Etiqueta: Política

Categories
Cinema i sèries

Oppen-Barbie

Aquesta setmana ha estat (i la cosa continua) una setmana espectacular en el món del cinema. L’estrena simultània d’aquestes dues pel·lícules a les grans pantalles ha portat moments d’eufòria cinematogràfica al sector. Es tracta de dues cintes completament diferents, tant per la temàtica com per l’enfocament, però la connexió amb el públic es mostra espectacular, tant a les nostres pantalles com a les internacionals. Vaig anar a veure Barbie en una sala premium d’Arenys de Mar, una d’aquestes sales de projecció amb butaques reclinables i un sistema de so Dolby Atmos que és una passada immersiva amb cinquanta dues sortides de so per tota la sala que et garanteixen una bona experiència musical. La primera idea que et ve al cap quan vas a veure aquesta pel·lícula és que et trobaràs amb una horterada kitsch per a nens i adolescents.

La realitat és un molt bon producte de 114 minuts de durada difícilment classificable. Si hagués d’explicar-vos amb deteniment l’argument, em costaria, però provaré, de manera ràpida, de fer-vos-en cinc cèntims (filmaffinity): “Barbie (Margot Robbie actriu principal i productora executiva de la pel·lícula) porta una vida ideal a Barbieland, allà tot és perfecte, amb festes plenes de música i color (rosa per descomptat), i tots els dies són el millor dia. Clar que Barbie es fa algunes preguntes, qüestions bastant incòmodes que no encaixen amb el món idíl·lic en el qual ella i les altres Barbies viuen. Quan s’adona que té els peus plans (és una Barbie imperfecta!!), decidirà calçar-se unes sabates sense talons i viatjar fins al món real en companyia de Ken (Ryan Gosling)”. Si ens quedem amb aquesta descripció i amb la idea preconcebuda del producte Barbie de Mattel (la fàbrica creadora de la nina), podem pensar que veurem una tonteria estúpida i prescindible, però el treball de direcció de Greta Gerwig (directora de Lady Bird i Donetes) és impressionant per aconseguir un producte divertit, reflexiu, de militància feminista, extraordinàriament creatiu. Només us explico l’inici de la pel·lícula, un remake adaptat de “2001, una odissea a l’espai” de Kubrick: Recordeu l’escena dels micos i el monòlit, en aquest cas les nenes, cansades de fer de mares, amb les seves nines-bebès descobreixen de sobte que és molt més divertit jugar a ser unes perfectes empoderades, amb tot (el bo i el dolent) que això porta. Aquesta vegada el monòlit es diu Barbie i la nina vella vola pel cel com ho feia l’ós de Kubrick. No explico res més, aneu a un bon cinema sense inhibicions i passareu una molt bona estona. A la sortida podreu parlar i discutir sobre el sentit de cada escena, no us penedireu.

Oppenheimer és una pel·lícula que, en principi, pot connectar millor amb la nostra realitat, però això és molt subjectiu ja que el cinema és somni. El director Christopher Nolan, un cineasta de pedra picada, ha dissenyat aquest film de tres hores de durada en un format clàssic de 70 mm i rodada amb càmeres Imax que proporcionen una millor resolució sempre en pantalla molt gran. Com que aquí no tenim sales preparades per copsar la resolució pretesa, jo recomano que veieu la pel·lícula en una sala com Phenomena (allà es passa el format de 70 mm) o en sales de grans pantalles amb un sistema Dolby (si és Atmos, molt millor) que us proporcioni un so de molta qualitat. Jo aquest film el vaig veure a l’Aribau.

La pel·lícula està basada en la novel·la de Kai Bird i Martin J. Sherwin Prometeo americano (Debate) sobre la vida del físic estatunidenc J. Robert Oppenheimer (1904 – 1967) que va ser el director del Projecte Manhattan que conduí a l’elaboració de les primeres bombes atòmiques, la primera d’elles assajada al desert de Nou Mèxic (Prova Trinity el 16 de juliol de 1945) i les altres dues llançades sobre Hiroshima i Nagasaki el mes d’agost. En el film s’analitza la vida del protagonista prenent com a centre l’Audiència de Seguretat contra el científic, un procediment legal des de l’Agència de l’Energia Atòmica dels EUA promogut en època del macarthisme per intrigues entre diferents científics inspirada en els expedients aportats per l’FBI de Hoover. Nolan tracta aquest procediment com un centre del relat que va i ve en el temps, sempre en blanc i negre, mentre que les diferents accions relatades de la biografia ho fan en color. Assistirem a la joventut d’Oppenheimer, la seva formació com a físic teòric brillant, les seves relacions formatives amb els principals físics quàntics del moment com ara Heisenberg, Rutherford o Born (també apareix en diferents moments un Einstein escèptic amb tot el referent a la mecànica quàntica). Són importants també les seves activitats polítiques esquerranoses durant els anys trenta, amb especial esment al suport als republicans espanyols durant la Guerra Civil, així com la complexa relació sentimental amb la psiquiatra Jean Tatlock, membre activa del Partit Comunista dels EUA; ell mai tindrà militància, tot i que les seves idees polítiques durant molts anys eren properes. Finalment serà un brillant professor de física a la Universitat de Berkeley on coneixerà a la que serà la seva dona, Katherine Kitty Puening Harrison. La seva brillant trajectòria acadèmica li valdrà ser anomenat director del projecte Manhattan on reunirà a Los Alamos, al desert de Nou Mèxic, els millors científics americans i d’altres països aliats per construir les bombes atòmiques abans que ho facin els nazis, en una trepidant cursa contra el temps. Després de la guerra, les seves opinions sobre la cursa armamentística i les investigacions per a aconseguir la bomba d’hidrogen canviaran, de fet s’hi s’oposarà de manera ferma la resta de la seva vida, i això i les enveges amb altres col·legues el portaran a un calvari personal enmig de les caceres de bruixes dels anys del macarthisme.

