El Sud del Mediterrani sempre ens ofereix desmesura, en diferents dimensions i atreviments. Aquest és el cas de Sicília, de la part Est, més concretament, on hi ha situada una esplèndida ciutat barroca, Caltagirone, famosa al món sencer per la seva producció de ceràmica, per a diferents usos, iniciada durant la dominació grega, un destí apreciat per les seves notables esglésies, els seus refinats palaus i les seves viles del segle XVII: el valor del seu patrimoni artístic i monumental ha estat reconegut per la UNESCO. Però el que és més llampant, per la forma i la història que acumula, són les “Testa di Moro”, altrament uns testos que representen un cap foradat de “moro, mora”, que poden ratllar l’exageració fins a límits insospitats; també hi ha la versió més acurada i delicada. Uns objectes, la fama dels quals els ha portat a ser un reclam per a visitants, i autòctons, que a tota l’illa els exhibeixen en terrasses i balcons, façanes i escalinates, taules i habitacions, siguin públiques o privades.
I evidentment al darrera hi ha una llegenda inversemblant i tenebrosa. La seva història té dos protagonistes: un jove sarraí i una noia siciliana.
Explica la llegenda que cap a l’any 1100, quan els àrabs dominaven l’illa, hi havia una jove i bonica palermitana que passava els seus dies en solitud, dedicant la seva atenció a la cura de les plantes del seu exuberant balcó. Un dia, un jove sarraí se’n va enamorar perdudament i, enfilant-se fins al balcó, li va declarar obertament la seva passió. La jove, acostumada als interminables dies en solitari, va quedar profundament impressionada i va correspondre els sentiments del jove lliurant-se a ell. Poc temps després, la siciliana descobriria que el seu amant amagava un secret, ja que el seu cor no havia estat lliurat completa i lliurement a ella, sinó que pertanyia a la seva dona i fills respectius, que l’esperaven a l’Est. La donzella es va sentir devastada i plena de ràbia davant de semblant traïció, per la qual cosa va decidir deixar-se portar per la venjança… Durant la nit, mentre tot Sicília dormia plàcidament, la jove va colpejar mortalment el seu amant, per posteriorment tallar-li el cap i crear-ne un gerro, dins del qual col·locaria un brot d’alfàbrega, per poder eludir les olors de la putrefacció que acompanyen la mort. El nom de l’alfàbrega prové del grec Basileu, que vol dir Rei, i la siciliana, coneixedora del significat d’aquesta planta, malgrat el terrible acte comès, seguia cuidant el gerro com si fos el seu propi monarca. Va decidir col·locar el cap al seu balcó, dedicant cada moment del dia a la seva cura. I l’alfàbrega va créixer i créixer, fins a fer-se enorme i desbordar el balcó. Els veïns aviat van sentir enveja del jardí de la jove siciliana i van fer fabricar testos de terracota amb les mateixes característiques que les que la jove cuidava amb tant d’afecte. Avui, la Testa di Moro, per excel·lència, porta una corona en memòria del protagonista de la trista història.
Ho he redactat amb una certa ornamentació i floritura, perquè és tal com em va ser explicat a mi fa uns dies per una siciliana, que no va estalviar adjectius i complicitats amb el relat, que tan estimava, em va dir. Vaig entendre que la superpoblació de Testa di Moro que l’illa acapara, és un fet identitari i com a tal el gaudeixen i ens l’ofereixen.
Els amants de les sèries poden veure a The White Lotus, filmada a Taormina, alguns d’aquests teste com elements decoratius a exteriors i interiors de l’hotel.
També ténen la pinya siciliana, que és diferent de la pinya de la Puglia, ambdues porten sort i són sinònim de fertilitat i d’abundància en les collites, i ambdues es posen, sobretot, a les cantonades dels balcons.
Curiós edifici del modernisme català del tot desconegut, situat a la serralada de Collserola, a la barriada de Can Rectoret, nucli diferenciat molt a prop de les Planes de Vallvidrera.
Són les restes d’un estrany edifici en forma de castell, amb un cert aire fantasmal. Està completament abandonat i amb perill de ruïna, portes tapiades que fan impossible la seva visita interior, atès el perill existent de despreniments. És el projecte d’un sanatori antituberculós que mai va arribar a entrar en funcionament.
És una joia modernista envoltada de misteri, amb una torre circular imponent, voltes catalanes i rodejat de petits espais, sales o capelles circulars. Construït a començaments del S. XX, l’any 1903, per l’arquitecte Joan Ruibó i Bellver, deixeble de Gaudí d’on es nota la seva influència. Entre les seves obres a destacar hi ha el Paranimf de l’Escola Industrial.
És de remarcar la genialitat de l’arquitecta per fer una obra mestra amb tan pocs recursos per la construcció d’un edifici tan senzill i a l’hora espectacular, projectat per assolir una gran tasca sanitària, situat en mig de la natura.
Tant en la cúpula central com a la resta de torres encara hi ha algunes de les peces dels famosos trencadissos de ceràmica gaudinians que cobreixen els sostres circulars.
Podem observar, amb dificultat, des de fora la planta baixa, un espai circular amb una columna central helicoidal, que sembla pujar o girar en direcció al cel.
Per una de les torres s’accedeix i se’n puja per una escala de caragol a la sala de la gran cúpula, que estava destinada a la bugada. Es tractava de l’espai més ampli, més clar, amb força llum i ventilat, que havia de cobrir la principal funció sanitària i la més important, la desinfecció.
El suposat sanatori o edifici dels “safareigs”, com se’l va anomenar, ha anat canviant diverses vegades de mans, per tal d’intentar rehabilitar-lo. Sols s’ha aconseguit tapiar-lo i construir-hi un mur exterior que l’envolta, per prevenir destrosses que acabin en més mals estructurals.
Edifici amb més d’un segle dempeus i buit, hauria de ser pel barri de Can Rectoret tot un símbol del Parc de Collserola.
El desús i l’ocupació il·legal ha deixat tota l’estructura i el seu entorn en un estat del tot lamentable. Ple de pintades i envoltat de brutícia, resultat de l’incivisme.
Sis persones nascudes el 1948 es troben per parlar de com era el món quan van nèixer. Josep Sanmartí Sala, llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna (UB), professor d’Història, ateneista, directiu de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya i autor del Blog d’història Perles negres, Perles blanques, recull aquestes converses, es documenta i redacta aquestes cròniques de 1948. Aquesta és la primera.
La vida quotidiana als pobles
Caldria primerament diferenciar els pobles en funció de la seva demografia o de la situació geogràfica (de tocar mar o d’interior, amb transports com ferrocarril, població…). Apunto en aquest text detalls que eren comuns en els pobles d’interior de Catalunya i que, molts d’ells, no tenien estació dels trens moguts amb carbó. Em referiré a la vida a pobles d’interior que oscil·laven entre els 600 i els 1.800 habitants.
No hi havia aigua corrent a moltes cases i pobles de Catalunya. S’havia d’anar a les dues o tres fonts per omplir càntirs i cubells per portar-la a casa. A les fonts sovint es feien cues que “facilitaven” la comunicació entre els veïns. Algunes cases -poques- podien tenir un pou i d’altres cases dipòsits a les golfes que prèviament s’havien d’omplir manualment i amb esforç físic.
La major part de les famílies anava a rentar la roba, fos estiu o fos hivern, als rentadors municipals, si n’hi havia, d’altres anaven a les respectives rieres carregant la roba als cubells amb les seves fustes de picar i posteriorment utilitzaven la cendra dels focs de terra per blanquejar. En acabar, retornaven a casa amb la feixuga carga. Poques cases tenien safaretjos propis. La majoria de dones quedaven plenes de penellons als dits.
