Etiqueta: Cinema

Categories
Cinema i sèries

L’insult. Un conflicte entre dos homes esdevé un afer d’estat

Per Josep Sauret

Títol original: L’insulte

Durada: 110 min.

País: Líban

Direcció: Ziad Doueiri

Guió: Ziad Doueiri, Joelle Touma

Música: Éric Neveux

Fotografia: Tommaso Fiorilli

Protagonistes: Adel Karam; Kamel El Basha; Rita Hayek i Julia Kassar

Premis: Nominada per l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera; nominada al millor film estranger dels premis David de Donatello; el Lleó de Plata a Venècia, la Copa Volpi al millor actor Kamel El Basha (el palestí contractista d’obres).

Lloguer: Google Play Movies, Apple iTunes, Rakuten TV, Amazon Video

Cine a la fresca d’Alaior

Un any més el cine a la fresca d’Alaior (Menorca) en la seva 14a edició, ens ha portat interessants pel·lícules que introdueixen molts temes per debatre. N’hem seleccionat una de les nou projectades. Enguany les sessions de cada dimarts de juliol i agost, s’han traslladat al magnífic claustre del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego.

Pati de Sa Lluna (Alaior); Cinema a la fresca Alaior 2021

El Director

Ziad Doueiri de família de classe mitja alta musulmana, defensora acèrrima de la causa palestina. Va estudiar cinema als Estats Units, ajudant de càmera de Tarantino. Viu a París encara que viatja sovint al Líban.

Al qüestionar-se que havia passat al seu país per haver-hi hagut una guerra civil tan terrible entre 1975 i 1990 va començar a pensar que la culpa no era només d’una part. Això li va costar enfrontaments amb la família i amb el govern. De fet, en els crèdits inicials de la pel·lícula surt un cartell (imposat) que diu que no té res a veure amb el govern libanès. Casat amb una cristiana libanesa, tot i que cap dels dos són practicants, varen decidir batejar a la seva filla com un acte de reconciliació íntim entre religions.

Ziad Doueiri, director de cinema, escriptor i guionista libanès

Una mica d’història per contextualitzar

El Líban (República libanesa) és un país majoritàriament de parla àrab que hi conviuen tradicionalment cristians maronites, musulmans i drusos (que respecten tant la litúrgia musulmana com la cristiana). L’any 2013 tenia uns 6 milions d’habitants dels quals uns 200.000 eren palestins exiliats arran de la creació de l’estat d’Israel (1948). Últimament també hi malviuen 1.500.000 refugiats sirians després de la caiguda de Saddam Hussein (2003).

El Pacte Nacional Libanès (1943) prescrivia que el president del país fos cristià maronita, el primer ministre sunnita (grup musulmà majoritari en la comunitat islàmica mundial) i el president del parlament xiïta (l’altre gran grup de la comunitat musulmana). Darrerament es presenten a les eleccions partits no adscrits a cap religió i també els acords pels equilibris de govern han canviat.

En aquest fràgil equilibri de religions i de grups ètnics no és difícil que esclatés la Guerra civil libanesa. L’origen immediat fou quan el rei Hussein de Jordània va imposar el setembre de 1970 la llei marcial en resposta al intent dels fedaïns de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) d’enderrocar-lo. Milers de palestins foren assassinats i/o expulsats del país. Molts anaren al Líban, de manera que el nombre de palestins va augmentar considerablement. Allà intentaren també fer-se amb el poder fins que esclatà la guerra el 1975 en què hi lluitaren diversos grups de musulmans, cristians i drusos, en un tots contra tots. Hi varen intervenir també directament Síria i Israel. Finalment la diplomàcia i les forces multinacionals varen imposar la pau.

L’ estàtua de la plaça del màrtir a Beirut, 1982, durant la guerra civil

Després de successives matances pels dos costats i la intervenció d’Israel, en teoria per separar combatents, s’arriba a la malauradament cèlebre matança de Sabra i Chatila de 1982 on hi havia refugiats palestins per part de les falanges libaneses sense que l’exèrcit israelià ho impedís.

No és fins el 1990 en què s’arriba als Acords de Taif en què es desarmen totes les milícies excepte Hesbol·là i s’elimina la religió dels documents d’identitat.

La pel·lícula

Rodada 30 anys després d’acabada la guerra, parla de la rancúnia  i de les ferides que resten encara obertes i molt presents en la vida quotidiana del país.

El protagonista cristià, Tony és un personatge antipàtic proper a las milícies cristianes d’extrema dreta. La pel·lícula ens ho explica ja que va ser víctima de la massacre de Damour . El 20 de gener de 1976, una ciutat de majoria cristiana que va ser atacada per unitats de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), on part de la població va ser assassinada i la resta foren obligats a fugir.

Adel Karam és un actor, humorista i presentador de televisió libanès

La pel·lícula mostra el masclisme, però també que les dones treballen i que van vestides com volen a la manera occidental o  bé seguint la tradició àrab; que hi ha uns tribunals justos, però que també hi ha corrupció; i contractes no legals i explotació dels palestins.

