Etiqueta: Estats Units d'Amèrica

Categories
Cinema i sèries

Los asesinos de la luna

Testament cinematogràfic o voleu una classe magistral de cinema? Doncs aquí la teniu. Scorsese filma.

La meva desconeixença sobre els fets m’han mantingut molt alerta de tot el que s’explicava. No entrarem en l’argument, que tothom hores d’ara ja sap de què va. Per mí el que val la pena comentar és cóm ho explica.

És només cinema èpic, o de denúncia, o de gangsters, o antropològic o de policies? Sí, es tot això i en majúscules. Hi ha un domini de la càmera en els primers plans, o sigui en les interpretacions també, igual que hi és en els grans espais, en la captació de la vida de l’home dins de diverses comunitats, i posat en un espai natural que tal com el fa renéixer l’enfonsarà.

En Carlos Boyero de El País diu La sabiduría que almacena la cámara de este hombre impide que mire el reloj, pero casi nada de lo que cuenta me apasiona, no me enamora como en otras ocasiones i no li trec la raó. Per mi és conseqüència de com distribueix l’argument i el temps que li dona. Durant les dues primeres hores t’explica qui són i com viuen els personatges, tots, i com enfronten la que els hi ve damunt amb l’auxili dels blancs que tot ho espatllen. I la darrera hora la dedica a les investigacions que el FBI de Hoover ha de fer de diversos assasinats. (Impagables els plànols que els hi dedica). Aquí hi trobo l’error. No ho pot acabar d’explicar, ho intueixes. I és una llàstima perquè la pel·lícula ho necessita, i els espectadors també. Es necessiten unes seqüències, de les qual n’és un dels millors creadors de la història del cinema. Més quan has descobert que es tracta de fets reals. El metratge de les primeres dues hores, un mestre com ell, l’hauria d’haver reduït en benefici de la trama final, que l’esperes amb fruïció. Sembla com si li interessés més que t’adonis i entenguis el nus, de què representa, que no pas del desenllaç. Això sí, el final és esplendorós. Tot i l’esmena que he comentat, m’ha agradat, molt.

Per a mi la llargada, que tothom comenta, tant és. Com si fos una condemna estar assegut i mirar i aprendre. Apa que no ens vam empassar peplums bíblics de romans, de faraons, o d’altra mena, els de la Metro.

Filmin ofereix un reportatge sobre Scorsese parlant de cinema. Entranyable. Cóm l’estima!

Categories
Conferències i cursos Llibres

Els feliços anys 20’

Impertinents, arrogants i provocadors (*)

Els joves americans contra les velles glòries. Es el cas de Scott Fitzgerald i Edith Wharton. Que encarnen dues personalitats, dues generacions molt confrontades, però que s’admiren mútuament.

A aquesta generació que descriurem, Gertrude Stein, als que havien nascut amb el segle, els va anomenar generació perduda, però no en el sentit que molts han donat, en el sentit d’irresponsables, pidolaires, excessius.

També els podem anomenar com la generació del jazz, la música que s’escolta en bars il·legals amb una banda de músics negres que toquen una música qualificada de afrodisíaca i sensual, mal vista, però apreciada pels blancs més moderns.

La bonança dels 20’, que dura 10 anys, d’on surt?. EEUU surt de la I Guerra Mundial poderós perquè ha estat una solució per Europa. Ja ho havia estat a Cuba el 1898 com a potencia internacional, però es considerava un enfrontament local, proper. El President Wilson, al que anomenaven l’arquitecte de la pau, decideix intervenir el 1917, quan ja no té més excuses, i la guerra acaba 1918. Aquella energia acumulada durant els anys que no entraven en guerra, no gastada, la utilitzen per a assumptes interns del país, recordem victoriós.

A finals del s. XIX es fan grans fortunes aprofitant la pau de la Guerra de Secessió, la desregularització del mercat, les indústries de la siderúrgia, el petroli i el carbó. El president Theodor Roosevelt, ric i progressista alhora, acaba aprovant lleis contra els monopolis, perquè l’estat els vigili. En aquest cas Wilson se li assemblaria per pacifista i és a ell a qui li esclata la guerra. Desprès d’aquesta venen presidents neoliberals, capitalistes, i torna una economia lliure, ambiciosa i sense regulacions, entre el 20 i el 29. El president Hoover va ser també un reconegut antintervencionista, inepte, just al contrari del que proposava fer Keynes, i així va facilitar l’acumulació de riquesa, el laissez-faire, intervenint potser s’hauria pogut aturar el crac del 29. Acabada la I Guerra des del 21 fins el 29 Scott Fitzgerald cobra per un conte 7000 $, el que una família de 4 membres consumia en un any, quan mor el 1940 amb més de 100 contes escrits cobra 13 $ per cada un. A partir del Crac del 29 i durant els 30 la literatura es capgira cap al compromís social, i tota l’anterior és considerada un insult.

El PIB creix en aquests 10  anys un 40%, per estimular l’economia redueixen impostos a tothom, i estimulen el consum. El senyor Fitzgerald paga només un 5%. El cotxe esdevé popular, la Ford ja fabrica en sèrie, poden fer un cotxe en 93 hores, quan abans necessitaven més de tres mesos. Els bancs busquen clients per crèdits al consum, com a conseqüència del desplegament de la publicitat, i el país s’aboca a la producció de bens, molts d’ells domèstics. Es triplica el consum de l’automòbil, el gas, l’electricitat, el govern hi ajuda amb la construcció de grans carreteres i que l’aviació sigui practicable i rentable. Es creen les primeres grans companyies aeronàutiques. Es comença a gaudir de les vacances per a tothom i el turisme interior irromp de manera que es crea una nova font de riquesa. Així es coneix la moda francesa i irrompen grans sastres a les ciutats, els quals han d’obeir els gustos tradicionals, i els nous que venen d’Europa, que en molts casos costarà acceptar.

Amb aquest desplegament de comunicacions neixen els barris perifèrics en extensió horitzontal, no vertical. La gran xarxa de carreteres, de motels, autopistes fomenten el cotxe, i la xarxa ferroviària i d’aviació no es queden enrere, per afavorir l’extensió de les grans empreses, enormes metal·lúrgiques i siderúrgiques. El transport es considera vital. Per exemple, s’han de fer arribar les taronges de Florida i Califòrnia a les grans i extenses ciutats de l’Est.

El camp se’n va a les ciutats,  al 29 està totalment despoblat, hi ha una enorme crisi del món agrícola, i els governs posen pedaços demanant més impostos als productors agrícoles mexicans. Els guanys de la grans riqueses no se’n senten, encara.

El racisme modern neix en aquest moment. L’exèrcit que s’havia enviat a Europa era integrat, de blancs i negres, això no havia passat mai abans, ni Lincoln ho havia fet. Lluiten junts per una causa comú, quan retornen als USA es troben amb tot un moviment regressiu, que la guerra els havia fet creure que estava superat.  Tots aquests veterans són els primers que començaran la lluita pels drets civils. Abans W.E.B. Du Bois ja s’havia doctorat a Harvard amb la tesi The new Woman. El Harlem Renaissance es converteix en un moviment extraordinari culturalment parlant. Langston Hughes va escriure aquell Jo també sóc Amèrica i va sorgir el concepte del New Negro. Era un negre sofisticat.

