Repartiment: Corinna Harfouch, Tom Schilling, Volkmar Kleinert, André Jung, Gudrun Ritter, Rainer Bock
Génere: Drama / Música
SINOPSI:
És el 60 aniversari de Lara, a qui no li falten motius per celebrar-ho: el seu fill Viktor ha de fer el concert de piano més important de la seva carrera. Ella va ser qui va projectar i va guiar la seva trajectòria musical, però porten diverses setmanes sense parlar i res sembla indicar que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.
Sense pensar-s’ho dues vegades, compra totes les entrades que queden a la venda i les distribueix entre tots els que es va trobant. Però com més s’esforça perquè la vetllada sigui un èxit, més es descontrola, tot i que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.
2019: Premis del Cinema Alemany: Nominada a millor pel·lícula
2019: Festival de Karlovy Vary: Premi especial de jurat, millor actriu (Harfouch)
2019: Festival de Valladolid – Seminci: Secció Oficial
COMENTARI:
Pel·lícula subtil, en part gràcies a la magnífica interpretació de la protagonista Corinna Harfouch.
Ofereix una visió meticulosa de la frustració i les formes de gestionar-la, amb unes relacions familiars complexes, però d’una objectivitat implacable.
Té molts personatges interessants. Amb moments molt poderosos i profunds.
Agents internacionals encoberts del servei d’intel.ligència israelià juntament amb gent del poble etíop, utilitzant un antic hotel com a refugi i punt de concentració per acollir a milers de refugiats jueus negres d’Etiòpia, per traslladar-los a un món millor.
La pel.lícula es basa en fets reals, i es fa servir la reobertura d’un atrotinat hotel turístic abandonat en la costa de Sudan, per camuflar tota l’operació de fugida, d’éssers rescatats de la guerra civil, de les penúries i matances ètniques i religioses, i ser traslladats a Israel.
Dins de la improvisació i poca planifició estratègica de l’operació va ser tot un èxit, capaç d’alliberar a milers de refugitas d’una mort segura. Varen haver de patir persecucions i recorrer centenars de quilòmetres a través del desert, amb moltíssimes baixes, fins a poder ser traslladats, finalment en avió o vaixell fins a Israel. Els fets es remunten a més de quaranta anys, i el que la pel.lícula ens vol transmetre és que l’espectador agafi consciència sobre la dimensió del desastre humanitari dels refugiats en general, i dels jueus negres etíops en particular.
Avui dia aquesta comunitat i els seus descendents, tot i estar establerts dins de l’estat d’Israel, encara no estan ben integrats ni reconeguts dins de la comunitat jueva. Es consideren marginats, patint fortes discriminacions racials i suportant freqüentment violències policials.
La crítica menciona que la pel.lícula no aconsegueix treure tot el suc a la potent història real del que realment va succeir, i ens ofereix millors intencions que resultats. Així i tot, penso que és recomanable.
Molt content. Tothom ho ha dit, i ha de ser molt evident perquè només sortir del cinema ja ho vaig pensar per mi mateixa: això és Mark Twain. Més ho ha d’estar encara el director de Mud (2012) Jeff Nichols per la comparació. A Twain el considero un trapella intel·ligent i hàbil, que va saber aprofitar l’abundància descomunal de sensacions que es viuen al Sud dels Estats Units per ajudar als joves a fer-se grans. No en va és un referent dels aforismes poc convenients.
Amb un actor fetitx com és Michael Shannon, aquí li va donar el protagonisme a Matthew McConaughey, i la va encertar. I és que el guió és magnífic pels elements que el componen i cóm els treballa. Un thriller “humanista” on l’acció, el ritme i la sorpresa s’enllacen perfectament. L’originalitat és des d’on es mira l’argument que proposa, aquí està Twain. No vull desvelar res, només diré que és una pel·lícula sobre l’aprenentatge, les segones oportunitats, sobre la necessitat de conquerir la maduresa, sempre. I sempre amb la immensitat pertorbadora del Mississipí. Fang, sí, aigua i vida, també.
