És un dels pocs edificis del S. XIX – 1892-, que resten en peus entorn de la plaça, juntament amb la Casa Bosch i Alsina, que està justament davant. A finals del S. XIX s’inaugura “El Teatro Nuevo Retiro” l’any 1889 amb un aforament de 2.500 espectadors, vestíbul semicircular, i un cafè annex. Anys més tard, amb el nom,“Teatro Gayarre”, en honor al tenor mort, sobtadament, a Madrid en plena representació.
El solar on va ser construït era inicialment l’estació de ferrocarrils de Martorell (1854-1882).
La seva numeració va ser Rambla de Catalunya núm. 21, abans d’existir la plaça Catalunya com a tal.
Tot i que la seva façana es porta d’entrada de la plaça, la seva numeració és Rambla Catalunya núm. 1, cantonada amb Ronda Universitat núm. 37. I de forma inequívoca forma part de la vorera banda muntanya de la plaça.
Agustí Manaut i Taberner, important home de negocis i banquer, va encarregar a Eduard Mercader i Sacanella, en comprar el teatre, la construcció d’un nou edifici. Que com tots els d’aquella època, no podia tenir més de quatre pisos. L’any 1923, la seva filla Blanca Manaut, construir dos pisos més i dues torres cantoneres, cobertes per dues cúpules, avui inexistents.
Mitgera de la Casa Agustí Manaut, Rbla. Catalunya núm. i Casa Ignasi Borràs, Rbla. Catalunya núm. 3.
Té molta més longitud de façana banda Ronda Universitat (sis finestres per pis, més mitgera de contacte de dues finestres – actualment sis pisos d’alçada), que per Rambla Catalunya (una sola finestra per pis i sense mitgera de contacte amb l’edifici veí). L’edifici veí de Rambla Catalunya núm. 3, propietat d’Ignasi Borràs – 1893 (amb 6 pisos i tres finestres), és obra del mateix arquitecte Eduard Mercader, que compartia el mateix estil i unitat, tot i que en diferents restauracions, posteriors, s’ha modificat considerablement la seva façana.
Les dues cúpules són enderrocades els anys 60, per col.locar els anuncis lluminosos que s’instal.laven als terrats, vistosos des de tota la plaça.
També, s’hi van instal·lar, entre altre Material fotogràfic E. Riba 1920-1967.
“Banco de Valores y Crédito” 1923-1931.
IX- 2023
Banc Sabadell 1980-2008.
I l’oficina d’anuncis de “La Vanguardia”, 1994-2009.
1895
Inauguració de les noves reformes de la plaça any 1927.
Frontalment, d’esquerra a dreta: part d’Eldorado – Bank of Canada – Casa Marcel.lí Jané amb la Maison Dorée, magatzems Catalunya i la Casa Bosch i Alsina. Travessant la Ronda Universitat laCasa Agustí Manaut. Enfront la Casa Narcís Pla i part de l’Hotel Colon.
Important, també, va ser la Farmàcia Baltà i Botta 1895: Miquel Baltà i Junyent inaugura la farmàcia l’any 1895. Avui farmàcia Catalunya, on encara és conservant peces i mobiliari d’estil modernista, com estanteries i una gran llum de ferro forjat. Així com una interessant col.lecció d’estris de vidre, antics biberons i llibres de medicina dels segles XVIII i XIX.
Casa Pascual i Pons:Passeig de Gràcia, 2-4 d’estil neogòtic. En realitat són dos edificis, dues residències burgeses de les famílies Sebastià Pascual i del seu cunyat Alexandre Pons que ocupaven els dos pisos principals, i la resta per a lloguer. Obra que va dissenyar el reconegut arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia entre el 1890 i 1891, amb pedra de Montjuïc.
La seva situació privilegiada domina des del seu lloc exclusiu i preferent tota la Plaça. Va ser construïda, on estava l’antic “Teatro Novedades”, enderrocat l’any 1884.
En l’immoble ressalten les dues espectaculars torres. La que dona a la Ronda Sant Pere és circular i la que dona cantonada al carrer Casp és poligonal. El seu principal interès està el seu interior, amb una elegant entrada senyorial, escala de marbre, finestres i vitralls emplomades amb representacions medievals, llums de ferro i de cristall i una espectacular i noble llar de foc de fusta.
La companya “Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija” (1922), avui “Catalana Occidente”, compra l’immoble.
L’edifici és una de les principals joies del modernisme. Construcció imprescindible com l’inici de la ruta del modernisme de la Ciutat. Són una parella d’edificis amb un tractament estètic i estructural unitari. Una veritable joia arquitectònica. Casa catalogada de Bé Cultural d’Interès Local.
Reneix després de quinze anys d’obres, d’activitat frenètica arquitectònica de rehabilitació i conservació – s’ha editat tot un llibre -, i amb un repte afegit; la construcció d’un soterrani de cinc plantes, sense tocar l’estructura. Va ser i és una obra de resistència i de perseverança dels seus propietaris i del treball i d’estudi d’arquitectura d’un llarg projecte, format per un magnífic equip.
L’entrada del pàrquing, pel carrer Casp 2-4, hi figura el nom de: Casa Pascual i Pons. Després de 87 anys, va tancar les portes el “Bracafé”, que ocupava el núm. 2 del carrer Caps, pel fet que existia el projecte de la construcció de l’aparcament.
Als baixos del Passeig de Gràcia cantonada Ronda Sant Pere, núm. 1: Sastreria i Camiseria Comas Cía. de roba exclusiva per a homes, des de l’any 1912 fins al 1982.
El Restaurant Navarra, a la cantonada del carrer Casp, va ser un altre negoci, que després de 85 anys va tancar les portes l’any 2017.
Vorer Besòs – 1931: Casa Pascual i Pons, Casa Vicenç Ferrer, Casa Joan Girona, Casa Bonsoms i Casa Sicart.
Amb latorre poligonal- costat C/ Caps.
Inici ruta modernista: a la dreta Casa Pasqual i Pons i al centre, en el núm. 6 del Passeig de Gràcia, la Casa Antoni Rocamora amb la seva espectacular Torre cònica de planta circular de ceràmica ataronjada d’un cert aire medieval.
Casa Manuel Baixeras: 1875-1926, Carrer Fontanella núm. 2-4 i Portal de l’Àngel núm. 44; tot i que en la façana principal figura núm. 16 bis
(vegeu annex IV).
El 23 d’octubre de 1897, en el núm.18 del carrer de Fontanella, cantonada Portal de l’Àngel, Casa Manuel Baixeras 1875-1926,volia construir un immoble, per a llogueri per a residències familiars, però amb la nova ordenació de crear una plaça, finalment, es decanta per construir i inaugurar el “Gran Hotel Inglaterra” 1897-1917, de quatre plantes i 75 habitacions, de l’arquitecte August Font. Llavors les habitacions principals i més confortables eren les situades en els pisos més baixos, tot i que l’edifici disposava d’ascensor.
El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, del núm. 16 bis, (¿??) per construir.ne un de nou al luxós al Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, l’actual Hotel Majestic que coneixem. Així doncs, l’hotel situat en l’antiga Casa Manuel Baixeras, en el 1917, es convertirà amb l’hotel Bristol, fins que el 1927 Telefònica, enderroca l’edifici hi construeix la seva nova seu central a Barcelona.
A l’esquerra Passeig de Gràcia 2 / Carrer Fontanella 1-3: Casa Sicart. A la dreta Gran Hotel d’Anglaterra (Casa Baixeras) al carrer Fontanella núm. 18, cantonada Portal de l’Àngel. La Plaça de Catalunya encara no existia…
Últims dies de la Casa Manuel Baixeras abans de l’enderroc de l’hotel Bristol
Esquerra: Casa Manuel Baixeras-hotel restaurant Anglaterra carrer Fontanella 16-18 (1875-1926). Dreta: Casa Roses, sense les cúpules al carrer Fontanella 12- 14, cantonada Portal de l’Àngel abans de l’existència de la plaça de Catalunya.
Fontanella / Portal de l’Àngel Construcció edifici Telefònica – a la dreta Casa Segura, antiga Casa Rosés.
Telefònica compra l’edifici i construeix la seva seu central a Barcelona l’any 1928 i el ven el 13-11-2019, a un multimilionari basc, tot i que Telefònica seguirà com inquilí de la meitat dels pisos i de la planta baixa amb el “Mobile World Centre”.
Edifici històric i de gran protagonisme durant la Segona República i la Guerra Civil. Testimoni dels combats i dels trets efectuats per anarquistes i comunistes quan varen ocupar.lo en els primers compassos de la sublevació militar, i també durant els coneguts “Fets de maig de 1937”.
Fou objectiu prioritari de tots dos bàndols, per controlar la principal operadora de les telecomunicacions.
Edifici i cúpula original
Juliol del 36
Central de Telefònica, antiga Casa Baixeras, i la Casa Rosès 1932
Casa Francesc Oliva: Rambla de Canaletes, 135 / Pelai, 62
Situada en un lloc privilegiat, construïda l’any 1871 pel mestre d’obres i arquitecte Ramon Portusach i Barrató. L’edifici format per un cos central circular, pel costat del carrer Pelai de quatre seccions verticals de finestres i pel costat de les Rambles només per tres. Originàriament, estava format per baixos i tres pisos d’alçada.
L’any 1875, s’instal.la el Cafè Pelai, decorat amb molt de gust i amb dues portes d’accés, una a cada carrer. Lloc de tertúlies d’intel.lectuals, polítics i d’artistes.
El 1917 es va efectuar una rehabilitació i reforma de tot l’edifici, aixecant dos pisos més. A dalt de la cúpula circular s’hi construeix un templet, que li donà un aire més senyorial i monumental. Gràcies a la seva situació i alçada, evidentment, si col.locant els rètols/anuncis lluminosos de l’època.
En els seus baixos hi han passat infimitat d’empreses, botigues i locals comercials. Sens dubte el més carismàtic, al costat de les Rambles fou el Bar Canaletes, amb la seva famosa barra “piscina” (barra ovalada) en mig del local/bar, que obri el 19 de juny de 1916 i tancar l’any 1982. “Burger King”, com moltes altres cadenes americanes, va donar per liquiditat una part de la història de la ciutat.
