Etiqueta: Estats Units d'Amèrica

Categories
Llibres Música Viatges i itineraris

La cultura dixie

Resum del curs impartit per Sam Abrams a la Llibreria La Central – Mallorca de Barcelona

El terme dixie va sorgir després de la venda de Napoleó als Estats Units l'estat de Louisiana, ja que es van emetre bitllets de deu dòlars amb el deu escrit en francès. D'aquesta manera, la regió va passar a ser coneguda com "el territori del dix", esdevenint posteriorment Dixieland. L'Original Dixieland Jazz Band (ODJB) va ser una banda de musics blancs, que a principis del 1900 imitaven la música de Nova Orleans, d'aquí el nom de Dixieland en música.

Fa uns dies, parlant amb un especialista en literatura nordamericana, em deia que la raó que fos tan bona, tan innovadora, concretament la del Sud, i que hagués tingut tanta repercussió en la posterior, i a tot el món occidental, sobretot, seria precisament per la quantitat d’esdeveniments polítics, econòmics i bèlics que es donen a la regió ja des dels seus inicis. Una cultura que conté un imaginari que el qualificarà de profund, de gòtic. Una corrua d’escriptors voldran explicar aquest troç de terra, i una població esclavitzada la definirà damunt d’un pentagrama. Un pentagrama que es mourà per tot el país i per tot el segle XX. Aquest cop serà negre sobre blanc.

Aquesta renglera d’escriptors és aclaparadora. Comencem per elles: Toni Morrison, (primera dona negra amb un Nobel, 1993) Carson McCullers, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Harper Lee, Zora Neale Hurston i les seves avantpassades i pioneres Harriet Beecher Stowe, Louisa May Alcott, entre moltes altres. I ells, desprès del mentor, Mark Twain, els hereus: William Faulkner, Truman Capote, Tennessee Williams, Erskine Caldwell, Cormac McCarthy. Només anomeno i assenyalo els ja clàssics, naturalment la creació segueix. Aquests són els que comencen a donar visibilitat al conflicte incrustat en una zona que encara viu ancorada en uns valors que li van costar una gran derrota. Introspecció i malenconia, solitud, marginació, paisatges exhuberants i moments aturats en el temps.

La guerra civil es considera una frontera històrica, que va suprimir el valors del Sud. De totes maneres delimitar què és el Sud, és un mapa que costa de concretar, tot i les particularitats diferents amb la resta d’Estats. Avui encara el relat dels Confederats és un símbol de revolta, pels autèntics valors dels USA que ells s’atribuirien, pels quals van lluitar: una autèntica cultura tradicional, preindustrial i protestant. Són relats mítics que salten d’època en època. Però un criteri polític, més que el geogràfic, fins i tot el de la colonització, els definiria. Aquells Estats que van sortir de la Unió i van formar els Estats Confederats. Els de la major concentració agrícola amb esclaus, i practicants protestants més arcaics.

La primera colònia d’aquest Sud es forma el 1607 al territori de Virginia, per ciutadans britànics subdits d’Isabel I, i es converteix en la primera colònia fixe dels EEUU. Desprès vindran Plymouth el 1620 i Boston el 1630. Aquests primer virginians eren emprenadors, no religiosos, moguts per l’ascensor social, per tenir una hisenda, benestar i afany de riquesa, per això s’admet i es necessita l’esclavisme.

Un territori molt fèrtil comença el monocultiu del tabac, i al s. XVIII introdueixen el del cotó, que ambdòs es venen molt bé a tot Europa. El 80% del cotó que es mou al món prové del Sud. Fins que arriba la Guerra civil. Amb moments perillosos, com quan hi ha la guerra amb els anglesos, els quals passen a comprar a l’India. Al finals del s. XVII els governadors promourien la política del segon fill. Reclutar un segon fill, no l’hereu, de les grans families angleses. És el cas que explica l’obra Moll Flanders.

La voluntat arístocràtica i elitista es remonta al s. XVIII, el que defineix Allò que el vent s’endugué, i que ja ens parla del ressentiment que viuran amb la pèrdua de la guerra i la destrucció dels valors que defensaven. O, més recentment, les sagues familiars que tan bé dibuixaria Faulkner: els Compson, els Snope.

El 1764 es fixa la línia Mason-Dixon i el 1767 es confirma política i administrativament la divisió del Nord i el Sud.

Quan esclata la Guerra d’Independència el 1775, el Sud immediatament manifesta la seva no adhesió. De fet el colonialisme i els tractes comercials amb la metròpoli els hi afavorien les exportacions. El 1776 l’eloqüent il·lustrat i advocat Thomas Jefferson, tot i els enfrontaments amb els esclavistes, redacta la Declaració d’Independència: El dret a la vida, a la llibertat (de moviment) i a la consecució de la felicitat.

Donem suport a aquestes veritats com a evidents: que els homes es creen igual; que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Obviament l’esclavitud no té res a veure amb això que es declara. Denega aquests tres drets. El Sud no la firmen perquè l’abolició de l’esclavitud els arruinaria. Segueixen les granges d’esclaus quan ja s’havia anat abolint en altres llocs. Per això parlem dels primers 13 estats alliberats com a colònies. Hem de pensar que totes les lleis es dicten des del Nord, que el moviment independentista és al Nord, i des d’allà ja es veu que el Sud va per lliure. Abans de 1789 ja hi havia una clàusula de supremacia, la inviolabilitat del país. Per això hi ha una promulgació de no separació dels Estats sota l’auspici del Govern. Les lleis dels Estats estan subordinades a les lleis de l’Estat Federal.

El 1794 Ely Whitney inventa una màquina agrícola que separa el cotó de la llavor i de la brossa. Fins al moment el personal necessari per fer aquesta feina eren els esclaus. El salt de producció i de guanys és gran, però no industrialitzen, no processen, ho envien al Nord que sí els hi farà. Al sud segueixen igual, produir i prou. L’esclavitud, els preus, els impostos creen importants friccions amb els manufacturadors.

A tot això l’enorme Louisiana encara era francesa. El 1803 Napoleó absolutament arruinat i amb necessitat d’omplir les arques demana al president Jefferson vendre l’extens estat de la Louisiana de 1.332 Km. quadrats. El Tractat de Cessió del 30 d’abril va donar als Estats Units tot el territori de Louisiana per 4 centaus per acre. Una pugna per nous territoris que s’extendrà a Espanya i Mèxic. El somni de Jefferson: annexionar territoris des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Serien esclavistes aquests nous territoris? Hi ha un intent clar de contenir l’esclavitud, tot i que amb diferents models i propostes. L’esclavitut és en aquests moments el desequilibri més evident entre la zona i el Govern. I aquest serà el motiu de la guerra civil, no només era racista, era econòmic. L’esclavitud genera conflictes de tota mena, també territorials i d’exercici de poder.

Frederic Douglas 1818-1895 va ser el primer diplomàtic negre dels Estats Units, el varen enviar a Haiti. Un gran escriptor antiabolicionista i antic esclau, que feia xerrades per explicar la seva vida, i denunciar que els principis de la declaració d’independència no es complien. I per poder evitar-los els estats del Sud havien fet canvis legals per tal de considerar una persona negra, no persona, no humana, així s’hi podria mercadejar.

Abraham Lincoln el 1863, encara en guerra, prepara la postguerra, i elabora la Declaració Universal de l’Emancipació del negres o tretzena esmena, que contra tot pronòstic és aprovada el 1865. S’esmena la constitució tres vegades, i totes afecten la població negra: la 13ena, la 14ena i la 15ena.

Del 1865 al 1877 se la considera una època de reconstrucció, que no de reconciliació. Al final de la guerra el Sud és ocupat militarment pel vencedor. L’assassinat de Lincoln, marcarà un retrocès enorme, perquè el nou president no està gens per la labor de “pacificar” el Sud, al contrari, la venjança estarà present en les decisions que es prendran: retirarà els soldats, deixa un país devastat, analfabet, amb facilitats perquè els especuladors del Nord hi busquin maneres d’enriquir-se. Així s’alimentarà un ressentiment a conseqüència d’un sentiment viscut com maltractament.

El 1877 els estats sudistes aproven les anomenades lleis Jim Crow, que promouen una imatge denigrant del ciutadà de color. Una legislació per contravenir les lleis federals dels seus drets. Són lleis que en dificulten l’acompliment. Comencen a demanar requisits per a qualsevol de les activitats que haurien de poder fer. Per poder votar els demanen alfabetització, quan ells els hi havien negat. Un cop saben llegir se’ls demana un examen de cultura general. Aquí començarà l’heroica carrera per la Llei dels Drets Civils del 1964. Fins llavors seràn els anys d’iguals, però separats, que legalment no van ser capaços de trobar-li cap forat.

