Thriller policíac que investiga la lluita contra la corrupció interna del cos de policia, on cada capítol t’atrapa i el que vols és continuar veient-los sense aturades. Manté un ritme àgil i frenètic, tot i tenir aspectes força inversemblants, i un temps bastant pausat entre capítols.
La crítica la considera una obra excel·lent de gran enginy i un tan especial, sent una de les millors sèries angleses policíaques. Cada temporada consta d’una trama diferent però amb un fil conductor continuista.
Actualment consta de cinc temporades, quatre a Netflix i la sisena està en marxa. Produïda per la BBC i Jed Mercuri com a guionista. Aquest és un dels creadors televisius més rellevants del moment, i ens mostra la seva capacitat de mantenir el suspens, l’ambigüitat, el nerviosisme i l’adrenalina al màxim, a més dels trepidants interrogatoris.
A cada temporada, l’AC12 (unitat anticorrupció), hi ha un moment on la investigació és torça i tothom és sospitós. Ningú està exempt de culpabilitat, posant en tela de judici tot l’equip. Com ho fan? Provocant dubtes, contradiccions i indignació i donant peu a tota mena de sospites, amenaces i conflictes. No existeixen els bons i els dolents, sinó una abundant mostra de grisos.
Crec que és una sèrie diferent d’altres del seu mateix gènere, addictiva trepidant i molt recomanable de veure….
Els actors principals de l’AC12, no són herois, sinó funcionaris on també mostren que s’equivoquen i que tracten de fer la seva feina el millor possible, per mostrar la corrupció interna, els abusos dels seus caps i dels polítics. Així i tot cap dels tres personatges, no són ni molt menys innocents…..
Martin Compston com el detectiu Steve Arnott. Vicky McClure com la detectiu Kate Fleming i Adrian Dunbar en el paper de cap anticorrupció Ted Hastings.
Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:
Segona part
1- SANT MARTÍ DE LA CORTINADA Ordino S. XII
2- SANT CLIMENT DE PAL la Massana S. XI – XII
3- SANT ROMÀ DE LES BONS Encamp S. XI -XII
4- SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS Escaldes-Engordany S. XII
5- SANTA COLOMA – Espai Columba Andorra la Vella S. IX – X
6- SANT SERNÍ DE NAGOL Sant Julià de Lòria S. XI
Riu Valira del Nord, o Valira de la Massana o d’Ordino. Neix als llacs de Tristaina, travessant: el Serrat, les Salines, Llorts, Arans, la Cortinada, Ansalonga, Ordino, la Massana, Anyós i Engordany.
Riu Valira d’Orient, o Valira d’Encamp, de Canillo o de Soldeu. Neix al Circ dels Pessons ( Grau Roig – Encamp), travessant: Soldeu, el Tarter, l’Aldosa, el Vilar, Canillo, Molleres, les Bons, Encamp i Escaldes.
Gran Valira, és on s’uneixen els dos Valires, a Escaldes-Engordany, travessant: Andorra la Vella, Santa Coloma, la Margineda,Aixovall i Sant Julià de Loria, desembocant al riu Segre a la Seu d’Urgell.
Esment.ho les tres parts del Valira, perquè també dividirem en tres parts o zones el seguiment de les esglésies de l’art romànic de les Valls d’Andorra. Totes elles lligades estretament a la vida del riu.
Des d’on, a més a més, servien per a comunicar.se a través dels sons dels campanars o a través de senyals lumínics, ja que a més de llocs de culte, també es reunien per tractar temes i inquietuds socials, transaccions agrícoles i ramaderes entre cases pairals, de conreu, masies i bordes properes.
Formaven una espècie de triangle informatiu entre elles. Era l’internet actual, per estar informats de qualsevol esdeveniment important entre valls i muntanyes.
Valira del Nord:
Tercera part
1- Sant Pere del Serrat (Ordino)
2- Sant Serní de Llorts (Ordino)
3- Sant Miquel d’Ansalonga (la Cortinada – Ordino)
4- Sant Roc de Somàs (Somàs-Ordino)
5- Església de Sant Corneli i Sant Cebrià (Ordino C/ Major s/n) – Patrons
6- Església de Sant Andreu del Prat del Campanar a 400 mts d’Arinsal)
7- Sant Andreu d’Arinsal
8- Sant Romà d’Erts (Pal – Arinsal)
9- Sant Iscle i Santa Victoria (la Massana) – Patrons
10- Sant Ermengol de l’Aldosa (Ordino)
11- Sant Cristòfol d’Anyos (capella la Massana)
12- Sant Joan de Sispony
13- Església de Sant Antoni de la Grella (Sispony-tunels- Anyos –la Masana)
Valira d’Orient
Quarta part
1- Església de Sant Pere del Pas de la Casa, construida el any 1985
2- Capella de Sant Bartomeu (nucli urbà de Soldeu)
3- Sant Pere del Tarter
4- Ermita de Sant Jaume de Ransol (el Tarter)
5- Església de Sant Serní de Canillo
6- Ermita de la Santa Creu de Canillo (d’epoca barroca del S. XVII)
7- Església de Sant Miquel de Prats (Canillo), del S.XII, amb una porta gòtica en pedra tosca única a Andorra.
8- Santa Eulalia d’ Encamp – Patrona
9- Sant Miquel de la Mosquera (Encamp)
10- Sant Marc i Santa Maria (cementiri d’Encamp)
11- Sant Romà de Vila (Vila – Encamp)
12- Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals (Encamp)
13- Sant Romà dels Vilars (els Vilars – Engordany)
Gran Valira
cinquena part
1- Sant Pere Martir – estil neo-romànic 1956 (Escaldes-Engordany) – Patró
2- Capella de Sant Andreu (carrer de sant Andreu, hospital de V. Meritxell-Andorra V.)
3- Sant Ermengol – Andorra
4- Església de Sant Vicens d’ Enclar (Sta Coloma)
5- Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)
6- Sant Esteve de Bixessarri
7- Santa Filomena d’Aixovall
8- Església de Sant Julià de Lòria – Patró
9- Mare de Dèu de les Neus de Llumeneres (Nagol)
10- Sant Martí de Nagol
11- Sant Pere d’Aixirivall
12- Sant Romà d’Auvinyà(S. Julià)
13- Sant Iu (Auvinya – fotos del àrea residencial)
14- Sant Cristòfol de la Rabassa
15- Sant Esteve de Juberri (Aixirivall)
16- Sant Miquel de Fontaneda
17- Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa (Sant Julià – carretera Fontaneda)
18- Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix)
Ponts Romànics
Sisena part
1- Pont d’Ordino (les Salines), el 15 de febrer de 1980 és traslladat des del Lloser fins al seu actual emplaçament més al nord per sobre del poble de Llorts. Al Valira Nord.
