Johann Pachelbel 1653-1706: Compositor, organista i professor alemany de música barroca, va ser un dels músics més importants de la generació anterior a J.S. Bach, i entre les seves nombroses obres cal destacar el cèlebre Cànon i giga en Re majorper a tres violins i un baix continu. La seva vocació musical és una comunitat fortament influenciada per la tradició luterana protestant, on l’orgue de l’església era el cor al servei dels sentiments espirituals.
Obra que ha estat objecte de nombrosos enregistraments i versions (orquestra, piano, guitarra…) És una de les melodies més reconegudes i escoltades del planeta. Es basa en una progressió harmònica repetitiva de vuit acords en Re major.
Aquesta seqüència es repeteix sense canvis durant tota la seva durada. Els violins entren en forma canònica (d’un cànon perceptiu, conforme, regular, just, adequat), és a dir, va imitant la mateixa melodia amb petits desfasaments temporals.
Va ser un compositor del segle XVII, un home tranquil, reflexiu i contemporani de Bach. En la dècada de 1680, en un món afectat per canvis religiosos i grans conflictes, va portar al món a través de la música, una peça que excedeix en el temps, on cada nota era una pregària i un camí cap a la divinitat; amb una ànima ferida una simfonia que entrellaça el dolor amb l’esperança, la fe amb l’amor, el sentiment i la nostàlgia amb l’optimisme, va donar veu a una harmonia eterna.
Va perfeccionar el seu talent i ofici en les escoles més prestigioses de l’època, i va ser un dels principals organistes de les esglésies d’Alemanya.
La seva vida personal va estar marcada per moltes desgràcies, la seva esposa i dos dels seus tres fills varen morir prematurament. Aquesta angoixa i perduda va inculcar una sensibilitat molt personal en les seves composicions.
El dolor és convertir en el seu llenguatge, en la seva expressió i fragilitat, que plasmar en la seva música, com el camí d’esperança cap a l’eternitat. La fe va ser la seva companya en un món efímer i opressiu, on la seva religiositat va ser punt d’equilibri de llum i font d’inspiració.
Aquesta fe, aquesta creença es reflecteix en el seu cànon que posseeix característiques d’una altra forma musical barroca, està basat, tant harmònicament com estructuralment, sobre un disseny de variacions melòdiques repetitives durant tota la seva composició a la línia de baix de dos compassos.
El cànon és més que una composició musical; és una meditació sobre l’eternitat, una història d’amor que no té fi.
Però no va ser fins al segle XX, que és convertir en un símbol o himne universal. Ha acompanyat moments de profunda reflexió, moments íntims, cerimònies solemnes, declaracions, juraments protocol·laris i promeses per a milions de persones.
El cànon en Re major de Pachelbel, dona tranquil·litat, equilibri, meditació. El ritme suau, instal·lat en cada nota, és una pregària i sensació de pau, un camí i un enllaç en el temps. El seu ressò penetra en el més profund de les nostres ànimes. És la prova que l’art és immortal i la memòria de Pachelbel és viva.
Com ja heu vist a l’anterior ressenya, he visitat l’exposició antològica de Vermeer, i voldria fer-ne un resum molt breu, sense entrar en el que ja molts hauran explicat i explicaran sobre el fet. Un catàleg recull l’esdeveniment, amb articles dels experts, i nombroses columnes de premsa s’han fet ressó d’una de les exposicions més importants dels darrers anys.
Quan jo estudiava, Vermeer no sortia als llibres de text, i molts d’altres neerlandesos tampoc. Però un primer viatge als Paisos Baixos a finals dels anys 70 em va posar sobre avís, molt alerta, i des d’aleshores la meva inclinació cap a la pintura flamenca ha anat en augment fins a gaudir-la d’una forma molt personal.
La intimitat, sí, és el que més destacaria d’ell, com tants ho fan, sense fer esment a cap quadre en concret i a tots en general. I és precisament aquesta sensació de privacitat, de calma, de domesticitat, el que atrau l’espectador perquè sent que forma part de l’escena, que li donen permís per mirar. Hi ha representades totes les classes socials, des dels camperols, l’ambient de tavernes, fins a l’aristocràcia i la burgesia culta i refinada. En aquest aspecte cal destacar les seves arrels calvinistes, una religió que s’inspira en la idea que tothom és obra de Déu i que, per tant, tot mereix ser representat. Convertit al catolicisme per matrimoni, no ho dissimula en certes actituts del subjectes pintats, animats o no. També és molt interessant constatar com a les obres dels artistes holandesos d’aquella època, i molt especialment en Vermeer, apareixen persones, especialment dones, llegint, escrivint o estudiant, un aspecte que denota que la societat, a més de ser pròspera econòmicament, sobresortia per l’alt índex d’alfabetització.
