Etiqueta: Narrativa

Categories
Llibres

L’art de conversar : assignatura pendent

Un descobriment descomunal. Benedetta Craveri, (*) descomunal perquè la seva especialització en la societat aristocràtica del Grand Siècle francès fa que els seus llibres siguin també una lliçó d’història formidable. Força traduïda al castellà, Siruela ens apropa la seva obra amb la convicció que demostren les bones editorials en allò que aposten.

En dic assignatura pendent en general, ara que tothom creu que sap de tot, els tertulians d’ofici parlen del que no saben, les xarxes socials només “bavardejen” i a molts els costa expressar amb certa claredat una idea; en qualsevol cas, per a qui segur està encara pendent només d’aprovar és per certes elits polítiques, econòmiques, sindicals, el periodisme amb presses i un llarg etc….

Les dames franceses del Barroc i la Il·lustració. Sense por podem dir que van ser elles les que ens van civilitzar. Estaven tancades als seus gineceus, però van transformar la seva debilitat en una força insuperable. Gràcies a la importància que la paraula va tenir als salons de Madame de Rambouillet, la marquesa de Sablé o moltes altres, la debilitat femenina va acabar triomfant sobre el vell recurs de la potència masculina: les armes.

Durant els dos segles previs a la Revolució Francesa, als sumptuosos salons de Versalles i París, l’elit nobiliària va cultivar un nou ideal de sociabilitat, regit per les bones maneres i la perfecció estètica. El ritu central d´aquesta societat mundana va ser l´art de la conversa. En principi, la xerrada no era sinó un joc destinat al plaer i la distracció. Però es va començar a sotmetre a lleis rigoroses basades en la claredat, l’elegància i el respecte a les opinions dels altres. De seguida, els escriptors hi van tenir un paper rellevant. La seva habilitat, gràcia o enginy, aviat va ser tan important com l’origen nobiliari. La conversa igualava.

Aquelles dones van ser protagonistes d’una revolució. Van rebutjar les ingerències del poder a la vida privada i van establir les noves regles del joc. No tenien drets civils, però van crear un espai de llibertat que els negava l’exterior. L’enginy i la gràcia expressives encarnaven un nou ideal de sociabilitat fonamentat en el poder, no de la força, sinó de la paraula.

El llibre és més que un llibre d’història. És un assaig sobre els canvis culturals que arriben de la mà de la paraula. Però alhora és un relat literari apassionant, trufat de veus i anècdotes, de retrats i descripcions d’ambients. Mitjançant històries, anècdotes i cites, Craveri aconsegueix transmetre la intensitat i vivacitat de l’art d’estar junts, de la vida social entesa com a fonament del plaer, d’una cultura basada en la seducció i del poder de la paraula que acaba constituint-se en l’embrió de la societat civil i en el germen de l’opinió pública. Escriu amb una deliciosa amenitat, compatible amb el màxim rigor acadèmic. La seva narració de fets i circumstàncies és alhora sòlida i plena de lleugeresa. Sense necessitat de recórrer a la perspectiva de gènere, descobreix i explica una aportació essencial de les dones a la civilització. Gràcies als seus llibres, les dones prenen l’alçada històrica que els correspon i que havia quedat eclipsada.

No sé si la societat del soroll està convertint en inútil el valor de la paraula enginyosa i expressiva que aquelles dones van embellir. Ara sembla que només el crit testicular i l’extravagància expressiva es fan sentir.

(*) Recomano la lectura dels dos articles disponibles a l’enllaç sobre l’autora

A aquest enllaç podeu accedir a l’audio d’una xerrada de Meri Torras al CCCB dins el cicle El Segle de les Llums Les grans civilitzacions d’Europa, 5, organitzat per l’Institut d’Humanitats el 2016

Categories
Llibres

Autobiografía d’Agatha Christie

Barcelona : Espasa Libros, 2019 672 pàgines

La gran dama del suspens també va escriure sobre ella, va explicar la seva vida amb la mateixa agilitat, intriga i tensió que ho faria en les seves millors novel·les.

