La Corona d’Espines, Josep Ma de Sagarra, TNC, dir. X. Albertí, 2025
"És un veritable festival de llengua, és un prodigi. El sol fet de sentir l'acupuntura acústica que hi ha en els versos de Sagarra ja ens eleva a tots tres pams del terra" diu Xavier Albertí.
Ara, que per descriure qualsevol cosa fem servir hipèrboles, hipèrbatons, etc… ara que tot és super i tothom és un crac, parlar de Xavier Albertí em demana una contenció, que no sé si sabré dominar.
Des de sempre, des de que el segueixo, he cregut que és una de les persones que més sap de teatre, i d’un munt de coses, es clar. De teatre de text. Un text actualment en minoria a algunes cartelleres, o portat a indrets que algú podria creure que potser resultaria més entenedor. Una falta de confiança al públic, al qual mai se li hauria de rebaixar el nivell, mai. Un text ben dit, ben representat, ben llençat és un obsequi per a tothom que estimi el teatre. I això l’Albertí ho sent com una doctrina.
El que ha fet ara amb aquesta Corona d’espines és una delícia, un delit, un goig, un gust, ens ha fet un gran regal. I el públic ho sap i així ho rep. La Gonyalons deia en una entrevista, que els hi arribava que el públic té ganes que li diguin coses sòlides, i que les hi diguin bé. I és cert, en acabar la gent demostra una eufòria que va per aquí. No parlaré de les interpretacions perquè les crítiques ho han fet abastament, però sí del vers. Del risc.
Sagarra és un il·lustrat, un poeta que domina el vers elegant, distingit, de bon gust, vaja, i que sembla fàcil, només ho sembla. I aquests atributs els ha agafat un cop més l’Albertí, i els ha manipulat perquè arribin sense sotracs ni cantarelles innecessàries. Sagarra, per compensar la falta d’un teatre català potent en l’època del Barroc, optava per escriure en heptasíl·labs i hendecasíl·labs per dotar de rèpliques que ressonessin adequadament, la qual cosa dotava d’un ritme constant. En canvi, la rima consonant la reservava als monòlegs dels protagonistes i deixava en rima lliure la resta.
I no voldria oblidar la sorpresa musical, que venint de l’Albertí, ja es pot suposar. Tot plegat una exquisitesa, francament poc habitual.
Així vaig acabar el dia de Sant Jordi, una festa única per un final amb terrabastall. No és la primera vegada que la fan, però cada cop col.lapsen. La sala és tan petita, que al final, la resta d’espectadors semblen els teus veïns de l’escala, amb els que t’hi entens, es clar.
Tinc una mena d’assessor teatral o de l’espectacle en general, que em va demanar que el dia de Sant Jordi no em cansés gaire, perquè tocava acabar-ho bé, de traca i mocador. I així va ser.
Resumint molt, molt: el més important és el públic, i la història i quina història, quanta tendresa. Tota la resta no existeix, o volen fer que no existeixi, i per això és tan captivadora, tan propera, tan benefactora.
Us deixo la crítica que al seu dia va fer Núvol, que també explica la companyia, els objectius, etc. Una peça com aquesta és una màquina de portar gent al teatre, encara més de la que hi va actualment, però només es pot fer en petit format, petit, molt petit.
Desprès de vint anys l’ha tornat a representar a Barcelona ciutat, només una setmana. Amb el teatre ple a vessar cada dia, se’ns ha tornat a posar a la butxaca.
Un actor, d’una completesa i minuciositat admirables, transita per un espai, un escenari buit, i un text ple de paranys o possibilitats d’interpretació. Un monòleg fals, perquè hi ha molts personatges, és cert, no està sol, però tots són iguals, o potser no? D’una exigència física i memorística a prova dels bons, i dels arriscats, i és que, com ell bé diu, li agrada el risc, i en teatre pot donar bons resultats, té més adrenalina.
Mai oblida de repetir on es va formar, a l’escola del mestre Jacques Lecoq, també d’una exigència física i d’improvització ben conegudes i aplaudides, i que no es cansa d’agrair.
