Etiqueta: S. XX

En breu síntesi, aquest llibre és una història del fenomen militar a Espanya durant el segle XX, tal com apunta el subtítol que ja amaga de manera implícita el concepte de militarisme, és a dir, l’obsessió dels militars per controlar l’Estat i la societat civil que provocarà, en una part important d’aquesta la resposta contrària, és a dir, l’antimilitarisme. El llibre s’estructura en tres parts: una primera que s’inicia amb el “desastre” del 98 i que finalitza en la guerra civil. La segona que avasta tot el franquisme fins la mort del dictador i la tercera que descriu i explica les intromissions dels militars durant l’època de la transició. Tal com ens recorda l’autor en la introducció, no es pot fer la història d’Espanya (ni de cap país) sense entendre i analitzar el pes, la incidència i l’evolució del seu exèrcit. Tot partint de la frustració amb la pèrdua definitiva de les colònies (1898), la mirada militar es va haver de dirigir cap a la vida interior del país; aquesta mirada, cada cop més conservadora i contrarevolucionària, o directament reaccionària, és un exercici constant d’intromissió (el que anomenem militarisme). És obvi que exèrcit i democràcia han estat dos conceptes antagònics i amb hostilitat mútua durant la major part del segle XX. Farem una breu descripció dels aspectes més importants de cadascuna de les tres parts que conformen l’obra:

En la primera: Del desastre del 98 hasta la guerra civil: el recurso militar, es constata que la conseqüència més tràgica per a la història d’Espanya de l’anomenat “desastre” del 98, fou el creixent protagonisme de l’exèrcit. El disseny fer per Cánovas d’un rei “soldat” a l’estil prussià i un exèrcit per a les colònies, saltà pels aires amb la derrota i a partir d’aquest moment girà l’estament militar cap al control del país, dels múltiples “enemics interiors” cosa que creà una hostilitat mútua creixent entre els militars i la societat civil. En la premsa i bona part dels polítics es destacaren les crítiques a la corrupció i la incompetència de l’exèrcit; entre les classes populars s’estengué l’antimilitarisme, ja que eren els seus fills la carn de canó que de manera obligatòria havia fet la guerra i havia mort a Cuba o a les Filipines. Els militars reaccionaren ofesos en el seu honor i carregaren reprimint les manifestacions populars o responent amb violència corporativa les crítiques de la premsa. Els coneguts “fets del Cu-cut” l’any 1905, són un dels molts atacs que oficials ofesos i uniformats fan contra la premsa per tota Espanya. La conseqüència immediata d’aquest atac és la intromissió de la justícia militar en la vida civil a través de la Llei de Jurisdiccions (1906) que regulava legalment l’intervencionisme. Aquesta llei (o els seus principis) estaran en vigor (amb l’excepció del petit període republicà) fins ben entrada la transició a mitjans dels anys vuitanta del passat segle. L’exèrcit girà la seva mirada cap a l’enemic interior i serà la punta de llança de la repressió en les insurreccions i conflictes socials de les tres primeres dècades del segle XX. Les noves guerres colonials al Rif fomentaran dins l’exèrcit una nova etapa amb més pena que glòria i, amb l’aflorament dins la milícia d’una nova casta, selecta, sanguinària i cruel, els africanistes que en un medi hostil, violent i corrupte com era el nord d’Àfrica, ascendien ràpidament a l’escalafó per mèrits de guerra.

_{Valeriano Weyler (1838 – 1930) va tenir un paper molt destacat en la guerra de Cuba i va ser el responsable de la repressió a Barcelona durant la Setmana Tràgica l’any 1909 (wikipedia.org) Fernando Primo de Rivera (1831 – 1921) va ser capità general de Filipines i era tiet, tutor i mentor del futur dictador Miguel (wikipedia.org) Manuel Fernandez Silvestre (1871 – 1921) general en cap de les tropes a Melilla, va morir durant el desastre d’Annual (wikipedia.org)}