Dones rentant roba a la font de Sant Pau, situada al carrer Cisa, cantonada Torrent Pau Manent. Premià de Dalt, anys 10. Col·lecció Roisin / IEFC Ref. ACM-9-8383
No hi havia calefacció ni termos d’aigua calenta als habitatges; sí que era molt generalitzada la llar de foc, utilitzada també per a cuinar. Les cuines eren de ferro colat, funcionaven amb llenya o carbó. Les bombones de butà trigarien encara 10 anys a ser comercialitzades. Als pobles poques llars tenien lavabo, dutxa o bany, sí que disposaven d’un espai dit comuna.
Moltes de les cases tenien corral a la part baixa del darrera, on solien haver-hi una petita part coberta de la pluja. En la part superior d’aquest espai estava situada la comuna. Als corrals hi havia gallines (importants pels ous que subministraven, a banda de la carn quan convingués), pollastres, conills i habitualment un o dos porcs. Pràcticament no hi havia escorxadors en els municipis petits i, setmanalment, es matava el porc als carrers – a la vista de tothom- i molt especialment davant de la quitxalla que escoltava els grunyits de l’animal en ser degollat. Era un dia de “festa” per aquelles famílies ja que n’obtindrien pernils, botifarres i conserves d’altres parts del cos guardats en oli, que els permetria canviar la migrada alimentació en moments o dies especials. Era freqüent que les famílies poguessin disposar d’un hort (patates, llegums, hortalisses…) en parcel·les properes a les rieres.
El peix consumit en poblacions allunyades del mar eren el bacallà o les arengades salades que arribaven dins d’unes caixes de fusta circulars i que s’adquirien per unitats. Tinc el record de nen d’un xiquet com jo, que em va deixar gelat, ja eren els anys 50: el seu sopar va consistir en una llesca de pa i mitja arengada que compartí amb la seva mare. Al cap de poc temps va ser una d’aquelles famílies que emigraren cap a ciutats industrials a l’entorn de Barcelona, en el seu cas a Mataró on treballaren en una fàbrica tèxtil.
Els formatges predominants eren casolans i gairebé sempre de cabra (hi havia pastor i ramat a gairebé cada poble). El pa amb vi i sucre era una menja molt habitual sobretot en els berenars del moment. Els fumadors compraven paquets de tabac a l’estanc que en tenia el monopoli. Les cigarretes havien d’embolicar-se amb uns papers especials per aconseguir-ne la forma (a través de l’estraperlo, l’estanc podia disposar d’algunes marques americanes que “arribaven” en general del contraban procedent d’Andorra).
Hi havia unes cartilles de racionament, establertes l’any 1939, que estigueren vigents fins el 1953. A la cartilla es fixava les compres que es podien fer dels articles racionats en funció dels membres de la família. Un detall important era que a les dones els hi tocava menys quantitat d’arròs que als homes.
Les cartilles de racionament eren unes targetes amb cupons creades pel govern franquista a l’Espanya de la Postguerra perquè la minvada població espanyola pogués tirar endavant davant de l’escassetat d’aliments. Inicialment familiars, les cartilles de racionament es van convertir en individuals l’any 1943. Aquest fet permetia al Govern un control més gran sobre la població.
Carrers i botigues
Els carrers dels pobles no estaven asfaltats ni tenien voreres, s’hi podien veure i trobar escòrrecs, pedres o deposicions dels diferents animals que hi passaven (carros portats per animals, ases, rucs o gossos i gats). La il·luminació dels carrers es feia a través de fanals amb bombetes que gairebé eren simbòliques, de filaments i amb pocs watts. Els talls de llum eren freqüents i podien durar hores. Durant una pila d’anys el diumenge al matí hi havia per sistema talls de llum.
Esporàdicament passaven pels pobles matalassers que treien la llana dels matalassos, la removien tot picant-la amb uns pals i la tornaven a recol·locar després d’haver-lo recosit, i així el matalàs quedava “renovat”.
Als pobles d’una certa dimensió hi havia farmàcia. En els més petits, com a molt comptaven amb alguna persona o família, amb un petit dipòsit de medicaments, que anaven a buscar – a vegades caminant- a alguna farmàcia d’un poble proper.
Hi solia haver una carnisseria on es podia comprar: xai, pollastre o gallina. En ocasions, poques vegades l’any (en motiu d’algunes celebracions del poble) disposaven de vedella.
Sant Julià de Vilatorta
La comunicació
La comunicació amb l’exterior es feia a través de la ràdio. Com que no n’hi havia a totes les cases, si es volia seguir algun programa havien d’anar a alguna de les que en tenien, com passaria a partir del 1954 quan s’emeté el primer “Carrusel Deportivo” que permetria saber el resultats de l’equip de futbol que cadascú seguia o de la travessa (aleshores dita “quiniela”).
El telèfon havia arribat a molts pobles de Catalunya en el període de la Mancomunitat (1914…). Hi havia una centraleta en una sola casa de cada poble. Molts pocs habitatges tenien telèfon a casa, eren famílies benestants i -pel que he preguntat- en cap d’ells arribaven a ser deu les famílies que en disposaven. Aquestes cases no havien de marcar el número amb el que volien comunicar-se, ja que sempre havien de connectar-se amb una centraleta que els donaria l’hora aproximada en què podrien establir la connexió amb el telèfon sol·licitat (la persona de la centraleta podia escoltar la conversa). Els altres veïns del poble que no disposaven d’aquest aparell, anaven a demanar hora a aquesta centraleta. Habitualment les esperes podien ser llargues, calia posar-hi calma, un cop aconseguida la connexió, la conversa també podia ser seguida o controlada per la telefonista (en els sis llocs consultats, les “controladores” eren dones).
Les comunicacions per carta o postal eren una mica més habituals però no eren gens ràpides. Les cartes es portaven a casa del carter i aquest passava cada dia pel poble a repartir l’escassa correspondència. En els segells, que tenien imatges variades, la cara de Franco estava molt present (valien 5, 15, 50…cèntims) i curiosament, quan a Franco el presentaven amb capa militar, el preu del segell puja (25, 30, 40 cèntims). A la part inferior sempre sortia la paraula ESPAÑA.
Els bitllets i les monedes de curs legal eren: la pesseta, els duros, els rals o els cèntims. Dels primers bitllets n’hi havia d’1 pesseta, 5 pessetes (anomenat popularment el duro), 25 pessetes, 100, 500 o 1000 pessetes… Les monedes eren d’1, 5, 10, 25 cèntims (conegut popularment com a ral), 50 cèntims (dos rals), 1 pesseta i el duro (dit de plata) equivalent a 5 pessetes. En totes les monedes hi havia la cara de Franco en relleu. En els cas del duro era força freqüent que, en anar a comprar, el venedor el fes dringar sobre un marbre per identificar el soroll que feia, el motiu era que tenia fama de ser una moneda molt falsificada i segons el dring que sentien ho detectaven…
Una pesseta de 1947 * 53 “Francisco Franco Caudillo de España por la Gracia de Dios”
Hi havia pobles ”afortunats” per tenir estació de tren ja que facilitava molt els desplaçaments. Altres podien disposar, com a molt, d’un servei d’autocar amb un viatge d’anada i tornada el mateix dia a Barcelona, Reus, Vic, Lleida…Hi havia molt pocs cotxes.
Cada any es feia un acte religiós: la Festa de Sant Cristòfor consistent en una benedicció feta pel capellà amb aigua beneïda amb la finalitat de protegir els vehicles, les persones que hi viatjaven i els animals… Era una tradició als pobles assistir i veure com en rua passaven: els pocs automòbils, camions o motos, i també la corrua més llarga, en aquell moment, de carros guarnits portats per animals.
