Etiqueta: Periodisme

Categories
Llibres

Aforisme: l’art de dir molt en poques paraules

Per Joan Alcaraz

Joan Tudela: Petits pensaments. Mil aforismes

Editorial Pont del Petroli (Badalona, 2022)

L’aforisme és un gènere literari singular i ben segur que no massa freqüent. Constitueix una expressió tan breu i condensada com enginyosa, un art de la paraula minimalista que no és a l’abast de tothom, tot i que l’hagin conreat plomes tan insignes com Rabindranath Tagore, Hans Magnus Enzensberger, Milan Kundera, Jorge Semprún, Simone Weil, Michel de Montaigne, François de la Rochefoucauld, Oscar Wilde, Victor Hugo, Friedrich Nietzsche o Woody Allen. I, entre nosaltres, Joan Fuster, Josep Pla, Frederic Soler “Pitarra”, Joan Oliver “Pere Quart”, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Miquel de Palol.

Ara, el periodista, escriptor i lingüista Joan Tudela ens ofereix el volum Petits pensaments, format per mil aforismes que es presenten en dos reculls intitulats, respectivament,  “En poques paraules” i “Seré breu”.

Joan Tudela

En certa manera, l’aforisme, en prosa, es correspon, en poesia, al gènere japonès del kaiku, un poema breu de disset síl·labes i sense rima. Ambdós gèneres cerquen, mitjançant la senzillesa, la subtilesa i l’austeritat, capturar l’instant…

Com que sempre hi ha aforismes que t’agraden, o t’interessen, més que d’altres, he fet la meva pròpia selecció del llibre d’en Tudela i em plau oferir-vos-la tot seguit:

“La sinceritat és perillosa: un assassinat pot ser -perfectament- un acte d’autèntica sinceritat”.

“Si us obliguen a triar llibertat o igualtat, sense cap mena de dubte, trieu llibertat i igualtat. Amb una mica de fraternitat, si pot ser”.

“Cada generació soluciona els probles de l’anterior i crea els problemes de la següent. Així va el món”.

“No tenir enemics està bé; però no tenir cap enemic és una mica exagerat”.

“Ningú no té una credibilitat zero: si el més mentider i desprestigiat crida que es cala foc, tothom ho comprovarà, per si de cas”.

“Si ets obsessiu, no t’obsessionis a deixar de ser-ne, perquè no te’n sortiràs: el que has de fer -creu-me- és substituir les obsessions negatives per obsessions positives”.

“Quan algú demana consell, és que vol confirmar una decisió ja presa”.

“No crec en la reencarnació; però si n’hi ha a la pròxima vida vull ser funcionari. Més ben dit, funcionari als matins i poeta a les tardes”.

“Si la ironia és una adhesió incompleta, el sarcasme és una esmena a a la totalitat”.

“L’autobiografia de Déu deu ser l’hòstia”.

“Vaig conèixer un imbècil quan jo era jove i l’imbècil també. Molts anys després, vaig retrobar-lo i no havia canviat gens. Li vaig dir: “no has canviat gens”. S’ho va prendre com un elogi”.

“És molt senzill: escriu sempre allò que voldries llegir”.

“Entre una persona fanàtica i una persona corrupta, és clarament preferible tractar amb la persona corrupta”.

“Qualsevol relació entre dues persones que no es basi en la reciprocitat és una estafa”.

“Fer anys no té gaire mèrit: el que compta és el que fas entre aniversari i aniversari”.

“És impossible enraonar amb una persona que, al mínim desacord, canvia de tema”.

“No corregeixis l’imbècil, perquè t’odiarà; corregeix el savi, que t’ho agrairà”.

“El mort no és ben mort fins que no és oblidat per tothom”.

“Era un periodista tan professional que va vendre la seva ànima al diable a canvi d’entrevistar-lo”.

“Era una persona tan poc puntual que el dia del seu propi funeral va arribar a misses dites”.

“No és el mateix no fer res que no tenir res a fer”.

“El lèxic és savi, perquè amb una sola paraula és impossible de dir una estupidesa. Les frases ja són tota una altra cosa”.

“No estimo la meva pàtria perquè sigui millor que les altres, sinó perquè és la meva”.

“N’hi ha que són tan detestables que l’únic bon negoci que s’hi pot fer és la incomunicació màxima amb ells”.