L’argument del film ens presenta un fet banal que es converteix en un problema degut a la intransigència, justificada com hem vist, del protagonista, tot i els nombrosos intents d’arreglar el conflicte sense anar als tribunals. Apareixen els símbols, la kufiyya (mocador palestí), banderes de tot tipus que contribueixen a radicalitzar la situació.

La pel·lícula no acaba bé segons els cànons de Hollywood. És interessant  comprovar com del gairebé no res pot sorgir un conflicte quan hi ha problemàtiques mal tancades. Aquí en tenim diferents exemples: coexistència d’emigrants, pobresa i religions diferents.

A Filmin hem trobat Under the Tree, una pel·lícula islandesa del 2017, traduïda a l’espanyol per Buenos vecinos en que també a partir d’una discussió banal es desencadena tot un drama.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

A Good American

Per Josep Sauret

Fitxa tècnica

  • Direcció, guió i fotografia: Friedrich Moser
  • Documental, 2015, 1 h 45 min.
  • Executive producer: Oliver Stone
  • Gènere: Documental, espionatge, terrorisme, política i documental sobre història
  • Versió original en anglès, subtitulada en català i en castellà
  • Es pot veure a Filmin

Interesant documental que malauradament ens explica que la corrupció, el nepotisme, les portes giratòries, … no són cosa exclusiva de l’estat espanyol. En aquest cas es tracta dels Estats Units d’Amèrica i d’un cas que hauria pogut evitar la mort de moltes persones.

Sinopsi

Al final de la guerra freda, un matemàtic de l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSA) va rebre l’encàrrec de liderar un equip per crear un revolucionari programa de vigilància. Es tractava de vigilar els moviments de la Unió Soviètica, el potencial enemic en aquell moment. Varen denominar al programa Thin Thread i havia de ser capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònica, filtrar-la per objectius i oferir-ne els resultats en temps real (pensem que un míssil tarda 30 minuts a travessar l’oceà). Per no tenir problemes legals s’havia de fer sense envair la privacitat dels ciutadans nord-americans.

Al passar de l’era analògica a la digital i de les dades a les metadades (dades sobre les dades) amb el desenvolupament d’internet, cada cop era més important conèixer les connexions entre persones i com es creen les relacions entre elles. Ja no es tractava d’espiar a l’exèrcit enemic solament. Havia entrat en escena el terrorisme.

El sistema creat era molt bo però tenia dos problemes: el desenvolupament era intern de l’administració (no hi participaven empreses creades per ex membres d’aquesta) i en conseqüència era molt barat. Convenia més externalitzar feines o tot el programa per poder generar més despesa.

Tres setmanes abans de l’atemptat de les Torres Bessones, el programa es va suspendre. Després de l’11 de setembre, comença la política de vigilància massiva de les comunicacions privades dels ciutadans i el matemàtic i part del seu equip abandona o l’acomiaden de la NSA. Amb el cínic argument que és millor gestionar la infelicitat de 5 persones (els acomiadats) que de 500 (els de les empreses sobredimensionades que desenvolupen el nou programa denominat Trai-Blazer)

El Thin Thread hauria pogut evitar l’atac terrorista al World Trade Center i, no només això, ja que també podria haver acabat amb l’acumulació innecessària de dades que impedeix als governs del món ser realment efectius en la lluita contra el terrorisme.

Conclusió personal

Tot això ens porta a pensar en la necessitat dels contrapoders reals, que funcionin, en democràcia. La persona humana sempre o gairebé sempre, busca l’enriquiment personal a través del poder. És evident que en camps en què es mouen molts diners com el que presenta la pel·lícula de la defensa nacional, és relativament fàcil a base de diferents organismes i d’empreses creades per antic personal de l’administració, buscar el benefici personal i no el de la societat que la paga. És un tema que com ens explica el documental no tenen resolt ni en un dels països més democràtics del món.

Més informació

Vegeu la crítica de Tere López “A Good American. Cuando el encubrimiento es peor que el crimen” a CINEDIVERGENTE 8-09-2016 aquí

Vegeu Trailer “A Good American” a Filmin

Categories
Cinema i sèries

La Història des de les persones: Il Gattopardo

Recentment he vist per enèsima vegada Il Gattopardo de Luchino Visconti de l’any 1963, però en una versió remasterizada. I al contrari de moltes altres, aquesta aguanta el pas del temps, tant per la durada, la comparació amb els nous recursos tècnics, com pel plantejament històric i estètic. Obviament le novel.la editada finalment el 1958, de Lampedusa, (que va morir el 23 de juliol de 1957, després d’un penós pelegrinatge per les editorials italianes sense aconseguir que li publiquessin. No la va voler el gegant Mondadori i, poc abans de morir, va rebre una nova carta de rebuig de Einaudi), ja és un guió magnífic per ella mateixa,(1) però no tots els directors haurien explicat tan bé i amb tanta precisió i sensibilitat els canvis que es produeixen a la Sicília que Garibaldi el 1868 posa cap per avall.

