Aquesta imatge és una de les més conegudes si parlem de bibliofilia, grans bibilioteques, col.leccionistes, potser tot allò que té a veure amb l’estima pel paper vell, antic, valuós, rar, etc… aquests personatges “rars i curiosos” la passió dels quals pels llibres és infinita.
Com no podia ser d’una altra manera hi ha diverses pàgines web, blogs, etc. que en parlen, però n’he triat un de molt ben fet i en català, per donar a conèixer aquest món, que és immens i quasi inexpugnable, a qui us vingui de gust saber-ne alguna cosa més.
El seu autor s’autodenomina biblioaprenent i això ja demostra una actitud d’alerta, perquè sempre se’n pot aprendre més, de tot. És un blog molt ben fet, sobretot pels que hem treballat sempre posant ordre, perquè està escrupulosament estructurat en els diferents apartats o categories. Us animo a explorar-les.
M’ha ajudat, i encara ho fa, a mantenir la meva pàgina sobre les llibreries de Barcelona, i jo humilment li aporto alguna llibreria més, quan la trobo, que ell pot referenciar al seu blog. Aquest sentit d’alerta que deia és molt exigent a l’hora de mantenir vius i actualitzats blogs com els nostres, i no sempre s’hi arriba. Ell sí, per això us convido que hi passeu una bona estona, segur que us sorprendrà. Per exemple
Unes imatges colpidores són aquelles que mostren persones que rescaten llibres de les destrosses a llibreries, biblioteques, o a particulars, per les guerres, les ideologies, el vandalisme o les catàstrofes naturals, segur que són bibliòfils en potència, o biblioaprenents.
Aquesta ressenya em serveix per parlar de diverses coses alhora. D’un llibre, d’una editorial i d’una pàgina web.
Phaidon és una editorial, ara ja centenària, que s’ha dedicat al llibre d’art, en general i en particular. A les Belles Arts. Neix a Viena el 1923 i actualment té seu a NovaYork, Londres, Berlin i Paris. Està considerada una de les grans: pel llibre universitari i d’investigació, llibre de regal, llibre molt especialitzat, etc. Amb autors de primera línia. I ja fa traduccions en diversos idiomes.
I aquí entrem al llibre que us volia comentar, Jardines, una exploración del arte del paisajismo un llibre magnífic pel que té de didàctic. Es una història del jardí en relació a les persones que el fan i que el gaudeixen. Es una font d’informació de com la teoria de l’art ha sortit a l’exterior i ha treballat amb la natura. Com aquests jardins s’han representat en la pintura, el gravat, els tapissos, la fotografia, etc. Com es van fer populars, és a dir, van sortir de palaus i mansions, i van representar espais de lleure pels ciutadans. Una història dels vegetals, dels estris, de les professions, dels dibuixants, les aficions domèstiques … tot un viatge.
I tot això ho coneixo gràcies a aquesta magnífica pàgina. Fa temps que hi estic subscrita i res més lluny que només noms de plantes i com cuidar-les. Aquí ens parlen dels jardins com un tot, de com l’home s’hi ha relacionat i l’ha necessitat des de fa segles, atenent al que clima i natura oferien. Aquí trobes ressenyes de natura i jardins de totes les èpoques i continents, de tots els estils, i relacionats amb d’altres disciplines, com literatura, filosofia, arquitectura. Una font inesgotable de saber transversal. Aquestaés la seva autora, a qui no em cansaré d’agrair la seva meticulosa feina. Una delícia.
Com és que el pantà de Rialb es va fer en un terreny de risc sísmic, amb roca argilosa i sorrenca? I per què es va construir a tant poca alçada que, quan el nivell baixa, cal bombejar l’aigua per fer-la vessar al canal Segarra-Garrigues? Això passa quan la cota de Rialb baixa, cosa que, per exemple, va passar tot l’any passat (2022). El bombeig multiplica el preu de l’aigua, de manera que molts regants renuncien a connectar-se al canal.
El pantà de Rialb es va construir inundant el poble de Tiurana i cinc més, a la Noguera, l’any 1999. La seva construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà, que encara perduren.