La societat espanyola, enmig de conflictes i molta inestabilitat social, comprovava com s’havia militaritzat progressivament la seva vida, tant en l’ordre públic com en la justícia, el món associatiu, la premsa, etc. Cal pensar que l’any 1922, el pressupost del ministeri de la Guerra representava un terç dels ingressos (i això es mantindrà o augmentarà). Cada cop més, la política pivotava sobre l’exèrcit i la solució que albiraven els militars era la del “cirurgià de ferro”, el cop militar. L’anomenat desastre d’Annual (juliol – agost de 1921) amb 11.000 soldats morts representà un punt d’inflexió i un xoc enorme a la societat espanyola. La comissió parlamentària d’investigació dels fets posà de manifest la incompetència i la corrupció militar així com el paper gens clar del “rei soldat”. La resposta a tants mals (i a amagar les males pràctiques del rei al Marroc), serà la dictadura de Primo de Rivera, amb la màxima militarització de la vida espanyola fins aleshores: un règim populista de dretes, autoritari i profundament repressiu que durà set anys i el balanç del qual serà molt negatiu ja que no aconseguí cap dels seus objectius i fou vist com una intromissió superlativa de l’exèrcit en la vida civil. La conspiració militar contra la dictadura fou rellevant: la fracassada Sanjuanada de 1926 i l’oposició militar republicana, la Unión Militar Republicana (no la confongueu amb la posterior Unión Militar Republicana Antifascista o UMRA que naixerà posteriorment per contrarestar la sedició reaccionària dins l’exercit entrats els anys trenta) que conspirà amb el grup civil derivat del pro-republicà Pacte de Sant Sebastià i fracassà en la seva insurrecció de Jaca (12 de desembre de 1930).

_{El primer Directori Militar (1923) amb Miguel Primo de Rivera a l’esquerra i el rei Alfons XIII en el centre (diariodejerez.es) La insurrecció de Jaca: postal commemorativa amb els dos militars republicans afusellats (elperiodicodearagon.es)}

L’arribada de la II República donà lloc a una breu lluna de mel entre polítics i militars. Aquesta sintonia acabà ben aviat: l’anticlericalisme portat a les institucions i les lleis republicanes i les ànsies intervencionistes de bona part de la institució militar portaren al ràpid i mal planificat intent de Sanjurjo (agost de 1932). Una part de l’oficialitat creà, al voltant de les eleccions de 1933, la UME (Unión Militar Española), d’inspiració monàrquica i feixistitzant, que confluí amb les maquinacions conspiratòries dels generals i que fou la clau en la planificació del cop d’estat de juliol del 1936 que, un cop fracassat, conduí a la guerra civil.

_{Militars africanistes: fotografia amb alguns dels més coneguts que s’implicaren en el cop d’estat de juliol de 1936 (elmundo.es)}

En la segona part: El militarismo tras la guerra: guardián y guía (1939 – 1975) es descriu la intervenció de l’exèrcit en política durant el llarg període del franquisme, d’una manera i unes dimensions mai vistes abans del segle XX. De tota manera el militarisme va variar en les diverses fases del règim franquista i sempre limitat per la voluntat personal de Franco. Constituí un dels pilars del règim, juntament amb les diferents faccions de la dreta més o menys reaccionària i de l’Església. Després de la guerra, el panorama militar era dominat per un pensament burocràtic, amb tendència a administrar (i gaudir-ne), sense assumir riscos, la victòria que tant havia costat; aquesta victòria era definitiva, intransigent, sense reconciliació possible. La justícia militar continuà fent-se càrrec dels delictes polítics a través del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo que no seria substituït pel Tribunal de Orden Público (el TOP) civil fins a finals de l’any 1963. Fou un exèrcit polític tal com les lleis franquistes el definien, ja que Espanya quedava dividida entre els “rojos” i els “nostres” i calia, per tant, vigilar que aquesta divisió fos permanent i que l’enemic interior, contra el qual havien de vetllar, estigués a la presó, a l’exili o calladet a casa seva; aquesta obsessió per l’enemic interior fou una constant de l’exèrcit durant tota la dictadura franquista i de manera permanent es feien plans des dels Estats Majors per a controlar les ciutats i els seus barris perifèrics, amb actualitzacions constants al llarg dels anys.

_{Títols nobiliaris: A tots aquests generals; Franco els va concedir un títol nobiliari 1a fila: Mola/Yagüe/Kindelan/Saliquet/Moreno Fernández/Queipo de Llano/Moscardó/Carrero Blanco 2a fila: Dávila/García Escámez/García Pallasar/GarcíaMorato/Varela/Suanzes/Vigón/Cervera/Martín Moreno Si voleu més informació o saber quin títol tenia cadascú seguiu l’enllaç}

En un país calamitós econòmicament, l’exèrcit s’emportava més d’un terç del pressupost, en bona part per a pagar unes plantilles sobredimensionades; aquesta ruïna només es va plantejar d’abordar a partir dels plans d’estabilització a finals dels cinquanta amb la necessitat urgent de reduir la plantilla. L’exèrcit controlava els càrrecs polítics (ministeris, direccions generals, governs civils, alcaldies, etc) i això es mantindria fins a l’arribada dels equips tecnocràtics a partir dels anys seixanta; en un segon nivell es col·locaven els ex-combatents, vídues o fills de caiguts; tots tenien llocs assegurats en l’administració, ministeris, notaries, serveis diversos, etc. El militar era el personal de més confiança i lleialtat al Caudillo, aquí cal esmentar els “alfereces provisionales” de la guerra, uns 33.000 que tindran un paper de fervor franquista fins el final del règim.

