actiu entre el 1896 i el 1924, en el xamfrà del carrer Balmes-Rosselló, fins que el solar va ser adquirit pels Jesuïtes. Actualment l’edifici pertany a l’UPF.
Palau Robert: P.G. núm. 107 / Diagonal: construït entre 1898 i 1903, com a residència privada del marquès, empresari, financer i polític Robert Robert i Surís. És un dels últims xalets aristocràtics que resten actualment, conjuntament amb el Palau Marcet, antic cinema Comèdia, tot i que és l’únic que conserva el seu jardí. D’estil neoclàssic de forma cúbica amb les façanes de pedres extretes del Massís de Montgrí, d’on era originari.
L’any 1936, fou la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte, la família Robert va recuperar de nou el Palau. Després passar per diversos propietaris i finalment el maig del 1981 va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya amb el nom de Palau Robert Centre d’Informació de Catalunya, com a recinte d’exposicions, concerts i altres activitats.
Documentació: La Barcelona Oblidada.- barcelonapaseodegracia.com – Barcelofilia i visites
Gràcies al “pla” projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, iniciat l’any 1860, l’Eixample de Barcelona i particularment el Passeig de Gràcia és l’espai més impressionant dins del context europeu de la ruta del Modernisme Català. El Quadrat d’Or és conegut com el museu a l’aire lliure.
(foto: Viquipèdia)
La Mansana de la Discòrdia: es referia a la rivalitat professional existent de destacats arquitectes que van reformar altres cases i competir en el seu moment pels premis urbanístics convocats per l’Ajuntament de Barcelona, entre ells: Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí. Quan a Gaudí l’encarreguen la casa Batlló, ja sabia de l’existència, dels fets, de les altres dues cases rivals… i era conscient del repte que tenia. La coincidència dels tres arquitectes en un mateix tram i la proposta de Gaudí fou el detonant d’aquesta denominació. Aquestes cases modernistes, actualment formen un conjunt únic dintre de l’anomenat Quadrat d’Or, on la Casa Batlló, junt amb la Casa Amatller i la Casa Lleó Morera, són els tres edificis insígnia més importants de la coneguda “Mansana de la Discòrdia”. És un escenari únic, en el cor del Passeig de Gràcia, entre els carrers de Consell de Cent i Aragó format per cinc impressionats construccions:
1 – Casa Lleó Morera, núm. 35
Francesca Morera, inicia les reformes, entre el 1902 i 1905, de l’antiga casa Rocamora edifici construït l’any 1864, que fou la seu de la “Sociedad del Fomento del Ensanche”. El seu fill, el doctor Albert Lleó i Morera l’any 1904 continua i finalitza l’obra de Lluís Domènech i Montaner, i li dona el nom a l’edifici.
Any 1902
Any 1903
Es tracta d’una magnífica obra modernista, amb torreta i cúpula central, dues façanes simètriques, columnes de flors i de marbre colomí rossa. Edifici situat en el rovell de l’ou del modernisme barcelonès, en la cruïlla de la discòrdia. En els baixos s’instal·la el primer estudi fotogràfic, fins aleshores sempre s’instal·laven a dalt dels terrats dels edificis per tenir la màxima llum possible. El seu interior destaca pel seu refinament i qualitat artesanal, el vestíbul, l’escala, l’ascensor i la planta principal, representant un dels conjunts més rics i més ben conservats de l’art modernista: mosaics, pintures, marcs, escultures, vitralls, mobiliari, marqueteria, paviments… d’equitativa distribució de tots els detalls, i per descomptat l’encant de tota la seva façana.
És l’únic edifici de l’Illa de la Discòrdia que va aconseguir el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics l’any 1906, descrita com Palau de la Música a escala reduïda. Amb Domènech i Montaner i van col·laborar més de quaranta dels millors artistes i artesans que van fer una de les millors obres modernistes d’una intensa aportació artística.
És un dels edificis més fotografiats, que fou víctima de l’odi noucentista en obrir la botiga de Loewe, l’any 1943. Es van destruir les finestres modernistes de la planta baixa i de les quatre escultures existents, sols dues de les nimfes, les va salvar el porter de la finca, que anys més tard les va vendre a Salvador Dalí. Avui exposades en el Museu de Figueres.
Durant la Guerra Civil, l’edifici i sobretot la torre amb la cúpula va ser malmesa i parcialment destruïda pel foc de les metralladores. L’arquitecte Òscar Tusquets, en els anys 80, restaura i reconstrueix la planta baixa, els pinacles, la cornisa i el templet, recuperant part dels elements arquitectònics.
façana original – casa Lleó
Casa Camil Mulleres, núm. 37
2 – Casa Camil Mulleres, núm. 37
Enric Sagnier Villavechia l’any 1911, va reformar l’edifici de l’any 1868, alterant i enriquint els balcons amb frisos per sota les rajoles, la tribuna i tota la façana, amb cossos sortits i elements ornamentals per sobre de la línia de la cornisa. En el vestíbul hi ha una escala que condueix al pis dels propietaris de l’edifici i un altre per la resta d’habitatges de lloguer dels pisos superiors.
Aquest edifici juntament amb la Casa Bonet, són edificis reconeguts com obres arquitectòniques modernistes, però no varen formar part de la pugna rival dels altres tres edificis.
3 – Casa Josefina Bonet, núm. 39
Inicialment, fou la Casa Torruella construïda l’any 1887 i reformada l’any 1915 per l’arquitecte Marcel.lià Coquillat i Llofriu. És una obra classicista, edifici entre mitgeres de planta baixa i cinc pisos, passa desapercebut donada la grandiositat de l’arquitectura modernista dels seus edificis veïns. Sols destaquen la tribuna central, les finestres de la primera i segona planta, les dobles columnes, els arcs de mig punt i els balcons de pedra. La seva gran curiositat és trobar el Museu del Perfum, inaugurat l’any 1963, tot i que va obrir les portes per primera vegada l’any 1928 en un altre establiment de la ciutat.
No serà l’edifici més famós del passeig, però sí el més aromàtic.
Casa Josefina Bonet, núm. 39
4 – Casa Amatller, núm.41
És el primer edifici del conjunt de la discòrdia. L’empresari xocolater Antoni Amatller l’any 1898 va comprar l’antic immoble de l’any 1875, per situar la seva residència, encarregant el projecte a Puig i Cadafalch – 1898-1900. Que construir un palau gòtic urbà, amb vestíbul o pati central i entrada de carruatges amb vitralls i llampares amb dues escales, una de molt sumptuosa que dona accés a l’habitatge principal i altre de més senzilla per la resta de pisos. Façana plana esglaonada, d’esgrafiats ocres i blancs i rajoles vitrificades vermelles i daurades.
Detalls d’inspiració medieval, escultures a les portes asimètriques d’entrada, finestres i capitells amb ornamentacions florals.
Actualment, és casa museu i fundació amb l’Institut Amatller d’Art Hispànic, que incorpora un gran arxiu fotogràfic i biblioteca.
5- Casa Batlló, núm. 43
1904 – 1906 Antoni Gaudí, reforma totalment l’edifici de 1875, per convertir. lo amb la residència de l’industrial tèxtil Josep Batlló. És el tercer immoble de la “discòrdia”. Gaudí va descartar l’enderroc de l’antic edifici i va efectuar una gran reforma integral de l’anterior arquitecte Emili Sala i Cortés (professor d’arquitectura d’Antoni Gaudí) l’any 1875.
