Nascut a Madrid, arquitecte i urbanista, va continuar estudis a Alemanya i va donar classes a la Universitat Tècnica de Darmstadt. Després de vuit anys ha tornat a Madrid. Col·labora al diari El Confidencial
El llibre
Interesant i curiós al mateix temps. És interessant ja que ens fa comprendre millor el Madrid actual i cap a on vol anar. Aquesta capital que aspira a tenir 10 milions d’habitants d’aquí a deu/quinze anys. També entenem millor aquella frase que diu la sra. Ayuso de què “Madrid és Espanya” -per cert sembla que el primer que la va dir va ser el president del govern Leopoldo Calvo Sotelo-. I finalment ens explica com tots els partits remen en un mateix sentit per aconseguir situar Madrid dins de les grans ciutats europees que sembla que s’ha convertit en un objectiu comú de tots els madrilenys.
El trobem curiós ja que no és un assaig d’història, ni d’urbanisme, ni de sociologia, ni de geopolítica, ni de ciutats… Però al mateix temps és un llibre que engloba totes aquestes disciplines i més.
Està escrit en un estil desenfrenat, planer, poc acadèmic, sense cites a peu de pàgina i sense bibliografia. Cal dir que quan es refereix a frases d’altres autors dins el text, ho indica. També que el llibre està ben documentat i així ho veiem en els agraïments. Potser hem trobat a faltar un plànol de Madrid que situï els nous barris i els municipis absorbits en la dècada dels 40 del segle passat.
En la nostra opinió, reflecteix un cert imperialisme quant a què tota Espanya i Llatinoamèrica han de col·laborar en la ingent aventura de construir una gran ciutat que parli de tu a tu amb París i Londres. Encara que, per l’autor, impliqui un cert espoli de l’Amèrica llatina i de tot Espanya.
Madrid és una ciutat de dretes, ens explica per què ho és i per què ho serà. Diu que tothom té un pis que va comprar barat i ara val molts diners. No considera significativa la manca d’allotjaments ja que sembla creure que tots els nouvinguts, iberoamericans fonamentalment, poden comprar un xalet o un pis de nova construcció en els nous barris.
Així com el segle XIX va ser el dels estats-nació, considera que el XX ha estat el de les ciutats i el XXI serà el de les ciutats-estat. Es passarà de l’organització en regions a la d’àrees metropolitanes. Segons ell, el gran Madrid dels 10 milions, es farà englobant Toledo, Guadalajara, Ávila i Segovia i totes les ciutats tipus Alcalá de Henares i Móstoles que es troben per el camí.
L’autor, veu la necessitat de crear diferents centres que aconsegueixin revertir els actuals fluxos camp-ciutat. Descentralitzant els caps de comarca recolzant-se en les comunicacions no solament radials per mantenir la gent en el territori. Planteja una organització pericèntrica amb centres que siguin subnusos del centre.
El gran Madrid creix últimament uns 100.000 habitants/any. Atès que la majoria d’aquest creixements es deguda a la immigració o fills d’immigrants això implica una multiculturalitat important, ningú és originari de Madrid. Dels 1,4 milions d’immigrants arribats els últims 20 anys, 820.000 son sud-americans.
Madrid es converteix en una ciutat refugi per la gent de Sud-amèrica que per raons generalment polítiques o econòmiques vol sortir del seu país. Està prenent el lloc a Miami ja que per viure sembla que es troben millor aquí amb una cultura més similar i amb una educació i sanitat més econòmica.
El 1996 el govern Aznar va crear “Las bases del programa de modernización del sector publico empresarial del Estado”. Amb ell es varen privatitzar les grans empreses públiques que es convertiran en multinacionals que invertiran principalment a Sudamèrica. La gran banca seguirà el mateix camí. Ara es produeix un fenomen en sentit contrari. Capitals privats surten d’allà i venen a Madrid que es vol convertir en un centre financer que vol competir amb Londres, Frankfurt i París.
L’Espanya de les autonomies ha beneficiat Madrid dotant-la d’un poder que no tenia només com a capital. Un exemple seria la baixada d’impostos que s’aplica als residents.
Actualment s’està creant un nou centre de negocis i cultura al nord a través de la nova estació de Chamartín i les torres construïdes a l’antiga ciutat esportiva del Real Madrid i on s´hi ubicaran hospitals i universitats entre altres equipaments, tot ells amb capital privat.
S’està potenciant la indústria i els serveis en la zona sud. La ciutat no pot ser un conjunt de guetos de diferent nivell econòmic incomunicats. Es necessari que les infraestructures no siguin barreres i les comunicacions siguin també circulars, no només radials. S’ha de cosir el territori, per evitar entre altres, conflictes territorials.
El creixement desmesurat de Madrid i altres megalòpolis ens diu que el món només vol relacionar-se amb pocs llocs, de manera que no és Madrid que atrau únicament a la gent sinó que aquesta mateixa gent ja busca aquest tipus de ciutat.
Com a resum, podríem dir que amb un títol molt explícit ens indica cap a on va aquest Madrid neoliberal que semblen voler els partits de dreta enfront d’unes esquerres que no saben molt bé el que volen, encara que realment ja hi estan d’acord.
El llibre descriu les tres darreres hores de vida del doctor Joan Baptista Peset i Aleixandre (1886 – 1941) un metge i catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de València que arribà a ser rector de la mateixa universitat durant el període republicà, entre maig de 1932 i juny de 1934. Peset era un intel·lectual d’esquerres compromès i militant en el partit d’Azaña, Izquierda Republicana, i pertanyia a la burgesia il·lustrada, progressista i catòlica tan minoritària en aquell país. Formava part d’una saga de metges i científics; el seu pare també era metge i catedràtic universitari i ell mateix havia fet quatre carreres i tres doctorats. Era valencianista convençut i el 1913 havia participat en el I Congrés de metges en llengua catalana, del qual el seu pare era un dels presidents d’honor. La tradició liberal de la família es remuntava a vàries generacions enrere. Era, en definitiva, una persona molt popular a la ciutat de València. Aquesta popularitat i el seu immens prestigi, van fer que fos triat per encapçalar la candidatura del Front Popular per València en els eleccions del 16 de febrer de 1936. Va obtenir 84.106 vots, guanyant clarament els comicis en aquesta circumscripció i aconseguint un escó a les Corts espanyoles.
Al final de la guerra va assistir a la darrera sessió de les Corts republicanes celebrada a Figueres l’1 de febrer de 1939. D’allà passà a França, però tornà un altre cop a València i acompanyà al doctor Negrín quan aquest partia cap a l’exili, tot negant-se ell mateix a seguir-lo. Al darrer moment intentà la sortida des d’Alacant, com els últims republicans, però fou detingut. Passà per diversos camps de concentració i, finalment fou empresonat a la presó Model de València. El terrible final començaria aquí, amb un consell de guerra sumaríssim que el condemnaria a mort amb una petició d’indult; malgrat aquesta demanda en la qual hi havia, entre d’altres, l’arquebisbe de València (el mateix Peset era catòlic practicant i la seva dona havia estat presidenta d’Acció Catòlica de la ciutat) un grup de metges i col·legues universitaris van demanar la revisió del judici i el nou sumaríssim el va condemnar a mort.
L’autor arriba per primera vegada a la lectura de les actes del consell de guerra l’any 2011 i queda impressionat. A partir d’aquí comença una intensa i rigorosa feina de consulta en arxius per reconstruir els fets que conduïren a l’afusellament i la caracterització de tots els personatges que d’alguna manera hi estaven implicats, començant per l’autèntic protagonista, el doctor Peset. Per les pàgines del llibre van passant les diverses persones que conformen la història i acompanyen en Peset: els altres tres republicans que acompanyaren el metge en la saca (així deien les extraccions de condemnats a mort en un dia determinat) del fatídic 24 de maig de 1941. Altres protagonistes de la novel·la són alguns dels funcionaris de la presó i més personatges que ajuden a construir el relat.
La narrativa destaca la traïció d’antics companys de professió i amics que atesten en contra seva per enveges o ambició, la qual cosa subratlla la “ingratitud” que dona títol al llibre, destacant la dignitat humana pel damunt de la intolerància i el fanatisme. El llibre esdevé un clam a favor de la cultura i el progrés davant de la barbàrie feixista.
Aquest és un llibre tremendament trist, però de lectura apassionant, elèctrica i que t’atrapa pràcticament des de la primera pàgina. M’encanten els llibres d’aquest autor i és el quart llibre que llegeixo de Martí Domínguez, valencià, doctor en Biologia, professor titular de Periodisme a la Universitat de València i director de la revista Mètode Science Studies Journal, una revista molt seriosa i, al mateix temps propera, de continguts científics amb un enfocament que prioritza l’estudi crític de la ciència i la tecnologia, fent èmfasi en la relació Ciència – Tecnologia – Societat. Amb Ingrata pàtria, Domínguez tanca una trilogia de novel·les dedicades al feixisme. La primera va ser La sega (2015), podeu clicar l’enllaç per a veure l’entrada i la segona L’esperit del temps (2019) que podreu trobar ressenyada en aquest bloc pel nostre entranyable amic Pep Bujosa que ens deixà durant la pandèmia del coronavirus.
A l’esquerra, imatge de Joan Baptista Peset (El Nacional) i a la dreta, Martí Domínguez (wikipedia.org)
Ingrata pàtriaés una novel·la publicada per Proa – A tot vent l’octubre de 2025 amb 280 pàgines.
