No és gens fàcil parlar d’aquest esdeveniment, d’aquest prodigi, més encara si ja saps i has comprovat que no és una exposició a l’ús. Però l’organitza el CCCB amb una comissària, Neus Penalba, de luxe, ho dic per la feina que ha fet!. I ho dic sabent que no faig una hipèrbole.
D’entrada penses que qui no conegui prou l’obra o a la Rodoreda, a ELLA, li serà difícil deixar-se enlluernar com m’ha passat a mi. Als meus prejudicis de caire literari i organitzatiu, els hi han clavat un parell de bufetades, de les que es mereixen. Tothom que mínimament sàpiga qui és la Colometa s’hi pot deixar portar, perquè és simplement això el que fan: t’agafen de la mà i t’expliquen un univers personal, complex, a vegades críptic, un cosmos, que podem dir rodoredià. I ho fan tractant els diferents fils, motius, idees que encapçalen les seves obres i cóm aquestes ho apliquen.
Rodoreda, un bosc és una macro exposició, del millor que he vist sobre una escriptora. S’hi ha d’anar sense presses amb un bon calçat i, sobretot, amb ganes d’entrar a un espai molt íntim, que possiblement recordaràs molt de temps. Són molts els detalls que recordaré, que fins i tot ens han fet riure, per ocurrents. Per citar uns pocs… la documentació original que s’aporta, la seva bibliografia traduïda, les seves inacabables influències literàries, la relació amb altres disciplines artístiques, la documentació filmada…
L’equip que ha preparat aquest esdeveniment ha treballat molt, és obvi i no cal dir-ho, només cal llegir els crèdits finals. El que és immensament colpidor és cóm s’ho han plantejat, de quina manera entren en una totalitat personal i social, i decideixen explicar-la. Què és sinó un bosc? La tria de fragments, de frases de l’obra de la Rodoreda és exquisida, només amb això ja tenim el personatge. I cada un dels espais decididament treballats, espremuts, impecables, o com diria Eugeni d’Ors “ben plantats“. No cal dir la quantitat d’activitats al voltant de l’exposició que trobareu a la pàgina.
D’allà, qui no surti amb unes ganes ferotges de llegir-la, de devorar-la de nou, o per primera vegada és que no s’ha deixat portar.
Perdeu-vos-hi. Es un bosc gran, molt gran. Us ho passareu bé.
Les influències literàries
L’obra de la Rodoreda traduïda
Un exemple de panell que explica un dels aspectes més importants de la seva obra
Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona
Espai Memorial – 21 de febrer de 2025
El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.
És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.
L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.
De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.
Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.
Dones a Birkenau
Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!
Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.
Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.
Nens al dia de l’alliberació
L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.
El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.
classificació
“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin. Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“
Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
“Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]
Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.
“José Saramago”
Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:
Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.
Conversa / debat entorn la sobirania i dels drets en l’era digital, del negoci de les “fake news” i reptes: Qualitat democràtica – l’art del bon govern popular. Fòrum amb la participació de Simona Levi (Torí, 1966) activista i fundadora d’Xnet. Es la veu referencial de l’activisme i els moviments socials en l’àmbit de la llibertat d’expressió́, els drets digitals i el programari lliure. Dirigeix el curs de postgrau universitari en Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital a la UB. A l’hora de parlar de sobirania, de drets, d’infoxicació́ i de xarxes socials, la trobada amb Raül Romeva (Madrid, 1971) ha resultat ser especialment estimulant. Romeva, president de la Fundació́ Irla és economista, doble doctor – en Relacions Internacionals i en Ciències de l’Educació́ i l’Esport – va ser conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat de Catalunya per ERC entre 2016 i 2017, càrrec del qual va ser destituït en aplicació́ de l’article 155. Empresonat entre 2017 i 2021 per la seva participació́ en el govern organitzador del referèndum de l’1 d’Octubre. Entre els seus àmbits d’interès hi ha la construcció́ de la pau, la resolució́ de conflictes i el republicanisme.
El debat ha estat moderat pel periodista Roger Palà, amb la col·laboració de la revista Eines i la Fundació Irla que tingué lloc a l’Espai Línia.
El moviment fort i transversal de la societat actual entra en un nou marc ideològic. Tant les persones que vivim en un mateix edifici- els veïns – i les que vivim a milers de Kms, que no parlem el mateix idioma i que, per descomptat, mai, coneixerem, entra en conflicte en quant la narrativa tecnològica del moment interessa molt al poder perquè facilita la limitació de la llibertat d’expressió.
La tecnologia no té valors, els valors els posa les persones i aquestes decideixen com fer-les servir. Qui té el poder té el control. En la mesura que tens el control de l’algoritme tens el poder, i en democràcia les administracions han de tenir la responsabilitat d’impedir que aquests negocis tecnològics violin els drets consolidats, han de regular, si més no, aquest control.
Simona Levi, una conversa amb Raül Romeva:
Petit extracte-resum de la participació i assistència al fòrum:
Roger Palà: És realment internet una eina revolucionària?
Simona Levi:
“Internet no només és una eina revolucionària, sinó́ que a més ens suggereix altres maneres de pensar la política. Ara bé, les xarxes socials són eines de grans corporacions i són extremadament tòxiques.
