Autor: gaudirlacultura

Categories
Llibres

Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

Per Josep Sauret

Títol: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

Autor: Antoni Gelonch

Viena edicions, 2022

Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).

El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al nostre Blog) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda  l’existencialisme i la guerra freda.

La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.

Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…

En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.

Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir davant l’estatua de Balzac (1939), Boulevard Raspail, París. Data desconeguda a partir de 1939. Autor desconegut.

Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.

Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques (Les mouches) de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.

Companyia Adrià Gual, Les mosques , 8-2-1968

Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta  amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.

Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.

Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier. Foto per Gilberte Brassaï

Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.

La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de  L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.

Albert Camús: L’home revoltat

La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.

A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.

A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.

Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.

Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.

El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la de Dostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.

Imatge: En una foto de 1959, a l’obertura de l’adaptació teatral de Camus de Els posseïts de Dostoievski, tots dos homes porten vestits elegants. Camus, de perfil, té un aspecte més escèptic. Malraux, amb el cap inclinat de manera reflexiva. Aquesta va ser la seva darrera reunió ©LETELLIER/PARIS MATCH/SCOOP/A.HARLINGUE/ROGER-VIOLLET

Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…

Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.

Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.

Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.

Tomba de Sartre
Tomba de Camus

Més informació

GORDON MILCHAM: “Camus y Sartre: historia de una amistad y el conflicto que acabó con ella” a El Nuevo cojo ilustrado. Revista de Opinión i Arte. 18 marzo 2004.

Categories
Cinema i sèries

Varsòvia 83: Un assumpte d’estat

Per Josep Sauret

Títol original: Zeby nie bylo sladów

Director: Jan P. Matuszynsky

Pel·lícula de 2021 de 2h. 40m. de durada

Polònia, cofinançada pel programa Europa Creativa de la UE.

Thriller polític basat en fets reals que fou premiada al festival de Venècia i candidata als Òscars

La podeu trobar a Filmin (subtitulada en català)

https://www.filmin.cat/pelicula/varsovia-83-un-assumpte-destat

Contextualització sobre l’any en què passen els fets i la situació política europea i mundial.

Els fets es desenvolupen el 1983, com diu el títol. A Espanya, Franco ha mort el 1975 i el mur de Berlín no caurà fins el novembre del 1989. La guerra freda segueix ben viva, doncs. Tot i la ocupació d’Hongria de 1956 i la primavera de Praga, Polònia serà el proper país que a les dàrsenes de Gdansk, antiga ciutat de la lliga Hansa, amb el sindicat Solidaritat començarà una certa oposició al règim comunista. Els estudiants també hi participen i el govern i el partit comencen a estar nerviosos, a part d’efectuar una ferotge repressió.

Sinopsi

Dos amics estudiants de 18 anys, després de participar en una reunió clandestina, jugant pel carrer donen un cop involuntari a un policia. Els detenen i a comissaria n’apallissen brutalment a un. Traslladat a l’hospital mort. A partir d’aquí veurem tot un estat (el servei secret, la policia, els mitjans de comunicació i els tribunals) a la caça del silenci d’un testimoni, l’amic. Veurem com actuen les clavegueres de l’estat manipulant i inventant fets i proves. Com intenten que la culpa passi dels militars als polítics i als sanitaris. Com busquen en el passat del testimoni, advocats de la defensa i familiars, elements per difamar-los. Molt bo quan el general diu que “l’estudiant és homosexual i que va amb prostitutes” i el del Politburó diu que “no té sentit o una cosa o l’altra”.

Varsòvia 83: Un assumpte d’estat

Comentari

La pel·lícula és lenta, potser a parer meu, una mica llarga, però manté la tensió i no es fa pesada. El guió recull molts detalls de la investigació judicial. Molt bona posada en escena i interpretació d’alguns personatges secundaris (el pare de l’amic únic testimoni, comunista convençut. La mare impotent que no entén res ja que vol treballar i no fer política)

Molt interessant veure com actua l’Estat per manipular. Canvi de jutjat, de fiscal, de fiscal general i com els diferents responsables busquen no quedar implicats i que pagui un altre. També, com en voler defensar dos policies de peu sense cap significació política, es compliquen més les coses, de manera que es crea un veritable problema d’Estat.

Sense justificar res, cal trobar-hi paral·lelismes amb situacions a altres països no necessàriament comunistes, com podria ser la Itàlia de la democràcia cristiana, l’Espanya dels Gal o més recentment la de Villarejo.

Interesants també els personatges que seguint la doctrina comunista pura creuen que el fi justifica els mitjans, en una època (després del reconeixement dels crims de Stalin per Nikita Khrusxov  i la invasió d’Hongria el 1956), que un intel·lectual comunista com Sartre ja havia abandonat aquest principi, si no d’una forma total, almenys matisant-lo: “el fi justifica els mitjans si aquests mitjans defineixen el fi”. Aquest condicional no el consideren el 1983, 27 anys després, els polítics i militars de la pel·lícula.

En resum, una bona pel·lícula que, a part de relatar un fet real ocorregut els últims anys del règim comunista a Polònia, ens fa pensar amb altres situacions potser no tant llunyanes, ni en l’espai ni en el temps.

Categories
Feminisme Llibres

Dones i mares invisibles

Per Guillermina Sanisidro

Títol: Dones i mares invisibles
Autores: Sanisidro Fontecha, Guillermina; Montllor Linares, Raquel; García Aguilera, Rosario; Cruz Guerrero, Katuy; Valderrábano Alonso, Elena; Jiménez Alanzor, Silvia; Beltrán Torres, Gemma; Ruiz Magan, Antonia.
Editorial: Con M de Mujer; 494 pàgines; 2022

Dones i mares invisibles


Dones i mares invisibles ha estat escrit per un grup de mares amb fills amb diversitat funcional que volem donar a conèixer la nostra realitat i així, fer visible la cura que porten les dones tota la seva vida.