No és gens fàcil parlar d’aquest esdeveniment, d’aquest prodigi, més encara si ja saps i has comprovat que no és una exposició a l’ús. Però l’organitza el CCCB amb una comissària, Neus Penalba, de luxe, ho dic per la feina que ha fet!. I ho dic sabent que no faig una hipèrbole.
D’entrada penses que qui no conegui prou l’obra o a la Rodoreda, a ELLA, li serà difícil deixar-se enlluernar com m’ha passat a mi. Als meus prejudicis de caire literari i organitzatiu, els hi han clavat un parell de bufetades, de les que es mereixen. Tothom que mínimament sàpiga qui és la Colometa s’hi pot deixar portar, perquè és simplement això el que fan: t’agafen de la mà i t’expliquen un univers personal, complex, a vegades críptic, un cosmos, que podem dir rodoredià. I ho fan tractant els diferents fils, motius, idees que encapçalen les seves obres i cóm aquestes ho apliquen.
Rodoreda, un bosc és una macro exposició, del millor que he vist sobre una escriptora. S’hi ha d’anar sense presses amb un bon calçat i, sobretot, amb ganes d’entrar a un espai molt íntim, que possiblement recordaràs molt de temps. Són molts els detalls que recordaré, que fins i tot ens han fet riure, per ocurrents. Per citar uns pocs… la documentació original que s’aporta, la seva bibliografia traduïda, les seves inacabables influències literàries, la relació amb altres disciplines artístiques, la documentació filmada…
L’equip que ha preparat aquest esdeveniment ha treballat molt, és obvi i no cal dir-ho, només cal llegir els crèdits finals. El que és immensament colpidor és cóm s’ho han plantejat, de quina manera entren en una totalitat personal i social, i decideixen explicar-la. Què és sinó un bosc? La tria de fragments, de frases de l’obra de la Rodoreda és exquisida, només amb això ja tenim el personatge. I cada un dels espais decididament treballats, espremuts, impecables, o com diria Eugeni d’Ors “ben plantats“. No cal dir la quantitat d’activitats al voltant de l’exposició que trobareu a la pàgina.
D’allà, qui no surti amb unes ganes ferotges de llegir-la, de devorar-la de nou, o per primera vegada és que no s’ha deixat portar.
Perdeu-vos-hi. Es un bosc gran, molt gran. Us ho passareu bé.
Les influències literàries
L’obra de la Rodoreda traduïda
Un exemple de panell que explica un dels aspectes més importants de la seva obra
El passat 22 de setembre, vàrem viure una tarda mot interessant amb la presentació i tertúlia del llibre Catalanofòbia. Una Immersió Ràpida, del Dr. i autor Josep Pich i Mitjana, en una de les sales de l’Ateneu barcelonès.
L’acte va aplegar un gran nombre de tertulians, que principalment volíem conèixer les motivacions i reflexions de l’estudi rigorós. Contrastant les manifestacions i cites més rellevants que és recopilant en el llibre i les conseqüències i hostilitats sofertes pel poble Català.
“La catalanofòbia fruit del nacionalisme més intransigent i excloent conreat tant per les dretes com per les esquerres espanyolistes. Tot i no haver pogut erradicar ni la llengua, ni la cultura ni el sentiment identitari català. Malgrat les mides uniformistes i castellanitzadores emprades”.
Borja de Riquer
Expressió de masses de l’espanyolisme, és la mostra de l’anticatalanisme sorgit del retard econòmic i cultural de la resta de l’estat i del xovinisme espanyol en contra de tots els catalans, als quals identifiquen amb una subclasse social…
Els militars que varen lluitar contra els independentistes cubans – (1898 – Cuba no era considerada una colònia, sinó una província d’ultramar, fins que es va perdre a favor dels americans) van veure una rèplica peninsular dels fets que havien portat les perdudes dels territoris d’ultramar. Això ha portat els espanyols d’extrema dreta a dir que preferien una Espanya: “antes roja que rota”.
Ferrer Gironès: ”Són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat per seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de la violència”.
Una de les manifestacions més clares de la catalanofòbia és la persecució cap a la llengua catalana.
Josep Benet: “La persecució del català va culminar amb l’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”.
La guerra dels Segadors va ser el moment en què sorgí la primera personificació dels catalans com a enemic interior de la “patria española”.
La constitució de Cadis de 1812: el seu primer article “ La nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”, és a dir, de tots els que habitaven l’imperi espanyol.
Catalunya vençuda, però no submisa: del segle XVIII.
Les cites: base de la catalanofòbia
Cap 1:“Trabaje… por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” – Comte-duc de Olivares 25/12/1624
…”por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” l’Espanya dels Austries i la Guerra dels Segadors 1624-1659.
Cap 2:“para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” La fi de l’Estat català d’Antic Règim. Catalunya del segle XVIII.
“En tanto que en Cataluña quedare un solo catalán y piedras en los campos desiertos hemos de tener enemigo y guerra”. Frco. Gómez de Quevedo y Santibañez Villegas.
Quevedo mostra “una enemistat i incompatibilitat ètnica que només es pot resoldre amb l’aniquilació total de l’enemic”.
Els catalans: “respetan y obedecen, no por afecto y amor, sí por temor de la fuerza superior de las tropas”. José Patiño, 13 de juliol de 1714.
Espartero
Cap 3:“Sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal… solo así, doblaréis nuestra cerviz”. La consolidació del règim parlamentari liberal i la Renaixença (1814-1868)
Durant la guerra del Malcontents del 1827, els catalans que varen participar en la insurrecció i la rebel·lió, els seus líders van ser executats i uns tres-cents presos van ser deportats a Ceuta.
1842, el general Espartero: “Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”.
19 de maig de 1849 el capità general de Catalunya, Manuel de la Concha, aconsella als catalans, que renunciïn a la seva identitat per convertir-se “en adelante no más que españoles”.
1851 el general Joan Prim va ser elegit parlamentari. La resistència catalana a acceptar un sistema políticament centralista i culturalment uniformitzador va provocar reaccions de catalanofòbia… en el seu discurs del 24 de novembre de 1851: preguntar el perquè de tanta opressió a Catalunya… “pero si siendo españoles los queréis esclavos, y queréis continuar la política de Felipe V… y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como ciudad maldita: porque así, y solo así doblaréis nuestra cerviz”.
Es consolidava la imatge dels catalans com a rebels… i els partidaris del centralisme del gobierno central temien un potencial separatisme català. Els espanyols veien als catalans com el enemigo interior.
Alhora es pretenia no només erradicar l’analfabetisme, sinó també promoure l’alfabetització del castellà, la llengua oficial de España.
La Guerra d’Àfrica 1859-1860, la societat catalana va passar de l’entusiasme espanyolista, a la reivindicació de la seva pròpia nacionalitat…
1867 Reial Ordre, responia a la voluntat d’unificar lingüísticament i culturalment tota Espanya, amb els rumors que circulaven d’un hipotètic separatisme català i fins i tot la possibilitat de l’annexió de Catalunya a França…
Cap 4:“ Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación a mi patria… pertenezco a mi idolatrada España”. El Sexenni democràtic i la primera República (1868-1874). Emilio Castellar 29 de juliol de 1873.
En triomfar la Revolució de 1868, el 30 de juliol el govern provisional va proclamar la caiguda de la monarquia, i enderrocant a Isabel II. Amadeu de Savoià, va ser monarca i cap d’estat des del 16 de novembre de 1870 fins a la seva abdicació l’11 de febrer de 1873.
Estanislao Figueres i Moragas, polític català, primer president de la Primera República Espanyola 1873, durant 4 mesos escassos. En una reunió del Consell de Ministres va arribar a dir cridant: “Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres”. L’11 de juny de 1873, va deixar la seva dimissió sobre la taula i va agafar un tren cap a París.
El va substituir Francesc Pi i Maragall, polític català, que fou el segon president i cap de govern de la Primera República. Va durar trenta-vuit dies. No va poder evitar la insurrecció obrerista d’Alcoi i dimitir el 18 de juliol de 1873. El va substituir Nicólas Salmerón, que va dimitir al·legant problemes de consciència per signar dues sentències de mort, el seu mandat durar cinquanta-un dies, i el succeeix Emilio Castellar, que fou el quart i últim president de la Primera República Espanyola. El seu mandat es va iniciar el 7 de setembre de 1873, fins al 3 de gener de 1874, escassos quatre mesos.
caricatura de 1873 La primera República Espanyola – L’aventura de la Història
Llei del Notariat del 9 de novembre de 1874: “cuando se hubiese de insertar documento, frase o palabra de otro idioma, o dialecto, se extenderá inmediatamente su traducción en escritura en castellano”.
El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez, proclama monarca al fill d’Isabel II Alfonso XII, que retorna a Espanya i restaura la monarquia borbònica.
La primera República va ser efímera i convulsa, però va ser l’embrió dels projectes de la segona República del 14 d’abril de 1931.
Cap 5:“Una cosa és Espanya i una altra Catalunya!!” La restauració del catalanisme (1875-1901).
Antonio Cánovas del Castillo, va crear un sistema polític que prioritzava el torn de partits, entre conservadors i liberals, que el monarca anomenava, un nou cap de govern procedent del partit opositor en cada torn.