Va ampliar el vestíbul, afegir un cinquè pis, modificar totes les estances, ampliar els celoberts, refer l’escala i eliminar qualsevol angle o línia recta.
Destaca per la seva impressionant façana que reflecteix un mar en calma i la corona un dors d’un rèptil, que simbolitza la lluita de Sant Jordi contra el drac. Ens endinsem dins del ventre d’un drac. La torre d’agulla interpreta la llança que es clava en el drac, coronada amb una creu ensenya de Sant Jordi, símbol del triomf del bé. Les escates blavoses del llom del drac, és tacat de sang vermellosa a un costat de la torre. Els balcons són fragments dels cranis i els pilars de les finestres del pis principal representen els ossos de les víctimes.
En el seu interior ple de sorpreses i refinats detalls arquitectònics. Es divideix amb tres parts. La part superior recorda el llom d’un dragó, fet de peces de ceràmica, on hi ha la torre d’agulla.
La part central, inspirada per la Mar Mediterrània, policromada i coberta de fragments de cristalls i de ceràmica on sobresurten els balcons.
La part inferior, ocupada pel pis principal amb cinc finestrals de cristalls policromats i sostingudes per vuit columnes. Els patis interiors donant lluminositat, l’escala simbolitza l’esquelet d’un dinosaure, les parets donen entreveure una cova erosionada per l’aigua. La totalitat del seu interior és una autèntica obra d’art i d’un gran valor artístic.
És una de les icones de la ciutat de Barcelona i un dels atractius culturals i turístics més ben valorats.
La casa màgica de Gaudí és un viatge a la genialitat. És una de les màximes expressions per conèixer l’obra modernista de Gaudí.
Viatgem a l’origen de la inspiració de Gaudí: La Natura. – Patrimoni Mundial de la UNESCO.
L’edifici dissenyat per Gaudí recupera els ingressos i beneficis d’abans de la pandèmia. La tornada del turisme internacional ha disparat els resultats d’aquest monument propietat de la família Bernat Serra, antics propietaris de Chupa-Chups. (El Nacional.cat)
Diada de Sant Jordi 2024
La Casa Batlló l’any1916
Evidentment, aquest espectacular indret va fer un efecte crida, entre la burgesia catalana, per presumir de tenir la millor de les cases al ben mig del passeig de tanta moda.
El 1906 els Malagrida, fan construir el seu edifici en el núm. 27, Sagnier fa la casa Mulleres al costat de la casa Amatller, la viuda Marfà, l’any 1905 a la cantonada amb el carrer València, entre moltes altres.
Tot aquest fet va desembocar, que el moviment modernista durés encara una altra dècada, mentre que a Europa es va acabar l’any 1905. És quan el passeig es va consolidar com a residència de l’alta burgesia i s’esdevé l’eix de què es coneixeria com el Quadrat d’Or. També i va ajudar la col·locació de les llambordes a tot el passeig, la circulació dels tramvies a les calçades laterals del passeig, la instal.lació dels famosos bancs-fanals de Pere Falqués i l’any 1902, el baixador del tren a l’encreuament del carrer d’Aragó, que va permetre obrir una estació-parada al centre de la ciutat, perquè els viatgers poguessin baixar en un lloc molt més cèntric que la llunyana estació de França.
(foto: El Periódico) L’Illa de la Discòrdia
Casa Lleó i Morera, 35 – Casa Camil Mulleres, 37 –Casa Josefina Bonet, 39 – Casa Amatller, 41 – Casa Batlló, 43.
Podem sentir l’esplendor arquitectònic de la Barcelona de 1900’s, rodejat de records i vivències d’una època memorable.
Documentació: Viquipèdia – Barcelona sempre – Apunts i comentaris de la guia Srta. Alba – Història de la casa Batlló- barcelonapaseodegracia.com
Fotografies: Barcelofília – “La Barcelona de antes” – Pròpies.
Admetent el meu desconeixement, penso que un va a Salamanca a veure la universitat, les catedrals, la plaça major, l’església dels dominics, … en fi art plateresc, barroc. La sorpresa per mi va ser gran quan em vaig trobar amb una impressionant casa modernista que seguint la terminologia més europea allà denominen Art Nouveau y Art Déco. La Casa Lis és un antic palauet, construït sobre una part de la muralla i que per la façana posterior dona al riu. La façana és el més espectacular i l’arquitecte, Joaquin de Vargas, va jugar amb l’estètica de l’arquitectura del ferro i el suport de la casa aprofitant el desnivell del terreny.
Amb una restauració molt acurada que ha obtingut el Premio de las artes Castilla y León de l’any passat, hi trobem també un magnífic pati central igualment mostra de l’arquitectura del ferro.
La claraboia que tanca el pati interior central
La casa feta construir per Miguel de Lis, industrial del cuiro de la ciutat, es va inaugurar el 1905. Posteriorment va tenir diferents propietaris fins que els anys 80 l’Ajuntament la va expropiar per salvar-la de la ruïna. Des del 1995 existeix la casa-museu que incorpora la donació de la immensa col·lecció d’arts decoratives de Manuel Ramos Andrade.
Ballarina de porcellana
Es tracta d’una interessant i extensa exposició d’Art Déco fonamentalment de peces de porcellana, esmalts, joies, bronzes policromats de figures femenines, vidres i llums de Gallé, mobles de gaspar Homar, pintures, escultures de Preiss i de Chiparus, joguets, nines de porcellana franceses i alemanyes.
Nina alemanya
En aquests moments hi ha també una exposició temporal del colombià Botero que si bé és relativament curta toca escultura, pintura, dibuixos i aquarel·les.
«Caballo y domador«. Fernando Botero. 1990. Óleo sobre lienzo. Colección Caixabank.
Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent.
Costat dret – nombres parells
Comencem la visita davant l’edifici del Pascual i Pons, un tresor d’estil neogòtic al centre de Barcelona, Passeig de Gràcia, 2- 4 enfront de la plaça de Catalunya, amb Ronda Sant Pere núm. 1 (vegeu capítol: Edificis annexos a la Plaça – part VI de 2 de gener).
Casa Rocamora: representa un dels conjunts residencials més importants, imponents i espectaculars de l’anomenat Quadrat d’Or del passeig barceloní .
Construït entre 1914 i 1917 pels arquitectes Bassegoda. Es tracta d’un complex de tres edificis adjacents unificats per una façana de gran monumentalitat, que va des del xamfrà del carrer Casp fins a gairebé a tocar de la Gran Via. Estructura de cinc tribunes coronades per voltes peraltades. L’element més destacat del conjunt és la torrassa situada al vèrtex de la cantonada amb Casp, que trenca amb l’ordenació establerta a la manera d’un mirador cònic de planta circular amb pinacles dotant tot el conjunt d’un aire de fortalesa medieval.
Edifici del Passeig de Gràcia núm. 16, antiga Casa Enric Losada (1870’s – 1955), construïda a finals dels anys 1870, amb semisoterrani, un entresol i tres pisos. A la part central del terrat s’hi aixecava una torreta de dos pisos. Un acta terrorista va fer escatar una bomba el 22 de juliol de 1931, a l’entrada de l’edifici, que va destruir el cablejat del subsol de les connexions telefòniques.
