UNA HISTÒRIA CULTURAL DEL LLIURE PENSAMENT CATALÀ (1868-1923)
335 pàg. – Editorial Afers – 2018
El lliure pensament català és un dels moviments socials més desconeguts de la nostra història contemporània, malgrat que va ser un dels més rellevants i influents durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) i la Restauració borbònica (1874-1923). Aquest llibre l’analitza des d’una perspectiva d’història cultural i presta atenció a les seves estructures organitzatives, al seu permanent activisme anticlerical i a les confluències que generà amb diferents espiritualitats alternatives i moviments socials i polítics. Maçons, republicans, anarquistes, espiritistes i, fins i tot, alguns protestants, teòsofs o socialistes participaren d’alguna manera en tot el magma de tendències que s’integraren al moviment lliurepensador. En el marc d’una societat majoritàriament catòlica, l’activisme lliurepensador contribuí decisivament a construir noves identitats anticlericals que es mobilitzaren amb múltiples objectius: combatre la influència de l’Església en el món educatiu i en les consciències femenines, construir cosmovisions alternatives al creacionisme o secularitzar els ritus. Òbviament, no foren tasques fàcils i generaren una autèntica «guerra cultural» contra un catolicisme que pretenia mantenir la seva posició dominant.
El lliure pensament va ser un moviment repulsiu per a les forces conservadores i catòliques, però també mal vist per alguns sectors pregressistes i esquerrans, perquè trencava les solidaritats de classe, desviava els obrers de la lluita contra el capital,
Tanmateix, moviments que no eren contraris al sufragi femení, es van mostrar contraris a retardar-lo fins que la voluntat de la dona deixés d’estar sotmesa a l’Esglèsia.
Amb la caiguda de la Primera República i l’inici de la Restauració, l’Esglèsia va recuperar la seva influència política i l’Estat va legislar favorablement als seus interessos i va afermar la seva posició com a potència simbólica en la societat, tornant a tenir el monopoli de la gestió de naixements, matrimonis i enterraments
Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes
El passat 16 d’octubre va fer anys del naixement d’Oscar Wilde, (Dublin 1854-Paris 1900) i el 30 de novembre, tal dia com avui fa anys de la seva mort. Com que pel 150è aniversari aquest bloc no existia, faré un molt breu repàs per la seva figura, a la qual estimo sense condicions. Per aquella data del 2004 les cases de subhastes varen aprofitar per treure a la venda les poques cartes inèdites i desconegudes de l’autor que encara existien, alguna primera edició dedicada de les seves obres, així com algun llibre de la seva biblioteca, que l’autor sovint dedicava i regalava als seus múltiples amics. El catàleg de vendes, molt eloqüent, va incloure també un full en el qual l’autor va escriure sis epigrames, unes notes manuscrites d’una conferència que va donar a Philadelphia en 1882, així com diversos manuscrits d’obres relatives a Lord Alfred Douglas. Els pocs objectes eren un resum de la vida i la tràgica mort de Wilde, i remeten directament al seu gran talent així com a les seves grans debilitats. Entre els llibres en venda estava la seva còpia de l’obra d’Aristófanes, Clouds (1865), un text de quan Wilde estudiava a Oxford, ple d’anotacions i comentaris. Anglo-irlandès d’origen, alumne destacat de la gran universitat de Dublín, Trinity College, Wilde havia heretat el que el crític Vivien Mercier va definir com la tradició còmica irlandesa, The Irish Comic Tradition, que es remunta a la literatura celta, a Swift, a Maria Egdeworth i a tants autors i autores anteriors i posteriors a ell com Shaw, Synge, Joyce o Beckett. Més que heretar, Wilde, el més ocurrent i enginyós dels seus contemporanis, la va reprendre per transformar-la una vegada més i portar-la fins a uns límits sense precedents. Prova d’això són els seus famosos i constants epigrames que se segueixen repetint incansablement generació rere generació, així com sobretot les seves comèdies, El ventall de la Senyora. Windemere, La importància de d’anomenar-se Ernest, Una dona sense importància, i Un marit ideal, obres d’un humor total, sovint absurd, escenificades entre 1892 i 1895. La seva perdició va ser precisament, en gran part, l’excés d’enginy que el va portar a ser un gran conversador de tots assetjat en les llargues nits de gresca literària londinenca. L’excel·lent formació clàssica que rep a Irlanda, es consolida a Oxford a on arriba becat als vint anys, i estudia a les aules del gran mestre esteticista John Ruskin, crític del materialisme i defensor del socialisme utòpic que va interessar també intensament a Wilde, a jutjar pels seus relats i pels seus escrits crítics. El seu altre gran mestre és Walter Pater, que exalta la bellesa a ultrança i l’individualisme, i influeix també poderosament en Wilde. Aquestes influències van portar a escriure assajos com ara “L’ànima de l’home sota el socialisme” (1891) i l’enginyós “La decadència en l’art de la mentida” (1889), si bé el seu tarannà va ser sempre apolític, així com clarament amoral, lluny sempre de qualsevol creença radical. Del seu interès pel esteticisme dóna també bon compte el seu relat El retrat de Dorian Grey (1891), així com els contes que va escriure en part per llegir als seus propis fills: El fantasma de Canterville, El gegant egoista, El príncep feliç, El millor amic, Un coet molt especial, El rossinyol i la rosa, El jove rei, tots ells inclosos en el volum publicat el 1888, El fantasma de Canterville i altres contes. També el 1891 va publicar dos volums més de relats i contes: El Crim de Lord Arthur Savile, i Una casa de magranes. Submergit molt aviat en la vida intel·lectual de Londres, l’èxit social de l’autor és espectacular, el qual es converteix en el més famós