Etiqueta: Cinema

El segrest d’Aldo Moro

Sinopsi:

1978, Itàlia es troba enmig d’una guerra: el primer govern recolzat per un partit comunista (PCI) de la història d’un país occidental està a punt d’arribar al poder a través d’una aliança històrica amb el bastió tradicional del conservadorisme de la nació, la Democràcia Cristiana (DC). Aldo Moro, president de la DC, és el principal partidari d’aquest acord. El mateix dia de la cerimònia d’investidura d’aquesta nova formació governamental, 6 de març de 1978, Aldo Moro és segrestat durant una emboscada feta per les Brigades Roges (Brigate Rosse). La seva retenció durarà cinquanta-cinc dies: cinquanta-cinc dies d’esperança, de pors, de negociació, de fracassos, de bones intencions i de terribles actes.

El prestigiós director italià Marco Bellocchio repren el cas Aldo Moro en la seva primera incursió com a director de sèries. Va ser seleccionada en el Festival de Cannes, en una excepció inèdita a causa de la relació prèvia de Bellocchio amb el festival i la gran qualitat de la sèrie, que també va guanyar el Premi EFA a la Innovació Narrativa. Compta amb grans actors del cinema italià com Fabrizio Gifuni encarnant a Aldo Moro, Toni Servillo donant vida al Papa Pau VI i també Margherita Buy, en el paper de Leonora, la dona d’Aldo Moro.

Podreu veure aquesta sèrie de sis capítols de 56 minuts a FILMIN. Cada capítol narra la història des del punt de vista dels diferents protagonistes de la tragèdia (Aldo Moro, el ministre de l’Interior Francesco Cossiga, el Papa Pau VI, els terroristes o la dona de Moro). Molt recomanable per a tots els interessats en la recent i turbulenta història italiana.

Etiquetes Cinema, Itàlia, Política

Cinema i sèries

“UNA GIORNATA PARTICOLARE”

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 3 Desembre 2022
2 comentaris a “UNA GIORNATA PARTICOLARE”

Director: Ettore Scola – Any 1977
Protagonistes: Marcello Mastroianni i Sophia Loren

Antonietta, mare de sis criatures i esposa d’un empleat d’un ministeri feixista, està absolutament convençuda de la seva lleialtat i de les normes del “partido”.

Scola representa a la dona italiana, que ha acceptat la submissió, l’esclavatge dels afers domèstics, l’adhesió, l’aferrament i devoció a Benito Mussolini…. i que està absolutament convençuda de les bondats del feixisme. Evidentment, compleix amb els seus deures com a mare i esposa devota de l’aparell sociocultural de l’època, però a l’hora està esgotada, decebuda, apàtica, perduda, humiliada i degradada a l’abandonament conjugal a la que està sotmesa com a dona, dins d’una societat masclista i patriarcal.

Gabriele, personatge solitari, sensible, absort en els seus pensaments, experiodista derrotat, homosexual, locutor de ràdio perseguit per les seves idees lliberals, incomprès per la seva actitud i formes de pensar, marginat de tot el seu entorn i de tendències sexuals inacceptables.

Dos veïns, que viuen en el mateix multiedifici construit per el regim, per raons molt dispars, no assisteixen a la desfilada que s’efectua en honor de la visita de führer el maig del 1938; en una Roma feixista envoltada d’una atmosfera aparentment lliure, però òbviament opressora.

Pel·lícula que reflecteix l’èxit i els valors del feixisme, interioritzant i transformant la vida privada de les persones i de la societat en general. Una ciutat que es veu arrossegada per un bany de masses descontrolat, amb proclames i propagandes radiofòniques multitudinàries, per sumar.se al destí comú com a força nacional. Una societat que no accepta cap mena de rèplica, crítica o expressió contràries al règim. On Antonietta i Gabriele estableixen una relació afectiva, que durant unes hores els transporta a una alliberació.

Un relat íntim ple d’emocions i confidències, entremig del públic i el privat…… exclosos de la celebració multitudinària, perquè se senten del tot marginats. Ambdós de tendències, fets, i ideals totalment contraposats.