Secrets a veus, la llum, des d’on ve i com es col.loca dins les habitacions. Pinta molt sovint des del mateix angle, la visió des de l’angle esquerre, que inclou també la paret, on apareix una finestra que és la principal, o l’única, entrada de llum. A les obres de Vermeer, les habitacions són com unes caixes en les quals se situen sàviament figures, elements arquitectònics, mobles i accessoris establint una xarxa de verticals i horitzontals per on discorre la mirada de l’espectador, guiada en ocasions per la perspectiva traçada, per exemple, per les rajoles de dos colors, demostratiu de fins a quin punt meditava les seves composicions. A Vermeer no li interessa narrar històries, no hi ha acció, només contemplació o reflexió, són històries sense principi ni final, algunes vegades un breu gest d’una mà, un cap que es gira, però el més habitual és que els personatges que apareixen estiguin embrancats en allò que estan fent, sobretot en les cartes o en la música, les dues activitats més representades a les seves pintures. Tampoc gaire personatges, com a màxim dos, que amb el pas del temps, es convertirà en una sola figura.
En resum, Vermeer utilitza magistralment el color, amb predomini dels grocs i els blaus, i del sfumato dels seus contorns, aconseguint uns jocs lumínics que han cridat l’atenció dels estudiosos i ha fet pensar que hagués utilitzat la càmera fosca, per la coexistència de zones nítides i desenfocades, en un eficaç il·lusionisme que accentua la sensació de misteri i poesia.
Dos documentals (2022 i 2020), dues exposicions amb els seus catàlegs corresponents (2018 i 2007), un dossier de la revista Sàpiens (2021), un còmic o novel·la gràfica (2021), una obra de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau (de 1997 fins avui), una tesi doctoral (2013), dotzenes de llibres i d’articles acadèmics i un manifest reivindicatiu (2021) expliquen, però també denuncien la cacera de bruixes a Catalunya.
Bruixes, la gran mentida
El documental Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida, dirigit per Joanna Pardos amb guió de Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina i l’assessorament de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental
Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens
És poc sabut que Catalunya va ser, entre els segles XV i XVII, un dels focus mundials de les caceres de bruixes. Només en deu anys, entre 1619 i 1629, cent dones van ser penjades per acusacions de bruixeria. En total, més de mil dones executades al llarg de tot el període. Les comarques pirinenques, i també el Vallès, Osona i el Bages, van viure centenars de processos, en persecucions que s’estenien com una taca d’oli, amb acusacions, delacions i rumors en cadena.
Bruixes, la gran mentida recrea com a docuficció, basant-se en els textos històrics, el judici de La Carabassera, Jerònima Hugueta, que es va fer a la Seu d’Urgell al segle XVII. Es tracta d’un dels processos més ben documentats que va passar en el període més virulent de les persecucions. Podrem veure com era un judici per bruixeria, des de la cacera als interrogatoris, les tortures, les proves manipulades i l’execució.
El documental recrea el judici a Jerònima Hugueta, al segle XVII (“Bruixes, la gran mentida”, de Joanna Pardos)
Qui eren aquestes bruixes? Les persones acusades de bruixeria, podien ser dones pobres, soles, de caràcter fort, independents, contestatàries, amb problemes de salut mental o amb vides poc convencionals. O ni tan sols això, en molts casos. Milers de dones acusades i jutjades per bruixeria, a la Catalunya rural, van morir penjades o cremades després de judicis manipulats i terribles tortures.
Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder
Òbviament, no eren bruixes: eren dones, i van morir perquè les seves vides no s’ajustaven a la norma. Bocs expiatoris d’una societat tremendament masclista. No les van matar per remeieres, perquè participessin en cultes satànics o perquè estiguessin massa empoderades. Ni tampoc va ser la Inquisició qui les perseguia: a Catalunya, batlles i senyors feudals van ser responsables de la majoria de les matances, amb la complicitat de veïns i veïnes.
També hi intervenen, aportant el coneixement històric més recent, els principals experts nacionals i internacionals, Agustí Alcoberro i Pau Castell, que han tingut accés a documentació inèdita d’arxius catalans i europeus. Contextualitzant aquesta història en el marc d’un sistema patriarcal encara no extint, que sanciona les dones quan escapen de la norma, intervenen expertes com la psicòloga Alba Alfageme o la jutge Lucía Avilés.
Què en queda, avui, de les caceres de bruixes? El documental aporta el testimoni de dones actuals que han patit avui les mateixes actituds que els caçadors infligien a les seves víctimes acusades de bruixeria. Finalment, i en una tercera línia narrativa es mostra la preparació de l’obra tradicional de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau, amb les dones que interpreten les víctimes de la cacera en aquella població osonenca, una de les més castigades pels processos de bruixeria.