Al llarg de la pel·lícula, Nolan demostra la seva habilitat per a mantenir l’atenció de l’espectador, malgrat la complexitat dels detalls històrics. La seva magistral direcció ens guia a través de la vida i els dilemes ètics del protagonista, tot mantenint una tensió constant i creant moments de gran impacte emocional. L’actuació de Cillian Murphy (Robert Oppenheimer) és fantàstica: Murphy aconsegueix transmetre la complexitat interna del personatge, capturant la seva lluita moral i la seva creixent consciència sobre les conseqüències del seu treball. D’altra banda, Emily Blunt brilla en el seu paper com l’esposa d’Oppenheimer, oferint una interpretació commovedora i convincent. El film destaca pel seu aspecte tècnic impecable, la partitura musical, la cinematografia i el disseny de producció es combinen per a crear una atmosfera tibant i emocional que reforça la trama i els conflictes interns dels personatges. Cada escena està construïda de forma molt curosa, transportant l’espectador a l’època i al context de la història. Malgrat tot, la presentació d’una trama tan complexa amb molts personatges i relacions interpersonals difícils i evolutives en el temps, poden dificultar el fet de seguir-la adequadament. Us recomano que hi aneu una mica informats.

Categories
Llibres

Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu

Per Joan Alcaraz

Vicenç Lozano
Intrigues i poder al Vaticà
Editorial Pòrtic (Barcelona, 2021)
2a edició (de butxaca), Edicions 62 (Barcelona, 2022)

Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu

No, no voldria que us passés com al malaguanyat papa Joan Pau I. Albino Luciani, a finals del segle XX -no a l’Edat Mitjana, o durant l’època del Renaixement-, fou presumptament assassinat amb cianur per una monja. O com l’adolescent italiana Emanuela Orlandi, desapareguda als quinze anys en estranyes circumstàncies…

En aquest llibre, Vicenç Lozano, periodista perspicaç i molt ben informat, ens les fa veure de tots colors però, sobretot, de color púrpura. Lozano, corresponsal durant anys de TV3 a l’Estat del Vaticà -el més petit del món i, segurament, el més intrigant-, ens demostra que, a través de nombroses fonts, molt ben informades, és possible treure l’entrellat de tanta caspa, tanta ignomínia. Malgrat els indubtables i meritoris esforços del Papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, de blanquejar una institució dos cops mil·lenària.

És el que deia en aquest apunt del bloc Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana. Cal distingir escrupolosament entre els conceptes de cristià i catòlic. Cristià és el seguidor d’aquell profeta de tantíssima personalitat com fou Crist de Natzaret, i partícip dels testimoni i les ensenyances de l’Evangeli, en els quatre llibres oficials i també els apòcrifs. Catòlic, ai! Catòlic es refereix a la trajectòria d’una institució creada pels humans que ha vingut acumulant molts pecats al llarg del segles. Així, són cristians papes com Joan XXIII, potser Pau VI i, indubtablement, Francesc, així com el Concili Vaticà II, la teologia de l’alliberament o el pontificat actual. I són catòlics la trajectòria, moltes vegades nefasta, de diverses generacions de purpurats, o la Santa Inquisició, o papes més recents com Joan Pau II (Karol Woytila) o Benet XVI (Joseph Rätzinger). Per tot plegat, des de la Terra o des del Cel, ja ens entenem!

Lozano ens dissecciona el panorama immensament bé, en un dels llibres més interessants que he llegit en els darrers anys. Entre bones menges i bons vins, i bons cigars -ell, però, fuma amb pipa-, ens fa entreveure, des de dins i des de fora del Vaticà, tot un món, tan fascinant com presumptuós i buit, en tants aspectes…

Presumpte assassinat de Joan Pau I i el cas de l’adolescent desapareguda a banda, entre els temes d’Intrigues i poder al Vaticà hi trobem els escàndols a l’entorn de la Cúria relatius a l’Arxiu Secret del miniestat enclavat dins Roma, la Màfia a la Banca Vaticana, el pacte secret per acabar amb el comunisme, l’amistat entre Joan Pau II i el legionari i pederasta mexicà Marcial Maciel, el paper del cisma ultradretà de Lefebvre, els dos escàndols de Vatileaks, el prostíbul de la Santa Seu, l’homosexualitat inherent a molts purpurats, el tumor recurrent de la pederàstia, la revolució -per sort, encara inacabada- del papa Francesc… Ufff!

De manera que, com us dic, endinseu-vos en el Vaticà i, si en sortiu vius -o vives- aviseu… Ara caldrà llegir -ja el tinc encarregat- el darrer llibre de Vicenç Lozano, Vaticangate, que, a poc que sigui tan interessant com el que us comento, promet ser del tot apassionant…

Categories
Conferències i cursos Galeries i museus

L’ Auca de Picasso

– El 1936, Pablo Ruiz Picasso, té 55 anys i en porta 32 vivint a França. És quan neix el Picasso Artista i Polític.

Mai va mostrar gens d’interès polític. Tot i que des de fa dos anys s’ha afiliat al PC francès. Però amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, no es va mostrar indiferent.

Coneix a Dora Maar, fotògrafa de 30 anys, que li comenta la crua realitat d’Espanya a través de les fotografies on, també, col.labora amb la revista surrealista “minotaure”, en la que Picasso està completament implicat.

Dora va conèixer al pintor en ple procés de creació del Guernica, i gràcies a ella tenim les fotografies del recorregut, la composició, els esbossos, tempteigs i correccions de tota l’obra.

– El 19 de setembre de 1936 se li ofereix, la direcció del  “Museo Nacional del Prado” que accepta, però que mai va exercir físicament.

Des de l’any 1934, en l’exili, no trepitja mai més Espanya. Es va mantenir ferm a no tornar, fins que no s’instaurés la democràcia…

A principis del 37 rep l’encàrrec d’exposar un gran mural, de part de Josep Renau Director General de Belles Arts, que busca personalitats rellevants i properes a la República per la propaganda, i manifestar-les en l’Exposició Internacional de París del 1937.