Les xarxes socials no són àgores, sinó centres comercials. Són les institucions les que han d’impedir que aquests negocis violen drets consolidats i oferir alternatives eficients útils i sanes per impedir-ho.Fixem-nos bé, que va passar amb el papir a l’Egipte dels faraons; amb el pergamí i més tard amb la impremta al S.XV, van ser molt criticades. Un calvinista va dir que el llibre seria un desastre perquè hi hauria tanta informació que al final acabaríem tots intoxicats”.
“La tecnologia de la impremta ha estat fonamental per a la democratització i per sortir de la ignorància. Una altra cosa és que aquesta mateixa tecnologia va permetre imprimir el “Mein Kampf”.
Roger Palà: The Economist pública, que tan sols hi ha 24 estats al món que són democràcies plenes.
Simona Levi: “Clarament, són moltes menys, per raons de corrupció o perquè arrosseguen un passat històric del qual encara no han fet net”.
Raül Romeva: “Avui tenim més capacitat de saber què passa arreu del món, i això ens hauria de donar certa consciència col·lectiva. En comptes de sortir de la trinxera, encara i ens endinsem més. Aquesta consciència és global i molt ideològica.
Tot i creure que vivim en una democràcia, el vot és una formalitat que legitima un determinat poder. Tota democràcia ha de tenir un contrapoder que la pugui vigilar. Si no hi ha un control ciutadà sobre les institucions no hi ha democràcia.
Sempre hi ha molt més coneixement fora que dins de les institucions. No sols s’han de posar càmeres dins del Parlament. Evidentment que sí, però s’ha d’implementar mecanismes que permetin construir allò que s’ha votat, i a més el procés i el resultat final ha de ser beneficiós i més ric per a tothom, no tan sols pels qui estan dins de l’hemicicle del Parlament”.
Roger Palà:Es parla de l’impacte negatiu de la intel·ligència artificial. Quines possibilitats de regular n’hi ha?
Simona Levi: ”Més que fer lleis noves, hem de veure, que aquestes empreses al voltant de la IA respectem les lleis actuals. Perquè les grans corporacions tecnològiques, d’entrada, ja estan violant la privacitat”.
Raül Romeva: “La IA, no té moral, són les persones que l’utilitzen les que tenen o no moral. És evident que s’haurà de regular. Al final, tot i que la tecnologia és neutre,mai acaba sent feta servir de manera neutra”.
Simona Levi: “Està bé que tinguem una regulació, però un excés de regulació pot ser perjudicial”.
Un excés de regulacions pot ser contraproduent. Un exemple és la regulació de la llei de protecció de dades. Els tràmits burocràtics que han aplicat les institucions, és del tot embolicat i pervers, fins tal punt que la gent odia aquesta norma, amb la consegüent perduda de confiança i d’eficàcia, per un excés de regulació.
Raül Romeva: “La sobreregulació pot acabar provocant la perduda de confiança en les institucions, i això és perillós. Si la regulació està pensada en què tothom actuarà d’antuvi de mala manera, això no és una societat democràtica. És una societat intervencionista”.
Simona Levi: “La tecnologia ha d’ajudar el qui pren decisions des del punt de vista polític, i el qui executa des del punt de vista tècnic. És exasperant que la mateixa administració et demani papers que ella mateixa ja té”.
Roger Palà:Les batalles culturals a les xarxes acaben suposant un desgast per a la democràcia?
Raül Romeva:“Quina tertúlia és la que funciona millor? Pels mitjans de comunicació, és millor generar molt soroll, que generar contingut de qualitat. L’exabrupte, l’insult, el retret… és fantàstic pel model comunicatiu d’avui”.
Simona Levi: “Una cosa és la llibertat d’expressió, que no s’ha de tocar. Però entorn de la idiotesa, la ximpleria i l’odi, hi ha un negoci. I aquest negoci s’ha de regular. S’ha d’aplicar el codi deontològic periodístic per obligació. Les institucions, partits polítics, plataformes, periodistes, presentadors televisius i sobretot la judicatura i mitjans de comunicació tenen l’obligació de verificar i contrastar la informació”.
Raül Romeva:“El contrast de la informació ha de ser verificada i certa, a més ha de ser total. La informació s’ha de donar tota i no parcialment. No pot estar esbiaixada”.
Simona Levi:“No es pot regular ni controlar les mentides de les persones, però les mentides dels grans emissors/informadors sí que s’han de poder fiscalitzar. Qualsevol nota de premsa d’un partit polític o del govern, no es pot considerar una notícia. Els continguts que circulen s’han d’acreditar fefaentment”.
Roger Palà:Les grans plataformes comercialitzen amb les dades que recullen dels usuaris. Una solució és prohibir el comerç amb aquestes dades?
Raül Romeva:“L’acumulació de dades ben utilitzades són útils i ens permet funcionar millor com a societat. El problema és l’ús que es fa de la informació. Per tant, no es tracta de prohibir, sinó de determinar qui té dret a acumular i fer servir aquestes dades”.
Simona Levi: “Els algoritmes han de ser transparents i el criteri de cerca de l’algoritme no pot ser d’odi”.
“La contractació pública només afavoreix a les multinacionals de la digitalització. La capacitat tecnològica a les institucions, existeix, però a l’administració li és molt més fàcil deixar-ho en mans de les grans empreses tecnològiques”.
Raül Romeva:“La potencialitat d’internet, referent a les notícies falses, és vector de transformació social. Aquestes eines poden servir per fer revolucions i al mateix temps per provocar idiotitzacions col·lectives”.