Però mentre hi ha aquesta industrialització accelerada i Harlem vibra amb la música i un renaixement cultural mai més vist, també pateixen la cara fosca: els feliços 20’ ho són per a pocs. Negres, dones, pagesos, obrers ho passen molt malament. Es necessita molt acer pel progrés constructiu i les millores ferroviàries i per fer més cotxes, i només s’enriqueixen els grans  capitals. El treballador no hi guanya res, desprès de jornades laborals eixamplades. Als sindicats  se’ls demana que es creguin la gran inversió  que això demana, i que ja se’ls recompensarà. S’organitza un gran vaga general i el president Harvey torna a tapar forats, donant diners públics per pagar les diferències de sou que el gran capital no atén. Una altra part de la cara fosca és òbviament la immigració, que amenaça els llocs de treball dels euroamericans.

Així doncs al finalitzar la I Guerra, els USA s’acosten a Europa no només militarment, els intel·lectuals van a Paris, i allí es troben amb altres de moltes i diferents nacionalitats i tendències, que ja hi són des de principis de segle. La cara positiva dels 20’ és la que ensenyen els escriptors, i va ser tan important, que quan es parla d’aquest període, ells en són els protagonistes, tot i que a la cara fosca  li costa emergir en la literatura d’alguns d’ells.

De tot això la literatura sembla que no se’n assabenta de res.  El personatge d’en Gatsby sí que ho veu, com una foto fixe del públic, el mite de la felicitat i esplendor, però sense apreciar la duresa de la vida humana, la societat i el món. El feliços 20’ són molt importants per les noves teories literàries que en sorgeixen. Són uns anys d’una franja cultural que conviu amb altres tendències, però entra en el consum cultural de masses, per primera vegada. Els -ismes europeus, les avantguardes entren, també a Harlem. La Stein creu que la literatura i l’art en general poden ser experimentals i radicals. Fins i tot ho va aplicar en la traducció d’obres. S’entrarà de ple en l’anomenada Alta Modernitat, la més extrema, la més exigent, no només modernitzen, aprofiten el camí obert pel llenguatge artístic. Els EEUU havien estat i eren puritans, una teocràcia amb conservadors de ferro que havien deixat petja, però ara es senten atacats pels aires nous i escandalosos que els seus nets abracen. Una cosa tan tangencial com la moda que venia de França, va entrar a dojo en els ambients joves i desacomplexats, en canvi, va ser rebutjat pels seus avis, i així van poder conviure pesades indumentàries del XIX, amb vestits esllanguits, curts i sense corsé ni res que dificultés els moviments naturals del cos femení.

La complexitat es el que defineix la diferencia entre els segles XIX i XX, la vida, el fet artístic: Ezra Pound, T. S. Eliot, a partir del 29 fan una trencadissa, que ja havien fet Joyce i Virginia Woolf a Europa. I Faulkner, entre altres, es desfarà d’Edith Wharton, però també de Scott Fitzgerald. Durant un temps conviuen: la literatura tradicional, les avantguardes europees dels ismes a Nova York, el Harlem Renaissance i l’Alta modernitat.

Als 20’ hem de destacar el valor comercial que s’imposa del fet literari gràcies a editors com Maxwell Perkins, qui va capgirar el món de l’edició: va crear la política d’autor de les empreses editorials, primer, a la seva, Scribner d’on era publicista, una editorial centenària que tenia autors com Edith Wharton i Henry James. Abans no hi havia promoció. Va saber aprofitar la cultura del consum per vendre productes magnífics; si es podia fer amb neveres i cotxes, s’ha de poder fer amb els llibres. Va inventar les sobrecobertes amb grans dissenys gràfics i amb la cara de l’autor. Tècniques de consum per a articles d’elit. Converteix fenòmens literaris en supervendes, els autors es professionalitzen i viuen de la literatura. El cas de Hemingway i del mateix Fitzgerald.  Les altres editorials aviat van apuntar-se a aquest tren, tals com la prestigiosa Faber and Faber.

Als 20’ queda una pista lliure d’autors nascuts i morts al s. XIX: Hawthorne havia mort el 1864, Thoreau el 1862, Ralph Waldo Emerson el 1882, entre altres. Alguns més joves, Mark Twain mor el 1910, Henry James el 1916, William Dean Howells el 1920, la vella guàrdia. Els que neixen a finals del XIX són molt joves quan esclata la I Guerra: Katherine Anne Porter, Dorothy Parker, Anita Loos, Thomas Wolfe, Francis Scott Fitzgerald, John Dos Passos, Ernest Hemingway, William Faulkner, Eugene O’Neill. I no estan adscrits a la tradició anglesa o europea, al final ho regiren tot i marquen tendència, es converteixen en cànon. A Catalunya Marià Manent els segueix i ja en percep l’ombra llarga que deixarà una joventut amb molta força. Els crítics literaris també, com Edmond Wilson, proclamen una relectura dels clàssics, els seus. Herman Melville quan mor quasi no se’l coneix. En el seu centenari el 1919 se n’adonen que l’han llegit molt malament. El 1924 una neboda d’Emily Dickinson publica la seva obra poètica completa, i la crítica hi descobreix com s’anticipava a la poesia que vindria desprès. Aquesta generació és recolza sobre els clàssics per tenir el seu propi segell. Els joves desenterren Walt Whitman amb grans resultats. Fins i tot un britànic com D.H.Lawrence estudiarà els clàssics americans del XIX: per a ells era una literatura sense servituds, americana i americanista, i de molt alt nivell. No formaven un grup, no estaven cohesionats, ja no hi són, però se’ls ha de conèixer.

Les característiques dels escriptors del 20’ també es poden relacionar amb el Tractatus Logicophilosophicus de Wittgenstein, amb la filosofia analítica, que es revolta contra una tradició filosòfica occidental en la que hi veu una sèrie d’errors. Vol refundar-la, que sigui exacte, positiva i precisa. No hi pot haver resposta per a tot, i s’ha d’encongir per tractar els temes sobre els quals se senti legitimada per parlar-ne. Per primera vegada es declara incompetent, per no tenir les garanties a les exigències que se li demanen. La metafísica no es pot tractar. Hi ha una crisi cognitiva, epistemològica, i tot això té un gran impacte en el pensament del moment.

Per a aquesta generació es fa evident que tot els sobrepassa, que no ho poden veure i entendre tot sencer. Ningú té la veritat, tot es subjectiu; a més el psiquiatre francès Jacques Lacan afirmarà que el desig és el motor de la vida humana, i un en genera un altre, i com que no tots s’acompleixen intervenen les frustracions. Vides rutilants i qui no tingui condicions per portar-les, tot i desitjar-les, es veu abocat a la frustració, a la desil·lusió. Ideals autodestructius, doncs. Molts quan són grans, tot i que la majoria moriran joves, en parlen en escrits autobiogràfics, quan ja no són el que eren, vençuts per l’alcoholisme. Aquest és el cas de Hemingway i Fitzgerald, potser els que més car ho varen pagar.

Posen de moda La Moda, pel que té d’efímera, i el canvi que demana, per l’acceleració que comporta. Doncs sí, hedonistes i alhora epicuris. El plaer, la felicitat pel davant de tot, però val més fer poc, però que sigui bo, immillorable. Com els Daiquiris que Hemingway es prenia a El Floridita a l’Havana. Només que se’n prenia 12, no un. Molt refinament i molt excés.

L’afany de riquesa i la facilitat per obtenir-la, gràcies a la desregularització que hem apuntat. Aquesta riquesa pot venir del diner nou, aquell que s’obté invertint o especulant, i el diner vell, aquell que ve de família. El diner, però, rebenta vides, així Hemingway ho explica a Paris era una festa, (1964 pòstum), un llibre molt trist, contra el que es diu, parla del seu segon matrimoni amb una dona rica, la Pauline, que encara el portarà més cap a la destrucció.