TVE Catalunya també va produir i emetre anteriorment el documental Les bruixes porten dol (Especials TVE Catalunya, el dia 8 de març de 2020, dirigit per Anna Solana i Pilar Granero. També amb l’assessorament històric a càrrec de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. El documental s’ha rodat al Pallars Sobirà, Viladrau, Balaguer, Vallgorgina, Cassà de la Selva, Montblanc i Barcelona Accés al documental
Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)
“Bruixa. És una bruixa. Sembla una bruixa. De qui i de què parlem quan s’assenyala i es qualifica algú de bruixa?” El documental vol respondre a aquesta i altres qüestions. Al llarg de 60 minuts fa el recorregut, la reflexió històrica i actualitzada del fenomen de la bruixeria a Catalunya. El punt de partida se situa al 1400, quan des de la Baronia de les Valls d’Àneu, es redacta la primera llei coneguda contra el crim de bruixeria i comença amb força una cruel cacera de bruixes.
Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)
Entre aquest segle XV i fins a mitjans del s. XVIII, tres segles llargs de la història europea, aquesta persecució provocarà que milers de persones siguin acusades i executades per bruixeria. Serà un crim inventat que, en el cas de Catalunya, permetrà que els tribunals civils i seglars, no pas la Inquisició, obrin milers de processos judicials. Centenars de dones seran víctimes de rumors i delacions entre veïns i acabaran a la foguera i la forca. Al documental però, queda ben patent com la falsa creença amb les bruixes i l’estigma social que va generar ha perdurat fins fa ben poc entre nosaltres i arreu del món.
Les bruixes portendol també testimonia el Ball de Bruixes a Viladrau per conèixer les seves protagonistes. I sobrevola a vol d’ocell paisatges emblemàtics del Pallars Sobirà i trepitja indrets on la bruixeria ha deixat empremta. Destaquen també la utilització d’alguns fragments de la meravellosa pel·lícula sueca Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen, pel·lícula parcialment basada en un manual alemany per a inquisidors del segle XV.
Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen
I revela els primers esbossos de la novel·la gràfica sobre bruixes que preparava el dibuixant Oriol García Quera en aquell moment i que ara ja podem llegir.
Bruixes 1617. L’any del diluvi
L’any 1617, unes fortes pluges torrencials van provocar inundacions a gran part de Catalunya. Com a conseqüència d’això, dotzenes de dones van ser executades, acusades de bruixeria. Aquest és el punt de partida de Bruixes 1617. L’any del diluvi, la novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera. Tot i ser ficció, els fets en què es basa són reals i ha estat revisada pels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell. Pertany a la col·lecció Traç del Temps, de Rafael Dalmau, editor, 2021.
Bruixes 1617. L’any del diluvi, novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera.
El còmic mostra de manera entenedora les principals característiques d’aquella època i de la persecució de les bruixes a Catalunya: la influència de l’Església en la societat, la funció màgico-sanitària que exercirien certes dones en llurs comunitats i el xoc amb la institució mèdica, la demonització de la bruixa, la fama i l’acusació popular com a mecanismes previs al procés, el paper dels tribunals locals, la figura del caçador de bruixes encarnada en l’històric Tarragó, l’examen de senyals per detectar-les, el turment per fer-les confessar i –finalment– l’execució.
Ambientat entorn d’Olèrdola, al Penedès, tots els indrets que hi apareixen són reals, si bé el dibuixant ha mirat de reconstruir la fesomia que tindrien a principis del segle XVII. Aquesta aposta per un paisatge històric, definit i “visitable” –al final del còmic trobem un mapa on es desglossen els indrets de l’acció– em sembla una lloable aportació a la divulgació del passat local. El còmic compta també amb un apartat introductori que contextualitza la cacera de bruixes a Catalunya per entendre millor la història que tot seguit llegirem i una bibliografia per aprofundir-hi.
El número 228 de la revista Sàpiens. Tot és història edità el març de 2021 el dossier especial No eren Bruixes,dedicat al fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya amb la voluntat de dignificar els milers de dones que en van ser víctimes. La revista dirigida per Clàudia Pujol, comptà amb l’assessorament dels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell, que ja hem vist assessorant també totes les tres produccions anteriors.
Sàpiens núm. 228, març 2021 Dossier especial No eren Bruixes,
L’article principal del dossier d’aquests dos historiadors “Un fenomen europeu”, explica com al segle XV va aparèixer una nova tipologia criminal: la bruixeria.
Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.
Cristina Masanés a “El Pirineu, bressol de la cacera” descriu com aquell fenomen repressiu va començar a les valls pirinenques, i va acabar infectant tot el país. Arnau Cònsul a “Els caçadors de bruixes” explica que Joan Malet, Joan Font, Llorenç Calmell, Cosme Soler són alguns dels homes que van convertir la persecució de bruixes en la seva manera de viure, uns mètodes fraudulents en els quals l’engany es va fer evident fins i tot durant aquella època.
“Vuelo de Brujas” de Francisco de Goya, pintat entre 1797 i 1798.