L’escriptora i periodista irlandesa Hannah Lynch, va conèixer nobles catalans que detestaven el castellà i preferirien la dominació francesa o anglesa a continuar formant part d’Espanya.
L’espanyolisme es fa més evident amb persones vinculades al liberalisme com el polític del diari ElImparcial (menys mal) Fernando Soldevilla Ruiz “en su alarde de españolismo puro y sin tacha, los catalanes son una enfermedad desdichadamente crónica”, o Antonio Royo Villanova o intel·lectuals com Miguel de Unamuno o José Ortega y Gasset (menys mal que eren liberals !!)
Cap 6:“Fusilará a algunos miles para que los demás nos dejen tranquilos” . La politització del catalanisme i l’esclat de la catalanofòbia (1901-1923) – general Valeriano Weyler Nicolau, a gritos de viva España.
“En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, tendremos enemigos y guerra”.
Enric Prat de la Riba 1870 – 1917 / Les Bases de Manresa 1892 / Bartomeu Robert i Yarzábal – Dr. Robert 1842 – 1902 / Frederic Rahola i Trèmols 1859 – 1919 / la lliga regionalista – Francesc Cambó i Batlle 1876 – 1947 fundador de la Lliga Regionalista 1901.
“Amantes de nuestra patria adorada… cabe plantearse los verdaderos problemas de nuestro porvenir: La Unión Ibérica, la conquista o la destrucción de Gibraltar, la civilización y colonización del Norte de África… y el separatismo con caracteres serios y graves, para desgracia y deshonra nuestra… que la gangrena del separatismo se va extendiendo por desgracia en aquellas miserables revoluciones cuyo final fueron las pérdidas de nuestra Cuba y Filipinas, es todo el movimiento político que hoy se desarrolla en Cataluña. Las ideas no se fusilan”.
… proposaven una sèrie de mesures: que els catalans no poguessin exercir càrrecs oficials a Catalunya, restricció dels seus drets civils com a espanyols, així com la selecció dels funcionaris i professors per treballar a Catalunya i uniformització (supressió) d’erradicar la llengua catalana.
El 1905, el Progrés Autonomista va celebrar el tercer aniversari de la independència de Cuba.
El “partit militar”, començava a posar-se nerviós davant l’amenaça de reproduir-se a Catalunya el fet que varen succeir als territoris d’ultramar el 1898.
Els primers enemics interns varen ser els jueus expulsats en el 1492; els segons els musulmans expulsats en el segle XVII, i ara som nosaltres.
Quan mora Isabel la catòlica, el 1504, li diuen al rei que tornes a casa seva “por perro catalán”.
El desastre d’Annual: causa de la gran crisi política; el tràfic d’armes, les corrupteles, la covardia i la incompetència dels militars espanyols, avesats a disparar contra civils, juntament amb la neteja ètnica de rifenys i el fracàs i decadència d’una política colonial nefasta, deteriora la monarquia d’Alfons XIII i dona peu pel cop d’estat de Primo de Rivera (1923).
Desastre d’Annual 1921
Guerra del Rif 1922
El fet que el govern espanyol acceptés la constitució de la Mancomunitat 1914 – 1923/25, tot i les seves limitacions, va significar reconèixer l’existència legal de Catalunya, tot i que, els militars mai no van suprimir la capitania general catalana.
Severiano Martínez Anido, el varen enviar a Barcelona, on va actuar com si estigués en campanya, i com a cap de la policia de Barcelona, aplicar la “llei de fugues”.
Cap. 7: “Las Regiones no Serán Nunca Autónomas: los Municipios, sí”.La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, va fer l’últim intent per recuperar el projecte de regionalitzar Espanya i atenuar l’aplicació del R.D. contra el “separatisme”. El 25 de març de 1925, el monarca com a “rey patriota”, i com a bon descendent de Felipe V, seguirà les seves “arrels”, purgant el personal de totes les Institucions Catalanes, eliminant la llengua i tots els símbols públics del catalanisme.
Josep Puig i Cadafalch
L’any 1928 van ser enderrocades les quatre columnes que representaven les quatre barres de la senyera catalana, situades a plaça Espanya. No volien que un símbol catalanista i a més del mateix Puig i Cadafalch, fos present durant l’Exposició Internacional del 1929.
Cap. 8: “España es una sola ley, una sola lengua, una sola cultura, una sola economía y un solo amor. El Estatuto quiere pluralizar estos sentimientos y no debemos consentirlo”. La II República i la Guerra Civil (1931-1939). – “publicación de El Imparcial”.
El 14 d’abril de 1931, Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament va proclamar la República i Francesc Macià va declarar la República Catalana, com a estat integrat a la Federació Ibèrica, des del Palau de la Generalitat, i a Madrid es proclamava la Segona República.
Francesc Macià i Llussà
La Generalitat provisional va nomenar una ponència per redactar l’Estatut de Núria el 20 de juny de 1931. “El Imparcial” (te collons) afirmava que: “El Estatuto catalán es un quiste purulento que no tiene más terapéutica que la cirugía”. El posicionament d’Unamuno, envers l’Estatut, era plenament compartit per l’extrema dreta espanyolista…
L’agost del 32, fracàs del cop d’estat militar encapçalat pel general Sanjurjo…
Lluís Companys presideix la Generalitat després de la defunció de Macià el Nadal de 1933.
Azaña va dir: “Cataluña es el baluarte de la Republica” i els nacionalistes espanyols catalanòfobs l’acusen de “separatista”. Companys proclama l’Estat Català dins de la República federal espanyola. L’exèrcit fidel al govern central va reprimir la insurrecció amb 74 morts, més de 250 ferits i milers de detinguts.
El 7 d’octubre de 1934, empresonament del govern de la Generalitat
El 7 d’octubre la “Falange Española” de José Antonio, organitza una manifestació amb el lema “Viva la unidad de España”. La Generalitat de Catalunya és declarada amb rebel·lia i tot el govern va acabar empresonat. Comparaven els catalanistes amb els jueus. Això vinculava la catalanofòbia amb l’antisemitisme (com l’Alemanya nazi). En les eleccions de febrer del 36, els presos de la Generalitat van ser alliberats i el govern restituït.
José Calvo Sotelo, monàrquic i exministre de la dictadura de Primo de Rivera va dir: “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera…”
José Antonio y la Falange
El juliol del 36, un dels motius del cop d’estat va ser la catalanofòbia, que desencadenar amb la Guerra Civil. Els colpistes s’auto-identificaven com a “nacionales”, perquè eren els nacionalistes “apanyols”. Franco aspirava a construir un nou “imperi apanyol”. Crea la Falange y las Jons i publica articles que acusaven a tots els catalans: “sin excepcionar, a que todos los catalanes fueran injertos de masonería y separatismo”.
1968 el periodista del diari falangista i d’extrema dreta, va difrondre l’odi contra Catalunya i defensava que: “Cataluña debería ser sembrada de sal”. Franco l’abril de 1938, va derogar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a més de prohibir l’ús públic de la llengua catalana. “Si sabes hablar, habla español”. Es va concretar peticions de desmembrar Catalunya i eliminar-ne el nom, anar contra els “judeo-catalanes” impulsors del separatisme. Que Tortosa passés a formar part d’Aragó que tota Catalunya es convertís en territorio aragonés, a la vegada que els catalans paguessin una contribución especial como reparación pels danys de guerra (cosa, crec, que avui dia encara estem pagant).
Cap. 9: “Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939-1975).
El seu nacionalisme es reflectia en el lema: “España una, grande y libre para unir los nombres de Dios y España”, a crits de:“! arriba España !”.
Varen tornar a la càrrega perseguint i prohibint el català, clausurar totes les entitats catalanes, estengueren la seva repressió a qualsevol signe i símbol públic de catalanitat. Prohibir els noms en català al registre civil, canviar els noms de carrers i poblacions, inclús en les inscripcions de les làpides dels cementiris. Sols saben vèncer, com sempre han demostrat durant segles, amb violència i a base de cops d’estat.
Utilitzar el català era motiu de depuració professional i fins i tot motiu de presó. Durant més de 25 anys el periodisme en català va ser erradicat. Fins a l’any 1965 la Universitat no va poder restablir la càtedra de Llengua i Literatura Catalanes… “Si eres español, habla español”.
L’escola i el servei militar era una fàbrica d’espanyols: “a la mili et faran un home”.
Tot i introduir el castellà a les escoles, a la televisió, a les empreses i al servei militar obligatori, no varen aconseguir erradicar el català.
La Vanguardia, passa a dir-se “La Vanguardia Española”. La propietat continua en mans de la família Godó, però el franquisme s’atorgava la potestat de nomenar els directors generals de tots els diaris, tant públics com privats. Durant 21 anys Galinsoga va ser-ne el director, implantant la ideologia del règim.
Galinsoga, el 29 de juny de 1959, es va indignar perquè en una església, que va entrar per escoltar missa, se celebra en català i va exclamar a crits: “Todos los catalanes son una mierda”. Iniciant fortes amenaces al rector de la parròquia.
Això va indignar a tota la societat catalana, i es va començar un complot per a no comprar el diari. El grup que va engegar la campanya del boicot, estava liderat per Jordi Pujol i Soley.
La població catalana deixa de comprar el diari. Els Godó davant les pressions demanen al dictador que substitueixi a Galinsoga com a director, a causa de les perdudes econòmiques.