Repartiment: Harry Dean Staton, Nastassaja Kinski, Dean Stockwell, Aurore Clement, Hunter Carson
Gènere: Drama – Road movie.
SINOPSI
Un home camina pel desert de Texas sense recordar qui és, fa 4 anys que ha desaparegut, el troben inconscient i el metge avisa al seu germà, que el va a buscar. Al seu germà l’ajuda a recordar com era la seva vida abans, quan i el per què va abandonar a la seva dona i el seu fill. Conforme va recuperant la memòria es planteja refer la seva vida.
COMENTARI
Pel·lícula meravellosa que en el seu dia, fa anys la vaig veure, em va impactar i ara he tornat a recuperar-la. Ha estat un plaer, un conjunt d’emocions tant visuals com intimistes.
Per a mi té tots els components perfectament coordinats la música, la localització, la fotografia i els actors.
Les imatges de tota la pel·lícula estudiades d’una manera sublim, la il·luminació dels espais tan exteriors com interiors, la coordinació dels colors, l’harmonia minimalista dels detalls, per exemple el fotograma de les sabates, la llum de la cabina a través d’un mirall translúcid que se sobreposen les imatges…i tot això envoltat de la banda sonora.!!
És un pel·lícula melancòlica i tendra amb una sensibilitat a flor de pell, te tots el ingredients per gaudir una bona estona. La recomano.
En un format clàssic, pel que fa a la manera d’explicar una història, s’enfronta al repte de portar a la pantalla tot un segle de l’evolució de la societat hongaresa amb un actor, Ralph Fiennes, que fa tres personatges d’una mateixa família al llarg d’aquests cents anys, el segle XX. Com moltes altres pel·lícules, agafa una història familiar i ens presenta tots els esdeveniments que es donaran al llarg del segle passat, però cóm ho fa? Per a mi aquí està la importància: No té por del metratge, dura 3 hores justes; el fil cronológic és lineal, sense experiments, com qui agafa un llibre d’història i segueix l’esdevenir de l’Imperi Austro-Hongarès, millor dit d’una família dins d’aquella maquinària de poder i d’identitat; el fil argumental es veu enriquit pel fet que un mateix actor desenvolupi tres personatges, que representen el llinatge d’aquesta família jueva que mostra sempre les seves pròpies semblances, les millors i les pitjors; d’un detallisme historiogràfic buscat, sembla que lluiti per no caure en la nostalgia, que podria provocar el record dels enormes canvis pels quals Hongria ha passat durant el segle XX.
Una pel·lícula que al seu dia va agradar molt als qui agrada el cinema d’autor, i els acosta a realitats poc conegudes, als qui valoren un esforç ingent, quasi enciclopèdic, per copçar el procès històric d’un temps i d’un país, amb un cinema ben fet i responsable. A l’alçada de les narracions de Joseph Roth, Arthur Schnitzler i tants altres. Desprès l’oblit. Una llàstima.
Repartiment: Isabelle Adjani, Isabelle Huppert, Marie-France Pisier, Pascal Greggory, Patrick Magee, Jean Sorel
Productora: France 3 (FR 3) / Action Films / Gaumont
Sinopsi
En l’Anglaterra victoriana les tres germanes Emily, Charlotte i Anne Brönte i el seu germà Branwell són fills d’un pastor anglicà que s’ha quedat vidu. Les tres germanes mostren un excepcional talent literari. Les seves vivències i experiències són narrades a partir dels records de Charlotte, especialment de la seva trobada amb el gran escriptor William Thackeray (1811-1863), el més notable competidor de Charles Dickens.
Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979) (Las hermanas Brontë)
Comentari personal
D’entrada, recordar que aquest film té ja 41 anys i que es pot veure a Filmin. Seria millor parlar de la Família Brontë, el pare i el germà Branwell, tots ells amb un gran talent artístic o intel·lectual. No és un biografia de les tres germanes Brontë, sinó una història familiar al voltant del germà Branwell.