“Vuelo de Brujas“
El quadre de Francisco de Goya fou pintat entre 1797 i 1798. Tres personatges, vestits amb faldilles, amb el tors nu i tocats amb capirots en forma de mitra, decorats amb petites serps, i il·luminats per un focus de llum exterior al quadre, sostenen en l’aire a un altre nu, abandonat en els seus braços, al que insuflen aire bufant sobre el seu cos, com revelen les seves galtes inflades. A la part baixa, dos homes, vestits de pagesos, han assolit el cim de la muntanya, el camí tortuós i ascendent es perd en la foscor del fons, mentre el seu ase s’ha parat més avall. Un, caigut a terra, es tapa les orelles per no escoltar el soroll dels éssers voladors; l’altre, avança amb el cap cobert, protegint-se de la llum i fent la figa amb els seus dits, contra el mal d’ull.
Agnès Rotger a “Els judicis per bruixeria” mostra com abans de posar un peu al tribunal i dir “tota la veritat” sota tortura, les acusades de bruixeria ja tenien la sentència escrita. El cas d’Elisabet Cerdà, de Castellterçol, que reprodueix la revista amb detall, és només un exemple del més d’un miler de dones que van ser condemnades a Catalunya. Valèria Gaillard a “Els advocats de les bruixes” descriu com malgrat les crítiques, les befes i les burles envers aquells que neden a contracorrent, hi va haver teòlegs i juristes que van alçar la veu i es van enfrontar amb l’engranatge jurídic, institucional i socioeconòmic que movia la maquinària antibruixes per intentar frenar la barbàrie.
“Examination of a Witch” de Tompkins Harrison Matteson, 1853
“Els escenaris de la bruixeria, avui” són torrents, sots, cingles, salts d’aigua, camins, fonts, places i carrerons. Des de les valls d’Àneu fins a les Terres de l’Ebre i des del Capcir fins a la Franja de Ponent, arreu del nostre país hi ha indrets relacionats amb les bruixes. Resseguint la toponímia i parant atenció a les llegendes, és fàcil identificar els boscos, les planes, les pedres i els dòlmens on feien sacrificis i aquelarres, així com les catedrals, les torres i els castells dels quals es van apoderar.
L’article de Maria Coll “De malvades a avorrides” descriu que mentre que a Alemanya, els germans Grimm publicaven ‘La Blancaneu’ o ‘Hansel i Gretel’, a Catalunya, alguns folkloristes de la Renaixença anaven de poble en poble recopil·lant històries de bruixes. Quan la cacera va començar a estudiar-se a les universitats un segle després, les bruixes, gràcies sobretot a Disney, havien deixat de fer por i la màgia havia esdevingut una cosa positiva.
“La nit de Walpurgis. La partida de les bruixes” (també “Bruixes en el camí del sàbat”) de Luis Ricardo Falero, 1878. Oli sobre tela. Col·lecció particular, Monza, Itàlia.
Sònia Casas a “Entre la moda i la reivindicació” planteja que les lluites feministes han convertit les bruixes i la seva cacera en un símbol. La potència d’aquest imaginari es fa palesa en les marxes del 8 de març, però també en àmbits tan dispars com les teràpies alternatives, les marques de roba i cosmètics, les sèries de televisió i la literatura. Però en quin moment ‘ser bruixa’ va passar a considerar-se un terme positiu?
Atles de la cacera de bruixes: En paral·lel amb el dossier de la revista, Sàpiens publica al web el cens més complet de dones i homes que van ser jutjats per bruixeria a Catalunya i Andorra. Hi trobareu les fitxes de totes les persones identificades per l’historiador Pau Castell i el mapa més complet de la cacera de bruixes: un mapa interactiu on s’ha geolocalitzat tots els municipis d’origen o de residència de les persones que van ser jutjades per bruixeria. Es pot consultar aquí sapiens.cat/cacera-bruixes.
Manifest: No eren bruixes! Eren dones.
La cacera de bruixes és un clar exemple dels atacs i la discriminació als quals les dones han estat sotmeses al llarg de la història. Al segle XV, en una societat impregnada per la misogínia, moltes van ser acusades injustament de provocar mort i destrucció, i se les va tractar com a membres d’una organització criminal liderada pel mateix diable.
La base per acusar-les era la mentida i la manera de forçar-les a confessar aquests crims inversemblants eren les tortures més terribles. Contra aquestes dones, el poder es va saltar les pròpies lleis i les va jutjar sense cap garantia processal. Aquelles dones van ser el boc expiatori d’una societat convençuda de l’origen malèfic de les seves desgràcies i disposada a buscar-ne les culpables i assenyalar-les.
Catalunya va ser un dels llocs d’Europa on més dones van ser acusades de bruixeria. Recentment, s’ha recuperat el nom de més de set-centes dones que, entre els segles XV i XVIII, van ser torturades i executades a la forca. Dones immigrades, dones pobres, dones guaridores, dones conflictives, dones vídues… Totes elles estigmatitzades i assenyalades pels seus propis veïns i veïnes com a bruixes i metzineres.