Franco accedeix i posa a un tal: Aznar Zubigaray, ves per on, “el abuelo de José Mari”.
2 de març 1974
Imatges de la presó “Modelo” – visita abril 2025
Cap. 10: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano…”. La transicio i l’Espanya de les Autonomies (1975-2003).
Ja soc aquí !!
La transició va començar com a feixista, va evolucionar cap al nacional-catolicisme i després amb democràcia orgànica i ara en una monarquia democràtica parlamentària (?)
El 23 d’octubre de 1977, Josep Tarradellas tornar de l’exili com a president de la Generalitat de Catalunya, amb el famós: “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí “.
Amb la constitució del 1978, es va establir una “ruptura pactada amb la dictadura”, que es fonamenta “en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos… “. Els set ponents de la Constitució varen haver d’acceptar inexcusablement l’article núm. 2, obligats per la Moncloa a acceptar requisits indispensables per la seva aprovació, en especial Jordi Solé i Tura, i que si no acceptaven les mencionades imposicions que havia enviat la Moncloa, tot podia quedar en un no-res. Es corria el risc d’una nova Guerra Civil. Com diu l’article núm. 8: “Las Fuerzas Armadas, tienen la misión de garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”.
La constitució espanyola no va ser tal, va ser un pacte polític.
Art. 2: “La nación española es indivisible”
Art 3: “El castellano es la lengua española oficial del Estado”.
La catalanofòbia queda reflectida en el text constitucional, en l’article 145 “En ningún caso se admitirá la federación de las Comunidades Autónomas. La hacienda pública española es igual per a totes las regions, excepto vascos, navarros y canarios”.
En l’any 1979 l’estat de les autonomies: “café para todos”.
Les primeres eleccions autonòmiques les va guanyar CiU.
L’any 1981, el diari “Ya” afirma: “Sepan los catalanes, que Cataluña no es una nación, sino una parte de la nació española”… “que se nos dirigan en castellano, que como es bien sabido lo hablan más de 300 millones de personas. Que bastante mal lo pasamos los españoles cuando nos vemos forzados a visitar Cataluña”.
1984: Felipe González, que mai s’ha amagat de la seva catalanofòbia va afirmar: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.
En el 1990, Carmen Rico Godoy, tot i ser feminista i antifranquista, també va ser anticatalanista, en afirmar: “de catalanes y vascos abertzales estamos todos mucho más que hartitos… no hay manera de deshacerse de ellos. Reclamemos el derecho de autodeterminación de los españoles para tirarlos por la borda”.
O del president socialista extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va dir en el 1991: “Cataluña es una comunidad más rica que Extremadura, no porque le haya tocado la lotería, sino porque ha estado robando políticamente al resto de las regiones durante el régimen anterior”.
1994, el membre de la RAE, Gregorio Salvador deia: “Lo que se está haciendo en Cataluña es una atrocidad… comienza a haber catalanes que no saben hablar el castellano”. O Lorenzo López Sancho de l’ABC que els catalans, com els “judíos explotan el victimismo, pero ellos se han ahorrado el holocausto”, i no diguem de la Fundación FAES, que va defensar que apanya era una nació “milenaria”; o del “terrorista” Jiménez Losantos: “desde hace un cuarto de siglo el nacionalismo catalán ha atropellado deliberadamente y sistemáticamente los derechos individuales de millones de ciudadanos españoles”. De Paco Umbral, de José Antonio Vara, d’Eduardo Zaplana, Alejo Vidal Quadras, Juan Carlos Girauta, Mario Vargas Llosa i de tants i tants altres aberrants catalanòfons; n’hi ha per escriure un llibre.
El 1996, el PP: “Pujol, enano habla castellano”, tot i que Aznar: “Hablo catalán en la intimidad”. No oblidem a sa majestat Juan Carlos I l’abril de 2001, amb la famosa frase, títol d’aquest capítol “… fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”… (Té collons…)
El 2003 el govern del PP es materialitza una gegantina bandera apanyola a la plaça de Colón de Madriz i l’estructura radial dels trens d’alta velocitat. Amb la majoria absoluta d’Aznar, afirma: “…quiero una España sin guetos culturales y sin tribus ni mitos étnicos”.
“Dicen que Cataluña es una nación, pero nación aquí solo hay una: Es-pa-ña!”.
Cap. 11: “No debemos ceder al chantaje de minorías en extinción”. El nou Estatut, el procés i la revifada de la catalanofòbia (2003-2022-24).
El 14 de març del 2004, abans que Zapatero guanyes les eleccions va exclamar: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el pueblo de Cataluña”.
Gregorio Salvador, sotsdirector de la RAE, en 2004, contrari al bilingüisme, perquè ciutadans espanyols començaven a parlar malament el castellà: “No se puede abandonar la segunda lengua del mundo por otra de más pequeña”. O “Alejo” Vidal Quadras: “No debemos ofender a España hablando en catalán en el Congreso y convertir Cataluña en un oasis de corrupción”.
Repercussions econòmiques: Mariano Rajoy, 2006: “Los catalanes hacen cosas”, “el castellano está ahora perseguido en Cataluña como lo estuvo el catalán en tiempos de Franco”. Esperanza Aguirre, 2006: amb l’oferta pública de Gas Natural, a Endesa va dir, si la seu passava de la capital apanyola a la catalana o sigui: “fuera del territorio nacional”, seria “mejor que Endesa fuera controlada por una firma alemana antes que por Gas Natural”.
Això no és anticatalanisme, és catalanofòbia. Amb les eleccions del 2008 Endesa va establir la seva seu social a Madriz. Tant les dretes com les esquerres espanyoles volen el centralisme, el km 0.
El socialista Pedro Solves, davant de l’argument que el nou Estatut ”blindaria” una sèrie de competències, replicarien que “no hay más blindaje que la Brunete”.
Alfonso Guerra abril 2006: “Nos hemos ventilao el Estatuto como nos ventilamos el plan Ibarretxe”. O els missatges del catalanòfob Alberto Boadella: “Vivo en Cataluña, pero es como un exilio” – “si yo fuera presidente, metería a Mas entre rejas” – “sin el catalán seriamos más felices”.
Agost de 2009, Libertad Digital: “Cataluña vive de lo que mata. Es la comunidad parasita por excelencia de Europa”.Joaquin Leguina del PSOE: “Cataluña es el único lugar de España en el cual los cacos de los diferentes partidos roban juntos”; “la independencia es ilegal, la guardia civil no”. Juan Ignacio Wert, ministre de cultura del PP. “algunos niños se esconden en el patio para hablar castellano y que no les castiguen”- “se han de españolizar a los niños catalanes”.
Setembre de 2012, José M. Aznar: “Antes de que se rompa España se romperá Cataluña, egoístas campesinos y mezquinos os echaran fuera de Europa y del euro, el sistema de pensiones se os colapsará y los títulos universitarios no serán válidos; incluso el Barça no podrá jugar la liga… “
Cal recordar l’assalt l’11 de setembre de 2013 al Centre Cultural Blanquerna de Madriz, amb fortes agressions verbals i físiques al crit de: “No nos engañan, Cataluña es España”. O la presidenta d’Aragó del PP Luisa Fernanda Rudi, manifestant que aquí no es parlava el català sinó la lapao.
El 2014 l’exministre socialista Maria Antonia Trujillo: “Vamos a ver, ¿para qué asuntos importantes sirve saber catalán ?”.
En l’intent del 14 de març de 2014, d’Artur Mas de celebrar una consulta de participació ciutadana, el poder judicial espanyol i Mariano Rajoy va iniciar una persecució contra tots els organitzadors i va esclatar un gran episodi de catalanofòbia descomunal arreu del país.
El “popular” Miguel Angel Rodríguez, en un programa d’Antena 3 que presentava Susana Griso, recordant l’afusellament del president Companys el 15 d’octubre de 1940: “El problema que tiene Mas es que quiere ser víctima y lo que le vendría bien es que lo fusilaran y entonces estaría fantástico”.
Alfonso Guerra va afirmar que: “votar la independencia es tan ilegal, como hacerlo sobre si los maridos pueden golpear a sus mujeres o si expulsamos a los gitanos de España”. O quan Rosa Díez que va declarar: “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, lo de Cataluña es peor”.
El 24 de març de 2015, després de l’accident d’aviació de Germanwings, es varen fer piulades que deien:“Lo del accidente de aviación me parece muy bien si había catalanes dentro de él”.
Germanwings
Un “gran” espanyolista, Albert Ribera, que no és catalanista, en un acte d’imprudència supremacista, va fer una petita crítica a “lord” Jiménez Losantos, i aquest el va humiliar públicament , “… ni dios te va hacer ni caso, porque eso es así y tú no tienes ni idea. Esto te pasa porque eres catalán, por muy anti-independentista que fueses”. (2016)
I no cal dir el que va passar amb el procés, el referèndum del primer d’octubre, amb Puigdemont, la proclamació de la República, els piolins i pallises. En definitiva, l’opinió del nacionalisme apanyol-catalanòfob, tal com va sentenciar José García Domínguez a Libertad Digital: “Una nación solo puede existir si, llegado el caso, se está dispuesto a defenderla con las armes en la mano. Por eso España lo es y Cataluña nunca lo será”.