Roger Palà:Quines són les llacunes del legislatiu perquè la digitalització sigui democràtica?
Simona Levi: “S’han de prioritzar els serveis públics. El núvol no existeix, l’ordinador és d’algú que el controla. Hem de revertir aquest control. L’administració ha d’exercir la seva responsabilitat del control del mercat tecnològic, de la mateixa manera que no deixem els menjadors escolars en mans de McDonals, les institucions han de decidir si utilitza el control o no dels codis privatius a les grans empreses tecnològiques pels serveis essencials”.
Parlem de drets digitals, de sobirania en l’era d’internet, del negoci de les “fake news”, dels reptes de les esquerres davant l’era digital i del paper que han de jugar les administracions per garantir drets davant de les grans empreses tecnològiques.
La diferència està a prioritzar els serveis públics, les grans corporacions agafen el poder i els governs es desentenen.
No és un tema de transparències és un tema de governança. Comprendre el risc que pot dur a terme quan la informació es pot distorsionar, malinterpretar o tergiversar.
La gestió de dades i en quina intenció d’ús es fan servir no és competència privada. La gestió privada sols l’enfoca a fer i rebre negoci.
La mala transposició del reglament de la protecció i la llibertat d’expressió entre la intenció política i el comerç de les dades, ha d’estar regulada per una transició digital justa.
No s’ha de culpar a la gent o a internet, ni ara, a la IA, s’ha de culpar al poder, tot es tracta de respectar les lleis que ja existeixen i no crear noves lleis o regulacions que envoltin i afavoreixin aquests negocis.
Aquests desentendre’s del bé col·lectiu és el càstig fatal que restableix un ordre anterior. Hi ha moments en què la millor resposta és la no resposta.
El greu és, com s’està veient, unir el poder de les grans empreses tecnològiques que tenen una xarxa d’operacions elevada, amb el poder de les administracions (executiu/legislatiu).
El perill radica, si unim el qui controla el poder amb qui controla les xarxes en una mateixa persona…, la caguem!!! – La pregunta és: Estem en una democràcia plena??
Documentació: resum anotacions extretes del fòrum / conversa; i de la Revista Eines
Reconstruir un país com a condemna. Els destacaments penals a Catalunya durant la postguerra. El cas de la carretera de Pont d’Espia a Coll de Jou
Dilluns 3 febrer de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès
A càrrec de Nil Boix Besora, arqueòleg i historiador i d’Oriol Dueñas, historiador i autor d’Els esclaus de Franco.
Presenta: Josep Sauret, historiador i ateneista
Inscripció a: amicsdelahistoria2015@gmail.com
Els batallons de treballadors
Per a Oriol Dueñas Iturbe, historiador i autor de “Els esclaus de Franco”, les autoritats franquistes van deixar molt clar des d’un primer moment quins havien de ser els principals objectius que havien de tenir els batallons de treballadors. Aquests objectius, que van ser exposats en un reglament per al règim interior d’aquelles unitats, aprovat pel mateix general Franco el 23 de desembre del 1938, van quedar definits de la següent manera: “Els batallons de treballadors tindran com a objectius principals: la compensació de la càrrega originada per la sustentació dels presoners, la de contribuir a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes i la d’aconseguir la correcció del presoner.”
Les principals feines que van realitzar tots aquells batallons de treballadors van ser de reconstrucció de ponts i de la xarxa ferroviària, així com la fortificació de la frontera pirinenca. A part d’aquestes destinacions n’hi va haver d’altres de més específiques, com ara les feines de càrrega i descàrrega, la recuperació de materials de guerra, la d’enterrament de soldats morts en combat, la participació en la reconstrucció de diferents poblacions que havien quedat malmeses i els treballs d’obertura del túnel de Vielha.
Treballs forçats a la carretera de Coll de Nargó des d’El pont d’Espia fins a Perles, 1943
Els treballs forçats durant el franquisme a través del cas de la carretera L-401
La carretera L-401, que uneix les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell passant per Odèn, és avui una infraestructura essencial per a la mobilitat de la zona. Tanmateix, el seu traçat de 40,9 quilòmetres executat entre 1942 i 1956 amaga una història vinculada a la postguerra franquista i als treballs forçats que es van implementar arreu d’Espanya durant els primers anys de la dictadura. Aquesta carretera és un exemple d’un extens entramat d’infraestructures com carreteres, ponts, ferrocarrils o pantans que, van ser construïdes per presoners republicans per reparar els estralls materials de la Guerra Civil. Aquest patrimoni, fruit d’una política de reconstrucció marcada per la repressió, continua formant part del nostre dia a dia com a infraestructures que utilitzem habitualment.
El disseny de la carretera L-401 va ser concebut durant la Segona Guerra Mundial per reforçar la defensa militar del Pirineu, motivat per la por de les autoritats franquistes a una possible invasió estrangera. Els primers vuit quilòmetres d’aquesta carretera, des del pont d’Espia fins a Perles, van ser construïts per una colònia penitenciària que, l’estiu de 1943, va arribar a allotjar uns 500 presoners. Aquests treballadors forçats, condemnats per les seves responsabilitats polítiques durant la 2a República, participaven en un programa de redempció de penes que commutava anys de condemna per dies de treball, però els exposava a un aïllament físic total i a unes condicions de treball molt dures.