_{L’any 1947, el coronel d’estat major (després general) Miguel Martin Naranjo ideà aquesta surrealista fórmula per a conèixer la potència guerrera d’una nació (X); fixeu-vos sobretot en la variable P i l’exponencial E (imatge del llibre)}

La ideologia de l’exèrcit es mostrà més o menys inalterada fins el final del règim: a) nacionalisme espanyol exacerbat amb exaltació de la Pàtria, amb la religió i l’aïllament com a essència, b) la guerra és bona però com que tenim un material depriment i tecnològicament endarrerit, el més important és la hidalguia espanyola: la moral, la pàtria, la història gloriosa, la disciplina, la religió. Tot això compta més que el bon material bèl·lic (que l’exèrcit espanyol no tenia), c) l’honor i la reivindicació del militarisme.

La principal intervenció de l’exèrcit en la societat era a través de la justícia militar; el ventall delictiu on podien entrar els tribunals militars era molt ampli. El primer escàndol internacional on es qüestionà fermament tot això va ser pel consell de guerra i execució de Julian Grimau (abril de 1963). Les protestes van ser tan fortes que el propi règim accelerà la posada en marxa del TOP a finals de desembre del mateix any. El segon escàndol, encara més important fou el procés de Burgos de desembre de 1970 contra militants d’ETA i on la justícia militar recuperava el protagonisme: l’accés de periodistes al judici va deixar clar davant del món quina era la categoria jurídica dels militars franquistes.

El llibre analitza el paper del servei militar en aquella època: adoctrinar la joventut i formar moralment la tropa, és a dir, fer proselitisme polític i, per tant donar sentit cristià, espanyol i militar per a la vida al jovent. Els resultats de tot plegat foren un fracàs molt gran. A partir dels anys seixanta, una part de l’oficialitat més jove que no havia fet la guerra ideà el concepte d'”exèrcit social” segons la qual les forces armades devien convertir-se en llar, escola i taller; és interessant la lectura d’aquest aspecte, sense abandonar de cap manera l’essència franquista.

A partir de finals dels cinquanta, la irrupció dels tecnòcrates en el govern portaren a un xoc amb els militars i a la reactivació del militarisme. En aquests anys neix com un grup de pressió la Hermandad de Alfereces Provisionales (HAP) que des de la puresa ideològica franquista, s’oposava al nou poder lligat a l’Opus Dei. A finals del seixanta, el règim entra definitivament en descomposició i amb la mort de Carrero Blanco (desembre de 1973) es va deslligar la histèria amb la formació de l’anomenat búnquer que agrupava molts sectors reaccionaris de les forces armades a més dels excombatents, l’HAP i grups d’extrema dreta. La mort del dictador (20 de novembre de 1975) fou acollida amb pànic per molts sectors, però també amb la determinació total de mantenir el règim del 18 de juliol.

La darrera part del llibre explica Las intromisiones contra la democracia (1976 – 1986). L’autor ens diu que el risc d’un cop d’estat era molt elevat després de la mort de Franco, que les conspiracions militars van ser moltes i diversificades. Aporta una sèrie exhaustiva de motius que expliquen que finalment cap d’aquestes conspiracions reeixí. Es fa una clara descripció dels principals actors polítics de la Transició (l’Exèrcit, els partits polítics (tant de dreta com d’esquerra) i els mitjans de comunicació) i s’apunta que la resposta política a l’agressiu colpisme va ser cedir, deixar intactes els seus privilegis i la seva autonomia, amb una política d’apaivagament que continuà ascendint en l’escalafó i deixant en llocs clau destacats reaccionaris potencialment colpistes; els pocs militars demòcrates (començant per la Unión Militar Democràtica, formada els darrers anys del franquisme) van ser sistemàticament relegats, marginats en els ascensos i sancionats pel seu pensament o directament, com és el cas dels dirigents de la UMD, empresonats. La política de passivitat va ser totalment contraproduent, ja que els militars menyspreaven la presumpta covardia dels polítics i s’embravien en la seva actitud contra els polítics en general. Únicament se sentien insegurs i emprenyats davant l’actitud d’un nombrós grup de periodistes de diaris i revistes que denunciaven sistemàticament els discursos antidemocràtics dels militars, els seus plans conspiradors, la suïcida política d’ascensos i les depuracions dels militars demòcrates.