Per tot aquest cúmul d’injustícies, ens proposem impulsar un acte de justícia històrica, en la línia de les iniciatives que han sorgit en altres indrets, com Escòcia, Suïssa o Noruega, amb els objectius següents:
Recuperar la memòria d’aquelles dones innocents sense prejudicis ni falsedats.
Promoure’n la reparació i dignificar-les per mitjà d’actes de desgreuge per tot el territori.
Reivindicar totes les dones que han estat reprimides al llarg de la història.
La cacera de bruixes al Vallès (1619-1622): processos locals i causa general
Article d’Agustí Alcoberro: “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general”Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.
Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24
Resum: Com en altres comarques de Catalunya, la cacera de bruixes al Vallès es va produir de manera especialment intensa en els anys 1619-1622. La repressió va afectar prop d’una vintena de viles i llocs. S’han pogut documentar cinquanta persones processades, la majoria de les quals van ser penjades a la forca en processos incoats per les corts dels batlles locals. L’article identifica algunes coincidències entre aquests processos pel que fa als procediments processals i a la presència d’uns mateixos professionals, com ara jutges ordinaris, cirurgians, escrivans o torturadors, vinculats a les batllies reials o a la mateixa cort del veguer de Barcelona. També s’analitza el paper del Tribunal de la Inquisició de Barcelona, que va intentar reiteradament l’avocació dels casos. D’aquesta manera es pretén relacionar les dinàmiques locals i les dinàmiques generals, a càrrec de la justícia reial inferior (veguers i batlles) i del Sant Ofici.
Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent
Se’n parlave… i n’hi havie és una mostra itinerant sobre el fenomen de la bruixeria al Pirineu i les Terres de Ponent, organitzada i produïda per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. La mostra il·lustra els resultats de la recerca sobre la bruixeria impulsada des de la xarxa i duta a terme entre els anys 2015 i 2017, que aborda la bruixeria com a fenomen social i científic al Pirineu i Ponent. Va ser comissariada per Pau Castell i la podeu veure en línia aquí.
Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent
D’entre les principals conclusions d’aquesta investigació, se n’extreu que alguns dels primers judicis europeus sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu i que les dones acusades de bruixeria a Catalunya eren assenyalades i perseguides pels seus veïns i no per la Inquisició, al contrari del que es pensava fins ara. La ‘fama de bruixa’ s’heretava per via materna i mentre que al Pirineu la cacera de bruixes era recurrent, a les comarques de la Plana era puntual. A més, la recerca situa els últims records de la bruixeria en els anys 50 i mentre que a la plana costa de trobar testimonis vius que en recordin alguna pràctica, al Pirineu encara hi ha gent que hi creu i fins i tot, evita parlar-ne per por.
L’Exposició va itinerar durant els anys 2018 i 2019 i combinava les dues vessants que ha abordat la investigació: la històrica i l’etnològica. L’exposició incloïa diferents àudios, entre ells els de persones que han viscut el fenomen de la bruixeria en primera persona, objectes que s’han utilitzat per protegir-se en diverses èpoques, com ara cremalls i amulets, entre altres, i també documents històrics i material que il·lustra les diferents conclusions a les qual ha arribat la investigació. Consta de 12 apartats amb il·lustracions molt atractives i un darrer apartat de crèdits.
Llibre de privilegis de la vall d’Àneu. Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, Vària, 30, Volúmenes, 9, f. 35v i 36r.
L’any del Senyor de 1424, els prohoms de la vall d’Àneu es reuniren amb el seu senyor, el comte de Pallars, al castell de València d’Àneu, en presència del jutge ordinari del comtat. L’objectiu d’aquell consell general era dictar uns nous estatuts legals o ordinacions per fer front als «crims molt enormes envers Déu e la dita vall», comesos per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana i prestar homenatge al diable o «Boc de Biterna». Aquest document excepcional constitueix avui dia la primera llei europea coneguda contra el nou crim de bruixeria.
El llibre catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, editat per la Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran, recopila, tant la recerca històrica, desenvolupada en els darrers 10 anys sobre la cacera de bruixes a Catalunya, com etnogràfica. El llibre recull la visió d’especialistes en folklore i cultura popular sobre la bruixeria a Catalunya, com Josefina Roma, Ramona Violant o Pep Coll i inclou la reedició d’un text pioner sobre la bruixeria al Pallars, escrit per l’etnògraf Ramon Violant i Simorra abans de la Guerra Civil. Però la part més inèdita de la investigació és el recull dels darrers testimonis vius que han tingut contacte amb la bruixeria al Pirineu i les Terres de Lleida que mostren la pervivència d’aquest fenomen fins l’actualitat.