1953
L’any 1952 el solar va passar a ser propietat de la “Secretaria General del Movimiento”. L’any 1955, es va enderrocar l’edifici per construir la seu central del “Banco Rural y Mediterráneo”, d’estil classista d’un color blanc esmorteït, sobri i auster. Destaquen les seves imponents columnes i frisos amb escenografies rurals/laborals, com signe de poder i prosperitat que veurem en molts edificis típics de les obres realitzades durant la dictadura.
Edifici actual on hi havia la “Terraza Martini”.
Entre el 1961 i el 1980, va acollir la famosa “Terraza Martini”, en el seu últim pis.
Casa Enric Losada 1905
Virgin, s’estableix en els baixos els anys 90, és la primera botiga a obrir els diumenges a tot el país.
Avui hi ha una macrotenda i en els seus pisos suites i apartaments turístics de luxe.
Espectacular cafè que estava situat al Passeig de Gràcia núm. 18, amb la privilegiada cantonada amb Gran Via: El Gran Cafè Torino. Conegut com el Palau del Vermut. Una verdadera obra mestra, dissenyat per tres dels més famosos arquitectes modernistes: Antoni Gaudí i Cornet, Josep Puig i Cadafach i Pere Falqués i Urpí. Inaugurat el 20 de setembre del 1902 i tancar les portes l’any 1911.
Va rebre el Premi al millor establiment comercial d’edificis artístics.
Flaminio Mezzalana, empresari i gerent italià de l’empresa Vermut Martini & Rossi, es va establir inicialment en el carrer d’Escudellers núm., 8. Avui encara es conserva en el mateix local el Grill Room-Bar.
L’actual edifici és l’antítesi del modernisme. Façana de panots de vidre i finestres que deixant veure les columnes, donant entrada la llum natural. Dissenyada per Josep Lluís Sert fa uns 90 anys.
Estava decorada interiorment per peces del noucentisme. Molt d’aquest mobiliari de disseny estan exposades al MNAC.
És la cantonada de referència de la rellotgeria internacional, han passat per aquesta façana la rellotgeria/joieria Roca – Tous – Rolex, i actualment Swatch.
Edifici on se situava el xalet Ricard. Passeig de Gràcia, 20
Casa o Xalet Ricard: actual núm. 20 del Passeig de Gràcia. Palauet de Frederic Ricard i Gibert (1830-1883), construcció de l’any 1862. Va ser una de les primeres cases-palauets-xalets, amb reixat i jardinet a peu de carrer, amb aire aristocràtic que es va construir al passeig, quan pràcticament l’Eixample d’Ildefons Cerdà, es trobava en plànols. El xalet es mantindrà fins als principis dels anys 80, que s’enderroca per l’actual edifici de pisos. Frederic Ricart, aleshores, ja és el marquès de Santa Isabel, i es trasllada al Passeig de Sant Joan núm. 39-41, on es coneix com: el Palau del marquès de Santa Isabel, que encara el podem admirar.
Podem dividir els xalets del passeig amb dos grups: els de la façana a peu de carrer i el jardí al darrere: Palau Samà, Palau Marcet o el Palau Robert. I els del segon grup, amb un reixat i jardí a peu de carrer, com les cases de la Vídua Galofré, els xalets del Marqués de Salamanca i la casa Ferrer-Vidal.
Malauradament, sols en quedant dos, el Palau Robert, l’únic que es conserva amb el jardí i l’altra el Palau Marcet – fins fa poc el cinema Comèdia -, però sense el jardí que desapareixia amb la construcció de l’Hotel “Avenida Palace”.
Documentació: AMCB (Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona) – ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) – MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).
En el passatge Maria Canals, on es troba el Nacional, hi ha un espai modernista de 3.000 metres quadrats on anteriorment va arribar a haver-hi: un cafè, l’antic teatre Espanyol, una fàbrica-taller de pells i un garatge de vehicles. Actualment és un espai gastronòmic a visitar.
A banda i banda hi ha la Casa Pere Llibre – passeig de Gràcia, 24-, d’estil neomudéjar de l’any 1872, d’ús residencial, obra de Domènec i Nadal.
El 1890 després de patir un incendi, Pere Bassegoda i Mateu el va reconstruir.
Casa Antoni i Marc Rocamora
Casa Pere Llibre
Passeig de Gràcia, núm. 24
I en el núm. 26 la Casa Antoni i Marc Rocamora – 1911 -d’estil sobri-modernista, amb decoració floral, balcons de ferro forjat i línies ondulades. Obra dels germans Bonaventura i Joaquim Bassegoda, constructors de la Casa Rocamora a tocar de la plaça de Catalunya, totes dues amb més d’un segle d’esplendor.
Casa Víctor Blajot, núm. 32, d’estil eclèctic, és un dels pocs edificis que es conserven a Catalunya, del mestre d’obres Rafael Guastavino.
Façana interior Casa Blajot
Quan l’edifici es va inaugurar, el 13 de març de 1881, l’arquitecte Guastavino ja havia fugit cap als Estats Units, amb els diners provinents d’una estafa de pagarés, que li impossibilitava tornar a Espanya.
És important, en aquesta fase del modernisme, la recuperació de la Volta Catalana. Aquest prestigiós Mestre d’obres, va construir la fàbrica Batlló del carrer Urgell i a Vilassar de Dalt el Teatre de la Massa, amb una volta de 17 metres.
Des de 1881, atès el fort escàndol d’estafes, va residir a Nova York, on agafa fama internacional pel disseny del sistema de construcció de les voltes catalanes tradicional de la zona mediterrània.
Entre les seves obres destaquem: Grand Central Station, la Catedral de “San Juan el Divino”, el Museu Amèrica d’Història Natural, l’Església de San Bartolomé – en la Cinquena Avinguda -, Hospital Mont Sinaí i les voltes de l’estació fantasma de City Hall de Manhattan.
Una volta catalana, a Nova YorK – estació fantasma. Avui en desús del metro de City Hall – Manhattan. (Foto Google)
En els seus baixos va acollir des de l’any 1943 fins al 1995 la sastreria Gales, actualment hi ha la prestigiosa botiga “Adolfo Dominguez”.
Albert Rusiñol i Prats, germà de Santiago Rusiñol i Prats, l’any 1920, trasllada el Circulo Ecuestre, situat a la Casa Girona de la plaça de Catalunya, al Passeig de Gràcia, 38-40.
Les cases Maristany i Salisachs, són enderrocades, per construir la nova seu, ocupant tota la façana del Passeig de Gràcia des del carrer Consell de Cent fins al carrer Diputació. El luxe dominava les estances majestuoses, amb un gran vestíbul renaixentista. Piscina construïda en un fossar a estil terme romana; cambres de bany, gimnàs, perruqueria, billars, esgrima. Sales de juntes, d’exposicions, lectura i de jocs.
Tota la seva plenitud aristocràtica i d’esplendor, va ser estroncada amb l’esclat de la Guerra Civil, que canviarà la seva funcionalitat, per ser ocupat, pels sindicats i pel PSUC, convertint l’edifici com a Casal Carles Marx.
“Circulo Ecuestre” – 1920
L’any 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, l’edifici és ocupat per la “Falange Española Tradicionalista y de las JONS”, fins als anys 50 que va ser enderrocat i construir l’edifici actual, com seu del “Banco Hispano Americano”.