_{La UMD: Grup amb alguns dels membres fundadors de la UMD (espaciosplurales.com)}

L’intervencionisme comença amb el pro franquista govern d’Arias Navarro en forma d’escrits, dirigits al mateix Arias o al re,i advertint de no continuar per un camí que portava Espanya a la perdició i amb reunions entre alts comandaments amb la finalitat de transmetre al rei el seu malestar per l’evolució política. Les extorsions contra el primer govern d’Adolfo Suárez s’incrementaren durant el procés d’aprovació de la llei de Reforma Política i de manera irada quan es produí la legalització del PCE (aquí amb dimissions de ministres militars ultres). La feina del ministre Manuel Gutiérrez Mellado és àmpliament descrita, comentada i discutida; durant aquest mandat i ja sent ministre de defensa Gutiérrez Mellado, es conservaren les mesures repressives contra la UMD, tot entenent, de manera ingènua i poc racional, que legitimar la UMD era polititzar l’exèrcit: es sacrificaven els seus membres per un malentès pragmatisme polític.

En aquests anys els atemptats d’ETA contra les forces armades foren un catalitzador de les protestes contra el govern i a favor del sotllevament. De tota manera les trames conspiradores eren molt diverses i poc coordinades; a finals dels setanta sorgeix una anomenada Uión Patriótica Militar que amalgama sectors de la ultradreta civil i dirigida per un grup de coronels i tinents coronels des de la base que calia actuar amb l’esperança que el “sano pueblo español agradecido a Franco, fuese fiel a su legado“. Aquestes conspiracions eren tan notòries i majoritàries que gairebé mai havien de recórrer a la clandestinitat, si més no en les primeres etapes captatòries i conscienciadores.

L’època constituent va ser d’enorme efervescència tant a les casernes i sales de banderes com en el Congrés dels Diputats; tot i que no agradava ni el reconeixment de les nacionalitats, ni de la llibertat religiosa, ni el règim de llibertats en general, la manca de cohesió interna portà l’estament a pressionar, per tal de condicionar en aspectes concrets: els tribunals d’honor, l’objecció de consciència o la pena de mort i, per sobre de tot, l’autonomia militar que implicava el no sotmetiment de les forces armades a l’autoritat civil. L’autèntica diana de les protestes a les casernes fou el vicepresident per afers de la Defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado, que hagué de suportar diversos i greus actes d’indisciplicina per part de comandaments militars no gens minoritaris. El més sonat i, molt ben explicat al llibre, és el que va tenir lloc el 17 de novembre de 1978 al Centre d’Instrucció de Marineria de Cartagena en presència de més de 800 alts càrrecs militars, tot coimcidint en les dates amb el desmantellament del primer intent conspirador mínimament organitzat, la que es coneix amb el nom d’Operació Galaxia.

Després d’aprovada la Constitució, l’ambient a les casernes, als casinos o a les sales de banderes era inflamat, no deixaven de maldir Suárez i el “Guti”, considerats traidors a l’honor. Però passar de les proclames a l’acció era una altra cosa. Calia un lideratge que no hi era, una alternativa política i un suport social inexistents. El primer intent va ser l’Operació Galaxia prevista per novembre de 1978 i encapçalada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina i pel capità d’infanteria, destinat a la policia nacional Ricardo Sáenz de Ynestrillas que tot i que no tenien cap estructura important planificada, pensaven que la pura acció seria l’encenall d’adhesions massives. Hi participaven tres oficials més que no van ser encausats. L’intent va quedar avortat per la delació d’un dels assistents a les reunions de planificació, ja que els serveis d’informació de l’exèrcit, totalment controlats pels franquistes “no tenien coneixement de la trama”. L’absoluta benevolència del consell de guerra del maig de 1980 va ser patètica.

_{Els militars colpistes del 23 F que van ser jutjats, el dia de l’inici del consell de guerra el febrer de 1982 (RTVE)}

Ja des de finals de 1979 el cap de la Divisió Cuirassada Brunete general Luís Torres Rojas preparava un cop que implicava la seva divisió, la Brigada Paracaigudista i helicòpters. El seu objectiu era un govern militar que acabés amb les autonomies i el PCE, però les filtracions van arribar a la cúpula del Ministeri de Defensa; per tal d’evitar reaccions tèbies de la UCD, Juli Busquets, militar que havia estat membre de la UMD i diputat del PSC, filtrà tota la informació a la premsa. Torres Rojas va ser cessat i destinat a La Corunya; la resposta del govern va ser novament fluixa i condescendent. El llibre explica detalladament els plans del cop que Busquets va filtrar i que va publicar Diario 16. La resposta del món polític va ser una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiva, ja que dirigents socialistes i fins i tot Santiago Carrillo es van afegir a la idea que tot era exagerat, que no n’hi havia per tant.