Scola tracte d’ensenyar-nos, que és el que passa quan conflueixen en un mateix lloc i temps dos éssers mancats d’afecte i estimació, i a la vegada tan necessitats l’un de l’altre. Que entremig de tant dolor, i angoixa, reviscolen, experimenten emocions i sentiments que fa temps varen desaparèixer de les seves vides i passar a l’oblit. Buscant desesperadament, malgrat les seves diferències, un alleujament urgent a tanta angoixa i dolor. Reneix una excitació, tendresa, complicitat i afecte, que evidentment és del tot fràgil i fugaç. Saben que estan del tot condemnats, amenaçats i vigilats per l’aparell parapolicial de l’estat…

Scola reivindica l’estat de la dreta radical, la preocupant evolució del nombre de votants a favor del “terrorismo nero” i els enfrontaments violents de les organitzacions de l’extrema dreta. Scola va denunciar el que va succeir feia quaranta anys, apel·lant a la memòria dels horrors passats en mans del feixisme, però que desafortunadament “una jornada particular” torna a estar d’actualitat avui en dia……..

Etiquetes Cinema, Feixisme, Itàlia

Cinema i sèries

Sin novedad en el frente

Im Westen Nichts Neues: Pel·lícula dirigida per Edward Berger (2022), primer director alemany, que adapta una impressionant versió de la novel·la antibèl.lica de Erich Maria Remarque (1929 – prohibida durant l’Alemanya nazi).

Actors: Felix Kammerer, Albrecht Schuch, Aaron Hilmer, Moritz Klaus i Daniel Brühl….

Pel·lícula molt colpidora, durant la Gran Guerra, capaç de captar la cruel realitat del conflicte bèl.lic i la cruesa d´algunes imatges molt dures. Impregnada d’un gran realisme en el front de guerra occidental, fixada en una línia de trinxeres inalterada durant tres anys. On s´intenta superar el bloqueig per un bàndol i l´altre. Amb atacs massius de carn d´infanteria, de noves armes i tecnologies militars, inclús d´armes químiques.

Tant o més castigadora com: “ Senderos de Gloria – Stanley Kubrick – 1957 ” ; “ Johnny cogió su fusil – Dalton Trumbo – 1971 ” ; “ Salvar al Soldado Ryan – Steven Spielberg – 1998 ” ó “ 1917 – Sam Mendes -2019”.

Sinopsi: Simfonía de fang, penúries, angoixes i experiències aterridores d’un jove soldat alemany de tan sols disset anys (Felix Kammerer), que després de tres anys de guerra és reclutat i s’endinsa dins d´una eufòria col.lectiva, de propaganda i de somnis de glòria patriòtica, per decaure en la més extrema por i desesperació de la lluita cos a cos de trinxeres. On es reflecteix la brutalitat del conflicte i la desesperada i miserable crueltat inútil de l´esser humà….

Etiquetes Alemanya, Cinema, Literatura, Memòria

Cinema i sèries

“La Escopeta Nacional”

Director: Luís García Berlanga, de l’any 1978.
Actors: José Sazatornil – Mónica Randal – Luís escobar – Antonio Ferrandis – José Luís López Vázquez – Amparo Soler Leal……

De la sipnosi : Que voleu que us digui? Que us haig d’explicar que no sapigueu? Sols esmentar.vos que tot i haver passat més de quaranta anys, està més vigent que mai.

Inspirada en una de tantes caceres franquistes, on es reflecteix el més profund d’aquella “España” rancia, requinclona, enfonsada en el seu pedigrí inamovible i prepotent.
Revestida de personatges que avui dia, encara no han evolucionat i sobreviuen en el paleolític. Que es mantenen “tan dignament” en la seva bombolla de poder, de privilegis, de títols “nobles”.Amb el seu ADN superior i impertorbable, impertèrrit, inalterable, apàtic… dins la seva “casta”, i entremig de les clavegueres de l’estat.

Pel·lícula divertida i preocupant; antiga i actual; prepotent, menyspreable i execrable; immoral, miserable i ofensiva…. Acadèmica i cultural.