“La piscina” del Canaletas / 1965 – 1970
1922
1950
1904
El quiosc bar situat al mig de la Rambla, al costat de la Font de Canaletes, va tenir la seva màxima esplendor a principis de segle, entre el 1901 i 1910, on s’inicià les celebracions blaugranes i del catalanisme. Ambdós regentats per Esteve Sala Canyadell, que va arribar a ser president del F.C. Barcelona (1934-35).
El “Kiosc”, va ser enderrocat l’any 1951, per ordre de l’alcalde Antonio María Simarro (durant la Guerra Civil es canvia al bàndol revoltat), amb l’excusa de convertir la Rambla en una via ràpida, tot i que la raó principal eren les manifestacions que s’hi celebraven d’ideologia catalanista.
La Plaça a finals del S. XIX i principis del XX, estava envoltada d’encantadors edificis, de cafeteries i d’hotels modernistes i senyorials; després va passar a ser el centre financer de Barcelona, amb les seus centrals i un seguit d’oficines bancàries. Avui està rodejada per quantitat de centres comercials, grans magatzems i de multinacionals tecnològiques.
1900: Casa Marcís Pla – Gran Cafè Colon – Casa Pascual i Pons
Documentació: Inventari de la Barcelona Desapareguda: Emilio Gómez; Francisco Arauz, Enric Comas, Miquel Pacha, Joanot Pascual, Maite Mar / Ruta del Modernisme / La Vanguardia / Barcelofília M. José González, Enric Comas, Xavier Simón / Barcelona Memory/ La Barcelona de antes: Jesús Fráiz
Fotografies: Propies- Barcelofília – Pinterest – Paperblog- Barcelona Memory – La Barcelona de antes.
Molts diuen que Semprún sempre va ser un deportat. Suposo que qualsevol que ho hagi estat, ho és irremediablement, sempre. El vaig conèixer quan va ser Ministre, i reia poc, tot i ser molt atent. Quan parlava era punyent i emocional.
Entre l’any que deixem i el que ens ve al damunt es celebra el centenari del seu naixement, i el ressó que ha tingut val la pena destacar-lo, sobretot a casa nostra, perquè a mi m’ha resultat sorprenent i satisfactori, es clar. A part de múltiples ressenyes als diaris, la publicació de llibres, també actes arreu han recordat la figura i el llegat.
La Universitat Rovira i Virgili li va dedicar un simposi el 2012. Aquesta pàgina fa un recull biogràfic, de premis, d’obra literaria i cinematogràfica molt complet.
Aquell dia hi haurà una generació que quedarem orfes d’una part de la nostra història cinematogràfica, de les nostres fascinacions de joventut, quedarem orfes d’un cinema americà que pugnava per posar en entredit, amb més o menys encert, els principis del somni americà, que el final de la II Guerra Mundial havia disparat amb l’ajut d’un avanç imparable de la tecnologia. El principal d’aquests canvis serà la irrupció de la televisió, que provocarà que entre 1950 i 1953 tanquin només als Estats Units 3.000 cinemes, i que els 90 milions d’espectadors que anaven setmanalment al cinema al 1948 baixessin a només 16 al 1955. Les grans productores iniciaran llavors una ofensiva que consistirà en aportar un fet diferencial que no pogués trobar-se a la petita pantalla. I això es va traduir en innovacions tècniques, com la potenciació del color, l’aparició del Cinerama, el Cinemascope, el Todd-AO, i altres invents progressivament més precaris, com el 3D, l’Olorvisión, o el Percepto, on els espectadors vivien l’emoció d’aquell cinema. Però a banda de tots aquests canvis, també serà el temps per a les grans històries, ambientades sobretot al passat. Serà doncs l’època de films com Quo Vadis (1951), La túnica sagrada (1953), Los diez mandamientos (1956) o Ben-Hur (1959). Aquests seran els anys que es coneixeran com el cinema super-espectacle dels 50’s, aquell que està considerat com la màxima expressió del poder evocador del Hollywood Clàssic però que en el fons era el cant del cigne del sistema dels grans estudis, i d’una manera d’entendre el cinema i la vida que ja estava agonitzant.
En els primers anys de la dècada dels 60 als Estats Units, un període de fortes convulsions socials i ràpides transformacions, tres noms dominaven l’escena política: J. F. Kennedy,Martin Luter King, Malcolm X. I d’altra banda havia quedat enrera la cacera de bruixes del senador McCarthy entre 1950 i 1956. L’anomenat Cinema Post-clàssic és un terme utilitzat per descriure els canvis narratius en el nou Hollywood. S’argumenta que les noves aproximacions al drama i la caracterització van jugar amb l’expectació de l’audiència adquirida en el període clàssic: la cronologia es creuaria, els guions presentarien finals inesperats i les línies que separen l’antagonista i el protagonista estarien difuminades. Les arrels de la narració post-clàssica les tenim en el moment d’autoconsciència del cinema, a partir de la pel·lícula de Orson Welles,Ciutadà Kane(1941), on per primera vegada el cinema es contempla a si mateix. Hi ha qui afirma que el punt d’inflexió podria estar en el cinema negre o en Rebel sense causade Nicholas Ray(1955). Jo penso també en A l’Est de l’Eden d’Elia Kazan (1955), Gegant de George Stevens (1956), totes protagonitzades per James Dean, potser un dels que més va protagonitzar el descontentament de la joventut i la mirada atònita dels adults durants aquells anys. Sense oblidar els grans guions procedents dels textos de Tennessee Williams.
Als anys 60 es van acabar els “galans” en blanc i negre, sobreactuats, alguns, que vestien els millors pantalons que un sastre pugui dissenyar, sempre molt masculins pel que fa a la inteligència emocional, i tant estereotipats, que fins i tot ara fan gràcia. Actors i directors van arrasar amb tots ells, i van ser substituïts per intèrprets coneixedors del seu ofici, van fer caure els vells dictadors dels grans estudis, van convertir en films taquillers pel·lícules que volien seguir la línia europea del cinema d’autor. Anar al cinema i parlar de cinema va esdevenir una passió que va arribar a milions de persones. Bonnie and Clyde, Arthur Penn El graduat, Mike Nicols Easy RiderDennis Hooper, filmades entre l’any 1967 i 1969, comencen aquesta etapa als USA, que acabarà amb Tauró el 1975. Directors com Elia Kazan, Arthur Penn, Joseph L. Mankiewicz, Richard Brooks i actors com James Dean, Marlon Brando, Montgomery Clift ja ho venien avisant des de mitjans dels anys 50. És un cinema d’antiherois.
La societat nord-americana comença a sentir la força d’una generació que cerca obrir nous camins reivindicatius d’una nova convivència que es projecta als interessos culturals, creatius i vivencials. La indústria del cinema, en gran mesura, també sent com l’interès dels espectadors per les pel·lícules que produeix provoca que els seus fonaments se’n ressentin. La televisió i altres maneres d’entreteniment provoquen que determinades superproduccions sigui difícil amortitzar-les.
Recordem que els Estats Units van sortir victoriosos de la II Guerra Mundial no només militarment, sinó culturalment i comença l’exportació de bens i de valors. Tot aquell benestar impostat de les families americanes, de la casa, el cotxe i la barbacoa van sortir al cinema, van ser carn de canó del capitalisme més atractiu de grans comèdies, amb icones com Doris Day. Però al revers, es va imposar també un cinema molt crític, que va aixecar les estores de les cases per explicar tot allò que s’hi amagava: un racisme repugnant, uns ideals conservadors, uns principis religiosos inalterables, i una total falta de comprensió per la diferència. Això es donava, evidentment, encara més en ciutats petites i en espais rurals amb poca comunicació amb les grans ciutats.
La reflexió sobre l’home en el sentit més ampli de la paraula s’imposa en treballs tan diversos temàticament com El prestamista(1965), de Sydney Lumet, La jauria humana(1966),d’Arthur Penn, Danseu, danseu, maleïts(1969), deSydney Pollack. Les noves vies creatives, des d’un àmbit independent i solapat amb les iniciatives dels grans Estudis, queden reflectits en diverses pel·lícules que tanquen la dècada: El graduat, de Mike Nichols, Cowboy de mitjanit,deJohn Schlesinger, i Bonnie and Clyde, d’Arthur Penn, i que d’alguna manera queden a la memòria col·lectiva com icones d’un moment sociocultural de gran relleu.
El cinema nord-americà ja havia establert bases a Europa, produint nombroses pel·lícules a Gran Bretanya, Itàlia i Espanya, amb actors de prestigi internacional i els directors més representatius de l’època treballen tant als Estats Units com al Vell Continent (John Huston, Stanley Kubrick, Orson Welles, John Schlesinger, etc.).
La literatura de l’època també està plena de textos que volen mostrar una realitat no oficial. De fet, moltes novel.les van ser l’orígen de grans guions cinematogràfics. Els grans novel.listes anteriors i contemporanis fitxen pels grans estudis. Faulkner, Hemingway, Capote, Steinbeck, entre altres. I seguirà als nostres dies. El cinema s’omple de personatges amb malestar. Perquè els protagonistes ja pensen per sí sols, tenen conflictes morals i polítics, prenen decisions, s’arrisquen.
Faulkner, Hemingway, Steinbeck, Tennessee Williams i Capote
Hi ha moltes llistes, però n’he triat una de la pàgina SENSACINE, que en destaca unes poques d’aquesta década segons les tries dels usuaris. Filmaffinity fa una cerca pel que li demanis 1955-1969, va bé per recordar, i confirmar el que estem apuntant. I una altra selecció, aquesta cronològica
També hi ha bones pàgines de blocs que desenvolupen el resum que acabem de fer. N’he triat unparell.
Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
la Canadenca
Les Arenes: 19 de març de 1919 (foto: ccma.cat)
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desplegament del cos militar d’artilleria durant la vaga de la Canadenca
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Enterrament de Francesc Comas
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.
“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.
L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.
Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.
El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.
En aquesta ressenya, seguin l’obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, de la casa Pich i Pon comentada en la Part II, ressaltarem els edificis més emblemàtics, que s’han pogut admirar, i dels que encara són dignes de visitar entorn la Plaça.