Frederic Marès esculpir les tres portes d’entrada amb frisós verticals i relleus que representant figures d’obrers com signe de la força del treball, de l’activitat del progrés i dels valors de la unitat i del poder del nou règim.
Avui aquestes tres monumentals portes són l’entrada de la cadena “Hong Kong Mandarín Oriental Hoteles”.
passeig de Gràcia núm. 34 – 36 edifici sobre edifici :dos pis nous
Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.
Fotografies: pròpies – Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.
Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent
Costat esquerra – nombres senars
L’actual passeig era l’antic camí de Bàrcino a Castrum Octavianum (el Castell d’Octavià – és un dels noms històrics mítics de Sant Cugat) en el S. XV, conegut com el camí de Jesús, que franquejava el Monestir franciscà de Jesús. (ubicat en els avui carrers Passeig de Gràcia – Aragó, Consell de Cent, Diputació i Pau Clarís)
Primer fou lloc de pas i d’esbarjo: cafès, restaurants, jardins, atraccions… després residencia de la burgesia catalana, amb grans construccions modernistes. A mitjan segle passat seu de les entitats bancàries. Avui dia s’instal·len les principals marques de moda i cadenes hoteleres.
Comencem la visita davant l’edifici del núm. 1 del Passeig on hi havia el Gran Hotel Colon (vegeu La Plaça de Catalunya Cap. V del 30 de novembre de 2023).
Casa Francesc Simon: edifici d’habitatges, del passeig de Gràcia núm. 3
El 1912, Francesc Simon i Font, un dels fundadors de l’editorial Montaner i Simon, construir un edifici de planta baixa, soterrani i quatre pisos, segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Més tard, s’afegia una tribuna al primer pis i dues als extrems dels pisos superiors, així com un àtic amb golfes.
2024
(vegeu: l’edifici Montaner i Simon i Palau Montaner part V “El Quadrat d’OR” i la Torre Simon de la vila de Gràcia C/ Mare de Déu de la Salut, 17-19)
Una botiga del Passeig de Gràcia amaga una cambra cuirassada d’un vell banc: “Banco Comercial de Barcelona / Banco Central”.
Palau Samà: La Casa Salvador Samà coneguda també com a Palau Samà o del Marquès de Marianao va ser una de les primeres edificacions de mitjan segle XIX. Situat Gran Via- passeig de Gràcia, núm. 11.
Festa interior del Palau Samà
La família Samà estava vinculada a l’explotació d’esclaus a Cuba i coneguda, també, pel Parc Sama de Reus- 1881.
Palau d’estil medieval, amb soterrani, pels serveis, planta i primer pis. El segon pis era per a lloguer, que s’accedia per unes escales independents. Edifici de molt luxe que s’hi celebraven grans festes de les famílies benestants de la ciutat. Algunes de les residències, s’asfaltaven el seu petit tros de carrer. Els carrers estaven plens de fang a causa de les obres constants; d’aquí el sobrenom de “Can Fanga” que s’anomena avui dia als barcelonins.
P.G núm. 11-antic Palau Samà
Palau Samà
L’any 1935 s’enderroca l’edifici. Obres interrompudes durant la Guerra Civil. L’any 1942 es construeix el “Banco Vitalicio”, d’arquitectura d’estil franquista. Sent el primer gratacel de la ciutat – 21 plantes – fins a mitjans dels anys 70.
Sols queda com a testimoni, de l’antiga Casa Samà, la Font de marbre que estava situada a l’entrada i que es conserva dins de l’actual botiga de moda.
Palau Marset, Passeig de Gràcia, 13. Obra de Tiberi Sabater i Carné l’any 1887, projecta un edifici de tres pisos l’alçada a quatre vents envoltada de jardins, d’estil eclèctic, d’aire afrancesat on sobresortia l’escalinata central que donava entrada al saló principal, com a residència unifamiliar particular de Frederic Marset.
Palau Marset
Font Wallace enfront del palau Marset
L’any 1934 es va transformar com a teatre, conservant la façana original, i l’any 1960 finalment convertit en el cinema “Comedia”.
La construcció de l’hotel “Avenida Palace”, i la reconstrucció de la sala de cinema van ser els causants de la desaparició dels jardins. Malauradament, l’actual cinema i l’antiga sala amb llotges i una potent façana clàssica exterior va tancar les portes (14 gener 2024).
Una de les dotze fonts Wallace, que es varen instal.lar a la Ciutat, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.
Casa Vidal Ribas – passeig de Gràcia, 19 (1863-1960), Palauet neoclàssic amb planta baixa i dos pisos. Una de les primeres construccions del passeig. Era un edifici als quatre vents i amb un jardí a la part posterior. L’any 1932 s’instal·la la seu de la Lliga Regionalista. S’enderroca en els anys 1960’s, i l’any 1963 es construeix el “Banco Exterior de España”.
Casa Vidal Ribas
Xalet Ortembach 1934
Xalet de Cèsar Ortembach i Janer: 1899-1950’s, conegut aristòcrata.
Coneguda foto d’un ramat a la cruïlla Diputació – Passeig de Gràcia, amb el xalet al fons – 1920’s Foto: Diputació de Barcelona Frederic Juandó
El xalet era d’estil renaixentista francès i tenia tres alçades: semisoterrani, planta baixa i pis principal. A la façana hi destacava una elegant tribuna arrodonida situada en un del vèrtex i coronada per un cupulí. La finca era just al costat de la Casa Vidal Ribas (número 19 del passeig de Gràcia) i, com s’ha dit, feia cantonada amb el carrer Diputació, que acabava de ser obert uns quants anys abans provocant l’enderroc de les cases veïnes que obstruïen el pas del carrer.
Avui els dos edificis son seu de la “Borsa de Barcelona”.
Imatge de la Casa Vidal Ribas i del Xalet Cèsar Ortembach quan hi havia les oficines del Barça – 1930’s. Fotos: Josep Branguli.
Edifici de la Unió i el Fènix
L’au Fènix
Edifici de la Unió i el Fènix, passeig de Gràcia, 21. Majestuós edifici de planta baixa i sis pisos, situat estratègicament en el xamfrà, d’estructura semicircular, amb una gran cúpula, coronada per un jove despullat damunt de la mitològica au Fènix.
Obre d’Eusebi Bona i Puig, i escultures de Frederic Marès de l’any 1927/1931. És edifici protegit – Bé Cultural d’Interès Local.
Amb un jardí en el pati interior, una font central, umbracle i terrassa de més de 300 metres quadrats. Edifici situat enfront del luxós hotel Mandarin, dins de l’anomenat Quadrat d’Or i molt a prop de la Mansana de la Discòrdia, del modernisme daurat burgès.
Casa Malagrida
Casa Malagrida, núm. 27. Palauet unifamiliar i joia d’estil modernista, dissenyada entre el 1905 i el 1908, que va fer construir la família Malagrida, dedicada al món tèxtil, amb façana de grans finestrals, gran tribuna, cúpula senyorial i balcons amb baranes de ferro que són una autèntica meravella, dominant tot el Passeig. Revestida de marbres, fusteries nobles i vidrieres emplomades, marqueteria, sostres i acabats modernistes. Vuit habitacions, quatre suites, despatx, biblioteca, amplis salons, cuina i completament equipada d’altres serveis. A més espaiós pàrquing que dona cabuda a quatre cotxes, amb ascensor que trasllada els vehicles des del soterrani a l’exterior per a la Rambla de Catalunya.