A principis del s. XX comença la febre del petroli, una font de riquesa que s’albira extraordinària. La massa obrera negra no està entre els escollits per enriquir-se, òbviament, per tant no és el seu objectiu. Els aldarulls que es provoquen no van en la línia de deixar que els grans terratinents s’enriqueixin, i aquí neix el Ku Kux Klan. Les grans marxes i els linxaments civils debilitaven i molt l’economia del sud. Quan arriba el Crac del 29 és la derrota definitiva del Sud. Els agafa en un moment de reconversió cap a la indústria agrícola. Durant la II Guerra Mundial Eleanor Roosevelt, la dona del President del país, era una ferma lluitadora contra les discriminacions, les racials encara més. Una de les coses que farà serà portar les indústries de l’armament i instal·lacions militars al Sud, perquè és més barat i perquè donarà feina a molta gent, dones també. I una altra serà no permetre la segregació a l’exèrcit. L’enemic a batre és l’enemic. La vida militar al front es viu amb molta normalitat, l’objectiu era un altre. Però quan retornen els tornen a segregar, a engabiar, fins i tot als herois condecorats. El governador, durant anys d’Alabama, George Wallace va ser un dels racistes més desvergonyits, fins a proferir amenaces de mort a negres que li protesten la seva candidatura, davant d’altres ciutadans.

A partir d’aquest retorn de la guerra el 1945 es comença a incubar el Moviment pels Drets Civils, hi ha molts aldarulls i arreu, hi ha confrontacions amb la policia, l’exèrcit i entre civils, i el president Truman veu la dimensió de la que està per arribar, i pren mesures, massa tebies. Fins el 1954 no prohibeixen la segregació a les escoles. Vas a l’escola que et toca segons on visquis, sigui quin sigui el teu color de pell. Al Sud no s’accepta i s’arriba a anar a escola protegit per l’exèrcit. Es un fet que encara avui els estudians d’aleshores ho expliquen. Amb aquesta pressió es donarà el cop d’efecte de Rosa Parks el 1955. Un cas que va fer el viatge legal fins al Tribunal Suprem. Els anys 60 seran els dels moviments pacifistes i els del Panteres Negres, que és Martin Luther King o Malcolm X. Es definitivament la reivindicació de la negritud, arreu, al Sud també. Black is beautiful, era definitiu. Això contagiarà altres col·lectius: els feministes, els amerindis, els asiàtics, els hispans, la narrativa jueva. I passa a altres continents on al neo-colonialisme ningú el questiona, encara.

El Sud, però, no genera per pròpia voluntat un estament intel·lectual potent i que l’identifiqui. Des del s. XVII només els interessa la riquesa i el prestigi social, i a més tancat, endogàmic. Res a veure en motivar la seva pròpia cultura. Es el món de l’aparença.

La literatura, però comença a fer un sistema literari, coneix la indústria editorial del Nord i s’hi agafarà. Fins desprès de la II Guerra Mundial es dona un factor importantíssim: els escriptors tenen total llibertat creativa, perquè no hi ha escola, no hi ha tradició. Necessiten el respecte del Nord, dels seus grans noms. I quan es donen a conèixer, els propis editors baixen al Sud, fins i tot l’enorme Perkins de Scribner hi va, per contractar-los i es reverteix l’influència, el poder mediàtic. La seva complexitat social és un material inacabable, els editors es deixen absorbir i la respectabilitat pels autors del Sud no ha deixat de créixer.

Categories
Cinema i sèries

El dia que ens deixi Robert Redford

Aquell dia hi haurà una generació que quedarem orfes d’una part de la nostra història cinematogràfica, de les nostres fascinacions de joventut, quedarem orfes d’un cinema americà que pugnava per posar en entredit, amb més o menys encert, els principis del somni americà, que el final de la II Guerra Mundial havia disparat amb l’ajut d’un avanç imparable de la tecnologia. El principal d’aquests canvis serà la irrupció de la televisió, que provocarà que entre 1950 i 1953 tanquin només als Estats Units 3.000 cinemes, i que els 90 milions d’espectadors que anaven setmanalment al cinema al 1948 baixessin a només 16 al 1955. Les grans productores iniciaran llavors una ofensiva que consistirà en aportar un fet diferencial que no pogués trobar-se a la petita pantalla. I això es va traduir en innovacions tècniques, com la potenciació del color, l’aparició del Cinerama, el Cinemascope, el Todd-AO, i altres invents progressivament més precaris, com el 3D, l’Olorvisión, o el Percepto, on els espectadors vivien l’emoció d’aquell cinema. Però a banda de tots aquests canvis, també serà el temps per a les grans històries, ambientades sobretot al passat. Serà doncs l’època de films com Quo Vadis (1951), La túnica sagrada (1953), Los diez mandamientos (1956) o Ben-Hur (1959). Aquests seran els anys que es coneixeran com el cinema super-espectacle dels 50’s, aquell que està considerat com la màxima expressió del poder evocador del Hollywood Clàssic però que en el fons era el cant del cigne del sistema dels grans estudis, i d’una manera d’entendre el cinema i la vida que ja estava agonitzant.

En els primers anys de la dècada dels 60 als Estats Units, un període de fortes convulsions socials i ràpides transformacions, tres noms dominaven l’escena política: J. F. Kennedy, Martin Luter King, Malcolm X. I d’altra banda havia quedat enrera la cacera de bruixes del senador McCarthy entre 1950 i 1956. L’anomenat Cinema Post-clàssic és un terme utilitzat per descriure els canvis narratius en el nou Hollywood. S’argumenta que les noves aproximacions al drama i la caracterització van jugar amb l’expectació de l’audiència adquirida en el període clàssic: la cronologia es creuaria, els guions presentarien finals inesperats i les línies que separen l’antagonista i el protagonista estarien difuminades. Les arrels de la narració post-clàssica les tenim en el moment d’autoconsciència del cinema, a partir de la pel·lícula de Orson Welles, Ciutadà Kane (1941), on per primera vegada el cinema es contempla a si mateix. Hi ha qui afirma que el punt d’inflexió podria estar en el cinema negre o en Rebel sense causa de Nicholas Ray (1955). Jo penso també en A l’Est de l’Eden d’Elia Kazan (1955), Gegant de George Stevens (1956), totes protagonitzades per James Dean, potser un dels que més va protagonitzar el descontentament de la joventut i la mirada atònita dels adults durants aquells anys. Sense oblidar els grans guions procedents dels textos de Tennessee Williams.

Als anys 60 es van acabar els “galans” en blanc i negre, sobreactuats, alguns, que vestien els millors pantalons que un sastre pugui dissenyar, sempre molt masculins pel que fa a la inteligència emocional, i tant estereotipats, que fins i tot ara fan gràcia. Actors i directors van arrasar amb tots ells, i van ser substituïts per intèrprets coneixedors del seu ofici, van fer caure els vells dictadors dels grans estudis, van convertir en films taquillers pel·lícules que volien seguir la línia europea del cinema d’autor. Anar al cinema i parlar de cinema va esdevenir una passió que va arribar a milions de persones. Bonnie and Clyde, Arthur Penn El graduat, Mike Nicols Easy Rider Dennis Hooper, filmades entre l’any 1967 i 1969, comencen aquesta etapa als USA, que acabarà amb Tauró el 1975. Directors com Elia Kazan, Arthur Penn, Joseph L. Mankiewicz, Richard Brooks i actors com James Dean, Marlon Brando, Montgomery Clift ja ho venien avisant des de mitjans dels anys 50. És un cinema d’antiherois.

La societat nord-americana comença a sentir la força d’una generació que cerca obrir nous camins reivindicatius d’una nova convivència que es projecta als interessos culturals, creatius i vivencials. La indústria del cinema, en gran mesura, també sent com l’interès dels espectadors per les pel·lícules que produeix provoca que els seus fonaments se’n ressentin. La televisió i altres maneres d’entreteniment provoquen que determinades superproduccions sigui difícil amortitzar-les.

Recordem que els Estats Units van sortir victoriosos de la II Guerra Mundial no només militarment, sinó culturalment i comença l’exportació de bens i de valors. Tot aquell benestar impostat de les families americanes, de la casa, el cotxe i la barbacoa van sortir al cinema, van ser carn de canó del capitalisme més atractiu de grans comèdies, amb icones com Doris Day. Però al revers, es va imposar també un cinema molt crític, que va aixecar les estores de les cases per explicar tot allò que s’hi amagava: un racisme repugnant, uns ideals conservadors, uns principis religiosos inalterables, i una total falta de comprensió per la diferència. Això es donava, evidentment, encara més en ciutats petites i en espais rurals amb poca comunicació amb les grans ciutats.