La Plaça: en finalitzar la guerra civil, patí un canvi urbanístic esfereïdor. Varen desaparèixer magatzems, restaurants, bars, cafès, comerços, teatres i altres llocs d’oci i d’esbarjo, perdent tot el seu encant i atractiu, a favor dels bancs, que varen monopolitzar tot l’entorn. Convertint l’espai en un lloc de pas, sense vida. Amb l’arribada de Porcioles, un dels pitjors alcaldes que ha tingut la ciutat, especialment en temes d’urbanisme, varen perdre’s gran part d’edificis històrics, modernistes, de gran interès cultural i arquitectònic. Destruint, parterres, mosaics i marbres, canviant.los per asfalt. Enderrocs consensuats i transformats, molts d’ells, públicament en la seva notaria…substituint.los per edificis del tot simples, banals i del tot especulatius.
Costat esquerre – Pelai
Núm. 1: Cafè Bar Zurich: La seva existència es remunta de l’any 1862, com cantina “La Catalana”, propera a l’estació del tren del carrer Balmes. Anys més tard, l’any 1920, el Sr. Serra la transforma amb xocolateria, i traspassa el local al lloc actual, situat als baixos de l’estació de Ferrocarrils de Sarrià. I li posa el nom actual com a record dels seus anys viscuts a la ciutat de Zurich.
Ferrocarrils de Sarrià – Cafeteria Zurich – 1940
En traspassar el local a l’actual dinastia, els Valldeperes, fan un canvi per una moderna cafeteria-cerveseria, popularitzant la cantonada, com a lloc de tertúlies i de lectures de diaris.
Es diu que és el quilòmetre zero de la ciutat. Així que quan vulguis començar una història a Barcelona, quedem al Zurich?…
Estació del Carril de Sarrià / Pelai-plaça Catalunya 1900 Casa Manuel Puig, plaça núm. 2, Casa Teodor Bosch, plaça núm. 3, Casa Ignasi Carsi, plaça núm. 4
Durant la guerra civil, “con el alzamiento en Catalunya”, servir com a trinxera de les forces republicanes. L’any 1981 fou lloc de coordinació policial i de seguiment de l’assalt al “Banco Central”. És l’observatori urbà, per a contemplar totes les tendències de moda; les anades i vingudes dels visitants, el tràfec de les rebaixes. És l’escenari privilegiat, de tot acta popular o de manifestació ciutadana i política, de la cavalcada de Reis, de les jornades reivindicatives i de protesta (com el 15 M), així com de celebracions esportives (el Barça), tocant a la Font de Canaletes.
L’edifici és enderrocat l’any 1996, per construir.hi El Triangle. El nou Zurich, completament reformat, per l’autenticitat del seu antic “Cafè”.
1920
Núm. 2:Casa Manuel Puig: L’any 1920 un altre emblemàtic cafè restaurant “El Rhin” desapareixia per instal.lar-se la companyia elèctrica “Riesgos y Fuerzas del EbroSA”, antiga Canadenca.– posteriorment Companya Barcelonesa d’Electricitat.
La xocolateria – 1920, després el Zurich, al costat de la Casa Manuel Puig
1932-1933 – Avui el Modernisme substituït per “El Triangle”
Núm. 3: Casa Teodor Bosch:Estudi fotogràfic Lluís Marquès / Cinema – Saló Catalunya s’inaugura el 24 de maig de 1912. – “Casino Hispano-Americano” – administració de Loteria.
1912
Núm. 4: Casa Ignaci Carsi : Cafè Restaurant Catalunya 1914 – Casa Coromina lampisteria, ràdios i electrodomèstics.
Cerveseria Restaurant Catalunya 1910
Avui els núm. 1- 2-3 i 4 està format pel Triangle.
El Triangle de 1940
L’any 1918, on ara hi ha l’edifici El Triangle, dos arquitectes nord-americans, van projectar un gratacel que mai es va arribar a construir,
“La Barcelona que mai va ser: projectes d’edificis que haurien transformat la ciutat”.
Núm. 5: Teatre i quiosc de premsa Eldorado.
(vegeu part VII)
El 9 d’octubre 1915 el que fou teatre és convertir amb el “Gran Cine Eldorado”. El cinema tanca l’any 1928, i el 1929 va ser adquirit pel “Banco Central”; va enderrocar l’edifici modernista, tot i que el solar romandre desocupat fins a l’any 1945. Finalment, el compra el “Banco de Bilbao”, que inaugura la seva seu el 1952. Avui està instal.lada una macro botiga de moda.
Compra per B. Central-1928
Teatre Eldorado 1914
Núm. 6 Bank of Canada i núm. 7 Magatzems Catalunya – 1920
Núm. 6:“La Industria Eléctrica” 1908, una de les primeres empreses a establir la seva seu central a la plaça, amb una forta vinculació accionarial amb “Lámparas Z”, que, també, va establir la seva seu social al mateix edifici. Als baixos, la seu-sucursal “The Royal Bank of Canada” des del 1918 al 1941. Instaurada la dictadura, amb la política de la nacionalització de la banca estrangera, l’entitat va ser absorbida pel “Banco de Aragón” des de 1942 al 1970. Finalment, l’any 1979 va ser absorbit pel “Banco Central”, i a començaments dels anys 80, el veí “Banco de Bilbao” el va enderrocar per ampliar la seva seu central.
Núm. 7:Casa Marcel.lí Jané – 1888-1910:“Corseteria Masgrau Viuda de Dalmau” i la “Compañía Peninsular de Teléfonos” a l’any 1910.
Entre els anys 1924 i 1940 si va traslladar la famosa cafeteria i restaurant la “Maison Dorée” que estava situada a la vorera mar de la mateixa plaça, cantonada amb Rivadeneyra.
Nouvelle Maison Dorée / Pç Catalunya núm. 7
L’any 1948, la Casa Baltà, comerç de roba de vestir i teixits, s’instal.la en els locals ocupats per La Maison Dorée, juntament amb els Magatzems Catalunya (va ser el primer establiment que es presenta com a magatzem – 1922) i pel restaurant La Cala.
La Casa Baltà tanca les portes l’any 1976, i el local és ocupat per una oficina de La Caixa.
Actualment, l’edifici totalment reformat i rehabilitat com a hotel, sense cap concessió modernista i totalment eclèptic.
És de destacar la classificació jeràrquica dels balcons. El del primer pis fet de pedra en tota la seva longitud de façana, a partir del segon pis les baranes són de ferro i la seva amplària es va reduint a mesura que pugem d’alçada, fins a reduir.se a un per finestra.
Núm. 8:Casa Bosch i Alsina: cantonada Ronda Universitat, inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, edifici considerat com una joia arquitectònica del centre de Barcelona. El seu interior son de gran valor decoratiu, les portes, les reixes, els revestiments metàl.lics i les representacions de grans motius florals. L’any 1917 s’instal.la un ascensor amb una cabina de fusta de caoba, actualment encara en funcionament. Construïda pel metge, industrial i polític Ròmul Bosch i Alsina que va fer fortuna a les Amèriques l’any 1867 a Santo Domingo i Cuba.
(Vegeu part VII)
Sastreria Gran Smart- perfumeria Eldorado, fins a 1920; Rellotgeria Jordà 1924. En l’actualitat, en els seus baixos hi ha un parell de restaurants per a turistes i altres visitants.
D’esquerra a dreta: Antiga seu bancària / Casa Marcel.lí Jané / Casa Bosch i Alsina
Façana principal a la mateixa cantonada, de quatre pisos hi ha una mitgera amb la casa Marcel.lí Jané. La façana de la casa Bosch i Alsina de la Ronda Universitat, núm. 24, sense mitgera de contacte amb l’immoble veí del núm. 22.
Casa Agustí ManautRambla Catalunya, 1 – Ronda Universitat, 37
(Vegeu part VI)
Costat muntanya
Núm. 9: Casa Narcís Pla després Casa Pich i Pon :
(vegeu part II i part VII):
L’edifici Pich i Pon, possiblement el menys conegut. No té una façana a primera vista, és un dels menys fotografiats i segur, el més desapercebut de la plaça de Catalunya inclús dels seus veïns de la Rambla de Catalunya o del Passeig de Gràcia.
Tot i que l’antic edifici a principis de 1900 – la Casa Narcís Pla -, era força concorregut pel famós cafè bar “La Lune”, lloc d’encontre d’intel.lectuals i artistes, per assaborir un bon cafè i participar de llargues tertúlies.
El Cafè-bar “La Lune”, neix a principis del S. XX a la plaça de l’Àngel, cantonada amb el carrer la Boira, amb motiu de les obres d’obertura de la Via Laietana, es trasllada, l’any 1909, als baixos de la Casa Narcís. Es transforma en un nou cafè-bar d’estil modernisme, amb una gran qualitat de servei i esplèndida terrassa, que era freqüentada per grans intel.lectuals, pintors, escriptors (com Santiago Rossinyol), artistes, tertulians, noctàmbuls i homosexuals de l’època. El 1919 el Sr. Pich va comprar per construir i reformar de dalt a baix l’edifici de nova planta, per Puig i Cadafalch. El cafè-bar, després de la guerra, es va “espanyolitzar”, amb la consegüent eliminació de catalanitat i republicanisme, inclòs es va traduir el nom “La Luna”, i canviar, evidentment, d’estil de clientela fins que tancar l’any 1976. Poc després va ser ocupat per una altra entitat bancària.
Consolat d’Àustria 1959- 1968 en el 5 pis. En acabat es trasllada al carrer Sepúlveda 147.
L’últim consolat obert a plaça Catalunya és el del Canadà que encara està situat en el primer pis.
Casa Pich i Pon – Hotel Iberostar – Apple Store / 2023
Costat muntanya l’any 1902 – Casa Narcís Pla i l’Hotel Colon.
Ballant sardanes l’any 1924, amb les dues cúpules de la Casa Agustí Manaut, les tres de la Casa Pich i Pon, i el Gran Hotel Colon.
Núm. 10-11:Hotel Colon enderrocat l’any 42. (Vegeu els seus orígens del Gran Cafè Colon a la part VII)
Icona de la jove miliciana amb fusell – any 36 al terrat de l’hotel
Anys 20
L’encant de l’antic Hotel Gran Colon (digna d’una ressenya a part, edifici amb personalitat i molta història). Va ser la joia en temps dels nostres avis. Tenia set plantes d’alçada i dues-centes habitacions, totes amb bany… Edifici modernista. Inaugurat el 26 de maig de 1887, com a “Gran Cafè- Restaurant Colon”. A causa del seu gran èxit és reformat, ampliat i reinaugurat, convertit.se en hotel, el 20 d’octubre de 1902.