En els ambients literaris de la senyora Stein es viu amb una ambició permanent per obtenir l’èxit, tot és immediatesa. Abans això s’aconseguia paulatinament, amb l’edat. Perkins va fer publicar, sota amenaça de marxar, a l’editorial Scribner el que seria el primer èxit de Fitzgerald En aquest costat del Paradís (1920). Això sí, ells compleixen, en 3 dies ven 3.000 exemplars, el compren els joves i el posen en boca de tothom, fins a una venda de 50.000 exemplars en la primera edició. Aquesta insolència el va portar a carregar contra la universitat que l’havia format, Princeton, i va ser el propi rector del moment que li va exigir disculpes. Quan mor el 1940 no deixen de criticar-lo, ho viuen com un descans, i sí, mor i desapareix fins que arriben els moviments de protesta dels 60’, que el tornen a treure, tot i estar molt lluny d’ell, per l’escàndol que sempre personificava el “pare” del Gatsby. Perkins també havia llegit uns consultoris femenins dels diaris, on descobreix la redactora,  Marjorie Kinnan Rawlings a qui convida que escrigui des de les seves terres de Florida on cultiva taronges, i li fa guanyar un Pulitzer.

Les tertúlies que Dorothy Parker organitza a l’Hotel Algonkin, encara avui t’ensenyen la taula, les porta una dona que fuma i beu, sense cotilla ni física ni mental, la beguda en aquell moment era un símbol de protesta, i tenia una llengua viperina. Es temuda en aquestes tertúlies, però tothom hi va. Es una egòlatra vanitosa que sempre va davant, vitalista i enèrgica i a qui li agrada el risc, com a tots ells. Hemingway a la seva Correspondència 1917-1961 (1979) explica com la Parker sempre parla a tercers d’algú que està absent a la tertúlia. El propi autor a Un adéu a les armes  (1929) s’arrisca a presentar un desertor per amor, això sí fora dels EEUU. Una de les coses a destacar d’ell, del seu ofici,  és que treballava molt i de forma metòdica. Cada dia des de quarts de set del matí fins l’hora de dinar, cada dia allà on fos. Fins un dia que no va sortir res, i aquí va desembocar en el seu final. Ell pensava que no podies escriure si no havies viscut una experiència d’alt voltatge. Per això va de safaris, li agraden les festes de braus, posa de moda els San Fermines al món. Muerte en la tarde, (1932) no va de toros, va de l’escriptor, que és el torero. Li demanen a la vida més del que poden tolerar.

Aquesta actitud la trobem també en la danesa Isak Dinesen, o Karen Blixen, una aristòcrata que s’endinsa a l’Africa amb un marit vividor i nul. Quan escriu Memòries de l’Àfrica el 1937, hi ha viscut una guerra mundial, va passar una sífilis i un divorci, i una caiguda del seu negoci del cafè, motiu pel qual va tornar a Dinamarca. Tot això formava part del credo de l’escriptor.

Hi ha un precursor dins dels clàssics americans, Melville, que ja hem dit que va costar apreciar-lo, era balener, ho va viure i ho va convertir en alta literatura, però de Mobby Dick (1851) no en fa una estètica com ells, per això els costarà apartar-se del autobiografisme.

Una de les moltes contradiccions que els podem trobar és com ironitzen i critiquen els tòpics de la societat que els envolta, sobretot la classe mitja, es clar, perquè la consideren puritana i plena de complexos, que ells representa que han abandonat. Tot aquest vitalisme té la seva cara fosca en l’autodestrucció, que els seus llibres i les seves biografies retraten sense miraments. Es una generació tocada pel Romanticisme del XIX, el de veritat. Aleshores es va donar una revolta contra les restriccions que imposava la Il·lustració: una vida ordenada per salvar el món, una via estreta que no deixava viure. Els romàntics volien explorar  fora dels circuits normals. La vida és per buscar-li el límits, per saber-ho tot d’ella. Byron va buscar els límits de la vida eròtica en nombroses aventures amoroses, fins que s’enamora de la seva germana, i hi té una filla. D’allà va sorgir el llibre Caín (1821) i hi explica què és anar més enllà dels límits. El poeta Novalis, per exemple, vivia de nit, perquè la vida era diürna. Els escripstors dels 20′ recuperaran aquest Romanticisme europeu i al seu gran poeta Walt Whitman. Aquesta idea de viure que hem explicat serà recuperada anys desprès pels existencialistes francesos, amb matisos.

Els textos que varen escriure els dels bojos anys 20’, proposaven un canvi de llenguatge, i una innovació també rutilant. Hi ha una voluntat d’ajustar el text literari. La llengua i la forma són ajustades a la vida que es viu, com es viu. Trenquen amb la llengua oficial, la literària i s’identifiquen amb  la que es parla al carrer. Mark Twain ja ho havia fet, però seguia escrivint el costumisme del XIX, que a ells no els interessa gens, no és una llengua preciosista la seva, la vida ha fet un gir, s’ha electrificat. Molts d’ells van ser guanyadors del Premi Nobel i del  Pulitzer.

Es el mateix moment que a Catalunya Josep Carner escriu en una llengua que no ha parlat mai ningú. I a Espanya irromp la Generació del 27. La II Guerra serà possiblement la fi d’un món, perquè tot ha canviat. De totes aquestes característiques generals que anem apuntant, n’hi ha que queden i d’altres queden pel camí. Però el cert és que es tracta d’una generació molt jove i que per primer cop posa els seus incomparables èxits tan primerencs damunt la taula. Com ja hem avançat, amb l’arribada de la maduresa, alguns comencen a tocar de peus a terra i es converteixen en crítics sòlids i solvents del món que els envolta, i aquesta actitud reafirma el seu verdader èxit, William Faulkner, John Dos Passos Eugene O’Neill i més posterior John Steinbeck.

Però a Catalunya també arriben aires americans, o parisencs. Sempre he cregut que, algú tant d’ordre, com Josep Ma de Sagarra és un dels que millor explica què passava en aquella Barcelona pre-republicana a la magnífica Vida Privada (1932). Però hi ha algú que mereix molta atenció. I és una dona …… Seguirà.

____________________________

(*) Resum de part del curs impartit per Sam Abrams a la llibreria La Central de Barcelona

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Museum of Fine Arts, Boston. Un dels seus tresors

Vista aèria del Museu de Belles Arts de Boston

Fundat el 1870, el Museu de Belles Arts de Boston, te una afluència de més d’un milió de persones cada any, en una ciutat on el turisme és tangencial. El gran nombre de visitants va fer que les seves instal·lacions quedessin obsoletes. Des del punt de vista arquitectònic, el projecte es fa ressò del que s’explora al Reichstag i al British Museum, combinant l’estructura antiga amb elements nous i generant un espai accessible al públic. Des que el 1909 obrís les portes en la seva localització actual de l’avinguda Huntington, el museu ha patit diverses ampliacions sobre el disseny traçat per Guy Lowell, la darrera és la de Norman Foster.

Tot això ho dic perquè, darrera de les diferents ampliacions que ha tingut, també hi ha un criteri expositiu, que, segons els entesos, l’ha portat a ser considerat el segon museu del país, desprès de MET de Nova York.

