De la mateixa manera que el jazz es determinant en tota la música posterior, en la novel.la contemporània hem d’anar a buscar els orígens més immediats en figures com la que ens ocupa, i tota una generació d’escriptors nordamericans, que van donar nom al que s’ha anomenat com la GNA o Gran Novel.la Americana. Es recupera l’antiga etiqueta encunyada a la fi del segle XIX, que de manera una mica endogàmica, però amb operativitat pedagògica i amb molta empenta, tracta de respondre a la pregunta: quina novel·la ens explica a nosaltres (als americans dels Estats Units)?. Un calaix en el qual entrarien des de Moby Dick, i Les aventures de Huckleberry Finn fins a les més recents de l’època d’Obama. I aquí la llista és immensa i en majúscules, sobretot per l’enorme talent que s’hi agrupa.
El segle XX demana modernitat, i el món de la cultura en general passa per una estètica exigent, però que no defuig l’èxit comercial. Dos americans ja havien descrit cóm tenia que ser la novel·la americana més genuïna, el lexicògraf Noah Webster (recordeu el gran diccionari) el 1783, i John William de Forest, el 1868 desprès de tres anys de finalitzada la Guerra Civil en un context de renovació política i social. Literàriament el segle XIX havia quedat enrere amb Henry James i Edith Wharton, per citar-ne només dos, però recordem que ambdós ja havien assolit el compromís de que la novel·la, tot i parlar de qüestions americanes, ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa, si cal èpica, i de gran exigència formal.
A principis del segle XX aquella exigència esdevé una responsabilitat més enllà de la literatura. La vida ja no té disseny, es desplega sense control, i les circumstàncies ho arrosseguen tot. El somni de Jefferson està anquilosat i s’estan creant asimetries importants, fet pel qual es necessari buscar un impacte social i artístic sobre l’establishment literari, un nou desplegament d’un projecte vital, de millora, un projecte intel·lectual, un concepte moral sòlid. Si aquest desplegament és reeixit, l’acompanyarà l’èxit social i l’econòmic, aquí tenim la clau de volta de tot el que vindrà.
La creació de l’escola d’adults és americana. En qualsevol moment et pots formar. Aquí comença l’idea de l’ascensor social, que serà una constant en les novel·les de l’època. La modernitat ja està a Europa molt a principis del XX, excepte a les illes britàniques, on els victorians encara tenen ressò, però els transatlàntics no la van portar a New York fins al 1913 i només amb un Cezanne, que va comprar el Metropolitan. Aquests innovadors van peregrinar a França, a Paris, on, per exemple, el cubisme i els ballets russos del Diaghilev, van regirar-ho tot. Quan la modernitat s’instal·la sòlida i definitivament als USA anys desprès, s’acaba aquesta génération perdue, tal com els va batejar Gertrude Stein. Representen perfectament la forma de viure i de pensar de la joventut nord-americana, desenganyada dels grans ideals després de la tragèdia de la Primera Guerra Mundial. Una joventut que es lliura al jazz, a la dansa, a l’alcohol, a la vida bohèmia i noctàmbula. Són els feliços anys vint, que es tancaran amb un altre fet històric desgraciat: la caiguda de la Borsa de Nova York el 1929. Insolents, innovadors, exigents que trepitgen fort, arrogants. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Aquesta era una premissa de tots els que varen pujar a aquest tren. Tots van coincidir, però, en la seva visió crítica de la guerra i de l’opulenta societat americana. William Faulkner, John Dos Passos, Ernest Hemingway, Scott Fitzgerald i John Steinbeck són potser els membres més destacats d’aquesta generació perduda. John Steinbeck (1902-1964) comparteix moltes caracterìstiques de les atribuïdes a aquest grup en el qual cal enquadrar. Les seves circumstàncies biogràfiques el converteixen en una figura capdal del nou realisme social americà.
La modernitat per Joyce, Faulkner o Virginia Woolf, per exemple, es interioritzar un nou concepte de la vida, una nova visió de l’art. No els importa el públic, i no és un problema d’elitisme, sinó d’utopia. El públic ja és prou madur per llegir-los, han de poder fer-ho. Pensem que el canvi de vida del pas del XIX al XX va ser immens. Ja no es podia explicar la nova manera de viure i de relacionar-se amb les cotilles del segle anterior. S’havien d’ajustar les formes artístiques a la vida contemporània, si la vida s’havia tornat més àgil, més moguda, la novel·la també. Si la vida s’havia tornat complicada, l’art també, el text també. Ezra Pound va fer famosa una frase… Make It New.