El llibre també inclou la recerca etnogràfica portada a terme a Andorra, que ha posat de relleu l’arrelament que les creences sobre la bruixeria van tenir al país i la seva supervivència fins a èpoques molt recents. Aquest volum inclou també imatges de l’exposició ‘Se’n parlave… i n’hi havie’, la més exitosa de les organitzades per la Xarxa de Museus, que un cop finalitzada la seva itinerància, des d’aquest estiu de 2021 resta visitable de forma permanent.
Boc de Biterna era l’apel·latiu utilitzat en terres catalanes i occitanes per referir-se al Diable que presidia els aplecs nocturns de bruixes i bruixots, durant els quals acostumava a fer acte de presència en forma de boc o de crestó per rebre la fidelitat i l’homenatge dels membres d’aquella secta imaginària. Al Pirineu i les terres de Ponent, l’expressió es mantindria viva al llarg dels segles de la cacera i quedaria fixada en alguns indrets, com ara al pont del Boc de Biterna, prop d’Artesa de Lleida.
“El aquelarre” és un dels petits quadres que va pintar Francisco de Goya entre 1797 i 1798 per al palau d’esbarjo dels ducs d’Osuna. El llenç mostra un ritual d’aquelarre, presidit al centre de la composició pel gran cabró, una de les formes que pren el dimoni. Al seu voltant apareixen bruixes velles i joves que li ofereixen nens amb els quals, segons la superxeria de l’època, s’alimentava. En el cel, de nit, brilla la lluna i es veuen aus nocturnes (que podrien ser ratpenats).
“El aquelarre” de Francisco de Goya (entre 1797 i 1798)
El llibre presenta molta informació que canvia la visió que es tenia fins ara de la cacera de bruixes a Catalunya i en especial al Pirineu i a les Terres de Ponent. Revela la centralitat del Pirineu pel que fa a aquest fenomen a Catalunya, ja que la primera llei europea contra el crim de bruixeria és de 1424. Les conclusions tenen molt a veure amb el fet que els primers judicis sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu, on es va registrar la primera llei europea contra la bruixeria (s. XV). Aquest fet és determinant per mostrar dues realitats, la de les comarques del Pirineu, on encara avui hi ha testimonis que han viscut en primera persona fenòmens relacionats amb la bruixeria als anys 50, i la de les comarques del Pla de Lleida, on les experiències no són tan directes, però perdura el record d’embruixaments i persones, la gran part dones, senyalades com a bruixes.
Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya
L’exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunyaproduïda pel Museu d’Història Nacional de Catalunya i comissariada per Agustí Alcoberro i Josefina Roma, 2007. Podeu veure el catàleg i 10 articles aquí
Icona de l’exposició “Per Bruixa i metzinera”, MHNC, 2007
Per bruixa i metzinera s’obre amb una pregunta: han existit mai les bruixes? De la bruixa, com del pirata, se n’ha anat construint una imatge, fins i tot podríem parlar d’un miratge, que desenfoca la seva essència fins a convertir-la en una altra realitat. Existiren les bruixes? El que sí que va existir de debò va ser la por cap als seus maleficis. Tant és així, que generalment eren els mateixos veïns d’una comunitat els qui prenien la iniciativa de condemnar-les i demanar-ne l’ajusticiament, com si eliminant les bruixes desapareguessin la fam i la mort. Entre els segles XVI i XVII les bruixes van ser un cap de turc idoni per calmar l’angoixa i la por que produïa la inseguretat en èpoques de crisi econòmica. A partir d’aquí, l’exposició s’estructurava en cinc àmbits a partir dels quals es va desenvolupant la construcció del mite de la bruixa i la seva persecució.
La bruixeria i la màgia en l’època medieval. La societat medieval creia en el poder de la màgia i molts dels seus membres la practicaven. Les finalitats perseguides eren molt diverses: des de curar o protegir fins a endevinar el futur, descobrir coses i fets ocults, propiciar l’amor i el desig o perjudicar i, amb la pràctica del malefici, destruir la salut o el patrimoni d’altres.
La construcció intel·lectual de la bruixeria moderna: La percepció cristiana de la fetillera o bruixa es va modificar substancialment a partir de mitjan segle XIII. Tot contradient Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino (1225-1274) va afirmar la capacitat del diable d’actuar a la Terra. Alguns anys més tard, el papa Joan XXII va proclamar la butlla Super illius specula (1326), que condemnà la bruixeria com a culte al dimoni. Naixia, així, una nova conceptualització de la bruixeria.