Cases de la Vídua Galofré: Passeig de Gràcia núm. 29 – 33 (1867-1913). Cases projectades l’any 1867 per l’arquitecte Antoni Valls i Galí, davant la Casa Lleó Morera. Eren quatre cases adossades, amb jardí davanter, i amb la planta baixa aixecada per sobre del nivell del carrer, estil anglès, donant llum als soterranis.
Avui l’ocupant dos edificis de diferent alçada i el que fa cantonada, amb el carrer Consell de Cent núm. 33, estava destinat a les Escoles de les Dames Negres, projectat per l’arquitecte Sagnier entre 1913 i 1916. Anys més tard es van afegir dos pisos, procurant respectar elements de l’edifici original. Avui l’ocupa un aparthotel Safestay.
Cases adossades – Anys 1880’s
A l’esquerra: la cúpula de la Casa Malagrida núm. 27 – en els núm. 29 i 31 hi havia les antigues Cases Vídua Galofré, i a la cantonada, en el núm. 33 l’antic edifici de les Escoles de les Dames Negres.
Quan el preu del pam quadrat a tot l’Eixample va començar a pujar com l’escuma, molts dels propietaris varen decidir enderrocar els palauets, i aixecar edificis de pisos, en règim de lloguer, i ells es reservaren el principal, que sense dubte era el més gran, luxós i millor decorat, amb tribunes i grans finestrals.
L’especulació i el rendiment dels diners sempre fou, és i serà prioritari.
Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.
Fotografies: pròpies – Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.
Plaça Catalunya – Edificis construïts abans de l’any 1900
Part VIII
Costat esquerre – (C/ Pelai)
Teatre Ribàs, 21 -07-1884 – 1886: cantonada Bergara: El 10-10-1886 es converteix amb el teatre Catalunya, i després d’una gran reforma el 30-04-1887 en el teatre “Eldorado”. Solar on hi havia l’estació de tren de Martorell.
Teatre Ribàs 1884; després Eldorado
Núm. 8Casa Bosch i Alsina: 1892.
Ròmul Bosch i Alsina:
El 1891, es posa en contacte amb els germans i arquitectes Bassegoda, per la construcció d’una casa familiar en el descampat de la futura plaça de Catalunya.
El 1899, forma part de l’empresa que construeix el Parc d’Atraccions del Tibidabo.
El 1900 va ser el president de la junta d’obres que modernitza i amplia el port de Barcelona, i redissenya el Port Vell. El moll que va al llarg del passeig de Colom, dugué el seu nom, Bosch i Alsina. Actualment és el Moll de la Fusta.
Avui, davant l’edifici de l’Autoritat Portuària, en el Portal de la Pau, símbol de la relació de Barcelona amb el Mar, hi ha una estàtua en honor a la seva figura. Fou alcalde de Barcelona de juliol a desembre de 1905.
(vegeu part V)
Casa Marcel.lí Jané i Casa Bosch i Alsina – 1898
Vorera Muntanya:
Núm. 9Casa Narcís Pla: 1875-1918, després Casa Pich i Pon.
(vegeu part II i V):
L’any 1880, l’antic edifici era propietat de la família Batlló, poderós industrial del tèxtil. Situat a l’inici de l’antiga Rambla Catalunya, 26 cantonada amb la futura Ronda Universitat.
Una vegada enderrocada l’estació de Martorell, i sense cap projecte de la futura Plaça de Catalunya, el 1885, el recent propietari, polític i advocat Narcís Pla i Deniel, encarrega construir a l’arquitecte Francès de Paula del Villar un edifici de planta baixa i quatre pisos.
“Gresham Seguros”, va instal.lar les seves oficines en el primer pis i va posar un anunci lluminós al terrat. L’any 1920 es trasllada al núm. 6.
A l’esquerra: Casa Narcís Pla – Gran Cafè Colón. La cúpula del fons: Casa Pascual i Pons. Enfront a la dreta: Casa i Comercial Anònima Vicenç Ferrer i Casa Belga – Pensió Nowé.
El 31 de desembre 1909 s’inaugura el famós cafè i bar “La Lune”. Tocant a la Rambla de Catalunya núm. 4, el cafè restaurant cerveseria Alhambra, 1905 – després Cine Alhambra, fins a l’any 1908, que és convertir amb Gran Saló Dore, amb capacitat per a mil cinc-centes persones. Més tard el Teatre Barcelona.
L’actual núm. 9 de la Plaça de Catalunya, edifici situat entremig del Gran Cafè Colón i el Gran Saló Dore, es ven al Sr. Pich l’any 1918.
Núm. 10-11 Gran Cafè Restaurant Colon:1897-1902
(vegeu part V)
Gran Cafè Colon 1897, s’inaugura l’edifici modernista, plaça Catalunya-cantonada Passeig de Gràcia.
Amb motiu de la urbanització de la nova plaça, Artur Vilaseca, propietari del “Café Siglo XIX”, busca un nou emplaçament.
L’any 1895 l’arquitecte Francesc Roger dissenya i construeix el substitut del “Café Siglo XIX”. El “Gran Café-Restaurant Colón”.
Edifici de planta baixa, amb un gran cafè restaurant, pis elegant i de grans finestrals amb una popular escola i sala de 27 taules de billar. Tot l’edifici tenia capacitat per a 1.500 persones. Cinc anys després es va enderrocar per construir.hi l’Hotel Colon, 1902.
Cafè Colon 1898
Casa Pascual i Pons 1890 1891. Passeig de Gràcia – Ronda Sant Pere
En 1890 Sebastià Pascual i Alexandre Pons, propietaris del solar, i membres d’una mateixa família, contacten amb l’arquitecta Enric Sagnier i Villavecchia, per construir dues cases individuals, a la cantonada muntanya de la futura plaça de Catalunya. El seu principal interès radica en el seu interior, on hi ha finestrals espectaculars representant escenes medievals, escales de marbre, llums de ferro i vidre, estances senyorials, llars de focs de fusta noble, amb una escala exclusiva per arribar a la planta noble on vivien els propietaris, i un altre per la resta de pisos de lloguer.
1900
2023
La casa devia dir.se Pons i Pons: Isidra Pons i Serra germana d’Alexandre Maria Pons i Serra es casa amb Sebastià Pascual de Bofarull. L’edifici, avui en dia, encara es coneix com a Casa Pascual i Pons. El cognom de la senyora Isidra, tot i ser propietària inicial, com a dona, no hi consta. L’edifici, encara se’l coneix pel cognom del seu marit i del seu germà: Pascual i Pons.
El 1922 la Societat Catalana d’Assegurances, compra l’edifici, avui “Catalana de Occidente”.
(vegeu part VI)
A l’esquerra Gran Cafè Colon – A la dreta la Casa Pascual i Pons. Passeig de Gràcia finals S. XIX
Núm. 11-12 Casa Miquel Buxeda: 1866-1912 després Vicenç Ferrer
Casa situada al passeig de Gràcia cantonada Ronda Sant Pere, quan en aquells anys la plaça no existia, i el passeig de Gràcia començava al carrer Fontanella com a continuació del Portal de l’Àngel.
Miquel Buxeda i Crehuet, important empresari tèxtil, propietari de diverses fàbriques a Sabadell, fer construir un edifici amb entresol com a planta noble i tres pisos més d’alçada amb balcons a les dues cantonades. El 1912 fou enderrocada per construir-hi la Casa Vicenç Ferrer, amb numeració dins de la plaça i avui porta principal d’accés de “El Corte Inglés”.