Durant la Guerra Civil, fou seu del PSUC, cafè i acadèmia de billar. Destruït després pel règim revoltat. Aquell emblemàtic edifici, també, va ser sentenciat a mort. Passant a ser la seu de “Banesto” l’any 1940, que va comprar l’edifici, el va enderrocar i construir un de nou, seguin la línia neoclàssica estricta que impulsava el nou règim franquista.
1918
La terrassa de l’hotel era freqüentada per famosos intel.lectuals, escriptors i personatges de la burgesia catalana. Eren famoses les seves nombroses tertúlies que s’hi realitzaven, entre elles les de Federico García Lorca. En aquestes reunions, també les freqüentava l’empresari, polític i veí Ròmul Bosch i Alsina (vegeu núm. 8).
1937- PSUC
El 26 de maig de 1897 s’inaugura com “Gran Café Restaurant Colon”. Fou enderrocat cinc anys després i és construir l’”Hotel Colon”, inaugurat el 20 d’octubre de 1902. L’any 1918 la transformació de l’hotel va ser impressionant, tant del seu interior com del seu exterior i passa de dos a set plantes, amb grans finestrals i incrementant l’espai, la comoditat i amb dues-centes habitacions.
Les obres efectuades per Ramon Pou i Riu i per Enric Sagnier i Villavecchia van ser efectuades en dues etapes sense tancar l’hotel. S’inaugura com el “Gran Hotel Colon”.
Avui és edifici administratiu i institucional, propietat d’Amancio Ortega, que lloga els seus espais a l’Hotel Iberostar de la família Fluixa, amb el skybar i la piscina panoràmica a dalt del terrat. En els baixos, s’instal.la una macrotenda de telefonia.
Passeig de Gràcia, 2Casa Pascual i Pons:
(vegeu part VI)
Costat dret – Vorera banda Besòs
Núm. 12: Casa Vicenç Ferrer: Cantonada Ronda Sant Pere. Drogueria i farmàcia “Comercial Anónima Vicente Ferrer” 1915 – Pensió Nowé casa belga 1917. L’any 1919 el Sr. Vicenç Ferrer, compra l’edifici veí, de la vorera de la plaça.
Esquerra: Casa Pascual i Pons. Dreta: Casa Vicenç Ferrer – 1927
Casa Vicenç Ferrer / Pensió Nowé 1917
Hotel Victòria 1931
Núm. 13:Casa Jaumeandreu: L’any 1919 enderroc de la Casa Jaumeandreu, per efectuar l’ampliació de la Casa Vicenç Ferrer, que construeix, seguin el mateix estil noucentista de la casa del núm. 12, l’Hotel Victòria, que serà un fort competidor de l’Hotel Colon. Conjuntament, varen ser dos dels hotels més importants de la ciutat durant més de cinquanta anys.
“El Corte Inglés” s’instal.la en el núm. 14 l’any 1962. L’any 1966 compra i aixeca un altre edifici a la Ronda Sant Pere, tocant a la Casa Vicenç Ferrer, quedant totalment rodejada a dreta i esquerra. Òbviament per connectar els dos edificis i ampliar els magatzems compra i enderroca, finalment, la Casa Noucentista…
Després tot passa a ser “El Corte Inglés” 1968.
1966/67
La casa Vicenç Ferrer comença a ser engolida pel Corte Inglés. L’antiga casa Jaumeandreu fins a la data part de l’hotel Victòria, tapada per lones, a conseqüència de les obres d’ampliació dels grans magatzems. A l’altre costat de l’hotel, a la Ronda Sant Pere es pot veure, també, l’altre edifici del Sr. Areces – 1968.
Núm. 14:Casa Joan Girona: 1863-1960. (Vegeu part VII)
Propietat del financer i empresari Ignasi Girona i Agrafel, ocupava el tram del passeig de Gràcia núm. 6-8, que s’iniciava des del Portal de l’Àngel. Posteriorment, amb la construcció de la Plaça va ocupar un lloc privilegiat. Van instalar.se importants firmes comercials i bancàries.
Foto on podem observar la grandària del solar que pertanyia a la Casa Girona
Abans de complir els cent anys, la Casa Girona va ser enderrocada, per la construcció del primer edifici dels grans magatzems. Estava situada entre l’Hotel Victòria i el “Casino Militar”, amb la consegüent desaparició del “Salón Rigat”.
“El Tall Britànic” s’inaugura, l’any 1962, en plenes festes de la Mercè, amb el famós, entranyable i ridícul discurs del Sr. Ramón Areces, que volia simpatitzar amb la “cultura i les arrels catalanes” (??). (discursos, sovint, molt repetitius d’altres personatges de les espanyes).
El Sr. Girona, va fer cèlebre la frase: “L’home fa la casa i la casa fa l’home”.
El Corte Inglés 20-09-62
El “Corte Inglés” durant les festes de Nadal de l’any 1962. L’hotel Victòria, amb anuncis de bombetes Osram i del brandy Centenario Terry. A l’altre costat al terrat de la Casa Isidre Bonsoms, l’anunci de la competència, Osborne Veterano i del caldo Avecrem.
Núm. 15: Casa Isidre Bonsoms: “Banco Español del Rio de la Plata” 1920, “Casino Militar” i “Centro Cultural del Ejército y la Armada”.
L’any 1967 obra la nova cafeteria-restaurant “Plazza”, després com a discoteca “Plazza Club”, fins que va tancar el 1980.
Posteriorment, passa a “El Corte Inglés” 1991.
Casa Isidre Bonsoms, entremig de la Casa Isidre Siscart i el Corte Inglés – 1990. Al fons la torre Urquinaona de l’any 1971.
Núm. 16: Casa Sicart: i núm. 1 i 3 del carrer Fontanella. Casa senyorial propietat del Sr. Isidre Sicart i Torrents, descendent directe d’una de les famílies colonialistes d’indians, més poderoses de Catalunya, que encarrega al mestre d’obres Pau Martorell, mestre de l’arquitectura catalana, la construcció de la seva residència l’any 1867.
Va ser la cinquena casa que es construí a la futura plaça. Era la primera casa del Passeig de Gràcia núm. 2; la Plaça encara no existia.
La desapareguda casa modernista va seduir i la va comprar al Sr. Enric Bernat propietari de la famosa Chupa Chups. Finalment, la va adquirir El Corte Inglés, que va tornar a fer de les seves l’any 1991. Avui sols queda un simulacre de la reproducció d’un dels seus finestrals d’estil gòtic, que res té a veure amb la façana grisa del carrer de Fontanella de l’actual magatzem.
La dimensió de l’autèntic drama que han sofert tots els edificis de tot aquest voral de la Plaça, ha sigut una perduda irreparable d’un riquíssim patrimoni que malauradament la Ciutat, no tornarà a recuperar. Varen atropellar, engolir i abatre un modernisme on avui hi ha “El Corte Inglés”. Tot un crim, que varen iniciar primerament moltes entitats bancàries, a molts altres indrets i edificis de la plaça, tal com he anat redactant. I que brutalment aquest macroimperi comercial va acabar de destruir. No ha existit ni una engruna de racionalitat ni tan sols per preservar o conservar algun tros de façana original, algun tret diferencial que perdures del nostre mes recentment passat, arquitectònic modernista, que puntualment ens recordi el monumental que va ser i podria haver sigut la nostra antiga i monumental Plaça de Catalunya. Algú s’imagina, fer una cosa així a la plaça de Sant Marc de Venecia ???…
Edifici de marbre d’un color gris, trist i sense finestrals, que a més trencava inclús
amb els edificis, més tristos encara, del sector bancari que inundaven tota la plaça. Destruint tot l’art arquitectònic i modernista del centre de Barcelona.
Costat vorera Mar o vorera Sud
Casa Manuel Baixeras /Telefònica
(vegeu part VI)
Núm. 17 – 18: solar Casa Rosés: 1876-1924: després Casa Segura i finalment “Banco de España”
(Vegeu part VII)
Casa Rosés després Casa Segura – núm. 17, amb la Llibèria Catalonia , casa de material fotogràfic Baltà Riba, seguida de la casa amb el núm. 18 amb la casa de Pianos Ròmul Maristany.
Casa Segura: 1924 – 1935, es coneixia més com a Casa Cabot, per la joieria que hi havia als baixos i al costat, per la primera Llibèria Catalònia. L’edifici es va fer famós pel fet que l’ “Home Aranya”, el desembre de 1930, va escalar per la façana fins a arribar a la cúpula, sense proteccions ni cordes.
La casa Segura va començar l’enderroc l’any 1932, i finalitzar l’any 1935.
Amb la desaparició de l’habitatge es deixava veure l’església romànica de Santa Anna.
Estava previst la construcció d’un edifici de catorze plantes de l’empresa elèctrica “Riesgos y Fuerzas del Ebro”. La guerra Civil van esgarrar el projecte.
En època del franquisme, fins a l’any 1951 no es va iniciar la construcció d’un nou edifici, i el 1955 s’inaugura l’actual “Banco de España”, que des de l’any 1932 estava situat a l’avinguda de la Catedral, seu de la desapareguda Caixa de Catalunya.
Entre 1923 i 1929 en la Casa Segura núm. 17 hi havia el consolat d’Itàlia, que després es trasllada a Via Laietana, 47.
Casa Segura 1924-1935. Portal de l’Angel, amb la Catedral al fons
Núm. 18: Des de finals del S. XIX una de les firmes de més prestigi en pianos fou Pianos Ròmul Maristany (1879-1931): Fontanella núm. 12-14; després Plaça Catalunya 18. També s’instal.la la “Compañía de Apliciones Eléctricas” i finalment l’any 1955 “Banco de España”.
Al fons a l’esquerra Casa Baixeras, la Casa Segura núm. 17 i la casa núm. 18, passaran a l’any 1955 a ser el “Banco de España”. Enfront del tramvia en el núm. 19 la Casa Camps i Pàmies.