El món de les bruixes (segons els seus perseguidors). Els manuals dels perseguidors i els processos seguits arreu d’Europa mostren una gran coincidència. La iniciació en la secta es realitza en presència del dimoni i implica abjurar de la religió cristiana i jurar fidelitat a aquest. Les bruixes i bruixots es reuneixen al sàbat (o “Akelarre”), anomenat “aplec” en els textos catalans. Hi arriben volant a cavall dels seus dimoniets, que prenen forma de boc. Un cop aplegades, arriba el dimoni, que pren la forma d’un gran boc. Els participants a l’aplec li fan un acte d’acatament. Després, ballen i mengen. Tot seguit es produeix un acte d’adoració al dimoni i una gran orgia, en què aquest copula amb tots els assistents. Acte seguit, les bruixes s’unten amb uns ungüents i emprenen el vol, amb la intenció de realitzar malvestats. Provoquen calamarsades que destrueixen les collites i maten persones i animals. En acabar aquests fets, les bruixes retornen a casa, sempre volant, a cavall dels seus dimoniets.
“Sàbbat de les bruixes”, gravat de Jan Ziarnko. Il·lustració del llibre Tableau de l’inconstance des mauvais anges et demons (1612) de Pierre de Lancre, un manual per als caçadors de bruixes.
La cacera de bruixes a Europa: Entre 1450 i 1750 es va produir la cacera de bruixes a Europa. Els episodis més sagnants d’aquest moviment de llarg abast van tenir lloc entre 1450 i 1500 i, sobretot, a partir de 1580. Els càlculs més ponderats, per a aquest segon període, parlen d’un total de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. La cacera de bruixes afectà una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social; també pel clima d’intolerància religiosa, sorgit de la Reforma i la Contrareforma, i pel creixent control polític dels estats moderns. Arreu, la cacera tingué una participació popular destacada. La majoria de processos que van acabar amb sentències de mort van ser realitzats per tribunals civils locals. Els períodes repressius van coincidir amb l’auge de les edicions i reimpressions de manuals de perseguidors.
La cacera de bruixes a Catalunya. En els anys 1548-1549 les comarques meridionals de Catalunya van viure una important onada repressiva. Va ser atiada per Joan Malet, morisc de Flix, que afirmava ser endevinaire o saludador, és a dir, que podia reconèixer les bruixes. Malet va ser finalment detingut i executat per la Inquisició de Barcelona. En els anys 1616-1622 es va produir la gran cacera de bruixes. La repressió es va generalitzar després dels aiguats de novembre de 1617, l’any del diluvi, segons les cròniques coetànies. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Cerdanya i les comarques centrals i occidentals.
La bruixeria en la tradició popular. La bruixeria i la repressió van deixar una empremta important en la cultura popular. La saviesa tradicional atribueix poders sobrenaturals a les dones nascudes en algunes localitats o en determinades dates. També ha creat diversos objectes, pràctiques i conjurs que suposadament constitueixen antídots segurs contra les pràctiques malèfiques. En un altre àmbit, han generat una literatura anònima de gran interès.
Avui el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament a causa d’altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.
Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI).
Pau Castell, historiador autor de la tesi doctoral “Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI)”, 2013.
Resum
La present recerca té com a objectiu l’estudi de la cacera de bruixes desenvolupada a Catalunya, des dels seus orígens a finals de l’època medieval fins a la seva articulació durant els primers temps moderns.
La investigació aporta, en primer lloc, un volum considerable de documentació judicial inèdita dels segles XV i XVI, la qual constitueix la base imprescindible per a una aproximació global a aquest fenomen històric. A partir d’aquest material i de les fonts ja conegudes, l’anàlisi s’ha estructurat sobre tres eixos principals.
Primerament, s’aborden els elements que donaren lloc a l’estereotip de la bruixa durant l’època baix-medieval. Seguidament, s’estudien les primeres caceres desenvolupades a Catalunya durant les primeres dècades del segle XV, tot comparant-les amb els esments coetanis a nivell europeu. Finalment, s’analitza en detall la documentació judicial inèdita per mirar d’entendre l’articulació de la cacera de bruixes a Catalunya durant els segles XV i XVI.
La present investigació ha donat com a resultat la creació del primer corpus documental sobre els primers dos-cents anys de cacera de bruixes a Catalunya, evidenciant la riquesa documental del Principat per a l’estudi d’aquest fenomen. Així mateix, el treball ha permès arribar a una sèrie de conclusions sobre l’origen i articulació d’aquest fenomen a Catalunya en època medieval i moderna.
En primer lloc, destaca la importància dels canvis operats a finals de l’època baix-medieval en referència a la teologia i a les noves reflexions demonològiques, la influència de l’acció inquisitorial contra el Maleficium i la seva influència en les cúries laiques, o el discurs anti-supersticiós desplegat per la predicació baix-medieval.