dels dandys. A partir de 1886, encara que casat i amb dos fills, l’autor comença a visitar a joves estudiants d’Oxford. Aviat comença una intensa relació amb Robert Ross, l’únic amic que li va ser fidel fins més enllà de la seva mort. En 1891, Wilde va conèixer a Lord Alfred Douglas, un jove capritxós i indulgent amb qui va portar una vida cada vegada més dissipada i allunyada de la seva família, i la influència del qual va ser obertament destructiva per a l’autor. A partir de 1889, tot i això, Wilde viu uns anys d’intensa creativitat que culmina amb el clamorós èxit de les seves comèdies. Convertit en el dramaturg més aplaudit d’Anglaterra, Wilde aconsegueix un èxit personal i professional intens i fulminant. Sense cap control, malbarata els diners amb la mateixa facilitat amb que els guanya, però la disbauxa de la seva vida esclata en el famós escàndol a qual, per raó de la seva avidesa econòmica, l’obliga Douglas a sotmetre’s, per tal d’oposar-se i desprestigiar el seu pare, el marquès de Queensberry. Com és ben sabut, Queensberry acusa Wilde de practicar l’homosexualitat, legalment prohibida llavors, i Wilde, que podia haver evitat el judici i fugit d’Anglaterra, instigat per Douglas, s’enfronta a Queensberry i perd un dels plets més tristament famosos de la història. La seva estada de dos anys a la presó de Reading destrueix definitivament a Wilde, però li inspira també pàgines memorables. Mentre està a la presó redacta De Profundis (1905-1906), un text que dirigeix a Douglas en el qual li recrimina la seva nefasta influència sobre ell. Després del seu alliberament, Wilde escriu un poema commovedor, La balada de la presó de Reading (1898) en el qual exposa la seva tragèdia amb intensitat i rigor. Wilde va passar els seus últims anys a l’exili parisenc, vivint en condicions molt precàries de la caritat de la seva dona i dels seus llavors ja poquíssims amics. Segons els seus biògrafs, encara que Douglas va estar amb ell un temps després que sortís de la presó, va ser Ross, el seu únic veritable amic a l’hora del fracàs i la malaltia, que, d’acord amb els desitjos de l’autor, va cridar a un capellà catòlic que li va administrar un bateig provisional i l’extremunció al setembre de 1900 quan l’autor, pocs mesos després de sortir de la presó, s’estava morint a causa d’una infecció d’oïda relacionada amb una neuro-sífilis. Vuit anys més tard, Ross havia saldat també les moltes deutes de Wilde gràcies a l’edició de les seves obres, i comptava amb el suficient marge com per comprar una tomba al cementiri Pierre Lachaise de París en el qual dipositar les seves cendres.
Aquí una llista d’obres preparada per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Hi ha un parell de biopics que expliquen prou bé la persona.
Bauhaus, una nueva era és una sèrie de Filmin que repassa el naixement d’aquesta escola dins el context de l’Alemania de Weimar. Un centre artístic i ideológic, que malgrat la brevetat dels seus inicis, ha estat posteriorment i arreu un referent per a la vertebració de nous conceptes arquitectònics, estètics, urbanístics i sociològics a tot el món contemporani.
La sèrie explica, a partir d’una entrevista al seu fundador, Walter Gropius en el seu exili als USA, cóm neix una idea d’una necessitat, totes les contradicions que els seus membres han de superar, per donar-li forma i contingut. Però el que més valoro és cóm ens explica l’enfrontament de les dues Alemania simultàniament, la que va fer possible l’obertura cap un nou concepte de societat, amb una gosadia mai vista fins aleshores, i que convivia amb aquella que va decidir destruir qualsevol intent de millores socials i de canvis profunds en la vida dels seus ciutadans.
Tot i centrar-se en el procés de creació de l’Escola, incidint en el que representava en aquell moment, és evident que el context històric ho envolta amb prou determinació perquè, amb petites pinzellades molt ben posades, ens situem en uns fets i situacions que malauradament tots intuirem.
En aquest bloc hi ha un article, en tres parts, Berlin ens faria moderns, que també parla de la situació artística d’Alemania durant aquesta època.
És un thriller judicial del director i guionista Aaron Sorkin, amb un gran treball interpretatiu dels seus actors, amb poderoses escenes i profunds diàlegs. Judici celebrat el 1969, a 7 acusats jutjats de conspirar en contra de la seguretat nacional i incitació als disturbis, després dels trastorns històrics dels assassinats de Martin Luther King i de Robert F. Kennedy, en el decurs d’una manifestació, en principi pacifica, en contra de la guerra del Vietnam, davant de l’hotel Hilton on se celebrava el congrés del partit demòcrata. Aquest drama de l’agost del 68, portarà una escalada de grans conflictes socials, que passaran a formar part d’una època de grans canvis i revolucions economicosocials. És tan potent, real, autèntic, cru, emotiu, la decadència del sistema, on la violació dels drets constitucionals i humans, la impunitat racial, el drama social, el moviment feminista, el món hippie, ens transporta a moviments que succeeixen en l’actualitat en moltes ciutats del nostre entorn, anomenat, “democràtic”.
La pel·lícula ens mostra, un treball, on la parcialitat del jutge, la impunitat policial, els perjudicis racials, feministes i xenòfobs de tota mena, amaga una situació impune d’una violència policial, emparada per un sistema judicial totalment polititzat, i de quan absurd són els càrrecs imputats, sols per tenir unes idees diferents i del tot pacifiques, que mostren i fan una estranya sensació que actualment estem vivint en el nostre entorn més pròxim. Una incitació i reflexió a la defensa d’uns ideals d’igualtat i contra la injustícia. Una anàlisi profunda sobre la perversió d’un sistema corrupte, que no vol deixar el control ni el poder.