2- Pont dels Escalls (Escaldes-Engordany) on es firma el Pariatge el 1278. Al Valira Nord, abans de la unió dels dos Valires. El pont té una gran altura i està força abandonat.
3- Pont de la Tosca es troba al sector d’Escaldes del any 1820, sobre la confluència dels rius Madriu i Valira d’Orient, a 8 minuts caminant del pont d’Engordany.
4- Pont d’Engordany, constrüit el 1785 de pedra calcària, uneix els dos pobles, Engordany i Escaldes. Pont asimètric a causa del desnivell dels dos extrems, de 9,5 metres en el seu punt més alt. Bé d’interès cultural. Situat al Valira d’Orient.
5- Pont de Sant Antoni de la Grella (Sispony-Tunels-Anyos_la Massana). De 21,20 mts i 5,55 mts d’alçada. Al Valira Nord.
6- Pont de la Margineda (Aixovall – Sant Julià) del S.XII. És el pont medieval més antic i més gran, de 10 mts en el seu punt més alt i de 33 mts de llargada. Bé d’interès cultural. Al Gran Valira.
– Les referències històriques per datar els monuments romànics, es pot considerar que van començar a finals del S. VIII, fins el S. XIII. Es creu que hi ha més de mig centenar de monuments romànics catalogats. L’arquitectura romànica andorrana es caracteritza per utilitzar la pedra de pissarra, la pedra tallada i es fa servir poc el maó. Destacan els campanars llombards de planta quadrada i finestres geminades i arcs cecs.
– En la tercera planta del Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, hi ha la sala de maquetes d’art romànic amb 30 miniatures dels edificis més importants a Andorra.
És un thriller judicial del director i guionista Aaron Sorkin, amb un gran treball interpretatiu dels seus actors, amb poderoses escenes i profunds diàlegs. Judici celebrat el 1969, a 7 acusats jutjats de conspirar en contra de la seguretat nacional i incitació als disturbis, després dels trastorns històrics dels assassinats de Martin Luther King i de Robert F. Kennedy, en el decurs d’una manifestació, en principi pacifica, en contra de la guerra del Vietnam, davant de l’hotel Hilton on se celebrava el congrés del partit demòcrata. Aquest drama de l’agost del 68, portarà una escalada de grans conflictes socials, que passaran a formar part d’una època de grans canvis i revolucions economicosocials. És tan potent, real, autèntic, cru, emotiu, la decadència del sistema, on la violació dels drets constitucionals i humans, la impunitat racial, el drama social, el moviment feminista, el món hippie, ens transporta a moviments que succeeixen en l’actualitat en moltes ciutats del nostre entorn, anomenat, “democràtic”.
La pel·lícula ens mostra, un treball, on la parcialitat del jutge, la impunitat policial, els perjudicis racials, feministes i xenòfobs de tota mena, amaga una situació impune d’una violència policial, emparada per un sistema judicial totalment polititzat, i de quan absurd són els càrrecs imputats, sols per tenir unes idees diferents i del tot pacifiques, que mostren i fan una estranya sensació que actualment estem vivint en el nostre entorn més pròxim. Una incitació i reflexió a la defensa d’uns ideals d’igualtat i contra la injustícia. Una anàlisi profunda sobre la perversió d’un sistema corrupte, que no vol deixar el control ni el poder.
Després de l’enviat per un company, via whats App, que va ser el motivador per a veure la pel.lícula, va re.enviar el següent escrit d’un twittero:
“El juicio de los 7 de Chicago”, sería una gran metáfora de la causa contra Sánchez y Cuixart de no ser porque una metáfora no puede ser literal.
“Processing the Proces”, by Aaron Sorkin.
Se te cae la baba viendo a Frank Langella clavar a Manuel Marchena.
L’autocrítica dels EEUU, no ens deixa mai de sorprendre. Molt tenim per apendre !!!
Pel·lícula espanyola del 2001 que ens mostra la vida dins d’un poble petit després de la Guerra Civil Espanyola en els anys 1944-1948.
L’angoixa, el silenci, la por, el sentit de culpa dels perdedors. Les rancúnies entre veïns, la venjança, l’odi, la revenja. El favoritisme, la prepotència, la denuncia, la vexació, l’orgull aclaparador del poder absolut que els atorga la victòria, que no entenen prou amb el sofriment amarg i constant de la submissió i del menyspreu que exerceixen de manera burlesca i despietada, sense cap mena de compassió ni espurma d’humanitat.
Als derrotats ni aigua, ni una escletxa de llum per al repentiment.
Fou dirigida per Montxo Armendáriz, i protagonitzada per Lucía Jiménez, Juan Diego Botto, Mercedes Sampietro, Alvaro de Luna i Maria Botto.. Es va rodar a Artzi (Navarra), però podria ser qualsevol poble, d’aquesta Espanya que ells volen unida, on reflecteixen l’odi constan i la submissió horrorosa del poder de la venjança, que a dia d’avui encara no han pogut enterrar….
Es tan important el que ens mostra com el que ens suggereix. Ens mostra un món menys prosaic dels que esperen i dels que mai arriben… El rostre decaigut, fatigat, cansat, esgotat dels seus personatges. El silenci eloqüent de la Mercedes Sampietro, o el rostre perdut, sense esperança, la derrota de braços caiguts de Alvaro de Luna, que ens desvetlla el silenci de la derrota, la humiliació, l’opresió, la submissió i la continua prepotència i arrogància de la “guardia civil”…
L’esperança dels perdedors és el tema més important de la pel.lícula. El missatge més potent és sempre que hi ha esperança, encara que a vegades no ho sembli ni que tan sols ho representin.
Des del primer fotograma, es pot apreciar la brutal i espantosa repressió, “de los guardies civiles”, que amb total impunitat exerseixen sobre tot el poble.
En el fons només els corroeix l’enveja i la rancúnia. En tot el poble, sols s’amagen carrers buits, l’angoixa, el patiment, el silenci, l’horror i la por.
Justícia? Els personatges dubten a vegades del que és just o no. Els guerrillers maten a altres guerrillers, veïns del poble es maten entre ells… no es pot confiar en ningú, inclús dintre de la pròpia família es col.lapsen les relacions i es creen dubtes i rancúnies incomprensibles terribles i punyents….