Solsona acullí les I Jornades sobre Treballs Forçats. Consell Comarcal del SolsonèsExcavació d’un dels barracons, 2024
Aquesta carretera està sent objecte d’estudi d’una projecte interdisciplinari que pretén recuperar i difondre la memòria històrica vinculada a la seva construcció i a les persones que hi van treballar. Promogut pel Consell Comarcal del Solsonès, el Centre d’Estudis Lacetans i altres entitats com l’EUROM, el projecte combina fonts orals, documentals i intervencions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquest episodi de la història recent. Tanmateix, aquest projecte no només busca aprofundir en la història local del Solsonès, sinó també integrar-la dins un relat més ampli de memòria històrica, posant de manifest com el franquisme va utilitzar la repressió per sostenir el seu sistema, i donar a conèixer el llegat material que perviu, connectant-lo amb altres projectes similars desenvolupats arreu d’Espanya. L’exemple de la carretera L-401 es presenta, doncs, com un punt de partida per introduir la geografia de destacaments i colònies penals franquistes establerts a Catalunya com a espais de repressió i treballs forçats.
Nil Boix i Besora
Solsoní nascut a Barcelona (1997). Arqueòleg i historiador. Estudiant predoctoral en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb beca FPU, especialitzat en conflictivitat social i diplomàcia al segle XIX. És investigador principal del projecte “Carreteres de memòria”, que estudia la construcció de la carretera L-401 amb mà d’obra forçada durant el franquisme.
Oriol Dueñas Iturbe
Professor lector de la UB, doctor en Història Contemporània (UB), tècnic de gestió de l’àrea de continguts del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Tesi doctoral: “La gran destrucció. Els danys de la guerra i la reconstrucció de Catalunya desprès de la Guerra Civil (1937-1957”), 2013. Especialista en la Guerra Civil, l’exili i la repressió franquista, és autor de diversos llibres i articles, entre els que destaquen: La violència dels uns i dels altres. La repressió durant la guerra i la postguerra a Olesa de Montserrat 1936-1945 (2007); Els esclaus de Franco (2008), conjuntament amb Queralt Solé, El jutge dels cementiris clandestins.Josep Maria Bertran de Quintana (1884-1960) (2012); La gran destrucció. Els danys de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1957. (2016); La Ocupació de Catalunya, (2022)
Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània
Hem acabat d’editar els apunts de les vuit sessions del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit per Jordi Roca Vernet, i amb els apunts de cada sessió preparats per Miquel Nistal, a partir de cada ponència. També, ha comptat amb l’assessorament de Jordi Casassas. Qui signa aquesta crònica l’ha coordinat.
El Curs tenia per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
Nota: Podeu consultar la imatge i la font als enllaços anteriors.
XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana
Divendres dia 5 de juliol vaig assistir per onzena vegada a la Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. El subtítol “De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics” emmarca perfectament la finalitat de la Jornada. Des de fa uns anys es duu a terme a l’Ateneu, això fa que jugui a casa i em permet retrobar-me amb joves i grans col·legues i amigues de política lingüística i dels serveis lingüístics d’arreu dels Països Catalans.
A més de les paraules inicials de les institucions representades a la Jornada, la ponència principal anà a càrrec de Marina Massaguer, seguida de dues taules rodones. La primera sobre idees, arguments i discursos per al canvi lingüístic i la segona sobre recursos i tècniques per al manteniment i creixement del català en els usos interpersonals. Per als qui portem més de 40 anys en aquest àmbit professional, tot ens ressona i tot es nou. Bona feina!
Taula 1 Taula 2
Taula 1. Experiències de sensibilització: idees, arguments i discursos: Eva Rodríguez, Dídac Carbasa, Llorenç Roviras, Xesca Oliver, Maria Antònia Montagut, Alà Baylac-Ferrer. Modera: Oriol Canals.
Taula 2. Actuacions per al canvi d’hàbits en els usos interpersonals: Ferran Suay, Jordi de Bofarull, Marina Gay, Alba Travé. Modera: Vanessa Bretxa.
Aquí teniu l’enllaç a la pàgina web de l’XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics. Hi trobareu també l’enregistrament de la sessió i les diferents presentacions dels ponents.
Ni Una, Ni Gran, Ni Lliure
Dinem amb Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i entre molts d’altres temes, em recomana, el darrer llibre de Nicolàs Sesma: Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista (1939-1977). Barcelona: Editorial Crítica, 2024, 760 pàg. Adapto i resumeixo al català la sinopsi de l’editorial. “Res no ha marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista. Ni segueix tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ens ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquesta història, pensat tant per als qui van viure aquells anys com per als que vulguin redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant d’una història de la dictadura el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en tota la ciutadania i que, sobretot, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. Nicolás Sesma, professor de la Universitat Grenoble Alpes, recull les millors aportacions de la historiografia internacional per posar-les al servei d’una reinterpretació ambiciosa i multidimensional. A més, mereixen la mateixa atenció la immediata postguerra i la dècada dels setanta, les desfilades de la victòria i els XXV Anys de Pau, l’autarquia i el desenvolupisme, la classe política i l’oposició antifranquista, l’estraperlo i la cultura del consum, els marginats i les noves classes mitjanes. Tot això acompanyat de referències i fites culturals –des de la literatura i el cinema fins a la novel·la gràfica i l’art pop, que acompanyen una narració divulgativa i brillant, emmarcada en un context interpretatiu internacional. Se’ns ofereix així una lectura de la dictadura franquista a través del prisma del segle XXI per a joves i grans”.