L’esborrany del llibre el vam començar a escriure durant l’època de pandèmia i ens va servir per acompanyar-nos entre nosaltres. Després de tot, va ser molt terapèutic treure de dins les nostres emocions més ocultes i difícils i també ens vam adonar de la resiliència que tenim i que desconeixíem totes nosaltres.


Amb aquest llibre volem visibilitzar un rol que la societat on vivim continua perpetuant en termes de gènere: “la tasca de la cura pertany a la dona”. I aquesta tasca és invisible per la societat, i per tant, habitualment no és reconeguda ni valorada, malgrat l’enorme esforç i sacrifici personal que pot arribar a suposar.


En la mesura en què les dones ens ocupem de la cura d’una persona depenent, l’espai per a nosaltres mateixes queda molt reduït i això afecta el nostre benestar, repercutint en la nostra salut física, mental i relacional. És per això, que cal canviar la mirada de la cura entregada a la dona; i cal una nova mirada que mostri que per a fer aquesta tasca tothom és capaç d’aprendre’n. Hem de construir una societat on fer-se càrrec de la cura correspongui a tothom i on existeixin els recursos suficients per a les famílies i sobretot per a les dones que es troben en aquestes situacions. La cura és una tasca invisible, però tanmateix imprescindible i essencial.


Finalment, dir-vos també que el llibre va ser escrit en català i en castellà, tot i que finalment el títol és en català, els capítols alternen el català i el castellà en funció de la llengua original.

Dones i mares invisibles, Ed. Con M. de Mujer, 2022

Categories
Llibres

L’au de Minerva

Per Joan Alcaraz

Títol: L’au de Minerva (Un dietari de 1994 i 1995)

Autor: Oriol Pi de Cabanyes

Editorial: Afers, Catarroja (2022)

Dietari

Per poc que el conegueu, sabreu que Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) és un escriptor i articulista -a més de càrrec institucional- de dilatada trajectòria i sòlida cultura, reflectides en diversitat de gèneres.

Entre les seves obres, a més de les pròpiament literàries, hi ha volums de viatges, reflexions de filosofia política, llibres de temàtica artística i històrica, assaigs… El seu darrer llibre publicat és La cultura que ens salva i altres escrits (2021), del qual ja vaig fer una ressenya per a Gaudir la Cultura.

Ara ens ofereix dos anys -1994 i 1995- d’un dietari discontinu les primeres notes del qual van iniciar-se el 20 de novembre del 1975, dia que va morir, agonitzant al llit, el general Franco. Un jorn clarament disruptiu, que marcava un canvi de temps, tot i que encara, prop de mig segle després, el canvi definitiu no hagi culminat del tot…

El títol del llibre fa referència al saber, simbolitzat en l’au nocturna de la deessa grecoromana Atenea-Minerva, que comença la seva activitat pensativa quan els raigs del sol ja s’han fos en la penombra. Inspirat en el seu vol, Pi de Cabanyes ens desplega la que és, per a mi, una de les darreres lectures que més m’han agradat.

En aquesta obra de l’autor vinculat a la històrica Masia d’en Cabanyes, de Vilanova i la Geltrú, podem trobar-hi, sobretot:

Referents, històrics i contemporanis (entre els quals, singularment, Joan Fuster i Josep Pla):

“Josep Pla i Joan Fuster eren tots dos aus nocturnes. Tots dos van vetllar molt en la fosca, es digui el que es digui de l’espionatge o la camisa blava, per la continuïtat d’una llengua i una cultura que són la més genuïna expressió de la terra”.

“Benvolgut Oriol Pi de Cabanyes,

“Perdona que no t’hagi contestat més d’hora la data de venir a Sueca que em proposes. (…).

“M’han dit que vens a demanar-me un pròleg. Deixa-ho córrer. He fet tants pròlegs, que ja entro en el nivell de la inflació. Els meus pròlegs, de més a més, ja estan molt mirats. No són ni prou marxistes, ni prou estructuralistes, ni prou idiotes, perquè puguin agradar els nens universitaris, i ja pots imaginar-te quins. Ara: si vens a parlar del PSAN, per exemple, ens divertirem molt. I si es tracta de passar l’estona, millor encara. (…).

“Teu,

Joan Fuster

“Penso sovint en Pla, sempre tan preocupat per si seria llegit un cop difunt. Me l’afiguro sempre com un galiot, com un esforçat de la ploma. És així com el retrata -a París, el 1920- el meu besoncle Enric-Cristòfol Ricart: “escrivia fins a la matinada, sovint fins al matí (…), els articles més àgils i fluids li costaven una nit sencera  d’escriure”.

L’au de Minerva d’Oriol Pi de Cabanyes

Interpretacions del sentit de país:

“Els jesuïtes parlaven en castellà encara que fossin catalanoparlants. I per a mi tots aquests signes van començar a ser l’indici que, per sota de les estructures més rígides, hi havia alguna deu que maldava per poder-se manifestar. Als jesuïtes vaig anar-me tornant catalanista, antifranquista, a través d’aquestes tan imprecises sensacions de la pell, es pot dir que intuïtivament, visceralment”.

“El comte Arnau encarna perfectament bé, a mi em sembla, l’esperit de Catalunya. De vegades som una ànima en pena, que conspira. D’altres vegades semblem voler ser -com ell- a tot arreu, estirant més el braç que la màniga”.

