Una notícia apareguda als mitjans fa un parell de dies, m’ha fet recordar un autor, Charles Dickens, (1) tan estimat per alguns i tan desconegut per d’altres. I sobretot la importància que les seves cròniques i novel.les van adquirir com a denúncia social pel gran públic que les esperava, fet que no s’ha tornat a produir amb la mateixa fortalesa. L’avidesa de lectura en aquell moment era paradigmàtic.
A la memòria de tots hi ha algunes de les seves grans novel·les: Història de dues ciutats, Oliver Twist, Grans esperances… Però voldria recordar un altre aspecte no tan conegut de la vida del novel·lista, que va afavorir la profunditat i extensió de la seva obra: l’insomni que va patir durant part de la seva vida. «Fa alguns anys vaig patir d ‘un insomni passatger, atribuïble a una impressió dolorosa, i aquest insomni em va obligar a sortir a passejar pels carrers durant tota la nit», va escriure el mateix Dickens en un dels seus llibres titulat Passejades nocturnes, en què relata les llargues caminades que donava per Londres en plena nit a conseqüència dels problemes de son que patia.
Gairebé cada nit, l’escriptor abandonava casa seva a Tavistock Square poc després de les dotze, i vagava pels carrers sense un rumb prefixat. De vegades aquestes passejades nocturnes van arribar a prolongar-se fins a la matinada. En aquest deambular solitari, Dickens va prendre notes per fer retrats de la fauna nocturna londinenca: els borratxos que abandonaven les tavernes amb pas vacil·lant, els policies, les prostitutes… Tots ells van quedar immortalitzats per la seva ploma. Les seves cròniques deixen constància que aquestes passejades el van portar moltes vegades fins als teatres del Covent Garden o fins i tot els murs de la presó de Newgate.
Tot això, que podriem allargar amb les seves pròpies paraules, i que pot semblar anecdòtic, va permetre una literatura responsable i de denúncia social, que no va tenir mirall en tota la literatura europea del moment, a excepció de la d’Émile Zola. Aquestes passejades el van portar a les sortides i entrades de les fàbriques i dels barris dels obrers que les treballaven, i aquí és on neix el gruix de les seves històries: la misèria i les seves primeres víctimes, els nens.
Moltes novel.les en són testimoni, però escolliré Oliver Twist perquè la rudesa amb la qual es desfoga l’autor ens acosta del tot a la notícia que ha motivat aquesta ressenya: un nen orfe i desemparat lluita per sobreviure contra les adversitats. Tot i les penalitats, l’autor ens vol transmetre un missatge optimista en un món on hi ha persones bones disposades a ajudar, i a personatges que no sucumbeixen a l’entorn, el mateix Oliver; encara no havien aparegut les teories deterministes. Londres és descrit com una successió de carrers laberíntics i patis pels quals Oliver és arrossegat, i on percep la pobresa, la brutícia o la delinqüència. Dickens va retratar com cap altre les misèries de l’època victoriana: va denunciar la pobresa, el maltractament a la classe obrera i la corrupció de les institucions en una crítica constant a la hipòcrita moral.
Per completar la notícia de l’inici, n’adjunto una del 2004, de l’Arxiu Nacional Britànic. No cal dir res més. El que viuen els infants avui dia, i el futur que els hi estem preparant, ens hauria de posar en alerta, encara que dormim molt bé.
Jornada ‘L’estel fugaç de la llibertat: a 150 anys de la Primera República (1873-1874)
Dissabte 25 de març, de 09.30 h a 18.00 h tingué lloc al Born Centre de Cultura i Memòria (Sala Moragues), organitzat per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), amb la col·laboració del Born Centre de Cultura i Memòria aquesta Jornada sobre la Primera República.
Programa de la Jornada
El Born CCM acollí a la Sala Moragues, en el marc de la commemoració dels 150 anys de la Primera República Espanyola, aquesta jornada organitzada per la UPEC i en la qual s’analitzà la importància de la Primera República en les polítiques democràtiques posteriors, en l’extensió del sufragi, la democratització de la terra, la regulació de la jornada laboral o l’ensenyança laica.
A la jornada hi participen historiadors, professors universitaris i juristes, i s’analitza el republicanisme a Catalunya i Espanya en tres sessions:
9.30 a 11.30 h: El llarg camí per la llibertat: les llavors del republicanisme a Catalunya i Espanya
Amb Xavier Domènech, historiador i professor a la UAB, Jordi Roca Vernet, historiador i professor a la UB i Florencia Peyrou, historiadora i professora de la UAM.
12.00 a 14.00 h: Una República que es va atrevir a ser: democràcia, federació i socialisme
Amb Pere Gabriel, historiador i Catedràtic emèrit de la UAB, Ester García Moscardó, investigadora postdoctoral a la UV i Jaume Montés, investigador predoctoral a la UB.
16:00 a 18:00 h: Fills i filles de la tradició republicana: Estat català i (con)federalisme
Amb Jeanne Moisand, professora d’història social i cultural, i Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC.
Més informació
Deia Walter Benjamin que «la memòria era la facultat èpica que estava per sobre de totes les coses i que únicament gràcies a una àmplia memòria l’èpica podia apropiar-se del curs de les coses». La Jornada reflexionarà entorn de la Primera República, i farà memòria sobre diversos factors, des de les tradicions de pensament polític que van determinar aquell moment en la forma que va prendre, fins a la qüestió social; com seria pensada pels seus protagonistes fins a l’articulació territorial de la República que es plantejà.
Bibliografia bàsica comentada
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, han preparat una bibliografia bàsica comentada, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República. Es pot consultar aquí
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
Títol: La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874
Autors de l’edició actual: Jordi Roca Vernet (edició i estudi introductori); Ginés Puente (presentació dels documents i biografies)
Autorde l’obra original: Miquel González i Sugranyes, reproducció de l’original del 1896: La República en Barcelona: apuntes para una crónica, publicat a Barcelona per Imprenta de Henrich y Cª en comandita
Edició: Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàgines
Imatge principaldel blog: Proclamació de la República a Barcelona, el 21 de febrer de 1873 a la plaça Sant Jaume, davant la façana de la Diputació Provincial de Barcelona. La Ilustración Española y Americana, 8/3/1873, Any XVII, num. X, p. 149
La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023
Tres obres en un llibre
El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente.
Del republicanisme a la Primera República
La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
Aquest estudi introductori es divideix en quatre apartats. El primer, “Els orígens del republicanisme”,Roca Vernet, descriu amb força detall, la formació i l’abast de la penetració a la societat catalana i espanyola de les idees republicanes. Resumint el text de Roca Vernet: A la Barcelona dels anys seixanta es produeix un esclat d’espais de sociabilitat informal en els quals es difondran les idees republicanes com ara tallers d’artistes que reunien pintors, dibuixants i caricaturistes; les rebotigues i pisos en què es trobaven dramaturgs, actors i literats; les societats literàries que reunien intel·lectuals i lletraferits; o cafès en els quals s’aplegaven professionals liberals de diverses sensibilitats. Però també hi haurà espais de sociabilitat formal com les societats recreatives les societats corals o els ateneus populars dedicats a l’educació i reforma dels obrers. Amb el triomf de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda com La Gloriosa, apareixeran els clubs i posteriorment els centres polítics.
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
El segon apartat: “Les armes en la política popular de les revolucions”, destaca la gran importància que adquireix la formació d’unitats armades en els processos revolucionaris del segle XIX determinada per la mobilització de ciutadans a través de l’organització de milícies ciutadanes (anomenades Nacionals, Urbanes, Guàrdies Nacionals, de la Llibertat o de la República) i de cossos francs (de civils voluntaris), i per la seva continuada presència en la política local, provincial i nacional. I conclou: La participació en aquelles unitats es percebia com la manera de fer política de les classes populars i alhora de defensar les autoritats revolucionàries, emanades dels pronunciaments progressistes o juntes revolucionàries que orientaven la construcció i consolidació del règim liberal cap a un model més participatiu, més representatiu dels espais local i provincial, i amb més reconeixement de drets i llibertats individuals. Per tant, la milícia s’erigirà com un contrapoder polític d’abast local i provincial que vigila l’acció de les autoritats municipals i governamentals, i alhora com una alternativa per assumir les funcions d’un exèrcit i d’una policia impopular.