“A nosaltres ens deien: gràcies al pantà podrem regar moltíssimes hectàrees de les Terres de Lleida. Si ara la gent sabés què s’ha regat i el preu que se’n paga, veurien que ha sigut un fracàs i una estafa. Ens van enganyar”, explica Marta Tuca, una de les veïnes de Tiurana que va passar els anys de joventut lluitant per impedir la construcció del pantà de Rialb, l’últim d’Espanya, que va destruir pobles i en va expulsar la gent: més de 300 persones de Tiurana mateix i de Miralpeix, La Clua, Bassella, Castellnou de Bassella i Aguilar.
La mobilització va durar anys i, paral·lelament, l’Associació en defensa de la vall del Mig Segre, AMISE, acumulava estudis i informes contraris a la construcció d’un pantà en terra argilosa i amb risc sísmic. L’enginyer de la companyia Enher Josep Ball va proposar un projecte alternatiu: construir embassaments laterals més petits. “El meu pare explica Maria Josep Ball, ja va preveure que, pel tipus de sediments que anirien a parar al pantà, en pocs anys perdria molta capacitat.”
El pantà de Rialb, el més sec de Catalunya, el febrer del 2023 (“Rialb, l’últim pantà”)
El documental de TV3 Rialb, l’últim pantà analitza el paper que hi va tenir Joaquim Viola, “consejero del reino” i després alcalde de Barcelona, en la decisió final de tirar endavant el projecte i el suport que va rebre de les forces polítiques de la transició, sobretot del Partit Socialista de Catalunya i de Convergència i Unió.
“Jo entenc que Convergència volgués fer el pantà, però no que el Partit Socialista el volgués. Va ser una traïció”, assegura Pere Aiguadé, antic diputat socialista.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Rexach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà: “Era un projecte completament irregular, que obligava a bombejar l’aigua per omplir el canal Segarra-Garrigues.”
El documental recupera la història de la vall del Segre i també la dels seus veïns, que van haver d’abandonar casa seva el 1999, en l’últim èxode provocat per la construcció d’una presa.
Fitxa tècnica de Rialb, l’últim pantà una producció de TV3 produïda per The End Produccions Audiovisual. Direcció i guió: Xavi Llopart; Realització: Maiol Virgili; Producció: Carles Farriols; Producció executiva TV3: Silvia Pairó Vila; Direcció continguts TV3: Montse Armengou Martín; Música: Àudio Network; Lingüista: Rosa Grau; Grafisme: ONIDEA;Veu en off: Todojingles.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño
La Secció d´Ecologia de l’Ateneu Barcelonès amb Santiago Vilanova, ponent de la secció, organitzà el 10 de desembre de 2021, l’acte Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra).
La taula rodona a l’Ateneu Barcelonès estava integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d’Oliana i activista contra aquella obra.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Organitzat per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 2021
La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.
Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents. L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.
Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.
L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans (Riaño a Lleó, Rialb a Catalunya) i Itoiz a Navarra) estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.
Pel que fa al pantà de Rialb, entre les conclusions de la taula rodona destaquem:
El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.
Article de Jaume Reixach El Triangle, 29 d’agost de 2022.
Periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d’EL TRIANGLE des de 1990. Militant de la causa per un Món millor
L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.
La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.
El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.
El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Reixach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà.
Per als amics i amants de la història i del cinema, el web The Filmin Times és un recurs digital de films que mostren i expliquen la història contemporània d’Europa a través del cinema.
Cada dia (o almenys un cop a la setmana) hi ha una pel·lícula tractada com si fos un esdeveniment històric, amb un titular i una breu descripció del fet. Aquesta setmana de març semblaria lògic alguna referència al dia internacional de les dones i a la revolució feminista. No hem trobat res. Sí que hi ha una referència a l’execució de Salvador Puig Antich.
El anarquista Salvador Puig Antich “El Metge”, es ejecutado.
SALVADOR (PUIG ANTICH)(2006) /
Última víctima del garrote vil en España. El anarquista y militante de la lucha antifascista ha sido clave para poner en jaque a la dictadura franquista. A Antich, apodado “El Metge”, se le acusa del asesinato del subinspector de la guardia civil, Francisco Anguas Barragán, fallecido durante la detención del anarquista.
No hem sabut trobar la versió catalana d’aquest web. És una llàstima perquè justament Filmin té una versió catalana https://www.filmin.cat/ que podria alimentar aquest web.