Casa Camps i Pàmies 1924
Núm. 19: Casa Camps i Pàmies:(1872-1990’s): Situada entre el Portal de l’Àngel i el carrer Rivadeneyra, sobre els antics horts del convent de Santa Anna. Baixos, entresol i tres pisos amb cinc balcons independents per cada planta. S’establiren les seus barcelonines de la General Motors 1920- 1930, del “Banco Alemán Transatlático” 1910, després passaria a ser el “Banco Comercial Transatlàntico”, fins a l’any 1961, que es trasllada al passeig de Gràcia. La Delegació de la Creu Roja 1920 i la “Radio la Voz de su Amo” 1930.
L’edifici va ser enderrocat a començaments dels anys 1990, per construir un nou edifici d’oficines. Actualment hi ha un hotel.
Núm. 20: Casa Joan Pou: 1873-1919
(vegeu part VII)
Société Générale de Banque 1919-77
L’any 1914, als baixos s’instal.la una casa de motocicletes i cotxes: “Automóvil Salón”. La Société Générale de Banque en Espagne 1919-1977, va rehabilitar tot l’edifici. Va ser una de les primeres entitats bancàries estrangeres que es van establir a la plaça.
En el segon pis, durant ser tems s’establí el consolat francès.
L’any 2000 el rei de les cantonades de Barcelona, “Nuñez y Navarro”, va comprar l’immoble, i presumir de tenir un edifici cèntric i centrat, al ben mig de la plaça.
Casa Goytisolo amb la Torre del Rellotge 1920, a la dreta la Casa Teresa Maspons.
Núm. 21: Casa Agustín Goytisolo:(1874-1923), plaça Catalunya/Rivadeneyra:“Real Asociación de Cazadores” 1922 – Restaurant Savoy 1925. L’immoble s’enderroca el 1928, a causa de la “guerra” de les entitats bancàries per la pugna d’aconseguir i dominar el centre de la ciutat, la “Real Asociación de Cazadores” ven l’edifici al “Banco de Vizcaya” (1929-1930).
(vegeu part VII)
L’any 39 amb el triomf de les tropes franquistes, en el segon pis s’establirà el consolat del III Reich.
Amb la fusió del “Banco de Vizcaya”, amb el “Banco de Bilbao” i després de molts anys tancat l’immoble fou adquirit per la multinacional Hard Rock 1997.
Núm. 22: Casa Teresa Maspons: 1873-1918 cantonada Rivadeneyra.
(vegeu part VII)
Banca Arnús 1918
L’any 1897 després de comprar la Xocolateria la Mallorquina, s’instal.la i més tard s’efectua una gran reforma (1902) el famós Maison Dorée, del mateix nom i característiques que el seu homòleg de París, amb decoració i d’inspiració modernista. Lloc d’excel.lent classe i de molta qualitat, on es trobaven els assidus tertulians polítics, intel.lectuals, artistes i personatges de l’alta societat i de la burgesia catalana (1897-1918).
L’any 1918 Gonçal Arnús, compra la Casa Maspons, el núm. 22, i escombra el temple de la restauració francesa, que es trasllada al núm. 7 de la mateixa plaça. Enderroca i construeix la seu de la Banca Arnús. El 1926 amplia les seves oficines comprant l’edifici del costat, núm. 23, del xamfrà de la Rambla, l’Hotel Continental.
L’any 1947 passa a ser propietat del “Banco Central”. El 23 de maig del 1981, el famós atracament històric amb més de 300 ostatges.
Maison Dorée 1897-1918 (J. Brangulí)
Núm. 23: Casa Ignasi Serra: 1876-1922.
(Vegeu part VII- hotel Continental)
L’any 1922 el banquer Gonçal Arnús compra l’immoble amb l’objectiu d’ampliar la seva banca. Fa desaparèixer la Casa Serra i el Gran Hotel Continental. L’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que el 1918 va remodelar el núm. 22, i l’any 1925 unifica la nova ampliació i afegeix el cinquè pis; alterant la seva estructura i fisonomia coronada per les cúpules. Igualant les façanes amb ornaments decoratius per unificar els dos edificis, que tots hem conegut com la seu del “Banco Central” a Barcelona. Tots recordem el famós atracament (rodejat d’infinitat de misteris i connotacions econòmiques i polítiques que envoltaven el 23F i la sessió d’investidura un tan dubtosa de Leopoldo Calvo Sotelo). Després diferents centres comercials i grans magatzems han passat per aquest edifici singular.
Casa Goytisolo/ restaurant Savoy – Carrer Rivadeneyra – Casa Teresa Maspons/ Bca Arnús – Casa Ignasi Serra/ Cafè Continental.
Casa Francisco Oliva: Carrer Pelai amb Rambla de Canaletes.
(vegeu part VI)
Els 7 edificis vorera mar, anys 1906
Núm. 17 Casa Rosés 1876-1924
Núm. 18 Casa Pianos Ròmul Maristany 1879-1931
Núm. 19 Casa Campa i Pàmies 1872-1990
Núm. 20 Casa Joan Pou 183-1919
Núm. 21 Casa Goytisolo 1874-1923
Núm. 22 Casa Teresa Maspons 1873-1918
Núm. 23 Casa Ignasi Serra 1876-1922.
Vorer Besòs – 1955- des de Ronda Sant Pere, fins al carrer Fontanella: Casa Vicenç Ferrer- Hotel Victòria, Casa Joan Girona, Casa Isidre Bonsoms, Casa Isidre Sicart. Vorera Mar, al fons l’edifici Telefònica, Casa Rosés, Casa Camps i Pàmies, Casa Joan Pou, Casa Agustín Goytisolo, amb el Banco de Vizcaya, sense la Torre del Rellotge i amb tres pisos més d’alçada, i la Casa Teresa Maspons coronat per les cúpules actuals.
Hi ha quatre edificis molt significatius, integrats dins de la Plaça, però que no estan ubicats numèricament, dintre del seu entorn i que els descriurem en part VI.
La Casa Agustí Manaut de la Rambla Catalunya, 1 / Ronda Universitat, 37. La Casa Pascual i Pons del Passeig de Gràcia, 2 / Ronda Sant Pere, 1. L’edifici del Mobile Word Centre de Fontanella, 2 / Portal de l’Àngel, 44, tot i que hi ha documentació que li assigna el núm. 16 o 16 bis de la plaça de Catalunya. I finalment la Casa Francesc Oliva de la Rambla, 135 / Pelai, 62.
(vegeu part VI)
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa / la Vanguardia.com / Inventari de la Barcelona desapareguda – Barcelofilia. Francisco Arauz – Jesús Serdio –Enric Comas –Joana Francès, Lluís Permanyer, biografia de la plaça de Catalunya – Barcelona ahora y siempre – Tranvia 48- “Inventari de la Barcelona desapareguda”.
Fotografies: Pròpies / Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya / Josep Branguli fotògraf 1879-1945 /Pinterest /Arxiu de La Vanguardia / Josep Gaspar.
14-08-2006
Fotografia des de l’inici de les Rambles / Zuric (Josep Gaspar i Serra).
Monument a Francesc Macià, amb l’escultura a la Deessa. A l’esquerra antic Hotel Continental / Banco Central i avui centre comercial Primark. A la dreta la Casa Francesc Oliva i part del Triangle.
A l’escrit sobre els mal definits Feliços anys 20, us prometia la veu d’una dona d’aquí: i aquí la tenim. Rosa Maria Arquimbau. Tot i que té una placa a la casa on va viure i uns jardins al Poblenou, va morir oblidada, perquè el franquisme no la va consentir. Va intentar marxar a Mèxic, no ho va aconseguir i ara descansa al cementiri del Poblenou.
Josep Maria de Sagarra tenia columnes a la premsa, que desprès va recopilar en un celebrat volum (1929), sota el títol Cafè, copa i puro, d’articles apareguts a MiradoriLa Publicitat, expressió que desprès faria servir Josep Pla. Sagarra s’hi deixava anar a gust; l’Arquimbau, una dona, es va esperar per fer-ho també des de la premsa. Es coneixien molt bé.
Ella pertany a la primera generació de dones que fan escriptura corporativa a Catalunya. Dones periodistes, narradores, poetes, dramaturgues que cuallen ja abans que arribi la II República, gaudint de més drets i que reclamaran el vot femení. S’apuntalen dones com Carme Montoriol, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Maria Teresa Vernet i Aurora Bertrana, entre altres, i com tornarà a passar als 70′.
Com dèiem s’interesava pel periodisme que feia Sagarra, amb una escriptura qualitativament definida i amb perspectiva cultural, el periodisme era una escola, un aprenentatge per arribar a la literatura. Un instrument per defensar el drets de la dona, i els drets en general a resultes dels fets polítics i socials que esdevenien.
La seva obra comença amb contes, reculls de contes i el 1931 escriu la primera novel·la breu, Al marge, nouvelle, que té èxit, per la qual cosa pot saltar al teatre, que en aquells moments era molt popular, també gràcies a Sagarra, i que econòmicament era més rentable que el periodisme, tot i que aquest donava més popularitat. El que ella escriu no és literatura femenina, sinó literatura de dones, interessades en veure què es cou a Europa i als Estats Units. Una desinvoltura inequivocament femenina. I aquí hem de recordar la fama d’autores com Colette que a Catalunya va tenir predicament dins del món femení més heterodox. Per a les grans publicacions periodístiques del moment, parlar sobre dones no era un demèrit, perquè tenia un públic fidelitzat, cosa per la qual ella pot escriure literatura per a dones. I això ho fa exagerant els estereotips del moment, per cridar l’atenció, que era el que es necessitava. A d’altres no els interessa tanta impostació, són dones, en parlen, i és suficient. És el cas de la Rodoreda, que a les seves primeres novel·les, abans d’Aloma, descriu noies lleugeres, que no tenien referents. Quan va ser més gran se’n va desdir i molt, i se sap que va intentar acaparar les que va poder per destruir-les.
La noia d’aquest llibre, com d’altres, les flappers, és una espavilada, i els 20 bracelets són 20 conquestes de senyors de Barcelona, uns calçaces burgesos que es deixen plumar, a vegades a canvi de gaire res. Aquí era l’art delFlirt, segons l’autora ho escrivia a les seves columnes. No pensem, encara, en la moderna i polèmica Lolita, la nimfeta, que li deia el propi Nabokov. Però sí en aquella novel·la de l’Anita Loos Los caballeros las prefieren rubias, pero se casan con las morenas, (1926), que l’Arquimbau coneixia perfectament perquè ja havia estat traduida al català, i estan plenes de correspondències. A L’Angel Blau de 1930, que protagonitza Marlene Dietrich, ens la volien fer passar per “la dolenta”. Es tracta d’una doble subversió de la dona, i com l’espectador es va posicionar al costat d’ella. Senzilllament es posen les característiques masculines en la figura de la dona. Això és el que tenen totes aquestes dones descrites en aquest moment per les escriptores que s’hi atreveixen, que naturalment no són totes.