La reflexió sobre l’home en el sentit més ampli de la paraula s’imposa en treballs tan diversos temàticament com El prestamista (1965), de Sydney Lumet, La jauria humana (1966), d’Arthur Penn, Danseu, danseu, maleïts (1969), de Sydney Pollack. Les noves vies creatives, des d’un àmbit independent i solapat amb les iniciatives dels grans Estudis, queden reflectits en diverses pel·lícules que tanquen la dècada: El graduat, de Mike Nichols, Cowboy de mitjanit, de John Schlesinger, i Bonnie and Clyde, d’Arthur Penn, i que d’alguna manera queden a la memòria col·lectiva com icones d’un moment sociocultural de gran relleu.

El cinema nord-americà ja havia establert bases a Europa, produint nombroses pel·lícules a Gran Bretanya, Itàlia i Espanya, amb actors de prestigi internacional i els directors més representatius de l’època treballen tant als Estats Units com al Vell Continent (John Huston, Stanley Kubrick, Orson Welles, John Schlesinger, etc.).

La literatura de l’època també està plena de textos que volen mostrar una realitat no oficial. De fet, moltes novel.les van ser l’orígen de grans guions cinematogràfics. Els grans novel.listes anteriors i contemporanis fitxen pels grans estudis. Faulkner, Hemingway, Capote, Steinbeck, entre altres. I seguirà als nostres dies. El cinema s’omple de personatges amb malestar. Perquè els protagonistes ja pensen per sí sols, tenen conflictes morals i polítics, prenen decisions, s’arrisquen.

Faulkner, Hemingway, Steinbeck, Tennessee Williams i Capote

Hi ha moltes llistes, però n’he triat una de la pàgina SENSACINE, que en destaca unes poques d’aquesta década segons les tries dels usuaris. Filmaffinity fa una cerca pel que li demanis 1955-1969, va bé per recordar, i confirmar el que estem apuntant. I una altra selecció, aquesta cronològica

També hi ha bones pàgines de blocs que desenvolupen el resum que acabem de fer. N’he triat un parell.

Categories
Cinema i sèries

Los asesinos de la luna

Testament cinematogràfic o voleu una classe magistral de cinema? Doncs aquí la teniu. Scorsese filma.

La meva desconeixença sobre els fets m’han mantingut molt alerta de tot el que s’explicava. No entrarem en l’argument, que tothom hores d’ara ja sap de què va. Per mí el que val la pena comentar és cóm ho explica.

És només cinema èpic, o de denúncia, o de gangsters, o antropològic o de policies? Sí, es tot això i en majúscules. Hi ha un domini de la càmera en els primers plans, o sigui en les interpretacions també, igual que hi és en els grans espais, en la captació de la vida de l’home dins de diverses comunitats, i posat en un espai natural que tal com el fa renéixer l’enfonsarà.

En Carlos Boyero de El País diu La sabiduría que almacena la cámara de este hombre impide que mire el reloj, pero casi nada de lo que cuenta me apasiona, no me enamora como en otras ocasiones i no li trec la raó. Per mi és conseqüència de com distribueix l’argument i el temps que li dona. Durant les dues primeres hores t’explica qui són i com viuen els personatges, tots, i com enfronten la que els hi ve damunt amb l’auxili dels blancs que tot ho espatllen. I la darrera hora la dedica a les investigacions que el FBI de Hoover ha de fer de diversos assasinats. (Impagables els plànols que els hi dedica). Aquí hi trobo l’error. No ho pot acabar d’explicar, ho intueixes. I és una llàstima perquè la pel·lícula ho necessita, i els espectadors també. Es necessiten unes seqüències, de les qual n’és un dels millors creadors de la història del cinema. Més quan has descobert que es tracta de fets reals. El metratge de les primeres dues hores, un mestre com ell, l’hauria d’haver reduït en benefici de la trama final, que l’esperes amb fruïció. Sembla com si li interessés més que t’adonis i entenguis el nus, de què representa, que no pas del desenllaç. Això sí, el final és esplendorós. Tot i l’esmena que he comentat, m’ha agradat, molt.

Per a mi la llargada, que tothom comenta, tant és. Com si fos una condemna estar assegut i mirar i aprendre. Apa que no ens vam empassar peplums bíblics de romans, de faraons, o d’altra mena, els de la Metro.

Filmin ofereix un reportatge sobre Scorsese parlant de cinema. Entranyable. Cóm l’estima!

Categories
Conferències i cursos Llibres

Els feliços anys 20’

Impertinents, arrogants i provocadors (*)

Els joves americans contra les velles glòries. Es el cas de Scott Fitzgerald i Edith Wharton. Que encarnen dues personalitats, dues generacions molt confrontades, però que s’admiren mútuament.

A aquesta generació que descriurem, Gertrude Stein, als que havien nascut amb el segle, els va anomenar generació perduda, però no en el sentit que molts han donat, en el sentit d’irresponsables, pidolaires, excessius.

També els podem anomenar com la generació del jazz, la música que s’escolta en bars il·legals amb una banda de músics negres que toquen una música qualificada de afrodisíaca i sensual, mal vista, però apreciada pels blancs més moderns.

La bonança dels 20’, que dura 10 anys, d’on surt?. EEUU surt de la I Guerra Mundial poderós perquè ha estat una solució per Europa. Ja ho havia estat a Cuba el 1898 com a potencia internacional, però es considerava un enfrontament local, proper. El President Wilson, al que anomenaven l’arquitecte de la pau, decideix intervenir el 1917, quan ja no té més excuses, i la guerra acaba 1918. Aquella energia acumulada durant els anys que no entraven en guerra, no gastada, la utilitzen per a assumptes interns del país, recordem victoriós.

A finals del s. XIX es fan grans fortunes aprofitant la pau de la Guerra de Secessió, la desregularització del mercat, les indústries de la siderúrgia, el petroli i el carbó. El president Theodor Roosevelt, ric i progressista alhora, acaba aprovant lleis contra els monopolis, perquè l’estat els vigili. En aquest cas Wilson se li assemblaria per pacifista i és a ell a qui li esclata la guerra. Desprès d’aquesta venen presidents neoliberals, capitalistes, i torna una economia lliure, ambiciosa i sense regulacions, entre el 20 i el 29. El president Hoover va ser també un reconegut antintervencionista, inepte, just al contrari del que proposava fer Keynes, i així va facilitar l’acumulació de riquesa, el laissez-faire, intervenint potser s’hauria pogut aturar el crac del 29. Acabada la I Guerra des del 21 fins el 29 Scott Fitzgerald cobra per un conte 7000 $, el que una família de 4 membres consumia en un any, quan mor el 1940 amb més de 100 contes escrits cobra 13 $ per cada un. A partir del Crac del 29 i durant els 30 la literatura es capgira cap al compromís social, i tota l’anterior és considerada un insult.

El PIB creix en aquests 10  anys un 40%, per estimular l’economia redueixen impostos a tothom, i estimulen el consum. El senyor Fitzgerald paga només un 5%. El cotxe esdevé popular, la Ford ja fabrica en sèrie, poden fer un cotxe en 93 hores, quan abans necessitaven més de tres mesos. Els bancs busquen clients per crèdits al consum, com a conseqüència del desplegament de la publicitat, i el país s’aboca a la producció de bens, molts d’ells domèstics. Es triplica el consum de l’automòbil, el gas, l’electricitat, el govern hi ajuda amb la construcció de grans carreteres i que l’aviació sigui practicable i rentable. Es creen les primeres grans companyies aeronàutiques. Es comença a gaudir de les vacances per a tothom i el turisme interior irromp de manera que es crea una nova font de riquesa. Així es coneix la moda francesa i irrompen grans sastres a les ciutats, els quals han d’obeir els gustos tradicionals, i els nous que venen d’Europa, que en molts casos costarà acceptar.

Amb aquest desplegament de comunicacions neixen els barris perifèrics en extensió horitzontal, no vertical. La gran xarxa de carreteres, de motels, autopistes fomenten el cotxe, i la xarxa ferroviària i d’aviació no es queden enrere, per afavorir l’extensió de les grans empreses, enormes metal·lúrgiques i siderúrgiques. El transport es considera vital. Per exemple, s’han de fer arribar les taronges de Florida i Califòrnia a les grans i extenses ciutats de l’Est.