Després de l’enviat per un company, via whats App, que va ser el motivador per a veure la pel.lícula, va re.enviar el següent escrit d’un twittero:
“El juicio de los 7 de Chicago”, sería una gran metáfora de la causa contra Sánchez y Cuixart de no ser porque una metáfora no puede ser literal.
“Processing the Proces”, by Aaron Sorkin.
Se te cae la baba viendo a Frank Langella clavar a Manuel Marchena.
L’autocrítica dels EEUU, no ens deixa mai de sorprendre. Molt tenim per apendre !!!
Documental del 2015, una coproducció d´Espanya i dels Estats Units dirigit per Alfonso Domingo i Jordi Torrent, que es pot veure a Filmin
Una de les coses positives d´aquest recolliment forçós està sent la possibilitat d´endreçar, triar, renovar… tasques que et fan trobar amb tu mateix. Com que és també una experiència globalitzada et convoca a deixar-te aconsellar per aquells amb els quals tens afinitats electives i es troben en la mateixa situació. Així sorgeixen nous descobriments, un dels plaers més grans pels que entenem la cultura com la necessitat de sorpresa constant.
Així doncs us convoco a veure una meravella de documental, un descobriment recent, que els membres d´aquest bloc endevinaran aviat la procedència de la recomanació. Explica, amb detall i criteri històric, la història dels 85 soldats afroamericans que van venir a Espanya, des dels Estats Units, per lluitar a la Guerra Civil Espanyola dins del Batalló Lincoln, de la XV Brigada Internacional, 50.000 voluntaris de 54 paisos. Francament commou com un dels supervivents ho explica, i des d´on ho fa encara avui, quins ideals els van moure, i com segueixen vigents en els seus protagonistes. Com diu un dels historiadors que hi participen, s´explica des de la situació social en la qual vivia el col.lectiu afroamericà als Estats Units, abans i després de la guerra civil espanyola. L´idea de lluita contra el fascisme de l´època, inclou la intenció també de transmetre la necessitat d´una lluita perquè es respectin els drets de tothom, independenment del color de la pell, la prodècencia, les creences… podriem dir que aquests afroamericans venien amb motivacions que el seu propi cos els demanava.
Director: Dani de la Torre Actors: Luis Tosar, Michelle Jenner
Barcelona 1921, submergida entre màfies pagades per empresaris de l’alta burgesia. Negocis il.legals, actes cada cop més violents, relacionats amb prostitució i pornografía infantil, burdels de luxe, contraband, alcohol i drogues. Amb el consentiment d’un cos de policia obertament prepotent i corrupte trobem una ciutat plena d’enfrontaments entre bàndols violents. La situación era la següent: organitzacions criminals, vida nocturna turbulenta i agitada, coaccions a comerciants i petites empreses obligats a pagar per una protecció mafiosa, ambient on regnava el vici, fortes pallisses, arribant a l’assassinat.
Un moviment obrer cansat de les injustícies i dels menyspreables abusos dels patrons amb sous i vida de misèria. Organitzacions obreres cada vegada més actives i motivades per fer front a tanta corrupció i impunitat per part de grans famílies i empreses, i començant amb dures vagues industrials i agrícoles, al que també afegim l’auge del moviment feminista. Una societat cada vegada més descontenta i disgustada i un moviment anarquista creixent, van configurar un autèntic i apassionant polvorí en una època coneguda pel pistolerisme.
Amb fortes càrregues policials, on les autoritats varen contribuir encara més, amb mètodes més expeditius, com la famosa “ley de fugas” i gran repressió, per dur a terme grans canvis socials i polítics. Una guerra soterrada, amb pistoles i assasinats als dos bàndols, sindicats i patronal. L’única diferència entre ells era que el pistolerisme de la patronal comptava amb el vist i plau de les autoritats. Només l’any 1921 es van produir 117 atemptats amb 70 víctimes mortals.
Sinopsi Anibal Uriarte, policia basc, de Madrid, és enviat a Barcelona, per descobrir l’assalt a un tren militar, proper al cop d’estat de Primo de Ribera. Entra en contacte amb els baixos fons, amb la corrupció tant empresarial com policial i dins del món anarquiste més radical.
Magnífiques escenes de la Barcelona antiga, recreada amb imatges molt acurades i properes a la realitat dels anys vint. Molt bona l’ambientació històrica de la ciutat tals com la construcció de les torres del Moll de Barcelona, o de la Sagrada Familia, l’edifici de Correus i els seus voltants així com l’estacio de França. En qualsevol cas, pel·lícula interessant, en ocasions un pèl exagerada, amb una excesiva semblança als tipus de gàngster de Chicago, tot i que el pistolerisme a la nostra ciutat era d’un caire diferent i molt més barruer. Tantmateix compta amb una bona ambientació fotogràfica, acurat vestuari i belles imatges de la ciutat. A tot això hem d’afegir una execel.lent interpretació per part del protagonistas, Luís Tosar i Michelle Jenner. Benvinguda sigui, i que puguem gaudir de moltes pel.lícules més com aquesta.