El nou govern de Francesc Pi i Margall reuneix els Voluntaris de la República, l’exèrcit, i els cossos armats dels estats (Guies, milicians, etc.) per combatre els enemics de la República. Catalans, aragonesos, valencians i murcians estiren la República cap al federalisme. La Flaca, 2/7/1873, núm. 71, p. 2 14 15
En el tercer apartat: “L’obrerisme i la Primera República”,Roca Vernet, recorda que a Barcelona, en el Congrés obrer del 1870 es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i es va declarar el caràcter apolític de l’organització. També destaca la rellevància de l’experiència política i sindical durant la insurrecció republicana del 1869 i les vagues del 1871 en l’espai local i regional, quan es va produir un allunyament entre republicans i obrers. I es pregunta: quina capacitat va tenir el republicanisme de mobilitzar els obrers després de la formació de la FRE ? Ell mateix descriu que: El republicanisme s’havia dividit a la dècada dels seixanta entre aquells partidaris d’una política econòmica més intervencionista de l’Estat en clau socialista que corregís el mercat o la propietat, com ara Francesc Pi i Margall, i aquells que preferien la política econòmica més liberal, sense intervencionisme, que presentava Emilio Castelar, que consideraven més moderna. […] També es debatia sobre quin model organitzatiu havien de tenir els sindicats, i es contraposava el mutualisme i el cooperativisme a l’acció més enfrontada amb la patronal, que tenia un horitzó més revolucionari. El republicanisme es va dividir al voltant d’aquesta contraposició, de la mateixa manera que ho va fer el sindicalisme.
El republicanisme federal emprarà fins i tot els símbols nacionals precedents (el patró d’Espanya, Sant Jaume “mata moros”) per mobilitzar tothom contra els carlins. La Campana de Gràcia, 27/6/1873, núm. 173, p. 1.
En el quart apartat, “La diversitat del federalisme”, Roca i Vernet descriu com el federalisme pactista estava dividit entre els partidaris del pactisme no insurreccional de Francesc Pi i Margall i els de la intransigència política que representava Valentí Almirall i Llozer. I afegeix que “Tot i les diferències, aquest era un federalisme que es construïa des de baix a partir d’una concatenació de pactes fins a construir la República Federal i, per tant, es partia de la fragmentació de la sobirania i d’una organització quasi confederal. Aquest federalisme tindrà diverses expressions que aniran des d’un projecte polític més social i municipalista a un de revolucionari i confederal basat en la supremacia dels estats en detriment de la federació republicana. Tot i així, destaca que: El federalisme pactista de Valentí Almirall o Roque Barcia va generar rebuig per la seva connotació confederal i per un exercici de la sobirania compartida, però el federalisme de Pi i Margall també va despertar una forta oposició en la mesura que consideraven que també posava en perill la unitat nacional i engendrava un factor de dissolució de la nació [espanyola].
Durant el darrer govern presidit per Emilio Castelar, les mesures autoritàries obligaran a mobilitzar tothom. En la caricatura s’arma nens, gent gran, dones i fins i tot les estàtues de l’actual plaça de Sant Jaume, però en queden exclosos aquells qui poden pagar un substitut. La Campana de Gràcia, 16/11/1873, núm. 189, p. 1
Finalment, el cinquè apartat de l’estudi introductori de Roca i Vernet analitza l’obra “La història de la República escrita per Miquel González i Sugranyes”. Aquesta història de la República va ser publicada el 1896, 23 anys després de la fi de la República amb l’objectiu d’afavorir la formació d’un relat històric que projectés més unitat entre el món republicà, allunyant-lo de la memòria construïda pel règim de la Restauració, que associava aquells mesos al caos, la violència, la divisió i la fragmentació de la nació. Per a Roca i Vernet: En el relat de González i Sugranyes també es constata el seu interès per allunyar el món obrer dels discursos més revolucionaris i apolítics vinculats a la mobilització a través de la vaga general revolucionària. El [seu] relat està impregnat del projecte reformista políticament i social que encarnava les tendències unionistes del republicanisme, encapçalades pel tercer president del govern de la República, Nicolás Salmerón,[…] el qual durant els últims anys de la seva vida, va formar part de la Unión Republicana primer i, després, el 1906, va integrar la coalició electoral catalanista Solidaritat Catalana, raó per la qual fou escollit diputat per la circumscripció de Barcelona ciutat el 1905 i el 1907.
La República en Barcelona. Apuntes para una crònica
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente.
Cada intent de proclamar l’Estat Català, el cantó català, per part des intransigents i internacionalistes serà reprimit per les milícies urbanes de l’Ajuntament de Barcelona. La Campana de Gràcia, 17/8/1873, núm. 176, p. 1.
L’estructura del llibre en 9 capítols i 164 apèndixs, cada capítol té entre 10 i 20 apèndixs documentals, demostra la vocació professional de l’autor que com a historiador d’època medieval s’enfronta a l’anàlisi dels esdeveniments de la Primera República des d’una perspectiva clarament positivista, sustentant totes les seves anàlisis o opinions amb la documentació de l’època. Gairebé la meitat de les pàgines del llibre són els apèndixs que rere la narració de cada capítol reprodueixen els documents que considera fonamentals per corroborar el seu relat. Aquestes pàgines de documentació revelen la vocació de recopilador d’evidències escrites a l’hora de compondre el seu relat de memòries, fet que l’allunya de les memòries d’altres republicans. Alhora, tot aquell ventall de fonts atorguen una rellevància cabdal a l’obra en la mesura que molts dels documents només els coneixem a través d’aquesta còpia.
Caricatura per contraposar la República dels cantonalistes, encapçalats pel general Juan Contreras San Román, que lidera la defensa del cantó de Cartagena, i la República Federal que encapçala el govern presidit per Nicolás Salmerón. La Campana de Gràcia, 10/8/1873, núm. 175, p. 1.
Les autoritats durant la Primera República
La tercera part del llibre, a càrrec de Genís Puente, són les biografiesbreus però completes de Les autoritats durant la Primera República. Hi ha les biografies dels tres alcaldes de Barcelona: Francesc de Paula Rius i Taulet; Narcís Buxó i Prats; Miquel González i Sugranyes (del 24 d’agost de 1873 a 6 de gener de 1874). Els tres presidents de la Diputació de Barcelona: Josep Anselm Clavé i Camps; Benet Arabio i Torres; i Ildefons Cerdà i Sunyer.
Els quatres presidents de govern de la República: Estanislau Figueras i Moragas; Francesc Pi i Margall; Nicolás Salmerón Alonso; i Emilio Castelar Ripoll. Els set capitans general de Catalunya i els tres governadors civils de Barcelona. Al final també hi ha un índex onomàstic, molt útil per cercar els noms entre la multitud de protagonistes.
Finalment, també inclou 9 imatges breument comentades, provinents de La Ilustración Española y Americana, La Campana de Gràcia i La Flaca. Les imatges d’aquest apunt del blog s’han extret directament d’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) i els peus d’imatge són de La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023.
Caricatura que representa el cop d’estat del general Manuel Pavía, que expulsa l’Assemblea Nacional (o la República) de la seu de la sobirania nacional. A terra, les taules de la llei i la reivindicació de la Llibertat. La Campana de Gràcia, 18/1/1874, núm. 199, p. 1.
Els autors
Miquel González i Sugranyes (Tarragona, 6 de gener de 1838 – Barcelona, 1924). Va estudiar Història malgrat que durant anys va treballar com a caixista en una impremta. Va donar suport a la Revolució de Setembre del 1868 i s’afilià al Partit Republicà Democràtic Federal que liderava Francesc Pi i Margall. Durant la Primera República va ser escollit alcalde de Barcelona l’agost de 1873, substituint Narcís Buxó i Prats, i va romandre en el càrrec fins al gener de 1874. Prèviament, havia donat suport a la proclamació de l’Estat Català el 9 de març de 1873 a Barcelona. Amb la Restauració borbònica es va retirar de l’esfera pública durant un temps. El 1887 va tornar a ser escollit regidor de l’Ajuntament, representant el Partit Republicà Demòcrata Possibilista.