La Història s’explica a partir del príncep de Salina, amb un preciosisme decadent ple de detalls que demanen molta atenció, com ell la viu, l’afecta i cóm la prediu. Es va fer famosa aquella portentosa frase “si volem que tot segueixi igual és necessari que tot canvii”, aquesta afirmació, i moltes més escenes i monòlegs interiors, respectats en essència dels de Lampedusa, de gran envergadura i d’un nihilisme acadèmic, m’han empès a escriure aquestes linies, per les moltes similituds que ara ens hi acosten.

El Príncep de Salina s’acosta al mirall i es contempla. La seva emoció és intensa, la mirada se li desfà i una llàgrima acaba per recórrer la cara. És la nostàlgia, per una joventut perduda, per un món conegut que s’ensorra al seu voltant, per un amor al qual arriba tard. I és la certesa de saber-se prop d’una mort que ‘el festeja’ i a la qual ja no serà possible menysprear. Una aristocràcia que no vol que arribi el dia que es trenqui l’encant d’una era que s’esvaeix i on es van sentir feliços i privilegiats. Aquesta seqüència, una de les més celebrades de la història del cinema, és un moment en el qual el temps s’atura per resumir l’essència d’aquesta obra mestra i de la sensibilitat d’un cineasta nascut a l’aristocràcia milanesa. Un artista que va caminar en una contradicció existencial, entre el seu compromís ideològic marxista i la seva inclinació emocional cap al que representava la seva condició social. I ‘Il Gattopardo’ és possiblement un reflex d’aquestes turbulències interiors que alimentaven la seva creativitat. La seqüència és també un autèntic prodigi de la interpretació, posada en escena per un actor que està majestuós, impressionant, emocionant a la pell del protagonista, un noble sicilià, que ho veu venir tot, i que sap que no hi pot fer res.

La família Salina, una de les més antigues de Sicília, rep amb temor els canvis que s’acosten, però, el patriarca, el Príncep Fabrizio, comprèn de seguida que la Història segueix una evolució que no es pot ignorar. Comprèn que la seva ha estat una classe social privilegiada que està arribant a la seva fi, que llangueix i ha de trobar el seu lloc en el món aliant-se amb la burgesia en ascens, sovint inculta i mediocre. Per això, Fabrizio decideix casar al seu nebot, el vitalista i astut Tancredi amb la bella filla d’un acabalat terratinent vingut a més. Però n’hi ha mes d’escenes on ens explica la Història: la que viu amb el seu ajudant de caça al mig del camp, ja sec per la calor, i a on fa un panegiric del que serà la política i els polítics, de com els petits vicis i virtuts seran la nova moral dels que només volen fer diners; i una altra on se li ofereix el càrrec de senador del nou govern, que ell rebutja, no sense abans proposar el nou ric burgès, que sens dubte és qui pertany al nou món.

És molt difícil resumir totes les qualitats que reuneix aquesta cinta inoblidable de Visconti, però hi ha trets d’una sensibilitat estètica que resulten sempre desconcertants. Un home que ha perdut completament les il·lusions, incapaç de sobreposar-se a la decadència que profetitza, però que tanquen una visió lúcida i encertada de la complexitat de la Història, de l’existència i de les passions que s’esgoten. I també de l’ànima dels sicilians, un poble “acabat, desfet, avorrit, que viu en un prolongat somni i odiarà a tot aquell que el desperti”.

La segona part de la pel·lícula és una de les més celebrades on Luchino Visconti es recrea oferint imatges belles i iròniques. D’aquesta manera, mentre retrata uns camperols treballant la terra, a ritme de vals, entronca amb la llarguíssima escena de la dansa a Palerm. Mai la decadència d’una era que arriba al final va tenir un retrat més esplendorós, crític i agonitzant que en aquesta mascarada del luxe i dels bons costums. Com van apuntar els crítics de l’època, és a més expressió del cinema concebut com un espectacle total, com ho és l’Òpera (Visconti va preparar al llarg de la seva vida nombrosos muntatges) i la seva passió cap a la música també es deixa veure en la selecció de peces musicals, però especialment, en la inoblidable banda sonora composta per Nino Rota. Una visió policromada, com ho són els altars barrocs sicilians, de les conseqüències que per a una família noble siciliana va tenir la revolució piemontesa que va encapçalar Garibaldi i que va finalitzar amb la unificació d’Itàlia.

Per a mi el que se’ns explica al Il Gattopardo s’ha de buscar i llegir entre els plecs dels molts vestits que s’arrastren entre la pols dels carrers eixuts i per les catifes dels palaus.

(1) Un any després de la mort de Lampedusa, el text va arribar, a través de la filla de Benedetto Croce, a l’editorial Feltrinelli, on l’escriptor Giorgio Bassani era editor i conseller. Convençut d’estar davant d’una obra mestra, el llibre es va publicar a la tardor de 1958. Immediatament, es va convertir en un èxit de vendes a Itàlia i va obtenir el prestigiós Premi Strega el 1959. Desprès tot va anar de pressa.

Categories
Cinema i sèries

La Caduta Degli Dei

Un clàssic….