I quin és un d’aquests tresors? Aquest

Crist en majestat de Santa Maria de Mur al MFA Boston

Una excusa per parlar de les expoliacions que hi va haver just ara ha fet 100 anys al Pirineu català. Aquest article de La Vanguardia ho recorda detalladament, el mateix que fa aquest bloc sobre art romànic. De totes maneres sempre cal recordar que si hi ha qui compra, és que hi ha un altre que ven. També el MET té un troç de Sant Miquel de Cuixà des de principis del segle XX, entre altres peces medievals.

Assenyalat aquest apunt, cal dir que estem davant d’un gran museu, que ha vetllat per tenir una col·lecció global que expliqui la història de l’art, en tota la seva dimensió geogràfica i artística. El mecenatge és una de les grans fonts d’ingressos dels museus a Nord-Amèrica, i no cal dir que és un fet del que es senten orgullosos i ho promocionen, donant visibilitat a les donacions al públic que el visita. Un mecenatge que ja comença just inaugurats els Estats Units, amb l’afany de fer col·leccions valuoses, per tant s’ha de mirar a Europa, primer, després ja ho completaran amb l’art de la resta de continents. Les grans fortunes s’hi posen des dels inicis. El poder també era la cultura que podien comprar i custodiar, finalment són els seus orígens. No van fer això, ser uns grans mecenes, els Medici, els Sforza, els Pitti, els d’Este, els Gonzaga? Ells ho encarregaven als “seus” artistes, no els calia comprar res, ho tenien allà mateix.

El Museu té unes dimensions respectables, tot i que estan molt ben indicades les diferents col·leccions, per tant, la tria és fàcil i còmode. Seguint el que vaig apuntar a l’anterior ressenya sobre el Freedom Trail, aquí voldria destacar la part que fa referència a la pintura i arts decoratives del període de la Independència. Hi ha diferents pintors, entre ells John Singleton Copley, que es dediquen a glorificar els herois, les persones, famílies, etc. que han tingut un paper destacat en la creació del nou Estat. Molts retrats i episodis èpics de la guerra, un reconeixement que ocupa tota una planta. La resta, hi ha peces molts triades i reconegudes de les diferents disciplines i èpoques, de manera que tenim un panorama molt pensat i buscat per mostrar el fet artístic, propi, i de la resta de continents i èpoques.

El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura i arts nacionals. Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari d’anglès amb les modificacions que els colons havien incorporat des de l’arribada al nou territori. Una exhibició de poder, des de 1776 que es fa la declaració d’Independència, el 1781 es rendeixen els britànics, el 1782 signen la pau en el Tractat de Paris i el 1787 es redacta la Constitució dels EEUU. El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. Els esforços per adquirir una identitat, sota la guia de mentalitats il·lustrades, desgraciadament, no ha donat els resultats que ells esperaven. Potser per aquest motiu la història i el sentit de l’època ha esdevingut un motiu d’orgull.

Categories
Viatges i itineraris

Boston, allà on tot va començar

The Freedom Trail (1)

Boston és una ciutat magnífica, amable, a l’abast dels que l’habiten, neta, organitzada, culta, investigadora, verda i cara, la dels Celtics, on els únics que corren són els runners, no els cotxes, d’aqui la famosa Marató, també la de les 24 universitats, i la de la primera Biblioteca Pública municipal dels Estats Units. A part del MIT i Harvard.

Però si hi ha una cosa que m’ha impressionat és com afirmen i recorden que allà es va guanyar la Independència. És alliçonador de la manera com està present a la ciutat, com a recurs turístic i històric alhora, i amb quina qualitat i rigor se’ns presenta. La ciutat té una oferta universitària, científica i cultural com cap altra, i la seva Història, allà s’escriu i s’explica en majúscules.

El Freedom Trail (Camí de la Llibertat) és un itinerari a peu, d’uns 4 km., pels diferents llocs, 16 concretament, en els quals van esdevenir els fets més importants dels inicis de la revolta a Boston el 1775 contra la metròpoli, la Gran Bretanya, fins la redacció de la Constitució a Filadèlfia el 1787. Tot el seu recorregut, d’inici a fi, està assenyalat a terra amb una línia singular i específica.

1.- El Boston Common és el parc públic més antic de Nord-Amèrica i el més popular de Boston. Compte amb una extensió de gairebé 50 hectàrees. Els seus orígens daten de 1634 quan colons puritans van comprar els drets sobre 44 acres de terra per usar-les com a pastures per a la comunitat. No obstant això, és a la dècada de 1830 quan es prohibeix la pastura de bestiar i es tanca, sorgint així l’autèntic parc. Al segle XIX, finalitzada la guerra civil, el parc és embellit amb estàtues i fonts. El 1987 va ser declarat Fita Històrica Nacional dels Estats Units.

2.- Massachusetts State House és la seu de govern de l’Estat de Massachusetts. L’edifici va ser aixecat entre el 1795 i el 1798 i la coberta de la cúpula està realitzada en coure i recoberta per làmines d’or de 23 quilats. Aquest edifici va servir d’inspiració per al Capitoli de Washington i per a molts dels capitolis estatals dels Estats Units. El disseny de l’edifici és obra de l’arquitecte Charles Bulfinch que es va inspirar en dos edificis londinencs. La primera pedra va ser col·locada per Paul Revere i Samuel Adams el 4 de juliol de 1795. La finalització dels treballs va tenir lloc al gener de 1798. L’última gran incorporació de l’edifici és The great Hall, construït el 1990 i utilitzat per a la celebració de cerimònies oficials.

Com a curiositat, cal destacar que la cúpula va rebre popularment el nom de El Centre de l’Univers en indicar el quilòmetre zero de l’Estat de Massachusetts. El ‘Nurses Hall’ o ‘Saló de les Infermeres’ rep el seu nom de l’escultura que representa les infermeres que van participar a la Guerra de Secessió i compta amb murals que narren els fets.

3.- Park Street Church data de 1809 i va ser erigida als terrenys que ocupava el graner del cementiri de Granary

El disseny del temple és obra de l’arquitecte Peter Banner que es va inspirar en els dibuixos de l’església londinenca St. Bride del conegut arquitecte anglès Christopher Wren (1632-1723). La “Religious Improvement Society” va aconseguir recaptar 100.000 dòlars entre els seus feligresos per a la construcció d’església de Park Street. La primera pedra es va col·locar l’1 de maig, concloent la construcció del temple a finals del mateix any. La primera cerimònia religiosa va tenir lloc el 10 de gener del 1810.

La torre del campanar de l’església compta amb una alçada de 66 metres i es va convertir en l’edifici més alt dels Estats Units, rècord que va mantenir fins al 1846, quan va ser superat per l’església de la Trinitat (Trinity Church) de Nova York.

L’església de Park Street, Congregacional Conservadora, compta amb una llarga tradició missionera de la doctrina evangèlica i el compromís en temes socials. El 1829 es va fer famosa quan l’abolicionista William Lloyd Garrison va fer la seva primera gran declaració pública contra l’esclavitud. Actualment, la congregació de l’església de Park Street compta amb 2000 membres, pertanyents a més de 60 països, i ofereix classes d’anglès per a estudiants internacionals i immigrants.

4.- Granary Burying Ground pren el nom del graner que es va trobar situat al costat del cementiri, al lloc que actualment s’aixeca l’església de Park Street. Va ser fundat el 1660 i és el tercer més antic de Boston. Hi ha les restes d’importants ciutadans, entre ells tres signants de la declaració d’independència dels Estats Units: Samuel Adams, John Hancock i Robert Treat Paine. S’estima que al cementiri hi ha enterrades unes 5000 persones.