En arribar la Pasqua a molts pobles sortien les caramelles a celebrar l’arribada de la primavera. Els cantaires eren sempre homes i joves del poble, que havien assajat unes cançons tradicionals i pràcticament cada any eren les mateixes.
La festa per excel·lència era la Festa Major que es podia fer en un envelat muntat per gent de fora del poble o en un camp aplanat, en nuclis menys poblat. Eren uns tres dies que capgiraven la rutina del treball quotidià. Consistien en una missa solemne, és a dir cantada, concerts (els músics s’allotjaven i menjaven repartits entre les cases benestants), balls amb rifa de la toia, teatre o sarsuela i un partit de futbol (en general contra el poble veí). Els diumenges la distracció més seguida era la d’anar al cinema on passaven dues pel·lícules, una era apta (és a dir, la podien veure els menors d’edat), i l’altra era pels majors d’edat, els que havien complert els 21 anys. Anar al cinema comportava veure un curt-metratge conegut com a “NO-DO”. Un noticiari setmanal, imposat pel regim franquista, on sempre mostraven les diferents activitats del dictador, com la navegació al iot “Azor” (amb un vestit de militar blanquíssim), les inauguracions de pantans, les manifestacions o espectacles multitudinaris, amb ell sempre a la tribuna, o visitant a l’Apòstol Santiago…,i de ben segur que també va mostrar la inauguració del Pantà de Flix en aquest període 1948-49
Imatge de la inauguració de la central i l’embassament de Flix pel cap de l’Estat i dictador, Francisco Franco, el 31 de maig de 1949. Fons d’Elisa Jordà Batiste. Ajuntament de Flix
La informació de l’ajuntament dins del poble es feia a través dels pregons pels carrers, anticipats pels sons d’una trompeta. A continuació s’escoltava el missatge d’un treballador municipal conegut com l’agutzil. L’altre medi de comunicació era els sons de les campanes de l’església, que tocava el campaner (solia viure vora de l’església) de forma manual amb la corda i batall. Era una informació immediata, segons el tipus de so i la quantitat de repics s’avisava sobre: naixements, defuncions, inici d’actes religiosos, foc…, que la gent identificava molt bé.
Les jornades de treball eren llargues, al camp i a les fàbriques, es treballava de dilluns a dissabte. Els diumenges no es podia treballar ja que s’havia de santificar la festa i s’havia d’assistir a la missa dominical si no es volia quedar significat dins de la comunitat com a persona descreguda i antirègim. De la mateixa manera, tots els nascuts eren batejats i feien la primera comunió (entre els set i els nou anys).
Com vestien
El vestuari era molt limitat per la majoria de gent que vivia del camp. Quan moria algun familiar les dones havien de portar rigorós dol, vestides de negre amb mocador negre al cap, durant dos anys com a mínim, mentre els homes només portaven una cinta negra a la màniga. Ells vestien freqüentment amb pantalons de pana. Homes i dones calçaven majoritàriament les espardenyes, dites de set betes.
Les famílies més benestants vestien diferent, com passava amb el propietaris, botiguers o el metge, el secretari de l’ajuntament, el mestre o la mestra que havien obtingut el lloc de treball després de fer unes oposicions que els convertia en funcionaris de l’estat. Habitualment no eren nascuts al poble. Tampoc solia ser del poble el capellà, encarregat de tenir cura de la moralitat del poble i d’oficiar els diferents actes religiosos, i s’identificava de lluny per la sotana negra que portava. Vivia a l’abadia o rectoria, sempre molt a prop de l’església, acompanyat habitualment per una germana o una senyora que tenia al seu càrrec l’atenció de la casa, cuina, neteja, recepcionista…, coneguda popularment com la majordoma.
L’escola franquista
L’escola ja no seguia el model implantat pel govern de la República democràtica (1931-36) sinó el model que imposà el bàndol guanyador de la guerra del 1936-39 basat entre altres aspectes en el nacional-catolicisme, la separació per sexes o la prohibició d’utilitzar el català. El canvi va ser molt gran ja que s’havien depurat moltíssims mestres de l’etapa anterior.
A Catalunya més d’un miler de mestres foren substituïts per mestres que no coneixien el català ja que procedien d’altres terres d’Espanya; a més, un nombre significatiu d’aquests no tenien titulació però havien estat excombatents i, a vegades, ferits de guerra en el bàndol dit nacional. Els mestres rebien un sou baix de l’estat, però els hi facilitaven un habitatge.
A cada poble li corresponia una escola de nensi una de nenes dels sis a catorze anys. Hi havia dues aules separades, en una hi anirien tots els nens, i en l’altra totes les nenes. Hi havia alumnat que havia de fer una llarga caminada abans d’arribar a l’escola, ja que venien de masies o de petits nuclis vinculats al municipi. En el cas dels nens, el mestre era un home i, en el cas de les nenes, una dona.
En aquells espais escolars hi havia la taula del mestre i els pupitres dels alumnes amb el seu tinter centrat -que compartien els dos nens del pupitre- ja que s’escrivia amb plumilla (el plomí) i sovint era necessari el paper secant ja que feien moltes taques. En molts casos a la classe(l’aula) podia haver-hi més d’una pissarra (en moltes ocasions els alumnes més grans “ajudaven” al mestre amb els alumnes més petits). El càstig físic sovintejava, aquest podia anar des de fer agenollar a l’alumne una estona a criteri del mestre, fer parar la ma oberta i donar-li un nombre de cops amb un bastó… A les parets hi havia sempre el mapa d’Espanya. A prop de la taula del mestre/a ens feien veure unes imatges emmarcades: Franco, José Antonio Primo de Rivera i l’escut de les fletxes de la Falange i molt habitualment el Crist crucificat o alguna altra imatge religiosa. Els dilluns s’hissava la bandera espanyola i els dissabtes es feia l’acció d’arriar-la amb els rituals corresponents.
La majoria de famílies que volien que els seus fills o filles estudiessin batxillerat optaven per internar-los en un centre educatiu d’una ciutat, més o menys propera, sempre dirigit per una congregació religiosa femenina o masculina. En molts dels centres demanaven que l’alumnat que hi ingressava portés un matalàs en què s’hi hagués anotat nom i cognom. Els seria retornar en acabar la seva estada a l’escola. Els alumnes interns podien passar mesos sencers sense tornar al poble o veure la família, ja que només retornaven a casa durant les vacances de Nadal, Pasqua i estiu.
Al Camp de la Bota (una antiga caserna militar del 1858, anomenada Castell de les quatre torres -enderrocat el 1960- a la platja de les afores de Barcelona al costat d’un barri marítim de barraques) el 1948 s’afusellen encara unes 150 persones per haver estat al bàndol perdedor de la Guerra Civil o col·laborar amb la resistència d’aquell moment: els maquis. Dos avis del Poblenou em recordaven -al segle passat- que a la matinada sentien clarament el so dels afusellaments i reconeixien la quantitat d’afusellats d’aquell dia per l’últim tret dit de “gràcia” amb el qual els remataven. Aquestes notícies i d’altres de similars no arribaven als pobles.
Castell del Camp de la Bota (Barcelona). 1858. Desaparegut als anys 60 del segle XX
Imatge principal: Vista parcial d’Oliana (Alt Urgell, Lleida).
Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona
Espai Memorial – 21 de febrer de 2025
El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.
És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.
L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.
De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.
Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.
Dones a Birkenau
Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!
Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.
Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.
Nens al dia de l’alliberació
L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.
El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.
classificació
“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin. Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“
Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
“Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]
Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.
“José Saramago”
Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:
Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.