Al llarg de les tres dècades des de la seva mort el 1976, molts lectors i crítics d’Agatha Christie han sostingut que el llibre més convincent és el menys conegut: la seva Autobiografia. Tot i els seus èxits, sempre va ser una persona molt gelosa de la seva intimitat, arribant a extrems extravagants per eludir les aparicions en públic. Va rodejar la seva vida amb un mantell de misteri gairebé tan impenetrable com el de les seves novel·les.

En aquesta obra ens explica els anys feliços de la infància a l’estranger, les errades amoroses de la joventut, els seus dos matrimonis, els seus viatges a Egipte i Orient Mitjà seguint les passes del marit arqueòleg, Max Mallowan; també els contratemps en començar la carrera d’escriptora i la consecució gradual del seu èxit. És l’autobiografia d’algú que va saber gaudir de la vida i, al mateix temps, l’estudi d’una professional conscient, d’una escriptora que sabia perfectament quina era la seva feina i que ens explica com ho va fer.

Aquest llibre pertany a aquelles lectures que et situen en un temps i una societat, de la mà de les vivències de qui l’escriu. I si el personatge és viatjat i gens simple, com és el cas, estem davant d’una obra que ens explica moltes més coses que les peripècies personals.

Seguidament incorporo algunes fotografies de la casa on va viure: Greenway House al comtat de Devon a Cornuailles, i on es conserva intacta la decoració i alguns documents i obres originals. Declarat patrimoni de la Humanitat el març del 2004 ara pertany al National Trust.

La darrera fotografia és un manuscrit on hi escriu ingredients d’algun verí.

Categories
Llibres

La memòria que persisteix

Episodios de una guerra interminable d’Almudena Grandes

Fa uns dies vaig escoltar a un membre d’alguna associació de memòria històrica dir que per parlar-ne o per fer-se’n el càrrec d’uns determinats fets s’han d’haver passat, s’han d’haver patit, i pot ser ben cert, però no oblidem la necessitat de fer arribar el passat, sempre i sigui quin sigui. Jo mateixa tinc interès per episodis històrics que no he viscut. Repeteixo, la història que ens ha conformat tal com sóm, l’hem de fer arribar sí o sí a les noves generacions, a aquelles que els llibres d’història els hi haurien d’explicar mentre estudien, i ja ho fan, però mai s’hi arriba o s’hi arriba malament. Estudis cada cop menys valorats i m’atreviria a dir menys eficients, si ens atenem al fracàs o a l’abandonament escolar. Això sí, les estadistiques són contínues, per seguir mantenint un maleït bucle. Perquè el problema està en un altre lloc, té una altra arrel, i necessita molt coratge i molts diners.

Per aquest motiu el fet de la lectura, entre altres, hauria de ser un aliat sense paliatius. I en aquest sentit la literatura té grans autors de tots els temps, que no han pretés fer novel·la històrica, i menys segons els cànons actuals, no els hi cal, senzillament expliquen la vida, les relacions socials i les inquietuds i fracassos de la gent.

La col·lecció a la qual vull donar visibilitat, en aquest sentit que he dit, que no li cal gens, és una obra monumental per l’abast i pel compromís amb el lector i amb la societat. No vull dir que ompli un buit, però sí que es col·loca en un esglaó de referència pel que fa al testimoni de la nostra trista i recent Història. Lògicament totes les guerres ofereixen resultats en el món de cultura que les seguirà, i majoritàriament per esbrinar-ne les causes i els errors que les han provocades. En aquestes sis novel·les, en falta una per publicar, els fets, les històries, els personatges, les vides parlen per sí soles. Així es fa a les bones novel·les contemporànies, el narrador deixa de ser omniscient i el lector pren el relleu davant del que si le explica.

Almudena Grandes, gran explicadora d’històries, va prendre una bona decisió en el moment que es va tancar intermitentment, i durant anys per explicar la postguerra espanyola, que sí que l’ha viscuda, i l’explica des de diferents òptiques, moments i esdeveniments diversos. La seva admiració per Don Benito, en Galdós, li va servir de molt. És com un mosaic romà, endreçat, pulcre, perfilat, sobre un fons monocolor; no és un trencadís, en tot cas en alguna estructura, però que sempre acaba arribant on vol.