Casa Miquel Buxeda 1890/ després Casa Vicenç Ferrer
Casa Joan Girona 1940
Núm. 14Casa Joan Girona (1863-1960). L’empresari i financer Ignasi Girona i Agrafel, fundador del Banc de Barcelona, construir l’edifici al mig de la vorera Besòs de la futura plaça de Catalunya. Encara era, llavors, Passeig de Gràcia núm. 6 -8. En finalitzar la construcció de la plaça, l’edifici acaba ocupant un lloc privilegiat, on s’instal·larien nombroses i importants seus socials d’empreses i d’entitats culturals de l’època: “Circulo Equestre” – “Cinematògraf Ekadsographe” – “Banco de Préstamos y Descuentos” – “Fiat Hispania” amb sala d’exposicions – “Casal de la Cultura” inaugurat 29 de maig de 1937, en plena guerra civil, on si exposa tota una col.lecció de cartells antifeixistes – “Farmacia Balasch”- “Peña Rhin” Sports – “Círculo Unión Mercantil Hispano Americana”…
Des de 1941, en ple règim franquista, en els baixos de l’edifici, existir, una gran sala de ball i de festes, el Saló Rigat, i a la planta superior el “Real Circulo Artístico”.
Gràcies, també, a la seva situació, el seu terrat va ser reclamat per l’instal.lació de cartells publicitaris lluminosos.
Casa Isidre Sicart
Casa senyorial de planta baixa i tres pisos de l’any 1867, d’estil historicista, amb arcs de mig punt i un fris de rosasses que la coronaven.
Era la primera casa del Passeig de Gràcia núm. 2, i carrer Fontanella núm. 1-3, la Plaça encara no existia. La planta baixa i primer pis era la residència particular. El segon pis era lloc de repòs amb una sala de música i de relacions públiques amb una finestra de tres arcs sobre columnes de pedra, que feia la funció de mirador exterior. En una reforma posterior, als baixos s’instal·là diferents cases comercials: Galetes Montes, Granja Afanó, Granja Maldà, entre altres. L’any 1991 l’edifici fou enderrocat per l’ampliació de “El Corte Inglés”.
Casa Sicart 1880
Vorera mar o vorera sud
Des del núm. 17 al núm. 23:
En tota la vorera sud, des de l’any 1870 s´edifiquen construccions amb baixos i tres pisos d’alçada. En els terrenys i horts del convent i del monestir de Santa Anna, que van des del Portal de l’Àngel fins a les Rambles de Canaletes, deixant una petita obertura per accedir a l’església, que anys més tard serà el carrer de Rivadeneyra.
Les tres vides de la Casa Manuel Baixeras (1875-1926): del carrer Fontanella, núm.18 a la Plaça de Catalunya, núm. 16 bis, van de residència familiar a hotel i finalment l’edifici de Telefònica.
(Vegeu part VI)
Casa Rosés, – 1876/1924- núm. 17: construïda, sobre el solar de l’antiga Casa Barceló (1872), amb entresol i tres pisos. A principis del S. XX s’hi van afegir una altra planta i el parell de cúpules, una a cada cantonada, guarnides amb ceràmica de colors. S’hi van instal.lar la Banca García Calamarte y Compañía, i al tercer pis l’escola d’idiomes Alge School. Després casa Segura i els establiments Metrón electricitat i òptica, Llibreria Catalònia des de 1922, Balta i Riba material fotogràfic i finalment “Banco de España”.
Casa Rosés 1876-1924 Carrer fontanella, 12-14, cantonada Portal de l’Àngel, abans que existís la plaça de Catalunya.
Casa Joan Pou: Fontanella núm. 8 (1873-1898) i avui plaça de Catalunya núm. 20. L’any 1887 en el primer pis s’hi va fundar el partit catalanista la Lliga de Catalunya, d’Àngel Guimerà, Eusebi Güell, Lluís Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.
Núm. 21 plaça Catalunya/Rivadeneyra:Casa Agustín Goytisolo (1874-1923).
Comerciant i terratinent d’origen basc, que gràcies al comerç del sucre, de l’explotació d’esclaus i l’exportació de tabac fer fortuna a Cuba. L’any 1870 es trasllada a Barcelona i l’any 1874 construeix l’edifici de baixos i quatre plantes, en el carrer Fontanella núm. 6, després Plaça Catalunya núm. 21 en els anys 1890’s es construeix una elegant torre amb rellotge a la cantonada de Rivadeneyra i acull la històrica Cerveseria Munich.
Casa Teresa Maspons, núm. 22
1873-1918, inicialment Carrer Fontanella núm. 4, cantonada Rivadeneyra, que seguin els cànons d’edificacions i norma de l’època, eren baixos i quatre plantes d’alçada. Als baixos hi hagué la Xocolateria la Mallorquina (1892-1897), fins que l’any 1897 els germans Pompidor acolliran el famós Maison Dorée (1897-1918), que es traslladarà al núm. 7 de la mateixa plaça de Catalunya, al ser comprat l’edifici per la Banca Arnús.
Maison Dorée 1915
Núm. 23 Casa Ignasi Serra (1876-1922): Inicis del carrer Fontanella, cantonada Rambla de Canaletes, amb la construcció de la plaça, se l’assigna el núm. 23. Edifici de construcció senzilla de baixos i quatre pisos com la resta d’edificis del seu entorn.
Gran Cafè restaurant Continental 1884
Gran Hotel Continental 1892
Va passar a la història a partir de l’any 1884, al instal.lar-se en els baixos, soterrani i el primer pis el “Gran Café Restaurante Continental”. El juny de 1892 es converteix amb el “Gran Hotel Continental”, primer hotel de la Plaça de Catalunya. Més tard Evarist Arnùs i Ferrer compra l’edifici per ampliar la seu central de la Banca Arnùs.
Documentació: Barcelofília, Enric Comas, Valentí Pons, Emilio Gómez, Francisco Arauz, Francesc Miralles, Miquel F. Pacha, Joanot Pascual. Lluís Permanyer –Biografia de la Plaça Catalunya. Inventari de la Barcelona Desapareguda. La Vanguardia 8 edificis pioners a la plaça de Catalunya. La Barcelona Oblidada.
Fotos: Històries de Barcelona desapareguda 1848-1924, Barcelofilia, La Vanguardia, Pinterest i particulars.
És un dels pocs edificis del S. XIX – 1892-, que resten en peus entorn de la plaça, juntament amb la Casa Bosch i Alsina, que està justament davant. A finals del S. XIX s’inaugura “El Teatro Nuevo Retiro” l’any 1889 amb un aforament de 2.500 espectadors, vestíbul semicircular, i un cafè annex. Anys més tard, amb el nom,“Teatro Gayarre”, en honor al tenor mort, sobtadament, a Madrid en plena representació.
El solar on va ser construït era inicialment l’estació de ferrocarrils de Martorell (1854-1882).
La seva numeració va ser Rambla de Catalunya núm. 21, abans d’existir la plaça Catalunya com a tal.
Tot i que la seva façana es porta d’entrada de la plaça, la seva numeració és Rambla Catalunya núm. 1, cantonada amb Ronda Universitat núm. 37. I de forma inequívoca forma part de la vorera banda muntanya de la plaça.