Imatge principal: La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.
“La violència no és una força atàvica pròpia de pobles primitius sinó que és un factor que creix i s’accelera amb la industrialització, la urbanització i la modernitat en general. Catalunya, com a societat moderna és també una societat violenta, com ho és tot Europa. No eren els alemanys durant el primer terç del segle XX, la societat amb més formació científica i filosòfica d’Europa? No van ser els nazis, el grup social més violent?”. Jordi Casassas, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, ens feu aquestes reflexions en el marc de la presentació del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat aquest curs Aula Ateneu que dirigeix Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB), professor agregat de la UB i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història és el coordinador tècnic i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
Aquest curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius. El curs té una periodicitat setmanal, del 3 d’abril al 29 de maig, matí d’11 a 13 h. El preu és de 60 € per als socis de l’Ateneu i de 120 € per als no socis.
Jordi Roca Vernet presentà les vuit sessions o períodes històrics, tot comentant vuit imatges que il·lustren cada període. Els textos són del ponent respectiu de cada sessió.
Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823)
Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.
Tracta de la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya que mostren com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.
Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.
El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.
Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona
Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840)
Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)
El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’El Torín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837).
Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?
“La patuleia” Bullanga del 5 d’agost del 1835, de Josep Arrau i Barba. MHB
El quadre representa els fets esdevinguts a la Rambla durant la bullanga del 5 d’agost de 1835: l’arrossegament del cadàver del mariscal Pere Nolasc Bassa i la seva crema en la foguera feta amb els papers de l’arxiu de la delegació de policia. Una part important dels revoltats eren estibadors del port i així ho reflecteix la seva indumentària. Van armats amb pistoles, fusells i sabres. Un personatge amb indumentària burgesa intenta plantar cara. A l’esquerra, un gos famolenc. Ambientació nocturna.
El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843
Dimecres 17 d’abril, 11-13 h. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa al a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars. Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
Text que acompanya la imatge […] “Vista de la Ciutadela atacada por la Jamancia”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […]
Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859)
Dimecres 24 d’abril, 11-13 h. Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (UB)
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques (dècada moderada, bienni progressista, segona etapa moderada) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista. En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat, els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins, les vagues obreres, el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials.
La Batalla del Pasteral, a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Barcelona en revolució 1868-1873
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Imatge: Concentració del 21 de febrer de 1873 a la Plaça de Sant Jaume de soldats i civils exigint la proclamació de la República Federal Espanyola. Al fons la façana de la Diputació. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica
Dimecres 15 de maig, 11-13 h. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic (UPF)
L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.
El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.
Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.
La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.
Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.
El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.
Manifestació a l’Arc del Triomf a Barcelona per a demanar la llibertat i justícia per als detinguts de la “Setmana tràgica de 1909” Font: Wikipedia Commons
La Vaga de la Canadenca 1919
Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular (UB)
A finals de març de 1919, Barcelona va quedar paralitzada per la vaga dels treballador de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, la principal proveïdora d’electricitat a la ciutat i bona part de de les poblacions veïnes. Si van dilucidar moltes coses: condicions laborals, el paper dels sindicats recent reestructurats com agents socials, etc. A la fi, el conflicte va afectar milers de treballadors i va ser la mobilització obrera més important de les que s’havien produït fins aquell moment a l’estat espanyol. Al llarg de la sessió parlarem de: a) de l’enfortiment de l’obrerisme i l’aire revolucionari que es respirava aquells anys; afavorits per factors de naturalesa tant externa (la revolució russa i l’onada d’agitació que commogué Europa després de la primera Guerra Mundial) com interna (crisi de l’Estat monàrquic constitucional definitivament oberta el 1917); b) la dinàmica de la vaga; i c) els resultats contraposats, que van culminar amb la consecució jornada de vuit hores i l’enfrontament social.
Imatge: La Huelga de Barcelona, 14 marzo 1919, Nuevo Mundo, El fets de Prats de Molló (1926)
El fets de Prats de Molló (1926)
Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona
Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò. Aquesta projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol. En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.
Imatge: Macià amb l’advocat Torrès a punt d’anar-se’n de París (Départ du coronel Macia, près de lui Maître Torrès. À la gare du Nord el 23 de març de 1927). Autor: Agence de Presse Meurisse; Font: Bibliothèque nationale de France
Avui començo una crònica sobre Història i històries. En majúscula seria la disciplina històrica, en minúscula les petites o grans històries reals o imaginades pels humans en tots els formats possibles. Sovint alguna Història, no passa de ser una historieta, mentre que moltes històries podrien passar per Història. Comencem.
El darrer número d’EL MÓN D’AHIR. Història d’autor 29, té un dossier dedicat a França. El primer article que he llegit m’ha entusiasmat: “La vitalitat i els patiments de Marianne”, de Montserrat Besses, on explica que “D’ençà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França, [la Marianne] s’ha presentat a ella mateixa com una dona lluitadora, la mare dels francesos i símbol dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”. Arran d’aquest article he descobert el llibre de Montserrat Besses: Totes les cares de França, Pòrtic edicions, 2023, 472 pàg. que ja he reservat a la Biblioteca de l’Ateneu. Podeu llegir un fragment aquí. L’índex és molt prometedor. En la imatge teniu un foto de la Marianne negra, sinònim d’una esclava alliberada. Escultura atribuïda a Bernard Griffoul-Dorval i va ser un encàrrec fet per la francmaçoneria el 1848.