Les seves reaccions envers la guerra, quedant recollides, tant en la pintura, com en els gravats i en el seu text poètic. Una d’aquestes manifestacions poètiques i polítiques, on reflexiona sobre la situació és “Sueño y mentira de Franco (1937)”.

Somni i Mentida de Franco – 1937 –

Picasso assoleix radiografiar la situació, l’horror i les misèries de la guerra des de l’exili. Aconsegueix fer-ho a través de la poesia i de la imatge de dues planxes de coure, de 9 vinyetes cada una. Aquesta “amalgama” desborda tots els límits de les seves obres individuals i assoleix que l’espectador reflexioni envers la situació i destrucció d’Espanya des de l’art i la literatura.

És una obra molt emblemàtica de la part més política de Picasso, de format i  compromís crític amb caricatures satíriques, grotesques i escatològiques, amb clares referències al malvat Franco i a la crueltat i l’horror produït pels militars revoltats.

Tot i que l’obra de l’auca queda eclipsada i relegada a segon pla, en crear El Guernica.

Dues plaques de 9 gravats c.u., total 18 gravats de 30 x 42 cmts, d’un format semblant als còmics, on denuncia i assenyala els crims de guerra.

Les 10 primeres vinyetes són una clara al·lusió a la figura de Franco, basat en l’obra d’Alfred Jarry: Ubú rei, “matar al rey Wenceslao”, que representa el fet grotesc, desagradable i del tot molt innoble.

La primera planxa la realitza el 8 de gener. La segona, els cinc primers dibuixos, els fa el dia 9. Resten les quatre últimes que les conclourà el 7 de juny de 1937, després de pintar i donar per acabat El Guernica.

Tots els gravats estan estretament relacionats, són l’esbós preparatori de la creació i confecció del famós quadre.

Dels gravats es van estampar una tirada de mil exemplars numerats, per recaptar fons per la causa republicana i denunciar, al món, els actes comesos per l’horror feixista.

“La pintura no ha sido hecha para decorar las habitaciones. Es un instrumento de guerra ofensiva y defensiva contra el enemigo” – Pablo Picasso

Imatges de la planxa. I – 8 de gener 37:

1 – Representa un “Quijote/ Franco” amb una imatge ridícula i grotesc muntat a cavall, amb l’estendard i figura d’una verge: implicació de l’església amb els revoltats. Imatge satírica i esperpèntica.

2 – Imatge sobre la corda fluixa, d’un penis gegant que està agafant l’estendard de l’església amb unes natges peludes, ridiculitzant el masclisme dels generals. Es passeja sobre una corda fluixa.

Referència a les tropes africanistes, a l’exèrcit i a la monarquia.

Moren de forma sospitosa: Mola (3-juny-37), Sanjurjo (20-juliol-36),  Goded  (12-agost-36), Fanjul (17-agost-36)…

Picasso agafa com a referent molta de l’obra dels desastres de la guerra de Goya, el paral·lelisme de monarquia, exèrcit i església. Les tres grans penes de la revolta.

3 – Franco amb el casquet marroquí, una espasa molt poc realista, amb una piqueta està destruint el bust clàssic i enorme d’una dona: La figura de la República

4 – Apareix vestit de dona andalusa amb faldilla, “peineta” i mantellina com si fos una cortesana amb una flor en una mà i un vano a l’altre. “La España de la pandereta”, amb la ciutat de Sevilla al fons.

5 – Surt per primera vegada la figura del toro, que simbolitza el poble enfurismat atacant al dictador a cop de banya. En aquesta vinyeta Franco no porta bigoti. El brau és pura força, i embat la figura ridícula del colpista.

6 – Franco agenollat en un reclinatori rendint culte a una moneda d’un duro, al poder econòmic. No rendeix culte a l’església sinó als diners, als interessos econòmics a favor de la dictadura. L’espasa està a terra. Torna a aparèixer el bigoti.

Porta un capell de bisbe, tiara papal i continua exhibint la gorra marroquina, i està protegit amb filats d’espina.

7 – És la vinyeta més complexa, hi ha molt desordre. La gorra marroquina, la corona reial, l’espasa resta terra i està subjectant una escopeta, continua agafat a l’estendard de la verge del Pilar; insisteix amb el bigoti i el filat d’espina. Del cul de Franco surten gripaus i serps, amb un clar missatge escatològic i apocalíptic.

La figura d’uns pits, simulant l’acte de parir.

S’inspira, també, amb el somni de la mentida  de Goya.

Es diu que l’estendard de la verge, és la del Pilar, amb al·lusió, al bombardeig sobra la basílica del Pilar de Saragossa, en què les bombes republicanes no varen explotar. Franco manifesta que la verge està del seu costat…

8 – Franco està travant al cavall. La caça del Pegaso, el cavall alat de la mitologia grega, és caçat travessat per una llança. L’estampa del cavall ferit de mort, representa la figura del poble atrapat, amb una posició violenta i d’angoixa, de sofriment i derrota… Les ales símbol que encarna la llibertat, és escapçada per l’escena tràgica esquinçada per la llança de l’agonia. La religió, l’estendard del Pilar, amb un sol radiant, s’uneix amb la guerra. 

També hi ha una altra referència al quadre de Goya: gossos atacant i matant al cavall.

9 – Franco apareix formant part en la vinyeta cavalcant sobre d’un porc. La llança fa de guia pel camí. El bigoti, l’estendard i el barret marroquí sobresurten novament.

Imatges de la planxa II, de data 9 de gener del 37:

10 – Franco devorant al cavall estripat, ferit greu de mort. Escena violenta i tràgica del poble subjugat, moribund i derrotat. Dibuix que inspira el sofriment en el Guernica. Espasa clavada a terra, juntament amb el somriure, el bigoti i el barret marroquí, amb la complicitat de l’església-l’estendard en posició vertical senyal de triomf i de victòria.