De Luchino Visconti – pel.lícula de 1969

Pel.lícula de dues hores i mitja de durada amb: Dick Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem,  Helmut Berger i Reinhard Kolldehoff

Sinopsis:

Història de la família Essenbeck de l’alta burgesia teutona, propietària d’una de les més importants empreses de l’acer, ens narra els darrers dies de la República de Weimar, els fets que van des de l’incendi del Reichstag -23 de febrer de 1933- fins a la brutal purga política de “La nit dels gabinets llargs” -30 de juny de 1934, ….   L’amenaça per la fulgurant pujada del nacionalsocialisme, la potent empresa familiar pretén augmentar el seu negoci cooperant amb l’ascens del prometedor partit nazi.

L’opulenta saga familiar Essenbeck, celebra l’aniversari del patriarca aristocràtic alemany i fervent opositor de Hitler. A la celebració hi assisteixen un parent i general de la SS, Aschenbach; un directiu de l’empresa, Friedrich, que manté relacions amb Sophie vídua del primogènit, mort durant la gran guerra, així com altres fills, néts i familiars. Durant el sopar, que és interromput per la notícia de l’incendi del Reichstag, el baró substitueix al vicepresident de la companya, Herbert per Konstantin un altre net i oficial de la SA.

El noble aristòcrata és trobat mort i culpen a Herbert de l’assassinat, que ha d’escapar. La Gestapo detén la seva esposa i filles que traslladen a un camp de concentració.

Aquí comença l’enrenou i la lluita pel control de l’empresa: Friedrich ambiciós i prestigiós empresari, pretendent de Sophie; Konstantin membre de la SA i partícip de l’orgia homosexual de la coneguda “nit dels gabinets llargs”; Martin fill de Sophie únic descendent directe del baró, degenerat, arrogant, amoral, assassí i pedòfil; Aschenbach general de la SS, no pot consentir que un membre de la SA, s’apoderi de la siderúrgia i pressiona a Martin i a Sophie, perquè l’hereu directe i màxim accionista prengui possessió i el control.

Al final el poder queda supeditat a la voluntat del règim nazi.

La posició a adoptar davant la pujada al poder del nacionalsocialisme i la crònica successòria familiar, rere l’assassinat del patriarca de la família és el fil conductor a seguir per la lluita del partit nazi per assumir la direcció, el control i el poder de l’empresa.

 Comentari:

Un règim en plena efervescència, estricte tan a favor de la raça ària, la depravació, el vici i l’autoritarisme.

Nobles i refinats cobdiciosos embrancats en una despietada lluita de poder.

Comportaments molt execrables, on es recrea molt en la depravació, l’excés de l’homosexualitat, el vici, l’assassinat, la violació, l’incest i la pedofília…

El nazisme busca aliats en el món més poderós dintre de la gran indústria alemanya, rere el fons de la IGM.

El desordre mental de cada personatge que pensa de forma individual per posicionar-se en el seu món i ostentar el poder, dintre de la família, de l’empresa, del partit o dins del món on es mogui. La descomposició ètica i moral del nazisme.

L’estat és funcional o l’estat és repressor ?

La descomposició accionarial de la família pel poder de l’empresa que finalment passa a poder dels nazis.

Pacte entre l’oligarquia alemanya, la indústria i el poder feudal agrícola, no hi va haver cap revolució industrial, és un traspàs funcional dintre d’Alemanya.

És l’inici de la decadència familiar, on els descendents amenaçats per l’auge del poder nazi, entren en una tràgica lluita punyent d’uns contra els altres.

El director:

Visconti analitza les interioritats del règim nazi, mitjançant l’anàlisi de cada un dels personatges, que acaba amb qualsevol rastre de possible llibertat, i dissecciona sense por de forma directa l’Alemanya d’abans de l’inici de la IIGM. Mostra que mai es va superar la derrota de la IGM, la desmoralització de la classe conservadora davant els nazis, que en cap moment el va acceptar, però que mai el va combatre, ni va posar cap mena de resistència.

Un totalitarisme, amb diàlegs molt contundents.

Experimenta amb la por, l’ambició, l’actitud, la dialèctica del pensament, la desconfiança d’uns envers els altres membres de la mateixa família. Una societat perversa, patològica, malalta dels mecanismes psicològics, biològics, genètics i socials, com van sucumbint dintre de la societat alemanya, …. el seu càncer de la venalitat del mal, les ordres van de dalt a baix, cauen en cascada, no es discuteixen,…. on es desencadena en sexe, poder i violència.

No és el complexe d’Èdip, és l’antièdip. L’Èdip grec s’avergonyeix dels seus actes, es treu els ulls. Aquí després de l’incest i de matar la mare i el padrastre, no sols no es penedeix sinó tot al contrari, fa gala del poder adquirit, a través del sexe accedeix al poder amb violència, sols per ego personal.

El nazisme en si, és la censura, l’eutanàsia, la transsexualitat, el crim, l’assassinat, la crema de llibres, la depravació, la mort, la ruptura de l’esquema mental, la fi de l’individu, la fi de la privacitat. El sistema de l’estat sobre l’espècie, sobre l’individu, trenca amb la família, amb l’estructura d’estat, està dominant el poder de l’amo sobre l’esclau.