“La cosa pitjor d’aquest món? L’aliança entre l’estupidesa i la malignitat”.

“Hi ha una cosa pitjor que ser enterrat viu i és viure mort”.

“És curiós. Hem conegut dictadures de dretes, n’hem conegut d’esquerres, però mai no hem conegut cap dictadura de centre”.

“Un aforisme és un microassaig”.

Etcètera, etcètera…

Com podeu veure, Petits pensaments. Mil aforismes és una obra afinada que, a més, es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Tot un món breu però ben acabat, i que clarament ens interpel·la.

Categories
Llibres

El Director

Per Josep Sauret

Títol: El director. Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo

Autor: David Jiménez Garcia

Editorial: Libros del K.O., S.L.L., 2019

El Director, és un llibre que fou publicat fa tres anys i que m’ha agradat rellegir arran dels àudios del Sr. Villarejo, dels podcast de la Sra. Corina Larsen i de tantes altres informacions que ens arriben esbiaixades per complir uns objectius que no tenen res a veure amb informar.

El llibre explica la història del diari de Madrid, El Mundo, durant una curta etapa, escrit pel qui fou el seu director, entre el 30 d’abril de 2015 i el 25 de maig de 2016.

David Jiménez, nascut a Barcelona, havia fet la seva carrera professional com a periodista de guerra en diferents països asiàtics i no estava acostumat al funcionament i a les relacions polítiques de la premsa madrilenya. En teoria venia per redreçar una situació econòmica dolenta del diari que empitjorava contínuament per la davallada de les vendes (caigudes de més d’un 60%, en els últims anys) en un moment de transició cap a la premsa digital.

El Mundo  dels anys 80 tenia la imatge de diari rebel i contestatari. Fundat el 1989 per Pedro J. Ramírez, que quan el varen acomiadar de Diario 16 es va dedicar al nou diari que va fundar, a investigar i a denunciar abusos de poder sense defensar cap partit en concret (en teoria). Tot i així, sembla que va influir força en la caiguda de Felipe Gonzalez i en l’ascens de José Mª Aznar a la presidència del govern (1996-2004).

El Mundo al 2015 havia perdut l’empenta juvenil i entre altres tenia una contradicció ideològica, si volia reconciliar-se amb el govern del PP després de la publicació de la trama de “Los papeles de Bárcenas” no podia seguir sent un diari neutral. Era un dilema difícil de resoldre que va acabar amb la domesticació del diari per part del partit del govern de Rajoy i amb la sortida de David Jiménez del diari i deixant de ser un diari de principis per passar a ser un diari de partit.

Segons l’exdirector no va ser aquest l’únic motiu de la seva ràpida marxa del diari. Per part de la propietat, li havien promès suport, mitjans i temps per fer una revolució interna, però no va tenir cap dels tres elements.

David Giménez es presenta com un independent que vol una premsa independent i que tampoc accepta els favors de les empreses de l’IBEX que premiaven els diaris i els periodistes afins. En un article que publicà Jiménez el diumenge deia:

“Si les describiera un país donde el Gobierno maniobra para despedir a periodistas incómodos, impone a tertulianos en programes de radio y televisión y presiona a los directivos de medios de comunicación para evitar las críticas, pensarían que hablo de una república bananera. Ocurre en España…”

A conseqüència d’un ERO, que la propietat va fer-li presentar, va haver-hi una vaga en el diari. L’ERO pretenia acomiadar un terç de la plantilla i mantenir els privilegis als directius i col·laboradors externs. El diari no va sortir, la revolució que es pretenia va agafar un altre sentit. El representant de la propietat es va presentar com un salvador del diari, en acceptar alguna de les propostes de l’autor del llibre i acabar-se la vaga.

La situació personal del director va acabar en un acta de conciliació en el jutjat, abans del judici en què hi havia un acord de confidencialitat que incloïa una frase que es garantia la seva llibertat d’expressió constitucionalment reconeguda.

De la relectura i la situació actual, en deduïm que malauradament, les males praxis són molt difícils d’erradicar i serà molt difícil tenir una premsa verdaderament lliure.