11 – Ja no apareix la figura de Franco, sinó el sofriment de les restes del camp de batalla. La figura molt naturista d’un cos femení mort tirada a terra. El cos de la dona, d’un fort color blanc, sobresurt entre tanta foscor i tristesa. Una llum resplendeix del fons de la vinyeta, d’entre les flames. Les restes d’una ciutat fumejant entre les runes. La figura femenina estirada a terra manifesta l’escena del tot dramàtica i contundent en mig de tant dolor i sofriment: La república ha mort…

Aquí Picasso ens mostra la part més universal i patètica de la guerra, del dolor que pateix el poble, la desesperació de la Humanitat; mostra la figura anònima de les víctimes de la guerra. Aquesta desgràcia és part de tots, de tothom. Aquesta figura immòbil, morta, ens diu que podem ser qualssevol de nosaltres.

12 – En aquestes tres últimes vinyetes l’horitzó està molt amunt, lluny… i el sol no surt. Són figures d’una escena molt realista, de la resta dramàtica i de les conseqüències de la guerra. Imatge esfereïdora d’un cavall que envolta el cos d’un home, que semblen morts, al mig del camp desolat de batalla.

13 – Figura del brau amb punxes, enfurismat, que s’enfronta al personatge amb mirada potent, que emana amb bravura com una icona amb molta energia. Franco amb molta angúnia vol fugir amb els pèls de punta d’aquest enquadrament. Es diu que es va inspirar en el quadre de Goya: “Murió la verdad”.

14 – És continuació de la passada vinyeta. El toro planta cara amb força a un Franco deforme, amb el cavall  desventrat. Escena semblant a una del Guernica.

Les quatre imatges restants de la planxa II, es varen afegir el 7 de juny del 37, una vegada finalitzat el Guernica. Estan molt relacionades amb els esbossos que figuren en el famós quadre.

15 – És la primera vinyeta després del bombardeig de Guernica. La cara de l’horror en primer pla amb les mans enlaire i sòlides llàgrimes, expressen el gran terror viscut. La seva posició en caure víctima de forma violenta i mirada d’esglai amb el reflex de les flames al fons, mostren la barbàrie inhumana de la guerra.

16 – Dona amb el fill als braços, surtin amb gran dramatisme de casa seva en flames

Inspirat en els seus esbossos i en el quadre de Madre con niño muerto– (maig 1937)

Aquestes dues vinyetes, es diu que estan inspirades amb l’escena de les escales del “Cuirassat Potemkin”, de la cèlebre pel·lícula del cineasta “Serguei Eisenstein”- (1925).

17 – Mare i fill morts. El cap de l’infant amb una corona d’espines, i la sang que brota del cap de la mare. Escena de gran dramatisme.

18 – Dona ferida de mort travessada per una llança, que s’alça entre les ruïnes amb els braços oberts en senyal de total desesperació, davant dels seus fills que se li abracen angoixats. Expressió brutal del terror que també s’acaba representant en el quadre. Al fons la imatge del resultat del bombardeig amb les seves tràgiques conseqüències.

Picasso s’apropa molt a Goya, per fer propaganda de l’horror, la desesperació i de la guerra. Goya té una importància vital en l’obra de Picasso – S’inspira en moltíssims dels seus quadres – (“Yo lo vi” – de Goya).

L’ordre de les imatges de la planxa estan al revés. Van de dreta a esquerra.

En imprimir-se, les posicions de les vinyetes quedant invertides.

Els poemes que acompanyen els gravats exhibits en l’Exposició Internacional de París, foren l’altaveu de la “Causa Republicana” a Europa, amb l’objectiu d’aconseguir l’ajut internacional per la lluita contra el feixisme.

Arran de l’afusellament del poeta i dramaturg Federico Garcia Lorca– agost de 1936-, a l’acte d’inauguració de la “Casa de la República”, es rendí homenatge a la seva persona i una clara denuncia explícita al seu assassinat.

El Pavelló de la República estava situat a la plaça del Trocadero, al costat i molt a prop dels pavellons d’Alemanya i de la Unió Soviètica.

Documentació i apunts:

Assistència al curs impartit en el Museu Picasso de Barcelona – Curs de Gaudir la UB:

Picasso, del període clàssic a la seva darrera etapa creativa (1915-1973).

Classe del 19 de juny de 2023, ponent: Andrea Horas González.

Aprofito dir-vos que del 9 de juny al 20 de juliol, es pot visitar:  El fons fotogràfic Dora Maar a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès:

                                Dora Maar-Viatge a Catalunya

Quan s’acaba de celebrar el cinquantè aniversari de la seva mort. On s’han efectuat, arreu, molts reportatges, moltes tertúlies, conferències, exposicions i merescuts reconeixements referent a la seva obra, i dintre del gran debat social en referència a la misogínia i al creixement constant de la violència de gènere existent en la societat actual en ple segle XXI. On s’ha creat un gran debat de discòrdia en la política actual. Crec, també, que hem de reflexionar sobre les actituds, comportaments, tractes i relacions envers les seves parelles. En moltes ocasions, aquestes dones, varen ser les grans muses i font d’inspiració de l’artista i alhora víctimes del masclisme que la història ha obviat…

https://www.ara.cat/opinio/serie-revisar-pablo-picasso-monica-planas_129_4683372.html

Categories
Cinema i sèries Llibres

La syndicaliste

Títol original: La syndicaliste  (Un blanco fácil)

Any: 2022

Durada: 122 min.

País: França

Direcció: Jean-Paul Salomé

Guió: Fadette Drouard, Jean-Paul Salomé

Intèrprets: Isabelle Huppert, Grégory Gadebois, Alexandra Maria Lara, Francois-Xavier demaison, Pierre Deladonchamps, Marian Foïs, Gilles Cohen, Yvan Attal

Llibre original: Caroline Michel-Aguirre: La syndicaliste

Sinopsi

És la història real de Maureen Kearney, representant sindical d’una potència nuclear multinacional francesa (Areva). Kearney es va convertir en la principal denunciant o alertadora com es diu ara, denunciant acords d’alt secret que van sacsejar el sector nuclear francès. Sola contra el món, va lluitar amb totes les seves forces i sempre amb bons arguments contra ministres del govern i líders de la indústria per informar de l’escàndol i defensar més de 50.000 llocs de treball. La seva vida va fer un tomb quan va ser assaltada violentament a casa seva.