“Adolf Hitler fue nombrado canciller de Alemania el 30 de enero de 1933. Sin perder tiempo los dirigentes nazis desarrollaron una actividad frenética para consolidar su poder. El 4 de febrero, un decreto para la protección del pueblo alemán restringió los derechos de la prensa y autorizó a la policía a prohibir reuniones y manifestaciones. Después, presionaron al presidente Hindenburg para que convocara elecciones anticipadas el 5 de marzo. En plena campaña electoral, llena de irregularidades y coacciones, la sede del parlamento alemán fue destruida por las llamas. Era la noche del 27 de febrero.”

Conseqüències de la purga:

Després de la magnitud considerable d’assassinats, i ser impossible mantenir-lo en secret, Hitler com garant de la tradició prussiana i interessat a presentar la massacre com una actuació legal, va aprovar un decret, el 3 de juliol 1934, que deia: “las medidas tomadas el 30 de junio, el 1 y el 2 de julio para evitar asaltos traicioneros son legales como actos de autodefensa por parte del Estado”.

El 13 de  juliol de 1934, Hitler justifica la purga en un discurs retransmès a nivell en àmbit nacional a l’exèrcit i al poble alemany, en què va presentar els assassinats com una acció necessària a fi d’evitar una revolució.

“Si cualquier persona me reprueba y me pide porque no fui a los tribubales de justicia, entonces todo lo que puedo decir es esto:

En esta hora yo era responsable de la suerte de la nación alemana, así que me convertí en el juez supremo del pueblo alemán. Di la orden de disparar a los cabecillas de esta traición y además di orden de cauterizar la carne cruda de las úlceras de los pozos envenenados de nuestra vida doméstica para permitir a la nación conocer que su existencia, la cual depende de su orden interno y su seguridad, no puede ser amenazada con impunidad por nadie. Y hacer saber que en el tiempo venidero, si alguien levanta su mano para golpear al Estado, la muerte será su premio”.

El partit nazi es radicalitza i es desfà dels seus opositors interns i inicia la persecució del col-lectiu gai rere l’execució d’Ernst Röhn, cap de la SA i homosexual reconegut. La idiologia del partit nacionalsocialista propugna la supremacia de la raça ària.

Unfortunately it’s the same as years ago.

It’s nothing has changed in centuries.

But ours people no surrender !!!! 

Categories
Cinema i sèries

Otra ronda (Druk)

La pel·lícula comença amb un joc aparentment innocent que sembla que és comú entre els adolescents danesos: un grup de nois i noies fan una cursa per trams al voltant d’un idíl·lic llac. Repartits en parelles, cada equip transporta una caixa plena de cerveses i guanya qui completi abans els trams. Quan es completa un tram, cadascú beu d’un bon glop una ampolla d’un terç (o mig litre). La competició acaba quan la caixa de cerveses de cada equip s’ha consumit. Aquest és el plantejament inicial del film. Els adults veuen amb una certa simpatia i nostàlgia les eufòries etíliques dels nois i noies.

En aquest context, quatre professors d’institut s’embarquen en un experiment sociològic en el qual cadascun d’ells haurà de mantenir la taxa d’alcohol en el seu cos al mateix nivell, durant el seu dia a dia, intentant demostrar d’aquesta manera que poden millorar en tots els aspectes de la seva vida.

Dues escenes del film (fotogrames.org)

Al llarg de la cinta assistim a una representació coral de la relació de la societat danesa amb l’alcohol, una relació amb clarobscurs i que pot tenir moltes interpretacions. La virtut del director, i això engrandeix la pel·lícula, és no estigmatitzar ningú, descriure fets, personatges, situacions en el seu context sociocultural, molt allunyat del nostre. Al final cada espectador pot treure les seves conclusions.

Es tracta d’una producció danesa dirigida per Thomas Vinterberg a partir d’un guió del propi Vinterberg i de Tobias Lindholm. És protagonitzada per Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang i Lars Ranthe. És una pel·lícula que té diversos premis (Cinema Europeu, Berlín, Sant Sebastià, BAFTA) i que ha estat nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Els premis com a tal no garanteixen res, però jo he trobat que és una molt bona pelicula que s’ha de veure.

Categories
Cinema i sèries

Nomadland

Després del col·lapse econòmic derivat de la crisi de l’any 2008-2011 que va afectar també la seva ciutat en la zona rural de Nevada, Fern (Francès McDormand), una dona vídua sense fills, al volant de la seva camioneta s’embarca en un viatge cap al mig oest nord-americà per explorar una vida fora de la societat convencional, com a nòmada moderna, de vegades en grup, de vegades en solitari.

La pel·lícula ens ensenya gent sense casa però que pot tenir llar, perquè la llar és dins de cadascú, com ho mostra el tatuatge d’una de les companyes de Fern al seu braç a l’estil del filòsof que assegurava que allà on s’estigués bé, allò era la pàtria.