Més informació

David Jiménez García

Reseña libro “El Director” Todo INDIE

Categories
Llibres

Una vella i nefasta companyia

Joan Alcaraz

El periodista gallec Anxo Lucilde -vinculat a Catalunya a través de dues produccions del Grup Godó del prestigi de RAC1 i La Vanguardia– té la mala sort d’haver de compartir la seva reconeguda activitat professional amb una malaltia que coneixem habitualment amb el nom de depressió. Això, com és obvi, li ha comportat problemes seriosos al llarg dels anys.

Tot plegat ho explica, d’una manera tan amena com documentada, en el llibre La Vella Companya (Columna, 2021). Un volum en el qual l’autor ens posa al corrent dels seus trenta anys de lluita contra el procés depressiu, amb la realitat paral·lela i, en molts aspectes, tan depressiva, de diversos episodis i escenaris de la Segona Guerra Mundial.

Tal com diu, en el pròleg de l’obra, Xavi Bundó -director del Via lliure de RAC1, en el qual col·labora habitualment Lugilde, i amic personal de l’autor- “s’ha de reconèixer que cal una sensibilitat fora mida per batejar de forma tan delicada, fins i tot tendra, una malaltia tan perversa, inhabilitant i
estigmatitzadora”. I explica també que l’Anxo, en un missatge, li deia en una ocasió que “se li estava blanquejant el cap i que necessitava plegar [del programa] sense que es notés”.

Tal com encertadament escriu Lugilde, la malaltia, que ell qualifica de totalitària, és una afecció que es passa en silenci. Ell l’ha patit molt, sense arribar a deixar mai les seves tasques informatives, en diversos indrets de la seva Galícia i també de Catalunya, nació “que tant m’ha donat i amb la qual estic tan en deute”.

En definitiva, un volum de gran interès per a les moltes persones que malauradament han patit, o pateixen, depressió, sinó també per als seus soferts familiars i per a la gent interessada, i no cal dir que solidària, amb les malalties mentals i les patologies en general. La Vella Companya és un títol tan cruel com, en aquest cas, afortunat. Per això necessitem que les companyies siguin sempre noves i ens facin, sobretot, estimar la vida.

Anxo Lugilde: La vella companyia

Més informació

«La Vella Companya no és un diari, ni és una crònica. És un pols descarnat i encara inacabat entre ell i una ombra que l’acompanya des de fa trenta anys. Som espectadors d’aquesta lluita, que descriu sempre amb aquest humor galaicocatalà marca de la casa, però sense estalviar-nos passatges que ens deixen tenallats en la lectura». [Del pròleg de Xavi Bundó, director del Via lliure de RAC1.]

Podeu llegir el pròleg aquí

Categories
Llibres

El túnel 29

Coberta de llibre

Escrit per una documentalista i periodista de la BBC, és un llibre que té el mèrit de posar-te en situació abans de començar a explicar la preparació d’una de tantes fugues que es van donar sota el mur de Berlin, un cop es va veure que amb tanques i filats no n’hi hauria prou.

És un llibre lineal, que s’inicia amb l’entrada dels soviètics a la ciutat, els esdeveniments que segueixen fins arribar a separar primer, d’un dia per l’altre, un Berlin en runes, fins que la resistència dels ciutadans, i la fuga dels propis soldats de l’est aconsella mesures més contundents, com les que van existir fins el 1989.

Conrad Schumann, el primer soldat de l’Est que travessa les alambrades del 1961

Es a partir d’aquí que coneixes les rutines dels dos costats, les entrades i sortides pactades, com funcionen els permisos, i l’enorme aparell de l’Stasi que va vetllar de forma minuciosa perquè les fugues fossin mínimes. Tot i així n’hi van haver, i suficients com per alimentar novel.les, estudis, relats i pel.lícules. Aquest llibre en narra una d’elles, que il.lustra amb fotografies dels documents i els personatges. Sovint ens ho hem imaginat o llegit en narracions d’espies, etc. i en realitat era un fet desitjat que s’intentava amb més o menys recursos i encerts reixits o no. S’estima que en els molts intents van morir 140 persones, i unes 5000 ho van aconseguir.