5.- King’s Chapel i King’s Chapel Burying Ground l’esglesia va ser aixecada el 1688 per ordre del rei Jacob II d’Anglaterra sobre part dels terrenys del cementiri més antic de Boston, per assegurar la presència de l’església anglicana als nous territoris. El primer temple es va erigir en fusta, però el creixement de la congregació anglicana va fer necessari la construcció d’una església més gran al voltant de l’antiga capella de fusta. Està aixecada en granit i la seva construcció va ser finalitzada el 1754. La columnata va ser finalitzada després de la Revolució, i per estalviar costos es va elaborar en fusta pintada simulant granit. L’arquitecte Peter Harrison va ser l’encarregat del disseny i menció especial requereix el seu magnífic interior, considerat un dels exemples més elegants d’arquitectura georgiana dels Estats Units.

El cementiri de la King’s Chapel és el més antic de Boston remuntant-se el seu origen a 1630 i va ser utilitzat només durant 30 anys. Originalment també ocupava els terrenys de l’actual King’s Chapel. Donada l’antiguitat del cementiri, hi ha les restes de molts dels primers colons, entre ells John Winthrop, Hezekiah Usher o Mary Chilton, la primera dona que va arribar a Nova Anglaterra.

6.- Benjamin Franklin Statue & Boston Latin School està considerada la primera escola pública dels Estats Units. El seu origen es remunta al 1635 quan els colons Puritans van crear la primera escola a casa del mestre Philemon Pormont. Poc després, l’escola es mouria a School Street. Actualment l’Escola Llatina de Boston està ubicada al veïnat de Fenway.

Una estàtua de Benjamin Franklin rememora el lloc que va ocupar aquella primera escola pública dels Estats Units a la qual van assistir Benjamin Franklin, Samuel Adams i John Hancock.

7.- Old Corner Book Store Tomas Crease va construir aquesta estructura com la seva farmàcia i residència poc després del gran incendi del 1711 que va destruir la casa d’Anne Hutchinson, que es trobava ubicada en aquest lloc. Timoteu Carter va obrir l’Old Corner Bookstore aquí el 1829. Entre 1845 i 1865, els llibreters Ticknor i Fields li van donar una important significació literària al lloc com a editors de Hawthorne, Longfellow, Emerson, Thoreau i altres autors nord-americans i britànics que sovint es reunien en aquest lloc.

El 1960, quan es projectava l’enderrocament de l’edifici per construir un aparcament, els ciutadans de Boston van recaptar diners per crear la Historic Boston Incorporated per tal d’adquirir i conservar aquest edifici.

8.- Old South Meeting House va ser construïda el 1729 i està considerada com un lloc clau de la història americana on es van celebrar reunions i esdeveniments que van donar peu a la Revolució Americana. El 16 de desembre de 1773 va tenir lloc entre aquestes parets la reunió que va donar lloc a la revolta del Te o Tea Party.

Anteriorment als successos que van donar lloc a la ‘Revolta del Te’, ja el 1765 un grup de comerciants i gent de negocis van prendre el nom de Fills de la Llibertat per protestar contra l’Acta del Timbre, contra els impostos britànics, congregant a un gran nombre de persones. El 16 de desembre de 1773, Samuel Adams va donar el senyal que poc després va provocar el Motí del Te a Griffin’s Wharf. ‘Old South Meeting House’ va ser convertit pels britànics en taverna d’oficials. També van estar aquí els estables del 17è regiment de Dracs de Cavalleria Lleugera.

Actualment està considerada Fita Històrica Nacional, i a més de museu, continua sent lloc de celebració de conferències i esdeveniments.

9.- Old State House o ‘Antiga Casa de l’Estat’ va ser la seu del Govern colonial britànic entre 1713 i 1776, existint encara sobre les façanes del mateix, símbols que recorden el seu passat. Assolida la independència, l’Old State House va acollir la primera cambra legislativa de Massachusetts. L’edifici ha servit des de la construcció de la ‘Massachusetts State House’ de mercat, lògia maçònica i ajuntament. Actualment dues de les plantes es destinen a exposicions sobre la societat i història de Boston

De l’època colonial, l’edifici conserva l’unicorn i el lleó reial de la Corona Britànica que es troben sobre les parets del costat més oriental. A la façana oest, un escut amb un nadiu americà i una inscripció escrita en llatí envoltant l’escut, recorda la primera colònia de la badia de Massachusetts. La torre, que en el seu temps sobresortia de les teulades de Boston, ens recorda el passat britànic i és un clar exemple d’arquitectura colonial.

10.- Site of Boston Massacre Davant de la façana est de l”Old State House’ es troba el Lloc de la Matança de Boston, on el 1770 soldats britànics van obrir foc contra una multitud que els insultava i atacava amb pedres i boles de neu. El succés va provocar la mort de cinc persones i va donar gran publicitat als indpendentistes.

Un gran cercle de pedra recorda el lloc on van passar els fets. A prop del lloc dels fets es va recuperar un mosquet que pot ser visitat a l’exposició que es troba a l”Old State House’. També es pot trobar a aquesta exposició l’informe redactat pel jutge on es van detallar els esdeveniments.

11.- Faneuil Hall és una construcció de maó d’estil georgià, donat pel comerciant Peter Faneuil a la ciutat de Boston el 1742. L’edifici, anomenat ‘El Bressol de la Llibertat’ pels discursos patriòtics que s’hi van donar, ha tingut permanentment utilitat de mercat i lloc de reunions. Un dels més famosos oradors del Faneuil Hall va ser Samuel Adams, qui el 1763 ja va suggerir la unió de les colònies britàniques americanes per a la seva lluita contra el govern britànic. Davant la façana principal de l’edifici hi ha una estàtua del mateix Samuel Adams.

El Fanueil Hall va haver de reformar-se a finals del segle XVIII per ampliar-se i acollir el nombrós públic que hi acudia. Els treballs van finalitzar durant els primers anys del nou segle. Els treballs van ser duts a terme per l’arquitecte Charles Bulfinch. El 1898 serien realitzats nous afegits. Finalment, l’edifici seria restaurat a la dècada dels 70 del segle passat.

12.- Paul Revere House La casa més antiga de Boston és la de l’heroi Paul Revere, conegut per la seva llegendària cabagada el 1775 per avisar els rebels de Lexington de l’arribada dels britànics.

La construcció data de 1680 aproximadament i va ser aixecada al lloc que va ocupar la Segona Església Parroquial de Boston, després de l’incendi de la mateixa en 1676. Va ser construïda en fusta pel ric governant Howard, i consta de tres plantes amb habitacions espaioses. La casa va patir reformes importants durant e segle XVIII per adaptar la seva cort a l’estil georgià dominant del moment, sent modificada la teulada i cobert. L’estat original va ser recuperat a la restauració de 1907-1908.

Paul Revere va ocupar la casa entre el 1770 i el 1800 amb la seva segona esposa, amb la qual va tenir 8 dels seus 16 fills. La xemeneia del darrere es creu que va ser afegida en aquella època. Després de la venda de la casa, els baixos de la mateixa van ser utilitzats com a botiga de dolços, fàbrica de cigars, banc i fruiteria.

És el 1902 un besnét de Paul Revere adquireix la casa per evitar-ne la demolició, encarregant a l’arquitecte i conservacionista històric Joseph Chandler, la restauració de l’immoble. El 1908 la casa de Paul Revere obriria la seva porta com a casa-museu històrica. Dins la casa s’exposen peces i utensilis de l’època, així com mobiliari i peces realitzades al seu taller.