La pel.lícula representa un punt de vista molt hostil cap als franquistes. Ens revela els efectes més nocius i tristos del règim, l’impacte que té en la vida dels pobles i de les persones. Els bons són els que ajuden als maquis, als rebels, als que han fugit a la muntanya, els que no traeixen ni delaten als seus amics i veïns. Els seguidors del nou règim ens els mostren sense emocions, ni sense cap mena de compassió, sols amb una superioritat condescendent, sense humanitat….
Varis dels maquis – en Matías – són favorables a exercir mès violència, i que matar a més persones és necessari per guanyar la lluita. Altres – en Manuel – volen lluitar contra els opressors, però sense vessament de sang.
La crónica de la guerra de 1936 la resumen algunos en “todo el mundo sufrió”, “todo el mundo hizo barbaridades”, “hay que olvidar”, “no hay que abrir viejas heridas”, pero es la historia de un golpe de Estado y una guerra premeditada, donde un grupo ultranacionalista, radical de ultraderecha y militarizado, se alzó contra el poder constituido, apoyado desde el principio por la Iglesia Católica, el Nazismo alemán y el Fascismo italiano. No se puede ni debe olvidar. Cierto es que a una gran mayoría le tocó luchar en el bando que controlaba la zona donde vivía cada uno, pero también es cierto que muchos lucharon en el bando elegido por ellos.
La victoria de 1939 no trajo la paz, sino el inicio de una pacificación violenta. En el Estado español, los más de 490.000 exiliados, 200.000 presos en campos de concentración, y 50.000 ejecutados entre 1939-48, dejan bastante claro la “Paz de la reconciliación” de la dictadura Franquista. En el sur de Euskal Herria están censados hasta hoy día 5.820 fusilados, 3.920 de ellos en Navarra, en el periodo citado de 1936-1948.
No se puede olvidar el secuestro de hijos de los “rojos” que se dieron en adopción forzosa o se llevaron a internados de “reciclaje”; la confiscación no sólo de los bienes de los partidos “malos”, sino de todos los no adictos al nuevo régimen: fusilados, encarcelados, exiliados… dejando a miles de familias en la pobreza, además de ser una importante fuente de ingresos para el bando vencedor.
En octubre de 1944, 11.000 guerrilleros atravesaron los Pirineos para invadir y recuperar el país, pero el ataque fue un fracaso. Se calcula que murieron unos 300 guerrilleros y 700 fueron presos.
Texte e imatges: José Etxegoien
A veces no hace falta tener ideas. Basta con ver las cosas a tu alrededor, para saber lo que tienes que hacer.”
També recordar que fins el 24 de Febrer del 2019, no es va inaugurar
L’Espai Memorial Parapet a la plaça del Forum, en record de les executades i executats entre 1939 i 1952, ja acabada la guerra, i sols en el Camp de la Bota, per recordar i homenatjar a les 1706 persones que varen morir afusellats a Barcelona.
És molt importan recordar aquell oblit, i que han hagut que passar vuitanta anys, de l’entrada de les maleïdes tropes franquistas a la ciutat de Barcelona, Tantmateix recordar l’inici de la repressió sistemàtica, de les execucions sumaríssimes, per reconèixer amb noms i cognoms les persones assassinades, només per tenir divergències de pensaments, enfront a la barbàrie d’un cop d’estat, i que avui dia, encara es lluita contra la impunitat franquista.
Ni oblit ni perdó !
Malauradament, sols després d’un any i mig, hem de lamentar i denunciar l’estat deplorable del Memorial.
Instem a l’Ajuntament … una “pintadeta” Frau Kolau !!!. Per treure l’oxid i perquè no tornin a caure en l’oblit… !!!
El director tracte de reflectir la complexitat d’un enfrontament bèl.lic com la Guerra Civil Espanyola i destaca especialment el paper de les dones, que foren las autèntiques víctimes d’aquell penós episodi. Com diu la Sampietro en una de les seves escenes: “Perquè sempre ens toca patir a nosaltres les dones”.
Hi ha guerres i guerres, i algunes no s’acaban mai…….
Municipi situat al cor del Baix Empordà, format per set pobles mil.lenaris, que es va constituir el 10 de Març de 1977, fruit de la unió de Fonteta, Peratallada iVulpellac. La seu administrativa està a Vulpellac des de 1998.
S’estén en part, per la conca del riu Daró, fins a Fitor, massís de les Gavarres, amb una extensió de 50 quilòmetres quadrats. A tocar de la Bisbal, capital de la comarca, com també de la cerámica i la terrissa.
A més de les poblacions anomenades, que formen el nom de l‘actual municipi, amb les síl.labes de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, també formant part, Canapost, Sant Climent de Peralta, Santa Susanna de Peralta i Fitor, a més dels dos barris de Vulpellac: La Bordeta i Puig de Sant Ramon.
Tots aquests nuclis gaudeixen d’un ric i atractiu patrimoni artístic, paisatgístic, cultural, arquitectònic i arqueològic de gran vàlua.
És d’agrair visitar totes aquestes poblacions per gaudir de la pau i la tranquil.litat que es respira a través dels seus carrers solitaris tot observant les restes arqueològiques.
Així doncs, comencem el nostre itinerari.
Ruta de les joies medievals romànic de Forallac:
Peratallada:Petita vila rural i un dels conjunts monumentals medievals més grans i més ben conservats de Catalunya. Declarada patrimoni històric-artístic dels del 1975, i bé cultural d’interès nacional (BCIN). Va ser una de les viles més importants de la Catalunya Medieval.
Tot just traspassem la porta o la muralla, ens sentim transportats a l’època medieval. Els seus fonaments s’alcen damunt una extensa roca de gres, d’aquí el seu nom “Pedra-tallada”. Conserva el seu aspecte feudal del segle X, amb un Castell – Palau que presideix tota la vila i que amaga carrers estrets i empedrats.
Existeix documentació dels del 1065, però també se sap que hi va haver una fortificació anterior, probablement d’origen romà o visigòtic.
Al S.XIII es construeix el Palau Gòtic. El castell es va convertir en l’epicentre d’un dels principals dominis feudals del poderós comtat d’Empúries l’any 1250.
S’ha trobat cerámiques prerromàniques, romàniques i medievals.
Ve a ser la joia de la corona!.
Passejar per tot el nucli emmurallat és un luxe donat que és impossible no quedar embadalits en veure els seus carrers, portals, finestres, arcs, pedres, forrellats….així com fer menció, des de l’exterior, de les seves muralles ifossats, com el Portal de la Verge amb una alçada d’uns 7 metres.