Selecció per períodes cinematogràfics:
Índex de diferents corrents artístiques en en cine europeu. The Filmin Times
Selecció per esdeveniments històrics europeus:
Llista incompleta d’alguns del esdeveniments més rellevants de la història contemporània d’Europa a través del cine. The Filmin Times
Selecció per protagonistes de la història contemporània europea:
Llista d’alguns dels protagonistes de la història contemporània europea a través del cinema. The Filmin Times
Un exemple: Stefan Zweig
Si cliquem “Personatges” i després Stefan Zweig apareix una breu nota que traduïda al català diu: Stefan Zweig va ser un reconegut escriptor i activista social austríac. Durant tota la vida, Zweig va lluitar fermament contra el fervent nacionalisme que germinava a l’Europa d’entreguerres. Aquest va ser el període en què la seva figura es va popularitzar, amb la publicació de grans novel·les com “Carta a una desconeguda” o “La confusió dels sentiments. Durant l’època del Tercer Reich, des de l’exili, va publicar la seva gran obra mestra, “Novel·la d’escacs”, una crítica mordaç cap als cruels mètodes de la Gestapo.
A continuació hi ha tres imatges sobre tres films al voltant de Stefan Zweig i les seves obres: La promesa (2014); Adiós a Europa (2016); The Royal Game (2021)
Cada pel·lícula té un breu context històric, una sinopsi, una fitxa tècnica i altres aspectes (personatges, bibliografia bàsica, país, etc.)
En resum, The Filmin Times és un web per a les persones interessades en el cinema i la història europea; i que confiem que amb el temps anirà creixent en continguts i també amb una versió en llengua catalana.
SÀPIENS llança una campanya per reivindicar una presència femenina més gran al nomenclàtor de Catalunya.
Sabíeu que a Catalunya només el 4% dels carrers tenen noms de dona? Llancem S’ho mereixen, una campanya per reivindicar un nomenclàtor més equitatiu als nostres pobles i ciutats. Podeu sumar-vos-hi proposant noms de dones catalanes que hagin fet una aportació significativa al nostre país. En teniu tota la informació, aquí.
Envia la teva proposta
Podeu presentar dones que no apareixen al nomenclàtor de Catalunya i que hagin fet una contribució important a Catalunya en els camps polític, econòmic, científic, cultural, social, esportiu, etc.
Dades del formulari
Nom de la dona que proposes; cognom(s) de la dona que proposes; per què la proposes?
El teu nom; el teu correu electrònic; el teu telèfon
Fins aquí la iniciativa de la Revista SÀPIENS i la campanya S’ho mereixen
Diccionari Biogràfic de Dones
El Diccionari Biogràfic de Dones (DBD) va ser impulsat per la Generalitat de Catalunya i el Consell de Mallorca amb l’objectiu de donar a conèixer la contribució que les dones han fet en la història dels territoris de parla catalana, des de diferents camps de coneixement i àmbits d’actuació. En la seua elaboració, a càrrec de la Xarxa Vives, han treballat investigadores i grups de recerca universitaris en estudis de les dones i de gènere.
Ara la meva proposta consisteix a veure el DBD com un recurs que ens pot servir d’inspiració per seleccionar i proposar nom de dones que s’ho mereixem.
Maria Barrientos López, música; Isabel d’Aragó, reina; Elisabet Cifre, mestra, Concepción Piquer, actriu
La Generalitat de Catalunya, el Consell de Mallorca i la Xarxa Vives d’Universitats van activar en 2010 aquest diccionari en línia d’accés públic i gratuït que ofereix un extens recorregut al llarg de la història dels territoris de parla catalana entre els segles I i XXI a través de 655 biografies. Un projecte que vol posar de relleu la participació de les dones en la història de la societat catalana.
Estructura de la DBD
En la part superior s’exposen una imatge de 15 dones, si es clica apareix el nom complet i l’activitat. Si es torna a clicar ens duu a una biografia que consta de diversos apartats descriptius i breus: Naixement; Defunció; Relacions familiars; Condició; Ocupacions; Condició jurídico-ètnica; Adscrita als moviments. A continuació hi ha un apartat més llarg: Biografia, que consta de diversos paràgrafs, i finalment un apartat de Referències bibliogràfiques i un altre de Referències gràfiques. També apareix el nom de la persona que ha redactat la biografia.