Situació dels anys 20
El pistolerisme a la Barcelona dels anys vint, s’inicia el 4 de febrer de 1919, amb la vaga de la Canadenca, i dies més tard s’afegien e treballadors d’altres companyies, desembocant amb l’ocupació militar de Barcelona a finals de març. La declaració del “lockout”, les repressions contra els sindicats i els obrers, amb forts enfrontaments violents per tota la ciutat amb una cinquantena de morts, en un sol mes. Però es va aconseguir la fita de la jornada de vuit hores, això sí pagant un preu molt elevat. Temps convulsos marcats per La llei de fugues, la supressió de la Mancomunitat de Catalunya al març de 1925. Disbauxa i naixement del Barri Xinès al Raval i vida nocturna al Paral·lel, amb una oferta d’oci de les més importants del món. La dictadura militar de Primo de Rivera, brutalment anticatalana – 1923 al 1930. Alfons XIII marxa a l’exili – 14 abril de 1931 i la proclamació de la II República. Aquell mateix any 1931, es va aprovar per primera vegada el sufragi femení, que va poder permetre el dret al vot de les dones a Espanya. Els empresaris i industrials de Barcelona, entre el 1917 i 1923 i sota el regnat de Alfons XIII, contracten pistolers, per assassinar destacats sindicalistes i treballadors, creant els sindicats grocs per a frenar els moviments reivindicatius, dividir el món obrer i repel.lir el moviment anarquista. S’inicia l’anomenat pistolerisme amb l’objectiu d’eliminar dirigents sindicals i obrers com en Pau Sabater, Evelio Boal o Salvador Seguí, conegut com el noi del sucre, o Francesc Layret, advocat. Els anarquistes, varen assassinar Manuel Bravo, Francisco Maestre o Eduardo Dato.
Interessant entrevista entre Anibal i el “Ministro del Estado”, n’hi ha per sucar-hi pa. Malauradament, en aquest país no aprenem, tant de les forces policials, armades, empresarials, així com de les corrupteles polítiques, ni de les borbóniques.
El general Silvestre se ha suicidado y el general Navarro ha sido apresado. El gobernador militar de Barcelona, vestidos de anarquistas, asaltaron el tren militar, para así culpar a estos del crimen cometido, y tener la excusa para que los militares intervengan en los atentados perpetuados en toda la ciudad. – Aún estamos a tiempo de intervenir y que no se produzca una matanza de inocentes.
Lo ocurrido en Anual, es un desastre,y puede ser algo fatídico para nuestro gobierno, nesesitamos desviar la atención de la opinion pública, en otros asuntos.
Si los militares se enfrentan contra los grupos anarquistas, esto podría acabar en una guerra civil. Va a morir mucha gente. Estaremos preparados para esto….
Cuando sea necesario, después, intervindremos con un golpe de estado para calmar la situación, y enderezar de nuevo al país
Es un asunto de estado, eso me dijeron hace unos años, estaban Vd, Berenguer y Navarro, ¿se acuerda señor ministro? Y Vds no hicieron nada, necesitaban una matanza, para que la opinión pública pensara que los rifeños eran unos salvajes, y así enviar más tropas. Aquello también era una cuestión de estado !!!
Hicimos lo mejor para el país….
Para el país o para Vds.
-¡ Capitán vigile ese tono ! Su misión ha terminado, recoja sus cosas y vuelva de inmediato para Madrid.
El 10 de març de 1923 és assassinat Salvador Seguí, el Noi del sucre. El 13 de setembre de 1923, el Capità General Primo de Rivera encapçala el cop d’estat, amb el suport de la majoria dels militars, de la burgesia catalana, dels terratinents andalusos i el general Martinez Anido ministre de la governació.
Malgrat tot i en mig d’ aquesta revolucció, es va inaugurar el metro el 31 de desembre de 1924 , i a finals de la dècada la culminació de l’ Exposició Internacional Universal de 1929, que va servir entre d’altres per urbanitzar la muntanya de Montjuic.
L’acció se situa al Caire, justament quan s’està escampant per diverses ciutats egípcies el moviment revolucionari dins d’un procés global a la regió conegut com a Primavera Àrab. És el dia 25 de gener de 2011, un dia que passarà a la història egípcia com el “dia de la ira”. Nombroses manifestacions recorren el país. És un procés de protestes i desobediència civil que a la capital aplega milers de manifestants. A la plaça Tahrir trobem entre els que demanen llibertat i la dimissió del dictador Hosni Mubarak molts dels personatges de la novel·la: en Mazen, jove sindicalista revolucionari que veu crèixer el seu amor per l’Asma conforme avancen els dies de la revolució. També hi trobem dos joves estudiants de medicina, el Khàled i la Dània que ajuden els ferits de la repressió. Ell és fill d’un xofer, i ella és filla del general Aswani, responsable màxim de la Seguretat de l’Estat. Un altre personatge important és l’Aixraf un cristià copte fracassat com a actor i molt amargat que té relacions apassionades amb la minyona Ikram i que és veurà arrossegat per la revolució.
Tots ells i molts més personatges encarnen les diverses facetes del país en un moment clau de la seva història recent: esperances, amor, hipocresia, repressió dura. Per les pàgines del llibre apareixen moments històrics de les setmanes i mesos que van portar a la dimissió de Mubarak i la resposta violenta de l’Estat i les institucions religioses integristes contra el moviment revolucionari.
Aquest llibre publicat el 2018 i traduït al català el març d’aquest any (Edicions de 1984), dins de la col·lecció Mirmanda, és un text de 500 pàgines que us atraparà des de la primera. La seva publicació a Egipte ha estat prohibida, ja que les autoritats militars, hereves dels fets contrarevolucionaris del 2011, mantenen un control absolut del que passa al país. El títol que pot sobtar d’entrada, prendrà ple sentit conforme aneu avançant la lectura. Amb aquest tercer títol d’Alaa Al Aswani (els anteriors són L’edifici Iaqubian i Chicago) acabo les entrades d’aquest autor. Les trobo molt recomanables i segur que en gaudireu.