Jordi Roca Vernet és Professor Lector Serra Hunter i coordinador del màster d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona. Doctor, premi extraordinari per la Universitat Autònoma de Barcelona (2007), ha estat investigador postdoctoral a l’Institut Camões, la University of Warwick i la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat dues monografies de recerca: Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808- 1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (2011). També ha publicat, amb Núria Miquel, La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835 (2021).
Ginés Puente Pérez és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona amb la tesi De Soledad Gustavo a Teresa Mañé Miravent: els orígens de l’anarco-feminisme a Espanya (1865-1939). Codirector de la col·lecció Lliure pensaments, que publica Edicions UB i Publicacions URV, ha estat professor en diferents graus a la UB, la URV i la UOC. Especialitzat en la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX, ha treballat els orígens de l’anarquisme i l’anarco-feminisme, els processos migratoris cap a Llatinoamèrica i la construcció i rehabilitació de les xarxes de comunicació catalanes, entre d’altres.
Durant el govern presidit per Francesc Pi i Margall es produeixen enfrontaments entre els partidaris de la república unitària i la federal que s’interpreten en clau social, entre les elits i els treballadors. La Flaca, 1/5/1873, núm. 63, p. 2
Títol: Dones i mares invisibles Autores: Sanisidro Fontecha, Guillermina; Montllor Linares, Raquel; García Aguilera, Rosario; Cruz Guerrero, Katuy; Valderrábano Alonso, Elena; Jiménez Alanzor, Silvia; Beltrán Torres, Gemma; Ruiz Magan, Antonia. Editorial: Con M de Mujer; 494 pàgines; 2022
Dones i mares invisibles
Dones i mares invisibles ha estat escrit per un grup de mares amb fills amb diversitat funcional que volem donar a conèixer la nostra realitat i així, fer visible la cura que porten les dones tota la seva vida.
L’esborrany del llibre el vam començar a escriure durant l’època de pandèmia i ens va servir per acompanyar-nos entre nosaltres. Després de tot, va ser molt terapèutic treure de dins les nostres emocions més ocultes i difícils i també ens vam adonar de la resiliència que tenim i que desconeixíem totes nosaltres.
Amb aquest llibre volem visibilitzar un rol que la societat on vivim continua perpetuant en termes de gènere: “la tasca de la cura pertany a la dona”. I aquesta tasca és invisible per la societat, i per tant, habitualment no és reconeguda ni valorada, malgrat l’enorme esforç i sacrifici personal que pot arribar a suposar.
En la mesura en què les dones ens ocupem de la cura d’una persona depenent, l’espai per a nosaltres mateixes queda molt reduït i això afecta el nostre benestar, repercutint en la nostra salut física, mental i relacional. És per això, que cal canviar la mirada de la cura entregada a la dona; i cal una nova mirada que mostri que per a fer aquesta tasca tothom és capaç d’aprendre’n. Hem de construir una societat on fer-se càrrec de la cura correspongui a tothom i on existeixin els recursos suficients per a les famílies i sobretot per a les dones que es troben en aquestes situacions. La cura és una tasca invisible, però tanmateix imprescindible i essencial.
Finalment, dir-vos també que el llibre va ser escrit en català i en castellà, tot i que finalment el títol és en català, els capítols alternen el català i el castellà en funció de la llengua original.
Dones i mares invisibles, Ed. Con M. de Mujer, 2022
Dones de l’època victoriana davant del Gran Canyon – Getty Images
Quan varem parlar del Grand Tour que havien fet Elles, des del segle XVIII fins ben entrat el XX, ja varem apuntar que, malgrat definir-la generalment com una època fosca, durant el regnat de la reina Victòria es van donar certes condicions que van esperonar les dones britàniques a prendre iniciatives “arriscades” que podrien marcar els inicis de la modernitat, tot això naturalment amb l’ajut d’una industrialització creixent, i que també va fer estralls en la vida dels més oprimits.
De la coneguda com l’època victoriana en podriem ressaltar molts aspectes, i precisament molts gens negatius, al contrari del que es vol afirmar de forma general i poc acurada. I un d’aquests i ben paradigmàtic és que davant de l’opressió en les costums que constrenyien el comportament femení, hi va haver força reacció per part d’unes dones valentes, que no estaven disposades a seguir el joc que la societat els imposava.
Ens fixarem en les dones viatgeres d’aquesta època. Per què el viatge? Qui eren? Cóm ho van poder fer? A on anaven?
Durant segles, no va estar ben vist que una dona viatgés sense estar acompanyada per una dama de companyia, un tutor o un marit. Viatjar sola significava córrer un gran risc, no només per a la seva integritat física, sinó per a la seva imatge social i fins i tot moral. La llibertat de conèixer i d’explorar més enllà del món que els havia estat assignat es considerava perillós, una aventura que li podria proporcionar coneixements i companyies no adequats. A les dones se’ls negava l’oportunitat de moure’s soles pel món i no se’ls permetia una participació activa a la vida pública, política o empresarial, forçant-les a cultivar els seus sentiments i habilitats en privat i a sobrevalorar l’amor romàntic i convenient per sobre de qualsevol altra cosa, ja que aquesta era l’única via d’escapament per abandonar la llar familiar, i, amb sort, poder sortir del seu entorn acompanyant els seus marits.
Les viatgeres victorianes, autèntiques pioneres que van lluitar contra tota mena d’obstacles i prejudicis per poder fer allò que realment volien: descobrir el món que hi havia més enllà de la conservadora Anglaterra. Les que aquí destacarem són algunes d’aquestes excepcions que es van alliberar de l’encotillament i els lligams que restringien el moviment de les dones. Al pròleg del llibre de Mary Morris The Illustrated Virago Book of Women Travellers, ja amb diferents edicions, fa un interessant símil entre l’estreta cotilla de les dones occidentals i els peus lligats de les dones orientals. Ambdues limitades per respirar socialment i poder moure’s amb llibertat.
De tota manera, no podem esperar les mateixes experiències de viatge reflectides per una dona que per un home de l’època, de fet hi ha menys obres sobre viatges escrites per dones; la manera d’assimilar els nous coneixements, la manera d’adaptar-se a les diferents cultures, les pors a patir algun tipus d’agressió física, el rebutg social i el despertar no només intel·lectual sinó físic de moltes, fan que tots els testimonis recollits, ja sigui directament o com a inspiració per a un poema o una novel·la, siguin especialment valuosos per les percepcions i complexes emocions que ens mostren.
Ja a l’època es van editar “manuals” d’ajuda a les viatgeres, la qual cosa demostra que no era un fet menor. Uns llibres de recomanacions de tot tipus per aquelles intrèpides aventureres. Si fóssim una anglesa de finals del XIX, Hints to Lady Tavellers no podria faltar al nostre equipatge. Escrit per Lillias Campbell Davidson el 1889, aquíen deixo unes primeres pàgines de l’original, del que va ser el primer manual de viatge dirigit específicament a dones, amb consells pràctics perquè s’animessin a sortir a fer de turista.
I ara passo a fer un resum, la redacció del qual segueix el mateix to i estil que l’original.
1.VIATJA LLEUGERA D’EQUIPATGE Viatjar seria la més gran de les dites si no fos pel que pesen la maleta i els baguls ; especialment quan no tens criades que et portin la càrrega. Per alleugerir, es recomana no portar més que una bossa de viatge o un maletí amb allò bàsic. Si calgués passar la nit al ferrocarril o al vaixell, no t’oblidis la bata de franel·la, ja que dormir amb la roba del dia resulta molt incòmode i el vestit se t’arruga. Hi ha qui es desvestix i es cobreix directament amb les mantes del tren, un procedir del tot desaconsellable per antihigiènic i imprudent. Emporta’t un xal gran per tapar-te, un coixí de plomes per als peus i una gorra de llana o de seda, així podràs treure’t el barret, perquè és impossible tenir un somni reparador amb el barret posat. Convé endur-se una banyera portàtil. Encara que molts establiments ja en disposen per un càrrec extra, et serà difícil trobar-les quan surtis dels camins habituals. Agafa un joc de tovalloles, perquè les subministrades als hotels no es caracteritzen per la seva suavitat precisament. Afegeix una pastilla de sabó i una esponja; glicerina per hidratar cutis i mans, que s’esquerden molt viatjant, i llet agra per a les cremades solars.