Concepció Supervia Pascual, música; Maria de Castella, reina; Rosa Maria Segura, ballarina; Bonanada, llevadora
Podeu fer cerques de dones que s’ho mereixen per diversos ítems:
Maria Baldó Massanet, mestra i política; Almodis de la Marca, comtessa; Luïsa Vidal Puig, pintora; Isabel de RocaBertí, mística
Naturalment, després de fer la nostra selecció, caldria comprovar que efectivament la proposta de personatge no té actualment un carrer o una plaça a nom seu. Per això només caldria cercar-ho a Internet. Alguns personatges poden tenir un lloc (jardí…) que no sigui pròpiament un carrer o plaça.
Il·lustració principal: “La República és la Pau”. Portada de La Campana de Gràcia , 16 de febrer de 1873
150 anys de la República Federal
El dia 11 de febrer de 2023, farà 150 anys de la proclamació de la Primera República a Espanya. La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat un recull bibliogràfic amb 42 obres disponibles a la biblioteca de l’Ateneu que podeu veure aquí.
S’ha programat, també, la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la UB.
La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor.
A continuació trobareu una selecció personal de 17 obres entre tot el recull bibliogràfic de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Cada obra té una breu sinopsi o una ressenya.
Una obra clàssica encara amb vigència
FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.
Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.
Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, Fontana recorre amb la seva precisió habitual i amb gran audàcia narrativa- el que li interessa a l’autor és determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.
Cinc assaigs més actuals
Obres que intenten explicar o corregir mancances historiogràfiques amb nous punts de vista
ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.
Sinopsi: L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte republicà. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu atractiu escàs, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.
Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes?
En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.
MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques.
Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España.
Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.
Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia”aquí:
NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021, 330 pàgines.
Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).
Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».
Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagneraquí
PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines.
Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX.
Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.
SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de Cantabria Santander, 2022; 401 pàgines.
Sinopsi:El león durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques.
Dues antologies de textos
ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona: RBA, cop. 2012. 619 pàgines.
Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor. L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat.
L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal.
Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.
Tres biografies de republicans catalans
FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.
Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.).
Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.
També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.
CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines
Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de l’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé
CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.
Contingut: Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.
Biografies d’activistes republicans espanyols
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.
Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.
El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys.
Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.
Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.
Una memòria d’un republicà català
FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines.
Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX.
A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols».
Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?
Tres obres sobre Catalunya, el catalanisme i la República Federal
ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.
Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.
PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines.
Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.
TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.
Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.
El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.
SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.
Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.
En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.
Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí
Altres novetats bibliogràfiques
Durant els propers mesos del 2023 apareixeran novetats dedicades a la República, com ara els textos de Florencia Peyrou, Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.
Altres novetats que no he pogut llegir són:
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, Col·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.
VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines
Llegenda, realitat o mite. És cert que fa anys, circula la història de com el descobridor de la penicil·lina, Alexander Fleming, va salvar la vida del gran estadista anglès i primer ministre durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill. Diverses versions de biògrafs dels dos protagonistes, mantenen que la història podria no ser certa. Tot i que corrien diverses anècdotes des dels anys quaranta.
Aquí uns en mostro una:
Mite o realitat, si és veritat, és una bonica història… si no, demostra que les “fake news”, no són un invent de la nostra “ciber-societat-confinada” …
Alexander Fleming wikipedia, la enciclopedia libre
Títol: Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología Autor: Diego Hidalgo Ed. Catarata. Col·leció Mayor Madrid, 2021
Anestesiados, m’ha semblat un llibre interessant malgrat que se n’ha fet poca difusió, potser pels pocs mitjans publicitaris de l’editorial Catarata o perquè els temes que tracta no són molt grats a les grans companyies tecnològiques.
Diego Hidalgo
Especialista en ciències socials té un màster en Relacions Internacionals per Sciences Po (París) i un màster en Sociologia per la Universitat de Cambridge. Amb experiència en el món empresarial ha sigut fundador de diverses empreses, Amovers una plataforma per llogar i compartir cotxes, Pontejos per conservar i preservar edificis antics i amb solera i Ballensworth per invertir en temes mediambientals i socials. Actualment també és Conseller de l’Ordre Militar de Malta davant el Marroc.