El camp se’n va a les ciutats,  al 29 està totalment despoblat, hi ha una enorme crisi del món agrícola, i els governs posen pedaços demanant més impostos als productors agrícoles mexicans. Els guanys de la grans riqueses no se’n senten, encara.

El racisme modern neix en aquest moment. L’exèrcit que s’havia enviat a Europa era integrat, de blancs i negres, això no havia passat mai abans, ni Lincoln ho havia fet. Lluiten junts per una causa comú, quan retornen als USA es troben amb tot un moviment regressiu, que la guerra els havia fet creure que estava superat.  Tots aquests veterans són els primers que començaran la lluita pels drets civils. Abans W.E.B. Du Bois ja s’havia doctorat a Harvard amb la tesi The new Woman. El Harlem Renaissance es converteix en un moviment extraordinari culturalment parlant. Langston Hughes va escriure aquell Jo també sóc Amèrica i va sorgir el concepte del New Negro. Era un negre sofisticat.

Però mentre hi ha aquesta industrialització accelerada i Harlem vibra amb la música i un renaixement cultural mai més vist, també pateixen la cara fosca: els feliços 20’ ho són per a pocs. Negres, dones, pagesos, obrers ho passen molt malament. Es necessita molt acer pel progrés constructiu i les millores ferroviàries i per fer més cotxes, i només s’enriqueixen els grans  capitals. El treballador no hi guanya res, desprès de jornades laborals eixamplades. Als sindicats  se’ls demana que es creguin la gran inversió  que això demana, i que ja se’ls recompensarà. S’organitza un gran vaga general i el president Harvey torna a tapar forats, donant diners públics per pagar les diferències de sou que el gran capital no atén. Una altra part de la cara fosca és òbviament la immigració, que amenaça els llocs de treball dels euroamericans.

Així doncs al finalitzar la I Guerra, els USA s’acosten a Europa no només militarment, els intel·lectuals van a Paris, i allí es troben amb altres de moltes i diferents nacionalitats i tendències, que ja hi són des de principis de segle. La cara positiva dels 20’ és la que ensenyen els escriptors, i va ser tan important, que quan es parla d’aquest període, ells en són els protagonistes, tot i que a la cara fosca  li costa emergir en la literatura d’alguns d’ells.

De tot això la literatura sembla que no se’n assabenta de res.  El personatge d’en Gatsby sí que ho veu, com una foto fixe del públic, el mite de la felicitat i esplendor, però sense apreciar la duresa de la vida humana, la societat i el món. El feliços 20’ són molt importants per les noves teories literàries que en sorgeixen. Són uns anys d’una franja cultural que conviu amb altres tendències, però entra en el consum cultural de masses, per primera vegada. Els -ismes europeus, les avantguardes entren, també a Harlem. La Stein creu que la literatura i l’art en general poden ser experimentals i radicals. Fins i tot ho va aplicar en la traducció d’obres. S’entrarà de ple en l’anomenada Alta Modernitat, la més extrema, la més exigent, no només modernitzen, aprofiten el camí obert pel llenguatge artístic. Els EEUU havien estat i eren puritans, una teocràcia amb conservadors de ferro que havien deixat petja, però ara es senten atacats pels aires nous i escandalosos que els seus nets abracen. Una cosa tan tangencial com la moda que venia de França, va entrar a dojo en els ambients joves i desacomplexats, en canvi, va ser rebutjat pels seus avis, i així van poder conviure pesades indumentàries del XIX, amb vestits esllanguits, curts i sense corsé ni res que dificultés els moviments naturals del cos femení.

La complexitat es el que defineix la diferencia entre els segles XIX i XX, la vida, el fet artístic: Ezra Pound, T. S. Eliot, a partir del 29 fan una trencadissa, que ja havien fet Joyce i Virginia Woolf a Europa. I Faulkner, entre altres, es desfarà d’Edith Wharton, però també de Scott Fitzgerald. Durant un temps conviuen: la literatura tradicional, les avantguardes europees dels ismes a Nova York, el Harlem Renaissance i l’Alta modernitat.

Als 20’ hem de destacar el valor comercial que s’imposa del fet literari gràcies a editors com Maxwell Perkins, qui va capgirar el món de l’edició: va crear la política d’autor de les empreses editorials, primer, a la seva, Scribner d’on era publicista, una editorial centenària que tenia autors com Edith Wharton i Henry James. Abans no hi havia promoció. Va saber aprofitar la cultura del consum per vendre productes magnífics; si es podia fer amb neveres i cotxes, s’ha de poder fer amb els llibres. Va inventar les sobrecobertes amb grans dissenys gràfics i amb la cara de l’autor. Tècniques de consum per a articles d’elit. Converteix fenòmens literaris en supervendes, els autors es professionalitzen i viuen de la literatura. El cas de Hemingway i del mateix Fitzgerald.  Les altres editorials aviat van apuntar-se a aquest tren, tals com la prestigiosa Faber and Faber.

Als 20’ queda una pista lliure d’autors nascuts i morts al s. XIX: Hawthorne havia mort el 1864, Thoreau el 1862, Ralph Waldo Emerson el 1882, entre altres. Alguns més joves, Mark Twain mor el 1910, Henry James el 1916, William Dean Howells el 1920, la vella guàrdia. Els que neixen a finals del XIX són molt joves quan esclata la I Guerra: Katherine Anne Porter, Dorothy Parker, Anita Loos, Thomas Wolfe, Francis Scott Fitzgerald, John Dos Passos, Ernest Hemingway, William Faulkner, Eugene O’Neill. I no estan adscrits a la tradició anglesa o europea, al final ho regiren tot i marquen tendència, es converteixen en cànon. A Catalunya Marià Manent els segueix i ja en percep l’ombra llarga que deixarà una joventut amb molta força. Els crítics literaris també, com Edmond Wilson, proclamen una relectura dels clàssics, els seus. Herman Melville quan mor quasi no se’l coneix. En el seu centenari el 1919 se n’adonen que l’han llegit molt malament. El 1924 una neboda d’Emily Dickinson publica la seva obra poètica completa, i la crítica hi descobreix com s’anticipava a la poesia que vindria desprès. Aquesta generació és recolza sobre els clàssics per tenir el seu propi segell. Els joves desenterren Walt Whitman amb grans resultats. Fins i tot un britànic com D.H.Lawrence estudiarà els clàssics americans del XIX: per a ells era una literatura sense servituds, americana i americanista, i de molt alt nivell. No formaven un grup, no estaven cohesionats, ja no hi són, però se’ls ha de conèixer.

Les característiques dels escriptors del 20’ també es poden relacionar amb el Tractatus Logicophilosophicus de Wittgenstein, amb la filosofia analítica, que es revolta contra una tradició filosòfica occidental en la que hi veu una sèrie d’errors. Vol refundar-la, que sigui exacte, positiva i precisa. No hi pot haver resposta per a tot, i s’ha d’encongir per tractar els temes sobre els quals se senti legitimada per parlar-ne. Per primera vegada es declara incompetent, per no tenir les garanties a les exigències que se li demanen. La metafísica no es pot tractar. Hi ha una crisi cognitiva, epistemològica, i tot això té un gran impacte en el pensament del moment.

Per a aquesta generació es fa evident que tot els sobrepassa, que no ho poden veure i entendre tot sencer. Ningú té la veritat, tot es subjectiu; a més el psiquiatre francès Jacques Lacan afirmarà que el desig és el motor de la vida humana, i un en genera un altre, i com que no tots s’acompleixen intervenen les frustracions. Vides rutilants i qui no tingui condicions per portar-les, tot i desitjar-les, es veu abocat a la frustració, a la desil·lusió. Ideals autodestructius, doncs. Molts quan són grans, tot i que la majoria moriran joves, en parlen en escrits autobiogràfics, quan ja no són el que eren, vençuts per l’alcoholisme. Aquest és el cas de Hemingway i Fitzgerald, potser els que més car ho varen pagar.

Posen de moda La Moda, pel que té d’efímera, i el canvi que demana, per l’acceleració que comporta. Doncs sí, hedonistes i alhora epicuris. El plaer, la felicitat pel davant de tot, però val més fer poc, però que sigui bo, immillorable. Com els Daiquiris que Hemingway es prenia a El Floridita a l’Havana. Només que se’n prenia 12, no un. Molt refinament i molt excés.