En Guàrdia, programa de CatRadio dirigit per Enric Calpena
Estructura del mur entre l’Est i l’Oest
Entrada a un dels tunels que es feien des de l’Oest
Cases travessades pel mur des de les quals, al principi, es van produir algunes fugues
Fins que es tapien

Un fet a destacar és que el tunel va ser finançat en part per la cadena nordamericana NBC, en un moment de màxima tensió entre els dos blocs. I ho van fer en contra de l’opinió de mateix president Kennedy, que ja s’havia mantingut al marge d’altres aconteixements, alguns molt perillosos, per la por a un enfrontament nuclear amb la URSS. Com que en un segon intent la fuga es va realitzar amb èxit, avui tenim un document que ens ho il.lustra i confirma, sobretot desprès de llegir el llibre.

Una escriptura àgil, descripcions molt rigoroses i un aparell documental al final fan d’aquest llibre una font de coneixement a l’abast de tothom, i reafirma que els murs només poden ser mentals, altra cosa és com el poder els imposa.

Categories
Llibres

L’imperi del dolor

Al llarg de tres generacions d’una mateixa família (la família Sackler), Patrick Radden Keefe construeix un llarg i apassionant relat periodístic que ens endinsa en la manera en què els Sackler amassaran una de les més grans fortunes del món des de la indústria farmacèutica i sobretot amb la comercialització de productes derivats opiacis venuts com a analgèsics, el més emblemàtic dels quals és l’OxyContin. Aquest fàrmac precursor de la morfina està relacionat amb l’anomenada crisi dels opioides que al llarg dels darrers vint anys ha causat una devastació sanitària important als Estats Units amb milions de persones que han desenvolupat addiccions i gairebé mig milió de morts.

Els tres germans Sackler als anys cinquanta /Ed. del Periscopi)

El llibre està estructurat en tres parts. La primera part (El patriarca), és la història dels tres germans Sackler (Arthur, Mortimer i Raymond) fills d’una parella de jueus centreeuropeus que emigren als EUA la primera dècada del segle XX. Els tres germans estudiaran Medicina i s’especialitzaran en psiquiatria. L’Arthur, el més gran dels tres, crearà juntament amb els germans, un imponent holding d’empreses lligades al món farmacèutic i destacarà com un precursor en el desenvolupament exitós d’un màrqueting de vendes agressiu i sense escrúpols de productes farmacològics com no s’havia vist mai. La filantropia i el col·leccionisme seran trets diferencials de la família. En tot l’entramat d’empreses creades, la gallina dels ous d’or serà Purdue Pharma.

La segona part (La dinastia), és la història de la segona i tercera generacions dels Sackler, fins els nostres dies. Al llarg del text assistirem al creixement de la fortuna de la família fins a extrems impressionants amb la comercialització d’un analgèsic, l’OxyContin, dels problemes de salut pública que això comportarà, del blindatge absolut de la família (mitjançant advocats, directius o polítics) contra les veus que s’alcen arreu del país com a conseqüència de l’alarma sanitària i social que provoquen els opioides receptats de manera massiva a partir del final del segle passat i el començament del segle XXI.

Seu de Purdue Pharma a Connecticut, EUA (plantadoce.com) L’analgèsic protagonista, l’OxyContin (elpais.com)

La tercera part (El llegat) estén el relat fins pràcticament el dia d’avui. Veurem l’evolució dels membres d’aquesta família, així com d’alguns dels principals directius de Purdue enmig d’una societat que qüestiona i intenta que es persegueixin els presumptes delictes que l’activitat dels Sackler ha originat al llarg de molts anys. Un curt Epíleg que situa l’estat de la qüestió en el moment de l’edició del llibre i uns Annexos que expliquen quines són les fonts de documentació, centenars de cites finals i un índex, tanquen el llibre. Un total de 711 pàgines en les quals s’hi inclouen més de 50 de cites i índex. L’edició (Edicions del Periscopi), és molt acurada amb una molt bona traducció al català de Ricard Gil.

L’anterior llibre de l’autor, del qual podeu llegir la ressenya en aquest mateix blog, (No diguis res), ha estat un gran èxit editorial i una de les millors aproximacions periodístiques per descriure i ajudar a entendre el problema polític d’Irlanda del Nord. Em van regalar aquest llibre que us acabo de ressenyar i, d’entrada, em va fer una mica de mandra, ja que és um llibre gruixut i la temàtica em quedava una mica llunyana. Quan portava dues pàgines llegides JA ESTAVA ENGANXAT. És una lectura addictiva, com el primer relat documental sobre l’IRA. Si la comenceu, no la podreu deixar i, a més, n’aprendreu molt d’un tema i una societat (l’americana) que és propera i molt distant alhora.