Agustí Manaut i Taberner, important home de negocis i banquer, va encarregar a Eduard Mercader i Sacanella, en comprar el teatre, la construcció d’un nou edifici. Que com tots els d’aquella època, no podia tenir més de quatre pisos. L’any 1923, la seva filla Blanca Manaut, construir dos pisos més i dues torres cantoneres, cobertes per dues cúpules, avui inexistents.
Mitgera de la Casa Agustí Manaut, Rbla. Catalunya núm. i Casa Ignasi Borràs, Rbla. Catalunya núm. 3.
Té molta més longitud de façana banda Ronda Universitat (sis finestres per pis, més mitgera de contacte de dues finestres – actualment sis pisos d’alçada), que per Rambla Catalunya (una sola finestra per pis i sense mitgera de contacte amb l’edifici veí). L’edifici veí de Rambla Catalunya núm. 3, propietat d’Ignasi Borràs – 1893 (amb 6 pisos i tres finestres), és obra del mateix arquitecte Eduard Mercader, que compartia el mateix estil i unitat, tot i que en diferents restauracions, posteriors, s’ha modificat considerablement la seva façana.
Les dues cúpules són enderrocades els anys 60, per col.locar els anuncis lluminosos que s’instal.laven als terrats, vistosos des de tota la plaça.
També, s’hi van instal·lar, entre altre Material fotogràfic E. Riba 1920-1967.
“Banco de Valores y Crédito” 1923-1931.
IX- 2023
Banc Sabadell 1980-2008.
I l’oficina d’anuncis de “La Vanguardia”, 1994-2009.
1895
Inauguració de les noves reformes de la plaça any 1927.
Frontalment, d’esquerra a dreta: part d’Eldorado – Bank of Canada – Casa Marcel.lí Jané amb la Maison Dorée, magatzems Catalunya i la Casa Bosch i Alsina. Travessant la Ronda Universitat laCasa Agustí Manaut. Enfront la Casa Narcís Pla i part de l’Hotel Colon.
Important, també, va ser la Farmàcia Baltà i Botta 1895: Miquel Baltà i Junyent inaugura la farmàcia l’any 1895. Avui farmàcia Catalunya, on encara és conservant peces i mobiliari d’estil modernista, com estanteries i una gran llum de ferro forjat. Així com una interessant col.lecció d’estris de vidre, antics biberons i llibres de medicina dels segles XVIII i XIX.
Casa Pascual i Pons:Passeig de Gràcia, 2-4 d’estil neogòtic. En realitat són dos edificis, dues residències burgeses de les famílies Sebastià Pascual i del seu cunyat Alexandre Pons que ocupaven els dos pisos principals, i la resta per a lloguer. Obra que va dissenyar el reconegut arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia entre el 1890 i 1891, amb pedra de Montjuïc.
La seva situació privilegiada domina des del seu lloc exclusiu i preferent tota la Plaça. Va ser construïda, on estava l’antic “Teatro Novedades”, enderrocat l’any 1884.
En l’immoble ressalten les dues espectaculars torres. La que dona a la Ronda Sant Pere és circular i la que dona cantonada al carrer Casp és poligonal. El seu principal interès està el seu interior, amb una elegant entrada senyorial, escala de marbre, finestres i vitralls emplomades amb representacions medievals, llums de ferro i de cristall i una espectacular i noble llar de foc de fusta.
La companya “Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija” (1922), avui “Catalana Occidente”, compra l’immoble.
L’edifici és una de les principals joies del modernisme. Construcció imprescindible com l’inici de la ruta del modernisme de la Ciutat. Són una parella d’edificis amb un tractament estètic i estructural unitari. Una veritable joia arquitectònica. Casa catalogada de Bé Cultural d’Interès Local.
Reneix després de quinze anys d’obres, d’activitat frenètica arquitectònica de rehabilitació i conservació – s’ha editat tot un llibre -, i amb un repte afegit; la construcció d’un soterrani de cinc plantes, sense tocar l’estructura. Va ser i és una obra de resistència i de perseverança dels seus propietaris i del treball i d’estudi d’arquitectura d’un llarg projecte, format per un magnífic equip.
L’entrada del pàrquing, pel carrer Casp 2-4, hi figura el nom de: Casa Pascual i Pons. Després de 87 anys, va tancar les portes el “Bracafé”, que ocupava el núm. 2 del carrer Caps, pel fet que existia el projecte de la construcció de l’aparcament.
Als baixos del Passeig de Gràcia cantonada Ronda Sant Pere, núm. 1: Sastreria i Camiseria Comas Cía. de roba exclusiva per a homes, des de l’any 1912 fins al 1982.
El Restaurant Navarra, a la cantonada del carrer Casp, va ser un altre negoci, que després de 85 anys va tancar les portes l’any 2017.
Vorer Besòs – 1931: Casa Pascual i Pons, Casa Vicenç Ferrer, Casa Joan Girona, Casa Bonsoms i Casa Sicart.
Amb latorre poligonal- costat C/ Caps.
Inici ruta modernista: a la dreta Casa Pasqual i Pons i al centre, en el núm. 6 del Passeig de Gràcia, la Casa Antoni Rocamora amb la seva espectacular Torre cònica de planta circular de ceràmica ataronjada d’un cert aire medieval.
Casa Manuel Baixeras: 1875-1926, Carrer Fontanella núm. 2-4 i Portal de l’Àngel núm. 44; tot i que en la façana principal figura núm. 16 bis
(vegeu annex IV).
El 23 d’octubre de 1897, en el núm.18 del carrer de Fontanella, cantonada Portal de l’Àngel, Casa Manuel Baixeras 1875-1926,volia construir un immoble, per a llogueri per a residències familiars, però amb la nova ordenació de crear una plaça, finalment, es decanta per construir i inaugurar el “Gran Hotel Inglaterra” 1897-1917, de quatre plantes i 75 habitacions, de l’arquitecte August Font. Llavors les habitacions principals i més confortables eren les situades en els pisos més baixos, tot i que l’edifici disposava d’ascensor.
El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, del núm. 16 bis, (¿??) per construir.ne un de nou al luxós al Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, l’actual Hotel Majestic que coneixem. Així doncs, l’hotel situat en l’antiga Casa Manuel Baixeras, en el 1917, es convertirà amb l’hotel Bristol, fins que el 1927 Telefònica, enderroca l’edifici hi construeix la seva nova seu central a Barcelona.
A l’esquerra Passeig de Gràcia 2 / Carrer Fontanella 1-3: Casa Sicart. A la dreta Gran Hotel d’Anglaterra (Casa Baixeras) al carrer Fontanella núm. 18, cantonada Portal de l’Àngel. La Plaça de Catalunya encara no existia…
Últims dies de la Casa Manuel Baixeras abans de l’enderroc de l’hotel Bristol
Esquerra: Casa Manuel Baixeras-hotel restaurant Anglaterra carrer Fontanella 16-18 (1875-1926). Dreta: Casa Roses, sense les cúpules al carrer Fontanella 12- 14, cantonada Portal de l’Àngel abans de l’existència de la plaça de Catalunya.
Fontanella / Portal de l’Àngel Construcció edifici Telefònica – a la dreta Casa Segura, antiga Casa Rosés.
Telefònica compra l’edifici i construeix la seva seu central a Barcelona l’any 1928 i el ven el 13-11-2019, a un multimilionari basc, tot i que Telefònica seguirà com inquilí de la meitat dels pisos i de la planta baixa amb el “Mobile World Centre”.