Ha estat un plaer tornar-lo a tenir a prop. Ens ha donat les gràcies, per anar-hi. Jo crec que el públic li ha agraït encara més, que durant una mica més d’una hora, s’hagi donat la complicitat perfecte entre una gent que no es coneix i un paio sol d’alt d’un escenari, sense res més que una americana “reversible” i unes ulleres de sol. Com ell diu, això és el teatre.
Teatre social i salut mental a partir d’una història basada en fets reals.
Teatre del Raval
Dies 2 i 16 de juny del 2024
El teatre és diversió, entreteniment, escenari de les millors -i també pitjors- expressions, passions i impulsos de l’ànima humana. Però el teatre, a partir de la seva creativitat intrínseca, també és un fet social, arrelat a un temps i una història amb els quals ens identifiquem, perquè sentim ben nostres.
A partir d’aquí, la companyia de teatre social Enraona Teatre https://enraonateatre.com/, dirigida pel prestigiós actor, director i productor teatral Joan Lluís Bozzo, ens ofereix, a l’acollidor Teatre barceloní del Raval, un treball de teatre-document per tal de fer-nos reflexionar sobre la necessitat de trencar el mur de silenci o, fins i tot, el menysteniment que massa sovint envolta i, singularment, aïlla les persones que pateixen trastorns de salut mental. A qualsevol edat i també els joves, grup en què principalment posa la mirada aquesta producció.
JOAN LLUÍS BOZZO, Actor, director i productor teatral i coaching actoral. President d’Enraona Teatre
L’obra cerca, molt oportunament, donar veu a aquestes persones i també a les seves famílies, que sovint se senten indefenses i incompreses i no sempre disposen dels recursos públics i institucionals -i també personals- necessaris. Trastorns i problemàtiques que, dissortadament, estan augmentant, a Catalunya i arreu.
La sinopsi de la producció és ben precisa: dues mares i dues filles adolescents relaten en primera persona les seves vivències en matèria de salut mental, atès que les filles, malauradament, pateixen la fatídica depressió i el no menys enutjós trastorn de la conducta alimentària.
La perspectiva entre ambdues generacions és, doncs, ben interessant i enriquidora, i els temes no poden ser més actuals: l’assetjament escolar, els abusos sexuals, l’ús de les xarxes socials, el suïcidi com a tan dolorós esclat final… En definitiva, difícils realitats que afecten les persones, les seves famílies -com en el cas, també, de Joan Lluís Bozzo, pare de la Maria, la principal protagonista, i de la seva mare i actriu a l’obra, Mariona Bosch– i les seves relacions íntimes i socials.
MARIONA BOSCH I NURI Actriu, cantant i directora de doblatge
Un missatge d’esperança, amb debat final
A Pots ser tu, puc ser jo no es maquilla ni es mitifica, en cap moment, la salut mental. Cada una de les escenes destil·la la duresa dels fets reals en què es basa l’obra, acompanyades de colpidors dibuixos de pacients ingressats al Centre ITA Salut Mental https://itasaludmental.com/#, que mostren de primera mà la cruesa de les seves vivències. Alhora, l’obra transmet un -necessari- missatge d’esperança i posa èmfasi en la importància, per part de les i els pacients, de demanar tot l’ajut, comprensió i empatia que els calgui.
Enraona Teatre entén, en definitiva, el fet teatral com a eina social, terapèutica, pedagògica i inclusiva. Per això, no és estrany -però tampoc resulta habitual en el marc de funcions escèniques- que, al final de l’obra, hi hagi un interessant debat al voltant dels temes i les problemàtiques que s’hi tracten. Un fòrum ben incisiu, conduït per professionals de l’entitat ITA Salut Mental -que ha intervingut a les teràpies de la Maria- i la psicòloga Núria Reig, amb la participació dels espectadors que ho desitgen. Persones interessades en el discórrer d’unes difícils circumstàncies que poden afectar-nos -ai!- a totes i tots.