Categories
Llibres

Una mirada anglesa

Per Josep Sauret

Títol: Una mirada anglesa

Autor: Lluís Foix Carnicé

Pròleg: Carles Casajuana

Editorial: Columna Edicions

Any: 2021

Nombre de pàgines: 288

Lluís Foix (1943) és un periodista que des de 2013 ha escrit també diversos llibres de narrativa i de memòries. Com a periodista, entre altres ocupacions, ha estat molt vinculat a La Vanguardia de la qual en va ser corresponsal a Londres, a Washington i també director. Fruit del seu coneixement de la societat anglesa en el període de set anys en què hi va viure, ha escrit aquest llibre que la descriu sota el seu punt de vista i l’emmarca en els anys en què va ser-hi.

Lluís Foix davant del Buckingham Palace a Londres (Font: La Vanguardia, cedida)

És un llibre molt ben escrit i amè. Pot ser el típic llibre que et relaxa i t’aporta coneixements. Està estructurat per capítols autònoms i que permeten una lectura amb interrupcions si cal.

Com a bon escriptor es centra en les variades parles i registres dels anglesos i com s’expressen les diferents classes socials. Amb aquest motiu ens descriu l’educació que es dona als colleges a les elits sofisticades i supremacistes que dirigiran el país. Hi veiem la seva admiració per Winston Churchill que trobarem amb altres moments al llarg del llibre.

Hi trobem, la decadència de l’Imperi britànic a partir del final de la Gran guerra tot i que, com és sabut, la varen guanyar. Problemes amb Irlanda, amb les colònies… que aprofita per explicar anècdotes del Churchill periodista i també per parlar de l’actual decadència dels Estats Units que va començar amb l’empat a la guerra de Corea i va seguir amb la derrota a Vietnam. Els imperis no perduren indefinidament, tant la pujada com la davallada són processos lents. Des de Roma com diu Paul Kennedy, en el seu extraordinari llibre “Auge y caida de las grandes potencias” la caiguda no ve per atacs externs sinó per la debilitat provocada per les lluites internes.

Foix, passa revista a l’última història del partit conservador i principalment al mandat de Margaret Thatcher amb el començament del desmuntatge de l’estat del benestar. També parla de l’error històric comès amb el menyspreu cap a l’Europa continental amb el Brexit.

Ens parla del Londres acollidor d’exiliats polítics, en cita alguns de diferents èpoques, de l’Anglaterra de les cinc millors universitats d’entre les deu del món, dels 132 premis Nobel que ha generat. De la BBC que segueix informant en trenta llengües, moltes de les quals son minoritàries i testimonials, de la seva independència, del que ha costat mantenir-la, del seu original finançament alliberat de pressions polítiques i comercials.

Capítol apart mereix la diplomàcia britànica que s’ha adaptat a les circumstancies i als interessos en cada moment. Cito textualment:

“És l’únic país que ha estat aliat i en guerra amb tots els altres. I ho ha sabut fer amb tota naturalitat, perquè des de la victòria sobre l’Armada invencible el 1588 ha desplegat un doble joc internacional…” ( p. 143)

També s’ocupa del període de Fraga Iribarne com ambaixador, de com es va seguir la transició espanyola després de la mort de Franco, i de les visites de Suárez.

Hi ha un espai dedicat a la seva estada a Kabul conseqüència de la invasió soviètica de 1979 que fou el començament de la fi de l’Imperi rus. Les penúries i els avantatges de ser corresponsal de guerra.

No podia faltar parlar de l’Imperi a l’Àfrica, de com es va formar i de com va evolucionar després de la Segona Guerra Mundial. De la fracassada expedició a Egipte junt amb França i Israel, el 1956 per impedir la nacionalització del canal de Suez. De les independències de Rhodèsia i Sudàfrica a les que va assistir parcialment com a corresponsal.

Finalment al capítol “Una certa nostàlgia” hi trobem un resum de les idees exposades, Churchill, les elits que manen sense ostentació, la petjada imperial britànica en l’imaginari mundial, la cultura tramesa  través d’un idioma i finalment l’error, segons ell, del Brexit.