Opinió personal

Un bon thriller trepidant, amb canvis de guió fins al final i una més que excel·lent interpretació d’Isabel Hupper. La protagonista pateix un doble o triple assetjament, com a sindicalista, com a dona, i un tercer més amagat, com a filla d’immigrants irlandesos i professora d’anglès, aquest darrer aspecte, no mostrat a la pel·lícula. Un bon film francès, potser massa centrat en aquest assetjament, que deixa en segon pla, la corrupció política i social que hi ha al darrera. Probablement, perquè segueix el guió del llibre d’assaig  d’investigació publicat por Caroline Michel-Aguirre i que conegué a través d’una piulada.

Isabelle Huppert (a la dreta) mai havia fet tal mimetisme per encarnar el seu personatge (Maureen Kearney, a l’esquerra). /Guy Ferrandis. Le Parisien

Més informació

Sandra M Ríos:  Reseña “La Syndicaliste” (Un blanco fácil) – El inaudito caso político de Maureen Kearn.  Cine Vista blog. El podeu llegir aquí

Pegoña Piña:  “Un blanco fácil denuncia el violento uso que hace el poder de las fórmulas machistas”. Público 7-06-2023. El podeu llegir aquí

Categories
Internet i blogs amics Llibres Viatges i itineraris

Rialb, l’últim pantà. Elegia del Mig Segre i lluites compartides

Rialb, l’últim pantà


Com és que el pantà de Rialb es va fer en un terreny de risc sísmic, amb roca argilosa i sorrenca? I per què es va construir a tant poca alçada que, quan el nivell baixa, cal bombejar l’aigua per fer-la vessar al canal Segarra-Garrigues? Això passa quan la cota de Rialb baixa, cosa que, per exemple, va passar tot l’any passat (2022). El bombeig multiplica el preu de l’aigua, de manera que molts regants renuncien a connectar-se al canal.

El pantà de Rialb es va construir inundant el poble de Tiurana i cinc més, a la Noguera, l’any 1999. La seva construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà, que encara perduren.

“A nosaltres ens deien: gràcies al pantà podrem regar moltíssimes hectàrees de les Terres de Lleida. Si ara la gent sabés què s’ha regat i el preu que se’n paga, veurien que ha sigut un fracàs i una estafa. Ens van enganyar”, explica Marta Tuca, una de les veïnes de Tiurana que va passar els anys de joventut lluitant per impedir la construcció del pantà de Rialb, l’últim d’Espanya, que va destruir pobles i en va expulsar la gent: més de 300 persones de Tiurana mateix i de Miralpeix, La Clua, Bassella, Castellnou de Bassella i Aguilar.

La mobilització va durar anys i, paral·lelament, l’Associació en defensa de la vall del Mig Segre, AMISE, acumulava estudis i informes contraris a la construcció d’un pantà en terra argilosa i amb risc sísmic. L’enginyer de la companyia Enher Josep Ball va proposar un projecte alternatiu: construir embassaments laterals més petits. “El meu pare explica Maria Josep Ball, ja va preveure que, pel tipus de sediments que anirien a parar al pantà, en pocs anys perdria molta capacitat.”

El pantà de Rialb, el més sec de Catalunya, el febrer del 2023 (“Rialb, l’últim pantà”)


El documental de TV3 Rialb, l’últim pantà analitza el paper que hi va tenir Joaquim Viola, “consejero del reino” i després alcalde de Barcelona, en la decisió final de tirar endavant el projecte i el suport que va rebre de les forces polítiques de la transició, sobretot del Partit Socialista de Catalunya i de Convergència i Unió.

“Jo entenc que Convergència volgués fer el pantà, però no que el Partit Socialista el volgués. Va ser una traïció”, assegura Pere Aiguadé, antic diputat socialista.

Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Rexach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà: “Era un projecte completament irregular, que obligava a bombejar l’aigua per omplir el canal Segarra-Garrigues.”

El documental recupera la història de la vall del Segre i també la dels seus veïns, que van haver d’abandonar casa seva el 1999, en l’últim èxode provocat per la construcció d’una presa.

Fitxa tècnica de Rialb, l’últim pantà una producció de TV3 produïda per The End Produccions Audiovisual. Direcció i guió: Xavi Llopart; Realització: Maiol Virgili; Producció: Carles Farriols; Producció executiva TV3: Silvia Pairó Vila; Direcció continguts TV3: Montse Armengou Martín; Música: Àudio Network; Lingüista: Rosa Grau; Grafisme: ONIDEA;Veu en off: Todojingles.

Documental Sense Ficció TV3 Rialb l’últim pantà

Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño

La Secció d´Ecologia de l’Ateneu Barcelonès amb Santiago Vilanova, ponent de la secció, organitzà el 10 de desembre de 2021, l’acte Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra).

La taula rodona a l’Ateneu Barcelonès estava integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d’Oliana i activista contra aquella obra.

Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Organitzat per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 2021


La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.


Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents.
L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.

Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.

L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans (Riaño a Lleó, Rialb a Catalunya) i Itoiz a Navarra) estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.

Pel que fa al pantà de Rialb, entre les conclusions de la taula rodona destaquem:

El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.


Font: Informació extreta del Blog de la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès.

La traïció de Rialb

Article de Jaume Reixach El Triangle, 29 d’agost de 2022.

Periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d’EL TRIANGLE des de 1990. Militant de la causa per un Món millor

L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.


La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.


El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.


El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet.

Vegeu l’article complet aquí

Per què es va construir el pantà de Rialb?