Sis llibres, els continguts dels quals són independents, cosa que li permet enfocaments i cronologies aleatòries. Sis històries del menyspreu que es va tenir per una societat, que la República havia intentat convertir en adulta. El que allà s’explica és Història, i dic jo: si els currículums escolars no hi arriben mai prou, augmentant així el tradicional silenci i la perillosa ignorància, no estaria de més posar-los de lectura recomanada, no, obligatòria, millor.

Categories
Llibres

Jane Austen no és només literatura de tassetes

Aquest títol no és meu, apareix a un article de fa un parell de dies de la revista Núvol, amb motiu d’una nova traducció al català d’Orgull i Prejudici, de Jane Austen, traduida per Yannick Garcia i editada per la Casa del Clàssics, que està fent una labor ingent, també hi estan insistint altres editorials catalanes, per mantenir la modernitat dels clàssics universals.

La lectura d’aquesta entrevista al traductor, que recomano als que la coneixen i als que no, m’ha fet pensar un cop més cóm de necessari és reivindicar certs clàssics, que la crítica masculina al llarg dels temps, no ha entés gens bé; el mateix que va pasar a Espanya amb La Regenta. Tothom hauria de rellegir-les, però sobretot els homes, que llencin els prejudicis, que són molts, a la paparera de la seva mal portada masculinitat, amb lloables excepcions, i en treguin alguna bona conclusió pel seu propi benefici. Ho dic per això de les tassetes, domesticitat i moltes més definicions de la seva obra, que estan molt lluny de demostrar que s’hagi entés el seu món i com de dura podia arribar a ser.

Austen en general no és fàcil, tot i que ho sembli, el seu humor menys, i Orgull i prejudici, tampoc, més si no ets anglès, concretament, i, al contrari d’ells, no tens dins del teu curriculum un contacte amb el cànon des de l’escola.

L’article posa en valor també la importancia de la traducció, de cóm s’hi enfronta el traductor cada època i cóm necessita veure i beure de les anteriors, a part de conèixer la llengua i la societat de l’època que ha de descriure i adaptar-les a la contemporaneitat.

Les ximpleries deixen de ser-ho quan són realitzades de forma atrevida per gent amb sensibilitat.
Categories
Llibres

Les novel·les riu dels germans Singer

La novel·la jueva, tant en anglès com en yiddish, es caracteritza abans que res pel seu formidable sentit narratiu, derivat de l’oralitat de la cultura jueva, una oralitat lligada a la diàspora, al poble sense terra, fins i tot ara, amb l’existència de l’Estat d’Israel. Els tres germans Singer (fills d’un rabí jasídic, la dona del qual era, al seu torn, filla de rabí, eren nascuts a Polònia entre 1891 i 1902) es van dedicar a la literatura amb extraordinaris resultats, sent el menor, Isaac Bashevis Singer, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1978. No deixa de ser extraordinari que en una sola família coincideixin tres talents tan notables: Esther Kreitman, la més gran, Israel i Isaac, els quals van signar com a Singer, derivat del seu cognom natal, Zinger.

_______________________________

La família Karnowsky, que podem llegir en traducció directa del yiddish, es va publicar l’any anterior a la mort del seu autor. Tracta de tres generacions de jueus d’origen polonès i gira al voltant de tres protagonistes masculins (avi, fill i nét): David, que s’instal·la a Berlín; Georg, que neix a Alemanya i emigra als Estats Units quan el nazisme pren cos, i Yegor, que creix a Nova York i viu més aguda i dramàticament el xoc entre el nou país i la condició de jueu. Gairebé mig segle d’història.

Cabalosa novel·la de saga familiar, ofereix tota la força vertical i horitzontal que és pròpia dels millors exemples del gènere: el pas transformador del temps i de les diferents generacions i els detalls del context familiar, social, sentimental, urbà, cultural i polític que envolten i modifiquen lʼesdevenir i la lluita per la vida dels successius membres de la família.