“Aquest país sembla condemnat per l’abundància d’estúpids, per la curtesa de mires i per la nimietat. I així com la política és dominada pel dèficit d’estratègia i per l’excés de tàctica de baixa volada, la cultura es fa ridículament petita, parasitària, insignificant. Massa manefles fan passadissos i grimpen a cops de colze, repartint credencials de qualitat per petits interessos personals. Hi ha massa càndids i massa malvats que ni fan ni deixen fer”.

                                                          

Reflexions sobre la condició humana:

“Hi ha llocs als quals mai no s’ha de tenir la temptació de tornar. Perquè ja no existeixen. Els llocs no són pel que són físicament, sinó per un conjunt de circumstàncies imponderables que, passat el temps, ja no es poden repetir. Allò que un dia hem viscut és, per fortuna, irrepetible. La realitat no és mai objectiva: és una vivència subjectiva. I la vida una (re)creació constant”.

“Estic per la independència. De la societat en relació a l’estat. De la cultura en relació a la política. De l’àmbit privat en relació a l’àmbit públic. I viceversa. És a dir: estic per la interdependència. O sigui: per una cultura del contracte i del pacte. Per una cultura que s’oposi a la cultura de la violació i la intromissió. Més encara: per una cultura que modifiqui, en bé, la natura, que no en sigui subalterna”.

“La felicitat, si existeix, és un estat d’esperit, una vivència de la beatitud, un benésser. O una sensació passatgera, sovint tan efímera com un orgasme. L’èxtasi permanent no és cosa d’aquest món, és un impossible. La felicitat absoluta és una entelèquia.

En la vida mortal, la plena felicitat, és inabastable. Pretendre la felicitat és causa d’infelicitat. Per això perseguir-la tan obstinadament comporta tantes desgràcies”.

Notes mediambientals i de natura:

“El crepuscle dibuixa un cel rosat, d’aquarel·la. Al meu pas, el mussol es deixa caure a la manera segons costum (s’enfuig, a vol rasant, fins a la part més fosca). Per sota dels ceps he vist també, zigzaguejant, una llebre. Fa sec. Els rostolls exhalen, encara, el perfum de la sega”.

“El gat és l’animal que la cultura egípcia va sacralitzar perquè protegia la conservació del gra contra rates i ratolins. Però la tradició jueva el considera un animal poc fiable. De “gat”, que és mot que no existeix en arameu, no en surt cap a les Sagrades Escriptures…”

“Parapetat darrere els vidres del menjador, observo una garsa, altiva, picotejant per la gespa: la llarga cua, le negror com brilla, el plomatge blavís, el ventre blanc… Són malparides, aquestes aus, llestíssimes. Ens sotgen. Saben quan entrem i sortint, ens coneixen tots els sons, tots els moviments”.

Proximitat a l’Acadèmia Sueca com a director de la Institució de les Lletres Catalanes (per la possibilitat que un escriptor o escriptora en català puguin obtenir, algun dia, el Premi Nobel de Literatura):

“El 25 d’abril d’aquell 1989 vam organitzar una conferència de Knut Ahnlund -a la seu del Col·legi de Periodistes- sobre “El Premi Nobel: història i actualitat”. Aleshores Birgitta Trotzig encara no era de l’Acadèmia. Com tampoc no ho és encara, però aviat ho pot ser, Per-Olov Enquist, el dramaturg que també hem tingut entre nosaltres, home altíssim,  interessat a reflexionar sobre l’esport. Ni tampoc Lasse Soderberg, que ha vingut per aquí moltes vegades”.

“Em truca en Josep Palau Fabre, a qui he fet arribar un plec lacrat convidant-lo a la paella a casa amb Knut Ahnlund, el secretari del comitè Nobel de l’Acadèmia Sueca. Quedem que ja quedarem. “Ja et trucaré jo -em diu-. Ja saps que soc molt sord, i si em truquessis tu no et sentiria”. Entesos”.

“Anem al ¨”xiringuito” de la platja de Sant Gervasi a menjar un arròs amb Kjell A. Johanson, un dels més influents periodistes culturals de Suècia. És un tipus altíssim, corpulent, desmanegat. (“Tots aquests nòrdics semblen crus”, li havia sentit dir a la Maria Aurèlia). És un dels poquíssims hispanistes suecs, escriu al Dagens Nyether, que és com La Vanguardia de Suècia. Li demano que em parli d’Arthur Lundkvist, l’hispanista de l’Acadèmia, que sempre es va negar a considerar Espriu”.

I, en referència al tema lingüístic,  un darrer -però no pas menor- detall: no sabeu la infinitat de cerques d’Optimot que he hagut de fer tot llegint L’au de Minerva! Buscant la significació d’un nom, un verb, un adjectiu… Una prova més, si s’escau, del nivell cultural d’en Pi de Cabanyes, que es demostra a bastament en aquesta obra i en les que vindran.

Categories
Arts plàstiques Establiments singulars

Planta – Fundació Sorigué

Per Josep Sauret

Situació: La plana del Corb, C-12  162 Km. Balaguer

Sinopsi: PLANTA, projecte de Sorigué i la Fundació Sorigué, és un espai de confluència i interacció entre la creació artística contemporània i la innovació empresarial, amb propostes artístiques i arquitectòniques úniques en el món.

Web: https://plantaproject.com/ca/

Horari de visites: Un dissabte al mes al matí. Consulteu el calendari

Planta

Interessant projecte que uneix art, arquitectura, coneixement i paisatge. Planta forma part de la Fundació Sorigué d’art contemporani on hi trobem instal·lacions i obres monumentals integrades dins una fàbrica en actiu i paisatges industrials i naturals. Res a veure amb un museu o una exposició convencional.
Hem de destacar la magnífica mise en scène global d’una fàbrica (una gravera amb moviments voluminosos de terra, pedres i productes industrials) que funciona amb una netedat impressionant, amb uns espais comuns enjardinats sense excessos però integrats en el paisatge i en els espais fabrils. Destacaríem les dos escultures d’Antonio López una amb el rere fons fabril i l’altre paisatgístic.