Aquesta setmana passada he editat al Blog d’Història de l’Ateneu Barcelonès els resums de dues sessions del curs Aula Ateneu: “Una Història de Catalunya, als ulls del món”. Què difícil que és resumir amb precisió i que bé que ho fa en Miquel Nistal de la secció d’Història. Aquí els teniu. La 5a. sessió: “Rebels o laboriosos? Indomables o submisos? La visió sobre els catalans dels viatgers estrangers a la Catalunya del 1808-1856”, de David Martínez Fiol. Vegeu la imatge: Projecte de reordenació de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.
I la 6a. sessió: “Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba“, de Josep Pich i Mitjana. Un exemple és el pintor italià Achille Battistuzzi, que viu a Barcelona i s’especialitza en escenes urbanes.
Achille Battistuzzi, El pla de la Boqueria, 1873, MNAC
He començat a llegir Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, d’Elvira Altés, ed. Generalitat, 2022, 284 pàg. Dilluns 15 de gener 2024, a les 17 h, a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tenim un tertúlia d’Amics de la Història. També hi participarà Susanna Tavera, historiadora. Si us interessa us podeu inscriure a amicsdelahistoria2015@gmail.com. Victòria Pujolar fou una lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. Quantes dones com la Victòria Pujolar són encara poc o gens conegudes. I mira que en va fer de feina! Una imatge de la portada de la seva biografia i un autoretrat de la mateixa Victoria Pujolar
Victoria Pujolar. Autoretrat
Vam anar a veure la doble Exposició Miró-Picasso. De moment només hem vist la del Museu Picasso. No em veig amb cor ara de ressenyar res. No us la perdeu! Destaco un fil a X (twitter) de Bernat Albanya sobre La Masia de Joan Miró que l’he trobat interessant i sorprenent alhora. Comença així: “La Masia representa dos moments clau en la vida de Miró: és l’obra culminant de la seva etapa figurativa abans de passar al surrealisme i és un viatge a les essències del pintor: Mont-roig. És un resum de la seva vida al camp, des del gran eucaliptus fins a un petit caragol…”
La Masia, Miró, 1921
La Mercè Bausili al nostre Blog Gaudir, ens recorda el centenari Jorge Semprún Maura, net del polític conservador Antonio Maura, nebot del ministre de la República Miguel Maura, i fill de José Maria Semprún y Gurrea, advocat i polític republicà, (“de casta le viene al galgo”). Hi afegeixo també una biografia, llista d’obres, filmografia i bibliografia del web de la Real Academia de la Historia. Recentment, l’Albert Solé ha escrit i dirigit el documental “Las mil vidas de Jorge Semprún” que podeu veure a Rtve Play Imprescindibles aquí
I per acabar un documental: “Daniel Day-Lewis – L’héritier”. Mal traduït com a Daniel Day-Lewis, el genio de Hollywood. Direcció i guió de Jeanne Burel i Nicolas Maupied, França, 2021, 52 m. Movistar + aquí. Daniel Day-Lewis és l’únic actor de la història que ha guanyat tres premis Oscar. Al llarg de la seva carrera ha interpretat personatges molt diversos, però tots tenen una cosa en comú: la intensitat dramàtica dels seus papers. El seu nom sempre ha anat lligat al de grans directors i és conegut per tothom com un dels actors internacionals més exigents; té una filmografia de només 20 pel·lícules al llarg d’una carrera de gairebé 30 anys, amb desaparicions prolongades entre elles. Uns períodes necessaris per desintoxicar-se d’aquests rols: en les interpretacions sempre ha anat més enllà dels límits i en què Daniel Day-Lewis patia una metamorfosi amb els personatges. El documental pretén explicar la història de Daniel Day-Lewis com la d’un home que s’enfronta a la seva herència i que per conèixer i comprendre realment l’actor necessitem examinar els seus orígens. No us decebrà. No és una hagiografia.
Es una afirmació probable quan l’anomenes com possible lectura. Ufff, Faulkner, deu ser molt dur, molt espès, oi?. I jo que fa anys també ho deuria dir, penso: amb quina aureola ens han venut aquest gegant, que encara avui faci tanta por! Potser per això?
A veure, a mi em commou, francament, que en vida se’l reconegués d’aquesta manera, s’endevinés el que representaria desprès i l’enorme influència en alguns autors posteriors. Es tracta, molt probablement, de l’escriptor que ha tingut més autoritat sobre la literatura de la segona meitat del segle XX. Alguns dels millors novel·listes de l’anomenat Boom llatinoamericà, com és el cas de García Márquez, van reconèixer obertament haver begut directament del seu estil literari.
Les seves novel·les mai no segueixen una història en forma lineal. Es superposen els monòlegs amb les disgressions dels diferents personatges. Els salts temporals són continus i, com si fos un puzle, només al final encaixen totes les peces. Aquests recursos són força comuns avui però, en el seu temps, eren desconeguts, la ma de la novel·la realista era molt llarga. Com hem dit, després Onetti, Rulfo, Borges o Vargas Llosa, entre tants altres, els utilitzarien amb un èxit molt notable. Algú em pot dir alguna novel·la, que persegueixi la qualitat responsable, que no faci servir avui alguns d’aquests recursos literaris?