Edifici històric i de gran protagonisme durant la Segona República i la Guerra Civil. Testimoni dels combats i dels trets efectuats per anarquistes i comunistes quan varen ocupar.lo en els primers compassos de la sublevació militar, i també durant els coneguts “Fets de maig de 1937”.
Fou objectiu prioritari de tots dos bàndols, per controlar la principal operadora de les telecomunicacions.
Edifici i cúpula original
Juliol del 36
Central de Telefònica, antiga Casa Baixeras, i la Casa Rosès 1932
Casa Francesc Oliva: Rambla de Canaletes, 135 / Pelai, 62
Situada en un lloc privilegiat, construïda l’any 1871 pel mestre d’obres i arquitecte Ramon Portusach i Barrató. L’edifici format per un cos central circular, pel costat del carrer Pelai de quatre seccions verticals de finestres i pel costat de les Rambles només per tres. Originàriament, estava format per baixos i tres pisos d’alçada.
L’any 1875, s’instal.la el Cafè Pelai, decorat amb molt de gust i amb dues portes d’accés, una a cada carrer. Lloc de tertúlies d’intel.lectuals, polítics i d’artistes.
El 1917 es va efectuar una rehabilitació i reforma de tot l’edifici, aixecant dos pisos més. A dalt de la cúpula circular s’hi construeix un templet, que li donà un aire més senyorial i monumental. Gràcies a la seva situació i alçada, evidentment, si col.locant els rètols/anuncis lluminosos de l’època.
En els seus baixos hi han passat infimitat d’empreses, botigues i locals comercials. Sens dubte el més carismàtic, al costat de les Rambles fou el Bar Canaletes, amb la seva famosa barra “piscina” (barra ovalada) en mig del local/bar, que obri el 19 de juny de 1916 i tancar l’any 1982. “Burger King”, com moltes altres cadenes americanes, va donar per liquiditat una part de la història de la ciutat.
“La piscina” del Canaletas / 1965 – 1970
1922
1950
1904
El quiosc bar situat al mig de la Rambla, al costat de la Font de Canaletes, va tenir la seva màxima esplendor a principis de segle, entre el 1901 i 1910, on s’inicià les celebracions blaugranes i del catalanisme. Ambdós regentats per Esteve Sala Canyadell, que va arribar a ser president del F.C. Barcelona (1934-35).
El “Kiosc”, va ser enderrocat l’any 1951, per ordre de l’alcalde Antonio María Simarro (durant la Guerra Civil es canvia al bàndol revoltat), amb l’excusa de convertir la Rambla en una via ràpida, tot i que la raó principal eren les manifestacions que s’hi celebraven d’ideologia catalanista.
La Plaça a finals del S. XIX i principis del XX, estava envoltada d’encantadors edificis, de cafeteries i d’hotels modernistes i senyorials; després va passar a ser el centre financer de Barcelona, amb les seus centrals i un seguit d’oficines bancàries. Avui està rodejada per quantitat de centres comercials, grans magatzems i de multinacionals tecnològiques.
1900: Casa Marcís Pla – Gran Cafè Colon – Casa Pascual i Pons
Documentació: Inventari de la Barcelona Desapareguda: Emilio Gómez; Francisco Arauz, Enric Comas, Miquel Pacha, Joanot Pascual, Maite Mar / Ruta del Modernisme / La Vanguardia / Barcelofília M. José González, Enric Comas, Xavier Simón / Barcelona Memory/ La Barcelona de antes: Jesús Fráiz
Fotografies: Propies- Barcelofília – Pinterest – Paperblog- Barcelona Memory – La Barcelona de antes.
Ara fa 130 anys del desaparegut edifici modernista, obra del prestigiós l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, inaugurat el 19 d’octubre de 1893. La primera recaptació fou destinada a beneficència.
La seva entrada principal estava situada en el C/ Diputació 415 – 431, cantonada Sicília, flanquejada per dues torres-quiosc que feien funció de despatx i de taquilles per la venda d’entrades. Tot l’entorn estava envoltada per una reixa de ferro. El recinte ocupava tota la vorera del carrer Diputació fins a arribar a la cantonada del carrer Sardenya.
Es va construir, en un solar de camps de conreu als afores de Barcelona, avui al bell mig de la ciutat; ocupava dos-cents mil pams quadrats. Va ser el primer frontó de la Ciutat i un dels més luxosos del país. Despertar l’afició de l’esport basc, amb molt entusiasme com el que regnava a Sant Sebastià, Madrid, València i a moltes altres ciutats del país. S’accedia al seu interior per una monumental rotonda de 16 metres de diàmetre, rematada per una gran cúpula de pedra que donava entrada al restaurant i al terreny de joc, i per un vestíbul de set portes per accedir a l’interior del frontó. Les graderies estaven formades per cinc fileres de cadires, i per unes llotges. La pista de joc tenia una dimensió de 68 metres de llarg per 11 metres d’ampla i dues parets de pedra de 12 metres d’alçada. Disposava de serveis auxiliars, sala de descans, vestidors, banys, inodors, oficines, sales de reunions, infermeria i cafè-bar-restaurant. Tota la instal.lació estava rodejada per jardins.
Fronton Barcelones. Illustration for Barcelona a la Vista, Album de Fotografias de la Capital y sus Alrededores, 192 Vistas (Antonio Loez, c 1900).
El frontó va revolucionar tot un moviment esportiu, d’apostes i d’altres activitats socials i culturals.
Segurament aquest joc de pilota és tan antic com l’home. Sols fa falta una pilota i una paret vertical. Sens dubte, avui en dia, és en el País Basc on hi ha la millor afició i el nombre més gran de frontons, tot i que a principis del segle passat el joc d’una pilota contra una paret es jugava en totes les comarques i províncies d’Espanya, aplicant en cada una d’elles les seves pròpies normes, regles i modalitats: pilota a mà, pala, paleta o el “cesta punta”. El frontó era part essencial de la morfologia de tots els pobles i racons del país, era un espectacle que posava a prova la destresa i l’energia dels esportistes, on els més famosos pelotaris del moment, eren admirats com avui en dia o són els futbolistes.
El Frontó Barcelonès va tenir una curta existència. El gran èxit aconseguit va fer que apareguessin noves pistes molt més cèntriques. Aquestes noves pistes varen provocar importants perdudes econòmiques, que van acabar dissortadament, amb l’enderrocament d’aquesta magnífica obra de Sagnier a finals de l’any 1902. Va suposar una gran perduda d’un dels exponents de l’arquitectura modernista existent de la ciutat comtal. Malauradament, tampoc queda ni rastre del frontó construït durant l’Exposició Universal de 1888 al carrer València cantonada amb Enric Granados, ni del “Betí-Jai” o frontó Gran Via, ni del “Frontón Condal” a Balmes-Rosselló.
pelotaris
La present ressenya ha estat motivada, per una casualitat, arran d’una tertúlia dels orígens de l’edifici situat just enfront on visc, i d’altres construïts a principis de segle XX situats al carrer Diputació i dels voltants de la plaça de braus de La Monumental (inaugurada l’any 1914, amb el nom de la Plaça de l’Esport).
Fons i fotografies consultades a la Vanguardia, i a Barcelofília: l’Inventari de la Barcelona Desapareguda.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.