La qüestió jueva, les seves excel·lències, rigors i malestars, impregna aquest apassionant relat, ple de reflexions i descripcions extraordinàries, arborescent a més no poder, amb sòlids personatges secundaris i amb una prosa precisa, plàstica i brillant que confereix volum i profunditat de camp a un torrencial relat riu que encerta a remansar-se en formidables episodis, tan aïllats com imbricats en el curs de la narració i en el seu sentit últim. L’altre Singer, com se li diu col·loquialment, és un immillorable autor per entrar-hi sense por als corrents.

_______________________________

Sempre he pensat que gairebé totes aquestes novel·les de set-centes pàgines cap amunt, els anomenats “totxos”, se les pot alleugerir d’unes dues-centes sense que la novel·la pateixi. A gairebé totes sí, excepte, amb tota seguretat, les d’Isaac Bashevis Singer.

La família Moskat és una perfecta demostració del que dic. Qui la llegeixi no podrà per menys de quedar admirat i sorprès de la seva capacitat per creuar desenes d’històries i personatges sense que sobri ni falti una coma. El secret de Singer és que es tracta d’un narrador en estat pur, que s’atén a una norma que només són capaços de seguir els mestres en aquest art: opinar poc i mostrar molt. Qualsevol que segueixi els seus llibres veurà que contra una evident escassetat de raonaments i explicacions, especialment d’ordre psicològic, impera la potència expressiva de la mirada per mostrar (no descriure sinó mostrar) la interioritat dels personatges, extraient-la a través de la mirada personal i històrica; Singer pertany a aquesta classe d’escriptors que, on la gent només veu allò obvi, ell veu sempre allò diferent.

La història de la família Moskat s’estén des de principis del segle XX fins a l’entrada dels nazis a Varsòvia el 1939. La novel·la és en realitat un gran fresc del món jueu de Varsòvia amb un immens valor literari que no desmereix del valor de crònica d’una societat destruïda i arrasada com és la dels jueus de Polònia. Trobarem tota mena de gent i gent de totes les classes socials i tot això dins del conflicte entre antics i moderns, entre tradició i modernitat que es cou al si d’aquesta societat jueva obstinada en una disputa emotiva, i esquinçadora també, entre els fidels chassidim i els joves defensors de la modernitat, intenta secularitzar la vida jueva i obrir-se a l’exterior. La nòmina de personatges és molt extensa i Singer els carrega de sentit, ambigüitat i personalitat. Poques vegades la novel·la realista ha aconseguit aquest domini de la trama, les situacions i els personatges, l’escriptura de la qual és una lliçó constant de com s’ha d’explicar una història.

A tots dos llibres la consciència jueva impregna les pàgines, però seria un error pensar que estem llegint un llibre de temàtica jueva. El poder d’aquestes novel·les rau en la universalitat. Com tantes grans obres basades en l’essència de la condició humana dels nostres temps i de tots els temps, no és el lloc, la raça o la creença allò que les engrandeix i provoca la nostra admiració, sinó aquesta capacitat de penetrar a l’interior de la humanitat del personatge i que ens col·loca a nosaltres entre l’autor i els altres. Aquest és el relat. Tot plegat un món que no vol deixar d’existir.

Un parell de novel·les més, per a qui els agafi afició.



Categories
Llibres

La pesta i L’estrany

Per Josep Sauret

Dues novel·les d’Albert Camus

La Peste (en castellà, La peste), Albert Camus, traducció al castellà de Rosa Chacel, Edhasa, 1991. Primera edició en francès 1947


L’Étranger (en català, L’estrany), Albert Camus, traducció al català de Joan Fuster, edicions Proa 1981. Primera edició en francès 1942