Fotogrames de la pel·licula. A la part inferior dreta, fotografia de la directora Chloé Zhao (hollywoodreporter.com)

És un treball que alterna els espais interiors i exteriors amb encert; treballa la sensació de llibertat dels paisatges amb la intimitat de les caravanes de nous nòmades, a l’estil d’un western modern, o les habitacions amb molt de gust i caliu humà. Igualment, mostra d’una forma excel·lent els moments de companyonia i els de solitud; i cadascun d’ells té la virtut d’anar construint els personatges i fonamentar més la història.
A nivell interpretatiu, Frances McDomand està superba, duent a terme una gesticulació i expressivitat corporal continguda molt apropiada al tema i a la direcció de Chloé Zhao adaptant la novel·la de Jessica Bruder País nómada. La resta de l’equip interpretatiu és tan bo que no saps si actuen o són persones reals explicant i vivint la seva historia. Trobareu altres coses en aquest film: els paisatges, la fotografía, la música. No us la perdeu en la gran pantalla que sembla que torna amb nosaltres.

Categories
Cinema i sèries Música

Akelarre

Fitxa tècnica:

Títol original: Akelarre

Any: 2020

Durada: 90 min.

Direcció: Pablo Agüero

Guió: Pablo Agüero i Katell Guillou

Música: Maite Arrotajauregi i Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Agirre Erauso

Repartiment: Amaia Aberasturi, Àlex Brendemühl, Daniel Fanego, Jone Laspiur, Daniel Chamorro, Iñigo de l’Església, Yune Nogueiras, Elena Uriz, Asier Oruesagasti, Garazi Urkola, Irati Saez de Urabain, Lorea Ibarra

Productora: Co-production Espanya-Argentina-França; Sorgin Films, Tita Productions, Kowalski Films, Lamia Produccions, La Fidèle Production

Gènere: drama, Segle XVII, bruixeria, feminisme

Sinopsi: País Basc, 1609. Els homes de la regió se n’han anat a la mar. Ana participa en una festa al bosc amb altres noies del poble. El jutge Rostegui, encomanat pel Rei per purificar la regió, les fa aturar i les acusa de bruixeria. Decideix fer el necessari perquè confessin el que saben sobre l’Akelarre, cerimònia màgica durant la qual, suposadament, el Diable inicia a les seves servidores i s’aparella amb elles.

Premis: 2020 Premis Goya: Millor música original, millor direcció artística, millor disseny de vestuari, millor maquillatge i millors efectes especials.

Comentari

Estava llegint el magnífic dossier especial “No eren bruixes”, de la revista Sàpiens 228, de març de 2021, quan vaig recordar que feia poc que s’acabava d’estrenar la pel·lícula “Akelarre”. Vaig pensar que seria una manera de completar la lectura. En realitat, la pel·lícula no és pròpiament de gènere històric, encara que s’hagi inspirat en el relat real de l’inquisidor Pierre de Lancre, sinó que és rabiosament actual: tracta sobre la submissió de les dones en un món masclista i de la confirmació del caràcter perillós de les dones: els homes tenen por de les dones que no els tenen por.

La història és el debat dialèctic entre sis noies basques (5 de les quals són actrius no professionals), escollides entre més de 800 joves i el jutge Rostegui (Àlex Brendemühl), amb apunts i contrapunts del secretari (Daniel Fanego). La pel·lícula creix en intensitat i qualitat, a mesura que transcorre la narració.

Tot i tractar-se d’un film tenebrista, sempre hi ha un punt d’humor.  La música i el vestuaris són quelcom més que un complement. Són part de la narració i del contingut. Les noies parlen entre elles en euskera i les obliguen a parlar en castellà quan s’adrecen al jutge. Aquest ens sembla un altre encert de la pel·lícula, quan el jutge i el secretari insisteixen en el caràcter incomprensible de l’euskera. En realitat, però, és la incomprensió de les dones en general (amb independència de la seva llengua), és a elles a les qui realment no entén l’inquisidor.

El jutge inquisidor (molt ben interpretat per Àlex Brendemühl) necessita provar l’existència del sabbat de manera concloent, les sis adolescents de la vila són les candidates perfectes per poder desvetllar, per fi, amb tot detall al Rei, el desenvolupament d’aquesta reunió de bruixes per a la realització de rituals i encanteris satànics. Tota la primera part se centra en la paraula, en la possibilitat del diàleg com a camí de l’entesa. Però, per al jutge i l’inquisidor de 1609 (i actualment, també) les respostes són innecessàries perquè ja sap que, només, ell té raó i es beneficia de l’absoluta certesa. El final és un homenatge al film Thelma and Louise.

No us perdeu el Making of Oficial Akelarre Completo https://youtu.be/CspbcUQzmJY

Categories
Cinema i sèries

La cançó dels noms oblidats

Director:  François Girard

A inicis de la II GM, un prodigi de nen jueu de Varsòvia, és refugiat a una llar de Londres on es converteix en l’amic i germà adoptiu de la família d’acollida, que en tot moment serà recolzat i educat per seguir sent un virtuós del violí.

Després de trenta-cinc anys, sense notícies un de l’altre, el retrobament entre germans, ens donarà a conèixer el perquè de la situació… dels sentiments profunds, les ferides sofertes, la incomunicació, el pes de la religió, la solitud, el misticisme, les diferències culturals, l’enyorança i les angoixes acumulades sota les ferides que continuen obertes en memòria de les víctimes de l’Holocaust. Del per què un pot arrossegar un condemna de per vida per haver sobreviscut a tan brutal tragèdia, acabant per sempre marcant la vida dels dos germans adoptius.