Es considerava que la literatura s’havia convertit en mecànica, opaca, grisa. Un quadre posat al mateix lloc durant anys, ja no el veu ningú. Es tracta doncs de prendre contacte amb la realitat bàsica, sovint urbana. Són tants els imputs d’aquesta complexitat que a la consciència humana li costa copsar el que l’envolta, només ho pot fer de forma fragmentada, intermitent. S’havia de tallar el cordó umbilical amb els romàntics i el realistes, que havien fet un ús selectiu de la tradició que els hi havia arribat. La pressió que rebia un individu del XIX venia d’un món extern i d’un altre intern, separats. En canvi ara la realitat impacta i el carrer entra a les cases.
Al segle XIX un germà d’Henry James, William James, va escriure un tractat de principis de psicologia. És el que es va anomenar el flux de la consciència. Així és com ho experimentem, però quan volem expressar el pensament, ho passem per un sedàs, per un embut, ho articulem. Es un riu contingut per la riba. En canvi, el pensament per si mateix és desordenat, caòtic, tumultuós, d’aquí sorgirà el monòleg interior modern. Calcar per a la literatura com ens funciona el pensament és la ruptura amb el XIX. Seria el que ara en diríem la realitat líquida, on tot t’assetja. T.S. Elliot ho va fer a La terra xorca, el 1922.
La innovació molestava i sovint marginava, però un seguit d’editorials veuen que la innovació també pot ser un gran negoci. Recordem que molts d’aquests escriptors van ser reconeguts en vida com a mestres, la qual cosa els dona una força social important, els quals tenen consciència de figura pública que té responsabilitats i l’èxit no els aclapara gaire, el que fan és pujar més el llistó, són bons professionals. I alguns d’ells amb Pulitzer i Nobel.
Tot això per parlar de Steinbeck i les famoses “uvas de la ira”… sí, si Steinbeck no hagués viscut aquest canvi profund, si no s’hi hagués agafat amb convicció, ara no tindriem el llibre, aquest no.
John Steinbeck va escriure l’estiu de 1936, per encàrrec del diari The San Francisco News, set reportatges sobre l’emigració a Califòrnia dels grangers de l’Oest Mitjà arruïnats per una sequera bíblica, que, inexplicablement, estaven inèdits a Espanya. Ara els ha rescatat Llibres de l’Asteroide en una acurada edició.
Si El raïm de la ira (escrita el 1939) és l’obra que millor encarna la seva preocupació social, aquest recuperat recull es pot considerar la seva versió en miniatura. Aquests reportatges, escrits amb un estil nu i clar, permeten mirar a “El raïm …” com alguna cosa més que una novel·la. Posen en evidència que Steinbeck va beure directament, no tan sols de la seva pròpia experiència (va ser recol·lector de fruita en la seva joventut), sinó dels personatges i els casos reals que va conèixer per escriure aquests textos, que són periodístics sense perdre per això l’alè de la bona literatura. El que havia de guanyar el Nobel el 1962 ja coneixia el gust de l’èxit després de l’aparició de Tortilla Flat, el 1935. I el 1936, poc abans d’elaborar els reportatges, va publicar Una lluita incerta, en la qual relatava una vaga de jornalers en una granja de Califòrnia.
El Tom Joad protagonista de El raïm de la ira (per sempre associat a la cara turmentada d’Henry Fonda en la pel·lícula de John Ford de 1940) va poder ser qualsevol (o una barreja de diversos) d’aquells milers d’immigrants d’Oklahoma, Kansas o Texas, coneguts com okies, que van perdre les seves granges per la pressió combinada de la Gran Depressió, les catastròfiques tempestes de pols que van destruir les terres de cultiu i la voracitat dels bancs. Steinbeck els va conèixer mentre es documentava per als seus reportatges amb l’ajuda de Tom Collins, director d’un campament d’acollida (inspirador clar del Jim Rawley del raïm …) en el qual es tractava a aquests “vagabunds de la collita” com a éssers humans. Més enllà dels seus límits, els okies eren considerats com brutes i ignorants bèsties de càrrega de les que no es podia prescindir, però a les quals es menyspreava i maltractava impunement.