Una lectura de Camús

M’ha semblat oportú donada la situació pandèmica en què estem, rellegir La Peste, llibre guardat a la lleixa des de feia molts anys.
Una de les coses que m’ha sorprès és el sermó que fa el pare Paneloux el diumenge a l’inici de la pesta. I el canvi d’opinió en el segon sermó ja en ple desenvolupament de la plaga. Els comentaris que fa m’han portat a rellegir també L’estrany i principalment la part en què el capellà vol acompanyar el protagonista Sr. Meursault abans de l’execució buscant-li el penediment i la reconciliació religiosa.
La publicació de L’estrany, feta en plena guerra mundial, és la primera novel·la de Camus. I la primera que es considera existencialista. L’obra no és extensa i està escrita emprant frases curtes, concretes i molt clares de significat. Hi trobem ja el que serà el seu pensament nihilista i existencialista. El protagonista, un home sòrdid, sembla que no té sentiments. Passa mecànicament per la vida d’una forma buida i sense sentit, tot sembla indiferent per ell.


“Llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx o de fàbrica, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme…”


Es tracta d’un personatge que no té cap interès en progressar dins la seva feina, que no creu en l’amor, que no té cap sentiment quan mor la seva mare…
És una novel·la, al igual que trobarem a La Peste, angoixant, que es mou en un ambient opressiu, sufocant i sòrdid, calorós amb molta xafogor (recordem que l’acció es desenvolupa al mediterrani argelià). Els personatges son antiherois tots tenen el nihilisme del protagonista present dins l’engranatge social en què es mouen. Fins i tot el capellà sembla que actuï d’ofici, amb poca convicció. Meursault no el vol rebre i quan finalment es troben, el sacerdot li retreu que no vulgui escoltar-lo. També li recorda que ha pecat i que la justícia dels homes que li aplicaran no l’alliberarà. Li parla de la justícia divina, del penediment, conceptes que el protagonista no comprèn, ni vol entendre. El seu passotisme, diríem avui, el porta a no acceptar el pecat, la culpa i en conseqüència la justícia, cap de les dues (la humana i la divina) a què es refereix el sacerdot. El discurs del capellà és molt habitual en el catolicisme de l’època, amb el concepte de culpa i de pecat, molt presents. També la idea del càstig col·lectiu, la imatge patètica de l’azot diví. És el mateix que trobarem en el primer sermó del pare Paneloux a La Peste


“Los justos no temeran nada, però los malos tienen razón para temblar…Dios no es tibio…ha hecho que la plaga os visite como ha visitado otras ciudades de pecado desde que los hombres tienen historia…”


I en el segon sermó després de la mort per la pesta d’un nen, evidentment, innocent en què hi seguim trobant-hi el fatalisme present:

“El cristiano se abandonará a la voluntat divina aunque le sea incomprensible”


No obstant Camus també ens parla d’elements positius. El periodista que a punt d’evadir-se del confinament, decideix quedar-se per solidaritat, l’abnegada lluita del doctor Rieux i de tots els sanitaris junt amb els funcionaris per fer la seva tasca…
A La Peste hi trobem moltes similituds amb el que ha passat amb el Covid 19. La possiblement excessiva prudència de les autoritats en l’inici, el no saber gaire que fer, les polítiques poc clares, els confinaments, les gràfiques, els rebots, les seqüeles psicològiques…Ens pot ajudar a reflexionar sobre la repetició dels errors humans al llarg de la història.

Més informació


La plaga no és feta a la mesura de l’home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.

  • “Traducció de La Pesta d’Albert Camus per Joan Fuster” per Enric Alforja. Document del mes, juny 1, 2020. Espai Joan Fuster
Diverses edicions de La pesta d’Albert Camús traduïda per Joan Fuster