Un mirall d’una societat espanyola decaient, reprovable, ofensiva, que encara no ha evolucionat.
És una despietada crítica esperpèntica, que retrata fil per randa una societat que no evoluciona.

I que dir del paperas d’en “Saza”: Impressionant. Del que malauradament, els catalans no hem experimentat ni un bri de canvi

Amb un repartiment excepcional d’actors, plena d’escenes i diàlegs que no deixant “titere con cabeza”: l’exercit, la religió, els polítics, el món empresarial, la cultura; la pugna entre noblesa i riquesa, falange i opus dei, supremacisme i classes socials.

La podeu tornar a veure a Filmin i Movistar. Una crítica satírica-burlesca de la noblesa i la burgesia espanyola, considerada com una de les millors pel·lícules de Berlanga.

Etiquetes Cinema, Espanya

Cinema i sèries Llibres

Poesia i civisme

Uns dies després de morir Antonio Machado, el seu germà José va trobar un paper arrugat dins la butxaca de la gavardina. Entre les anotacions del poeta hi havia l’últim vers que va escriure: ‘Estos días azules y este sol de la infancia’.

Estem davant d’un meravellós i, encara més, rigorós documental sobre el camí vital d’uns dels poetes que més em van marcar des de ben petita. Jo tenia una tieta-àvia molt creient que l’havia conegut a Baeza durant uns quants anys, a aquell bondadós ateu.

De forma cronològica passem per la seva vida com a poeta i home cívic, això sí, de la mà de bons especialistes, Ian Gibson i Luís García Montero, entre molts altres, estan pletòrics. Un documental amb motiu del 80è aniversari de la seva mort. La vida del poeta com a símbol de l’Espanya que es va perdre: un cant a la importància de la cultura per a la vida, per al progrés i per crear una millor societat. Narrada de forma magnífica i sense pressa per l’actor Pedro Casablanc, escrita y dirigida per Laura Hojman amb producció de Summer Films. Es pot veure a Filmin i a Netflix. També sense presses.

Etiquetes Cinema, Documental, Espanya, Literatura castellana

Cinema i sèries

Argentina, 1985

Argentina,1985 és una pel·lícula argentina de 2022 dirigida i coescrita per Santiago Mitre, basada en fets reals. La pel·lícula es va estrenar el setembre de 2022 a la 79a edición del Festival Internacional de Cinema de Venecia on va guanyar el premi a la crítica i guanyadora del premi del públic al Festival de San Sebastian.

Inspirada en la història real del fiscal Julio Strassera (Ricardo Darín), el fiscal adjunt Luis Moreno Ocampo (Peter Lanzani) i el seu jove equip jurídic, que en un temps record i en constants amenaces, reuneixen les proves per portar a judici a la Junta Militar responsable de la detenció, tortura, assasinat i desaparició de milers de persones en la dictadura entre 1976 i 1983.

El Judici a les Juntes Militars, va ser el primer cas d’un tribunal civil contra comandaments militars que havien ocupat el poder. El 13 de setembre de 1983, després d’assumir la presidència argentina, Raúl Alfonsín va signar el decret 158 per iniciar el procés judicial, amb la premisa de que la democràcia no seria real si no s’enfrontava amb el passat.

És la única manera que es pot consolidar una democràcia. No és fàcil, però si imprescindible.

La pel·lícula transmet l’emoció en veure que es fa justícia, enviant a la presó a criminals d’estat amb penes de reclusió perpètua per Videla I Massera i diferents anys de presó per la resta de la Junta Militar. Els desapareguts i els morts no tornaran, però hi havia la tranquil·litat i la conciència que es va lluitar per ells i aquesta lluita va ser escoltada.

La interpretació de Ricardo Darín, com la resta d’equip jurídic, és fantàstica, ens fa arribar el sentiment de ràbia i admiració, conforme van descobrint i aportant proves i testimonis de la barbàrie.

Una història molt recent, que hauria de servir d’exemple a moltes democràcies no gaire consolidades.