Antonio López. Nit. Al fons part de la fàbrica

Antonio López. Dia. Paisatge al fons

Les obres estan integrades en antigues naus en desús o en naus noves fetes ad hoc per l’obra que contenen. Donada l’extensió, el projecte té una extensió d’unes 400 hectàrees (un camp de futbol ocupa una ha.); la visita es fa en autobús.
Sense menysprear, ni molt menys, les obres d’art en sí, ens ha colpit la integració de conceptes tant dispars com indústria i art amb una netedat i ordre impressionants, per exemple en la col·locació de la matèria prima o de l’estoc de producte acabat.

Estoc de dovelles preparades per entregar

Dues obres que ens han semblat colpidores i significatives:

Vídeo muntatge de William Kentridge, durada 14 minuts

Vídeo muntatge de William Kentridge, durada 14 minuts

Muntatge de Chiharu Shiota. Els punts que es veuen son pedres (integració amb la pedrera) que s’aguanten amb fils tipus tela d’aranya

Cada obra per ella mateixa, mereix una explicació comentada durant la visita guiada. Aquí, hem volgut ressaltar només la integració de l’art en un entorn industrial.

Categories
Llibres

El Director

Per Josep Sauret

Títol: El director. Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo

Autor: David Jiménez Garcia

Editorial: Libros del K.O., S.L.L., 2019

El Director, és un llibre que fou publicat fa tres anys i que m’ha agradat rellegir arran dels àudios del Sr. Villarejo, dels podcast de la Sra. Corina Larsen i de tantes altres informacions que ens arriben esbiaixades per complir uns objectius que no tenen res a veure amb informar.

El llibre explica la història del diari de Madrid, El Mundo, durant una curta etapa, escrit pel qui fou el seu director, entre el 30 d’abril de 2015 i el 25 de maig de 2016.

David Jiménez, nascut a Barcelona, havia fet la seva carrera professional com a periodista de guerra en diferents països asiàtics i no estava acostumat al funcionament i a les relacions polítiques de la premsa madrilenya. En teoria venia per redreçar una situació econòmica dolenta del diari que empitjorava contínuament per la davallada de les vendes (caigudes de més d’un 60%, en els últims anys) en un moment de transició cap a la premsa digital.

El Mundo  dels anys 80 tenia la imatge de diari rebel i contestatari. Fundat el 1989 per Pedro J. Ramírez, que quan el varen acomiadar de Diario 16 es va dedicar al nou diari que va fundar, a investigar i a denunciar abusos de poder sense defensar cap partit en concret (en teoria). Tot i així, sembla que va influir força en la caiguda de Felipe Gonzalez i en l’ascens de José Mª Aznar a la presidència del govern (1996-2004).

El Mundo al 2015 havia perdut l’empenta juvenil i entre altres tenia una contradicció ideològica, si volia reconciliar-se amb el govern del PP després de la publicació de la trama de “Los papeles de Bárcenas” no podia seguir sent un diari neutral. Era un dilema difícil de resoldre que va acabar amb la domesticació del diari per part del partit del govern de Rajoy i amb la sortida de David Jiménez del diari i deixant de ser un diari de principis per passar a ser un diari de partit.

Segons l’exdirector no va ser aquest l’únic motiu de la seva ràpida marxa del diari. Per part de la propietat, li havien promès suport, mitjans i temps per fer una revolució interna, però no va tenir cap dels tres elements.

David Giménez es presenta com un independent que vol una premsa independent i que tampoc accepta els favors de les empreses de l’IBEX que premiaven els diaris i els periodistes afins. En un article que publicà Jiménez el diumenge deia:

“Si les describiera un país donde el Gobierno maniobra para despedir a periodistas incómodos, impone a tertulianos en programes de radio y televisión y presiona a los directivos de medios de comunicación para evitar las críticas, pensarían que hablo de una república bananera. Ocurre en España…”

A conseqüència d’un ERO, que la propietat va fer-li presentar, va haver-hi una vaga en el diari. L’ERO pretenia acomiadar un terç de la plantilla i mantenir els privilegis als directius i col·laboradors externs. El diari no va sortir, la revolució que es pretenia va agafar un altre sentit. El representant de la propietat es va presentar com un salvador del diari, en acceptar alguna de les propostes de l’autor del llibre i acabar-se la vaga.

La situació personal del director va acabar en un acta de conciliació en el jutjat, abans del judici en què hi havia un acord de confidencialitat que incloïa una frase que es garantia la seva llibertat d’expressió constitucionalment reconeguda.

De la relectura i la situació actual, en deduïm que malauradament, les males praxis són molt difícils d’erradicar i serà molt difícil tenir una premsa verdaderament lliure.

Més informació

David Jiménez García

Reseña libro “El Director” Todo INDIE

Categories
Internet i blogs amics Llibres

Anestesiados

Josep Sauret

Títol: Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología
Autor: Diego Hidalgo
Ed. Catarata. Col·leció Mayor
Madrid, 2021

Anestesiados, m’ha semblat un llibre interessant malgrat que se n’ha fet poca difusió, potser pels pocs mitjans publicitaris de l’editorial Catarata o perquè els temes que tracta no són molt grats a les grans companyies tecnològiques.

