Josep Sauret
Stefan Zweig
Américo Vespucio. Relato de un error histórico
Traducció de Joan Foncuberta
Ed. Acantilado, Barcelona 2019 (1941)
Hi ha també una versió catalana
Amerigo. La crònica d’un error històric
Traducció Gabriel de la S. T. Sampol
Ed. 1984, col·lecció Encís, 3, 128 pàg
Stefan Zweig
No anem a descobrir un dels escriptors més populars de la primera meitat del segle XX. Va cultivar l’assaig, la novel·la i la biografia. En la seva vida i en moltes de les seves obres hi trobem presents les dues grans guerres de l’època.
L’obra
És un assaig, relativament curt de 131 pàgines on l’autor ens explica totes les estranyes i rocambolesques circumstàncies que han fet que el nou continent porti el seu nom. Amerigo Vespucci (Américo Vespucio en castellà) fou un home corrent, un cartògraf i un comerciant. No fou el descobridor d’Amèrica, ni un gran savi, ni un gran escriptor. Tampoc fou l’embaucador i mentider que durant un temps ens varen dir que era.
Vespucci mai va tenir un càrrec de comandament, sempre va estar en segona fila. El seu gran mèrit fou que en el seu llibre -recull de quatre cartes- Quatuor navigationes es refereix per primera vegada en la història com a Mundus novus de manera que en paraules de l’autor
“es dona la paradoxa que Colom va descobrir Amèrica però no la va reconèixer i Vespucci no la va descobrir però fou el primer en reconèixer-la com a un nou continent.”
En el llibre hi ha al principi una contextualització interesant i molt oportuna que situa els personatges en el seu món.
Ja entrant en matèria Zweig ens cita els quatre viatges que va fer Amerigo Vespucci, dos sota pavelló de Castella i dos pel rei de Portugal. També les cartes explicant molt breument el que havia vist i trobat de grans diferències en la civilització europea. A Florència es publiquen com a relats de viatge amb un gran èxit.
Vindrà després l’empenta que en el desaparegut ducat de Lorena hi donarà el Gymnasium Vosgianum al traduir, imprimir i divulgar llibres que consideren valuosos. En aquest cas diran que les cartes les va escriure Vespucio al duc.
Venen noves edicions en antologies i cada cop el nom de Colom es dilueix i el d’Amerigo Vespucci agafa protagonisme. El llibre ens ho detalla considerant també les modificacions que hi fan els editors.
El 1512 mort a Sevilla el funcionari reial Vespucci sense pena ni glòria tot i que la seva fama com a descobridor d’Amèrica creix. Durant tot el segle XVI perdurarà aquesta fama errònia.
Hi han opinions que intenten acostar posicions per exemple que Colom va descobrir les Antilles i no el continent. Intervenen en la discussió personatges com Miquel Servet des de Lió i el pare Bartolomé de las Casas.
Es comencen a trobar inexactituds o manca d’informació en les cartes d’Amerigo. Com exemples en surten entre altres, la data de l’inici d’un viatge o els mesuraments de longituds inexactes. Durant el segle XVIII, Vespucci és considerat un mentider i difamador.
La histografia entra en acció i es busquen documents als arxius fonamentalment a Itàlia, Portugal i Espanya. A Portugal no es troba res. La troca s’embolica i apareix Vespucci en unes cartes autògrafes com un personatge contradictori. En les cartes privades a Llorenç de Mèdici -antic patró i amic- explicaria el verdader estat de les coses i en els llibres impresos i posaria molta fantasia exagerada també pels editors que buscaven un producte d’èxit.
Com es veu la polèmica ve un cop desapareguts els dos personatges que en vida foren amics -cartes autògrafes de Cristòfor Colom- fins al punt que Vespucci va defensar a Colom enfront de la Cort.
Cap el final, l’autor, diu ens presenta en un divertimento diferents tesis d’autoritats sobre el tema. Cal llegir-les, totes semblen tenir proves de les seves conclusions.
En l’últim capítol Stefan Zweig intenta aclarir qui era Vespucci Es decanta cap a un comerciant molt normal que les circumstàncies el van sobrepassar. Coneixedor com tenia que ser de la polèmica creada sembla que mai públicament ni ell ni el seu fill, varen dir res al respecte.
El llibre és fàcil de llegir i enganxa al lector. Tot i que no aporta notes a peu de pàgina ni bibliografia sembla ben documentat. No és un llibre escrit per un historiador però resulta interessant de llegir.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.