Si voleu gaudir d’un conte exquisit, d’una gran sensibilitat i una interpretació excel·lent, aneu a veure “Lluna plena”. És un preciós relat de l’escriptora japonesa radicada a Montreal Aki Shimazaki (Gifu,1954), que escriu en francès des que va emigrar al Canadà el 1981. Hi ha diverses obres publicades en català a l’editorial Nórdica i altres a Empúries entre els quals “Lluna plena” , una novel·la curta traduïda per Mercè Ubach convertida en peça teatral amb dramatúrgia i direcció d’Àlex Rigola. Els quatre actors (Andreu Benito, recent guanyador del premi de la Crítica a la millor interpretació per L’home de teatre, MirandaGas, Pep Munné i Lluïsa Castell) expliquen una bella una preciosa història: Sota l’ombra d’un cirerer florit, té lloc la història d’un matrimoni japonès, el de Tetsuo i Fujiko Nire. Un matrimoni gran en una residència d’avis. La dona pateix d’Alzheimer i un bon dia es desperta i no reconeix el marit, que dorm al llit del costat. Del present al passat, del record a l’engany, la faula parla de l’amor, del desamor, de la fidelitat, de la paternitat, de la mort, de la decadència, de la música i sobretot de les cigales.
La història flueix lentament, molt propera a l’espectador, gairebé com si te l’expliquessin a cau d’orella. La petita dimensió del teatre i la proximitat dels actors ajuda a crear aquest ambient de complicitat, i la professionalitat dels quatre protagonistes acarona suaument les oïdes i el cor del públic i aconsegueixen un lirisme i una bellesa escènica de gran qualitat. El treball dramatúrgic d’Àlex Rigola es excel·lent. Sortireu del teatre molt satisfets, si podeu aneu-hi, no us ho perdeu.
Fa uns dies em van recordar que fa just 40 anys que ens va deixar un dels creadors del teatre “modern”. I aquestes vacances he fet una marató Tennessee Williams a Filmin, perquè els guions cinematògràfics també són seus, desprès de sacsejar Broadway amb les seves polèmiques estrenes. I un reportatge sobre ell i el seu amic i col·lega Truman Capote. Ha estat un bany de realitat. De quan el cinema americà es va atrevir a explicar-se. Van ser uns anys d’una potència intel·lectual i de controversia social espectaculars, que francament es fan enyorar.
Tennessee Williams pertany a un temps i a unes generacions d’escriptors nordamericans que van girar la literatura com un mitjó, tota. Van encetar la modernitat. I aquí la llista és llarga i d’una potència que enlluerna, però ens centrarem només en el teatre, i en el cinema, perquè els tres grans noms: Williams, O’NeilliMillervan ser portats al cinema, com ho van ser els novelistes, amb l’ajut dels seus propis guions i de la ma dels més prestigiosos directors del moment. Va saber representar com pocs l’opressiva i sufocant vida del sud
Thomas Lanier Williams III havia nascut el 1911 a Columbus (Missisipi), al si d’una família travessada pel conservadorisme, el racisme imperant al sud del país, el fanatisme religiós —el seu avi era una figura destacada de l’església episcopal dels Estats Units Units— i la repressió sexual. Segons recordava el mateix escriptor, la seva mare acostumava a cridar de dolor quan mantenia relacions sexuals amb el seu pare, per la qual cosa sempre va presentar als seus fills el contacte corporal com una cosa indesitjable, fins al punt que no va ser fins passats els 26 anys quan va començar a tenir les primeres experiències sexuals amb altres persones. Aquest opressiu ambient va marcar la vida de tota la família. Fins i tot la germana de l’escriptor va acabar desenvolupant problemes emocionals que la van mantenir ingressada en una institució psiquiàtrica. El jove Thomas va decidir canalitzar el seu patiment a través de la literatura. Tot i que durant la seva època d’estudiant universitari va escriure una dotzena de peces teatrals, algunes de les quals van arribar a ser estrenades, el seu debut com a autor professional es va produir el 1940 amb Battle of Angels, una obra que va rebre molt mala acollida i que va ser reescrita posteriorment per Williams amb el títol La caiguda d’Orfeu.