La manifestació de l’11 de setembre de 2017 va ser la més multitudinària i pacifica de la història, amb pancartes de “Referèndum és Democràcia”. L’aplicació de l’article 155, el 20 de setembre va arribar a Barcelona el més gran contingent policial de tal magnitud que els “agents”, van ser allotjats en vaixells ancorats al port de Barcelona amb condicions més que deplorables, al crit de: “A por ellos” – “el uno de octubre, no habrá ni urnas, ni papeletas ni lugar para votar”. ”. Amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 8º de la “sagrada constitución”, hi havia pocs dubtes de fet que si intervenia l’exèrcit, estaríem parlant de morts i no de contusionats.
aporellos.es
Mostra de l’espanyolisme més merdós i banal amb actuacions policials humiliants, incapaços de detectar ni una punyetera Urna ni papereta. Un altre cop va ser la societat civil catalana qui va defensar les urnes i les votacions, al preu de rebre una fortíssima i brutal violència de les anomenades forces d’ordre públic, que han de vetllar per la seguretat de tots els seus ciutadans. Fets històrics que romandran en la memòria del nostre Gran País-Catalunya.
U d’octubre 2017
El 21 de desembre de 2017, Mariano Rajoy dins de l’aplicació de l’article 155 convocà eleccions autonòmiques. La llista més votada va ser Ciutadans de Inés Arrimades (otra que tal baila). El bloc independentista, força dividit renova la majoria parlamentària, però Carles Puigdemont i la resta de candidats proposats, estant inhabilitats, empresonats o a l’exili. Finalment, el 10 de maig de 2018 Joaquim Torra i Pla fou investit com a 131º president de la Generalitat i forma govern amb coalició de Junts i Esquerra. Després del contundent missatge del Borbó del 3 d’octubre, queda pales, una vegada més, que la catalanofòbia, molt encabronada continua molt activa.
No obstant els vots independentistes varen ser fonamentals per la moció de censura que presidia Mariano Rajoy i es canviés pel socialista Pedro Sánchez.
Amb l’arribada de la Pandèmia, el president de la generalitat Joaquim Torra va ser destituït i inhabilitat per no treure una pancarta del Palau. Es varen tornar a fer eleccions, i les va guanyar el PSC, però les formacions independentistes amb majoria varen mantenir el control de la Generalitat, amb Pere Aragonès. Tot i que les forces independentistes estaven cada vegada més i més dividides.
L’agost de 2024, començar la lluita del concert econòmic, amb Illa al capdavant de la Generalitat; el procés definitivament s’ha acabat, però la catalanofòbia no, tal com va dir Jordi Sánchez.
I tornem a la càrrega amb cites malsonants dels principals líders “socialistos i espanyolistes”, com Alfonso Guerra, Felipe González i la realitat que aquest professen i mantenen és quan afirmen: “La riqueza de Cataluña no es de los catalanes, es de todos”, “ quien lo niegue será acusado de insolidario” García Page / Amén !!.
Cap. 12: “Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”.
Conclusions: S’ha explicat en els diferents capítols de forma cronològica, el xoc de dues culturals enfrontades de fa segles. Impossibles d’entendre’s, des de la Guerra dels Segadors del segle XVII. La catalanofòbia té unes arrels històriques profundes. I pensar o dir que la comunitat internacional ens observa i ens defensarà, és una utopia… És una merda!!, tal com va quedar reflectit en el Tractat dels Pirineus de 1659, o en el Tractat d’Utrecht entre 1713 i 1715, ni en el manifest The Deporable History of the Catalans d’Anglaterra de 1714. Ni a inicis del s. XIX quan l’imperi francès es va annexionar Catalunya, fins a perdre’ns enfront de la derrota de l’imperi rus. Ni els vencedors de la I GM amb el dret d’autodeterminació dels pobles no van escoltar les reivindicacions catalanes. Durant la Guerra Civil espanyola, la república francesa ens va donar de nou una altra punyalada per l’esquena tremenda. Ni les Nacions Unides després de la II GM no varen ser capaços d’imposar la legalitat internacional, per erradicar el feixisme d’Europa.
Queda més que demostrat que la comunitat internacional es fa l’orni; sempre cega i sorda, davant conflictes extremadament importants; com els actuals conflictes bèl·lics d’Ucraïna i de Gaza. Qui té el poder i la força de les armes: Mana.
“La història no ho explica tot, però sense la història no s’entén res” – Ferran Requejo.
“Qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la” – George Santayana.
Ens hauríem d’aplicar la dita que: “No hi ha pitjor cec que el que no vol veure”.
Els patriotes nacionalistes i la seva “constitución”, no reconeix el dret d’autodeterminació de les nacionalitats espanyoles, i si no els agrada, com va diria Groucho Marx: “se aplicará el articulo 8º”
El nacionalisme espanyol no ha sigut, ni és ni serà capaç, d’erradicar ni la llengua catalana ni el catalanisme.
Tanmateix, el moviment independentista català faria bé d’abandonar les “Il·lusions” i basar la seva actuació en el realisme, perquè el “dinosaure continua present”, i ens considera una “minoría en extinción”. El que no hauria de passar és que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra.
Sense oblidar les persecucions culturals esportives i econòmiques que ha patit, un escut, un sentiment, de la nostra història com el F.C.B., però això és temari d’un altre capítol.
Molt agraït al professor i doctor Josep Pich i Mitjana, per aquest excel·lent llibre.
Extracte del Llibre “Catalanofòbia – Una Immersió Ràpida”.
Fotografies: Wikipedia, Google i pròpies.
Avui, recordem: 27/09/2025 – el 50ª aniversari darrers afusellaments del franquisme.
27/09/2025 50ª aniversari darrers afusellaments del franquisme
Resumin: “Catalunya és un miracle”.
Molt recomanable la seva lectura per entendre la relació Catalunya/Espanya. El professor Pich l’analitza des de l’any 1641, fins als nostres dies, aclareixin el perquè d’aquesta “relació” amb rigor acadèmic estricte.
Aquest tercer dietari de Raimon -el 1983 va publicar Les hores guanyades i el 2023 Personal i transferible– prossegueix la qualitat dels anteriors i torna a demostrar que el conegut cantautor valencià és més que un artista. El ciutadà Ramon Pelegero és, sobretot, un intel·lectual, concepte, avui dia, potser en desús.
Ho és, indubtablement, per la qualitat de les seves reflexions. Però també per les lectures, ben singulars. I per la seva implicació en els afers col·lectius. Just quan començava en l’ofici de cantar, el xativí s’havia llicenciat en Història, i això té el seu pes.
Que Raimon, a més de bon escriptor, és un gran cantant i autor resta fora de tot dubte. N’ha donat prou mostres amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o de versos ben triats d’un poeta tant de referència com Salvador Espriu. I tot plegat, anant sempre per lliure. En paraules de Salvador Espriu: “Raimon, un fenomen complexíssim. Raimon anticonvencional, inquietador, insòlit, exemplar. Raimon, un “clàssic”? Per la seva realitat ètica, sí. Per l’excel·lència i per la més que probable perdurabilitat del seu art també. En el sentit de “normatiu”? Jo crec que no, perquè és inimitable i no repetible.”
I això també s’escau a nivell polític. El nostre home se sent, sobretot -tot i no declarar-se independentista- ciutadà dels Països Catalans, a més d’una persona molt coherentment d’esquerres. El que és curiós és que se l’havia considerat pròxim a aquell partit tant potent que va ser el PSUC, però sempre vol donar a entendre que no es casa amb ningú. Casat -i molt enamorat- només ho està amb la seva dona, la italiana Annalisa Corti, que ha estat també la seva mànager. Vegeu la Fundació Raimon i Annalisahttps://www.fundacioraimoniannalisa.com/
La Fundació Raimon i Annalisa, al monestir de Santa Clara de Xàtiva.
Al llibre -que transcorre entre els anys 1984 i 1989- abunden, com als dietaris anteriors, notes subtils d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec de la feina: la composició i la interpretació, els assaigs, els recitals, les entrevistes i altres intervencions als mitjans. També hi són els desànims, les incerteses i els dubtes. I compten igualment -a més de l’actualitat política- els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueg i altres estades freqüents, València, Roma, París, Frankfurt, Nova York o el Japó. I són importants, no cal dir, els amics, entre els quals Rafael Ribó, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Fuster, Andreu Alfaro, Enric Sopena, Manuel Vicent…
Joan Fuster, Sueca, desembre 1983. Foto: C. PuigAmb Rafel Ribó. Foto d’autor desconegut
Fotografies extretes de la Fundació Raimon i Annalisa
El llibre té una vessant molt emotiva arran d’una operació de càncer de la seva dona i la mort de la mare de l’artista. Són pàgines d’una gran tendresa i d’una molt valuosa qualitat humana.
Raimon i Annalisa a sa casa a Barcelona. 1993. Foto: Ros Ribas
En definitiva, aquest Punxa de temps ens punxa, ben cert, perquè ens transmet el record d’aquells anys 80 del segle XX que van prefigurar la realitat D’un temps, d’un país -títol d’una de les primeres cançons raimonianes-: els nostres.
Proves per la portada del 1er EP. 1963. Foto: Maspons
No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol ens indica que l’autor fa una immersióràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana. Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’edat moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes. Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural.