L’entrada dels aliats el 25 d’agost de 1944 pels Champs Elysées de Paris engegava una de tantes postguerres com les que viuria Europa, s’iniciava la reconstrucció i l’assoliment de nou de la identitat d’un país que la tenia força malmesa. Però pel que fa al que ens ocupa, a la música popular més concretament, França va viure un moment d’afirmació nacional, que no voldria simplificar definint-la com a patriòtica, però que sí va representar la culminació d’alguna cosa que ja s’havia estat gestant durant el període d’entreguerres, i que es va caracteritzar per un “savoir-faire” culturalment encomiable, tot barrejant la música més autòctona amb allò que des de feia anys anava arribant des de l’altre cantó de l’Atlàntic: el jazz. D’altra banda la vitalitat cultural del moment es va veure recolzada per aquesta necessitat de reafirmació, i la música i la poesia en van ser dos dels seus màxims exponents. El reconeixement als grans poetes, tant als clàssics com als vanguardistes d’inicis del segle XX, i l’apropament als nous valors va ser un fet extensament viscut.
Als francesos sempre els ha agradat el jazz, ja des dels inicis. Debussy en va quedar fascinat i en més d’una ocasió es va prendre alguna llicència. Tot el món de les varietés, amb personatges tan legendaris com la Mistinguett, hereu del de les operetes parisenques i vieneses, també des de molt al principi va festejar amb els compassos del ragtime, aquella música dels inicis del jazz. Els famosos anys 20 francesos van fer de pont facilitant el coneixement dels músics i els corrents nord-americans. I l’acordió i els vals mussette, per exemple, o els “Chansonniers” ja no només s’escoltaven a ritme del vals o de polca anteriors, sinó que incorporaven el fox-trott i el xarleston i la bogeria que aquest va representar. Només ens cal recordar icones molt diferents en estil ja del temps anteriors i coetanis de la guerra: Josefine Baker, Tino Rossi, Maurice Chevalier, Charles Trénet o la grandiosa Edith Piaf, o fins i tot Luis Mariano, per citar només alguns dels intèrprets més coneguts pel gran públic no francès, que amb molts d’altres van ser els mestres, o si més no els precursors, de tota una generació de músics, cantants, actors, que arribats els anys 50 i 60 van conformar La Chanson, un panorama únic amb uns signes d’identitat remarcablement francesos, i que a casa nostra en molts casos coneixeriem gràcies a la “Nova Cançó” i als seus pioners “Els 16 jutges”.
El jazz a l’Alemanya nazi ja havia representat un signe de rebel·lió i escoltar-ne era un perillós repte. Perquè pels europeus el jazz sempre va ser sinònim de desinhibició; per això després del 45 s’escoltaven les grans orquestres o els intèrprets més significats, que anaven a Paris des dels EEUU atrets per l’èxit que se’ls garantia. Tot i així, a la França de l’existencialisme, el jazz es va tornar més intimista, van proliferar les jazz cava que s’agrupaven per zones urbanes molt concretes, freqüentades per intel·lectuals, que mentre consumien grans quantitats de tabac i alcohol i discutien sobre quin hauria de ser el seu paper dins la política i la cultura, escoltaven les inquietants notes d’un saxo i les veus ja en francès que versionaven les balades de les grans dames negres.
Col·lecció de discos del segell Gitanes:Jazz in Paris. Publicada fa pocs anys, recollint les gravacions de jazz fetes a França a partir del final de la II Guerra Mundial.
Era l’època de l’existencialisme de Sartre i de Camus, les contundents i provocadores afirmacions de Simone de Beauvoir i Herbert Marcuse. Del moviment hippie, que s’estava extenent per tot Europa i que propugnava una altra manera de viure, obertament antibel·licista, com a resultat de la guerra del Vietnam i de la massacre que va representar. Dels grans concerts a l’aire lliure, de la guitarra de Jimmy Hendrix, però també de la portentosa veu d’Elvis Presley i dels “efectes” del rock’n roll, acabant per la “desinvoltura” i el fenòmen dels Beatles. De la seducció de personatges com el Che Guevara i de la confiança en règims com el de Cuba i Xina. Va ser el moment de la mini faldilla, de les pastilles anti-baby, del dràstic canvi en el comportament sexual de les dones, d’alguns capellans compromesos amb la lluita obrera i de la Vespa, una moto italiana, urbana, lleugera i assequible, i del tot terreny 2CV de la Citroën. A França les inquietuds socials dels obrers i dels estudiants en contra del govern conservador del general De Gaulle, van desembocar en els fets del maig del 68, que durant uns dies van posar en entredit, segons alguns en perill, les institucions polítiques del país. Després el desencís.
Quin paper jugava el cantautor francès en tot aquest conglomerat d’esdeveniments? En primer lloc cal dir que hem començat a parlar d’uns inicis l’any 1945, i cal tornar a recordar que una certa manera de sentir França i d’expressar-la musicalment, com ja hem dit, venia de lluny, de tota la tradició de les varietés, del cabaret, del music hall, del teatre d’avantguarda, etc… El que va provocar la postguerra és que tots aquests ideals passesin a formar part de l’ideari col·lectiu: es feia necessari recuperar la confiança en un país, sentir-se de nou portador d’una certa manera de pensar i viure, no en va s’idealitzà tot el moviment de la Resistència. I això exactament és el que van començar a fer, a partir dels 50 els que pujaven a dalt de les tarimes dels cafès i les jazz caves, com la famosa Boussole, avui un restaurant, o dels nombrosos cabarets com Le lapin agile, ajudats per una guitarra o un piano vertical. Es van anar guanyant el públic explicant-los la vida quotidiana, ridiculitzant el poder, rascant la dura capa que amagava els sentiments més íntims. Versionaven poetes, adaptaven cançons tradicionals i creaven versions pròpies. De les caves de Saint Germain-des-Près a les grans sales de concert van passar pocs anys. Les discogràfiques aviat es van interessar per la majoria d’ells i en molts casos en feien un llançament molt important per tot Europa. A Espanya van ser absolutament ignorats, i a Catalunya, tot i ser coneguts i estimats per un públic molt minoritari, majoritàriament universitari, van representar una alenada d’intel·ligència i bon gust.