L’afany de riquesa i la facilitat per obtenir-la, gràcies a la desregularització que hem apuntat. Aquesta riquesa pot venir del diner nou, aquell que s’obté invertint o especulant, i el diner vell, aquell que ve de família. El diner, però, rebenta vides, així Hemingway ho explica a Paris era una festa, (1964 pòstum), un llibre molt trist, contra el que es diu, parla del seu segon matrimoni amb una dona rica, la Pauline, que encara el portarà més cap a la destrucció.

En els ambients literaris de la senyora Stein es viu amb una ambició permanent per obtenir l’èxit, tot és immediatesa. Abans això s’aconseguia paulatinament, amb l’edat. Perkins va fer publicar, sota amenaça de marxar, a l’editorial Scribner el que seria el primer èxit de Fitzgerald En aquest costat del Paradís (1920). Això sí, ells compleixen, en 3 dies ven 3.000 exemplars, el compren els joves i el posen en boca de tothom, fins a una venda de 50.000 exemplars en la primera edició. Aquesta insolència el va portar a carregar contra la universitat que l’havia format, Princeton, i va ser el propi rector del moment que li va exigir disculpes. Quan mor el 1940 no deixen de criticar-lo, ho viuen com un descans, i sí, mor i desapareix fins que arriben els moviments de protesta dels 60’, que el tornen a treure, tot i estar molt lluny d’ell, per l’escàndol que sempre personificava el “pare” del Gatsby. Perkins també havia llegit uns consultoris femenins dels diaris, on descobreix la redactora,  Marjorie Kinnan Rawlings a qui convida que escrigui des de les seves terres de Florida on cultiva taronges, i li fa guanyar un Pulitzer.

Les tertúlies que Dorothy Parker organitza a l’Hotel Algonkin, encara avui t’ensenyen la taula, les porta una dona que fuma i beu, sense cotilla ni física ni mental, la beguda en aquell moment era un símbol de protesta, i tenia una llengua viperina. Es temuda en aquestes tertúlies, però tothom hi va. Es una egòlatra vanitosa que sempre va davant, vitalista i enèrgica i a qui li agrada el risc, com a tots ells. Hemingway a la seva Correspondència 1917-1961 (1979) explica com la Parker sempre parla a tercers d’algú que està absent a la tertúlia. El propi autor a Un adéu a les armes  (1929) s’arrisca a presentar un desertor per amor, això sí fora dels EEUU. Una de les coses a destacar d’ell, del seu ofici,  és que treballava molt i de forma metòdica. Cada dia des de quarts de set del matí fins l’hora de dinar, cada dia allà on fos. Fins un dia que no va sortir res, i aquí va desembocar en el seu final. Ell pensava que no podies escriure si no havies viscut una experiència d’alt voltatge. Per això va de safaris, li agraden les festes de braus, posa de moda els San Fermines al món. Muerte en la tarde, (1932) no va de toros, va de l’escriptor, que és el torero. Li demanen a la vida més del que poden tolerar.

Aquesta actitud la trobem també en la danesa Isak Dinesen, o Karen Blixen, una aristòcrata que s’endinsa a l’Africa amb un marit vividor i nul. Quan escriu Memòries de l’Àfrica el 1937, hi ha viscut una guerra mundial, va passar una sífilis i un divorci, i una caiguda del seu negoci del cafè, motiu pel qual va tornar a Dinamarca. Tot això formava part del credo de l’escriptor.

Hi ha un precursor dins dels clàssics americans, Melville, que ja hem dit que va costar apreciar-lo, era balener, ho va viure i ho va convertir en alta literatura, però de Mobby Dick (1851) no en fa una estètica com ells, per això els costarà apartar-se del autobiografisme.

Una de les moltes contradiccions que els podem trobar és com ironitzen i critiquen els tòpics de la societat que els envolta, sobretot la classe mitja, es clar, perquè la consideren puritana i plena de complexos, que ells representa que han abandonat. Tot aquest vitalisme té la seva cara fosca en l’autodestrucció, que els seus llibres i les seves biografies retraten sense miraments. Es una generació tocada pel Romanticisme del XIX, el de veritat. Aleshores es va donar una revolta contra les restriccions que imposava la Il·lustració: una vida ordenada per salvar el món, una via estreta que no deixava viure. Els romàntics volien explorar  fora dels circuits normals. La vida és per buscar-li el límits, per saber-ho tot d’ella. Byron va buscar els límits de la vida eròtica en nombroses aventures amoroses, fins que s’enamora de la seva germana, i hi té una filla. D’allà va sorgir el llibre Caín (1821) i hi explica què és anar més enllà dels límits. El poeta Novalis, per exemple, vivia de nit, perquè la vida era diürna. Els escripstors dels 20′ recuperaran aquest Romanticisme europeu i al seu gran poeta Walt Whitman. Aquesta idea de viure que hem explicat serà recuperada anys desprès pels existencialistes francesos, amb matisos.

Els textos que varen escriure els dels bojos anys 20’, proposaven un canvi de llenguatge, i una innovació també rutilant. Hi ha una voluntat d’ajustar el text literari. La llengua i la forma són ajustades a la vida que es viu, com es viu. Trenquen amb la llengua oficial, la literària i s’identifiquen amb  la que es parla al carrer. Mark Twain ja ho havia fet, però seguia escrivint el costumisme del XIX, que a ells no els interessa gens, no és una llengua preciosista la seva, la vida ha fet un gir, s’ha electrificat. Molts d’ells van ser guanyadors del Premi Nobel i del  Pulitzer.

Es el mateix moment que a Catalunya Josep Carner escriu en una llengua que no ha parlat mai ningú. I a Espanya irromp la Generació del 27. La II Guerra serà possiblement la fi d’un món, perquè tot ha canviat. De totes aquestes característiques generals que anem apuntant, n’hi ha que queden i d’altres queden pel camí. Però el cert és que es tracta d’una generació molt jove i que per primer cop posa els seus incomparables èxits tan primerencs damunt la taula. Com ja hem avançat, amb l’arribada de la maduresa, alguns comencen a tocar de peus a terra i es converteixen en crítics sòlids i solvents del món que els envolta, i aquesta actitud reafirma el seu verdader èxit, William Faulkner, John Dos Passos Eugene O’Neill i més posterior John Steinbeck.

Però a Catalunya també arriben aires americans, o parisencs. Sempre he cregut que, algú tant d’ordre, com Josep Ma de Sagarra és un dels que millor explica què passava en aquella Barcelona pre-republicana a la magnífica Vida Privada (1932). Però hi ha algú que mereix molta atenció. I és una dona …… Seguirà.

____________________________

(*) Resum de part del curs impartit per Sam Abrams a la llibreria La Central de Barcelona

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Museum of Fine Arts, Boston. Un dels seus tresors

Vista aèria del Museu de Belles Arts de Boston

Fundat el 1870, el Museu de Belles Arts de Boston, te una afluència de més d’un milió de persones cada any, en una ciutat on el turisme és tangencial. El gran nombre de visitants va fer que les seves instal·lacions quedessin obsoletes. Des del punt de vista arquitectònic, el projecte es fa ressò del que s’explora al Reichstag i al British Museum, combinant l’estructura antiga amb elements nous i generant un espai accessible al públic. Des que el 1909 obrís les portes en la seva localització actual de l’avinguda Huntington, el museu ha patit diverses ampliacions sobre el disseny traçat per Guy Lowell, la darrera és la de Norman Foster.

Tot això ho dic perquè, darrera de les diferents ampliacions que ha tingut, també hi ha un criteri expositiu, que, segons els entesos, l’ha portat a ser considerat el segon museu del país, desprès de MET de Nova York.

I quin és un d’aquests tresors? Aquest

Crist en majestat de Santa Maria de Mur al MFA Boston

Una excusa per parlar de les expoliacions que hi va haver just ara ha fet 100 anys al Pirineu català. Aquest article de La Vanguardia ho recorda detalladament, el mateix que fa aquest bloc sobre art romànic. De totes maneres sempre cal recordar que si hi ha qui compra, és que hi ha un altre que ven. També el MET té un troç de Sant Miquel de Cuixà des de principis del segle XX, entre altres peces medievals.

Assenyalat aquest apunt, cal dir que estem davant d’un gran museu, que ha vetllat per tenir una col·lecció global que expliqui la història de l’art, en tota la seva dimensió geogràfica i artística. El mecenatge és una de les grans fonts d’ingressos dels museus a Nord-Amèrica, i no cal dir que és un fet del que es senten orgullosos i ho promocionen, donant visibilitat a les donacions al públic que el visita. Un mecenatge que ja comença just inaugurats els Estats Units, amb l’afany de fer col·leccions valuoses, per tant s’ha de mirar a Europa, primer, després ja ho completaran amb l’art de la resta de continents. Les grans fortunes s’hi posen des dels inicis. El poder també era la cultura que podien comprar i custodiar, finalment són els seus orígens. No van fer això, ser uns grans mecenes, els Medici, els Sforza, els Pitti, els d’Este, els Gonzaga? Ells ho encarregaven als “seus” artistes, no els calia comprar res, ho tenien allà mateix.