Per acabar el llibre es fa una molt correcta explicació de l’organització del cop d’estat del 23 F, de la campanya de la premsa ultra i conservadora (amb els diaris El Alcázar i El Imparcial al capdavant demanant un govern d’unitat comandat per un militar ja que la Pàtria s’enfonsava. Tant des de la UCD (en ple procés de descomposició) com des del PSOE o inclús el PCE, es feren reunions més o menys discretes amb el general Alfonso Armada per explorar el suport de la Corona a un govern provisional a l’estil De Gaulle. L’ambient era molt caldejat i nombrosos capitans generals exigien per escrit a Suárez un canvi total en la política interna i sobretot en la presumpta inconstitucionalitat de les autonomies catalana i basca. La sobtada dimissió de Suàrez (29 de gener de 1981) va ser una manera d’aturar el que des de diverses fonts militars s’estava preparant, però les trames no tenien aturador i Antonio Tejero el començà amb l’ocupació del Congrés el dia de la investidura del candidat Leopoldo Calvo Sotelo. Col·laborant amb el cop hi havia centenars de generals, caps i oficials disposats, tot i que finalment la majoria dubitativa no es va moure. El paper del rei (en aquest cas no va fer com el seu avi) va ser determinant. La majoria de militars que pensaven que el rei era al darrera o, si més no, consentia el cop es van veure desconcertats i no es van moure o van tornar a les casernes. L’autor explica molt extensament les conseqüències del cop i el paper claudicant del nou govern que quant a política militar va continuar actuant amb la mateixa por i inseguretat que els anteriors; això si, l’entrada del llavors tinent coronel Emilio Alonso Manglano de convicció democràtica al comandament del servei secret (el CESID), va permetre desarticular els futurs intents conspiratius que confluien amb una trama molt més estructurada i dirigida per coronels i també amb una gran part de comandaments implicats, en l’anomenada Operación Cervantes planificada per a la jornada de reflexió prèvia a les votacions del 28 d’octubre de 1982 que donaren la victoria als socialistes. Aquesta trama està molt detallada en el text, així com el desenllaç judicial que, igual que en cas del consell de guerra del 23 F, representà un fiasco per a la societat civil. L’arribada dels socialistes al poder i el nou ministre de Defensa Narcís Serra coincideixen amb les darreres alenades del desafiament militar durant la Transició.

_{L’Operació Cervantes: informació de premsa de l’època (La Voz de Galicia)}

Un breu epileg explica els motius del final del problema militar a Espanya, tot i ser un col·lectiu profundament conservador (com és norma a la majoria de països de l’entorn) i com lentament les lleis, les noves mentalitats, la biologia que ha anat eliminant les restes del franquisme mes intenses, els nous programes d’ensenyament a les acadèmies militars, la incorporació a l’OTAN i les missions exteriors, tot això ha contribuït a que el militarisme, tal com s’ha descrit en aquest resum, estigui en hores baixes.

El llibre és escrit per Juan Carlos Losada, un historiador gallec, gran expert en història militar i prologat per Ángel Viñas. Es tracta d’una edició de Pasado & Presente l’any 2020, de 329 pàgines, incloent una bibliografia bàsica, un índex alfabètic i l’índex general. L’autor no inclou notes o una bibliografia més extensa amb justificacions de les cites, ja que això implicaria una extensió del text i no redundaria en la funció divulgativa que pretén. La lectura del text és molt amena, està molt ben escrit i el relat és continu, ben lligat, atrapa amb facilitat qui vulgui entendre la realitat política espanyola al llarg del segle XX. Fent meves les paraules d’Ángel Viñas, podria ser una lectura obligatòria per acabar d’entendre la historia del convuls segle XX a Espanya. Jo he trobat algunes llacunes que m’han sobtat i en cito dues. La primera és la Marxa Verda (1975) i el procés de descolonització del Sàhara Occidental on els militars van tenir un important paper. D’això no es diu res. El segon, en parlar de com els militars condicionaven el debat constitucional l’any 1978, no es fa cap referència a la manera com es va discutir i “pactar” l’article 2, aquell que inclou la frase “… indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles …”, potser no és important, però a mi, el fet de no esmentar-ho, m’ha sobtat.