La noia es dirà Cri-Cri, abans Cristina i és del Bages, de pagès, que ve a Barcelona per aprende perruqueria, perquè el barber del poble no sap tallar els cabells curts a la garçonne. És una novel·la absolutament contemporànea del 1934. Està plena de referències del moment i a tots nivells. Només cal llegir i anar-les buscant. Són un reguitzell de visions quotidianes amb noms de marques, de llocs, de personatges. Per exemple mirar com una Kodak. La Kodak havia entrat a borsa el 1930, per als revelats comprava més plata que el propi tresor dels USA. Anar a passar l’estona a Hollywood es refereix al Palau de la Química que l’Exposició Universal de 1929 havia deixat sense ús i que havien remodelat perquè s’hi instalés Orphea Films, la productora de cinema més important de l’Estat. I així posa la vida quotidiana a la novel·la. Quins canvis està explorant, i cóm aquests són vistos per aquells a qui els canvis no els convindran gens. Les rendes de les propietats i la forma de vida que aquestes permeten també perillen. Amb La reforma Agrària de 1932 així ho semblava.
La novel·la que ens ocupa es reparteix en capítols trepidants, al ritme de la vida, i com una finestra d’oportunitat que a Catalunya li obra la porta per posar-se les piles, pels canvis que s’estan produint. Però els dos darrers seran un avís d’amenaça. El Bieni Negre de 1933, quan les dretes pugen al poder, aquest segon intent republicà es veu perillar. Gil Robles de la CEDA i el govern conservador promouen canvis en tots els avenços que s’havien aconseguit. La dreta catalana de la Lliga, i el lema de llei i ordre, no en queda exclosa d’aquesta desconfiança mútua. A més, ella com a periodista està perfectament assabentada del què està passant a Europa i la seva tasca és informar i advertir. Mussolini ja porta 12 anys al poder i Hitler hi arriba el 1933 i ella olora el pitjor.
Aprofita per descriure les contradiccions que hi ha entre la classe alta, l’aristocràcia, la gran burgesia catalana i el dinamisme i els drets que han entrat a la vida dels ciutadans: escola pública, laica i obligatòria, el divorci, l’expulsió dels jesuites, el vot femení… Conserven una mirada retrògrada de la dona i el seu paper. Uns personatges anacrònics ho vivien des de la negació dels fets i sense acceptar els principis de la Constitució Republicana, quan fins i tot el Rei està exiliat. Com ja varem dir, Sagarra a Vida Privada també els fustigarà. És el trànsit del segle XIX, del Modernisme, del Noucentisme cap a la modernitat. I això són els 20 bracelets ja Art Decó que porta als braços.
Recordem que al Noucentisme, tan benpensant i ponderat, no li agradava gens la literatura rural, els pagesos, el camp i les seves desmesures, ells apostaven per la ciutat moderna i endreçada, una Barcelona cosmopolita, per això la narrativa de Víctor Català els hi semblava poc acurada i massa excessiva. I ella els hi va tornar els esbufecs amb una novel·la urbana Un film (3000 metres) del 1926, que va aixecar butllofes entre la gent de seny, perquè ho era d’urbana, ara, els seus protagonistes no eren les personalitats noucentistes. Eren els miserables de la perifèria. És interessant veure com durant un temps van conviure tipus de narrativa molt diversa, per a diferents públics, i amb diferents intencions literaries i sociològiques.
Com ja hem dit, els referents de les escriptores catalanes d’aquell moment no passaven per referències espanyoles, sinó europees i nordamericanes, s’hi volien homologar. Espanya havia passat pel desastre del 98, i el que n’havia resultat era un tancament estrepitós, una nostalgia paralitzadora i un acomplexament empobridor, que Unamuno va fer brillar a En torno al Casticismo el 1902. No va ser fins El poeta en Nueva York de Lorca el 1929 que es trenca amb les formes, vetustas de la literatura, fins i tot de la Generació del 27, que ho havia intentat, sense massa èxit, malgrat la qualitat dels seus membres i la seva poesia.
Així doncs a Catalunya es desempalleguen de tots el tòpics antics, i s’escriu per deixar en evidència la burgesia catalana enriquida per la I Guerra Mundial. És una explosió desprès de la Dictadura de Primo de Rivera, moment que es desenvolupen també els moviments cívics independentistes. Parlant de befes, la que Sagarra faria de la moderna paraula cocktail, que tradueix com la cola de gallo en un recull d’articles periodístics del 1959. La qual cosa demostra que la modernitat convivia a la ciutat des de feia uns anys. A Barcelona hi exposen Picasso i Miró, i al Liceu venen en diferents ocasions els ballets russos de Diaghilev. Les editorials també anaven a una per modernitzar la literatura i posar-la a nivell europeu. Sabien que feien tard respecte als 20′ del món, que ja estava immers en la Gran Depressió.
Molt coneguda al seu moment, valorada i criticada, va ser un raig de llum femení i modern, compromesa amb el país, i amb una visió molt realista del món que va viure. Per mi, tan interessant com desconeguda.
Adjunto entrevista amb Julià Guillamón al programa Terrícoles de BTV
Exposició del Memorial Democràtic Peu de la Creu, 4. Barcelona Fins al 18 de febrer del 2024
Com sabreu, l’anarquisme és un dels moviments polítics i socials més interessants de la història de Catalunya. En les seves diverses manifestacions -el sindicalisme, l’educació, la cultura, l’economia, l’organització sociopolítica i les formes de vida, incloses les relacions amoroses-, l’esperit llibertari va esdevenir, sobretot durant el primer terç del segle XX, un dels corrents progressistes i, per tant, emancipadors, més acceptats per les classes populars del nostre país. Sense tenir-ne l’exclusiva, aquests sectors el consideraven una clara alternativa a l’ordre capitalista establert.
Aquesta exposició que es presenta a l’espai del Memorial Democràtic proposa una aproximació a tota aquesta cultura que arriba fins els nostres dies, i ressegueix la seva influència en diversos camps. Palesa, per tant, com la derrota republicana del 1939 va suposar, entre d’altres, un dur cop per a l’anarquisme, un dels sectors més combatius contra el feixisme, sovint de manera pacífica però també mitjançant mètodes violents.
La finalitat d’aquesta mostra en ple barri barceloní del Raval és refer tota aquesta memòria col·lectiva, que el Règim franquista, juntament amb altres tradicions sociopolítiques, procurà estroncar sense arribar a aconseguir-ho. Per això, el model de societat propugnat per l’anarquisme, malgrat tots els embats, ha persistit, i la seva influència s’ha deixat notar no solament entre nosaltres, sinó també en l’esperit de moviments com el del Maig francès del 68.
Salvador Seguí i Rubinat (Lleida, 23 de setembre de 1887- Barcelona, 10 de març de 1923), conegut com a El Noi del Sucre, fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle xx
L’exposició que ara us presento no és, en sí mateixa, cap cosa de l’altre món, però mereix ser visitada. Tanmateix, atenció! Malgrat que constitueix un esdeveniment obert al públic, la porta d’accés a l’espai només s’obre si és controlada pel vigilant des del mostrador. El Memorial Democràtic ho justifica per les circumstàncies del barri però, per si de cas, cal que estigueu avisades i avisats.
Els joves americans contra les velles glòries. Es el cas de Scott Fitzgerald i Edith Wharton. Que encarnen dues personalitats, dues generacions molt confrontades, però que s’admiren mútuament.
A aquesta generació que descriurem, Gertrude Stein, als que havien nascut amb el segle, els va anomenar generació perduda, però no en el sentit que molts han donat, en el sentit d’irresponsables, pidolaires, excessius.
També els podem anomenar com la generació del jazz, la música que s’escolta en bars il·legals amb una banda de músics negres que toquen una música qualificada de afrodisíaca i sensual, mal vista, però apreciada pels blancs més moderns.
La bonança dels 20’, que dura 10 anys, d’on surt?. EEUU surt de la I Guerra Mundial poderós perquè ha estat una solució per Europa. Ja ho havia estat a Cuba el 1898 com a potencia internacional, però es considerava un enfrontament local, proper. El President Wilson, al que anomenaven l’arquitecte de la pau, decideix intervenir el 1917, quan ja no té més excuses, i la guerra acaba 1918. Aquella energia acumulada durant els anys que no entraven en guerra, no gastada, la utilitzen per a assumptes interns del país, recordem victoriós.
A finals del s. XIX es fan grans fortunes aprofitant la pau de la Guerra de Secessió, la desregularització del mercat, les indústries de la siderúrgia, el petroli i el carbó. El president Theodor Roosevelt, ric i progressista alhora, acaba aprovant lleis contra els monopolis, perquè l’estat els vigili. En aquest cas Wilson se li assemblaria per pacifista i és a ell a qui li esclata la guerra. Desprès d’aquesta venen presidents neoliberals, capitalistes, i torna una economia lliure, ambiciosa i sense regulacions, entre el 20 i el 29. El president Hoover va ser també un reconegut antintervencionista, inepte, just al contrari del que proposava fer Keynes, i així va facilitar l’acumulació de riquesa, el laissez-faire, intervenint potser s’hauria pogut aturar el crac del 29. Acabada la I Guerra des del 21 fins el 29 Scott Fitzgerald cobra per un conte 7000 $, el que una família de 4 membres consumia en un any, quan mor el 1940 amb més de 100 contes escrits cobra 13 $ per cada un. A partir del Crac del 29 i durant els 30 la literatura es capgira cap al compromís social, i tota l’anterior és considerada un insult.