Una “guspira de memòria” és una de les espurnes que algú va recordant de les moltes coses que ha fet o li han passat a la vida. Però el crític, historiador de l’art, professor i gestor cultural Daniel Giralt-Miracle ens demostra que en té molta, de memòria acumulada i, sobretot, ben articulada. I per això n’ha publicat un llibre altament recomanable per a tothom qui estigui interessat en el món de les arts i de la cultura en un sentit ampli.
I és que el nostre home no solament ha sentit l’art, sinó que l’ha viscut molt intensament, i per això s’ha implicat en les seves diverses manifestacions des del punt de vista de la modernitat.
A partir de la influència decisiva del seu pare, l’il·lustrador, dissenyador gràfic i tipògraf Ricard Giralt Miracle -en aquest cas, sense guió- ha estat amic o ha tractat intensament els grans referents de les arts plàstiques, la crítica i el disseny entre nosaltres.
Ricard Daniel Miracle
Figures com Joan Brossa, Àlex Susanna, Vicenç Altaió, Xavier Corberó, Andreu Alfaro, André Ricard, Frederic Amat, Salvador Dalí, José Antonio Coderch, Ricard Bofill, Eduardo Chillida, Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies, Alexandre Cirici Pellicer, Yehudi Menuhin, Xavier Rubert de Ventós, Antoni Vila Casas, Rafael Tous, Jaume Plensa, Antonio López, Apel·les Fenosa, Josep Guinovart, Joan Margarit, Miquel Milà, Xavier Valls, Josep Ferrater Mora, Salvador Sunyer… I la llista podria allargar-se.
També ha tingut un paper rellevant en manifestacions, institucions o entitats com la Primavera Fotogràfica, l’Any Internacional Gaudí, la Fundació Caixa de Catalunya, l’Espai Gaudí del Centre Cultural Caixa Catalunya, el FAD, el MACBA, l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona (ELISAVA), les revistes Nexus i Batik… A més d’haver estat un eficient cap del Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat.
Catalunya, Barcelona i la projecció internacional
En fi, és molt el que el Daniel, al llarg de sis dècades, ha aportat a l’ambient artístic, cultural i fins i tot acadèmic. També des del punt de vista de les institucions, per la col·laboració, singularment, amb el president Jordi Pujol o l’alcalde Pasqual Maragall, amb tot el sentit de país i de la seva capital que això significa. I per la projecció internacional, en definitiva, de l’art català.
Les guspires, habitualment, guspiregen, o sigui, ens van enlluernant a raigs. Però aquestes Guspires de memòria ho fan d’una manera intensa, plaent, harmoniosa i contínua. O sigui, són unes memòries amb tots els ets i uts.
Més informació
Vegeu l’article “L’art amable de Daniel Giralt-Miracle” de Joan M. Minguet a Núvol 23-11-2023 aquí . Daniel Giralt-Miracle publica ‘Guspires de memòria’ (Edicions 62), un llibre memorialístic que repassa una trajectòria de vàries dècades dedicada al món de l’art.
Conversa / debat entorn la sobirania i dels drets en l’era digital, del negoci de les “fake news” i reptes: Qualitat democràtica – l’art del bon govern popular. Fòrum amb la participació de Simona Levi (Torí, 1966) activista i fundadora d’Xnet. Es la veu referencial de l’activisme i els moviments socials en l’àmbit de la llibertat d’expressió́, els drets digitals i el programari lliure. Dirigeix el curs de postgrau universitari en Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital a la UB. A l’hora de parlar de sobirania, de drets, d’infoxicació́ i de xarxes socials, la trobada amb Raül Romeva (Madrid, 1971) ha resultat ser especialment estimulant. Romeva, president de la Fundació́ Irla és economista, doble doctor – en Relacions Internacionals i en Ciències de l’Educació́ i l’Esport – va ser conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat de Catalunya per ERC entre 2016 i 2017, càrrec del qual va ser destituït en aplicació́ de l’article 155. Empresonat entre 2017 i 2021 per la seva participació́ en el govern organitzador del referèndum de l’1 d’Octubre. Entre els seus àmbits d’interès hi ha la construcció́ de la pau, la resolució́ de conflictes i el republicanisme.
El debat ha estat moderat pel periodista Roger Palà, amb la col·laboració de la revista Eines i la Fundació Irla que tingué lloc a l’Espai Línia.
El moviment fort i transversal de la societat actual entra en un nou marc ideològic. Tant les persones que vivim en un mateix edifici- els veïns – i les que vivim a milers de Kms, que no parlem el mateix idioma i que, per descomptat, mai, coneixerem, entra en conflicte en quant la narrativa tecnològica del moment interessa molt al poder perquè facilita la limitació de la llibertat d’expressió.
La tecnologia no té valors, els valors els posa les persones i aquestes decideixen com fer-les servir. Qui té el poder té el control. En la mesura que tens el control de l’algoritme tens el poder, i en democràcia les administracions han de tenir la responsabilitat d’impedir que aquests negocis tecnològics violin els drets consolidats, han de regular, si més no, aquest control.
Simona Levi, una conversa amb Raül Romeva:
Petit extracte-resum de la participació i assistència al fòrum:
Roger Palà: És realment internet una eina revolucionària?
Simona Levi:
“Internet no només és una eina revolucionària, sinó́ que a més ens suggereix altres maneres de pensar la política. Ara bé, les xarxes socials són eines de grans corporacions i són extremadament tòxiques.
Les xarxes socials no són àgores, sinó centres comercials. Són les institucions les que han d’impedir que aquests negocis violen drets consolidats i oferir alternatives eficients útils i sanes per impedir-ho.Fixem-nos bé, que va passar amb el papir a l’Egipte dels faraons; amb el pergamí i més tard amb la impremta al S.XV, van ser molt criticades. Un calvinista va dir que el llibre seria un desastre perquè hi hauria tanta informació que al final acabaríem tots intoxicats”.
“La tecnologia de la impremta ha estat fonamental per a la democratització i per sortir de la ignorància. Una altra cosa és que aquesta mateixa tecnologia va permetre imprimir el “Mein Kampf”.
Roger Palà: The Economist pública, que tan sols hi ha 24 estats al món que són democràcies plenes.
Simona Levi: “Clarament, són moltes menys, per raons de corrupció o perquè arrosseguen un passat històric del qual encara no han fet net”.
Raül Romeva: “Avui tenim més capacitat de saber què passa arreu del món, i això ens hauria de donar certa consciència col·lectiva. En comptes de sortir de la trinxera, encara i ens endinsem més. Aquesta consciència és global i molt ideològica.
Tot i creure que vivim en una democràcia, el vot és una formalitat que legitima un determinat poder. Tota democràcia ha de tenir un contrapoder que la pugui vigilar. Si no hi ha un control ciutadà sobre les institucions no hi ha democràcia.
Sempre hi ha molt més coneixement fora que dins de les institucions. No sols s’han de posar càmeres dins del Parlament. Evidentment que sí, però s’ha d’implementar mecanismes que permetin construir allò que s’ha votat, i a més el procés i el resultat final ha de ser beneficiós i més ric per a tothom, no tan sols pels qui estan dins de l’hemicicle del Parlament”.
Roger Palà:Es parla de l’impacte negatiu de la intel·ligència artificial. Quines possibilitats de regular n’hi ha?
Simona Levi: ”Més que fer lleis noves, hem de veure, que aquestes empreses al voltant de la IA respectem les lleis actuals. Perquè les grans corporacions tecnològiques, d’entrada, ja estan violant la privacitat”.
Raül Romeva: “La IA, no té moral, són les persones que l’utilitzen les que tenen o no moral. És evident que s’haurà de regular. Al final, tot i que la tecnologia és neutre,mai acaba sent feta servir de manera neutra”.