L’entrada dels Estats Units a la II Guerra Mundial a conseqüència de l’atac a Pearl Harbour va fer que Thomas, que llavors ja havia començat a utilitzar el sobrenom de Tennessee pel seu origen del sud, fos cridat a files. Després de passar el reconeixement mèdic, l’escriptor va ser declarat inútil per al servei militar a causa de la seva addicció a l’alcohol, homosexualitat i inestabilitat emocional, sembla també ja amb problemes cardíacs. Gràcies a aquesta llicència, Williams va poder acceptar una oferta de treball com a guionista a Hollywood, activitat que compaginava amb l’escriptura de la seva pròpia obra dramàtica que, a diferència del que havia passat uns anys abans, va rebre molt bona acceptació per part del públic i la crítica. Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre la teulada de zenc(A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, després de l’èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la iguana(The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle. Va ser nominat als Oscar, en la categoria de guió adaptat, el 1956 per Baby Doll i el 1958 perLa gata…
El seu brillant teatre ha estat qualificat com una Bíblia d’atormentats i solitaris. Exactament és això, com ho són les obres dels escriptors surenys que el descrivien amb un crit d’angoixa i de rebel·lió alhora. Aquell Sud anclat en els símbols d’un passat que no hi havia manera de deixar enrera. Refinament i esclavitud. Aquelles banderes confederades que pengen de les mansions de les plantacions on les famílies s’arruïnen la vida per uns ideals que els destruïen. Des del punt de vista de l’èxit de crítica i popular, Tennessee Williams és sens dubte el dramaturg més important a sorgir en l’escena teatral americana en el període posterior de la II Guerra Mundial. Un dramaturg amb una habilitat especial per crear personatges d’impacte. No és fàcil de classificar d’acord amb estàndards literaris convencionals. És un regionalista que té un interès pel Sud i pel caràcter humà, les emocions personals, les crisis de personalitat. És un naturalista que ha creat alguns dels més sòrdids escenaris i els personatges més degradats de l’art dramàtic modern, però té un toc de conte de fades que imparteix un aire de fantasia a les seves obres més realistes. El teatre i cinema social, la narrativa que sortia de les plomes dels creadors nordamericans, just abans i desprès de la II Guerra Mundial, passats per Tennessee Williams adquirien uns filtres molt més íntims i personals. Tota la seva crítica al sistema passava per la pell d’uns personatges oprimits, que el que ens mostren són els resultats d’aquest sotmetiment en els propis individus. La seva homosexualitat manifesta i hiperbòlica va posar a prova l’opinió pública americana, com tants altres, que feien de més i de menys per ocultar-la, com a mínim al gran públic.
La seva gran popularitat ve indiscutiblement de les adaptacions cinematogràfiques que es fan de les seves obres de teatre. Són un reguitzell d’obres mestres en mans de directors clàssics. Però com que ell era autor teatral, us proposo una obra, una de les primeres, per a alguns la millor, que representarà la companyia de laperla29 a la Biblioteca de Catalunya durant els propers mesos:El Zoo de Vidre.
Text: Carlo Goldoni Direcció: Oriol Broggi Treball de text: Ramon Vila
Una producció de: La Perla 29
Oriol Broggi dirigeix aquest “divertimento” lleuger, amb una posta en escena senzilla on la importància del text és primordial, treballat amb gràcia i profunditat i representat per un repartiment d’actors de gran qualitat. Mireia Aixalà, en el paper de Coralina, molt enginyosa i divertida i a destacar també els personatges dels criats.
Coralina, la serventa amorosa, és una invitació a submergir-te en una història fresca i dinàmica que ens arriba de la Venècia del segle XVIII i que avui ens parla amb humanitat i ironia.