2.LA FARMACIOLA D’EMERGÈNCIESMai no surtis de casa sense una ampolla de brandi per als refredats. Recordeu-vos de les pastilles de càmfora per prevenir refredats, de l’acònit homeopàtic: les flors de camomila, l’oli d’oliva, les gases de calèndula, l’àrnica… I, per últim però no menys important, els caramels de menta per al mareig i les sals aromàtiques per als desmais.
3.CONTROLA LA DIETASempre que les circumstàncies ho permetin, evita els menjars massa copiosos o poc saludables en ruta. D’acord amb el sentit comú i l’autoritat mèdica, els vins són el millor aliment per al viatger. Fuig dels brioixos, limita’t a pudins i mata el cuquet amb galetes salades i sandvitxos. Important: no et descuidis de l’obridor, podries trobar-te en seriosos problemes sense aquest instrument, que fa d’una tasca impossible una cosa senzilla. El vi pren-lo amb molta moderació, i els licors, ni tastar-los. Substitueix-los per cafè, xocolata calenta, llimonada casolana o te.
4.M’EMPORTO L’ASSISTENTA? Les criades resulten generalment inútils al moment de la veritat, i pitjor que inútils en situacions d’emergència. Així que no et molestis a emportar-te-les amb tu al tren. Si insisteixes que t’acompanyin, desafia les convencions socials i que viatgin al teu mateix vagó de primera classe, doncs encara et seran més inútils si van al seu pertinent passatge de tercera.
5.ARREGLADA PERÒ INFORMAL Està en joc l’orgull de la nació: de tu depèn que les angleses siguin les pitjor vestides del planeta o no, així que para atenció. Una vestimenta sense adornaments pretensiosos i un comportament seriós protegiran la teva dignitat encara que viatgis sola. Per descomptat, els pantalons queden totalment fora de lloc. Els enagos blancs són inadequats per viatjar. Tria colors foscos. A l’estiu serà necessari un guardapols de seda grisa o marró, que arribi fins a la vora del vestit i puguis cordar-te de dalt a baix. Pel que fa al calçat, les botes són molt millors que les sabates; preferiblement les que es lliguen amb cordons.
6.ALERTA AMB ELS LLADRESGuarda part dels teus diners a la butxaca secret que hauràs confeccionat als enagos a aquest efecte, reservant una suma petita per a despeses imprevistes a la butxaca del vestit. La resta de lliures lliureu-les al vostre acompanyant, i que sigui ell qui s’encarregui d’efectuar els pagaments.
7. CAL DEIXAR PROPINA?No, encara que el xofer del carro te la demani. Aquesta demanda no se sustenta sota cap fonament legal, per desgraciada que sigui la seva vida .
8.NO MOLESTIS AL TEU COMPANY DE VIATGESi viatges amb escorta o acompanyant, no l’has d’incordiar amb preguntes contínues del tipus “Per on anem?”, “Quan arribem?”. És un comportament ofensiu i impropi que fa del viatge una mica tediós. Si t’avorreixes, contempla el paisatge o llegeix, però no siguis primmirada, deixa el teu company tranquil i no interfereixis en les seves disposicions i plans.
9.ALLOTJAMENT S’encarregarà sempre el teu acompanyant (que per això li has fet entrega dels diners abans). El més aconsellable per triar un hostal confortable és deixar-se guiar per recomanacions fonamentades en les experiències personals d’amics i coneguts. Ès preferible buscar una habitació moblada, així t’estalviaràs transportar els teus propis estris.Les casolanes solen ser honestes, però no així les serventes. Val més no sotmetre-les a la temptació i guardar amb clau qualsevol pertinença de valor.Mai et fiquis en un llit aliè sense assegurar-te que ha estat degudament ventilat, ja que tothom sap els efectes mortals que tenen els llençols humits per a una dama. Si viatgeu en solitari, informeu el patró perquè, a l’hora de dinar, us porti del braç al restaurant; però allibera’l d’aquesta obligació si et quedessis més d’una nit. Demana a un cambrer que exerceixi la funció d’escorta, així evitaràs la vergonya de creuar la sala sola. Un cop a taula, demana els plats que vulguis en veu baixa; sigues ràpida i resolta en la teva decisió, i no aturis al maître canviant cada dos per tres la teva elecció.
10.PER A DONES QUE VIATJEN SOLES Quan arribis a una ciutat desconeguda, fes-te amb un mapa i una guia de viatge, per no caminar preguntant tota l’estona adreces. Tot i que les viatgeres independents solen ser objecte de consideració i amabilitat per part dels homes, i un cavaller de debò sempre estarà disposat a ajudar-te. Si es donés el cas de topar-te amb un maleducat al tren o al vaixell, baixa’t el vel i dóna-li l’esquena, fes com si llegissis o mira per la finestra. Una conducta circumspecta és la manera més segura d’espantar la impertinència. Per evitar situacions violentes, busca seient amb una altra dama o prop d’un home d’edat avançada. Si el teu company circumstancial de viatge iniciés una conversa, no el despatxis. Aquestes familiaritats són les pròpies del viatge i no afectaran gens la teva bona imatge; però tampoc intimes gaire, sigues prudent. Recordeu que només els homes estan habilitats per iniciar diàleg amb una dama, mai a la inversa. Veuràs com n’és d’agradable el costum continental d’intercanviar reverències amb cada estrany que entra al vagó, i com de desagradable és per a la cordialitat humana reprendre les mirades fredes i repulsives que es fan servir a les illes britàniques.
11.ELS PERILLS DEL VIATGE Cert que, sovint, es mira les viatgeres amb curiositat, si no temor, desconfiança o hostilitat; però viatjar no comporta més riscos que un ball de la London Season. L’aplom i les maneres són la millor salvaguarda davant de situacions espinoses. I, per sort, aplom i compostura ja no són virtuts alienes a les dames. No obstant això, sempre que hi hagi un home al teu costat, deixa’l fer, no intervinguis; només hauràs d’actuar per tu mateixa si no trobes cap gentleman a prop. En cas de naufragi, oblida’t de les joies: l’aprovisionament de queviures és prioritari. Busca una armilla salvavides; si no en trobessis (els subministraments són negligentment escassos de vegades), procura’t qualsevol objecte de fusta lleugera, que serà la teva salvació de no haver-hi suficients bots per a tota la tripulació. En l’hipotètic cas que el teu tren o el teu carruatge perdessin el control, saltar per la finestra no és la solució correcta. L’únic pla viable és romandre a bord, agafar-se fort i esperar amb sobrietat el moment de bolcar. Tot i que la pràctica totalitat d’accidents ferroviaris es deuen a equipatges mal subjectes que contusionen els caps dels passatgers. Per preveure aquests sinistres, col·loca les teves pertanyències pesades sota el seient. No anticipis desgràcies i allunya’t de les teves inseguretats; només així podràs gaudir del viatge.
12. DEIXA ELS TEUS PREJUDICIS A CASA Mai ridicultzis ni riguis dels costums i menjars estrangers, per rares que semblin. Si a Alemanya et serveixen la carn amb melmelada o el boví cru, o a Itàlia et donen els pèsols amb beina, o a França t’ofereixen filet de cavall i anques de granota… no facis cap comentari i reprimeix gestos de repugnància.Tracta d’adaptar els teus gustos a la nova gastronomia, i si de debò et resulta impossible, aparta del plat els productes que et disgustin, però fes-ho ràpid i amb dissimulació. Els millors viatgers són els que mengen gat a la Xina i oli de peix a Groenlàndia, els que fumen pipa de sepiolita a Alemanya, els que cacen perdius a la Gran Bretanya, els que porten turbant a Turquia i els que munten elefant a l’Índia.
He avisat del to, i de les obvietats, que també comporta una intenció absolutament protectora i sosté la vulnerabilitat i fragilitat de les dones, de vegades fa somriure, si no ens fixem cóm n’era de classista la societat. Tot plegat sembla una contradicció: tot i així, que surtin de casa, que coneguin, que s’arrisquin. El llibre de fet també està ple dels consells de les pròpies dones que ja havien viatjat abans de la publicació d’aquest llibre, al 1889.