Simona Levi: “Està bé que tinguem una regulació, però un excés de regulació pot ser perjudicial”.
Un excés de regulacions pot ser contraproduent. Un exemple és la regulació de la llei de protecció de dades. Els tràmits burocràtics que han aplicat les institucions, és del tot embolicat i pervers, fins tal punt que la gent odia aquesta norma, amb la consegüent perduda de confiança i d’eficàcia, per un excés de regulació.
Raül Romeva: “La sobreregulació pot acabar provocant la perduda de confiança en les institucions, i això és perillós. Si la regulació està pensada en què tothom actuarà d’antuvi de mala manera, això no és una societat democràtica. És una societat intervencionista”.
Simona Levi: “La tecnologia ha d’ajudar el qui pren decisions des del punt de vista polític, i el qui executa des del punt de vista tècnic. És exasperant que la mateixa administració et demani papers que ella mateixa ja té”.
Roger Palà:Les batalles culturals a les xarxes acaben suposant un desgast per a la democràcia?
Raül Romeva:“Quina tertúlia és la que funciona millor? Pels mitjans de comunicació, és millor generar molt soroll, que generar contingut de qualitat. L’exabrupte, l’insult, el retret… és fantàstic pel model comunicatiu d’avui”.
Simona Levi: “Una cosa és la llibertat d’expressió, que no s’ha de tocar. Però entorn de la idiotesa, la ximpleria i l’odi, hi ha un negoci. I aquest negoci s’ha de regular. S’ha d’aplicar el codi deontològic periodístic per obligació. Les institucions, partits polítics, plataformes, periodistes, presentadors televisius i sobretot la judicatura i mitjans de comunicació tenen l’obligació de verificar i contrastar la informació”.
Raül Romeva:“El contrast de la informació ha de ser verificada i certa, a més ha de ser total. La informació s’ha de donar tota i no parcialment. No pot estar esbiaixada”.
Simona Levi:“No es pot regular ni controlar les mentides de les persones, però les mentides dels grans emissors/informadors sí que s’han de poder fiscalitzar. Qualsevol nota de premsa d’un partit polític o del govern, no es pot considerar una notícia. Els continguts que circulen s’han d’acreditar fefaentment”.
Roger Palà:Les grans plataformes comercialitzen amb les dades que recullen dels usuaris. Una solució és prohibir el comerç amb aquestes dades?
Raül Romeva:“L’acumulació de dades ben utilitzades són útils i ens permet funcionar millor com a societat. El problema és l’ús que es fa de la informació. Per tant, no es tracta de prohibir, sinó de determinar qui té dret a acumular i fer servir aquestes dades”.
Simona Levi: “Els algoritmes han de ser transparents i el criteri de cerca de l’algoritme no pot ser d’odi”.
“La contractació pública només afavoreix a les multinacionals de la digitalització. La capacitat tecnològica a les institucions, existeix, però a l’administració li és molt més fàcil deixar-ho en mans de les grans empreses tecnològiques”.
Raül Romeva:“La potencialitat d’internet, referent a les notícies falses, és vector de transformació social. Aquestes eines poden servir per fer revolucions i al mateix temps per provocar idiotitzacions col·lectives”.
Roger Palà:Quines són les llacunes del legislatiu perquè la digitalització sigui democràtica?
Simona Levi: “S’han de prioritzar els serveis públics. El núvol no existeix, l’ordinador és d’algú que el controla. Hem de revertir aquest control. L’administració ha d’exercir la seva responsabilitat del control del mercat tecnològic, de la mateixa manera que no deixem els menjadors escolars en mans de McDonals, les institucions han de decidir si utilitza el control o no dels codis privatius a les grans empreses tecnològiques pels serveis essencials”.
Parlem de drets digitals, de sobirania en l’era d’internet, del negoci de les “fake news”, dels reptes de les esquerres davant l’era digital i del paper que han de jugar les administracions per garantir drets davant de les grans empreses tecnològiques.
La diferència està a prioritzar els serveis públics, les grans corporacions agafen el poder i els governs es desentenen.
No és un tema de transparències és un tema de governança. Comprendre el risc que pot dur a terme quan la informació es pot distorsionar, malinterpretar o tergiversar.
La gestió de dades i en quina intenció d’ús es fan servir no és competència privada. La gestió privada sols l’enfoca a fer i rebre negoci.
La mala transposició del reglament de la protecció i la llibertat d’expressió entre la intenció política i el comerç de les dades, ha d’estar regulada per una transició digital justa.
No s’ha de culpar a la gent o a internet, ni ara, a la IA, s’ha de culpar al poder, tot es tracta de respectar les lleis que ja existeixen i no crear noves lleis o regulacions que envoltin i afavoreixin aquests negocis.
Aquests desentendre’s del bé col·lectiu és el càstig fatal que restableix un ordre anterior. Hi ha moments en què la millor resposta és la no resposta.
El greu és, com s’està veient, unir el poder de les grans empreses tecnològiques que tenen una xarxa d’operacions elevada, amb el poder de les administracions (executiu/legislatiu).
El perill radica, si unim el qui controla el poder amb qui controla les xarxes en una mateixa persona…, la caguem!!! – La pregunta és: Estem en una democràcia plena??
Documentació: resum anotacions extretes del fòrum / conversa; i de la Revista Eines
Lara es veu atrapada mentre treballa amb el seu ordinador, després de diversos intents fallits i no poder identificar les imatges, ha de demostrar que no és un robot. Amoïnada, truca al servei tècnic per rebre ajuda, però no tan sols no rep cap mena de suport, sinó que l’acusen de ser un robot. Angoixada truca al seu company sentimental, esperant rebre la comprensió i l’estímul moral necessari que confirmi la seva humanitat. Res més llunyà aquest li revela la crua realitat, empeny-la cap a una profunda depressió.
Direcció i guió de Victoria Warmerdam – Actriu Ellen Parren en el paper de Lara
Amb més de 60 premis i guanyadora al millor Curtmetratge en el festival de Sitges 2023 i dels premis Oscar 2025.
La fràgil línia entre l’autenticitat que separa l’ésser humà de la màquina que et qüestiona la teva identitat… Què passa quan ets interrogat i no estàs segur de la teva pròpia naturalesa humana?
La “captcha” mètode que defineix i controla com diferenciar-te d’un robot, ens mostra com els criteris que la mateixa humanitat ha definit, són febles i arbitraris. Un sistema de seguretat que pot ser un autèntic drama.
El robot, amb aquesta aplicació automatitzada, sols podrà introduir alguns caràcters d’identificació a l’atzar, fet que serà improbable que passi la prova, mentre que els humans podran continuar. El fotut és que això cada vegada serà més improbable, perquè la IA avança a gran velocitat… paradigma de conflicte entre l’ètica i tecnologia.
No és la primera vegada que algún autor tracta aquest tema, però sí és la primera que jo ho llegeixo, entre altres coses pel prestigi de l’autor i per la vessant històrica/cultural que presenta, la que a mi més em justifica una lectura de no ficció.
Com diu la ressenya del propi llibre, el silenci no és la falta de soroll, només; allò que molts anyorem mentre vivim, sobretot fora de casa. Aquest seria él més elemental dels desitjos. El silenci és la capacitat d’introspecció, de mirar cap a dins, de coneixement d’un mateix i de l’entorn.