Seguidament inclourem uns pocs noms, només alguns dels més significatius del moment, o simplement els que més m’agraden, i en podeu llegir la biografia i escoltar-los una mica. De fet n’hi ha molts més, alguns d’ells amb molt d’èxit comercial per Europa i Amèrica, com seria el cas de Charles Aznavour o Gilbert Becaud. Els que figuren aquí van conviure amb els cantants de l’anomenada “cançó lleugera”, sorgits també entre els 50 i els anys 60, els quals ja competien amb la cançó anglosaxona, però aquests, la música i la poesia dels quals he intentat posar en valor i en context, es van mantenir dins d’una línea molt autòctona pel que fa als temes, als textos, als poetes que els inspiraven i a la manera d’enfocar la música, això sí, sempre amb una pinzellada de la blue note que els va captivar a partir de 1945.
S’inclou la pàgina de la RFI Musique (fons escrit i sonor) i un recull a YouTube
André KerteszRobert CapaHenri Cartier BressonRobert DoisneauAgència MagnumWilly Ronis
Si heu arribat fins aquí espero que molts ho hagueu recordat amb un somriure i altres, els més joves, haureu après una mica d’història, de la música i de les persones.
El Projecte Afrovaca ha estat des del seu inici un grup de treball. Avui dia, ja és una entitat social d’ajut al desenvolupament a Burkina Faso. Han estat més de quinze anys d’experiència molt gratificants, aprenentatge, anhels i feina, colze a colze amb els coordinadors locals i els pagesos, amb el desig de compartir i millorar les condicions de vida i els sistemes de producció de base a les comunitats camperoles de Burkina Faso. Desenvolupament endogen per a respondre als reptes locals.
El projecte representa, a casa nostra, l’oportunitat de sensibilitzar i donar a conèixer la realitat a les nostres comunitats de treball. No té personal remunerat ni a Burkina Faso, ni tampoc a Espanya. La pràctica totalitat dels recursos econòmics es destina a la cooperació rural en aquell país africà.
Què fem:
El projecte Afrovaca promou la financiació de bous de tir o vaques de cria a famílies camperoles sense prou recursos, a Burkina Faso, a l’Àfrica Occidental.
Mapa de Burkina Faso. Fotografia Viatges Banoa
El projecte està establert a les poblacions rurals a Barkunduba-Gandaogó, Kokologho, Donsin, Bingo, Bazoulé, Tanguin de Bingo i Dougoumató. Excepte l’última població, que es troba a la província d’Houet, la resta es troba a l’altiplà mossi, ben bé a la zona central del país, a una distància entre 35-60 Kms. de la capital, Ouagadougou. Són poblacions netament rurals, formades principalment per pagesos de l’ètnia mossi i per pastors i ramaders seminòmades del poble peul.
El fet de llaurar amb bous permet una millor optimització dels recursos i facilita la autosuficiència alimentària, tan en entredit sobretot en anys de sequera, cada cop mes recurrent. En paraules del propis beneficiaris, la incorporació dels bous i els seus beneficis en les tasques agrícoles els hi permet sortir del cercle de la pobresa.
En paraules de Fidel Tapsoba (camperol a Donsin) “Qui té un bou no pot dir que és pobre, no ho és….no, no és pobre”
Fotografies: Quim Arnal
La possibilitat d’augmentar els rendiments de la terra té una incidència directa en l’alimentació, nutrició i supervivència familiar, així com en la capitalització econòmica dels productors, tan necessària per impulsar millors condicions de vida en tots els seus àmbits. Alguns productors, ens assenyalen (a les enquestes de autoavaluació realitzades) un augment mitjà de la productivitat de fins a un 65 %, desprès de la introducció del conreu de tir.
Fotografies: Quim Arnal
La proposta principal del projecte és apostar per la via de proporcionar un bou o una vaca, recolzar els productors i les seves organitzacions, per acabar millorant les collites, l’alimentació i el finançament dels pagesos. Aquesta aposta arrenca el 2002 de la mà d’en Yeddam Bassième, que es va convertir en el principal valedor d’aquesta via com a primer beneficiari del projecte.
Poc desprès, en un temps curt, es van crear quatre grups Afrovaca, molt actius i compromesos, que entenen el projecte com una cosa molt pròpia i beneficiosa per al camperol i per al camp africà.
Al 2003, neix pròpiament el projecte Afrovaca o Boeufs pour l’Àfrique.
Al llarg dels anys, els projecte s’ha sustentat amb l’entrega i el bon fer dels coordinadors locals, així com dels mateixos beneficiaris. La seva feina, voluntària i no remunerada, consisteix en una feina presencial i de suport a les comunitats que integren el grup. D’altra banda, aquesta tasca es planteja des de la participació, la gestió dels grups de beneficiaris i la presa de decisions de manera comunitària: Qui rep un bou?, per què?, en quin ordre?… Són algunes de las qüestions a resoldre per als grups Afrovaca locals.