13.- Old North Church o Antiga Església del Nord, data de 1723 i va ser aixecada amb maó a l’estil georgià dominant de l’època. L’església està coronada per una agulla i està inspirada a St. Andrew’s-by-the-Wardrobe, de Sir Christopher Wren a Londres. L’església conserva actualment els típics bancs tancats de l’època, on amb maons calents o escalfadors plens de brases es lluitava conta el fred. L’Old North Church o Christ Episcopal Church alberga les primeres campanes forjades a Estats Units.

El 1775 el sagristà Robert Newman, seguint instruccions de Paul Revere, amb dues torxes penjades al campanar va advertir de l’avenç dels britànics que es dirigien cap a Lexington i Concord.

14.- Copp’s Hill Burying Ground Originalment anomenat North Burying Ground, Copp’s Hill va ser el segon lloc d’enterrament a la península de Boston i va ser construït el 1659. La zona va adquirir el seu nom actual gràcies a la seva associació amb William Copp, un sabater i primer colon que vivia prop de l’actual Prince Street.

Durant la Revolució, la ubicació destacada del soterrani amb vistes al port li va donar una importància militar estratègica. Al costat sud-oest, els britànics van establir la seva bateria nord i un moviment de terres des del qual van dirigir el bombardeig de Bunker Hill i, finalment, l’incendi de Charlestown. La llegenda diu que les tropes britàniques van utilitzar làpides per a la pràctica d’objectius. Molts han interpretat les cicatrius rodones del sepulcre del capità Daniel Malcolm com el resultat de boles de mosquet disparades a poca distància.

Usat contínuament com a soterrament durant la dècada de 1850, Copp’s Hill és el lloc de descans de més de 10.000 persones. Hi ha enterrats aquí:

Edmund Hartt, el constructor de la USS Constitution
Robert Newman, que va col·locar les llanternes a Christ Church la vigília del famós passeig de Paul Revere, i
Prince Hall, activista contra l’esclavitud, soldat i fundador de l’Ordre Maçònic Negre. En el moment de la Guerra, més de 1.000 negres i esclaus lliures van ser enterrats a Copp’s Hill. A més, milers d’artesans i comerciants estan enterrats aquí. Les làmines i els seus epitafis reflecteixen la naturalesa de l’economia dels segles XVII i XVIII del North End.

15.- Bunker Hill Monument és un obelisc dissenyat per a conmemorar la Batalla de Bunker Hill, en la qual els britànics tractaran de trencar l’assalt que els rebels nord-americans havien fet al voltant a la ciutat de Boston.

Va ser construït entre 1827 i 1843 a Charlestown amb granit portat de la localitat de Quincy a través d’una línia del ferrocarril, que va ser creada especialment per a aquest projecte. Medeix 77 m. El monument no està al Bunker Hill sinó a la Breed’s Hill, on la majoria dels combats han tingut lloc en realitat. L’associació del monument, que havia comprat tota la zona de batalla, va haver de vendre els terrenys excepte el turó per poder pagar la construcció.

El monument, un dels primers dels Estats Units, va ser erigit per conmemorar la batalla, el major conflicte entre les forces britàniques i patriotes nord-americans en la guerra el 17 de juny de 1775. Davant es troba una estatua al coronel William Prescott, un altre heroi de la batalla. Durant els enfrontaments, i segons alguns historiadors, es va pronunciar la famosa frase “no dispareu fins que no els hi veieu el blanc dels ulls”.

16.- USS Constitution Al moll 1 de les drassanes de Charlestown Navy Yard hi ha el vaixell insígnia de l’Armada americana, l’USS Constitution, el vaixell de guerra més antic en actiu dels Estats Units, botat el 1797.

El vaixell té el sobrenom d’Old Irdonsides, guanyat a la guerra del 1812 després de suportar els canons del vaixell de la corona britànica ‘Guerriere’. En aquesta guerra atraparia nombrosos vaixells mercants i va derrotar cinc vaixells de guerra britànics. Abans, l’USS Constitution va servir per patrullar les aigües del Mediterrani i protegir els vaixells americans.

El vaixell es va salvar del desballestament gràcies al poema Oliver Wendell Holmes, titulat Old Ironsides. Compost el 1830 l’autor va demanar ajuda pública per salvar el vaixell, ja que les reparacions per a la seva posada de nou en servei eren costoses. Finalment el pressupost va ser aprovat i el vaixell salvat. El 1907 l’USS Constitution va ser convertit en museu. El 1997 seria restaurat, sent capaç de navegar pels seus propis mitjans. Cada 4 de juliol, Dia de la Independència dels Estats Units, l’USS Constitution salpa per recórrer el port, canviant a més la seva posició d’amarrament per tal de protegir ambdós costats del vaixell de les condicions ambientals.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Aquest és un molt breu resum d’una ruta emblemàtica, que explica molt bé els orígens d’aquesta ciutat i d’aquest país. Una manera de posar en valor el passat, d’entendre la memòria i els fets, i de retre homenatge als avantpassats, de forma amena i exigent alhora. Una autèntica satisfacció.


__________________________________________
(1) Per no tenir problemes de capacitat de la pàgina, pel pes que insertar fotografies comporta, he fet una cerca d’imatges externa, a l’entitat que ho gestiona, National Park Service i l’he enllaçada a la capçalera de cada descripció. Espero que funcioni.

Els noms enllaçats que es van repetint, els hi he respectat i repetit l’enllaç, per facilitar la lectura.

Us passo una mica de bibliografia amplia preparada per una llibreria especialitzada. I insisteixo en la sèrie John Adams, tot i d’altres opcions.




Categories
Llibres

Una sortida honorable

Josep Sauret

Títol: Una sortida honorable

Autor: Éric Vuillard

Edicions 62. El balancí. Barcelona 2023

Traducció de Jordi Martí Lloret

Una sortida honorable

És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.

Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com  conseqüència de la descolonització,  independència i finalment, unificació del país.

Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023

Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.

També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.

Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.

No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.

Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.

Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència  emparant-se en la declaració dels drets humans.

Dues fotos de la guerra del Vietnam

Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.

La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.

“Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve

Més informació

Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”

Categories
Cinema i sèries

Bridges

Els Ponts de Madison

Clint Eastwood i Meryl Streep  (1995)

Qui no l’ha vista !!! Una de les millors pel.lícules romàntiques dels anys 90.

No és una pel.lícula d’adulteri, d’infidelitat, d’aventures amoroses, sinó de somnis no complerts, d’emocions contingudes… de tota una vida de sacrificis, que enfronta tota persona amb el “ser” o el “volgué ser”. On l’excitació trenca la monotonia.

És l’alliberament social profund d’una trobada breu amorosa on no es podran retrobar més en aquell pont. Allà on han viscut el seu amor intensament, en contrast a l’amor conjugal. Tots portem una vida sense color.

No està interpretada per a dos joves guapos adolescents, sinó per a dos actors madurs impressionants. És un viatge emocional interpretat per a dos monstres del cinema.

No hi ha acció, no hi ha efectes especials, ni muntatges extres, ni decorats, sols la passió envolta la pel.lícula.

Clint Eastwood és l’antítesi del seu paper d’home dur. On trenca, per primera vegada, amb tot allò en què ens tenia acostumats, al tipus de pel.lícules a base de cops de puny , trets, pistoles i acció.  Però a “Bridges” aconsegueix la situació, la perspectiva, el sentiment femení perfecte, de tot aquest drama.