Diego Hidalgo

Especialista en ciències socials té un màster en Relacions Internacionals per Sciences Po (París) i  un màster en Sociologia per la Universitat de Cambridge. Amb experiència en el món empresarial ha sigut fundador de diverses empreses, Amovers una plataforma per llogar i compartir cotxes, Pontejos per conservar i preservar edificis antics i amb solera i   Ballensworth per invertir en temes mediambientals i socials. Actualment també és Conseller de l’Ordre Militar de Malta davant el Marroc.

Anestesiados

Partint d’una ingent documentació fa un retrat descarnat del desenvolupament tecnològic digital que ens envaeix per tot. En efecte, la connexió digital ha modificat la forma de relacionar-nos i de pensar. Fa una sèrie de reflexions sobre aquesta tecnologia invasiva que si bé ens aporta elements positius també sembla portar-nos cap esdevenir persones i una societat excessivament dirigides i anestesiades.

Es preocupa dels efectes negatius i de l’impacte social dels productes basats en la intel·ligència artificial (I.A.). Considera que les opcions tecnològiques no són mai neutrals i sempre porten connotacions psicològiques, polítiques, socials i/o econòmiques que ens limiten la llibertat.

Ens parla de l’addicció digital de la necessitat de limitar-nos el temps d’ús en què estem connectats, de la problemàtica que ve amb la xarxa 5G que permetrà als dispositius interactuar entre sí, crear ciutats intel·ligents i entorns domotitzats i això ens farà perdre encara més aptituds com el càlcul mental, la memòria, el sentit de l’orientació,…

Degut a les xarxes i als estímuls que ens produeixen, creix la nostra producció de dopamina que estimula el desig en detriment de la satisfacció duradora. Hi ha un increment de la pressió social, de les comparacions permanents, de la continua impressió de ser jutjats.

La I.A. contribueix a debilitar els mecanismes de l’autoritat, a imposar un programa neoliberal que aspira a desregular en benefici d’una llibertat a curt termini, però amb efectes perjudicials al cap d’un temps, que fa que ens costi adonar-nos-en. També porta a manipular la nostra voluntat mitjançant tècniques persuasives que transmeten sentiments positius o negatius de manera que la llibertat humana queda condicionada amb aquestes tecnologies persuasives.

Un altre efecte negatiu de què ens parla és la vigilància i/o el control de les persones. En tenim exemples en les càmeres que s’instal·len als carrers de les nostres ciutats i a la Xina de Xi Jinping amb el sistema de crèdits socials. Està en la mateixa línia de Yuval Noah Harari quant ens diu:

“La democracia está dando poder a las emociones del pueblo, y si las emociones pueden hackearse facilmente, la democracia también es susceptible de ser hackeada”.

La part positiva és l’explicació que ens donen per convèncer-nos dels avantatges de la I.A., facilitar-nos la vida, millorar la nostre salut, tenir més seguretat,…

Sembla que la finalitat de la I.A. i la robòtica és la tecnologia mateixa i no les persones. És cert que al sotmetre la natura a la producció ha estat possible el desenvolupament econòmic i tecnològic que ha millorat les nostres condicions de vida. Però hem de tenir molta cura de què al modelitzar-ho tot (incloent el ser humà i la societat) amb la I.A. no perdem la visió de què el ser humà ha de ser la finalitat de qualsevol projecte de millora, de manera que si bé la interconnexió, ens ha de facilitar la vida, no ens han d’empobrir ni manipular el pensament.

Haurem de trobar un nou sentit a la vida. Els robots i la I.A. expulsen als humans del mercat laboral i haurem de dedicar aquest temps a l’esport, a la cultura (camp en el que ja hi trobem pintures fetes per I.A., i composicions musicals fetes a partir d’algoritmes). Es pregunta: serà possible conviure amb un ordre digital dissenyat per eliminar la incertesa i la casualitat que són l’essència de la experiència vital humana? Respectaran els robots la nostra autonomia i llibertat?

La ideologia solucionista ens diu que tot problema té una solució tecnològica. El paradigma solucionista segueix la teoria d’Adam Smith de la mà invisible que s’estén més enllà de la regulació de mercats. Crea l’Homo Deus del que també ens en parla Yuval Noah Harari. Evidentment, segueix considerant el creixement econòmic com a infinit i l’individu com un producte més al que la identitat li ve imposada des de fora.

Per els solucionistes sembla que no queda clar que passarà amb els individus que no s’integrin en aquesta ideologia binària de interconnexió amb les màquines i en què tot ho resolt la tecnologia de manera que el progrés ve dels guanys generats per l’augment de productivitat que ens porta  la innovació. En canvi si que ens presenta els límits i les mancances d’aquest discurs que no considera els problemes de medi ambient, les desigualtats, els problemes polítics,…

També es preocupa de les noves oligarquies mundials en aquest camp. Els que creen la I.A., Google, Apple, Amazon, Facebook, Microsoft,… i els que la fan servir Tesla, Uber, Airbnb, Netflix,…Considera que en base a l’aparent gratuïtat dels serveis ens imposen un pagament indirecte a través de la publicitat i del control de les nostres vides a través del coneixement dels nostres costums. Són uns gegants despòtics que consideren no necessaris els contrapoders i que actuen com dèspotes il·lustrats que estan per sobre dels estats, als que ni tan sols els hi paguen els impostos corresponents, gràcies a regulacions fiscals favorables aconseguides amb les “portes giratòries” i altres sistemes similars d’abús estructural en la seva posició dominant.

Evidentment es mostra plenament partidari de reactivar les accions antimonopoli per contrarestar aquets gegants tecnològics desenvolupant també solucions per les anomalies fiscals.

Seguint a Isaac Asimov que ja l’any 1942 ens parlava de lleis per aplicar a la implementació dels robots i fent un pas més cap als robots actuals que gràcies als seus algoritmes són capaços d’influir en les nostres emocions, veu la necessitat de implementar la I.A. en base a compromisos ètics que controlin la vulnerabilitat que augmenta amb la dependència tecnològica.