Etiquetes Cinema, Hispanoamèrica, Política

Cinema i sèries Música

La dona de la muntanya

Post author Per gaudirlacultura
Post date 14 Setembre 2022
Sense comentaris a La dona de la muntanya

Autor: Josep Sauret

Un any més, i ja en són 15, els “Amics i Amigues d’Alaior” han preparat un cicle de pel·lícules per fer a la fresca en el bonic marc del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego ara ja totalment restaurat i museïtzat. En general son pel·lícules que destaquen pels seus valors humans. En ressenyarem una que ens ha agradat especialment ja que toca un tema molt actual com és la dicotomia desenvolupament versus protecció de la natura.

Fitxa de la pel·lícula

Títol original: Kona fer í stríð / Woman at War

Islàndia, 2018, 101 minuts.

Director: Benedikt Erlingsson

Música: David Thor Jonsson

Actriu principal: Halldóra Geirharðsdóttir

Premis: 2018: Premis del Cine Europeo: Nominada a la millor actriu; Festival de Valladolid – Seminci: Millor actriz (Geirharðsdóttir); Festival de Sevilla: Premi del Públic a la millor actriu de cine europeu

Àudio i subtítols. Àudio: espanyol i islandès; Subtitulació: català i espanyol

Es pot veure a: Filmin.cat i Filmin Cliqueu aquí

Unes dades comparatives Islàndia/ Espanya

Islàndia és un país de 103.000 Km2 (Espanya 550.000) i 365.000 habitants (Espanya 40 milions) dels quals 300.000 viuen a la capital. El risc de pobresa el tenen al voltant del 8%, a Espanya del 22%. És el quart país més desenvolupat del món. No hi ha diferències en la feina entre homes i dones.

Tenen una renta per càpita de 59.260 dòlars i a Espanya 27.000. Les seves indústries principals son foneria d’alumini, tractament del peix que prèviament han pescat, ramaderia i indústria geotèrmica.

La pel·lícula

En aquest marc ens trobem una protagonista atlètica, forta, vigorosa, amb idees molt clares i constants. La mateixa actriu fa el paper de dues germanes molt diferents, en interessos, en la forma de vestir, en l’enfocament de la vida,…en gairebé tot però que les uneix la família, la solidaritat i el desig d’adoptar una nena d’Ucraïna (la pel·lícula, com es pot comprovar, està rodada abans de la guerra actual).

L’actriu principal és una dona aparentment normal, que treballa, dirigeix una coral filantròpicament i decideix ser una terrorista ecològica per evitar una ampliació de la fàbrica d’alumini que ha de destruir molta natura per produir l’electricitat necessària, després d’haver intentat parar el projecte pels mitjans que el sistema preveu.

Actua totalment sola, tot i la col·laboració casual d’un cosí llunyà que no es coneixen però degut a la poca població resulta que són o poden ser família.

L’ús del paisatge és espectacular, la protagonista coneix el medi, les roques, la vegetació, els guèisers, les petites coves, els petits camins quasi deserts,… de la protecció d’aquest medi va la pel·lícula.

Té un punt d’humor àcid o nòrdic. En destacaríem un sud-americà que rep tots els cops per no estar integrat en el sistema i un homenatge a Fellini amb una petita orquestra mediterrània de tres persones que apareixen i desapareixen en certs moments del film fent sonar els seus instruments i tallant el relat realista. Al final també hi ha un altre sorprenent tall musical quan va a buscar la nena per l’adopció.

En tot moment tenim una dona valenta que domina la situació i que és capaç d’enfrontar-se a les adversitats.

És un cant a l’esperança enfront a la lluita que s’estableix entre la seguretat, el confort i el desenvolupament poc controlat enfront a la conservació del medi ambient i de la natura.

Una bona pel·lícula ben feta que distreu i fa pensar.

Etiquetes Cinema, Ecologia, Països nòrdics

Cinema i sèries

Ennio, il Maestro

Hi ha vegades que vas al cinema i surts tocat, trist, content, espantat, però tocat, i aquesta és una de les grans virtuts de l’art, que quan sap colpir, ho fa fins els moll de l’os. També cal dir que se li ha de deixar fer, qui li ho permet, segur que viu millor.