Entrevista a Xavier Garcia, periodista i coautor del llibre El pantà de Rialb. Elegia pel mig Segre

Més informació

Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Reixach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà.

Categories
Cinema i sèries

Empire of light

Aquest és el títol original (El imperio de la luz en castellà) de la darrera pel·lícula de Sam Mendes on el director és a més l’únic guionista. La trama se situa en un poble de la costa sud d’Anglaterra als anys 80 del segle XX. Una gran part de l’acció té lloc en un cinema dels d’abans: les grans sales que acompanyaven la nostra joventut i que tristament han anat desapareixent. En el cinema hi treballen la Hilary (Olivia Colman) i l’Stephen (Micheal Ward). La Hilary és una dona de mitjana edat amb problemes mentals que estableix una relació poc habitual amb l’Stephen, un noi jove de raça negra. La relació és el centre de la trama que s’enriqueix amb les aportacions dels companys del cinema i el gerent interpretat pell reconegut actor Colin Firth, que té un paper secundari però important a la trama.

En les tres imatges superiors es poden veure tres fotogrames de la pel·lícula. En la fotografia inferior és veu un moment del rodatge amb els dos protagonistes principals Olivia Colman i Micheal Ward amb el director Sam Mendes (filmaffinity)

El centre del film és el cinema, en el context de la societat neoconservadora i racista de la Gran Bretanya thatcheriana. Aquí és desenvolupen les complexes relacions humanes dels diferents personatges amb moments molt intensos i amb un fons final d’esperança. Val molt la pena tot i que no és una pel·lícula que hagi començat amb èxit comercial, però sovint els bons productes cinematogràfics passen desapercebuts en una societat com la nostra que viu a gran velocitat i moltes vegades no para atenció en la bona creació artística a la gran pantalla.

Categories
Cinema i sèries

Varsòvia 83: Un assumpte d’estat

Per Josep Sauret

Títol original: Zeby nie bylo sladów

Director: Jan P. Matuszynsky

Pel·lícula de 2021 de 2h. 40m. de durada

Polònia, cofinançada pel programa Europa Creativa de la UE.

Thriller polític basat en fets reals que fou premiada al festival de Venècia i candidata als Òscars

La podeu trobar a Filmin (subtitulada en català)

https://www.filmin.cat/pelicula/varsovia-83-un-assumpte-destat

Contextualització sobre l’any en què passen els fets i la situació política europea i mundial.

Els fets es desenvolupen el 1983, com diu el títol. A Espanya, Franco ha mort el 1975 i el mur de Berlín no caurà fins el novembre del 1989. La guerra freda segueix ben viva, doncs. Tot i la ocupació d’Hongria de 1956 i la primavera de Praga, Polònia serà el proper país que a les dàrsenes de Gdansk, antiga ciutat de la lliga Hansa, amb el sindicat Solidaritat començarà una certa oposició al règim comunista. Els estudiants també hi participen i el govern i el partit comencen a estar nerviosos, a part d’efectuar una ferotge repressió.

Sinopsi

Dos amics estudiants de 18 anys, després de participar en una reunió clandestina, jugant pel carrer donen un cop involuntari a un policia. Els detenen i a comissaria n’apallissen brutalment a un. Traslladat a l’hospital mort. A partir d’aquí veurem tot un estat (el servei secret, la policia, els mitjans de comunicació i els tribunals) a la caça del silenci d’un testimoni, l’amic. Veurem com actuen les clavegueres de l’estat manipulant i inventant fets i proves. Com intenten que la culpa passi dels militars als polítics i als sanitaris. Com busquen en el passat del testimoni, advocats de la defensa i familiars, elements per difamar-los. Molt bo quan el general diu que “l’estudiant és homosexual i que va amb prostitutes” i el del Politburó diu que “no té sentit o una cosa o l’altra”.

Varsòvia 83: Un assumpte d’estat

Comentari

La pel·lícula és lenta, potser a parer meu, una mica llarga, però manté la tensió i no es fa pesada. El guió recull molts detalls de la investigació judicial. Molt bona posada en escena i interpretació d’alguns personatges secundaris (el pare de l’amic únic testimoni, comunista convençut. La mare impotent que no entén res ja que vol treballar i no fer política)

Molt interessant veure com actua l’Estat per manipular. Canvi de jutjat, de fiscal, de fiscal general i com els diferents responsables busquen no quedar implicats i que pagui un altre. També, com en voler defensar dos policies de peu sense cap significació política, es compliquen més les coses, de manera que es crea un veritable problema d’Estat.

Sense justificar res, cal trobar-hi paral·lelismes amb situacions a altres països no necessàriament comunistes, com podria ser la Itàlia de la democràcia cristiana, l’Espanya dels Gal o més recentment la de Villarejo.

Interesants també els personatges que seguint la doctrina comunista pura creuen que el fi justifica els mitjans, en una època (després del reconeixement dels crims de Stalin per Nikita Khrusxov  i la invasió d’Hongria el 1956), que un intel·lectual comunista com Sartre ja havia abandonat aquest principi, si no d’una forma total, almenys matisant-lo: “el fi justifica els mitjans si aquests mitjans defineixen el fi”. Aquest condicional no el consideren el 1983, 27 anys després, els polítics i militars de la pel·lícula.

En resum, una bona pel·lícula que, a part de relatar un fet real ocorregut els últims anys del règim comunista a Polònia, ens fa pensar amb altres situacions potser no tant llunyanes, ni en l’espai ni en el temps.

Categories
Cinema i sèries

El segrest d’Aldo Moro

Sinopsi:

1978, Itàlia es troba enmig d’una guerra: el primer govern recolzat per un partit comunista (PCI) de la història d’un país occidental està a punt d’arribar al poder a través d’una aliança històrica amb el bastió tradicional del conservadorisme de la nació, la Democràcia Cristiana (DC). Aldo Moro, president de la DC, és el principal partidari d’aquest acord. El mateix dia de la cerimònia d’investidura d’aquesta nova formació governamental, 6 de març de 1978, Aldo Moro és segrestat durant una emboscada feta per les Brigades Roges (Brigate Rosse). La seva retenció durarà cinquanta-cinc dies: cinquanta-cinc dies d’esperança, de pors, de negociació, de fracassos, de bones intencions i de terribles actes.