Grups locals Afrovaca:
BINGO –MPSF (província de Boulkiemdé)
BINGO-GAREE (província de Boulkiemde)
KOKOLOGHO (província de Boulkiemdé)
BAZOULÉ (província de Kadiogo)
TANGUIN DE BINGO (província de Boulkiemdé)
DONSIN (província de Boulgou)
GANDAOGO-WARKUNDUBÀ (província de Ganzourgou)
El primer bou del projecte va ser en benefici de Bassieme Yeddam, al qual considerem el “grand frère” de la resta de membres Afrovaca
Associació Afrovaca a Barcelona
És una petita organització, degudament constituïda des de l’any 2018, després d’un llarg període com a grup de treball. Elabora, coordina i duu a terme el projecte. La seva tasca és la d’explicar i sensibilitzar sobre la situació del camp africà, organitzar trobades i activitats, finançar les campanyes anuals, etc…
L’activitat es centra en bona part a Catalunya. També coordina a nivell general el projecte (Burkina-Espanya), alhora que recolza iniciatives d’ajuda i desenvolupament a les zones rurals on treballem habitualment.
Col·laboradors:
Col·laboradors, amics, finançadors, que fan possible la realitat d’aquest projecte. Hi ha persones a títol personal, famílies compromeses, altres associacions que ens donen suport, empreses, etc.
Com treballem:
El projecte Afrovaca és una cooperació duta a terme per les agrupacions locals amb el suport del grup de l’Associació Afrovaca Barcelona. És un projecte, per tant, molt local, que és viscut com quelcom molt propi pels seus protagonistes, els pagesos. La part principal és la de finançar animals de tir o de cria, microcrèdits com accions de suport al món rural.
Al mateix temps intentem crear un marc de difusió i sensibilització sobre la difícil realitat econòmica d’aquestes zones rurals i ens brindem la possibilitat d’ajudar a transformar aquesta realitat de manera endògena, sostenible.
En paral·lel als bous, en algunes comunitats de pastors i ramaders, el projecte finança vaques de cria. Això passa a Barkundubá i Gandaogó, a on la seva població majoritària es d’origen “peul”, poble ramader. En aquest cas, els beneficiaris són persones, famílies, que van perdre tot el seu patrimoni durant les grans sequeres de finals del segle XX. Molts van perdre fins a l’última res i, des d’aleshores, es van veure obligats a sedenteritzar-se i practicar l’agricultura. En aquests casos, el pla de desenvolupament econòmic familiar gira al voltant de la llet i la cria.
Els grups locals fan una tasca permanent de suport, supervisió i transferència de coneixements. Fan la feina del dia a dia amb les comunitats camperoles de les que formen part. No hi ha retribucions ni càrrecs tècnics. Les decisions i el treball es prenen en grup, de manera comunitària. Els beneficiaris es comprometen a formar part d’aquests grups i sobretot al bon ús i finalitat dels bous obtinguts. Per això signen un contracte d´us de cinc anys de vigència.
Els candidats a obtenir un bou o una vaca en benefici han de ser degudament reconeguts per la comunitat: persones íntegres, sense altra possibilitat d’aconseguir un animal fora del projecte.
La família Afrovaca no té una forma d’organització única, cada grup gestiona les seves particularitats i adopta múltiples formes associatives i d’autogestió.
A Espanya (Associació Afrovaca Barcelona)
Realitzem tan accions de coordinació com de creació de petits projectes en paral·lel, que reforcin l’entramat aconseguit a les comunitats rurals de treball (bancs de cereals, gestió de crisi alimentària, empoderament local, etc…). Fem xerrades, conferències de divulgació, tan de la realitat camperola com del projecte en sí. Duem a terme algunes activitats ja clàssiques dins de la nostra programació, com son el Cine-Vaca o el Teatre-Vaca. Cerquem el finançament necessari a partir de donacions, bons d’ajut, o venda de productes. El nostres pressupostos comporten un principi de sostenibilitat i eficàcia: més pot ser menys o a l’inrevés. Els recursos econòmics obtinguts són utilitzats pràcticament al 100 % a la cooperació rural. No generen despeses d’infraestructura, ni de persones, ni a Burkina, ni a Espanya.
Bancs Solidaris
En els últims anys s’han creat alguns Bancs Solidaris a partir dels grups de dones dels nostres grups Afrovaca. En tenim dos a Bingo i un altre a Donsin. La seva gestió recau exclusivament en dones, amb una tresorera al capdavant. Els microcrèdits que es concedeixen son atorgats al col·lectiu femení. Encara que administren petites quantitats, els resultats són molt satisfactoris, gràcies a la contínua rotació dels diners rebuts, que es retornen al final de cada campanya anual. Aquests bancs fomenten l’ampliació constant d’ajudes a noves beneficiaries i la seva influència a zones més amplies de l’àmbit social.
Microcrèdits
Els microcrèdits i els bancs solidaris tenen un efecte directe sobre les condicions de vida de les famílies, al seu dia a dia, i afavoreixen la participació i l’apoderament dels grups de dones Afrovaca en la gestió del desenvolupament endogen de les seves comunitats.
Les persones que es beneficien dels microcrèdits, ara mateix, superen la xifra de 200 dones, any darrera any. El compromís des del nostre país és el d’anar refinançant els bancs solidaris. Moltes d’aquestes dones, són també beneficiaries directes dels bous, o vaques adjudicats.
Filosofia
El projecte Afrovaca comparteix la filosofia del afropositivisme. Tot i els molts mals que pateix el continents africà, la seva gent, sobretot a l’àmbit rural, aconseguirà l’autosuficiència alimentària a base del seu desenvolupament endogen.