L’autor aquí fa una cosa que atrapa, al menys a mi, i és viatjar des de la primera modernitat de l’home fins ara, a partir de moments, d’autors i obres que coneixem, però que mai els hi hem vist la perspectiva que ell ens ofereix. Tot plegat és un passeig per la història del pensament i dels fets. En realitat, el llibre de Corbin és una recopilació dels pensaments que sobre el silenci han generat altres pensadors o literats. El valor afegit de l’obra consisteix, precisament, en la síntesi que se’n duu a terme i, sobretot, en l’agrupació temàtica de les cites. L’autor reconeix, des de les primeres pàgines, que el seu treball sorgirà de la seva transcripció. I el lector entendrà el transcurs de la significació del concepte, precisament per qui ho havia advertit, i en quin moment. En el meu cas he reconegut aspectes d’autors que conec, però que no m’havia fixat mai en certes particularitats.
Corbin es refereix a la situació dels nostres dies, en què, d’una banda, baixa el llindar de tolerància al soroll i, d’altra banda, els mateixos que propicien aquest nou anhel de silenci el destrossen sistemàticament amb intensitats sonores fins ara desconegudes. Fins i tot parla de l’aprenentatge i de diferents disciplines per imposar-lo.
I francament és molt suggerent. Tot plegat incita a capbussar-se en altres dels seus llibres.
El darrer llibre de Paul Preston va aparèixer en la versió anglesa l’any 2024 (Perfidious Albion. Britain and the Spanish Civil War). La traducció al castellà a càrrec de Jordi Arnaud i Escudero per a Editorial Debate ha estat ràpida i la primera edició ha sortit al mercat el gener de 2025 amb el títol La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española. Sóc un fan de Preston, he llegit la majoria dels seus llibres publicats en castellà o català els darrers quinze anys i, la veritat és que em va faltar temps per comprar-ho i llegir-ho amb avidesa. Després de la lectura he de dir que no tenim davant una altra llibre de referència, es tracta d’una obra que desenvolupa un tema sobre qual hi ha algun referent anterior de valor com el llibre d’Enrique Moradiellos de 1996 de nom molt similar (La perfidia de Albión: el gobierno británico y la guerra civil española). En el cas que comento, Paul Preston desenvolupa el contradictori paper britànic en la Guerra Civil i ja en el pròleg fa referència al text de Moradiellos en esmentar el doble raser de la política britànica durant la Guerra Civil espanyola. En el primer capítol, molt proper a les meves expectatives prèvies a la lectura, s’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels rebels. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República i portaren a un impossible acord amb els tramposos governs de Hitler i Mussolini que signaren juntament amb els governs britànic i francès un inoperant Pacte de no intervenció que de fet impossibilità el dret legítim del govern de la República espanyola de comprar armes per a defensar-se d’una rebel·lió, amb la qual cosa hagué d’acudir a l’únic país que, amb condicions li subministrava armament que era la URSS de Stalin. Alemanys i italians aportaren al bàndol rebel armes i tropes sense cap mena de restricció i el comitè de seguiment del Pacte no va fer res per a impedir-ho.
D’esquerra a dreta: Stanley Baldwin (1867 – 1947) i Neville Chamberlain (1869 – 1940) “premiers” britànics durant la Guerra Civil , responsables de la No Intervenció i d’una política factual favorable als rebels espanyols (wikipedia.org) Norman King (1880 – 1967) un personatge molt influent en la negativa actitud britànica envers als governs republicans espanyols (npg.org.uk) Reunió entre Anthony Eden (1897 – 1977) ministre britànic d’afers exteriors, a la dreta de la imatge i Léon Blum (1872 – 1950) president de la República francesa, reunits l’estiu de 1936 (wikipedia.org)
El segon capítol sobre Lluís Companys explica les visions anglosaxones sobre el president de la Generalitat amb punts de vista aparentment oposats: alguns el descrivien com un gran estadista i altres parlaven d’ell com un oportunista sense cap mena d’escrúpols. Aquí la inicial aversió del cònsol Norman King ja venia augmentada des de l’any 1934 amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu i els posteriors fets d’octubre que acabaren amb l’empresonament de tot el govern català. Els informes de King eren particularment tòxics, partidistes, hostils i desqualificants per a la figura del president Companys. Evidentment, la diplomàcia britànica no va ser capaç d’entendre el paper de Companys i del seu govern per a restaurar l’ordre enmig del caos propiciat per la sublevació militar de juliol de 1936, tot passant per alt que Companys no era cap comparsa dels anarquistes i que amb la seva actuació els dies i setmanes posteriors al cop militar, Companys havia assegurat la continuïtat del poder de l’Estat.
En el tercer capítol, Preston analitza el suport indirecte i clandestí que el govern britànic donà als franquistes durant la campanya militar del nord i, concretament durant el setge feixista a Bilbao l’any 1937. En aquest cas, l’ambaixador Chilton va perpetuar la mentida franquista segons la qual Bilbao estava bloquejat i que, per tant, la Royal Navy, encarregada de la vigilància del Cantàbric segons el Comitè de No Intervenció, no podia defensar la marina mercant britànica que transportava aliments a l’assetjada i famèlica ciutat basca. Chilton, de vacances durant la guerra a Donibane Lohizune, en francès i oficialment Saint-Jean-de-Luz, creia de manera acrítica les informacions de l’oficial rebel i amic seu el comandant Julián Troncoso Sagredo que li passava la informació (tergiversada) que interessava a Franco i que els polítics britànics conservadors volien escoltar.
En el quart capítol Preston fa el contrast entre les voluntats i les implicacions pro-franquistes de la majoria tory en el govern i el sentiment a favor de la República espanyola d’una gran part de l’opinió pública britànica. Enfocat en els doctors Len Crome i Reginald Saxton, s’explica una part de les aportacions britàniques als serveis metges republicans i el paper clau que varen tenir metges i infermeres britànics per a mantenir ben alt el nivell dels sanitaris republicans en temps de guerra.
A l’esquerra Len Crome (1909 – 2001) metge britànic d’origen letó (Graham Stevenson) A la part superior dreta Reginald Saxton (1911 – 2004) metge britànic d’origen sudafricà (University of Brighton) A la part inferior dreta Norman Bethune (1890 – 1939) el metge canadenc heroi de la “Desbandá”, la tràgica fugida de Màlaga cap a Almeria, amb l’ambulància que utilitzà per ajudar els fugitius (El Independiente de Granada)
En el capítol cinquè s’aprofundeix en l’atrocitat comesa pels franquistes i els seus aliats italians i alemanys en la conquesta de Màlaga al gener de 1937; amb un comandament dirigit per Queipo de Llano i el general italià Mario Roatta i amb cobertura aèria de bombarders nazis i feixistes així com vaixells de guerra nazis i feixistes que per mar i aire assetjaven i bombardejaven les llarguíssimes columnes de refugiats que omplien la carretera de Màlaga a Almeria. Entre 3.000 i 5.000 persones foren assassinades d’aquesta manera per l’acció conjunta de l’aviació i la marina aliades de Franco. Preston narra aquí l’heroic paper del metge canadenc Norman Bethune que intervingué en suport dels refugiats i que posteriorment faria arribar a l’opinió pública mundial la realitat del que estava passant i la seva experiència personal durant la massacre.
En el sisè capítol es fa una anàlisi crítica del llibre de George OrwellHomenatge a Catalunya publicat l’abril de l’any 1938 i amb seguretat el llibre més venut sobre la Guerra Civil espanyola. Segons Preston, el llibre no constitueix cap exemple d’anàlisi fiable del context polític general de la guerra i, en concret, dels seus condicionants internacionals. El propi Orwell reconeixerà el desembre de 1938 dubtes o errors sobre el que havia escrit referent al dilema del moment entre revolució i guerra i quina era la prioritat per aconseguir la victòria. Preston explica i justifica amb fonts l’errònia interpretació que va fer Orwell i que aquest mateix reconeixerà temps més tard, sobre la postura del govern republicà durant la guerra sobre la prioritat de construir un estat normalitzat amb un exèrcit regular normal per tal de poder enfocar amb èxit la guerra contra els feixistes. Un dels motius que addueix Preston per a qüestionar el valor correcte de les apreciacions d’Orwell és el poc domini del castellà i del català que tenia i que probablement dificultava molt l’aproximació fina a la manera de pensar de la gent i al context cultural real en uns moments dificultosos i confusos com eren els mesos que va passar a Espanya on va viure una realitat parcial de la guerra a un front secundari com era el d’Osca i, posteriorment a Barcelona on seria testimoni dels fets de maig de 1937.