Categories
Llibres

No diguis res

Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord

Aquest llibre és una narració documental. Explica una visió dels Troubles, el conflicte nord-irlandès que és el període d’agitació i violència política que es va desenvolupar a Irlanda del Nord durant una bona part de la segona meitat del segle XX. Comença amb el segrest de Jean McConville el desembre de 1972; segrest i desaparició, ja que aquesta dona, vídua i mare de deu fills no tornaria mai més a casa seva. Tots els protagonistes d’aquest relat són reals, contemporanis nostres i, en molts casos, ben coneguts. Assistirem a la formació del pacífic moviment pels drets civils de la minoria catòlica, la resposta violenta i segregadora de la majoria unionista o realista i com lentament, a finals dels anys seixanta, es va gestant la reacció a un IRA moribund amb una nova estructura de resposta violenta, l’IRA provisional (els provos). No cal explicar més; l’acció va seguint un relat més o menys cronològic amb els moments més importants d’aquesta sagnant guerra irregular i amb els seus nombrosos protagonistes al llarg de més de quaranta anys fins gairebé el dia d’avui. Els acords de Divendres Sant (abril de 1998), intenten posar fi al conflicte. Aquest acord també va ser aprovat en dos referèndums pel poble d’Irlanda del Nord i pel de la República d’Irlanda. El problema no està resolt i el llibre no acaba aquí. De fet, la tercera part de l’obra (Reparacions) ens explica tots els problemes que s’arrosseguen com a conseqüència de dècades de violència molt crua.

El llibre no pretén ser una història exhaustiva de la política i violència de l’Ulster durant aquesta fase històrica; bàsicament s’estudien les relacions humanes i polítiques dels paramilitars catòlics, així com dels problemes que se’n deriven de la memòria d’aquells fets. Es fan alguns esments als voluntaris de les milícies unionistes, però l’objectiu no és un estudi global de la violència a l’Ulster, per a això hi ha moltes obres que l’autor cita al final.

La lectura del llibre és totalment addictiva; t’enganxa de manera brutal des de la primera pàgina i costa de deixar-lo quan vas a dormir: són 464 pàgines d’un relat intens acompanyades per gairebé cent pàgines de notes i bibliografia. Hi ha una molt bona selecció de fotografies (no gaires, però molt adients) que acompanyen alguns dels moments de més tensió del relat. L’autor Patrick Radden Keefe és redactor de The New Yorker i amb aquest llibre va guanyar el premi Orwell de no ficció política 2019 i va ser considerat un dels millors llibres de l’any i, entre els de no ficció, un dels millors de la dècada. Us animo a llegir-lo, no us defraudarà.

Categories
Llibres

Un verdor terrible

Benjamín Labatut

Anagrama – 2020 – 212 pàgines

Es tracta d’una obra de ficció basada en fets reals. Tracta, entre d’altres, dels físics i matemàtics més destacats que van tenir a veure amb l’evolució de la física quàntica.

En alguns moments el to novel·lesc pesa més que la crònica sobre la realitat, però els personatges dels que parla resulten del tot atractius.

Tot comença amb el descobriment del color blau de Prússia i la influència que alguns productes tòxics van tenir en l’elaboració de colors. Cita el cas de Napoleó, que probablement va morir intoxicat per la pintura verda, en base a arsènic, de la seva estança. 

Fritz Haber, científic, de família jueva, que va ser Premi Nobel de Química per haver aconseguit la síntesi de l’amoniac i creador dels gasos letals Ziclon B que, amb resultats esfereÏdors, es van utilizar a bastament durant la 2a Guerra  Mundial.

Resulta sorprenent la història d’Alexander Grothendieck, matemàtic de prestigi internacional que va acabar sent un místic reclòs en un petit poble del Pirineu.

I així va repassant la trajectòria de grans científics com Heisenberg i el principi d’indeterminació, el príncep Louis de Broglie i les equacions d’ones, Schrodinger, Bohr, Schwarzschild…

Algunes cites:

“ Cualquier dilema se volvía sencillo si uno lo miraba desde la distancia suficiente.”

(Sobre el principi d’indeterminació) “ Como si la realidad nos dejara ver el mundo de forma cristalina con un ojo a la vez pero nunca con los dos.”

 “Diós no juega a los dados con el universo.” (Einstein)

Categories
Llibres

Toni Sala : no és casualitat, és ofici

Impressionant. Només puc començar d’aquesta manera, i només jo sé el plaer que experimento quan llegeixo així.