Lluita per la dignitat i la justícia social igualitària. Alerta i actua sobre els desastres del canvi climàtic, les sequeres i la desertificació, la insuficiència alimentària, i l’especulació sobre terra, aigua i collites.
Els camperols són protagonistes, actors clau del seu propi desenvolupament econòmic. El projecte Afrovaca creu en la sostenibilitat, en la implantació ponderada de tècniques adaptades en harmonia amb la realitat local i les seves circumstàncies, en el petit productor empoderat, en el seu finançament i en la millora de les seves condicions de vida.
Cronologia
2001- Es financia la primera vaca a Wasá. Bassiem Yeddam, promotor intel·lectual de la idea que donarà peu posteriorment al projecte Afrovaca.
2002 – S’incorporen com a beneficiaris: Saidou Kabré, Yéro Zongo i Issaka Zongo. Tots quatre es converteixen en coordinadors locals del projecte.
Yèro Zongo, un dels 4 coordinadors del Projecte Afrovaca. Fotografia: Quim Arnal.
2004 – Es crea grup a Donsin i a Barkundubà, amb Paul Tapsoba i Adam Diallo al capdavant respectivament.
2008 – Es construeix el Centre de Développement Paysan, a Bingo, de la mà d’ Arquitectes sense Fronteres-Espanya.
2009 – Es comença a donar forma a tres Bancs Solidaris
2012 – Banoa Viatges es compromet amb un turisme solidari i posa en marxa “Proyecto Afrovaca, una mirada distinta sobre el Sahel”. Viatge que permet participar “in situ” del projecte i conèixer la realitat d’aquestes zones rurals de Burkina Faso.
Ruta de viatges Banoa.
2013 – Es realitza i s’estrena el documental “Si yo tuviera una vaca…” (clicant a l’enllaç podreu veure el documental) (Norma Nebot) de Boogabpp Films. Grup nou a Bazoule, amb Simón i Françoise Campaoré com a coordinadors.
2014 – Mor el coordinador de Kokologho, SaÏdou Kabré. La coordinació recau a títol familiar.
2016 – Mor el coordinador de Bingo, Isaaka Zongo. La coordinació queda pendent d’adjudicar.
2018 – L’1 de gener d’aquest any, el projecte ha beneficiat amb un toro, bou o vaca a 247 famílies.
Desafiaments del futur
Construcció d’un banc de cereals a Bingo a fí de poder pal·liar els efectes de les crisis alimentàries, que cada cop són més recurrents degut al canvi climàtic. Jornades d’empoderament local de la gran família Afrovaca. Seguir fent comunitat, per afrontar el futur, el seus reptes i l’evolució del projecte.
Proverbis:
“Si alguien te frota la espalda, entonces frótate tú la cara”. Proverbi burkinès.
“La mano del que da siempre està encima del que recibe”. Proverbi burkinés.
“El contenido de un cacahuete es suficiente para que dos amigos lo puedan compartir”Proverbi burkinés.
“Es aquel que está caído quien sabe enseñar cómo ponerse en pie”. Proverbi burkinés.
“La amistad es una traza en la arena; si paras de hacerla, desaparece”. Proverbi burkinés.
“Si la perdiz se lanza a volar, su hijo no se quedarà en tierra”. Proverbi burkinés.
“El calzón de hoy vale más que el pantalón de mañana”. Proverbi burkinés.
“Vale más sufrir moliendo que no tener nada que moler”. Proverbi burkinés.
“Una sola mano no recoge harina”. Proverbi burkinés.
“Sentarse sin hacer nada no elimina la espina del pie”. Proverbi burkinés.
“Lo que es difícil es Bueno, lo fàcil no da provecho”. Proverbi Mossi.
“Hay que cavar los pozos hoy para apagar la sed de mañana”. Proverbi Peul.
“El préstamo es el primer nacido de la pobreza”. Proverbi Peul.
La cultura del Mill
Burkina Faso és un país sahelià, predominantment rural, on bona part de la població es dedica al sector primari. És un país de pagesos i ramaders, a la zona de la cultura del mill, cereal que esdevé producte essencial de subsistència.
Tradicionalment, el cultiu s’ha practicat a mà, amb aixada, i amb la participació de tots el membres disponibles de la unitat familiar, gran família i veïnatge.
A diferència d’altres països de la regió, la introducció de la força animal al conreu està a uns nivells molt inferiors. Avui dia, amb els canvis sociològics i la minva dels rendiments agrícoles per la falta de pluges i nutrients a la terra, es fa insostenible el conreu sense suport animal.
La cultura del mill, amb les seves peculiaritats regionals, esdevé cada cop mes difícil d’harmonitzar amb les necessitats bàsiques dels camperols. És un cultiu primordial, intrínsecament lligat a les societats locals, però la seva viabilitat requereix de la introducció de millores tècniques i tecnològiques, finançament, organització i gestió de l’agricultura, formació i accions de pes, per pal·liar els actuals impactes climàtics.
En el poc que portem de segle, s’han patit desacostumades sequeres de força magnitud: el 2005, el 2012, el 2017, amb la fam que comporten.
Danza Wamba
Fotografies: Quim Arnal i Associació Afrovaca
Es la dansa tradicional dels Mossi, poble que ocupa la major part de Burkina Faso. Temps enrere, es reservava per a les cerimònies d’entronització o per als funerals. Avui dia, acompanya als casaments i d’altres festes populars, amb l’objectiu de divertir i honorar els convidats.
No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions i estats d’anims, apel·la al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.
A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.
Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.
Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.
Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.
A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.
La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.
Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.
Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell. Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.
La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques; ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.
Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.
El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.
Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.