Els humans haurien de controlar la tecnologia i no aquesta  controlar els humans. Hem de despertar l’esperit crític, tenir objectius independents de la tecnologia, ser capaços de pensar per nosaltres mateixos limitant les interconnexions, mirar la gratuïtat amb recel, saber aturar-nos i meditar,…

Dona molta importància a l’educació dels fills, a la necessitat de donar exemples positius, que facin servir la tecnologia enlloc de deixar-se utilitzar per ella.

S’ha de reafirmar l’estat de dret com a defensa enfront al possible  mal ús de la I.A., per exemple en la recopilació i utilització de dades personals o amb una vigilància pública abusiva.

Cap al final ens dona un missatge molt clar:

“Cuando una persona decide de manera voluntaria utilizar la tecnologia, cuando sopesa los objetivos y las consecuencias de su uso, cuando es capaz de limitar su uso y seguir siendo dueña de ella misma, la tecnologia es lo que se supone que debe ser: una herramienta maravillosa a su Servicio”.

En resum un llibre interessant, que ens adverteix dels perills de confiar massa el nostre futur a la tecnologia i a la I.A. tot i que en cap moment s’hi mostra “negacionista”.

Categories
Llibres

Una breu història de la igualtat

Per Josep Sauret

Títol original: Une brève histoire de l’égalité
Autor: Thomas Piketty
Edicions 62 nov. 2021
Primera edició en francès 2021

Thomas Piketty, economista francès, director d’estudis a l’Escola d’Estudis superiors en Ciències Socials i professor de l’Escola d’Economia de París es dedica plenament a l’ensenyança i a la divulgació de les seves idees en el camp econòmic. És també autor de nombrosos llibres i articles per revistes.

Una breu història de la igualtat

Estem davant d’un interesant llibre d’economia i d’història que fa un repàs als diferents moments en què la humanitat i especialment el que entenem per món occidental, ha fet passes cap a la igualtat dels humans intentant eliminar la desigualtat entre classes socials. Piketty, afirma que:
“La tendència a llarg termini cap a la igualtat és real des de les acaballes del segle XVIII, però així i tot, té una amplitud força limitada”

Rousseau diu que la invenció de la propietat privada i la seva acumulació desmesurada són la causa de la desigualtat entre els homes.
Aquesta tendència vers la igualtat que serà conseqüència de les lluites i les revoltes enfront de la injustícia ens diu que comença amb l’abolició dels privilegis de la noblesa durant la Revolució francesa i segueix amb la revolta dels esclaus de Saint-Domingue l’any 1791 que propiciarà la fi del sistema esclavista atlàntic. Les crisis econòmiques i financeres així com els desenvolupaments ideològics és evident que també hi han ajudat. Sense la revolució d’octubre de 1917 i el moviment comunista internacional no és gens clar que les classes propietàries occidentals haguessin acceptat les descolonitzacions, la seguretat social, els drets civils…És en aquest punt que ens fa observar el poder relatiu de negociació dels sindicats i moviments contra la desigualtat en els països del nord i l’escassa influència que han tingut i tenen en les zones emergents.

Parla també de la necessitat de viure en harmonia amb la natura. Veu el colonialisme com a font d’acumulació de riquesa per uns pocs i de l’inici del trencament de la correcta convivència de l’home amb la natura. Després vindrà la revolució industrial amb el consum de combustibles fòssils i les emissions creixents de CO2.

El colonialisme que comença a la segona meitat del segle XV amb les primeres factories portugueses a les costes africanes i acaba a la dècada de 1960 amb unes guerres d’independència brutals, hauria topat aviat amb una limitació ecològica important si no hagués instaurat un sistema d’obtenció de força de treball a escala mundial (fonamentalment esclavisme i grans migracions )

El domini militar europeu fou clau per al desenvolupament i manteniment del colonialisme. En efecte, degut a la competència i les continuades guerres entre els estats europeus, aquets desenvoluparen un poder militar basat en una fiscalitat en augment que els va permetre mantenir el sistema colonial durant uns 500 anys. Tal circumstància no es donà al Japó i a la Xina que tingueren una evolució més tranquil·la basada en creixements demogràfics i agrícoles.

Sobre l’abolició de l’esclavisme i les reparacions per expropiacions també ens en parla en termes divergents. Si bé la primera era clarament igualitària, la segona fou el contrari. Explica el cas d’Haití en què sent independents des de 1825 no acaben de pagar les compensacions fins el 1950, i pensa que vist en retrospectiva, una abolició justa hauria estat una compensació pels esclaus en concepte de les dècades de maltractaments i treball no remunerat, i no per als amos, finançada per totes les persones que s’havien enriquit gràcies a l’esclavitud. Un altre exemple tampoc reeixit fou en la guerra civil dels Estats Units en què els nordistes varen prometre als esclaus emancipats:
“una mula i 40 acres (1 acre equival a 4.046,86 m2) de terra per rescabalar-los del treball fet i no remunerat i permetre’ls d’enfrontar-se al futur com a treballadors lliures”

Aborda també com a no igualitaris el tema del treball forçat en el Congo belga durant els 23 anys en que fou propietat particular de Leopold III i; a l’Alger i altres colònies africanes durant la tercera República francesa. També de la discriminació racial tant la dels Estats Units com de l’apartheid sud-africà.