Els dos personatges, Dovidl, el polonès i Martin, el britànic, estan interpretats per tres actors en les diferents etapes de la vida: infantesa, adolescència i maduresa. A l’última etapa són interpretats per Clive Owen i Tim Roth.

El títol de la pel.lícula és en record de les víctimes del camp d’extermini de Treblinka. Es reciten com si fos una oració en forma de cant, tots els noms de les persones que varen ser assassinades en aquell infern.

Els fets no se succeeixen de forma cronològica, és a dir no és un temps lineal, sinó que combina passat i present.

Es pot veure a Netflix i a Fimaffinity.

Categories
Cinema i sèries

L’excavació

Director: Simon Stone

Basada en la història real d’una troballa arqueològica, en la que s’entrellacen una subtrama romàntica, que juga amb els sentiments i les emocions de cada un dels seus protagonistes. La relació, que neix de l’amistat i o de la necessitat de connectar vides marcades per situacions dispars, on el director marca molt bé com mesura la relació entre els dos principals protagonistes. L’Edith i en Basil (Carey Mulligan I Ralph Fiennes), alhora barreja intel.ligentment la resta de personatges, en situacions i vivències que no tenen cap correlació amb el tema principal de la pel.lícula. Juga amb les vides quotidianes i les emocions, exposant relacions i situacions desiguals i ens situa en els inicis de la II Guerra Mundial.

Es tracta d’una pel.lícula acceptable on aprofundeix amb gran subtilesa en la interpretació de tots els seus protagonistes, on cada un dels personatges han de “desenterrar o enterrar” quelcom d’ells mateixos.

Gran fotografia i vestuari.

Es pot veure a Netflix.

Categories
Cinema i sèries

Las Uvas de la Ira

(The grapes of wrath)

Drama basat en la novel.la del mateix nom, guanyadora del premi Pulitzer, de Jhon Steinbeck – premi Nobel de Literatura – que la va escriure indignat per les condicions de les víctimes de la Gran Depressió, fervent valedor del pensament ecològic, crític amb el capitalisme i fent costat a les reformes del president Roosevelt, el New Deal, a favor de la classe treballadora, de la dignitat humana i dels drets civils. Obra molt polèmica i transgressora dins la seva època, escrita el 1939.  – Autor, també, de  Ratones y hombres, La perla i Al Este del Edén –

John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura de 1962, i el 1964 el president Lyndon B. Johnson, atorgà a l’escriptor la Medalla presidencial de la Llibertat.

Pel.lícula dirigida per John Ford el 1940 i interpretada per un jove Henry Fonda en el paper de Tom Joad – nominat a l’oscar al millor actor-.

La pel.lícula és d’un blanc i negre d’ombres molt fosques apocalíptiques, que terroritzant.

Emfatitzes i et submergeixes dins de la tragèdia, amb escenes molt llargues i lentes que t’impressionen, desanimant, i omplen de tristesa.

Els milers de persones que  travessant la famosa ruta 66, per efectuar  centenars de Kms. amb vells trastos atrotinats – avui en dia és la interestatal més famosa i turística del món – per arribar a la “tierra prometida”, que molts no veuran, i altres quedaran defraudats amb la impotència d’observar la  Gran maquinària capitalista i les brutals forces policials repressives.

Sinopsis:

Tom torna a casa després de quatre anys de presó, però la seva il.lusió per arribar es torna frustració, en veure abandonada totes les terres i cases. És el fill gran d’una família de parcers, que després de molts anys, la sequera ha destruït tots els camps de cultiu deixant-los improductius per a properes collites. Tots ells es veuen obligats a fugir, a emigrar a altres llocs per escapar de la fam, de la misèria i de la pobresa extrema.

Enfront tan desesperada situació, emprenen viatge a Califòrnia, on han sentit a dir que hi ha treball per a tothom i ben pagat. Durant el viatge, travessen infinitat de penúries, desgracies i sofriments.

                                         Resum i comentari:

Gran obra mestre de John Ford, de dues hores de durada, segurament és la pel.lícula que reflecteix millor el període de La Gran Depressió Americana, que va  des del 1929 fins a la II G.M. Ens mostra una desesperada i cruenta crònica social i econòmica durant els anys vint. Una vigorosa, lírica i a la vegada poètica, d’espectacular i brillant narrativa, on posa de manifest la figura del matriarcat, encarnada per la força i la tenacitat de la mare  (Jane Darwell, guanyadora d’un oscar, a la millor actriu de repartiment), per mantenir unida la família i la lluita per la supervivència. On es veu la colpidora escena on ha de deixar-ho tot, cremar tots els seus records i enterrar totes les seves il.lusions. Ens posa de manifest els lligams que envolten i mantenen unida la família, que es basen i sustenten en la figura de la mare.

El drama de la innocència perduda. El desastre ecològic. L’erosió i desertització de la terra. La perduda de la fe.