Arribats aquí en podrem descriure nomès algunes de les més rellevants, i també les que han tingut més notorietat. Intentaré facilitar la seva bibliografia, si més no la que està disponible.
La vida de la reformadora Flora Tristán va ser rescatada de l’oblit el 1925, quan es va publicar la seva obra Tour de France, un informe sobre la seva campanya sobre els drets dels treballadors francesos a les zones industrials. La seva primerenca mort de febres tifoides va frenar el seu somni de creació d’un sindicat universal de treballadors que inclogués entre els seus punts fundacionals la igualtat de drets de les dones. El seu llarg viatge en solitari al Perú, per qüestions familiars, va significar el despertar polític i reivindicatiu de l’escriptora, com ella mateixa reflecteix a la seva obra Peregrinations of a Pariah. Va plasmar aquestes experiències en aquest magnífic llibre de viatges, publicat el 1838.
La que seria l’àvia de l’artista Paul Gaugin, va protagonitzar un dels fets que més rius de tinta van fer córrer a la crònica social dels diaris francesos: quan la llei de divorci encara era il·legal a França, Flora es va separar del seu marit, l’empresari André Chazal. Va recuperar el nom de soltera i va entaular una lluita per la custòdia dels seus tres fills. L’enfrontament va poder acabar en tragèdia, ja que Chazal, que rebutjava el protagonisme polític i social de la seva ja exdona, el va disparar per l’esquena ferint-la de gravetat. Els jutjats li van concedir la custòdia dels seus fills, la van declarar legalment divorciada, i van condemnar André a 17 anys de presó
Com el seu fill Anthony Trollope, l’autora britànica va ser una prolífica escriptora de novel·les, arribant a publicar-ne un total de 34; però, al contrari que el seu fill, mai no va rebre el reconeixement ni la fama que ell va aconseguir. El seu gran èxit va ser el llibre inspirat pels seus viatges pels Estats Units, Domestic Manners of the Americans, on de forma irònica i des d’un punt de vista molt britànic feia un retrat de la nova societat nord-americana, els seus costums i caràcter, centrant-se molt especialment a l’entorn rural. Independentment de l’atac mordaç, l’obra mostra una profunda preocupació pel paper que la dona representa dins de l’àmbit familiar i públic, arribant a lamentar allò que ella defineix literalment com el “la lamentable insignificància de la dona americana”. Va ser un best-seller.
Encara que Frances Trollope ha rebut menys atenció de la que se li ha prestat al seu fill A.nthony, a l’entorn acadèmic els crítics assenyalen que compta amb una capacitat intel·lectual i una habilitat literària equiparable a la seva profunda humanitat, a la seva consciència feminista ia la participació de la dona en activitats públiques. A les seves novel·les, expressa les preocupacions morals i ètiques del seu temps. Les seves narracions, en les quals barreja ficció i realitat, tracta nombrosos problemes socials com ara les clàusules de bastardia, les lleis injustes, l’explotació infantil a les fàbriques, l’abolició de l’esclavatge, la corrupció de l’església i els drets de la dona. Era ferma defensora que les novel·les serveixen per conscienciar la societat i provocar canvis i reformes socials que ajudin a protegir dones i nens.
Mentre que la majoria de les viatgeres britàniques sentien la necessitat de mostrar el seu descobriment de la llibertat a través de les seves novel·les i escrits sobre viatges, podríem dir que el viatge d’Amelia va ser en sentit contrari, ja que va començar a viatjar quan ja era considerada una escriptora de prestigi entre el públic i la crítica.
Des de molt jove va demostrar un talent excel·lent per a la poesia i la novel·la, publicant diversos dels seus escrits a través de diaris i revistes i aconseguint l’èxit amb novel·les com Barbara’s History, i sobretot amb Lord Buckenbury, de la qual es van arribar a fer 15 reedicions. D’esperit inquiet, va decidir viatjar a Egipte en companyia d’uns amics i va quedar immediatament fascinada pel poble i la cultura egípcia. Els seus viatges a Egipte els va documentar al seu llibre A Thousand Miles Up the Nile, un èxit massiu de vendes, amb el qual va començar una conscienciació social per la protecció dels tresors i monuments egipcis i la reivindicació d’un turisme responsable i respectuós amb les cultures que visitava. Els darrers anys de la seva vida, Edwards va deixar de banda la literatura per dedicar-se en cos i ànima a l’egiptologia i el col·leccionisme, col·laborant amb diverses associacions arqueològiques i convertint-se en una erudita sobre el tema. Però ni tan sols la seva nova passió va fer que el seu afany per viatjar i conèixer noves cultures disminuís, emprenent un nou viatge per les regions més desconegudes i inaccessibles del Tirol, que va plasmar a la seva obra Untrodden Peaks and unfrequented Valleys: A midsummer Ramble in the Dolomites, on aconsegueix transmetre’ns cadascuna de les sensacions que les cultures centre europees causaven a la seva educació victoriana britànica
La vida de Mary Kingsley reflecteix, potser, l’estereotip de la viatgera victoriana més que qualsevol altre, perquè hi són presents gairebé tots els tòpics de l’època.
Filla de l’escriptor George Kingsley i neboda del novel·lista i reformador Charles Kingsley, va ser una nena inquieta que, malgrat la seva escassa formació, devorava els volums de la biblioteca paterna. Les seves ànsies de viatjar i conèixer altres mons es van veure frenades per la invalidesa de la seva mare i l’obligació de tenir-ne cura. Però Mary no va deixar mai de somiar amb viatges a cultures exòtiques, molt diferents dels tours que oferien les agències de vacances britàniques, i, quan els seus pares van morir, es va sentir prou alliberada i forta per embarcar-se en els seus propis projectes. Així va començar el seu somni africà. A més de l’exòtic que resultava una indefensa dona victoriana convivint amb les tribus africanes, enfrontant-se als perills de la selva, la prosa plena d’humor de Mary Kingsley va captivar els britànics que seguien amb inusitat interès les experiències de la viatgera en canoa pel riu Ogooué sent atacada pels cocodrils, encarant-se amb els lleopards; el descobriment del canibalisme i la seva escalada a la muntanya Camerun, per una ruta que mai havia seguit un altre europeu. Els seus descobriments els va reflectir al seu llibre Travels in West Africa, amb què li va rendir homenatge al seu pare, ja que d’alguna manera sentia que ella estava finalitzant la feina que ell havia començat. Però més enllà de l’esperit aventurer, Mary va desenvolupar un gran esperit reivindicatiu, lluitant pels drets dels indígenes africans a conservar la seva pròpia idiosincràsia, sense que els missioners intentessin canviar els seus costums i creences, cosa que li va portar grans crítiques dels sectors eclesiàstics.
La prestigiosa Royal Geographical Society va oferir per primera vegada un lloc a una dona com a reconeixement al seu gran treball sobre cultures i viatges per tot el món. Aquesta dona era l’escriptora britànica Isabella Bird.
Aquesta viatgera incansable, de fort i excèntric caràcter, es va criar sota la conservadora educació del seu pare, un vicari anglès amb qui va recórrer múltiples parròquies de tot el país. Fins als 40 anys es va veure relegada a tasques casolanes i a la cura dels seus pares malalts; però van ser les seves pròpies, forts dolors cervicals i insomni crònic, el que van propiciar que comencés a viatjar, ja que els doctors li van recomanar sortir de la freda Anglaterra a la recerca de llocs més càlids.
Va començar els seus viatges acompanyada de la seva germana Hanny, però aviat es va adonar que el caràcter conservador de la seva germana frenava els seus instints aventurers, per la qual cosa va decidir emprendre les seves aventures; va viatjar a Austràlia, Hawaii i als Estats Units. Fascinada pel mig oest va publicar el seu exitós A Lady’s Life in the Rocky Mountains. Però aviat, es va veure necessitada de conèixer altres cultres molt més exòtiques per a una anglesa i va triar Àsia com el seu proper destí, visitant el Japó, la Xina, Malasya i Singapur. A les darreres etapes de la seva vida, aquesta dona sempre inquieta va estudiar medicina i es va establir a l’Índia acceptant la proposta de matrimoni del Doctor Bishop.