Painting of Brontë sisters.png Anne, Emily i Charlotte Brontë retratades pel seu germà Branwell (1834). Branwell queda entre les seves germanes, gairebé invisible, darrera d’elles.
El film mostra molt bé l’atmosfera de l’autora de Cims borrascosos (en l’original anglès Wuthering Heights) l’única novel·la d’Emily Brontë, publicada per la primera vegada l’any 1847, un any abans de la mort de l’autora. També reflecteix el món de Jane Eyre la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë, el 16 d’octubre de 1847, així com Agnes Grey l’obra escrita i publicada en 1847 per Anne Brontë.
Us recomano l’article d’Ángeles Caso 13/09/2015 “El extraño caso de las hermanas Brontë“, en el seu momemt, un avançament editorial de la seva novel·la Todo ese fuego.
Per a mi el millor del film és la fotografia, l’ambientació i el paissatge. La fotografia és tan sublim que converteix molts plans en quadres de Caravaggio en moviment, amb una excel·lent atmosfera mortuòria que s’aconsegueix amb aquest magistral ús del tenebrisme i el clarobscur. El guió, és poc reeixit i la interpretació correcta, però a parer meu, els falta força i vivacitat als personatges.
Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)
Més informació sobre les Brontë
Podeu consultar una selecció de les seves millors obres aquí a càrrec de Víctor Balcells a Escribien.com.
També podeu fer un cop d’ull a les adaptacions al cinema d’obres de Charlotte Brontë aquí.
Jane Eyre, dirigida per Cary Joji Fukunaga
I aquí podeu veure les adaptacions al cine de la novel·la d’Emily Brontë Wuthering Heights i Cumbres borrascosas en la seva versió espanyola.
Comèdia francesa de l’any 1958, amb Jacques Tati com a productor, guionista, director i actor principal. És la seva primera pel·lícula en color i la tercera del seu repertori, després de Jour de fete de 1949 i de Les vacances de Monsieur Hulot de 1953. Segueix el mateix fil conductor de quatre de les seves sis pel·lícules: Monsieur Hulot personatge amable, extravagant, fumador de pipa, sempre amb la mateixa gavardina, sombrero i bastó. Ingenu, tímid, humil, atabalat, innocent, maldestre, inoportú però tendre, humà, amable, encantador i exageradament educat.
Sàtires simples, innocents i a la vegada inofensives, de burla còmica sense mala intenció. Diàlegs de fons que s’entenen perfectament sense dir res, amb sorolls que camuflen les paraules, actuacions necessàries per al contingut de la comèdia.
Monsieur Hulot és un personatge que ridiculitza les situacions corrents i vulgars amb ironia còmica, amb multitud d’escenes fora de context. Tot ell, alt i prim, de cames llarges, moviments exagerats i estridents, i amb gestos i posats estranys. Mestre de la mímica i d’expressions serioses amb un fort sentit de l’humor.
Jacques Tati és un excel·lent dominador dels gags, seguidor de les petjades dels mestres del cinema mut, com Buster Keaton, Laurel and Hardy, Chales Chaplin o Harold Lloyd, però també acabarà fent escola per a còmics posteriors com Peter Sellers, Dick van Dyke, Benny Hill o Rowan Atkinson.
Sinopsi
Mon oncle és una crítica a una nova societat ultramoderna que creix en una zona residencial burgesa, amb un excès de consum tecnològic robotoritzat i comandaments a distància. Un nou diseny arquitectònic, fred, impersonal, tancat entre murs, aïllat, no visible des de l’exterior que vol ser l’enveja dels veïns, familiars i coneguts.
El seu nebot, sempre avorrit i que no disfruta del seu entorn per por a trencar qualsevol estri o mecanisme. Fill d’un empresari industrial benestant, perdonavides, que està per damunt de la resta de mortals, superficial, prepotent i burgès; i de madame Arpel, germana de Mr. Hulot que sempre tracta d’integrar-lo en aquesta societat buida i moderna.