Les torres de defensa dels S. XII i XIII situades en llocs estratègics de les muralles per tal de dominar el territori i oferir major resistència defensiva: Torre de L’Homenatge, del S. XI. Situada a l’interior del recinte fortificat i coronada per merlets, és l’estructura més visible del castell i de tota la vila.
La Torre Oest, de planta quadrada.
La Torre de les Hores, amb un rellotge públic.
La Torre de planta Circular, situada en una de les entrades del poble, i amb espitlleres per a armes de foc.
I per acabar,. La Torre Nord.
Sols ens faltarà visitar: El Pont de la Mare de Déu, situat en un de les entrades i on el fossar és més profund.
L’Església de Sant Esteve, temple romànic avançat de dues naus del S. XII, situat a l’exterior del recinte emmurallat, a 200 metres del portal nord, enfront del Pont de la Mare de Déu, i la Plaça de les Voltes, epicentre social i econòmic. Aquest tipus de plaça porxada és molt freqüent en l’urbanisme medieval de l’Empordà.
Canapost: L’element arquitectònic per excel.lència és l’església pre-romànica i romànica de Sant Esteve, del S. IX. amb pintures romàniques recentment restaurades. Són una de les tres joies del romànic català.
La torre del campanar del S. XI, restes d’una necròpolis medieval amb sarcòfags monolítics i tombes antropomorfes (en forma de persones) del S.X, i envoltada d’una dotzena de masies mil.lenàries caracteristíques de la zona.
Visitar les restes de l’església de la Mare de Déu dels Socors del S. XVII, emplaçada a ponent de Canapost. Josep Pla considerava un dels miradors més privilegiats de l’Empordà.
Vulpellac:Apareix documentat al S. IX (any 894, com el lloc de Volpeyliacho, del Comtat d’Empúries). El nucli antic des del 2009, està declarat patrimoni de bé cultural d’interès nacional.
Com a conjunt històric de notable interès arquitectònic, és format pel seu Castell-Palau d’arquitectura gòtic-renaixentista. Pels volts de 1725 es feren reformes i es va convertir en casa de pagès, i al S. XX va ser restaurat pel seu actual propietari.
L’Església de Sant Julià i Sta. Basilissa del S. XVI, és l’antiga capella del castell. Edifici de gòtic tardà fortificat, on van aparèixer tombes antropomorfes del S. VII, i restes de l’antiga muralla.
En el seu terme municipal s’han instal.lat petites però emprenedores empreses, per a consolidar el sector de la ceràmica, la terrissa i la pedra artificial, així com botigues d’antiquaris.
La Ruta dels Dolmens, monuments megalítics com la de Tres Peus, Tres Cadires o la serra de Cals. Es conserven nombroses ladrilleres i forns de cal, vius documents de les técnicas ancestrals dels antics pobladors. Visitar, també la carbonera per l’obtenció del carbó vegetal, no pot obviar-se.
Fora del nucli hi ha forces masies com Can Comes del Brugar, mas fortificat del S. XVI, amb una torre de defensa cilíndrica i espitlleres.
Fonteta:Conjunt de carrers estrets i empedrats, amb cases del S.XVI, envoltant l’Església de Sta. Maria amb nau romànica del 904.
A escassos metres, es troba la font, que se suposa que va donar origen al nom del poble “Fontanetum”, d’estructura de pedra sorrenca en forma d’ arc, amb uns esglaons que donen accés a l’aigua.
El poble està envoltat de masies dels S. XVI i XVII. Població també, famosa pel seu recuit de drap i per la recuperació i cuita a l’antic Forn Gran de calç de Fonteta.
Portada a terme per a voluntaris de Forallac, i que a la manera tradicional es fan cuites de calç, com es feien fins a mitjans del segle passat.
Sant Climent i Santa Susanna de Peralta: Dos petits nuclis formats per antics monestirs i cases pairals del S.XVII, amb conreus d’extraordinària bellesa i boscos típicament empordanesos acaronats pel vent de tramuntana. Esglésies romàniques i ruïnes d’un antic castell. També es pot visitar una antiga carbonera, on a vegades, es pot presenciar com s’elabora el carbó vegetal, festa popular i estimada de la contrada. Així com visitar antics forns recuperats, per enfornar rajoles i ceràmiques amb l’objectiu de reviure i donar a conèixer aquesta técnica, desapareguda amb l’arribada dels forns industrials. La més significativa de totes és la del Mas Frigola, que va ser restaurada per la Fundació Amics del Patrimoni de Forallac, i la rajoleria del Mas Plaja.
També es reviu el tradicional procés, i petjada cultural de la vida a pagès amb recordar de forma lúdica la confecció manual de les garbes, farcells i manyocs de cereals. Així com la construcció de pallers a la Festa del Segar i del Batre de Cau dels Pins de Sant Climent de Peralta.
Fitor: Situat en el cor de les Gavarres. S’arriba a través d’una pista forestal, dominada per l’espectacular església del romànic primitiu de Santa Coloma consagrada el 29 de gener de l’any 948, pel bisbe Gotmar II de Girona. Es caracteritzada per les seves dues naus capçades per dos absis semicirculars i coronada per un alt campanar de torres de dos pisos.
La Torre del campanar és de forma rectangular amb dos pisos: el primer amb finestres geminades i arcs del S. X, i el segon del S. XII d’estil llombard del romànic català.
Al seu voltant hi ha gran nombre de monuments megalítics, dòlmens, construccions funeràries, un menhir i pedres per oferir sacrificis. Cal destacar els dòlmens de la Roca de la Gla, el de la Vinya Gran, el del Llobinar, i la Taula dels Tres Pagesos.
També es pot arribar fent senderisme des de Fonteta, itinerari d’uns 15 quilòmetres, passant per al collat de La Creu dels Frares, el Falguerar i l’antiga masia de Can Cals, enmig de boscos d’alzines sureres i pinars.
Amb aquesta agrupació de viles que formen Forallac, finalitza la primera part de l’art medieval i romànic, del Baix Empordà..
Entorn d’una bellesa històrica i paisatgística extraordinària, amb una forta càrrega cultural digna de visitar, estudiar, compartir, conservar i gaudir.
Un autèntic tresor…. Catalunya és única!.
La comarca del Baix Empordà
Rica en espais naturals gràcies a la biodiversitat que ofereixen els seus parcs naturals, com les Illes Medes, i els massissos del Montgrí i les Gavarres. La fossa tectònica enllaça aquesta plana amb la badia de Palamós.