Exploradora, escriptora, fotògrafa, alpinista, etnògrafa, espia, geògrafa, administradora política, diplomàtica i arqueòloga. Va néixer a Anglaterra, filla gran d’un matrimoni d’alt llinatge i molt, molt adinerat. La seva mare va morir quan ella només tenia tres anys i això va fer que Gertrude fos especialment propera al seu pare i anys més tard a la seva madrastra Florence, una jove escriptora de llibres infantils.
Gertrude va créixer rica i intel·ligent, tant és així que després d’estudiar al Queen’s College de Londres, el seu pare va accedir a enviar-la a la Universitat d’Oxford, una cosa molt poc comuna a l’època. Aquí va estudiar història moderna i es va convertir en la segona dona a passar un examen de grau. És clar que aquest va ser només un reconeixement informal; Oxford no va donar cap títol universitari a una dona fins al 1920. Als 24 anys Gertrude es va llançar al món. Aquí resumirem, però va marxar a Pèrsia (avui Iran) i va seguir per Mesopotàmia, Turquia, Síria, Palestina, Líban, Aràbia i Egipte. Com a alpinista també va arribar al cim de les Muntanyes Rocalloses i Els Alps. Durant les seves travesses va fer fotos amb una càmera Kodak, va escriure llibres i centenars d’articles de premsa.
Generalment Gertrude va triar viatjar sense companyia d’occidentals, només amb guies i escortes locals. Es desplaçava amb un munt de baguls que portaven fins a una banyera desplegable, vestits i una elegant vaixella anglesa. Bell mai es va vestir com a home (com altres viatgeres de l’època) i fins i tot es va negar a fer servir pantalons. El 1907 va dirigir una excavació al jaciment bizantí de Binbirkilise, a Anatòlia, al costat de l’arqueòleg escocès William Mitchell Ramsay. Després, enmig d’una expedició arqueològica va conèixer el seu amic i col·lega T.E. Lawrence, més conegut com el famosíssim Lawrence d’Aràbia.
La seva carrera arqueològica es va interrompre per la I Guerra Mundial, llavors el Regne Unit va requerir els seus serveis per a l’Arab Intelligence Bureau of the British Army al Caire, i Gertrude es va convertir en una agent indispensable per negociar amb els xeics del Golf Pèrsic. És a dir, es va transformar en espia. Aquí la història és menys coneguda per raons òbvies, però el que sí que sabem és que Bell va participar activament en la creació de l’Estat de l’Iraq i va defensar fortament la seva independència. Com que tenia una bona relació amb el Rei Faisal I, es va quedar vivint allà i treballant com a arqueòloga. Va fundar el Museu Arqueològic de Bagdad, al qual va donar la seva pròpia col·lecció de peces.
Gertrude Bell va morir a Bagdad el juliol de 1926, als 57 anys. Va deixar una carta demanant que cuidessin el seu gos i un vetllador ple de flascons de somnífers buits. Va ser enterrada en aquesta ciutat amb un multitudinari funeral.
Fa pocs dies vaig llegir una entrevista al músic Albert Guinovart on afirmava quela música és la més puta de les arts. En un altre sentit del que ell vol expressar també crec que és ben cert: La música pot donar nom a allò innombrable i comunicar allò desconegut, Leonard Bernstein; La música és la taquigrafia dels sentiments, Lleó Tolstoi; La música expressa allò que no pot ser dit i allò sobre el que és impossible romandre en silenci. Victor Hugo. I podriem posar reguitzells de citacions que evoquen el poder de la música. Són frases, com tantes n’hi ha, que es complementen, com es complementen totes les arts quan assistim a una òpera.
I voldria fer menció a una de ben particular que s’ha fet al Liceu fa poques setmanes. Una idea que de tan agosarada com ha estat, només puc que posar alguns adjectius per definir-la: atrevida, audaç, valenta, i perque no, una mica temerària. Es tracta de LA GATA PERDUDAun arriscat exercici de portar la música al Raval i acollir els seus veins al Liceu. Un exercici de seducció mútua que m’ha captivat, i el més important: els ha enamorat a tots ells. El projecte, que s’inicia fa dos anys, queda molt ben explicat a l’enllaç, només caldria remarcar que si ha estat un èxit aclaparador és perquè el projecte s’ha viscut i s’ha cregut des de dins, i perquè si parlem d’empoderament, aquí ha estat viu i intens. Arnau Tordera i Victoria Szpunberg, amb un equip immens tècnic i musical, ho han clavat.
Aquí s’inclouen els 4 capítols, que sota el nom d’Opera Prima, formen part del 4 assajos, i també l’òpera sencera, la nit de l’estrena al Gran Teatre del Liceu, que TV3 va filmar. Us recomano que us fixeu en les dates d’emissió per veure’ls per ordre. L’adrenalina també té el seu, d’ordre.
La vida sense la música seria un error, ho va dir Nietzsche, i Wilde també afirmava que la música és l’art més relacionat amb la memòria. Potser per això sovint parlem de la banda sonora de la nostra vida.
Aquesta tardor es compliran quinze anys de la mort de Paco Candel. Natural de Cases Altes, al País Valencià, l’escriptor va arribar a Barcelona el 1927 i va viure tota la vida a Can Tunis, barri que va inspirar gran part de la seva producció literària. Amb la publicació d’obres com Els altres catalans, va explicar la transformació de Catalunya al segle XX, va dignificar barris suburbials nascuts de la immigració, va retratar la realitat dels nouvinguts i va apostar per la idea de Catalunya, un sol poble.
Francesc Candel: “Los otros catalanes”; Donde la ciudad cambia de nombre”; “Els altres catalans”.
La revista SÀPIENS d’octubre 2022 ha decidit commemorar l’aniversari amb un homenatge doble. D’una banda, ha dedicat a Candel un reportatge al número d’octubre que s’endinsa en la seva vida i la seva trajectòria. I, de l’altra, li ha dedicat un mural al carrer de la Muga de Barcelona, on va viure. Un grafiti que va encarregar a l’artista Roc Blackblock per il·lustrar la portada d’aquest número especial i per immortalitzar l’escriptor d’una manera permanent a Can Tunis, on va escriure gran part de la seva obra.
Paco Candel, la veu dels altres catalans (Sàpiens 247)
Encara que tota la vida i l’obra de Candel van transcórrer pràcticament en una àrea ben petita de la Zona Franca –les Cases Barates d’Eduard Aunós, Can Tunis i el Port–, acotada pel moll industrial de Barcelona i el cementiri de Montjuïc, la seva història va començar més lluny: a Cases Altes, un poble del País Valencià. El 1927, quan ell tenia dos anys, la família va arribar a Barcelona moguda per la necessitat i es van instal·lar en una barraca a Montjuïc.
El 1930, els Candel van anar a viure a les Cases Barates de Can Tunis i, des d’aleshores i fins que va morir, aquell va ser el barri de Paco Candel. El literat va viure una infantesa marcada per l’austeritat, la vida al carrer i la Guerra Civil, envoltada de personatges singulars que després van desfilar pels seus llibres. Els anys quaranta van ser de malastrugança: Candel va abandonar els estudis i va patir dues pèrdues, la seva mare i la seva germana.
El 1946, Candel va haver d’anar a fer el servei militar. Es va poder quedar a Barcelona, però va emmalaltir de tuberculosi (de la qual va tornar a recaure el 1951) i, a conseqüència d’això, va perdre un pulmó i part de l’altre. Acaparat per les penes, el gener del 1944 va decidir començar a escriure un dietari, format per una trentena de llibretes, un costum que no va abandonar fins al novembre del 2007.
Un cop superada la malaltia, va decidir apostar fort per l’escriptura. Va ser l’editor Josep Janés, el 1954, qui va decidir editar-li la primera novel·la, Hay una joventud que aguarda. La fama, però, li va arribar amb Donde la ciudad cambia su nombre (1957), ja que en aquell volum Candel va decidir explicar amb noms i cognoms la vida d’alguns veïns de les Cases Barates, un món autèntic i que, literàriament, encara s’havia d’explotar.