L’oncle viu modestament en el barri antic de la ciutat, en un edifici vell i atroninat, amb diferens nivells, i on a travès de les finestres, s’observa el recorregut, el laberint d’escales, passadissos i habitatges mal distribuïts que ha de traspasar, des de l’entrada fins a arribar a les seves golfes, on no és possible mantenir una intimitat, ni fugir de les mirades furtives i tafaneries de la resta de veïns.
Monsier Hulot és el nexe d’unió entre aquests dos mons tant diferents. Cada dia recull el nebot a l’escola i abans de portar-lo a casa seva, recorre el seu barri, que el vailet troba més senzil, acollidor i més proper. Aquí pot gaudir del carrer, córrer pels solars, embrutar-se, jugar, cridar, esbarallar-se amb els companys trapelles. Aquí descobreix la picaresca, comparteix berenars senzills i el bullici de l’anar i venir de la gent del barri. Aquest petit món és la seva alegria, el seu esbarjo on fuig de l’aïllament i de l’avorriment que envolta, l’altre món on viu confinat i sobreprotegit.
Resulta impossible explicar la quantitat d’escenes i situacions inversemblants, carregades d’humor. L’entrevista de treball. L’aldarull el primer dia de feina a l’empresa del cunyat. La festa a casa de la germana. La invitada que riu descaradament sense solta ni volta. L’entrada de la veïna, que confonen amb una venedora ambulant de catifes. Un jardí de disseny exclusiu, però gens funcional. La cuina atòmica amb gags espectaculars de mon oncle. Les diverses sequències dels gossos al carrer. El venedor de fruites i verdures del mercat ambulant. La plaça del poble on els veïns la fan petar. L’escombriaire que no fot brot i xerra com un lloro. La portera de l’escala. La canalla amagada que fa apostes per veure qui farà caure al primer vianant contra el fanal. La secretària de direcció extremadament ridiculitzada i còmica.
Infinitat de situacions simiesques, escenes satíriques i burlesques. Gags exclusius i divertits plens d’humor i de somriure obligat. Els diàlegs sovint no són necessaris, amb frases sense sentit o amb paraules soltes sense un context, prescindible i converses casuals.
La millor recomanacióés veure la pel·ícula i riure exageradament sense parar i sense complexos.
Filmografia bàsica
Jour de Fête (1949), Les Vacances de Mr. Hulot (1953), Mon Oncle (19589 , Playtime (1967), Trafic (1971), Parade (1974)
Premis Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1958) New York Film Critics Circle Award for Best Foreign Language Film Premi del Jurat del Festival de Cannes (1958)
El saberut del Carlos Boyero a la crítica de El País deia, ja fa un any, que de Clint Eastwood sempre se n’espera més. Si no és una figura retòrica, és una bestiesa, ras i curt. A no ser que creguis en el més enllà, del més enllà.
D’aquest creador de 90 anys en fa molts que en gaudim d’obres molt personals, magníficament executades. I aquesta n’és una, sens dubte. Una pel·lícula plena de capes amb una interpretació encertadíssima d’un personatge crepuscular i desencisat, està radiant en la seva autenticitat, en el seu punt ingenu, o tot el contrari. Una road movie, potser, però també la decadència d’un món que ens hem autoimposat.
No l’havia vista en el seu moment, i no puc estar més contenta d’haver-ho fet. Potser la repetiré. M’apassiona aquest cinema que et demana estar pels mínims detalls.
The fish and I és un curtmetratge de 1’39”, i l’original de sis minuts, dirigit per l’iranià Babak Habibifar que també n’és el productor i el protagonista. L’obra fou rodada el 2014, recorda talment el millor cinema mut i ens deixa un missatge subliminal sobre la importància que representa la vida dels altres, per minúscula que sigui.
Una història simple i senzilla, que ens transmet l’angoixa i la tensió, d’un home cec que desesperat tracta de salvar la vida del seu peix. En un enginy visual, en el millor del seu talent com a cineasta, en blanc i negre, ens envia un potent missatge, que no ens deixa indiferents, a través d’unes imatges plenes de tendresa, de patiment, compassió, afecte i també d’amor.