El prestigiós director italià Marco Bellocchio repren el cas Aldo Moro en la seva primera incursió com a director de sèries. Va ser seleccionada en el Festival de Cannes, en una excepció inèdita a causa de la relació prèvia de Bellocchio amb el festival i la gran qualitat de la sèrie, que també va guanyar el Premi EFA a la Innovació Narrativa. Compta amb grans actors del cinema italià com Fabrizio Gifuni encarnant a Aldo Moro, Toni Servillo donant vida al Papa Pau VI i també Margherita Buy, en el paper de Leonora, la dona d’Aldo Moro.

Podreu veure aquesta sèrie de sis capítols de 56 minuts a FILMIN. Cada capítol narra la història des del punt de vista dels diferents protagonistes de la tragèdia (Aldo Moro, el ministre de l’Interior Francesco Cossiga, el Papa Pau VI, els terroristes o la dona de Moro). Molt recomanable per a tots els interessats en la recent i turbulenta història italiana.

Categories
Llibres

El futur de la humanitat

En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment critic de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implicit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.

La proposta del doctor Carbonell és la reflexió i l’actuació en el marc d’una evolució responsable i un progrés conscient sempre sota el que anomena consciència crítica de l’espècie, que seria el primer punt del decàleg a seguir. Concepte complex que jo resumiria tot dient que és tractaria d’estendre i socialitzar els avenços de la revolució científica i tecnològica amb esperit crític i des de la visió evolucionista. Els següents punts estan íntimament relacionats amb el primer. La individualitat col·lectiva planteja una nova societat que fuig del denostat individualisme i del col·lectivisme per construir des de l’individu conscient i crític. La consciència operativa i la socialització de la tecnologia són dos punts importants del catàleg necessaris per a construir la nova societat posthumana que propugna l’autor. La crítica total a l’actual fase de globalització és la introducció d’una nova proposta, la planetitzacio que en Carbonell defineix com la culminació del procés d’humanització quan la humanitat, amb consciència operativa, es pugui veure lliure de l’aleatorietat derivada de l’evolució biològica conduïda per l’atzar de la selecció natural. El camí cap a la planetització ha d’anar acompanyat d’un increment de la diversitat que allunyi l’homogeneïtat negativa que aporta la globalització, la desaparició dels líders i de la jerarquia social així com la necessària i ben argumentada feminització de l’espècie. Culminar el procés d’humanització conduirà a la socialització de la tecnologia per a tothom, al coneixement total de les interaccions entre els sistemes naturals i a un equilibri social i ecològic de l’espècie. Amb unes darreres reflexions en forma d’epileg conclou l’obra.

És un llibre molt interessant i adient en els temps que corren. El resum en poques paraules seria que o canviem o ens extingim. Potser el problema que li veig com a llibre digultatiu, és una prosa una mica farragosa i una manera de construir frases que en molts casos complica la lectura i fa que hagis de tornar endavant i enderrera per no perdre el fil. Es donen per asentats i coneguts tot un seguit de conceptes biològics que molt del públic lector segurament no coneix amb familiaritat: el concepte no intuïtiu de selecció natural, l’hominització i la humanització i/o les diferències entre els dos procesos i altres conceptes propis de la biologia evolutiva que el gran públic probablement no dominarà. Malgrat tot, la lectura és recomanable per a persones que vulguin informar-se del repte (i les possibles solucions) que per a la nostra espècie suposen els accelerats canvis que la nostra cultura introdueix en el sistema humà i en el conjunt de la Biosfera.

El llibre ha estat publicat per Ara Llibres, l’any 2022, amb 212 pàgines i enquadernat amb tapa tova.

Eudald Carbonell i Roure (Ribes de Freser, 1953) és doctor en Geologia del Quaternari per la Universitat Pierre i Marie Curie, París VI (1986) i en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Va ser director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) entre l’any 2004 I el 2015. Actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili, d’on és catedràtic de Prehistòria. És també codirector del Proyecto Atapuerca i director general de la Fundación Atapuerca.

Categories
Internet i blogs amics Llibres

Anestesiados

Josep Sauret

Títol: Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología
Autor: Diego Hidalgo
Ed. Catarata. Col·leció Mayor
Madrid, 2021

Anestesiados, m’ha semblat un llibre interessant malgrat que se n’ha fet poca difusió, potser pels pocs mitjans publicitaris de l’editorial Catarata o perquè els temes que tracta no són molt grats a les grans companyies tecnològiques.

Diego Hidalgo

Especialista en ciències socials té un màster en Relacions Internacionals per Sciences Po (París) i  un màster en Sociologia per la Universitat de Cambridge. Amb experiència en el món empresarial ha sigut fundador de diverses empreses, Amovers una plataforma per llogar i compartir cotxes, Pontejos per conservar i preservar edificis antics i amb solera i   Ballensworth per invertir en temes mediambientals i socials. Actualment també és Conseller de l’Ordre Militar de Malta davant el Marroc.

Anestesiados

Partint d’una ingent documentació fa un retrat descarnat del desenvolupament tecnològic digital que ens envaeix per tot. En efecte, la connexió digital ha modificat la forma de relacionar-nos i de pensar. Fa una sèrie de reflexions sobre aquesta tecnologia invasiva que si bé ens aporta elements positius també sembla portar-nos cap esdevenir persones i una societat excessivament dirigides i anestesiades.

Es preocupa dels efectes negatius i de l’impacte social dels productes basats en la intel·ligència artificial (I.A.). Considera que les opcions tecnològiques no són mai neutrals i sempre porten connotacions psicològiques, polítiques, socials i/o econòmiques que ens limiten la llibertat.