Però si una obra va marcar la trajectòria de l’escriptor de Cases Altes va ser Els altres catalans, un encàrrec d’Edicions 62. Va sortir al carrer el dia de Sant Jordi del 1964 i ràpidament es va convertir en un èxit. Per primera vegada, algú defensava que els immigrants arribats a Catalunya també havien de contribuir a construir el futur del país i no en podien quedar aïllats. Catalunya, independentment de la procedència dels seus habitants, havia de ser “un sol poble”.
Després de la mort del dictador, l’escriptor també va decidir entrar en política. El 1977, com a membre de l’Entesa, es va convertir en senador, i el 1979, com a independent a la llista del PSUC a l’alcaldia de l’Hospitalet de Llobregat, va liderar la cartera de Cultura i Esports (1979-1983).
Però Candel, sobretot, es preocupava pels seus veïns i per tots els problemes que afectaven el barri de Can Tunis. El seu biògraf, Genís Sinca, el descriu com “un Síndic de Greuges dels marginats”. Candel va morir el 23 de novembre de 2007, amb 82 anys, per complicacions pulmonars. Abandonava aquest món declarant-se “afortunat”: a diferència d’altres escriptors, la seva veu havia estat escoltada. I, a través d’ell, la veu dels sense veu.
Llibres de Paco Candel i la revista Sàpiens de la biblioteca familiar de JSC&MSSM
Molts recordareu, o haureu sentit a parlar, d’una cançó que cantava la cupletista Célia Gámez titulada “Si vas a París papá, cuidado con los apaches” un charleston a ritme de fox-trot de l’any 1929. Com tantes altres coses, aquestes cançons van venir aquí des de París, durant l’anomenada Belle Époque, també la dels apatxes.
Què hi feien uns indis salvatges a Paris a principis del segle XX? Eren nois joves organitzats en el que avui en diriem tribus urbanes, una subcultura d’extrema violència, en els codis ètics de lleialtat interna, en la revolta improductiva de lumpen proletari. En una època marcada pel contrast entre l’esperit bon vivant de la bohèmia i l’explotació social de la classe treballadora, bandes de joves ganduls procedents dels suburbis del nord-est parisenc (Belleville, La Bastilla o Montmartre) sembraven el terror. Una plaga amagada als carrerons supervivents a la higienització que Haussmann havia fet de la ciutat. Xusma, racaille, que copava les portades dels diaris. Amenaça que sorgeix com a construcció social i mite dels temors reals i amplificats per la premsa, l’alta burgesia i els nous rics. Van dominar barris sencers de París. Es van enfrontar en batalles campals multitudinàries amb la policia. Van crear el seu propi estil de lluita i dansa. La bona societat anava a les seves tavernes per veure’ls llançar i arrossegar les seves dones al seu ball patibulari. La seva indumentària —fulars al coll, jaquetes de setí negre, pantalons d’amples butxaques, gorres de plat i tatuatges— els descrivia i definia. Alguns, els darrers, es van fer bandits socials i anarquistes. L’Estat va haver de crear brigades especials per lluitar-hi. I, tot i això, va ser la cruenta Primera Guerra Mundial qui els va donar la punta. Molts hi van morir. Altres van comprendre que per molt cruels que fossin els seus crims, després dels horrors d’aquesta, ja no podrien espantar ningú. Cal insistir que la premsa francesa en va parlar amb por i fascinació alhora, cosa que va engrandir el fenòmen.
El fenomen va néixer a París, però si el fem més gran, s’escampa, i ho va fer per totes les grans ciutats europees, els primers anys del segle XX, a les més industrialitzades, amb més proletariat, i diferències socials, i Barcelona no en va quedar al marge, no en va, parlem de la Barcelona canalla. Eren els Peaky Blinders de la Barcelona del pistolerisme. El Barri Xino, les drogues, els cabarets, la prostitució, la trata de persones, en fí, tot allò que ja sabem i que la gran cultura se’n va saber aprofitar.
L’editorial La Felguera presenta una obra col·lectiva i polièdrica una cuidada edició. Fotografies, il·lustracions i retallades de la premsa de l’època acompanyen textos passats i presents que recorren en quatre parts el naixement i esdevenir apatxes. A la primera, ‘La xusma, la pesta, la plaga’, es relata la creació i el bateig mediàtic d’aquesta subcultura mitjançant textos periodístics de principis del segle XX; la segona, ‘Genealogia apache’, recull breus assajos actuals sobre aquest fenomen; la tercera, ‘Els últims apatxes’, dóna veu als representants finals d’aquest bandolerisme urbà, la banda de Bonot i l’apatxisme anarquista; finalment, ‘Portar la guerra a casa’ explora la poc coneguda emigració apatxe a Espanya.
Però n’hi ha més de publicacions, la Universitat Pompeu Fabra té al seu catàleg un llibre que explica cóm arriba el moviment a la Barcelona dels grans enfrontaments socials de l’època. La revista Sàpiens, del juny passat, també té un interessant article de divulgació, el que em va despertar l’interès.
El 2012 el CCCB va fer una exposició extensa sobre la història del Paral·lel barceloní. A part del Catàleg, hi ha una sèrie de vídeos que ho il·lustren més que bé, sobretot el de Xavier Albertí, una de les persones que més en sap. I si voleu podeu escoltar les barbaritats que les cupletistes cantaven, o veure’n unes imatges per recordar què en va quedar.
Acabat de sortir, m’ha “engolit” en dues tardes, i no és d’estranyar pels que tenim una edat.
Memorialisme històric de primer nivell a través de les figures d’un parell de personatges destacats de la història recent d’Europa, del seu art més transversal, de la política, dels anhels i dels molts fracassos del vell continent, del bell continent. Dos homes que l’exili uneix, i la vida els ensenya, compromet, trasbalsa i decep.
El llibre és un passeig de dues vides polièdriques que comparteixen la Guerra Civil Espanyola, i els cabarets de l’Ocupació, la Plaça Roja i la Casa Blanca, els maquis i la Resistència a Hollywood, Buchenwald i Madrid. El llibre ens llença als remolins de la història, en companyia de Simone Signoret i Hemingway, Edith Piaf i J.F. Kennedy, Arthur Miller i Marilyn Monroe, Khrusxov i Costa Gavras, entre d’altres. Dos itineraris que travessen el segle XX.
L’edició original francesa va ser àmpliament aplaudida per lectors i crítica. L’autor, també director de documentals molt celebrats, els coneixia prou bé, així com els devenirs de la societat de l’època.
La lectura, si ho voleu, la podeu acompanyar amb la música que aquí es recomanava
Fa temps que hi penso per les nombroses noves traduccions de clàssics que van sortint al mercat, és una afirmació força coral. També el món de les sèries no hi és gens alié, al contrari, i no és recent, ja fa molt de temps, de fet la BBC ha tingut en aquest tipus de bibliografia un pou sense fons per a les seves memorables produccions. Així doncs fem un molt breu repàs de la seva importància literària i social.
La novel·la va dominar la literatura anglesa, i europea, durant l’època victoriana. És una obvietat que qualsevol estudi que faci referència a la literatura victoriana ha de lloar els èxits dels novel·listes i la seva influència en la societat de l’època. Les seves novel·les es consideren obres mestres de la literatura, que van delectar els seus contemporanis i que segueixen arribant a la societat d’avui dia, com ho demostra el fet que hem ressaltat.
Els novel·listes, com els seus predecessors Fielding, Richarson i Jane Austen, compartien una preocupació que es reflectia perfectament en les seves obres: la relacions personals i les socials, passant per l’educació estricte de l’època, la moral o els diners.
És una època en la qual tant personatges de novel·les com ciutadans reals es barallen per trobar-se a si mateixos en relació amb altres persones: relacions familiars, amoroses, laborals, socials… Per això, els autors de l’època escrivien sobre les preocupacions i l’estil de vida dels seus contemporanis, doncs aquests, els seus lectors, esperaven que els novel·listes reflectissin en les seves obres una representació del seu món i de la societat que qualsevol d’ells pogués reconèixer i identificar. De fet, el tret predominant de la novel·la victoriana era la seva versemblança, és a dir, la seva representació propera a la vida social real de l’època. Aquesta vida social estava formada llargament pel desenvolupament de l’emergent classe mitjana i les maneres i expectatives d’aquesta, en oposició a les classes aristocràtiques que dominaven èpoques anteriors. Era la societat sorgida de les revolucions industrials i de l’extensió de l’Imperi.