En resum, un llibre de memòries i records que és més que això, ja que ens explica molts aspectes d’Anglaterra i els anglesos des d’un punt de vista d’una persona que ha conviscut set anys amb ells i que per la seva feina ha estat molt propera als centres vitals d’informació i de poder. Un bon llibre recomanable per gaudir una estona i per aprendre.

Més informació aquí

Categories
Llibres

El fill del xofer

Jordi Amat

Edicions 62 – 2020 – 161 pàg.

Si no fos perquè el que explica és cert, aquest llibre es podria llegir com una bona obra de ficció. Es tracta d’una mena de biografia sobre el periodista Alfons Quintà. 

El seu pare va ser una persona propera a Josep Pla pel fet de tenir vehicle propi i estar disposat a acompanyar-lo on calgués, d’aquí el títol del llibre. Al voltant de Pla es movien intel.lectuals i polítics, entre els que destaquen Jaume Vicens Vives i Josep Tarradellas.

És impressionant la carta que Alfons Quintà, amb 16 anys, li escriu a Josep Pla intentant fer-li xantatge. Aquí, ja s’intueix la deriva del personatge.

Jordi Amat en fa un esbós psicològic, mostrant-lo com a obsessiu, rancuniós, assetjador i capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En definitiva, una persona tòxica per a tot el seu entorn personal i professional.

Com una crònica, va resseguint la trajectòria de Quintà en paral.lel a l’actualitat política del moment, especialment el cas Banca Catalana i el llançament de TV3.

Va saber treure profit dels seus contactes, adquirits en la joventut al voltant de Pla, i de les informacions de les que disposava com a periodista incisiu i infatigable.

Va exercir de delegat d’El País a Catalunya, va ser el primer director de TV3, va ser el director del diari El Observador (un dia us explicaré una anècdota personal amb Quintà en la presentació d’aquest diari que es va fer a l’Ateneu Barcelonès) i finalment va acabar escrivint articles al Diari de Girona.

El final, penso que ja el coneixeu, un daltabaix que va segar d’un tret la vida de la dona de qui s’estava separant i va acabar amb el suïcidi del protagonista.

Categories
Llibres

Mar d’estius, de salabrors, de marinades, de postes de sol, de somnis…

Per Joan Alcaraz

Aquell dilluns de juny no m’era possible d’anar, a la meva ciutat de Terrassa, a la signatura d’exemplars de Mar d’estiu, que l’autor de l’obra, el reconegut periodista i ara celebrat escriptor Rafel Nadal oficiava en una cèntrica llibreria. Però la Cuca va procurar que el gironí me’n dediqués un exemplar, que més tard ella, amb la seva habitual delicadesa, em faria a mans.

Li haig d’estar ben agraït, a l’amiga. Perquè, si bé Mar d’estiu ha esdevingut, per ara, un dels llibres amb més projecció i vendes d’aquest estrany 2020, no estic segur que a mi se m’hagués acudit comprar-lo i, en definitiva, llegir-lo. I el cas és que és una obra excel·lent, molt intensa i, sobretot, immersiva en aquest Mare Nostrum que ara sovint també veiem com a vasta àrea d’horrors, però que en la nostra memòria és, sobretot, espai de placidesa, domini de la llum i àmbit de plaers diversos, fins i tot dels més sensuals i, en definitiva, romàntics…

No estem parlant d’ordenades propostes d’itineraris, ni d’una usual guia de viatges, sinó de tota una aproximació sentimental a la memòria del Mediterrani, o la Mediterrània, si voleu. D’un retaule i calidoscopi fet d’immersions successives, a manera de flaixos de costes, illes i països. O sigui, la descoberta del mar gràcies a les platges, els banys i la pesca de diversos estius a tocar de Palamós; els esclats espectaculars del mític volcà Stromboli; una visita plaent al port de l’illa grega d’Hidra; el contrast de la partició, ben lamentable, de Xipre; el sopar dels pescadors i el rastre de Dalí -i de Gala-, a Portlligat; l’illa dels miralls, a més mite del sobiranisme català, que és Icària… Amb l’afegit d’unes quantes plaents postals, de proa a popa.