Toni Sala té diverses virtuts i característiques com escriptor, però a mi, la que m’enganxa, la que em sorpren és com planteja una trama des del principi, sense concessions a les previsibles bones costums, les literàries també, i com la desenvolupa amb una escriptura visceral, sense ambatges, punyent, on la complexitat de la trama es veu amparada per una llengua intensa, d’una construcció precisa, però també acollidora. Domina perfectament els temps, els de les descripcions també, allà és on em sembla que hi és més ell, allà on s’entreté és veuen els seus interesos literaris, i humans, potser. Gran respecte pel lector, al que suposa adult i al qui demana que l’acompanyi, no gaire res més, i el viatge pot ser de vertigen.

Vaig començar per Persecució, i va ser tal la descoberta, que vaig llegir Els Nois, vaig veure que això anava seriosament, i tot just fa uns dies acaba de sortir la darrera Una família, només diré: impecable, honest.

Penso que ens n’hem de felicitar i molt, moltíssim. Les crítiques també ho segueixen dient i cel.lebrant, els lectors ja l’esperarem, crec que és el millor premi al que es pot optar.

Categories
Llibres

Vita de Melania G.Mazzucco

Un llibre, com tants altres, que han parlat de l’arribada dels italians als USA a principis del segle XX. Un fet que ha estat, és i serà motiu de molta narrativa, perquè les grans migracions són sempre fets convulsos que marquen la memòria dels protagonistes de la història.

Davant de tanta literatura sobre aquest fet, voldria fer esment del llibre que va marcar una fita indiscutible en aquest “gènere” que és Manhattan Transfer de John Dos Passos.

Dos Passos, com els altres membres de la seva generació, tenia una notable consciència crítica sobre el sistema capitalista en què es basa la societat nord-americana. Defensor de la dignitat humana i denunciant de les injustícies socials que es manifesten en tota la seva cruesa en la gran depressió de finals dels anys vint del segle passat. Explicarà, denunciarà i recriminarà la involució del somni americà. Des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.

Dos Passos es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, va conèixer a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, amb qui van filmar un documental.

De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entra en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, fins la depressió del 29. Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats. Manhattan Transfer és una novel.la trepidant, vertiginosa, on tothom busca allò que li han promés. Aconsegueix presentar el panorama, el sentit, l’olor, el soroll, l’ànima de Nova York. Va aconseguir un enorme èxit popular i una extraordinària valoració de la crítica. El seu estil narratiu construït de retalls, de fragments de les vides d’una multitud de personatges corrents i de les seves vides quotidianes on el nexe d’unió és la ciutat de Nova York, el van consagrar com un dels millors escriptors del seu temps i com un dels grans innovadors de la novel·la contemporània.

Melania G. Mazzuco és hereva d’aquesta novel·la, sens dubte. Amb la informació disponible, rastrejant dades en arxius i en diaris de l’època, (en alguns moments potser n’abusa en un afany de credibilitat) servint-se dels boirosos records dels parents encara vius, explica els estralls, la passió i la dissort dels seus ancestres familiars, emigrants italians a la Nova York de principis del segle XX, i les conseqüències d’aquesta peripècia en els descendents. Al narrar la tenaç obstinació de les seves gestes i misèries restaura la pròpia memòria i la pròpia identitat. Per aquest motiu, a més d’una novel·la sobre l’emigració, abans de res Vita és un testimoni d’agraïment, ofrena a les vides desconegudes, anònimes, que sense pertànyer per llaços de sang a la família, en formen part, la cohesionen i a la vegada l’amplien, fragmentant fins a implicar a les generacions avui avergonyides de tenir un passat de pobresa. Però res hi ha en aquesta novel·la que afavoreixi els perills de l’emoció barata, tan contagiosa en les històries de família. L’autora ha creat una sàvia trama que prescindeix de la cronologia, i s’orienta a enfocar, amb una delicada introspecció, la confusió i els fracassos dels seus personatges.

Sense entrar en la descripció de l’argument, que la ressenya de la traducció en castellà ja incorpora, només diré que un dels dos protagonistes, el nen, Diamante és l’avi de l’autora. Guanyadora el 2003 del prestigiós premi Strega, sembla que se n’està preparant una pel·lícula.