El setè i darrer capítol és un complement de l’anterior, ja que Preston pretén explicar les distorsions polítiques a que es veuen sotmesos els textos històrics sobre el conflicte espanyol. Aquí Preston focalitza quatre autors anglosaxons que han estat referents de la historiografia sobre la guerra civil. En concret, tres autors britànics (George Orwell, Gerald Brenan i Burnett Bolloten) i un estatunidenc (Herbert Southworth). De cadascun d’ells analitza la seva producció sobre a Guerra Civil i explica com la Guerra Freda, d’una manera o altra, modula o canvia el seu pensament i la seva producció o posicionament al voltant del conflicte espanyol. Preston arriba a la conclusió que tots ells en menor o major mesura van esdevenir, com ell diu, “guerrers de la Guerra Freda”, és a dir, que van mutar a posicions més o menys anticomunistes mediatitzades o no per interessos externs amb el fred conflicte que es va viure al món després de 1945.
A la dreta, fotografia on es pot veure George Orwell (el més alt de tots) en el quarter Lenin de Barcelona on es formaven les milícies del POUM (Tot Barcelona) Caràtules de llibres que van ser, i són encara, obres de referència sobre el conflicte espanyol. Els autors i la seva trajectòria són analitzats per Preston en el darrer capítol del llibre
El llibre és rigorós com tots els treballs de Paul Preston, amb la seva facilitat habitual per a fer relats històrics de manera senzilla, amena i amb un ús de fonts molt diverses, adequades i ben triades. Queda clara com sempre la posició de l’autor que en fer l’anàlisi de la posició britànica separa clarament el rol de la majoria política conservadora del moment i altres sectors de la societat. El govern, la diplomàcia i els grups propers al poder estan davant d’un context polític i social on està prou estesa la comprensió o la mimesi amb l’onada feixista i autoritària que avançava per tota Europa i en una política internacional a la qual van arrossegar fàcilment al feble govern francès, en l’apaivagament, és a dir, en fer concessions als nazis, tot pensant que podrien fer-se seu el més “tou” feixisme italià. Les poques veus crítiques contra aquesta postura, bé a l’esquerra laborista o en la figura de Winston Churchill, situat aquest dins la pròpia majoria conservadora, no tindrien cap efecte real en una política exterior que feu molt mal al règim republicà espanyol. Per altra banda, l’opinió pública britànica i molt voluntaris d’esquerra si que es mobilitzaren de forma més o menys activa en defensa del govern legítim republicà. Els diversos assajos que formen el llibre (de fet cada capítol és una mena d’assaig independent de la resta), donen lloc a una obra una mica dispersa, sense un tancament clar en cap dels temes ni unes conclusions ben definides que com aquests i altres aspectes de la Guerra Civil ni estan ni estaran tancats en absolut en els propers anys.
El llibre és una edició en tapa dura de 284 pàgines, de les quals 231 són de text, 34 constitueixen les abundants i clares cites habituals en l’obra de Preston i la resta és un índex alfabètic.
El dia 30 de gener es va celebrar una jornada per reflexionar sobre la minorització lingüística a Europa, a partir de casos com el català, l’islandès o l’ucraïnès, especialment en un moment que s’està produint un auge dels nacionalismes autoritaris.
Autora: Montserrat Sendra Rovira
Poc ens podíem imaginar que l’arribada d’internet i la seva popularització ens comportarien uns canvis que afectarien tant en el nostre dia a dia.
La digitalització de les empreses, dels serveis, de l’administració, la dependència del comerç electrònic, la comunicació a l’instant, els sistemes de pagament, la desaparició del correu tradicional, el creixement exponencial del potencial mediàtic i comercial, la reducció de serveis presencials o les visites online… El matrimoni entre internet i el mòbil. Els canvis en els usos i costums. La desaparició dels rellotges, les agendes, les calculadores, màquines de fotografiar, despertadors, mapes, calendaris, ràdios, aparells de música, etc. El naixement de les xarxes socials, Facebook, Twitter, YouTube, Instagram, Spotify, WhatsApp i tantes altres, i no cal dir la revolució dels aparells audiovisuals amb l’ampli catàleg de pel·lícules, sèries, concerts, notícies i altres esdeveniments… per gaudir a l’instant, en qualsevol lloc, hora i situació. Hem passat de veure la televisió en blanc i negre d’un únic canal en grup en el cafè del barri, perquè era l’única del poble, a passar de forma individual a veure-ho en una micropantalla i escollir infinitat de programes des del llit !!!
Les 10 llengües més utilitzades representen el 76,9% (d’aquestes, les tres primeres: l’anglès el 25,9% – el xinès el 19,4% i el castellà el 7,9%, més de la meitat). Les altres set: àrab, indonesi, portuguès, francès, japonès, rus i l’alemany el 23,7%. La resta el 23,1%.
L’augment de les noves tecnologies permet una globalització econòmica i un creixent polític de consum digital atorgant a les llengües hegemòniques un elevat potencial de beneficis. Rellevant a la marginació a tots aquells parlants de les llengües minoritzades i minoritàries.
En tot aquest procés, si no espavilem, hi ha 21 llengües europees que arribaran a l’extinció digital.
Totes les minoritzades i minoritàries estan subjectes a una llengua i a un estat dominant. Són llengües de nacions sense estat – o que estan dominades per estats molt més potents – Són llengües de resistència, de lluita i de subsistència.
Hem de tenir en compte, que el mercat xinès entra amb molta força en els algoritmes per seduir/captar qualsevol de les variants/idiomes xinesos. Hi ha unes 125 ètnies amb el seu propi dialecte/llengua.
Serà una solució o un perill la intel·ligència artificial?
Avui, ja es pot doblar els continguts digitals a moltíssimes llengües automàticament de manera instantània i gratuïta… Elon Musk s’expressa en francès, amb fluïdesa, una llengua que no parla ni entén ni aprendrà mai, amb la seva corresponent entonació, pronunciació i el moviment de boca adient.
Resum del cas català
Es varen exposar estratègies, durant la jornada, de polítiques públiques orientades a promoure l’existència de les llengües Minoritzades i Minoritàries al món digital.
S’han de fer amplis esforços a engegar polítiques de normalització lingüística més potents. Les escoles i centres culturals han de fomentar l’ús del català a les xarxes. Crear beques específiques, cursos online per atreure a nous parlants, fòrums per resoldre dubtes i aplicacions d’intercanvis d’idiomes. Accions destinades a generar nous “influenciadors” que recompensin l’ús del català. Formació lingüística i suport tècnic, amb l’ajut dels mitjans de comunicació, creant noves vocacions que esperonin les xarxes a mantenir la nostra llengua i fomentar la nostra cultura.
L’ús de la nostra llengua és un deure col·lectiu de voler ser, de voluntat democràtica, legitima i de dret. No és una defensa local d’un dret individual. És un dret global col·lectiu per la defensa legítima de consciència de nació per defensar les nostres institucions i d’ordenació lingüística i jurídica com a poble. No ha de ser una lluita sinó una pràctica. Construir unes bases d’allò que volem ser i fer. Per saber d’on venim, què i qui som i a on volem anar.