Any: 2018 Durada: 162 min. País: Dinamarca Direcció: Bille August Guió: Anders Frithiof August, Bille August Basat en la novel·la d’Henrik Pontoppidan Música: Lorenz Dangel Fotografia: Dirk Brüel Repartiment: Esben Smed (Per), Katrine Greis-Rosenthal (Jakobe)
Sinopsi
A finals del segle XIX, Peter Sidenius és un jove ambiciós d’una família luterana a Jutlàndia a l’Oest de Dinamarca, que marxa a la capital danesa de Copenhaguen per estudiar enginyeria, rebel·lant-se contra el seu rígid pare clergue. Entra en contacte amb els cercles intel·lectuals d’una família jueva benestant i sedueix la filla gran, Jakobe, contrapunt de la figura de Per, com es fa dir ell mateix. Per concep un projecte d’enginyeria a gran escala que inclou la construcció d’una sèrie de canals a la seva Jutlàndia natal. Quan sembla que Per és a punt de fer realitat els seus somnis, el seu orgull i el seu passat retornen…
Esben Smed (Per), Katrine Greis-Rosenthal(Jakobe)
La meva ressenya
El film traduït al castellà com a Per el Afortunado i Afortunate Man en anglès està basat en la novel·la Lykke–Per en vuit volums, 1898-1904, d’Henrik Pontoppidan, escriptor danès, premi Nobel de Literatura l’any 1917 per les seves descripcions autèntiques de la vida actual a Dinamarca. Les tres principals novel·les d’Henrik Pontoppidan analitzen el món de les idees i les creences religioses de principis del segle xx, atacant amb enorme fúria l’entorn de l’ortodòxia teològica en el qual Pontoppidan havia estat criat i que odiava amb tot el cor. L’objectiu de l’autor en aquestes grans i voluminoses novel·les va ser crear un quadre creïble i ajustat de la realitat danesa del temps que li va tocar viure.
No he pogut llegir la novel·la, per tant, no puc fer cap comparació amb el film, tot i així la seva durada de més de 2 hores i 40 minuts, fa pensar que permetria fer una sèrie. Efectivament, la primera part del film discorre com una descripció de la societat burgesa danesa enfront de la misèria de les classes subalternes. La segona part en canvi, les emocions afloren amb tota la seva força i segurament falta més temps per dibuixar millor els canvis emocionals dels personatges que poden semblar sobtats i poc versemblants. Però descriure i entendre la vida dels personatges de Pontoppidan no és fàcil.
La interpretació de Per, un home complex i torturat, que fa Esben Smed és més que correcta amb força matisos, sempre amb una mirada entre gèlida, penetrant i a vegades absent. El seu contrapunt és Jakobe, personatge que a mesura que avança pren més força i troba el seu camí en la canviant societat danesa i europea de finals del segle XIX i inicis del XX en allò que ha vingut a ser la modernitat de la societat europea.
Un detall personal, la semblança entre la mirada de l’actor Esben Smed i l’escriptor Henrik Pontoppidan potser és una casualitat o m’ho sembla a mi?
Els paisatges danesos són un gran complement de l’estat anímic dels personatges, mentre que l’escenografia és molt detallada tan en la rica societat burgesa com en la paupèrrima societat urbana i rural.
En general, una bona pel·lícula per veure amb calma i per conèixer millor la nostra societat europea més enllà dels nostres països veïns. Finalment, també et fa pensar que l’obra original té ja més de cent de vida mentre que les nostres emocions no han evolucionat gaire més. Segurament és una característica de la bona literatura.
Quan ja havia acabat la ressenya he vist a IMDb que hi ha una sèrie de TV de 2018-2019 de 4 capítols amb el títol A Fortunate Man dirigit i interpretat pels mateixos actors principals. Probablement és posterior a la pel·lícula rodada el 2018.
Casament jueu de la filla petita de la família benestant que acull Per
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.