A l’esquerra Francisco de Quevedo: “Son los catalanes el ladrón de tres manos […] Ellos son las viruelas de sus reyes”. A la dreta José Patiño, inspirador del Decret de Nova Planta: “[…] es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)” (Imatges de wikipedia.org)
L’exercici intens de recerca i, al mateix temps de síntesi que fa l’autor és molt gran i atansa la seva erudició al gran públic d’una manera excel·lent. La quantitat de llibres relacionats amb el tema que utilitza en la construcció del relat és molt gran i les fonts que en cada període històric utilitza per argumentar la formació i el creixement de la catalanofòbia són nombrosíssims i molt ben situats per entendre el que s’està construint. Fins i tot, les cites catalanòfobes de la nostra actualitat amb els seus autors, des del nou estatut d’autonomia de 2006 i tot el que vindrà després amb el fracassat procés d’independència i la posterior repressió estatal, són recollides i situades de forma brillant en el context, tot fent un intens exercici de treball amb hemeroteques i mitjans de comunicació.
A l’esquerra Santiago Bernabeu, antic president del Real Madrid: “¡Estoy en territorio conquistado!” “Me gusta Catalunya a pesar de los catalanes”. A la dreta Joan Carles I, rei emèrit: “[…] a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. (imatges de wikipedia.org)
Cadascun dels dotze capítols que cronològicament configuren el llibre és encapçalat per una frase històrica relacionada amb la catalanofòbia referent al període abordat i un títol que ens enquadra el període tractat. Així, el capítol 1 porta com a títol:
“Trabajé […] por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. L’Espanya polisinodial dels Àustries i la Guerra dels Segadors (1624 – 1659)
o el capítol 4:
“Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación á mi patria […] á mi adorada España”. El Sexenni Democràtic i la primera República (1868 -1874)
I el capítol 9:
“Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939– 1975)
Un divertit exercici per a mi, era trobar en la posterior lectura del capítol l’autor de la frase de capçalera i el context històric en què es va pronunciar. Queda clar que el grau de catalanofòbia ha anat fluctuant al llarg del temps però en els moments en què des del catalanisme es demana més autogovern, la resposta fòbica augmenta.
El darrer capítol, plantejat a mode se síntesi o conclusions finals, està molt ben fet i realment la seva lectura és un molt bon esquema conceptual del que s’ha escrit anteriorment. Aquest capítol final acaba amb un esment a un escrit del propi autor i de Miquel Caminal de 2010 on afirmen que l’horitzó realment federal i plurinacional continua essent l’objectiu pels qui pensen que una Espanya realment federal és possible; malgrat això, si l’autogovern dels catalans dins d’Espanya no fos possible, la independència hauria de ser una opció democràticament legítima. El llibre conclou amb una frase de Mark Twain: “La Història no està escrita, ni es repeteix, però rima”.
A l’esquerra Mariano Rajoy, expresident del govern central: “Los catalanes hacen cosas” Josep Borrell, exministre socialista: “Hay que desinfectar Catalunya” (Imatges de wikipedia.org)
El llibre té un títol principal i dos subtítols, el segon plantejat en forma depregunta: Catalanofòbia Una immersió ràpida. Quines són lescauses de la catalanofòbia esteses per Espanya? A càrrec de Tibidabo Edicions, publicat el maig de 2025, amb 231 pàgines, estructurat en un índex previ i dotze capítols i un llistat breu final de lectures recomanades.
Josep Pich Mitjana. Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la UPF (1999), la meva recerca se centra en la Història política d’Espanya i Catalunya a la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. La seva tesi doctoral, titulada Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític, dirigida pel professor Josep Termes, va aportar una visió nova sobre els orígens del catalanisme, així com sobre un dels seus ideòlegs i líders més influents. Els seus interessos de recerca abasten el període conegut com a Belle Époque, així com la gènesi i l’evolució del federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al nord d’Àfrica. Ha impulsat la creació del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF, dirigit pel professor Enric Ucelay-Da Cal, i des de juny de 2018 és investigador principal d’aquest grup.
Us presento un llibre al qual vaig arribar a través del consell d’un molt bon amic meu, l’escriptor veneçolà AlejandroPadrón amb el qual comparteixo gairebé cada dia un cafè i unes xerrades llargues, profitoses i agradabilíssimes. Jo no sabia que aquesta novel·la s’havia convertit, des de l’any 2024 quan es va publicar, en el fenomen editorial espanyol i que en aquests moments va per la divuitena edició amb més de 150.000 exemplars venuts. Tot un rècord de vendes, un autèntic best-seller; el consell positiu de l’Alejandro em va portar a la lectura del llibre.
Lapenínsuladelascasasvacías és una novel·la sobre la Guerra Civil escrita, i això és un punt extraordinari, per un joveníssim escriptor de 35 anys, DavidUclés que va començar a escriure el seu llibre quan en tenia dinou a partir de les converses amb el seu avi. El llibre és la història de la família Arlodento o Ardolento, ja que en el registre civil estaven inscrits d’una i altra manera, d’un poble de Jaén que Uclés inventa i li diu Jándula, el municipi real de Quesada d’on és originari l’autor. Narra en to de realisme màgic la vida de la família entre 1936 i 1939 a Ibèria, un país imaginari que inclou el que en la realitat històrica són Espanya i Portugal. La novel·la relata la vida al poble i les peripècies dels diferents i nombrosos membres de la família per la península, assotada per la guerra civil. El realisme màgic consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges. Uclés utilitza de forma suau i, en molts casos amb tendresa, les situacions o elements màgics per tal de descriure situacions que habitualment són crues i molt dures, tal com correspon a la situació tràgica de guerra civil que descriu. Per la novel·la apareix un munt de personatges, tan ficticis com històrics i explica l’esdevenir d’una família en descomposició, la deshumanització d’un poble, la desintegració d’un territori i els horrors de la guerra. Un aspecte interessant del relat són les múltiples cites d’escriptors, testimonis o historiadors que ens ajuden a situar-nos en la realitat que es descriu, així com les apel·lacions que el narrador fa amb el lector i que ajuda a convertir-lo en part del drama que es viu a les pàgines del llibre; al llarg del llibre són nombroses les ocasions en què el narrador intervé a la Història. Parafrasejant les paraules del propi Uclés, creu que és difícil que un recurs d’aquest estil pugui funcionar, però si que funciona, i molt bé, amb unes quaranta intervencions meta-literàries del narrador o en les quals s’hi fa esment. Això suposa alhora un joc amb el temps que permetrà al lector anticipar-se i saber el què passarà i que permet a l’autor mostrar-nos diferents cares d’una realitat en diferents moments de la història. En alguns punts del relat, Uclés fa propostes musicals que donen rellevància emocional al que està passant i suggereix al lector la companyia d’algunes obres en moments importants.
En general no es pot qüestionar el rigor històric dels fets que no segueixen sempre un fil totalment continu en el temps sinó que, de vegades, van i venen en el seguit cronològic per a fer més creïble i emotiva la narració. Un punt de crítica és l’excessiva simplificació dels ideals polítics i socials dels dos bàndols que poden conduir, segons la lectura que hom vulgui fer, a interpretacions una mica maniquees o excessivament tòpiques, però tot i admetent que això pugui passar, crec que la incardinació dels fets històrics de la Guerra Civil amb la trama novel·lada amb moltíssims actors reals o ficticis és més que brillant i molt atractiva. En aquest sentit, un moment especial de la novel·la és quan s’explica la conspiració militar prèvia al cop d’estat de 1936 com una partida d’escacs i des del punt de vista de Franco que prepara i mou les fitxes del tauler rebel amb la seva particular perspectiva, però sense allunyar-se del rigor històric.
El llibre enganxa totalment des de la primera pàgina. Gràcies al realisme màgic, l’autor embelleix el que és terrible, i fa possible enfrontar-se a una novel·la tan llarga sense que el drama sigui penosament feixuc. Hi ha capítols que són autèntics contes, plens de poesia, d’imatges inoblidables. Potser, s’abusa una mica d’aquest recurs que en alguns moments t’allunya de la realitat. Però això no canvia la visió del conjunt. I a més, els capítols són breus, la qual cosa ajuda al fet que la lectura sigui molt fluïda. És una obra que es llegeix amb plaer, amb emoció, i que deixa pòsit. Una novel·la, en definitiva que destil·la una maduresa i un ofici literari increïble en una autor tan jove.
LaPenínsuladelascasasvacías és editat per Siruela Nuevos Tiempos amb 700 pàgines i estructurat en un pròleg i un arbre genealògic de la família que us serà de molta utilitat en la lectura i amb quatre parts: Simiente/1936. Leño/1936. Ascua/1937. Ceniza/1938/1939. L’epíleg culmina la novel·la.
DavidUclés (Úbeda, 1990), llicenciat i màster en Traducció i Interpretació, és, a més, escriptor, músic i dibuixant. Ha publicat les novel·les El llanto del león (Premi Complutense de Literatura, 2019) i Emilio y Octubre (2020). Lapenínsuladelascasas vacías és el fruit de quinze anys de treball i d’un exhaustiu viatge de documentació i memòria per la geografia espanyola. Per a la seva creació, ha rebut les beques Leonardo i Montserrat Roig.