El PIB creix en aquests 10 anys un 40%, per estimular l’economia redueixen impostos a tothom, i estimulen el consum. El senyor Fitzgerald paga només un 5%. El cotxe esdevé popular, la Ford ja fabrica en sèrie, poden fer un cotxe en 93 hores, quan abans necessitaven més de tres mesos. Els bancs busquen clients per crèdits al consum, com a conseqüència del desplegament de la publicitat, i el país s’aboca a la producció de bens, molts d’ells domèstics. Es triplica el consum de l’automòbil, el gas, l’electricitat, el govern hi ajuda amb la construcció de grans carreteres i que l’aviació sigui practicable i rentable. Es creen les primeres grans companyies aeronàutiques. Es comença a gaudir de les vacances per a tothom i el turisme interior irromp de manera que es crea una nova font de riquesa. Així es coneix la moda francesa i irrompen grans sastres a les ciutats, els quals han d’obeir els gustos tradicionals, i els nous que venen d’Europa, que en molts casos costarà acceptar.
Amb aquest desplegament de comunicacions neixen els barris perifèrics en extensió horitzontal, no vertical. La gran xarxa de carreteres, de motels, autopistes fomenten el cotxe, i la xarxa ferroviària i d’aviació no es queden enrere, per afavorir l’extensió de les grans empreses, enormes metal·lúrgiques i siderúrgiques. El transport es considera vital. Per exemple, s’han de fer arribar les taronges de Florida i Califòrnia a les grans i extenses ciutats de l’Est.
El camp se’n va a les ciutats, al 29 està totalment despoblat, hi ha una enorme crisi del món agrícola, i els governs posen pedaços demanant més impostos als productors agrícoles mexicans. Els guanys de la grans riqueses no se’n senten, encara.
El racisme modern neix en aquest moment. L’exèrcit que s’havia enviat a Europa era integrat, de blancs i negres, això no havia passat mai abans, ni Lincoln ho havia fet. Lluiten junts per una causa comú, quan retornen als USA es troben amb tot un moviment regressiu, que la guerra els havia fet creure que estava superat. Tots aquests veterans són els primers que començaran la lluita pels drets civils. Abans W.E.B. Du Bois ja s’havia doctorat a Harvard amb la tesi The new Woman. El Harlem Renaissance es converteix en un moviment extraordinari culturalment parlant. Langston Hughes va escriure aquell Jo també sóc Amèrica i va sorgir el concepte del New Negro. Era un negre sofisticat.
Però mentre hi ha aquesta industrialització accelerada i Harlem vibra amb la música i un renaixement cultural mai més vist, també pateixen la cara fosca: els feliços 20’ ho són per a pocs. Negres, dones, pagesos, obrers ho passen molt malament. Es necessita molt acer pel progrés constructiu i les millores ferroviàries i per fer més cotxes, i només s’enriqueixen els grans capitals. El treballador no hi guanya res, desprès de jornades laborals eixamplades. Als sindicats se’ls demana que es creguin la gran inversió que això demana, i que ja se’ls recompensarà. S’organitza un gran vaga general i el president Harvey torna a tapar forats, donant diners públics per pagar les diferències de sou que el gran capital no atén. Una altra part de la cara fosca és òbviament la immigració, que amenaça els llocs de treball dels euroamericans.
Així doncs al finalitzar la I Guerra, els USA s’acosten a Europa no només militarment, els intel·lectuals van a Paris, i allí es troben amb altres de moltes i diferents nacionalitats i tendències, que ja hi són des de principis de segle. La cara positiva dels 20’ és la que ensenyen els escriptors, i va ser tan important, que quan es parla d’aquest període, ells en són els protagonistes, tot i que a la cara fosca li costa emergir en la literatura d’alguns d’ells.
De tot això la literatura sembla que no se’n assabenta de res. El personatge d’en Gatsby sí que ho veu, com una foto fixe del públic, el mite de la felicitat i esplendor, però sense apreciar la duresa de la vida humana, la societat i el món. El feliços 20’ són molt importants per les noves teories literàries que en sorgeixen. Són uns anys d’una franja cultural que conviu amb altres tendències, però entra en el consum cultural de masses, per primera vegada. Els -ismes europeus, les avantguardes entren, també a Harlem. La Stein creu que la literatura i l’art en general poden ser experimentals i radicals. Fins i tot ho va aplicar en la traducció d’obres. S’entrarà de ple en l’anomenada Alta Modernitat, la més extrema, la més exigent, no només modernitzen, aprofiten el camí obert pel llenguatge artístic. Els EEUU havien estat i eren puritans, una teocràcia amb conservadors de ferro que havien deixat petja, però ara es senten atacats pels aires nous i escandalosos que els seus nets abracen. Una cosa tan tangencial com la moda que venia de França, va entrar a dojo en els ambients joves i desacomplexats, en canvi, va ser rebutjat pels seus avis, i així van poder conviure pesades indumentàries del XIX, amb vestits esllanguits, curts i sense corsé ni res que dificultés els moviments naturals del cos femení.
La complexitat es el que defineix la diferencia entre els segles XIX i XX, la vida, el fet artístic: Ezra Pound, T. S. Eliot, a partir del 29 fan una trencadissa, que ja havien fet Joyce i Virginia Woolf a Europa. I Faulkner, entre altres, es desfarà d’Edith Wharton, però també de Scott Fitzgerald. Durant un temps conviuen: la literatura tradicional, les avantguardes europees dels ismes a Nova York, el Harlem Renaissance i l’Alta modernitat.
Als 20’ hem de destacar el valor comercial que s’imposa del fet literari gràcies a editors com Maxwell Perkins, qui va capgirar el món de l’edició: va crear la política d’autor de les empreses editorials, primer, a la seva, Scribner d’on era publicista, una editorial centenària que tenia autors com Edith Wharton i Henry James. Abans no hi havia promoció. Va saber aprofitar la cultura del consum per vendre productes magnífics; si es podia fer amb neveres i cotxes, s’ha de poder fer amb els llibres. Va inventar les sobrecobertes amb grans dissenys gràfics i amb la cara de l’autor. Tècniques de consum per a articles d’elit. Converteix fenòmens literaris en supervendes, els autors es professionalitzen i viuen de la literatura. El cas de Hemingway i del mateix Fitzgerald. Les altres editorials aviat van apuntar-se a aquest tren, tals com la prestigiosa Faber and Faber.
Als 20’ queda una pista lliure d’autors nascuts i morts al s. XIX: Hawthorne havia mort el 1864, Thoreau el 1862, Ralph Waldo Emerson el 1882, entre altres. Alguns més joves, Mark Twain mor el 1910, Henry James el 1916, William Dean Howells el 1920, la vella guàrdia. Els que neixen a finals del XIX són molt joves quan esclata la I Guerra: Katherine Anne Porter, Dorothy Parker, Anita Loos, Thomas Wolfe, Francis Scott Fitzgerald, John Dos Passos, Ernest Hemingway, William Faulkner, Eugene O’Neill. I no estan adscrits a la tradició anglesa o europea, al final ho regiren tot i marquen tendència, es converteixen en cànon. A Catalunya Marià Manent els segueix i ja en percep l’ombra llarga que deixarà una joventut amb molta força. Els crítics literaris també, com Edmond Wilson, proclamen una relectura dels clàssics, els seus. Herman Melville quan mor quasi no se’l coneix. En el seu centenari el 1919 se n’adonen que l’han llegit molt malament. El 1924 una neboda d’Emily Dickinson publica la seva obra poètica completa, i la crítica hi descobreix com s’anticipava a la poesia que vindria desprès. Aquesta generació és recolza sobre els clàssics per tenir el seu propi segell. Els joves desenterren Walt Whitman amb grans resultats. Fins i tot un britànic com D.H.Lawrence estudiarà els clàssics americans del XIX: per a ells era una literatura sense servituds, americana i americanista, i de molt alt nivell. No formaven un grup, no estaven cohesionats, ja no hi són, però se’ls ha de conèixer.
Les característiques dels escriptors del 20’ també es poden relacionar amb el Tractatus Logicophilosophicus de Wittgenstein, amb la filosofia analítica, que es revolta contra una tradició filosòfica occidental en la que hi veu una sèrie d’errors. Vol refundar-la, que sigui exacte, positiva i precisa. No hi pot haver resposta per a tot, i s’ha d’encongir per tractar els temes sobre els quals se senti legitimada per parlar-ne. Per primera vegada es declara incompetent, per no tenir les garanties a les exigències que se li demanen. La metafísica no es pot tractar. Hi ha una crisi cognitiva, epistemològica, i tot això té un gran impacte en el pensament del moment.
Per a aquesta generació es fa evident que tot els sobrepassa, que no ho poden veure i entendre tot sencer. Ningú té la veritat, tot es subjectiu; a més el psiquiatre francès JacquesLacan afirmarà que el desig és el motor de la vida humana, i un en genera un altre, i com que no tots s’acompleixen intervenen les frustracions. Vides rutilants i qui no tingui condicions per portar-les, tot i desitjar-les, es veu abocat a la frustració, a la desil·lusió. Ideals autodestructius, doncs. Molts quan són grans, tot i que la majoria moriran joves, en parlen en escrits autobiogràfics, quan ja no són el que eren, vençuts per l’alcoholisme. Aquest és el cas de Hemingway i Fitzgerald, potser els que més car ho varen pagar.
Posen de moda La Moda, pel que té d’efímera, i el canvi que demana, per l’acceleració que comporta. Doncs sí, hedonistes i alhora epicuris. El plaer, la felicitat pel davant de tot, però val més fer poc, però que sigui bo, immillorable. Com els Daiquiris que Hemingway es prenia a El Floridita a l’Havana. Només que se’n prenia 12, no un. Molt refinament i molt excés.
L’afany de riquesa i la facilitat per obtenir-la, gràcies a la desregularització que hem apuntat. Aquesta riquesa pot venir del diner nou, aquell que s’obté invertint o especulant, i el diner vell, aquell que ve de família. El diner, però, rebenta vides, així Hemingway ho explica a Paris era una festa, (1964 pòstum), un llibre molt trist, contra el que es diu, parla del seu segon matrimoni amb una dona rica, la Pauline, que encara el portarà més cap a la destrucció.