Amb Coralina, la serventa amorosa, el Teatre La Biblioteca es converteix amb una festa, un embolic de personatges teatrals però molt reals.
Personalment amb va recordar els arguments d’algunes de les “òperes buffa” de Mozart.
Carlo Goldoni neix a Venècia el 25 febrer de 1707. La seva família era burgesa però amb dificultats econòmiques. El 1733 marxa a Milá on va emprendre la tasca d’escriptor. De tornada a Venècia comença a escriure comèdies. En aquests textos Goldoni defensa un teatre de caràcters per sobre la farsa i la improvisació. Les obres de Goldoni són fresques i predicibles. El dramatug venecià va saber traslladar La Commedia dell’Arte de les places als teatres. Els seus personatges parlen de grans temes: el poder i l’amor.
Una obra molt recomanable, per passar una bona estona i deixar de banda durant dues horetes, les preocupacions del dia a dia.
L’Àngel Llàcer és un home d’espectacle. Et podrà convèncer o no el que fa, però una cosa és segura, estarà molt ben fet. Dit això, què ha fet amb els Conway? un espectacle, que es delia per fer, on es serveix de l’escenogràfia de Marc Salicrú, que pocs teatres permeten, com un element més del temps i la vida que transcorre a l’obra i com aquest temps tracta als seus protagonistes.
Els britànics ens tenen acostumats a aquest tema, és molt reiteratiu a la seva literatura. Protagonistes i víctimes dels estralls pels imperatius de les revolucions industrials, de l’Imperi i dels aires entre les dues Guerres, viuen en pròpia pell els sacseigs i les incerteses, i res és segur, el futur no es pot preveure, ni tirant les cartes, i el passat ens mostra tots els errors comesos. Una mare (Marcia Cisteró), que n’ha fet molts i a qui fins i tot li costa acceptar-los quan són ineludibles. Les bombolles dels benestants són fràgils i esclaten. Això els hi passa als Conway. La nostalgia i la malenconia, inevitables, no serveixen de res, no ajuden, per això hi ha un personatge (Biel Duran) el més insignificant, el més menyspreat, que ho sap, i resulta ser el més visionari, el més llest?
Podríem fer la comparació amb l’obra que Mario Gas va representar fa trenta anys. No ho faré, perquè cada creador té visions, motivacions i criteris per encarar una peça, i totes poden ser encertades, també depenent del moment en el qual es fan.
Al principi he ressaltat l’escenografia, i no ho faig perquè sigui épatant, que sí, tècnicament astuta i enginyosa, sinó perquè defineix l’obra, l’acompanya, s’hi integra, la custodia. Teatre de text sí, amb un primer acte que fa patir una mica, perquè sembla que estem davant de Mujercitas, però Priestleyho va concebre així, suposo, per advertir-nos que tot serà molt vulnerable, malgrat l’alegria de les noies. I a partir d’aquí els aconteixements es precipitaran.
Quan es va fer el TNC va rebre moltes crítiques de massa monumentalitat i altres adjectius, que proferien professionals encongits, aquells que confonen el bon teatre amb l’escassetat, amb l’estretor, impedint que totes las altres arts i els oficis que li són comuns es manifestin com el director prefereixi. Avui el Nacional ha aconseguit un prestigi, que ningú li pot questionar; els diferents directors/res del qual han treballat per fer un teatre per a tots els públics, i de nivell, a vegades difícil de transitar entre tradició i innovació. No he sigut mai, mai, partidària de rebaixar el nivell dels productes culturals, més encara si es pensa en el gran públic, al contrari. El TNC ho és de públic i el paguem entre tots. I en Llàcer ha fet això, ni més ni menys. Aquí també ho sabem fer. Perquè tenim grans professionals de totes les especialitats teatrals, i per això els fem sortir a saludar els primers. I en vull ressaltar un, el Traductor, un assidu del nostre teatre, Joan Sellent, recentment reconegut amb el Premi de la Crítica, que tot i estar ja retirat l’ha traduïda, per saber el producte que en volien fer.