El llibre que ara ressenyo és una obra pòstuma. En Josep Fontana (1931 – 2018) ens deixà ara farà set anys el 28 d’agost. Els materials que conformen aquesta publicació corresponen a una ingent quantitat d’apunts de cursos de post-grau que el doctor Fontana havia impartit a la Universitat Pompeu Fabra i que formen part dels arxius documentals de la UPF. L’historiador i editor GonzaloPontón (fundador d’Ed. Crítica i actual responsable de PasadoyPresente) ha estat l’encarregat de compilar i editar un gran volum de materials per a la confecció del llibre que ara estic presentant. Aquest no és, ni molt menys una simple agregació de dades sinó que Fontana fa, com ens té acostumats als seus lectors, una acurada reflexió i interpretació del període històric que va representar la Segona República. Aquesta feina d’immersió historiogràfica que fa el nostre autor no és a la mà de qualsevol, ja que només persones privilegiades poden narrar el passat d’una forma tan clara i compromesa, amb els ulls posats en el passat per a una bona comprensió del present i per a millorar el futur.
Proclamació de la Segona República a la Plaça de Sant Jaume. 14 de abril de 1931, (EFE)
El llibre cobreix la història de la República Espanyola des del primer capítol, el triomf de la República, que es situa d’inici a les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931, en el context del fracàs de la dictadura i de la monarquia compromesa amb ella i amb el panorama de l’aliança contra la monarquia. El dotzè i penúltim capítol, la República a l’exili, clou el període posterior a la Guerra Civil amb la resistència guerrillera, la lluita clandestina i la difícil i atzarosa supervivència en un món en guerra i amb una posterior Guerra Freda que originà un món bipolar que de retruc donaria oxigen i vida a la dictadura franquista. Els capítols 3 i 4 introdueixen el context polític que hi havia a Espanya amb els partits polítics estatals d’esquerres i de dretes i la seva evolució al llarg del període i laCatalunyarepublicana amb el problema de l’estatut d’autonomia, el propi sistema de partits i els problemes del camp català.
Primer govern de la II República: asseguts d’esquerra a dreta, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz. Drets d’esquerra a dreta., Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral i Diego Martínez Barrio. (elmundo.es) El cinquè capítol desenvolupa laqüestióagrària i com evoluciona al llarg del període republicà, la (tímida) reforma del primer bienni, la “contrareforma” del bienni negre i la represa de la reforma durant el govern del Front Popular i durant la guerra; desenvolupa molt bé els problemes socials dels camperols i el problema del blat i dels interessos bladers lligats, tot especificant perfectament els interessos que hi confluïen al voltant de la reforma agrària i de com aquests interessos agraris s’incardinen al voltant del cop d’estat del 36. Fontana defensa la idea que la por a la moderada i poc valenta reforma agrària per part dels grans propietaris i terratinents no va ser el motiu principal del suport i esclat de la guerra, sinó que la causa principal cal buscar-la en què el règim republicà permetia l’organització dels camperols i dels obrers en la defensa dels seus drets i que el trencament (o l’intent almenys) de les habituals relacions de submissió de les classes més subalternes, assegurada aquesta submissió secular pel paper repressiu i condicionant dels jutges, Guàrdia Civil i funcionaris, tot això seria el motiu de fons que faria que els propietaris agraris juguessin la carta d’eliminar de soca-rel el problema amb la violència desfermada amb el cop d’estat de juliol de 1936. Molt lligat amb tot això que acabem d’explicar el capítol sisè explica les revoltes socials durant el període republicà i el moviment obrer aglutinat a través de la UGT i la CNT.
El capítol 7, laviradadelaRepública explica l’arribada al poder després de les eleccions de novembre de 1933 dels partits de centre-dreta amb el suport de la dreta antirepublicana de la CEDA i els antecedents de la revolució d’octubre de 1934. Aquests anys van ser terribles per a les classes populars ja que es va produir una baixada dels salaris, una retallada dels drets sindicals, van quedar moltes terres sense conrear i es van acomiadar molts sindicalistes. A laRevoluciód’Octubre, Fontana hi dedica cent pàgines, però no se centra només en els fets de Catalunya i Astúries, que també, sinó que fa una exhaustiva explicació del clima de revolta, vaga general o insurrecció que esdevingué durant aquelles jornades, força estès, a la resta d’Espanya que ens donen una idea molt clara del gran malestar que hi havia al camp i entre la classe obrera i de l’extensió de les tensions socials i de la profunda fractura social existent.
El capítol novè, elpacteantirevolucionari, ens endinsa en el clima de brutal repressió que acompanyà l’anomenat Bienni Negre abans i, sobretot, després de l’octubre de 1934 amb l’entrada de la dreta antirepublicana de Gil Robles en el tou i corrupte pacte de govern encapçalat pel Partit Radical de Lerroux. En aquest sentit, quan les dretes entren al govern, la percepció de l’esquerra republicana i de l’esquerra obrera està molt clara: estan atents als moviments internacionals, al que passa a Àustria, Alemanya o França. La dictadura repressiva i anti-socialista del canceller Dollfuss a Àustria amb el qual s’emmiralla públicament Gil Robles que també serà convidat (i hi assistirà) al congrés del governant partit nacionalsocialista alemany d’Adolf Hitler. També els violents intents de l’extrema dreta francesa d’arribar al poder amb un intent de cop d’estat el febrer de 1934 serà un dramàtic toc d’atenció per a les esquerres espanyoles. Tot plegat constituirà a l’estat espanyol el naixement de l’antifeixisme amb la col·laboració de totes les esquerres i això afavorit per la postura de la Komintern que a partir de l’any 1935 avalarà la lluita transversal contra l’amenaça feixista ben visualitzada per les esquerres. Interessant la reconstrucció historiogràfica del Front Popular que elabora un programa molt moderat amb l’amnistia pels presos d’octubre com a primer punt i un retorn a l’esperit reformista del Bienni Republicà-socialista de 1931 – 33.
Companys i el govern de la Generalitat empresonats després dels fets d’octubre de 1934 (wikipedia.org) L’antirrepublicà José María Gil Robles, ministre de defensa, envoltat de generals (muy interesante)
En el capítol desè, elFrontPopular, és molt interessant la construcció que fa Fontana dels dies immediatament posteriors a les eleccions del 16 de febrer construint un hipotètic diàleg o de punts de vista diferents, entre els principals protagonistes d’aquells dies: el que era president del govern Portela Valladares, Azaña, Gil Robles, Martínez Barrio i el propi general Franco, implicat aleshores en els intents involutius que corrien; Fontana utilitza fonts molt diverses per a reconstruir de forma molt clara i entenedora aquells fets. En aquest capítol s’explica de forma profunda tots els aspectes de la conspiració (o conspiracions diverses), civils i militars que confluiran en l’alzamiento del 18 de juliol. La victòria electoral de les esquerres no va ser tolerada per les dretes que no volien esperar un nou cicle electoral i van donar suport total a la rebel·lió militar
El capítol onzè, l’aixecamentmilitar, fa un bon recorregut per la posada en escena del cop d’estat, fracassat parcialment i la guerra civil posterior, així com la derrota de la República. El capítol dotzè, ja ha estat descrit més amunt, mentre que el tretzè i darrer, laculturarepublicana fa una bona anàlisi interpretativa de les contribucions del règim en l’activitat educativa a través, sobretot de l’ensenyament i també de las presència de les avantguardes en aquella època, tot fent èmfasi en el fet que la política republicana era reformista força moderada i que no tenia res de revolucionària.
Les missions pedagògiques de la República i les biblioteques populars: un seriós intent dels governs d’esquerra d’atansar la cultura a un poble analfabet i desculturitzat (nuevatribuna.es)
Fontana no és objectiu, pren partit, és un home compromès amb el seu temps i antifranquista militant. Tot el llibre contagia la passió de l’autor per a pensar històricament amb gran saviesa historiogràfica, i el seu compromís es veu clarament en la voluntat d’identificar-se amb les classes més subalternes, cosa pròpia de tota la historiografia de Fontana. La presa de partit de l’autor queda molt palesa quan desmunta amb arguments historiogràfics la pobra justificació del general Mola i dels seus companys colpistes que abanderaven la pàtria en perill amb l’ús de la violència sanguinària per a presa del poder en la defensa dels seus interessos. Fontana denuncia les mentides i la manipulació de molts historiadors que han volgut interpretar la Guerra Civil amb una pretesa (i falsa) objectivitat històrica, tot utilitzant frases com “tots van cometre errors”, “tots van ser culpables” o “va ser una guerra entre germans”.
Portada del diari La Voz de 17 de febrer de 1936
És una delícia, pels que som seguidors de Fontana, retrobar el seu estil irònic i sorneguer com quan parla de la “mala llet” del rei Alfons XIII o en la definició del corrupte radical Pich i Pon com un “xoriço”. Per a la interpretació del seu relat, el doctor Fontana utilitza un munt de treballs de la historiografia local, així com la premsa de l’època que estén la recerca a periòdics de tota Espanya, no únicament la premsa de Madrid o Barcelona. Incorpora testimonis dels polítics de primera fila, però també de sindicalistes, de dirigents del camp, etc. Importants són les aportacions de fonts d’origen militar, diplomàtic o policial. En aquest sentit, la visió que els governs dels països occidentals tenien de la realitat republicana era patètica; un dels diplomàtics importants com l’ambaixador dels Estats Units no entenia res, confonia els polítics i transmetia una visió profundament deformada del que estava passant a Espanya. Això passava amb altres representants de la diplomàcia. Tot això ajuda Fontana a situar i justificar una de les seves tesis més important i és que l’objectiu fonamental de la República va ser la construcció d’un règim democràtic amb reformes moderades insuficients en alguns camps com va ser el camp de la reforma agrària, polèmiques en el cas de la laïcitat de l’estat o importants en el terreny de la instrucció pública. En qualsevol cas, la dreta no va admetre cap reforma i va utilitzar des d’un bon inici tota mena de mitjans legals o il·legals per aturar-ho tot. La manca de valentia i determinació del règim en les respostes van provocar gran frustració. La gran quantitat de protagonistes del període estan molt ben retratats; molts provenien de la monarquia i altres eren nous en els fets. En tots ells Fontana utilitza com a font les biografies o les memòries.