Meryl Streep, una dona, que durant uns dies, es veu capaç de donar “rienda suelta” a la passió, que estava endormiscada en el seu interior. Ho “broda”, amb una interpretació magistral, perfecte. On busca la seva felicitat, però on encara, pesa més les imposicions socials, i es palpen les limitacions d’una mestressa de casa. Una vegada més les seves emocions, els seus desitjos, els seus somnis, no importen. No pot saltar-se les normes bàsiques d’aquesta societat. Ella ens deixa sense paraules.

 “Només ho diré una vegada, mai ho he dit abans, hi ha certeses que només es presenten una vegada a la vida”…..

Ahir la vaig tornar a veure. Mai està de més tornar a vibrar amb aquest clàssic romàntic. O serà que m’estic fent gran….

“Els vells somnis eren bons. No es van complir, però m’alegro d’haver-los tingut”.

                                                                         Robert Kinkaid

Categories
Cinema i sèries

The Fabelmans

Per als qui el director Steven Spielberg ens ha fet passar grans moments davant les grans pantalles, aquesta pel·lícula és una més, una altra meravella, una injecció de saber, d’humilitat, de passió pel que es fa, de vida. Obviament la seva. Sembla un exercici de cloenda, esperem que no sigui així, seria una llàstima. Amb un guionista de prestigi, com és Tony Kushner, s’han embrancat en una biografia també molt cinematogràfica.

Parlem de passió, d’una addicció, d’un impuls. Sembla que només així, i amb una dosi enorme de talent, es pot arribar a dominar un llenguatge tan universal. Parlem també de l’entorn, de la família, de les circumstàncies que ajuden i també les que són una pedra a la sabata. Només cal treure-se-la. Això, tot això és el que li passa a un nen, i més tard a un adolescent, que un dia de 1952 entra per primera vegada a un cinema. I aquí comença una aventura sobretot vital, i més tard professional i econòmica, que ha fet de Spilberg un dels directors més envejats. Sí, li va costar molt, es va guanyar abans el públic i la crítica que el reconeixement dels factotums de la indústria cinematogràfica. La seva joventut i l’amplitud de públic a qui dirigia les pel·lícules, li van posar també moltes pedres a les sabates.

Una bona història, una història explicada per ell i per a nosaltres. Amb la senzillesa que sembla que tot sigui fàcil, una de les seves millors característiques, i un record de cóm la infantesa ens pot dictar un camí, i s’ha de saber escoltar. L’enginy, la tenacitat, i les circumstàncies faran la resta.

Categories
Cinema i sèries

Tár, quan una gran interpretació no serveix

“Se muestra absolutamente convencida de su propia importancia, a través tanto de sus dimensiones como de su afectada puesta en escena o sus pesados simbolismos. (…) ninguna película tan simplista y manipuladora debería permitirse tamañas ínfulas” 

Nando Salvá: El Periódico

“El enorme trabajo de Blanchett consigue que el espectador pase por alto la rimbombante y estirada puesta en escena de Todd Field para deleitarse con una solista entregada a la pompa de su personaje.” 

Elsa Fernández-Santos: El País

Tot i així hi ha crítiques que la defensen com una pel·lícula d’autor, hipnòtica, que defineix l’esplendor i la caiguda fulgurants d’una directora d’orquestra, i que en mans del director resulta novedosa i reveladora. A mi em sembla, ampulosa, mal explicada, que s’exedeix en les omisions, o en les suposicions, que no enriqueixen la trama, i que fan que l’espectador s’allunyi del personatge. Si es volia explicar el món del divisme musical, les seves complicades personalitats, el poder d’uns i la claudicació dels altres, no calia embadurnar-ho de falsa solemnitat, de tantes galindaines. Sort n’hi ha d’ella.

El que sí que em sembla que li dona un valor, és el poder que en essència, aquí estaria la clau, l’essència de cóm la música viu dins d’aquells que la practiquen, i més a aquests nivells de paroxisme, per alguns, de genialitat per a d’altres. També és artificiós en això, tot i que per mí és el més important de la narració. Podria haver decidit mostrar el talent, l’esforç, el fracàs, l’orgull, la foscor, els aplaudiments, l’oblit….. de la gent que s’entrega a una passió tan complexa com és la música. Crec que ens parlen més dels esportistes d’èlit. I així ens va.

Categories
Llibres Música

El  jazz i els indis nord-americans

per Joan Alcaraz

Títol: Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans

Autor: Ferran Cailà Martínez

Pròleg: Miquel Desclot

Edició de l’autor, www.ferrancaila.cat Barcelona, 2022

El jazz i els indis nord-americans

L’autor d’aquest llibre, Ferran Cailà i Martínez, és un instrumentista vinculat històricament al món del jazz. Va ser, durant quatre dècades, un dels trompetistes de La Locomotora Negra, prestigiosa formació que va cobrir tota una època de sonoritats des del nostre país.

Ara ens ofereix una obra certament original i atractiva, ja que hi desenvolupa la qüestió, pràcticament inèdita -entre nosaltres, si més no-, del paper que van tenir les tribus i/o nacions índies de Nord-Amèrica en els orígens del jazz com a música tan genuïna del gran país situat entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Un paper que s’ha atribuït habitualment només als negres i que ara, de la mà d’en Cailà, veiem que no cal negar-los-hi -només faltaria!-, però sí que s’escau matisar-lo.

Ferran Cailà Martínez

I és que els anomenats -gràcies a un despistat Cristòfor Colom- indis van tenir també un paper molt destacat en l’origen d’una gènere musical que constitueix, com bé sabeu, tot un món. Mitjançant els seus parentius amb els negres -amb les barreges de sang pertinents-, els indis nord-americans han tingut en el desenvolupament del jazz una influència decisiva.

Vegem-ho. En un dels annexos del volum de Ferran Cailà hi figuren unes taules en les quals, entre d’altres dades, s’hi reflecteixen les arrels índies de músics de la talla d’Ábbey Lincoln, Big Bill Broonzy, Bo Carter, Joe  Williams, Josephine Baker, Nina Simone, William J. Count Basie, Ernesto Ernie Cáceres, Nathaniel A. Nat King Cole, Miles Dewey Davis, Edward K. Duke Ellington, John B. Dizzy Gillespie, Lionel L. Hampton, Helen Humes, Albert Budd Johnson, Freddie King Keppard -que figura en el nom de l’obra-, Benjamin Riley B. B. King, Charles Lloyd, Wynton L. Marsalis, Thelonious Sphere Monk, Charlie Bird Parker, Paul Seminole, Priscilla Mama Stewart, Cecil P. Taylor, Frank O. Tram Trumbauer, Benjamin F. Ben Webster… i un llarg etcètera.

El poeta Miquel Desclot, amic de l’autor des de la infantesa, es fa en el pròleg a l’obra les preguntes que pertoquen: “Per què costa tant reconèixer l’aportació al jazz dels pobles indígenes d’Amèrica? No formen part del gresol americà, el famós melting pot? No eren els primers en ser-hi? Podien no deixar rastre?”

En definitiva, Freddie Keppard i el Cavall de Troia constitueix un cert tractat sobre el jazz, a més d’una valuosa reivindicació de la traça dels pobles originaris de Nord-Amèrica. És per això que, de cara a pròximes edicions, crec que l’amic Ferran farà bé de trobar un segell editor que contribueixi a difondre encara més un material tan singular com important, tant des dels vessants musical i artístic com vivencial i humà.

Mentre us passegeu, des de finals del segle XIX, per l’entorn de Nova Orleans, potser voldreu tenir exemplars del llibre que comentem. Podeu demanar-los a ferran@ferrancaila.cat. També podeu accedir al web www.ferrancaila.cat. ¡Que des del so del dixie, el swing, el blues, les bandes, el piano, la bateria, la trompeta, el baix, el saxo… el món del jazz en el seu sentit més ampli, en gaudiu plenament!