Un plaer visitar el munt de pobles medievals, com els que agrupa les poblacions de Forallac, seguir la ruta literària de Josep Pla, banyar-se a les seves meravelloses cales, com la Cala S’Alguer (declarada bé d’Interés Cultural el 1972) o Cala Aigua Xelida a Tamariu – Costa Brava en estat pur.
Resseguir a través del Camí de Ronda (creat al S.XIX, per controlar el contraband marítim entre les cales) els abruptes penya.segats, les diverses platges, els pobles de pescadors, les ruïnes arqueològiques, els fars, les torres de defensa, amb la companyia d’una vegetació autòctona i salvatge per acabar gaudint de les nombrosas cales amagades d’aigües transparents.
Passejar per les botigues i tallers de ceràmiques de la Bisbal, visitar les poblacions de tradició marinera, amb els seus típics ports de pescadors, com el de Calella de Palafrugell, menjar les delicioses gambes de Palamós o visitar el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
El riu Ter que rep les aigües del Daró en èpoques d’inundacions, de capes freàtiques molt somes, poc profundes, i la seva desembocadura a la Gola de Ter (reserva protegida d’interès ecològic) al municipi de Torroella de Montgrí, enfront de les majestuoses Illes Medes.
Visitar Pals, el seu barri gòtic i carrers empedrats, torres quadrades, castell i muralles, una gran vila medieval. Els seus famosos arrossars – arròs de qualitat extra.
Arribar a Begur, vila documentada en l’Edat Mitjana, i centre cent per cent turístic, visitar Les restes megalítiques de la zona compten amb el poblat Iber d’Ullastret (el més gran de Catalunya).
I seguim enumerant la resta de tresors: com el Castell Gòtic de Torroella de Montgrí, les festes tradicionals de la comarca, com la Dansa de la Mort de Verges, declarada Patrimoni d’Interès Cultural, o el Castell Gala-Dalí de Púbol, residencia de Salvador Dalí al municipi de La Pera.
Fer rutes de senderisme, com la ruta del carrilet Girona – Sant Feliu de Guíxols, o la ruta del Sender Mediterrani GR 92.
Una infinitat de propostes indescriptibles per a fer i per a gaudir…
Sense oblidar-nos de la “Tramuntana”, del llatí transmontanus, – més enllà de la muntanya – que domina i travessa tota la plana de l’Empordà. Un vent d’històries i llegendes, entorn d’una força còsmica superior a qualsevol força humana. Entre l’amor i l’odi, entre detractors i partidaris, un vent que deprimeix, que enfonsa el cos, que enterboleix el cap, que condueix a la bogeria; ó un tònic vital higiènic, purificador, que produeix un excés de lucidesa, segons escriu l’empordanès Josep Pla.
Són nombroses les referències literàries i artístiques d’aquest vent, Josep Pla (la tramuntana és una alliberació.. ), Salvador Dalí (el Crist de la tramuntana), Frederic Rahola (la Tramuntana – 1897), Josep Ma de Sagarra (Cançons de rem i de vela), Joan Maragall (l’Empordà, palau del vent), Lluís Llach (Els meus ulls aquí – Quan el vent és l’antic amic), Carles Fages (Oració al Crist de la tramuntana), i afirmen que: “nosaltres no estem tocats per la tramuntana”…….,
…… molt al contrari del que diuen els de Sopa de Cabra….. Tots ells han contribuït a crear un referent mític d’aquest vent que arriba a superar, a vegades, els 200 quilòmetres hora i que pot afectar el caràcter, la serotonina i /o la salut de les persones.
Figura del pensador asseguda a l’extrem d’una biga. Una escultura monumental suspesa al buit, que compartiràs a l’estar volant literalment per sobre d’una de les valls d’Andorra més impressionants: la Vall de Canillo.
Lloc espectacular des de la seva inauguració l’any 2016.
Visita obligada on podràs gaudir i contemplar, a vista d’ocell a través d’ una plataforma suspesa sota els teus peus i parcialment de vidre, una de les imatges més impactants del Principat que fa levitar al visitant.
Veuràs el riu Valira d’Orient, des de Soldeu fins a Encamp i per sobre de Meritxell; i la vall de Montaup, un indret d’una de les excursions més solitàries i poc freqüentades, amb fortes pujades fins a arribar al refugi, tot travessant alguna tartera fins a l’Estany Gran de la Vall del Riu, i el coll de 2.600 metres d’altitud.
Està situat a 6,5 Kms, muntanya amunt, enfilant el port d’Ordino, i sortint de Canillo.
L’antic mirador ja oferia una magnífica vista, però amb la nova estructura penjant pots sentir el vertigen sota els teus peus, en trepitjar el balcó flotant a través de una passarel.la, d’uns 20 mts de llarg, a 1.930 mts d’altura i amb una caiguda lliure d’uns 500 mts.
Podràs gaudir d’una sensació de calma extraordinària, que t’impulsarà a la meditació o a la reflexió, la mateixa que t’inspira la figura del pensador suspesa mirant a Canillo, observant i desafiant a la naturalesa.
Director: Dani de la Torre Actors: Luis Tosar, Michelle Jenner
Barcelona 1921, submergida entre màfies pagades per empresaris de l’alta burgesia. Negocis il.legals, actes cada cop més violents, relacionats amb prostitució i pornografía infantil, burdels de luxe, contraband, alcohol i drogues. Amb el consentiment d’un cos de policia obertament prepotent i corrupte trobem una ciutat plena d’enfrontaments entre bàndols violents. La situación era la següent: organitzacions criminals, vida nocturna turbulenta i agitada, coaccions a comerciants i petites empreses obligats a pagar per una protecció mafiosa, ambient on regnava el vici, fortes pallisses, arribant a l’assassinat.
Un moviment obrer cansat de les injustícies i dels menyspreables abusos dels patrons amb sous i vida de misèria. Organitzacions obreres cada vegada més actives i motivades per fer front a tanta corrupció i impunitat per part de grans famílies i empreses, i començant amb dures vagues industrials i agrícoles, al que també afegim l’auge del moviment feminista. Una societat cada vegada més descontenta i disgustada i un moviment anarquista creixent, van configurar un autèntic i apassionant polvorí en una època coneguda pel pistolerisme.
Amb fortes càrregues policials, on les autoritats varen contribuir encara més, amb mètodes més expeditius, com la famosa “ley de fugas” i gran repressió, per dur a terme grans canvis socials i polítics. Una guerra soterrada, amb pistoles i assasinats als dos bàndols, sindicats i patronal. L’única diferència entre ells era que el pistolerisme de la patronal comptava amb el vist i plau de les autoritats. Només l’any 1921 es van produir 117 atemptats amb 70 víctimes mortals.