El tribunal dels Estats Units va acusar John Ford d’incitar i promulgar el comunisme per fer referències a les injustícies i reflecteix les grans diferències socials, que deien no ser certes, de la gent esbrellant.se per un maleït tros de pa sec, o per un miserable jornal per treballar i aconseguir unes monedes. Va instigar un gran debat referit als drets humans, també es va acusar el president Roosevelt de comunista, quan era tot el contrari. Com en moltes altres ocasions, la pel.lícula a Espanya no es va projectar fins a l’any 1982, en època de Felipe González. I això que parlava de la immigració interna d’un mateix país i no com avui en dia que les grans corrents migratoris són del Pròxim Orient i d’Àfrica.

És la tempesta perfecta, és conjugant elements de poder. Les sorprenents i dures imatges dels especuladors terratinents sense escrúpols que obliguen a deixar les terres. La miserable paga que oferien per recollir les fruites amb jornades interminables. On els desgraciats bracers es varen deixar la pell per a travessar la famosa Ruta 66 en cerca d’una millor vida, i que molts anys després els turistes i viatgers la recorren per plaer. Les antigues terres productives arrancades als indis, i donades als agricultors inexperts, que arrenquen les plantes autòctones, donant lloc a la falta d’humitat, provocant un canvi ecològic d’irremeiable desertització, obligant la gent a marxar i així especular. La crisi del diumenge negra 1935. Factors menyspreables de racisme, manca de solidaritat social. No es fa res per ajudar als camperols. La mala gestió dels governs, els interessos econòmics. L’elevada mortalitat infantil, fluctuacions dels preus, els salaris miserables….., lliga molt amb el present… els refugiats de Lesbos i els milers de naufragis i rescats de pàteres al  Mediterrani.

S’ha de mencionar a l’actor John Carradine en el paper de exreverend Casy, que ha deixat de creure en els romanços religiosos.

Ens mostra una altra imatge d’EAU, una altra Amèrica profunda, i no la terra promesa i d’oportunitats, que sempre ens han venut. Hi ha una altra Amèrica de terres molt allunyada de les costes marítimes molt més riques. El centre és molt pitjor, igual que la nostra meseta hispànica. EUA es debat entre el social i l’individualisme. El rebuig a l’immigrant, al desconegut, al pària, al foraster. Malauradament aquest fet social continua vigent avui en dia.

John Ford, utilitza un humor crític brutal, pitjor que l’humor britànic, el relat de la mort dels fills, que han mort feliços amb el ventre inflat. L’escena dels dos gasoliners, vestits de blanc immaculat, i dient “aquesta gent no és humana”… humor negre molt àcid, irònic, punyent.

 La lluita de l’home enfront l’estat tot poderós, que li preocupa més els morts que els vius. Estructures empresarials impersonals, no saps qui és el qui et fa fora de casa teva, de les teves terres de conreu, no saps qui és el propietari. És una pel.lícula d’una vigència actual impressionant. (avui, els fons immobiliaris, d’inversió, els call centers anònims, fons voltors, corporacions internacionals,…. marqui l’un, premi el tres… per seguir identifiquis amb el seu…. ).

El famós mite de la terra promesa. La figura de la mare pal de paller per preservar la unitat de la família. El mite del fill pròdig. La visió d’un canvi tecnològic aterridor, desesperant, aclaparador i de desesperança profunda…, el tractor, les potents màquines agrícoles, els bars i paradors de carreteres, els primers autoserveis, els grans moviments de població, dintre d’una societat que estava completament anquilosada.

El poder d’autocrítica de la societat nord-americana, sobresurt una vegada més. És una societat amb molts defectes, però ja voldríem tenir a Europa en general i a en particular a la nostra “Unidaz de España”  un poder tan crític  i alhora tan necessari i constructiu com el de la societat americana.

Pel.lícula molt recomanable, tant pels amants del cinema clàssic, com per a qualsevol altre ésser humà, perquè ens mostra les penúries i calamitats a les quals es veuen obligats la gent que ha d’emigrar a la recerca d’una millor vida, de les desigualtats, dels tractes vexatoris que s’han de suportar.

En la pel.lícula apareixen: la radicalització blanca, la música afro-americana, el “melting pot” (perquè una societat heterogènia es faci més homogènia), l’expulsió dels parcers de les terres, l’obligació d’emigrar en cerca de millors condicions de vida, les conseqüències de la Gran Depressió, el desastre del Dust Bowl (el desastre ecològic), la punyent travessa de la famosa ruta 66 (avui principal new tourist fashion route), el Crac del 29, el New Deal (la política intervencionista de F.D. Roosevelt), els parcers atrapats per les plagues, els campaments infrahumans dels desplaçats, l’explotació obrera, “els esquirols”, les vagues violentes, les segregacions dels forçosos immigrants, i com no les revoltes racials i els inicis dels moviments pels drets civils…

– “Es una toma de conciencia obrera/sindical que se adquiere a fuerza de palos, de hambre y de sufrimientos”.

– “És la mirada de l’explotació humana per aquells que ostentant el poder i la riquesa…..”