Més informació

Podeu llegir una llarga introducció del mateix Ferran Cailà Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans aquí

Destaquem el paràgraf següent:

Indis i negres es van conèixer, presumiblement cap al 1619, en molts casos en situació d’esclavatge compartit. Des d’aquella data va començar la barreja cultural, racial i ètnica entre ambdós pobles, una relació no pas fàcil que «a empentes i rodolons» va prosseguir, fins i tot després de la Proclamació d’Emancipació d’Abraham Lincoln el 1863, i fins avui. Un dels «fruits» d’aquest mestissatge, és allò que avui coneixem com a jazz. Aquest llibre parla de jazz, però també d’indis, perquè aquests són els protagonistes principals, i invisibilitzats, d’aquesta història que us contaré. Aquesta situació de «sandvitx racial» que pateixen els indis és ben present encara avui als EUA.

Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans de Ferran Calià
Categories
Llibres

Viure com un estoic

Per Josep Sauret

Títol: El arte de vivir como un estoico. Desayunar con Séneca para alcanzar una vida buena

Autor: David Fideler

Traductor: Pablo Hermida Lazcano

Edició: Paidós

Any: 2022 (la primera edició en anglès és del mateix any)

David Fedeler

David Fedeler, ha estudiat filosofia grega antiga i religions mediterrànies en la University of Pennsylvania. Té un doctorat en filosofia i història de la ciència i de la cosmologia. És un gran especialista en Pitàgores i el pitagorisme. És filòsof, escriptor, editor de revistes, professor universitari, consultor educatiu i director d’un centre de humanitats. Va néixer als Estats Units, però, viu des de fa més de deu anys a Sarajevo amb la seva esposa i fill. Ha dedicat molts dels seus treballs a l’estudi de l’estoïcisme.

David Fedeler

L’estoïcisme

En aquests moments en què sembla que el neoliberalisme està present en moltes decisions polítiques i econòmiques del món occidental, és més oportú que mai fer una revisió d’un pensament clàssic.

L’estoïcisme prové de l’antiga Grècia, però fou a Roma d’on fonamentalment gràcies a Sèneca, ens han arribat els principals escrits. Sèneca seguia la tradició en què els homes de rellevància es dedicaven a escriure o fer escriure el que estava passant en l’imperi.

El llibre de Fedeler, a través de la vida i dels escrits de Sèneca, ens va explicant l’estoïcisme romà, que evidentment bevia del grec i d’una forma substancial de Sòcrates.

Sèneca, malalt crònic des de jove, fou senador amb Calígula, desterrat per Claudi durant vuit anys a Còrcega, poc després de morir el seu únic fill. Més tard va ser cridat a Roma com a tutor de Neró quan aquest tenia onze anys. Neró després d’una conjura contra ell, l’obligà a suïcidar-se. Amb aquesta trasbalsada vida la filosofia estoica el va ajudar a transformar les adversitats en coses positives.

Hi ha molts fets de la seva època que ens recorden al món actual. El consumisme, el luxe, l’egoisme, no viure d’acord amb la natura, són alguns exemples. Dóna molta importància a l’amistat, la que busca progressar conjuntament, no la falsa que va a aprofitar-se de l’altre.

També valora molt el temps, ser conscient de la mort i buscar la felicitat en cada moment. Gaudir del present en plenitud, superant les dificultats de manera que siguin menys doloroses. Hem d’anticipar-nos a les dificultats, per evitar les que depenen de nosaltres i hi podem influir, i les que no, intentar que siguin menys doloroses, i preparats per l’adversitat.

La filosofia estoica ensenya com respondre als esdeveniments personals negatius de la vida veient-los com una oportunitat per a una situació millor transformant l’adversitat.

Superar l’angoixa acceptant els esdeveniments i no fent-ne cas de les opinions alienes. Per això, és molt important conèixer-se i tenir criteris clars. No hem de lluitar contra la pròpia naturalesa i perseguir idees i béns més enllà de les nostres possibilitats.

Per a no deixar-nos dominar per la ira, que es basa en dos judicis mentals, una ofensa i la cerca d’una venjança, recomana una dilació en el temps, reestructurant les pròpies creences en base a les de l’altre. Cal buscar la justícia sense la ira, sent raonables i pràctics.

La persona seguidora de l’estoïcisme ha de tenir uns principis de vida que l’acompanyin sempre buscant la felicitat present i constant i estant content i agraït a la natura i a la societat,…

Ja Zenó, el fundador de l’estoïcisme, parlava de viure d’acord amb la natura. Un concepte ampli de natura que Sèneca va seguir entenent-lo com el fluir de la vida, de manera que tot el que rebem de l’univers hem d’acceptar-ho amb una mentalitat de gratitud. Contextualitzant, és el que avui ens diuen els científics i el moviment ecologista quan diagnostiquen que s’acaben els recursos naturals. Amb tot, cal tenir present que el seu sentit de la natura és més ampli que el nostre avui.

La pobresa o la riquesa extremes formarien part del que rebem d’un entorn al qual podem influir molt poc, i donat que les necessitats naturals són escasses introdueix per als més rics el que avui evolucionat en diríem teoria del decreixement.

A Sèneca se’l considera un seguidor de Epictet, ex esclau a la Grècia clàssica de qui recull el concepte ampli de llibertat, en el sentit de no ser pertorbat per res que no depengui de nosaltres, com per exemple les emocions negatives, el desig extrem de posseir bens materials, la ira, la ansietat sobre el futur…

Es preocupa que ens infectem de les males qualitats dels altres. Cal  seleccionar els companys. Fugir de la mentalitat de la turba, bandada humana (avui en diríem ramat) i en conseqüència de les influències negatives.

Els estoics foren precursors dels drets humans, de l’abolició de l’esclavitud i del feminisme. Estaven a favor de la igualtat de totes les persones al contrari d’Aristòtil que pensava que les dones eren inferiors intel·lectualment als homes i els esclaus encara més. Els il·lustrats en general i John Locke i Thomas Jefferson en particular, estan influenciats per les idees estoiques.

També donen importància al compromís cívic. Pertanyem a la comunitat en la què hem nascut i a la comunitat món. Hem de contribuir al benefici comú millorant aquestes comunitats.

La perseverança ens portarà a ser invencibles tot i les adversitats que tinguem. Hem de viure pensant en la mort, hem de vèncer la por a la mort. Som finits. Proposa viure cada dia com si fos l’últim. Segurament avui Sèneca defensaria l’eutanàsia, ell en deia una bona mort, en lloc de viure anys en un estat d’incapacitat.

Ens parla de convertir el dolor en gratitud. Hem de plorar, però tot dolor té un límit. No queixar-nos d’allò perdut i agrair el que tenim. La gratitud pot anar dirigida a persones, als déus i també a la natura, entenent com a tal el cosmos que hem de conservar. La gratitud ha d’anar més enllà d’allò  particular per incloure el món, l’univers en la seva totalitat.

És un pensament molt positiu, busca sempre el costat bo, beneficiós, de les coses, dels actes. La clau per ser feliç i tenir un bon caràcter la trobem en el concepte ampli de llibertat ja descrit de no estar esclavitzat per béns o sentiments externs i tenir una vida plena i autosuficient.

També són molt interessants les quatre pàgines d’exercicis filosòfics estoics que s’inclouen al final en un apèndix.