El Cavall Bernat
S’ha d’insistir i lluitar en l’ús del català a les xarxes. La majoria d’aplicacions ja estan disponibles en la nostra llengua. El castellà com llengua dominant, afegeix molta pressió als usuaris catalanoparlants per ser la tercera llengua més utilitzada mundialment.
Els nous algoritmes disparant el català a les cerques, les hem de fer servir.La societat civil és imprescindible per incrementar l’ús del català al món digital.
Extracte de continguts: resum de notes recollides en el transcurs de la jornada, durant l’exposició i presentació de Raül Romeva, president de la Fundació Irla, economista, doble doctor en Relacions Internacionals i Ciències de l’Educació, escriptor, analista i polític català.
La minorització lingüística, els contextos en què es dona i les respostes de les comunitats de parlants a aquesta situació centra la jornada.
La història de la llengua catalana al llarg dels darrers tres segles és una història de resiliència.
Les cultures es transmeten als seus idiomes, i és del tot crucial que la comunitat nacional i internacional sigui conscient que els intents directes i indirectes de substituir el català pel castellà tenen implicacions culturals molt més greus que les purament lingüístiques.
Resum del cas ucraïnès
Rússia és el poderós estat nacionalista que actua amb duresa i repressió. El principal motiu i narrativa de l’actual conflicte bèl·lic i l’objectiu bàsic, és la consagració de l’antic imperi. Segons Putin es tracta d‘assolir la reunificació d’una nació dividida recuperant el territori i la llengua russa. La centralització d’una nació i llengua forta. – Putin és Rússia i Rússia és Putin!!!
Una vegada acabat el conflicte de la II G.M., les terribles situacions i conseqüències del primitiu i poderós missatge de l’opressor rus va ser oprimir al poble ucraïnès, obligant a la gent a canviar d’idioma per aconseguir feina i subsistir. El poble ucraïnès i la seva llengua es varen veure de nou relegats.
Amb la dissolució de la Unió Soviètica, l’any 1991 la Ucraïna independent fa possible un procés de transició favorable, convivint perfectament i sense problemes amb les dues llengües. Sols es parla el rus en les regions de Crimea i del Donbàs, territoris fronters amb Rússia.
Україна
La invasió sols aconsegueix l’efecte contrari. Ucraïna no vol saber res de la “mare pàtria” russa i del rus. Molts ucraïnesos que fugen de la zona ocupada i és desplaçant a la resta d’Ucraïna, deuen parlar l’ucraïnès si no volen ser rebutjats i ser objecte de tensions i d’odi a tot el que envolta la llengua i l’imperi rus.
Ucraïna, un front mental que busca la identitat de poble, de cultura, d’història i de resistència de la seva llengua, discriminant i menys preant un sentiment d’odi intens a tot el russòfon.
Abans de la guerra, el rebuig de l’idioma rus a Ucraïna era marginal, ha sigut la invasió que ha creat recels i odis genocides. El trist problema de com s’utilitza la llengua i la cultura com a armes de guerra; el virus de la diglòssia.
Hanna Perekhoda,
Extracte de continguts: resum de notes recollides en el transcurs de la jornada, durant l’exposició i presentació de Hanna Perekhoda, activista ucraïnesa i historiadora a la Université de Lausanne.
Resum del cas Islandès
Islàndia, illa nòrdica situada al sud del cercle polar àrtic, amb 390.000 hab. L’islandès és l’idioma oficial, amb més de mil anys d’història, molt més antic que el noruec i danès, però sí que ha estat subjugat i dominat per Noruega i Dinamarca. El 17 de juny de 1944, a través d’un referèndum és convertir en república independent.
Islàndia està molt pressionada per altres llengües. L’anglès ja supera a l’idioma oficial. El 13,5% de la població ha nascut a l’estranger, incloent-hi els fills de pares islandesos que viuen fora. El fenomen de la immigració creix any rere any. L’any 1994 el 2% era població immigrant, l’any 2024 el 17%. Els polonesos són el grup d’immigrants més nombrós, el 6% aporta el gruix de la mà d’obra.
Senderistes sota l’aurora boreal a Islàndia
A més de l’islandès, a escola, són obligatoris l’anglès i el danès. Seguidament, els més parlats són el polonès, tagal i tailandès, altres idiomes comuns són l’alemany, el noruec i el suec. Tota aquesta barreja incideix sociolingüísticament amb forts canvis culturals.
L’any 2009 és crear una legislació lingüística per protegir-lo com idioma oficial i és d’ús d’obligatori compliment, en el Parlament, Govern, administracions, centres públics i escoles.
Però és el mateix islandès qui prioritza l’anglès, relegant el seu idioma matern a segon terme. Tenen una paradoxa per protegir les arrels medievals del seu idioma i competir amb els altres cinc idiomes dominants producte de la immigració i del turisme. És necessari molts esforços i diners per posar-lo en pràctica. Com en els Estats Units, existeix un “spanglish”..
Verdaderament, tenen una autèntica torre de babel…
Ari Páll Kristinsson,
Extracte de continguts: resum de notes recollides en el transcurs de la jornada, durant l’exposició i presentació d’Ari Páll Kristinsson, professor d’investigació a l’Institut d’Estudis Islandesos Árni Magnússon.
És la terrible lluita entre dues llengües dins del mateix territori. Una d’elles rebutjada, inclús prohibida, per la més predominant que desplega una poderosa maquinària de poder, que per diverses raons, crea recels i odis genocides, responent sols al supremacisme lingüístic, quedant la més dèbil relegada a l’àmbit familiar, acceptant un procés de submissió.
Els idiomes poderosos arriben a dir, per exemple, els hispanoparlants: els castellans, bolivians, argentins, xilens, panamenys, mexicans entre molts altres, parlant el mateix idioma. Aquests mateixos diuen, en el cas del: balear, inclús del menorquí, del valencià o del català, per ridiculitzar-nos, infravalorar-nos i minimitzar-nos, que són diferents “dialectes” … Generant sempre un conflicte.
-Fets que derivant en una diglòssia digital-
Les llengües minoritzades tenen un brill d’esperança en internet. No existeixen fronteres, hi ha un gran espai poderós de difusió que permet la comunicació de parlants de diverses part del món per compartir el mateix idioma.
El català, amb 10 milions de parlants, és la 23ª llengua més utilitzada a internet, la 8ª més activa en blogs i la 15ª en Wikipedia. Hem d’aprofitar les noves estratègies tecnològiques i buscar el nostre espai de salvació dins del món digital. Les xarxes poden contribuir a la pervivència de les llegues no hegemòniques. Depèn de nosaltres. La riquesa dels idiomes és riquesa cultural que ens pertany!!!
Taula rodona: d’esquerra a dreta: Ari Páll Kristinsson, Rita Marzoa- periodista i moderadora, Hanna Perekhoda i Iñaki Irazabalbeitia.
La Fundació Irla, amb Raül Romeva presentador de la jornada i portaveu de la Fundació, en col·laboració de la Coppieters Foundation, amb Iñaki Irazabalbeitia expert en política lingüística, i el Ciemen amb el seu president David Minoves, han organitzat una jornada per analitzar la minorització lingüística a Europa, que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans.
En el marc de la jornada, també s’ha presentat l’estudi Contra la diglòssia digital, elaborat per la sociolingüista Montserrat Sendra i editat per la Fundació Irla i Coppieters Foundation.
Documentació: resum de notes i d’anotacions recollides durant la jornada i de l’estudi contra la Diglòssia Digital elaborat per Montserrat Sendra i Rovira.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.