El Museu té unes dimensions respectables, tot i que estan molt ben indicades les diferents col·leccions, per tant, la tria és fàcil i còmode. Seguint el que vaig apuntar a l’anterior ressenya sobre el Freedom Trail, aquí voldria destacar la part que fa referència a la pintura i arts decoratives del període de la Independència. Hi ha diferents pintors, entre ells John Singleton Copley, que es dediquen a glorificar els herois, les persones, famílies, etc. que han tingut un paper destacat en la creació del nou Estat. Molts retrats i episodis èpics de la guerra, un reconeixement que ocupa tota una planta. La resta, hi ha peces molts triades i reconegudes de les diferents disciplines i èpoques, de manera que tenim un panorama molt pensat i buscat per mostrar el fet artístic, propi, i de la resta de continents i èpoques.

El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura i arts nacionals. Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari d’anglès amb les modificacions que els colons havien incorporat des de l’arribada al nou territori. Una exhibició de poder, des de 1776 que es fa la declaració d’Independència, el 1781 es rendeixen els britànics, el 1782 signen la pau en el Tractat de Paris i el 1787 es redacta la Constitució dels EEUU. El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. Els esforços per adquirir una identitat, sota la guia de mentalitats il·lustrades, desgraciadament, no ha donat els resultats que ells esperaven. Potser per aquest motiu la història i el sentit de l’època ha esdevingut un motiu d’orgull.

Categories
Viatges i itineraris

Boston, allà on tot va començar

The Freedom Trail (1)

Boston és una ciutat magnífica, amable, a l’abast dels que l’habiten, neta, organitzada, culta, investigadora, verda i cara, la dels Celtics, on els únics que corren són els runners, no els cotxes, d’aqui la famosa Marató, també la de les 24 universitats, i la de la primera Biblioteca Pública municipal dels Estats Units. A part del MIT i Harvard.

Però si hi ha una cosa que m’ha impressionat és com afirmen i recorden que allà es va guanyar la Independència. És alliçonador de la manera com està present a la ciutat, com a recurs turístic i històric alhora, i amb quina qualitat i rigor se’ns presenta. La ciutat té una oferta universitària, científica i cultural com cap altra, i la seva Història, allà s’escriu i s’explica en majúscules.

El Freedom Trail (Camí de la Llibertat) és un itinerari a peu, d’uns 4 km., pels diferents llocs, 16 concretament, en els quals van esdevenir els fets més importants dels inicis de la revolta a Boston el 1775 contra la metròpoli, la Gran Bretanya, fins la redacció de la Constitució a Filadèlfia el 1787. Tot el seu recorregut, d’inici a fi, està assenyalat a terra amb una línia singular i específica.

1.- El Boston Common és el parc públic més antic de Nord-Amèrica i el més popular de Boston. Compte amb una extensió de gairebé 50 hectàrees. Els seus orígens daten de 1634 quan colons puritans van comprar els drets sobre 44 acres de terra per usar-les com a pastures per a la comunitat. No obstant això, és a la dècada de 1830 quan es prohibeix la pastura de bestiar i es tanca, sorgint així l’autèntic parc. Al segle XIX, finalitzada la guerra civil, el parc és embellit amb estàtues i fonts. El 1987 va ser declarat Fita Històrica Nacional dels Estats Units.

2.- Massachusetts State House és la seu de govern de l’Estat de Massachusetts. L’edifici va ser aixecat entre el 1795 i el 1798 i la coberta de la cúpula està realitzada en coure i recoberta per làmines d’or de 23 quilats. Aquest edifici va servir d’inspiració per al Capitoli de Washington i per a molts dels capitolis estatals dels Estats Units. El disseny de l’edifici és obra de l’arquitecte Charles Bulfinch que es va inspirar en dos edificis londinencs. La primera pedra va ser col·locada per Paul Revere i Samuel Adams el 4 de juliol de 1795. La finalització dels treballs va tenir lloc al gener de 1798. L’última gran incorporació de l’edifici és The great Hall, construït el 1990 i utilitzat per a la celebració de cerimònies oficials.

Com a curiositat, cal destacar que la cúpula va rebre popularment el nom de El Centre de l’Univers en indicar el quilòmetre zero de l’Estat de Massachusetts. El ‘Nurses Hall’ o ‘Saló de les Infermeres’ rep el seu nom de l’escultura que representa les infermeres que van participar a la Guerra de Secessió i compta amb murals que narren els fets.

3.- Park Street Church data de 1809 i va ser erigida als terrenys que ocupava el graner del cementiri de Granary

El disseny del temple és obra de l’arquitecte Peter Banner que es va inspirar en els dibuixos de l’església londinenca St. Bride del conegut arquitecte anglès Christopher Wren (1632-1723). La “Religious Improvement Society” va aconseguir recaptar 100.000 dòlars entre els seus feligresos per a la construcció d’església de Park Street. La primera pedra es va col·locar l’1 de maig, concloent la construcció del temple a finals del mateix any. La primera cerimònia religiosa va tenir lloc el 10 de gener del 1810.

La torre del campanar de l’església compta amb una alçada de 66 metres i es va convertir en l’edifici més alt dels Estats Units, rècord que va mantenir fins al 1846, quan va ser superat per l’església de la Trinitat (Trinity Church) de Nova York.

L’església de Park Street, Congregacional Conservadora, compta amb una llarga tradició missionera de la doctrina evangèlica i el compromís en temes socials. El 1829 es va fer famosa quan l’abolicionista William Lloyd Garrison va fer la seva primera gran declaració pública contra l’esclavitud. Actualment, la congregació de l’església de Park Street compta amb 2000 membres, pertanyents a més de 60 països, i ofereix classes d’anglès per a estudiants internacionals i immigrants.

4.- Granary Burying Ground pren el nom del graner que es va trobar situat al costat del cementiri, al lloc que actualment s’aixeca l’església de Park Street. Va ser fundat el 1660 i és el tercer més antic de Boston. Hi ha les restes d’importants ciutadans, entre ells tres signants de la declaració d’independència dels Estats Units: Samuel Adams, John Hancock i Robert Treat Paine. S’estima que al cementiri hi ha enterrades unes 5000 persones.

5.- King’s Chapel i King’s Chapel Burying Ground l’esglesia va ser aixecada el 1688 per ordre del rei Jacob II d’Anglaterra sobre part dels terrenys del cementiri més antic de Boston, per assegurar la presència de l’església anglicana als nous territoris. El primer temple es va erigir en fusta, però el creixement de la congregació anglicana va fer necessari la construcció d’una església més gran al voltant de l’antiga capella de fusta. Està aixecada en granit i la seva construcció va ser finalitzada el 1754. La columnata va ser finalitzada després de la Revolució, i per estalviar costos es va elaborar en fusta pintada simulant granit. L’arquitecte Peter Harrison va ser l’encarregat del disseny i menció especial requereix el seu magnífic interior, considerat un dels exemples més elegants d’arquitectura georgiana dels Estats Units.

El cementiri de la King’s Chapel és el més antic de Boston remuntant-se el seu origen a 1630 i va ser utilitzat només durant 30 anys. Originalment també ocupava els terrenys de l’actual King’s Chapel. Donada l’antiguitat del cementiri, hi ha les restes de molts dels primers colons, entre ells John Winthrop, Hezekiah Usher o Mary Chilton, la primera dona que va arribar a Nova Anglaterra.

6.- Benjamin Franklin Statue & Boston Latin School està considerada la primera escola pública dels Estats Units. El seu origen es remunta al 1635 quan els colons Puritans van crear la primera escola a casa del mestre Philemon Pormont. Poc després, l’escola es mouria a School Street. Actualment l’Escola Llatina de Boston està ubicada al veïnat de Fenway.

Una estàtua de Benjamin Franklin rememora el lloc que va ocupar aquella primera escola pública dels Estats Units a la qual van assistir Benjamin Franklin, Samuel Adams i John Hancock.

7.- Old Corner Book Store Tomas Crease va construir aquesta estructura com la seva farmàcia i residència poc després del gran incendi del 1711 que va destruir la casa d’Anne Hutchinson, que es trobava ubicada en aquest lloc. Timoteu Carter va obrir l’Old Corner Bookstore aquí el 1829. Entre 1845 i 1865, els llibreters Ticknor i Fields li van donar una important significació literària al lloc com a editors de Hawthorne, Longfellow, Emerson, Thoreau i altres autors nord-americans i britànics que sovint es reunien en aquest lloc.