Aquest documental està molt ben fet, és un homenatge a un dels millors músics del segle XX, la música del qual ha elevat el cinema a una categoria artística encara més superior, si cal. Això seria un resum breu i poc apassionat.

Però el meu moll de l’os resaltaria, i es una questió que planeja sobre tota la pel·lícula, la discussió que es planteja entre la música culta i la resta…. i aquí hi ha un gran dilema, prejudicis a manta, i en general, algun ressentiment i una certa ignorància. El que les Bandes Sonores han representat per a la música del segle XX és d’una importància de tal abast, com ho ha estat el jazz, indiscutiblement, que documentals com aquest t’ho posen davant de forma irrefutable. És una obvietat. Es tracta d’una història del cinema europeu, en principi, del cinema que ens ha acompanyat al llarg de la nostra vida, sobretot als ja grans. De la música que l’ha definit i que l’identifica. (1)

Tota l’estona es tracta d’una classe magistral del Maestro per explicar-nos cóm s’ha enfrontat al paper en blanc, una de les darreres frases del film. Com va anar definint la seva carrera, des d’uns inicis com arranjador de cançons italianes als anys 60, la qual cosa li va donar un bagatge, i li fa aparèixer les seves dots musicals, fins que rebrà, ben jove, el primer encàrrec cinematogràfic.. La seva relació intel.lectual amb el director i productors, amb el que aquests demanen i el que desprès obtindran, sempre millor. Però sobretot, per damunt de tot, cóm el compositor enten, sent, viu, capta, s’incorpora a una història. I aquí surt el geni. D’on beu, on busca… i així saps com va innovar, aquí t’ho explica i ho entens, i entens que traspassés el cinema europeu, que els grans noms els busquessin.

No cal anar seguint la quantitat de testimonis que en parlen, o els crèdits finals amb totes les seves pel·lícules, només amb seu propi testimoni, el de Morricone explicant cada pel·lícula com un repte musical amb majúscules, podem intentar entendre el talent que s’amaga darrera d’una persona humil, tímida, però que viu per la música, que és feliç cada cop que s’hi posa. Com diu Carlos Boyero de El País “esta música con alma”.

Qui no visqui així la música o el cinema, i no li faci concessions a la seva pròpia història, o a la nostalgia col·lectiva, que no hi vagi. Es molt llarga. A mi m’hauria agradat que en fos més, encara. Tornatore l’ha tornada a clavar. Només que per la música de Cinema Paradiso, li devia.

Ganes de tornar a veure les pelis més antigues, inclosos, potser, alguns dels westerns de Sergio Leone, o de tants altres directors que al seu moment també exploraven nous llenguatges.

_________________________

(1) Recordo amb molt afecte l’exposició que el CCCB va fer el 1995 amb motiu del Centenari del Cinema. A una de les sales hi havia només uns pocs seients i uns altaveus que anaven reproduint diferents bandes sonores d’aquells 100 anys. Només diré, que al llarg de les 3 o 4 vegades que hi vaig anar, la gent estava asseguda a terra, endevinant, gaudint, competint. Allò sí que era una festa.

Etiquetes Cinema, Itàlia, Música

Cinema i sèries

El buen patrón

Per Joan Alcaraz (periodista i escriptor)

Any: 2021

Durada: 120’

País: Espanya

Direcció i guió: Fernando León de Aranoa

Música: Zeltia Montes

Fotografia: Pau Esteve

Repartiment: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Alkmarcha, Fernando Albizu.

Productora: Reposado Producciones, Mediapro, TVE, TV3, MK2 Films

Gènere: Comèdia dramàtica.

Sinopsi: Julio Blanco, propietari d’actitud paternalista d’una empresa de províncies que fabrica balances industrials, espera la visita d’una comissió que decidirà sobre l’obtenció d’un premi a l’excel·lència empresarial.