Hi ha una cosa que l’Àngel faria de primera. Ahir vaig poder felicitar a la Directora i no vaig creure convenient ni esmentar-ho, i és el que l’anterior Director va encetar, i seria una posada al dia del teatre català, del popular, del clàssic, del del Paral.lel. Hi ha molt que recuperar, en llenguatge, en història i costumari, en música, i fer-li un peeling general perquè lluieixi amb l’adaptació que els temps demanen.
Aquí alguns del que ja s’han fet del mestre Rusiñol
Hi ha molts més autors revisables, que al seu moment l’ironia i la crítica ja la practicaven, no cal tenir por de caure en el provincianisme, els professionals que tenim no ho farien mai.
Títol original: L’adversaire Autoria: Emmanuel Carrère Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez
Escenografia: Alejandro Andújar
Sinopsi
El mes de Gener de l’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Durant els dies següents es va saber que no era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador a l’Organització Mundial de la Salut, i que tot el que se sabia sobre la seva vida era mentida. No era metge ni cap altra cosa: ni espia, ni traficant d’armes o d’òrgans, com al principi es va pensar, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies al cotxe, a les àrees de servei de les autopistes, i quan va comprendre que estava a punt de ser descobert, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades. L’escriptor francès Emmanuel Carrère va llegir els primers articles sobre el cas al diari “Liberation” i, de seguida, va decidir escriure’n un llibre, el seu primer llibre de no-ficció. La història d’un criminal narrada en primera persona: la del mateix Emmanuel Carrère.
Que diuen els crítics?
“Dins d’una olla a pressió” per per Jordi Bordesaquí
[…]Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés.
L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L’adaptacio d’Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.
“L’adversari” posa llum a la foscor… i prou” per Dani Chicanoaquí
[…] Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant.
El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.
“La maldat no té fronteres” per Andreu Sotorraaquí
[…] La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l’escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d’apartament de l’escriptor. Si s’hagués adoptat, per exemple, la fredor d’una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l’escriptor, segurament que l’impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.
Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d’una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.
Quatre idees personals
En acabar l’obra vaig estar una estona sense poder aplaudir, després em vaig desfogar. No parlaré de la interpretació, ni tampoc del llibre, que no he llegit, però que podeu veure a la breu ressenya de Mercè Bausili en aquest mateix blog. Aquest matí m’he desvetllat pensant en la gran mentida.
Per tant, si han enganyat a milions de persones, també es pot enganyar a una família. La pregunta és i perquè matar-la? Perquè no un suïcidi primer i després un gran buit? L’impostor viu en la impostura. Sembla que si la impostura és molt gran la resolució del conflicte ja no és possible. Mentre es “trampeja” encara és possible el perdó. Per a mi, l’adversari és el Diable, ets tu mateix, però et creus que “L’infern són els altres” com digué Sartre a la seva obra teatral Huis clos (A porta tancada). Emmanuel Càrrere diu que ha estat sis anys amb la finestra de l’infern oberta veient tota aquesta maldat.
Producció de Teatre Tot Terreny i Hui Basa / Theatre Of The Real
Durada: 1h 35m
Informació important: El dia 6 de febrer es celebrarà una postfunció a càrrec de Recomana.cat
Sinopsi
Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el Tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i les reunions en algunes zones de la ciutat; es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen pels carrers i no permeten l’entrada a la ‘Zona Rossa’, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.
Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc ha okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a habitatge, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se… i per participar en el Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com a alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la ‘Zona Rossa‘. Què fer davant l’amenaça? Té legitimitat un govern que s’ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?
Ragazzo és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.
Les nostres opinions
Montse Fernàndez: Val la pena per tot: l’actuació del protagonista Oriol Pla no es pot ni explicar… deu perdre 3 kg cada nit.
Pilar Ordónez: Val molt la pena!
Mercè Bausili: Aquest actor és grandiós. Tot el que fa s’ho fa a la mida, i té recursos infinits.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.