El 1960, quan es projectava l’enderrocament de l’edifici per construir un aparcament, els ciutadans de Boston van recaptar diners per crear la Historic Boston Incorporated per tal d’adquirir i conservar aquest edifici.

8.- Old South Meeting House va ser construïda el 1729 i està considerada com un lloc clau de la història americana on es van celebrar reunions i esdeveniments que van donar peu a la Revolució Americana. El 16 de desembre de 1773 va tenir lloc entre aquestes parets la reunió que va donar lloc a la revolta del Te o Tea Party.

Anteriorment als successos que van donar lloc a la ‘Revolta del Te’, ja el 1765 un grup de comerciants i gent de negocis van prendre el nom de Fills de la Llibertat per protestar contra l’Acta del Timbre, contra els impostos britànics, congregant a un gran nombre de persones. El 16 de desembre de 1773, Samuel Adams va donar el senyal que poc després va provocar el Motí del Te a Griffin’s Wharf. ‘Old South Meeting House’ va ser convertit pels britànics en taverna d’oficials. També van estar aquí els estables del 17è regiment de Dracs de Cavalleria Lleugera.

Actualment està considerada Fita Històrica Nacional, i a més de museu, continua sent lloc de celebració de conferències i esdeveniments.

9.- Old State House o ‘Antiga Casa de l’Estat’ va ser la seu del Govern colonial britànic entre 1713 i 1776, existint encara sobre les façanes del mateix, símbols que recorden el seu passat. Assolida la independència, l’Old State House va acollir la primera cambra legislativa de Massachusetts. L’edifici ha servit des de la construcció de la ‘Massachusetts State House’ de mercat, lògia maçònica i ajuntament. Actualment dues de les plantes es destinen a exposicions sobre la societat i història de Boston

De l’època colonial, l’edifici conserva l’unicorn i el lleó reial de la Corona Britànica que es troben sobre les parets del costat més oriental. A la façana oest, un escut amb un nadiu americà i una inscripció escrita en llatí envoltant l’escut, recorda la primera colònia de la badia de Massachusetts. La torre, que en el seu temps sobresortia de les teulades de Boston, ens recorda el passat britànic i és un clar exemple d’arquitectura colonial.

10.- Site of Boston Massacre Davant de la façana est de l”Old State House’ es troba el Lloc de la Matança de Boston, on el 1770 soldats britànics van obrir foc contra una multitud que els insultava i atacava amb pedres i boles de neu. El succés va provocar la mort de cinc persones i va donar gran publicitat als indpendentistes.

Un gran cercle de pedra recorda el lloc on van passar els fets. A prop del lloc dels fets es va recuperar un mosquet que pot ser visitat a l’exposició que es troba a l”Old State House’. També es pot trobar a aquesta exposició l’informe redactat pel jutge on es van detallar els esdeveniments.

11.- Faneuil Hall és una construcció de maó d’estil georgià, donat pel comerciant Peter Faneuil a la ciutat de Boston el 1742. L’edifici, anomenat ‘El Bressol de la Llibertat’ pels discursos patriòtics que s’hi van donar, ha tingut permanentment utilitat de mercat i lloc de reunions. Un dels més famosos oradors del Faneuil Hall va ser Samuel Adams, qui el 1763 ja va suggerir la unió de les colònies britàniques americanes per a la seva lluita contra el govern britànic. Davant la façana principal de l’edifici hi ha una estàtua del mateix Samuel Adams.

El Fanueil Hall va haver de reformar-se a finals del segle XVIII per ampliar-se i acollir el nombrós públic que hi acudia. Els treballs van finalitzar durant els primers anys del nou segle. Els treballs van ser duts a terme per l’arquitecte Charles Bulfinch. El 1898 serien realitzats nous afegits. Finalment, l’edifici seria restaurat a la dècada dels 70 del segle passat.

12.- Paul Revere House La casa més antiga de Boston és la de l’heroi Paul Revere, conegut per la seva llegendària cabagada el 1775 per avisar els rebels de Lexington de l’arribada dels britànics.

La construcció data de 1680 aproximadament i va ser aixecada al lloc que va ocupar la Segona Església Parroquial de Boston, després de l’incendi de la mateixa en 1676. Va ser construïda en fusta pel ric governant Howard, i consta de tres plantes amb habitacions espaioses. La casa va patir reformes importants durant e segle XVIII per adaptar la seva cort a l’estil georgià dominant del moment, sent modificada la teulada i cobert. L’estat original va ser recuperat a la restauració de 1907-1908.

Paul Revere va ocupar la casa entre el 1770 i el 1800 amb la seva segona esposa, amb la qual va tenir 8 dels seus 16 fills. La xemeneia del darrere es creu que va ser afegida en aquella època. Després de la venda de la casa, els baixos de la mateixa van ser utilitzats com a botiga de dolços, fàbrica de cigars, banc i fruiteria.

És el 1902 un besnét de Paul Revere adquireix la casa per evitar-ne la demolició, encarregant a l’arquitecte i conservacionista històric Joseph Chandler, la restauració de l’immoble. El 1908 la casa de Paul Revere obriria la seva porta com a casa-museu històrica. Dins la casa s’exposen peces i utensilis de l’època, així com mobiliari i peces realitzades al seu taller.

13.- Old North Church o Antiga Església del Nord, data de 1723 i va ser aixecada amb maó a l’estil georgià dominant de l’època. L’església està coronada per una agulla i està inspirada a St. Andrew’s-by-the-Wardrobe, de Sir Christopher Wren a Londres. L’església conserva actualment els típics bancs tancats de l’època, on amb maons calents o escalfadors plens de brases es lluitava conta el fred. L’Old North Church o Christ Episcopal Church alberga les primeres campanes forjades a Estats Units.

El 1775 el sagristà Robert Newman, seguint instruccions de Paul Revere, amb dues torxes penjades al campanar va advertir de l’avenç dels britànics que es dirigien cap a Lexington i Concord.

14.- Copp’s Hill Burying Ground Originalment anomenat North Burying Ground, Copp’s Hill va ser el segon lloc d’enterrament a la península de Boston i va ser construït el 1659. La zona va adquirir el seu nom actual gràcies a la seva associació amb William Copp, un sabater i primer colon que vivia prop de l’actual Prince Street.

Durant la Revolució, la ubicació destacada del soterrani amb vistes al port li va donar una importància militar estratègica. Al costat sud-oest, els britànics van establir la seva bateria nord i un moviment de terres des del qual van dirigir el bombardeig de Bunker Hill i, finalment, l’incendi de Charlestown. La llegenda diu que les tropes britàniques van utilitzar làpides per a la pràctica d’objectius. Molts han interpretat les cicatrius rodones del sepulcre del capità Daniel Malcolm com el resultat de boles de mosquet disparades a poca distància.

Usat contínuament com a soterrament durant la dècada de 1850, Copp’s Hill és el lloc de descans de més de 10.000 persones. Hi ha enterrats aquí:

Edmund Hartt, el constructor de la USS Constitution
Robert Newman, que va col·locar les llanternes a Christ Church la vigília del famós passeig de Paul Revere, i
Prince Hall, activista contra l’esclavitud, soldat i fundador de l’Ordre Maçònic Negre. En el moment de la Guerra, més de 1.000 negres i esclaus lliures van ser enterrats a Copp’s Hill. A més, milers d’artesans i comerciants estan enterrats aquí. Les làmines i els seus epitafis reflecteixen la naturalesa de l’economia dels segles XVII i XVIII del North End.

15.- Bunker Hill Monument és un obelisc dissenyat per a conmemorar la Batalla de Bunker Hill, en la qual els britànics tractaran de trencar l’assalt que els rebels nord-americans havien fet al voltant a la ciutat de Boston.

Va ser construït entre 1827 i 1843 a Charlestown amb granit portat de la localitat de Quincy a través d’una línia del ferrocarril, que va ser creada especialment per a aquest projecte. Medeix 77 m. El monument no està al Bunker Hill sinó a la Breed’s Hill, on la majoria dels combats han tingut lloc en realitat. L’associació del monument, que havia comprat tota la zona de batalla, va haver de vendre els terrenys excepte el turó per poder pagar la construcció.