Ens explica com la igualtat jurídica teòrica s’aconsegueix molt abans que la real. Per exemple que la igualtat de drets proclamada al final del segle XVIII és entre els homes blancs propietaris, mentre que la discriminació racial als Estats Units ha durat fins la segona meitat del segle XX.
Un gran avanç cap a la igualtat ha sigut el que en diu la Gran redistribució de 1914-1980 basada en un creixement econòmic espectacular gràcies entre altres, a la segona revolució industrial, a la liquidació d’actius colonials i a la invenció de l’estat social amb educació, sanitat i assistència social generalitzades.

Evidentment, és contrari a la reforma reagano-thatcheriana del món econòmic dels anys 80 que va representar un fre cap a la igualtat. Parla de conceptes relativament nous, impost progressiu, renda bàsica i garantia d’ocupació, redistribució de l’herència, herència mínima, sistema de pensions que no reprodueixin les desigualtats existents durant la vida activa, impost sobre la fortuna eliminant el de successions.

Es mostra totalment favorable a la cogestió en les empreses en la línia que han iniciat els països nord europeus, a l’educació pública i contrari a les donacions a centres educatius.

Sobre la desigualtat de gènere creu que incitar a les dones a fer el mateix que els homes no és el camí, pensa en promoure un altre equilibri dels temps socials. No és favorable al sistema de quotes en benefici dels sectors discriminats. Parla de paritat social enfront a la paritat de gènere.

Ens diu també la seva opinió contrària als paradisos fiscals, a la falsa ajuda internacional que es fa i que beneficia principalment al donant, a la no aplicació d’impostos a les multinacionals i als multimilionaris que drenen recursos que necessiten els estats. És favorable a un impost mundial sobre les grans fortunes.

Seguint a Hannah Arendt parla de la necessitat d’una política-món per respondre als reptes de l’economia-món, per això és necessari el que en diu un socialisme democràtic, ecològic i mestís basat en una ortodòxia econòmica i financera.

El llibre il·lustra les teories que explica amb més de 40 gràfics i estadístiques que mostren un treball profund sobre el que s’exposa. És evident que la seva òptica és la del que diem món occidental o ric i pensa poc en el tercer món o països del sud. Diríem que en alguns aspectes de les propostes que fa és utòpic i avançat en el temps, també que falta molta concreció per exemple en la organització de la globalització en què no parla del poder executiu. Tot i així, és cert que cal introduir conceptes com la renda i les herències redistributives o altres de similars per avançar cap a la igualtat.

Thomas Piketty, 2015, Wikipedia Commons
Categories
Llibres

Viure com un estoic

Per Josep Sauret

Títol: El arte de vivir como un estoico. Desayunar con Séneca para alcanzar una vida buena

Autor: David Fideler

Traductor: Pablo Hermida Lazcano

Edició: Paidós

Any: 2022 (la primera edició en anglès és del mateix any)

David Fedeler

David Fedeler, ha estudiat filosofia grega antiga i religions mediterrànies en la University of Pennsylvania. Té un doctorat en filosofia i història de la ciència i de la cosmologia. És un gran especialista en Pitàgores i el pitagorisme. És filòsof, escriptor, editor de revistes, professor universitari, consultor educatiu i director d’un centre de humanitats. Va néixer als Estats Units, però, viu des de fa més de deu anys a Sarajevo amb la seva esposa i fill. Ha dedicat molts dels seus treballs a l’estudi de l’estoïcisme.

David Fedeler

L’estoïcisme

En aquests moments en què sembla que el neoliberalisme està present en moltes decisions polítiques i econòmiques del món occidental, és més oportú que mai fer una revisió d’un pensament clàssic.

L’estoïcisme prové de l’antiga Grècia, però fou a Roma d’on fonamentalment gràcies a Sèneca, ens han arribat els principals escrits. Sèneca seguia la tradició en què els homes de rellevància es dedicaven a escriure o fer escriure el que estava passant en l’imperi.

El llibre de Fedeler, a través de la vida i dels escrits de Sèneca, ens va explicant l’estoïcisme romà, que evidentment bevia del grec i d’una forma substancial de Sòcrates.

Sèneca, malalt crònic des de jove, fou senador amb Calígula, desterrat per Claudi durant vuit anys a Còrcega, poc després de morir el seu únic fill. Més tard va ser cridat a Roma com a tutor de Neró quan aquest tenia onze anys. Neró després d’una conjura contra ell, l’obligà a suïcidar-se. Amb aquesta trasbalsada vida la filosofia estoica el va ajudar a transformar les adversitats en coses positives.

Hi ha molts fets de la seva època que ens recorden al món actual. El consumisme, el luxe, l’egoisme, no viure d’acord amb la natura, són alguns exemples. Dóna molta importància a l’amistat, la que busca progressar conjuntament, no la falsa que va a aprofitar-se de l’altre.

També valora molt el temps, ser conscient de la mort i buscar la felicitat en cada moment. Gaudir del present en plenitud, superant les dificultats de manera que siguin menys doloroses. Hem d’anticipar-nos a les dificultats, per evitar les que depenen de nosaltres i hi podem influir, i les que no, intentar que siguin menys doloroses, i preparats per l’adversitat.

La filosofia estoica ensenya com respondre als esdeveniments personals negatius de la vida veient-los com una oportunitat per a una situació millor transformant l’adversitat.

Superar l’angoixa acceptant els esdeveniments i no fent-ne cas de les opinions alienes. Per això, és molt important conèixer-se i tenir criteris clars. No hem de lluitar contra la pròpia naturalesa i perseguir idees i béns més enllà de les nostres possibilitats.

Per a no deixar-nos dominar per la ira, que es basa en dos judicis mentals, una ofensa i la cerca d’una venjança, recomana una dilació en el temps, reestructurant les pròpies creences en base a les de l’altre. Cal buscar la justícia sense la ira, sent raonables i pràctics.