Sinopsi Anibal Uriarte, policia basc, de Madrid, és enviat a Barcelona, per descobrir l’assalt a un tren militar, proper al cop d’estat de Primo de Ribera. Entra en contacte amb els baixos fons, amb la corrupció tant empresarial com policial i dins del món anarquiste més radical.
Magnífiques escenes de la Barcelona antiga, recreada amb imatges molt acurades i properes a la realitat dels anys vint. Molt bona l’ambientació històrica de la ciutat tals com la construcció de les torres del Moll de Barcelona, o de la Sagrada Familia, l’edifici de Correus i els seus voltants així com l’estacio de França. En qualsevol cas, pel·lícula interessant, en ocasions un pèl exagerada, amb una excesiva semblança als tipus de gàngster de Chicago, tot i que el pistolerisme a la nostra ciutat era d’un caire diferent i molt més barruer. Tantmateix compta amb una bona ambientació fotogràfica, acurat vestuari i belles imatges de la ciutat. A tot això hem d’afegir una execel.lent interpretació per part del protagonistas, Luís Tosar i Michelle Jenner. Benvinguda sigui, i que puguem gaudir de moltes pel.lícules més com aquesta.
Situació dels anys 20
El pistolerisme a la Barcelona dels anys vint, s’inicia el 4 de febrer de 1919, amb la vaga de la Canadenca, i dies més tard s’afegien e treballadors d’altres companyies, desembocant amb l’ocupació militar de Barcelona a finals de març. La declaració del “lockout”, les repressions contra els sindicats i els obrers, amb forts enfrontaments violents per tota la ciutat amb una cinquantena de morts, en un sol mes. Però es va aconseguir la fita de la jornada de vuit hores, això sí pagant un preu molt elevat. Temps convulsos marcats per La llei de fugues, la supressió de la Mancomunitat de Catalunya al març de 1925. Disbauxa i naixement del Barri Xinès al Raval i vida nocturna al Paral·lel, amb una oferta d’oci de les més importants del món. La dictadura militar de Primo de Rivera, brutalment anticatalana – 1923 al 1930. Alfons XIII marxa a l’exili – 14 abril de 1931 i la proclamació de la II República. Aquell mateix any 1931, es va aprovar per primera vegada el sufragi femení, que va poder permetre el dret al vot de les dones a Espanya. Els empresaris i industrials de Barcelona, entre el 1917 i 1923 i sota el regnat de Alfons XIII, contracten pistolers, per assassinar destacats sindicalistes i treballadors, creant els sindicats grocs per a frenar els moviments reivindicatius, dividir el món obrer i repel.lir el moviment anarquista. S’inicia l’anomenat pistolerisme amb l’objectiu d’eliminar dirigents sindicals i obrers com en Pau Sabater, Evelio Boal o Salvador Seguí, conegut com el noi del sucre, o Francesc Layret, advocat. Els anarquistes, varen assassinar Manuel Bravo, Francisco Maestre o Eduardo Dato.
Interessant entrevista entre Anibal i el “Ministro del Estado”, n’hi ha per sucar-hi pa. Malauradament, en aquest país no aprenem, tant de les forces policials, armades, empresarials, així com de les corrupteles polítiques, ni de les borbóniques.
El general Silvestre se ha suicidado y el general Navarro ha sido apresado. El gobernador militar de Barcelona, vestidos de anarquistas, asaltaron el tren militar, para así culpar a estos del crimen cometido, y tener la excusa para que los militares intervengan en los atentados perpetuados en toda la ciudad. – Aún estamos a tiempo de intervenir y que no se produzca una matanza de inocentes.
Lo ocurrido en Anual, es un desastre,y puede ser algo fatídico para nuestro gobierno, nesesitamos desviar la atención de la opinion pública, en otros asuntos.
Si los militares se enfrentan contra los grupos anarquistas, esto podría acabar en una guerra civil. Va a morir mucha gente. Estaremos preparados para esto….
Cuando sea necesario, después, intervindremos con un golpe de estado para calmar la situación, y enderezar de nuevo al país
Es un asunto de estado, eso me dijeron hace unos años, estaban Vd, Berenguer y Navarro, ¿se acuerda señor ministro? Y Vds no hicieron nada, necesitaban una matanza, para que la opinión pública pensara que los rifeños eran unos salvajes, y así enviar más tropas. Aquello también era una cuestión de estado !!!
Hicimos lo mejor para el país….
Para el país o para Vds.
-¡ Capitán vigile ese tono ! Su misión ha terminado, recoja sus cosas y vuelva de inmediato para Madrid.
El 10 de març de 1923 és assassinat Salvador Seguí, el Noi del sucre. El 13 de setembre de 1923, el Capità General Primo de Rivera encapçala el cop d’estat, amb el suport de la majoria dels militars, de la burgesia catalana, dels terratinents andalusos i el general Martinez Anido ministre de la governació.
Malgrat tot i en mig d’ aquesta revolucció, es va inaugurar el metro el 31 de desembre de 1924 , i a finals de la dècada la culminació de l’ Exposició Internacional Universal de 1929, que va servir entre d’altres per urbanitzar la muntanya de Montjuic.
Masia i conjunt fortificat, que data de l’any 1274, recuperat recentment. Que va anar creixent segons les diferens èpoques i necessitats familiars.
Es un lloc per desconnectar, i transportar-te a un espai ancorat en el temps, tal com era antigament. Es tracta de tornar a viure tal com ho feien fa cents d’anys enrere, en mig de la natura, dins d’un espai natural, i gens contaminat.
Aquí no hi trobaràs tecnologia, ni comoditats urbanes, ni televisió, escassament senyals telefònics, i a estones wifi… Sols un lloc apartat on pots assaborir el temps, i on tot transcorre molt lentament.
Una experiència única per retrobar-te i endinsar.te en les nostres arrels i entendre una forma de vida que ha quedat en l’enyorança, per a gaudir de la tranquil.litat i de l’assossec, intrínsec dins del món rural i de la pagesia catalana.
Entorn:
Hi trobaràs un moli d’oli, i un altre de farina, una capella, antigues cavallerisses, golfes, xemeneies, grans salons i espais per somiar en temps passats. Cuines molt antigues, cellers, estables, antics magatzems, pallers, corrals, forns, tallers i espais amagats i necessaris per a la vida autosuficient. Graners, cups, cisternes, pous, abeuradors, femers, eras…. Pasadisos, arcs, voltes catalanes, pedres, ceràmiques, terrisses, empedrats, terrats, teules… així com una sauna natural, espais pel lleura, la lectura i la relaxasió. I evidentment habitacions espaioses, acomodades i decorades en el seu ambient propis per gaudir d’un profund descans, allunyats de tot el mundanal e inhumà soroll que ens envolta en el nostre dia a dia. Tots ells, espais recuperats tal com eren antigament.