El monument, un dels primers dels Estats Units, va ser erigit per conmemorar la batalla, el major conflicte entre les forces britàniques i patriotes nord-americans en la guerra el 17 de juny de 1775. Davant es troba una estatua al coronel William Prescott, un altre heroi de la batalla. Durant els enfrontaments, i segons alguns historiadors, es va pronunciar la famosa frase “no dispareu fins que no els hi veieu el blanc dels ulls”.

16.- USS Constitution Al moll 1 de les drassanes de Charlestown Navy Yard hi ha el vaixell insígnia de l’Armada americana, l’USS Constitution, el vaixell de guerra més antic en actiu dels Estats Units, botat el 1797.

El vaixell té el sobrenom d’Old Irdonsides, guanyat a la guerra del 1812 després de suportar els canons del vaixell de la corona britànica ‘Guerriere’. En aquesta guerra atraparia nombrosos vaixells mercants i va derrotar cinc vaixells de guerra britànics. Abans, l’USS Constitution va servir per patrullar les aigües del Mediterrani i protegir els vaixells americans.

El vaixell es va salvar del desballestament gràcies al poema Oliver Wendell Holmes, titulat Old Ironsides. Compost el 1830 l’autor va demanar ajuda pública per salvar el vaixell, ja que les reparacions per a la seva posada de nou en servei eren costoses. Finalment el pressupost va ser aprovat i el vaixell salvat. El 1907 l’USS Constitution va ser convertit en museu. El 1997 seria restaurat, sent capaç de navegar pels seus propis mitjans. Cada 4 de juliol, Dia de la Independència dels Estats Units, l’USS Constitution salpa per recórrer el port, canviant a més la seva posició d’amarrament per tal de protegir ambdós costats del vaixell de les condicions ambientals.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Aquest és un molt breu resum d’una ruta emblemàtica, que explica molt bé els orígens d’aquesta ciutat i d’aquest país. Una manera de posar en valor el passat, d’entendre la memòria i els fets, i de retre homenatge als avantpassats, de forma amena i exigent alhora. Una autèntica satisfacció.


__________________________________________
(1) Per no tenir problemes de capacitat de la pàgina, pel pes que insertar fotografies comporta, he fet una cerca d’imatges externa, a l’entitat que ho gestiona, National Park Service i l’he enllaçada a la capçalera de cada descripció. Espero que funcioni.

Els noms enllaçats que es van repetint, els hi he respectat i repetit l’enllaç, per facilitar la lectura.

Us passo una mica de bibliografia amplia preparada per una llibreria especialitzada. I insisteixo en la sèrie John Adams, tot i d’altres opcions.




Categories
Llibres

Una sortida honorable

Josep Sauret

Títol: Una sortida honorable

Autor: Éric Vuillard

Edicions 62. El balancí. Barcelona 2023

Traducció de Jordi Martí Lloret

Una sortida honorable

És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.

Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com  conseqüència de la descolonització,  independència i finalment, unificació del país.

Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023

Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.

També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.

Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.

No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.

Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.

Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència  emparant-se en la declaració dels drets humans.

Dues fotos de la guerra del Vietnam

Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.

La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.

“Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve

Més informació

Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”

Categories
Cinema i sèries

Bridges

Els Ponts de Madison

Clint Eastwood i Meryl Streep  (1995)

Qui no l’ha vista !!! Una de les millors pel.lícules romàntiques dels anys 90.

No és una pel.lícula d’adulteri, d’infidelitat, d’aventures amoroses, sinó de somnis no complerts, d’emocions contingudes… de tota una vida de sacrificis, que enfronta tota persona amb el “ser” o el “volgué ser”. On l’excitació trenca la monotonia.

És l’alliberament social profund d’una trobada breu amorosa on no es podran retrobar més en aquell pont. Allà on han viscut el seu amor intensament, en contrast a l’amor conjugal. Tots portem una vida sense color.

No està interpretada per a dos joves guapos adolescents, sinó per a dos actors madurs impressionants. És un viatge emocional interpretat per a dos monstres del cinema.

No hi ha acció, no hi ha efectes especials, ni muntatges extres, ni decorats, sols la passió envolta la pel.lícula.

Clint Eastwood és l’antítesi del seu paper d’home dur. On trenca, per primera vegada, amb tot allò en què ens tenia acostumats, al tipus de pel.lícules a base de cops de puny , trets, pistoles i acció.  Però a “Bridges” aconsegueix la situació, la perspectiva, el sentiment femení perfecte, de tot aquest drama.

Meryl Streep, una dona, que durant uns dies, es veu capaç de donar “rienda suelta” a la passió, que estava endormiscada en el seu interior. Ho “broda”, amb una interpretació magistral, perfecte. On busca la seva felicitat, però on encara, pesa més les imposicions socials, i es palpen les limitacions d’una mestressa de casa. Una vegada més les seves emocions, els seus desitjos, els seus somnis, no importen. No pot saltar-se les normes bàsiques d’aquesta societat. Ella ens deixa sense paraules.

 “Només ho diré una vegada, mai ho he dit abans, hi ha certeses que només es presenten una vegada a la vida”…..

Ahir la vaig tornar a veure. Mai està de més tornar a vibrar amb aquest clàssic romàntic. O serà que m’estic fent gran….

“Els vells somnis eren bons. No es van complir, però m’alegro d’haver-los tingut”.

                                                                         Robert Kinkaid

Categories
Cinema i sèries

The Fabelmans

Per als qui el director Steven Spielberg ens ha fet passar grans moments davant les grans pantalles, aquesta pel·lícula és una més, una altra meravella, una injecció de saber, d’humilitat, de passió pel que es fa, de vida. Obviament la seva. Sembla un exercici de cloenda, esperem que no sigui així, seria una llàstima. Amb un guionista de prestigi, com és Tony Kushner, s’han embrancat en una biografia també molt cinematogràfica.

Parlem de passió, d’una addicció, d’un impuls. Sembla que només així, i amb una dosi enorme de talent, es pot arribar a dominar un llenguatge tan universal. Parlem també de l’entorn, de la família, de les circumstàncies que ajuden i també les que són una pedra a la sabata. Només cal treure-se-la. Això, tot això és el que li passa a un nen, i més tard a un adolescent, que un dia de 1952 entra per primera vegada a un cinema. I aquí comença una aventura sobretot vital, i més tard professional i econòmica, que ha fet de Spilberg un dels directors més envejats. Sí, li va costar molt, es va guanyar abans el públic i la crítica que el reconeixement dels factotums de la indústria cinematogràfica. La seva joventut i l’amplitud de públic a qui dirigia les pel·lícules, li van posar també moltes pedres a les sabates.

Una bona història, una història explicada per ell i per a nosaltres. Amb la senzillesa que sembla que tot sigui fàcil, una de les seves millors característiques, i un record de cóm la infantesa ens pot dictar un camí, i s’ha de saber escoltar. L’enginy, la tenacitat, i les circumstàncies faran la resta.

Categories
Cinema i sèries

Tár, quan una gran interpretació no serveix

“Se muestra absolutamente convencida de su propia importancia, a través tanto de sus dimensiones como de su afectada puesta en escena o sus pesados simbolismos. (…) ninguna película tan simplista y manipuladora debería permitirse tamañas ínfulas” 

Nando Salvá: El Periódico

“El enorme trabajo de Blanchett consigue que el espectador pase por alto la rimbombante y estirada puesta en escena de Todd Field para deleitarse con una solista entregada a la pompa de su personaje.” 

Elsa Fernández-Santos: El País

Tot i així hi ha crítiques que la defensen com una pel·lícula d’autor, hipnòtica, que defineix l’esplendor i la caiguda fulgurants d’una directora d’orquestra, i que en mans del director resulta novedosa i reveladora. A mi em sembla, ampulosa, mal explicada, que s’exedeix en les omisions, o en les suposicions, que no enriqueixen la trama, i que fan que l’espectador s’allunyi del personatge. Si es volia explicar el món del divisme musical, les seves complicades personalitats, el poder d’uns i la claudicació dels altres, no calia embadurnar-ho de falsa solemnitat, de tantes galindaines. Sort n’hi ha d’ella.

El que sí que em sembla que li dona un valor, és el poder que en essència, aquí estaria la clau, l’essència de cóm la música viu dins d’aquells que la practiquen, i més a aquests nivells de paroxisme, per alguns, de genialitat per a d’altres. També és artificiós en això, tot i que per mí és el més important de la narració. Podria haver decidit mostrar el talent, l’esforç, el fracàs, l’orgull, la foscor, els aplaudiments, l’oblit….. de la gent que s’entrega a una passió tan complexa com és la música. Crec que ens parlen més dels esportistes d’èlit. I així ens va.