En els ambients literaris de la senyora Stein es viu amb una ambició permanent per obtenir l’èxit, tot és immediatesa. Abans això s’aconseguia paulatinament, amb l’edat. Perkins va fer publicar, sota amenaça de marxar, a l’editorial Scribner el que seria el primer èxit de Fitzgerald En aquest costat del Paradís(1920). Això sí, ells compleixen, en 3 dies ven 3.000 exemplars, el compren els joves i el posen en boca de tothom, fins a una venda de 50.000 exemplars en la primera edició. Aquesta insolència el va portar a carregar contra la universitat que l’havia format, Princeton, i va ser el propi rector del moment que li va exigir disculpes. Quan mor el 1940 no deixen de criticar-lo, ho viuen com un descans, i sí, mor i desapareix fins que arriben els moviments de protesta dels 60’, que el tornen a treure, tot i estar molt lluny d’ell, per l’escàndol que sempre personificava el “pare” del Gatsby. Perkins també havia llegit uns consultoris femenins dels diaris, on descobreix la redactora, Marjorie Kinnan Rawlings a qui convida que escrigui des de les seves terres de Florida on cultiva taronges, i li fa guanyar un Pulitzer.
Les tertúlies que Dorothy Parker organitza a l’Hotel Algonkin, encara avui t’ensenyen la taula, les porta una dona que fuma i beu, sense cotilla ni física ni mental, la beguda en aquell moment era un símbol de protesta, i tenia una llengua viperina. Es temuda en aquestes tertúlies, però tothom hi va. Es una egòlatra vanitosa que sempre va davant, vitalista i enèrgica i a qui li agrada el risc, com a tots ells. Hemingway a la seva Correspondència 1917-1961 (1979) explica com la Parker sempre parla a tercers d’algú que està absent a la tertúlia. El propi autor a Un adéu a les armes(1929) s’arrisca a presentar un desertor per amor, això sí fora dels EEUU. Una de les coses a destacar d’ell, del seu ofici, és que treballava molt i de forma metòdica. Cada dia des de quarts de set del matí fins l’hora de dinar, cada dia allà on fos. Fins un dia que no va sortir res, i aquí va desembocar en el seu final. Ell pensava que no podies escriure si no havies viscut una experiència d’alt voltatge. Per això va de safaris, li agraden les festes de braus, posa de moda els San Fermines al món. Muerte en la tarde, (1932) no va de toros, va de l’escriptor, que és el torero. Li demanen a la vida més del que poden tolerar.
Aquesta actitud la trobem també en la danesa Isak Dinesen, o Karen Blixen, una aristòcrata que s’endinsa a l’Africa amb un marit vividor i nul. Quan escriu Memòries de l’Àfrica el 1937, hi ha viscut una guerra mundial, va passar una sífilis i un divorci, i una caiguda del seu negoci del cafè, motiu pel qual va tornar a Dinamarca. Tot això formava part del credo de l’escriptor.
Hi ha un precursor dins dels clàssics americans, Melville, que ja hem dit que va costar apreciar-lo, era balener, ho va viure i ho va convertir en alta literatura, però de Mobby Dick (1851) no en fa una estètica com ells, per això els costarà apartar-se del autobiografisme.
Una de les moltes contradiccions que els podem trobar és com ironitzen i critiquen els tòpics de la societat que els envolta, sobretot la classe mitja, es clar, perquè la consideren puritana i plena de complexos, que ells representa que han abandonat. Tot aquest vitalisme té la seva cara fosca en l’autodestrucció, que els seus llibres i les seves biografies retraten sense miraments. Es una generació tocada pel Romanticisme del XIX, el de veritat. Aleshores es va donar una revolta contra les restriccions que imposava la Il·lustració: una vida ordenada per salvar el món, una via estreta que no deixava viure. Els romàntics volien explorar fora dels circuits normals. La vida és per buscar-li el límits, per saber-ho tot d’ella. Byron va buscar els límits de la vida eròtica en nombroses aventures amoroses, fins que s’enamora de la seva germana, i hi té una filla. D’allà va sorgir el llibre Caín (1821) i hi explica què és anar més enllà dels límits. El poeta Novalis, per exemple, vivia de nit, perquè la vida era diürna. Els escripstors dels 20′ recuperaran aquest Romanticisme europeu i al seu gran poeta Walt Whitman. Aquesta idea de viure que hem explicat serà recuperada anys desprès pels existencialistes francesos, amb matisos.
Els textos que varen escriure els dels bojos anys 20’, proposaven un canvi de llenguatge, i una innovació també rutilant. Hi ha una voluntat d’ajustar el text literari. La llengua i la forma són ajustades a la vida que es viu, com es viu. Trenquen amb la llengua oficial, la literària i s’identifiquen amb la que es parla al carrer. Mark Twain ja ho havia fet, però seguia escrivint el costumisme del XIX, que a ells no els interessa gens, no és una llengua preciosista la seva, la vida ha fet un gir, s’ha electrificat. Molts d’ells van ser guanyadors del Premi Nobel i del Pulitzer.
Es el mateix moment que a Catalunya Josep Carner escriu en una llengua que no ha parlat mai ningú. I a Espanya irromp la Generació del 27. La II Guerra serà possiblement la fi d’un món, perquè tot ha canviat. De totes aquestes característiques generals que anem apuntant, n’hi ha que queden i d’altres queden pel camí. Però el cert és que es tracta d’una generació molt jove i que per primer cop posa els seus incomparables èxits tan primerencs damunt la taula. Com ja hem avançat, amb l’arribada de la maduresa, alguns comencen a tocar de peus a terra i es converteixen en crítics sòlids i solvents del món que els envolta, i aquesta actitud reafirma el seu verdader èxit, William Faulkner, John Dos Passos Eugene O’Neill i més posterior John Steinbeck.
Però a Catalunya també arriben aires americans, o parisencs. Sempre he cregut que, algú tant d’ordre, com Josep Ma de Sagarra és un dels que millor explica què passava en aquella Barcelona pre-republicana a la magnífica Vida Privada (1932). Però hi ha algú que mereix molta atenció. I és una dona …… Seguirà.
____________________________
(*) Resum de part del curs impartit per Sam Abrams a la llibreria La Central de Barcelona
Indignada és poc. Desaprofitament en majúscules. Quina cosa més esbiaixada!. Que groc tot plegat!. Quina mediocritat!. Quantes coses al tinter!. Ja paro. Però, perquè no em considereu una exagerada en tota regla, incorporo un article del VilaWeb de la Mercè Ibarz que ho explica, no, que ho il.lumina perfectament. Encara aquest altre de El Nacionalque signa Pep Antoni Roig. En sortiran més, espero.
Per començar, no dubto que el que s’explica en el documental és cert, però, repeteixo, Quantes coses al tinter!. Era massa bon escriptor perquè ens el desvirtuin d’aquesta manera. El personatge que va crear és important, i molt, perquè tambè es desplega en tota l’obra, tot i que a mi m’interessa l’escriptor i el crític de cinema. I no hi són, no apareixen en la mesura de seriositat i rigor que es requereix. En Terenci escriptor també en té de clarobscurs, encerts i alguns errors. Però fem-ho bé, siguem escupulosos en la mirada.
Terenci Moix va néixer i va viure a prop de la plaça del Pes de la Palla de Barcelona i així va titular el seu llibre de memòries. En aquesta plaça es pesaven antigament els carros carregats de palla que els agricultors portaven per vendre, i es cobraven les corresponents taxes per creuar la muralla medieval. A principis del segle XX, al carrer Ponent 37 (des del 1923, Joaquín Costa), hi havia una antiga vaqueria, una cosa normal en aquells temps a la ciutat de Barcelona. I allà hi arriba en Terenci una vigilia de Reis.
Un barri humil, devastat per les bombes (les paves) i la guerra i castigat per la postguerra, on s’hi podien viure tota classe de misèries. Aqui arriba, aquí creix, aquí s’educa i es fa gran, als carrers i amb la gent que lluita per sobreviure en una Barcelona gris, la de l’estraperlo, de la repressió pels fets més banals, la de la VIena Flota i les senyores amb vestits estampats i cenyits fins a tallar la respiració, la de la censura al cinema…, el que va costar estrenar Gilda! Moltes més característiques podriem ennumerar de la ciutat, però hi vull insistir perquè tot això és el moll de l’os dels millors llibres que he llegit d’ell, és una questió molt personal. Tenia només 10 anys més que jo i erem quasi veïns, sense saber-ho. Jo vaig néixer al carrer Ferran.
El pes de la palla, ara en una edició en castellà i que reuneix totala sagaen un sol volum. Si algú vol saber cóm era Barcelona durant la llarga postguerra que llegeixi aquests quatre llibres, poques lliçons magistrals li faran falta. I El dia que va morir Marilyn. Aquest darrer hauria de ser lectura prescriptora de secundària, no els caldria gaire més per saber què era el franquisme. Amb aquest llibre hi ha una anècdota curiosa. La va escriure en català, ja sabem que escrivia indistintament en català i castellà i s’autotraduia, però aquesta la va voler fer en un català molt acurat, tant, que no era escaient pels personatges que hi parlaven. I al cap d’un temps la va modificar, i en va resultar un mosaïc preciosista de cultura popular, de la vida d’un barri, sota la mirada d’un ull tendre i terrible alhora.
Un altre aspecte que desenvolupava amb passió era la crítica de cinema. No era un erudit, era un consumidor voraç, un amant dels mites, de les bones històries, també de les tafaneries i tenia una memòria prodigiosa. El cinema en aquell moment, els anys 50, era un cinema que volia explicar el passat immediat, la II Guerra Mundial, tant als Estats Units com a Europa, era un cinema de transició. Però és que ell veia cinema també dels 30 i dels 40, les estrenes costaven d’arribar i els nombrosos cinemes de barri, allà on la gent anava que li fessin oblidar el dia a dia, posaven dues pel·lícules que no paraven en tota la tarda i nit. La fascinació que li causava quan era nen li va permetre explicar-lo quan va ser gran.
Precisament una de les coses que no apareix al documental és la seva relació amb Passolini, quan va estar a Roma, que el va marcar des de molts angles i vèrtexs diferents.
Ni l’escriptor, ni el cinèfil hi són en la mesura que es necessita quan es parla d’un escriptor de la seva talla. Perquè molts dels altres llibres més “superficials”, aparentment, eren bombes de rellotgeria a l’hora de retratar i fer una cirurgia fina de la societat que l’envoltava, la catalana i l’espanyola, no s’hi posava per poc.
Ja em perdonareu, però per fer això que ha resultat, no calia. No s’ho mereix. El personatge era un bon escriptor.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.