El llibre està dedicat a l’Anna, parella del Rafel i presència còmplice i continuada en unes pàgines que esdevenen un nou i valuós exemple de literatura personal, íntima i poètica. D’una mena d’escriptura que, si habitualment ens commou, és sobretot quan està, com en aquest cas, molt ben escrita. Un art que és capaç d’activar-nos els sentits i d’arribar-nos al cor. Fer-nos abraçar, en definitiva, la joia de viure.

Categories
Llibres

Madrid – L’adveniment de la Repùblica

Fa uns dies que el meu cunyat, molt aficionat a llegir Pla em va deixar aquest opuscle, sabedor de les meves aficions per la Història contemporània. És una llibret que es llegeix molt ràpidament; són 127 pàgines de lectura amena, divertida, connectada intensament amb la nostra història propera. No és pas cap novetat editorial, de fet el llibre es va publicar l’any 1933 i l’edició que jo he llegit és d’Edicions Destino de l’any 1980. Dins de l’obra de Pla, aquest llibre es pot classificar entre els reportatges polítics com ara Polèmica. Cròniques parlamentàries (1929 – 1932), o Cròniques parlamentàries (1933 – 1934) i (1934 – 1936). L’obra parteix d’un encàrrec de La Vanguardia que envià Pla a cobrir la crònica madrilenya després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Són un recull de cròniques curtes que comencen en el tren que el porta a Madrid a primera hora del matí (a les set per a ser més exactes) del 14 d’abril i acaba el maig de 1932.

Les descripcions que fa del Madrid exaltat dels primers dies de l’esclat de joia popular que originà el resultat de les eleccions, són detallades, viscudes i amb una càrrega constant d’humor barrejat amb un sarcasme cínic que travessa transversalment la narració. Pla coneix totes les persones de referència al Madrid polític i intel·lectual de l’època. Des de les seves visites al Hotel Palace, a l’Ateneo, on parla informalment amb molta gent important del moment, o als cafès on els tertulians avancen tota mena de comentaris i rumors. Les transcripcions de les diferents converses són molt detallades; hom pensa com es podia recordar de cadascuna de les paraules. Encara que es tracti d’interpretacions seves, la majoria de converses deixen anar un missatge punyent, cínic en si mateix, com un ganivet esmolat, que sempre et remou en llegir. Pla carrega contra el republicanisme, contra les esquerres revolucionàries; però la cosa no és tan directa, ja que ell, de manera magistral li dona la volta a tot, com en el capítol en què parla del caciquisme: “Ara neix el nou caciquisme. “Tot el poder als comitès!”, El caciquisme dels comitès serà, però, potser, molt més ineficaç i més deliberant que el tradicional caciquisme. A Rússia, el caciquisme és organitzat, intocable, total.” Això em fa pensar en el què sempre he pensat: el comunisme és el capitalisme portat a l’extrem. I, si m’he de posicionar, em considero més aviat d’esquerres. Vet aquí com en Pla es posiciona en girs dialèctics que el porten sempre a les paradoxes, al no esperat.

L’anàlisi que fa de la realitat política i dels problemes que haurà d’abordar el nou règim és brillant i amb bones dosis de profetisme, tenint en compte els moments inicials en què fa aquestes anàlisis. L’últim paràgraf del llibre titulat Colofó, ens dóna una idea del Pla periodista i cronista polític:

“Sobre l’adveniment de la República a Espanya vaig sentir dir a un senyor que tenia unes faccions de meditació – sense que ho pugui assegurar – , que després de quinze segles de Monarquia s’havia instaurat la forma republicana amb una perfecta naturalitat. Quan vaig passar per la Universitat, d’aquestes coses, que segurament són importants, no en vaig sentir parlar mai. Deu ser per aquesta raó que els cafès són tan importants”

Categories
Internet i blogs amics

Pandèmies, conspiracions i falses notícies a la xarxa

El coronavirus també infecta Internet i les nostres comunicacions a la xarxa (Font: Marqueting directo)