En segon lloc, la present recerca ha servit per constatar la precocitat, intensitat i duresa de la persecució de bruixes a Catalunya, un fet que remarca la seva singularitat en el context dels regnes hispànics. Aquesta situació aniria lligada a la pròpia situació político-jurídica del Principat, amb una forta autonomia de les autoritats locals i una manca de control per part d’institucions de justícia centralitzades, ja fos el Sant Ofici o la pròpia justícia reial. Catalunya seguiria així el model descrit per autors com Brian P. Levack, segons el qual aquells territoris amb un poder central fort i un sistema judicial centralitzat, haurien registrat una intensitat molt baixa de persecucions, amb una absència gairebé total de sentències a mort. Un model perfectament vàlid per al centralitzat i gairebé lliure de bruixes regne de Castella, i també, però just a l’inrevés, per al jurisdiccionalment fragmentat i ple de forques Principat de Catalunya.
Finalment, l’última de les conclusions derivades d’aquesta investigació fa referència a la importància del marc local en l’articulació de la cacera, amb un protagonisme destacat d’unes autoritats locals sovint esperonades per la pròpia població. Aquesta constatació ens allunya de concepcions historiogràfiques que vinculaven tradicionalment la cacera de bruixes als mecanismes d’Estat o a l’impuls de l’Església post-tridentina, enfrontats a una suposada cultura popular. En canvi, en el cas català, la persecució seria majoritàriament instigada per la pròpia població en un context de desgràcies com ara epidèmies, maltempsades i morts d’infants o bestiar. Una persecució judicial, doncs, que aniria de baix a dalt, iniciada en les pròpies comunitats a partir d’acusacions de malefici o emmetzinament i desenvolupada en el marc de les cúries locals, amb una subversió evident de l’ordre del dret, un ús habitual del turment i una gran predisposició a emetre sentències de mort.
Ball de Bruixes de Viladrau
Des de l’any 1997, i dins els actes de la Fira de la Castanya de Viladrau, el 31 d’octubre, tot just comença a entrar la Nit de Tots Sant, Viladrau commemora un dels seus episodis històrics més tràgics: La Persecució de les Bruixes. Conte la tradició que tot va començar en una Junta de Bruixes o aplec celebrada a Sant Segimon la nit de Tots Sants de l’any 1617. Segles més tard, a l’actualitat, tot continua al bell mig del municipi. Vídeo promocional de Ball de Bruixes de Viladrau. Un espectacle teatralitzat de música, dansa, llum i foc de notable interès.
Ball de Bruixes de Viladrau
Bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”
ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general”Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.
ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.
ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.
ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF
ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina (comissaris):Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs
CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.
CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p Sinopsi Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462
FEDERICI, Silvia: Bruixes, caça de bruixes i dones, traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p.
FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p.
GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.
GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915, amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, ed. Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p.
MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF
POHLE, Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental
PUJOL, Clàudia (dir): “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Història núm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.
Cristina MASANÉS: “El Pirineu, bressol de la cacera” 33-37 p.
Arnau CÒNSUL: “Els caçadors de bruixes”40-47 p.
Agnès ROTGER: “Els judicis per bruixeria” 49-55 p.
SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts. Context històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. Accés al documental
SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.
Avui que el canvi climàtic està en boca de tothom, resulta força oportú reflexionar sobre com una petita alteració del clima pot afectar el comportament social més enllà del que és estrictament científic.
Entre 1570 i 1700 es va produir una època excepcionalment freda que es coneix com “la petita edat de gel”. Les temperatures van caure fins al punt que ports del Mediterrani, com el de Marsella, es van arribar a glaçar. Sobre el riu Tàmesi s’hi feien fires, i algunes aus morien de fred en ple vol.
Durant el segle XVII la producció agrícola i ramadera va caure radicalment i, en conseqüència, la fam i la misèria es van estendre, provocant migracions cap a les ciutats degudes a la davallada de l’economia al camp.
L’església, tant la catòlica com la protestant, va aprofitar la situació per amenaçar la població, interpretant l’onada de fred com una amenaça de Déu.
A conseqüència de tot això, el pensament occidental va iniciar un procés de canvi que va portar a l’inici de la Il·lustració, per combatre la concepció d’aquests fenòmens naturals com a càstigs divins.
Tanmateix, en aquest període van aparèixer grans pensadors com Descartes, Voltaire, Montaigne o Spinoza, que van assentar les bases del pensament modern.
Algunes cites:
64- Las autoridades religiosas… libraban una encarnizada batalla en favor de la Biblia como única fuente de conocimiento, lo cual en la práctica significaba que cada observación de la naturaleza se fundaba en citas de las sagradas escrituras.
132- los pobres eran poco más que ganado, mano de obra barata… su pobreza era útil, no perjudicial, siempre y cuando el hambre no les debilitara tanto como para impedirles trabajar.
169- En las grandes ciudades el mundo se encontraba en un proceso de cambio constante que convertía necesariamente a todos sus habitantes en consumidores que ya no producían sus alimentos, sus viviendas, su ropa y enseres ni los conseguían mediante el trueque; ahora tenían que comprarlos.
279- Llevamos victimas humanas al altar del crecimiento económico.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.