Aquest home del Sud, el va explicar com pocs, com ho havia fet anys abans el seu admirat Mark Twain. El va inventar. I hi inclogué diferents sagues familiars com la dels Compson i la dels Snopes, que el fessin reconeixible. El va escriure i també transcriure, els argots, els girs, sinó que els hi diguin als seus traductors d’arreu. Aquí Pedrolo va fer una gran obra de traducció ja fa molts anys.
Doncs amb tot això, els Reis de l’Orient m’han portat un regal que em va que ni pintat: un curs sobre literatura Dixie: la literatura del Sud dels Estats Units. Quan l’acabi ja us en faré cinc cèntims. De moment us deixo unes fotografies d’allà on vivia i exercí la docència, i que sortosament vaig visitar i gaudir, Oxford (Mississippi).
Molts diuen que Semprún sempre va ser un deportat. Suposo que qualsevol que ho hagi estat, ho és irremediablement, sempre. El vaig conèixer quan va ser Ministre, i reia poc, tot i ser molt atent. Quan parlava era punyent i emocional.
Entre l’any que deixem i el que ens ve al damunt es celebra el centenari del seu naixement, i el ressó que ha tingut val la pena destacar-lo, sobretot a casa nostra, perquè a mi m’ha resultat sorprenent i satisfactori, es clar. A part de múltiples ressenyes als diaris, la publicació de llibres, també actes arreu han recordat la figura i el llegat.
La Universitat Rovira i Virgili li va dedicar un simposi el 2012. Aquesta pàgina fa un recull biogràfic, de premis, d’obra literaria i cinematogràfica molt complet.
A l’escrit sobre els mal definits Feliços anys 20, us prometia la veu d’una dona d’aquí: i aquí la tenim. Rosa Maria Arquimbau. Tot i que té una placa a la casa on va viure i uns jardins al Poblenou, va morir oblidada, perquè el franquisme no la va consentir. Va intentar marxar a Mèxic, no ho va aconseguir i ara descansa al cementiri del Poblenou.
Josep Maria de Sagarra tenia columnes a la premsa, que desprès va recopilar en un celebrat volum (1929), sota el títol Cafè, copa i puro, d’articles apareguts a MiradoriLa Publicitat, expressió que desprès faria servir Josep Pla. Sagarra s’hi deixava anar a gust; l’Arquimbau, una dona, es va esperar per fer-ho també des de la premsa. Es coneixien molt bé.
Ella pertany a la primera generació de dones que fan escriptura corporativa a Catalunya. Dones periodistes, narradores, poetes, dramaturgues que cuallen ja abans que arribi la II República, gaudint de més drets i que reclamaran el vot femení. S’apuntalen dones com Carme Montoriol, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Maria Teresa Vernet i Aurora Bertrana, entre altres, i com tornarà a passar als 70′.
Com dèiem s’interesava pel periodisme que feia Sagarra, amb una escriptura qualitativament definida i amb perspectiva cultural, el periodisme era una escola, un aprenentatge per arribar a la literatura. Un instrument per defensar el drets de la dona, i els drets en general a resultes dels fets polítics i socials que esdevenien.
La seva obra comença amb contes, reculls de contes i el 1931 escriu la primera novel·la breu, Al marge, nouvelle, que té èxit, per la qual cosa pot saltar al teatre, que en aquells moments era molt popular, també gràcies a Sagarra, i que econòmicament era més rentable que el periodisme, tot i que aquest donava més popularitat. El que ella escriu no és literatura femenina, sinó literatura de dones, interessades en veure què es cou a Europa i als Estats Units. Una desinvoltura inequivocament femenina. I aquí hem de recordar la fama d’autores com Colette que a Catalunya va tenir predicament dins del món femení més heterodox. Per a les grans publicacions periodístiques del moment, parlar sobre dones no era un demèrit, perquè tenia un públic fidelitzat, cosa per la qual ella pot escriure literatura per a dones. I això ho fa exagerant els estereotips del moment, per cridar l’atenció, que era el que es necessitava. A d’altres no els interessa tanta impostació, són dones, en parlen, i és suficient. És el cas de la Rodoreda, que a les seves primeres novel·les, abans d’Aloma, descriu noies lleugeres, que no tenien referents. Quan va ser més gran se’n va desdir i molt, i se sap que va intentar acaparar les que va poder per destruir-les.
La noia d’aquest llibre, com d’altres, les flappers, és una espavilada, i els 20 bracelets són 20 conquestes de senyors de Barcelona, uns calçaces burgesos que es deixen plumar, a vegades a canvi de gaire res. Aquí era l’art delFlirt, segons l’autora ho escrivia a les seves columnes. No pensem, encara, en la moderna i polèmica Lolita, la nimfeta, que li deia el propi Nabokov. Però sí en aquella novel·la de l’Anita Loos Los caballeros las prefieren rubias, pero se casan con las morenas, (1926), que l’Arquimbau coneixia perfectament perquè ja havia estat traduida al català, i estan plenes de correspondències. A L’Angel Blau de 1930, que protagonitza Marlene Dietrich, ens la volien fer passar per “la dolenta”. Es tracta d’una doble subversió de la dona, i com l’espectador es va posicionar al costat d’ella. Senzilllament es posen les característiques masculines en la figura de la dona. Això és el que tenen totes aquestes dones descrites en aquest moment per les escriptores que s’hi atreveixen, que naturalment no són totes.