Ens parla de l’addicció digital de la necessitat de limitar-nos el temps d’ús en què estem connectats, de la problemàtica que ve amb la xarxa 5G que permetrà als dispositius interactuar entre sí, crear ciutats intel·ligents i entorns domotitzats i això ens farà perdre encara més aptituds com el càlcul mental, la memòria, el sentit de l’orientació,…

Degut a les xarxes i als estímuls que ens produeixen, creix la nostra producció de dopamina que estimula el desig en detriment de la satisfacció duradora. Hi ha un increment de la pressió social, de les comparacions permanents, de la continua impressió de ser jutjats.

La I.A. contribueix a debilitar els mecanismes de l’autoritat, a imposar un programa neoliberal que aspira a desregular en benefici d’una llibertat a curt termini, però amb efectes perjudicials al cap d’un temps, que fa que ens costi adonar-nos-en. També porta a manipular la nostra voluntat mitjançant tècniques persuasives que transmeten sentiments positius o negatius de manera que la llibertat humana queda condicionada amb aquestes tecnologies persuasives.

Un altre efecte negatiu de què ens parla és la vigilància i/o el control de les persones. En tenim exemples en les càmeres que s’instal·len als carrers de les nostres ciutats i a la Xina de Xi Jinping amb el sistema de crèdits socials. Està en la mateixa línia de Yuval Noah Harari quant ens diu:

“La democracia está dando poder a las emociones del pueblo, y si las emociones pueden hackearse facilmente, la democracia también es susceptible de ser hackeada”.

La part positiva és l’explicació que ens donen per convèncer-nos dels avantatges de la I.A., facilitar-nos la vida, millorar la nostre salut, tenir més seguretat,…

Sembla que la finalitat de la I.A. i la robòtica és la tecnologia mateixa i no les persones. És cert que al sotmetre la natura a la producció ha estat possible el desenvolupament econòmic i tecnològic que ha millorat les nostres condicions de vida. Però hem de tenir molta cura de què al modelitzar-ho tot (incloent el ser humà i la societat) amb la I.A. no perdem la visió de què el ser humà ha de ser la finalitat de qualsevol projecte de millora, de manera que si bé la interconnexió, ens ha de facilitar la vida, no ens han d’empobrir ni manipular el pensament.

Haurem de trobar un nou sentit a la vida. Els robots i la I.A. expulsen als humans del mercat laboral i haurem de dedicar aquest temps a l’esport, a la cultura (camp en el que ja hi trobem pintures fetes per I.A., i composicions musicals fetes a partir d’algoritmes). Es pregunta: serà possible conviure amb un ordre digital dissenyat per eliminar la incertesa i la casualitat que són l’essència de la experiència vital humana? Respectaran els robots la nostra autonomia i llibertat?

La ideologia solucionista ens diu que tot problema té una solució tecnològica. El paradigma solucionista segueix la teoria d’Adam Smith de la mà invisible que s’estén més enllà de la regulació de mercats. Crea l’Homo Deus del que també ens en parla Yuval Noah Harari. Evidentment, segueix considerant el creixement econòmic com a infinit i l’individu com un producte més al que la identitat li ve imposada des de fora.

Per els solucionistes sembla que no queda clar que passarà amb els individus que no s’integrin en aquesta ideologia binària de interconnexió amb les màquines i en què tot ho resolt la tecnologia de manera que el progrés ve dels guanys generats per l’augment de productivitat que ens porta  la innovació. En canvi si que ens presenta els límits i les mancances d’aquest discurs que no considera els problemes de medi ambient, les desigualtats, els problemes polítics,…

També es preocupa de les noves oligarquies mundials en aquest camp. Els que creen la I.A., Google, Apple, Amazon, Facebook, Microsoft,… i els que la fan servir Tesla, Uber, Airbnb, Netflix,…Considera que en base a l’aparent gratuïtat dels serveis ens imposen un pagament indirecte a través de la publicitat i del control de les nostres vides a través del coneixement dels nostres costums. Són uns gegants despòtics que consideren no necessaris els contrapoders i que actuen com dèspotes il·lustrats que estan per sobre dels estats, als que ni tan sols els hi paguen els impostos corresponents, gràcies a regulacions fiscals favorables aconseguides amb les “portes giratòries” i altres sistemes similars d’abús estructural en la seva posició dominant.

Evidentment es mostra plenament partidari de reactivar les accions antimonopoli per contrarestar aquets gegants tecnològics desenvolupant també solucions per les anomalies fiscals.

Seguint a Isaac Asimov que ja l’any 1942 ens parlava de lleis per aplicar a la implementació dels robots i fent un pas més cap als robots actuals que gràcies als seus algoritmes són capaços d’influir en les nostres emocions, veu la necessitat de implementar la I.A. en base a compromisos ètics que controlin la vulnerabilitat que augmenta amb la dependència tecnològica.

Els humans haurien de controlar la tecnologia i no aquesta  controlar els humans. Hem de despertar l’esperit crític, tenir objectius independents de la tecnologia, ser capaços de pensar per nosaltres mateixos limitant les interconnexions, mirar la gratuïtat amb recel, saber aturar-nos i meditar,…

Dona molta importància a l’educació dels fills, a la necessitat de donar exemples positius, que facin servir la tecnologia enlloc de deixar-se utilitzar per ella.

S’ha de reafirmar l’estat de dret com a defensa enfront al possible  mal ús de la I.A., per exemple en la recopilació i utilització de dades personals o amb una vigilància pública abusiva.

Cap al final ens dona un missatge molt clar:

“Cuando una persona decide de manera voluntaria utilizar la tecnologia, cuando sopesa los objetivos y las consecuencias de su uso, cuando es capaz de limitar su uso y seguir siendo dueña de ella misma, la tecnologia es lo que se supone que debe ser: una herramienta maravillosa a su Servicio”.

En resum un llibre interessant, que ens adverteix dels perills de confiar massa el nostre futur a la tecnologia i a la I.A. tot i que en cap moment s’hi mostra “negacionista”.