Fet fonamental a destacar va ser que per primera vegada a la història de la societat anglesa la dona assumeix un paper central, com va quedar reflectit a les novel·les de Jane Austen, Charlotte Brontë, Elizabeth Gaskell i George Eliot, també com autora.
Jane Austen és una de les escriptores angleses més importants, i potser amb més traduccions, que millor ha plasmat a les seves obres l’època en què va viure. Es va decantar per escriure basant-se en la seva pròpia experiència i examinant els valors morals d’homes i dones en el seu dia a dia. Moltes de les seves obres tracten sobre el fet de casar-se. Aquesta era la preocupació més gran de les senyoretes de l’època, que no tenien expectatives acadèmiques o laborals més enllà de les seves tasques domèstiques. Austen, però, va triar aquest tema perquè li permetia examinar la integritat moral dels seus personatges i de l’època. Advoca a les seves novel·les per una educació liberal per a la dona, allunyada de tots aquests “talents”, ja que considera que la manca de seny comporta un gran risc per a la vida social, per a l’elecció d’un futur favorable i per a la convivència conjugal .
Amb Austen va sorgir un nou estil de novel·la, que diferia dels anteriors en els temes que tractava. Ella no exposa davant d’un lector una successió d’escenes pròpies d’un món imaginari, sinó aspectes quotidians i, per tant, afins a la vida real. La varietat, l’entreteniment i el camí incert del protagonista són temes que l’autora aborda a la quasi totalitat de les seves obres. No és de menor importància la prioritat que presta al detall, i a la descripció realista i il·lustrada de personatges i llocs.
Hi ha molts passatges a l’obra de Jane Austen dedicats als “talents femenins”, referint-nos a les diferents habilitats que una dona que busca marit ha de cultivar per atraure’n l’atenció. Però si hi ha alguna cosa que totes les obres tenen en comú és que cap de les seves heroïnes no està molt interessada per ells. L’interès que l’obra de Jane Austen continua despertant avui dia mostra la vigència del seu pensament i la influència que ha tingut a la literatura posterior.
Jane Austen va viure, però, a l’època de la regència, que constitueix un pont entre el període georgià i el victorià i la seva obra literària es caracteritza per descriure amb precisió la societat rural georgiana i per mostrar, de manera menys precisa, els canvis que aquesta societat estava patint amb l’arribada de la modernitat, reflectida a la revolució agrària, que constitueix el començament de la revolució industrial, i de les seves importants repercussions socials, el colonialisme i l’extensió de l’Imperi Britànic.
Amb la revolució industrial, l’antic ordre jeràrquic que situava al cim la noblesa i els seus béns heretats va patir un procés de canvi, en aparèixer noves maneres d’adquirir riqueses.
L’era georgiana també es va caracteritzar pels canvis socials en l’aspecte polític. Va ser l’època de les campanyes per a l’abolició de l’esclavatge, de la reforma de les presons o de les crítiques a la minada justícia social. Va ser també l’època en què els intel·lectuals van començar a plantejar-se polítiques de benestar social, i es van construir orfenats, hospitals i escoles dominicals.
Durant l’època de Jane Austen no existia un sistema educatiu pròpiament dit, i l’educació dels nens es duia a terme a les escoles dominicals, o, a les famílies acabalades i més educades, a través d’institutriu i de tutors. D’altra banda existien algunes “escoles per a dames”, que gaudien de mala reputació, ja que l’educació “real” que s’hi rebia era molt deficient. També era comú enviar als fills homes a viure a casa d’un tutor, com ho era el pare de Jane Austen. Creixent en aquesta casa, podem pensar que l’autora va ser una dona molt instruïda pel seu temps. I és cert, moltes de les dones benestants, educades a casa sota els coneixements d’una institutriu, tenien formació en arts, música, llengües, filosofia i religió, fins i tot mitologia, però aquests coneixements s’havien de quedar a casa, mai podien ser per exercir-ne una professió; eren les dones més humils les que treballaven, a les fàbriques.
Jane Austen busca trencar barreres socials, mostrant-se reticent a la incapacitat de mobilitat social típica de l’època, i conclou amb el matrimoni dels protagonistes, el contracte civil, i la fusió de classes. Jane Austen demostra tenir un bon gust pel decòrum i per la utilitat, totes dues influïdes per la seva religió cristiana i el tenor moral de la seva composició. Austen es mostra predisposada a ensenyar als seus lectors, no mitjançant discursos ètics en sentit estricte, sinó mitjançant esdeveniments que no són aliens a la vida de qualsevol de les persones que s’endinsen en la història. La novel·la d’Austen constitueix una unitat racional d’històries i esdeveniments entrellaçats per crear un argument comú i lògic.
Charlotte Brontëtambé va reflectir a les seves novel·les les seves experiències personals i la societat de l’època, sobretot les seves experiències després d’una estada a Brussel·les. La seva principal novel·la, Jane Eyre, descriu la vida d’una noia poc agraciada i sense diners que és educada pel seu oncle de manera cruel i que després és enviada a una escola. Els seus problemes i desgràcies no acaben aquí, igual que el cas real de moltes noies de l’època. A l’obra s’hi endevinen profundes qüestions morals i socials i els personatges superen les seves desgràcies després d’haver patit molt, com a la vida real.
Elizabeth Gaskell pensava que els principis cristians eren la millor manera de lluitar contra l’antagonisme social de l’època i així ho va reflectir a les seves obres. La seva preocupació principal eren els problemes socials de l’època. Una època en què els treballadors eren explotats a les fàbriques i on la diferència entre rics i pobres era abismal. Això és el que farà a la memorable North&South. Encara que les seves obres s’ajusten a les convencions victorianes (incloent la de signar el seu nom com a “Mrs. Gaskell”), generalment emmarca les seves històries com a crítiques d’actituds contemporànies, en particular aquelles que concernien les dones, amb narratives complexes i personatges femenins dinàmics.
Mary Ann Evans (George Eliot)sota aquest nom escrivia novel·les, entre altres gèneres, que recollien les vides de provincies, feia de periodista i traductora. Una de les plomes més refinades, més realistes i més crítiques amb la religió.
L’època victoriana es va caracteritzar per profunds canvis socials que va portar els ciutadans a interessar-s’hi i intentar entendre’ls. Per això, la importància de les novel·les victorianes, que tant els reflectien, entre un públic àvid d’autoconeixement. El fet que els i, com hem detallat, les novel·listes de l’època reflectissin la societat real va fer que el nombre de lectors i aficionats a la novel·la s’incrementés de manera notable, sobretot les dones, que per primera vegada a la història es van veure reflectides a les novel·les, obtenint un paper central. Aquest és un fet europeu, no només britànic, el que és diferent és des d’on s’aborden les temàtiques, des de quina tradició. L’increment de la prensa escrita, que aviat hi va veure un negoci en la publicació de novel·les per entregues, i els avenços de l’imprempta, van ser un factor capdal. I és un fet substancial que el personatge femení, a la novel·la de la segona meitat del XIX, es converteix en protagonista. Esdeveniments posteriors propiciaran que surti del paper per anar al carrer a exigir uns drets que mai s’havien contemplat.
Molts són altres autors i autores de l’època, com molts són els subgèneres que és van cultivar: la novel·la realista o naturalista, la històrica, de fantasia, de misteri, humorística, militar, de terror, detectivesca, sensacionalista, gòtica, d’institutriu, etc… s’obrien les portes a molts models de creació que han arribat als nostres dies.
Recomano aquest article d’Espido Freire sobre algunes de les lectures victorianes que es poden recomanar i com les vincula amb la figura de la pròpia Reina. No sense abans trencar una llança pel Retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, l’autor que potser més va patir l’hipocresia d’una societat que va tenir que afrontar la modernitat i els avenços socials, amb una contundència i energia a les que no estava gens avesada i, sovint, molt a desgrat.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.