Una crítica que jo faria al plantejament del llibre és, per a mi, l’insuficient tractament del problema territorial que és abordat de manera poc profunda així com el tema de la laïcitat i les relacions amb l’Església que van tenir força importància en el desenvolupament de tot plegat i aquí queden poc treballades. Malgrat això, el llibre de Josep Fontana és molt important ja que vindica el període republicà malgrat les insuficiències, errades o dubtes dels seus dirigents i pretén recuperar al segle XXI la memòria i els valors que en aquells moments estaven en joc, com un deure cívic envers aquells homes i dones.
Per acabar, explicar que el llibre es va publicar l’abril de 2025 per edicions de la UPF i el suport de la Diputació de Barcelona a cura de Gonzalo Pontón. Consta d’un pròleg a càrrec del propi Pontón i una nota introductòria de Josep Pich, l’actual director de la Càtedra Josep Fontana de la UPF. El contingut s’articula en tretze capítols, com he explicat anteriorment, i tanca amb un epíleg que insta a la necessitat de recuperar la història i la memòria de la Segona República Espanyola. Una sinopsi bibliogràfica de vint pàgines i un índex amb el significat de les nombroses sigles que surten en el text, tanquen el llibre amb un total de 602 pàgines.
Entre un llibre i l’altre hi ha anys de diferència, de publicació i de la meva lectura. Clandestina és del 2022, i l’acabo de llegir, però no he pogut evitar pensar en l’altre Una mujer en Berlin, que vaig llegir acabat de sortir el 2005, em va deixar estabornida i va tenir diverses edicions. Segur que n’hi ha molts més que podria comparar, però el cap m’ha portat d’una crònica a l’altra, perquè així és com crec que s’han de qualificar.
Clandestina és la narració de les vivències d’una noia jueva, en el moment dels fets quasi encara adolescent, que explica cóm va viure a Berlín durant dels anys de la guerra, 1939-1945, esquivant tot el que ens podem imaginar i més. Per portar-nos aquí, primer explica la història de la seva família, els primers anys foscos, a partir de 1933 i cóm tot es precipita a partir del 1939. Si no fos que és un cas real, que la noia, ja dona, va decidir explixar-ho, seria del tot increïble. I hi ha una bona part del llibre que esperes arribar-hi per entendre cóm va poder ser així, i no d’una altra manera, de tantes altres maneres.
M’he descobert amb gestos d’incredulitat, d’admiració, de por mentre llegia aquesta part. El que crec que explica aquest llibre és que la protagonista comença a sentir els rigors de la maldat ideològica gairebé sense conèixer quina cosa és aquesta i encara menys el seu abast. Va decidir arrencar-se l’estrella groga, adquirir una identitat falsa, allunyar-se de la ciutat ocultant-se en llocs amb diferents persones, canvis continus de lloc i suportant realitats tremendament escabroses, escapant de batudes, denúncies i amb coratge i determinació, va decidir sobreviure.
Ho va aconseguir i així podem tenir aquest impressionant testimoni que va ser gravat pel fill de la protagonista, de Marie Jalowicz Simon, cinquanta anys després, poc temps abans de morir, aleshores va accedir a relatar la seva història. El seu fill, Hermann Simon, juntament amb l’escriptora Irene Stratenwerth, van publicar posteriorment aquestes memòries
Aquestes memòries, Una mujer en Berlin van tenir un fort impacte quan van sortir publicades el 1954 als USA, també a Alemanya, que van ser molt criticades. Aquí es va tardar a fer-ne una traducció, però Anagrama en va fer diverses edicions i fins i tot se’n va fer una pel.lícula, que no he vist. Jo crec que el rebombori va venir pel fet que no era una novel.la, no era un llibre d’història, eren fets reals i “anònims·. Vet aquí també, cóm es publiquen!
Berlín els dos primers mesos just després de l’entrada dels soviètics. Violacions, gana i desinformació. La narradora ens descriu la incertesa dia rere dia, però amb aquestes tres constants. Avui sabem què va passar després de la caiguda de Berlín: Què seria d’Alemanya, què va passar amb Hitler, quan acabaria la guerra…, però sobre aquelles persones que hi estaven atrapades, no. Només podien veure que la misèria i la ruïna els envoltava: sense aigua corrent, habitatge en condicions o subministraments de cap mena, només podien esperar, cuidar-se de les bombes i resignar-se a veure què feien els soviètics, que no eren en aquell moment més que una horda brutal, alcoholitzada i violadors en massa. Venjatius, imprevisibles i violents.
Qui ens ho explica passa por i fam constant, però aconsegueix mostrar-nos de manera desapassionada la seva realitat. Un contrast d’anada i tornada amb l’estil d’Anna Frank, un record dels altres heroismes de les guerres, de les conseqüències immediates de les accions dels homes que habitualment s’obliden. Potser per això La història ensenya, però no té alumnes, Antonio Gramsci
El que queda d’estiu només llegiré novel.les “d’amor y lujo”, paraula de Stone, que deia l’incombustible Jordi Tardà, i m’acomiado del blog, suposo que no per sempre, però a partir de setembre m’esperen altres tasques, a les que m’hi vull dedicar amb interès i aplicació.
Immersa en la preparació d’un nou cicle de xerrades anual sobre literatura occidental, i ja fent incursions esbiaixades, vull dir poc imparcials, en els autors i autores que vull explicar bé, m’he saludat, mentre esmorzava, amb l’admirada senyora Wharton, i he pensat que no es coneix prou la seva faceta antibelicista.
Edith Wharton és una d’aquelles bèsties literàries, contemporània a un altre parell, Mark Twain i Henry James, i així convé explicar-los, que tothom n’ha sentit a parlar, que si s’expliquen, es fa de passada, (1), però que pocs coneixem de veritat. La seva bibliografia és per deixar aclaparat, però segur que té un bocinet per a gust de tothom.
Una de les novelistes, com els altres dos, més adaptades al cinema, una de les renovadores de la novela realista de finals del XIX i principis del XX, va ser una dona d’una consciència feminista, sense sorolls, però definitiva i una pacifista sense fisures. Polièdrica com poques.
Americana de naixement, viatgera decidida, Wharton estava a París quan va esclatar la Gran Guerra i va utilitzar els seus contactes no per allunyar-se de les zones de conflicte, sinó per acostar-se el més possible a la primera línia de combat. En una època on els corresponsals estrangers estaven vetats al front, ella va poder veure, escoltar, olorar totes aquestes infàmies i heroïcitats que desfilen a la macabra rutina de la batalla.
En aquests primers mesos de lluita, Wharton va emprendre mitja dotzena d’expedicions a les entranyes del conflicte. Les seves impressions van quedar recollides en una sèrie d’articles, publicats per la revista ‘Scribner’s’ i que més tard integrarien aquest ‘França combatent’.
Escrita com un quadern de bitàcola, submergeix el lector en els paisatges i les sensacions d’una nació llançada a la gola del malson. Wharton comença descrivint la noció d’irrealitat que impera en els prolegòmens bèl·lics, quan l’horror encara no ha conquerit l’inconscient del poble. Parla d’un París embellit pels capricis estivals, de cafeteries i teatres plens de vida. A escassos quilòmetres de distància es decideix el futur d’Europa, però l’única pista de la sang vessada són els funerals als Invàlids. Està decidida a explotar-nos a la cara els horribles contrastos.
Comença a continuació el seu intrèpid périple. Busca el rastre de la baralla, persegueix l’aroma de la pólvora, la por i la sepultura. A Argonne i Alsàcia, a Lorena i els Vosges, l’escriptora descobreix l’empremta de la guerra. I revela un ventall d’impactes anímics: des de la incertesa i el terror fins al coratge i l’èpica.
A la narració de Wharton conviuen l’amarg retrat de la destrucció i l’exaltació de la causa francesa. L’autora escriu que, de trista manera, la guerra enforteix l’esperit de persones anònimes: “Es tracta d’un meravellós exemple de la rapidesa amb què la determinació és capaç de modelar el rostre humà […] Ara tots ells, per insignificant que sigui la seva comesa, participen en la consumació d’una gran tasca. I ho saben”.
Wharton va aconseguir infiltrar-se al cor de la batalla, tant en el pla material com emocional, despullant els pensaments dels implicats a través de les seves pròpies reflexions. Al final del conflicte, Wharton va ser condecorada amb la Creu de la Legió d’Honor, però la seva autèntica recompensa és la permanència de ‘França combatent’ a les prestatgeries. El seu testimoniatge de la Gran Guerra, vital i introspectiu, ha transcendit el temps.
(1) El senyor Mark Twain hauria de ser lectura obligatòria o molt recomenada per als nostres nens i nenes en edat lectora; a l’allunyada EGB ho era. Haurien de gaudir d’unes pàgines, que els farien protagonistes d’aventures de tota mena, i que, sobretot, els formarien en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.