Una torre imponent, octogonal, que li dóna personalitat i grandiositat de gran bellesa a tot l’entorn; amb habitacions, grans espais i apartament modernista.
Lloc ideal per celebracions de qualsevol esdeveniment familiar, empresarial, artístic, natural, ecològic, esportiu, mediambiental, de relaxació. Obert a iniciatives i activitats de tota mena. Rutes a cavall, bicicleta, muntanya, senderisme. Rutes gastronòmiques, cata de vins, recollida de bolets, trekking, trail, ioga, running, puenting…. Llocs propers de molt interès artístic d’origen romànic i medieval. Esglésies, santuaris.
Trovalles de restes ibèriques, de monedes romanes que fan pensar en alguna antiga vil·la romana. Dòlmens, coves, fonts, volcans, gorges, paratges idíl.lics i grans espais naturals. Restes de jaciments, que demostren la presència humana des de fa segles. Rodejats de muntanyes, serrats, turons, boscos, prats, terres i camps de conreu, així com lúdicas festes locals de gran interès cultural a poblacions veïnes.
El volcà del Puig d’Adri, situat al peu de la Serra de Rocacorba, entre els pobles de Canet i Adri, forma part del conjunt volcànic de la Vall de Llémena. Aquesta zona, juntament amb la Garrotxa, és l’àrea volcànica quaternària més preservada de la península Ibèrica i té per tant un gran interès geològic, naturalístic, pedagògic i turístic.
Així mateix, l’acció erosiva de la riera de Canet i dels torrents ha generat unes gorges fondes de morfologia alveolar que són úniques al camp volcànic català.
Aquest territori compta amb l’Espai Natural Protegit Muntanyes de Rocacorba, que juntament amb els volcans de Clot de l’Omera i del Puig de la Banya del Boc, estan inclosos a l’inventari d’espais d’interès geològic.
Història del Mas Can Heras:
Un espai en un entorn medieval, i modernista. Un lloc salvatjement aristocràtic de infinitas proporcions, que combina diferents estits de la historia arquitectònica del nostre país. Propietat de la familia Heras des de 1350 fins a principis del S XXI, quan es va incorporar i recuperar per el grup Brugarol, amb un total de 300 hectareas de terrenys cultibables de vinyes, oliveres, boscos d’alzines i d’un subsol tofonaire, de un gran espai natural i de gran bellesa paisajistica, regada per la fertilitat de les capes basàltiques del Volcà del Puig d’Adri.
Capella, del 1771, dedicada a Sant Llorenç, que durant les nits d’estiu, allunyada de la civilització i sense contaminació lumínica es pot observar la gran bellesa de les llagrimes de Sant Llorenç, i de l’immensitat del Univers.
El 26 de juliol de 1771 obtingué permís del senyor bisbe de Girona i autorització papal per la construcció de la capella privada i celebració del culte.
Es un lloc que des de el primer instan cautiva per la seva solepnitat, grandesa i dimensions, per el seu gran i magnífic interés arquitectónic, que invita al descans, a la calma i a la desconexsió, per la seva autenticitat, per el seu acomodat allotjament, per poguer disfrutar del seu espai natural i entorn ancestral.
Més història a tenir en compte, que ens explicarà, el company i guia… una vegada instal.lats.
Espectacular edifici que ens permet resseguir la història del país a través de la seva arquitectura des de l’Edat Mitjana.
Fets històrics que han deixat emprenta a Can Heras:
La guerra dels remences, les mortaldat de la pesta, el bandolerisme, el tifus, la invasió napoleònica, la revolució industrial, el modernisme, i indiscutiblement la Guerra Civil.
El seu actual propietari, el grup Brugarol, l’ha obert al públic, després de la seva recuperació un cop restaurat conservant el seu encant i la seva història, posibilitant el seu allotjament i realitzant celebracions diverses.
Finca documentada, com ja hem dit des de 1274, conserva encara construccions originals d’aquella época, si ve en el temps s’han afegit noves dependencies i estructures, convertin.se en un edifici de grans dimensions, d’un incalculable valor artìstic i arquitectònic, que passa desapercegut, enmig del seu entorn de boscos que l’envolta. Si no fos per la seva magnifica i colosal torre modernista octogonal, que ressalta, i que li dona una personalitat inmillorable de gran bellesa.
Grup Brugarol: societat de la família alemanya Engelhorn, compra la finca – Can Heras – el any 2008 i que a més disposa de:
La Finca Bell-Lloc, casa rural, amb el espectacular celler disenyat pels els arquitectes olotins RCR. A quatre Km. de Palamós
El Mas del Vent, masía i torre del S XVI, restaurat, també reformat per RCR, amb el suposat claustre romànic. (Sant Joan de Palamós)
El Mas Salvà, ubicat al mig de les Gavarres, molt aprop de Palamós, reformat respectan l’arquitectura del S XIII
i l’Hostal la Fosca. situat a Cala de la Fosca / Palamós
En alguns casos i mirant de conservar el màxim possible el passat, algunes habitacions, situades en la part més antiga de la casa, no disposen de llum elèctrica. I en les quals no hi ha llits, sinó només matalassos a terra. Proposant una intervenció mínima per consolidar la construcció original.
Expliquen els responsables del Mas que tenen prohibit desfer-se de les tel aranyes i dels nius dels ratpenats que habiten en molts llocs de la casa, i ens comenten “El luxe, aquí, consisteix en la possibilitat de tornar a les arrels, a una forma de vida que ha quedat enrere” i afegeixen que “tots els espais estan adequats per allotjar-s’hi i gaudir del seu entorn rústic i medieval, i o per qualsevol estada tranquil·la”.
Al marge d’haver recuperat el Mas Can Heras com espai per a l’allotjament i la gastronomia, Brugarol també vol mirar de recuperar el conreu de la vinya a la zona, apostant per vins completament naturals, sense cap afegit químic. El raïm s’haurà de convertir en vi al Celler de Brugarol a Palamós…
Un autèntic Palau Rural , tal com ens ho explica i recopila de forma brillant Maruja Arnau, en el seu article que us recomano molt de llegir…amb dates, fets, història, manuscrits, arrels, nissagues i descendències d’hereus, i sense dubte de les seves mestresses autenticàs heroïnes de la conservació, manutenció, elevasió i prolongació de la casa Pairal…
I acaba dient:
“Abandonem Can Heras a la posta del sol. Des de l’era l’espectacle és fascinant. L’astre rei es va amagant darrere el muntanyam i els últims raigs il.luminen amb tons daurats les pedres restaurades del porxo fent ressaltar la inscripció d’aquell avantpassat que el féu construir.”