La noia es dirà Cri-Cri, abans Cristina i és del Bages, de pagès, que ve a Barcelona per aprende perruqueria, perquè el barber del poble no sap tallar els cabells curts a la garçonne. És una novel·la absolutament contemporànea del 1934. Està plena de referències del moment i a tots nivells. Només cal llegir i anar-les buscant. Són un reguitzell de visions quotidianes amb noms de marques, de llocs, de personatges. Per exemple mirar com una Kodak. La Kodak havia entrat a borsa el 1930, per als revelats comprava més plata que el propi tresor dels USA. Anar a passar l’estona a Hollywood es refereix al Palau de la Química que l’Exposició Universal de 1929 havia deixat sense ús i que havien remodelat perquè s’hi instalés Orphea Films, la productora de cinema més important de l’Estat. I així posa la vida quotidiana a la novel·la. Quins canvis està explorant, i cóm aquests són vistos per aquells a qui els canvis no els convindran gens. Les rendes de les propietats i la forma de vida que aquestes permeten també perillen. Amb La reforma Agrària de 1932 així ho semblava.
La novel·la que ens ocupa es reparteix en capítols trepidants, al ritme de la vida, i com una finestra d’oportunitat que a Catalunya li obra la porta per posar-se les piles, pels canvis que s’estan produint. Però els dos darrers seran un avís d’amenaça. El Bieni Negre de 1933, quan les dretes pugen al poder, aquest segon intent republicà es veu perillar. Gil Robles de la CEDA i el govern conservador promouen canvis en tots els avenços que s’havien aconseguit. La dreta catalana de la Lliga, i el lema de llei i ordre, no en queda exclosa d’aquesta desconfiança mútua. A més, ella com a periodista està perfectament assabentada del què està passant a Europa i la seva tasca és informar i advertir. Mussolini ja porta 12 anys al poder i Hitler hi arriba el 1933 i ella olora el pitjor.
Aprofita per descriure les contradiccions que hi ha entre la classe alta, l’aristocràcia, la gran burgesia catalana i el dinamisme i els drets que han entrat a la vida dels ciutadans: escola pública, laica i obligatòria, el divorci, l’expulsió dels jesuites, el vot femení… Conserven una mirada retrògrada de la dona i el seu paper. Uns personatges anacrònics ho vivien des de la negació dels fets i sense acceptar els principis de la Constitució Republicana, quan fins i tot el Rei està exiliat. Com ja varem dir, Sagarra a Vida Privada també els fustigarà. És el trànsit del segle XIX, del Modernisme, del Noucentisme cap a la modernitat. I això són els 20 bracelets ja Art Decó que porta als braços.
Recordem que al Noucentisme, tan benpensant i ponderat, no li agradava gens la literatura rural, els pagesos, el camp i les seves desmesures, ells apostaven per la ciutat moderna i endreçada, una Barcelona cosmopolita, per això la narrativa de Víctor Català els hi semblava poc acurada i massa excessiva. I ella els hi va tornar els esbufecs amb una novel·la urbana Un film (3000 metres) del 1926, que va aixecar butllofes entre la gent de seny, perquè ho era d’urbana, ara, els seus protagonistes no eren les personalitats noucentistes. Eren els miserables de la perifèria. És interessant veure com durant un temps van conviure tipus de narrativa molt diversa, per a diferents públics, i amb diferents intencions literaries i sociològiques.
Com ja hem dit, els referents de les escriptores catalanes d’aquell moment no passaven per referències espanyoles, sinó europees i nordamericanes, s’hi volien homologar. Espanya havia passat pel desastre del 98, i el que n’havia resultat era un tancament estrepitós, una nostalgia paralitzadora i un acomplexament empobridor, que Unamuno va fer brillar a En torno al Casticismo el 1902. No va ser fins El poeta en Nueva York de Lorca el 1929 que es trenca amb les formes, vetustas de la literatura, fins i tot de la Generació del 27, que ho havia intentat, sense massa èxit, malgrat la qualitat dels seus membres i la seva poesia.
Així doncs a Catalunya es desempalleguen de tots el tòpics antics, i s’escriu per deixar en evidència la burgesia catalana enriquida per la I Guerra Mundial. És una explosió desprès de la Dictadura de Primo de Rivera, moment que es desenvolupen també els moviments cívics independentistes. Parlant de befes, la que Sagarra faria de la moderna paraula cocktail, que tradueix com la cola de gallo en un recull d’articles periodístics del 1959. La qual cosa demostra que la modernitat convivia a la ciutat des de feia uns anys. A Barcelona hi exposen Picasso i Miró, i al Liceu venen en diferents ocasions els ballets russos de Diaghilev. Les editorials també anaven a una per modernitzar la literatura i posar-la a nivell europeu. Sabien que feien tard respecte als 20′ del món, que ja estava immers en la Gran Depressió.
Molt coneguda al seu moment, valorada i criticada, va ser un raig de llum femení i modern, compromesa amb el país, i amb una visió molt realista del món que va viure. Per mi, tan interessant com desconeguda.
Adjunto entrevista amb Julià Guillamón al programa Terrícoles de BTV
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.