Califòrnia, el paradís de la fruita, la terra promesa per a aquells desheretats havia estat ja el destí de milers d’immigrants xinesos, filipins i mexicans als quals es va explotar sense pietat i als que es va acabar expulsant quan van començar a donar mostres de rebel·lió o, si més no, de voler organitzar-se per defensar els seus drets. Era fàcil mirar a una altra banda quan les víctimes no eren nord-americans de soca-rel. Però ser blancs i ciutadans d’Estats Units no va salvar els okies, que també van haver de suportar salaris de misèria, condicions infrahumanes de vida, odi i marginació. Això va ser el que Steinbeck va posar per escrit, en el reportatge i la novel·la, i el que Woody Guthrie va cantar, després de pujar amb la seva guitarra al sostre d’un tren rumb a Califòrnia. Tot plegat va inspirar una cançó al Boss Springsteen The Ghost of Tom Joad, que també va versionar Elvis Costello. El fantasma de Tom Joad no ha abandonat aquesta terra.
Hereu del naturalisme, la prosa de Steinbeck té un fort component al·legòric i espiritual, i se sustenta en l’ interès de l’autor pels desafavorits de tot tipus, de manera que una part de la crítica l’ha acusat d’excessiu sentimentalisme i fins i tot de cert exercici didàctic més o menys encobert. Era el naturalisme europeu, fonamentat en la base filosòfica del determinisme històric. El raïm de la ira va desencadenar grans polèmiques en el pla polític i en la crítica, ja que va ser acusat de socialista i pertorbador social, tot i ser considerada la seva obra més reeixida. El 1940, va rebre el Premi Pulitzer, però el seu èxit no va estar lliure de controvèrsia: les idees polítiques de Steinbeck, crític amb el capitalisme i a favor de les reformes de Franklin D. Roosevelt per afavorir la classe treballadora, li van implicar la condemna del sector conservador, sobretot en el seu propi estat. La Junta de Supervisors del Comtat de Kern va prohibir el llibre a les escoles i biblioteques públiques finançades pel comtat a l’agost de 1939. Aquesta prohibició va durar fins a gener de 1941. El boicot que va rebre va ser tan gran, que va arribar a témer per la seva vida. L’edifici victorià en què va néixer l’escriptor avui és el National Steinbeck Center, la major atracció turística de Salinas. Les famílies que alimentaven fogueres amb exemplars de El raïm de la ira van acabar donant milers de dòlars per a la construcció d’aquest museu dedicat a la memòria de l’escriptor, que atrau 100.000 visitants a l’any des seva inauguració, el 1998. «Als fills i els néts dels terratinents sobre els quals va escriure Steinbeck els ha costat força temps valorar l’herència de l’escriptor», va dir Kim Greer, directora del centre. I segueix «La vall té el mateix aspecte que quan ell vivia, encara importem la mà d’obra i els immigrants segueixen en el més baix de l’escala social; la diferència és que els seus fills poden estudiar i abandonar el camp». En aquesta mateixa línia de desencontres amb la seva gent calia inscriure la reacció negativa de la crítica nord-americana quan li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura, el 1962. No van valorar prou les seves obres ni la seva transcendència. Això xocava amb l’entusiasme que va suscitar el premi entre els treballadors que havien patit la gran depressió. Per això la dreta va arribar a acusar-lo de filocomunista i la premsa més reaccionària es negava a reconèixer els seus mèrits literaris. No obstant això, a la fi de la seva vida, per donar suport al president Lyndon B. Johnson i ser partidari de la guerra del Vietnam, la seva aura d’esquerrà va baixar molts punts davant els progressistes dels anys seixanta. Però el desdeny dels grans crítics d’aquell moment contrasta avui amb l’èxit popular de Steinbeck, gairebé 60 anys després de rebre el Nobel. Tot i aquesta incomprensió que van patir la seva obra i la seva pròpia persona entre els lectors americans, Steinbeck va deixar disposat que, al morir, les seves cendres fossin dipositades al cementiri de Monterrey, encara que ell va morir a Nova York, un 20 de desembre de 1968.
La novel·la es va adaptar com a pel·lícula dirigida el 1940 per John Ford, protagonitzada per Henry Fonda, entre altres.
Aquí deixo una ressenya que descriu l’obra de manera breu i didàctica publicada al NEA.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.