Anestesiados
Partint d’una ingent documentació fa un retrat descarnat del desenvolupament tecnològic digital que ens envaeix per tot. En efecte, la connexió digital ha modificat la forma de relacionar-nos i de pensar. Fa una sèrie de reflexions sobre aquesta tecnologia invasiva que si bé ens aporta elements positius també sembla portar-nos cap esdevenir persones i una societat excessivament dirigides i anestesiades.
Es preocupa dels efectes negatius i de l’impacte social dels productes basats en la intel·ligència artificial (I.A.). Considera que les opcions tecnològiques no són mai neutrals i sempre porten connotacions psicològiques, polítiques, socials i/o econòmiques que ens limiten la llibertat.
Ens parla de l’addicció digital de la necessitat de limitar-nos el temps d’ús en què estem connectats, de la problemàtica que ve amb la xarxa 5G que permetrà als dispositius interactuar entre sí, crear ciutats intel·ligents i entorns domotitzats i això ens farà perdre encara més aptituds com el càlcul mental, la memòria, el sentit de l’orientació,…
Degut a les xarxes i als estímuls que ens produeixen, creix la nostra producció de dopamina que estimula el desig en detriment de la satisfacció duradora. Hi ha un increment de la pressió social, de les comparacions permanents, de la continua impressió de ser jutjats.
La I.A. contribueix a debilitar els mecanismes de l’autoritat, a imposar un programa neoliberal que aspira a desregular en benefici d’una llibertat a curt termini, però amb efectes perjudicials al cap d’un temps, que fa que ens costi adonar-nos-en. També porta a manipular la nostra voluntat mitjançant tècniques persuasives que transmeten sentiments positius o negatius de manera que la llibertat humana queda condicionada amb aquestes tecnologies persuasives.
Un altre efecte negatiu de què ens parla és la vigilància i/o el control de les persones. En tenim exemples en les càmeres que s’instal·len als carrers de les nostres ciutats i a la Xina de Xi Jinping amb el sistema de crèdits socials. Està en la mateixa línia de Yuval Noah Harari quant ens diu:
“La democracia está dando poder a las emociones del pueblo, y si las emociones pueden hackearse facilmente, la democracia también es susceptible de ser hackeada”.
La part positiva és l’explicació que ens donen per convèncer-nos dels avantatges de la I.A., facilitar-nos la vida, millorar la nostre salut, tenir més seguretat,…
Sembla que la finalitat de la I.A. i la robòtica és la tecnologia mateixa i no les persones. És cert que al sotmetre la natura a la producció ha estat possible el desenvolupament econòmic i tecnològic que ha millorat les nostres condicions de vida. Però hem de tenir molta cura de què al modelitzar-ho tot (incloent el ser humà i la societat) amb la I.A. no perdem la visió de què el ser humà ha de ser la finalitat de qualsevol projecte de millora, de manera que si bé la interconnexió, ens ha de facilitar la vida, no ens han d’empobrir ni manipular el pensament.
Haurem de trobar un nou sentit a la vida. Els robots i la I.A. expulsen als humans del mercat laboral i haurem de dedicar aquest temps a l’esport, a la cultura (camp en el que ja hi trobem pintures fetes per I.A., i composicions musicals fetes a partir d’algoritmes). Es pregunta: serà possible conviure amb un ordre digital dissenyat per eliminar la incertesa i la casualitat que són l’essència de la experiència vital humana? Respectaran els robots la nostra autonomia i llibertat?
La ideologia solucionista ens diu que tot problema té una solució tecnològica. El paradigma solucionista segueix la teoria d’Adam Smith de la mà invisible que s’estén més enllà de la regulació de mercats. Crea l’Homo Deus del que també ens en parla Yuval Noah Harari. Evidentment, segueix considerant el creixement econòmic com a infinit i l’individu com un producte més al que la identitat li ve imposada des de fora.