La persona seguidora de l’estoïcisme ha de tenir uns principis de vida que l’acompanyin sempre buscant la felicitat present i constant i estant content i agraït a la natura i a la societat,…

Ja Zenó, el fundador de l’estoïcisme, parlava de viure d’acord amb la natura. Un concepte ampli de natura que Sèneca va seguir entenent-lo com el fluir de la vida, de manera que tot el que rebem de l’univers hem d’acceptar-ho amb una mentalitat de gratitud. Contextualitzant, és el que avui ens diuen els científics i el moviment ecologista quan diagnostiquen que s’acaben els recursos naturals. Amb tot, cal tenir present que el seu sentit de la natura és més ampli que el nostre avui.

La pobresa o la riquesa extremes formarien part del que rebem d’un entorn al qual podem influir molt poc, i donat que les necessitats naturals són escasses introdueix per als més rics el que avui evolucionat en diríem teoria del decreixement.

A Sèneca se’l considera un seguidor de Epictet, ex esclau a la Grècia clàssica de qui recull el concepte ampli de llibertat, en el sentit de no ser pertorbat per res que no depengui de nosaltres, com per exemple les emocions negatives, el desig extrem de posseir bens materials, la ira, la ansietat sobre el futur…

Es preocupa que ens infectem de les males qualitats dels altres. Cal  seleccionar els companys. Fugir de la mentalitat de la turba, bandada humana (avui en diríem ramat) i en conseqüència de les influències negatives.

Els estoics foren precursors dels drets humans, de l’abolició de l’esclavitud i del feminisme. Estaven a favor de la igualtat de totes les persones al contrari d’Aristòtil que pensava que les dones eren inferiors intel·lectualment als homes i els esclaus encara més. Els il·lustrats en general i John Locke i Thomas Jefferson en particular, estan influenciats per les idees estoiques.

També donen importància al compromís cívic. Pertanyem a la comunitat en la què hem nascut i a la comunitat món. Hem de contribuir al benefici comú millorant aquestes comunitats.

La perseverança ens portarà a ser invencibles tot i les adversitats que tinguem. Hem de viure pensant en la mort, hem de vèncer la por a la mort. Som finits. Proposa viure cada dia com si fos l’últim. Segurament avui Sèneca defensaria l’eutanàsia, ell en deia una bona mort, en lloc de viure anys en un estat d’incapacitat.

Ens parla de convertir el dolor en gratitud. Hem de plorar, però tot dolor té un límit. No queixar-nos d’allò perdut i agrair el que tenim. La gratitud pot anar dirigida a persones, als déus i també a la natura, entenent com a tal el cosmos que hem de conservar. La gratitud ha d’anar més enllà d’allò  particular per incloure el món, l’univers en la seva totalitat.

És un pensament molt positiu, busca sempre el costat bo, beneficiós, de les coses, dels actes. La clau per ser feliç i tenir un bon caràcter la trobem en el concepte ampli de llibertat ja descrit de no estar esclavitzat per béns o sentiments externs i tenir una vida plena i autosuficient.

També són molt interessants les quatre pàgines d’exercicis filosòfics estoics que s’inclouen al final en un apèndix.

Categories
Llibres

Una vella i nefasta companyia

Joan Alcaraz

El periodista gallec Anxo Lucilde -vinculat a Catalunya a través de dues produccions del Grup Godó del prestigi de RAC1 i La Vanguardia– té la mala sort d’haver de compartir la seva reconeguda activitat professional amb una malaltia que coneixem habitualment amb el nom de depressió. Això, com és obvi, li ha comportat problemes seriosos al llarg dels anys.

Tot plegat ho explica, d’una manera tan amena com documentada, en el llibre La Vella Companya (Columna, 2021). Un volum en el qual l’autor ens posa al corrent dels seus trenta anys de lluita contra el procés depressiu, amb la realitat paral·lela i, en molts aspectes, tan depressiva, de diversos episodis i escenaris de la Segona Guerra Mundial.

Tal com diu, en el pròleg de l’obra, Xavi Bundó -director del Via lliure de RAC1, en el qual col·labora habitualment Lugilde, i amic personal de l’autor- “s’ha de reconèixer que cal una sensibilitat fora mida per batejar de forma tan delicada, fins i tot tendra, una malaltia tan perversa, inhabilitant i
estigmatitzadora”. I explica també que l’Anxo, en un missatge, li deia en una ocasió que “se li estava blanquejant el cap i que necessitava plegar [del programa] sense que es notés”.

Tal com encertadament escriu Lugilde, la malaltia, que ell qualifica de totalitària, és una afecció que es passa en silenci. Ell l’ha patit molt, sense arribar a deixar mai les seves tasques informatives, en diversos indrets de la seva Galícia i també de Catalunya, nació “que tant m’ha donat i amb la qual estic tan en deute”.

En definitiva, un volum de gran interès per a les moltes persones que malauradament han patit, o pateixen, depressió, sinó també per als seus soferts familiars i per a la gent interessada, i no cal dir que solidària, amb les malalties mentals i les patologies en general. La Vella Companya és un títol tan cruel com, en aquest cas, afortunat. Per això necessitem que les companyies siguin sempre noves i ens facin, sobretot, estimar la vida.

Anxo Lugilde: La vella companyia

Més informació

«La Vella Companya no és un diari, ni és una crònica. És un pols descarnat i encara inacabat entre ell i una ombra que l’acompanya des de fa trenta anys. Som espectadors d’aquesta lluita, que descriu sempre amb aquest humor galaicocatalà marca de la casa, però sense estalviar-nos passatges que ens deixen tenallats en la lectura». [Del pròleg de Xavi Bundó, director del Via lliure de RAC1.]

Podeu llegir el pròleg aquí