Premis: Festival de Sant Sebastià 2021. Secció oficial de llargmetratges a concurs.

El meu comentari

Amb tanta disbauxa pandèmica, un ha anat poc al cinema en els darrers temps i no necessàriament a veure pel·lícules espanyoles, i encara menys catalanes si el cinema i l’audiovisual nostrats no estiguessin, gairebé esllanguint-se, a la UVI…

Però una bona amiga em va dir que El buen patrón calia anar-la a veure. “Toca, d’una manera intel·ligent, diversos temes, és molt divertida i Javier Bardem hi fa un gran paper”. Dit i fet i, certament, la visió del film no va defraudar les expectatives.

Un crític de cinema ha qualificat aquesta pel·lícula de León de Aranoa com “berlanguianamente divertida y brutalmente inteligente”. Qualsevol referència al gran cineasta valencià que fou Luis García Berlanga ja desperta interès i té possibilitats de suscitar la nostra admiració.

I a més, Javier Bardem -a qui jo pràcticament només havia vist en algun dels títols dels tan enginyosos germans Cohen- demostra, realment, que és un actoràs. El desplegament del seu paper a El buen patrón és tot un festival d’interpretació, amb una infinitat de recursos per tal de complaure l’espectador més exigent. També la jove actriu Almudena Amor es llueix en el seu paper de seducció i, en general, el conjunt del repartiment justifica que, des del cinema o altres plataformes, gaudim d’aquesta pel·lícula.

En definitiva, un film que reflecteix prou bé, i amb bon sentit de l’humor, les singulars quotidianitats i petites misèries de tantes PYMES ibèriques. Tothom, si no és esclau de la cobdícia o té un pensament decididament reaccionari aspiraria, com a empresari, a esdevenir, poc o molt, un “buen patrón”. Llàstima que encara no sigui així en força casos.

El terrassenc cinema Catalunya, com a referent

El film de Fernando León de Aranoa l’he pogut veure al cinema Catalunya de Terrassa, la tercera ciutat del país per nombre d’habitants. Em plau destacar el fet que l’Ajuntament egarenc hagi intervingut decisivament per tal que, en ple centre urbà, pugui continuar funcionant una única sala cinematogràfica que ja és centenària, i amb una programació de qualitat.

L’alternativa, per a egarenques, egarencs i altres aficionats, passa per anar a modernes però perifèriques sales, situades, en aquest cas, en sectors urbans dedicats al lleure, la restauració i l’entreteniment…

Al meu entendre, el resultat de l’operació està resultant molt positiu i també un exemple per a d’altres poblacions del país, i per això vull subratllar-lo.

Etiquetes Cinema, Espanya, Política

Cinema i sèries

Mediterraneo

Mediterráneo, pel·lícula de 2021 (filmaffinity.com)

A la tardor de 2015, dos socorristes, Òscar (Eduard Fernández) i Gerard (Dani Rovira), viatgen fins a l’illa de Lesbos, a Grècia, impactats per la fotografia del nen Ailan ofegat en les aigües del Mediterrani. Quan hi arriben, la realitat és colpidora: l’arribada continua de centenars, milers de persones provinents de conflictes bèl·lics des de les properes costes de Turquia en unes condicions deplorables sense que ningú prengui mesures de rescat o d’ajuda. Al costat d’Esther (Anna Castillo), Nico (Sergi López) i altres membres de l’equip lluitaran de manera incansable per donar suport a les persones que ho necessiten.

Aquesta pel·lícula explica la història d‘Òscar Camps i els seus col·laboradors durant els primers mesos d’actuació a Lesbos. La cinta dirigida per Marcel Barrena (100 metros) i amb un guió de Danielle Schleif, a partir de la narració del mateix Barrena i del propi Òscar Camps, és una emocionada crònica de la inhumana situació dels refugiats, i del paper inactiu i vergonyós de la Unió Europea davant del drama humà que s’estava produint. La interpretació és molt bona i contribueix a donar realisme i veracitat a una història terrible i emotivament humana.

Etiquetes Cinema, Espanya, Moviments socials, Política