Trama: Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre.
Una lesbiana suïcida aficionada al sexe i a la vida improductiva, que se salva quan ha d’ocupar-se d’una nena. Ens narra els seus amors i les seves frustracions. On el món exterior amenaça, i cal protegir-se, cal atrevir-se a sortir de l’entorn familiar. On es posa a caminar sense agafadors, i es llança a l’abisme.
Primera part d’una trilogia, sobre la vida d’una dona contemporània. Més enllà d’una relació entre dones d’una mateixa família, que s’entrega amb tota la seva intensitat al sexe amb altres dones. És un pols entre els plaers carnals, i l’impuls suïcida.
La gran protagonista d’aquesta novel·la és la vida com a força que rebenta per la llibertat femenina, el lesbianisme, el sexe i a la no maternitat femenina. On es vol alliberar del control, fort i maniàtic de la seva mare.
La crítica: Es un relat en primera persona, on comparteix les vivències més íntimas del personatge. Es la frustració que tots acumulem i de com gaudim de la nostra sexualitat….
Poques escriptores han sabut parlar com aquesta de què significa viure en un cos dotat d’un cony. Amb un llenguatge, explícit, cru, directe, tal com raja, fàcil, sense embuts, ni remordiments, sense dramatisme, amb frescor, sense drames, senzill de forma natural, dins d’una subtil relació entre dones i amb un llenguatge no gens convencional: “s’ha empalmat” – “s’ha corregut” – “s’ha posat calenta” – “folla”… No fer res més que follar, menjar i llegir.
Comentaripersonal: Reivindica la llibertat personal, dins d’una societat del tot accelerada, hiperconnectada, consumista que ens allunya de la nostra soledat, dels nostres pensaments, de la nostra intimitat i de l’estar per nosaltres mateixos…
Molt recomanable, encara que m’ha agradat més Boulder… la trobo molt més apassionant i m’ha “flipat” més. Potser perquè va ser la primera novel·la que vaig llegir d’Eva Baltasar, o potser que de Permagel, me n’hagin parlat massa bé, (quan es va publicar – 2018 – va arrasar – llibre revelació de l’any – més de 25.000, exemplars venuts en català, i traduïda a sis idiomes). Tot i que al principi m’ha costat entrar-hi, ambdues quedes astorat i captivat per la lectura i les devores sense parar, fins a acabar-les.
Un història íntima que s’entrega amb molta intensitat al sexe amb altres dones, que es protegeix, però fuig de l’entorn que la rodeja…
En diverses ocasions, la seva germana li pregunta: Com és fer-s’ho amb un altre dona? Ha sigut en aquestes relacions lèsbicas, quan s’ha sentit més plena, més viva.
No té res de tòpicament feminista. El qui busqui una novel·la lèsbica i eròtica/sexual, s’equivoca…
Els plaers de la carn, la nota suïcida, l’humor negre, la llibertat femenina. El plaer en la solitud, que intenta explorar noves etapes dins dels pensaments sexuals femenins. El no a la maternitat de les dones.
Ara sols em falta Mamut, última de la trilogia, crec que també pinta bé… però que està, de moment, en “stand by”.
Kyle Harper, ens ofereix una nova visió de la decadència i de la caiguda de l’Imperi Roma. Del paper determinant que el canvi climàtic i les malalties infeccioses varen ser decisives en la seva fatal ruïna i desaparició. Un punt de vista molt diferent de com ens han explicat la història. Ens condueix a una reflexió, a una nova forma de veure la història que podem enllaçar amb els problemes recents del nostre present. S’ha de tenir en compte les fortes variacions del clima, el canvi meteorològic del planeta com a factor essencial en l’esdevenir de la història i de l’aventura humana. El curs de les malalties, hambrunes, epidèmies, sequeres…. en el transcurs del temps, i les conseqüents turbulències que varen influir en els canvis polítics, socials i econòmics, que a la vegada varen provocar, també, canvis alimentaris.
S’han de tenir en compte les nefastes conseqüències de l’expansió i conquestes de nous pobles i territoris, portades a terme per les legions, i l’explotació dels esclaus transportats en pèssimes condicions…. propagant noves malalties al retornar a Roma. Així com la corresponent influència de les grans concentracions de població a les ciutats (Roma va arribar al milió d’habitans), amb els problemes derivats de la higiene, salubritat, neteja i contagi de malalties del tot desconegudes,… plagues, tifus, lepra, colera, pesta antonina, etc….
Tot aquest farcell de circunstàncies i la mateixa estructura de l’Imperi, que connectava amb tot el món conegut, a través del comerç, (els romans varen arribar a l’India i a la Xina), i de les legions amb les seves conquestes, els moviments de població, (animals, esclaus, i nous aliments– p.e. cereals), van donar joc a una alta capacitat pandèmica i a fortes malalties contagioses….
Una plaga produïda per un fort exèrcit inexpugnable ferotje i invisible… al què és impossible combatre, derrotar i vèncer.
En la majoria de llibres d’història se’ns diu que el problema de Roma, del seu fracàs o caiguda de l’Imperi, va ser perquè l’Estat gastava massa, que tenia una estructura i un sistema polític molt gran i caòtic, que per culpa del despotisme dels seus emperadors, el farragós sistema burocràtic, juntament amb les guerres internes dels lideratjes militars, l’expasió del territori, i de les amenaces externes varen fer inviable la continuïtat i supervivència del monstre.
Però hi ha una nova teoria: el canvi climàtic i la verola, van ser el causant més plausible del monumental desastre.
Gràcies als estudis dels últims anys, als registres de pedres rupestres, ossos humans pel seu format i cicatrius, dents, etc… hi ha proves de la salut, malalties, dietes, biografies biològiques, gens, moviments migratoris (d’humans i botànics), que demostren juntament amb el canvi climátic i la força de la naturalesa (l’Optim Climàtic Romà / Holocens), i òbviament, també per raons bèl·liques, polítiques i econòmiques, que varen ser els causants de la desaparició i de la destrucció de Roma.
Com diu Harper : Els gèrmens són molt més mortífers que els germànics”
P.D. Avui hi tormen a ser…Un altre cop hem passat del que ens diu la història. No aprenem.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.