Per els solucionistes sembla que no queda clar que passarà amb els individus que no s’integrin en aquesta ideologia binària de interconnexió amb les màquines i en què tot ho resolt la tecnologia de manera que el progrés ve dels guanys generats per l’augment de productivitat que ens porta la innovació. En canvi si que ens presenta els límits i les mancances d’aquest discurs que no considera els problemes de medi ambient, les desigualtats, els problemes polítics,…
També es preocupa de les noves oligarquies mundials en aquest camp. Els que creen la I.A., Google, Apple, Amazon, Facebook, Microsoft,… i els que la fan servir Tesla, Uber, Airbnb, Netflix,…Considera que en base a l’aparent gratuïtat dels serveis ens imposen un pagament indirecte a través de la publicitat i del control de les nostres vides a través del coneixement dels nostres costums. Són uns gegants despòtics que consideren no necessaris els contrapoders i que actuen com dèspotes il·lustrats que estan per sobre dels estats, als que ni tan sols els hi paguen els impostos corresponents, gràcies a regulacions fiscals favorables aconseguides amb les “portes giratòries” i altres sistemes similars d’abús estructural en la seva posició dominant.
Evidentment es mostra plenament partidari de reactivar les accions antimonopoli per contrarestar aquets gegants tecnològics desenvolupant també solucions per les anomalies fiscals.
Seguint a Isaac Asimov que ja l’any 1942 ens parlava de lleis per aplicar a la implementació dels robots i fent un pas més cap als robots actuals que gràcies als seus algoritmes són capaços d’influir en les nostres emocions, veu la necessitat de implementar la I.A. en base a compromisos ètics que controlin la vulnerabilitat que augmenta amb la dependència tecnològica.
Els humans haurien de controlar la tecnologia i no aquesta controlar els humans. Hem de despertar l’esperit crític, tenir objectius independents de la tecnologia, ser capaços de pensar per nosaltres mateixos limitant les interconnexions, mirar la gratuïtat amb recel, saber aturar-nos i meditar,…
Dona molta importància a l’educació dels fills, a la necessitat de donar exemples positius, que facin servir la tecnologia enlloc de deixar-se utilitzar per ella.
S’ha de reafirmar l’estat de dret com a defensa enfront al possible mal ús de la I.A., per exemple en la recopilació i utilització de dades personals o amb una vigilància pública abusiva.
Cap al final ens dona un missatge molt clar:
“Cuando una persona decide de manera voluntaria utilizar la tecnologia, cuando sopesa los objetivos y las consecuencias de su uso, cuando es capaz de limitar su uso y seguir siendo dueña de ella misma, la tecnologia es lo que se supone que debe ser: una herramienta maravillosa a su Servicio”.
En resum un llibre interessant, que ens adverteix dels perills de confiar massa el nostre futur a la tecnologia i a la I.A. tot i que en cap moment s’hi mostra “negacionista”.
Tot i que no plou, segueixo conservant certs paraigües, i entre ells un que es va comprar la meva mare als inicis dels plegables, també als inicis dels anys 60. Està incòlume = Sa i estalvi, sense lesió o dany. Mentrestant no sé quants n’he llençat de mides i models. Però en tinc un de bó, de la mare també, amb el mànec de carei i això no es pot llençar, tantes coses no s’haurien de llençar.
I vet aquí que he recordat, i m’han recordat, la Casa Lama, on s’esmolen tota classe d’estris, i, encara més important, es reparen paraigües, hi són des de 1900, i l’esmolador ho fa com ho feien antigament els francesos: estirat damunt d’una repisa, per no cansar el braços, i de cara a la gran pedra.
Us recordo que fa temps vaig posar a aquest bloc la Ruta dels Emblemàtics, doncs bé, Casa Lama hi té una entrada.
Això dels esmolets té molta història, aquí una mica de la de Barcelona
Recentment m’han parlat i he descobert l’arquitecte Rafael Guastavino, l’home que va portar la volta catalana als Estats Units i a Amèrica en general. Encuriosida ho vaig buscar a la xarxa i he arribat a una web que recull l’emprempta que els catalans han deixat en diverses disciplines arreu. Si més no és interessant per recuperar noms i fites, crec que per a molts ben desconegudes. És el que a mi m’ha passat amb l’obra d’aquest valencià, que en té per tot el continent, que va ser famòs i buscat, i que sembla que és un gran desconegut pel gran públic.
El mapa interactiu que hi ha ja al final de la primera pàgina porta molta informació sobre el lloc i els personatges i ho vincula amb altres webs que l’amplien.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.