D’epidèmies i pandèmies se n’han produït moltes al llarg de la història i més que se’n produiran dissortadament. Aquests assots de la humanitat sempre s’havien lligat a càstigs divins: la influència històrica de la religió i la capacitat de fer por a la gent per controlar-la és ben coneguda en temps passats. De tota manera, encara queden individus peculiars: Atanasius Schneider, bisbe auxiliar d’Astana (Kazakhstan), considera que l’actual epidèmia del Covid-19 és “sens dubte” una “intervenció divina per a castigar i purificar el món pecador i també l’Església”. D’integristes i falsos il·luminats en trobem a totes les religions i així els jihadistes interpreten la pandèmia global en clau ideològica, fent una narrativa del virus com a càstig diví contra el mal absolut (encarnat pels ateus, apòstates i croats). Potser aquestes pautes d’interpretació tenen pocs seguidors a les xarxes culturalment properes a nosaltres, però hi ha d’altres peculiaritats i foteses que hi circulen i que alguns de nosaltres no sabem si refusar o no.

La irrupció del coronavirus (SARS-Cov2, és el seu nom científic) ha donat lloc a una llarga sèrie de teories conspiratives. En un primer moment quan l’epidèmia feia estralls a la Xina, alguns la consideraven com una arma utilitzada per Trump en la seva guerra comercial amb la Xina. Posteriorment han sortit altres teòrics que giren la truita i consideren els xinesos responsables, amb el virus fabricat per ells, de l’atac i afebliment de les economies occidentals. Altres teòrics, complementaris dels anteriors parlen de virus produïts artificialment mitjançant bioenginyeria en una mena de conspiració global amb múltiples ramificacions, malgrat la quantitat d’evidències científiques que avalen l’origen natural.

De tota manera, només cal anar uns quants anys enrere per trobar ments preclares que van trobar que el culpable de la pandèmia de grip A (H1N1) de 2009 era el G8 que ho va utilitzar com un pretext per desviar l’atenció mundial de la greu crisi mundial que arribava.

Un altre camp de gurus pandèmics el trobem en els profetes que van «predir» ja fa molts anys el que passaria, com la novel·la de l’any 1981 de l’escriptor Dean Koontz.També són curioses les profecies dels Testimonis de Jehovà que troben la clau de l’actual coronavirus en l’Evangeli de Mateu i els possibles senyals de la fi del món. Sempre que hi ha alguna catàstrofe, surt d’alguna manera l’inefable Nostradamus amb les seves metàfores predictives que també tenen un cert recorregut.

Les dates i els fets indicats no concorden amb la realitat, però l’autor d’aquest fake que circula per la xarxa vincula una aparent casualitat amb alguna casuística indefinida

Però com que les pandèmies es van produint al llarg del temps, de seguida surten gurus que adapten o tersiversen les dates (no certes del tot si cerquem una mica a Internet) i les epidèmies, a una suposada casualitat casuística que ens porta a pensar que tot està perdut (a propòsit d’això, mireu una imatge superior que també corre per les xarxes aquests dies). Hi ha també els que responsabilitzen la tecnologia 5G com a inductora de la pandèmia. L’origen seria un vídeo (viral) d’un suposat doctor anomenat Thomas Cowan que explica les pandèmies cícliques que es donen al món i les relaciona amb l’electrificació del planeta.

En aquests minuts finals de la conferència Thomas Cowan correlaciona l’electrificació del planeta amb algunes pandèmies. Confon (o no) correlació de fets amb causalitat. Però malgrat tot, això s’ha viralitzat a les xarxes (YouTube.es)

Una derivada final a la que la majoria mirem amb esperança és la cerca d’una vacuna eficaç. Hi ha nombrosos grups a escala mundial treballant en xarxa més o menys connectada per trobar fàrmacs que suposin un autèntic control global de la pandèmia. Però hi ha un conjunt de recalcitrants que tenen una visió oposada de la majoria i que són una amenaça per a la tan desitjada immunitat de grup: els antivacunes que veuen la realitat de forma molt esbiaixada respecte de la majoria, tal com podem veure en aquests gràfics força eloqüents. De moment, en referència al coronavirus, s’estan calladets, però en un futur, segur que (no) actuaran com cal.

Aquests gràfics senzills expliquen molt bé la fal·làcia de l’evidència incompleta. Consisteix a citar dades individuals que semblen confirmar la veritat d’una posició i a la vegada s’ignora una gran quantitat d’evidències de casos relacionats que poden contradir la proposició (Font: Foro Económico Mundial)